Teófi lo Azabal Molina

Per la veritat... pel record... per la justícia...Les imatges que trobareu al l larg de la revista amb un nom al peu escorresponen amb mestres republicans torturats i morts sota larepressió franquista. Davant els intents d'amagar la realitat del genocidifeixista, impedint que les restes humanes soterrades en foses puguenparlar i dir al lò que 40 anys de dictadura han ocultat, les mirades depersones que van ser assassinades i que van dedicar la seua vida a laformació dels més petits, ens han d'ajudar a reivindicar la recerca de laveritat: Perquè l 'obertura de les foses i l ’exhumació dels cossos delrepresaliats és alguna cosa més que una qüestió ètica i de dret cap alsfamil iars i cap a la memòria dels morts. La Universitat, fins i tot laUniversitat Politècnica, ha de ser un l loc on la recerca de la veritat, sigafísica, social o històrica, siga la seua raó principal de ser. Sols podremtransmetre coneixements als nostres alumnes si som capaçosd'investigar la realitat i comprendre-la; solament podrem conèixer larealitat si disposem de tota la informació que aquesta puga aportar-nos. Llavors, com a universitaris, com a Universitat, hem de defensarque la veritable història del franquisme isca a la l lum, per damunt delsseus "hagiògrafs", superant els entrebancs que 40 anys de mentidescalculades, de l 'ocultació i destrucció d'informació i de proves, i demanipulació de texts administratius. Des d'aquestes línies, ambaquestes fotografies, exigim que la Universitat acomplesca la seuatasca social, reivindicant que tota la veritat isca a la l lum, reivindicant latroballa d'aquelles proves de la repressió que els assassins no vanpoder el iminar; reivindicant, en suma, la recerca i l 'obertura de lesfoses del franquisme.

SUMARIPer la veritat. . . pel record. . . per la justícia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2EDITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3Òrgan de negociació de les condicions de treball del PDI a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4Tu participación es necesaria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5Èxits i reivindicacions del comité d’empresa de la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6El procés de Bolonya i les polítiques neoliberals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7Avaluació docent a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8La evaluación de las publicaciones y los trabajos de investigación en la UPV .. . . . . . 1 0El desenvolupament dels nous plans d’estudis a la UPV:

Anàlisi crítica i propostes des de CCOO .. 1 4Els campus d’Alcoi i Gandia també són UPV. O de com la distància és l 'obl it . . . . . . . . 1 8Els TEU exercint de TU (Reclamacions per percebre la diferència retributiva) . . . . . . . 1 9Per una política universitària de pau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20In memoriam .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21La limpieza étnica de Palestina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22Temps de poesia a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24Lo que necesitan es amor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26Fitxa d’afi l iació a CCOO .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

3Ara és temps

EDITORIALLa construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior

(EEES) ha suposat l’ inici d’una transformació del sistema

universitari, en part deguda a les obligacions contretes com a

conseqüència del procés de Bolonia i en part degudes al

desig de l’administració d’aprofitar l’avinentesa per

incorporar canvis d’acord amb la ideologia neoliberal

imperant (que recolzen tant el govern com el principal partir

de l’oposició) que tants “èxits” està conreant, sobretot al

camp econòmic. Cal en tot moment diferenciar el que

correspon a cadascú: El procés de Bolonia suposa un acord

per a promoure el reconeixement mutu dels títols

universitaris, basant-se, fonamentalment, en una uniformitat

estructural dels estudis i la demanda d’uns mínims de

qualitat. Tot el procés de privatització dels resultats de la

recerca, d’àmbits de gestió universitària i l’acceptació d’una

major influencia del empresariat (que no de la societat) en

els programes d’estudi universitari cal assignar-les al govern

i a les polítiques portades a terme per moltes universitats,

entre elles, la UPV.

Dins d’aquest context, la UPV porta temps desenvolupant

el seu procés de transformació que està afectat a tots el

àmbits de treball (gestió, docència i investigació) i que ha

portat, en els últims mesos a la creació o modificació de

diferents eines d’avaluació, justificant-se en la recerca de la

“qualitat” de l’activitat universitària, i a l’ajustament dels

plans d’estudi als nous criteris aprovats pel govern, entre

altres. En tot aquest procés, i encara que ja s’han constituït

les meses de negociació sindicats-administració, totes les

propostes s’han dissenyat a esquenes de les organitzacions

sindicals que a dures penes han pogut intervenir en algun cas

aconseguint alguna millora d’ordre menor.

En aquestes pàgines i des de CCOO analitzem algunes de

les propostes eixides des de la direcció de la universitat i

presentem un esborrany del que considerem podria ser una

via alternativa més acord amb els interessos del personal de

la Universitat i del sistema universitari en general.

Molts dels nostres dirigents a la UPV miren als EUA i al

seu sistema universitari amb ulls acrítics i com si el seu

model fora la panacea universal. Però una funció fonamental

de la universitat és la formació de tècnics que seran un factor

bàsic per al desenvolupament dels sistema social, polític i

econòmic del país que els corresponga. Per això, en

l’avaluació d’un sistema universitari ha d’entrar

necessariament l’avaluació dels resultats en termes de

formació dels seus tècnics (tant des de el punt de vista tècnic,

com ètic i ideològic). I són precisament els tècnics dels

Estats Units, acompanyats per una coreografia d’admiradors

incondicionals de la resta del món, els que han portat al món

a una de les pitjors (sinó la pitjor) crisi econòmica de la

historia. I Això no és més que l’antesala de allò que serà la

major crisi mediambiental de la història humana, amb

conseqüències que encara són difícils de preveure però la

magnitud de les quals està més que assegurada.

No cal dir que una universitat hauria de tenir capacitat

d’anàlisi suficient com per a participar en polítiques de

formació i d’actuació contràries a les que s’estan portant a

terme i que poden arribar a qüestionar la viabilitat de

l’espècie humana. No cal dir que una política mediambiental

correcta no pot recolzar-se en la promoció de l’ús de

l’automòbil i en la destrucció de terrenys fèrtils d’horta.

Des de CCOO de la UPV, entenem que la defensa d’allò

que és públic, en tots el àmbits universitaris (docent, recerca

i gestió) en contraposició a les influencies ultra, neo o

simplement liberals procedents de l’altra banda del Atlàntic i

de la mateixa Europa, hauria de ser un principi bàsic de

qualsevol persona que es diga universitària i que entenga la

Universitat en la seua universalitat i no com una institució

que assumeix els interessos de la classe dirigent. Cal canviar

de xip i acostar-se a la realitat (que es la base de la ciència)

defugint d’ imatges tergiversades emeses des dels poders

econòmics.

POSTDATA

Resulta molt preocupant que les persones

encarregades de resoldre la crisi financera siguen

les mateixes que l'han provocada, sobretot tenint en

compte que entre les causes d'aquesta estan

l'especulació sense fre i l'ànsia de riquesa ràpida i

fàcil. Resulta molt preocupant que, en comptes

d'utilitzar la crisi per a derruir un sistema econòmic

corrupte i pervers per se, se li done suport i es cer-que la seua continuïtat. Resulta molt preocupant

observar que aquest model de comportament serà,

probablement, l'exemple de resposta institucional i

política a la crisi mediambiental que s'acosta.

Resulta molt preocupant observar que l'estupidesa

dels poderosos portarà, possiblement, al món a un

punt sense eixida. Resulta molt preocupant, també,

la falta de resposta de la nostra universitat, l'absèn-

cia de l'anàlisi critica que hauria de caracteritzar el

sistema universitari i a cada universitat en concret.

DESEMBRE 20084

Després de molts anys de reivindica-

ció per part sindical, el 1 7 d’abril de

2007, l’administració de la UPV i les

organitzacions sindicals amb representa-

ció a les juntes i comitès d’empresa,

van constituir entre altres, el

formalment anomenat Òrgan de

Negociació de les condicions de treball

del Personal Docent i Investigador de

la UPV (d’ara endavant mesa de

negociació del PDI).

Aquesta mesa de negociació queda

constituïda per 7 membres de

l’administració (un dels quals fa les

funciones de secretari i elabora les

actes de les reunions) i 7 representants

de la part social, que d’acord amb els

resultats de les darreres eleccions

sindicals, actualment són: 3 de CCOO,

2 d’UGT, 1 del STEPV i 1 del CSIF. A

més a més, segons els temes a tractar,

cada sindicat pot aportar un assessor

amb veu i sense vot. En principi, tot el

que té a veure amb modificacions de

retribucions i condicions laborals del

PDI hauria de discutir-se en aquest

òrgan, sempre que no contradiga la

normativa actual o decisions d’una

mesa negociadora d’àmbit superior.

Per les primeres reunions que vam

tenir (de les poques que s’han fet fins

ara, malgrat que segons el reglament

d’aquesta mesa les reunions ordinàries

han de realitzar-se cada dos mesos), la

nostra impressió és que per a l’equip de

govern d’aquesta universitat, l’objectiu

de la mesa de negociació del PDI no

era ser una mesa negociadora tal i com

l’entenem nosaltres, sinó una mena de

reunions per informar-nos d’alguns

dels seus projectes i, com a molt, per

demanar-nos la nostra opinió,

aparentment no vinculant al respecte,

amb l’argument que l’acceptació o no

de les nostres propostes dependrien del

posterior estudi per part d’altres òrgans

de la UPV, com ara la Comissió de

Promoció del Professorat o els

directors d’escoles i departaments.

De fet, cal remarcar que les primeres

convocatòries rebudes pareixien més bé

una cita a una reunió amb el VOA per a

informar-nos d’alguns temes, que no

una convocatòria oficial d’un òrgan de

negociació. Afortunadament això

pareix haver canviat després dels

nostres requeriments, encara que

continuem veient reticències a una

negociació sincera amb els

sindicats mitjançant aquest òrgan,

com ho demostra la recent

aprovació del nou índex

d’activitat investigadora (IAI) pel

Consell de Govern, sense passar

per aquesta mesa negociadora.

Tot i que, amb el risc de ser

pesat, CCOO intenta mantenir

informat puntualment el PDI

mitjançant l’ús del correu

electrònic, amb aquest escrit

volem donar un resum dels temes

més importants que fins ara hem

tractat a les poques sessions de la

mesa de negociació del PDI

realitzades fins al moment:

El primer acord, signat junt amb els

altres òrgans de negociació, va ser el

Programa d’Incentius a la Jubilació del

PDI i del PAS a la UPV, que permet

jubilar-se a partir dels 60 anys (si es

compleixen determinats requisits),

cobrant el 100% del sou brut fins el 70

anys.

Cal destacar també els acords impor-

tants per als col·lectius menys retri-

buïts, com ara un increment per als

ajudants d’un 23% del sou brut i per

als ajudants doctors d’un 14%, a partir

de gener de 2008. A pesar que per a

CCOO aquest augment és clarament

insuficient, donades les circumstàncies

el considerem un primer pas i confiem

en una dignificació major d’aquestes

retribucions en negociacions pròximes.

Cal afegir a aquests acords el

reconeixement de l’antiguitat per als

ajudants i ajudants doctors.

També hem arribat a un acord pel

que fa al criteris generals dels barems

d’aplicació a la selecció del professorat

contractat.

Altres temes tractats (encara que

alguns no han aparegut formalment a

l’ordre del dia) i que per diversos

motius continuen oberts per a pròximes

convocatòries de la mesa de negociació

del PDI, són:

- El futur de les retribucions addicio-

nals del sistema propi. Sembla que

enguany serà l’última vegada que

s’aplicarà el criteri actual, encara que

el text de la llei que prorroga el criteri

actual pot interpretar-se com que l’any

2009 també podria aplicar-se, ja que

l’avaluació de l’activitat del

professorat correspon a l’any anterior.

En qualsevol cas, les bones paraules de

rectorat respecte a aquest tema,

indiquen que el proper sistema propi de

retribucions addicionals, incrementaria

notablement la quantia d’aquetes, la

qual contaria amb una part fixa

derivada de la categoria professional, i

ÒRGAN DE NEGOCIACIÓ DE LES CONDICIONS DE TREBALLDEL PDI A LA UPV

Argimiro Rico Trabada

5Ara és temps

una part variable que dependria de la productivitat

tant docent com investigadora del PDI.

