20150313 El Periódico - Les Ciutats Il·Luminen El Camí
1
DIVENDRES 8 13 DE MARÇ DEL 2015 nes i catalitzadors de la modernit- zació de la societat. I tenim vocació de continuar desenvolupant polí- tiques socials actives per combatre les desigualtats creixents. En aquestes últimes dècades hem madurat. Ara som capaços d’atendre les necessitats urgents del dia a dia i planificar el futur de les nostres ciutats i a més a més fer- ho pensant que els nostres munici- pis no són un oasi enmig del desert. Planificar projectes estratègics per a les nostres ciutats sense tenir en compte les potencialitats dels mu- nicipis que ens envolten i així apro- fitar-nos de possibles sinergies seria una irresponsabilitat. La coordinació que fem l’Hos- pitalet i Barcelona amb el Mobile World Congress és un exemple clar de com un projecte s’ha de dur a terme amb una estratègia col- lectiva que ens repercuteix a tots positivament. El projecte de futur de l’Hospitalet, doncs, no l’estem plantejant d’esquena a Barcelona o a l’àrea metropolitana. Més en- llà del dia a dia, el futur econòmic l’hem de pensar en clau d’àrea me- tropolitana, ja que és l’element que ens uneix i ens fa forts per competir amb la resta de mercats. Des de l’Hospitalet aportem va- lor afegit a l’economia de Catalunya i potenciem la nostra millor mar- ca internacional, econòmicament parlant, que és la marca Barcelona. Hem consolidat el nostre Districte Econòmic i la plaça d’Europa com un gran motor de l’economia cata- lana. Tinc el convenciment que se sor- tirà de la crisi des del món local, Les ciutats il·luminen el camí La imaginació i la valentia dels ajuntaments són més necessàries que mai per als ciutadans A vui els ajuntaments i la ciutadania ens sentim molt sols. Moltes famílies viuen amb angoixa la man- ca de feina. A la Catalunya del segle XXI hi ha pobresa, gent que passa gana i necessita ajudes públiques per omplir la nevera i portar un plat a taula als seus fills i gent que no pot pagar la calefacció. En aquesta foscor en la qual es tro- ben moltes famílies la llum que les acompanya prové del teixit ciutadà i dels ajuntaments, que veiem amb impotència com els governs central i de Catalunya han donat l’esquena als ciutadans. Més enllà de l’immobilisme i de les quimeres que representa l’opció d’algunes administracions, el món local té projectes que generen opor- tunitats de present i futur per a les nostres ciutats i donen respostes a les necessitats de la ciutadania. El món local ha sabut tirar endavant malgrat les traves i el menyspreu que patim. Tenim exemples ben re- cents en la recentralització impul- sada pel Govern central o la para- lització, les retallades i els impaga- ments de la Generalitat. ELS AJUNTAMENTS som i hem estat al llarg dels darrers 35 anys veritables actors d’integra- ció i de cohesió social, promotors de la llengua i de la cultura catala- avui dia som l’única administració que trepitgem el carrer i que conei- xem quines són les necessitats reals dels ciutadans. Avui el factor de co- hesió social més important és l’ocu- pació i plantegem la gran majoria dels nostres projectes per generar- ne. Un exemple d’aquesta manera de fer i d’entendre la nostra realitat són els dos projectes que vam pre- sentar fa uns quantas dies i que re- uneixen aquestes característiques: visió metropolitana i generació d’ocupació. Convertirem l’avinguda de la Gran Via en un passeig fins al riu, donant continuïtat al tram que ar- riba fins a la plaça d’Europa. Amb la transformació de la Gran Via oferim també a l’àrea metropolitana un es- pai de desenvolupament econòmic estratègic en el sector de la biome- dicina, que atreu i genera més opor- tunitats d’ocupació. Parlem d’urba- nisme al servei de la transformació econòmica i social. I ho farem sen- se que això costi cap euro als ciuta- dans de l’Hospitalet. NÚRIA Marín La crisi i l’Administració local També crearem el parc de Cal Trabal. Les seves 25 hectàrees el convertiran en un dels parcs més grans de tota l’àrea metropolita- na i permetran conservar el nos- tre passat agrícola i preservar el patrimoni, i a la vegada, integrar el riu Llobregat a la ciutat. UN ALTRE ELEMENT estratègic de futur per a qualsevol societat és la cultura. Creiem que invertir en cultura és una mane- ra de generar cohesió i d’estimu- lar el progrés, però també una es- tratègia per desenvolupar l’econo- mia i generar ocupació. Ara que el món cultural