1960 – 2010 - CORE · 2018. 8. 3. · Molts anys, estimat Bellpuig !!! Fa 10 anys, quan la...

1960 – 2010

Edició especial 50 aniversariArtà, 5 de gener de 2010

Foto

: G. P

alou

5 gener 2010Edició 50 aniversari

2

FundacióREVISTA BELLPUIG

Revista quinzenalEdició especial 50 aniversari

5 de gener de 2010

Salutació

Amb l’edició d’aquest número extra de la nostra revista Bellpuig, volem saludar molt cordialment tots els subscriptors,lectors, anunciants i públic en general, agraint la seva constància i col·laboració durant el llarg d’aquests cinquanta anysde vida del Bellpuig.Era el cinc de gener de l’any 1960 quan un grupet d’artanencs amants de la cultura juntament amb D. Mateu GalmésGalmés, aleshores rector de la Parròquia, posaven en marxa aquest mitjà de comunicació al qual molts li donaven pocavida.El nom de Bellpuig va ser escollit entre d’altres pel pare franciscà Rafel Ginard Bauçà, natural de Sant Joan i aleshoresdestinat al convent d’Artà. La feina es distribuïa en bones mans i la impremta artanenca La Actividad, aleshores dela família Bujosa, va imprimir durant molt de temps el nostre periòdic. Més envant i a causa de l’elevat cost de la impressióa Artà, es va imprimir molts anys a la Politècnica de Ciutat, aleshores propietat de D. Miquel Ferrer, Sagristà. Desprésel va imprimir el mateix Bellpuig, però al poc temps i durant deu anys s’imprimia a Gràfiques Llevant d’Artà. Era pràcticperò molt costós i per això es va passar a imprimir a Informacions Llevant de Manacor (ara Tirrena, S.A.), la qualactualment l’imprimeix, essent més econòmic.A poc a poc es va anar consolidant i actualment potser sigui una de les revistes de més tirada de Mallorca, tal volta node les millors en contingut però sí en constància i puntualitat. Des de la seva fundació, Bellpuig va ser mensual i devegades només sortia cada dos mesos, però mai va fer cap interrupció. Des de l’any 1980 és de tirada quinzenal.El Bellpuig, com totes les coses que es fan per pura quimera, té temporades importants i d’altres en què hi falta la il·lusió,col·laboració i ganes de fer feina altruista, però sempre la revista Bellpuig ha tingut persones que, amb la seva empentai constància, ha seguit una línia d’informació i cultura a les seves pàgines. És ver que temps enrere era pobre en planes,recordem que va començar amb quatre, després vuit, dotze, catorze i així durant molts anys. Si s’hagués pronosticatque el Bellpuig hauria arribat a fer les noces de plata, o arribar als 40 anys, ens haurien tractat d’il·lusos. Actualmentla mitjana de planes escrites quinzenalment és de 52, algunes han estat de 56 i 60 i l’extra del número 500 va ser de 84planes amb portades en color.Idò bé. Ja som als 50 anys des d’aquella posada en marxa d’un periòdic mensual que duia per sobrenom «Órgano dela Parroquia de la Transfiguración del Señor», i de fet ho era. Ara no pertany a la nostra parròquia, ja que des de fa unany és autònom, essent una associació sense ànim de lucre anomenada a tots els efectes Fundació Revista Bellpuig,encara que el local de la redacció sigui a una sala del Centre Social que pertany a l’església, per deferència del rector,el qual és president honorífic de la fundació i ho seran tots els seus successors.No és fàcil la perseverança en l’edició d’una revista, i més quinzenal. Actualment es fan 21 números a l’any, ja que noen surt cap al mes d’agost i només un al desembre. Gràcies als molts subscriptors de pagament (uns set-cents entreArtà, la Colònia i alguns de fora), als molts col·laboradors habituals en publicitat i algunes subvencions (Ajuntament iPremsa Forana), la revista surt puntualment cada quinze dies i amb moltes portades en color. Actualment l’economiadel Bellpuig no és un impediment, el que realment potser sigui greu per a la seva continuïtat és que som pocs els quehi posam les mans de valent per poder omplir les seves planes.Bellpuig no està tancat a ningú. Moltes vegades hem demanat ajuda per contribuir a fer la revista més activa ambcol·laboracions de gent que ens semblava idònia, però estam convençuts que fa falta compromís. No és excusa dir queno tenen temps, ja que n’hi ha per dedicar a moltes coses quan són recompensades econòmicament, però per no cobrarhi ha poca voluntat, encara que en tenim un grupet de valents que no amaguen el puny i segueixen col·laborant. Gràciesa aquests, el Bellpuig surt puntualment cada quinze dies, més bé o pitjor, però surt.Esperem que així com hem celebrat les noces de plata i arribat a les d’or, puguem celebrar les dels 75 anys.LA REDACCIÓ

Redacció i Administració:Rafel Blanes, 10 - Artà.

Apartat nº 96Tel. 971 835 033

E-mail: [email protected]

Dipòsit legal: PM 57-1969Imp.: Tirrena S.A. (Manacor)c/ Pintor Gris, 2 tel. 971 555 212

Redacció:Antoni Amorós, Guillem Bisquerra, RafelCarrió, Antoni Esteva, Lluís Gili, Pere J.Llull, Rafel Pérez.


Molts anys, estimat Bellpuig !!!

Fa 10 anys, quan la revistaBELLPUIG complia els 40, vaigredactar un breu escrit que es titulava«Bellpuig, broll de sentiments».Aleshores havien transcorregut tansols 9 anys de la meva partida d’Artài els records i les emocions, que al llargde 12 anys hi havia viscut, restavenencara molt tendres.D’aleshores ençà, una dècada s’haafegit a la meva vida i els recordsqueden ja llunyans. Em resulta costósidentificar noms que apareixen a larevista amb cares que altre tempseren ben conegudes. Tanmateix, ésun vertader goig per a mi rebrepuntualment el Bellpuig, sense fallarmai, i constatar com s’ha anatconsolidant, com ha aconseguit gruixde maduresa, fidelitat als principis desempre, renovació en els seus artífexs,obertura a tots els parers, constituint-se notari fidel de la realitat i einaimprescindible per als futursescorcolladors de la història del poble.Tot plegat em porta enrere en eltemps recordant aquells anys (1978-1990) en què a la tasca de rector s’hisumava la de director de la revista.Temps aquells potser els méscomplicats respecte a la sevasupervivència. Temps de dificultats al’hora de treure-la puntualment alcarrer. Temps de lluites per a unanecessària independència. Temps depenúries econòmiques. Temps decremar-se les celles, bàsicament tres

persones, per tal que aquella criatura,aleshores petita i magre, no deixàs derespirar. Temps d’escriure, redactar itreure col·laboradors de davall lespedres. Temps d’incerteses respectea un futur que es presentava moltnegre. Som conscient que l’esforçd’aquell moment ha valgut la pena, jaque mantenir viva la criatura, malgratfos a la UVI, l’ha menada a una totalrecuperació assolint la salut i el vigorque potser mai havia tingut. Tantssentiments reverdeixen en mi cadavegada que reb a ca meva i llegescamb gust la revista Bellpuig.Voldria que aquests 50 anyssuposassin per a tots els qui hi hancontribuït una satisfacció profundadel deure complit. L’esforç per acol·locar-se davant un full o unapantalla en blanc de l’ordinador icomençar a redactar i a contar el queha passat, el que es pensa, el que essent o a denunciar el que es pot millorar,pens que no té preu i les futuresgeneracions seran sempre deutoresde tal esforç. Cada redactor hi hadeixat esqueixos de la seva pròpiavida en la tasca d’escriure, decomunicar, de deixar constància de larealitat artanenca. Sense oblidar eltreball que suposa la composició, ladistribució i les tasquesadministratives. Persones amb noms illinatges que han estimat sempre isegueixen estimant la revista, que nomesuren ni el temps ni l’esforç a

l’hora de fer-la rodar,quedaran per sempreimpreses en els plecsde la memòria delsartanencs amants dela cultura i en concretdel Bellpuig. Per atots ells el meu sincerr e c o n e i x e m e n t .Extensiu, persuposat, als quiinfantaren i criarenen els seus primers

anys la revista; Mn. Mateu Galmés iMn. Joan Servera, ambdós ja en lesbones mans del Pare.I desitjaria també que aquests 50 anysfossin un merescut homenatge a totsels artanencs d’aquí i de fora que,àvidament, han esperat amb deler ihan llegit amb fruïció el seu contingut,sintonitzant uns i altres amb la realitatd’un poble bulliciós que viu identificatplenament amb les seves festes. Elslectors són els qui fan la revista, els quili donen suport, els qui la mantenen.Ells sempre han estat fidels. No hanfallat mai. Per a ells, doncs,l’homenatge i l’agraïment.Amb tot el cor m’unesc a la vostrafesta del cinquanta aniversari. Festade la maduresa, la fidelitat i laconsolidació. Bellpuig ha esdevingutcriatura gran, sana, forta, decidida ivalenta. Ha tingut bons forjadors. Hasentit l’estimació de la seva gent.Potser és hora d'entrellucar noushoritzons, noves metes. La constantrenovació la farà encara més gran. Ila capacitat de renovar-se és garantiade perpetuar-se en el temps.