- L’avaluació homologable, reconeixement i retri-

bució de sexennis d’ investigació al PDI laboral de la

UPV, tot seguint els passos de moltes universitats de

l’estat espanyol. Rectorat diu que ho farà, però a

hores d’ara no sabem si l’avaluació es podrà

sol•licitar enguany o haurem d’esperar la seua

negociació amb l’equip rectoral que isca de les

properes eleccions previstes per a març.

- El document d’avaluació de l’ índex d’activitat

docent, l’esborrany del qual, presentat per

l’administració, no és compartit per CCOO, i per

això, com sabeu per altres escrits nostres, n’hem

demanat la retirada.

Com hem comentat abans, des de CCOO us

informarem puntualment d’aquests i d’altres temes

d’interès que vagen sorgint en aquesta mesa

negociadora.

El pasado día 12 de mayo se puso en marcha la encuesta

ISTAS 21 , método de reconocido prestigio internacional,

adaptado y desarrollado por CC.OO., que evalúa los riesgos

psicosociales.

Ahora, cuatro meses después, todavía no hemos alcanzado

la participación necesaria para objetivar los riesgos derivados

de la organización del trabajo y que sin embargo son los que

cada día nos están enfermando, pues afectan a la salud de las

personas a través de mecanismos psicológicos y fisiológicos,

desencadenando alteraciones psicosomáticas (insomnio,

irritabilidad, ansiedad, depresión, etc.), trastornos

cardiovasculares, músculo-esqueléticos, digestivos,

endocrinos y de salud mental.

La participación de todo el personal es imprescindible para

conocer cómo es la organización interna del trabajo y qué

propuestas pueden incorporarse para mejorarla. El

cuestionario permite identificar aspectos organizativos

mejorables en beneficio de la salud y la calidad de vida.

Si todavía no has hecho la encuesta aún estás a tiempo, sólo

te llevará unos pocos minutos ya que la cumplimentación del

mismo es muy sencilla, se hace a través de la Intranet de la

UPV y queda garantizado en todo momento que los datos

que aportes son totalmente confidenciales y anónimos, pues

es una empresa la que descodifica los DNI y tabula las

aportaciones, para ser posteriormente analizados y agrupados

los datos por el grupo de trabajo formado por delegados y

delegadas de prevención de todas las organizaciones

sindicales y técnicos del servicio de prevención.

Queremos recordarte que tu aportación es importantísima,

tanto si eres PAS como PDI, pues es necesario alcanzar un

porcentaje de participación suficiente para objetivar el riesgo

psicosocial. De esta manera, los resultados de la encuesta

serán fiables y podremos exigirle a la Universidad que se

siente a negociar con las organizaciones sindicales sobre

aquellas condiciones de trabajo que afecten negativamente a

la salud estableciendo las áreas de mejora y desarrollando

alternativas más saludables de organización del trabajo.

TU PARTICIPACIÓN ESNECESARIA

Bernardo Pérez Manteca

DESEMBRE 20086

Durant aquests darrers mesos, al Comité d’Empresa de la

Universitat Politècnica de València, presidit per CCOO, hem

promogut la negociació d’un conveni col·lectiu a la UPV, la

qual cosa vam comunicar al Rector a principis de juliol. Això

no obstant, en el cas que es negociara un conveni a nivell

autonòmic amb la Generalitat, la negociació es paralitzaria a

la UPV per acollir-se al marc autonòmic amb la resta

d’universitats públiques valencianes. En aquest sentit, vam

realitzar una assemblea informativa amb el personal laboral,

per debatre les nostres propostes:

Personal Docent i Investigador:

Des del CE demanem equiparar en drets al personal laboral

amb les figures funcionarials corresponents, ja que estan

duent a terme les mateixes funcions i tasques. Aquesta

qüestió implicaria l’equiparació de les retribucions salarials

del Professor Col·laborador i del Professor Ajudant Doctor a

les de Titular d’Escola Universitària; i en el cas del Professor

Contractat Doctor a les de Titular d’Universitat.

Així mateix, creiem que el professorat contractat, en les

figures de Contractat Doctor, Ajudant Doctor i Col·laborador,

haurien de poder accedir al complement docent

(QUINQUENNI). A més a més, també per a aquestes figures

la UPV hauria de demanar a la CNEAI la possibilitat

d’avaluar la seua activitat investigadora (a través dels

SEXENNIS) i que aquesta siga retribuïda, tal com es fa amb

els funcionaris.

Per altra banda, la nostra universitat hauria de reconèixer i

retribuir l’antiguitat als professors laborals temporals:

Ajudants Doctors, Ajudants i Associats (TRIENNIS). De la

mateixa manera, també el CE reivindica la millora salarial

d’aquest professorat, tal com s’ha assolit amb les figures de

Ajudants Doctors i Ajudants.

Quant a la carrera docent del professorat contractat,

considerem que la UPV hauria d’establir un període màxim

de 3 mesos per a la promoció del professorat acreditat a una

figura superior.

Personal Investigador i Personal Tècnic de Suport a la

Investigació (programa PAI4):

Des del CE ens felicitem per l’estabilització d’aquestes

figures en qualitat d’ interins. Tanmateix, pensem que, com en

l’apartat anterior, la UPV hauria de demanar a la CNEAI que

puguen avaluar la seua activitat investigadora (SEXENNIS),

amb les retribucions corresponents.

Així mateix, hem presentat un escrit amb les nostres

propostes de modificació al nou IAI (v. article en aquest

número). De les 6 consideracions que hi vam fer, només han

tingut en compte algunes i parcialment, com ara:

1 . La consideració d’altres bases de dades per a la

publicació de resultats en revistes que sí que es tenen en

compte en la CNEAI i en l’ANECA. Els nivells que

considera la UPV corresponen al terç en què es troba la

revista (primer terç, nivell 1 ; segon terç, nivell 2; tercer terç,

nivell 3). Malgrat tot, sempre és la Comissió d’R+D+i qui

dictaminarà quines són les revistes que, finalment, consten

per a la seua avaluació. Per a les publicacions a les revistes

no indexades, continua sent la Comissió d’R+D+i qui ha

d’aprovar les revistes incloses en aquesta categoria.

2. Tot i que no s’ha augmentat la valoració de les tesis

doctorals (tal i com demanàvem), ara s’assigna fins a 3 punts

al director i altres 3 al doctorant. A més a més, també s’atorga

1 punt més per cada publicació en revista indexada o llibre

relacionada amb la tesi, fins a un màxim de 2 punts.

3 . Quant a les patents, únicament se’ns ha recollit la

proposta de distingir si la titularitat d’aquesta pertany (total o

parcialment) o no a la UPV.

4. Es valoren les publicacions de llibres i capítols de

llibres amb ISBN sense caràcter d’excepcionalitat.

5. Respecte als congressos, tan sols es considera la

participació en l’organització d’aquests, si s’és alhora

membre del comitè científic. Això no obstant, les aportacions

a congressos que no apareguen en actes amb ISBN no es valo-

raren.

Per últim, al CE sol·licitem la priorització en l’assignació

d’ajudes del “Programa d’incentiu a la investigació de la

UPV” al professorat laboral a temps complet i al personal

laboral amb perfil investigador, així com l’equiparació en

prestacions socials del PDI amb el PAS.

Personal d’Administració i Serveis:

Les propostes per a aquest col·lectiu del CE ja s’han recollit

en distints textos presentats davant l’administració de la

Universitat.

Tota aquesta informació la podeu consultar més

detalladament en la web del Comité d’Empresa:

http://www.upv.es/cde/

ÈXITS I REIVINDICACIONSDEL COMITÉ D'EMPRESA DE LA UPV

7Ara és temps

El procés de Bolonya i les polítiques neoliberalsLa universitat es troba immersa en un conflicte que està creixent

dia a dia i que té dos aspectes contradictoris que cal assenyalar. Per

una banda, les polítiques universitàries mostren trets que tendeixen a

subvertir el concepte d’Universitat com a centre de saber, d’estudi,

de formació, d’ investigació lliure i pública, i de promoció del

coneixement, supeditant-lo a criteris basats en principis neoliberals.

Per altra banda, aquesta transformació es realitza sota la bandera (o

justificació) d’un procés a nivell europeu, nascut a Bolonya l’any

1999, amb l’objectiu bàsic d’aconseguir un espai de reconeixement

mutu, a nivell europeu, de títol universitaris, per a la qual cosa, s’han

introduït normatives que afecten l’estructura dels estudis, un sistema

de mesura comú de cara a l’homologació (els ECTS) i un sistema de

garanties de qualitat. La identificació, des del mateix poder, del

procés de Bolonya amb la globalitat dels canvis que estant succeint

en el conjunt del sistema universitari ha estat la base perquè el

rebuig a les polítiques neoliberals que ofeguen la universitat, tal com

la coneixíem fins ara, s’haja traduït en el rebuig al procés de Bo-

lonya, entés com un tot.

Així, si consultem els diferents manifests que han estat sorgint, es

critiquen diversos aspectes. Per exemple, es critica un canvi

metodològic i de continguts que cerca l’anul·lació de l'equiparació

de la formació universitària amb una formació de persones lliures.

Sense entrar en detalls, el procés de Bolonya no hi entra en

continguts ni en metodologies. L’única cosa que demana és una certa

flexibilitat en els plans d’estudis per facilitar la mobilitat

interuniversitària i l’aprenentatge. Malgrat que els òrgans de poder

de moltes universitats han assimilat el procés de Bolonya a canvis

metodològics i que, fins i tot el govern, en el preàmbul del Reial

Decret 1125/2003 afirma taxativament que “la adopción de este

sistema (sistema europeu de crèdits) constituye una reformulación

conceptual de la organización del curriculo de la educación superior

mediante su adaptación a los nuevos modelos de formación basados

en el trabajo del estudiante”, en cap document del procés, abans del

2007, es fa cap referència a cap orientació metodològica. Per

suposat, menys encara s’endinsa en continguts. La primera

referència, la trobem en el document de Londres (2007) on es diu

“existeix una consciència creixent respecte a que un resultat

significatiu del procés consistirà en un transició cap a una educació

superior centrada en els estudiants [. . . ] continuarem recoltzant aquest

canvi d’enfocament”. Això vol dir que la proposta de canvi

metodològic és molt limitada i naix com a resultat d’una

manipulació prèvia del procés de Bolonya per part de governs i

universitats. Tenint en compte que són les universitats les que

elaboren els plans d’estudis i proposen l’oferta de titulacions, els

canons de la protesta han de disparar, en aquest cas, contra el govern

i contra les propis direccions universitàries i exculpar al procés de Bo-

lonya, que no hi intervé.

Una altra crítica que podem trobar, fa referència a la privatizació

progressiva de la Universitat. Aquest fenomen no és nou i és molt

anterior a Bolonya. L'externalització de serveis i l’ús de fundacions

(entitats de caràcter privat encara que puguen estar gestionades i

finançades per ens públics) com a forma de privatitzacions, estan ge-

neralitzats pertot arreu, al menys dins de l’Estat espanyol. El procés

de privatització del sistema universitari és anterior al procés de Bo-

lonya i té a veure amb la ideologia capitalista i neoliberal de tots els

partits que han estat governant l’Estat espanyol, la qual cosa no és

contradictòria amb el fet que la creació d’un espai únic universitari a

nivell europeu faça més atractiu per al capital privat la inversió en

universitats privades. Però els diferents acords dins del procés de Bo-

lonya no diuen res al voltant del caràcter públic o privat del sistema

universitari, sent responsabilitat de cada govern legislar en aquestes

qüestions.

Els acords de Bolonya tampoc diuen res sobre l’ús públic o privat

dels resultats de la recerca. Si el creixement de la ciència s’ha basat

en la comunicació lliure dels seus resultats, els resultats de la recerca

haurien de ser públics; i si la recerca es fa amb diners públics, hau-

rien de ser doblement públics. El fet que des del govern de Madrid, i

amb el beneplàcit (i l'alegria) de moltes universitats, es potencie i

legisle l’ús privat dels resultats de la recerca i es promoga la creació

d’empreses per a gaudir dels beneficis derivats de l'explotació de les

patents universitàries no té res a veure amb Bolonya. La protesta

contra aquest tipus de privatització, que és contrària a qualsevol

ètica científica (i, per tant, universitària) hauria de dirigir-se contra

el govern central (i la majoria de partits del parlament espanyol) i

contra la direcció d’aquelles universitats que participen d'aquest joc.