es veu una mica abandonat per les administraci- ons, la nostra aposta per la cultu- ra es concreta en la creació del Dis- tricte Cultural, una àrea urbana de centralitat al municipi i a l’en- torn metropolità, un lloc de tro- bada de la indústria cultural, de creadors i d’espais de programa- ció cultural. Avui els ajuntaments som més necessaris que mai per garantir l’Estat del benestar. Som el motor que cal per sortir de la crisi sen- se deixar ningú enrere. Els alcal- des i les alcaldesses sabem que no és temps de lamentacions per la duresa de la crisi o pel maltracta- ment d’altres governs. Ara més que mai la ciutadania necessita el nostre lideratge, la nostra imaginació, la nostra rei- vindicació, el nostre diàleg, la nos- tra valentia, el nostre realisme i la nostra decisió per afrontar els pro- blemes. H Alcaldessa de l’Hospitalet. FRANCINA CORTÉS N o és la primera vegada que llegim aquesta notícia. Un ocell ha obligat un avió a ater- rar. Això ha passat a Barcelona. Un avió, quan s’enlai- ra, fa molt soroll. Sembla que l’es- trèpit dels motors hauria d’allu- nyar qualsevol ocell, però no és ai- xí. És cert que un avió s’enlaira i vola molt de pressa, i potser algun ocell que volava tranquil·lament, i confiadament, per un espai que és el seu, no tenia temps d’orientar- se i allunyar-se, i els motors l’han xuclat. Si ha topat amb una ala d’avió, com diuen que ha passat en aquest cas, és realment extraor- dinari que un objecte –perdó, ocell, que et digui «objecte»– tan petit i tan fràgil posi en perill un poderós avió. Potser aquest fet demostra la veritat d’aquella frase que diu que no hi ha cap enemic petit. El que passa és que el pobre ocell no era enemic de l’avió ni enemic de res. Senzillament volava pel cel, per un territori que li és propi. Quan s’ha intentat fer literatura dient que un avió és l’ocell de l’aire tro- bo que, francament, la compara- ció és poc afortunada. Un avió és un intrús en el món dels éssers alats. No sé quants segles fa que els humans van decidir engabiar els ocells, penjant-los en un balcó o tenint-los en un racó de la sala d’estar. Mimant-los i admirant- los, sens dubte. Però l’amor a l’ocell de gàbia, encara que enten- dreixi, és un amor de possessió. ¿I algú podria dir-me per què refilen i canten els ocells engabiats? M’agradaria que algun ornitòleg m’interpretés aquest fet. Perquè els humans, que jo sàpiga, no es dediquen a cantar quan estan a la presó. Apunt final. ¿A qui se li va acu- dir que el popular Cant dels ocells es podia utilitzar com una músi- ca de funeral? Un cant que és ale- gre sona al camp de futbol a ritme lent i trist. Si recordant que vaig escriure la lletra del Cant del Barça, quan em mori algú creu que ha de sonar una música al camp, per favor, que tingui un ritme més vital. H Petit observatori ¿A qui se li va acudir que un cant alegre es podia utilitzar com a música de funeral? ‘El cant dels ocells’ no és mai trist JOSEP MARIA Espinàs Dues mirades Un dia gues. Pensarà (i això la salva) en l’home amb qui va viure aquella jornada que era històrica per a la resta i, per a ells dos, íntima, re- demptora. Tot i el record intens de la Loren i en Mastroianni, Clara Segura i Pablo Derqui aconsegueixen el prodigi de transmetre’ns que ells, i només ells, poden ser Antonietta i Gabriele. Aquest és el millor elo- gi que es pot fer de la Giornata par- ticolare que ha estrenat la Perla29. Encara que sigui feble, envoltada de grisor, «la vida val la pena, sem- pre hi ha un ocell que t’ho recor- da». Una merla que els salva, i els permet de riure plegats. «Es pot plorar tot sol», diu Gabriele, «però per riure en fan falta dos». Un esclat contra el terror del negre. H W alter Veltroni , que va ser alcalde de Roma, va dir que Una giornata particolare només era això, un dia. Un dia «que canviava la vida de les persones». És arran d’aquest dia que «tot allò que era ac- ceptable ara ja no ho és tant, ja no és tan normal tot allò que ho sembla- va tant». És la lliçó que n’extreu An- tonietta, la mare de família que, durant unes hores, ha tastat una altra existència possible, de la mà de Gabriele, el periodista homose- xual sotmès pel feixisme i condem- nat a l’exili. Ella, Antonietta, també es reclourà en un exili interior, con- demnada a viure amb qui no pot riure, un marit energumen, devot de Mussolini. A partir d’aquest dia, ella ja no desarà mai més retalls de diari del Duce que