HORTA DE SANT JOAN 243

Horta de Sant Joan *~La Terra Alta

Municipi situat a la part meridional de la comarca, entre el Baix Ebre i el Matarranya (Aragó). El separa del territori aragonès el riu d’Algars. La vila s’aixeca sobre un petit turó i en destaca la plaça Major, amb l’edi-fici renaixentista de la Casa de la Vila, així com carrerons antics amb cases porticades i un vell portal d’entrada a la vila al carrer de l’Hospital. Fou declarada conjunt histò-ric el 1998. L’església parroquial de Sant Joan Baptista, és un edifici gòtic d’una sola nau coberta amb volta de creueria i un absis poligonal amb les cares perforades per grans finestrals biforats amb traceries ogivals. A la vila hi va residir entre 1908 i 1909 Pablo Picasso i hi va pintar algun dels seus quadres més famosos. Podrem visitar el Centre Picasso, ubicat a l’antic hospi-tal, un edifici renaixentista construït l’any 1580. El Cap de l’Ecomuseu dels Ports, si-tuat al carrer de Picasso, prop de la plaça de l’Església, és un punt d’informació del parc natural dels Ports i un centre de recepció de visitants. Audiovisuals, exposicions, el mirador del territori i diversa informació temàtica ens serviran de punt de partida d’itineraris de natura, arquitectura i art per conèixer el territori.

L’edifici més important del terme és l’an-tic convent franciscà de la Mare de Déu dels Àngels~, dit també «de Sant Salvador d’Horta», en record d’aquest sant francis-cà, miracler i popular, que hi va viure entre 1547 i 1559. Aquest monestir es troba dos quilòmetres a llevant de la població i fou de-clarat monument historicoartístic el 1985. Sembla que inicialment era un establiment dels templers, senyors del lloc, que després de 1318 va passar a l’orde dels hospitalers de Sant Joan fins que s’hi va establir una co-

H

Horta de Sant Joan. Convent de Sant Salvador / DGPC Josep Giribet

H

244 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

L’Hospitalet de Llobregat *El Barcelonès

Important ciutat, unida pràcticament a la de Barcelona, que s’estén entre el riu Llobre-gat i el sector SE de Montjuïc i l’antic terme de Sants. Molts carrers, com el sector de Co-llblanc, per un costat són de Barcelona i per l’altre de l’Hospitalet. Inicialment formava el seu terme l’antiga parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, dins de la qual es va crear un hospital, que al segle xv va donar lloc a un nucli de poblament, dit «la Pobla de l’Hospitalet», d’on en deriva el nom actual. El seu cens va passar d’uns 5.000 habitants el 1900 a 71.000 el 1950, 242.000 el 1970 i 253.782 l’any 2008. Dins del caos edificador de blocs d’habitatges que suposa aquest gran creixement, conserva notables testimonis arquitectònics antics, com l’església de San-ta Eulàlia de Provençana, de finals del segle xi, un edifici romànic de tres naus, amb un portal amb arquivoltes ornades de fulles i motius geomètrics afegits l’any 1201, unida a la qual s’ha construït una església moderna més gran. Al sector del centre és notable el carrer del Xipreret, on el 1972 es va traslla-dar la torre quadrada, dita «la Talaia», cons-truïda el 1572 al costat de l’antic mas de Can Modolell de la Torre, i on es troba també la casa denominada l’«Harmonia»~. Constru-ïda el 1595 i molt restaurada modernament, acull la seu de l’Ateneu de Cultura Popular i és monument historicoartístic local des de 1975. També és monument historicoartís-tic des de 1975 Ca n’Espanya~, un edifici construït el 1585 i reformat el 1735, que ara alberga el Museu d’Història de la Ciutat i l’Arxiu Històric, on es conserven restes arqueològiques i arquitectòniques de la ciu-tat, peces d’art popular, pintures, dibuixos i documents històrics. Prop d’aquest nucli hi ha també Can Sumarro~, monument historicoartístic local des de 1975, un antic

munitat de franciscans entrat al segle xvi, que hi va subsistir fins a 1835. La primitiva església del segle xiii fou ampliada al segle següent i coberta amb arcs diafragmàtics i embigat. Durant la segona meitat del segle xv s’hi afegí la part davantera amb un cor i un gran atri. Més endavant es va modificar amb capelles laterals, entre les quals destaca la gran capella barroca de planta quadrada i cúpula esfèrica, feta l’any 1711 en honor de sant Salvador amb motiu de la seva be-atificació. Fa costat amb l’església el gran convent erigit al segle xvi i ampliat els dos segles següents, que té com a element més interessant el claustre de columnes tosca-nes i arcs carpanells en la part més antiga. Ha estat objecte de diverses restauracions. Actualment és lloc de culte i peregrinatge. Al puig de Sant Salvador o de Santa Bàrba-ra (755 m), que s’aixeca al darrere, hi ha un vell camí vorejat d’antigues capelles (Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abat i Santa Bàrbara), algunes en ruïnes, on feien vida solitària alguns frares franciscans.

Horta de Sant Joan / DGPC Josep Giribet

Horta de Sant Joan. Ajuntament / DGPC Jordi Contijoch

HOSTALRIC 245

mas edificat el 1580 i ara biblioteca pública. La ciutat té encara altres edificis antics en el centre i escampats pel terme edificis in-dustrials notables com l’empresa Ceràmica Llopis, la Fàbrica Trinxet o can Godó i Trias. Del notable patrimoni industrial de la se-gona ciutat de Catalunya destacarem l’an-tiga fàbrica de teixits de cotó de Tecla Sala (1882). El seu conjunt acull avui dia el centre cultural i de congressos més important de la població. És remarcable també l’edifici de la Pubilla Casas, construït l’any 1771, que ha donat nom a un populós barri. És igualment un vell record històric el santuari de la Mare de Déu de Bellvitge, prop de l’antiga auto-via de Castelldefels, un petit edifici del segle xiii, transformat i restaurat, ara envoltat de grans blocs de pisos i d’un gran hospital.

La Casa Pons (1931-1933), coneguda com «el Gratacels de l’Hospitalet», és un edifici d’habitatges de 13 plantes, obra de l’arqui-tecte Ramon Puig Gairalt. La casa respon als darrers moments del noucentisme, però sensible a les connotacions socials com era donar solució a la manca d’habitatges. Em-pra un llenguatge auster, recolzant-se en els diferents programes i mides dels habi-tatges per aconseguir dotar l’edifici d’una forma més expressiva.