Sobre finançament, els acords de Bolonya reclamen un finança-

mentadient a les necessitats de les universitats. Si el que es preten

és, mantenint l’oferta de places universitàries, orientar la docència

cap a metodologies actives i cercar uns mínims de qualitat, la simple

racionalització dels mitjans tècnics i humans no és suficient per

cobrir les necessitats derivades del procés. Si eliminen el terme

qualitat de l'equació per reduir despeses (que pareix ser el camí que

s’està portant a terme) el millor és oblidar els canvis metodològics i

ajustar els ECTS a la classe magistral. La mobilitat necessita de

recursos tant per a les universitats, que han d'ajustar-se a la recepció

d’alumnes i personal d’altres universitats, com d’un sistema de

beques (no de beques misèria com succeeix ara) que faça que

l'alumnat que es desplace no depenga dels diners familiars per a

sufragar les despeses generades. Per últim, garantir que tot estudiant

"ha de poder acabar els seus estudis sense obstacles de tipus socio

econòmic" (Londres, 2007) implica trencar la relaciò entre

l’estudiant i la seua dependència familiar, oferint a cada estudiant la

possibilitat d'obtenir una beca-salari. Bolonya no diu res del

finançament i, si bé l’agrada recomanar, no és molt exigent a l’hora

de demanar explicacions als governs sobre el nivell de finançament

o les polítiques de beques. Però si les universitats no estan

suficientment finançades, si la política de beques és miserable, si les

ajudes a la mobilitat són injustes i insuficients, podem culpar al

procés de Bolonya per la seua laxitud, però a l’hora de disparar els

canons de la protesta ho hem de fer contra el govern de Madrid i

contra el govern del País Valencià.

La defensa de l’empleabilitat és un altre factor de crítica cap al

procés de Bolonya. És cert que els documents de Bolonya conside-

ren l’empleabilitat com un factor de pes en el moment de valorar els

DESEMBRE 20088

Fa un any que la UPV va aprovar el

document titulat “Manual de

evaluación de la actividad docente del

profesorado de la UPV” amb el qual es

busca avaluar l’activitat docent del

professorat. Aquest document, que es

va redactar sense la participació dels

sindicats, presenta notables

deficiències que cal assenyalar i

difereix d’allò que des de CCOO

considerem raonable i acadèmicament

acceptable. En aquest escrit, ens

centrarem en els aspectes més generals,

ometent qüestions de detall encara que

puguen arribar a ser importants.

Utilitzarem com a recurs discursiu el

document de l’ANECA del programa

DOCENTIA que porta per títol

“Modelo de Evaluación” i que se

suposa hauria d’haver servit de guia

per a la redacció del document aprovat

per la UPV.

Dels quatre punts que segons

l’ANECA “deberían tener las fuentes y

procedimientos seleccionados”, el

document de la UPV no n’acompleix,

com a mínim, dos (el primer i el tercer,

pàg. 1 5 i 1 6). En el primer, els experts

de l’ANECA donen la raó a CCOO,

enfront dels diferents equips rectorals

d’aquesta universitat, en l’eterna

discussió sobre el valor real que poden

tenir les enquestes. Sense entrar en

l’àmplia argumentació desenvolupada

des de CCOO al llarg d’aquests anys,

en tenim prou a dir que l’ANECA, en

referir-se a l’enquesta d’alumnat

−“opiniones de estudiantes” (en pàg.

1 5)− la considera una “medida de las

percepciones” i com a tal considera la

necessitat de contrastació.

Indubtablement, la política de la UPV

ha estat sistemàticament en contra

d’aquesta consideració i ha estimat

l’enquesta sistemàticament com a

vàlida i, a més a més, ha tingut la

gosadia d’assignar-li un valor numèric.

El document últim elaborat al respecte

és continuista amb aquesta darrera

interpretació amb l’agreujant que

l’utilitza com a part d’un factor

multiplicatiu sobre la totalitat de

l’avaluació.

En el tercer, els experts de l’ANECA

tornen a donar la raó a CCOO, a l’hora

de defensar que l’avaluació de

l’activitat del professorat ha de fer-se

comptant amb la persona avaluada (al

respecte, cal llegir-hi alguns escrits i

programes electorals de CCOO). Així,

l’ANECA, en la pàgina 15, diu: “la

evaluación debería apoyarse en la

interacción con los evaluados [. . . ] en

procedimientos de recogida de

información tales como la

autoevaluación o la entrevista a

profesores”. Tanmateix, en la proposta

de Rectorat es planteja una formulació

per al càlcul del valor de l’ índex

d’activitat docent (VIAD) en què

l’autoinforme no té cabuda i aquest

apareix supeditat als resultats obtinguts

Avaluació docent a la UPV

plans d’estudi i també és cert que l’objectiu de l’empresa és el de

resoldre els seus problemes més immediats, raó per la qual la

majoria d’empreses no volen professionals sinó “llanterners”.

L’empleabilitat, entesa en aquest sentit, pot ser, per tant, un factor

pertorbador en la formació universitària i contrari a l'elaboració de

plans d’estudi que capaciten a una formació permanent al llarg de

tota la vida (sent aquesta una demanda fonamental del procés de Bo-

lonya). Però en última instància, al marge que es puga consultar a

empreses, els responsables d’aprovar els plans d’estudi són les

universitats i es responsabilitat d’aquestes el sentir a tots els

interessats i fer-los cas en la justa mesura. El document de Londres

deixa en mans del “Grup de Seguiment de Bolonya” l’estudi "amb

tot detall de com incrementar l’empleabilitat en cadascun dels tres

cicles”. En aquest cas, cal estar a l'aguait sobre les futures

indicacions en aquest sentit, però cal tenir en compte que, ara per

ara, la responsabilitat total i plena de l’elaboració dels nous plans

d’estudi la tenen les universitats. Si cal, hem de dirigir les nostres

protestes contra les direccions de les universitats i, en la mesura que

aquestes actuen supeditades a la legislació vigent, contra el govern

central.

Una altra paraula que fa mal a cau d'orella i que aparareix de

forma habitual en els documents associats al procés de Bolonya és la

paraula “competitivitat” que lliga molt mal amb “Universitat”. Mal-

grat que s’ha volgut interpretar l’ús d’aquest terme com la

competència entre universitats, en realitat fa referència a la idea

d’assolir un sistema universitari de qualitat i que siga atractiu a

persones d’altres països: ”Hem d'apuntar, en particular, cap a

l'objectiu d'incrementar la competitivitat del sistema europeu

d'educació superior. Ja que la validesa i eficàcia d'una civilització es

pot mesurar a través de l'atractiu que tingui la seva cultura per a

altres països, vam necessitar assegurar-nos que el sistema d'educació

superior europeu adquireixi un grau d'atracció mundial igual al de

les nostres extraordinàries tradicions culturals i científiques.” (Bolo-

nya, 1 999). On rau la importància d’aquesta competitivitat? Una

resposta possible està en l’ interés d’atraure persones formades de

tercers països, possiblement del tercer món. Així reforçaríem el

colonialisme cultural i la fuga de cervells cap al primer món, en

particular cap a Europa. En aquest punt, cal vigilar i apuntar, ara sí,

tots el canons cap a Bolonya.

En conclusió: Hi ha motius per a la mobilització? En so­bren. Però cal diferenciar claraments els aspectes posi­tius de la creació d'un espai europeu d'educació superiorde les polítiques neoliberals dutes a terme pel governcentral, els governs autonòmics i el governs de les pròpi­es universitats.

9Ara és temps

a partir d’altres fonts d’ informació

(VIAD, enquesta d’alumnes, etc.):

d’aquesta manera l’autoinforme, lluny

de ser la font principal d’ informació,

apareix com una font secundària, com

un intent de defensa o justificació de

resultats i possiblement hi tindrà

aquesta consideració pràctica. La

mateixa proposta d’autoinforme (annex

II) mostra la quasi nul·la importància

donada a aquest. (Aquesta última

afirmació ha trobat la seua confirmació

en el concepte d’autoinforme aplicat en

l’aplicació feta pública en octubre

d’enguany).

Els punts restants fan referència a la

validesa de la informació, amb la

necessitat de consultar fonts diverses

(que la UPV tampoc acompleix o, si ho

fa, aquest compliment és incomplet i

molt parcial), i a la viabilitat del

procediment.

Un altre aspecte que cal tenir en consi-

deració és allò que el document de la

UPV anomena “rendimiento académi-

co”, ja que en el càlcul del VIAD

proposat per Rectorat, hi apareix com a

part del factor multiplicatiu de la

totalitat i el VIAD, si les coses no

canvien, serà un factor de pes en el

procés d’avaluació. Des de CCOO hem

defensat en nombroses ocasions que els

resultats de l’activitat docent no es

poden assignar a l’activitat docent amb

tanta lleugeresa com s’està fent. I en

això l’ANECA torna a estar d’acord

amb nosaltres. Només cal llegir la nota

a peu de pàgina de la pàg. 1 0 del

document de l’ANECA, la qual resulta

molt aclaridora: “La actividad docente

siendo un factor esencial en el progreso

en el desempeño del estudiante, no es

el único que puede explicarlo. La

formación previa y el trabajo del

estudiante, los recursos educativos, la

propia configuración del plan de

estudios, los niveles de exigencia

establecidos o la propia cultura de

aprendizaje y mejora desarrollada en la

universidad son otros factores a tener

en cuenta”. Això que és evident per a

CCOO, per a l’ANECA i per a la

majoria del professorat, no pareix ser-

ho per a Rectorat. Per fer una avaluació

correcta caldria saber en què afecta

(perjudica) la marxa dels alumnes la

gestió i les polítiques d’alumnat

desenvolupades des de Rectorat i des

de les escoles o el context social. I, per

desgràcia, tenim una multiplicitat

excessiva d’exemples de mala gestió i,

en ocasions, d’excés de frivolitat a

l’hora d’afrontar problemes seriosos

que afecten la formació

última de l’alumnat. Des d’aquesta

perspectiva, no és correcte assignar

tota la responsabilitat en els resultats al

professor que, en moltes ocasions, fa el

que pot, lluitant en un medi hostil per

un impossible.

No cal confondre la quantitat amb la

qualitat i aquelles polítiques aptes per a

la producció de mercaderies per a “un

tot a 100” no són aplicables al sistema

universitari. De la universitat han

d’eixir titulats en nombre suficient per

cobrir les necessitats socials, però amb

coneixements i habilitats adients a les

tasques que han de desenvolupar amb

posterioritat. Si adoptem com a

principals criteris d’avaluació docent la

imatge (percepció de l’alumnat) i els

nombre d’aprovats (rendiment

acadèmic), anem per mal camí. És

important promoure entre el

professorat l’esforç i la recerca de la

qualitat docent, però sense incentivar

falses vies.

Des de CCOO considerem que un

primer pas de millora seria la

retirada del document i l’inici de

negociacions amb les organitzacions

sindicals per traure un document

amb el major consens possible.

POSTDATA

Des de l'acció sindical, hem aconseguit que la formula-

ció plantejada per al càlcul de l 'índex d'activitat docent

no siga uti l i tzada per al pagament de la productivitat, a

més del compromís de la direcció de la UPV de negoci-

ar amb els sindicats per tractar d'arribar a un acord a

l 'hora de formular l 'índex d'activitat docent en el futur.

Però no hem pogut evitar que, enguany, Rectorat es

l lance al buit, promovent aquesta formulació injusta per

al pagament de l 'ACE, que eximeix a les polítiques

errònies de la direcció de la universitat i a la mala gestió

(pèssima en moltes ocasions) dels òrgans de govern,

de qualsevol responsabil itat en els resultats de la docèn-

cia i en la percepció de l 'alumnat de l 'activitat del profes-

sorat. Tota la responsabil itat la fan recaure en el

professorat que, en moltes ocasions es veu amb serio-

sos problemes per compensar els desgavells que li or-

ganitzen des de fora.

