NECROPSIESTÈCNICA MACROSCÒPICA DEL TUB

DIGESTIU

0. Introducció

El tub digestiu és el conjunt

d'òrgans encarregats del procés de

la digestió, és a dir, la

transformació dels aliments perquè

puguin ser absorbits i utilitzats per

les cèl·lules de l’organisme.

Desde la boca fins l’anus mesura uns

9m de longitud.

0. Introducció

La digestió es basa en transformar:

Glúcids

Lípids

Proteïnes

En unitats més senzilles

Això es fa gràcies als enzims digestius

S’han de simplificar perquè puguin ser absorbides i

transportades per la sang.

0. Introducció0. Introducció

El tub digestiu té diferents funcions:

1. Transport (aliments)

2. Secreció (sucs digestius)

3. Absorció (nutrients)

4.Excreció (mitjançant la defecació)

1. Anatomia1.1. BOCA

La boca és la porció inicial de l’aparell digestiu. Es tracta d’una

cavitat recoberta de mucosa, on els llavis són el límit anterior,

les galtes els laterals i el paladar el superior. La boca es divideix

en 2 parts:

1. Vestíbul de la boca

2. Cavitat oral

Histològicament trobem les següents capes:

1. Mucosa de revestiment: epiteli pla estratificat no queratinitzat

2. Mucosa masticatòria: no hi ha estrats lúcids. La placa basal

està constituïda de teixit conjuntiu de tipus lax.

3. Mucosa especialitzada: La trobem a la llengua. Està formada

per teixit plà estratificat queratinitzat.

A la boca també estan situades les glàndules salivals i les

amígdales.

1. Anatomia1.1. BOCA

Boca. Podem apreciar les parts com el vestíbul o la cavitat bucal

1.2. FARINGE

La faringe és un òrgan que

pertany tant al sistema digestiu

com al respiratori.

És l’encarregada del pas dels

aliments de la boca cap a l’esòfag.

Es comunica amb el nas per mitjà

de dos orificis i amb l’oïda

interna per mitjà de les trompes

d’Eustaqui.

1. Anatomia

Es divideix en tres parts, i està recoberta per un tipus de mucosa segons

la part:

1. Rinofaringe: està formada per epiteli cilíndric pseudoestratificat

ciliat.

2. Orofaringe o faringe mitjana

3. Laringofaringe: té una funció mixta (respiratòria i digestiva), i s’estén

fins a l’esòfag. Està formada per epiteli cilíndric pseudoestratificat i

ciliat.

1. Anatomia1.2. FARINGE

Parts de la faringe

Orifici d’entrada de la faringe.

Apertura de la faringe

1.3. ESÒFAG

És un conducte tubular d’uns 25 cm de llarg

Està situat a la part posterior del tòrax, per davant les

vèrtebres.

Al llarg del seu trajecte està en íntim contacte amb

l’artèria Aorta, la tràquea, el cor, el bronquíol esquerre

i el diafragma.

La funció és fer passar els aliments de la faringe a

l’estómac mitjançant moviments peristàltics i

segregació de mucus a través de glàndules esofàgiques.

1. Anatomia

que comunica la faringe i l’estómac.

1.3. ESÒFAG

Podem observar que la paret de l’esòfag té la següent estructura:

1. Mucosa: epiteli estratificat plà no queratinitzat.

2. Submucosa: teixit connectiu dens.

3. Capes musculars: fibres musculars estriades de tipus esquelètic al terci

superior, fibres musculars estriades esquelètiques i llises al terci mitjà i fibres

musculars estriades llises al terci inferior de l’esòfag (les fibres musculars

estriades de tipus esquelètic van en decadència a mesura que anem avançant

cap a l’estómac).

4. Capa adventicia: formada per teixit conjuntiu de tipus lax.

1. Anatomia

Vista interior de l’esòfag. Podem destacar els anells concèntrics cartilaginosos.

