LA CARTELLERA!

SOPA DE LLETRES DEL PUNT DE MIRA!

5è ANIVERSARI BATABAT

ACTE DE PRESENTACIÓ DE LA CUP Dissabte 28 de novembre 20.30h: Sopar popular i acte polític amb Pau Juvillà de la CUP de Lleida, Gerard Nogués regidor de la CUP de Valls i David Vidal de la CUP de Reus. 24.00h: Concert amb Miquel del Roig al pub Estraperlo. Preu: 10 euros, 8 per jubilats i aturats

Les paraules que busques estan dins d’aquest Punt de Mira, demostra que l’has llegit i troba-les.

Dissabte, 12 de desembre 22.30 (Vinyols): - BKS (Benimaklet Klub Ska) - THE KLUBA (rude-rockers-skabilly revolution) - LA GOSSA SORDA (Últim concert gira saó) Col�laboracions dalt l' escenari de Xavi Sarrià (Obrint pas) i Mario Memola (Skalariak) I festa fins a la matinada amb Dj OGT /agro--rumba

Venda d' entrades: - Batabat Kultur, Reus - Carrasclet, Reus - Casal Vinyols, Vinyols - Revòlver, Barcelona

www.maulets.org/baixcamp mauletsbaixcamp@gmail.com

PUNT DE MIRA Número 17 - Novembre

Butlletí informatiu del jovent de l’Esquerra Independentista

EDITORIAL

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

Dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s'ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Cata-lunya Nord se commemoren els 350 anys d'ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència. El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d'Espanya va donar la que actualment conei-xem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va to-par, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria. Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s'ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l'hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d'un futur millor. Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d'una Unió Europea que diuen que preconitza l'ober-tura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l'Estat francès i l'Estat espanyol, responsables tant l'un com l'altre de la nostra situació de divisió nacional. Divisió que els Estats controlen com els hi convé : - Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat. - Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de di-rectiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc. - Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió. - Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans: han volgut esborrar la nos-tra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura. Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d'un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l'esquena. I això només ho podem fer junts. Només treballant en un projecte comú aconse-guirem fer del poble català un poble lliure i independent i just. Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans. També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, partici-pant en el manteniment d’una frontera imposada i col�laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans. Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País! Esborrem el Tractat dels Pirineus! 350 anys d'ocupació, 350 anys de resistència! Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans!

ARTICLES

25 de novembre

Va ser el 25 de novembre del 1981 quan es va declarar el dia Internacional contra la Violència de Gènere, a la Trobada Feminista Llatino-americana i del Carib. La data va ser elegida amb commemoració del brutal assassinat al 1960 de les tres germanes Mi-rabal, activistes polítiques revolucionàries de la República Dominicana les quals van jugar un pa-per molt important en la lluita contra el Règim de Trujillo. En ser considerades un perill per la dictadura, se les va torturar, assassinar i llençar per un precipici el 25 de novembre del 1960, per això en memòria seva i també en memòria de totes les dones que pateixen violència de gènere, aprofitem aquest dia per reivindicar, una vegada més, la lluita per assolir la igualtat i els drets que ens mereixem. Fa molts anys que les dones patim violència, no només a càrrec del sexe oposat si no també per tota la conjuntura global capitalista, per tota la parafernàlia d’anuncis on només surten dones amb cossos esplèndids, en l’àmbit del treball laboral i fins i tot en les nostres mateixes relacions personals. És veritat que comparant des de fa uns anys enrere s’han fet passos molt notoris per a hores d’ara continuen sent insuficients. Les dones continuem sent inferioritzades i continuem patint actes discriminatoris, violència tant física com psíquica, estem sotmeses a un sistema on la dona només serveix com un producte, com un objecte, com a un servei. Tan sols per el simple fet d’haver nascut així ja estem encasellades dins unes pautes, dins unes tasques, dins dels cànons de bellesa que s’intenten imposar, dins unes definicions. Encara continuen sent molt les famílies les quals l’única aportació econòmica que es rep és per part del home, mentre que la dona es sotmet a les tasques de la casa sent així sotmesa a les dinà-miques de submissió que implica el concepte actual de parella i família. Tot i així sembla ser que es tenen més en compte aquestes agressions, com ara que condemnen als agressors a penes, fent campanyes contra la violència de gènere, conscienciant a la gent…però si és així, perquè continuem sortint al carrer el 25 de novembre? Perquè les agressions tan físiques com psíquiques van en alça cada any que passa? Perquè quan vas a una botiga tan sols hi han talles úniques, fet que incita a les joves a no menjar fins al punt de caure en anorèxia o bulí-mia? Perquè deixem que les nostres respectives relacions exerceixin un poder de control sobre nosaltres? La justícia penal ha servit perquè hi hagi un descens de les dones que maten els seus agressors en defensa pròpia però no dels individus que maten a la seva parella, per la qual cosa la llei afa-voreix més als agressors que a les supervivents. El patriarca és violència, és violència que no t’acceptin perquè no ets heterosexual, es violència la masculinitat que volen arribar alguns homes, és violència no poder demostrar emocions si ets home, és violència que les dones no tinguem el ple dret en poder decidir si avortar o no, és vio-lència que encara estiguem discriminades en alguns sectors laborals per el simple fet de força fí-sica, és violència totes les violacions físiques. Al Camp de Tarragona, en commemoració a aquesta data és fan diferents actes, un a Reus i un altre a Tarragona. L’acte de Tarragona constarà d’un acte públic on es farà mostra d’una exposi-ció sobre la violència de gènere a càrrec de Cau de Llunes a les 19.00h a la Plaça de la Font i a Reus també es farà una exposició sobre violència de gènere i es farà la presentació de la nova as-semblea revolucionaria feminista “L’hora violeta” a la plaça del Prim.