venerava a ce- JOSEP MARIA Fonalleras aïllaven els enemics i premiaven els amics. Tenir la sospita que el gran pare de la pàtria va poder ro- bar els nostres diners, igual que qualsevol mafiós company de banc, és un verí que recorre la medul·la del catalanisme. No és un verí letal, com alguns voldrien creure. Tan pueril és la idea que la veritat dissiparà l’ide- al independentista, com ingènua és l’esperança que el mal quedi re- duït a un assumpte de família. És un cop a la dignitat de tots, una hu- miliació nacional, una vergonya. Perquè l’abús només es va poder portar a terme amb la connivència de molts (també dels que encara es permeten donar-nos lliçons políti- ques o econòmiques). No és la mort de res, però sí l’agonia de moltes il- lusions. H D esprés de la desfilada fa- miliar dels Pujol Ferru- sola pel Parlament, des- prés de veure les seves ca- res, sentir-los parlar o callar o fins i tot alliçonar, ara sabem que els di- ners de tots ells compartien banc amb la flor i nata del crim organit- zat internacional. És una dada més. Una de tantes que han anat aflo- rant des d’aquell 25 de juliol en què l’expresident va pronunciar una confessió tan inaudita com confusa. Jordi Pujol és molt més que l’home que va presidir la Gene- ralitat durant 23 anys. Ell va ser el pensador de la nova Catalunya. A la seva imatge i semblança va crear Convergència i també va voler mo- delar el país. Ell i el seu partit eren Catalunya. Sabien el que més con- venia als catalans, assenyalaven i Diners i pàtria EMMA Riverola © El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats. Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.
-
Upload
nuria-marin -
Category
Documents
-
view
24 -
download
3
description
Article d'opinió publicat a El Periódico el 13/03/2015.
Transcript of 20150313 El Periódico - Les Ciutats Il·Luminen El Camí
-
DIVENDRES8 13 DE MAR DEL 2015
nes i catalitzadors de la modernit-zaci de la societat. I tenim vocaci de continuar desenvolupant pol-tiques socials actives per combatre les desigualtats creixents. En aquestes ltimes dcades hem madurat. Ara som capaos datendre les necessitats urgents del dia a dia i planificar el futur de les nostres ciutats i a ms a ms fer-ho pensant que els nostres munici-pis no sn un oasi enmig del desert. Planificar projectes estratgics per a les nostres ciutats sense tenir en compte les potencialitats dels mu-nicipis que ens envolten i aix apro-fitar-nos de possibles sinergies seria una irresponsabilitat. La coordinaci que fem lHos-pitalet i Barcelona amb el Mobile World Congress s un exemple clar de com un projecte sha de dur a terme amb una estratgia col-lectiva que ens repercuteix a tots positivament. El projecte de futur de lHospitalet, doncs, no lestem plantejant desquena a Barcelona o a lrea metropolitana. Ms en-ll del dia a dia, el futur econmic lhem de pensar en clau drea me-tropolitana, ja que s lelement que ens uneix i ens fa forts per competir amb la resta de mercats. Des de lHospitalet aportem va-lor afegit a leconomia de Catalunya i potenciem la nostra millor mar-ca internacional, econmicament parlant, que s la marca Barcelona. Hem consolidat el nostre Districte Econmic i la plaa dEuropa com un gran motor de leconomia cata-lana. Tinc el convenciment que se sor-tir de la crisi des del mn local,
Les ciutats illuminen el camLa imaginaci i la valentia dels ajuntaments sn ms necessries que mai per als ciutadans
Avui els ajuntaments i la ciutadania ens sentim molt sols. Moltes famlies viuen amb angoixa la man-ca de feina. A la Catalunya
del segle XXI hi ha pobresa, gent que passa gana i necessita ajudes pbliques per omplir la nevera i portar un plat a taula als seus fills i gent que no pot pagar la calefacci. En aquesta foscor en la qual es tro-ben moltes famlies la llum que les acompanya prov del teixit ciutad i dels ajuntaments, que veiem amb impotncia com els governs central i de Catalunya han donat lesquena als ciutadans. Ms enll de limmobilisme i de les quimeres que representa lopci dalgunes administracions, el mn local t projectes que generen opor-tunitats de present i futur per a les nostres ciutats i donen respostes a les necessitats de la ciutadania. El mn local ha sabut tirar endavant malgrat les traves i el menyspreu que patim. Tenim exemples ben re-cents en la recentralitzaci impul-sada pel Govern central o la para-litzaci, les retallades i els impaga-ments de la Generalitat.