La Torre Hesperia (1999-2006) és una de les darreres grans construccions de la ciutat. Està situada davant del polígon de Bellvitge i és obra dels arquitectes Richard Rogers, Lluís Alonso i Sergi Balaguer. L’edi-fici té un cos en alçada que conté un hotel i un altre cos més baix, de grans dimensions, que dóna cabuda a un auditori, un centre esportiu i una sala de convencions. A la darrera planta de la torre, com un element independent, sorgeix una gran cúpula que acull un prestigiós restaurant.

Els Hostalets de BalenyàVegeu Balenyà.

Hostalric **La Selva

Vila i terme de la vall del Tordera, al sector S de la comarca, entre els darrers contra-forts del Montseny i la serra del Montne-gre. La vila es va originar en un hostal de l’antic camí ral de Barcelona a Perpinyà i es va estendre per un escarpament basàltic

protegit per muralles pels costats N i S, així com per l’espadat natural a la part que mira la vall del Tordera, i a poca distància vers ponent hi ha la gran mola del castell. Consta com a lloc fortificat des de 1145 i els Cabrera, successors dels vescomtes de Girona, la con-vertiren en capital administrativa dels seus extensos dominis amb notaria, presó, cort de justícia, mercat i una petita comunitat jueva per als afers econòmics. Com a plaça fortificada es distingí en les guerres i els as-setjaments dels anys 1285, 1462-1471, 1624, 1713 i 1808. En destaca el recinte emmura-llat~, que conserva grans panys de muralles d’uns 600 metres d’extensió i vuit torres ci-líndriques que donen un aspecte medieval a la població. També és important el portal d’Ararà o d’entrada del sector de ponent. A l’interior conserva pocs edificis caracte-rístics, entre els quals l’església parroquial de Santa Maria, un edifici del segle xvii re-construït en part després de l’incendi sofert en l’ocupació napoleònica, i l’ajuntament, amb una façana modernista que aprofita part de l’antic convent franciscà, així com altres edificis que tenen trets característics dels segles xvii i xviii. A la vila destaca la plaça dels Bous, la torre aïllada dels Frares i la del Raval. Domina la vila el castell o fortalesa d’Hostalric, corresponent en gran part a la reconstrucció feta després de 1716 segons els plànols de Pròsper de Verboom, seguint el model francès o de Vauban. Conserva en força bon estat les rampes i murs en forma estrellada, amb fossats i torrelles. Fou una fortalesa militar amb governador i guarnició fins a inicis del segle xx.

Hostalric. Portal de Barcelona / DGPC Jordi Contijoch

H

246 IGUALADA

IIgualada ***L’Anoia

Ciutat, cap de comarca, situada amb tot el terme municipal a l’esquerra del riu Anoia, al centre de la fosa d’erosió de la conca d’Òdena. Va originar-se al costat de l’antic camí ral de Catalunya a Aragó, convertit en la carretera N-II i ara en l’A-2 de Madrid a la Jonquera, que s’han anat desplaçant vers llevant a mesura que la ciutat anava creixent. Es formà al segle xi entorn d’una església i una mota de defen-sa a l’extrem SW del terme d’Òdena, amb un primitiu recinte fortificat, documentat des del segle xiii, que va ampliar-se al se-gle següent. Fou de bon principi un centre de mercat i es va deslliurar del domini del monestir de Sant Cugat del Vallès i dels senyors d’Òdena i de Claramunt al llarg del segle xiv, fins a esdevenir totalment un lloc reial i un carrer de Barcelona el 1381. La ciutat d’Igualada, coneguda pel mercat i per les seves indústries de pells adobades i de gèneres de punt, té una forma allargas-sada, com a població creada a la vora d’un antic camí. De les seves muralles resten els dos portals d’en Vives i de la Font Major. La plaça Vella guarda antics porxos i prop hi ha un conjunt de carrers típics que res-ponen a l’urbanisme medieval de la ciu-tat. Altres sectors de porxos com els de la plaça Nova i els de la plaça del Blat foren enderrocats amb motiu de les reformes modernes dels anys 1912 i 1932. Com a edi-fici religiós, destaca l’església parroquial o basílica de Santa Maria~, iniciada el 1617 segons el projecte de Pere Blai i executada al llarg del segle en estil renaixentista per Rafael Plançó. Consta d’una gran nau amb capelles laterals; la del Sant Crist, feta a partir del 1702, amb la volta decorada per Francesc Tremulles el 1732. Conserva una capella gòtica i el campanar. Fou declarada MHA el 1993. El convent de Sant Agustí és notable pel seu claustre d’estil renaixen-tista, amb columnes d’ordre toscà, cons-truït al llarg del segle xvi i inicis del xvii. Fora de la ciutat, al peu de l’antiga N-ll, hi ha la capella romànica de Sant Jaume Sesoliveres~, declarada monument his-toricoartístic el 1975 i restaurada fa pocs anys. D’entre els exemples d’arquitectura civil destaquen la façana neoclàssica de la Casa de la Ciutat (1833); l’Ateneu Igualadí

IGUALADA 247

industrialització, anterior fins i tot al Vapor Vell de Sants (1848). Fou declarada monu-ment històric el 2006, dins l’intent modern de preservar els millors testimonis de l’ar-queologia industrial.

Aquesta ciutat té un ampli patrimoni modernista. N’assenyalem en primer lloc la casa Ratés (1905-1909), al carrer de Santa Maria, núm. 10, obra dels arquitectes Isidre Gili i Pau Salvat. Es tracta d’un edifici que interpreta de manera culta els repertoris formals que en aquells moments s’aplicaven a la capital, on un gòtic, ja molt evolucionat, serà el que donarà forma a la façana. Dels mateixos autors és l’escorxador municipal (1902-05), al carrer de Prat de la Riba. El conjunt es resol dins de la tipologia carac-terística d’aquest tipus d’instal·la cions, on el procés constructiu i decoratiu se simpli-fica, i emergeixen aleshores els trets més essencials de l’obra. Actualment es troba en procés de restauració i conversió en el gran centre cultural de la ciutat.

També destaca Cal Sabater, una antiga adoberia (1912-1919), obra de Josep Ros, situada al carrer del Sol, una zona de la ciu-tat propera al riu Anoia on estava situada la major part dels blanquers i les adoberies. J. Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador

de la Classe Obrera (1878), el Palau Escolar (1917) i el Cercle Mercantil (1829).

La fàbrica de Cal Boyer i l’antiga adobe-ria de Cal Granotes formen part del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Ano-ia. Cal Boyer és una antiga fàbrica tèxtil co-tonera de finals del segle xix, una de les més antigues mostres del patrimoni industrial de Catalunya. Conserva dues naus i una xe-meneia i se n’han de destacar les columnes de ferro colat a la planta baixa i les enca-vallades de fusta a les quadres superiors. En aquest espai podem visitar el Museu de la Pell, on dos àmbits configuren el recor-regut expositiu pel món de la pell. També hi ha oberta al públic la secció «L’home i l’aigua», que pretén donar una visió de di-ferents aspectes del món de l’aigua relaci-onats amb la nostra societat. Cal Granotes és una construcció industrial del segle xviii on s’explica l’antic sistema d’adob vegetal de les pells utilitzat abans de la industria-lització. Conserva les dues plantes típiques d’una adoberia: la ribera i l’estenedor.