Animem a totes i a tots a assistir als actes!

Assemblea Feminista Revolucionària “L’hora violeta”.

ARTICLES

Història política i revolucionària sobre el Moviment

Kurd d’Alliberament Nacional

El 1919 es funda el primer Partit Comunista sota influència de la Unió Soviètica. El govern assas-sinà el seu dirigent principal, i des de llavors el partit patí una conversió a reformista, fins al punt de negar l'existència de la nació kurda. Durant 60 anys desapareix tot tipus de moviment revolu-cionàri-democràtic. EL 1968 amb les revoltes juvenils mundials, apareixen 3 organitzacions revolucionàries. El 1971 es produeix un cop d’Estat militar. Hi ha milers de presos, i els dirigents de les organitza-cions revolucionàries són assassinats sota la tortura. Un any després es refunden i reorganitzen les organitzacions, però degut a divisions i conflictes interns no desenvolupen un paper massa important en els posteriors anys. Una d’elles fou el Partit de Treballadors Kurds (PKK) al 1978. Aglutinen una part important de les masses. El 1980 un altre cop militar provoca l'esfondrament de les estructures revolucionàries creades. Es tortura 600.000 persones, i 100.000 acaben sent preses polítiques. Es produeix un èxode cap a Europa de desenes de milers de refugiats polítics. Els presos inicien diverses vagues de fam, que resulten amb 4 morts. Aquestes vagues de fam estimulen la reorganització i l'arrelament social dels partits. El PKK, que havia previst el cop d'estat i havia enviat a l'estranger els quadres del partit, inicia la guerra de guerrilles (1984). Els sindicats són prohibits. Diverses vagues obreres i de camperols apareixen espontàniament, i una important vaga de funcionaris, aconseguiran l'any 86-87 l'amnistia dels presos polítics. La lluita per l'alliberament nacional kurd arriba al seu punt àlgid, els carrers són presos per les guerrilles del PKK, el control de ciutats i pobles es troba en equilibri entre el govern turc i el PKK. Des de 1991-93 el govern inicia la “Guerra Bruta”. Més de 5.000 pobles del Kurdistan del Nord són incendiats. S'inicià un període de desaparicions (on encara apareixen fosses comunes avui en dia). Una de les bases d'aquesta es crear un conflicte entre turcs i kurds, per tal de trencar el mo-viment revolucionari que operava des de Turquia. El 95 és atacat un local freqüentat per la branca islàmica “alevi”. La resposta contra els suposats atacants (l'altra comunitat religiosa) és aturada a temps. La revolta es dirigida contra l'estat, res-ponsable directe d'aquell atac. Comissaries, òrgans institucionals... són presos pels ciutadans du-rant unes hores. La revolta es va pagar amb 22 persones mortes. El 1997 es produeix l'anomena't cop testat “Post-modernista”, quan els partit polítics que havien guanyat les eleccions intenten retallar l'autoritat política del Consell de Seguretat Nacional. Aquests (els partits polítics) són expulsats del govern. L’any 2000 l’Estat turc crea presons d'aïllament del “tipus F” on pretén traslladar els presos polí-tics. En aquell moment les presons eren un centre de formació política important, i “per tal d’evitar avalots” les presons on hi havia presos polítiques (un total de 20) són atacades per l’exercit amb bombes, míssils de curt abast, gasos lacrimògens, etc. Tot això per a efectuar el tras-llat dels presos. Es realitzaren barricades a les presons, i en algunes resistiren fins a 4 dies. 500 presos inicien vagues de fam, en contra de l'aïllament. 120 en perdran la vida. En l’actualitat el Moviment d’Alliberament Nacional Kurd es troba en la clandestinitat. El PKK continua en actiu i és a Turquia un partit il�legal. Altres organitzacions estudiantils, juvenils i polí-tiques que han sorgit en diferents moments històrics també formen part del MANK.