Esòfag

1.4. ESTÓMAC

És una porció dilatada del tub digestiu que es troba

entre l’esòfag i el duodè (1ra porció de l’intestí

prim. És una bossa muscular situada a la cavitat

abdominal, concretament a la zona superior

esquerra.

Consta de dos orificis:

1. Anatomia

1. Càrd ie s: comun ica l ’ e sòfag i

l’estómac. Impedeix que el contingut

gàstric torni cap a l’esòfag.

2. Pílor: separa a l’estómac de la

primera porció de l’intestí prim, el

duodè.

1.4. ESTÓMAC

El dividim en tres parts:

1. Fundus

2. Cos.

3. Antre: zona terminal de l’estómac.

Les parets són semblants a les de l’esòfag, però té 3 capes de

musculatura: externa (fibres musculars longitudinals), mitja

(fibres musculars circulars) i la interna (fibres musculars

obliqües)

1. Anatomia

Estòmac. A la imatge de l’esquerra veiem un tall sagital de l’òrgan i a la imatge de la dreta veiem una imatge obtinguda per gastroscòpia, el que ens permet veure els replecs.

1.5. INTESTÍ PRIM

Al tub digestiu va a continuació de l’estómac. Mesura prop de 6 metres de

llargada i es troba dividit en 3 pocions anatòmiques:

1. Duodè

2. Jejú

3. Ili

1. Anatomia

La funció principal és l’absorció de:

Greixos

Proteïnes

Ferro

Vitamines

Sucres

Altres nutrients.

Aquesta funció la realitza la mucosa, ja que conté unes vellositats que

augmenten la capacitat d’absorció de nutrients. Aquestes vellositats

contenen vasos sanguinis i limfàtics que recullen els nutrients i els

transporten a la circulació venosa.

1. Anatomia1.5. INTESTÍ PRIM

A la imatge de l’esquerra veiem un metge extraient l’intestí prim (juntament amb el peritoneu) d’un pacient. A la dreta veiem una imatge obtinguda per mètodes endoscòpics de l’interior de l’intestí prim.

1. Anatomia1.6. INTESTÍ GROS

És el tram final de l’aparell digestiu.

L’intestí gros queda dividit en 3 trams:

1. Cec: porció inicial de l’intestí gros. Hi trobem l’apèndix.

2. Colon: el dividim en quatre parts:

- Colon ascendent

- Colon transvers

- Colon descendent

- Colon sigmoide

3. Recte i anus: són el tram final de tot el tub

digestiu.

Les parets de l’intestí gros contenen unes vellositats encarregades de

l’absorció de nutrients, concretament aigua i electròlits, i de la transformació

dels productes de rebuig en femtes.

1. Anatomia1.6. INTESTÍ GROS

Intestí gros en la seva extensió durant una autòpsia.

2. Patologia

CÀRIES DENTAL

Està otiginada per una degradació focal de l’estructura

dentaria.

Es una de las enfermetats més freqüents en tot el món i la

causa més habitual de caiguda de les dents abans dels 35 anys.

Aquestes lesions són el resultat de la degradació de

l’estructura que forma la corassa dental degut als productes

metabòlics finals de caràcter àcid derivats de les bactèries que

existeixen a la cavitat oral i que tenen la propietat de

fermentar les sucres.

2.1. BOCA

Boca amb càries

LESIONS INFLAMATÒRIES O REACTIVES DE TIPUS PSEUDOTUMORAL

Són diverses lesions de les parts toves de la cavitat oral

Aparèixen com a masses tumorals o úlceres

De naturalesa reactiva

Representen inflamacions desencadenades per una

irritació o per un mecanisme desconegut.

Totes les lesions sospitoses s’hauràn de sotmetre a una

biòpsia.

2. Patologia2.1. BOCA

Fibroma. Nòdul exofític llis de color rosat.

LEUCOPLÀSIA

Aparèixen en forma de màcula (puntejat) o de placa (extensió). Són

d’un color blanquinós i poden aparèixer múltiples o individuals.

Ténen vores clarament delimitades

Poden aparèixer llises o arrugades, i les vores poden ser rectes o

onejants.