DESEMBRE 20081 0

Desde CCOO venimos observando

con preocupación cómo se está

llevando a cabo la reforma de la

evaluación de la actividad de

investigación en la UPV. En primer

lugar, y antes de entrar a considerar el

reglamento aprobado por Rectorado en

esta materia, queremos apuntar que

cualquier propuesta que afecte a las

condiciones laborales del Personal

Docente e Investigador (PDI) de la

UPV debe negociarse con los órganos

de representación sindical. Es decir, no

basta con recabar opiniones de los

agentes sociales, sino que debe

permitirse a éstos que sean parte activa

en la reforma.

Nótese que una gran parte del PDI de

la UPV que dedica una carga de trabajo

considerable a tareas investigadoras,

sacrificándose personalmente en

producir una investigación de calidad,

no se ve recompensado como debiera

por el actual sistema de evaluación.

Mucho nos tememos que esta

sensación no va a cambiar y, desde

luego, la reforma no empieza con buen

pié cuando las propuestas vienen

dirigidas desde arriba, sin permitir una

mayor participación en la toma de

decisiones al currante investigador de

la UPV (más allá de la mera consulta

de opinión a los directores de

departamento, institutos y sindicatos

sobre una propuesta de reforma ya

construida).

Respecto al documento propuesto por

Rectorado para esta reforma

(“Reglamento para la Evaluación de la

Actividad de Investigación, Desarrollo

e Innovación en la Universidad

Politécnica de Valencia”), el Comité de

Empresa (CE) de la UPV realizó una

serie de consideraciones (disponibles

en http://www.upv.es/cde/). Aunque

algunas de estas consideraciones no

han caído en saco roto, el documento

finalmente aprobado en Consejo de

Gobierno es claramente mejorable. En

este sentido, en los siguientes párrafos

vamos a desgranar algunos aspectos

que creemos que deben

mejorar en relación a la

valoración que el

reglamento da a las

publicaciones y trabajos de

investigación realizados por

el PDI en la UPV.

Respecto a la evaluación

automática usando listas

ordenadas por factor de

impacto

Quizás uno de los aspec-

tos más importantes de la

reforma es la clasificación

de las revistas donde el

personal investigador puede

publicar en función del

factor de impacto que

aparece en la base de datos JCR. Este

factor de impacto se calcula

anualmente para cada revista listada en

la base de datos, teniendo en cuenta el

número de citaciones de un año

concreto a artículos publicados en la

revista durante los dos años previos

dividido por el número de artículos

totales publicados en la revista durante

esos dos años.

Este factor de impacto da una idea

aproximada de la importancia de una

revista particular, al compararse con

otras de su campo teniendo en cuenta

la media de citaciones recibidas por los

artículos publicados en esa revista en

un periodo reciente (dos años),

independientemente de las cantidades

brutas de artículos y citas que la revista

haya publicado o recibido durante todo

su periodo de vida. Estas

características hacen del factor de

impacto una medida ampliamente

usada por investigadores y bibliotecari-

os para la valoración comparativa de

las revistas dedicadas a un campo

específico de investigación.

Sin embargo, Thomson Scientific, la

empresa que elabora anualmente el

índice JCR indica en un documento en

su página web [1 ] que el factor de

impacto no debería ser usado de

manera exclusiva para medir la

importancia de las publicaciones de un

investigador. Como mucho, la

experiencia indica que hay cierta

correlación entre la dificultad de

publicar en una revista particular y el

factor de impacto de esta revista.

Thomson Scientific aconseja que la

evaluación usando el factor de impacto

sea acompañada de una revisión

informada en el campo de

investigación que se pretende evaluar.

Entre las diversas razones por la que se

puede apoyar este consejo de Thomson

La evaluación de las publicaciones y lostrabajos de investigación en la UPV

Miguel Castel Barrabés

11Ara és temps

Scientific, se pueden distinguir las

siguientes:

- Para reducir el número de

revistas con idéntico factor de impacto,

se usan tres decimales en cada una de

las listas publicadas [2] . Si, como en el

reglamento actual, se pretende aplicar

automáticamente la división de una

lista por tercios, podemos encontrarnos

con que una revista con factor de

impacto 11 .500 puede situarse en un

tercio superior a una revista con factor

de impacto 11 .495.

- Por muy bueno que sea el

trabajo de un investigador, dependiendo

de su especialización, puede que le sea

imposible publicar en el primer tercio

de una lista determinada, simplemente

porque de intentarlo, su artículo sería

rechazado por estar fuera de ámbito en

las revistas más generales del primer

tercio.

- Hay que tener en cuenta que

no todas las listas publicadas tienen el

mismo número de revistas indexadas,

en este sentido, publicar entonces en el

primer tercio de un área donde la

primera revista tiene un impacto de 0.4

puede ser más fácil que publicar en la

revista número 21 (de 80) con un índice

de impacto de 0.9 en un área mucho

más competitiva.

- El ranking de clasificación de

las revistas según su índice de impacto

varía todos los años, de tal modo que

numerosas revistas cambian de nivel

(según la clasificación de la UPV)

dependiendo del año. Teniendo en

cuenta que la publicación de un artículo

en ocasiones es lenta, y se producen

demoras de más de un año entre la

aceptación del artículo y su

publicación, un mismo artículo podría

ser puntuado de diferente forma sólo

dependiendo de su año de publicación

y no de su calidad científica.

Se podría decir que es por

esto que, prudentemente, ni

CNEAI ni ANECA especifican

la evaluación por tercios en sus

baremos, al contrario que el

reglamento aprobado por

Rectorado, sino que utilizan

calificaciones como “posiciones

muy relevantes”. Y aunque

efectivamente así lo hicieran,

intentan contar con especialis-

tas de cada área en sus

comisiones, lo que permite una

revisión informada del trabajo

de los investigadores evaluados,

evitando las disfunciones

producidas por la evaluación

automática.

Desde el Comité de Empresa

de la UPV se han expuesto una

serie de paliativos para aliviar los

errores que la evaluación automática

pueda producir. En primer lugar,

propone que se limite el uso del factor

de impacto para evaluar la calidad

científica de un artículo estableciendo

una menor diferencia entre las

puntuaciones asociadas a los artículos

publicados en revistas de diferente

nivel. Esto permitiría aliviar el error

introducido por la evaluación

automática sin revisión informada. En

este sentido, en segundo lugar, propone

que si se quiere establecer una

clasificación de las revistas, se utilicen

otros índices estadísticos asociados a la

revista diferentes del factor de impacto.

Finalmente, que se tenga en cuenta la

trayectoria de las revistas indexadas en

un periodo de al menos 3 o 4 años para

evitar sus posibles oscilaciones.

Respecto a esta última consideración,

conviene tener en cuenta que Thomson

Scientific sugiere en [1 ] y [2] la

posibilidad de incrementar el cálculo

del factor de impacto a 5 años si se

quieren evitar cambios bruscos en las

posiciones de las revistas cada año.

Respecto a una sola evaluación

uniforme para todas las áreas

En la primera propuesta del reglamen-

to realizada por Rectorado se clasifica-

ba, injustamente en nuestra opinión,

todas las revistas que no aparecían en

los índices JCR como de bajo impacto

(NIVEL 3). Afortunadamente, rectora-

do atendió a las voces (entre ellas la del

Comité de Empresa que pedían que se

tuviera en cuenta que de esa manera

minusvaloraba el trabajo de aquellos

investigadores a los que no les es

posible publicar en revistas de los

índices JCR, puesto que no las hay

suficientemente adecuadas en su área

de investigación.

Para solucionarlo, en el reglamento

aprobado finalmente se introdujeron

los índices alternativos usados por

ANECA y CNEAI para la obtención de

sexenios y acreditaciones. La tabla

siguiente muestra un resumen de cómo

estos índices son valorados por

ANECA y CNEAI, según el area, para

la obtención de la Acreditación a

Titular de Universidad y los Sexenios

de Investigación:

Ceferino Farfante

DESEMBRE 20081 2

Tabla resumen de las evaluaciones de publicaciones para la acreditación a Titular de Universidad realizada por laANECA y de los Sexenios de Investigación realizada por la CNEAI. El significado de las diversas siglas se encuentra enel glosario al final de este documento.Esta tabla muestra claramente el

trabajo realizado por CNEAI y ANECA

para tener en cuenta otros índices

apropiados en sus baremos, según el

campo o área de investigación. Nótese

que dependiendo del área, los otros

índices tienen tanta importancia como

los JCR para la obtención de

acreditaciones y sexenios.

El problema del reglamento aprobado

finalmente es que no tiene en cuenta el

área de investigación en el momento de

valorar las contribuciones, sino que

asume que CNEAI y ANECA clasifica

todas las bases de datos como de alto

impacto, impacto medio o bajo

impacto. Sin embargo, esta asunción es

errónea. Para empezar, estos tres

niveles no son aplicables en todas las

áreas ni en todos los baremos. Por

ejemplo, para la CNEAI en el área de

“Comunicación, Computación y

Electrónica” basta que una artículo se

encuentre en una revista en posiciones

relevantes (no confundir con alto

impacto) del SCI para que sea de alta

importancia (2 de ellos bastan) para

obtener un sexenio investigador,

mientras que en Física sí se tiene en

cuenta que se trate de una revista con

un factor de impacto alto. Además no

hay coherencia entre el uso de una base

de datos determinada según el área. Por

ejemplo la base de datos IDA

(International Development Abstracts)

tiene para la CNEAI una alta

importancia en Arquitectura (para

cierto tipo de trayectorias

investigadoras) pero una importancia

media en Tecnologías Mecánicas y de

la Producción. En conclusión, de seguir

el reglamento actual, la valoración

automática sin distinguir el área y sin

opinión informada perjudicará a parte

del PDI. Se necesita por tanto, un

reglamento que se adapte a la

idiosincrasia de cada área.

Finalmente, consideramos que, tal

como también se permite en los

baremos propuestos por ANECA y

CNEAI, un investigador debería poder

presentar cualquier documentación

que, para una determinada revista,

avale un nivel similar o superior al que

se obtendría si esa revista estuviera

listada en alguno de los índices que la

UPV tenga finalmente en cuenta.

Respecto a la evaluación de otras

publicaciones y trabajos de investiga-

ción

Como ya hemos apuntado, ANECAy CNEAI evalúan de formadiferenciada según los diferentescampos de conocimiento. Elreglamento aprobado por Rectoradono incluye tal diferenciaciónevaluándose con los mismos

1 3Ara és temps

criterios a todos los investigadores.Esto significa que la UPV termina

minusvalorando muchos campos de

investigación, con respecto a ANECA y

CNEAI, a otro tipo de publicaciones

que no son revistas indexadas. Entre

estas publicaciones podemos destacar

ponencias o pósteres en congresos de

investigación que no tengan actas

publicadas en formato libro de

investigación con ISBN. El Comité de

Empresa considera muy importante la

inclusión de estas contribuciones ya

que en numerosas áreas lo habitual es

que los congresos no cumplan el

requisito de publicar actas con ISBN.

Por otro lado, el reconocimiento que

en otras instituciones puedan tener

nuestros investigadores tampoco se

halla recogido como debiera, puesto

que no se puntúa ser conferenciante

invitado en un congreso de

investigación, además de la realización

de estancias, conferencias y seminarios

en otras instituciones.

Respecto a los trabajos de investiga-

ción, el reglamento sí que puntúa

trabajos catalogados como profesiona-

les que realmente no encajan dentro de

las tareas habituales del Personal

Docente e Investigador que, tal como

su nombre indica, son primordialmente

docentes e investigadoras. Nótese que

aunque este tipo de trabajos pueden

incluir investigación previa, su

inclusión beneficia principalmente a

los investigadores más veteranos que,

por contactos y recursos acumulados,

tienen más posibilidades de llevar estos

proyectos a buen término. Estamos de

acuerdo en que el desarrollo y éxito en

este tipo de trabajos debe

recompensarse, pero debe hacerse en

otro baremo. De otra manera, los

investigadores noveles siempre

resultan claramente desfavorecidos.

