Post on 10-Mar-2016
description
1
Tot el que volies
saber sobre el 25N
i no havies gosat
preguntar
Un recull d’articles del Cercle Gerrymandering, octubre de 2012 – març de 2013
2
Cercle Gerrymandering és un blog col·lectiu, paritari i
multidisciplinar d'anàlisi política i social en català des de
la perspectiva de les ciències socials.
Cercle Gerrymandering som: Carles A. Foguet, Berta
Barbet, Queralt Capsada, Sílvia Claveria, Núria Franco,
Benet Fusté, Edgar Rovira, Ton Vilalta (i Laia Marqués).
Tots els articles d’aquest llibre electrònic han estat
publicats amb anterioritat al Cercle Gerrymandering i
estan sota una llicència Creative Commons.
Barcelona, 23 d’abril de 2013
3
Abans del 25 de
novembre
Quatre notes ràpides sobre la vergonyosa
campanya institucional del 25N, Carles A. Foguet
CiU: arrambant amb el vot nacionalista, Edgar Rovira
PSC: tard i malament, Carles A. Foguet
ERC: cria fills, cria porcs, Benet Fusté
PP: la feina ben feta no té fronteres, Edgar Rovira
ICV-EUiA: Iniciativa ain’t Syriza, Ton Vilalta
C’s: un exercici de desdoblament, Benet Fusté
SI: paràbola tràgica d’un one issue party, Ton Vilalta
CUP-AE: que la pressa no ens faci entrebancar,
Carles A. Foguet
PxC: la Catalunya xenòfoba, Núria Franco
Després del 25 de
novembre
La independència de Catalunya, partida de
naixement, Ivan Serrano
Iniciativa i l’art d’escórrer el bulto, Berta Barbet
Unes eleccions excepcionals, Oriol Bartomeus
Un augment de participació generalitzat però no
homogeni, Oriol Bartomeus
El vot a CiU, Oriol Bartomeus
El vot al PSC, Oriol Bartomeus
El vot al PP, Oriol Bartomeus
Els guanyadors: el vot a ERC, ICV-EUiA i C’s, Oriol
Bartomeus
Per què van fallar les enquestes?, Oriol Bartomeus
10 nous titulars sobre el Baròmetre del CEO que
tampoc no llegireu enlloc més, Cercle
Gerrymandering
4
Abans del 25 de novembre
5
Quatre notes ràpides
sobre la vergonyosa
campanya institucional
del 25N
Carles A. Foguet
Avui he escoltat i vist, per aquest ordre, una peça de
la campanya institucional d’informació de la
convocatòria d’eleccions el proper 25 de
novembre. Encara no m’he recuperat de l’ensurt. No
només perquè no respon als paràmetres que defineix la
normativa electoral per a aquest tipus de comunicacions
institucionals, sinó perquè respon a una estratègia
partidista gens dissimulada.
Posar el 25N a l’alçada (d’alguns) dels principals
esdeveniments històrics els últims 30 anys a Catalunya i
fer-ho tancant la seqüència amb la manifestació
independentista de la darrera Diada em sembla
qualsevol cosa menys casual. I massa semblant a
l’estratègia electoral del partit que ocupa el Govern. I
perquè no penseu que sóc un malpensat, ho
desenvoluparé.
1. La campanya va contra la legislació electoral vigent
Sé que m’avanço i que la JEC ja tindrà ocasió de
manifestar-se al respecte (perquè estic convençut
que la campanya serà denunciada), però la primera
impressió és que la campanya institucional no compleix
els preceptes de la LOREG. L’article 50 diu:
1. Los poderes públicos que en virtud de su
competencia legal hayan convocado un proceso
electoral pueden realizar durante el período
electoral una campaña de carácter institucional
destinada a informar a los ciudadanos sobre la
fecha de la votación, el procedimiento para votar
y los requisitos y trámite del voto por correo, sin
influir, en ningún caso, en la orientación del voto
de los electores. (…) Llei Orgànica 5/1985
Si tenim en compte que la campanya per informar dels
tràmits del vot per correu ja es va portar a terme, per
una qüestió de terminis, objectivament aquesta nova
campanya només recorda la data de les eleccions. No
sé si calia tant de rebombori per tan poca cosa.
Subjectivament, però, no només fomenta l’exercici
efectiu del vot (diu “Jo vaig votar” no “Jo vaig poder
votar” o “Jo vull votar”, per exemple) sinó que, a sobre,
al meu parer, l’orienta, volent fer partícips els ciutadans
d’una seqüència històrica molt determinada. I hi ha prou
jurisprudència per interpretar-ho d’aquesta manera
(perquè la utilització partidista d’aquest tipus de
campanya no és pas nova ni exclusiva d’aquest cas).
1. Según establece el artículo 50.2 de la
LOREG, «desde la convocatoria de las
elecciones y hasta la celebración de las mismas
queda prohibido cualquier acto organizado o
financiado, directa o indirectamente, por los
poderes públicos que contenga alusiones a las
realizaciones o a los logros obtenidos, o que
utilice imágenes o expresiones coincidentes o
similares a las utilizadas en sus propias
campañas por alguna de las entidades políticas
concurrentes a las elecciones». Instrucció
2/2011 de la Junta Electoral Central
2. La campanya presenta el 25N com un plebiscit
No exactament, però gairebé. Tots els moments que
s’han seleccionat per confegir el vídeo de promoció són
moments, per definició, històrics. El 25N ve a completar
aquesta tirallonga, immediatament després de la
manifestació de la Diada passada, i això és el que el
partit al Govern pretén que sigui, un nou moment
històric. No volen que aquestes siguin unes eleccions
normals, sinó una altra cosa que es diferenciï tant com
sigui possible de l’acte ordinari d’escollir cada quatre
anys si fa o no fa els representats al Parlament. Hi ha
alguna altra convocatòria electoral en la seqüència? No.
Però ei!, no ens alarmem: hi surt la Constitució del
6
78 (que serà ara la coartada que farà servir el
Govern per respondre cada crítica que rebi aquesta
campanya), que no van ser unes eleccions sinó un
referèndum i pel qual, casualment, clar, UDC-DCC,
embrió de l’actual CiU, va demanar el vot a favor.
3. La campanya interpel·la només una part de la
ciutadania de Catalunya
Una part molt concreta. La selecció dels esdeveniments,
que jo defenso que no és arbitrària en absolut, no
interpel·la per igual tots els ciutadans de Catalunya. Hi
ha manifestacions obertament polítiques (la de l’últim
11S, inequívocament independentista, tanca totes les
versions de l’anunci), però no hi són, per exemple, les
contràries a la guerra de l’Iraq o la de record d’Ernest
Lluch. Hi ha manifestacions culturals més o menys
massives com els castellers (no se’n cansen de ser
instrumentalitzats amb metàfores barates?) o el concert
de Llach al Camp Nou però no hi ha ni la Feria de Abril,
ni el Primavera Sound ni el Carnaval que va muntar
Carlinhos Brown pel Passeig de Gràcia. I l’única nota
discordant, el ciutadà castellanoparlant, deixa ben clar
que és a Catalunya “para siempre” (hola, Fernández
Vara). Potser només els Jocs Olímpics siguin un
esdeveniment realment transversal i gairebé incontestat.
Però si els promotors de la campanya volien que el
màxim de ciutadans de Catalunya se sentissin
destinataris de l’anunci, jo els faig algunes propostes: “jo
sóc del RACC”, “jo he portat els meus fills a la Festa
dels Súpers”, “jo pago l’euro per recepta”, “jo pago
peatges” o “jo em puc creuar amb Fèlix Millet pel carrer”.
4. En conseqüència, no vull que es pagui la campanya
amb els meus diners
La factura del vídeo és excel·lent, de debò. El missatge
queda clar, claríssim, i la realització tècnica és més que
correcta. El que li falta per ser perfecte del tot és que
l’hagués pagat Òmnium, l’ANC, Convergència o el
Conde de Godó de la seva butxaca. Als Estats Units el
podria haver finançat qualsevol PAC amb l’aprovació del
candidat de torn i tan amics. Però no: és una campanya
institucional, de la Generalitat. No del partit que
circumstancialment n’ocupa el Govern. Ull! Jo votaré i
em sento directament interpel·lat per la campanya, però
si algú m’ho hagués preguntat, no hagués volgut que ni
un sol cèntim dels meus impostos es dediqués a
aquesta partida de despesa.
7
Convergència i Unió:
arrambant amb el vot
nacionalista
Edgar Rovira
El centre polític es podria definir com una àrea dins dels
electorats, més o menys localitzada i vagament
mesurada, on s’hi decideixen les conteses electorals. La
definició és personal i me l’he fet venir bé per obrir
l’article en la direcció adequada, així que òbviament s’hi
accepten esmenes i correccions dels més propers a
l’acadèmia.
El centre polític català s’ha localitzat tradicionalment a la
confluència entre l’electorat de centre-esquerra i
l’electorat catalanista. Com explica en Carles Castro
a ‘Las encuestas detectan un voto centrista’, les
majories i els transvasaments electorals a Catalunya
s’han construït tradicionalment en aquest espai. ERC va
obtenir els millors resultats de la seva història -23
diputats i més de mig milió de vots- a partir dels votants
de centre-esquerra que van abandonar, fent-li perdre el
govern pel camí, a CiU. El 2008, votants pertanyents al
mateix espai ideològic van fer que el PSC obtingués 25
diputats al Congrés espanyol durant la famosa
campanya del “Si tu no hi vas, ells tornen”. I el 2010,
votants localitzats dins d’aquesta àrea van col·laborar
en la victòria de CiU i les caigudes de PSC i ERC. Això
no vol dir que els protagonistes d’aquests fenòmens
siguin exactament els mateixos electors. Em temo que
afirmar-ho seria un suïcidi estadístic de primera
categoria. Simplement es destaca que quan aquests
electors defineixen el seu perfil polític observem que
comparteixen un espai concret entre l’eix ideològic i el
nacional
Doncs bé, una particularitat del centre polític català és
que en els 4 últims anys s’ha mogut de manera
significativa. En Marc Guinjoan ho explicava no fa gaire
a ‘Més catalanistes i més d’esquerres’. Respecte el
2008 els catalans hem basculat significativament cap a
l’esquerra i cap a posicions més catalanistes. Veient el
context dels últims anys no sorprèn a ningú, però com
diu en Marc no és tan habitual veure aquestes
variacions amb les actituds polítiques i menys en tan
poc temps.
El terreny de joc polític català s’ha mogut. D’aquest
moviment de plaques hi ha un beneficiat molt evident;
Convergència i Unió. Al 2010 la federació nacionalista
va ser capaç de recuperar el terreny perdut amb
Esquerra. L’Oriol Bartomeus ho explicava la setmana
passada, i hi ha una dada força significativa al respecte.
Del conjunt de l’electorat que va donar suport a CiU el
2006, un 23,9% es definia com d’esquerra o centre-
esquerra. Passades les eleccions de 2010, i tenint en
compte els nous votants, aquest percentatge havia pujat
fins al 34,2%
Aquesta recuperació s’explica gràcies a un moviment fet
en el moment precís. Al 2006 un 41,8% de l’electorat
convergent creia que Catalunya hauria de ser una
CCAA dins d’Espanya i un 11,2% que havia de ser un
estat independent. Al novembre de 2010, just abans de
les eleccions, aquests percentatges ja eren el 30,5%
pels que optaven per la via autonòmica i 27% pels qui
preferien la independència. A Còrsega a ningú no se li
escapava que el moviment dels seus electors era
idèntic al que estava fent bona part de l’electorat, i que
per aconseguir la victòria que es va escapar el 2006 era
necessari anar a trobar electors en aquesta direcció.
Transició Nacional enllà, si em permeteu la llicència.
Han passat dos anys i el moviment no s’atura. Segons
el baròmetre del passat juny ja són un 38,3% els
electors de CiU que voldrien que Catalunya fos
independent, per un 18,7% que es mantenen a l’opció
autonomista. A més, un 83,4% d’ells està a favor del
dret a decidir.
Amb aquestes dades, una fidelització de vot del 74,7%, i
coneixedors com són que el centre de l’electorat
continua movent-se paral·lelament als seus votants, és
8
més fàcil entendre l’estratègia i les expectatives dels
nacionalistes. Convergència va trobar el centre
polític i sembla bastant clar que ara per ara no el
deixarà escapar. El que en el seu moment va ser un
moviment tàctic per recuperar el govern ara ha
esdevingut estratègic per aconseguir la fita de la majoria
absoluta.
L’escenari de sortida no podria ser millor. La erosió que
fa uns mesos es podia intuir a determinades enquestes
ara s’ha convertit en un lideratge clar. De fet, dos
sondejos del CEO i La Vanguardia, potser amb menys
innocència de la que ens agradaria als benpensants, ja
han apuntat que CiU té la majoria absoluta a tocar.
Tot ajuda. Si fem cas a un sondeig efectuat dies
després del Debat de Política General, la imatge del
President està més reforçada que mai. Els últims
esdeveniments, manifestació i viatges a Madrid
inclosos, ajuden a entendre-ho. A més, CiU continua
sent el partit en que la ciutadania més confia per donar
resposta als principals problemes del país. I la federació
sap que juga amb aventatge si l’enfocament que es
dóna a la solució dels problemes és en clau nacional.
Aquest últim detall és important. Ens aporta la clau de
les bones expectatives de CiU, especialment entre
l’electorat que definíem com a centre polític. En aquest
sentit és interessant el que explica Sonia Alonso a ‘La
duración en el poder y el rendimiento electoral de
los partidos nacionales gobernantes: ¿la ventaja
competitiva del nacionalismo?’. Segons Alonso, els
partits nacionals són jutjats segons la seva defensa del
programa i les identitats nacionals, i són relativament
immunes a la gestió de govern en termes econòmics i
socials.
En temps de crisi la necessitat de reforçar el perfil
nacional davant de la gestió podria ser condició
necessària per augmentar aquest efecte. I en aquestes
estem. L’eix nacional, i tota l’actualitat que d’ell es
nodreix, és poc menys que hegemònic als mitjans. La
gestió de govern, els efectes de la crisi, i d’altres temes
que podrien ser d’interès en una cursa electoral,
queden en un segon pla. El càlcul electoral, basat en el
calendari i en una agenda política ambiciosa, ha
funcionat.