Molts anys, enhorabona i seguiu fentcamí vers noves fites des de laconvicció del treball ben fet.

Rafel Umbert Sureda


4

Bona feina

Són molt pocs els pobles del tamanyd’Artà que tenguin una revista ambtantes planes i tan ben implantada.Bellpuig es pot trobar a tots els bars itots els bancs. Descomptant lessubscripcions institucionals i decortesia, té un número de subscriptorsparticulars al poble tan gran que es potdir que és a cada casa. Les notíciesque surten a Bellpuig són comentadespel carrer, i tothom que es vol informardel que passa acudeix a la revista.Tothom que vol fer pública una opinióo una queixa o que li interessa quesigui pública una activitat que fa, ho tében clar: ho ha de publicar a Bellpuig.Determinats tipus de negocis sabenbé que si no tenen publicitat damuntBellpuig, els clients no els telefonarana ells sinó a qui sí la tengui… En unaparaula: en aquests 50 anys Bellpuigs’ha convertit en la tribuna públicareal i efectiva del poble d’Artà.I això no ha estat així per casualitat.Es deu a una sèrie de raons de les quem’agradaria comentar-ne tres que veigmolt clares. En primer lloc a laconstància en el servei a la revista demoltes persones durant aquest migsegle. A la gent li costa entregar-se alo públic, a lo que és de tots. La mevaexperiència m’ha mostrat com lamajoria de persones, quan fa un tempsque fan un servei desinteressat,comencen a remugar. La frase méscomú és: «sempre som els mateixos».És clar que sempre som els mateixos!la democràcia és una formalitatnecessària perquè el poble puguicontrolar i limitar el poder dels que

duen endavant les coses. Però tot elque funciona, ho fa per aristocràcia.El poble no fa res, les coses les fanpersones que s’hi posen al davantperquè es senten cridats a fer-ho.Algú ho ha de fer i els que senten quesón ells els que ho han de fer son pocsi sempre els mateixos.Bellpuig ha viscut 50 anys perquè encada època hi ha hagut un grup depersones, molt poques, un, dos, o tres,que s’ho han sentit com a seu i hanlluitat per dur-ho endavant. Desd’aquestes línies vull demanar al poblegratitud cap a aquestes persones queho han fet possible. I m’agradariatambé recriminar l’actitud d’aquellsmediocres envejosos que nos’atreveixen a posar-se enmig i durendavant coses, però sí que, perjustificar la seva comoditat, necessitencriticar i desqualificar els que sí ques’han posat al capdavant.Un altre element que ha permès quela revista hagi arribat on és, ha estat elfugir de la polèmica fàcil. Conecpersones que troben avorrida la revista,que hi voldrien més espectacle. Peròel to seriós, respectuós, serè,conciliador, inclusiu de tothom … haestat un element clau perquè Bellpuigno hagi estat flor d’un dia i hagi arribata aquestes noces d’or. Un poble és unlloc on tots ens coneixem i hem deconviure. La revista d’un poble, pertenir durada, s’ha de mantenir ambuna actitud de voler conviure i «estarbé» amb tothom.I el darrer element que m’agradariadestacar és la independència. Bellpuigmai ha estat al servei d’un partit o unaltre, sempre s’ha volgut mantenir perdamunt de la disputa partidista. Éscert que a finals dels anys 70 i els 80va participar d’un entusiasme i il·lusiódel poble que capitalitzaven elsIndependents en l’àmbit polític, i enaquesta participació d’un estatcol·lectiu alguns hi han volgut veurepartidisme. Però mai ha estat així.

Bellpuig ha pogut perdurar gràcies aque ha estat la revista del poble i no decap partit, un vertader servei públic.Avui en dia ens hem acostumat a dirpública a una cosa propietat de lesinstitucions polítiques. Idesgraciadament pertànyer a lesinstitucions massa vegades vol dir estaren poder dels partits. Bellpuig mai haestat municipal ni depenent totalmentde les subvencions municipals. I aixòha estat fonamental per a la sevaindependència i per tant per a la sevasupervivència tants d’anys i la sevagran implantació. Que el finançamentsigui per la publicitat i la venda, i quela titularitat hagi estat de la Parròquiasón dos elements que han estat moltimportants. Esperem que la novatitularitat, la Fundació RevistaBellpuig, a la llarga, sigui útil persostenir aquest tret d’independència.Res fa pensar el contrari.Quan cada quinzena envii un emailamb l’escrit de la Parròquia, sol emprarcom a comiat una salutació: «Bonafeina». M’agradaria acabar aquestarticle amb aquestes dues paraules.Amb un sentit de passat: enhorabonaper 50 anys de bona feina feta. I ambun sentit de futur: ànims als redactors-patrons per seguir fent bona feina.

Antoni Amorós


Els reptes del Bellpuig

En celebrar els 50 anys de la revistaBellpuig, un no sap si valorar mésl’encert d’una iniciativa, la constànciadels continuadors, o l’aportació positivaque la revista ha fet a la vida del pobled’Artà.Hi ha encara més aspectes que emcriden l’atenció: que està feta ambmitjans modests, i ofereix una qualitatremarcable. Que l’ànim de lucre haestat sempre absent dels qui hi hantreballat. El to dels seus escrits ésrespectuós. És el mirall d’una bonapart de la vida cultural i social d’Artà.La dimensió religiosa sempre hi haestat present. I està escrita en lanostra llengua, cosa que a més de serlloable, continua essent imprescindible.Tot això val la pena destacar-ho.10 anys després de deixar de serrector de les parròquies d’Artà i de laColònia de Sant Pere, el Bellpuig m’hapermès continuar vinculat a la vida delpoble i, sobretot, a les persones i lessituacions. Ho vull agrair.I els reptes. L’aportació d’un mitjà decomunicació local a la bona salut d’un

poble és un resultat que no estàassegurat per endavant. És el fruitmadur d’una manera de fer les cosesamb encert i sense retallar les múltiplesdimensions de la realitat en la qualestà present. Un mitjà de comunicació,al meu veure, no es pot limitar areproduir el que ja existeix. Tampoces justifica per la sola defensad’interessos. Ha de col·laborar, també,a crear situacions saludables per a laconvivència. Ha d’estar sempre alservei d’una cultura viva i creativa. Iaixò, en el temps que correm, és mésurgent que mai.El meu desig és que, a la nostra revista–i en els mitjans de comunicació- hicontinuï present el testimoniatge de ladimensió religiosa. Hi ha una greuafonia cristiana en la nostra societat.Manquen testimonis fets d’una manerapositiva i humil. Persones que parlende la fe, amb històries santes oprofanes, però contant que la fe estàplena de sentit. I que és capaç dedonar raons per viure, de donar caminsde felicitat, i que socialment és

beneficiosa. Persones que parlen delDéu cristià en un llenguatge propi delsmitjans de comunicació.Coratge per descobrir els nous reptesque tenim al davant i molts anys devida al Bellpuig i a tots els qui el feis,als lectors i a tots els qui ens hi sentimvinculats.Francesc Munar Servera, prevere


6

Els meus lligams amb Bellpuig

El 6 de gener de l’any 1960, dia del’aparició de BELLPUIG, no emtrobava present a Artà, per tant no hivaig tenir res a veure amb la sevasortida al carrer, ni en la sevanominació, ni en la seva presentaciópública, però de tot d’una em vaig fersubscriptor. Aleshores residia aBinissalem i allà hi vaig rebre elsprimers números.Tres mesos més tard, en el mes d’abrilvaig arribar al poble de s’Arracó onm’hi havia traslladat en el mes anterior.Sempre em produïa un gustet, en anara cercar la correspondència, trobar-hila revista del meu poble. El 1961, vaigcomençar a ser col·laborador, ambl’edició del primer article de cairehistòric, estampat a les planes de larevista el 5 de setembre de l’any1961. Encapçalava una menudacol·lecció titulada Figurassacerdotales artanenses: don JaimeMorey y Blanquer. Així continuarenles publicacions de caire històric que,entre totes, n’hi ha un munt.L’estada a Artà com a vicari 1966-1985 propicià una relació intensa iperllongada amb BELLPUIG. Enarribar a Artà a finals de setembre de1966, la revista BELLPUIG es trobavaaturada. El número de començament

de mes no havia vist la llum, però totes resolgué. A la coberta de la primerasortida de la revista es col·locà la datavertaderament atrassada -8 setembre1966- i a les seves planes es publicarenles notes socials del setembre id’octubre. A la pròxima tirada s’unirenels mesos d’octubre i novembre.L’edició de desembre que sortí japassades les festes de Nadal es vanotar clarament: Estratagemaseditoriales nos obligan a siluetarfuera de fecha un mes decembrinoen el que por encima de todo, hubola nota del Referéndum quemovilizó al pueblo entero y ahorael ambiente de Navidad. El mes degener de 1967 sortirà una volta passadala festa de Sant Antoni Abat. Lescol·laboracions personalss’intensificaren.Amb l’ajut sempre necessari deltraspassat Rafel Amorós, àlies Cinto,la publicació seguí el seu itinerari finsa arribar a ser un intens col·laboradori de qualque manera director. Bastamirar les planes de la revista artanencai es veu, a més de la publicació demoltes notes dels esdevenimentsdiaris, la quantitat d’articles iaportacions: antics metges, batles,músics, glosadors i altres personatges

de la vila; les creus, les campanes i elcementiri del poble; les barriades, eltren, els topònims, les notes històriquesi l’ermita artanenca; les festes deSant Antoni Abat i de Sant Salvador;els hospitals, els llinatges i lespossessions, els missioners artanencs,el Museu Regional, i fins i tot la mateixahistòria de BELLPUIG.En deixar al poble, el 1885, i passant aAlgaida i després a la Sang, lescol·laboracions minvaren, però maidel tot. La dedicació a la sortidasistemàtica de la història pura i durad’Artà me va apartar de la mevaassídua presència a la cita de la revista.Retornat a la vila, el meu gust haguésestat treure a rotlo articles sobre lanostra toponímia i genealogia osemblantment sobre aspectes defolklore, estudis que molts de pics nopoden entrar dins les granspublicacions.Una recordança calenta als qui ja nohi són i una felicitació coral als qui hanestat constants en la publicació de larevista, especialment a GuillemBisquerra, que s’ha fet mereixedor dela gratitud del poble d’Artà per la sevaconstància i dedicació.

