2. Descripció de l'àmbit d'estudi

DESCRIPCIÓ DE L’ÀMBIT D’ESTUDI

DESCRIPCIÓ DEL MEDI FÍSIC

Estudis de base per a una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic N1: Delta de l’Ebre Descripció del medi físic

Taller d’Enginyeria Ambiental, SL 1

ÍNDEX

2.1 MEDI FÍSIC..................................................................................................... 3 2.1.1. Descripció dels materials ........................................................................ 3 2.1.2. Geomorfologia......................................................................................... 5 2.1.3. Característiques de la costa.................................................................... 7 2.1.4. Hidrogeologia .......................................................................................... 8 2.1.5. Hidrologia superficial............................................................................. 11 2.1.6. Delimitació de les masses d’aigua ........................................................ 15 2.1.7. Dinàmica sedimentària fluvial ............................................................... 17 2.1.8. Dinàmica marina: clima marítim............................................................ 19 2.1.9. Dinàmica marina: transport litoral de sedimentsl .................................. 20 2.1.10. Situació actual del Delta davant l’augment del nivell del mar ............... 23



2.1 MEDI FÍSIC

2.1.1. Descripció dels materials El Delta de l’Ebre és constituït principalment per formacions d’edat quaternària, i per materials tant plistocènics com holocènics. Es poden distingir tres unitats fisiogràfiques fonamentals,

- La plana deltaica - Ambients marins - Ambients fluvio-marins

que es descriuen a continuació. La plana deltaica La plana deltaica està constituïda per sediments que pertanyen a tres ambients sedimentaris principals: - Ambients fluvials, que compren els levees naturals, canals del riu, canals

abandonats i distributaris abandonats. - Ambients palustres, que compren els ambients de llacunes, maresmes, planes de

sorres i canals de corrent. Aquests ambients es descriuen en major detall més endavant. Ambients fluvials Els levees naturals són formats pels bancs que flanquegen el canal funcional del riu. Aquests bancs es desenvolupen d’una manera natural per la successiva superposició de capes de sediments, dipositats pel riu durant les crescudes i desbordaments del seu canal. La seva altura mitra és d’1 a 1,5 m sobre el nivell medi del riu, i decreix progressivament fins uns pocs dm d’altura mitja fins la boca del riu i fins les zones d’intercanals, o en direcció perpendicular al canal. Els levees són formats per sorres mitjanes i llims; la grandària de gra i la proporció de nivells de sorra intercalats mostren un descens general fins la desembocadura del riu. Quan el riu abandona un canal funcional a favor d’un nou de recorregut més curt fins el mar, l’antic canal (canal fluvial abandonat) acostuma a ser ràpidament reblert, tant durant els temporals marins i les crescudes del riu -els sediments fins, principalment lutites, penetren per ambdós extrems- com degut a sediments eòlics i dunes. Finalment, la vegetació colonitza el canal des dels seus marges. La textura dels sediments als canals fluvials abandonats és molt variable, i existeix una gradació general de sorra a llim i argila fins al centre del canal i fins arriba a les seqüències sedimentàries.



Ambients palustres Els ambients palustres són representats al Delta fonamentalment per l’ambient lacunar i les maresmes. A la part Nord-oriental de l’actual front deltaic, hi ha una zona que pot ser assimilada a l’ambient de plana de sorra. L’ambient lacunar és caracteritzat per sediments amb alt contingut en matèria orgànica. Aquest ambient, àmpliament representat a la Illa de Buda, ocupa extenses àrees de la plana deltaica. Hi ha una gran varietat de sediments a l’ambient lacunar, i els dos tipus fonamentals són sorres i lutites. La profunditat mitja de les llacunes és d’1 m o inferior, i en cap s’excedeixen els 2 m de profunditat. Les diferents llacunes de la plana deltaica de l’Ebre estan caracteritzades per forts canvis de salinitat periòdics i no periòdics. Aixa mateix, hi ha diferències de salinitat entre una i l’altra, però aquestes no estan ben definides als tipus de sediments. Les maresmes constitueixen un estadi més avançat a l’evolució dels ambients palustres. En general, hi ha una transició gradual entre els ambients lacustres i les maresmes. Les maresmes del tipus d’aigua dolça a salobre són les més esteses al Delta de l’Ebre. Aquestes estan formades per un perfil de sòl consistent en un entramat vegetal desenvolupat sobre torba. Alguns punts de l’estadi final de l’evolució de les maresmes estan marcats per la formació d’un sòl de crostes calcàries cementant sorres. Els tipus de sediments són anàlegs als dels ambients lacustres. Els ambients marins Els ambients marins estan representats pels sediments de la plataforma continental i els ambients de badia. Els sediments fluviomarins del prodelta estan íntimament lligats als dipòsits marins de plataforma, els quals presenten una transició gradual aigües enfora. Els sediments fluviomarins i holomarins representen la transició entre els dipòsits marins i continentals. Aquesta transició pot ser gradual, amb els límits deposicionals definits per variacions quantitatives als paràmetres que defineixen les diferents fàcies, tals com textura i contingut faunístic. En ocasions els diversos tipus de sediments estan ben caracteritzats com unitats individuals, quedant delimitades per un contacte erosional o no deposicional. L’ambient de badia queda limitat per les grans fletxes litorals que flanquegen el Delta. Una plataforma de sorra molt somera vorejada a gairebé tota la badia per la seva part interna. Aquesta plataforma es troba, en gran part, coberta per algues o una espècie de maresma flotant. La plataforma està separada del fons de la badia per un petit talús. Texturalment, els sediments d’aquest ambient poden ser agrupats en tres tipus diferents:

• Sorres holomarines, localitzades a la plataforma d’aigües someres.



• Dipòsits de suspensió uniforme, localitzats al fons de la badia. • Dipòsits pelàgics (des del punt de vista textural), els quals només són trobats a

les parts més profundes de la Badia dels Alfacs, on el dèbil onatge d’aquesta no afecta al fons.

Els ambients fluviomarins Els ambients fluviomarins estan constituïts per sediments dipositats a partir d’una aportació fluvial directe, i es diferencien dels ambients holomarins perquè els sediments d’aquests últims es formen a partir de la deriva litoral a totes les costes. El prodelta està construït típicament per argiles i lutites marines, laminades, més o menys calcàries, les quals passen gradualment a sorres fins el front deltaic i a argiles fins la plataforma continental. El front deltaic està caracteritzat per l’associació de barres lligades a la progradació deltaica. Presenta unes característiques intermèdies entre les barres digitades de sorra i les fàcies deltaiques d’aigües someres; és a dir, existeixen barres ben definides, però aquestes s’estenen lateralment i connecten amb una capa de sorra que es desenvolupen de la línia de costa fins a fora. Les barres de sorra individualitzen petites albuferes o llacunes que, progressivament, s’annexionen a la plana deltaica. La textura de les sorres del front deltaic és la mateixa que la de les sorres holomarines. No obstant, al front deltaic hi ha una gran varietat de sediments que marquen la transició entre els dipòsits fluvials, els ambients palustres i els ambients holomarins. Les platges, barres litorals i fletxes són formades per sediments originats a partir de dos fonts diferents: derivats de l’erosió de lòbuls deltaics abandonats i transportats a partir de la boca del riu per corrents litorals. Les fletxes litorals es desenvolupen per l’annexió contínua de barres litorals submergides a la línia de costa i a partir de l’extrem d’aquestes, que està orientat fins el punt de procedència del sediment. Posteriorment, el petit solc existent entre la precedent línia de costa i la nova barra litoral annexionada, és reblert per les aigües i sediments que l’onatge transporta saltant la barra. 2.1.2. Geomorfologia A la següent taula (tabla 2.1) es classifiquen els elements geomorfològics que es troben al Delta de l’Ebre. Aquests elements es descriuen detalladament més endavant al text.



Element geomorfològic Nom

Longitud/ Longitud de la línea de costa/ Perímetre (km)

Superficie (Ha)

Delta Delta de l'Ebre 58,42 29753,24

Punta del Fangar 13,8 489,9

Punta de la Banya 41,74 2664,69

El Fangar 31,73 2430,31

Els Alfacs 59,89 6994,93

Estuari Desembocadura 16,27 400,67

Arenal 1,98 4,18

Fangar 7,39 480,06

Goleró 1,13 0,62

Marquesa 1,77 12,67

Bassa de l'Arena 3,1 14,5

Riumar 3,45 59,75

Sant Antoni 1,93 14,97

Buda 4,66 107,16

Alfacada 2,77 55,8

Serrallo 1,81 72,65

Platjola 1,31 56,65

Eucaliptus 2,68 77,42

Aluet 1,95 29,94

Trabucador 20,39 561,01

Platja del Fangar 77,71

Platja de la Marquesa 8,34

Platja de la Bassa de l'Arena 7,82

Platja del Trabucador 336

Altres 204,47

Les Olles 2,4 27,8

Canal Vell 8,68 245,46

Garxal 6,04 205,72

Calaixos de Buda 12,13 507,09

Alfacada 3,94 65,86

Platjola 5 50,14

Tancada 9,11 238,8

Encanyissada 22,68 782,4

Llacunes

Fletxes litorals

Badies

Platges

Sistemes dunars

Taula 2.1. Elements geomorfològics i estructurals de l’àmbit d’estudi

(1) Pel que fa al front litoral del Delta de l’Ebre dominen les platges de sorra, però no s’hi formen grans cordons dunars, a excepció de l’àmbit de la Platja de la Marquesa i Punta del Fangar.



(2) A la península del Fangar s’ha generat una extensa platja de sorra on es troba l’únic camp de dunes de Catalunya.

2.1.3. Característiques de la costa La tipologia de la costa de la Unitat de Gestió Sistema Deltaic és sorrenca somera, amb influència fluvial, segons apareix classificada al Document IMPRESS (ACA, 2005). No hi ha presència d’afloraments rocosos, i es troben platges a tot el sistema costaner. A la següent taula es recullen les que estan incloses al programa de vigilància de platges portat a terme per l’Agència Catalana de l’Aigua, amb menció a les seves principals característiques i a la seva qualitat.

Nom TTMM Longitut

(m) Granulometria Pendent

Tipus de

Platges

Grau ocupació

Qualitat

Del Migjorn St.

Jaume d'Enveja

2.700 Fina Suau Natural Baixa Molt Bona

Del Serrallo St.

Jaume d'Enveja

3.100 Fina Suau Natural Baixa Molt Bona

Desembocadura Bassa de la

Platjola Amposta 500 Fina Suau Natural Baixa Bona

Dels Eucaliptus Amposta 3.000 Fina Suau Semi

urbana Baixa Bona

De la Marquesa Deltebre 4.850 Fina Suau Semi

urbana Mitja Molt Bona

La Bassa de Arena

Deltebre 1.000 Fina Suau Natural Baixa Bona

De Riumar Deltebre 4.200 Fina Suau Semi

urbana Mitra Moderada

Del Trabucador

St. Carles de la

Ràpita

5.000 Fina Suau Semi

urbana Mitra Bona

De l'Aluet

St. Carles de la

Ràpita

6.000 Fina Suau Natural Baix Moderada

Del Parc de Garbí

St. Carles de la

Ràpita

400 Fina Suau Urbana Alt Molt Bona

De les Delícies

St. Carles de la

Ràpita

250 Fina Suau Semi

urbana Mitja Molt Bona

Taula 2.2. Platges incloses al programa de seguiment de l’Agència Catalana de l’Aigua



2.1.4. Hidrogeologia

Segons el Reglament de l’Administració Pública de l’Aigua i de la Planificació Hidrològica, la zona d’estudi queda enclavada dins el Domini Hidrogeològic Ibèric Maestrazgo-Catalánide, de la Conca de l’Ebre, i concretament dins la Unitat Hidrogeològica Fosa de Mora (8.21), que engloba el curs baix del riu Ebre i la totalitat del Delta de l’Ebre. A la següent figura es pot veure la distribució de les Unitats hidrogeològiques en aquest Domini:

Figura 2.1. Localització del domini Maestrazgo-Catalánide i de les diferents unitats

hidrogeològiques que el composen. Font: Confederació Hidrogràfica de l’Ebre)

La unitat hidrogeològica Fosa de Mora està constituïda per la Cubeta de Móra que és una fosa d’origen tectònic, de direcció NE-SO, entre les serres mesozoiques de Pàndols i Caballs. Els aqüífers existents s’enumeren a la taula següent.



Nom Codi Litologia Superfície

(km2) Espesor màx (m)

Muschelkalk inferior

09-08-05-01 Dolomies i calcàries 26.88 100

Muschelkak superior

09-08-05-02 Calcàries i dolomies 52.10 140

Suprakeuper - Lías


Jurasic Indiferenciato


Cretàcic inferior 09-08-05-05 Fm Sorres d’Utrilles 2.75

Cretàcic superior

09-08-05-06 Dolomies i calcàries 4.48 170

Terciari 09-08-05-07 Conglomerast i sorrenques de

l’Oligocè sup. I Miocè 3.39 300

Quaternari al·luvial

09-08-05-08 Al·luvials de l’Ebre i

piedomonts connectats 95.23 100

Taula 2.3: Litologia dels aqüífers

Segons les dades de l’inventari de la CHE, a les aigües d’aquesta unitat es poden apreciar tres grups segons les seves fàcies hidroquímiques: - Bicarbonatades calcàries de mineralització lleugera i duresa mitja llegades a

formacions mesozoiques i al Quaternari de les terrasses i a l’al·luvial de l’Ebre. - Bicarbonatades sulfatades càlciques, procedents en la seva majoria de les

formacions terciàries i d’algunes zones de l’al·luvial. - Bicarbonatades clorurades i sulfatades- clorurades de mineralització notable i

elevada duresa que reflecteixen certa contaminació. Els aqüífers del Delta de l’Ebre presenten una formació típica, d’aqüífer lineal connectat amb el riu a la vall baixa, de caràcter generalment efluent (riu guanyador) i que es troba instal·lat a les terrasses fluvials encaixades, en aquest cas 2 Km aigües a baix de Tortosa, mostrant la disposició de terrasses que posteriorment quedaran cobertes sota sediments recents al Delta. Al Delta aquest aqüífer es transforma en un conjunt multicapa: un aqüífer superior, un aqüífer profund i un sistema multicapa inferior de gran espessor. L’aqüífer superior s’estén per tota la plataforma deltaica, amb certes discontinuïtats, especialment al centre del delta i al voltant de l’Illa de Buda, on només es troben llims orgànics. El grossor és d’entre 5 i 10 m i està saturat a partir de pocs dm sota el sòl. Als laterals del delta existeixen torberes fòssils i actives i altres dipòsits palustres amb presència de gas metà, per on descarrega aigua subterrània (ullals). Es tracta d’un aqüífer lliure i semiconfinat que conté aigües moderadament salines fins 3 metres de



profunditat (zona rentada pel rec dels arrossars) i a partir d’aquí fins la base de l’aqüífer són aigües molt mineralitzades i salmorres. El manteniment dels nivells d’aigua dolça a l’aqüífer superior està condicionat per la gestió dels arrossars i en ell té una influència reduïda el règim hídric fluvial. A continuació es troba l’aqüífer profund, amb una profunditat que varia entre 20 i 100 m. Es composa d’un gruix paquet de 20-30 m de graves sorrenques d’aportació fluvial lineal i que són la base sobre la que s’asseu l’últim cicle deltaic (fangs negres orgànics prodeltaics i sorres de l’aqüífer superior). Té una bona continuïtat lateral, tret als flancs del delta i és lleugerament sorgint prop del mar quan la salinitat de l’aigua que conté és menor que la marina. Presenta aigua dolça a les proximitats d’Amposta però les seves aigües van guanyant ràpidament salinitat a l’endinsar-se al Delta, podent-se considerar com majoritàriament salines. La interfície entre aigua dolça i la salada es troba a les proximitats d’Amposta. Per últim, el sistema multicapa inferior es desenvolupa des dels 70 m fins més enllà de 500 m de profunditat. Aquests aqüífers captius i permeables només són coneguts amb cert detall fins profunditats de l’ordre de 200 m, gràcies a un parell de pous construïts per a captar aigua salina per a cultius marins. A la figura 2.2 es poden observar les característiques hidrogeològiques del sector Sud del Delta de l’Ebre, mitjançant una secció que passa pels “ullals” de la Partida de Baltasar. En aquesta es poden apreciar els aqüífers: superior, profund i inferior multicapa que es troben al Delta. La descarrega dels aqüífers deltaics superficials es produeix pels canals de drenatge que aboquen a les llacunes, a les badies i al litoral. El riu Ebre actua com a receptor de la descarrega dels aqüífers o com recarrega de l’aqüífer quaternari, en funció del balanç del règim de pluges i reg. L’aqüífer profund deltaic descarrega subterràniament al mar, encara que no es coneixen les zones per on ho fa i es presumeix que té una circulació lenta; la pràctica absència de gradient piezomètric a l’alçada d’Amposta impedeix que es desplacin les aigües salades existents als aqüífers profunds i per aquesta raó des d’aquest punt fins el mar les aigües dels aqüífers presenten una elevada salinitat.



Figura 2.2. Perfil que mostra les característiques hidrogeològiques del sector sud del Delta.

Font: A. Bayó, C. Loaso (Junta d’Aigües de Catalunya, Tarragona); E. Custodio (UPC) 2.1.5. Hidrologia superficial El delta de l’Ebre, amb una superfície d’uns 320 Km2, i unes cotes molt properes al nivell del mar, presenta un model hidrològic completament artificialitzat des de la construcció dels canals de reg al segle XIX. Amb ella el cultiu de l’arròs es va convertir en la principal activitat econòmica –actualment ocupa un 70% de la superfície del Delta-. En conseqüència, la circulació d’aigua sobre el delta va passar a estar condicionada per les necessitats d’aquest cultiu i dels canals de reg i drenatge a ell associats. El sistema de canals El delta de l’Ebre és un gran ventall fluvial amb les cotes màximes properes al canal de l’Ebre i les cotes inferiors al contorn distal, situació que condiciona la morfologia de la xarxa de reg, que funciona a la majoria dels casos per gravetat. El sistema de canals de reg part de l’assut de Xerta -50 Km aigües amunt de la desembocadura-, des del qual es bifurquen els dos canals principals: el Canal de la Dreta i el Canal de l’Esquerra, als que arriba l’aigua de forma natural a través de vàlvules de comporta. Del Canal de l’Esquerra parteixen el Canal de Conducció, la Sèquia nº 2 o Canal Nou de Camarles, la Sèquia nº 3 o Canal de Montanyana, i la Sèquia nº 1. Del Canal de la Dreta i l’antic Canal de la Navegació, surten també tributaris. Les sèquies són conduccions de menor secció que porten l’aigua des dels canals fins el lloc on s’ha d’aplicar. La que trasllada l’aigua al lloc de major alçada de la finca s’anomena sèquia primària; quan la cota de la parcel·la supera a la cota del canal, s’utilitzen petites



bombes particulars per captar l’aigua. De la sèquia primària parteixen les sèquies secundàries, que distribueixen l’aigua per la finca. Els canals de reg d’ambdós marges i les sèquies principals es troben revestides, per evitar pèrdues per filtració. Els canals de reg porten aigua aproximadament uns 9 mesos a l’any: els mesos d’abril, maig, juny, juliol, agost i setembre, coincidint amb el cicle de cultiu de l’arròs, i els mesos d’octubre, novembre i desembre, quan es mantenen inundades les parcel·les per motius agroambientals. El Delta de l’Ebre es rega per superfície o por gravetat. Es tracta d’un sistema que distribueix l’aigua per gravetat, utilitzant la superfície del sòl agrícola. D’aquesta forma, el cabal disminueix a mesura que l’aigua avança per la parcel·la, degut a què part d’aquesta s’infiltra a través del sòl. Perquè la làmina d’aigua es distribueix el més uniformement possible és precís dissenyar i utilitzar el reg de tal forma que hi hagi un equilibri entre l’avanç i la infiltració de l’aigua. La longitud de la parcel·la de reg és doncs un factor molt important. L’eficiència del reg varia del 40 al 80%. Cada parcel·la de cultiu aboca els retorns de reg a una xarxa de drenatge. Les sèquies encarregades de recollir l’aigua excedentària es denominen desguassos o atzabares. La xarxa comença capilarment i va confluint en canals de retorn que arriben a la línia de costa: al marge dreta, el principal canal de desguàs és el Canal de Circumval·lació i al marge esquerra, el Canal Sanitari. Els canals que corresponen a desguàs no presenten cap tipus de revestiment, i funcionen per bombeig o per gravetat (sistema de comportes basculants en paral·lel amb les estacions de bombeig), de manera que abasteixen d’aigua dolça els sistemes lacunars i les badies. Per cada metre de sèquia de reg existeix, com a mínim, el doble de metres de canals de desguàs. Les llacunes Les llacunes actualment existents al Delta són: l’Encanyissada, la Tancada, la Platjola, l’Alfacada, Caláis de Buda, el Garxal, el Canal Vell i les Olles. Lo Riu Vell- Aquests ambients aquàtics eren originalment els més abundants del delta, i van patir una enorme reducció de superfície a causa de la transformació agrícola. Presenten entrades i sortides d’aigua que s’assemblen, des d’un punt de vista hidràulic, a un sistema de vasos comunicants. Les aportacions que reben són tant d’aigua dolça com d’aigua salada; les entrades d’aigua dolça procedeixen principalment de la xarxa de drenatge dels arrossars, per excedents de reg, o del propi riu Ebre i les sortides d’aigua dolça van cap al mar o les badies a través de canals de drenatge. Les entrades i sortides d’aigua salada estan directament al mar o les badies a través de canals coneguts localment com “providers”. Aquestes entrades i sortides d’aigua varien en funció de l’estació de l’any i l’activitat humana a la zona, de forma que predomina l’entrada d’aigua dolça en primavera i