Al seu estudi histològic posterior veurem que es correspòn amb

cèl.lules hiperqueratòsiques que generalment es caracteritzen per

tenir canvis displàsics.

Solen anar acompanyades d’un carcinoma in situ, del que són

precursores.

2. Patologia2.1. BOCA

Leucoplàsia. Es pot veure que el seu aspecte macroscòpic és molt variable

ATÒFIA DE LA MUCOSA LINGUAL

Les papil·les estan atrofiades, la mucosa s'aprima i té color roig clar.

Aquest tipus d'atrofia s'observa amb freqüència (75%) a l'anemia

perniciosa, associada a atrofia simultània de la mucosa gàstrica, i

també en el esprue (atrofia de les vellositats instestinals i inflamació

del revestiment de l'intestí prim) i pelagra (enfermetat produïda per

deficiència genètica deguda a la ingesta o absorció incorrecta de

vitamina B3).

Si s'atrofien únicament els voltants i la punta de la llengua, estem

parlant de glositis de Möller.

2. Patologia2.1. BOCA

Atròfia de la mucosa lingual

Atròfia de la mucosa lingual

2. Patologia2.1. BOCA

LLENGUA VELLOSA NEGRA

Es caracteritza per la coloració negrosa d'aquest òrgan, acompanyada d'un

trastorn de la cornificació, per la qual cosa les papil·les filiformes apareixen

com fins “pelillos”.

El color negre es degut a l'efecte de l'àcid sulfhídric sobre les restes de

menjar.

Aquest quadre s'associa a mala higiene oral , ús d'antibiòtics durant un

temps prolongat , medicacions , sobretot els que contenen Bismut . També

l'hàbit de fumar , o prendre quantitats excessives de cafè , mat o tè .

Llengua vellosa negra

2. Patologia2.1. BOCA

LLENGUA GEOGRÀFICA

Podem apreciar taques vermelles confluents.

La causa específica de la llengua geogràfica es desconeix, encara

que és possible que estigui relacionada amb la deficiència de

vitamina B.

Altres causes poden abastar irritació a causa de la ingestió

d'aliments calents o picants , o el consum d'alcohol .

Aquesta afecció sembla ser menys comú en els fumadors .

Llengua geogràfica

2.2. GLÀNDULES SALIVALS

2. Patologia

Les formes inflamatories agudes no són tant notòries en el cadáver y

s’observen rarament

AMIGDALITIS LAGUNAR

Infecció estreptocócica amb taps de pus verdosos.

AMIGDALITIS NECROTITZANT

També anomenat angina de Plaut-Vincent, causat per la infecció de bactèries anaeròbies.

XEROSTOMIA

Implica una resecació de la cavitat oral per la falta de secreció de

saliva, que dóna un aspecte aspre, amb esquerdes en la boca, papil·les

linguals atròfiques i amb ulceracions.

Amigdalitis Lagunar

Amigdalitis Necrotitzant

Xerostomia

2.2. GLÀNDULES SALIVALS

2. Patologia

TUMOR MIXTE DE PARÒTIDA

El podem trobar en forma d'adenoma pleomòrfic a totes les

glàndules salivals.

Macroscòpicament:

Són tumors tuberosos de consistència tensoelàstica delimitats per

una càpsula de teixit conjuntiu.

Superfície de tall blanca o grisosa amb formacions hialines i

fiblocartilaginoses a l’interior.

Marges amb teixit atròfic degut a la compressió.

A l’esquerra, tumor mixte de paròtida durant la seva operació. A la dreta, els seus efectes físics.

TUMOR MALIGNE MIXTE DE PARÒTIDA

Els tumors mixtes de paròtida rarament són malignes. A vegades es

produeix una degeneració al tumor mixt que deriva en malignitat. Es

tracten d’adenocarcinomes o carcinomes epidermoides que poden

metastatitzar ràpidament a pulmó.