La Igualadina Cotonera~, edifici fabril destinat a la fabricació de cotó, va ser cons-truïda entre els anys 1841 i 1842 i va fun-cionar fins a 1967. La fàbrica és la mostra més antiga que es conserva de la primera

Igualada. Museu de la Pell / DGPC Josep Giribet

I

248 ISONA I CONCA DELLÀ

de la comarca i té com a eix principal de comunicació la carretera C-1412 de Ponts a Tremp pel Coll de Comiols, a la qual s’uneix una derivació, la L-512, que ve d’Artesa de Segre. Una altra carretera, la l’N-511 enllaça Isona amb Coll de Nargó. La població actual ocupa l’emplaçament d’una ciutat ibèrica, Eso, que encunyava moneda pròpia, conver-tida en el municipi romà d’Aeso, que tenia senat local, ordre de decurions i magistrats anuals, segons ho testifiquen una trente-na d’inscripcions llatines trobades a Isona i a la seva rodalia. Vuit d’aquestes làpides romanes amb inscripcions es conserven a l’església parroquial de la vila, sis al Museu Arqueològic de Barcelona i cinc al de Lleida. A desgrat d’aquest passat tan remot, la vila té avui dia poca importància monumental: conserva traces de l’antic recinte emmura-llat, consistent en algunes torres i un portal. Té alguns vells edificis que indiquen que antigament fou una vila més pròspera que en l’actualitat. L’església parroquial, que té aprofitades làpides romanes en la seva obra, fou bàsicament refeta en estil neogòtic després de la destrucció que va patir entre els anys 1936 i 1939. El gran terme d’Isona compta amb molts elements dignes d’ésser visitats: el castell de Llordà, en un cim de llevant de la vila, formava tres recintes for-

d’Antoni Gaudí, té una obra interessant a la ciutat: l’asil del Sant Crist, de 1931, al carrer de Milà i Fontanals, núm. 5. És un gran edi-fici aïllat, envoltat per una important tan-ca. La seva herència modernista ja es troba molt diluïda. El tractament quasi brutalista de tota l’obra la fa remarcable.

El cementiri Nou (1985-1994), situat fora de la ciutat, al polígon Les Comes, és obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós. Probablement és l’obra més signifi-cativa d’aquests professionals. La manera en la qual s’interpreta l’espai i la capacitat d’integrar l’obra en l’entorn natural són dos dels seus valors. S’aprofita un tàlveg per cre-ar una circulació descendent que passa per sobre dels grups de nínxols, als quals s’acce-deix pel següent revolt, al seguir el passeig. Els passos transversals creen una implicació més gran de l’espai, els visitants i els nínxols. És, sens dubte, una obra colpidora.

Isona i Conca Dellà **El Pallars Jussà

La vila d’Isona és el centre d’un municipi molt extens, després que el 1970 li fossin agregats els antics municipis de Benavent de la Conca, Conques, Figueroles d’Orcau i Sant Romà d’Abella. S’estén pel sector SE

Igualada. Retaule Major de l'església de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

IVORRA 249

ramenta romànica. A l’església es conserva un retaule gòtic, dedicat a la Mare de Déu, del segle xv, i al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una marededéu i un sant-crist romànics de talla procedents d’aques-ta església. Com la majoria de petits nuclis de la Cerdanya, ha conegut recentment un augment d’edificis de tipus residencial. Sant Pere d’Olopte és també un edifici romànic notable amb un absis construït en dues eta-pes (segles xii i xiii) i un portal format per diverses arquivoltes, sostingudes per pilars i columnetes amb decoració figurada, del final del període romànic (segle xiii). Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una bonica talla daurada i policromada de la Mare de Déu, procedent d’aquesta església.

IvorraLa Segarra

Poble i municipi situats a l’E de la co-marca en contacte amb la zona de Calaf. Es comunica per la carretera local L-3005 que va de Torà de Riubregós al Portell i Sant Ramon, on enllaça amb la C-25 o Eix Transversal de Catalunya. És una típica po-blació segarrenca aturonada amb castell, del qual queda una torre rodona, l’església parroquial (Sant Cugat), reconstruïda al se-gle xviii, i un recinte emmurallat, del qual resten un portal i bases de murs aprofitats per bastir-hi cases al damunt. A ponent del poble, a la vall, hi ha l’església santuari de Santa Maria d’Ivorra, documentada des del segle xi i reconstruïda al segle xvii, on es ret culte al Sant Dubte, un miracle euca-rístic que s’hauria produït, segons la tradi-ció, el 1010.

tificats i conserva encara una torre, murs i un conjunt d’edificacions ruïnoses, així com restes de l’església de Sant Sadurní, al primer recinte o nivell del turó. Ambdós foren de-clarats monuments historicoartístics el 1980 i han estat consolidats fa pocs anys. Unes característiques semblants quant a estat de conservació té el castell d’Orcau, amb un doble recinte emmurallat i també una esglé-sia en ruïnes, tot d’època romànica, declarat monument historicoartístic el 1980. Cada un dels pobles que conformen el municipi té restes del seu antic castell i esglesioles romàniques, però la més important és la de Santa Maria de Covet~, a la part meridio-nal del terme, declarada monument histori-coartístic el 1961. És un edifici de planta de creu llatina amb tres absis que s’obren en el transsepte. La nau és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals sostinguts per columnes adossades amb ca-pitells esculpits. Se’n conserva una galeria interior, oberta dins la gruixària del mur de ponent, formada per quatre arcs de mig punt sobre columnes i accessible per dues esca-les de cargol interiors als angles del mur de ponent. En aquesta galeria s’obre la gran rosassa de la façana. L’element més destaca-ble n’és la portada principal, amb un bonic timpà esculpit i arquivoltes sobre columnes amb capitells, tot ornat amb figures d’àngels músics, monstres, saltimbanquis, escenes del Gènesi i figures de la Sagrada Família. L’església s’inicià el 1116 i la portada, que té influència dels tallers d’escultura tolosans, es data entre 1150 i 1160.