estiu, coincidint amb el cultiu de l’arròs, i predomina en hivern l’entrada d’aigua salada. Aquesta dependència respecte el cultiu de l’arròs converteix a les llacunes del Delta en llacunes costaneres Mediterrànies particulars en el que respecte al seu règim hídric i a les característiques fisicoquímiques de les seves aigües; durant l’hivern presenten la seva màxima de salinitat i a l’estiu la seva conductivitat elèctrica és mínima. Les aigües marines litorals Les aigües marines litorals que voregen el Delta de l’Ebre estan fortament influenciades per les descarregues del riu, i mostren unes propietats que difereixen de les de les aigües mar endins. De fet, els efectes del riu arriben a notar-se a molts kilòmetres fins al Sud, prop de les illes Columbretes a Castelló, donada la circulació general costanera al Mediterrani, que és de Nord a Sud. La particularitat d’aquest sector marí litoral es deu també a les aportacions d’aigua dolça procedents dels canals de desguàs i a les aportacions continentals procedents del freàtic, que originen ocasionalment una capa superficial de baixa salinitat annexa a la costa, sense continuïtat amb l’aigua superficial sortint de la badia dels Alfacs. Per sota d’aquestes aigües costaneres més dolces i menys denses, les aigües marines més salades s’aproximen a la costa ascendint fins molt a prop de la superfície i endinsant-se a l’estuari. Aquests fenòmens podrien explicar en part la riquesa en pesqueries de la zona de plataforma continental influenciada pel riu Ebre. Les badies El Delta presenta dues fletxes litorals, la Punta del Fangar al Nord i la Punta de Banya al Sud. Aquestes delimiten dues badies d’aigües someres, la Badia del Fangar i la Badia dels Alfacs. Ambdues són dues extensions d’aigua semiconfinades en cubetes de poca profunditat, que superen escassament els 7 m. Les badies presenten una sèrie de característiques pròpies d’ambients estuaris que les diferencien de sistemes d’aigües marines i de sistemes d’aigües continentals. A més, les badies del Delta són particulars perquè reben una notable aportació directe d’aigua dolça per descarrega dels canals de desguàs agrícola; encara que aquest suposa menys del 5% del que aporta el riu Ebre al mar, permet que arribin uns nivells de producció biològica 10 vegades superior per unitat de volum a les del mar circumdant. L’alta productivitat biològica de les badies està íntimament relacionada amb el temps de residència de l’aigua en aquelles, o, dit d’una altra manera, amb la taxa de renovació de l’aigua. Si aquella taxa fos molt alta, els elements nutritius s’exportarien al mar ràpidament, i seria mínim el temps d’aprofitament dels mateixos. Però, si fos massa baixa s’arribaria a condicions d’eutròfia, que suposa anòxia, proliferacions biològiques nocives, mortalitats d’organismes, etc. El temps de renovació de l’aigua depèn del volum d’aportacions hídriques i de la seva barrella amb l’aigua del mar abans d’abandonar la badia. A les badies del Delta, el fraccionament espacial i temporal dels cabals, junt amb la favorable relació superfície-volum i un règim de vents adequats, resulta en una eficaç



barreja que fa que cada 1 m3 d’aigua dolça d’entrada generi una circulació 10 vegades superior. A més, l’estructura hidrogràfica actual de les badies es correspon amb la dels estuaris positius estratificats, fet que implica la renovació de la capa de fons, essencial per a què es mantinguin nivells d’oxigen compatibles amb la vida. Els processos biològics que succeeixen al fons poden esgotar l’oxigen existent a les aigües profundes en menys de 10 dies en condicions desfavorables, fet que acostuma a donar-se cada any a finals d’estiu, en circumstàncies d’entrada mínima de cabals, evaporació molt elevada i altes temperatures, que afavoreixen els processos biològics de degradació de la matèria orgànica. L’estuari El riu Ebre en el seu tram final - des d’Amposta fins a la seva desembocadura - es comporta com un estuari altament estratificat o de falca salina. Això es degut al fet que la cota d’alçada és igual o inferior a la del mar, per la qual cosa, el cabal del riu (quan és inferior a 350-400m3/s), no té prou força per empènyer l’aigua del mar, que penetra i forma la falca salina. Aquesta falca és com una llengua d’aigua salada que circula per sota de la capa d’aigua dolça. La longitud i el gruix de la falca depèn tant dels cabals com de la topografia de la llera i del nivell del mar (l’efecte de les marees es poc significatiu al mediterrani donat que es tracta d’un règim micromareal). A continuació s’analitzen en més detall aquests factors: Cabals del riu Ebre: S’han realitzat diferents estudis per tal de conèixer la relació entre el cabal del riu Ebre i la longitud de la falca salina; en general coincideixen en les següents posicions de la falca en funció del cabal:

- Si Q < 350–250 m3/s: la falca penetra fins a Migjorn (longitud= 6 km) - Si Q < 250–150 m3/s: la intrusió arriba fins a l’illa de Gràcia (longitud= 18 km;

posició mes freqüent - Si Q < 100 m3/s: la falca arriba fins a Amposta, el seu límit actual teòric

(longitud= 20 km); pot arribar a illa de Sapinya si els valors son inferiors (longitud= 21,5 km)

Cal mencionar el fet que la posició de la falca presenta una certa inèrcia respecte dels cabals circulants per a un període determinat, i no depèn només d’un cabal puntual. Es també important destacar que uns cabals bastant estables impliquen una posició de la falca també relativament estable, fet que origina situacions d’anòxia (esgotament de l’oxigen) al fons. Per aquest motiu, s’ha assenyalat la necessitat de fixar tant (a) un cabal mínim d’estiatge, com (b) episodis periòdics de cabals màxims (Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre, 2003).



Topografia de la llera del riu Ebre: aquesta determina les posicions possibles de la falca salina, que apareixen representades a la figura següent:

Figura 2.3. Esquema de la secció longitudinal del riu Ebre, i posicions

característiques del límit de la falca salina. Font: Guillén (1992). Nivell del mar: En períodes en què el mar es troba per sobre del seu valor mitjà es dóna un desplaçament de la falca salina aigües amunt, mentre que quan es troba per sota del seu nivell mitjà (en anticiclons perllongats), es desplaça aigües avall. 2.1.6. Delimitació de les masses d’aigua La Directiva Marc de l’Aigua (DMA) estableix un marc comunitari d’actuació a l’àmbit de la política d’aigües. Té per objectiu principal arribar al bon estat ecològic de les masses d’aigua, per lo que dóna un pes molt important a la planificació hidrològica, a la gestió per conques, als anàlisis econòmics i a la participació pública. D’acord amb la DMA, en 2007 cada Demarcació Hidrogràfica ha de tenir identificades i tipificades les masses d’ aigua en ella incloses, seguint les especificacions de l’Annex II. Al Document IMPRESS, portat a terme per l’Agència Catalana de l’Aigua en 2005 en compliment de la Directiva Marc de l’Aigua, es diferencien i tipifiquen les masses d’aigua de Catalunya. A l’àmbit del Delta de l’Ebre es troben tant aigües costaneres com aigües de transició i zones humides; a continuació es presenta una taula resum on s’indiquen les masses d’aigua de l’àmbit d’estudi, identificades amb el codi assignat per l’ACA, així com les seves característiques més rellevants, inclòs el risc d’incompliment de la DMA.



Classificació de

la massa d’aigua

Nom T.M que inclou

Codi Longi

tud (Km)

Àrea (Ha)

Tipologia Risc

incompliment

Delta Nort Ampolla Deltebre S.J. Enveja

C33 21 Tram de costa sorrenca somera (IF)

Elevat Aigües costaneres IF: Influència fluvial

Delta Sud

S.J. Enveja Amposta St. Carles Ràpita

C34 24 Tram de costa sorrenca somera (IF)

Baix

El Fangal Ampolla Deltebre

T1 33 Badia Mig

Els Alfacs S.J. Enveja St. Carles Ràpita

T3 55 Badia Mig

L’Ebre des de l’illa de Gràcia fins el mar

S.J. d'Enveja Deltebre

E0010 5 Estuari Mig

Delta Ebre- El Canal Velll

Deltebre T24 263 Llacuna costanera-Talasohalina

Nul

Delta Ebre- Illa de Buda

S.J. d’Enveja

T25 738 Llacuna costanera- Talasohalina

Baix

Delta Ebre- La Tancada

S.J. d’Enveja Amposta


Baix

Delta Ebre- L’Encanyissada

Amposta T27 114 Llacuna costanera

Mig

Aigües de transició

Delta Ebre- La Platjola

St. Carles de la Ràpita


Baix

Delta Ebre- Les Olles

Ampolla 2031900 97

Zona humida Talashoalina

Delta Ebre- El Garxal

Deltebre 206190 206 Zona humida Talashoalina

Delta Ebre -L’Alfacada

Amposta 2131900

194 Zona humida Talashoalina

Delta Ebre- Riet Vell

S.J. d’Enveja

DS12 55 Zona humida Talashoalina

Delta Ebre-Punta de la Banya

St. Carles de la Ràpita

2161900

2686

Zona humida Talashoalina

Zones humides

Antigues salines de San Antoni

Amposta 2171900




Classificació de la massa d’aigua

Nom T.M que inclou

Codi Longi

tud (Km)

Àrea (Ha)

Tipologia Risc

incompliment

Delta Ebre-El Clot

Amposta 21419001


Delta Ebre-Erms de Casablanca o Vilacoto

Amposta St.Carles de la Ràpita

2201900


Taula 2.4. Masses de l’aigua presents a l’àmbit d’estudi Font: Document IMPRESS, ACA

2.1.7. Dinàmica sedimentària fluvial La morfologia del Delta de l’Ebre és el resultat d’un balanç dinàmic entre les aportacions sedimentàries del riu i la seva mobilització per dinàmiques tant fluvials com marines. Les aportacions sedimentàries depenen del règim de cabals del riu, de la disponibilitat de sediment, de l’estat de la conca de drenatge i de l’orientació de la boca del riu. Les dinàmiques fluvials que afecten a la morfologia del Delta serien fonamentalment la inundació de la plana deltaica durant les crescudes, que suposaria la deposició de capes de sediment permetent així la seva acreció vertical; aquest fet és socialment inacceptable en l’actualitat, i s’evita mitjançant la laminació de caudals. Les dinàmiques marines que afecten a la morfologia del Delta són funció del clima marítim (onatge, nivell del mar, vent, sistema de corrents, etc.), és a dir, dels agents que són capaces de mobilitzar el sediment que arriba a la costa. La conca de drenatge del riu Ebre es troba regulada per presses; de fet, tan només queda, aigües sota de la pressa de Flix, un percentatge inferior al 3% de la superfície total de la conca sense regular. Cal mencionar els embassaments de Flix, Ribarroja i Mequinenza, construïts entre els anys 1945 i 1970. L’efecte que tenen els embassaments sobre les aportacions sedimentàries del riu al Delta és en dos sentits: per una part, actuen com barrera al pas de sediments, i per altre, laminen els caudals aigües a baix, particularment en situacions d’avinguda. Pel que fa al relatiu a sediments, s’estima que les presses suposen la retenció d’aproximadament el 93,7% del sediment que aportaria el riu (Varela et al. 1986). Es considera que el sediment gros, de diàmetre mig superior a 125 µm, que és el que es considera rellevant des del punt de vista de l’estabilitat costanera, es transporta per arrossegament de fons i queda retingut al 100%, de manera que les aportacions del mateix que arriben a la costa es produeixen aigües sota de les presses. Es considera que el sediment fi, de diàmetre mig inferior a 125 µm, que és el que permetria l’acreció de la plana deltaica en cas de produir-se inundacions de la mateixa, i que quan arriba a la desembocadura resta llarg temps en suspensió i després és transportat cap a la part més profunda de la plataforma, es transporta en suspensió i queda retingut en percentatges molt elevats però que no arriben al 100%. S’han portat a terme mesures



de sediment en suspensió en diferents treballs (Català 1969; Palenques 1987; Palenques et al. 1990; Guillem i Palenques 1992; Ibáñez et al. 1996), a patir de les quals es pot concloure que la carrega sòlida en suspensió s’ha reduït al voltant d’un 99%. És d’inicis del segle XX fins els anys 90. A la taula següent, s’observen les dades històriques dels cabal sòlid al tram del baix Ebre i la capacitat total dels embasaments de la conca valorat a partir de varis autors (Aurín Lopera, R. et al. 2004)

Any Capacitat (Hm3)

Caudal sòlid

(Tn / any) Font

1877 0 30.000.000 Gorria, 1877

1944 720 22.000.000 Desconeguda

1961 3.450 2.200.000 Català, 1969

1982 6.240 320.000 Varela et al., 1986

1986 6.280 150.000 Palanques, 1987

1987 6.280 130.000 Muñoz,1990

1990 6.280 120.000 Guillén et al., 1992

2000 7.000 100.000 P.H.N., 2000

Taula 2.5. Cabals sòlids al riu Ebre segons diferents autors En lo relatiu a laminació de caudals, cal considerar que el transport de sediments depèn del caudal circulant. Així, existeix un caudal mínim necessari que ha de ser excedit per a mobilitzar el sediment del fons. A més, els caudals màxims tenen una major influència en l’existència d’aquest transport que els caudals migs anuals, per lo qual la regulació dels mateixos resulta en una reducció del transport no linear, molt superior. La modelització del transport per arrossegament de fons per al curs sota de l’Ebre en el període 1954-1999 mitjançant el model de Van Rijn (1984) resulta en taxes de transport potencial promig de 150.000 m3/any i màxim de 810.000 m3/any per als 50 i 60, i de 20.000 m3/any i 140.000 m3/any, respectivament, per als 80 i 90, que es relacionen amb la irregularitat en els caudals circulants. En resum, pot afirmar-se que la construcció de presses en la conca de l’Ebre va ser el factor principal que va donar lloc a la disminució del caudal i a la reducció dràstica de les aportacions de sediment al Delta de l’Ebre, fet pel qual el sistema deltaic va passar d’estar modelat per la combinació riu-onatge a estar modelat únicament per l’onatge. Com conseqüència, es considera que el Delta ha trobat en una fase de retrocés global.



Per últim, és necessari mencionar en relació a la dinàmica sedimentària fluvial el fenomen de subsidència que s’està donant en el Delta de l’Ebre. En geologia i enginyeria, la subsidència descriu el moviment d’una superfície cap a baix respecte al nivell del mar; aquest procés s’està donant de forma continua en el delta, per compactació dels sediments que el conformin i per l’absència d’acreció de sediments sobre la seva superfície, que resultaria de la inundació periòdica de la plana deltaica degut a episodis de crescudes. Les taxes de subsidència s’estimen en 0,20 cm/any (ITGE 1996). 2.1.8. Dinàmica marina: clima marítim L’estat del mar es defineix a partir d’un conjunt de variables geofísiques com són l’alçada de l’onada, la direcció del flux mitjà de l’onatge, la duració, la variació del nivell del mar, la velocitat del vent, etc. En el cas del Delta de l’Ebre: -Les condicions mitjanes d’onatge en grans profunditats corresponen a onades d’1 m d’alçada, la major probabilitat d’ocurrència de les quals es dóna amb períodes de 4 segons, encara que es pot donar en un rang dels 2 als 10 segons. En situacions energètiques, amb una alçada d’onada de 5 m, els períodes van entre els 9 i els 11 segons, i la major probabilitat d’ocurrència es dóna en períodes de 8 segons. - Quan aquests règims es traslladen a les proximitats del litoral del Delta (la propagació de l’onatge es troba influenciada fonamentalment per la batimetria), s’obté que: • l’illa de Sant Antoni presenta la major concentració d’onatges amb major intensitat

per als onatges més freqüents de l’E • el Garxal i Riumar estan protegits per diversos elements que generen difracció de

tots els components que arriben a la costa. A més l’efecte d’interacció d’onada-corrent produeix una disminució extra de l’alçada de l’onada que arriba a la costa

• el tram que va des de la platja del Pal fins a la platja del Fangar està orientat a una finestra de concentració d’onatges que té la seva màxima intensitat en la platja de la Marquesa per als onatges més freqüents, que són de l’E

• el litoral de la zona nord de la península del Fangal es troba protegit de tots els components

- Els temporals de major intensitat procedeixen de l’ENE i de l’E. Són les llevantades: produïdes per vents originats als Alps septentrionals d’Itàlia, freqüentment molt forts i persistents. Es donen durant la primavera i la tardor, amb una freqüència de 8 a 10 vegades a l’any (Institució Catalana d’Història Natural, 1977), i juguen un paper molt important en el transport litoral de sediments i en la morfologia de les platges. -el règim de les marees correspon a una mar micromareal, i la marea meteorològica (variació que es produeix en el nivell del mar per efectes atmosfèrics) pot ser del



mateix rang que l’astronòmica(màximes amplituds d’onda de 0,25 m) o major. Per tant, les variacions del nivell mig es consideren poc rellevants. Les variacions del nivell del mar si hauran de tenir-se en compte en el futur, degut al procés d’ascens del nivell del mar lligat al canvi climàtic. - En l’àrea del Delta hi ha una corrent superficial general cap el SW, que és el resultat acumulatiu final de diverses corrents, inclús de direccions oposades, i que actua durant tot l’any. En la primavera i l’estiu és característica una inversió de corrents cap el NE en l’àrea del golf de Sant Jordi (Institució Catalana d’Història Natural, 1977). En l’estudi de dinàmiques es detalla, respecte al sistema de corrents, que (a) la zona de major corrent es localitza en el puntal de l’Illa de Sant Antoni, on la corrent significativa es produeix en direcció al nord i (b) que l’evolució sedimentària del front de Sant Antoni i l’Illa de Buda depenen en gran mesura de les corrents generades per aquest sector. - Els vents més efectius i importants per al desenvolupament del delta són els provinents del N-NW (tramuntana, mestral), que tenen el doble efecte de generar ones i transportar sorra en la plana deltaica. Les platges nord estan orientades paral·lelament a aquests vents, de manera que les ones generades per ells les agafaran obliquament i produeixen una notable deriva de sediments. A la vegada transporten una gran quantitat de sorra cap a l’interior de la plana deltaica i dins d’aquesta, especialment en les fletxes litorals on es formen importants cordons de dunes, que aconsegueixen el seu màxim desenvolupament en estiu, mentre que la resta de l’any són erosionats i parcialment destruïts per temporals marins. Els vents del N-NW tenen un paper molt limitat en el desenvolupament de les platges meridionals del delta protegides d’ell per la pròpia plana deltaica (Institució Catalana d’Història Natural, 1977). 2.1.9. Dinàmica marina: transport litoral de sedimentsl A continuació es descriu la dinàmica litoral al Delta de l’Ebre. La informació ha segut obtinguda, per una banda, del Estudio de Dinámicas de la Estrategia para la gestión sostenible de la costa. Demarcación Hidrográfica del Ebro, dut a terme per la Universidad de Cantabria (2005) per encàrrec de Taller d’Enginyeria Ambiental SL, i entregat al Ministerio de Medio Ambiente com a part d’aqueix document. També s’ha obtingut informació del capítol 5 del present document, que tracta l’evolució de la línea de costa del Delta de l’Ebre sota diferents escenaris d’augment del nivell del mar. La dràstica reducció de l’aportació de sediments per part del riu Ebre, deguda a la construcció d’embassaments a la conca, ha provocat l’evolució del Delta cap a un sistema dominat exclusivament per l’onatge; s’ha invertit així la tendència sedimentària a Cap Tortosa, que actualment es troba en retrocés.



El patró general és una divergència del transport front a Cap Tortosa, cap el nord i cap el sud, que es transforma en creixement de les fletxes del Fangar i la Banya. Les zones intermèdies funcionen com a zones de transvasament de sediments, reben i cedeixen volums de sediment per transport longitudinal. Per zones, Lòbul deltaic: zona de cap Tortosa Fins el primer terci del segle XX, l’evolució del delta de l’Ebre va ser clarament progressiva. En l’any 1937, una gran crescuda del riu va provocar l’obertura d’un nou canal funcional cap el nord (Gola Nord), situat a poca distància de la bocana anterior (Gola Est). Aquest fet, juntament amb el progressiu descens del sediment transportat pel riu, s’ha traduït en l’erosió del front del lòbul deltaic, fet pel qual es parla de desestabilització del Garxal, de l’Illa de Sant Antoni, de la Gola Est i de l’Illa de Buda. En el cas de la llacuna del Garxal, tendeix a erosionar-se des de la seva part interior, propera a la bocana; els sediments són arrastrats cap a la seva part oest i formen barres paral·leles adossades a la costa, que posteriorment són mobilitzades cap a Riumar i d’allà a la Badia del Fangar. En els casos de l’Illa de Sant Antoni, de la Gola Est i de l’Illa de Buda, la situació és de constant retrocés de la línia de costa. Hemidelta sud En general, es pot dir que l’àpex de la punta de la Banya és la zona receptora del sediment que, erosionat en cap Tortosa, es trasllada al llarg de la costa, al llarg de Migjorn, Eucaliptus i el Trabucador, que són zones de trànsit del sediment. El punt de canvi de zona d’erosió al nord i acreció al sud es troba a l’alçada de la llacuna de l’Alfacada; la costa està en avanç (deposició de sediment) en el tram Serrallo-Eucaliptus. El Trabucador és una barra mòbil. Les corrents dominants en el sector són paral·leles a ella, en sentit nord-est a sud-oest, i transporten sediment. El balanç net és negatiu: arriben menys sorres de les que es perden per l’extrem sud-oest, de manera que la línea de costa exterior retrocedeix. Tanmateix, els processos de revessament i erosió-rebliment cap a l’interior de la Badia dels Alfacs, que es donen en episodis de temporal, resulten en un creixement de la barra cap a l’interior. Existeixen desfasaments entre l’acció regressiva produïda per l’onatge continu i el creixement de la barra pel seu costat interior ocasionat pels temporals, que donen lloc a un estretament real de la barra. Quan aquest estretament és important i el següent temporal de llevant és fort, pot succeir que la barra es trenqui temporalment. Aquests trencaments es tanquen espontàniament, en funció de l’amplitud de la ruptura i de la meteorologia subsegüent.