A ‘The Strategy of election timing’, Maravall apunta
que un govern decideix avançar eleccions si es
compleixen dues condicions: que la seva popularitat
sigui alta i que hi hagi bones perspectives econòmiques.
El govern del President Mas sembla que no necessitarà
la segona condició. De fet, encara pot treure rèdit de la
catastròfica situació econòmica. La defensa de la
identitat i el tensionament de l’electorat tenen una doble
justificació quan hi ha escassetat de recursos. Sembla
que amb això en tindrà prou per continuar aclaparant al
centre polític català.
9
Partit dels Socialistes de
Catalunya: tard i
malament
Carles A. Foguet
Deia Joe Napolitan que si no pots escriure-la en un
paper, no tens una estratègia. Imagino que a hores
d’ara a Nicaragua l’activitat deu ser frenètica, regirant
calaixos, movent mobles i escombrant racons buscant
els papers perduts. Però potser quan, amb sort, els
trobin, s’adonaran que estan mullats. Xops.
Els millors analistes del país, i nosaltres també, estan
desorientats intentant treure l’entrellat de l’estratègia
amb què el partit afronta aquestes eleccions. En el que
va de (pre)campanya, ja van dos lemes, un fet que no
seria noticiable ni greu si ambdós diguessin les
mateixes coses. Però no. Del “Avançar sense trencar” al
“L’alternativa sensata”. De centrar-se en l’eix nacional
(que tan desfavorable els és, tant que algú finalment
se’n devia adonar i donar la veu d’alarma per provocar
el canvi) a intentar centrar-se, a seques, i confiar que
l’aversió al risc i la moderació genètica d’aquest país
facin la resta. Però sembla que s’han equivocat de
lustre.
L’avançament de les eleccions va agafar el PSC amb el
peu canviat, en ple procés de (lenta) reconstrucció. I en
el pitjor moment: justament quan l’electorat considera
aquestes eleccions de segon ordre més importants que
mai. Segurament, com molts, no van preveure que la
deriva del Govern de Mas s’accelerés de manera
exponencial els últims mesos i la convocatòria va
impedir, per exemple, que Navarro complís una de les
seves promeses en accedir a la secretaria general. Les
primàries van acabar sent un tret al peu de l’ara
candidat en particular i dels socialistes catalans en
general.
“Antes de cumplirse un año del congreso que
renovó a dirección del PSC, los socialistas
catalanes se preparan para afrontar unas
elecciones en el peor escenario posible. Las
tensiones internas, la falta de un liderazgo
consolidado y la imposibilidad de construir un
discurso alternativo a CiU sitúan al PSC en un
marco electoral de desconcierto político y
desenlace imprevisible, como si aún no hubiera
tocado fondo.” “La cita electoral sorprende a
la oposición con el pie cambiado”, Maiol
Roger i Pere Ríos a El País, 20.09.12
Immòbils en un context canviant
Per molt que ho intenti, el PSC no té força ni per
capgirar l’arena electoral ni, encara menys, per
recuperar el centre, encara que el centre, strictu
sensu, sigui allò que hi ha entre dos extrems. A l’un, els
independentistes. A l’altre, els recentralitzadors. Al mig,
l’atractiu federalisme. És probable que això fes goig
escrit en un paper, però la realitat ha demostrat que
aquest esquema no s’aguanta per enlloc. Ja s’ha escrit
prou sobre el desplaçament de l’electorat cap a
posicions més catalanistes, i la ràpida crescuda de
l’opció netament independentista. La polarització
(malgrat que no és equivalent a ambdós pols) està
despoblant la centralitat que una vegada va ocupar el
federalisme.
El PSC clama per un federalisme que exigeix d’una
contrapart amb qui federar-se i que, l’últim cop que
varem mirar-ho, no estava massa per la feina. La crida
federalista i d’esquerres que fa poc va veure la llum a
Catalunya no ha tingut la resposta d’un manifest
federalista a Espanya que demostrés haver entès el
missatge. I mentre que el PSC pretén espanyolitzar
(federalment, això sí) la seva campanya, el PSOE
pretén fer un dic de contenció per evitar que la
campanya dels socialistes catalans els contamini i els
faci entrar (encara més) l’aigua a casa.
El problema és que el referèndum ja no està en
discussió. Més del 80% de catalans (i un 77% dels que
10
diuen haver votat al PSC) volen avui poder votar sobre
la relació entre Catalunya i Espanya, independentment
del que hi votin. I el PSC ha hagut de reaccionar: de la
negativa frontal a acceptar-lo dins del marc legal. I
abans que acabi la setmana qui sap fins on hauran
arribat. Però el que està clar és que, a parer del PSOE,
ja és massa lluny, per molt que la posició del PSC de
Navarro recordi Serrat, que volia poder escollir en quina
llengua cantar per acabar fent-ho en castellà.
Partit gran amb resultats de partit petit
Sembla que tots ens podríem posar d’acord que el PSC
s’ha quedat abandonat en terra de ningú. No tant en
l’eix ideològic, on continua estant molt a prop de la
mitjana de l’electorat català, sinó en l’eix nacional. El vell
PSC potser podria haver intentat que el vot econòmic
centrés la contesa electoral, però l’actual no pot ni
intentar-ho, quan un 61% de l’electorat (contra un 25%)
afirma que decidirà el seu vot en funció de l’eix nacional.
ICV-EUiA, ERC (simple però efectiu, “L’esquerra d’un
nou país”) o fins i tot les CUP han aconseguit fixar la
seva posició a ambdós eixos amb certa nitidesa. El
PSC, “L’alternativa sensata”, no sembla ni que ho hagi
aconseguit ni que pugui fer-ho abans del 25 de
novembre.
No està en disposició de fer aliances significatives amb
gairebé cap actor social rellevant, perquè ha deixat de
ser un referent per a gairebé tothom. Malgrat la seva
ràpida aproximació (aritmètica) als partits petits, la
ciutadania encara el percep com un element central de
l’status quo que ens ha dut fins aquí i ni la meitat dels
seus confien que pugui ser qui millor gestioni ni
l’economia (i defensi l’estat del benestar) i, menys
d’un terç, les aspiracions col·lectives dels
catalans. Són un partit del sistema, però només per allò
dolent que comporta ser-ho: ha estat descavalcat de la
centralitat però a la perifèria els nous votants se’l miren
amb desconfiança –l’herència d’haver governat, aquí i
allà- i s’inclinen pels seus competidors en totes les
seves fronteres electorals.
Pere… què?
El PSC té un problema amb Navarro però,
francament, no crec que Navarro sigui el problema. Sinó
el símptoma. El símptoma d’un sistema de selecció
d’elits invers que, en el millor dels casos, només pot ser
entès en clau interna. Pere Navarro, malgrat el suport
explícit sonat de personatges públics com Ramon
Madaula, no aconsegueix ni ser conegut (un 71%, per
sobre només de López Tena, candidat de SI, i encara
sort que no hi repeteix Laporta) ni ser valorat pels que ja
el coneixen (3,8, tercer per la cua, només per davant de
Sánchez Camacho i Albert Rivera). I el que és pitjor: ni
pels que el voten (5,7, amb diferència, la pitjor valoració
entre els afectes d’entre tots els candidats, tot i la
proximitat de la cita electoral que hauria de tensionar el
seu electorat). És un lideratge contestat, tant
internament com social: per als mateixos votants del
PSC, Navarro només ocupa el tercer lloc en les
seves preferències com a candidat, per darrera de
Chacón i fins i tot de Tura, derrotada àmpliament en
clau interna.
Perquè a Navarro, malgrat el seu esforç sistemàtic,
encara li queda algun problema intern al PSC. Molts són
els que s’han quedat pel camí des de la seva arribada
(per motius diversos, de Clotas i Maragall, passant per
Laia Bonet, fins a Maria Badia, l’última fins avui de la
llista). Però pocs són els que han mantingut la boca
tancada. Les polèmiques dins del mateix entorn del PSC
és evident que no els fan cap bé i no ho és menys que
són del tot interessades. Una mostra de
deslleialtat que, sense ser el problema més greu a
enfrontar, no deixa de ser un problema.
Camí de la irrellevància
Les enquestes pronostiquen els pitjors resultats per al
PSC de sempre. És temptador pensar que estem a punt
de descobrir quin és el seu terra electoral, però jo no
seria tan optimista.
“(…) tras la pesadilla de las autonómicas de
noviembre del 2010 -saldadas con una derrota
histórica-, el socialismo catalán se despertó en
11
otro sueño aún más angustioso: la debacle de
las municipales. Y cuando parecía que las
generales despertarían al PSC en el habitual
escenario de primacía del centroizquierda en
Catalunya, el desenlace ha hundido al
socialismo catalán en la peor de sus pesadillas:
ser superado por CiU en las legislativas.” “El
origen del PSC”, Carles Castro a La
Vanguardia, 18.12.11
Passada la ressaca de l’11 de setembre (manifestació,
debat de política general, convocatòria d’eleccions…),
sembla que tot torna a lloc: CiU, sense deixar de millorar
les expectatives de 2010, s’empetiteix en la mateixa
mesura que s’esvaeix l’eufòria i ERC, ICV-EUiA i PPC
agafen aire i tenen un lleu repunt. Tot? Tot no. Tot
menys el PSC, que no es veu ni quan baixa la marea.
Segons les últimes enquestes, només al voltant del
40% dels que el van votar a les últimes eleccions
(recordem-ho, fa només dos anys) manifesten intenció
de votar-lo d’aquí un mes i escaig. És un nivell de
fidelitat més propi dels portadors de cromosomes XY de
qualsevol monarquia europea. L’esperança pel PSC és,
tot i que si ho reconeixen serà amb la boca petita, que hi
hagi bosses significatives de vot ocult que atenuïn
una mica la caiguda. Una hipòtesi plausible, si tenim en
compte que alguns d’ells poden estar amagats entre
l’anormal quantitat d’indecisos (tot i que s’han reduït
respecte l’espectacular 32% del setembre), però qui ho
havia de dir que el PSC hagués de posar ous al cistell
del vot ocult quan, fins no fa tant, ser del PSC era motiu
d’orgull a banda i banda de la Diagonal (tot i que per
motius ben diferents).
La fugida de vots és imparable. Quan de Padua Lima
“Tim” exposà la seva teoria de la manta curta, pensava
en el futbol. Però en aquest cas també aplica: si el PSC
intenta tapar la via d’aigua en una direcció, corre el risc
que el forat es faci més gros en alguna altra. Però
tampoc està massa clar que tinguin prou mans com per
intentar tapar tots els forats: una organització
disminuïda, amb la moral de la tropa enfonsada i
totalment mancada de recursos per fer una
campanya amb la força suficient com per fer-se sentir
per sobre de l’eixordadora megafonia (literal i
metafòrica) de què altres sí que poden disposar.
Catalanistes que marxen cap a CiU (i ERC en menor
mesura), progressistes que emigren a ICV-EUiA,
espanyolistes que passen a C’s i el PPC i molts, potser
tants o més que tots els anteriors junts, que se’n van
cap a casa amb la cua entre cames. Aquesta fuga en
totes les direccions, en un atac d’optimisme, és la prova
que alguna vegada no massa llunyana el PSC va
ocupar la centralitat de l’espai polític català (que
s’assembla poc al centre d’avui). Per als pessimistes, és
una prova massa semblant a una autòpsia.
Però tapar vies d’aigua és l’única estratègia viable per al
PSC, amb l’urgència de la cita electoral: intentar
minimitzar les pèrdues, conservar els que encara no han
marxat i no perdre gaire temps ni en donar la
benvinguda als que, com Ramon Madaula, s’hi
incorporin. Perquè encara que volguessin (i poguessin)
sortir a buscar nous votants i a recuperar-ne de vells,
tindrien un problema molt greu: que ni hi són a temps ni
ningú els faria massa cas. Tard i malament.
Aquest escenari tan dramàtic tindrà, a més, un agreujant
mecànic immediat per la mera aplicació de la fórmula
d’Hondt: sigui o no sigui segona força, el PSC passarà,
de complir-se les previsions, a engruixir un grup on ja hi
són PPC, ICV-EUiA i ERC i que és on es disputen de
manera ferotge els restos minsos, deixant els grans
restos tots per a CiU, que gaudirà d’una prima de
sobrerepresentació que abans compartia amb el PSC.
Repensar el PSC
És cert que sobre la socialdemocràcia hi plou a bots
i barrals, però fa la impressió que al PSC no s’han
molestat ni en obrir el paraigües. La tendència a la baixa
és fins i tot anterior a la crisi econòmica, anterior a la
sortida del Govern de la Generalitat i del Govern
d’Espanya. El garbuix d’esdeveniments actual només ha
fet que accelerar-la, però seria injust i interessat donar
la culpa als elements. El PSC necessita repensar-se en
profunditat en tots els sentits. Pot ser que just
12
estiguessin a punt de fer-ho quan es van convocar les
eleccions, però el resultat electoral (previsible) el
deixarà en una situació encara pitjor per fer-ho a partir
del 26N, qui sap si a aquelles alçades camí de la
irrellevància.
El dubte avui és saber si el cop serà prou fort com per
despertar el PSC de la seva letargia o si de tant fort serà
letal. O si ja serà post mortem
13
Esquerra Republicana de
Catalunya: cria fills, cria
porcs
Benet Fusté Espargaró
Kahneman, el Nobel d’economia, explicava que un dia
va donar una classe a uns militars. Mirava de
convence’ls que les lloances eren una bona eina per
millorar l’aprenentatge quan un comandament va
interrompre’l, mig ofès. La seva experiència avalava la
tesi contrària: les amonestacions provocaven una
millora de resultats i les felicitacions solien anar
seguides de pèrdues de rendiment.
Segurament el militar tenia raó, però l’explicació és
clara: renyem als que ho fan molt malament i felicitem
els que ho fan molt bé. El què passa és que després de
cagar-la estrepitosament les probabilitats de millorar són
elevades i és probable que després d’un resultat
espectacular n’hi hagi un altre de no tan bo. A Esquerra
Republicana de Catalunya els passa una mica com a
tothom: tendeix a la mediocritat. El què toca és
dilucidar on és la normalitat electoral d’ERC.
ERC va entrar ranquejant a una democràcia que també
coixejava. La impossibilitat de fer ús de les pròpies
sigles, primer, i la pèrdua de perfil deguda al suport a
Convergència l’any 1980, van fer que ERC
s’arrossegués com una ànima amb pena al llarg dels 80.