Antoni Gili Ferrer


Bellpuig, veu del poble

Amb molt de gust he acceptat lainvitació que m’ha fet la revistaBELLPUIG d’escriure alguna cosaamb motiu del cinquanta aniversaridel seu naixement, recordant tots elsanys que vaig ser col·laboradord’aquesta estimada publicació.Cinquanta anys, segons com se mirisón pocs; però tot depèn de l’òptica odel caire des del qual se fa la valoraciód’aquesta xifra. Per exemple, no seconsidera igual el número 50 quan estracta de l’aniversari d’una personaque compleix aquests anys (la qualencara es tinguda per «jove») que elnúmero 50 quan fa referència a unaparella que porta cinquanta anys decasats; aleshores aquest aniversarimereix la valoració de noces d’or perpart de la societat.Per a mi, els cinquanta anys de lapublicació quinzenal d’una revista depoble, són molt més que deu lustresd’existència; són unes autèntiquesnoces d’or de relació entre l’equipredactor i de col·laboradors amb elsseus lectors. En aquest cas la relacióno només ha sobreviscut, sinó que hamantingut la fidelitat i l’estima perambdues parts, encara que a certsmoments això suposàs superarproblemes, informar puntualment,mantenir una línia, aguantarqualque envestida.Aquella revisteta humil que vanéixer com a òrgan informatiu dela Parròquia, amb el pas delsanys, i sense deixar l’esperitfundacional, s’ha anat convertinten una publicació de qualitat en laqual s’informa als lectors de lavida, notícies i esdeveniments detot tipus (cultural, social, polític,esportiu, religiós) del poble.BELLPUIG sempre ha estat unarevista oberta a suggeriments,crítiques constructives, articlesd’opinió d’ideologia diversa,cartes al director a través de lesquals els ciutadans han pogut

presentar queixes, manifestaragraïments, proposar millores per elpoble. Es pot afirmar que ha estat laveu del poble.BELLPUIG, des del meu punt devista, ha aconseguit allò que deim«fer poble», defensant sempre lanostra idiosincràsia, tradició, llengua,cultura, festes i el que jo anomèn«l’esperit artanenc» d’implicar-seen aquelles coses que sónconsiderades com a constitutives delpoble com puguin ser les festes deSant Antoni o Sant Salvador, elcarnaval, etc. Tot això des del respectei la llibertat d’expressió.Un altre aspecte de la revista que calvalorar és el de l’esforç, la tenacitat,la constància dels qui fan possible queBELLPUIG arribi puntualment alslectors cada quinze dies. Tots sabemque avui en dia tot allò que significacompromís, responsabilitat, sacrifici,altruisme, és poc cotitzat a la borsa devalors del nostre món. Doncs bé, lasortida quinzenal de la publicació seriadel tot impossible si no hi hagués ungrup de persones que posseeixenaquests valors i els posen al servei delpoble.Per ésser objectius, s’ha de recalcartambé la bona acollida que té

BELLPUIG entre els artanencs icoloniers; són els nombrosos lectorsels qui, per una part, fan possible lasubsistència econòmica de la revista(sobretot a través de la publicitat) i perl’altra, mantenen la il·lusió i les ganesde fer feina entre l’equip de personesque la redacten i editen.Aquests són, entre altres, els principalsfactors que han fet possible queBELLPUIG pogués celebrar les sevesnoces d’or. He vist néixer unes quantesrevistes a pobles diferents i la veritat

és que han mort molt joves, no hanpogut mantenir la continuïtat, hanfaltat braços, col·laboradors,lectors...Vull felicitar la revistaBELLPUIG i desitjar-li llarga vida.No sé si entre la generació actualo la que vindrà hi haurà personesdisposades a recollir aquesta torxade la comunicació local; enqualsevol cas a mi m’agradariaque la nostrapublicació pogués complir els centanys, encara que jo ho hagi decelebrar des de l’altra vorera.

Andreu Genovart Orell


8

Apunt anecdòtic

Aquesta col·laboració pretén esserun públic reconeixement a tots aquellsque a través de la seva entrega altruistai anònima feren possible que el«Bellpuig», sigui avui, cinquanta anysdesprés, una ferma realitat. En aquest«apunt anecdòtic», hem volgut reflectiren Rafel Amorós Artigues «Cinto»,aquest esperit desprès i encomiable,com podríem haver-ho fet en lespersones de Cristòfol LliterasFemenias, Sebastià Riera Tous,Bartomeu Alzina Gili i Jaume FlaquerSalas, que, en els moments crucials dela fundació, no dubtaren en aportar totel seu entusiasme i generosadedicació.

- - - - - - - - - - - - - - - -

En el transcurs dels primers anys de larevista, en Rafel Amorós, el popularRafel «Cinto» que exercia com unaespècie d’administrador-coordinadorde la publicació, aprofità l’ocasió

d’haver de desplaçar-se a Palma perassumptes personals per visitar Mn.Llorenç Lliteras Lliteras, aleshoresecònom de la parròquia de SantNicolau, amb l’objecte de demanar-lil’article literari amb el qual col·laboravacada mes i que en aquesta ocasió,tardava en enviar.Es personà a la sagristia de la citadaesglésia i preguntà a l’escolà majorper l’ecònom, el qual el remeté al seuconfessionari. Rafel, sense perdrecalada, es va dirigir al lloc indicat i escol·locà a la cua dels fidels queesperaven posar la seva ànima en lapau de Déu. Quan arribà el seu torn,en Rafel s’acostà al confessionari imentre s’agenollava, don Llorençs’avançà preguntant-li: «Germà, dequè vos acusau?». En Rafel, rabent, licontestà: «Jo no m’acús de res. El quevénc és a acusar-lo a vostè, queacabam el mes i encara no ha enviats’article». Mn. Lliteras, que dins lapenombra regnant no l’havia

reconegut, tot sorprès, li digué: «AiRafelet, no canviaràs mai. Genio yfigura hasta la sepultura. Tens totala raó, ves-te’n tranquil, que demàvespre el tendràs sense falta». «Araveure’m», replicà en Rafel. «Que sino és així, passat demà hauré detornar a venir a confessar-me sensetenir pecats».

Jaume Casellas Flaquer


El goig d’un aniversari

Corrien els anys seixanta, enrerequedava una Santa Missió i uns canvissubstancials dins el nostre poble. Erenuns anys que l’església encara teniaun poder desmesurat i, per tant, uncanvi de rector no suposava tenir unaactitud indiferent als esdevenimentsque es produïen.Joan Servera Riera venia a ocupar larectoria que deixava Mateu GalmésGalmés. Però el fet no era tan simplecom es pogués pensar. El nou rectorvenia d’un lloc tranquil i dominable i,de cop i volta, es trobava ficat dins unaproblemàtica insospitable: residènciade la Colònia, obres urgents al santuaride Sant Salvador, col·legi, «testigosde Jehovà».... I a sobre, númerosvermells a la revista parroquialBellpuig.La manca d’entusiasme per part de ladirecció del Bellpuig era evident, cosaque s’estenia pel seu voltant.Amb aquestes mogudes, fou quanvaig començar a col·laborar en lapublicació, aleshores portaveu de laparròquia. Era l’any 1968, quan tenia22 anys. La tasca no es centrava solsen la part literària, provocada pelspocs treballs històrics i d’especialinterès que es publicaven, sinó en laseva administració ja que, malgrat els

esforços del responsable de la parteconòmica, Rafel Amorós (l’estimatRafel Cinto), que tants bons recordsens va deixar, com a exempled’extremada activitat, el Bellpuigpassava per una etapa difícil i totpareixia entrar dins un final imminent.Per mirar de trobar una solució, algunsdiumenges vaig acompanyar, amb laLambretta, l’amo Rafel Cinto a visitaralgun artanenc de fora a fi d’exposar-los el problema del Bellpuig.En aquells moments es publicavenuna col·lecció d’articles de MossènAndreu Casellas (capellà Garameu),que signava amb el pseudònim de Pepde sa Clota.Els temes esmentats eren la base quemanifestava l’editorial. Jo posava elmeu gra d’arena quasi semprecompartit amb el bon amic JoanEscanelles. Arribà un punt que quasifèiem el Bellpuig ell i jo sols. Elstreballs en conjunt els signavem coma Captaires.El gener de l’any 1969 es va acordarla inclusió del butlletí del Club Llevanta les pàgines del Bellpuig.L’administrador Rafel Amorós vamorir i continuà la seva feinad’organització n’Aurelio Conesa, quetambé hi posà una gran entrega.