Finalmente, de lo anterior, se

deduce que es obvio que la UPV no

debería utilizar un baremo tan

sesgado hacia el investigador

veterano para la concesión de

ayudas a la investigación, bolsas de

viaje y ayudas a estancias en otras

instituciones. En nuestra opinión, la

concesión de estas ayudas debería

hacerse sin tener en cuenta el

resultado del índice propuesto en su

estado actual.

Referencias

[1 ] The Thomson Scientific Impact Factor, disponible en

http://scientific.thomsonreuters.com/free/essays/journalcitationrep

orts/impactfactor/

[2] The history and meaning of the journal impact factor. Journal

of the American Medical Association, 295(1 ), 90-93. Disponible en

http://www.garfield.library.upenn.edu/papers/j ifchicago2005.pdf

Glosario utilizado en la tabla resumen

Congresos: Publicaciones en congresos de carácter nacional o

internacional de especial relevancia, con revisión por pares y

suficiente antigüedad y periodicidad. Sufijos aplicados:

MP: Máximo Prestigio: Actas de congresos comparables a

JCR de Máximo Prestigio

MR: Muy Relevantes

Libros y Capítulos de Libros: Con ISBN, en editoriales de

reconocido prestigio, con garantías en el proceso de revisión. En

libros de difusión y referencia internacional. En algunos ámbitos se

tiene en cuenta el número de citas.

Revistas: Si no pertenecen a ningún índice, se suele especificar

algún indicio de calidad (por ejemplo el apéndice 1 del BOE de los

sexenios, o las diversas notas al pie en el documento de evaluación

del profesorado de la ANECA).

AHCI, SCI, SSCI: Índices pertenecientes al Journal of Citation

Reports (JCR)

SCI : Science Citation Index del Journal Citation Reports

SSCI : Social Sciences Citation Index del Journal Citation Reports

AHCI: Arts and Humanities Citation Index del Journal Citation

Reports

Sobre estos índices, se aplican estos sufijos: AI (Alto Impacto),

MI (Medio Impacto), BI (Bajo Impacto) que, aunque no se

especifica así por ANECA y CNAI, suelen hacer referencia a cada

tercio de los índices en posición de relevancia. También se utilizan

los sufijos MR (Muy Relevantes), PR (Posiciones Relevantes).

Cuando no aparece un sufijo, se considera todo el índice.

AIAP: Avery Index Architectural Periodicals

AMR: Applied Mechanic Reviews

APIRIBA: Architectural Publications Index of Royal Institute of

British Architects

ASTI: Applied Science and Technology Index

BL: Bibliographie Linguistique/Linguistic Bibliography

BOEAP1 : Indicios de calidad especificados en el apéndice 1 del

BOE correspondiente a la evaluación de sexenios.

CiteSEER: http://citeseer.ist.psu.edu/impact.html

CORE: COmputing Research and Education

(http://www.core.edu.au)

CSCR: CS Conference Rankings (http://www.cs-conference-

ranking.org)

DICE: Difusión y Calidad Editorial de las Revistas Españolas de

Humanidades y Ciencias Sociales y Jurídicas

(http://dice.cindoc.csic.es)

EA: Environmental Abstracts

ERIH: European Reference Index for the Humanities

HA: Historical Abstracts

IBSS: International Bibliography of the Social Sciences

IBZ: International Bibliography of Periodical Literature in

Humanities and Social Sciences

ICEA: International Civil Engineering Abstracts

IDA: International Development Abstracts

II: Index Islamicus

IMB: International Medieval Bibliography

LISA: Library and Information Science Abstracts

PI: Philosopher’s Index

RAML: RIMLS Abstracts ofMusic Literature

RBL: Répertorie Bibliographique de Louvain

RLG: Bibliography of the History ofArts

TEBD: TRIS Electronic Bibliography Data

DESEMBRE 20081 4

El procés de creació de l’Espai Europeu d’Educació

Superior ha suposat l’ inici d’un canvi a la nostra universitat

que es manifesta en una sèrie d’actuacions que afecten d’una

manera evident l’activitat del PDI i del PAS. Pel que fa al

professorat, els canvis en els plans d’estudis, la demanda de

canvis metodològics en la seua docència i el reforçament dels

sistemes d’avaluació de la seua activitat laboral, són els

fenòmens més significatius. Així, han eixit del Consell de

Govern d’aquesta universitat una sèrie de documents amb

l’objectiu de regular els aspectes assenyalats.

En aquest escrit ens centrem en el que afecta el professorat

i, en particular, als plans d’estudis. Així, la normativa

aprovada (“Diseño de titulaciones. Documento marco

UPV”), a banda de ser un recopilatori de normes prèvies,

aporta algunes indicacions i absències sobre aspectes que

afectaran la Relació de Llocs de Treball del professorat i la

qualitat de l’ensenyament que són, si més no, molt

discutibles. Entre elles, des de CCOO volem assenyalar les

següents:

- Transformació a crèdits ECTS sense exclusió de

ningú. Rectorat no aporta dades numèriques sobre les seues

previsions globals ni introdueix cap eina de coordinació que

permeta fer un ús racional de les hores del professorat

disponibles. Si fem unes consideracions grosso modo les

previsions globals no han de ser necessariament alarmants:

A la UPV tenim titulacions tècniques de tres anys i una

durada de 225 crèdits (3 anys a 75 crèdit per any). En

transformar-se en un Grau, la durada passa a ser de 240

crèdits ECTS, cosa que suposa un increment de 15 crèdits per

a l’alumne. També tenim titulacions superiors de 5 anys amb

una durada de 375 crèdits (5 anys a 75 crèdit per any) que es

convertiran en un Grau (240 crèdits ECTS) més un Màster

(entre 60 i 120 crèdits), la qual cosa dóna lloc a una durada

entre 300 i 360 crèdits ECTS. Si tenim en compte que, a

l’hora del reconeixement de crèdits impartits al professorat,

caldrà multiplicar cada crèdit ECTS per un factor major que

la unitat (entre 1 ,1 i 1 ,2 segons el document aprovat a la UPV

i molt insuficient segons CCOO), des d’una perspectiva de

dedicació docent del professorat, el resultat global no hi

hauria de suposar grans canvis.

El resultat final, en allò que suposa les condicions laborals

del professorat, dependrà de nombrosos paràmetres, entre els

quals hi ha el nombre de titulacions i la seua tipologia, i per

tant, dependrà de la política del govern de la UPV en aquesta

qüestió. Llavors, Rectorat faria bé a treballar en el plànol

acadèmic i estratègic en comptes d’aplicar criteris numèrics

(com són els índexs de demanda) que, basats en una

suposada neutralitat, no tenen en compte les característiques

molt especials dels objectius socials dels estudis

universitaris. Tampoc cal oblidar que hi ha altres factors a

considerar, com ara un reconeixement adient en crèdits de la

dedicació docent i una reducció de la grandària de grup, així

com la possibilitat d’oferir una optativitat i un tipus de

docència (seminaris, tutories en grup amb reconeixement de

crèdits, etc.) ajustada a les disponibilitats reals de

professorat, abans que a criteris numèrics que són, en

ocasions, un autèntic atemptat a la intel•ligència acadèmica i

a la qualitat de l’ensenyament universitari. D’aquesta forma,

els diferents desequilibris que poden aparèixer en la demanda

de docència als departaments, malgrat que es tracten de fer

les coses bé, poden ser compensats amb una política

adequada d’organització docent i d’oferta d’optativitat quereculla, a més de l’especialització, l’aprenentatge de

competències transversals.

A CCOO no tenim el menor dubte que, si les coses es volen

fer bé, es poden fer bé i tenir, per tant, uns plans d’estudis

molt bons a partir de la totalitat del professorat actual, sense

exclusions, però per a fer-ho, cal tenir la capacitat i la

voluntat necessàries.

EL DESENVOLUPAMENT DELS NOUS PLANS D'ESTUDIS ALA UPV: Anàlisi crítica i propostes des de CCOO

Carmen Lafuente

1 5Ara és temps- Reconeixement de crèdits al professorat. En el

document marc esmentat, s’assumeix el cost “zero” de la

transformació. D’aquesta forma, al costat de la petició

d’aprofitar els mitjans humans disponibles (la qual cosa és

raonable), es limita el reconeixement màxim dels crèdits

ECTS a 12 hores impartides per crèdit, la qual cosa pot portar

al fracàs el canvi metodològic que es pretén. Val a dir, doncs,

que pot ser que a Rectorat no estiguen d’acord amb

l’aplicació de metodologies actives, la qual cosa és una opció

èticament i políticament vàlida. Però, si és així, ens ho

haurien de dir, en comptes d’ introduir normes que

indirectament conviden a mantenir-se en la classe magistral i

poca cosa més.

Veiem un exemple: Suposem una classe amb una assistèn-

cia real de 40 alumnes en una assignatura de 6 crèdits: si fem

classe magistral, exàmens parcials i un seguiment mínim que

es pot fer dins de l’aula, obtenim un reconeixement d’11

hores per crèdit i una dedicació equivalent al reconeixement.

Si ens dediquem a preparar classes dinàmiques amb la

participació de l’alumnat, la realització de treballs (que cal

revisar) amb una assistència tutorial real, amb contactes per

correu electrònic o fòrums, a banda d’exàmens parcials, etc. ,

ens trobem que podem arribar a tenir un reconeixement total

de fins a 6 hores més pel treball realitzat. L’elecció és

evident. Tot aquell que haja treballat seriosament una

assignatura amb una participació activa àmplia de l’alumnat

en la seua formació, sap que el reconeixement màxim aprovat

pel Consell de Govern és insuficient. Resultat: si no canvien

les coses, la UPV serà durant molt de temps una universitat

que es mantindrà en les metodologies passives i no cobrirà

amb suficiència els objectius teòrics dels seus plans d’estudis,

i això no serà per desídia del professorat, sinó per la mala

gestió des de Rectorat.

Voldríem recordar que en un document previ de CCOO ja

vam apuntar un increment de fins al 40 % en el

reconeixement de crèdits com una quantitat que pot reflectir i

donar suport al canvi metodològic.

- Crèdits bàsics i mobilitat de l’estudiant. Un dels

aspectes més complicats de la transformació als nous plans

d’estudis és el reconeixement automàtic de crèdits bàsics. Se

suposa que el que es pretén és facilitar la mobilitat de

l’estudiantat dins de les diferents ofertes universitàries,

principalment dins d’una mateixa branca temàtica. Però el

crèdits bàsics tenen uns continguts que, tot i ser bàsics, són

necessaris per a cursar-hi la titulació. El fet d’un

reconeixement automàtic de crèdits que no en tinga compte

els continguts obliga, si volem ser lleials i ètics amb els

estudiants, a oferir assignatures que no tinguen una relació

immediata amb els estudis posteriors o a coordinar l’oferta

bàsica. Tot això per assegurar que, amb el canvi d’estudis i el

consegüent reconeixement de crèdits, l’estudiantat no deixe

d’adquirir coneixements i habilitats necessaris per cursar amb

èxit els estudis universitaris. Malauradament, en el document

aprovat es consolida la política de laissez faire d’aquesta

universitat i el resultat previsible, si bé complirà la llei,

quedarà molt lluny del que hauria de ser una política de

qualitat respectuosa amb el objectius de mobilitat previstos.

- Compromís pel valencià. En el document s’omet

qualsevol referència positiva cap al valencià. Fins ara i des de

fa uns 10 anys, com a resultat d’unes conversacions de

CCOO amb el Rector Nieto, Rectorat ha estat impulsant la

implantació de les assignatures de Valencià Tècnic en totes

les escoles. D’aquesta forma, davant l’esquifit ús del català

en les aules de la Politècnica, els alumnes catalanoparlants

podien fer-ne ús dins del context professional en unes

assignatures dissenyades a l’efecte. En el document aprovat,

amb l’omissió assenyalada, es col•loca el coneixement de

qualsevol llengua oficial europea, bàsicament l’anglès, per

damunt de la llengua pròpia dels valencians i no s’assegura el

dret als alumnes catalanoparlants a tenir l’oportunitat de

conèixer i practicar l’ús de la seua llengua dins de l’àmbit de

la seua titulació. Així doncs, en deixar sense efecte la política

d’ implantació d’aquestes assignatures, Rectorat dóna un nou

pas enrere en la defensa i promoció del valencià.