La colla de la “Crida Nacional a ERC” va canviar la
marca del partit -que es va convertir en un Partit per la
Independència avant la lettre- i el va revitalitzar. A les
eleccions de 1992 pràcticament va doblar els resultats
(7,96% dels vots) i es va situar com a tercera força del
Parlament. La mitjana de vot del partit en els comicis al
Parlament des d’aquella fita ha estat d’un 10%.
Les enquestes coincideixen en donar a ERC poc més,
poc menys, d’un 10% dels sufragis a les properes
eleccions al Parlament. Superaria el percentatge de vot
de 2010 i superaria la mitjana de vot assolida la dècada
dels 90. Seria, això sí, la constatació que ERC ha tocat
sostre i la tendència de creixement iniciada els 90 ha
arribat al seu fi. El que hauria d’estar clar és que per
mesurar els resultats no podem comparar-los amb el
cúmul de circumstàncies afortunades de 2004.
Un creixement desbordant
El creixement desbocat d’ERC –que entre el 2000 i el
2004 va multiplicar els seus resultats per 3– i el
creixement de l’independentisme en general, ha estat
conseqüència dels canvis en el taulell polític espanyol.
El PP va entendre aviat que a la disjuntiva esquerra-
dreta no podria véncer el PSOE. Per això va intensificar
el dilema territorial, un terreny on els socialistes estaven
molt menys còmodes. Els rèdits electorals que en va
treure el PP són innegables, però això també va generar
tensions en l’electorat català. Els partidaris de
l’ampliació de l’autogovern i la independència van
créixer 13 punts de 1994 a 1996, i 8 de 1998 a 2001,
segons el CIS. I és aquí on va pescar ERC.
CiU va intentar compensar l’aliança amb el PP amb la
declaració de Barcelona, la reforma de la Llei de
normalització lingüística i alguna altra escenificació,
però és evident que no se’n va sortir. CiU va perdre
150.000 vots de 1999 a 2003 i 90.000 de 2003 a 2006. I
mentrestant un Carod-Rovira víctima de totes les
invectives es convertia en el polític català més popular i
aconseguia l’animalada de 640.000 vots a les eleccions
al Congrés. En tot cas, Carod-Rovira no mereix
l’apelatiu d’Oracle de Cambrils amb el qual el Periódico
encara li feia la gara-gara diumenge passat. L’auge
d’ERC no va ser un pla d’ERC. “La capacitat
organitzativa dins del progressime independentista està
molt per sota de la seva energia social disponible”, diria
Tresserres a Catalunya Ràdio (recollit per David Bassa
a Esquerra a la Cruïlla).
14
El què va venir després es pot explicar de moltes
maneres: postures erràtiques en relació a l’Estatut,
incapacitat per fer front a l’exigència de quadres que
implicava gestionar 6 conselleries, disconformitat de les
bases respecte el pacte amb el PSC (la meitat preferia
un pacte amb CiU). El que està clar és que la visita
d’Artur Mas al notari no hi va tenir res a veure. La
distensió que va succeir la victòria de Zapatero, en
canvi, sí que hi va influir.
Un independentisme despacientat
A ERC deien que esperaven desplaçar el PSC com a
partit hegemònic de l’esquerra catalana. Però el vot que
va fer créixer ERC no provenia dels votants catalanistes
del PSC. Aquests, quan van deixar de votar Maragall
van optar per votar CIU. El creixement d’ERC provenia
dels desencantats de CIU i el més curiós del cas és que
el 2010, malgrat que ERC va perdre més de 300.000
vots des de 2003, CiU no va ser capaç de recuperar-los
del tot.
La campanya de l’Estatut va anar acompanyada d’un
creixement de 20 punts dels partidaris de la
independència, segons els CEO (10 abans de la
sentència i 10 després) que Esquerra i CiU han competit
per convertir en vots. Aquesta competència pels votants
més sobiranistes, amb acusacions creuades -de
gradualisme de pluja fina, de sucursalisme per contagi,
de cagadubtisme i tota mena de comportaments
acomodaticis- i salts endavant, ha contribuit a crear un
indepentisme desficiós que ara malden per domesticar.
El primer èxit d’aquesta crispació independentitsta se’l
va apuntar CIU. El 25è Congrés Nacional d’ERC va
evidenciar la divisió del partit (37’2% Puigcercós, 27’6%
Carretero, 26’7% Benach, 8’1% Renyer). Aquells
membres de la JERC que s’havien dedicat a conspirar
per Puigcercós quan aquest competia amb Carod-
Rovira se li van acabar enfilant a la gepa. La trencadissa
que va venir després d’aquest congrés es va saldar
amb l’escissió de 150.000 vots i aquestes eleccions
semblen propícies per caçar-los.
CiU i la seva (mitja) promesa de referèndum (mig)
condicionada a una majoria vol arrambar tot el vot
nacionalista. ERC i la seva reivindicació com a garant
de l’efectiva execució d’aquestes promeses vol pescar
en l’arrelada malfiança que generen els convergents.
Junqueras es posa a roda de Convergència
materialitzant el què es va convertir en titular del 26è
Congrès: ‘Entre l’esquerra i la dreta, escollim
l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, treballarem pel
país. De fet han passat de voler ser “l’Esquerra d’un nou
país” a demanar “Un nou país per a tothom” ara que
comença la campanya. L’Oriol Bartomeus denunciava
aquí mateix, fa unes setmanes que ERC
patia Síndrome d’Estocolm. I es ben veritat que és una
aposta que descobreix perillosament el flanc
d’esquerres. La CUP ja ho ha aprofitat per reivindicar
que ells no accepten el dilema i ha popularitzat el
hashtag #hovolemtot.
Però al capdavall, la d’ERC, potser tampoc és tan mala
estratègia. Posar-se a cobert mentre esperen que
l’independentista impacient torni al nomadisme quan
descobreixi que en realitat, el que busca CiU, és acabar
la partida en taules.
15
Partit Popular: la feina
ben feta no té fronteres
Edgar Rovira
No cal trencar-se molt les banyes per entreveure
que l’objectiu del PP per aquestes eleccions és bastant
clar: convertir-se en la principal força d’oposició al bloc
sobiranista al Parlament. Si tenim en compte que la
previsió de resultats per a ells es mou entre els 16 i els
20 diputats, i que la previsió per a ERC i PSC també els
situa -més o menys- en aquesta forquilla, és possible
que demà a la nit Camacho i companya tinguin alguna
cosa per celebrar.
L’Oriol Bartomeus comentava també que a Catalunya
el PP té com a prioritat assegurar-se que la posició del
PSC continua minvant. Són conscients que a nivell
estatal això assegura que la plaça gran, Madrid, no
corre perill.
Estem d’acord. Però al final el PP –com d’altres partits
catalans- creix a partir de les fuites d’aigua del PSC.
Aquest creixement es comptabilitza en vots però també
en espai polític. Un espai molt ben localitzat en el mapa.
Els populars col·laboren en la davallada del PSC i de
retruc creixen ells. Dos objectius en un. O dos objectius
que són un de sol.
Però la crisi dels socialistes només explica una part dels
resultats que es preveuen per demà passat. Hi ha com a
mínim dos factors més que no podem perdre de vista.
- Primer, el posicionament del partit respecte el
debat nacional. La voluntat d’anar al xoc, de
mostrar el perfil més espanyolista, és la manera
lògica que tenen els populars d’aprofitar l’onada.
Al viure dins la bombolla mediàtica del projecte
sobiranista sovint oblidem que aquesta mateixa
inèrcia serveix per donar força al moviment
contrari. El nacionalisme espanyol –també el
que viu a Catalunya- està més despert que mai.
Per tant, el missatge unionista el recull una
parròquia minoritària però fidel i mobilitzada.
- I segon, en aquest cas tan important és el què
com l’on. Fa 8 mesos, tot analitzant el
Congrés de Convergència a Reus, vaig
destacar el nou rol que el PP estava adquirint a
la política catalana. Els 18 diputats del PP
semblaven 40. L’Alícia ha pactat amb el Govern
els gran paquets de retallades i no n’ha hagut
de pagar cap preu. A l’auca parlamentària ha
representat els papers de sòcia i cap de la
oposició, i en tot moment ha estat conscient de
quin era el gran actiu d’aquests papers:
l’exposició mediàtica.
A l’horitzó només un avís; el competidor a l’espai
espanyolista, Ciutadans, creix. Cal veure el recorregut
de les propostes de càstig a l’establishment polític (i no
polític) de Rivera i Cañas. Més que això, el que hauria
de preocupar als populars és l’anàlisi de vot per edats
de les dues formacions. Ciutadans rep un 35% del seu
suport entre els votants de 18 a 35, mentre que en
aquest mateix col·lectiu el PP en rep un 19%. No és que
els populars hagin obtingut mai grans resultats entre els
joves però la diferència és prou significativa com per
seguir-ne l’evolució.
De moment, però, l’escenari és immillorable.
16
Iniciativa per Catalunya
Verds – Esquerra Unida i
Alternativa: Iniciativa ain’t
Syriza
Ton Vilalta
Fa un temps comentàvem per aquí que Iniciativa per
Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa (ho
posem sencer perquè un cop un lector d’EUiA es va
enfadar) és l’amic Tampax de l’electorat català
d’esquerres. Cau bé i la gent s’hi sent propera, però, a
l’hora d’anar al catre, es fa la remolona i sol votar a algú
altre. Al PSC, normalment. En un país escorat a
l’esquerra com Catalunya, el sostre electoral de la
marca electoral d’Iniciativa a les autonòmiques queda
per sota del 10%.
El fet és que hi ha una pregunta que tot amic Tampax,
tard o d’hora, potser espantat per l’agror de la pròpia
rancúnia, s’acaba fent: “Si el PSC el noi popular es
morís, jo me la podria passar per la pedra?”
La resposta, o una aproximació a la resposta, l’estem
tenint ara mateix. El PSC noi popular fa dos anys que té
constants accidents, coincidint amb cada cita electoral, i
ara mateix si bé no està mort, diríem que inspira més
pietat que enveja. Les enquestes diuen que després
d’esfondrar el seu terra electoral fa dos anys, el 25N el
PSC n’estrenarà un de nou, que podria estar més a prop
del 10 que del 15%. En menys de 10 anys hauran
perdut un 60% dels seus electors, Més de mig milió de
vots. Una pèrdua que cada cop sembla menys
conjuntural i més estructural. Aquesta marea d’electors
d’esquerra orfes hauria d’obrir un horitzó de creixement
enorme per ICV, però de moment les enquestes no
preveuen gaire més que una lleugera pujada, que els hi
hauria de permetre tornar al nivell del 2006. Bon
resultat, però res d’històric.
Com que aquests dies l’Herrera s’ha endut Alexis
Tsipras a fer bolos de campanya, la pregunta sorgeix
espontània: si en termes de magnituds electorals el PSC
sembla seguir els passos del PASOK, per què ICV no
segueix la progressió Syriza? Per què fet i fet capitalitza
tan poc l’enfonsament dels socialistes? Els motius són
essencialment dos:
En primer lloc el debat nacional: En unes eleccions on
l’eix nacional preval com mai sobre l’eix social, ICV juga
indiscutiblement fora de casa. Per dir-ho gràficament:
Font: GESOP
És cert que han aconseguit limitar els danys en un tema
potencialment divisiu per a ells, assumint una posició
clara en favor del dret a decidir. Però els seus temes,
aquells on s’han fet forts gràcies a una bona feina
d’oposició a les polítiques d’austeritat i retallades,
van literalment desaparèixer de l’agenda després
l’11S. Només la vaga del 14N ha permès que tornessin
sobre la taula a la segona part de campanya. Sense
aquest desplaçament del centre del debat cap a la
qüestió nacional, un procés que ja fa anys que dura, tot i
aquesta acceleració dels últims mesos, no es podria
entendre l‘hegemonització de l’electorat catalanista
d’esquerres per part de CiU.
17
Afortunadament per a ICV (i incomprensiblement pel
PSC) els socialistes han decidit fer campanya en l’eix
nacional. ERC, per la seva banda, en la dicotomia
esquerra-país (?), ja fa temps que va triar el país. Això
deixa a Iniciativa tota la banda esquerra de l’eix social
per córrer. Només les CUP semblen interessades en
discutir aquest espai, però compten encara amb una
visibilitat limitada.
El segon motiu pel qual no aconsegueixen capitlitzar el
desgast del PSC és que ICV és percebut com un partit
de l’establishment. Tot i la PASOKització del PSC, no es
pot parlar (encara) de col·lapse de tot el sistema de
partits. Però si la situació econòmica i social es
precipita, revolucionant la geografia política catalana, és
difícil que ICV pugui capitalitzar allò que podríem
anomenar el vot estructural de protesta, aquell que,
salvant totes les diferències, Syriza a Grècia i el
Movimento 5 Stelle a Itàlia estan discutint als partits
d’extrema dreta. Difícilment es pot considerar ICV un
partit outsider, com Syriza o el M5S. Té una història de
govern massa recent per poder atreure el vot
antisistema que produiria una deriva grega de la
situació.
Encara corre aquell acudit que definia els ecosocialistes
com a “eco dels socialistes”. En aquest sentit les CUP
tenen, potser, més marge de creixement.
18
Ciutadans: un exercici de
desdoblament
Benet Fusté Espargaró
Sembla fàcil d’esquematitzar. Diumenge hi ha eleccions.
Els catalans estan convocats a votar. Tot sembla indicar
que CiU guanyarà les eleccions i que els partits
partidaris de la celebració d’un referèndum augmentaran
la representació al Parlament. Amb aquesta situació
seria esperable que els votants unionistes escollissin la
papereta pensant més enllà de quines són les seves
preferències primàries. Davant d’un risc més o menys
real de secessió podríem pensar que hi hauria una
eclosió de vot estratègic, de vot útil. Aquell vot que es
dóna a una opció política que no és la preferida però
que ofereix més garanties d’èxit a l’hora d’evitar unes
conseqüències polítiques indesitjades (deia Horowitz
que una de les principals dificultats per a la cooperació
interètnica era la competició intraètnica). Cap enquesta,
però, augura la desaparició de Ciutadans en favor del
PP. Al contrari, Ciutadans, segons totes les enquestes,
serà un dels partits que més creixerà aquest 25N. Però,
què és el que catapulta Ciutadans?