Aquesta potser hagi estat l’etapa mésgrisa de la història del Bellpuig, que sies pot atribuir algun qualificatiu fou eld’aguantar totes aquelles ventadesque ens venien en contra. Jo pens quefou un període semblant a una carrera,feta amb un itinerari a cop de pedal,lluitant amb transparència i servintcom a trampolí per fer realitat unBellpuig quinzenal i fora d’angoixeseconòmiques.La meva primera integració al Bellpuigva tenir una durada de set anys, del1968 al 1975. En aquest termini, perraons professionals vaig estar ungrapat d’anys fora d’Artà i el 2003tornava entrar a col·laborar al Bellpuig,fent una secció titulada «Des del meu

recer», que pretén compartirinquietuds i experiències.Possiblement ho haguéssim pogutfer millor, però és a força de caureque un aprèn a caminar. I hemaprès tantes coses mitjançant lanostra entranyable revista Bellpuigque, malgrat alguns dies emboirats,el camí que hem fet junts és unestímul per estimar encara més elpoble d’Artà.No és estrany que senti una passióespecial per la nostra revista local.Són dues etapes que sumen unsquinze anys de forta vinculació.Déu mos do maina!

Cristòfol Carrió i Sanxo (Balín)


10

La vida en pàgines

De la meva edat, algú recorda,evidentment, Cuatro páginas de lavida, producte de la 20th CenturyFox, aplec de 5 històries, 5 directors,un excel·lent repart i el Nobel deLiteratura John Steinbeck enfilant eldiscurs narratiu. Charles Laughtonera protagonista d’una, i em recordtambé de Richard Widmark(n’Arrencat en deien ací), de JeanPeters, d’Anne Baxter i d’una MarylinMonroe secundària i incipient,atractiva, ja, no ho dubtem, ans que elrebrot i perdurar del mite fos hagut. Amassa temps de les projeccions, fetesi repetides al vell teatre de la glòria enfum, irrecuperable (aquella delícia avuimorta, a saber, el Principal), ho hepogut rescatar de l’oblit, misterisobscurs de la memòria. El miracle ésvingut per llei d’associació, arran queel nostre BELLPUIG fes elcinquantenari, que ja hi som.El 1960 minyó, la nit dels Reis badocai màgica duia per a la vila, com ail·lusió de cultura, un presentextraordinari, inserit en la mevahistòria, breu i poruga, de 16 anys imig. Eren quatre pàgines de la vida,quatre precisament, amb determinaciói exactitud numèrica. A 30 anysincomplerts d’extingir-se elLLEVANT, 1931, sortia com a hereude l’esperança el BELLPUIG. Quatrepàgines massisses i substancioses dela vida artanenca rajaven fluides idecidides, al cel obert de molta ventura

en perspectiva. Naixia com ainstrument eclesial i, tanmateix, ambcol·laboració laica, no d’estrictesfeligresos, sinó gent de prohomenia,moguda per causa de la vila i al’empara, val a dir que oportuna, de laParròquia, en temps duríssims demordasses, dos dits justs, a penes, del’immediat conflicte sangonós, resultaletal d’estupidesa, unit a la tremenda,inestroncada i ominosa dictadura. Toti així, l’horabaixa aquell de joguinesals ulls i de l’espera en somnis mostravaa l’ansiós públic artanenc quatrepàgines belles de la vida.Quin mot quasi oportú, ‘belles’, referital cas! Això és qualificatiu singular,gairebé merescut, tot i referenciaruna eina informativa, transmissorabàsicament de la veritat com a dretcol·lectiu o patrimoni ciutadà. No, labellesa que dic era llum grata debonhomia, erudició i literatura poètica,puix que la veritat, com a alétheia odesoblit de l’ocult, jeia en custòdia, lacensura prèvia com a garantia. Enforen pioners un grup entusiàstic,sincer en actitud, afanyós detransparència, marcat d’agradosia,autèntic en esforç i a bastamentqualificat en escriptura. De tan eximiscol·laboradors, l’impuls dels quals dónasentit a la pervivència del BELLPUIG,Déu (o el succedani que ho expliquiprou) s’ha enduit quasi del tot lesànimes: Rafel Amorós ‘Cinto’, JoanGinard ‘Butler’, Mateu Galmés,

ecònom; JordiVicens ‘en Jordi’,Rafel GinardBauçà ‘el pareGinard’; GabrielF u s t e r‘ s ’ A s d o r o ’ ,Llorenç Lliteras‘Nonga’ iBartomeu Esteva‘de Son Pastor’.Ha prorrogat envida el cos únic

de ‘Santiago’, el de «Vocesautorizadas», dic en Jaume Casellas ialhora ‘Garameu’ i ‘Vela’, que en siallarga i útil la convivència en el pobleque estimaA il·lusió d’inici, tenacitat deconseqüència. Sovint amb esperança,sovint amb justa i rònega fe, hi ha cincdecennis caminats. Permeteu unexcurs amb connotació afectiva.L’amo de Son Not el ’36, que moriade foc injust aquell agost, el meu padríJoan Escanelles Moll, protomàrtir,m’assegur a dir, nostre i de la IIRepública, tenia a casa lecturesselectes. Vaig llegir-ne, d’infant, «Latortuga i la llebre», faula d’Isop quedesplega el benefici de l’esforçcontinuat. La tortuga lenta i laboriosaha guanyat en cursa la llebre veloç inegligent. Amb realitat més que nofantasia, màxima perfecció tècnica,milloria gràfica, menys erudició iliteratura, predomini d’informació,suficiència d’economia, periodicitaten quinzenes, paginació de seixantaen seixanta…, la semença fruita imotiva, l’acció en seguirà.

Joan Escanelles, ‘JOELL’


Bellpuig 50 anys

Molt de temps ha passat des deldissabte de Reis en què un grupetd’artanencs tragueren a la llum,mitjançant la impremta de CanGananci, aquelles quatre planesfarcides de lletres dins dos fulls depaper, encapçalats per un nom:BELLPUIG . Molt de temps i moltsfets des d’aquell 5 de gener de 1960.Potser les absències (tantes!), ensdonin una idea més certa de la distànciai llunyania d’aquell fet.Em vénen al pensament aquellespersones, aquells personatges queencetaren la curolla del seu fundador,Don Mateu («…un terbolíd’activitats») com així el definia undels altres capdavanters, el PareGinard Bauçà, el Folklorista deMallorca, el Poeta d’Artà, que iniciavales seves col·laboracions, plenes desensibilitat i amor envers del nostreentorn, clarament reflectides als seus«Croquis Artanencs» i «De l’Agre dela Terra». I l’administrador, l’amo enRafel Cinto; i els inicials redactors: enJaume Caselles... i en Joan Butler... ien Jordi Vicens… col·laboradors,

Mossèn Gili, Jordi Cabrer, JosepSureda Blanes, Nicolau Pons, D.Llorenç Lliteres, i totes aquelles altresque des de l’anonimat, o del meuinvoluntari oblit, i d’una manera o altraaportaren, als sempre difícils inicis, lallacor que ha permès la pervivència.Tracto d’imaginar les sensacions i elssentiments de tots ells, després devèncer tota mena d’entrebancs,conflictes, i fins i tot, potser,incomprensions, quan a la fi, gaudirenel fet de veure i tocar amb les mansel primer Bellpuig, fruit d’una nova iil·lusionant tasca.Tracto d’endevinar el que sentirienavui, al cinquantè aniversari, tots elsque ja no hi són. I em fa pell de gallina.Per ells, amb especial, el meureconeixement i gratitud.En els seus 50 anys, no es tractanomés de mesurar l’espai-temps entreel naixement de BELLPUIG finsl’avui. És sobretot el reviure, assaboriri calibrar tot un cúmul de petites igrans històries, vivències, alegries itristors, penúries i abundàncies, que

en el seu conjunt conformenels fets que constitueixen unprocés constant, unapersistent transformació enel temps, en definitiva, unavida, la vida del poble impresai impregnada a les planes deBellpuig,Aquesta és la veritable iparticular distància que, en elnostre cas, ens separa desd’un punt, gener del 60 al’altre: avui. I BELLPUIGens permet gaudir lapossibilitat de recórreraquesta distància, aquestespai, mitjançant un joióspasseig per les seves planes,groguenques pel pas deltemps, i contemplar els seuscontinguts i aturar-se aqualsevol indret, a qualsevol

plana, i beure. Retrobar-nos amb unsfets, quasi íntims, que havien quedat alrecord (si no a l’oblit) o que fins i totdesconeixíem. Observar, comprovar,mesurar i rebutjar opinions que enaltre temps i evidentment des deperspectives diferents, havíemestablert com a dogmes; assaborir ivalorar uns continguts; entendre elperquè del que no acceptàvem i al’inrevés.I aquestes possibilitats, aquests fets,aquests retrobaments i fins i totaquesta barreja de confirmacions icontradiccions que esdevenen delrepàs de les seves planes, refermen imultipliquen els mèrits literaris,històrics, costumistes i, per què no,sentimentals, que sense cap mena dedubte enllesteixen la nostra revista,donant-li aquest atractiu indescriptible,aquest mèrit, de ser estimada i altamentvalorada per tots, sense exclusions.Al meu parer, és aquest el millorguardó pel seu aniversari.Enhorabona BELLPUIG, enhorabonaArtà, i per molts d’anys.