Des de CCOO convidem Rectorat a mantenir l’ impuls

positiu cap a aquestes assignatures i convidem, també, les

Comissions de Plans d’Estudis de les diferents titulacions a

compensar les deficiències del document aprovat i així poder

oferir als nous alumnes, en les accions de captacions, un pla

d’estudis amb una programació on es respecte la seua

cultura, la seua llengua i, per tant, la seua persona.

- Tractament de la transversalitat. La UPV, en els

últims anys, ha desenvolupat una oferta d’assignatures de

lliure elecció que, a hores d’ara, no es troben ben

representades en les Comissions de Pla d’Estudis. Per una

banda, perquè les àrees que en tenen gran part de la seua

docència, en ocasions són considerades com a marginals dins

dels estudis tècnics i, per l’altra, principalment, perquè en els

criteris d’elaboració dels plans no apareix el terme lliure

elecció (qüestió semàntica de vital importància per a aquestes

assignatures). Tanmateix, les assignatures de lliure elecció

(considerades globalment) són les que possiblement més

estan treballant des de fa temps les competències

transversals, que són un objectiu fonamental dins de la

formació dels nous titulats.

En la mesura en què hi ha àrees de coneixement que tenen

una part important de la seua docència concentrada en la

lliure elecció, des de CCOO pensem que la seua consideració

com a possible optativitat dins dels plans d’estudi s’ha de

tenir en compte i, en el cas en què la seua desaparició

afectara greument la situació laboral de companys i

DESEMBRE 20081 6companyes, se n’haurien d’incorporar. No cal oblidar que

aquestes assignatures naixen d’una oferta feta des de la

direcció de les escoles i que han sobreviscut per l’existència

d’una demanda de l’alumnat i malgrat la competència

deslleial d’una diversitat d’activitats lúdiques. Des de CCOO

lamentem que en el document impulsat des de Rectorat i

aprovat al Consell de Govern no s’hi hagen fixat les bases per

a un tractament de la transversalitat que facilite la continuïtat

de les àrees afectades per la desaparició de les paraules

“lliure elecció” dels nous plantejaments, per la qual cosa

demanem als responsables de les diferents escoles que

compensen amb una actitud positiva aquesta mancança.

- Sotmetiment a regles de mercat. Utilitzar com a

recurs decisori, a l’hora de crear o mantenir una titulació, o

de mantenir una assignatura optativa, criteris de demanda de

matrícula no solament és un criteri gens acadèmic, sinó que,

si es generalitzés, podria suposar la fi del sistema universitari

públic tal com el coneixem ara.

Si analitzen les dades presentades a l’Annex 7 del

document del MEC “Estudio de la oferta, la demanda i la

matrícula de nuevo ingreso en las universidades públicas y

privadas en el curso 2006-07”, disponible en la pàgina web

del ministeri, i les relacionem amb els criteris de demanda

aprovats a la UPV, arribaríem als resultats que reflecteixen

les taules següents:

Tant si apliquem com a criteri general no posar en marxa

una titulació amb una demanda inferior a 75 alumnes —que

la UPV vol aplicar als centres del Campus de Vera—, com si

considerem el criteri de demanar un mínim de 50 alumnes

—que es vol exigir per a posar en marxa una titulació a

Gandia i Alcoi—, el resultat seria desastrós per al conjunt del

sistema públic: Ens carregaríem la seua universalitat i tant

sols beneficiaria al sistema privat, que no té cap inconvenient

a mantenir titulacions amb pocs alumnes, com es pot

observar fent tan sols una ullada a l’Annex 9è del document

esmentat: de 322 titulacions amb dades (excloses les de

segon cicle), 1 92 no arriben als 50 alumnes matriculats en

primer curs i 233 als 75 alumnes, sent la mitjana total de

primera matrícula de 58 alumnes. Això vol dir que la

universitat privada, que no té cap inconvenient de mantenir

matrícules molt minses, estarà molt agraïda a la UPV per

l’aplicació del criteri que estem criticant.

Per suposat, en el moment de la matrícula hi ha canvis

respecte a la demanda inicial (tant en un sentit com en el

contrari) i algunes titulacions (unes poques) aconsegueixen

(1) Totes les especialitats

1 7Ara és temps

En conseqüència, a CCOO pensem que el document anomenat “Diseño de

titulaciones. Documento marco UPV” és clarament deficitari i que deixa a la bona

voluntat de les escoles accions que haurien d’estar coordinades a nivell universitari,

com són:

- Garantir a tot el professorat adscrit a totes les àrees de coneixement el dret a

mantenir un lloc de treball de qualitat i les possibilitats futures de promoció,

assegurant-hi la docència de tots i totes, sense excepcions.

- Garantir a l’alumnat la impartició d’una formació de qualitat, adaptada a

les noves exigències de l’Espai Europeu d’Educació Superior, promovent la

incorporació de metodologies actives, amb el reconeixement al professorat del

treball real que això pressuposa.

- Garantir a l’alumnat catalanoparlant el benefici de les competències

professionals en la seua llengua, mantenint el compromís de Rectorat en la

promoció de les assignatures de Valencià Tècnic en totes les titulacions (sense

oblidar la necessitat d’una promoció real de la docència en valencià i el seu ús a l’au-

la).

- Assegurar la mobilitat dels alumnes entre les diferents enginyeries,

promovent la coordinació entre centres a l’hora de dissenyar les assignatures bàsi-

ques.

- Introduir criteris d’interès social, acadèmic i estratègic per a crear o

mantenir una titulació.

- Mantenir una optativitat, el més àmplia possible, basada en criteris

acadèmics i en la disponibilitat real de professorat.

augmentar l’ índex de matrícula per sobre de la demanda

inicial. Però la visió global no canvia; així, per exemple, amb

el criteri de considerar un límit de matrícula de 50 alumnes

en primer, el 32,23 % dels plans d’estudis de l’Estat espanyol

no es posarien en marxa. La mateixa crítica es pot realitzar

per als límits imposats per posar en marxa els màsters

professionals.

No pareix raonable que una universitat propose de manera

unilateral un criteri de creació o manteniment de titulacions,

que no siga aplicable a la totalitat del sistema universitari. Si

bé, des de CCOO considerem raonable que s’utilitzen bé els

mitjans disponibles (i també, per això, cal assegurar la

docència a tot el professorat) la universitat és un servei i ha

de garantir la qualitat i les necessitats reals de la societat, que

no es podem mesurar únicament a partir de criteris de

demanda.

Quan es tracta de les assignatures optatives, la manca de

dades ens impedeix fer un estudi en detall de les

conseqüències previsibles de l’aplicació exclusiva de criteris

de demanda per assegurar la seua continuïtat. Però des d’una

perspectiva acadèmica, podem ampliar la critica realitzada,

en el cas dels plans d’estudi, a l’exigència d’un mínim de 10

alumnes per assegurar la continuïtat d’una optativa. En

l’actualitat, l’aplicació d’aquest criteri està fent que en

ocasions el professor substituesca la classe pel seu despatx o

que l’oferta d’optativitat derive cap a assignatures light per

assegurar la matrícula mínima. Si bé no sempre és així, a

CCOO considerem que la possibilitat que aquesta norma

implique una caiguda en la qualitat de la formació ofertada

(tant en nombre d’assignatures com en continguts) i una

infrautilització de les disponibilitats del professorat, suposa

necessàriament una crida cap a la revisió del criteri aprovat.

DESEMBRE 20081 8

La Universitat Politècnica de València la componen

diversos campus geogràficament distribuïts al País Valencià.

Tenim el Campus de Vera, a València, amb 12 Escoles o Facul-

tats; el Campus de Blasco Ibáñez, també a València; el

Campus d’Alcoi, a la província d’Alacant i el Campus de

Gandia a la província de València.

Des dels Campus d’Alcoi i Gandia potser es mire al

Campus de Vera com a l’enemic o com l’ens suprem que en

qualsevol moment pot decidir unívocament sobre el futur

d’aquests campus. Així mateix, des de Vera es coneix poc a

aquests campus i se’ ls valora inadequadament. Potser per

això, l’antipatia, la por, l’enveja i el menyspreu siguen alguns

dels trets que, a vegades, sobrevolen les seues relacions. Açò

que sembla i que és molt cru és desgraciadament real, sent a

vegades alimentat per personatges representatius de la

comunitat universitària. Per això, des del sindicat Comissions

Obreres, volem fer una crida a l'objectivitat i a l'enteniment.

La UPV és més gran amb aquests campus i aquests campus

són més grans dins de la UPV. Els problemes que generen les

interrelacions són normals i s’han de resoldre amb esperit

positiu pensant en tot el conjunt.

Per això, des de CCOO volem proposar a les màximes

autoritats de la UPV que s’analitze el DAFO i el CAME del

PLA ESTRATÈGIC DE LA UPV, on es fa menció explícita

dels Campus d’Alcoi i de Gandia. El DAFO declara les

fortaleses, debilitats, amenaces i oportunitats i el CAME

proposa accions referides a les conclusions del DAFO. En

aquests documents es fan moltes mencions explícites a

aquests campus i altres que els afecten perquè ho fan al

conjunt de la UPV. Posarem exemples estrets literalment

d’aquest document i farem després una reflexió final.

DAFO: Fortaleses

L’existència dels campus d’Alcoi i de Gandia ha permèsampliar la presència territorial de la UPV, acostar l’ofertaformativa a la demanda i proporcionar serveis de I+D+i.

Els centres d’Alcoi i Gandia, en un procés d’evolució decentre extern a campus extern, van assumint méscompetències a fi d’equiparar els serveis que ofereixen alsalumnes i al personal amb els del campus de Vera.CAME: Es proposa dotar d’un estatus diferenciat els

centres d’Alcoi i Gandia amb competències ampliades

respecte als actuals centres docents considerant-ne les

funcions específiques.

DAFO: Debilitats

La plantilla de professorat dels campus d’Alcoi i deGandia és molt inestable i aquesta inestabilitat es trasllada a

València quan assoleix més categoria acadèmica, cosa quees tradueix en menys qualitat docent i menys capacitat deI+D+i.

La petita dimensió de l’activitat de I+D+i als campusd’Alcoi i de Gandia dificulta la creació d’estructures deI+D+i pròpies.

CAME: Es proposa incentivar la creació de

grups estables de professors al Campus d’Alcoi i Gandia,

inclosa la possibilitat de creació de departaments propis...

...i d’estructures d’investigació pròpies, segons la

normativa vigent.

DAFO: Oportunitats

La localització dels campus d’Alcoi i de Gandia, i laprevisible millora de la capacitat investigadora, hauria depermetre desenvolupar un volum creixent d’activitats deI+D+i vinculades al seu entorn socioeconòmic.

CAME: Es proposa mantenir campanyes actives

d’establiment de vincles entre els campus d’Alcoi i

Gandia i els respectius entorns socioeconòmics.

DAFO: Debilitats

No hi ha una planificació de renovació d’equipament i deconstrucció de futures instal∙lacions esportives.

Les instal∙lacions esportives del campus d’Alcoi són moltescasses.CAME: Es proposa Generar un pla director d’ins-

tal·lacions integrant nous espais esportius i creant una

oferta actualitzada. Aquest pla ha d’incloure accions

especials per als campus d’Alcoi i de Gandia.

Ampliar les instal·lacions esportives del campus d’Alcoi

amb la dotació d’un espai per a la pràctica d’esports

d’equip.

Promoure acords i convenis per a l’ús de les ins-

tal·lacions esportives públiques i privades de la ciutat

d’Alcoi.

DAFO: Debilitats

La imatge i la identitat de la UPV està diluïda entre la delsseus campus i unitats estructurals.

CAME: Desenvolupar una campanya interna entre

responsables dels campus, unitats estructurals i serveis

per a donar a conèixer la normativa de l’ús de la marca

UPV juntament amb la pròpia (jerarquia d’imatges,

convivència de logos...).

Reforçar la promoció d’Alcoi i de Gandia, no sols com a

centres, sinó també com a campus.

Els campus d'Alcoi i Gandia també són UPV.O de com la distància és l'oblit.