La idea més immediata és que Ciutadans són els grans
beneficiats de la polarització política que introdueix la
perspectiva d’un referèndum d’autodeterminació. Allò
d’haver de decidir si el teu fill de 4 anys és català o
espanyol. Què hi pot haver de més polaritzant que haver
de decidir entre un sí i un no? La radicalització de les
elits i la polarització dels electorats és un tema d’aquells
que entusiasmen els amants de la truculència. La
independència dividirà famílies, deia Arenas a
Viladecans. Però a banda de ser matèria de discurs
fulletonesc, en què consisteix exactament la
polarització? Doncs la polarització implicaria que els
votants es poden dividir a partir de diferències
socioculturals remarcables, de visions del món
divergents, de llocs de residència, però el que defineix la
polarització, sobretot, és que amb el pas del temps es
pugui apreciar com els posicionament polítics de la
ciutadania canvien i tendeixen a la bimodalitat. A erigir-
se en dos grups amb posicions contradictòries.
Repassem si aquests fets es donen a Catalunya.
L’autoubicació a l’escala del sentiment de pertinença del
CEO indica una disminució de 15 punts de les persones
que declaren sentir-se “tant espanyol/a com català/na”
en els últims 4 anys. Podríem pensar que aquesta
reducció del pes dels valors intermitjos implica una
progressiva polarització de l’electorat català. Però
perquè hi hagi polarització hi ha d’haver -perspicàcia!-
dos pols. I en el cas català no sembla que hi siguin. No
podem parlar d’una creixent bimodalitat en la distribució
de l’electorat. Com ha assenyalat en Marc Guinjoan,
sembla més aviat que l’electorat s’ha desplaçat
En altres àmbits, però, l’absència d’elements de
polarització no es tan clara. Atenent estrictament a la
llengua d’identificació, els electorats del PP, PSC i
Ciutadans s’assemblen força. Tenen menys d’un 20%
de catalanoparlants i més d’un 70% de
castellanoparlants entre la gent que diu que els votarà
demà. Aquestes proporcions s’inverteixen en CiU i ERC.
Pel què fa el sentiment identitari, els votants de CiU i
ERC s’escoren a les categories “més català” i
“únicament català”. PP, PSC i Ciutadans tenen un
electorat que se sent “tant català com espanyol”. El
problema aquí, ja es comença a intuir. Mentre que els
votants del PP i Ciutadans que no se situen al terme mig
tendeixen a identificar-se més amb Espanya, el PSC té
–simultàniament– un 20% de l’electorat que se sent
“més català” i “només català” i a la vegada recull el 25%
dels votants que es declaren “només espanyols”.
La cosa s’acaba de complicar quan ens fixem en la
relació que el votants creuen que haurien de tenir
Catalunya i Espanya. Un 10% del PSC es declara
partidari d’una certa rescentralització. Un 12% diuen ser
independentistes. Els partidaris del federalisme voten
més aviat a CiU que al PSC. I el partit amb una
proporció més gran de federalistes entre els que diuen
19
que aniran a votar és –tatxan!– Ciutadans. Sí, he
vist l’enquesta del CIS on el 10% de votants del PP al
2010 afirma que votarà per Ciutadans aquesta ocasió.
Al capdavall és normal que l’electorat castigui el partit
que governa a Madrid. També he vist l’enquesta del
Gesop que ha citat el Ton i que diu que el 97% dels
votants de Ciutadans han escollit aquesta formació
tenint en compte prioritàriament els seu posicionament
nacional. Però no sé si són coses contradictòries. El què
a mi m’ha quedat clar d’aquesta campanya és
que Leguina i Sabina, si poguessin, votarien Ciutadans.
I de fet no és del tot nou. A les eleccions de 2010 la
major part de nous votants de Ciutadans provenien del
PSC, que rebia una fuga de vot socialista de
magnitud idèntica a la que rebia ICV. O sigui que no és
tant que Ciutadans ens beneficiï de la -limitada-
polarització política catalana com que recull els vots
de la incipient divisió del PSC. És com si una de les
famoses ànimes del PSC hagués començat a
desdoblar-se.
20
Solidaritat per la
Independència: paràbola
tràgica d’un one issue
party
Ton Vilalta
Fa tot just un parell d’anys, en els mesos previs a les
últimes eleccions al Parlament, l’independentisme
s’interrogava calavera en mà: independentistes en tots
els partits o un partit per a tots els
independentistes? Ara la resposta sembla evident: la
independència serà transversal o no serà, però
aleshores els convençuts partidaris de la segona opció
eren prous com per omplir no un, sinó dos partits amb
aspiracions “unitaristes”: Solidaritat i Reagrupament.
És sabut que dels dos només Solidaritat va sobreviure
al bateig electoral (per ben poc: 8.000 vots menys i
s’hauria estavellat contra la barrera d’entrada del 3% a
la demarcació de Barcelona). Reagrupament i
Carretero, per la seva banda, ja han emprès el camí que
van seguir fa un grapat d’anys el PI, Àngel Colom i la
Rahola, demanant el vot per CiU el 25N.
El raonament “a Catalunya ja hi ha una majoria
independentista, ergo un partit exclusivament
independentista serà majoritari” va resultar ser wishful
thinking. En Jordi Muñoz ja ho va explicar en el seu
dia: bona part dels independentistes no posen la
independència al primer ordre de prioritats, no
decideixen el seu vot (només) amb la independència al
cap. Doncs bé han passat dos anys i l’escenari ha
canviat radicalment. O no.
La situació de Solidaritat és paradoxal i al mateix temps
exemplar. Els assessors d’un one issue party que, de
cop i volta, es troba el seu issue totalitzant el debat
electoral, haurien de passar-se la campanya ballant la
conga. Però sembla que no. De fet, de moment els
sondejos pinten malament (cosa que els deu
preocupar relativament, tenint en compte que al
2010 pocs sondejos van preveure la seva entrada al
Parlament).
Com és sabut, entrar al Parlament sense tenir
representació no és fàcil: la barrera del 3% (l’altre 3%),
la manca d’espai als mitjans, la inèrcia donada per
l’estabilitat del nostre sistema de partits… Tot plegat
crea un mur de vidre força empipador per als partits
novells. Si el 2010 Solidaritat el va poder trencar va ser
gràcies a 4 factors:
- El desgast d’ERC: Aquells 200.000 electors que van
abandonar ERC en algun punt entre el 2006 i el
2010, bona part perquè consideraven el partit
massa tebi en l’eix nacional, eren un calador
extraordinari per un partit amb una proposta
irredemptista com SI.
- La presència de Joan Laporta: Ara sembla mentida,
però llavors Laporta encara gaudia de cert crèdit. La
seva presència com a cap de llista va permetre a SI
per una banda compensar la seva debilitat a
Barcelona i a l’ària metropolitana (SI és el partit amb
l’electorat més marcadament rural) i per altra banda
la seva notorietat, sovint polèmica, va garantir al
partit un espai als mitjans que difícilment hagués
tingut amb un candidat menys conegut.
- El momentum de l’independentisme: la sentència
del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10
de juliol del 2010, semblaven marcar un punt de
trencament (sona familiar, eh?) pel que fa l’encaix
de Catalunya a Espanya. És el període en que
l’independentisme esdevé definitivament
mainstream.
- L’efecte novetat: el context de desafecció cap als
partits tradicionals feia potencialment atractiva una
proposta anti-establishment o, com a mínim, nova.
SI va fer, a més, una bona campanya de grassroots
i en alguns casos, van poder capitalitzar la feina feta
per alguns dels líders a la campanya de les
consultes alguns mesos abans, com en el cas de
21
López Tena a Osona, on, precisament, SI va
aconseguir els millors resultats de les eleccions.
El panorama que es troba davant ara mateix és prou
diferent. El frontliner ja no és Laporta, sinó López Tena,
un candidat amb tres rècords dins la política catalana:
és el polític català amb més fans al Facebook (no
joke, de molt, a més), el més ben valorat pels seus
votants i, al mateix temps, el menys conegut (menys del
30%, segons l’última enquesta del CEO). Això pot ser
una estranya ironia demoscòpica o el símptoma que les
xarxes socials afavoreixen una comunicació
autorreferencial per a ja convençuts. Qui ho sap.
Per altra banda, l’independentisme ha guanyat múscul,
és cert, però la manta es pot acabar fent curta: les
enquestes diuen que ERC podria recuperar la meitat
dels vots que va perdre l’any 2010; CiU està fent el
possible per transformar les eleccions en un
plebiscit i sembla haver guanyat credibilitat als ulls
de molts independentistes, i les CUP no només poden
explotar l’efecte novetat i anti-establishment, sinó que a
més, tenen una proposta política alternativa, i per tant
minoritària, però perfectament diferenciada.
Amb 4 partits independentistes (si voleu amb totes les
reserves sobre CiU) és evident que les diferents opcions
estan obligades a diferenciar la seva proposta. CiU vol
jugar la carta de l’independentisme-estadista, ERC la de
l’independentisme progressista (“L’esquerra d’un nou
país”), mentre la CUP representa l’independentisme
movimentista i assembleari. Tenint en compte que la
idea fundacional de SI era precisament aquesta: crear
un partit exclusivament sobiranista, ara no té altra opció
que la de representar l’independentisme-
independentista.
Tot i que molt sovint durant aquests dos últims anys han
emprat la retòrica de la regeneració democràtica, SI s’ha
limitat a fer una (segurament necessària, però no
suficient) feina de denúncia en alguns casos de
corrupció, per altra banda exprimint mediàticament la
cosa, i a cavalcar la protesta del #novullpagar. Però no
han estat capaços d’experimentar noves formes
d’organització i debat, més obertes i inclusives. L’Espai
Democràcia, innovació interessant que havia de servir
com a espai de debat permanent i vinculant sobre les
qüestions que es votaven al Parlament, ha estat, tot i
l’entusiasme inicial, poc utilitzat. S’hi han fet 5 debats,
entre els quals un de caràcter organitzatiu per decidir si
calia presentar candidatura a les eleccions generals i un
altre de genèrica desaprovació de la política de
retallades.
Com que no té cap element massa específic, Solidaritat
es veu constantment obligada a marcar distàncies amb
els seus competidors dins el camp independentista. La
seva campanya, començant per l’eslògan (“Som
garantia d’independència”), que és una declaració
explícita de desconfiança, consisteix en qüestionar la
puresa, voluntat i determinació independentista de la
resta de partits de l’espai. Es comprometen, en
definitiva, a ser el gos d’atura que eviti que els altres
partits es desviïn de l’objectiu de la independència. És a
dir, s’han vist obligats a plantejar una campanya
defensiva i poc il·lusionadora. Un missatge distant de la
retòrica positiva (sovint fins a la cursileria) de
l’independentisme puixant de les consultes i de l’11S.
Seria ben irònic que SI acabés sent víctima d’un procés,
l’acceleració del debat independentista, que tan
insistentment han perseguit durant aquests dos últims
anys.
22
Candidatura d’Unitat
Popular – Alternativa
d’Esquerres: Que la
pressa no ens faci
entrebancar
Carles A. Foguet
L’anunci per sorpresa (sic) del president Mas de
l’avançament de les eleccions al Parlament va agafar
amb el peu canviat alguns dels seus adversaris, que
treballaven amb altres escenaris (primavera – tardor de
2013) aparentment més probables abans que la
manifestació de l’11 de setembre posés a les mans de
Pastis i Buenri els plats del ritme polític a Catalunya. En
alguns casos, això ha estat dramàtic, però en altres
ha estat imprevistament beneficiós.
Francesc Ribera, Titot, regidor de la CUP a Berga i 11è
a la llista per Barcelona a aquestes eleccions cantava
amb Brams el millor resum que es pot fer de la situació
que es vivia a la CUP abans de l’anunci de
l’avançament electoral: “que la prudència no ens faci
traïdors, que la pressa no ens faci entrebancar”. No
és un un secret que al sí de la CUP s’hi mantenia un
debat de llarg recorregut, com tots els debats que hi
tenen lloc, entre els partidaris de fer ja el salt a la
política autonòmica i els que no. Els segons van
imposar-se fa dos anys, els primers ho han fet aquesta
vegada. I, passi el que passi el 25 de novembre, la CUP
hi sortirà guanyant.
Activisme permanent
El canvi d’urgència de la LOREG, que obliga a avalar
amb un nombre desproporcionadament gran de
signatures les candidatures extraparlamentàries, va ser
la primera prova de força que la CUP va haver de
superar i, per a molts, l’esperança de que fos
l’última. 27.111 signatures i 200 nuclis de suport local
després, qualsevol reticència que quedés entre la
militància rebeca a concórrer estava esvaïda i es
transvasava la intranquil·litat cap a la resta de partits
independentistes que veien un nou convidat a taula amb
qui repartir-se el pastís.
En realitat, la recollida de signatures va ser el primer
acte d’una campanya feta amb una sabata i una
espardenya que va continuar amb una fotografia de
campanya davant de La Canadenca (seu de la mare
de totes les vagues i origen de la millor aportació dels
catalans a la classe treballadora, les 8 hores, per
compensar la pitjor de totes, els “esquirols”) i
l’enganxada de cartells als vidres d’una sucursal de La
Caixa a l’inici de campanya, fins a l’ocupació del debat
electoral a les xarxes socials, passant per l’enviament
d’una única tramesa de propaganda per domicili i sense
sobre…
Res sembla casual sinó que obeeix a una trama ben
ordida, però en realitat és una autèntica alineació
planetària sostinguda per una mena de consciència
col·lectiva més que no pas per la disciplina, però que
ha dit el que volia dir a qui ho havia de sentir. I el que
havia de dir es podria resumir de manera bastant
precisa en tres paraules: “anem-contra-
Convergència”. La Convergència-partit i la
Convergència-símbol d’un estat concret de les coses.
Una esmena a la totalitat. Un posicionament nítid en
ambdós eixos en un espai que pràcticament ningú
estava en disposició de discutir (ni tenia les ganes de
fer-ho, assumint que on es situa la CUP tampoc s’hi
concentren tants votants).
El que a molts els deu haver passat per alt és que la
CUP-AE està formada, majoritàriament, per una
xarxa de persones amb un historial activista gairebé
tan ampli com el seus antecedents penals. Militar a la
CUP supera per diversos ordres de magnitud la idea de
militància convencional i implica assistir a assemblees,
actes i manifestacions arreu i de manera constant, al
marge absolutament del calendari electoral, en una
interpretació infinitament millor del paradigma de la
23
campanya permanent que la d’aquells que paguen
caríssims assessors per fer-ne bandera. En aquest
sentit, la CUP és el model diametralment oposat a
Solidaritat: allà on un és estrictament conjuntural i
monotemàtic, l’altre és fruit d’experiències de dècades i
el punt de trobada de múltiples lluites socials. Se n’ha
adonat fins i tot Pilar Rahola. I aquestes diferències
expliquen per què a uns totes els ponen mentre que als
altres, els pinten bastos.