Miquel Morey


12

Per molts d’anys!

(...) Tota la meva vida es lliga a tucom en la nit les flames a la fosca.

B. Rosselló Pòrcel

Tot i que aquell dia 5 de gener de 1960,data en què sortí al carrer el primerexemplar del nostre BELLPUIG, jonomés tenia vuit anyets, recordperfectament l’expressió desatisfacció del meu pare quan mostràaquell doble full bilingüe i en blanc inegre a ma mare tot dient-li: «Mira: ésel Bellpuig, la nova revista». Potser jono n’hauria fet més cas si no fosperquè el pare afegí: «I, per cert, hisurt un magnífic escrit del PareGinard». Aquell Nadal jo havia cantatla Sibil·la en el convent delsfranciscans d’Artà, cant que, amb totrigor, disciplina i paciència m’haviaensenyat, al llarg de dies i mesos, elmateix fra Rafel Ginard que araesmentava el meu pare. Així que noem vaig poder estar de llegir, amb totala insuficiència lingüística quealeshores patia qui, ninet com jo, nomésconeixia el català de Mallorca de les«Rondaies Mallorquines» de MossènAlcover o d’alguns esparsos poemes

publicats a «El Heraldo de Cristo», noem vaig poder estar, com deia, dellegir aquell, per a mi, primer delsCroquis Artanencs, que el meu mestrede música també encapçalava amb eltopònim de BELLPUIG. Pot ser quefóra aquella la primera vegada en macurta vida que descobria que erapossible crear bellesa amb la paraula,alhora que també descobria que elmeu exigent i estricte pedagogsaünyava, en el seu escrit, exquisidesai sensibilitat. Qui sap si també fou enaquell moment que vaig endevinarallò que podia ser la Poesia, més queno pas en els versos arcaics, ancestralsi apocalíptics del cant profètic sibil·lí.Des d’aleshores, sempre vaig resseguiri llegir la nostra revista, de la qualm’atreien sobretot els escrits del meumestre, a més dels «Ecos Artanenses»(on es donava compte fefaent denatalicis, noces, obituaris i dadesdemogràfiques), i del Racó de Poetaen què (i encara ara) ens era brufat un

tast literari de la lírica del nostre poble,i en el qual he tingut l’honor i lasatisfacció de col·laborar o departicipar adesiara.Per molts d’anys, tant en aquells enquè jo cursava el batxillerat en elcol·legi Beat Ramon Llull d’Inca, comen els meus anys d’universitari aBarcelona, o bé en les meves estadeslaborals com a metge a Palma, aLondres i fins i tot a Mèxic, la revistaBELLPUIG ha significat per a miaquell cordó umbilical que m’ha unitde forma permanent a l’actualitat, a lahistòria i a la protohistòria de la nostravila, quant i més quan, amb la tot justestrenada democràcia postfranquista,la revista passà a ser editada amb totanormalitat en llengua catalana, essentaixí que encara més ha ajudat a ferpàtria. Ben segur que qui vulguiescodrinyar en el passat recent o en eldevenir d’Artà, en la seva història i laseva cultura, no podrà obviar ni deixarde banda tants de continguts que larevista ens ha regalat al llarg d’aquestsdarrers cinquanta anys. I que sigui permolts més. Enhorabona a tots quantssom per tanta constància,perseverança i tanta cosa bona.

Miquel Mestre Genovard


14


16


En la maduresa

Què vol dir complir 50 anys? En elshumans deu ser l’avís seriós d’haverpassat, amb gairebé absolutaseguretat, la meitat de la vida i que janomés queda l’esperança d’un declivigenerós en salut i tranquil·litat. I en unmitjà de comunicació local com ésBellpuig? Potser dues diferènciesclares.Per una part, haver superat ambesforços continuats i diversos, elsimminents i possibles punt i final que alllarg de mig segle s’han presentat. Enmoltes ocasions he sentit parlar-ne isempre ha succeït el mateix. Algunespersones han tret temps particular perinvertir-lo en la tasca de vèncer elperill i mantenir la presència –ambperiodicitat diversa– davant els seusconciutadans. Qualque vegada permanca de diners, però habitualmentperquè la renovació de les personesque el feien possible semblava que noes produiria. Per aquest esforç repetiti divers ha sobreviscut fins avui, ipotser també han après a sobreviure,ells mateixos, tots els quipersonalitzaven l’esforç. Se’n pottreure una lliçó clara. Els que el fan iel mantenen sempre haurien de trobarqui pugui continuar-lo i això vol dircercar persones, oferir-los lapossibilitat de provar-ho per prendre-hi gust, encoratjar-los... I em constaque ho fan.L’altra de les diferències deu ser queel declivi no és inevitable sinó quesempre hi ha oberta al davant la

continuació robusta de la vidaacumulada. En el sac dels anys hi hatambé l’experiència, la saviesa i elprestigi, com pot ocórrer també ambels humans. Però aquests no tenen laconvicció de continuar sentimprescindibles –si n’hi ha que latenen, prest l’abandonaran– i que larenovació pot ser continuada. Notenim, els humans, l’horitzó sempreobert i per això ens agrada mésconsolar-nos revivint els tempsmemorables amb la vana il·lusió queels tornam viure. Jo mateix pucrecuperar el número 500, el 25èaniversari, el número 1... El Bellpuig,en canvi, ens pot sobreviure isegurament ens sobreviurà.La lliçó que se’n pot treure és clara. ElBellpuig ha de mirar cap al futur perquèel té obert, perquè és el seu milloractiu. Aleshores els que el manteneni el fan, a més de continuar-lo fent imantenint i cercant persones que s’hivulguin embolicar com en una aventuraque sovint és ben agradable de córrer,hauran de mirar també quin és el camíque exigeix el futur.Com que jo no el seguiré em semblamés clar quin ha de ser. Obrir a laxarxa l’edició en línia, actualitzaciócontínua, desar-hi fotografies i vídeos,incorporar a la redacció elscol·laboradors ocasionals espargits pertot el món, establir canals departicipació a la comunitat que enserà receptora, fixar-se l’obligació de,en certes ocasions, penjar lainformació, encara que sigui nomésgràfica, de forma instantània... ifidelitzar els lectors enxarxats aformar part d’un lligam nou que potfer, potser més que mai abans en totala història, més sòlid allò intangibleque uneix i cohesiona les comunitats.Un objectiu que, en el fons, és el desempre d’un mitjà local com Bellpuig.Imaginau-vos-en un tast. Tots elsartanencs –i no artanencs– que nosón a Artà el setze de gener, ni el

desset, sabrien que disposaran delprimer ball fins al darrer passant pertot el que no poden presenciar de lafesta. Si tenen la certesa d’accedir,l’esperaran i hi accediran. I és un tastque ara només podem imaginar. Iimaginau-ho del tot: en qualsevol delsindrets habitats de la terra hi podriahaver, aquell mateix dia, llàgrimes denostàlgia i alegria, sentiment depertànyer a una comunitat viva de laqual en forma part encara que siguisense ser allà on ocorre el que desitgenque ocorri i que volen llegir-ho, veure-ho, fer-s’ho seu perquè ho és... Maino havia estat possible i ara ja ho és.Qualque dia s’haurà de començar,aquesta aventura, i és possible quedurant un temps –potser sempre–hagin de conviure els dos formats, nonecessàriament amb els mateixoscontinguts; però el futur obert passa –a mi em sembla que de formaineludible– per aquí. No cregui el lectorque som original, perquè estic parlantde publicacions actuals semblants aBellpuig que ja han iniciat aquest camí,i n’estan ben satisfets, ells i els seusfidels lectors.Llarga vida al Bellpuig que ens ha desobreviure a tots.

