Ponç Pons (Alaior, 1956), poeta!

És considerat un dels poetes vius més grans de la llengua catalana. Illòman confés, “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”, però amb la mirada oberta al món, intuïa ja des de

petit que volia ser escriptor. Amb una extensa obra poètica i narrativa de més de 25 títols, que inclou també dietaris, teatre i literatura infantil, acaba de publicar Els ullastres de Manhattan. A més, té pendents altres set títols.

Malgrat l’amplitud de la seva obra, segons el crític i assagista Sam Abrams, “la producció de Pons forma un gran tot orgànic i coherent, amb la poesia lírica com a nucli central, que acaba desbordant-se, amb tota la naturalitat, cap a altres gèneres com ara la novel·la, el conte, el tea-tre, el memorialisme, el pensament en la seva modalitat aforística, la literatura infantil i juvenil, l’articulisme, amb clars contagis del món de l’assaig personal i la traducció de poesia.”

En efecte, per a Ponç Pons, la literatura, en totes les seves vessants, és una forma de com-promís amb el món, que es pot resumir en el verb escriviure, és a dir, la unió de l’escriptura i de viure. I és “el seu vitalisme insubornable que sempre aposta per la plentitud de la vida, malgrat les dificultats, els greuges, les ombres i les crítiques. Pons és un golafre de la vida i dels mots i mai en té prou. La seva calidesa, proximitat i humanitat. Els poemes de Pons sempre ens engra-pen, ens sedueixen i ens conquisten.” Diu Abrams.

Com l’escriptor francès Albert Camus, Pons reconeix que “mai no he escrit res que no es re-lacioni, de prop o lluny, amb la terra en què vaig néixer”, i que “l’art no és un passatemps solitari, sinó un mitjà per commoure el major nombre de persones”. La passió és la pedra angular no només de la seva vida, sinó de la seva literatura. Ell mateix es defineix així: “Abans que poeta, soc un ser humà que intenta ser bona persona i un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu.” I afegeix: “escriure és compartir passió, coneixement (...). La literatura és sagrada per a mi i és la meva forma de compromís amb el món”.

Així idò, des d’un microcosmos com és Menorca Ponç Pons se serveix de l’art, la literatura i el pensament per observar la condició humana contemporània i cercar, en definitiva, la veritat, la bellesa i la bondat. La professora i traductora Estrella Massip ens recorda que “moltes de les seves composicions tracten de la vida i de la literatura dialogant amb els escriptors i les obres que l’han marcat. Les referències literàries esdevenen així un dels elements essencials de la seva obra.” Així, llegir Pons és fer un recorregut per la literatura des dels clàssics grecollatins com Homer, Ovidi o Horaci, passant per Llull, March, Spinoza, Montaigne, Hume, Thoreau, fins a arribar a Camus, Eliot, Pessoa, Seferis, Quasimodo, Montale, Borges, Torga, Akhmàtova, Frost, Dickinson, Tolstoi, Txèkhov, Bishop i molts d’altres. Pons ens convida a endinsar-nos sense por ni prejudicis al bo i millor de la literatura d’arreu del món.

En definitiva, llegir Pons és fer un recorregut per la literatura universal a través dels ulls del “petit de cincs germans. Mon pare era tallador de sabates, i ma mare, mestressa de casa. Molt bona gent, bon exemple. Lector precoç, somiador i malatís, quan tenia deu anys vaig fer el meu primer poema, i aquell va ser el dia fundacional de la meva vida perquè vaig descobrir i saber què volia ser: poeta!”

Biel Pons

DE LECTURAPLECText: Ponç Pons

Text introductori: Biel PonsIl·lustració: Llorenç Pons Moll

“El vigia”. Tècnica mixta sobre tela, 2018

38

DL:

ME

1.39

8-20

16

NO EM LLENCIS

REGALA’M

Exemplar gra

tuït.

El cost

d’aquesta

edició as

sumida

pel Depart

ament d

e Cultu

ra del C

onsell I

nsular

de Menorca

és de 0,21

€ l’e

xemplar

MARÇABRIL

2020

ExordiTutto che mi resta è già perdutoQuasimodo

Les roses de Ronsard ja s’han marciti Déu és ara sols un record mésHi ha mars enllà de l’illa que no he visti llocs de mapes verds on mai no he estatLa nit és una cambra enmig del mónla vida un buit que amb mots ompl de sentitOn són les neus que va cantar VillonDel magma espès del goig n’he tret dos fillsde l’íntim pou dels anys un vers d’enyorEl vell mussol enguany no ha regressatni han fet els pardals niu al meu cambróSomii aquell Son Bou immens d’infantM’estic fent vell i torn a llegir a Shakespeare