El tercer eix
Malgrat el que digui Francesc Marc-Álvaro, la CUP
no ha fet la cort de manera conscient als votants d’ERC,
SI o ICV, a no ser que fossin votants prestats que
portaven anys esperant aquest moment. Ni ha volgut ni,
segurament, hagués pogut competir amb la seva
potència de foc. Tot i que alguna cosa deuen suggerir
les enquestes d’aquests partits quan, durant l’última
setmana, s’han regirat contra ella en notar un lleuger
moviment sísmic al terra que trepitjaven (a destacar la
reacció de l’entorn d’ERC a unes paraules de la
número 2 per Barcelona).
Però la CUP-AE sí que pot, a diferència dels partits del
sistema, arribar a un tipus de votants que han estat
condemnats, per diversos motius, a ser abstencionistes
estructurals (Indymedia fins i tot ha publicat una irònica
guia per ensenyar-los com votar), insatisfets o
exclosos per la limitada oferta electoral catalana. Temia
que les enquestes postelectorals em traguessin la raó,
el que no sabia és que els amics d’El Pati Descobert
me la donarien abans de les eleccions.
Font: El Pati Descobert
La CUP pot fer, i de fet, fa, bandera d’un issue del qual
fins ara només C’s n’ha pogut fer gala i està a unes
eleccions de distància de deixar de fer-ho, si es
confirma el seu creixement: la qüestió democràtica
(Joan Subirats en diu, en un exercici de creativitat sense
precedents, “nueva manera de hacer política”). I tot el
que en segueix, des d’una perspectiva molt concreta: la
lluita contra la corrupció política, el retorn de la política
a la ciutadania, l’assamblearisme i l’aprofundiment
democràtic.
Els comptes de la CUP-AE són senzills: cal mobilitzar
aproximadament 80.000 persones per aconseguir entrar
al Parlament. I donant per fet que els militants de
l’esquerra independentista s’alçaran com un sol home (i
dona) després de trenta anys d’espera del sofà o
abandonaran els seus vots refugi per votar la CUP, ha
pogut accentuar també altres perfils (impagament del
deute, denúncia activa dels desnonaments, la defensa
del territori, suport a conflictes laborals…) que l’han de
permetre mobilitzar individus que, sense ser ni
independentistes, ni socialistes, ni creure en els Països
Catalans, veuen en la CUP l’única opció rupturista
viable.
Fins i tot la cara visible d’aquesta candidatura s’ha
d’entendre en aquesta clau. David Fernández no és
militant de la CUP. És moltes altres coses (insubmís,
cooperativista, periodista en mitjans alternatius, activista
de barri, assambleari el 15M, backup de wikiquote…),
però aquesta, no. La CUP, davant de les seves primeres
eleccions autonòmiques entrega la seva millor carta per
obtenir un escó a un independent que supera les
fronteres del moviment i vincula la candidatura de
manera creïble a multitud de moviments i lluites
socials. I com ell, n’hi ha dotzenes més a les llistes.
I en aquest calaix de sastre hi entra gairebé tot:
indignats, anticapitalistes, llibertaris, autònoms i
joves, molts joves… I que, a més, no han dubtat en
donar fe pública del seu suport desacomplexat (que se
suma i, en alguns casos, és més valuós, al de
24
personatges mediàtics que no tenen res a envejar a
Ramon Madaula, com Oleguer Presas, Cesk Freixas o
Sergi López). Molta gent que s’apropa a la CUP tancant
els ulls a un o als dos eixos clàssics de la política
catalana i guiant-se per un tercer eix incipient i que, avui
per avui, la CUP està en disposició de gairebé
monopolitzar. Com resumeix brillantment Hibai Arbide:
Por decirlo de manera aun más clara: a las CUP
se les presupone el independentismo, por lo que
puede permitirse no hablar de él y centrar su
campaña en la deuda, los recortes, la ausencia
de democracia: “¿Independencia? Sí, claro. Fin
del debate. Ahora hablemos de lo importante”.
Per convicció, però també perquè la conjuntura l’ha
posat en disposició de ser-ho, la CUP-AE s’ha convertit
en l’autèntic partit dels outsiders: no és només
antisistema, sinó aquell que millor representa tots
aquells que el sistema ha deixat de banda.
De fet, no és res més que materialitzar i capitalitzar
electoralment la idea del “cavall de Troia” repetida per
Fernández durant tota la campanya (la funció dels de
dins és fer de corretja de transmissió del que passa a
fora, no a la inversa) i no concedir ni un mil·límetre al
risc de crear contrapoders a la sobirania del partit, que
resideix en les seves assemblees, ni a la legitimitat dels
moviments socials de qui es converteix en altaveu, que
resideix al carrer. Pot semblar farragós i poc útil, i seria
cert si la CUP tingués intenció de fer política
parlamentària comme il faut. Però com que no la tenen,
no sembla que hagi de ser cap problema.
Pot ser que la suma no surti, clar. De portes enfora no
ho reconeixeran, però de portes endins els propis
membres de la candidatura se n’estan molt de donar per
fets els vots de les 64.000 persones que van votar la
CUP i les candidatures que la integren a les últimes
eleccions municipals. La base local de les candidatures
fa que el suport respongui, en molts casos, també a
lògiques locals que són difícils d’extrapolar al conjunt de
la CAC. La pràctica desaparició d’ERC a Berga a favor
de la CUP, per exemple, significa que tots els seus
votants transvasin el seu comportament a aquestes
eleccions? A priori, és improbable pensar que sigui així.
Víctimes de la percepció
Qui digui que la política és percepció no dirà cap
mentida. Però si substituís “la política” per qualsevol
altra cosa també seria veritat. Tant se val com siguin les
coses, l’important és com cadascú pensa que són. I per
percebre alguna cosa, primer s’ha de veure. La CUP ha
estat sistemàticament bandejada dels mitjans, escudats
darrera dels blocs electorals, però també de les
enquestes, almenys fins a l’última setmana de
campanya, quan ja era impossible fer-se el suec. Qui
sap si tard, la CUP-AE ha aconseguit fer el salt als
mitjans, de la mà d’un seguit de personatges moguts per
qui sap quins interessos però, tots ells, coincidents en
una certa condescendència generacional.
La CUP-AE se n’ha adonat del pa que s’hi dóna en la
seva primera actuació en una plaça de nou, ja que
l’amenaça del vot útil no ha deixat de planar des de la
seva irrupció com a opció viable. Però és que, es miri
per on es miri, és falsa.
- Mecànica: La CUP ha hagut de suportar campanyes
intenses per part dels seus competidors amenaçant
amb el risc de que els vots a la CUP fossin vots
independentistes llençats a la brossa. La realitat,
però, diu que els escons de la CUP ho serien a
costa de CiU, PSC i PP. O sigui, l’autèntica tria és:
o bé un escó més per ERC (i un altre per CiU i un
altre pel PSC o el PP) o bé tres escons per la CUP.
No ho dic jo, ho diuen els números. Paradigmàtic el
cas de Girona, on l’entrada de la CUP significaria la
no entrada d’un diputat d’algun d’aquests tres
partits.
25
- Política: Els analistes de fiar (o sigui, els pundits,
no) donen una probabilitat de que CiU tregui
majoria absoluta per sota de l’1%. Resolta
aquesta incògnita, que sembla ser l’única que
havien de desvetllar aquestes eleccions, el nombre
d’escons que treguin ICV i ERC és irrellevant (per
l’output del sistema, no pels partits, clar) ja que la
majoria qualificada al Parlament està garantida.
L’entrada de la CUP, per tant, no modificaria
aquests equilibris en cap cas.
La victòria com a problema
Passi el que passi el 25 de novembre, la CUP té tots els
números per sortir-hi guanyant. Si no entra al
Parlament, ha mobilitzat una coalició d’activistes que té
visos de tornar-se estable, de reforçar les lluites en què
ja pren part i de multiplicar exponencialment la seva
presència al territori. Entrar al Parlament ja no seria,
avui, una sorpresa i permetria a l’esquerra-
independentista-encara-extra-parlamentària disposar en
camp rival d’una eina potent al servei de la seves
lluites. De fet, l’únic risc real a aquestes alçades és
morir d’èxit, fagocitada per una política institucional que
consumeix més energies de les que sembla i que, com
Medusa, canvia la fesomia de qui s’hi apropa. I sinó,
que ho preguntin a Albert Rivera.
26
Plataforma per Catalunya:
la Catalunya xenòfoba
Núria Franco
Poc s’ha parlat d’una possibilitat real de cara a les
eleccions del 25 de Novembre. Aquells que es queixen
que la clivella centre-perifèria està eclipsant altres
divisions socials que afecten als ciutadans, encerten. No
som de les que creuen que les relacions centre-perifèria
són una cortina de fum, o construccions polítiques que
no importen als ciutadans. Són construccions polítiques,
és clar, però com tantes d’altres. Es posa en valor
determinats greuges al costat d’altres i en determinats
moments. I a vegades divideixen la clivella esquerra-
dreta, o difuminen la centre-perifèria. Però no tots els
partits i/o sistemes de partits s’expliquen únicament per
aquests dos eixos, i avui parlem d’un partit que uneix a
votants de tots els pols (o no) de la resta d’eixos.
Plataforma per Catalunya.
Recordem que a les passades autonòmiques, el partit
es va quedar a les portes del Parlament, amb un 2,47%
dels vots i que, per tant, la seva entrada a la cambra
catalana no és improbable. Dues enquestes (La Razón,
30/09/2012 i La Vanguardia, 14/10/2012) li donen
representació. Aquest post vol donar una volta per PxC.
Qui són? Què volen? Què diuen? I no menys important,
qui els vota? Són preguntes que la comunitat científica
internacional es fa i nosaltres, des del Cercle
Gerrymandering intentarem respondre.
1. Què és Plataforma x Catalunya?
PxC respon al que sovint s’anomena Partit d’Extrema
Dreta (PED), tot i que també es parla de Partit anti-
immigrants, s’autoanomena Partit identitari, i finalment
alguns el podrien posar tranquil·lament a l’amplíssima
casella de “one-issue parties” o “niche parties” (partits
mono-tema). Hi ha moltes variants en la família de
l’extrema dreta, des del Front Nacional a França fins a
España 2000 aquí, passant pel Vlaams Belang a
Flandes. Bàsicament parlem d’un pensament més aviat
reaccionari (o en el millor dels casos, ultra-conservador)
en determinats aspectes de la vida social i política, i
amb una forta dosi de populisme en el seu discurs. Sí
que és cert que el rebuig frontal a la immigració (així
com als partits tradicionals), i l’associació d’aquesta amb
bona part dels mals de la societat són comuns als
idearis de tots aquests partits. La immigració és doncs el
punt que tenen en comú. Plataforma es pot incloure,
doncs, en aquesta família de partits. Davant de la
pregunta “És un partit xenòfob?”, ells ho neguen. Al llarg
de les següents preguntes anirem permetent-vos decidir
si ho és o no.
2. Què volen?
Encara a manca de programa electoral de cara a les
eleccions de 2012, examinem el de les Autonòmiques
de 2010.
Sense voler entrar en un anàlisi quantitatiu detallat del
text i fent ús del word cruncher d’Atlas.ti, val la pena
destacar que la paraula “immigració” ocupa el sisè lloc
de paraules (substantives) més utilitzades en el
programa, i només precedida per: Catalunya, programa,
novembre (les eleccions de 2010 es van celebrar durant
el mes de novembre) , política, i societat. D’altra banda,
paraules com “immigrants” o “islam” la segueixen ben
de prop, i van just darrera si eliminem paraules com
“Generalitat” o “govern”.
Si entrem en un anàlisi una mica més detallat, ja la
presentació del programa se centra gairebé
exclusivament en la immigració en general, i l’islam en
concret. L’índex del programa té un primer apartat ben
explícit: Immigració: Ordre Públic i Identitat Social. Es
tracta doncs, de crear els vincles fàcils entre immigració
i delinqüència (a tots nivells) i la pèrdua de la identitat.
“Segons dades oficials” que no acaba de mostrar, PxC
retrata l’arribada d’estrangers com una autèntica
“invasió”, que ha portat a una situació en la que els
índex de delinqüència entre la població immigrada és
molt superior a la de la no-immigrada.
27
Entre les moltes perles del programa, PxC atribuiex la
responsabilitat a l’immigració de què hi hagués un 30%
d’atur entre joves al 2010. Assigna també al tripartit el
rol de còmplice en el fet que el 67% de naixements a
Catalunya provinguessin de la immigració, com si això
fos un problema. I oblidant que, en realitat, ha estat una
solució. Bé, per PxC ho és en tant que dissol la identitat,
encara que mai acabarem de saber en què consisteix
per ells dita identitat. Aquest partit que s’auto-anomena
“identitari”, no acaba de definir justament el que (si no
ho és el racisme i la xenofòbia) per ells és el pal de
paller de la formació, és a dir, la identitat. Es parla de
“poble d’Europa”, i és això el que tenim com a pista a un
seguit de vaguetats que no fan sinó desinflar, pas a pas,
un programa redactat amb, això sí, habilitat literària.
Neguen ser un partit xenòfob, i acusen de xenòfobs
aquells partits que han permès la immigració massiva
que ens converteix en una societat multicultural i
mestissa (entenem, doncs, que per Anglada i els seus,
això de mestís és quelcom dolent). L’eslògan, però, és (i
serà per a les properes eleccions) “Primer els de casa”.
Poc més cal afegir.
3. Què diuen que faran?
És una pregunta estranya pel Partit. El seu flamant líder
responia a aquesta pregunta el maig de 2011 en una
entrevista al Nou9, que bàsicament no caldria fer res.