Jaume Morey Sureda


18

50 aniversari

Dia 5 de gener de 1960 me sentia moltestrany, provava d’aixecar-me i elsgenolls semblaven no voler-meaguantar, me costava mantenirl’equilibri i tornava caure a terra uncop i un altre, intentava una passa il’altre peu no volia seguir, posava elsbraços per davant intentant mantenirun precari equilibri, aferrar-me aalguna cosa, em feia pànic haver dedesplaçar-me uns pocs metres i totm’empenyia a posar-me de grapesper anar més segur.El 5 de gener va ser un dia importanta la meva vida, tenia just un any iaprenia a caminar. Aquell mateix diaJohn F. Kennedy anunciava la sevacandidatura a les primàries per optara la presidència dels Estats Units. Elpresident egipci Nasser posava laprimera pedra de la immensa presad’Assuan per controlar les aigües delNil. El Camerun esdevenia una nacióindependent. I a les 8 del matí a SantCeloni, Quico Sabater, anarquista, eldarrer guerriller antifranquista, moriaassassinat sota les bales del somaté.Artà aquest dissabte despertava ambl’olor de la tinta fresca: era la primeratirada del Bellpuig, acabada de treurede la impremta de can Gananci. Peròla veritat és que per a mi, aquell dia, no

hi havia res més important al món quela meva èpica lluita contra la llei de lagravetat.Així puc afirmar, ben literalment, queel Bellpuig i jo començàvem a caminarjunts i amb nosaltres una de lesdècades més excitants de la històriacontemporània, els seixantes quellençaran cap a la modernitat el mónoccidental. Amb els beatles, els hippys,el maig del 68, la primavera de Praga,la minifalda i l’arribada a la Lluna, unmón que floreix de mil colors i que, desdel nostre petit país, hem de seguirmirant en blanc i negre des de lafoscor imposada per una dictaduraque no vol afluixar, ni perdonar.... I ja fa cinquanta anys!!!, 50!!!I és que des de llavors la Terra ha fet18.262 voltes, i mentre el món giraimpertorbable, ens hem fet grans ihem vist créixer els nostres fills i hemtreballat i fet i desfet al nostre redol ientre tots, quasi sense adonar-nos,hem canviat el poble i Mallorca i elMón.En aquests 50 anys el poble ha canviat,i això les fredes dades demogràfiquesens ho fan veure ben cruament: elsartanencs no som els mateixos perquèdels 5.400 habitants que tenia la Vilal’any 1960 avui ja sols en queden

1.784, ja que en aquests 50 anys n’hanmort 3.616. I per l’altre costat hi ha3.300 artanencs nous de naixement iun milenar més que han vingut defora.Tot aquest temps el Bellpuig, fidelment,número rere número ens haacompanyat i ha anat anotant cadacanvi com en un degotís, n’ha fetcrònica i n’ha donat fe.I de mica en mica amb l’esforç demolts homes i dones ara tenim unaobra impressionant, un vertader tresorque recull la nostra petita història quesalva de l’anonimat a tots aquestsartanencs que ja no hi són i que permetals que vindran no perdre les arrels, enaquests 50 anys, Bellpuig ha tret 820números, 25.000 pàgines que contenen12 milions de paraules, i 110 milions delletres. Si el Bellpuig estigués escrit enuna sola retxa aquesta tindria més de250 km i arribaria d’Artà fins a Girona.Que aquesta retxa s’allargui més imés i que nosaltres la puguem veuretan llarga com la salut i el bon humorens segueixin acompanyant.

Miquel Pastor Tous


Qüestió de coetaneïtatVagi per endavant el benentès que totallò que jo pugui dir, opinar o discutirsobre la revista Bellpuig està amaratde sentiment i, per tant, és claramenttendenciós. I és que entre aquestapublicació i jo hi ha massa fets encomú com per pretendre ésser objectiuo neutral a l’hora de parlar-ne. L’atzarva voler que entre les meves primereslectures no estrictament infantils elBellpuig hi tingués un racó important,i que des dels vuit anys la nostrarevista local esdevingués per a mi unreferent fidel en tot allò que fareferència a la vida del poble i la sevagent.L’encàrrec de redactar un article pera la revista amb motiu del seu 50èaniversari m’ha retornat al’experiència sovint practicada aquellsanys de revisar els diferents volumsenquadernats que anaven conformantla col·lecció. A casa dels meus pares-els padrins ja se’n feren subscriptorsdes dels primers números- la pràcticade fullejar Bellpuigs passats, antics,en deia jo, em delitava especialment.Em sorprenia veure el meu nom illinatges impresos en la secció d’ecosdel mes en què vaig néixer, el delsmeus amics i els de les mevesgermanes en anys posteriors.Reconèixer personatges, indrets ihistòries que m’eren properes ifamiliars, moltes d’elles plenes decomplicitat per un o altre detall,m’entretenia i divertia alhora. Seguirla informació esportiva d’aquells anysdel C.E. Avance o del C.E. Artàdesprés. Repassar els resultats i lescròniques del bàsquet quan hi jugavai moltes altres informacions i ressenyesque hi apareixien era un exercici quepracticava de bon grat tan bon puntrecollia l’exemplar, aleshores mensual,acabat de dipositar rere la persiana deca nostra.Amb els anys, però, la meva atenciócap al Bellpuig anà en augment: quanen comptes d’aparèixeresporàdicament, ara en una foto ara

Obrant de notari durant tots aquestsanys, la nostra revista s’ha erigit permèrits propis en punt de referència dela vida col·lectiva d’Artà. Puntual a lacita cada quinze dies, el Bellpuigencara convida a la lectura queparticularment en voldrem fercadascú. Però és innegable que aquestfet ha estat possible gràcies a latenacitat i a la constància d’un grup depersones que, sense pretensions i desde la modèstia, han contribuït amantenir el teixit social del pobledeixant-ne imprès el seu testimoni. Iaquest testimoni el tenim desat en unacol·lecció que ja suma molts de tomsi que, si els fullejam, aboca unatorrentada de records, sensacions,dades, oblits, disgusts i alegries –complicitats, en definitiva- que ensvinculen encara més a la comunitat dela qual formam part. Bellpuig és uncompendi de la història recent delnostre poble.Però el temps no passa debades. I queaquest company de viatge celebri elscinquanta anys em recorda que pelsqui li trepitjam els talons també n’hanpassat gairebé el mateix caramull.Per tant, que aquesta celebració siguiper a la revista, per als qui la fanpossible i per a tots els qui ens lasentim una mica nostra un impuls derenovada il·lusió per continuarendavant. I que sigui per molts anysmés. Enhorabona a tots!

Montserrat Santandreu Ginard

en qualsevol nota esportiva, el meunom començà a aparèixer signantarticles i col·laboracions en nom d’unTaller de Comunicacions que batejàel recordat Jeroni Fito i quecompartírem amb bons companysd’institut a principis dels anys vuitanta.Va ser a partir d’aquesta experiènciaperiodística –unes lliçons impagables,aquelles- quan el Bellpuig passà atenir un valor afegit per a mi. Perquèel temps i l’esforç que invertíem en lesfeines que ens hi publicaven suposavenun enriquiment personal que, com aadolescents plens d’inquietuds queérem aleshores, poc es podiencomparar a res semblant.Aprenguérem molt en poc temps i,per afegitó, fora de les aules. Lafruïció amb què aleshores obria lespàgines de la revista per trobar-hiimprès l’article que havia o havíemredactat la setmana anterior, i quehavíem lliurat a darreríssima horadesprés de revisades redaccions eraindescriptible. I d’aquesta a una altraper al proper número. I així, anantfent, els membres de la redacciód’aleshores ens esperonaven acontinuar col·laborant i aportarmaterial per contribuir a omplir novesedicions. Alguns d’ells encara hi sóni se’n deuen recordar.A la lectura apassionada i lúdicad’aquells anys juvenils la va seguir lalectura atenta i reflexiva de qui ja hasortit a rotlo de bon de veres i s’exposaa rebre. Exercint de càrrec públic,primer com a regidor i després com abatle, el Bellpuig esdevenia un referentineludible per copsar el batec del poble.I tant que ho era! Comentaris, crítiques,entrevistes, queixes, elogis..., tot plegatservia per mantenir-se tens i alhoraamatent en les tasques de la gestiómunicipal. Quin bon confident, elBellpuig, per veure i entreveure lespreocupacions, mancances, inquietudso sentiments que respirava el pobleque en les seves pàgines es veia tansovint reflectit!


20

50 aniversari

En els porxos de la casa dels meuspares hi ha molt ben guardats elsexemplars de la revista Bellpuig.Sistemàticament, primer el meu padríi després el meu pare, una vegada quetota la família havia llegit la revista il’havíem comentada, normalmentcompartint la taula familiar, o vora laxemeneia, la pujaven a dalt. Semprehe pensat que el meu padrí apreciavamolt el Bellpuig, tal vegada era per laseva amistat amb el seu antic director,Mossèn Mateu Galmés, i per venturaperquè ell li contava la feinada quesuposava dur endavant la revista.El fet és que quan jo estudiavapedagogia i per fer un treball de curs,vaig haver de pujar als porxos de casanostra i d’altres cases d’Artà perrecopilar informació sobre el mestreAndreu Ferrer i desempolsant elLlevant, precursor del Bellpuig, emvaig adonar de la gran importància de

tenir una revista local, una revista ons’han recollit tants de bocins de lahistòria d’Artà. Recopilats en revisteshi ha: fets culturals, esdevenimentsesportius, cròniques d’opinió,excursions, necrològiques,naixements..., fets de gent d’Artàefímers que s’haurien perdut al pasdel temps si no fos per «la quimerail·lusionada d’un grupet d’artanencs».Una revista amb la qual ara els nostresinfants poden aprendre una part de lahistòria d’Artà, d’aquí la importànciade tenir una revista objectiva que doniuna visió imparcial dels fets i que esfaci ressò del desenvolupament delnostre municipi. Un tresor que ara hasortit dels porxos per adaptar-se a lesnoves tecnologies. Ara ocuparà menysespai en els prestatges, però un granespai en els cors de tots el que estimemla cultura.