ARTICLES

Repressió

El passat dissabte 24 d'octubre tingueren lloc a Reus els ja prou mediatitzats enfrontaments entre pagesos i policies. Exposem primer de tot la situació, tan objectivament com puguem: Manifestació de pagesos en contra dels baixos preus dels productes, reivindicació mitjançant l'abocament del produc-te en qüestió a l'entrada de la seu del Departament d'agri-cultura. Càrregues per part del Mossos d'Esquadra. Pagesos i periodistes ferits. Ens trobem en una realitat on darrerament s'ha

“popularitzat” les càrregues policials, “popularitzat” perquè és ben bé el poble qui les rep. Ara fa un any, s'iniciaren les protestes coordinades majoritàriament pel SEPC contra Bolonya. Cal re-cordar les imatges del desallotjament del rectorat, 80 persones (civils i manifestants) ferides. Du-rant les celebracions pels èxits esportius del Futbol Club Barcelona, dos persones perden un ull. Ep, i aquí ningú se’n salva: un dels màxims càrrecs de la Guàrdia Urbana de Barcelona ferit pels Mossos mentre assistia a la celebració d’un partit que va guanyar la selecció espanyola. De ben segur, que aquest guàrdia urbà també “va mostrar desobediència a l'autoritat”, “va agredir als Mossos” (i segur que en va ferir algun), o es trobava “enmig d'uns amics seus molt radicals”. La societat té un paper clau d'enorme responsabilitat: aprendre a jutjar aquests actes d´abús poli-cial i repressió a la ciutadania. Un pagès que no arriba a final de mes, no perquè no treballi, sinó perquè el govern rebaixa el preu del seu treball, no és normal que surti a manifestar-se? La inter-venció de la Urbana en aquell ple de juliol, on 8 joves treien una pancarta defensant la seva ciu-tat de salvatges projectes urbanístics, és correcte que hagin de patir contusions, i properament un judici? Posant-nos en la situació de qui lluita contra poder, ens hem de preguntar: és lògica, justa, rao-nable la repressió patida? Qui lluita contra poder sempre és el més feble. La societat ha perdut uns valors molt importants, que són la solidaritat entre les persones. El dia en que patim les injustícies en la nostra pròpia pell, que decidim sortir al carrer per manifestar-nos, necessitarem aquest recolzament no tan sols de la família els amics, etc; sinó recolzament social. Tots i totes som persones, la majoria treba-lladores. Perquè els problemes d’un, poden ser els d’un altre, demà. Potenciem la solidaritat entre persones, perquè les forces de govern no tenen raó. Perquè és més proper a nosaltres el pagès atonyinat, reivindicant una vida justa per la seva feina, que el polític encasellat a l'a-juntament vetllant per “l'ordre públic” tal i qual projec-te, i la construcció de més comissaries.

ARTICLES

Hondures: abisme entre el socialisme llatinoamericà i les oligarquies capitalistes

Hondures, és un país amb més de 7 milions d’habitants. Conforma un dels territoris més importants de Sud-amèrica. Històricament, estava for-mada per una població indígena amb set ètnies (Llencas, Tolupanes, Pech, Tawahkas, Chortis, Chorotegues) i no va ser fins al 1524, vint-i-dos anys després de la colonialització, que Hernan Corts va aconseguir la total submissió dels natius. Cal tenir en compte una dada molt impor-tant d’aquest període; el 80% dels hondurenys va morir durant i poc temps després de la colonització.

Una vegada independitzada el setembre de 1821, de la mateixa manera que la resta de països centre i sud americans, comencen a ser dominats per diverses companyies nord-americanes que passen a controlar l’economia hondurenya. Tres de les més importants foren: United Fruit Company, Standard Fruit Company i Cuyamel F.C. De manera que l’any 1924, fou el primer país exportador i tot i això l’enriquiment sempre va ser pels països capitalistes, creant així una gran desigualtat mundial entre els diversos països, i una gran desigualtat social entre els habitants d’un mateix país. D’aquesta manera a Hondures van començar a aparèixer les primeres oligarquies. Cal tenir en compte dos detalls més per poder entendre la situació actual del país. L’any 1964, Hondures visqué la Guerra del Futbol que l’enfrontà amb el Salvador. Tot començà en un partit de futbol però el rerefons fou expulsar els 300000 salvadorenys que estaven treba-llant a Hondures. Per altre banda, vora el 1982, any en que per fi s’acaben les dictadures militars al país, du-rant la plena efervescència sandinista a Nicaragua, Hondures cedeix part del seu territori a la contra nicaragüenca i als mercenaris de la CIA. Durant les últimes dècades, els hondurenys han estat governats per la oligarquia del país jun-tament amb la tutela dels EUA. No ha estat fins l’any 2006 que Ricardo Maduo ha cedit el govern al progressista Manuel Zelaya, el qual inicia un seguit de reformes que posen en pe-rill els privilegis de la classe alta hondurenya:

