13.2 Una repressió institucionalitzada

La repressió franquista va ser un període històric que va tenir lloc durant la guerra civil, la postguerra i tot el règim franquista. Es caracteritza per ser una etapa en la que es va dur a terme una sèrie de mesures que implicaven violència social, cultural, física, econòmica i política. El afectats van ser els perdedors de la guerra i els que estaven en contra del règim franquista (tant marxistes, com anarquistes i alguns republicans) i que per tant manifestaven la seva oposició vers la dictadura i pels que poguessin constituir un perill cap a aquesta.

Contra tots aquests es van utilitzar una sèrie de mesures repressives que es caracteritzaven per la voluntat d’exemplaritat i de càstig i pels seu objectiu d’atemoritzar a la població:

- Primer de tot, es va dur a terme la creació de certes lleis per reprimir a la població: la Llei de responsabilitats polítiques (1939), que va consistir en el càstig de totes les persones que havien col·laborat amb la República i la Llei de repressió del comunisme i maçoneria (1940) en que s’acusava a aquells que defensaven idees contràries al règim franquista.

- Després es va crear, l’any 1963, el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) que tenia autoritat per jutjar els que eren considerats com a delictes polítics.

- A continuació trobem el procés de confiscació de béns i la despossessió del patrimoni. Aquesta confiscació va afectar sobretot als exiliats i als polítics republicans els quals se’ls va confiscar totes les propietats i pel que fa els partits, sindicats, associacions, etc. Els seus béns van passar a formar part del patrimoni franquista.

- Per últim, va tenir lloc la depuració generalitzada dels funcionaris. Tots aquells que no tenien una ideologia franquista van ser absolts dels seus càrrecs, només aquells que formaven part del Movimiento Nacional van mantenir el seu lloc de treball. També es van fer depuracions als col·legis professionals (metges, advocats i periodistes). De la mateixa manera es van encarregar també que les empreses particulars fessin fora a tots aquells que no seguin les ideologies franquistes.

Una altra forma repressiva molt més dura va ser l’empresonament de la població. Les presons de Franco mostren per primera vegada a l’Estat espanyol la cara més fosca del franquisme: la presó com a destí final dels opositors al règim i com a instrument de control social, i el drama humà dels presoners i de les seves famílies.

Entre 1939 i 1977 el règim franquista va fer de la presó una peça clau de repressió de la ciutadania i aplicà de manera sistemàtica el càstig i la tortura contra la

disconformitat política. La mortalitat entre els presoners va ser molt alta deguda a les pèssimes condicions higièniques, a la mala alimentació i a la gran concentració de gent. Molts dels reclusos van haver de formar part dels batallons de treballadors, que eren aquells presoners que eren castigats realitzant treballs forçats com la reconstrucció de tots els danys que es van produir durant la Guerra Civil.

El Règim franquista va tenir greus repercussions sobre Catalunya. Aquesta aferrava un gran sentiment de pertinença a la seva terra contrari a les ideologies franquistes. Franco va voler acabar amb aquest sentiment nacionalista. L’any 1938 un decret va abolir l’Estatut, va posar fi a l’autogovern i per acabar d’imposar el seu règim va modelar una “Cataluña española” .

Es va produir un genocidi cultural amb l’objectiu d’esborrar la identitat catalana i d’imposar el castellà com una llengua única: es van canviar el nom dels carrers, es van eliminar monuments públics i, el més important, es va prohibir la llengua catalana i es va limitar sol a un ús domèstic, ja que si aquesta era utilitzada en altres àmbit la gent era sancionada i castigada.

A més, moltes institucions catalanes van haver de passar a la clandestinitat, com l’ Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya es va passar a dir Biblioteca Central.

Una de les víctimes d’aquesta repressió va ser Lluís Companys, primer de la Generalitat que va ser detingut a França l’any 1940, jutjat en consell de guerra i executat a Montjuïc a l’octubre d’aquell any.