Per tot això el Bellpuig i tots elsartanencs i artanenques estemd’enhorabona, per molts d’anys.

Maria Bel Sanxo


Bellpuig, un bon amic

Quan volem identificar una persona moltpropera i de coneixença llunyana la millorparaula per definir-lo és, sens dubte, unbon amic.Doncs això és per molts de nosaltres larevista Bellpuig, un bon amic, perquè ensdescobreix valors nous, perquè és proper,sempre hi és quan el necessites, et parlade les persones que conviuen amb tu, deles que han fet camí durant la tevainfantesa, joventut i maduresa al teu costat,de les alegries i tristeses d’una societatartanenca llunyana i actual a la vegada,amb fotografies d’ahir i d’avui i amb un tosempre de crítica positiva i enriquidora.Quina idea que tingueren ara fa cinquantaanys un bon grapat d’artanencs!Aleshores visitava casa meva el rector dela nostra vila, home molt entusiasta i ambuna gran empenta que feia moure tots elque s’hi acostaven, entre ells el meu pare,amb una força fora cap límit. Mon paresempre deia: -»Mossèn Mateu Galmés noté por a res i té més coratge que ningú».No vull anomenar-los per no deixar-necap ni un, però quan varen decidirrecuperar l’esperit d’Andreu Ferrer i de larevista Llevant, varen fer possible aquestajoia de memòria col·lectiva.Qualsevol esdeveniment ocorregutdurant aquests cinquanta anys té un petito gran resum a les seves pàgines, gràcies,com no, a la sensibilitat de tants artanencsi artanenques que han col·laborat icol·laboren en la seva redacció.Obres són amors i això és una revista dela part forana, com diu no sé qui, ni ambquina intenció, però que ha demostratamb els seus fets una oportuna actualitati una eficàcia aclaparadora. És una eina deprimer ordre per mantenir el poble d’Artàviu i cohesionat.Pensau que actualment les relacions dinsla nostra societat han canviat de maneratotal.Només com a exemple podem tenir presentles que es donen entre els adults i elsinfants, ja que consideram actualment queallò que cal és estimular la curiositat delsmés joves per tot allò que els envolta,donar-los les eines per tal que esconstrueixin un pensament autònom,ajudar-los en els processos de comparari relacionar allò que observen per tal queen treguin conclusions. Els adults som

conscients que cal afavorir el diàleg ambels infants i que per aquesta viaaconseguirem no tan sols un majordesenvolupament intel·lectual, sinó tambéuna millor relació personal.El cert és que els valors actuals sóndiferents dels d’ahir i que la societat vaevolucionant. És habitual sentir dir queels valors s’han perdut. Aquesta afirmacióés totalment falsa, els valors no es perden.Els valors són intrínsecs a les persones,són una característica pròpia de l’ésserhumà. Som les persones les que valoram,i els valors ens acompanyen al llarg detota la nostra vida malgrat que poden anarcanviant i modificant-se a mesura queanam creixent. No ens podem imaginar lanostra vida sense valors.El que sí que és veritat és que ja fa unsquants anys que es qüestionen els valorstradicionals. És a dir, aquells valors queabans no només no es qüestionaven, sinóque passaven de generació en generació.S’imposava una manera de fer i de pensarque no es podia criticar. S’inculcava unadeterminada manera de veure el món. «Laveritable manera».Ara els valors són vius i canviants, sóndiferents dels d’ahir, però això no és ni boni dolent, és natural. Per tant del que estracta és d’ajudar a construir els propisvalors a tots i a totes les persones que ensllegeixen. Això és palès en tota la històriadel Bellpuig, ja que podem trobar els valorsfonamentals d’una societat moderna:l’esforç, la solidaritat, la curiositat i elcivisme.Comparau-ho amb com eren a la societattradicional.Recordau algunes respostes que rebíemels joves quan tradicionalment fèiemalguna pregunta a un adult:- A on anau?- A besar es cul an en Pitxon.

- D’on veniu?- De Son Caganiu!

- On ha anat?- A Liorna, que qui hi va no en torna!

- Què hi ha per dinar?- Grescos frescos!- Què són grescos?- Cagarritos frescos!

- T’importa?- Sí.- Idò besa es cul a sa porta.

- Quina hora és?- S’hora que es frare va caure.- Quina hora va caure, es frare?- S’hora que ara és.

- Què hem de fer?- Vendre ses cases i anar a lloguer.

- Per què?- Perquè es qui en té no en cerca!

- A on?- En es cul d’en Napoleon.

- Tenc gana!- Mossega’t sa cama!

- Tenc por!- De ses cucales de Manacor? (1)

I moltes més que conformaven un mónproper i llunyà a la vegada.Molts d’anys i que la relació d’amistatentre Bellpuig i els artanencs duri persempre.

Jaume Cabrer i Fito(1) De «Estudis de llengua i literatura enhonor de Joan Veny. Volum I. Publicacionsde l’Abadia de Montserrat. Caterina ValriuLlinàs.


22

Revista Bellpuig, crònica d’un poble

La revista Bellpuig va néixer facinquanta anys; ha arribat a lamaduresa. Per aquest motiu, s’ha defelicitar als responsables de la sevaedició per haver regalat el seu tempsi el seu treball i haver tengut la paciènciai la constància que ha fet possible lacelebració d’aquest aniversari.Bellpuig ha reflectit durant aquestsanys i segueix reflectint el batec delpoble d’Artà i de la Colònia de SantPere, és un tractat de la històriad’aquests pobles. Llegint el Bellpuighom se n’adona de tots elsesdeveniments importants i no tanimportants succeïts al poble durant elsdarrers quinze dies; ens parla de

societat, d’educació, de festes, defets considerats rellevants, de políticamunicipal, d’esports…, acompanyatsde les fotografies corresponents.Bellpuig també és un bon mostradorper a totes aquelles persones icol·lectius que en un moment donatsenten desitjos d’expressarpúblicament el seu pensament sobreun tema determinat, ja sigui en formad’assaig, d’article d’opinió o de cartaal director.Vull encoratjar els responsables de larevista perquè no defalleixin i amb elseu esforç altruista Bellpuig puguidurar molts més anys.

Jeroni Cantó Servera


50 anys de sa revista Bellpuig

Sa nostra estimada revista Bellpuig jaté 50 anys, pareix que era ahir que dela mà de l’Església començava el seucaminar, des de llavors, puntual, cadadues setmanes arriba a les llars delnostre Poble. Per molts de nosaltresesperada, especialment pelsartanencs que no viuen al nostre Poble;és el lligam que els informa i elspermet seguir el dia a dia.Des dels seus inicis sempre ha informatpuntualment del temps, de ses festes,de sa fira, de sa política municipal i detots els esdeveniments importants itambé de ses coses concretes queinteressen a sa gent. Tots hem vist esmelons més grans i els fruits de lanostra pagesia que surten de lo normal.Fa molts d’anys el meu pare, al cel sia,va engreixar una truja que va fer mésde 400 quilos, va sortir a la revista

Bellpuig, i jo, avui, puc reviure la sevaalegria quan el veig somriure, devoramestre Mateu Sureda de Ca’nBalaguer, mirant aquell animal.Aquest treball de cronista social,esdevé reforçat per sa credibilitataconseguida a lo llarg dels anys.Deixant de banda els escrits delsPartits Polítics o per altres interessats,que cadascú defensa les seves idees;avui pel nostre Poble, una notícia ésvertadera si surt al Bellpuig. Aquestacredibilitat mantinguda a lo llarg delsanys és, sens dubte, l’actiu mésimportant, que, per altra part, moltpocs diaris o revistes de tot l’estattenen.Tot aquest treball i regularitat ésgràcies a que veïns nostres dediquenhores i més hores del seu temps lliureper fer-ho possible. A tots ells, i per

extensió a tots nosaltres els artanencs,enhorabona, moltes gràcies, i per moltsd’anys!

Andreu Servera Sureda


24

50 aniversari

Un horabaixa calorós del mes d’agostmentre contemplàvem les carreresde bicicletes que solien celebrar-se enla segona festa de Sant Salvador,davant Can Casino, els ja difunts JordiVicens i Joan Alzina em convidaven acol·laborar en un senzill full fotocopiatper les dues cares, que volia ser unaprimera passa de la revista que elpoble aleshores no tenia i que molt bémereixia. No es va dur a terme perquèpoc temps després, auspiciat per laparròquia sortia el benvolgut«Bellpuig.» Des d’això ja ha plogutferm.Alegra contemplar com al llargd’aquests 50 anys qualque cosa del’estimada vila nativa es mantenguiencara en vida. Les cases tancades iels carrers mig deserts l’han perduda.