ELs ajuntamEnts som i hem estat al llarg dels darrers 35 anys veritables actors dintegra-ci i de cohesi social, promotors de la llengua i de la cultura catala-
avui dia som lnica administraci que trepitgem el carrer i que conei-xem quines sn les necessitats reals dels ciutadans. Avui el factor de co-hesi social ms important s locu-paci i plantegem la gran majoria dels nostres projectes per generar-ne. Un exemple daquesta manera de fer i dentendre la nostra realitat sn els dos projectes que vam pre-sentar fa uns quantas dies i que re-uneixen aquestes caracterstiques: visi metropolitana i generaci docupaci. Convertirem lavinguda de la Gran Via en un passeig fins al riu, donant continutat al tram que ar-riba fins a la plaa dEuropa. Amb la transformaci de la Gran Via oferim tamb a lrea metropolitana un es-pai de desenvolupament econmic estratgic en el sector de la biome-dicina, que atreu i genera ms opor-tunitats docupaci. Parlem durba-nisme al servei de la transformaci econmica i social. I ho farem sen-se que aix costi cap euro als ciuta-dans de lHospitalet.
NRIA
Marn
La crisi i lAdministraci local
Tamb crearem el parc de Cal Trabal. Les seves 25 hectrees el convertiran en un dels parcs ms grans de tota lrea metropolita-na i permetran conservar el nos-tre passat agrcola i preservar el patrimoni, i a la vegada, integrar el riu Llobregat a la ciutat.
un aLtrE ELEmEnt estratgic de futur per a qualsevol societat s la cultura. Creiem que invertir en cultura s una mane-ra de generar cohesi i destimu-lar el progrs, per tamb una es-tratgia per desenvolupar lecono-mia i generar ocupaci. Ara que el mn cultural es veu una mica abandonat per les administraci-ons, la nostra aposta per la cultu-ra es concreta en la creaci del Dis-tricte Cultural, una rea urbana de centralitat al municipi i a len-torn metropolit, un lloc de tro-bada de la indstria cultural, de creadors i despais de programa-ci cultural. Avui els ajuntaments som ms necessaris que mai per garantir lEstat del benestar. Som el motor que cal per sortir de la crisi sen-se deixar ning enrere. Els alcal-des i les alcaldesses sabem que no s temps de lamentacions per la duresa de la crisi o pel maltracta-ment daltres governs. Ara ms que mai la ciutadania necessita el nostre lideratge, la nostra imaginaci, la nostra rei-vindicaci, el nostre dileg, la nos-tra valentia, el nostre realisme i la nostra decisi per afrontar els pro-blemes. HAlcaldessa de lHospitalet.