IsòvolLa Cerdanya

Municipi a la dreta del riu Segre, enfront de Balltarga, on es forma un estret que se-para la plana de la Cerdanya del sector de la Batllia o Petita Cerdanya. És format per tres petits pobles: lsòvol, All i Olopte. Passa per lsòvol i All la carretera N-260 de la Seu d’Ur-gell a Puigcerdà, de la qual surt un brancal fins a Olopte. És notable l’església de Santa Maria d’All, d’estil romànic, construïda a inicis del segle XII i actualment ben conser-vada, amb un portal al mur de migdia amb arquivoltes decorades per sanefes. L’exterior té representació de figuretes a l’intradós i la interior descansa sobre capitells i columnes. Les portes conserven part de l’antiga fer-

Isona i Conca Dellà. Església de Santa Maria de Covet / DGPC Jordi Contijoch

I

250 LA JONQUERA

JLa Jonquera *L’Alt Empordà

Població situada al N de la comarca, al peu de l’Albera, la muntanya que divideix els estats espanyol i francès des de l’any 1659. Dins el seu terme es troben els dos passos tradicionals per creuar els Pirineus, el coll del Portús i el de Panissars, travessats ja per camins romans i rutes medievals. Avui dia el primer ha desplaçat totalment el segon. La Jonquera és coneguda com a pas fronterer i, per això, compta amb duana i tots els serveis que li són inherents, com hotels, oficines de canvi o botigues de records. És notable per la seva estructura l’edifici anomenat «la Porta Catalana» a l’autopista AP-7, obra de J. L. Sert. La població té la forma allargassada típica d’un grup humà nascut al llarg del camí ral, successor de l’antiga Via Augus-ta. L’església parroquial de Santa Maria, amb la façana mirant l’antic camí, és un gran edifici del segle xviii que conserva la façana d’una església gòtica anterior, aixecada pels Rocabertí el 1414. A prop hi ha algunes cases del segle xvii. També és remarcable la plaça, que dóna al riu Llobregat d’Empordà al seu pas pel terme, amb porxos del segle xviii. La casa de Ca n’Armet, del segle xviii, la més notable del poble i la més carregada d’his-tòria, té salons amb pintures pompeianes. Al carrer Major hi ha el Museu Memorial de l’Exili, que presenta la història dels vençuts a la Guerra Civil espanyola i el seu exili. Per-tany a la Jonquera el barri dels límits, per on passa l’antiga carretera, lloc de comerços que a l’altra banda del carrer pertany al municipi de Portús, de l’Estat francès.

El terme de la Jonquera té diferents llocs històrics, com el coll de Panissars, amb les restes d’un antic priorat benedictí i la base d’una gran edificació romana, que es creu que era el Tropheum Pompei. En aquest in-dret compartit amb el municipi del Portús del Vallespir, acabava la Via Adriana i s’ini-ciava la Via Augusta. Prop de la Jonquera, un lloc que mereix una visita és el poble de Requesens, comunicat per carretera a través de Cantallops, que compta amb el santuari de la Mare de Déu de Requesens, voltat per una hostatgeria i, sobretot, el castell de Re-quesens, una gran obra fantasiosa neomedi-eval, construïda entre 1880 i 1899 pel comte de Perelada sobre els murs d’una fortalesa documentada des del segle xi. També es

JUNEDA 251

és un edifici d’estil gòtic tardà, de façana ampla i severa, erigit entre 1551 i el 1558. Pertany a aquest municipi el petit poble o agregat de Sant Genís. És notable la capella de Santa Maria de la Sala, al SE del terme, vora l’Anoia, en un fondal prop del mas Can Cansalada. És un edifici romànic d’una nau i absis, del segle xii, amb una notable porta-lada a migdia i un esvelt campanar sobre el mur de ponent.

JunedaLes Garrigues

Notable població i terme situats al sector N de la comarca en la zona plana regada pel canal d’Urgell. Comuniquen la població la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i el ferrocarril de Tarragona a Lleida. També surten de la població l’LV-2001 vers Molle-russa i l’LV-7023 vers Castelldans. Al nucli antic de la vila s’endevina el sector abans envoltat de muralles amb el seu pas de ron-da. Queden algunes restes d’aquests murs tocant la Casa Lamarca, un casal amb bonics portals gòtics. El carrer Major té un sector porticat molt ben conservat i atraient. L’es-glésia parroquial de Sant Salvador o de la Transfiguració és un edifici barroc del segle xviii amb una bella portalada flanquejada per columnes.

troben dintre del terme les ruïnes de l’antic castell de Rocabertí, sobre una penya, amb notables restes de murs de l’antiga capella i graons tallats a la roca per sobre els seus desnivells. Aquest castell fou el bressol dels vescomtes de Rocabertí, que més tard esde-vingueren els comtes de Perelada.

JorbaL’Anoia

Poble i municipi de l’alta vall de l’Ano-ia, travessat per l’antiga carretera N-II, ara convertida en autovia A-2, desplaçada més a ponent de la població. Domina la població un turó amb restes de l’històric castell de Jorba, volat durant les guerres carlines del segle xix. L’església parroquial de Sant Pere

La Jonquera. Castell de Requesens / CE09 Montse Crivillers

Juneda. Església de Sant Salvador / DGPC Jordi Contijoch

J

252 LES

LLes *La Val d’Aran

Municipi situat al curs inferior del Ga-rona, al NW de la comarca, entre Bossost i els termes de Bausen i Canejan. Passa per la població la carretera N-230 que travessa la Val d’Aran seguint el curs del Garona. La vila de Les s’estén a banda i banda del riu. El nucli antic és a la vora dreta, on troba-rem l’església parroquial de Sant Joan, reedificada entre 1790 i 1819 i amb un cam-panar de base romànica; els Banhs de Les, un edifici de dues plantes aixecat el 1834 i reformat el 1854 que aprofitava una deu d’aigües sulfuroses que sortien a 35 °C, ara estroncada (on s’han trobat altars votius romans); la casa de la Baronia, envoltada d’un parc, un edifici eclèctic del segle xix, i la capella de Sant Blai, del segle xii, de la qual resta l’absis amb un gran arc de faça-na que sembla ser l’arc triomfal d’una gran església que segurament no es va acabar. El sector de l’esquerra és més modern, amb molts edificis típics d’aquest sector de la vall, molt emparentat amb el sector francès de Comenge, i comerços per al turisme.