A la península de la Banya i la badia dels Alfacs es dóna un retrocés de la línea de costa en la part externa i d’acreció cap a l’interior de la badia. Aquest procés d’acreció va assolir un valor màxim d’uns 700 m des de 1957 a 1998. Hemidelta nord En general, es pot dir que l’àpex de la punta del Fangar és la zona receptora del sediment que, erosionat en cap Tortosa, es trasllada al llarg de la costa , al llarg de Riumar i Marquesa, que són zones de trànsit de sediment.. La costa compresa entre Riumar i la península del Fangar es troba en retrocés amb una taxa constant, i no s’espera que aquest patró variï en els propers anys. A la península i badia del Fangar es dóna des de 1956 un procés continu d’erosió a la part més externa, i d’acreció fins a la punta, que fa avançar la línea de costa en la part nord de la península i prolongar la punta del Fangar cap a l’interior de la badia. Des de 1957 fins 1998 aquest creixement ha estat d’uns 1.400 m. A continuació s’adjunta una figura on apareix representat el balanç sedimentari per transport longitudinal de sediment.



Figura 2.4. Balanç sedimentari per transport longitudinal de sediment.

Font: Universidad de Cantabria (2009) 2.1.10. Situació actual del Delta davant l’augment del nivell del mar En condicions naturals els sistemes deltaics presenten certa capacitat de reacció o d’adaptació a pujades relatives del nivell del mar, donat que són sistemes dinàmics en els quals la inundació periòdica de la plana durant episodis de crescuda del riu suposa la deposició de sediments de granulometria fina, en particular llims, resultant així en l’acreció vertical de la plana. En el cas del Delta de l’Ebre, la regulació de la conca del riu mitjançant embasaments ha suposat, per una banda, evitar la inundació periòdica natural de la seva plana deltaica (donats l’ocupació i l’ús que es fa d’ella), i per altra banda, reduir dràsticament la quantitat de sediments que el riu transportava anteriorment. Com a conseqüència, la plana deltaica es comporta a tots els efectes com una costa passiva, és a dir, no presenta capacitat de resposta (acreció) vertical.

P7

138000

4860

0

4460

078100

134600

102000

110000

- 89400+ 138000

0

- 400

0

+ 33500+ 56500

- 236

600

- 8000

Tasas en m3/año



A més, la compactació dels dipòsits sedimentaris que conformen la plana deltaica, tant espontània com induïda (extracció d’aigua, dessecació superficial de zones inundades), té com a resultat l’enfonsament de la plana respecte al nivell del mar. Aquest procés rep el nom de subsidència. Les taxes de subsidència, valorades mitjançant la comparació de models teòrics de la geometria del Delta amb dades obtingudes de sondejos i perfils geofísics, s’estimen en 0,20 cm/any (ITGE 1996), encara que localment la taxa de subsidència pot ser major. A la figura següent es mostra un esquema de l’efecte de l’ascens del nivell del mar en una costa deltaica, contrastant dues situacions: quan té capacitat de resposta (acreció vertical) i quan no la té.

Figura 2.5. Esquematització de l’efecte de l’ascens del nivell del mar en una costa

deltaica (Sánchez-Arcilla et al. 1998). Superior: amb capacitat de resposta, Inferior: sense resposta

DESCRIPCIÓ DEL MEDI NATURAL

Estudis de base per a una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic N1: Delta de l’Ebre

Descripció del medi natural


ÍNDEX

2.2. MEDI NATURAL................................................................................................ 27 2.2.1. Introducció..................................................................................................27 2.2.2. Sistemes naturals.......................................................................................27

2.2.2.1. Sistemes marins.................................................................................28 2.2.2.2. Sistemes terrestres ............................................................................35 2.2.2.3. Aigües continentals i sistemes limnètics ............................................41




2.2. MEDI NATURAL 2.2.1. Introducció El riu Ebre conforma en el seu tram final un dels deltes més extensos del Mediterrani, d’una superfície aproximada de 320 km2. El Delta de l’Ebre presenta una forma triangular i lobulada, i la seva configuració actual és el resultat de la interacció entre els processos de sedimentació al·luvial, les corrents marines, la climatologia i l’acció humana. La seva diversitat de processos dinàmics, d’ambients i d’ecosistemes el converteix en un lloc únic. Aquesta singularitat ha motivat que una part del mateix gaudeixi de diverses figures de protecció: és Parc Natural, Espai del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural), espai de la Zarza Natura 2000, i forma part de la Llista de Zones Humides de Importància Internacional (Convenció Ramsar). Se’l considera la zona humida més important del Mediterrani occidental, després de la Camarga (Parc Regional Francès), i la segona d’Espanya, després del Parc Nacional de Doñana. El Delta de l’Ebre presenta una elevada heterogeneïtat en les condicions físico-químiques dels sòls i les aigües, tant espacial com temporal. El resultat és una gran diversitat d’ambients caracteritzats per microclimes, geologies, masses de vegetació i comunitats d’animals diferents. Molts dels ecosistemes més característics del Delta estan íntimament lligats a la disponibilitat d’aigua i a la qualitat d’aquesta, així com a processos dinàmics d’erosió, transport i deposició de sediments. L’ocupació agrícola del Delta de l’Ebre s’ha donat de forma intensa des del segle XIX, i únicament no ha modificat els espais perifèrics, on resulta difícil el control de la salinitat, o que presenten substrats molt desfavorables per al cultiu; aquests espais concentren alguns dels valors naturals més destacables del Delta. En general es por afirmar que els sistemes naturals del Delta de l’Ebre es troben influenciats per l’activitat humana, en particular: a nivell local, pel cultiu de l’arròs, a nivell regional, per la presència de nombrosos embassaments al riu Ebre, i a nivell global, pel canvi climàtic. 2.2.2. Sistemes naturals A continuació es descriuen els espais naturals presents al Delta de l’Ebre, i es relacionen amb els hàbitats d’interès comunitari (HIC) que hi són presents, d’acord amb la cartografia d’hàbitats de Catalunya a escala 1:50.000 (Departament de Medi Ambient. http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/habitats/inici.htm).




2.2.2.1. Sistemes marins S’inclouen en aquesta definició tant la franja litoral com l’estuari i les badies, tot i que en tots ells es dóna la presència, en proporcions diferents, d’aigua dolça. Tanmateix, s’ha considerat que la dominància en proporció de l’aigua salada constitueix el fet diferencial d’aquests sistemes. La franja litoral La franja litoral compren una longitud total de costa de 60 km, i un ample que va des de la línea de costa fins 1 milla mar endins; compren fonamentalment zones de batimetria entre 0 i 50 m, i només en el seu extrem nord-est, una zona de batimetria entre 50 i 200 m. Els factors que caracteritzen al mar Mediterrani són:

• l’absència de marees, • la salinitat relativament elevada i constant, • l’oligotròfia generalitzada • les diferències estacionals de temperatura (l’aigua és càlida a l’estiu i temperada a

l’hivern), • la transformació humana, que condiciona en particular els organismes i

comunitats existents a la costa, Tots aquests factors condicionen tant els ecosistemes pelàgics (mar obert) com els bentònics (fons), que presenten una composició específica, una estructura i una dinàmica estacional semblant a la d’altres llocs de la Mediterrània occidental, però diferent a la d’altres mars o oceans. Al mar Mediterrani es donen dues situacions contraposades particularment rellevants:

• A l’hivern, el refredament i l’acció del vent fan que les aigües superficials perdin flotabilitat, descendeixin i es barregin amb les aigües inferiors: els gradients verticals són molt febles i les aigües superficials ben il·luminades tenen nutrients.

• A l’estiu, l’augment de la insolació i la disminució del vent sobre el mar fan que aquest s’estratifiqui: els organismes vegetals del plàncton consumeixen els nutrients de la capa superficial il·luminada i apareix un gradient vertical d’organismes i nutrients molt fort.

A la franja litoral del Delta de l’Ebre es donen particularitats respecte a d’altres zones de la Mediterrània occidental. En concret:

• Degut a les aportacions d’aigua dolça que duu a terme el riu Ebre, la salinitat i densitat de les aigües costaneres front al Delta són més baixes (veure figura 2.1).




Figura 2.1. Descàrrega d’aigua dolça al Delta de l’Ebre. Font: Dinámica de las plumas de

dos ríos en las costas del mar Mediterráneo Español. Mösso et al. (1997-2004)

• Les aigües continentals de l’Ebre, juntament amb els afloraments d’aigües profundes que es donen a la zona, suposen una aportació extra de nutrients, que fa que la franja costanera del Delta sigui particularment rica en nutrients.

A la franja litoral es distingeixen: Zona pelàgica Es tracta de la regió marina que compren les aigües situades més enllà de la plataforma continental, és a dir, a mar obert. Es divideix en diferents subzones en funció de les característiques ecològiques, que alhora venen determinades per la profunditat. Segons s’ha definit la franja litoral, aquesta inclouria només la zona epipelàgica (fins als 200 m de profunditat aproximada), que correspon a una zona fòtica, és a dir, amb disponibilitat de llum i associada, per tant, a organismes fotosintètics. La distribució del fitoplàncton i la seva producció és desigual en l’espai (figura 2.1) i el temps (B). Les variacions temporals depenen de les diferents situacions ambientals que es donen al llarg de l’any: el cicle anual de fitoplàncton presenta mínims entre Juny i Setembre, quan les poblacions són poc denses i estan separades espacialment en capes d’aigua estratificada, la biomassa total és baixa, etc. Quan es trenca la termoclina i s’homogeneïtza la columna d’aigua, les poblacions es succeeixen amb una gran diversificació i la producció augmenta: el primer episodi es dóna habitualment al Novembre, i el màxim s’enregistra al Febrer, coincidint amb vents forts del sud-oest que provoquen un aflorament moderat d’aigües profundes a la costa; a partir del mes de Març s’inicia el cicle de repòs estiuenc.




Figura 2.2. Distribució espacial i temporal de fitoplàncton i de la seva producció. Font: Història Natural dels Països Catalans (1989).

La ictiofauna present a la zona pelàgica del Delta de l’Ebre es recull a l’apartat següent, corresponent a l’estuari. Zona bentònica Correspon al conjunt de regions aquàtiques que estan habitades pel bentos, és a dir, pels éssers vius que es fixen als fons. La heterogeneïtat del bentos és màxima en la zona litoral i s’homogeneïtza a mesura que augmenta la profunditat. Tot i que el canvi en les condicions ambientals és continu, pot haver-hi llindars més o menys definits. De forma general es parla d’una zona litoral i una pregona, el llindar entre les quals es troba allà on deixen d’aparèixer les algues bentòniques, fet pel qual també es parla de zona fital i zona afital. A la zona litoral es distingeixen les poblacions situades per sobre del nivell del mar (estrats supralitoral i mediolitoral), de les permanentment submergides (estrats infralitoral i cercalitoral). Al Delta aquests ambients apareixen lligats a fons de tipus sorrenc. Destaquen espècies de flora com la Posidonia oceanica (en una localitat de l’hemidelta nord), Cymodocea nodosa i Zostera noltii (dades de Biocat, Banc de Dades de la Biodiversitat. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html) i espècies de fauna com Spisula subtruncata, Ophiura texturata i Turritella communis, particularment abundants a la primavera.




L’estuari Un estuari és una regió costanera en la qual les variacions de salinitat determinen la circulació de l’aigua. Se’n distingeixen quatre tipus: altament estratificats o de falca salina, fiords, parcialment barrejats i verticalment homogenis. L’estuari del riu Ebre és altament estratificat o de falca salina, fet que significa que es poden distingir a la massa d’aigua dues capes perfectament definides en funció de les diferències de salinitat. La densitat de l’aigua dolça del riu és menor que la de l’aigua salada del mar, i per això se situa per sobre. Entre ambdues s’estableix una marcada interfase anomenada haloclina. En aquest tipus d’estuaris el cabal del riu és el que determina en major mesura la magnitud de la penetració de la falca salina en la llera fluvial; en els períodes de crescudes la falca disminueix la seva intrusió, mentre que per a cabals reduïts la falca s’introdueix i presenta majors longituds. En el cas de l’Ebre s’ha estimat que la falca és expulsada quan els cabals són superiors a 350-400 m3/s, que arriba a Migjorn quan els cabals són de 250-350 m3/s, que arriba a la illa de Gràcia quan els cabals són de 150-250 m3/s; per a cabals inferiors arriba a l’illa de Sapinya, i el seu límit teòric superior es troba a Amposta, si els cabals es redueixen fins a 80-100 m3/s (Guillén 1992, Ibáñez 1993). La morfologia de la llera també juga un paper important en la situació de la falca; la illa de Gràcia suposa un accident important en el relleu del riu, i constitueix la seva posició més habitual. En darrer lloc, el nivell del mar per sobre del habitual (situació de baixa pressió atmosfèrica) fa que la falca avanci cap al interior, mentre que per sota del habitual (alta pressió atmosfèrica) fa que la falca avanci cap al mar.

L’estuari destaca particularment pel que fa a ictiofauna; al Delta de l’Ebre es troben tant peixos marins que freqüenten les aigües salobres com peixos fluvials tolerants a certs nivells de salinitat. Presenten aquestes característiques: espècies autòctones i protegides com Acipenser sturio, Alosa alosa, Alosa fallax, Barbus graellsii, Gasterosteus aculeatus, Petromyzon marinus, Salaria fluviatilis (endèmica), i Syngnathus abaster; altres espècies autòctones però no protegides com Liza ramada i Squalius cephalus. Cal esmentar la presència al Delta d’una única espècie migratòria, Anguilla anguilla, que viu en aigües continentals però es reprodueix al mar, i de nombroses espècies introduïdes, algunes de les qual són capaces de tolerar certs nivells de salinitat, com Cyprinus carpio. (Font: Atlas de peces del Delta, actualment en procés de redacció. Web del Parc Natural del Delta de l’Ebre i web del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino). Les badies El Delta presenta dues fletxes litorals, la Punta del Fangar al nord i la Punta de la Banya al sud. Aquestes delimiten dues badies d’aigües someres, la Badia del Fangar i la Badia dels Alfacs, respectivament. Ambdues són extensions d’aigua semitancades que formen




cubetes de poca profunditat; superen escassament els 7 m en la seva cota màxima. Reben una notable aportació directa d’aigua dolça dels canals de desguàs dels arrossars.

Punta del Fangar i badia del Fangar

Punta de la Banya i badia dels Alfacs Pel que fa al seu valor ecològic, tant a la part central i més profunda del Fangar com als Alfacs hi ha alguers de les espècies protegides Cymodocea nodosa y Zostera noltii (Font: Biocat, Banc de Dades de Biodiversitat; Mapa de la vegetació submergida de la badia dels Alfacs. Pérez et al., 2006) que constitueixen ecosistemes complexos on es genera gran quantitat d’oxigen i de matèria orgànica, i lloc de reproducció, de posta i de creixement per a moltes espècies. Les badies constitueixen a més una zona d’alimentació i descans per a moltes aus, entre les quals destaquen el xatrac comú (Sterna hirundo) i el curroc (Sterna nilotica). Hi ha també presència de Caretta caretta (Font: Biocat, Banc de dades de Biodiversitat). Les badies constitueixen espais importants també des d’un punt de vista socioeconòmic, per les activitats en aqüicultura, pesca i marisqueig que acullen, fet que és degut a la seva gran capacitat productiva. Les badies reben aportacions d’aigua dola rica en




nutrients procedent del desguàs dels arrossars; el fraccionament espacial i temporal de les mateixes, juntament amb la favorable relació superfície-volum de les badies i un règim de vents adequat, provoca una eficaç barreja que fa que cada 1 m3 d’aigua dolça d’entrada generi una circulació 10 vegades superior. Els temps mitjans de renovació de les badies se situen entre 2 i 10 dies a la Badia del Fangar i al voltant de 20 dies a la Badia dels Alfacs. La taxa de renovació de l’aigua és crítica; quan és molt alta, els nutrients s’exporten al mar ràpidament i és mínim el temps d’aprofitament dels mateixos a la badia. Quan és molt baixa, s’arriba a condicions eutròfiques, que generen situacions d’anòxia, proliferacions biològiques nocives, mortalitat d’organismes, etc. L’estructura hidrogràfica actual de les badies es correspon amb la dels estuaris positius estratificats, fet que implica la renovació de la capa de fons, essencial per a què es mantinguin uns nivells d’oxigen compatibles amb la vida. La badia dels Alfacs presenta un equilibri més delicat, oscil·lant el flux d’intercanvi amb l’exterior entre els 4 i els 9 Hm3/dia, el que implica que la renovació de la capa profunda es produeix en un període de 5 a 13 dies. Per altra banda, els processos biològics que succeeixen al fons de les badies són susceptibles d’esgotar l’oxigen existent en aquestes aigües profundes en menys de 10 dies en circumstàncies desfavorables, com les que es donen a finals d’estiu: entrada mínima de cabals, evaporació molt elevada i altes temperatures, les quals afavoreixen els processos biològics de degradació de la matèria orgànica. Les badies del Delta de l’Ebre es troben sotmeses a una sèrie de pressions que fan perillar el seu equilibri, dinàmic i molt sensible, com són:

• El progressiu rebliment com a conseqüència de l’acumulació de sediments deguda a la pròpia dinàmica de transport litoral existent al Delta, que està tancant la Badia del Fangar i com a conseqüència incrementa els temps de renovació de l’aigua.

• Les excessives aportacions de nutrients produïdes pels cultius de mol·luscos. • Les excessives aportacions de nutrients inorgànics i matèria orgànica presents a

les aigües procedents dels arrossars. • L’acumulació de metalls pesants, en particular el plom (com a conseqüència de la

seva utilització en les activitats cinegètiques). A continuació es presenta una taula-resum en la qual es recullen les principals característiques dels sistemes marins presents al Delta de l’Ebre.




Sistemes naturals Principals factors ecològics Valors ambientals

En general, salinitat relativament elevada i constant. Existència d'una zona aproximadament circular de gradient de salinitat creixent, el centre

de la qual és la desembocadura de l'Ebre

Nombroses poblacions d'aus marines

En general, oligotrofia. Les zones més properes a la costa, que tenen més influència de les

aportacions d'aigües continentals són particularment riques en nutrients

Una de les àrees principals de reclutament de petits peixos pelàgics al Mediterrani occidental

(Eisenreich, 2005)

Diferències estacionals de temperatura i vent que condicionen l'existència de gradients verticals (n'hi

ha a l'estiu, de llum, nutrients i temperatura)

Estuari

Presència de falca salina; capa inferior d'aigua salada i capa superior d'aigua dolça. L'interfase

s'anomena haloclina. La posició més habitual és la illa de Gràcia.

Medi amb presència d'aigua dolça i aigua salada, particularment ric en nutrients. Abundant ictiofauna

Nivell de salinitat inferior a la de mar obert, degut als inputs d'aigua dolça procedent dels arrossars.

Estratificació d'aigua dolça i aigua salada.

Ambients dinàmics: (1) les dinàmiques de sedimentació litorals hi generen canvis (2) arribada

d'aigua dolça del desguàs dels arrossars (3) circulació de l'aigua (renovació)

Elevades concentracions de nutrients inorgànics i matèria orgànica

Biodiversitat elevada, en particular d'ictiofauna i avifauna. Destaca la presència d'alguers de fanerògames, als quals s'associa també una

elevada biodiversitat

Són molt importants per al seu equilibri dinàmic i sensible les taxes de renovació de l'aigua

Gran capacitat productiva, deguda a l'arribada d'aigua dolça rica en nutrients, a una favorable relació superfície-volum i a un règim de vents

adequat (Aqüicultura i pesca)

Marins

Badies

Franja litoral

Taula 2.1. Caracterització dels sistemes marins presents al Delta de l’Ebre




2.2.2.2. Sistemes terrestres Sistemes dunars En general, les platges són resultat d’un procés de modelatge litoral, en el que predominen els fenòmens de deposició de sediments front als d’erosió. En elles es donen condicions climàtiques extremes (forta irradiació, temperatures elevades, salinitat ambiental, etc.), i a més constitueixen un substrat mòbil i incapaç de retenir l’aigua de la pluja, i per tant particularment difícil de colonitzar. L’acció del vent genera les dunes en llocs on hi ha disponibles sediments que procedeixen del transport per part dels cursos fluvials i de les corrents marines litorals; en la gènesi de les dunes també juguen un rol important les plantes que són capaces de colonitzar la zona nua. A mesura que la distància al mar augmenta, les sorres s’estabilitzen d’una forma progressiva; així, les dunes de primera línia serveixen de protecció contra el vent marí, i darrere d’elles, en condicions més favorables, el complex sòl-vegetació evoluciona gradualment. Juntament amb la sorra es van acumulant materials fins argilosos que donen al substrat una granulació més apta per a la colonització per part de la vegetació. El sistema dunar més extens i complex del Delta de l’Ebre es troba a la punta del Fangar, juntament amb la platja de la Marquesa. En ell s’observa la gradació característica en funció del vent dominant, des de les dunes mòbils cobertes per Ammophila arenaria arundinacea i Elymus farctus fins a comunitats situades al resguard dels vents, amb espècies com Crucianella maritima i Thymelaea hirsuta. Existeix també un ecosistema dunar ben conservat i fixat per la vegetació, principalment tamarius (Tamarix canariensis), al voltant de la llacuna del Garxal. És particular el cas de la badia dels Alfacs; encara que el marge del Delta que limita amb ella és un entorn evidentment litoral, no presenta una configuració típica de platja; només s’hi observen algunes zones amb acumulació de sediments de naturalesa sorrenca. Aquest fet és degut al funcionament dinàmic de la badia, que ha limitat la deposició de sediments. Per altra banda, l’expansió del cultiu de l’arròs ha ocupat el territori fins el límit costaner.