2.2. GLÀNDULES SALIVALS

2. Patologia

Tumor maligne de paròtida un cop extirpat

2.2. GLÀNDULES SALIVALS

2. Patologia

TUMOR MUCOEPIDERMOIDE

Deriva dels conductes excretors glandulars i es compon, histològicament, de formacions

epitelials d’epiteli pla i de cèl·lules productores de moc. Les formes poc diferenciades tenen

bon pronòstic.

Tumor mucoepidermoide

2. Patologia

2.3. FARINGE

PAPILOMES

Patologia tumoral més freqüent.

Benigna.

S'implementen en qualsevol lloc de la mucosa, sent la

seva simptomatologia mínima.

A l'examen veiem petites formacions de color gris

rosat, pediculades i implantades sobretot a nivell del

vel del paladar i la úvula.

Papiloma de la faringe

2.4. ESÒFAG

2. Patologia

MALFORMACIONS CONGÈNITES

Atrèsies, fístules i duplicacions:

Normalment a l’esòfag però poden aparèixer a tot el tub digestiu

A l’esòfag es solen descobrir en autòpsies de nens petits, ja que són

incompatibles amb la vida durant més de pocs mesos.

L’atrèsia és una falta de continuïtat en el trajecte de l'esòfag, és a

dir, la porció superior de l'esòfag acaba abruptament i no es continua

amb la porció inferior del mateix.

MALFORMACIONS CONGÈNITES

Una fístula traqueoesofàgica és és una connexió anormal entre la

part superior de l'esòfag i la tràquea.

Pot haver-hi una duplicació d'una porció del múscul i de la mucosa

de l'esòfag (però no de l'epiteli) i té lloc durant el desenvolupament

embrionari del tracte digestiu primitiu.

2. Patologia2.4. ESÒFAG

Atrèsia esofàgica

Atrèsia esofàgica i fístula traqueoesofàgica, molts cops relacionades

2.5. ESTÓMAC

2. Patologia

ÚLCERES GÀSTRIQUES

Hi poden haver diverses causes per a la formació d'aquestes úlceres

entre les que s'inclouen tractaments amb AINE, infecció gàstrica que es

complica, hàbits de vida poc saludables, estrès ...

Morfològicament aquestes lesions es presenten com erosions de la

mucosa gàstrica, de forma esfèrica i de profunditat variable.

La mucosa adjacent es presenta sense danys i amb el fons de l'erosió

amb un to marró-vermellós a causa de la inclusió de flux sanguini.

Esquema de la úlcera gàstrica

Úlcera gàstrica

Úlcera gàstrica

2.5. ESTÓMAC

2. Patologia

MALALTIA ULCEROSA PÈPTICA (MUP)

Sol anar sovint associada a processos de gastritis hiperclorhídrica crònica

induïda per la presència d'H Pyllory.

Es pot presentar en qualsevol secció del tub que estigui en contacte amb els

sucs gàstrics, però és més freqüent en l'extrem de l'antre pilòric i primera

porció del duodè.

Són de grandària que varia entre 0,3 a 0,6 cm, sent les últimes les més

profundes.

La vora de les úlceres sol sobresortir lleugerament, però en molts casos sol

estar al mateix nivell, mentre que les úlceres amb vora sobreelevat ja

corresponen a processos malignes.

Úlcera gàstrica d’una MUP

2.5. ESTÓMAC

2. Patologia

ADENOCARCINOMA GÀSTRIC

És el tipus de tumor més freqüent de l'estómac. Es caracteritza per

la important secreció de mucositat, per això es diuen tumors

mucosecretors.

Es presenta com un lesió d'aspecte d'úlcera, però aquesta no està a

la mateixa altura que la mucosa adjacent, sinó que està

sobreelevada, així mateix les seves vores, el que el diferencia

d'úlceres gàstriques.

Aquests tumors provoquen un engrossiment i entumiment de la paret

gàstrica, la mucosa adquireix un aspecte similar a les botes de

cuirs.