La Llacuna *L’Anoia

Vila originada dins l’antic terme feudal de Vilademàger i després centre d’una ba-ronia, situada en una alta vall oberta dins la serralada Prelitoral, a l’extrem SW de la comarca, en contacte amb l’Alt Penedès. Fou una vila fortificada, però ha perdut les seves muralles. La vila antiga tenia com a centre un priorat benedictí, filial de Sant Llorenç del Munt, anomenat «Santa Maria de la Llacuna», del qual resten només uns lleus vestigis. Fora murs es va construir la plaça Major, en part porticada, a l’indret on se celebrava el mercat i on hi ha l’esglé-sia parroquial de Santa Maria, un edifici construït l’any 1734, d’una nau amb capelles laterals i portals que donen a la plaça, ornat amb un emmarcament de pedra i frontó tri-angular. A l’entrada de la vall, pel costat de Miralles, hi ha una creu de terme gòtica, la creu del Pla. Al SE de la vall i en lloc domi-nant, hi ha la gran església gòtica de Sant Pere de Màger, amb un portal romànic al costat nord dins del recinte de l’antic cas-tell de Vilademàger. A l’extrem SW del ter-

LLAGOSTERA 253

ma portalada, formada per sis arquivoltes en degradació, amb capitells i dues colum-nes per banda que els fan de suport, una finestra amb tres arquivoltes i una columna a cada costat. El timpà té restes d’una pin-tura de 1510 que representa l’Epifania. La façana, que havia de tenir un campanar al final de cada nau lateral, va quedar inaca-bada. Al NW de l’església hi ha un conjunt d’edificacions amb l’antiga casa prioral i dependències canonicals, que abans tenien al centre un claustre, ara desaparegut, del qual resten alguns capitells reaprofitats a l’església. Queden en aquest sector les ca-ses dels càrrecs principals de la comunitat canonical (el porcioner, l’almoiner, el sa-gristà i el cambrer), ara de propietat par-ticular, alguna amb bonics finestrals i an-tigues estructures. Entre les dependències més nobles destaca la capella romànica de Sant Joan, que delimita la placeta interior, dita també «Sala Capitular», feta al segle xii. La comunitat va viure aquí entre 1089 i 1592 i després l’església es va transformar en col·legiata secular fins a 1835.

Llagostera *El Gironès

Vila situada a l’extrem SE de la comarca, amb un extens terme en contacte amb el Baix Empordà i la Selva, comarca aques-ta darrera a la qual estava unida des dels punts de vista geogràfic i històric. A mitjan segle xix la vila va experimentar un notable floriment gràcies a la indústria del suro. De fet, encara hi romanen algunes indústries taperes i de conglomerats. És notable l’es-glésia parroquial de Sant Feliu, un edifici gòtic del segle xv d’una gran nau i capelles entre els contraforts, amb una portada posterior de tipus renaixentista i un esvelt campanar de torre poligonal de 50 metres d’alçada. De l’antic castell resten dues tor-res rodones i un pany de muralla enfront de l’església. La població compta amb un conjunt de cases de tipus neoclàssic, nou-centista, modernista i esteticista, entre les quals destaca l’antic Casino Espanya o Ca-sino de Llagostera, gran obra noucentista que reflecteix l’esplendor de la vila en el seu temps. Té antigues i importants masi-es als veïnats de Penedès, Llobatera, Sant Llorenç i la Mata.

me, a la plana d’Ancosa, hi ha restes d’una capella on es va establir temporalment, vers el 1160, la comunitat cistercenca que va fundar el monestir de Santes Creus.

Lladó **L’Alt Empordà

Població i municipi del sector de les Gar-rotxes d’Empordà, a l’E de la comarca, al peu dels darrers contraforts orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont. Es comunica per la carretera local GiP-5239 amb l’N-260 de Figueres a Olot per Besalú, que surt enfront de Navata. Centra la po-blació la gran església parroquial de Sant Feliu de Lladó, un edifici barroc constru-ït al segle xviii per a ús dels fidels del lloc, aleshores molt més nombrosos que ara. En procedeix un retaule gòtic de pintura d’in-fluència italiana (segle xiv), ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També es con-serva al Museu Episcopal de Vic un encen-ser d’època visigòtica (segle vii) trobat en una tomba del costat d’aquesta església. Al centre del sector més baix del poble hi ha l’antic monestir o canònica agustiniana de Santa Maria de Lladó~, una magnífica es-glésia romànica, declarada monument his-toricoartístic el 1925, envoltada d’antigues dependències canonicals. L’església consta de tres naus i tres absis; la nau central està coberta amb volta de canó apuntada i les laterals amb volta de quart de cercle; es va construir entre 1150 i 1185. En destaca so-bretot la façana de ponent amb la bellíssi-

Lladó. Capitell de Santa Maria / DGPC J. Gumí-M Manent

L

254 LLANARS

LlavorsíEl Pallars Sobirà

Vila i municipi situats al sector central de la comarca en un eix de comunicacions. Formen el seu terme un conjunt d’antics pobles: Aidí, Baiasca, Arestui, Sant Romà de Tavèrnoles, Montenartró i Romadriu de Ribalera, despoblats o amb uns censos que van de 3 a 15 persones. La vila, a la dreta de la Noguera Pallaresa, és travessada per la carretera C-13 de Sort a Esterri d’Àneu i en surt l’L-504 vers la Vall de Cardós, que sota Tírvia es bifurca amb l’L-510 vers la Vall Farrera i la que va a Tírvia i Coma de Burg. El nucli antic és molt típic pels estrets carrerons i les cases brunes i una església dedicada a santa Anna, refeta al segle xvii. Per la seva situació destaca com a lloc de botigues i serveis, amb hostals i establiments dedicats a l’esport del ràfting al Noguera Pallaresa, que neix en aquest indret després de confluir-hi el Noguera de Cardós i el Noguera de Farrera. En els agre-gats destaquen només les petites esglésies, sovint romàniques, entre les quals hi ha la de Sant Serni de Baiasca, que té notables pintures romàniques trobades fa uns anys darrere del retaule barroc.

Llanars *El Ripollès

Població situada prop de la vila de Cam-prodon, aigües amunt del riu Ter, al peu de la carretera GiB-5264 de Camprodon a Set-cases. Un bon sector del passeig de Maris-tany de Camprodon pertanyé a Llanars fins a 1965. És molt notable l’església de Sant Esteve, la parròquia del lloc, un edifici ro-mànic consagrat l’any 1168, d’una nau i volta d’arc un xic apuntat. La façana, que acata amb un senzill campanar d’aguda coberta piramidal, té un portal format per tres arcs en degradació amb arquivoltes sostingudes per capitells i columnes, amb temes escul-pits d’escola rossellonesa. La porta manté l’antiga ferramenta romànica. Conserva en un altar lateral l’antic frontal d’altar, de pintura romànica del segle xii amb un Pantocràtor al mig envoltat per quatre es-cenes de la vida de sant Esteve. Al Museu d’Art de Girona hi ha una imatge romàni-ca de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.