Enyoram aquells temps llunyans,d’entrades obertes de pinta en ample,de gent pels carrers, aquelles petitesconcentracions dels dissabtes idiumenges per la carretera, lesconverses amb els amics avui gairebédesapareguts. El «Bellpuig» és un delspocs vincles que encara ens mantenenen contacte amb el poble, si bé, cal dir-ho, enyorem aquell «Bellpuig» mésfet a mida pels que residim fora, ambels col·laboradors llavors practicants iavui vertaders personatges en el mónde les lletres i que sembla el tenenoblidat. Cal felicitar el grupet ques’esforcen perquè surti d’hora iesperam que tal com s’estila per altresindrets dels voltants disposin de tempsi mitjans suficients per poder, tira-tira,a mesura de les seves possibilitats,

anar entrant en la digitalització (vajaparauleta, perdonau) amb elsavantatges i inconvenients que sempresuposen les actualitzacions però queja s’estan imposant. Enhorabona atots els que han fet possible que lanostra revista s’hagi mantingut tantsanys.

Nicolau Cassellas «Lau»


Records de 50 anys amb projecte de futur

Record perfectament el dia dels Reisde 1960, quan jo tenia 10 anys. A canostra i ca els meus padrins varenparlar que havia sortit una revista alpoble. A vegades alguns records de lainfantesa i joventut ens podenacompanyar durant tota la vida.Record que aquell dia es va parlar desi tendria durada o no, a un poble tanpetit com Artà. També record quevaig pensar: «que n’han de saber demolt els qui escriguin». En aquellessavors, mai m’hauria imaginat que jom’atreviria a escriure alguna cosa pelBellpuig.Durant aquests cinquanta anys, elBellpuig ha estat el referent del poble.És on les forces vives han manifestatles seves opinions; és on s’ha fetliteratura i política; s’ha parlatd’esports, d’història, art i de tot tipusde cultura. També ha estat on la gents’ha pogut expressar, amb la sanaintenció de millorar la convivència i decontribuir al benestar social.M’explicaren que un veïnat li va dir undia a Josep Maria Llompart (Premid’Honor de les Lletres Catalanes,1982): «M’ha arribat un programad’una conferència, i el qui la fa té elmateix nom que tu». «És que som jo»,

li va respondre. El veïnat desconeixiala seva rellevància cultural. I és quearribar a ser conegut dels de casaseva és d’allò més difícil. Altresescriptors coneguts han comentat quea la seva finca no els coneixen com atals. Recordant aquests fets en elmoment de revisar aquests cinquantaanys, tenc la sensació que publicaralguna coseta a Bellpuig per mi semprem’ha fet molt de respecte. Tenc lasensació de que m’ha costat molt mésque publicar en altres llocs. I és que enBellpuig escrius davant «els teus»: lateva família, els amics de tota la vida,els qui et coneixen de cap a peus, entotes les limitacions, ja que et coneixendes que vas néixer. Estic molt satisfetd’haver pogut contribuir amb algunacol·laboració a la revista Bellpuig. I larevista Bellpuig sempre serà al primerlloc on em vaig atrevir a publicaralguna cosa.Amb el temps, la trajectòriaprofessional m’ha portat a viure aBarcelona. Però sempre m’he sentitartanenc de soca-rel. Les classes leshe fetes sempre en català, ambl’accent artanenc. La gent ja ho sap ivalora positivament la riquesa de lavarietat lingüística de la nostra llengua.

En el despatx on estic, hi ha un cartellque posa «depARTAment MIDE».El que realment importa són les quatrelletres centrals de la primera paraula,que com es pot veure coincideix ambel nom del poble. MIDE (Mètodesd’Investigació i Diagnòstic enEducació) és secundari. Dic tot aixòper explicar que rebre el Bellpuig desde la distància és un motiu desatisfacció i de poder estar al dia.Desig a Bellpuig una llarga vida. Perfer-ho possible és necessari que lesnoves generacions s’hi impliquinactivament. Per una banda escrivint ipublicant. La qual cosa és fer créixerla cultura en el poble. Però sobretot hiha d’haver un grup de personesentusiastes que vulguin dedicar-himoltes d’hores. Voldria recordar elsnoms dels qui l’han fet possible, peròseria massa llarg i segur que me’ndeixaria. Per això, com va dir Maragall,«en un són tots si amb ver amor se’lshonra». Gràcies i enhorabona a totesles persones que han fet possible 50anys de Bellpuig. I que visqui permolts d’anys.

Rafel Bisquerra


26

De tota la vida

La majoria dels artanencs han coneguttota la vida la revista «Bellpuig». Nopoden concebre Artà sense aquestapublicació, que ja forma part del seupaisatge, de la vida comunitària i de ladels diferents domicilis que uneix ambels seus continguts.I és que cinquanta anys són mig segle,més de mitja vida per a la majoria delsmortals i una proesa per a una aventuraassociativa o per a un mitjà decomunicació d’àmbit local, petit imodest.Que «Bellpuig» hagi superat elsentrebancs per superar cinc dècadesi seguir enganxant l’interès delsartanencs és una notícia que ens faenveja als altres editors de premsa deproximitat de l’illa. Des de l’Associacióde Premsa Forana de Mallorca hemvist, en trenta anys, el naixementil·lusionat de més de cinquantacapçaleres que no han pogut suportarel dur dia a dia del periodisme local ihan acabat sucumbint. Per sort, unaquarantena llarga sí que estàaconseguint sobreviure i compliramb seriositat el seu compromísamb els lectors.Dos elements són necessaris per al’èxit d’una publicació local. Elprimer és el de comptar amb ungrup de persones amb empenta,disposades a dur endavant elprojecte per molt que costi, malgrathaver de remar a contra corrent i desacrificar temps i esforç. L’altre ésel d’aconseguir suport popular:anunciants que confiïn en aquestamodalitat de fer publicitat i lectorsque donin sentit a la publicació.A favor hi ha l’interès que despertensempre les notícies de proximitat.En el món comunicatiu actual ésmés fàcil seguir els detalls del’actualitat informativa que esprodueix lluny de les nostrescontrades que no a vora nostre.

Hem seguit, en directe, els gransatemptats que han commogut el món,les darreres eleccions nord-americanes o els esdevenimentsesportius, però segueix essent el«Bellpuig» qui ens dóna compte de lesinformacions locals i ningú més, mésque el «Bellpuig», no ho farà.El paper de les publicacions deproximitat és bàsic per articular unacomunitat com la d’Artà. I la feinaque duen a terme els seus impulsors,incansables durant 50 anys, ésnecessària i insubstituïble.Rebeu, tots els que heu fet possibleaquesta proesa, en nom de la JuntaDirectiva de l’Associació de PremsaForana de Mallorca i dels vostrescompanys de les publicacionsassociades arreu de l’illa, la nostramés sincera enhorabona i el nostredesig de llarga vida per al «Bellpuig».

Gabriel MercèPresident de l’Associació dePremsa Forana de Mallorca


LA FUNDACIÓ REVISTA BELLPUIG D’ARTÀ

Es complau a convidar-vos a l’acte que se celebrarà amb motiu decomplir-se el 50è aniversari de la Revista Bellpuig d’Artà.

L’acte serà al Teatre d’Artà el dia 6 de gener de 2010 a les 19 hores.La presentació anirà a càrrec de l’escriptor i poeta Miquel MestreGenovard.

Obrirà la celebració l’Orfeó Artanenc. Seguidament hi haurà unsbreus parlaments i es projectarà un audiovisual.

Acabarà l’acte amb un concert de l’Orquestra de Cambra AndrésSegovia de Madrid.Solictes: Josep Francesc Palou, flauta.Laura Vital, cantaora.Director: Francisco de Gálvez

A la sortida hi haurà un refresc per atothom a la cafeteria del Teatre.

Podeu recollir les vostres localitats unahora abans el mateix dia de l’acte.Entrades a disposició del públic fins acompletar la capacitat de la Sala.(Acte gratuït).

Artà, gener de 2010


28

Cloenda

Així tancam aquesta edició extra del 50 aniversari de la revista Bellpuig (actualment editat perla Fundació Revista Bellpuig).

En primer lloc volem agrair a tots els que d’una forma totalment altruista i desinteressada hanvolgut contribuir amb les seves opinions per confeccionar aquest número de celebració de lesnoces d’or del Bellpuig (1960-2010).Cinquanta anys és molt de temps. Molta gent ha passat per les planes d’aquesta revista i hanfet que mai se n’hagi interromput la publicació al llarg de la seva existència. Uns col·laborant ambescrits, cedint fotografies, ajudant a l’administració i altres col·laborant des de fora del pobleamb escrits valuosos d’enyorança i temes actuals.Bellpuig mai no estarà cabal amb tots ells. La gran família de la revista s’ha estès majoritàriamententre els subscriptors artanencs, coloniers, i gent de tot Mallorca, Catalunya i altres provínciesde l’Estat, fins i tot n’hi ha actualment que el reben a Europa i Amèrica, encara que pocs.També han estat de gran ajuda els anunciants que, amb la seva constant publicitat, han aconseguitque l’economia de la revista Bellpuig s’hagi mantingut sense grans penúries.Esperam que l’edició d’aquest número extra de Bellpuig hagi agradat a tots els subscriptors,lectors, anunciants i simpatitzants de la revista.Per molts d’anys.

1960 – 2010 - CORE · 2018. 8. 3. · Molts anys, estimat Bellpuig !!! Fa 10 anys, quan la...

Documents

Transcript of 1960 – 2010 - CORE · 2018. 8. 3. · Molts anys, estimat Bellpuig !!! Fa 10 anys, quan la...