FRANCINA CORTS
N o s la primera vegada que llegim aquesta notcia. Un ocell ha obligat un avi a ater-rar. Aix ha passat a
Barcelona. Un avi, quan senlai-ra, fa molt soroll. Sembla que les-trpit dels motors hauria dallu-nyar qualsevol ocell, per no s ai-x. s cert que un avi senlaira i vola molt de pressa, i potser algun ocell que volava tranquillament, i confiadament, per un espai que s el seu, no tenia temps dorientar-se i allunyar-se, i els motors lhan xuclat. Si ha topat amb una ala davi, com diuen que ha passat en aquest cas, s realment extraor-dinari que un objecte perd, ocell, que et digui objecte tan petit i tan frgil posi en perill un poders avi. Potser aquest fet demostra la veritat daquella frase que diu que no hi ha cap enemic petit. El que passa s que el pobre ocell no era enemic de lavi ni enemic de res. Senzillament volava pel cel, per un territori que li s propi. Quan sha intentat fer literatura dient que un avi s locell de laire tro-
bo que, francament, la compara-ci s poc afortunada. Un avi s un intrs en el mn dels ssers alats. No s quants segles fa que els humans van decidir engabiar els ocells, penjant-los en un balc o tenint-los en un rac de la sala destar. Mimant-los i admirant-los, sens dubte. Per lamor a locell de gbia, encara que enten-dreixi, s un amor de possessi. I alg podria dir-me per qu refilen i canten els ocells engabiats? Magradaria que algun ornitleg minterprets aquest fet. Perqu els humans, que jo spiga, no es dediquen a cantar quan estan a la pres. Apunt final. A qui se li va acu-dir que el popular Cant dels ocells es podia utilitzar com una msi- ca de funeral? Un cant que s ale-gre sona al camp de futbol a ritme lent i trist. Si recordant que vaig escriure la lletra del Cant del Bara, quan em mori alg creu que ha de sonar una msica al camp, per favor, que tingui un ritme ms vital. H
Petit observatori
A qui se li va acudir que un cant alegre es podia utilitzar com a msica de funeral?
El cant dels ocells no s mai trist
JOSEP MARIA
Espins
Dues mirades
un dia
gues. Pensar (i aix la salva) en lhome amb qui va viure aquella jornada que era histrica per a la resta i, per a ells dos, ntima, re-demptora. Tot i el record intens de la Loren i en Mastroianni, Clara Segura i Pablo Derqui aconsegueixen el prodigi de transmetrens que ells, i noms ells, poden ser Antonietta i Gabriele. Aquest s el millor elo-gi que es pot fer de la Giornata par-ticolare que ha estrenat la Perla29. Encara que sigui feble, envoltada de grisor, la vida val la pena, sem-pre hi ha un ocell que tho recor-da. Una merla que els salva, i els permet de riure plegats. Es pot plorar tot sol, diu Gabriele, per per riure en fan falta dos. Un esclat contra el terror del negre. H
Walter Veltroni, que va ser alcalde de Roma, va dir que Una giornata particolare noms era
aix, un dia. Un dia que canviava la vida de les persones. s arran daquest dia que tot all que era ac-ceptable ara ja no ho s tant, ja no s tan normal tot all que ho sembla-va tant. s la lli que nextreu An-tonietta, la mare de famlia que, durant unes hores, ha tastat una altra existncia possible, de la m de Gabriele, el periodista homose-xual sotms pel feixisme i condem-nat a lexili. Ella, Antonietta, tamb es reclour en un exili interior, con-demnada a viure amb qui no pot riure, un marit energumen, devot de Mussolini. A partir daquest dia, ella ja no desar mai ms retalls de diari del Duce que venerava a ce-
JOSEP MARIA Fonalleras
allaven els enemics i premiaven els amics. Tenir la sospita que el gran pare de la ptria va poder ro-bar els nostres diners, igual que qualsevol mafis company de banc, s un ver que recorre la medulla del catalanisme. No s un ver letal, com alguns voldrien creure. Tan pueril s la idea que la veritat dissipar lide-al independentista, com ingnua s lesperana que el mal quedi re-dut a un assumpte de famlia. s un cop a la dignitat de tots, una hu-miliaci nacional, una vergonya. Perqu labs noms es va poder portar a terme amb la connivncia de molts (tamb dels que encara es permeten donar-nos llions polti-ques o econmiques). No s la mort de res, per s lagonia de moltes il-lusions. H
Desprs de la desfilada fa-miliar dels Pujol Ferru-sola pel Parlament, des-prs de veure les seves ca-
res, sentir-los parlar o callar o fins i tot allionar, ara sabem que els di-ners de tots ells compartien banc amb la flor i nata del crim organit-zat internacional. s una dada ms. Una de tantes que han anat aflo-rant des daquell 25 de juliol en qu lexpresident va pronunciar una confessi tan inaudita com confusa. Jordi Pujol s molt ms que lhome que va presidir la Gene-ralitat durant 23 anys. Ell va ser el pensador de la nova Catalunya. A la seva imatge i semblana va crear Convergncia i tamb va voler mo-delar el pas. Ell i el seu partit eren Catalunya. Sabien el que ms con-venia als catalans, assenyalaven i
Diners i ptriaEMMA Riverola
El Peridico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicaci s per a s exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducci, distribuci, transformaci i s per a press-clipping.