Adenocarcinoma d’estómac

Adenocarcinoma d’estómac

2.5. ESTÓMAC

2. Patologia

TUMOR CARCINOIDE

El tumor carcinoide és un tumor de tipus neuroendocrí

Se li denomina així perquè té una clínica i aspecte menys agressiu que

altres tipus de càncers malignes.

Macroscòpicament es presenta com a masses intramurals o submucoses,

que estan recobertes amb mucosa normal o ulcerada.

El creixement pot ser tal que fins i tot podria obstruir la llum del

tracte digestiu.

Tumor carcinoide vist endoscòpicament

Tumor carcinoide, amb múltiples nòduls. Molt avançat.

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

MALFORMACIONS

la més freqüent de l'intestí gros és l'atrèsia anus-rectal

( malaltia congènita que es caracteritza perquè el recte no està

connectat a l'anus) i l'atrèsia més freqüent de l'intestí prim és la

que es presenta en l'ili distal.

A l’esquerra, atrèsia anus-rectal i a la dreta, atrèsia ilial

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

DIVERTICLE DE MECKEL

És una anomalia congènita que es caracteritza per la presència

d'una borsa que sobresurt de la paret de la part inferior de

l’intestí.

El diverticle pot contenir teixit que és idèntic al teixit de

l'estómac o del pàncrees.

Diverticle de Meckel

Diverticle de Meckel

Diverticle de Meckel

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

DIVERTICULOSI També coneguda com "malaltia diverticular", és la condició de

tenir diverticles al còlon, que sobresurten de la mucosa i

submucosa del còlon a través dels punts febles de les capes

musculars de la paret d’aquest.

Són més comuns al còlon sigmoide, que és un lloc comú per a

una pressió més elevada.

És poc freqüent abans dels 40 anys

Augmenta la incidència després d'aquesta edat.

Diverticulosi

Diverticulosi

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

MEGACÒLON CONGÈNIT

També anomenat enfermetat de Hirschsprung

És una enfermetat congènita consistent en la formació d'un

megacòlon (dilatació de la secció del còlon)

Deguda a que al existir una secció sense cèl·lules ganglionars

la motilitat intestinal es incorrecta o inexistent, per tant es

produeix una obstrucció intestinal.

Megacòlon

Megacòlon

Megacòlon

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

MELANOSI DE LES VELLOSITATS DE L’INTESTÍ PRIM I DEL CÒLON

Aquesta coloració marronosa- negra es deu a la presència d'un

pigment del tipus de la lipofuscina que es forma en els

macròfags de la làmina pròpia com a conseqüència del procés

de fagocitosi de restes de cèl·lules de l'epiteli intestinal

danyades.

Les cèl·lules es danyen per prendre de manera prolongada

laxants irritants.

Melanosi

Melanosi del còlon

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

INFART HEMORRÀGIC DE L’INTESTÍ PRIM

L'infart intestinal pot produir-se per:

A. Trombosi o embòlia de l'artèria mesentèrica superior o

trombosi de la vena mesentèrica ( infart venós )

B. Estenosi (formació estreta) d'artèries o venes mesentèriques

juntament amb una disminució del flux. Provoca una

isquema intestinal.

C. En els casos de vòlvul o hèrnia estrangulada es produeix

compressió vascular que porta a l'infart .

Infart d’intestí prim

Infart d’intestí prim. A l’esquerra, estenosi. A la dreta, representció d’un vòlvul.

Infart d’intestí prim.

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

COLITIS ULCEROSA

És una malaltia inflamatòria crònica intestinal de tipus autoimmune (és a

dir, és una enfermetat causada pel sistema immunitari, que ataca les

cèl·lules del propi organisme) .

Afecta sobretot a l'intestí gros (mucosa del còlon. No té cura i es

desconeixen les seves causes, però es poden tractar els seus símptomes.

Pot afectar a qualsevol tipus d’edat encara que hi ha pics en edats

compreses entre els 15 i 30 anys i de nou entre els 50 i 70 anys.