Platges i sistemes dunars de la punta del Fangar Cal assenyalar que la punta del Fangar i la punta de la Banya, així com la franja litoral corresponent la barra del Trabucador, platja dels Eucaliptus, platja del Serrallo, platja de l’Alfacada, platja de Buda, illa de Sant Antoni, platja de la Marquesa i platja del Fangal, estan considerats per la cartografia d’hàbitats de Catalunya com a plans costaners sorrencs o llimosos, sovint recobertes de mantells microbians, que correspon amb el HIC no prioritari 1140, i que presenta un recobriment habitualment superior al 50%. Associats als ecosistemes dunars es troben altres HIC: - Dunes mòbils embrionàries (2110, no prioritari) - Dunes mòbils del cordó litoral, amb Ammophila arenaria (2120, no prioritari) - Dunes litorals fixes amb comunitats del Crucianellion maritimae (2210, no prioritari) - Dunes amb coberta de Malcomietalia (2230, no prioritari) Tots es localitzen a la franja litoral del Delta de l’Ebre, combinats entre ells i amb el HIC 1140, i presenten recobriments generalment baixos. Sistemes halobis: saladars, maresmes, salines Els sistemes halobis es localitzen a sòls argilo-llimosos fortament salins, que es donen en els terrenys més enfonsats del Delta (on hi afloraments d’aigua del nivell freàtic que s’evapora, fent cristal·litzar les sals presents al sòl) o bé en els terrenys situats darrere dels cordons de dunes litorals (que són envaïts periòdicament per les aigües marines empeses pels vents de Llevant). Es tracta de zones d’inundacions temporals espontànies (saladars i maresmes) o controlades (salines). Les maresmes són espais de transició entre el medi terrestre i el marí, sotmesos a efectes diversos com el onatge, l’oscil·lació freàtica i les descarregues d’aigua dolça del riu i dels canals. En el Mediterrani en general, i donada la poca amplitud de les marees, les maresmes no estan exposades a oscil·lacions diàries del nivell d’aigua marina, sinó que en elles es donen períodes d’inundació molt notables, per aigua continental durant els mesos de pluges, i per aigua marina durant els temporals. Durant la resta de l’any




predomina l’evaporació, i per tant la disminució del volum d’aigua i la dessecació. Les maresmes són sistemes de gran productivitat biològica i que compleixen una funció rellevant en la dinàmica costanera del Delta, tant pel seu caràcter d’espai sedimentari litoral com pel seu efecte dissipador de l’acció erosiva de l’onatge.

Maresmes al Delta de l’Ebre Les salines constitueixen explotacions tradicionals per a l’obtenció de sal, ubicades als espais de maresmes. Són terrenys transformats en un sistema de canals i extenses zones entollades d’escassa profunditat, on les aigües mareals van passant per gravetat d’uns compartiments a altres, on es facilita progressivament l’evaporació de l’aigua i la subsegüent precipitació de la sal. Les seves característiques peculiars, amb basses de profunditat i de salinitat variable, contribueixen a incrementar la diversitat biològica, ja que proporcionen hàbitats molt favorables per a determinades espècies i constitueixen indrets acceptables per a la nidificació. El valor ecològic, paisatgístic i cultural de les salines depèn, en bona mesura, del manteniment dels mètodes tradicionals d’explotació; la modernització de les mateixes pot produir considerables impactes. En els sistemes halobis, l’estructura de les comunitats vegetals depèn dels patrons espacials de salinitat i humitat del sòl. La vegetació mostra adaptacions a nivells de salinitat alts, com l’emmagatzematge de sal a l’interior dels sucs cel·lulars per a no deshidratar-se per l’efecte de l’osmosi (crassitud, suculència), l’excreció activa de sal a través de glàndules epidèrmiques especials, etc. Entre els valors biològics d’aquests ambients destaca la diversitat florística que alberguen les seves comunitats halòfiles, amb espècies com Arthrocnemun macrostachyum, Zygophiullum album i un seguit d’espècies del gènere Limunium. És també destacable la riquesa ornitològica, tant pel que fa a espècies nidificants com a migratòries: els limícoles, els flamencs, i diversos grups d’aus marines, com la gavina d’Audouin (Larus auoduiini) troben aquí les seves àrees predilectes d’alimentació. Per últim, destaca l’herpetofauna, que inclou l’endèmica sargantana de las Pitiüses (Podarcis pityusensis).




Els ecosistemes halobis inclouen els següents HIC: - Comunitats de Salicòrnia i altres plantes anuals, colonitzadores de sòls argilosos o

sorrencs salins (1310) - Prats d’espartina (1320) - Armenteres mediterrànies halins (Juncetalia maritimi) (1410) - Matollars halòfils mediterranis i termoatlàntics (Sarcocornetea fruticosae) (1420) - Matollars halonitròfils (Pegano-Salsoletea) (1430) - Comunitats halòfiles de sòls d’humitat molt fluctuant (1510) A l’àmbit d’estudi, es troben saladars i maresmes fonamentalment al lòbul del Delta i a la punta de la Banya. A la zona humida de platges de l’Alfacada, de la Platjola i dels Eucaliptus, i erms de la Tancada també apareixen, estructurats a escales de microrelleu. De fet els saladars d’aquesta zona constitueixen el principal lloc de nidificació per a la perdiu de mar (Glareola pratincola) de tot el Delta. Pel que fa a les salines, a l’espai existent entre la cubeta de la llacuna de la Tancada i la Badia dels Alfacs es troben les antigues salines de Sant Antoni, que han estat reconvertides en part en una gran piscifactoria. El seu nivell d’inundació és variable segons l’època de l’any, fet que condiciona la formació de petites illes que a la primavera són emprades per a la nidificació per moltes aus, en particular de larolimícoles. També en relació amb la fauna és important la presència en elles del fartet (Aphanius iberus). Pel que fa a flora, destaca la presència de diferents espècies del gènere Limonium, considerades en perill d’extinció a nivell europeu, i que en alguns casos tenen al Delta el seu únic indret de distribució a Europa. En la punta de la Banya, junt a la barra del Trabucador, es troben les salines de la Trinitat, actualment en funcionament. El relleu és molt pla i generalment s’inunda amb les pujades del nivell del mar i els temporals; per això, els escalfadors i cristal·litzadors de les salines s’han protegit amb un sistema de dics per evitar-les. La seva importància per a la nidificació d’aus ha determinat la inclusió de les salines de la Trinitat com a Reserva Natural dins el Parc. Sistemes agrícoles: l’arrossar Els arrossars són un sistema agrícola, és a dir, un sistema regulat entròpicament. Són de fet el sistema quantitativament més important del Delta de l’Ebre: la seva superfície ha és de gairebé un 70% de la plana deltaica (aproximadament 20.000 ha).




Vista aèria del Delta, en concret de la zona on es troben els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja;s’aprecien els arrossars a l’estiu

Se’ls ha considerat sistemes aquàtics temporals de poca profunditat que presenten una fase seca durant l’hivern, és a dir, amb una periodicitat inversa a la dels sistemes aquàtics temporals naturals, que en les nostres latituds resten secs durant l’estiu (Folch, 1989). Aquest fet els confereix gran importància ambiental: els arrossars són explotats per multitud d’aus aquàtiques com a àrees de reproducció i, sobretot, d’alimentació i descans, i actuen com a hàbitats de substitució d’aiguamolls naturals. Per exemple, les espècies d’anàtids hivernants presenten un alt nombre d’efectius a la tardor, en estreta relació amb la superfície d’arrossars inundats i les aus limícoles, que exploten els ambients de sòls humits, es concentren en aquestes zones principalment entre novembre i febrer, quan és major l’extensió d’arrossars gairebé secs. Ala arrossars es troben tres espècies de flora protegides: Lindernia dubia, Marsilea cuadrifolia i Bergia capensis. Els arrossars del Delta presenten importància ambiental també pel fet que constitueixen una matriu que comunica sistemes naturals, com el riu, les llacunes i la franja litoral. A més, l’aplicació d’elevades dotacions de reg als mateixos juga un paper significatiu en la dessalinització de la plana deltaica; altrament, la intrusió de la falca salina resultaria en la salinització de sòls i aqüífers subterranis. El conreu de l’arròs està lligat a l’existència d’una xarxa de canals que permeten l’entrada i sortida d’aigua dels camps. Al Delta l’aigua es capta del riu Ebre a l’Assut de Xerta mitjançant dos grans canals, que discorren al llarg d’ambdós marges del riu i posteriorment la distribueixen mitjançant una intricada i complexa xarxa de conduccions que funcionen bàsicament entre els mesos d’abril (inundació dels camps i sembra) i setembre (maduració i collita). L’aigua de desguàs dels arrossars és conduïda cap a les llacunes i les badies del Delta; així, la xarxa de canals presenta una importància ambiental fonamental, donat que comunica i controla els processos hidrodinàmics del conjunt d’ambients aquàtics deltaics. És, a més, utilitzada com a hàbitat per nombrosos




rèptils i amfibis, entre els quals destaquen la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i la tortuga d’estany (Emys orbicularis), i presenta també una ictiofauna i unes poblacions de macroinvertebrats similars a les del riu Ebre. A continuació es presenta una taula-resum en la qual es recullen les principals característiques dels sistemes terrestres presents al delta de l’Ebre:


Acció del vent Protecció contra l'acció erosiva de les onades

Estabilització per colonització per part de la vegetació Hi són representats diferents hàbitats dunars

Hàbitat (nidificació, hivernada) important per a ocells larolimícoles

Paisatge escàs i singular

Zones d’inundacions temporals espontànies (saladars i maresmes) o controlades (salines)

Sistemes escassos, singulars i amenaçats a nivell mundial

Concentracions elevades de sals al sòl Flora especialitzada i diversa

Riquesa ornitològica

Maresmes: funció rellevant en la dinàmica costanera , tant pel seu caràcter d’espai sedimentari

litoral com pel seu efecte dissipador de l’acció erosiva de l’onatge

Arribada d'aigua des del riu Ebre (assut de Xerta) mitjançant una xarxa de canals de disribució

(sèquies)

Àrees d'alimentació, descans i reproducció per a multituds d'aus aquàtiques

Fase humida: abril-setembre Funció connectiva: matriu humida que comunica riu, llacunes i franja litoral

Fase seca: octubre-marçEvita la intrusió salina (salinització de sòls i

aqüífers) a la plana deltaicadesalinitzen la plana deltaïca

Desguàs d'aigua a les llacunes i badies del Delta Els canals aporten aigua dolça rica en nutrients a les llacunes i les badies

Els canals són hàbitat per nombrosos rèptils i amfibis

Terrestres

Dunar

Sistemes halobis: saladars, maresmes i

salines

Arrossars

Taula 2.1. Caracterització dels sistemes terrestres presents al Delta de l’Ebre




2.2.2.3. Aigües continentals i sistemes limnètics Sistema fluvial El riu Ebre és el de més cabal de tota la Península Ibèrica, i el segon més llarg després del riu Tajo. Neix als Picos de Europa, a la Cordillera Cantàbrica, i discorre en direcció nord-oest - sud-est al llarg d’una vall, l’anomenada depressió de l’Ebre, fins desguassar a la mar Mediterrània, on forma el Delta. Té una longitud d’uns 930 km, i la superfície de la seva conca hidrogràfica és de 83.093 km2, la més extensa de l’estat espanyol. L’Ebre és un riu fortament regulat; de fet, només un 3% de la superfície de la seva conca, la que és troba aigües avall de Flix, està sense regular. Els principals embassaments són Mequinença, Riba-Roja i Flix, tots ells construïts entre 1945 i 1970. Aigües avall de Riba-Roja el cabal de l’Ebre es correspon bàsicament amb el que es desembassa del pantà, a excepció de les captacions que es fan en Xerta mitjançant el Canal de la Dreta i el Canal de l’Esquerra. Les dades de cabal de l’Ebre (per a Tortosa) apareixen recollides i analitzades en el darrer apartat de l’annex corresponent a l’anàlisi evolutiva de variables climàtiques. En el tram corresponent a la plana deltaica, el riu Ebre pràcticament no presenta bosc de ribera (HIC 92A0, alberedes, salzedes i altres boscos de ribera), amb excepció de a la illa de Sapinya, situada pròxima a la marge dreta i en terme municipal de Amposta. Aquesta illa té unes 7 ha de superfície i s’ha format com a conseqüència de l’acreció de barres de conglomerats, de manera que el nivell freàtic en ella està al nivell del riu, molt proper a la superfície de la illa. En ella hi són presents dues espècies protegides: Fraxinus angustifolia subsp. oxycarpa i Lonicera biflora. En aquest tram es troba també la illa de Gràcia, pròxima a la marge dreta del riu i situada al començament del terme municipal de Sant Jaume d’Enveja. Presenta 127,62 ha de superfície, i està ocupada bàsicament per camps de cítrics, en concret de tarongers. Només als marges hi perduren restes de vegetació natural, fonamentalment helòfits. Pel que fa a la ictiofauna, al Delta de l’Ebre es troben tant peixos marins que freqüenten les aigües salobres com peixos fluvials tolerants a certs nivells de salinitat. Presenten aquestes característiques: espècies autòctones i protegides com Acipenser sturio, Alosa alosa, Alosa fallax, Barbus graellsii, Gasterosteus aculeatus, Petromyzon marinus, Salaria fluviatilis (endèmica), i Syngnathus abaster; altres espècies autòctones però no protegides com Liza ramada i Squalius cephalus. Hi ha també espècies que són característicament d’aigua dolça, com Chondrostoma miegii (protegida), Cobitis paludica (endèmica i protegida). Cal esmentar la presència al Delta d’una única espècie migratòria, Anguilla anguilla, que viu en aigües continentals però es reprodueix al mar, i de nombroses espècies introduïdes, la majoria de les quals són d’aigua dolça: Ameiurus




melas, Carassius auratus, Esox lucius, Fundulus heteroclitus, Gambusia holbrooki, Gobio gobio, Micropterus salmoides, Misgurnus anguillicaudatus, Pseudorasbora parva, Sander lucioperca, Silurus glanis, i algunes de les quals són capaces de tolerar certs nivells de salinitat, com Cyprinus carpio (Font: Atlas de peces del Delta, actualment en procés de redacció. Web del Parc Natural del Delta de l’Ebre i web del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino). Marjals Fins fa alguns anys es podia observar un nombre important de zones humides al llarg del riu Ebre entre Tortosa i Amposta, sovint situades al peu de la terrassa fluvial, on es donen afloraments d’aigües subterrànies. L’extensió dels conreus als marges del riu ha reduït la representació territorial d’aquest tipus de sistemes naturals, i actualment es pot esmentar la marjal de Campredó, localitzada al marge esquerra del riu Ebre al costat de la carretera C-237, que va de Tortosa a l’Aldea, i dins del polígon industrial de Campredó. S’hi troba vegetació helofítica (Phragmites australis subsp. ruscionensis, Typha sp.), bosc de ribera (HIC no prioritari 92A0) i tamarigars (HIC no prioritari 92D0). Pel que fa a fauna destaca la presència de Triturus helveticus. Llacunes litorals Les llacunes són sistemes joves a escala geològica, que es formen en terrenys on hi ha depressions i que amb el pas del temps s’omplen gradualment de sediments, és a dir, es colmaten. Per aquest motiu, la diversitat biològica acostuma a ser baixa; tot i que pel seu aïllament espacial es previndria alta, de fet la seva curta duració temporal no permet l’aparició de noves espècies. Al perímetre del Delta de l’Ebre existeixen un seguit de llacunes costaneres de natura salobre, vestigi d’un passat marítim. Presenten poca profunditat, 60 cm de mitjana, i només excepcionalment superen el metre de profunditat, com passa a l’Encanyissada i a la Platjola. A nivell de substrat, les llacunes sovint presenten una mescla de llims i sorres, de manera que la proporció de sorra augmenta amb la proximitat a la línia de costa. La dinàmica de les llacunes està fortament condicionada per les entrades d’aigua dolça, procedent del desguàs dels arrossars, i d’aigua salada, procedent de mar obert o de les badies. El balanç d’aquestes entrades d’aigua, juntament amb les taxes d’evaporació -que varien al llarg de l’any- determina la salinitat de les llacunes en un moment determinat. Els nivells de nutrients a les llacunes depenen fortament de les entrades d’aigua de desguàs dels arrossars, particularment riques en fòsfor i nitrogen. Aquest fet resulta freqüentment en l’eutrofització de les llacunes: la gran quantitat de nutrients disponibles, dissolts en l’aigua resulta en un augment de les poblacions de fitoplàncton, que alhora comporta la disminució de les concentracions d’oxigen dissolt en l’aigua i la pèrdua de




biodiversitat biològica. A finals de la dècada dels 80 es van construir en diverses llacunes, com la del Canal Vell, canals de circumval·lació per tal de recollir l’aigua del desguàs dels arrossars i evitar així la seva entrada directa; aquest fet va provocar, per una banda, un fre progressiu al procés d’eutrofització i, per una altra, una menor entrada d’aigua dolça, que ha resultat l’augment de la salinitat. La vegetació de les llacunes està constituïda per praderies de macròfits submergides (d’espècies com Ruppia cirrosa, Potamogeton pectinatus) i per un cinturó de vegetació helofítica (Phragmnites australis, Typha sp.), que proporciona indrets de reproducció i resguard a nombroses espècies, en particular d’herpetofauna i avifauna. De fet, les llacunes litorals són espais d’importància ornitològica internacional; al Delta destaquen espècies com l’agró roig (Ardea purpurea), el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus), el curroc (Gelochelidon nilotica), la polla blava (Porphyrio porphyrio), arpella vulgar (Circus aeruginosus), el martinet ros (Ardeola ralloides), el bitó comú (Botaurus stellaris) i diverses espècies d’anàtids. Destaquen entre les espècies d’ictiofauna Aphanius iberus i Valencia hispanica, espècies endèmiques i protegides. Les llacunes litorals constitueixen un HIC prioritari, de codi 1150, que inclou quatre categories de la Llista d’Hàbitats CORINE: llacunes litorals sense poblacions de carofícies (21.11), llacunes litorals amb poblacions de carofícies (21.12), llacunes litorals amb comunitats submergides de Ruppia, Potamogeton pectinatus… (21.2111) i salines (89.12). Estan cartografiades com a llacunes litorals: les Olles, el Canal Vell, lo Garxal (Hemidelta nord), lo Riu Vell, els Calaixos de Buda, l’Alfacada, la Platjola, la Tancada i l’Encanyissada (hemidelta sud). El HIC prioritari 1150* es troba també representat a la punta de la Banya. A continuació es duu a terme una descripció detallada de cadascuna de les llacunes litorals del Delta de l’Ebre; la superfície assignada a les mateixes correspon amb l’especificada al Document IMPRESS (ACA, 2005). Les Olles La llacuna de les Olles presenta una superfície total de 97,97 ha, i és per tant una de les més petites del Delta. Al seu voltant existeix una extensa àrea de vegetació helofítica, que comença a la platja de l’Arenal i s’estén fins el Goleró, i que consisteix fonamentalment en canyissar (Phragmites australis). Aquest àrea es troba fragmentada en diferents unitats degut, entre d’altres, a la construcció de canals de drenatge per als arrossars. L’entrada d’aigua dolça procedeix del desguàs dels arrossars, fet que provoca una forta eutrofització (degut a l’ús de fertilitzants) i contaminació (degut a l’ús de pesticides) a la llacuna. Els nivells de salinitat a les Olles són particularment baixos.




Les Olles

A la llacuna, el recobriment de macròfits és molt pobre, i tan sols es troben algunes soques aïllades de Potamogeton sp. A la franja costanera, la vegetació halòfila (HIC no prioritari 1420, matollars halòfits mediterranis i termoatlàntics) és predominant. Es troben espècies com cirialera comuna (Arthrocnenum fruticosum), jonc marí (Juncus maritimus), ensopegueres de roca com Limonium virgatum, lleterassa de platja (Euphorbia paralias), melgó marí (Medicago marina), panical marí (Eryngium maritimum), tamarius (Tamarix canariensis), etc. En relació amb la fauna, es troben diversos ardeids nidificants, entre ells l’agró roig (Ardea purpurea), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el martinet ros (Ardeola ralloides), el martinet blanc (Egretta garzetta), el martinet menut (Ixobrychus minutus) i l’esplugabous (Bubulcus ibis). També es troben força passeriformes com el balquer (Acrocephalus arundinaceus), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i el boscaler comú (Locustella luscinioides), entre altres. Durant l’època de caça les poblacions d’anàtids i fotges desapareixen gairebé del tot per la mida reduïda de la llacuna i per l’excessiva pressió cinegètica que es dóna en ella. Aquesta zona també constitueix un punt important de pesca d’anguila (Anguilla anguilla), que és capturada al coll que uneix la llacuna amb badia del Fangar. El Canal Vell La llacuna del Canal Vell presenta una superfície de 262,27 ha, i és la més gran de l’hemidelta nord. Fins als anys 70 es considerava la més gran de tot el Delta, però el conreu de l’arròs i la construcció de canals de circumval·lació van causar la pèrdua de superfície. De les tres cubetes que hi havia inicialment en resten només dues: l’Estella i l’Illot. Hi ha netrada d’aigua dolça procedent del desguàs dels arrossars, i també d’aigua salada, marina.