Llançà *L’Alt Empordà

Vila i terme situats al N de la penínsu-la del cap de Creus, entre els vessants de la serra de l’Albera i de la de Rodes. La vila, que es troba a un quilòmetre escàs de la mar, a la vall de la riera de la Valle-ta, té el barri marítim del Port de Llançà pràcticament unit, l’agregat de la Valleta i nombroses urbanitzacions de tipus turístic i residencial al llarg de la costa. Entorn de la plaça Major, la vila té el campanar de la primitiva església romànica i una torre gò-tica de l’antic palau dels abats de Sant Pere de Rodes (segles xiv-xv), adossada al mur septentrional de l’actual església parro-quial de Sant Vicenç, erigida entre 1760 i 1765. Consta d’una gran nau i va precedida d’una escalinata d’accés i una portada bar-roca classicitzant. Al mig de la plaça Major hi ha un gran plàtan anomenat «l’Arbre de la Llibertat», amb un sòcol a manera de banc amb l’escut de la vila i la data de 1684. És un lloc de turisme, hotels i càmpings. A l’agregat de la Valleta hi ha el temple de Sant Silvestre, d’estil romànic, amb in-fluències clares d’època preromànica en l’absis.

Llanars. Església de Sant Esteve / DGPC Jordi Contijoch

LLEIDA 255

gre, per on hi havia el seu mercadal. El 546 se celebrà a Lleida un concili del qual han pervingut les actes.

Conquerida pels sarraïns, esdevingué una ciutat important de la frontera nord de l’Al-Andalus, segons expliquen cròniques àrabs, amb una mesquita edificada el 832 a l’indret de l’actual Seu Vella i un castell que va ésser reconstruït el 883-884 després d’una destrucció ocasionada vers el 809 per una incursió del rei franc Lluís el Piadós. Lleida era un lloc d’hortes, on es cultivaven especialment el lli i els fruiters. La ciutat va conèixer en època àrab un fort desen-volupament urbanístic i de poblament. S’hi ha constatat un barri cristià, dit el Romeu, i un nucli jueu a la Cuirassa, així com un creixement vers el nord i ponent, a l’indret del camí de Montsó, on sorgiria més tard la parròquia de Sant Martí, i al planell de Sant Llorenç. El castell fou ampliat pels almoràvits al primer terç del segle xii i se’l coneixia amb el nom de «la Suda». La ciu-tat estava cenyida per un cercle de muralles que anava del portal del Sas, el de Montsó, a la porta de Boters i a l’extrem del planell de Sant Llorenç; d’allà baixava als arenys del Segre i arribava al portal de l’Assoc a l’ac-tual carrer de la Palma. Les excavacions al portal de Magdalena han posat en evidèn-cia la superposició d’estructures romanes i àrabs amb altres de medievals en aquest sector de la ciutat. En desfer-se el Califat de Còrdova, Lleida es convertí en centre d’una taifa o petit regne a càrrec de Sulay-man ibn Muhammad ibn Hud (1023), que va acollir a la Suda el darrer califa Hisan III (1031-1036); més endavant s’uní amb Saragossa i més tard amb Tortosa i Dénia. El 1102 va caure en poder dels almoràvits i el seu territori es reduí a la vall del Segre. Aquests petits reis saharians hagueren de pactar amb els comtes de Barcelona el 1120, fins que Al-Muzaffar, el 1149, hagué de ren-dir la ciutat als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.

La ciutat, a mans dels cristians, quedà sota la sobirania directa del comte de Barcelona, bé que enfeudada al comte d’Urgell. Tam-bé reberen una cinquena part del terme els templers, als quals es concedí el castell de Gardeny, així com importants compensaci-ons i béns als hospitalers i altres cavallers que contribuïren a la presa de la ciutat. Amb l’exèrcit cristià vingué el bisbe de Roda de Ri-

Lleida ***El Segrià

Lleida, la ciutat més important i dinà-mica de les terres de ponent del Princi-pat, compta amb una ampla rodalia o zona d’influència, no solament en les comarques de Catalunya que l’envolten sinó també en algunes que pertanyen administrativament a l’Aragó. És cap de província, de comarca, seu episcopal, seu de govern civil i militar, d’audiència provincial i centre universitari. La ciutat es troba a la dreta del riu Segre, si bé compta ja amb nuclis importants a la seva banda esquerra. Centra un municipi de més de 200 quilòmetres quadrats que limita amb la comarca aragonesa de la Lli-tera a la Clamor Amarga o d’Almacelles. La ciutat de Lleida va originar-se en el puig del Castell o de la Seu Vella, on han aparegut vestigis de poblament de cultura hallstàt-tica d’origen indoeuropeu. Des del segle iv a. C. aquest poblament ja s’havia iberitzat i es convertí en el centre de la tribu ibèrica dels ilergets. La ciutat d’Iltirta esdevingué abans de la romanització del país centre d’un ample territori que anava de l’Ebre a la serra del Montsec i des del Cinca a la ser-ra de la Llena i contraforts de l’Alta Segar-ra. És famosa la resistència que els ilergets oferiren a la conquesta romana i les sovin-tejades rebel·lions sota els seus caporals o reietons Indíbil i Mandoni (205-206 a. C.). Un cop passada la ciutat a dominació ro-mana, Ilerda amplià el seu àmbit de pobla-ment vers els sectors de llevant i de migdia, on han aparegut notables restes a la plaça del portal de Magdalena, a la de Sant Joan i al subsòl de la Paeria, i construí també un ample pont de pedra sobre el Segre que va subsistir fins a inicis del segle xiv.

La ciutat va adquirir la categoria de mu-nicipi romà en temps d’Octavi August (se-gle i d. C.) i poc abans fou escenari de les lluites civils entre Cèsar i Pompeius, segons explica el Commentariorum belli civilis de Cèsar i la Pharsalia de Lucà. Poc abans del 417 va esdevenir seu d’una diòcesi cristiana i fou víctima d’incursions i saqueigs, com el de Requiari, rei dels sueus, que el 449 va saquejar la ciutat i es va endur captius tots els seus veïns notables, fins que en època visigoda esdevingué una ciutat sotmesa i en pau, que va anar-se estenent vers el Ca-nyeret i camins que duien al Pont del Se-

L

256 LLEIDA

governador o estament militar que s’havia apoderat de la Seu Vella i de l’antic castell reial o Suda, ara envoltats de murs del ti-pus de ciutadelles franceses. Novament, la guerra contra Napoleó perjudicà fortament la ciutat entre 1810 i 1814, essent un dels fets més lamentables l’explosió del polvorí situat al castell de la Suda el 1812, que enderrocà el castell i altres edificis del voltant i el barri de la Magdalena. La resta del segle xix fou més aviat de prosperitat i obertura de noves vies ciutadanes com la rambla de Ferran i l’enderrocament de les muralles i baluards fet a partir del 1871, que donà lloc a la crea-ció de places i passeigs que configuraren la ciutat antiga o anterior a la gran creixença experimentada a partir dels anys cinquanta del segle xx, que va fer néixer nous barris i ha envoltat la ciutat d’un antiestètic cinyell de grans blocs de pisos. El cens demogrà-fic de Lleida, que era de 21.000 habitants el 1900, va passar a 36.000 el 1936, 52.000 el 1940, 90.000 el 1970 i ara es troba entorn dels 130.000 habitants. Al costat dels blocs d’habitatges, Lleida ha experimentat també un conjunt de millores urbanístiques i una cura especial dels seus monuments, fets que la transformen en una ciutat dinàmica, tant des del punt de vista industrial i de centre de serveis com des de l’atractiu en l’aspecte turístic.