Perquè quan PxC governés a la ciutat de Vic, els
immigrants marxarien pel seu propi peu (sense
mencionar que, en absència de cap govern municipal
amb PxC al capdavant, els immigrants ja estan marxant
pel seu propi peu, no tant per por a n’Anglada, com per
por a la misèria). Què fan actualment? Bàsicament,
“sembrar zitzània” i tirar de la demagògia més simple
per atreure més vots (per exemple) . Cal reconèixer
alguns regidors amb iniciatives menys populistes
relacionades amb el control i la transparència dels
consistoris on hi tenen representació, tot i que a jutjar
per la secció de la web “notícies municipals”, el primer
sobrepassa el segon. A manca del programa de les
eleccions 2012, veiem a la web propostes com
“controlar més els bancs (i processar-los per a casos
com el de Bankia”, controlar més els comerços ètnics
(associats, com no, a la competència deslleial i a la
il·legalitat) i protegir els comerços “de casa” i, ull,
declarar Catalunya “zona alliberada de la globalització
(subtítol: que ens ha portat a la immigració massiva,
etcètera). Quedem, doncs, a l’espera del programa
electoral per a veure més propostes que demostrin que
PxC no és un partit fonamentalment racista.
4. Qui els vota?
Expliquen Pardos-Prado i Molins que PxC s’ha nodrit
bàsicament de dues fonts de vot: en primer lloc, de la
conversió de votants socialistes (32,27% dels votants de
PxC), i en segon lloc, votants abstencionistes
(33,98%). No aconsegueix, però, robar vots a altres
partits (PP, CiU, ERC), ni incorporar a noves
generacions de votants. Això almenys per a les
eleccions de 2003 i 2007. D’aquí podríem defensar que
el votant de PxC, o bé està mogut per l’argument de la
competició pels recursos entre classes treballadores i
immigrants, o bé està summament desencantat amb els
partits tradicionals. El mateix article assegura que PxC
no aconsegueix retenir gaire els seus electors (és a dir,
persones que van votar la formació el 2003, ho tornen a
fer el 2007), situant-se la retenció de vots entre el 10% i
el 40% en el pitjor i millor dels casos. Per tant, tenim un
partit que atreu a nous votants constantment, però que
no és capaç de retenir-los. Com a mínim fa por pensar
que PxC és una sortida per al votant socialista
desencantat, ja que tenim la lleugera sospita que ara ho
està més que mai. A més, en un context de crisi
econòmica, el rebuig cap a la immigració sobre la base
de la competència pels recursos (veure Arzheimer,
2009) es converteix en una amenaça real. Estem parlant
d’aquelles persones que expressen cert rebuig cap a la
immigració perquè temen que perdran dues fonts de
recursos: per un costat, el lloc de treball, i per l’altre, les
ajudes públiques (atur, pensions, escola pública, beques
menjador, PIRMI…). Aquest temor sobre la base de la
competència pels recursos es dóna, sobretot, entre la
classe treballadora. En un context de retallades, doncs,
no seria d’estranyar que aquest argument es convertís
en altament rendible.
28
5. De què servirà votar PxC?
Tenim la convicció que servirà bàsicament de poc.
Malgrat les enquestes de la Razón i la Vanguardia, els
últims sondejos del CIS i el CEO no donen
representació a la formació. Tanmateix no seria
d’estranyar que hi hagués un important vot ocult sense
plasmar a les enquestes. Tanmateix, en l’hipotètic cas
de que PxC sortís representada, els seus electors
veurien més que difícilment complertes les seves
expectatives. La força anti-immigració obtindria una
representació minoritària amb un potencial per a la
coalició o el xantatge realment reduïts.
No menys important és fer un repàs dels debats
parlamentaris sobre la immigració per extreure’n dues
conclusions: En primer lloc, que tots els partits excepte
el PP consideren que el racisme i la xenofòbia són una
de les principals amenaces a la cohesió social de
Catalunya. En segon lloc, si bé no és oficial, el pacte
tàcit entre totes les forces polítiques (excepte el PP)
sobre la NO utilització de la immigració per a fins
electorals i amb demagògia fa difícil que PxC pugui
arribar a “contribuir” a la política catalana. Perquè ningú
amb capacitat de pacte (és a dir, CiU) voldrà dialogar-hi.
I no estem parlant d’un cordon sanitaire a la belga, que
ja sabem que no funciona, sinó una senzilla qüestió de
principis. Un partit com CiU, amb els idearis que té ha
de ser a efectes pràctics incapaç d’acceptar qualsevol
proposta de les que PxC “amenaça” en plantejar. Un
dels membres de CiU amb un discurs més excloent de
la immigració, l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, ha estat el
primer en rebutjar frontalment a la formació (per bé que
no li hagi funcionat massa).
6. Serà xenòfoba Catalunya?
L’experiència europea mostra que la xenofòbia no porta
enlloc, i que l’expressió política d’aquesta, tampoc. No
cal dedicar més recursos a desmuntar tòpics que els
que ja han destinat institucions com l’Ajuntament de
Barcelona o determinats partits polítics. Tampoc cal
recordar que la grandíssima majoria d’immigrants
s’integren de manera harmoniosa a les societats
d’acollida (i que pel cas català significa que els
immigrants acaben parlant català i castellà, reconeixent
la igualtat de drets i deures, la llibertat, treballant, fent
voluntariat, sent emprenedors, i assimilant també, no
mireu cap a un altre costat, la picaresca llatina. En
definitiva, es converteixen en “nous catalans”). De
moment, entre tots i Google tenim les eines per
recordar, a aquells qui s’ho plantegen, que el vot per
PxC, si hi pensem, és absurd. El 25N Catalunya dirà si
és independentista o no, si és de dretes o d’esquerra, i
també si és xenòfoba o no.
29
Després del 25 de novembre
30
La independència de
Catalunya, partida de
naixement
Ivan Serrano
El resultat de les eleccions del 25N ha generat força
anàlisi, com era d’esperar, utilitzant a més metodologies
com la inferència ecològica (el més recent, de Carles
Boix) o l’ús de mapes (com a la sèrie sobre les
eleccions del Pati Descobert o, més recentment,
en Marc Belzunces). Aquestes tècniques han permès
dibuixar i trobar factors que expliquin el transvasament o
la distribució territorial del vot, aspectes clau en unes
eleccions on els partits participaven amb uns programes
relativament clars respecte la qüestió del referèndum en
suport a la independència. Sembla que en part hi ha
pogut haver un transvasament de vots intra-blocs més
que no pas inter-blocs (breument, ho vam
comentar l’endemà de les eleccions), amb l’afegitó que
l’augment de la participació ha estat més equilibrat del
que podia fer pensar una mobilització de l’electorat més
reticent a la consulta i a la independència en sí.
Pel que fa a la distribució del vot, a la vista dels diversos
mapes publicats es pot observar un cert patró, lligat a la
major presència de partits reticents o contraris a la
independència en àrees metropolitanes. Com sabem, en
realitat estem parlant no ja d’identificació nacional sinó
de variables sociodemogràfiques, com els orígens de la
població. Al capdavall, darrera de qualsevol dimensió
sociopolítica ens acabarem trobant els ciutadans, els
electors.
I quin és el factor que ens explica en aquest sentit els
resultats electorals? Doncs anant als aspectes bàsics,
ens trobem una clara correlació, inversament
proporcional, entre el nivell de vot als partits més
propers a la independència i el percentatge de població
nascuda en altres comunitats autònomes. Simplificant
una mica, sembla que el suport als partits
independentistes baixa aproximadament un punt i mig
per cada punt que augmenta la població nascuda en
altres comunitats autònomes. Ara bé, també hi trobem
força variació, amb outliers interessants per sobre i per
sota de la línia de regressió que hem dibuixat (no farem
safareig per no ferir susceptibilitats locals…).
Per què és rellevant aquest factor sociodemogràfic, si
sabem que, en realitat, el suport a la independència no
només s’explica per factors identitaris sinó també per
altres de benestar o instrumentals? Doncs perquè
mirant-ho des de la perspectiva contrària, sabem que en
l’oposició genèrica a la independència el factor identitari
també hi juga un paper rellevant.
A més, la composició sociodemogràfica de qualsevol
societat no és estàtica, i això pot tenir la seva
importància. Bàsicament, per un doble motiu. D’una
banda, perquè la meitat de la població nascuda a
Catalunya té com a mínim un dels dos pares nascuts
fora de Catalunya, cosa que provoca que la
mera hipòtesi de la reproducció etnocultural no acabi de
funcionar com a explicació. D’una altra, perquè malgrat
no puguem veure canvis intra-grup amb aquestes dades
(és a dir, si han modificat el seu comportament electoral,
tot i que podríem fer algunes inferències a partir de
dades d’enquesta), el que sí que podem establir és una
31
correlació clara -la que mostra el gràfic- entre
percentatge de població nascuda a altres CCAA i el
suport electoral dels diferents partits.
Si ampliem el focus de la gràfica fixant-nos només en
els municipis de més de 10.000 habitants, ens trobarem
amb ben poques sorpreses, tot i que sí que podem
veure-hi que, de fet, hi ha interessants variacions en el
suport electoral (tenint en compte que el que comentem
a la nota metodològica* i a què el vot l’hem calculat
sobre el total del cens electoral i no sobre el total de
vot).
El que sabem -entre els diversos aspectes que ens
poden cridar l’atenció si mirem els gràfics- és que el
grup de població nascuda fora de Catalunya provinent
d’altres CCAA va declinant en termes relatius per la
pròpia evolució vegetatitva. Així, ha passat de
representar al voltant del 28% de la població fa
aproximadament anys, fins al 23% de l’actualitat, una
davallada vinculada possiblement a l’envelliment de les
generacions arribades a Catalunya en les onades
migratòries dels anys 50, 60 i 70. Són petits -
relativament- percentatges però que
complementàriament si més no ens ajuden a entendre
algunes de les coses que estan passant a Catalunya els
darrers anys.
Nota metodològica: En un eix estem comparant el cens
electoral, això és població amb dret a vot (majors de 18
anys amb nacionalitat espanyola), però en l’altre
utilitzem la població resident del padró municipal, que
inclou població sense nacionalitat espanyola i menors
de 18 anys. Les dades disponibles permeten destriar el
primer grup, però en canvi no el segon. Això pot
introduir una distorsió relativa al fet que la població
nascuda a altres CCAA és majoritàriament adulta i fins i
tot d’edats avançades, mentre que tindríem un
percentatge de població nascuda a Catalunya que no
estaria al cens electoral. És a dir, probablement el
percentatge de població nascuda a altres comunitats
autònomes representaria encara una proporció més alta
si ho calculéssim en relació al cens electoral. En tot cas,
no podem estar segurs amb aquestes dades de quina
és per exemple l’estructura d’edats de la població per a
cada municipi i la distribució entre els dos subgrups que
analitzem aquí (és a dir, no sabem si hi ha variacions
significatives en l’estructura d’edats dels dos subgrups
que siguin rellevants, per exemple població immigrant
relativament baixa sobre el padró però en proporció més
alta en el cens electoral, etcètera). Per tenir en compte
mínimament aquest aspecte vam provar a fer la gràfica
entre cens i població per veure si hi havia alguna
desviació que semblés -almenys visualment-
problemàtica, i com es pot observar no hi ha cap cas
que ens doni senyal d’alerta.
32
Iniciativa i l’art d’escórrer
el bulto
Berta Barbet
Si hi ha hagut un exercici divertit de fer els dies després
de les eleccions ha estat repassar tots els càlculs que
s’han fet sobre com queden el bloc unionista i el bloc
independentista (com ens agraden a tots les
simplificacions i les dualitats) i veure què s’havia fet amb
Iniciativa (per-Catalunya-Verds-Esquerra-Unida-i-
Alternativa, que després els lectors se’ns enfaden).
Era una pèrdua de temps. És impossible situar Iniciativa
en aquest eix, perquè Iniciativa, de forma més o menys
conscient, va prendre la decisió estratègica de no situar-
se en l’eix, i a més, sembla que li va sortir bé.
Per què?
Existeix un teorema en teoria de l’elecció social que
diu que la majoria social només es pot trobar en
situacions en que només hi ha una dimensió en
joc. L’anomenat median voter, que és aquell votant
que està al mig de l’electorat i que per tant representa
l’opinió que hauria de guanyar en una votació, només
existeix quan la votació incorpora una sola dimensió. Si
incorporem una nova dimensió a la presa de decisions,
molt fàcilment ens trobarem amb una situació de
circularitat del vot, és a dir, cap punt de l’espai polític
ni la posició de cap votant serà la guanyadora.
Font: Riker, William (1986) “The Art of Political
Manipulation” (Yale University Press)
És a dir, tal i com mostra el quadre, en cadascuna de
les dimensions existeix un punt guanyador (y2 i x1). En
canvi, si es consideren les dues eleccions alhora no
existeix cap punt d’equilibri. Si estem a k, la persona 2 i
la 1 es poden posar d’acord per imposar j, si estem a h,
la persona 3 i la 1 poden imposar k, i si estem a j, les
persones 2 i la 3 poden aliar-se per imposar h.
Aquest fet té moltes aplicacions en ciència política. Per
exemple és la base de la teoria pluralista de la
democràcia (més, aquí) i el motiu pel qual la ciència
política ha prestat tanta atenció als sistemes electorals i
altres formes de presa de decisions. I és també, i és
aquí on volia arribar, la base d’una de les estratègies
que Riker va identificar en el seu estudi
sobre heresthetics (o estratègies de manipulació).
Les heresthetics són totes aquelles activitats de
l’estratègia dels partits que van encaminades no tant a
convèncer als electors (retòrica) sinó a definir l’escenari
de la votació de forma que els permeti guanyar. Una
d’aquestes accions és la de redimensionar l’espai per tal
de poder tenir opcions de guanyar.
És a dir, imaginem que jo, partit A, perdo les eleccions
cada any perquè resulta que el meu oponent, el partit B,
té la majoria social en els temes que s’estan
tractant (ehem, posa que estiguem parlant de política
econòmica). L’únic que necessito fer és incorporar una
nova dimensió a la decisió, és a dir introduir un nou
tema, en el que la majoria del partit B estigui dividida,
crear caos, i intentar assolir una majoria en el nou
escenari que es dibuixi. O en paraules del propi Riker,
incrementar la dimensionalitat de la decisió. Després ja
intentarem aconseguir tenir majoria en el nou escenari
que es dibuixi però el més important és trencar la
majoria que està guanyant les eleccions en aquest
moment.