El Canal Vell La vegetació helofítica s’ha recuperat notablement durant els darrers anys, sobretot al sector nord-est, des de la zona de l’Escarabat fins a prop del Trastellador. Està constituïda per canyissar amb bogues (Typha sp.), per jonques marines (Scirpus maritimus), i apareixen també formacions arbustives de tamarius gàl·lics (Tamarix gallica). Els macròfits cobreixen el 90% del fons de la llacuna, destacant les espècies Potamogeton pectinatu i Ruppia cirrhosa (HIC no prioritari 3150, estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submergits d’espigues d’aigua (Potamion)). Pel que fa a ictiofauna, s’hi troben el fartet (Aphanius iberus) (protegit mitjançant Llei 12/2006; RD 439/90 i Directiva d’Hàbitats) i l’anguila (Anguilla anguilla). El rèptil més significatiu és la tortuga d’estany (Emys orbicularis), que es considera vulnerable i és objecte d’un projecte de reforç poblacional. Pel que fa a avifauna, es tracta d’una important zona de pas per a passeriformes de canyissar; té interès com a punt d’hibernació per a anàtids, fotges (Fulica atra), flamencs (Phoenicopterus ruber), ardeids com el bitó comú (Botaurus stellaris) i passeriformes com el blauet (Alcedo atthis), la cotxa blava (Luscinia svecica) o el repicatalons (Emberiza schoeniclus); hi nidifiquen espècies com el martinet menut (Ixobrychus minutus), l’agró roig (Ardea purpurea), el martinet ros (Ardeola ralloides), el martinet blanc (Egretta garzetta), la cigonya comuna (Himantopus himantopus), el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus), i passeriformes com el balquer (Acrocephalus arundinaceus), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), el boscaler comú (Locustella luscinioides) o el bertrol (Cisticola jundicis). El Garxal El Garxal es troba al lòbul deltaic, situat al marge esquerra del riu Ebre, en terme municipal de Deltebre. Té una superfície de 205,72 ha. Es tracta d’una llacuna molt poc profunda i en plena formació – el seu origen data de mitjans del segle XX-, que presenta




un gran dinamisme. L’entrada d’aigua dolça es dóna exclusivament pel riu; l’intercanvi amb l’aigua del mar es produeix durant els temporals.

Vista frontal del lòbul deltaic; s’aprecia El Garxal La vegetació està conformada per canyissars amb bogues (Phragmites australis, Typha sp.) i per jonqueres de Juncus maritimus, acompanyades per algun pollancre (Populus nigra) i algun àlber (P.alba). Hi ha també vegetació psammòfila o d’arenals (Dunes movents embrionàries, HIC no prioritari 2110), i són particularment interessants els herbassars submergits (HIC no prioritari 3150, estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submergits d’espigues d’aigua (Potamion)). Pel que fa a avifauna, el Garxal destaca per les concentracions d’aus que hi són presents a la primavera, i és també important com a zona de nidificació per a espècies com l’agró roig (Ardea purpurea), el martinet menut (Ixobrychus minutus) o el fumarell carablanc (Chlidonias hybrida), entre altres. Durant els passos migradors els limícoles més abundants són la gamba verda (Tringa nebularia), el pigre gris (Pluvialis squatarola) i el territ comú (Calidris alpina). El Calaix de Buda El Calaix de Buda o els Calaixos de Buda es troba al lòbul deltaic, situada al marge dret del riu Ebre, en terme municipal de Sant Jaume d’Enveja. Té una superfície de 737,89 ha. Està constituïda per dues cubetes principals, Calaix Gran o de Dalt i Calaix de Baix o de Mar, i una multitud de petites basses connectades entre sí. La formació de barres costaneres i la seva posterior evolució són l’origen d’aquestes llacunes.




Vista lateral de El Calaix de Buda Els Calaixos de Buda és la llacuna menys influenciada pel cicle del cultiu de l’arròs, el que es manifesta en l’escassa variació temporal del nivell de les aigües i de la concentració de la salinitat i els nutrients; l’aigua provinent del drenatge dels arrossars és de poca importància, degut a la petita superfície de drenatge en comparació amb la de Calaixos. El Calaix de Mar està molt influenciat pel mar, ja que amb freqüència hi entra aigua durant els temporals. El Calaix Gran està connectat al riu Ebre i a la Gola de Migjorn pels canals de la Pesquera de Vicens i de l’Enric. S’hi troba vegetació helofítica formada per canyissars, bogars, jonqueres de Scirpus maririmus, S.litoralis i Juncus maritimus. Hi ha també bosquets de tamarius, entre els quals Tamarix boveana, una espècies estrictament protegida al Delta pel Decret 328/1992, així com comunitats halòfiles: salicorniars arbustius, salicorniars herbacis i comunitats de limòniums, que inclouen Limonium vigoi, una espècie de la qual només es coneixen dues poblacions, una a Buda i una altra a l’Ametlla de Mar. Pel que fa a fauna, es tracta d’una de les zones de més interès ambiental del delta, i allotja poblacions molt nombroses d’ocells aquàtics, tant nidificants com hivernants. L’Alfacada L’Alfacada es roba a l’hemidelta sud, en terme municipal de Sant Jaume d’Enveja, i presenta una superfície de 193,58 ha. La seva formació ha estat lligada a l’activitat de la gola de Migjorn, antiga desembocadura que en l’actualitat resta tancada durant la major part de l’any, ja que el cabal que circula per aquest braç no és prou important com per mantenir-la oberta. La morfologia actual de l’Alfacada també ha estat condicionada per l’activitat humana: ha sofert processos de dessecació, s’ha ampliat pel marge occidental i s’ha evitat l’entrada d’aigua marina aixecant un dic de sorra que l’aïlla dels temporals. La franja d’espai




natural que voreja a les aigües s’ha ampliat notablement, ja que part dels arrossars s’han reconvertit en aiguamolls.

L’Alfacada La vegetació està formada per comunitats helofítiques on predomina el canyís (Phragmites australis) i les bogues (Typha sp.). Es troben també herbassars submergits (HIC no prioritari 3150, estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submergits d’espigues d’aigua (Potamion)). En relació a la fauna, és un indret important per a la nidificació d’aus. Durant l’època de cria, la seva proximitat a l’illa de Buda fa que sigui un lloc d’alimentació molt emprat pels ardeids. Durant els passos migratoris en hivern, aquesta zona acull nombrosos anàtids, larolimícoles i passeriformes. Es tracta d’un espai natural de protecció especial que està també inclòs al PEIN de Delta de l’Ebre i en la Xarxa Natura 2000. La Platjola La Platjola es troba a l’hemidelta sud, en terme municipal de Sant Jaume d’Enveja. Té una superfície de 56,41 ha, i presenta una forma molt allargada i estreta, disposada de forma perpendicular a la línia de costa. Geomorfològicament funciona com un canal de desbordament. L’aigua dolça li arriba per tres desaigües, i té una bocana de comunicació amb el mar (Gola de la Platjola). Durant tot l’any presenta variacions de profunditat de fins 1 m, i també variacions en el nivell de la salinitat de les aigües. Les aigües de la Platjola són fortament eutròfiques, i és per això que a la llacuna no s’hi troben macròfits. Al voltant de la llacuna hi ha un important canyissar (Phragmites australis) amb bogues (Thypha sp.).




A nivell de fauna, la llacuna destaca per la nidificació d’ardeids, anàtids i passeriformes. Entre els ardeids es poden trobar la pràctica totalitat d’espècies que nidifiquen al Delta. Entre els passeriformes es troben: el balquer (Acrocephalus arundinaceus), la boscarla de canyar (A.scirpaceus), la boscarla unicolor (Locustella luscinioides) i una subespècie d’escribà palustre de distribució limitada al sud de França i a l’est de la Península Ibèrica, Emberiza schoeniclus whiterby. A l’hivern la Platjola és un dormidor d’ardeids i d’arpella vulgar (Circus aeruginosus).

La Platjola La Tancada i la bassa dels Ous La Tancada es troba també a l’hemidelta sud, en terme municipal d’Amposta. Es disposa de forma paral·lela a la línia de costa interna de la badia dels Alfacs, i propera a la costa deltaica, i està formada per dues basses de dimensions i profunditats similars (inferior a 70 cm), que ocupen una superfície total de 245,95 ha i es coneixen com a Calaix de Dalt (bassa est) i Calaix de Baix (bassa oest); la comunicació amb el mar és directa en les dues basses a través de diferents sèquies. La Tancada es caracteritza per mostrar una forta oscil·lació anual de la conductivitat, molt lligada a la dinàmica del cultiu de l’arròs. En ambdues cubetes s’hi forma tan sols un cinturó estret de vegetació, ja que els arrossars han anat ocupant al llarg del temps les zones de vegetació natural. En les aigües, que estan eutrofitzades, tan sols es troben herbassars de Rupia cirrhosa. Pel que fa a fauna, és un espai important per a l’hivernada de diversos anàtids, zona d’alimentació per a flamencs (Phoenicopterus ruber) i bernats pescaires (Ardea cinerea), així com per a nombrosos larolimícoles que nidifiquen a les salines de Sant Antoni. És zona de nidificació per a espècies com el curroc (Sterna nilotica), gamba roja (Tringa totanus), ànec collverd (Anas platyrhynchos), fotges (Fulica atra), cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), camallarga comú (Himantopus himantopus) i xatrac comú (Sterna hirundo).




La bassa dels Ous es troba prop de la llacuna de la Tancada, i és un petit aiguamoll de menys de 4 ha, la superfície del qual s’ha anat reduint per l’expansió dels arrossars, però que acull diferents espècies d’aus nidificants.

La Tancada L’Encanyissada L’Encanyissada està situada a l’hemidelta sud, en termes municipals de Sant Carles de la Ràpita i Amposta. És la llacuna més meridional, més extensa (la seva superfície total és de 760,67 ha) i més profunda del Delta de l’Ebre, i està formada per dues cubetes molt desiguals, la cubeta Gran (llacuna de l’Encanyissada, de 114 cm de profunditat màxima) i el Clot (llacuna del Clot, de 60 cm de profunditat màxima), que es troben separades per una resclosa. Existeix a la zona una tercera llacuna, la Nòria, que és la de menor mida i està separada de les altres dues per una carretera i arrossars. El nom de l’Encanyissada prové del perímetre vegetal que l’envolta, un espès canyissar molt important per al refugi, aliment i nidificació de moltes espècies d’aus; de fet, constitueix l’única reserva de caça d’aus aquàtiques de Catalunya. L’Encanyissada és una típica llacuna costanera de forma allargada. El seu eix major es troba paral·lel a la línea de costa de la badia dels Alfacs, de la qual dista 1,5 Km; aquest terreny es troba ocupat gairebé exclusivament per arrossars. L’extrem oriental de la llacuna té limitada la seva comunicació amb la resta, i amb el temps s’hi ha format una ansa de forma triangular anomenada els Abismes. En l’actualitat, estan comunicades a través d’un canal artificial d’uns 100 m de longitud. Tots els contorns de la llacuna, especialment la vora nord, en què el cinturó de vegetació helofítica és més ampli, està ple de petites anses i sinuositats. La connexió de la llacuna amb el mar es realitza mitjançant 4 canals, que comuniquen cadascuna de les zones: els Abismes, la part central, l’ansa Cinta i la part més occidental. Una de les connexions de la llacuna amb el mar es troba obstruïda per un art de pesca fix tradicional, la Pantena; la gestió de la qual correspon a la Confraria de Pescadors de Sant Pere. L’entrada d’aigua dolça del cultiu d’arròs és molt important, i es duu a terme a




través de diferents punts, tant en la cubeta Gran (canal Curt, desguàs de les Olles, canal d’embarcador, etc.) com a la cubeta Clot (desguàs dels Gossos). Tots ells sorgeixen com ramals d’un canal de circumval·lació que envolta la llacuna per la seva part nord, encara que alguns reben a més aigua d’altres canals independents. La llacuna va patir problemes importants d’eutrofització anys enrere, quan l’única aportació d’aigua dolça era procedent dels arrossars. En ella es va dur a terme una experiència pilot de dessecació, que va donar bons resultats, i actualment rep aportacions d’aigua dolça directament de la xarxa de reg, a més de les procedents dels arrossars. Tot i això, els nivells d’eutròfia encara són elevats. L’Encanyissada presenta un extens canyissar amb taques de jonquera i salicornar. Els herbassars aquàtics són també importants. En relació a la fauna, és un indret important per a la nidificació, hivernada i pas de moltes espècies d’anàtids, làrids, ardeids i passeriformes. S’han xifrat en ella unes 150 espècies d’aus. En relació als rèptils, hi ha present en ella una població de tortuga de tortuga europea (Emys orbicularis).

Imatge des de la pròpia llacuna de L’Encanyissada; al fons, el Montsià

Ullals Els ullals són surgències originades per les aigües de pluja que flueixen per l’aqüífer dels massís dels Ports i del Montsià cap al mar, i que quan es troben amb els substrats geològics deltaics (al·luvials), ja saturats d’aigua, es veuen obligades a emergir. Els ullals són característicament de forma circular i tenen un diàmetre d’entre 5 i 55 m, i una profunditat d’entre 2,7 i 7 m. Donat que l’aqüífer dels massís dels Ports i del Montsià és càrstic, les seves aigües difereixen notablement de les de la resta d’ambients aquàtics del Delta; es tracta d’ambients mesohalins, amb un elevat contingut de carbonats i calci, i també de clorurs i sodi que procedeixen de les aigües mineralitzades de l’aqüífer deltaic. Són ambients moderadament oligotròfics, en els que la producció primari està limitada pel fòsfor.




Al Delta de l’Ebre es troben:

• Els ullals de l’Arispe i Baltasar, que ocupen més de 25 ha de torberes en les quals es donen uns 20 afloraments diferents d’aigua, i que estan envoltats per horts i arrossars. A nivell de fauna, és destacable el fet que en aquests ullals s’ha descobert l’únic animal endèmic del Delta, la diminuta planària (Phagocata ullala).

• Els ullals de la Panxa, en els quals es va redescobrir l’espècie Iris xiphium, que feia

un segle que no s’havia citat en la meitat est de la Península Ibèrica. S’hi extrauen turbes en un àrea de 2 ha, en el sector nord de l’espai.

• Els ullals del Tronc, situats en els erms de Casablanca, a l’extrem occidental de la

llacuna de l’Encanyissada; alguns han deixat de ser funcionals. Als ullals es troben els següents HIC: - Aigües estagnants oligomesotròfiques, dures, amb vegetació bentònica de carofícies (3140), en els ullals del Tronc - Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submergits d’espigues d’aigua (Potamion) (3150), a tots ells. - Aiguamolls calcaris amb mansega (Cladium mariscus) (7210*, prioritari), als ullals del Tronc. A continuació es presenta una taula-resum en la qual es recullen les principals característiques de les aigües continentals i els sistemes limnètics presents al Delta de l’Ebre:





Cabals circulantsVegetació de ribera (actualment molt escassa a les

ribes i riberes de l'Ebre. Se'n troba una mostra a l'illa de Sapinya)

Ictiofauna

MarjalsAfloraments d'aigües subterrànies al límit dels

conglomerats pliocuaternaris al peu de la terrassa fluvial del riu Ebre

Diversitat de vegetació

Sistemes joves a escala geològica (processos de formació i colmatació) Elevada diversitat biològica pel que fa a avifauna

Substrat format per llims i sorres (les sorres augmenten en proporció amb la proximitat a la

línia de costa)Hàbitats importants per a ictiofauna i herpetofauna

Nivells de salinitat fluctuants amb el temps Gran capacitat productiva (Aqüicultura i pesca)

Escassa profunditat

Elevades concentracions de nutrients, que procedeixen de les entrades d'aigua del desguàs

dels arrossars

Aigües continentals i sistemes limnètics

Llacunes litorals

Sistema fluvial

La més gran de l'hemidelta nord

Formada per dues cubetes: l'Estella i l'Illot

Poc profunda grans concentracions d'aus a la primavera: anàtids, xatracs, limícoles, làrids

Molt dinàmica; actualment en desetabilització, des de 2000

Entrada d'aigua dolça exclusivament pel riu

Entrada d'aigua salada en temporals

Formada per dues cubetes: Calaix Gran o de Dalt i Calaix de Baix o de Mar

Una de les zones de més interès natural del conjunt del Delta; allotja poblacions molt nombroses

d'ocells, tant nidificants com hivernants

La llacuna menys influenciada pels arrossars

Escassa variació temporal en nivell d'aigua, salinitat i nutrients

El Calaix de Mar està molt influenciat pel mar; el Calaix Gran està connectat al riu Ebre i a la Gola

de Migjorn Morfologia condicionada per activitat antròpica (dessecació, ampliació, construcció de dic de

sorra)Zona important per a la nidificació d'aus

Actualment en procés de colmatació

Durant els passos migradors a l'hivern acull anàtids, larolimícoles i passeriformes; destaquen Egretta alba , Platalea leucorodia , Anas crecca , Limosa

limosa

Zona d'alimentació per a les aus que nidifiquen a Buda

El Garxal

L'Alfacada

El Calaix de Buda/ els Calaixos de Buda

El Canal Vell




variacions importants de profunditat i salinitat al llarg de l'any

Nidificació d'ardeids, anàtides (pràcticament totes les espècies que nidifiquen al Delta) i passeriformes

Fortament eutròfica (aigües dolces procedeixen de 3 desguassos d'arrossars)

Formada per dues cubetes: Calaix de Dalt (bassa est) i Calaix de Baix (bassa oest)

Zona d’alimentació per a flamencs (Phoenicopterus ruber ) i bernats pescaires (Ardea cinerea ), així com per a nombrosos larolimícoles que nidifiquen a les

salines de Sant Antoni

Comunicació directa de les 2 cubetes amb el mar

zona de nidificació per a espècies com el curroc (Sterna nilotica ), gamba roja (Tringa totanus ), ànec collverd (Anas platyrhynchos ), fotges (Fulica atra ),

cabussó emplomallat (Podiceps cristatus ), camallarga comú (Himantopus himantopus ) i xatrac

comú (Sterna hirundo )

Variacions importants de salinitat, en funció del cicle de l'arròs

Eutròfica

Està formada per dos cubetes molt desiguals, la cubeta Gran (llacuna de l’Encanyissada, de 114 cm de profunditat màxima) i el Clot (llacuna del Clot, de 60 cm de profunditat màxima), que es

troben separades per una resclosa

Hi nidifiquen la majoria d'espècies d'ardeids del Delta. S'han xifrat 150 espècies d'ocells

La llacuna més meridional, extensa i profunda

Comunicada amb el mar (amb la badia dels Alfacs, de forma natural i també artificial)

Hi arriba aigua dolça del desguàs dels arrossars i també de la xarxa de reg

Nivells d'eutròfia elevats

Aigües mesohalines, que presenten continguts elevats de carbonats i calci; també de clorurs i

sodi

Singularitat hidrològica i ecològica: es tracta d'ambients peculiars de distribució limitada, amb

fauna i flora particulars

Aigües moderadament oligotròfiques Presència d'espècies endèmiques o rares a nivell regional en Catalunya

Ullals

La Tancada

La Platjola

L'Encanyissada

Taula 2.2. Caracterització de les aigües continentals i els sistemes limnètics presents al

Delta de l’Ebre

DESCRIPCIÓ DEL MEDI SOCIOECONÒMIC

Estudis de base per a una estratègia de prevenció i d’adaptació al canvi climàtic N1: Delta de l’Ebre Descripció del medi socioeconòmic


ÍNDEX 2.3. MEDI SOCIOECONÒMIC ..........................................................................................57

2.3.1. Introducció......................................................................................................57 2.3.2. La població.....................................................................................................57 2.3.3. Les activitats econòmiques ............................................................................63 2.3.4. Les infraestructures........................................................................................72 2.3.5. La ordenació del territori ................................................................................81



2.3. MEDI SOCIOECONÒMIC

2.3.1. Introducció

En aquet apartat s’analitzen els principals descriptors del medi socioeconòmic de l’àmbit d’estudi, a partir de dades obtingudes de diferents fonts d’informació: − Dades estadístiques poblacionals i socioeconòmiqes elaborades per l’Institut

d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). − Dades de producció econòmica facilitades pel Departament d’Agricultura,

Alimentació i Acció Rural (DAR) de la Generalitat de Catalunya. − Dades de projecció econòmica i social recollides al Pla Territorial Parcial de les

terres de l’Ebre, de l’any 2005. − Dades urbanístiques, extretes dels Plans d’ordenació municipal (POUM, PGM,

Normes subsidiàries de Planejament) dels diferents municipis, així com d’altres Plans d’ordenació territorial d’abast supra-municipal (Pla Territorial de les terres de l’Ebre, Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, etc).

2.3.2. La població

La població total del conjunt dels municipis que configuren l’àmbit deltaic era, a l’any 2007, de 59.172 habitants, segons dades extretes de l’IDESCAT. A la taula següent es mostren les dades de població resident (censada), població estacional, així com dades referents al nombre total d’habitatges i tipologia dels mateixos, en els principals nuclis de població del delta de l’Ebre.