1 9Ara és temps

Després del Pla estratègic, es va aprovar el document marc

de disseny de titulacions UPV. En aquest document a part

d’altres condicions, es fixa un mínim d’estudiants de nou

accés de 50 alumnes per a poder sol·licitar una titulació. I

caldria preguntar-se:

- Però abans no haurien de fer-se efectives totes les

propostes del CAME del Pla estratègic?

- Vistes les deficiències enumerades pel propi Pla

estratègic, ¿no és de sentit comú resoldre-les abans de retallar

el nombre de titulacions amb una condició tant fixa que no

deixa marge per a altres consideracions?

Pensem, per tant, que el que toca és dur a bon terme les

propostes de millora del CAME. Propostes que milloraran

aquests campus i, per tant, també la UPV. I per últim, volem

afegir que al nostre programa electoral proposàvem la creació

d’una Comissió Intercampus, en la qual havien d'estar

representats els estaments de la UPV i, en particular, els dels

campus assenyalats. Aquesta Comisió Intercampus hauria de

dinamitzar l'aplicació de les millores proposades pel Pla

estratègic de la UPV. D’aquesta manera, la seqüència d'actua-

cions per a millorar el funcionament de la UPV seria la

correcta i la més adient. Un company Titular d’Escola Universitària de la

Universitat de Las Palmas de Gran Canaria que ha estat

impartint docència en segon cicle va presentar una

demanda contra la Universitat per percebre la diferència

retributiva entre TEU i TU relativa als complements de

destinació i específic, ja que estava exercint funcions de

Titular d’Universitat. Després d’un llarg procés judicial,

el Tribunal Suprem ha dictat sentència, confirmant que

cap TEU té l’obligació d’ impartir docència en segon o

tercer cicle i que l’oposició a TEU té com a objectiu

únicament la impartició de docència en els tres primers

cursos de l’ensenyament universitari.

Des de la secció sindical de CCOO de la UPV hem

posat en marxa el procediment perquè pugues començar

el procés: model de reclamació a la Universitat, terminis

per a reclamar i l’advocat amb qui cal contactar als

serveis jurídics de CCOO per començar el contenciós.

La Universitat ha denegat les demandes presentades pels

TEU i els primers processos judicials per via contencioso

administratiu estan en marxa.

En la pàgina web de la secció sindical de CCOO de la

UPV:

http://www.ccoo.upv.es apartat “El més vist” (Sentènci-

es sobre els TEU en 2n cicle) en trobareu més

informació.

Els TEU EXERCINT DE TU(Reclamacions per percebre ladiferència retributiva)

Gerardo Muñoz Muñoz

Severiano Nuñez García

DESEMBRE 200820

Encara estem sorpresos per la instal·lació de lacarcassa d’un avió de combat al campus de la UPV,entre les escoles de topografia i disseny. L’avió enqüestió és el mirage F1 c14-34 (14-17), una foto delqual mostrem en la imatge adjunta. En aquesta, podemobservar que l’equipament que posseeix es corresponamb l’objectiu per al qual està construït: repartir mort idestrucció.Ignorem el seu currículum. No sabem si va participar

o no en els fets gloriosament bèl·lics protagonitzats pelnostre govern, com va ser la participació de l’aviaciódel Regne d’Espanya en el bombardeig sistemàticrealitzat per l’OTAN (sense en concurs de l’ONU,recordeu?) de Iugoslàvia o la impressionat reconquestade l’Illa Perej il (sense esmentar l’ Iraq, on no vaintervenir l’aviació). Però tant se val, el significat de laseua existència està molt lluny de la pau i del respecte ala vida aliena.

Per altra banda, calrecordar que la Universitat,com a centre de formacióque encara compta amb uncert prestigi, no sols ha deformar a les persones com aprofessionals sinó quetambé ha de formar apersones en l’àmbit del’ètica i la ciutadania. Arreudel món, la universitat hadestacat en nombrosesocasions per ser motor decanvis cap a la llibertatenfront de la tirania o l’abúsde poder i ha estat model deprogrés en la defensa delsvalors fonamentals de l’esserhumà com són la pau i lasolidaritat. I els valors, noúnicament han de ser partintegrant de l’activitat dinsde l’aula, sinó que han d’estar presents també fora del’activitat docent, tant a l’àmbit lúdic com dins d’altresactivitats usuals a la universitat com són la recerca, lagestió, la informació i la imatge pública desenvolupada.En aquest context, des de CCOO no podem sinó

rebutjar amb tota energia la instal·lació al campus d’unavió de combat Mirage, un símbol de mort i destrucció

en nombrosos països, i una icona contra la cultura depau que la UPV hauria de conrear. Tant ens fa a quicorrespon l’autoria d’aquest desgavell, però entenemque cal rectificar i en aquesta línia vam demanar alRector de la UPV que procurés la retirada immediatad’aquesta provocació apologètica de la violència. En el

moment d’escriure aquestes línies,

encara no hem obtingut resposta i la

carcassa, a mig instal·lar, no s’ha

retirat (octobre 2008).Però, una vegada hem entés que en

aquesta universitat hi ha persones queno participen de la cultura de la pau,tal com nosaltres l’entenem,comencem a desconfiar. Pot ser quemembres de la UPV estiguenparticipant en projectes amb finalitatsoposades a una ètica de pau, per dir-hode manera suau, i això no és de rebut.No tenim dades al respecte, però lasolució es fàcil. Hem sol·licitat a

Rectorat la declaració de la UPV

com a institució defensora de la pau

a tots els nivells, amb la conseqüènciade negar la utilització dels seusrecursos materials i humans per aqualsevol activitat que puga tenirrelació amb objectius de guerra,

terrorisme (d’Estat o civil) o qualsevol altre tipus deviolència, dotant-se, en aquest sentit, dels mitjans decontrol que siguen necessaris.

La simple retirada de l’avió sense una acció

d’aquest tipus quedaria com un acte cosmètic cap a

“allò políticament correcte”. Cal anar més enllà.

Per una política universitària de pau

21Ara és temps

«Era el 11 de septiembre. Desviados de su

misión ordinaria por pilotos decididos a todo, los

aviones se lanzan hacia el corazón de la gran

ciudad, resueltos a abatir los símbolos de un

sistema político detestado. Muy rápido: las

explosiones, las fachadas que se hacen pedazos,

los derrumbamientos con un estrépito infernal,

los supervivientes que huyen despavoridos,

cubiertos de escombros. Y los media que

difunden la tragedia en directo. . .

¿Nueva York, 2001? No, Santiago de Chile, 11

de septiembre de 1973. Con la complicidad de

Estados Unidos, golpe de Estado del general

Pinochet contra el socialista Salvador Allende, y

bombardeo intensivo del palacio presidencial por

las fuerzas aéreas. Decenas de muertos y el

inicio de un régimen de terror que se prolongará durante

quince años. . .».

Fa 35 anys que amb la intervenció, ja reconeguda, dels

Estats Units (EUA), era assassinat en nom de la “llibertat” i

de la pau dels cementeris el president Allende i, amb ell, el

seu projecte de llibertat, democràcia i socialisme a Xile. Un

cas extraordinari? Per suposat que no! El nostre amic i aliat (o

aliat i amic del Regne d’Espanya, si ho preferiu) s’ha

caracteritzat per promoure l’extermini de tot allò que l’ha

destorbat a l’hora d’assolir el seus interessos o, si ho preferiu,

dels interessos de la seua classe dirigent. Si rellegiu l’article

d’Ignaci Ramonet (a Le Monde Diplomatique d’octubre del

2001 ) amb el qual obrim aquest escrit, trobareu una relació

incompleta però salvatge de la actuació del país que

s’autodefineix com la reserva moral d’occident. No cal

oblidar que el succés de les torres bessones, malgrat la seua

magnitud, és pecata minuta davant els excessos comesos pels

EUA i els seus aliats, i troba la seua especial importància en

la cobertura mediàtica realitzada i en el poder militar de

l’Estat afectat.

Per a tots els que amem la llibertat i la igualtat real entre les

persones, i desitgem arribar algun dia a una societat sense

classes, ni discriminació de cap tipus, l’11 de setembre ens ha

de recordar que el camí cap al socialisme no és fàcil i que són

molts els poders que es conjuguen per tancar-lo. Això no

obstant, l’exemple d’honestedat personal del president

Allende, mantinguda fins al mateix moment de la seua mort,

ens serveix per a continuar treballant a desgrat dels

entrebancs i les amenaces (implícites o explicites) dels

defensors de l’actual sistema econòmic i social, el qual es

recolza en la corrupció legalitzada i generalitzada, en la

defensa a ultrança dels interessos de la classe que

posseeix el capital i el mitjans de producció, i en el

camuflatge d’un sistema pseudodemocràtic que

respectaran mentre siga convenient per als seus

objectius.

No cal deixar-se enganyar pels mass media. L’11 desetembre és el dia de Salvador Allende: un dia per

recordar el seu projecte polític i la seua lluita, i per

condemnar el terrorisme d’Estat exercit pels EUA i els

seus aliats. «. . .podrán avasallarnos, pero no se detienen

los procesos sociales, ni con el crimen, ni con la fuerza.

La historia es nuestra y la hacen los pueblos. . .».

Salvador Allende, 11 de setembre de 1973.

In memoriam

DESEMBRE 200822

Éste es un año de aniversarios. Pero

como ocurre con las noticias, parece

que hay aniversarios dignos de

mención y otros no tanto. Poco se ha

recordado por ejemplo el aniversario de

la matanza que perpetraron los

soldados yanquis en My Lai, matanza

que los 639 periodistas de los EE.UU.

en Vietnam no cubrieron y que sólo el

ingente trabajo investigativo de

Seymour Hersh trajo a la luz en

noviembre de 1969. Es una lástima

porque es un incidente del pasado que

ayuda a entender el presente: las

atrocidades de las guerras imperialistas

que se están librando en Afganistán e

Iraq, atrocidades que Hersh ha seguido

denunciando recientemente desde las

páginas del New Yorker.

Otra tragedia que no ha despertado

mucho interés es la Nabka, la catástrofe

que sufrió el pueblo palestino en 1948.

Es, por tanto, apropiado hacer mención

del último libro de Ilan Pappé, La

Limpieza Étnica dePalestina (2007

Crítica: Barcelona). El historiador

israelí trabaja actualmente en la

Universidad de Exeter, Gran Bretaña,

ya que su posición en la Universidad de

Haifa se hizo insostenible tras apoyar

la campaña a favor de un boicot

académico de las universidades

israelíes mientras Israel seguía con la

ocupación ilegal de Palestina y el

incumplimiento de la resolución 194 de

la ONU, resolución que afirma el

derecho de retorno de los palestinos

expulsados durante los terribles

acontecimientos de 1948.

El libro de Pappé es una obra

polémica que plantea cuestionar la

mitología fundacional de Israel según

la cual los palestinos salieron

voluntariamente de sus pueblos para

dejar paso a los ejércitos que provenían

de los países árabes para

impedir la fundación de

Israel. Frente a este mito

fundacional, Pappé docu-

menta la expulsión sis-

temática de los palestinos

por parte de tres fuerzas

paramilitares judías: la

Haganá, que más tarde

pasaría a ser el actual

ejército israelí y dos

grupos terroristas, hasta

para los británicos, el

Irgún y la banda de Stern.

Pappé se basa en tres

elementos para redactar

su libro: nuevos documen-

tos desclasificados, la

historia oral palestina y el

paradigma de limpieza

étnica. El primer capítulo

examina diferentes defini-

ciones del término limpieza étnica y

concluye que lo ocurrido en 1948 es un

caso claro de limpieza étnica.

Además de su valor como estudio

histórico, el libro de Pappé tiene la

virtud de proponer una radical

reinterpretación de los trágicos aconteci-

mientos de 1948, reinterpretación que

subraya las continuidades tanto con el

pasado y como con la actualidad.

Así Pappé destaca que la preparación

meticulosa y la ejecución sistemática

del llamado plan D presenta analogías

evidentes con los procesos coloniales

europeos en África en el siglo XIX y la

primera mitad del siglo XX, El plan D

fue el último de diferentes planes minu-

ciosamente diseñados por “expertos”

sionistas para decidir qué pueblos

deberían desaparecer, quiénes deberían

ser asesinados en cada pueblo, etc. El

autor subraya la responsabilidad de los

sucesivos gobiernos británicos en la

partición de Palestina y quizá vale la

pena recordar que el primer

gobernador británico de Jerusalén

consideraba que el movimiento sionista

proporcionaría a Gran Bretaña “un

pequeño Ulster judío leal”. Este papel

de bastión de occidente, en medio de

unos países árabes, en una zona

particularmente rica en recursos

naturales, lo ha asumido Israel a

cambio de una enorme ayuda

financiera y militar por parte de los

Estados Unidos y una actitud hipócrita

de la Unión Europea.