La ciutat vella de Lleida es va formar als vessants meridionals del puig del Cas-tell, on a més del castell del Rei o Suda i de la Seu Vella hi havia, fins a inicis del segle xviii, un important barri ocupat especial-ment per famílies burgeses i de la petita noblesa local. Aquesta antiga ciutat encer-clada de muralles comprenia les velles par-ròquies de Sant Martí, de Sant Llorenç, dins de la qual hi havia el nucli àrab (que el 1620 era encara format per 22 famílies), de Sant Andreu, on hi havia inicialment el barri del Romeu o barri mossàrab de la Lleida mu-sulmana i el barri de la Cuirassa o call jueu, que va subsistir fins al 1412, així com els de Sant Joan i de la Magdalena. Pertanyien a la parròquia de la Seu Vella els barris de la Suda i del Canyeret, tots dos desapareguts.

El puig del Castell, lloc d’on sortien les muralles que encerclaven les parròquies antigues de la ciutat, és ara el centre o eix de la ciutat moderna de Lleida. És un puig en-voltat d’una zona verda o de jardí, amb les muralles borbòniques formades per dife-

bagorça, Guillem Pere de Ravidats, que rebé com a seu la mesquita situada sota la Suda i establí aquí el centre de la seva diòcesi, la qual s’estenia en gran part per la Ribagorça i Berbatània.El comte Ramon Berenguer IV va atorgar a la ciutat una carta de poblament el 1150. El 1197, el rei Pere I creà el règim municipal del Consolat, transformat després en el Consell General de la Paeria, controlat inicialment per dos senyors o castlans, de-legats dels comtes de Barcelona i d’Urgell, i a partir del 1228 només per la corona, puix que cessà el domini dels comtes d’Urgell i esdevingué un lloc de fur reial.

Al llarg del segle xiii la ciutat va experi-mentar un notable desenvolupament ur-banístic i econòmic, gràcies sobretot a l’art tèxtil i a la riquesa agrícola. En aquest temps es va construir la nova catedral, la merave-llosa Seu Vella, i el 1300 es creava l’Estudi General de Lleida, el primer i durant molt temps únic centre d’estudis universitaris de la corona catalanoaragonesa. Això féu créixer i prosperar la ciutat fins avançat el segle xiv, en què les crisis econòmiques i demogràfiques marcaren un temps d’atur, agreujat per la guerra civil contra Joan II, quan sofrí el 1464 un dur assetjament que li ocasionà l’enderrocament de més de 400 edificis i la devastació de les hortes. La ciutat passà de 1.535 famílies el 1414 a 742 el 1497, poc després de l’expulsió de la seva notable comunitat jueva (1492).

Durant el segle xvi hi hagué una lenta recuperació demogràfica i econòmica que de nou desbaratà la guerra dels Segadors, durant la qual Lleida hagué de suportar tres assetjaments entre 1644 i 1647 que ocasiona-ren grans destrosses a la ciutat i l’arrasament de barris sencers com el de la Magdalena. Novament la guerra de Successió fou causa de grans transformacions, sobretot després del gran setge del 1707, en què va tenir lloc la desaparició de tot el nucli vell i burgès que envoltava la catedral i el castell de la Suda. Tot aquest recinte, matriu de Lleida, es va convertir en una ciutadella fortificada. Jun-tament amb la desaparició del règim foral de la paeria (1719), Lleida canvià totalment de fesomia al llarg del segle xviii. Es cons-truí una nova catedral a baix al pla, la ciutat passà a ésser centre d’un ample corregiment, es construí el barri popular del Canyeret i es feren diferents projectes per tal d’eixam-plar l’espai ciutadà, alguns d’ells refusats pel

LLEIDA 257

Seu Vella de Lleida / DGPC Josep Giribet

rents portes, murs, glacis i fossats, que en-cerclen en part la Seu Vella i el que resta de l’antic castell del Rei, bastides per ordre de Felip V per tenir dominada la ciutat.

Del castell del Rei~, refet sobre l’antiga Suda sarraïna, avui només se’n conserva l’ala de migdia, després de la voladura del 1812, formada per un cos allargassat amb contra-forts a la part interior i defensat a l’exteri-or per tres torres rectangulars, una de les quals ha estat refeta modernament. L’obra

que resta és totalment medieval i correspon sobretot a la fortificació que hi féu fer el rei Pere III entre 1336 i 1341. És probable que una part de l’interior d’aquesta ala o el seu sector N pugui correspondre a l’obra que hi féu el rei Jaume I quan va substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra. Consta que antigament tenia una capella amb un retaule de Ferrer Bassa i que els reis l’habi-taren ocasionalment fins a Martí I l’Humà (1410). Es tenen notícies de la seva estruc-

L

258 LLEIDA

finals del xiv, es troba situat a ponent de la catedral i és el més singular dels claustres del país. No és un pati entorn del qual hi ha les dependències canonicals, situades aquí només a la seva part N, sinó una construcció amb sensació d’obertura i aèria que, gràci-es als grans finestrals de la galeria S, oberta vers el seu exterior, és la millor miranda de la ciutat. Consta d’un ampli espai rectan-gular, amb naus de cinc trams amb voltes d’ogiva i grans finestrals amb complicats calats de pedra. Al claustre s’obren les tres portes que donen accés a les naus del temple i permetien les processons litúrgiques pel claustre. A la part més occidental hi ha la Porta dels Apòstols, obra de la segona mei-tat del segle xiv, ornada al seu moment amb grans imatges d’apòstols, avui conservades fragmentàriament al Museu de Lleida, amb un timpà que representa el Judici Final. A l’angle SW del claustre i precedint el conjunt hi ha el campanar de Lleida, una gran tor-re octogonal, de 70 m d’alçada, acabada en un pis més reduït i ornat de pinacles i allar-gats finestrals. Les darreres propostes han establert que segurament el projectà Pere de Prenafeta, i que ja s’hi treballava cap al 1322-1324. Després de treballar-hi diferents mestres d’obres, es va enllestir cap als anys quaranta del segle xv.