T.M. Població resident (2007)

Població estacional

ETCA1

(2003)

Població total2 ETCA (2003)

Nº habitatges

(2001)

Primera residència

(2001)

Segona residència

(2001)3

Densitat de

població (2007)5

L’Ampolla 2.662 Sense dades

Sense dades 2.863 807 2.056 74,7

L’Aldea 3.927 - - 1.581 1.251 324 111,5

Camarles 3.479 - - 1.200 997 203 138,3

Deltebre 11.603 - 232 10.465 4.428 3.314 1.114 103

Amposta 19.805 -220 17.539 8234 5.911 2.323 143,2

St. Jaume 3.434 - - 1.460 1.091 369 56,5





ETCA1

(2003)

Població total2 ETCA (2003)

Nº habitatges

(2001)

Primera residència

(2001)

Segona residència

(2001)3

Densitat de

població (2007)5

d’Enveja

St. Carles de la Ràpita 14.262 993 13.088 7.505 4.184 3.321 53,7

Taula 2.3.1. Dades poblacionals dels municipis: Deltebre, Amposta, Sant Jaume d’Enveja i Sant Carles de la Ràpita. Font: Institut d’Estadística de Catalunya

(IDESCAT) 1ETCA: població equivalent a temps complert any. 2. Veïns residents d’aquest territori més la població estacional. 3. Inclou segones residències no ocupades 4. Inclou places hoteleres, càmpings i turisme rural 2006 L’evolució de la població ha seguit pautes de comportament diferents en els sis municipis principals que configuren l’àmbit deltaic. Els termes municipals de l’Ampolla, l’Aldea, Amposta i Sant Carles de la Ràpita han experimentat un creixement significatiu de la població entre els anys 2003-2004 a 2007; s’observa una atenuació d’aquest creixement entre 2005 i 2007 a l’Ampolla, però. El municipi de Sant Jaume d’Enveja, en canvi, ha mantingut la seva població bastant estable durant tot el període, amb un lleu increment a partir de l’any 2005. La població de Deltebre, d’altra banda, ha anat incrementant a bon ritme des de l’any 1998, amb una lleu davallada l’any 2006.

Evolución de la población(L'Am polla 1998-2007)

1.000

1.500

2.000

2.500

3.000

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Pobl

ació

n



Evolución de la población(L'Aldea 1998-2007)

3.000

3.200

3.400

3.600

3.800

4.000

1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

Pobl

ació

n

Evolución de la población(Deltebre 1998-2007)

10.000

10.200

10.400

10.600

10.800

11.000

11.200

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Pobl

ació

n

Evolución de la población(Am posta 1998-2007)

15.000

16.000

17.000

18.000

19.000

20.000

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Pobl

ació

n



Evolución de la población(St. Jaum e d'Enveja 1998-2007)

3.000

3.200

3.400

3.600

3.800

4.000

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Pobl

ació

n

Evolución de la población

(St. Carles de la Ràpita 1998-2007)

10.00010.50011.00011.50012.00012.50013.00013.50014.00014.500

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Pobl

ació

n

Figura 2.3.1. Evolució de la població en els principals municipis de l’àmbit deltaic: Deltebre, Amposta, Sant Jaume d’Enveja i Sant Carles de la Ràpita. Font: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Per altra banda, el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (PTTE), preveu que la població total de les comarques que configuren les Terres de l’Ebre serà, per a l’any 2016 de 182.622 habitants, amb uns 81.725 habitants a la comarca del Baix Ebre i uns 62.975 habitants a la comarca del Montsià. La projecció demogràfica prevista per a aquestes dues comarques a l’any 2016, basada en dades tendencials i en una projecció de referència, es resumeix a la taula següent:

Projecció demogràfica (en núm. habitants)

Any 1981 1991 1996 2016

Sistema Tendència Referència

Total Baix Ebre 62.557 64.645 65.879 69.380 81.725

Sistema Tortosa 41.006 40.150 41.046 44.758 50.644

Sistema l’Aldea-Camarles-Deltebre-l’Ampolla

15.563 18.181 18.340 17.351 23.034



Projecció demogràfica (en núm. habitants)

Any 1981 1991 1996 2016

Sistema Tendència Referència

Sistema l’Ametlla de Mar-El Perelló

5.988 6.314 6.493 7.271 8.047

Total Montsià 52.974 54.307 54.767 57.359 62.796

Sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita

34.311 35.672 36.116 38.755 42.724

Sistema Alcanar-Ulldecona-La Sènia

18.663 18.635 18.651 18.604 20.072

Taula 2.3.2. Projecció demogràfica a les Terres de l’Ebre. Font: Pla Territorial Parcial

de les Terres de l’Ebre. Generalitat de Catalunya, 2001. El sistema de l’Aldea-Camarles-l’Ampolla i Deltebre, amb 18.340 habitants a l’any 1996, i que per tendència se situaria entorn els 17.000 habitants a l’any 2016, assoliria, segons les previsions del PTTE, una població de referència de 23.000 residents. El sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita, amb poc més de 36.000 habitants a l’any 1996, i amb un creixement tendencial de prop dels 39.000 habitants, augmentaria la seva població fins a uns 42.000 residents, segons les previsions realitzades pel PTTE. No obstant, tal i com s’observa a la figura 2.3.1. i a la taula 2.3.1, la realitat demogràfica dels municipis compresos a l’àmbit del present estudio ha superat les previsions demogràfiques del PTTE. Només els municipis de Deltebre i de Sant Carles de la Ràpita, per exemple, han superat en més d’un 20% les projeccions tendencials previstes per a l’any 2016, sense haver assolit encara aquesta data. El sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita, per exemple, amb poc més de 36.000 habitants l’any 1996, tindria una població de referència, per a l’any 2016, d’uns 42.700 habitants (i per tant un creixement estimat d’unes 6.600 persones); no obstant, les dades del cens municipal de l’any 2006 revelaven que aquest sistema contava ja amb 41.893 habitants, pel que s’havia superat en més de 3.000 habitants la població tendencial prevista per a l’any 2016 (estimada en 38.755 habitants). La següent figura expressa el percentatge d’ocupació de la població activa per sectors d’activitat, en els principals municipis que configuren l’àmbit deltaic. Segons les dades reflectides, la major part de la població activa dels principals municipis que configuren el Delta de l’Ebre desenvolupen la seva activitat laboral en el sector de serveis:



Població ocupada per sectors d'activitat (2001)

0,020,040,060,080,0

100,0

Ampolla L'Aldea Deltebre Amposta St.Jaume

d'Enveja

St.Carles dela Ràpita

Perc

enta

tge

(%)

Agricultura Indústria Construcció Serveis

Figura 2.3.2. Evolució de la població ocupada per sectors d’activitat (any 2001). Font: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Per altra banda, destaca l’alt percentatge de població ocupada en el sector agrícola en el municipi de Sant Jaume d’Enveja, en el qual el percentatge d’ocupació en aquest sector és més del doble que en el sector industrial, i pràcticament idèntic al d’ocupació en el sector de serveis. Aquestes dades indiquen que aquest municipi mostra una economia decantada per les activitats agrícoles. L’augment del percentatge d’ocupació en el sector serveis i en la construcció, està clarament relacionat amb l’increment de l’activitat turística que s’ha produït durant els darrers 30 anys, en els municipis costaners de Catalunya. No obstant, malgrat que la disminució de l’ocupació en el sector primari, en gairebé tots els municipis analitzats el percentatge de població ocupada en aquest sector es troba al voltant del 20%, molt per sobre de l’ocupació registrada en la resta de del Catalunya. Segons conclou el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre, la inevitable reducció de l’ocupació en el sector agrari, procés irreversible en el conjunt de Catalunya, es veuria moderada dins de les terres de l’Ebre, principalment per les immillorables condicions que aquest àmbit ofereix per al conreu i la implantació de noves tecnologies agrícoles, les quals han de comportar repercussions positives sobre la producció (seguretat de la producció respecte climatologies adverses, augment de la productivitat i de la qualitat, rejoveniment de la població agrària, etc.). A més, s’ha de tenir en compte que s’anirà estenent la dedicació a l’agricultura a temps parcial, cosa que permetrà situar la pèrdua d’ocupació agrària en el seu punt just i infravalorat per aquest fet en aparèixer en el sector industrial o de la construcció.



2.3.3. Les activitats econòmiques

El Sector primari Agricultura: arrossars L’ocupació agrícola del Delta de l’Ebre s’ha produït de forma intensa des del segle XIX, i ha implicat la transformació de gairebé totes les seves superfícies (a excepció dels terrenys perifèrics, on resulta difícil el control de la salinitat, i dels terrenys que presenten substrats molt desfavorables per al cultiu). L’activitat agrícola, i concretament el cultiu de l’arròs, es pot afirmar que és un dels principals elements que imprimeix un caràcter singular al conjunt de l’àmbit deltaic. L’agricultura, i en particular el conreu de l’arròs, és una de les grans bases econòmiques del Delta. La disponibilitat d’aigua al llarg de tot l’any ha permès desenvolupar una activitat agrícola perdurable en el temps. Segons el Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre (Consorci per a la protecció Integral del Delta de l’Ebre, 2006), la superfície dedicada al conreu de l’arròs va augmentar significativament entre 1972 i 2000, de 16.949 a 21.554 ha (un total de 4.605 ha), en detriment de superfícies ocupades per zones humides o per d’altres conreus. L’any 2000, doncs, la superfície dedicada a aquest conreu representava un 66,5% de la superfície total de la Plana deltaica. Segons dades del Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya elaborat pel CREAF, el percentatge de superfície dedicada al conreu de l’arròs en cadascun dels municipis del Delta era la que es recull a la taula següent:

Improductiu Municipi Bosc

(%) Matollar

(%) Prats (%) Altres (%) Natural

(%) Artificial

(%)

Conreus (%) Total (ha)

l'Ampolla 1,38 4,88 1,51 1,02 0,54 4,61 86,07 3.532 Deltebre 0,14 3,04 0,17 1,4 12,4 4,09 78,76 9.105

Sant Jaume d'Enveja 0,18 1,53 0,01 4,92 14,43 1,73 77,2 4.878

Amposta 0,58 9,85 0,12 3,56 7,55 3,3 75,05 13.620 Sant Carles de la Ràpita 1,42 18,18 0,19 3,77 26,01 21,11 29,33 5.094

Taula 2.3.3. Percentatges d’ocupació dels diferents usos del sòl al Delta de l’Ebre. Font: Mapa de Cobertes del Sòl a Catalunya (CREAF)



El volum d’arròs produït al Delta constitueix gairebé el 98% de la producció total a Catalunya. Una gran part compta amb el distintiu de Denominació d’Origen Protegit (DOP), que s’utilitza per a designar els productes agroalimentaris que es produeixen en una zona geogràfica determinada i que deuen les seves característiques fonamentalment al medi geogràfic, considerant els factors naturals i els humans, i que a més són produïts, transformats i elaborats en la zona geogràfica que dóna nom a la denominació. El conreu de l’arròs al Delta compleix a més funcions ecològiques fonamentals: per una banda, els arrossars poden ser considerats com a ecosistemes aquàtics de poca fondària, amb una fase seca durant el hivern, és a dir, una periodicitat inversa a la de la majoria dels ecosistemes aquàtics temporals naturals, que resten secs durant l’estiu (Història Natural dels Països Catalans. Folch, 1989). Aquests sistemes són emprats per nombroses aus aquàtiques com a àrees de reproducció i, sobre tot, d’alimentació i descans, de manera que actuen com a hàbitats de substitució de les zones humides naturals. De fet, la importància ambiental que presenten els arrossars és en gran part deguda a les poblacions d’avifauna que sustenten; les espècies d’anàtids hivernants són abundants a la tardor, en relació amb la superfície d’arrossars inundats i les de limícoles es concentren fonamentalment entre novembre i febrer, quan és major l’extensió d’arrossars pràcticament secs. A més, els arrossars constitueixen una matriu que comunica els ambients fluvials, lacustres i marins, i generen una de les aportacions més importants d’aigua dolça que els hi arriba. En darrer lloc, és important assenyalar que l’aplicació d’elevades dotacions de reg en els arrossars juga un paper significatiu en la dessalinització de la Plana deltaica. Pesca marina La pesca és una activitat molt important en l’àmbit deltaic; de fet, al Delta de l’Ebre es captura el 10% del volum total de captures de pesca Catalunya, que representa el 13% del valor en el mercat. L’activitat pesquera es centra al voltant dels Ports de l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Segons dades facilitades pel Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya, en els tres Ports esmentats les captures han disminuït al llarg dels darrers anys, com es mostra en les figures següents. Aquest fet sembla ser conseqüència, principalment, de la contaminació i sobreexplotació dels recursos marins, però no es descarten altres causes relacionades amb una disminució general de l’ocupació en aquest sector.



Captures pesqueres (1990-2007) Deltebre

100.000,00

200.000,00

300.000,00

400.000,00

500.000,00

600.000,00

1990

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2007

Kg c

aptu

rats

Figura 2.3.3. Captures pesqueres a Deltebre en el període 1990-2007. Font:. Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Generalitat de Catalunya.

Captures pesqueres (1990-2007) Sant Carles de La Ràpita

2.000.000,002.500.000,003.000.000,003.500.000,004.000.000,004.500.000,005.000.000,005.500.000,00

1990

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2007

Kg

capt

urat

s

Figura 2.3.4. Captures pesqueres a Sant Carles de la Ràpita en el període 1990-2007. Font:. d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Generalitat de Catalunya.



Captures pesqueres (1990-2007) L'Ampolla

100.000,00

200.000,00

300.000,00

400.000,00

500.000,00

600.000,00

1990

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2007

Kg c

aptu

rats

Figura 2.3.5. Captures pesqueres a L’Ampolla en el període 1990-2007. Font:. Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Generalitat de Catalunya.

Pesca continental La primera activitat econòmica important en el Delta del Ebre va ser l’explotació pesquera de les llacunes litorals. Aquesta activitat està regulada en l’actualitat per la Confraria de Pescadors de Sant Pere, la qual fou fundada l’any 1114, i els estatus de regulació de la qual daten de 1820. Actualment es pesca a les llacunes de L’Encanyissada, La Tancada, El Canal Vell i Les Olles; en les tres primeres llacunes s’ha donat un descens generalitzat i simultani de les captures des dels anys ’70 (quan es va assolir el màxim) fins a mitjans dels ’90. Les espècies de major importància econòmica són l’orada (Sparus aurata), el llobarro (Dicentrarchus labrax), diferents mugílids (llises), i l’anguila (Anguilla anguilla). Aqüicultura Al Delta de l’Ebre es practica l’aqüicultura marina, tant a la franja costanera i a les badies com a mar obert, i també l’aqüicultura continental o en terra, a les llacunes i altres indrets (per exemple conreus de peixos integrats en coreus d’arròs). L’aqüicultura en terra es realitza principalment mitjançant la construcció de llacunes artificials, de major o menor superfície, o mitjançant la instal·lació d’estancs artificials (de formigó, de fibra de vidre, fibrociment, etc.). El cultiu pot ser amb aigua dolça (anguiles i mugílids) o amb aigua salada (d’orades, llobarros o llagostins).



L’aqüicultura en mar obert sòl es sòl dur a terme en zones costaneres més o menys protegides, on s’instal·len gàbies marines (per a la producció de peixos) o altres estructures flotants, como les long lines i les plataformes (flotants o fixes), per a la producció de mol·luscos bivalves. En l’àmbit deltaic es troben els dos tipus de cultius marins. El conjunt de l’activitat aqüícola representa una important font d’ingressos per a l’economia de la zona. En l’àmbit deltaic hi ha instal·lades més del 75% de les empreses catalanes dedicades a aquesta activitat. D’aquestes, la major part es dediquen a la producció de mol·luscos, amb una producció d’unes 3.700 tones anuals (que representen gairebé el 100% del total de producció de mol·luscos a Catalunya). Aproximadament el 76% de la producció aqüícola de tot el Delta correspon als musclos. Les instal·lacions dedicades al cultiu de musclos es reparteixen en 167 vivers, 90 dels quals es troben a la badia dels Alfacs i la resta, a la badia del Fangar. El cultiu de l’orada aporta constitueix la segona activitat aqüícola en importància quant a producció; l’any 2000 la producció d’orada al Delta representà el 47% de la producció total catalana.

Espècie Tones % Orada 627,89 14,99 Musclo 3189,23 76,12 Ostrón 355,92 8,50 Mugil 2,30 0,05

Llobarro 2,27 0,05 Anguila 3,70 0,09 Ostra 0,03 0,00

Navalla 8,30 0,20

Taula 2.3.4. Producció aqüícola al Delta de l’Ebre (2001). Font: Pla Territorial de Terres de l’Ebre

La badia dels Alfacs, així com la del Fangar, per tant, constitueixen un medi marí de característiques especialment favorables per l’aqüicultura: baix hidrodinamisme, fortes oscil·lacions de salinitat i riquesa de nutrients aportats per l’aigua dolça dels canals de desaigua dels arrossars. Aquestes condicions són molt favorables per a la instal·lació de determinats cultius, especialment de bivalves (musclos, ostres, cloïsses). Es distingeixen dues modalitats de cultiu: les estructures flotants, on es crien musclos i ostres, i els parcs tancats, situats sobre els fons sorrencs laterals de les badies, on es crien les cloïsses.



Els principals riscos que amenacen les activitats aqüícoles, en general, són la manca de renovació de l’aigua i la progressiva colmatació de les badies: en el cas de la badia dels Alfacs la manca de renovació de l’aigua provoca una disminució del grau d’oxigenació de la mateixa, especialment en determinades èpoques de l’any (concretament a l’estiu, quan coincidint amb un increment significatiu de la temperatura de l’aigua). A la badia del Fangar aquesta situació s’agreuja encara més degut a la progressiva colmatació i tancament de la badia, fet que ha provocat una disminució del 50% de la producció de mol·luscs en els darrers anys. Sector secundari Activitat industrial En el conjunt del Delta de l’Ebre l’activitat industrial es troba poc desenvolupada, i gairebé sempre té una base agrària. De fet, la major part de les activitats industrials es localitzen en l’eix de la carretera N-340, fora de la Plana deltaica. No obstant, això, el nombre d’establiments industrials ha experimentat un creixement notable en els darrers anys, especialment en els municipis de l’Ampolla, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, tal i com es mostra a la taula següent:

Any L’Ampolla L’Aldea Deltebre Amposta St. Jaume d'Enveja

Sant Carles de la Ràpita

2002 12 29,00 60 121 17 62 2001 12 31,00 59 122 20 62 2000 10 33,00 59 126 20 60 1999 10 33,00 60 121 17 60 1998 9 31,00 57 116 16 63 1997 10 31,00 60 112 16 59 1996 12 32,00 54 113 18 58 1995 10 27,00 51 111 16 58 1994 9 29,00 46 107 14 58

Increment 2002/1994 25,00 0,00 23,33 11,57 17 6,45

Taula 2.3.5. Evolució del nombre d’establiments industrials a l’àmbit d’estudi. Font:

IDESCAT. NOTA: no s’inclouen dades relatives al terme municipal de Camarles, ja que la superfície d’aquest es troba majoritàriament fora de la Plana deltaica



Segons es recull al Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (PTTE), les característiques geogràfiques, climàtiques i de disponibilitat de recursos naturals (principalment de sòl i aigua) atorguen al Delta de l’Ebre importants possibilitats de desenvolupament industrial respecte dels sistemes industrials de la resta de Catalunya i del País Valencià. Un altre factor que pot impulsar la industrialització d’aquest àmbit és el procés de gasificació que s’està duent a terme mitjançant el Pla d’extensió de la xarxa de Gas Natural (que permetrà el subministrament a poblacions properes al gasoducte general d’Enagas) i mitjançant el Pla d’extensió de la xarxa local de Repsol-Butano, que permetrà la gasificació de nuclis més allunyats mitjançant la instal·lació d’un dipòsit de gas propà i una xarxa de subministrament local. Les previsions del PTTE pel que fa al sector industrial en el conjunt del Delta de l’Ebre són les següents: − Sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita. En aquest àmbit conflueixen una sèrie

de factors territorials de caràcter estratègic que atorguen al conjunt una sèrie d’oportunitats de desenvolupament excepcionals. A la centralitat que Amposta té en el creuament dels dos eixos bàsics de comunicació (l’eix de l’Ebre, l’autovia A-7 i la línia d’alta velocitat), se sobreposa la bona unió amb el sistema de comunicació intern del nou sistema ferroviari metropolità, proposat pel PTTE, que enllaçarà el port de Sant Carles de la Ràpita amb la resta de sistemes interiors. Aquesta posició fa preveure un important augment de l’activitat industrial (que ja s’ha mostrat recentment, amb les noves activitats sobre l’eix de l’Ebre) i que han de situar el sistema d’Amposta en el segon lloc per que fa a població industrial ocupada del conjunt de les Terres de l’Ebre.

− Sistema l’Aldea/Camarles/Ampolla/Deltebre. Aquest sistema s’estructura sobre la

plataforma continental per on passa el Corredor del Mediterrani, amb una franja cap al Delta, i que comptarà amb un centre logístic bàsic: l’estació de mercaderies proposada en el PTTE, on confluiran les línies ferroviàries interiors i les sortides de l’autopista AP-7 i de la variant de la carretera a València amb la correspondència amb la línia d’Alta Velocitat cap a Tarragona i Barcelona. Aquest fet ha d’irradiar una important activitat, i implicarà un creixement notable del sector secundari, i en especial del sector del transport. El sistema, d’altra banda, té un alt potencial industrial, amb una gran quantitat de sòl qualificat com a industrial.