Imaginem ara el cas contrari, que som del partit B i que
estem guanyant les eleccions perquè la nostra política
econòmica té el suport d’una gran majoria social, però
33
tenim un problema molt gran perquè aquesta majoria
social esta molt dividida pel que fa a un altre tema,
posem que fos la política nacional. El que hem de fer és
intentar evitar de totes les formes possibles que aquesta
nova dimensió entri en joc en les eleccions; cal que
intentem mantenir la dimensió tal com està. O com diria
Riker, fixar la dimensionalitat de la decisió.
Tornem ara al cas d’Iniciativa en les últimes eleccions al
Parlament. El partit es trobava clarament en el segon
escenari. És a dir, tenia certa majoria (ehem) de suport
popular pel que fa a la política econòmica i social
(almenys entre els seus sectors de votants tradicionals),
però aquesta massa social que els donava suport
estava molt dividida pel que fa a la posició que s’havia
de prendre respecte a la independència. De fet, si ens
creiem l’últim baròmetre del CEO, Iniciativa és el partit
més dividit pel que fa al vot en un referèndum (62,8% sí,
16,9% no i 12,3% abstenció), fins i tot per sobre del
PSC (65,6% no, 11,4% sí i 17,5% abstenció). Calia
doncs fixar la dimensionalitat en l’eix esquerra – dreta
per evitar perdre vots en l’eix nacional. Però com?
Existeixen dues maneres principals d’evitar que un tema
entri en la decisió.
- La primera és evitar que el tema sigui prou
rellevant com per prendre’l en consideració
(segurament una opció fora de l’abast d’un partit
com ICV-EUiA, si és que algú estava en disposició
de fer-ho).
- La segona, delegar el poder de decisió a una altra
entitat per tal que el tema no influeixi la decisió
actual.
I és en aquesta segona possibilitat on l’acceptació del
dret a decidir va jugar un paper molt important. En
acceptar l’opció d’un referèndum, els líders d’Iniciativa
van passar la decisió sobre el model de país a una altra
instància (els ciutadans en el seu conjunt enlloc dels
líders del partit) i a un altre moment en el temps (el futur
referèndum), de manera que es van evitar que la
dimensió aconseguís dividir el seu electorat i van poder
centrar la decisió en la dimensió que els interessava, la
de les polítiques econòmiques.
Caldrà veure enquestes post-electorals per confirmar-
ho, però estic bastant segura que demostraran
que Iniciativa va perdre molts pocs vots per culpa de la
qüestió nacional. Només aquells votants amb una
posició molt forta en l’eix nacional poden haver-se
mogut en una o altre direcció. La majoria, però, van
poder anar a votar a Iniciativa pensant bàsicament en el
seu programa econòmic i social.
Les dimensió en què es disputen unes eleccions són
una part molt important de l’estratègia dels partits i un
gran condicionant del seu resultat. Tenir una estratègia
per establir les dimensions que un vol i necessita és la
gran clau de l’èxit polític. Evidentment, no sempre és
fàcil i Iniciativa no hagués pogut utilitzar aquesta
estratègia si, per exemple, els seus votants haguessin
estat dividits respecte el dret a decidir. Però no s’ha
d’oblidar mai que incorporar o treure nous temes de
l’agenda d’unes eleccions pot tenir un efecte molt
important.
34
Unes eleccions
excepcionals
Oriol Bartomeus
Aquesta convocatòria electoral no pot entendre’s sense
fer referència a la seva naturalesa “excepcional”. Són
unes eleccions avançades a mitja legislatura i
convocades en un clima de creixent polarització al
voltant del conflicte identitari entre Catalunya i
Espanya. No és un avançament forçat,
tanmateix. Persegueix un objectiu polític clar: enfortir la
majoria de CiU al Parlament per tal de garantir
l’estabilitat (en principi fins a 2016) que permeti superar
la darrera (?) fase de crisi econòmica.
Per assolir aquest objectiu, CiU tensiona el clima previ
electoral (tractament informatiu de la manifestació de
l’11S) com un “crescendo” d’un escenari que ja s’havia
dibuixat al començament de la legislatura: defineix el PP
com a principal força d’oposició i concentra el debat en
l’eix identitari (permet deixar en un segon pla la gestió
de la crisi i les retallades). Aquest escenari de forta
polarització identitària reforça en principi els dos pols del
conflicte, el nacionalisme i l’espanyolisme, i deixa en
terra de ningú les formacions menys definides en aquest
eix (el PSC, notablement).
El procés de reducció del terreny de joc no és nou, es
produeix des del moment en què Mas pren la
presidència i assenyala Sánchez Camacho com a sòcia
preferent i alhora alter ego, el que obliga al
posicionament de les demés forces (dret a decidir,
consulta…). Aquesta tensió compta amb la simpatia
del PP, que en veu els avantatges: reforçament del vot
espanyolista (el que sintonitza amb l’estratègia de
penetració als feus socialistes de la metropolitana i en
principi aniquilaria Ciutadans) i afebliment del PSOE en
un dels pocs feus que li queden a nivell espanyol,
Catalunya.
Pel PSC la convocatòria arriba en un mal moment
electoral, a mig camí d’un cicle negatiu que s’inicia amb
les autonòmiques de 2010, on és desallotjat de la
Generalitat, municipals 2011, on perd Barcelona i
retrocedeix a la majoria de grans ciutats, i generals
2011, on perd el govern central.
ERC i Ciutadans s’enfronten a les eleccions amb
ambivalència. D’una banda, l’escenari els afavoreix, ja
que el debat se centra el “seu” tema. De l’altra, han de
fer front a la tensió de concentració del vot a les forces
principals dels seus camps respectius (CiU i PP). ICV,
per la seva banda, busca no quedar despenjada del
debat principal (suport a la consulta i al concert
econòmic al Parlament), per poder entrar en el “seu”
tema: les retallades. Finalment, Solidaritat té tots els
números per desaparèixer del Parlament, esquarterada
entre CiU, ERC i el fenomen de moda, lesCUP, que
vénen de desplaçar els republicans en algun ajuntament
important a la convocatòria municipal de 2011.
El plantejament de les eleccions sobre una forta
polarització identitària té els seus efectes, alguns
previstos i altres indesitjats pels creadors de
l’escenari (el sector sobiranista que envolta Mas a
Palau):
- Creix la participació com a conseqüència del
dramatisme de l’escenari plantejat.
- Creixen els blocs extrems de l’eix identitari i
s’afebleix l’espai neutre (PSC).
Ara bé, els majors beneficiats no són les forces
majoritàries dels blocs (CiU i PP), sinó els menors
(Ciutadans i ERC, i les CUP). Això és així perquè en
aquesta convocatòria, a més del disseny de l’escenari
preelectoral fet per CiU, actuen tendències que vénen
de més lluny. D’aquestes, la principal és l’afebliment
constant dels partits principals del sistema català, CiU i
PSC.
Aquest és un fenomen que s’observa des d’uns quants
cicles electorals i que té a veure amb el relleu
generacional de l’electorat. Les dades demostren que a
35
cada elecció els votants dels partits grans són més vells,
mentre que els menors de cinquanta anys tendeixen a
optar en major mesura per partits “nous”. L’últim
sondeig del CEO abans de les eleccions mostrava
que el vot a PSC o CiU representava fins al 76% del vot
dels més grans de seixanta-cinc anys, però una mica
més del 40% entre els menors de trenta-cinc.
Però no només és un fenomen de llarg abast temporal,
sinó que és comú a la majoria d’eleccions celebrades a
Espanya en els últims anys: Andalusia, Galícia,
Euskadi… Hi ha una nova generació criada en
democràcia que considera que els partits tradicionals no
responen a les seves necessitats, i opten per
formacions que en part defensen un canvi en el statu
quo. Això també es pot veure en les opinions sobre la
constitució, la monarquia i tots els elements
institucionals.
36
Un augment de
participació generalitzat
però no homogeni
Oriol Bartomeus
L’augment de la participació en aquesta convocatòria és
general arreu, però especialment fort a les grans
ciutats. Això pot explicar-se pel fet que l’elector de les
grans ciutats té més oferta partidista on escollir, i més
en una elecció fortament polaritzada i amb augment dels
partits “petits” a banda i banda.
En l’àmbit “comarcal” es produeixen dos fenòmens que
podrien explicar el menor augment de la participació: en
primer lloc, la participació aquí és tradicionalment alta, el
que deixa menys marge per a l’augment; en segon lloc,
el perfil de l’electorat és més homogeni, el que d’alguna
manera limita les opcions entre les que es pot triar, el
que afecta la participació.
En canvi, en l’àmbit urbà la presència d’electors més
diversos fa que l’incentiu a la participació sigui major, de
manera que creix el vot amb més força, perquè es
reparteix més. És aquí on trobem votants que
tradicionalment no participaven a les eleccions
autonòmiques i que aquest cop han decidit fer-ho,
impulsats per l’escenari. Possiblement la major part
d’aquests haurien optat per PP o Ciutadans.
L’augment de la participació en aquesta convocatòria
coincideix amb el descens del vot en blanc, que en
l’últim cicle electoral havia recollit una bona part del vot
protesta. Ara aquest vot es vehicula gràcies a la
polarització i explica part de l’èxit de la CUP.
37
El vot a Convergència i
Unió
Oriol Bartomeus
CiU va perdre 85.000 vots ales eleccions de novembre.
Proporcionalment no és una pèrdua
important (representa el 7% del vot de 2010), més si es
té en compte el context de crisi econòmica.
Però aquesta pèrdua és més important del què sembla
per dos motius (i mig).
- perquè les eleccions es van plantejar per reforçar la
seva majoria parlamentària.
- perquè l’escenari en què se celebren les eleccions
és dels més favorables a CiU.
El “mig” motiu és potser el més important: el descens
limitat del vot a CiU amaga un retrocés important a la
regió ú barcelonina (com indica el mapa). I això pot ser
un problema gros per CiU en el futur.
L’augment de vot a CiU el 2010 es produí arreu, però
tingué una especial importància en les ciutats grans, on
històricament el vot convergent era més feble.
L’apel·lació al canvi de govern, el desencís amb el
govern d’esquerres, “el govern dels millors” i el context
de crisi possiblement van fer que molts electors situats a
les fronteres de l’espai de CiU optessin per votar Mas.
Part d’aquests són els que han desertat arran del gir
sobiranista de 2012, i són principalment electors
urbans, que aquest cop haurien optat per ERC, PP, ICV,
Ciutadans o en algun cas concret PSC (a Terrassa per
exemple).
El retrocés a l’àmbit urbà fa que el pes de “la comarca”
en el vot de CiU sigui de prop del 33% (quan no
representa més del 23% del cens electoral).
38
Els vot al Partit dels
Socialistes de Catalunya
Oriol Bartomeus
Els socialistes perden menys de 50.000 vots en aquesta
convocatòria (un 9% del vot de 2010), el que podria
semblar acceptable tenint en compte el context en què
se celebren les eleccions.
Ara bé, el problema del PSC no són aquestes eleccions
concretes, sinó la tendència imparable d’afebliment
electoral que marca en els últims deu anys, i que l’ha
portat a perdre la meitat del seu vot autonòmic de 2003.
Fins i tot això podria entendre’s si no fos que en el
mateix període ha cedit el 42% del vot a les eleccions
generals i el 35% a les municipals, amb pèrdues
significatives del que era la base històrica del suport
socialista i que li conferia el seu caràcter municipalista i
“nacional”: les capitals de fora de l’àrea metropolitana
(Mataró, Vilafranca, Girona, Vilanova, Igualada,
Manresa… per no parlar de Barcelona ciutat).
El que li ha passat al vot socialista és un fenomen de
destil·lació dels seus suports: s’ha quedat amb
l’essència després d’anar perdent les parts menys fidels
del seu espai al llarg de l’última dècada.
Així, el vot socialista de 2012 és més purament
metropolità i més fidel, el que comporta un afebliment de
la posició dels socialistes en aquells grups i espais que
no són estrictament seus Ara bé, fins i tot en el que
abans eren els feus socialistes es percep l’afebliment
del suport.
Al conjunt dels municipis on el PSC ha guanyat
pràcticament totes les eleccions des de 1995, el vot
socialista representa només el 16% del cens, a cinc
punts del segon classificat (el PP). De fet, la millora del
PSC en els seus municipis no es deu tant a un augment
del seu suport (llevat de casos puntuals, com Terrassa
òbviament), com al descens de CiU, lligat a la seva
aposta pel sobiranisme, que li resta suport a mans del
PP.
39
El vot al Partit Popular
Oriol Bartomeus
L’augment de vots al PP té dues explicacions principals:
la primera, que en l’escenari dissenyat per aquesta
convocatòria els populars eren els contrincants
principals de CiU, el que en principi els havia de garantir
l’atracció de la major part de vot de l’espai espanyolista.
L’altre element que explicaria el bon resultat del PP fa
referència al cicle electoral, que els ha estat molt
favorable: 80.000 vots més a les municipals, 111.000 a
les generals.
Ara bé, també hi ha dos elements que expliquen per què
el resultat del PP, tot i ser molt bo, no és espectacular:
d’una banda, un cert retrocés del suport aconseguit a
les generals i lligat a la marxa de l’economia des que
Rajoy és president; de l’altra, la competència de
Ciutadans en el terreny popular.
Precisament, Ciutadans s’ha aconseguit postular com la
força “moderna” de l’espanyolisme, el que li ha permès
atraure un vot que en principi anava destinat al PP.
De no ser per la competència dels de Rivera, hores
d’ara podríem estar en un escenari amb el PP com a
principal força de l’oposició al Parlament.
La competència de Ciutadans es veu clarament en
l’àmbit urbà barceloní, on la tendència de vot menys
establishment és més acusada. El PP creix
especialment en el seu territori fora de la metropolitana,
mentre que Ciutadans ho fa al voltant de Barcelona.
Només als municipis petits l’increment de vot al PP és
superior a l’increment de Ciutadans.
40
Els guanyadors: el vot a
ERC, ICV-EUiA i C’s
Oriol Bartomeus
Republicans, ecosocialistes i Ciutadans són les forces
(amb el permís de les CUP) guanyadores d’aquestes
eleccions, ja que han estat les més beneficiades per
l’augment de la participació i la feblesa congènita de les
opcions grans. Aquest fenomen que fa que els partits
“petits” siguin els més afavorits per un augment fort de
la participació no és nou.
De fet, la situació actual és molt similar a la viscuda a la
convocatòria de 2003 on un augment (més moderat) de
la participació, en un context de crisi del govern Aznar,
no afavoreix les formacions principals (CiU era sòcia del
PP i el PSC es mantenia en segon pla) sinó aquelles
que havien pres posicions fortes en els conflictes (Iraq,
Prestige).