La malaltia pot començar a la zona del recte i pot comprometre tot

l'intestí gros amb el temps.

També pot començar en el recte i altres parts de l'intestí gros a la

vegada.

Entre els factors de risc estan: tenir antecedents familiars de colitis

ulcerosa o ser d'origen jueu.

Macroscòpicament la mucosa presenta ulceracions o microulceracions, aparença granular,amb perdua del patró vascular.

2. Patologia2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

Colitis ulcerosa

Colitis ulcerosa

Colitis ulcerosa

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

PÒLIPS INTESTINALS

Són protuberàncies , la majoria benignes , de la mucosa intestinal que

poden mesurar des d'uns pocs mil·límetres fins a diversos centímetres .

Són tumors benignes molt freqüents , amb un percentatge d'incidència del

40 %.

Els pòlips intestinals se solen desenvolupar a partir de l' epiteli glandular

(pòlips adenomatosos) , que poden degenerar i esdevenir en malignes.

Hi ha diferents tipus de pòlips (adenomatosos,papil·lars etc).

Macroscòpicament segons la seva morfologia poden ser pediculats

(s’implanten a la paret a través d’un pedícul), semipediculats (el pedícul

no es evident) i sèsils( s’originen directament de la paret intestinal).

Pòlips intestinals

Pòlips intestinals

2.6. INTESTÍ GROS I INTESTÍ PRIM

2. Patologia

CARCINOMA D’INTESTÍ GROS

Tumor epitelial maligne de la mucosa de l’intestí gros.

Es localitza preferentment en el recte.

Macroscòpicament la forma més freqüent és la que comença com un

solevantament , que evoluciona a un tumor ulcerat ; i aquest

eventualment pot presentar estenosi .

CARCINOMA ANAL

Tumor epitelial maligne, del tipus escamos o mes rarament del tipus

vasocel·lular.

Carcinoma d’intestí gros

Carcinoma d’intestí gros

Carcinoma d’intestí gros

Carcinoma anal

Carcinoma anal

L'extracció dels òrgans del coll requereix una habilitat especial per a no lesionar

la pell del coll en el moment de separar-la de la musculatura subjacent.

Axò es fa mitjançant un tall circular que arribi fins a la cara interna del maxilar

inferior.

Aquest tall es dóna a l'altura de la clavícula i es cobrirà amb la indumentaria del

mort.

La base de la boca es desprèn per la cara interna del maxilar inferior

A continuació es separa el paladar tou en la seva zona de transició al paladar

dur.

Posteriorment es retira la faringe.

Les amigdales es dissequen mitjançant talls longitudinals.

L'esòfag s'obre amb l'enteròtom

3. Dissecció3.1. COLL

Dissecció del coll

Dissecció del coll

3. Dissecció

Primer s’ha de fer una inspecció acurada de la cavitat

abdominal (adherències, vòlvuls (girs de l'intestí sobre si

mateix),etc)

S'extrau l'intestí gros en la zona del sigma i es prepara en la

seva totalitat.

L'intestí prim es retira en la zona de transició de duodè a

jejú i es talla per l'arrel del mesenteri.

Es segueix amb l'apertura de l'intestí prim al llarg de la

inserció mesentèrica.

3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL

Cavitat abdominal. Identificació estructural.

Cavitat abdominal.

En algunes zones es separa l'intestí prim per la inserció

mesentèrica i després s'obre.

El duodè s'obre in situ amb les tisores, i després

l'estómac al llarg de la curvatura major.

Davant la sospita de processos de localització alta de

l'estómac o varius esofàgiques, es deixen units l'estómac i

l'esòfag.

3. Dissecció3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL

S'ha de conservar el contingut gàstric fins no

aclarar definitivament la causa de la mort.

S'obren les vies biliars des de l'ampolla de Vater,

s'aprecien sempre bé quan s'exprimeix la vesicula biliar.

3.2. DISSECCIÓ GASTROINTESTINAL

3. Dissecció

Al obrir el conducte cístic o la vesícula biliar podem trobar càlculs.