La construcció La importància de la segona residència en el model de construcció dels municipis de la Plana deltaica es pot observar clarament a la taula següent:





ETCA1(2003)

Nº vivenda (2001)

Primera residencia

(2001)

Segona residència

(2001)3

Deltebre 11.603 - 232 4.428 3.314 1.114

Amposta 19.805 -220 8234 5.911 2.323

St. Jaume d’Enveja 3.434 Sense dades 1.460 1.091 369

St. Carles de la Ràpita 14.262 993 7.505 4.184 3.321

Taula 2.3.6. Nombre d’habitatges per tipologia en els municipis: L’Ametlla de Mar, El

Perelló i L’Ampolla. Font: Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

El cas més evident és el de Sant Carles de la Ràpita, en què el nombre de vivendes de segona residència és molt semblant al de vivendes de primera residència. La producció de les salines Al Delta de l’Ebre es troben les antigues Salines de Sant Antoni, situades entre la llacuna de la Tancada i la badia dels Alfacs, en les quals ja no es realitzen activitats salineres i que han estat parcialment reconvertides en una piscifactoria. A més, es troben actualment en explotació les Salines de la Trinitat, situades a la Punta de la Banya. L’explotació de les salines s’ha mostrat compatible amb els objectius de conservació al Delta de l’Ebre i inclús ha afavorit al manteniment de les zones humides. Sector terciari El turisme Es preveu que el turisme constitueix un dels principals motors de dinamització socioeconòmica de les comarques que configuren el Delta de l’Ebre. No obstant això, tenint en compte la fragilitat de l’ecosistema sobre el qual es pot sustentar aquest turisme, sembla raonable que la planificació de les activitats relacionades amb el turisme es basin en el concepte del desenvolupament sostenible. En el conjunt de l’àmbit deltaic, sovint l’absència d’infraestructures turístiques adequades i la relativa inaccessibilitat al territori, han limitat substancialment el desenvolupament d’activitats turístiques. No obstant, el conjunt del Delta ofereix una sèrie d’elements que poden afavorir i promoure un turisme fonamentat en les activitats d’interpretació i descobriment de la naturalesa i del patrimoni cultural.



A la taula següent es recullen les dades de visites turístiques enregistrades al Delta de l’Ebre en els darrers anys:

Afluencia de visitantes al Parque Natural del Delta Del Ebro (2000-2005)

800.000820.000840.000860.000880.000900.000920.000940.000960.000980.000

1.000.000

814.800 877.000 916.000 833.000 855.500 968.000

2000 2001 2002 2003 2004 2005

Pobl

ació

n

Figura 2.3.6. Afluència de visitants al Delta de l’Ebre (2000-2005). Font: Departament d’Innovació, Universitat i Empresa.

Pel que fa a l’oferta turística i les tipologies de turisme al Delta cal destacar el següent: − A les àrees costaneres, les activitats turístiques actuals són les pròpies del turisme

estival que combinen sol i platja amb altres activitats com són la pesca, la vela, el rem, la motonàutica, etc.

− A la plana deltaica es desenvolupa majoritàriament el turisme verd i l’agroturisme. El

Parc Natural de Delta de l’Ebre és la principal atracció turística i ofereix un seguit de serveis i activitats als visitants, que s’han incrementat en el temps. Degut en particular al turisme escolar i familiar, el Delta de l’Ebre s’ha convertit en un dels per paratges naturals més visitats de la zona. Indrets com les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada, la barra del trabucador o les badies del Fangar i els Alfacs tenen un gran interès per a l’observació de la fauna i de l’entorn natural en general. A la barra sorrenca del Trabucador, a més, es donen les condicions idònies per a la pràctica d’activitats relacionades amb l’ús de la platja (esports nàutics com el wind-sudf, banys de sol i aigua, etc.).

− També en general a l’àmbit deltaic es dona, en menor mesura, un turisme cultural,

basat principalment les activitats tradicionals (el conreu de l’arròs, l’explotació de les salines, la pesca tradicional, etc.) i en la visita de diferents elements d’interès arqueològic i arquitectònic.



Amb l’objectiu de reforçar el turisme a l’àmbit deltaic, el Pla Director del Delta de l’Ebre, preveu la localització de 14 centres de serveis turístics que, entre d’altres, poden potenciar l’oferta d’allotjament. En darrer lloc cal esmentar que es preveu que el turisme constitueixi un dels principals motors de dinamització socioeconòmica del conjunt de l’àmbit deltaic.

2.3.4. Les infraestructures

Les principals infraestructures i serveis existents en l’àmbit d’estudi són les següents: − Infraestructures de comunicació: viàries, ferroviàries i portuàries. − Infraestructures hidràuliques: canals de rec, drenatges i estacions de bombament. − Infraestructures de sanejament: EDAR’s, punts d’abocament, emissaris − Altres serveis (subministrament d’aigua, energia, telefonia, etc.). Es comenten, a continuació, les principals característiques d’aquestes infraestructures i serveis: Les infraestructures de comunicació: viàries, ferroviàries i portuàries Infraestructures viàries En l’àmbit objecte d’estudi, tot i que situats fora del límit estricte de la zona definida geogràficament com a Plana deltaica, discorren dos dels eixos principals de grans recorreguts de les Terres de l’Ebre: − El corredor del Mediterrani. Aquest corredor està constituït per l’autopista de peatge

AP-7 i la carretera N-340, actualment en procés de substitució com a via de gran capacitat per al transit de llarg recorregut per la futura A-7. Ambdues carreteres són infraestructures de titularitat estatal i s’inclouen en la xarxa transeuropea. Així mateix, presenten un trànsit amb fort component de pas. En l’àmbit concret d’estudi, aquest corredor discorre per al·lel a la línia de la plataforma continental, des del nucli de l’Ampolla, i seguint en direcció a Camarles, l’Aldea i Amposta, on es desplaça cap a l’interior en direcció al nucli d’Alcanar (traçat actual de l’autopista AP-7).



− Eix de l’Ebre o Eix Occidental de Catalunya, en direcció nord-sud. Està format pel tram de la carretera nacional N-340 entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita, per la carretera C-12 entre Amposta i Lleida i per la futura autopista A-14 entre Lleida i la Vall d’Aran.

Per altra banda, en l’àmbit pròpiament dit de la plana deltaica, existeix un entramat de carreteres secundàries que uneixen els municipis de Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Sant Carles de la Ràpita, les urbanitzacions de Riumar i Els Muntells, etc. Destaquen, com a principals, la carretera C-12 que transcorre de forma paral·lela al riu Ebre des del municipi d’Amposta a Tortosa, pel seu marge dret, així com altres carreteres que transcorren de manera paral·lela al riu, i que són vies de tercer ordre: la carretera TV-3454, que uneix els nuclis urbans d’Amposta i Deltebre, i la carretera TV-3403, que uneixen Amposta i Sant Jaume d’Enveja. Infraestructures ferroviàries En el límit interior estricte de la zona definida geogràficament com a Plana deltaica discorre el traçat de la via fèrria del “Corredor del Mediterrani” Aquesta via fèrria és d’altes prestacions i suporta velocitats de fins 220 Km/h. Infraestructures portuàries Les infraestructures portuàries presents a la zona del delta són les següents: − El Port de St. Carles de la Ràpita, 116 embarcacions pesqueres i 553 ancoratges

esportius, també compta amb dàrsena comercial. Aquest port es troba en fase de remodelació de la dàrsena pesquera i instal·lació lleugera esportiva, i es considera el principal port dins l’àmbit d’estudi.

− El Port de Deltebre, amb 36 embarcacions pesqueres i 63 amarres esportius. La següent taula mostra les principals característiques dels ports presents en l’àmbit d’estudi:



Nom S total (m2)

S làmina d’aigua

(m2)

S. terra (m2)

Nº Amarres esportius

Flota pesquera

(núm. embarc.)

Longitud dàrsena

comercial

Volum de mercaderies

(2007)

Port de l’Ampollla 94.514 56.666 37.848 43 31 - -

Port de Deltebre 29.538 22.146 7.392 63 36 - -

Port de Sant Carles de la Ràpita

1.486.697 991.930 494.767 553 116 200 23.645 T.

Taula 2.3.7. Característiques dels ports existents a l’àmbit d’estudi. Font: Pla de Ports

de Catalunya. D’altra banda, segons la informació recollida en el Pla de Ports de Catalunya, es preveuen actuacions de millora en el port de Deltebre, consistents principalment en la millora del calat de la bocana. Així mateix, el Pla de Ports de Catalunya considera necessària la construcció d’una llotja per a la comercialització del peix en el mateix port, la qual en l’actualitat es troba en el casc urbà, i que implicaria la seva ampliació fins a terra. En darrer lloc, el port de Sant Carles de la Ràpita té un Pla Especial portuari aprovat l’any 2003. Aquest pla preveu, entre altres les següents actuacions: − Construcció de la bocana del moll dels Alfacs (actualment realitzada). − Drenatge i farcit del futur moll dels Alfacs. − Ampliació del port cap a Llevant, amb la creació de nous espais per a l’ús esportiu,

industrial i comercial en l’interior de la dàrsena, de manera que s’incrementa en un nombre important el total d’ancoratges que el port pot oferir i es faciliten les operacions en el sector comercial.

Les infraestructures hidràuliques El sistema de canals de reg instaurat en el Delta de l’Ebre parteix de l’assut de Xerta, situat a uns 50 Km agües amunt de la desembocadura del riu. D’aquest assut parteixen els dos canals principals que subministren aigua de reg al Delta: el Canal de la Dreta i el Canal de l’Esquerre. Ambdós canals tenen una concessió de 379,74 Hm3/any, amb un cabal màxim de 27,64 m3/segon per al Canal de la Dreta i de 20,9 m3/segon per al Canal de l’Esquerre. L’entrada d’aigua a ambdós canals és de forma natural a través de vàlvules de comporta.



En termes generals, es denominen canals aquelles conduccions de gran secció que transporten l’aigua que prenen del riu, mentre que les sèquies, en canvi, són conduccions de menor secció, que porten l’aigua des dels canals fins els camps de cultiu. El sistema de canals de rec es complementa amb un altre similar de canals de desaigua o drenatge; d’aquesta manera, els desaigües, canalitzats a través de sèquies, van a per ar al mar o a les badies, directament o bé a través de les llacunes litorals. La impulsió de tot aquest sistema de canals de reg i desaigües es realitza a través de diferents estacions de bombament, les quals poden ser de tres tipus: per regar; per reutilitzar l’aigua dels desaigües en el reg i per a desaiguar en moments de grans pluges, o sobrealimentar les sèquies amb agua dels desaigües en períodes de sequera. Els sistema de canals i sèquies de l’hemidelta nord: Els elements que composen la xarxa d’infraestructures hidràuliques de l’hemidelta esquerre son els següents: estacions de bombament, sèquies, desaigües i infraestructures de descàrrega. Com a canals principals, en l’hemidelta esquerre, destaquen el Canal de Conducció, el Canal Nou de Camarles, el canal de Muntanyana, i Sèquia nº1. D’aquests canals surten diferents canals secundaris i terciaris, els quals, a través d’una xarxa complicada, reguen les diverses parcel·les d’arrossars. Les estacions de bombament construïdes en aquest costat permeten evacuar pluges de l’ordre de 100 mm en 24 hores, temps suficient per garantir l’èxit de les collites sense que es produeixen pèrdues significatives per inundació. Pel que fa a les sèquies, les principals en aquest àmbit són les següents: − Sèquia núm. 1 o Canal de l’Esquerre. − Canal Nou de Camarles o Sèquia núm. 2. − Canal de Muntanya o Sèquia núm. 3. Les sèquies principals es troben totes revestides; no obstant, les sèquies secundàries es troben majoritàriament sense revestir. Finalment, les principals sèquies de desaigua són les següents: Canal de Barques, Canal Nou de Camarles, Capítol, Desaigua Sanitària, Desaigua de la Bassa Prima, Desaigua Riuet Fondo, Pregó-Pregó Bis, Llebret, Puentes del Rey, i Desaigua Penal-Pal.



Els sistema de canals i sèquies de l’hemidelta sud: En l’hemidelta sud (o marge dret del riu), els canals principals de distribució d’aigua per a reg corresponen al propi canal de la Dreta i l’antic Canal de Navegació. Com en l’hemidelta nord, a partir d’aquests canals surten diferents canals secundaris i terciaris, els quals, a través d’una xarxa complicada, reguen les diverses parcel·les d’arrossars. Els canals de reg porten aigua aproximadament uns 9 mesos a l’any, segons les necessitats prioritàries de l’agricultura. Aquestes es concentren en els mesos d’abril, maig, juny, juliol, agost i setembre, coincidint amb el cicle de cultiu de l’arròs, i a l’octubre, novembre i desembre, moment en què es mantenen inundades les parcel·les per motius agroambientals. Els canals de desaigua que recullen i concentren els retorns agrícoles aboquen, finalment, a mar obert o a l’interior de les badies. Pel que fa a les estacions de bombament d’aigua, en el front litoral de l’hemidelta sud hi ha construïdes 7 estacions de bombament principals, 5 de les quals disposen de sistemes de Cargols d’Arquímedes: E.B. Campredó, E.B. de l’Ala, E.B. Baladres, E.B Riet-Habana, E.B Illa de Riu. Les altres estacions funcionen per gravetat. Aquestes estacions de bombament evacuen, en conjunt uns 30 m3/segon d’aigua, un cabal que permet garantir l’evacuació de 125 mm de pluja en tres dies, (temps que pot romandre l’arròs inundat, sense causar pèrdues econòmiques significatives). També existeixen altres estacions secundàries, amb bombaments verticals, que ajuden a les primeres i permeten elevar l’aigua agua del mar. Es descriuen, breument, les principals estacions de bombeig situades en el front litoral de l’hemidelta sud: − Estació del Molinet. Estació que facilita la sortida a la badia del desaigua del

Molinet, localitzat en el sector interior de l’hemidelta sud, prop del nucli de Sant Carles de la Ràpita. Es tracta d’un bombament de dimensions reduïdes, amb una capacitat màxima de 1,4 m3/seg.

− Estació de La Maquineta. Estació que facilita la sortida a la badia del desaigua de la

Maquineta, localitzat en el sector interior de l’hemidelta sud. Es tracta d’un bombament de dimensions reduïdes amb una capacitat màxima de 1,4 m3/seg.

− Estació de Campredó. Estació situada al final de la Sèquia Gran, principal element

de drenatge del sector interior de l’hemidelta sud. Té una capacitat màxima de desaigua de 11,5 m3/seg.



− Estació de La Cinta. Estació que facilita la sortida a la badia dels Alfacs del desaigua de la Cinta, localitzat al sud de la llacuna de l’Encanyissada i que s’origina com a sistema de drenatge dels arrossars presents entre la llacuna i la badia. Es tracta d’un bombament de dimensions reduïdes amb una capacitat màxima de 1,4 m3/seg.

− Estació de la Fortalesa. Estació que facilita la sortida a la badia dels Alfacs del

desaigua de la Fortalesa, localitzat al sud de la llacuna de l’Encanyissada. Es tracta d’un bombament de dimensions reduïdes amb una capacitat màxima de desaigua de 1,4 m3/seg.

− Estació de la Sèquia de l’Ala. Aquesta estació es troba en el desaigua de l’Ala, un

dels principals de l’hemidelta sud, situat en la seva part central. Té una capacitat màxima de desaigua de 11,5 m3/seg.

− Estació de les Madalenes. Estació que permet la sortida a la badia del desaigua del

les Madalenes, el qual drena el sector localitzat entre l’extrem occidental de la llacuna de La Tancada i la Badia dels Alfacs. Es tracta d’un bombament de dimensions reduïdes amb una capacitat màxima de 1,4 m3/seg.

Així mateix, existeixen altres canals de drenatge secundaris que vessen directament a la badia dels Alfacs per gravetat, entre els quals destaquen els següents: − Canal Marítim. Derivació del canal de reg Sèquia del Mar, que aboca a la badia

dels Alfacs en la seva part més interior, prop del port de Sant Carles de la Ràpita. S’estima que presenta una capacitat màxima d’abocament de 2 m3/seg.

− Desaigua del Port. Desaigua situat en el front litoral de la llacuna de la Tancada

connectat amb el canal de circumval·lació de la mateixa i que drena, majoritàriament, de forma directa al mar per l’ E.B. dels Baladres. S’estima que presenta una capacitat màxima d’abocament d’1 m3/seg.

Altres sistemes de drenatge que aboquen a la badia són les connexions existents entre les llacunes de la Tancada i l’Encanyissada i la Badia dels Alfacs (conegudes localment com a “proveïdors”). Es pot considerar un sistema indirecte de drenatge agrícola, ja que en ambdues llacunes es produeixen abocaments d’aigua de rec i de drenatge (encara que el volum d’aquestes s’ha reduït dràsticament des de l’entrada en funcionament dels canals de Circumval·lació)



− Connexions de l’Encanyissada. Existeixen 4 canals que connecten aquesta llacuna amb la badia dels Alfacs; a part de facilitar l’intercanvi d’aigua entre aquestes dues masses d’aigua, aquests canals funcionen como a drenatges secundaris dels arrossars localitzats entre la llacuna i la badia. Els canals són els següents: Canal de Sant Pere (que es bifurca en dos en el seu tram final (el propi Canal de Sant Pere i la Gola Vella), el desaigua de la Cinta, el desaigua da la Fortalesa i la Sèquia dels Pins.

− Connexions de la Tancada. Existeixen 5 canals que connecten aquesta llacuna amb

la badia dels Alfacs, facilitant l’intercanvi d’aigua entre aquestes dues masses d’aigua, i funcionant com a drenatges dels arrossars localitzats entre la llacuna i la badia. Els canals són els següents: Sèquia Nova, Canal de la Tancada (canal de l’Oliver), Sèquia Capitana, Canal de Pontons i Sèquia de l’Hospital.



Les infraestructures de sanejament Estacions depuradores d’aigües residuals En l’àmbit Deltaic existeixen cinc EDAR (Estació de Depuració d’Aigües Residuals), les quals donen servei als municipis inclosos en l’àmbit d’estudi. A continuació es resumeixen les principals característiques d’aquestes EDAR:

EDAR

Pobl

ació

sa

neja

da

Pobl

ació

eq

uiva

lent

(d

isse

nyad

a)

Trac

tam

ent

Q

de

diss

eny

(m3 /d

ia)

Km

col

·lect

ors

Nº

Bom

bam

ents

Nº

Emis

saris

Km

Em

issa

ris

L’Ampolla 2.508 16.000 Biològic amb eliminació de nitrogen

3.200 7 2 1 0

L’Aldea-Camarles

Deltebre 10.943 12.500 Biològic amb eliminació de nitrogen

5.500 7 7 0 0

Sant Jaume d’Enveja

Els Muntells (St. Jaume d’Enveja)

3.355 844 Biològic 135 1 1 0 0

Amposta 18.719 Biològic Poblenou del Delta (Amposta

Biològic


13.181 20.833

Biològic amb eliminació de nitrogen i tractament terciari

5.000 3 1 0 0

Taula 2.3.8. Característiques principals de les EDAR en funcionament a l’àmbit

d’estudi. Font: Agència Catalana de l’Aigua (ACA) En general, per a totes les EDAR esmentades s’observa un lleu augment en el cabal d’aigües residuals tractades durant els mesos estivals, i especialment a les depuradores de l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita. En alguns casos també s’observa un pic de cabal tractat, de menors dimensions, a la primavera (coincidint amb els períodes de vacances). En el cas de la depuradora de Deltebre, el cabal tractat és força estable durant tot l’any.



En el cas de les depuradores de l’Ampolla, Deltebre, i Sant Carles de la Ràpita el volum d’aigües gestionades s’apropa força al cabal màxim de disseny, superant-se inclús en algunes ocasions. A la depuradora de “Els Muntells”, en canvi, els volums tractats queden lluny de la capacitat màxima de disseny. Associats a aquestes estacions depuradores, a la línia de costa existeixen dos emissaris submarins, les característiques principals dels quals queden recollides en la taula següent:

Nom Municipi Diàmetre (m)

Longitud (m) Estat

Profunditat de vessament (m)

Categoria Depuradora /infraestructures associada

Poble La Ampolla 0 400 En

servei 6 Emergència EDAR l’Ampolla

Platja de l'Alguer

L’Ametlla de Mar 300 1370 En

servei 30 Principal EDAR Ametlla de Mar

Taula 2.3.9. Característiques del emissaris submarins en l’àmbit deltaic. Font:

Cartografia del Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. En el marge dret del delta, el principal canal de desguàs de les depuradores existents és el canal de Circumval·lació, i en el marge esquerra el Canal Sanitari. Les actuacions incloses en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes (PSARU 2005) que es preveuen executar en el període 2006-2008 s’enumeren a continuació: − Millora i condicionament de l’EDAR de l’Aldea. − Reducció de nutrients (N i P) en el municipi de l’Amposta. − Col·lectors en alta del Poblenou del Delta (T.M. de Amposta). − EDAR i col·lectors d’Eucaliptus, en el terme municipal d’Amposta. − Col·lectors en alta de connexió en el sistema Deltebre. − Millora i ampliació de l’EDAR de Sant Carles de la Ràpita. − Col·lector en alta de Sant Carles de la Ràpita. Sector Vila del Far modificat. − EDAR i col·lectors de St. Jaume d’Enveja.



2.3.5. La ordenació del territori

En l’àmbit deltaic són d’aplicació els següents Plans d’ordenació territorial: − Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat definitivament pel Conseller

de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya el 25 de maig de 2005.

− Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (PTTE), aprovat per la Resolució del 11 de

juliol de 2001, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya del 15 de maig de 2001, pel que s’aprova definitivament el Pla Territorial.

− Pla Director de coordinació del Delta de l’Ebre, aprovat per Acord del Govern de la

Generalitat de Catalunya el 5 de març de 1996 (DOGC, nº 2206, de 15/05/96). Aquest Pla afecta als municipis de l’Ampolla, Camarles, l’Aldea, Amposta, Sant Carles de la Ràpita, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.

− Planejament urbanístic municipal: La ordenació del territori en los municipis de

l’àmbit deltaic ve regulada per los Plans urbanístics municipals corresponents. El Pla territorial de les terres de l’Ebre El Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (PTTE) fou redactat amb l’objectiu principal de garantir el desenvolupament sostenible i en harmonia amb el medi de les comarques del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Montsià i la Terra Alta. Amb aquest objectiu, el Pla proposa diferents mesures estructurals i estratègiques que pretenen contrarestar possibles condiciones crítiques, i invertir-les per assolir el desenvolupament previst. El PTP divideix el territori en una sèrie de sistemes i subsistemes urbans; l’àmbit d’estudi es defineixen els següents sistemes: el Sistema l’Aldea-Camarles-l’Ampolla-Deltebre i el Sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita, el qual comprèn els T.T.M.M. d’Amposta, Freginals, la Galera, Godall, Masdenverge, Sant Jaume d’Enveja, Santa Bàrbara i Sant Carles de la Ràpita.



