Post on 03-Aug-2015
Q U A R T A L E C T U R A D E L L E N G U A C A T A L A N A
EL POC SABER DE LA DONZELLA
Definitivament, el baró Rogersson havia criat una damisel·la qui, lluny d’haver vist el món per un
forat, no hi veia més enllà del nas. La seva filla havia anat a les millors escoles i liceus de París, però no
guipava absolutament res. Era fina, gràcil i delicada, d’acord, una jove donzella amb una pell finíssima,
gairebé de seda, desitjada per tots els nobles pretendents de la França més adinerada... Però no s’adonava
de què anava la pel·lícula. Ras i curt, era més tòtila que feta per encàrrec. Ella afirmava que sabia moltes
coses, però no sabia de la missa ni la meitat. No sabia res!
El baró Rogersson s’havia ficat de peus a la galleda, havia comès una imprudència quan, un bon
dia, decidí contractar els serveis del cèlebre professor Ramonieu, un conegut educador de la capital
francesa qui, segons deien, explicava de meravella. Les males veus comentaven, però, també, que el
professor era un autèntic pallús, un home miop, tartamut, guerxo i amb una cama vint centímetres més
curta que l’altra. Amb tot, però, el baró n’havia contractat els serveis per tal que convertís la delicada Aidâme
en una gran estudiant i erudita, algú que pogués arribar a entrar a la famosa Sorbona de París, una
universitat de referència.
Després de deu anys d’intenses i inacabables classes amb el Ramonieu, l’Aidâme només havia
aconseguit aprendre a comptar de l’u al cent, a identificar els noms i a saber on estava París dins el mapa
d’Europa. Res més. A la Sorbona hi va fer el ridícul. Un nou fracàs al currículum del professor Ramonieu.
L’Aidâme era una jove arrogant que sempre tractava els seus pretendents amb suficiència, fredament.
Quan un jove intel·lectual se li apropava, l’Aidâme només feia tres preguntes emfàticament i amb gosadia:
<<Quants diners hi tens, al banc central?>>; <<Vius en una casa senyorial?>>; <<Tens servents que em
puguin fer tota la feina si em caso amb tu?>>. Davant d’aquestes qüestions, els joves pretendents fugien,
lògicament, esperitats. El sarcasme i la burla eren l’especialitat de la donzella, qui deixava sempre en ridícul
els pobres desgraciats que trucaven a la porta del palauet del baró.
Cert dia en què la primavera començava a guaitar pels camps de la bella França, va recalar prop dels
dominis del baró Rogersson un peregrí berber que venia de molt lluny. L’home era un individu enigmàtic
però d’aparença impressionant: alt i robust, tenia unes faccions esculpides per la sorra i la calor del desert
dibuixades sobre una pell bruna increïblement lluent. Aquell rodamón assegurava que procedia de l’inhòspit
desert del Sàhara i que, rumb a la llunyana Rússia, havia fet cap per casualitat a París –ciutat marcada dins
el seu camí-. L’home trucà a la porta del palau Rogersson tot cercant uns quants queviures. En aquell
moment, el baró s’havia allitat, complint així amb la rutinària migdiada diària dels rics, però no succeí el
mateix amb l’Aidâme qui, espieta rere la finestra, havia baixat cames ajudeu-me per tal de fer les tres
preguntes de rigor a aquell nou visitant. <<De ben segur –pensà ella- podré riure una estona amb la cara
d’aquest pobre perdut del desert>>.
El viatger es deia Jordihmed i no tenia pas la intenció de convertir-se en un estadant del palau del
baró Rogersson. Ell només volia un xic de menjar per tal de poder prosseguir el llarg camí, la seva travessia.
Amb tot, però, no desoí la proposta de la jove dama que tenia al davant i decidí de respondre les tres
preguntes que li formulà. El peregrí assegurà que tenia or al banc, deu palaus en diferents oasis del desert i
centenars de servents que gustosament li farien tota la feina a l’Aidâme.
La jove damisel·la, un cap buit i ple de pardals, caigué desfeta als peus d’en Jordihmed.
Immediatament volgué casar-se amb ell.
L’intel·ligent viatger, sabedor que les tres preguntes formulades per la jove dama no eren res més que
un intent de fer-li la burla, li respongué que es casaria amb ella gustosament però que, abans, com a
compensació a les qüestions formulades, ella havia de resoldre un senzill enigma. L’Aidâme, per tal de no
quedar en evidència, li digué a en Jordihmed que havia estudiat a la millor universitat de París i que, en
conseqüència, no tindria cap mena de problema a l’hora de resoldre qualsevol enigma aparentment
irresoluble.
Així, en Jordihmed disparà: <<Em casaré amb tu si ets capaç de dir-me com t’ho faries per
extreure el vi d’una ampolla plena fins la meitat sense treure el suro ni trencar l’ampolla>>. <<Si ets
capaç de resoldre la qüestió em casaré amb tu i heretaràs totes les meves riqueses; en cas contrari, seguiré
la meva ruta amb el vi que m’hauràs posat dins l’ampolla>>.
Dit i fet. En Jordihmed li donà l’ampolla buida que portava a la motxilla a l’Aidâmed i la noia l’omplí de
vi caríssim fins a la meitat. Un cop completada l’operació, el viatger tapà l’ampolla amb el suro i deixà el
recipient a les mans de la donzella.
L’Aidâmed, confiada i segura de les seves possibilitats (no oblidem que havia “estudiat” a la Sorbona),
mirà i remirà l’ampolla buscant la forma més adequada d’extreure’n el contingut. Se la mirà i remirà per dalt,
per baix i també de costat... I res! Tants anys amb el professor Ramonieu i no era capaç de resoldre aquell
enigma aparentment tan senzill. Dissortadament, la damisel·la hagué de renunciar a les seves aspiracions.
Per primer cop, no podria gaudir fent la burla a un dels seus pretendents. Per primer cop, el seu raonament
escàs quedaria en evidència.
Finalment, es donà per vençuda. Sense massa ganes, l’Aidâmed li retornà el recipient al viatger. Al
seu torn, en Jordihmed li donà les gràcies i, preparant ja la seva motxilla per tal de partir immediatament cap
a Rússia, simplement empenyé el tap de suro amb el dit cap a l’interior de l’ampolla. Així, sense trencar el
recipient ni treure’n el tap, feu un glop del vi deliciós i digué a l’Aidâmed: <<Arrevoire, mademoiselle...>>
- - - - - - - - - - - - - - - - - -