Ponç Pons

ObituariPeople change and smilebut the agony abides.T. S. Eliot

He anat a caminar pel camp fins a Son Boui he vist els trencs solcant l’enfront de LlucaquelbaSota un cel generós perfumat de llentriscales figueres lliuraven enterra els seus fruitsPel barranc verd des Bec entre ses CanessiesSon Boter dava a un mar d’un profund blau turquesaDesterrades les aus orfe d’antigues dunesjo em pensava gelós que el paisatge era nostredins les síquies la gent llença llaunes i femsAra em tanc en la nit de Sa Rocassa i cantamb amor tot allò que perviu d’aquesta illaexplotada que estim amb dolor de fill pàriaJa no hi ha vellmarins pels penyals de FornellsS’omplen totes les cales de bars i de mursLa llum grega es tenyeix de renous asfaltatsL’idioma en què escric no l’entenen ni els mortsSa Figuera Verda

He acomplert el meu somnide tenir un solitariterreny verge en el camp.He comprat un poèticpaisatge menorquí.Ara faig paret secai desbrós de brutíciavelles tanques que el tempsha florit d’abandó.En el fons el que vullés poder fer-hi versos,lliure, enfora del món.Aquí puc ser un secreteremita salvatgei escriviure tranquilcom un nou Thoreau illenc.He penjat uns quants niusper a ocells i he sembraten filera un camímedieval de xiprers.De moment no escric gaireni llegesc com abans.Tot el dia llev còdols.Com a mínim dorm bé.No hi ha insomni que valgui.De cruixit, ni em desvetll.Quan em mir adobantamb tendresa la terra,fent paret o cavant,veig profunda i austera

la mirada de Tolstoi. Ell va dir que l’oficid’escriure corromp l’ànimai va fer, per fugir-ne,a estones de pagès.Il·lusos ens servimamb goig de les paraulesi al final acabamdesvalguts esclaus seus.Cal esser demiürgs.Poesia i poemano són sempre el mateix.Religió, màgia, mística,exercici verbal,constel·lació de signeso missatge formal?Tot és simple i senzill.Ja no cal travessarcap carrer per fugir,com Quasimodo amb versosdins l’abric curt, de casa.Tot està més que dit.El futur d’atzucacque en els murs de marèstenia culs de bòtils’ha obert camps a travésentre tanques d’ullastres.Sé que açò és ser feliç. Podaré les figueres.

Nadal de 1963Déu havia nascut,però jo no sabiaque fos tan importanti pensava nomésque a ca nostra hi hauriataula plena i menjarquan sortíssim de missa.Aquell dia dinàvem,de gust, vianda i carn(era un dia de festa),també vi i xampany flac.L´alegria duravafins que, aprofitat tot,no hi quedaven ni els ossosi esperàvem amb ànsiaque vinguessin els reis.Cada vespre llegia,entre vànoves vellesque pesaven un munt,els contes de Hans Anderseni Perrault dins el llit.El rei negre ens va dur,a tots, una pilota,i a jo, per ser el petit,una espasa de plàstici un escut groc de víking.Aquell dia, però,no hi havia pollastreni pastissos ni nous.L´endemà anava a escolai esperava avorritque tornés néixer Déui vingués el rei negre.Duia uns buberais blausgrossos fins als genollsi tenia un plumieri un vell llibre amb el nomdels germans a la tapa.Vaig aprendre molt poc.Sé que fórem feliços.

Estrangeiradoa Álvaro de Campos

A mi em passa com tu:m’enyor fora de casa.Una pena, un neguit,una crisi profundad’identitat m’angoixa.Pens massa en els meus fills.Les ciutats són iguals.Sols s’hi pot sobreviure.Jo el que vull és voltaramb el mar d’horitzóper l’univers de l’illa.Faig viatges mentals,explor versos i llibres.Tenc un atles romputde quan era petiti una brúixola amb ventque assenyala Menorca.El millor de partirés poder regressar.Déu no baixa del cel.L’aventura és escriure.

Dictat d’amor“L’amor que us hai en totes les parts m’ascla”Jordi de Sant Jordi

Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,veig la lluna que lluny deu brillar a Bellevillei em retorna descalç per teulats plens d´enyoral mansàrdic embruix d’un París que era festa.Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.Jo llegia temptat d’insurgent negritudAimé Césaire, Senghor, i escrivia llogata l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

¿Tant de temps ha passat? ¿No soc ja aquell encèsjove d´àgils sentits que, en un gest amistósde mitòman, llançà per Celan flors al Sena?¿On són ara les neus de Villon o les rosesde Ronsard o les nits emporxades que, lent,aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?Jo admirava Gauguin, jo també era MadameBovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,exhumava atordit l’aspra prosa, el discursgargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de dausno podrà mallarmós abolir mai l’atzarni cap líric vaixell no em durà cap al sud.Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illencmedul·lar que s’abraça a la llengua, maldormsempre amb ploma i papers enllibrats vora el llitper si arriba, com ara, imparable el poema.

Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.Jo em cercava gelós de ser lliure per verdsbulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivernja evocava abocat sobre un atlas romputquan als límits del vent naufragaven gavines.

Trescador de carrers utrillans que coneccom els grops de la taula tacada on escric,duc gravat a la pell salabrosa el perfumd’una tarda estival que, feliç i estranger,al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d’anys i records que rosega l’oblit,menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,t’estimava i t’estim amb un cremant amor...Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.

Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!

TristiaAl darrer món de Tomis,cobert de terra estranya,en una tomba ignotaque el vent salí colpeja,potser visquis encaraen el record d’antigues,enamorades donesi et cantin vells poetescom jo mateix que, líric,madur, pausat, els versosi plany dolgut, romànic,la nostra vida incerta.El temps, que tot ho esfondra,solida el teu prestigii fa el teu nom de mestreper sempre inesborrable.Però ja clàssic, mite,amant d’amor, ni el sexeperdura i és inútil,llorer marcit, la fama.Tots som llavor d’oblit.El celistre que corcaquaderns, carpetes, llibres,ho amara tot de sal.Ser feliç és un plagi,escriure un deure amarg.No vivim, les paraulesens desviuen i ens fan,cercadors enfebritsde bellesa, perdutspresoners d’una pàgina.Naufragam en gargots.A l’Olimp, pura osserade castanyers i núvolsque el càlid sol grec besa,els déus també s’han mort.Tot és fum i no hi quedaja res etern, Ovidi.

AforismesUn és d’on neix, però també de tots els llocs que estima. L’única pàtria és la vida.

*L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.*El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores.*L’estil és moltes vegades una qüestió d’impotència.*En cotxe el paisatge es veu. A peu o en bicicleta es viu.*Figurar, provocar, escandalitzar… és fàcil.

El difícil és ser un gran artista.*Les dictadures torturen, les democràcies, anestesien.*Més que de la tradició, soc fill de la traducció.*Visca l’anarquia entesa com l’estat de suma perfecció.

On hi ha caos i desordre, no hi ha anarquia.*Maltractar el vers, la sintaxi, és una forma ben vista, tolerada

i valorada de violència de gènere.*L’alegria canta, la tristesa escriu.*El diable també és un escriptor frustrat.*Axioma. No hi ha cap arbre que sigui lleig.*Quan tenir feina és un privilegi, l’explotació es fa negoci.*Capitalisme. Si no guanyen mes diners, sembla que en perden.*Ha pujat amb il·lusió a l’Olimp i ha descobert que són ruïnes.*Política internacional. Sí, avui ho he comprovat: les rates riuen.*Llegir per matar el temps és un assassinat.*L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria

a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes.*Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules.*El poder no té rostre, però si compte corrent.*El Papa ha assegurat que tots els camins duen a Crist. Pot

ser, però de moment tots els fan passar per Roma.*Teologia de l’alliberació. Per als famèlics infants d’Àfrica

i Sud-Amèrica, l’Esperit Sant té forma de pollastre a l’ast.*Mentalitat capitalista. Els millors paradisos són els fiscals.*Soc un home lliure i em neg a odiar ningú.

El meu món no és d’aquest regne.*Una bona lectura és un massatge al cervell.*Tot serà més humà i més digne, més creatiu, solidari, quan no s’intenti

matar els pares/mares literaris i se substitueixi l’enveja per l’admiració.*Tal vegada és que Heràclit no sabia nedar.*¿Poesia pura? Millor un poc contaminada d’humanitat i de vida.*La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre.*Descobrir la bellesa i aconseguir la saviesa de la senzillesa.*Intel·ligència i bondat haurien de ser sinònims.*Esper que els nets i les netes d’aquests immigrants que

arriben esperançats a Menorca siguin un diaels millors poetes/ poetesses en català d’aquesta illa.

*L’arrogància és la punta de l’iceberg de l’estupidesa.*Ètica rima amb estètica i hem creat paisatges immorals.*N’hi ha que volen canviar el mon, però sempre en benefici seu.*El coneixement omple, la saviesa alleugera.*Per elogiosa que sigui, no hi ha res pitjor i més trist

que la teva necrològica.*Es volia menjar el món, fins que el va tastar i va veure que era indigest.*Ser rics dels llibres que hem llegit i les persones que hem estimat.*La naturalesa ens mostra la grandesa de Déu, però es

en els amics/amigues on veig la seva cara.*

Scribo, ergo sum.