L’augment de tots ells té trets diferenciats en el territori:
mentre que ERC i les CUP són partits netament “de
comarca” (on es beneficien de la desaparició de
Solidaritat), ICV-EUiA i Ciutadans són clarament urbans.
Als municipis de menys de 10.00 habitants, l’augment
d’ERC quadruplica el de ICV-EUiA o Ciutadans. En
canvi, a les ciutats de més de cent mil (exceptuant
Barcelona), l’increment de les tres forces és molt
similar. Barcelona és un cas a part, ja que els augments
són més similars als dels municipis petits, amb ERC i
les CUP pujant amb força.
41
42
Per què van fallar les
enquestes?
Oriol Bartomeus
El professor Joan Botella, en la sessió d’anàlisi
organitzada pel Col·legi de Politòlegs i l’ICPS després
de les darreres eleccions autonòmiques, va venir a dir
que predir el resultat electoral és complicat, perquè en el
fons estàs dient què votarà gent que encara no té
decidit què votarà.
Estimar és un esport de risc, més en un context de forta
volatilitat com era el previ a la elecció del 25 de
novembre. En una conjuntura d’aquest tipus, les
enquestes acostumen a naufragar i encertar el resultat
final és més una qüestió de sort que d’ofici. Les
enquestes són eines imbatibles per definir el present, no
tant per predir el futur.
Pel que fa al cas concret de les eleccions al Parlament
de 2012, el naufragi de les previsions va ser
total. Certament, s’observa un procés de canvi entre
els sondeigs de setembre i els de novembre, un cert
afebliment de les estimacions del vot a CiU, però també
és cert que les darreres previsions, a una setmana dels
comicis indicaven que els nacionalistes mantindrien
sense problemes la cota de seixanta escons.
El primer que cal dir és que les estimacions tenien tot el
seu sentit, eren lògiques a la vista de les dades de què
es disposava abans del 25N. Si prenem l’enquesta
publicada a El Periódico el 25 d’octubre, realitzada per
Gesop entre el 18 i el 22 d’aquell mes, observem que
els majors transvasaments de vot es dirigeixen a CiU,
de manera que el 7% dels votants del PP de 2010 ara
optarien per Mas, com el 18% del vot a ERC o el 13%
del PSC. En conjunt, la federació nacionalista rebria una
injecció de 190.000 vots de refresc, a sumar als més de
800.000 fidelitzats. Sumat, això la projectaria al milió de
vots, molt a prop del resultat de 2010.
Però és que encara n’hi ha més. En una hipòtesi
plausible de gran mobilització, com així va ser,
l’enquesta d’octubre assenyala que CiU seria la gran
afavorida per aquest moviment: quatre de cada deu
mobilitzats manifestaven la intenció de votar per la
federació, el triple dels que deien voler votar ERC.
Semblava, doncs, evident a un mes de les eleccions
que CiU s’enduria la major part del vot oscil·lant i la
mobilització causada per la conjuntura (creada en part
per la mateixa federació nacionalista). En
conseqüència, és lògic i normal que els instituts d’opinió
estimessin uns resultats molt favorables als de Mas.
Era del tot lògic… però es van equivocar. Per què?
Doncs perquè en l’últim mes abans de les eleccions van
passar moltes coses i molt grosses, com assenyala el
mateix Gesop.
Les enquestes postelectorals ens permeten avui tenir
una idea aproximada del que va succeir*. El sondeig fet
públic per l’ICPS recentment té dues virtuts: en primer
lloc, és una enquesta postelectoral, realitzada la
setmana posterior als comicis. En segon lloc, l’empresa
responsable del treball de camp va ser la mateixa
Gesop, tot i que el baròmetre d’El Periódico era telefònic
i el sondeig de l’ICPS presencial. Tanmateix, tenint tot
això en compte, és interessant comparar ambdós
estudis.
Fent-ho arribem a una conclusió gens sorprenent: el que
a un mes de les eleccions era un escenari on CiU
actuava de gran imant del vot volàtil i la mobilització, va
acabar convertint-se en un escenari on aquest paper el
jugava ERC. És a dir, hi va haver un desplaçament de
les intencions de vot claríssim entre nacionalistes i
republicans.
La relació directa de transferència de vot entre CiU i
ERC, que abans de les eleccions era equilibrada (tants
vots cedien els primers als segons, com vots anaven
dels segons als primers), s’hauria transformat en el
moment decisiu en un avantatge dels republicans sobre
els convergents de quatre a un (el transvasament de vot
de CiU a ERC quadruplica el de ERC a CiU).
43
És més, de l’11% de votants de CiU del 2010 que es
mostrava indecís a un mes de les eleccions,
aparentment ni un va acabar votant la federació i la
majoria semblaria que van optar per ERC.
Però encara n’hi hauria més. La mobilització dels
abstencionistes de 2010 (i els nous votants), que a un
mes dels comicis semblava afavorir de llarg els
nacionalistes, hauria acabat repensant-se el seu vot al
moment final. Així, el clar avantatge convergent en
aquest segment (que triplicava els mobilitzats que volien
votar ERC), hauria acabat transformant-se en un
repartiment molt més equitatiu entre les diferents forces,
amb els republicans al capdavant.
I finalment, també s’observarien canvis significatius en
els transvasaments des d’altres opcions entre el sondeig
previ i posterior. La cessió de vot que s’observava un
mes abans de les eleccions des del PP, PSC i ICV cap
a CiU (i que li proporcionava prop de dos-cents mil vots
més) no s’hauria materialitzat. En canvi, els
transvasaments a ERC, molt escassos abans del 25N,
s’haurien multiplicat per tres. És difícil concloure amb
garanties, però semblaria evident el canvi d’opció en
aquests grups d’electors.
Amb moviments de darrera hora com el que sembla que
hi va haver, és del tot normal que les apostes
fallessin. A l’habitual complexitat d’atribuir el vot finals
dels indecisos es va sumar l’enorme volatilitat i el canvi
d’escenari, que feia literalment impossible quadrar el
resultat.
* Aproximada perquè mai podem saber amb exactitud
els moviments, ja que són individuals i necessitaríem
entrevistar tots els electors que es van decidir a l’últim
moment, o que van canviar el vot, i això és impossible.
Tanmateix, la comparació d’enquestes pre i
postelectorals dóna una idea del que podria haver
passat entre finals d’octubre i el 25 de novembre.
44
10 nous titulars sobre el
Baròmetre del CEO que
tampoc no llegireu enlloc
més
Cercle Gerrymandering
1. Atur, malbaratament i corrupció
Segons els enquestats els tres problemes més
importants són l’atur (43,4%), el funcionament de la
política (18,2%), i l’economia (15,5%). Les relacions
Catalunya-Espanya ocupen el quart lloc amb un 7,8%.
Si ens fixem en l’últim baròmetre de 2012 els tres
primers temes són els mateixos, només intercanvien
posicions el funcionament de l’economia (23%) i la
insatisfacció amb la política (9,8%). És probable que la
corrupció hi hagi tingut a veure. També en aquell
sondeig el sistema de finançament (7,7%) i les relacions
Catalunya-Espanya (7,6%) ocupaven un quart i cinquè
lloc respectivament. Això donaria suport a la hipòtesi de
que, electoralment, la crisi pesa més que la sobirania.
I que un gir a posicions més independentistes com el
que va efectuar Convergència, tot i ser un moviment
tàctic necessari, no és suficient.
2. Sobre la irrellevància
Quin partit creu que pot donar millor resposta? ERC
(11,7%), CiU (11,2%), ICv (5,7%), CUP (2,8%), Cs
(2,2%), PSC (2,2%), PP (1,1%), Cap (43,7%). En una
frase hi ha dos tiulars. Primer, un 43,7% creu que no hi
ha cap partit que pugui donar resposta als problemes.
Greu, molt greu. Segon, el PSC es veu superat per les
CUP i igualat per Cs. Només un 2,2% veuen el PSC
com un partit amb resposta als problemes actuals. La
falta de credibilitat era això.
3. ICV-EUiA segueix tenint un problema amb el seu posicionament nacional
Ja ho vam comentar, però Iniciativa i els seus socis
tenen l’electorat més dividit pel que fa al tema nacional i
al possible vot en un referèndum sobre el tema. Amb
només un 50,4% de votants a favor del Sí, és el partit
amb la majoria mes petita del parlament en el tema.
També en la pregunta sobre el model preferit es troba,
aquest cop superats pel PSC, fortament dividida entre
els que volen un estat federal i els que volen la
independència (53% i 28,7% del seu electorat
respectivament).
4. Ciutadans deixa de ser un one issue party?
El 50,3% dels votants de Ciutadans ho van fer per les
seves propostes per sortir de la crisi en contraposició a
un 45,3% que ho va fer pel seu posicionament sobre les
relacions Catalunya-Espanya. Sembla doncs, que el
partit es consolida en el seu segon eix (digueu-li lluita
contra la corrupcio, digueu-li propostes per sortir de la
crisi). Ja no es només el partit que lluita contra el
nacionalisme català, els votants el comencen a veure
com a un partit amb alternatives econòmiques i socials.
5. Intenció directa de vot: no és or tot el que lluu
Encara que el vot directe cap a ERC supera al de CiU,
un 43,7% dels enquestats responen que no hi ha cap
partit polític capaç de donar resposta al principal
problema de Catalunya, mentre que un 15,7% declaren
no saber quina opció política és la més capaç d’afrontar
el principal repte de Catalunya. Una forma d’aproximar-
nos a aquest col·lectiu tant heterogeni és mirant els
valors polítics de la gent, com ara la simpatia i proximitat
cap a cada partit polític. CiU i ERC estan pràcticament
empatats en simpatia de partit, mentre que ERC
despunta com el partit cap al qual els electors se senten
més pròxims. Ara el repte pels republicans és
transformar-ho en nous votants, cosa que, si encara
mantenim la fe en els algoritmes dels cuiners del CEO,
encara no ha succeït (l’estimació de vot està en +6,6% a
favor de CiU) i, pels convergents, fidelitzar els que diuen
haver-los votats (la fidelització està, a dia d’avui, en un
84% per a ERC per només un 60% per a CiU).
45
6. Necessiten millorar
La valoració dels líders sol ser aquella part on els
enquestats mostren la seva benevolença i estampen
sota el nom de cada polític la frase icònica de la
LOGSE: “necessita millorar”. Tot es mou entre el 3 i el 5
i les sorpreses no abunden. En aquest baròmetre poden
sorprendre 3 qüestions: que Artur Mas aguanti
relativament millor que CiU (i que Duran Lleida), que
Oriol Junqueras i Joan Herrera siguin aprovats pels
votants de 4 partits (quatre!) o que l’estimació dels
votants del PP per Albert Rivera no sigui corresposta (i
els votants de C’s suspenguin Sánchez Camacho sense
massa contemplacions).
7. La unitat popular no té líders (o no té líders prou populars)
David Fernàndez, el flamant cap de llista de la CUP, és
el líder menys conegut entre els seus propis votants.
Només un 66% de les persones que diuen haver votat la
CUP el coneixen. La cosa té cert mèrit perquè fins ara
semblava que ningú podia ser més ignorat que Pere
Navarro. El líder del PSC ja només és el segon líder
parlamentari més desconegut
8. Votar.SÍ Votar.NO
“Només” un quart dels que preveuen abstenir-se en un
cada dia més hipotètic referèndum, ho farien perquè no
tenen una postura definida hores d’ara i un altre quart
dels futurs abstencionistes diuen ser-ho perquè estan
desmotivats amb la política. Per tant, la meitat de la gent
que afirma que no votaria donant arguments consistents
per a no fer-ho. Però, i l’altra meitat? En destaquen un
15 + 6,2 % que diuen que no ho faran, bé perquè volen
preservar la unitat d’Espanya, bé per “sentiment
identitari” (sic). Per contra, els abstencionistes més o
menys simètrics a aquests (“encara no és el moment /
Catalunya no està preparada”) només sumen un 3%.
Conclusions pràctiques. Partidaris del no: teniu molta
feina a fer aquí convencent els que se senten còmodes
en la situació actual que, arribat el moment, votar serà
important. Partidaris del sí: teniu més feina en seguir
desmobilitzant els defensors de l’status quo que no pas
en rescatar partidaris de la independència. Ah, i no ens
podem estar: entre els abstencionistes, senyor Navarro,
només n’hi ha un 2,8% que ho siguin perquè prefereixen
el federalisme, així que, a diferència d’uns i altres, vostè
no té gran cosa a fer aquí.
9. Independència.SÍ Independència.NO
Com apuntaven recentment Jordi Muñoz i Raül
Tormos, hi ha diferències clares respecte els motius
que esgrimeixen aquells que diuen votar a favor o en
contra de la independència en aquest hipotètic
referèndum. S’observa que els principals arguments
dels que diuen que votarien a favor de la independència
són de caire eminentment econòmic, com la “capacitat i
desig d’autogestió econòmica” (29,4%) o que
“Catalunya milloraria” (18,8%). En canvi, les raons més
rellevants d’aquells que hi votarien en contra es troben
més lligades a qüestions identitàries com és “la
preservació de la unitat d’Espanya” (31%) o el
“sentiment identitari” (18,6%).
10. In Churchill we trust
D’altres ja se n’han adonat abans que nosaltres,
però el nivell de satisfacció amb la democràcia es troba
en un dels punts més baixos des que el CEO és CEO.
No ens hauria de sorprendre si mirem les percepcions
que tenen els ciutadans dels polítics, actors principals
de la nostra democràcia: un 84,4% de desacord amb
que tinguin en compte el que pensa la gent i un 79,3%
d’acord en que només busquen el benefici propi. Si ho
combinem amb un 60% de persones que manifesten
que se’ls fa difícil entendre què passa i a un 49,7% que
creu que la gent del carrer no pot influir en política, el
quadre ja està complet. El risc, però, és què ens
emportem per endavant amb aquesta visió reduccionista
de la democràcia. Com deia Winston Churchill, sí,
aquesta frase sí que és seva: “Indeed, it has been said
that democracy is the worst form of government except
all those other forms that have been tried from time to
time.” Segur que la democràcia té molts problemes,
però hem d’estar molt alerta amb les solucions simples
que, interessadament, alguns voldran donar a
problemes complexes. Perquè són equivocades.