- Reformes a la constitució per tal d’abolir les bases militars estrangeres al territori, con-cretament les que pertanyen als EUA.

- Reformes o solucions al problema de les “pandillas” que conformen gairebé la major part del jovent més marginal de país.

- Reformes per la recuperació de la memòria històrica per tal de treure a la llum tot el que va estar amagat durant tants anys de dictadures militars.

- Inici d’un conveni amb Cuba per tal de comprar medicaments a preus justos tot rebutjant el monopoli que les grans multinacio-nals farmacèutiques tenen arreu del món.

- Associació a l’ALBA (Alternativa Boliveriana pels pobles d’Amèrica, creada gràcies al president Chàvez com a contrapo-sició a l’engany capitalista de l’ALCA)

ARTICLES

Tota aquesta sèrie de reformes per part del líder Zelaya, fan que l’oligarquia hondurenya or-ganitzi un cop d’estat el 28 de Juny de 2009. No obstant, els colpistes no han rebut el ple su-port del president Obama (ja que ara per ara té diferents fronts oberts a l’Orient Mitjà iniciats a l’era Bush) Ni la UE ni l’O.E.A donen suport al cop d’estat. És per això que s’obre una escletxa a la so-cietat hondurenya. Cal tenir en compte que el cas dels EEUU ha estat força polèmic ja que els sectors de l’aristocràcia americana apostaven pel nou règim hondureny en contraposició al president Obama qui es va negar a donar suport a un cop d’estat militar, sabent, és clar, que en el cas contrari hauria perdut rotundament el suport de la població sud-americana que veu en ell una escletxa de llum a l’opressió dirigida per l’expresident Bush. Actualment la situació és força canviant. El president Zelaya, viu exiliat a l’ambaixada de Brasil a Hondures mentre es duen a terme les dures negociacions entre el president i Miche-letti (líder del cop d’estat). El darrer pacte conegut entre ambdós va ser l’acord a presentar-se els dos a les eleccions, havent acabat el mandat Manuel Zelaya, posteriorment, Micheletti es feu enrere i, amb tan sols dues setmanes de marge els partits més progressistes ja han pres la decisió de no participació a les properes eleccions que es duran a terme a finals del més de novembre, tot negant-se a la possibilitat de legitimar davant la població d’Hondures un cop d’estat que per una banda, no té el suport de cap país ja sigui veí com estranger i per altre banda, no representa més que un intent d’enderrocar tan a la força com democràticament les reformes socials i el canvi que el país d’Hondures necessita de cara a un millor desenvolupa-ment tant de la població, l’economia i ell govern. Uns canvis que a favor d’una societat sense jerarquies i, el que és més important, sense explotació. En una situació de cop d’estat no podem parlar del present ja que és canviant en tot moment. És important, per tant, analitzar el passat per tal de no repetir períodes tan grisos com els del poble d’Hondures i sobretot llençar un missatge esperançador de cara al futur hondureny. Reconeixent sempre la voluntat i la fermesa del president Manuel Zelaya que amb tant d’esforç ha iniciat aquest camí cap a l’alliberament dels més humils lluitadors hondurenys. Sovint els mitjans treuen en portada una notícia que possiblement té una continuïtat i una re-percussió social més enllà del que puguem llegir en un moment precís. Aquest és el cas d’Hondures, un fet social que ha de ser notícia cada dia ja que rere aquest escrit, rere la pàgi-na d’un diari o la veu d’un locutor hi ha la vida i la llibertat de milers de persones que com tantes d’altres rere el seu llençol ple d’humilitat tan sols anhelen el seu somriure, la seva ale-gria i el seu positivisme davant la crua realitat en que viuen els països sud-americans. És per això, que des de la nostra compartida humilitat demanen la repercussió a nivell dels mitjans del cas d’Hondures, la difusió de tants casos que ens passen per alt sense arribar a ser del tot conscients del grau de perjudici social que aquest provoca.