En relació a la política del sòl i a les propostes de nous sòls residencials per a sistemes urbans, el PTTE estableix una població assignada als sistemes ubicats a la zona deltaica d’uns 143.000 habitants per a l’any 2016. Segons això, el nombre total d’habitatges necessaris en aquest àmbit és de 91.000, dels quals un 66% correspondrien a primera residència. El dèficit d’habitatges (resultant dels habitatges existents i els que s’estimen necessaris segons la projecció demogràfica) es d’unes 18.000 unitats els quals, en termes de sòl brut, es tradueixen en unes 481 hectàrees de sòl nou. En l’àmbit deltaic, el PTTE preveu el desenvolupament dels següents sistemes urbans: − Sistema l’Aldea-Camarles-l’Ampolla-Deltebre: En el subsistema Aldea-Camarles-

l’Ampolla es proposen 60 noves hectàrees de sòl residencial amb una capacitat per a 2.418 habitatges. En el subsistema de Deltebre, més relacionat en el futur amb l’activitat turística, els sòls urbanitzables sumen unes 187 ha, amb una capacitat admissible de 2.100 habitatges (dels quals, uns 1.500 corresponen a habitatges situats a la urbanització de Riumar, i, per tant, de segona residència).

− Sistema Amposta-Sant Carles de la Ràpita. El subsistema de Sant Carles de la

Ràpita té un gran potencial de desenvolupament, que es reflecteix en un 30% de previsió de creixement demogràfic per a l’any 2016; aquest creixement estarà relacionat amb la millora de la industrialització, explicada en part per la potenciació de l’activitat portuària, l’arribada de noves infraestructures ferroviàries de caràcter metropolità i el creixement del sector turístic i dels serveis. Aquest subsistema disposa en l’actualitat d’unes 110 ha de sòls urbanitzables (amb capacitat per a uns 4.400 habitatges nous), pel que s’estimen unes necessitats d’unes 44 ha noves de sòl residencial, amb una capacitat per a uns 1.334 habitatges nous. En el subsistema de Amposta, se prevé un increment demogràfic del 37% per a l’any 2016, i un gran potencial de desenvolupament relacionat amb la seva situació estratègica en el corredor del Mediterrani. Aquest subsistema té en l’actualitat unes 96 ha de sòl urbanitzable (amb una capacitat per a uns 3.000 habitatges); el PTTE estima unes necessitats de 76 ha de nou sòl residencial urbanitzable, amb una capacitat per a uns 3.034 habitatges nous.

Finalment, respecte al sòl urbanitzable industrial, el PTTE prevé que la localització dels sòls urbanitzables industrials proposats pugui ser modificada pels Plans d’ordenació urbanística municipal (POUM), sempre que la nova localització es situï a el entorn del sòl urbà del municipi, tingui la mateixa lògica territorial que l’àmbit que es pretén substituir, i es garanteixi la compatibilitat ambiental.



El Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner El Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC, d’ara en endavant) és un instrumento de Planejament urbanístic supramunicipal, elaborat d’acord amb la legislació urbanística vigent en el moment de la seva redacció (Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme, modificada per la Llei 10/2004, de 24 de desembre). El Pla fou aprovat definitivament per resolució del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques el 25 de maig de 2005. El PDUSC té com a objectiu general identificar els espais costaners que no han sofert un procés de transformació urbanística, calcificats pell Planejament vigent com a sòl urbanitzable no delimitat i sòl no urbanitzable, i preservar-los de la seva transformació i desenvolupament urbà, amb la finalitat de garantir el desenvolupament urbanístic sostenible del territori i del sistema costaner en el seu conjunto. El PDUSC defineix les unitats territorials de regulació del sòl costaner (Clau UTR-C) com a aquells sòls, situats dins i fora de la franja costanera de 500 m d’amplada, classificats actualment como a sòl no urbanitzable (inclosos o no en el PEIN) i també com a sòl urbanitzable no delimitat sense Programa d’actuació urbanística o Pla parcial de delimitació vigents. La classe i categoria del sòl inclòs en les unitats territorials de regulació del sòl costaner (UTR-C) serà la de Sòl No Urbanitzable Costaner. Així mateix, dins de les diferents UTR-C, es distingeixen les següents subcategories: − Sòl no urbanitzable costaner inclòs en el PEIN (clau NU-CPEIN i codi gràfic CPEIN).

Es tracta de sòl que ja gaudeix de protecció (el Pla d’Espais d’interès Natural o PEIN).

− Sòl no urbanitzable costaner 1 (clau NU-C1 i codi gràfic C1). Inclou terrenys amb capacitat connectora entre àmbits pròpiament litorals i els interiors.

− Sòl no urbanitzable costaner 2 (clau NU-C2 i codi gràfic C2). Inclou sòls més propers a la ribera del mar, dins de la franja de 500 m.

− Sòl no urbanitzable costaner 3 (clau NU-C3 i codi gràfic C3). Inclou sòls situats fora de la franja de 500 m, però dins de l’àmbit d’influència de l’espai costaner.

Finalment, el PDUSC defineix les unitats territorials de regulació del sòl costaner especial (UTR-CE) como aquelles que inclouen sòl no urbanitzable i sòl urbanitzable no delimitat, sense Programa d’actuació urbanística o Pla parcial de delimitació vigents, situats dins o fora de la franja costanera de 500 m d’ample, que no han de passar necessàriament a ser classificats pel Planejament urbanístic general com o a sòl no urbanitzable costaner.



Els usos admissibles en cadascuna de les unitats territorials de regulació del sòl costaner queden definits en les Normes del PDUSC. En l’àmbit del present estudio, el PDUSC defineix un total de 10 Unitats Territorials de Regulació Costanera (UTR-C), en el front deltaic, a més de la unitat UTR-C 212, que es correspon amb l’EIN “Delta de l’Ebre”, inclòs en el PEIN. La totalitat d’aquestes unitats s’inclouen en la categoria C1 (clau UN-C1), corresponent a sòls no urbanitzables o urbanitzables no delimitats que es protegeixen pel seu valor intrínsec i pel seu paper com a espasi de connexió entre els àmbits pròpiament litorals i els interiors, o per la concurrència d’altres valores dignes de protecció. L’aplicació del PDUSC significa la protecció de 3.446,2 ha de terrenys costaners o propers a la costa, a sumar als sòls protegits pel PEIN. A la taula següent es resumeixen les figures de protecció existents en l’àmbit deltaic definides pel PDUSC, així com la superfície total dels terrenys subjectes a protecció:

PDUSC Unitat territorial de Regulació costanera Superfície total (ha) UTR-C 210 Canal Nou de Camarles (C1) 10,71 UTR-C 211 Platja de l’Arenal (C1) 30,18 UTR-C 213 Desaigua de Florensa 865,01

UTR-C 214 Riumar. 816,27 UTR-C 215 La Comandanta (C1) 567,93 UTR-C 216 Bassa de la Platjola (C1) 228,98

UTR-C 217 Desaigüe del Riuet (C1) 356,61

UTR-C 218 El Poblenou del Delta 234,08

UTR-C 219 Bassa de la Rabassa (C1) 213,75 UTR-C 220 Sant Carles Nord (C1 i C3) 122,68 UTR-C 212 PEIN Delta de l’Ebre 1.974,26 Total (sin C-212) 3.446,20

Taula 2.3.10. Figures de protecció existents definides pel PDUSC a l’àmbit deltaic.

En el plànol núm. 7 del present estudio es reflecteix la localització exacta de cadascuna d’aquestes UTR-C, segons informació extreta del PDUSC.



Per altra banda, també cal mencionar el Pla Director urbanístic dels àmbits del sistema costaner integrats per sectors del Sòl urbanitzable delimitat sense Pla parcial aprovat (conegut com el PDUSC-2), aprovat definitivament pel Conseller del Departament de Política Territorial i Obres Públiques el 16/12/2005. El PDUSC-2 estableix les directrius per a determinats sectors del SUD, sense Pla parcial aprovat, diferenciant dues situacions possibles: sectors que han de passar necessàriament a ser classificats com a sòl no urbanitzable costaner (i integrar-se en les unitats UTR definides en el PDUSC, o creant-ne altres de noves, quan es tracti de sectors aïllats), i, per altra banda, sectors que mantenen la seva classificació com a SUD, però en els quals es defineixen directrius i condicions específiques per al seu desenvolupament (establertes en la normativa del PDUSC-2 per a cada cas concret). En l’àmbit deltaic, el PDSUC-2 estableix les següents obligacions per a sectors del SUD, sense Pla parcial aprovat: − Desenvolupament turístic dels Sectors Riumar IV i I (sectors 41-42). El PDUSC-2

reconeix la classificació de estos sectors i estableix, com a condicions per al seu desenvolupament, les següents: la definició d’una zona de protecció a la part nord-oest de l’àmbit, amb l’objectiu de donar coherència a la zona del PEIN, a la franja paral·lela al desaigua del Bufó i a la zona de protecció costanera. D’aquesta manera, l’aprofitament urbanístic s’haurà de concentrar exclusivament a la part sud-est de l’àmbit, a continuació de l’antiga Zona V de Riumar, ja consolidada como sòl urbà.

El Pla Director del Delta de l’Ebre En els municipis emplaçats al Delta de l’Ebre, a més del Planejament urbanístic municipal, és d’aplicació el Pla Director de coordinació del Delta de l’Ebre, aprovat per Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya el 5 de març de 1996 (DOGC, nº 2206, de 15/05/96). Aquest Pla afecta als municipis de l’Ampolla, Camarles, l’Aldea, Amposta, Sant Carles de la Ràpita, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. El Pla Director del delta de l'Ebre defineix, entre altres aspectes, la potencialitat del territori apte per a acollir els nous assentaments residencials, turístics i industrials i ho fa amb el següent criteri: exceptuant les previsions de Riumar fetes per les Normes subsidiàries de Deltebre i el creixement d’Els Eucaliptus a Amposta, estableix que a la zona deltaica únicament podran passar a ser urbanitzables les reserves de creixement situades a l’entorn del sòl urbà de Deltebre i d’un sector de Sant Jaume d'Enveja, així com altres cinc possibles àmbits de caràcter residencial, lúdic i turístic. Aquests àmbits es situen sobre el límit de l’antiga costa, a mode de miradors sobre la gran plana deltaica.



El Planejament urbanístic municipal A la taula següent es resumeix el planejament urbanístic vigent en els municipis inclosos en l’àmbit deltaic, així como l’estat de tramitació dels nous Plans d’ordenació Urbanística Municipal (POUM), d’acord amb la Llei d’Urbanisme de Catalunya (Decreto Legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme):

T.M. Planejament urbanístic vigent Revisió del Planejament urbanístic

L’Ampolla PGOU de 1994. Aprovació definitiva del Text Refós segons acord de la Comissió d’urbanisme de Tarragona de 13/04/94.

El nou POUM fou aprovat inicialment a l’agost de 2008. Pendent de l’aprovació provisional i definitiva.

L’Aldea Normes subsidiàries de planejament

Deltebre Normes subsidiàries de Planejament de Deltebre Aprovació definitiva per la Comissió d’Urbanisme de Tarragona en sessió de 24 de maig de 1995.

El gener de 2008 es va deixar sense efecte la tramitació del nou POUM, el qual s’havia aprovat inicialment en data d’agost de 2007.

Sant Jaume d’Enveja

Normes Subsidiàries de Planejament de Sant Jaume d’Enveja. Aprovació definitiva per la Comissió Territorial d’Urbanisme de Tarragona en sessió de 3 de novembre de 1999.

El gener de 2008 es presentà el document d’Avanç del POUM a informació pública. Les propostes de l’Avanç s’adapten en l’àmbit costaner, a allò definit en el PDUSC.

Amposta Pla d’Ordenació Urbanística Municipal d’Amposta. Aprovació definitiva per la Comissió Territorial de les Terres de l’Ebre, en la sessió de 26 de gener de 2007.

Completada segons la Llei d’Urbanisme.


PGOU de Sant Carles de la Ràpita. Resolució 124/90 de la Comissió Provincial d’Urbanisme de Tarragona, de 16 de juliol de 1990. Text Refós.

No s’ha iniciat la redacció del POUM d’acord amb la Llei d’Urbanisme de Catalunya.

Taula 2.3.11. Planejament urbanístic vigent en els termes municipals del Delta de

l’Ebre. PGOU: Pla General d’Ordenació Urbana (anterior a la Llei 2/2002 d’Urbanisme). POUM: Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (d’acord amb la Llei d’Urbanisme de

Catalunya).



D’acord amb la Llei d’Urbanisme de Catalunya, los Plans Directors urbanístics encapçalen la relació de les figures de Planejament urbanístic general, a la vegada que els correspon establir les directrius respecte a la ordenació urbanística d’un territori d’abast supramunicipal. Per tant, els Plans d’ordenació urbanística municipal i els Plans urbanístics derivats han d’adaptar-se a les delimitacions i prescripcions establertes, en aquest cas, pel PDUSC. En aquest sentit, aquells municipis que han iniciat el procés de revisió del se planejament urbanístic municipal amb posterioritat a l’aprovació del PDUSC, han adaptat la classificació del sòl a allò establert en aquest Pla Director. Aquest és el caso dels municipis d’Amposta, l’Ampolla i Sant Jaume d’Enveja (si bé, en aquests dos darrers casos, els nous POUM no s’han aprovat definitivament). Des del punto de vista de la ordenació del territori, l’àmbit deltaic, i especialment el front deltaic, es caracteritza pel seu elevat nivell de protecció, així com per la concentració dels nuclis d’urbanització en àrees molt concretes i d’extensió moderada. A grans trets, el planejament urbanístic dels diferents municipis que formen part del Delta no només reconeixen i assumeixen les figures de protecció d’espais naturals i costaners de rang superior (Llei d’Espais naturals, PEIN, PDUSC, etc.) sinó que, en general, defineixen les eines adequades per a la seva gestió. Així, els terrenys agrícoles no inclosos en el PEIN Delta de l’Ebre formen part, majoritàriament, del sòl No Urbanitzable de protecció agrícola definit pels diferents documents de planejament urbanístic municipal. Aquests sòls es troben ocupats majoritàriament per arrossars. No obstant això, en l’àmbit costaner es detecten encara els següents punts de pressió urbanística: − Urbanització Ampollamar, situada al sud del nucli urbà de l’Ampolla. − Urbanització Riumar (Deltebre), situada a l’hemidelta nord, prop de la

desembocadura del riu Ebre. − Urbanització Els Eucaliptus (Amposta), situada a l’hemidelta sud, prop de la platja

de Migjorn. − Sant Carles de la Ràpita, en el límit sud de la plana deltaica. A continuació es descriuen les particularitats dels diferents trams de costa, atenent al planejament urbanístic vigent (o en tramitació):



− L’Ampolla-Platja de l’Arenal: En aquest àmbit s’observa la expansió del nucli urbà de l’Ampolla cap al sud-oest, en paral·lel a l’eix de la carretera TV-3401 de l’Ampolla a Camarles. En el límit sud del nucli urbà de l’Ampolla es troba la urbanització Ampollamar. El nou POUM en tràmit manté els 3 sectors del SUD (PP-7-2, PP 8 i PP 9) situats sobre el límit de la plataforma rocosa continental (a l’entorn denominat Lo Roquer), els quals limiten al sud amb la Unitat Territorial de Regulació costanera UTR-C210 Canal Nou de Camarles, definida en el PDUSC. Aquesta UTR, per tant, constitueix el límit nord de la plana deltaica i es situa en continuïtat amb la UTR-C 211 Platja de l’Arenal, la qual s’estén al sud de la carretera TV-3401 de l’Ampolla a Camarles, i fins a la platja del Arenal. En aquest entorn es detecten certs impactes de pressió urbanística, como ara la presència del càmping Ampolla-Platja front a la platja del Arenal, dins de l’àmbit reconegut pel PDUSC.

− Platja de l’Arenal-Platja de la Marquesa: En aquest tram de costa, l’espai natural del

PEIN “Delta de l’Ebre” es situa a primera línia de costa. Els terrenys més interiors, així mateix, queden protegits per la seva inclusió en el PDUSC, dins de la UTR-C 213 “Desaigüe de Florensa”, la qual s’estén dels del propi desaigua de Florensa fins a les platges de la Marquesa, inclosa la península del Fangar. Es tracta d’un tram de costa no urbanitzat, en el qual dominen, en primer terme, les platges i, en segon terme, les activitats agrícoles (arrossars); únicament es troben algunes edificacions disseminades, així como les instal·lacions i infraestructures lligades als usos agrícoles (canals de reg, bombaments, etc.).

− Platja de la Marquesa- Desembocadura riu Ebre: En aquest ram de costa, la figura

de l’EIN del Delta de l’Ebre inclou tota la franja costanera, així com les llacunes del Canal Vell, el Garxal i la desembocadura del riu Ebre; en segon terme, es situa la UTR-C 214 Riumar, la qual s’estén des del límit interior d’aquesta urbanització fins el marge esquerre del riu Ebre). Destaca, únicament, la presència de l’urbanització Riumar, en el T.M. de Deltebre). El planejament urbanístic vigent de Deltebre classifica el sòl d’aquesta urbanització como Sòl Urbà, al voltant d’aquest nucli consolidat defineix 5 sectors de sòl urbanitzable, els quals encara no s’han desenvolupat. Aquests sectors són reconeguts com a urbanitzables pel PDUSC. El PDUSC-2, al seu torn, estableix condicions per al desenvolupament dels sectors Riumar IV i I (sectors 41-42 del PDUSC-2).



− Desembocadura riu Ebre- barra del Trabucador: Entre el marge dret de la desembocadura del riu Ebre i fins a l’inici de la barra del Trabucador s’estén un tram de costa molt poc urbanitzat, en el qual dominen els espais naturals protegits. La major part del sòl correspon a Sòl No Urbanitzable. Destaca, com a únic element urbanitzat, la urbanització Els Eucaliptus (Amposta), la qual es troba entre la desembocadura de la gola de la Platjola i la carretera TV-3406 dels Eucaliptus a Amposta, a uns 200 m de la platja. El planejament urbanístic vigent descriu una unitat del sòl urbà que inclou el conjunt residencial actual. El nou POUM d’Amposta, d’altra banda, ha assumit les directrius del PDSUC marcades a l’entorn d’aquesta urbanització, desclassificant un antic sector del Sòl Urbanitzable Delimitat (sense Pla parcial aprovat) situat en el límit interior de l’actual urbanització, el qual passa a formar part de la Unitat Territorial de Regulació UTR-C 217 “Desaigüe del Riuet” definida en el PDUSC. Entre la urbanització Els Eucaliptus i fins a l’inici de la barra del Trabucador, els terrenys més costaners s’inclouen dins la figura de protecció de l’EIN “Delta de l’Ebre, el qual forma part també de la Xarxa Natura 2000”. En un segon terme, el POUM vigent defineix un àmbit de sòl lliure de protecció especial de clau 30 c (elements naturals de valor local), la qual s’entén que és compatible amb la classificació proposada pel PDUSC en aquest àmbit (la UTR-C 217).

− Barra del Trabucador-Sant Carles de la Ràpita: El front costaner de l’hemidelta sud

s’estén des de l’inici de la barra del Trabucador fins el nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita, en contacte directe amb la badia dels Alfacs. Així mateix, també s’hi inclouen la pròpia barra del Trabucador i la península de la Banya. Aquest tram de costa es troba en la seva major part protegit pel PEIN: l’espai natural “Delta de l’Ebre” s’estén en una franja que oscil·la entre els 1.200 i els 2.500 m d’ample des de la línia de costa, i inclou les llacunes de la Tancada i l’Encanyissada, així como el conjunt dels arrossars i altres ecosistema costaners de gran valor. El PEIN inclou també tota la barra del Trabucador i la punta de la Banya, la qual, a més, està designada com a Reserva Natural Parcial.



Sant Carles de la Ràpita, finalment, constitueix el principal nucli urbà situat a la zona de transició entre la plana deltaica i la plataforma pròpiament continental. En l’àmbit deltaic aquest terme municipal comprèn els terrenys que s’estenen entre l’antic dic de llevant del Port de Sant Carles i els terrenys agrícoles situats al límit amb el terme municipal d’Amposta. El planejament urbanístic vigent defineix un sector del SUND que comprèn els terrenys immediatament interiors a l’espai que acollirà l’ampliació del Port de Sant Carles (actualment en execució). La resta de terrenys agrícoles situats en el front costaner, entre el nou dic del port i el límit amb el T.M. de Amposta, estan calcificats como a No Urbanitzables, i protegits pel PDUSC sota les Unitats Territorials de Regulació UTR-C 219 “Bassa de la Rabassa” i UTR-C 220 “Sant Carles Nord”. Aquestes unitats territorials juguen un important paper com a espais d’esmorteïment entre els espais del PEIN i de la Xarxa Natura 2000 i els terrenys en els quals està previst el futur creixement urbà del nucli de Sant Carles de la Ràpita.

D’altra banda, en els terrenys deltaics interiors, com s’ha descrit en capítols anteriors, es troben els nuclis urbans de Camarles, l’Aldea, Deltebre (format pels nuclis de Jesús i Maria i La Cava), Amposta, Sant Jaume d’Enveja, els Muntells, i el Poblenou del Delta. Tots aquests nuclis es troben relativament allunyats de l’àmbit costaner, i situats a una cota altimètrica lleugerament per sobre del nivell mig del mar (n.m.m).

2. Descripció de l'àmbit d'estudi

Documents

Transcript of 2. Descripció de l'àmbit d'estudi