Por otra parte, el libro destaca las

continuidades en las políticas llevadas

por el Estado de Israel contra los

palestinos hasta la actualidad. Las

expulsiones se mantenían con menos

intensidad hasta 1953 en el caso de los

palestinos y hasta 1962 en el caso de

los beduinos. Y el expolio de la tierra

de los palestinos dentro de Israel y en

los territorios ocupados continúa

La limpieza étnica de Palestina

23Ara és temps

desde 1948 hasta la actualidad.

Otra continuidad que destaca Pappé

es la de una visión sionista de la región

que era Palestina y el establecimiento

de algo que puede parecer paradójico

para cualquier demócrata, “un estado

judío y democrático”. Por eso, el lema,

aparentemente inocuo, de “un estado

para todos sus ciudadanos” despierta

tanta indignación entre las élites

israelíes. Porque en Israel hay

ciudadanos de segunda clase, los

llamados “árabes israelíes”.

Finalmente, la continuidad que más

daño ha hecho al pueblo palestino es la

negación sistemática por parte de Israel

de la Nabka. Es dentro de esta

negación que hay que entender el

proceso de desarabización de la tierra –

que implica el destrozo de pueblos y

aldeas palestinos reemplazados, a

menudo, por parques nacionales, los

“pulmones verdes” y “ecológicos”,

dominados por coníferas, en un intento

de europeizar el paisaje, y un

desarrollo urbano que ha buscado

erradicar el carácter árabe de la

arquitectura de muchas ciudades. Todo

esto forma parte de un proceso, que

aún continúa, de “memoricidio de la

Nakba”, que implica no sólo negar la

limpieza étnica que empezó en 1948

sino también la presencia de los

palestinos antes de esta fecha.

Como argumenta el autor, esta

negación de la Nakba es esencial para

entender uno de los axiomas de la

estrategia israeilí en los diferentes

“procesos de paz” – Israel se niega a

aceptar lo ocurrido en 1948 y, por lo

tanto, se considera legitimado para

negarse a contemplar el derecho de

retorno de los refugiados establecido

por la resolución 194 de la ONU (con

el voto a favor de los Estados Unidos).

Sin embargo, como destaca Pappé,

rechazar el derecho al retorno equivale

a comprometerse de forma incondicio-

nal con la defensa de la Israel

Fortaleza, un enclave “blanco” en la

región que institucionaliza el apartheid.

El autor está convencido de que la paz

es posible, que el último enclave

poscolonial europeo se puede convertir

en un Estado civil y democrático.

Señala la importancia creciente

(aunque aún minoritaria) de sectores de

la sociedad judía que han decidido

actuar de consideraciones humanas en

lugar de aplicar la ingeniería social

sionista. Pero Pappé advierte que la

oportunidad puede perderse. El

historiador se pregunta:

“¿Por cuánto tiempo más podemos

pedir, por no hablar de esperar, que

nuestros hermanos y hermanas

palestinos sean leales con nosotros y

no sucumban por completo a la

desesperación y la tristeza en las que

sus vidas fueron transformadas el año

en que Israel erigió su fortaleza sobre

sus aldeas y ciudades destruidas?”

José Rodriguez Aniceto

DESEMBRE 200824

Encara que l'espai per a la poesia existeix a la Universitat

Politècnica des de fa molts anys gràcies al mecenatge del

professor i antic rector Justo Nieto, va ser a partir del 2002

quan es va establir una Aula-taller de poesia, coordinat per la

professora Elena Escribano, espai en llengua castellana que

manté des de llavors les seues activitats poètiques. Aquestes

activitats consisteixen no només a seguir el programa que

s'ofereix en cada curs i que arreplega des dels textos clàssics

fins als més actuals, sinó a compartir amb el grup la lectura

de la producció pròpia i aliena, així com la possibilitat de

rebre la visita de poetes de prestigi, com Ángel González,

Francisco Brines o Carlos Marzal,

entre altres. El 2003-2004 s'iniciava

l'Aula-taller de poesia en valencià, a

càrrec del professor Àngel

Montesinos. Llavors ens van visitar

Joan Margarit, Marc Granell, Narcís

Comadira… Després d'un parèntesi

d'un any sense poesia en valencià,

l'Aula-Taller es consolida en el curs

2006 sota la coordinació de la

professora Begonya Pozo. Aquest

espai compleix una doble funció, ja

que servint-se de la poesia escrita en

català, concedeix a la llengua una

situació de privilegi enmig del

panorama desolador que és l'escàs ús

que se'n fa a la nostra universitat. No

obstant això, conflueixen en l'aula les

més diverses llengües, unes vegades perquè les coneixem,

unes altres perquè han estat traduïdes al català o al castellà,

de manera que treballem amb textos bilingües. Pel que fa a la

creativitat, cal dir que alguns de nosaltres només havíem

escrit en castellà i que, valencianoparlants o no, ha suposat

un veritable repte escriure poemes en valencià.

Escriure poesia i en valencià a la UPV és una cosa que,

sens dubte, crida l'atenció. Pensem que ciències, arts i lletres

conformen la cultura. És veritat que la FBA i Arquitectura

són els Centres on més humanisme cap. Però cal rebutjar la

idea que allò tècnic i tecnològic està renyit amb allò poètic.

Joan Margarit* és arquitecte i poeta, per exemple, i no

s'haurà vist mai algú que calcule com ell tan magníficament

les estructures, les arquitectòniques i les poètiques. La

universitat té l'obligació d'oferir a la societat professionals

ben preparats, no només a nivell academicoprofessional,

sinó també formats humanísticament, de manera que la

cultura s'estenga als sectors més diversos.

Escric aquest article després d'haver escoltat en el Saló

d'Actes de l'ETSE de Telecomunicació al poeta colombià

Darío Jaramillo, que presentava el seu llibre “Quaderns de

música”. Entre el públic, hi havia altres poetes, però també

professors de matemàtiques, física, enginyers. S'escriu

poesia per a tots i ha de ser de tots. El 19 de juny ens va

visitar la poeta valenciana Teresa Pascual, que amb el seu

recital tancà el curs. Però nosaltres seguim llegint, escrivint,

compartint en les tertúlies, gaudint de la ciència de les lletres

més exacta, com ens diu Margarit: la poesia.

Dues publicacions, antologies del taller en castellà i del

taller en valencià, han vist la llum des del seu inici:

“Polimnia 222”, el 2005, arreplega textos en castellà de 24

poetes. “Poliversos”, el 2007, reuneix produccions en

valencià de 5 poetes. Vegem una menuda mostra d'aquesta

última antologia, així com un poema del nou company del

grup, mentre comença un nou curs, enguany dedicat al poeta

Ausiàs March.

*Joan Margarit és autor del poemari “Càlcul d’estructures” (Proa, 2005) i de l’edició bilingüe “Cálculo de estructuras” (Col.

Visor de Poesía, 2005)

TEMPS DE POESIA A LA UPV

25Ara és temps

La roba vella (Fèlix Faus)

És hivern o estiu?Tan se val,perquè la clauestà perdudai el corcó afusellales portes entreobertes.Plora el rovellde les frontisses,mentre s’enllumenala foscor més oblidadai la pols es despenjade la pell dormida.Avui he tretla roba vellade l’armari.

Calle Zambrana nº 83 (Begonya Pozo)

A ma mareQuantes històries ara que tornes de noui plou un cel llunyà.Els peus banyats et recordenque ningú ja no pot arrencar-tede la terra que dus a l’ànima,roja i plena d’olivereson les teues passes petitesressonen encara jugant en una eragran i verda de fam trista.No te n’has anat mai.

Llavors, durant el dia teixia en el telar un grantapís, i per les nits el desteixia amb l’ajut d’unestorxes.Odissea (II, 1 05-107)

Com l’Ulisses i la seua consciència Penèlope,quan m’absente de mi cap tapís és possible.

(Jordi Santamaria)

Silenci (Estel Julià)Fa dies que visc el silenci.He parat en petites cosesque no recordava.A les nits sols un sorollde cassoles amera la cuinaamb veus d’acer inoxidable.I no vull pronunciarparaules comet trobe a faltar, per si de cas,el cor m’esclata a les mans mentreprepare el sopar.

Skyline (Toni Polo)Ofegat en l’aire estèsde les terrasses.

Una au relliscaa sobre com una gotad’aigua en una bassad’oli.

Ciutat escrita en lletres de rajola

El bany de Diana (Àngels Guilabert)El diamant dins la boca,fica’t a l’aigua!La bèstia no va a devorar-te,aquesta vegada no.Potser demà,si la puresa del cristallet fereix la llengua.

DESEMBRE 200826

Querido Juliá:

El señor Rodríguez, como empleado público, goza de un muy merecido descanso en las selvas tropicales. Parece

que ha juntado los “moscosos” a las vacaciones de verano con el muy loable propósito de tener tiempo suficiente

para descubrir los rincones amazónicos y recoger impresiones entre los desarrapados por la civilización, dada la

insaciable sed de justicia de nuestro amigo.

Hace unos días recibimos una postal de este nuestro -y tuyo, supongo-, querido Rodríguez, desde Leticia

(Colombia), en la ribera del Amazonas, allí donde el río abandona los Alpes y se adentra en la llanura brasileña,

olvidando su loca carrera por tierras incas, para convertirse en el río tranquilo y caudaloso que acabará muriendo en

el Atlántico.

Nos manda un abrazo “flotando en los aromas incomparables de paisajes arrogantes y desconocidos”, que yo

traslado cumpliendo sus deseos.

Me ha dejado como responsable de su correspondencia, que es, como puedes suponer y a pesar de los días de

canícula por los que atravesamos, abundante.

Entre la infinidad de cartas recibidas, la mayoría son de funcionarios que disfrutaron las vacaciones en el mes de

julio. Parecen encabronados por el hecho de que, cuando para ellos apenas queda el recuerdo, la mayoría de sus

compañeros disfrutan ahora del divertimento vacacional; la soledad de las oficinas les suscita la queja, afloran

reivindicaciones como al perro flaco las pulgas, que yo leo con fruición.

No obstante te traslado una carta de la funcionaria C. G. de la CAM (Comunidad Autónoma de Murcia), con un

tema diametralmente opuesto, y cargado de romanticismo becqueriano.

“Querido Rodríguez: Te escribo estas cuatros letras para poner en tu conocimiento una historia de amor acaecidaen mi Consejería, digna de figurar en el programa de Isabel Gemio “Lo que necesitas es amor”.Ella era Consejera de las de carnet, por la cuota del 25% y contra su voluntad; él, delegado sindical por ser elque más largaba a su Jefe de Negociado, y no precisamente contra su voluntad. Se conocieron en la mesa denegociación, cuando la primera crisis de presupuestos ajustados y cinturones apretados. Todo hacía presagiar que eldialogo acabaría como el rosario de la aurora. Pues no. Con el correr de los días, el juguetón Cupido, harto depropuestas y contrapropuestas, lanzó un dardo y ensartó sus corazones cual brocheta de champiñón con magro. Lanegociación terminó en feliz acuerdo.Hace ya algunos meses que la pareja vive feliz, jurando por lo más sagrado no volver a negociar errepetés; hanpedido excedencia voluntaria para retirarse a una granja de perdices. La Consejería quedó sin Consejera, y elsindicato sin delegado. Ambos andan a la greña con las sustituciones, buscando la coincidencia en el sexo de losfuturos negociadores”.

Ojala cunda el ejemplo y en las próximas negociaciones de los sacrosantos Presupuestos que se nos echan encima,

el amor se convierta en el protagonista. Tuyo affmo.

MARTÍNEZ

Septiembre-94

Las cartas de recomendación de Rodríguez

FSAP- Comisiones Obreras

Lo que necesitan es amor