L’ocupació militar a partir del 1707 i la seva conversió en ciutadella o lloc militar feren desaparèixer carrers, palaus i edifi-cis històrics que antigament envoltaven la Suda i la Seu Vella. Convertiren la mateixa Seu en caserna, malmetent moltes parts de l’edifici, de la seva riquesa artística, les seves dependències i calats del Claustre. La ciutat recuperà el conjunt monumental el 1947 i la restauració començà el 1949, sota la direcció d’Alexandre Ferrant.

No és fàcil de traçar un sol recorregut històric per la ciutat de Lleida, atesa la dis-posició urbanística de la població entorn del puig del Castell. Amb tot, resulta evident que el sector que ofereix més interès des del punt de vista arquitectònic i ambiental és el que queda emmarcat per l’avinguda Francesc Macià, paral·lela al Segre, la rambla de Ferran, la plaça Ramon Berenguer IV, el carrer del Príncep de Viana, l’avinguda Prat de la Riba, la plaça Ricard Vinyes, el carrer de Balmes, la rambla d’Aragó i l’avinguda de Catalunya, que ens retorna al Segre. Dintre del polígon emmarcat per aquestes amples

tura primitiva entorn d’un gran pati i el 1936 sofrí una darrera mutilació, ara en part re-parada. És monument historicoartístic des del 1931.

La Seu Vella~, dedicada a Santa Maria, situada als peus del castell del Rei, és el mo-nument més important de Lleida i de totes les terres de ponent. És monument histo-ricoartístic des del 1918, però de nou ho ha estat, amb el seu entorn de protecció, el 1995. Es va començar a edificar el 1203 prop de la primitiva catedral, aixecada o adaptada el 1150 a l’indret de la mesquita principal. Dirigí la construcció l’arquitecte Pere de Coma, autor principal del projecte i que la va dur pràcticament a terme. L’acabà Pere de Prenafeta, que s’incorporà a l’obra vers el 1269. Fou consagrada el 31 d’octubre de 1278 i es dedicà a Santa Maria.

La relativa rapidesa de construcció –75 anys– fa que sigui una obra força unitària. Consta de planta basilical, amb un transsep-te molt destacat en el qual s’obrien inicial-ment cinc absis, fins que al segle xiv foren enderrocats els dos absis de la part meri-dional i substituïts per altres de gòtics. És un edifici de transició del romànic al gòtic, com es pot observar per les cobertes de les naus i el transsepte amb voltes de creueria, mentre que els absis ho són amb voltes de quart d’esfera. El cimbori és on es mostra més la transició d’estil pel contrast entre la disposició, l’arrencament, l’esveltesa i els finestrals ja plenament gòtics. Els elements escultòrics més interessants de l’edificació són els capitells esculpits de l’interior i so-bretot l’escultura que es desenvolupa a les arquivoltes, cornises i capitells de les seves portes dels Fillols i de l’Anunciata o an-tiga porta de les Núvies. La seva escultura forma un conjunt original on convergeixen influències de l’escola tolosana i altres de provençals amb motius d’ornamentació aràbiga. És la que s’ha anomenat «escola de Lleida» d’escultura del segle xiii, que s’estén per diferents punts del Principat, l’Aragó i a la mateixa Seu de València. Destaquen per la seva delicadesa arquitectònica les recentment restaurades capelles de Colom i Sescomes.

La seu té restes d’antigues pintures ro-màniques, gòtiques i altres objectes dignes d’admiració, així com fotografies i elements de la seva història i recuperació.

El claustre, fet entre finals del segle xiii i

LLEIDA 259

Seu Vella de Lleida / DGPC Bob Masters

L

260 LLEIDA

tadà, o continuar vers la plaça de la Paeria, on hi ha la Casa de la Ciutat o Palau de la Paeria~, un edifici molt interessant, amb una façana de trets encara romànics, restau-rada i apujada amb un pis superior el 1927. Es construí al segle xiii com a casa senyorial però el segle següent ja passà a seu del con-sell de paers de la ciutat. Té una disposició de façana amb cinc grans finestrals triforats per esveltes columnetes que recorda molt la Fontana d’Or de Girona. El casal fou molt ampliat al segle xviii i el 1868 se li afegí la façana neoclàssica de la Banqueta que mira a l’avinguda de Blondel. Unes excavacions van posar de manifest antics vestigis romans al subsòl de la Paeria, i a la seva planta bai-xa i soterrani hi resta un conjunt d’arcades i racons que evoquen l’evolució del casal. Entre la plaça de Sant Joan i la de la Paeria hi ha el carrer del General, que va del Ca-nyeret a la placeta situada enfront del pont Vell del Segre, i que acaba amb la porta de l’Arc del Pont, resta de les antigues mura-lles, d’estructura neoclàssica (segle xviii), davant de la qual hi ha el monument als mítics cabdills ilergetes Indíbil i Mandoni, fet vers el 1945 com a rèplica d’una obra de Medard Sanmartí del 1882. El carrer Ma-jor és un dels més interessants de Lleida per les seves edificacions i botigues, per la seva vida i color. Hi ha edificis notables, com la casa Armenteros, neogòtica, el Casino

vies ciutadanes es troben tots els antics bar-ris que conformen la Lleida històrica.

El recorregut de més evocació i tipisme ciutadà és el que va de la plaça de Sant Joan a la plaça de la Catedral i té com a eix el carrer Major. La plaça de Sant Joan, situ-ada sota el desaparegut barri del Canyeret, és presidida per l’església neogòtica de Sant Joan (1895), però s’han excavat al seu centre restes de l’antiga església romànica, de la qual es conserva bona part de l’absis, acompanyat d’altres indicis d’antigor que arriben fins a l’època romana. Tot el conjunt ha estat objecte d’una urbanització moderna que deixa visibles al seu centre, en un es-pai soterrani, les restes arqueològiques de l’antiga església, i per un pintoresc traçat de rampes, escales i passos elevats es pot accedir, a través d’un ascensor, al puig del Castell. Entre aquesta plaça i la de la Pae-ria hi ha el sector evocador dels Porxos de Dalt i els Porxos de Baix, sector porticat ocupat antigament per botigues i albergs de pellissers, carnissers, carreters i d’altra gent d’ofici, amb l’històric Pilar del Gene-ral, entre els Porxos de Dalt i la plaça de la Paeria, un gran pilar cantoner de tipus neo clàssic on es fixaven els requeriments de l’antiga Generalitat i després els principals documents reials i municipals. Des d’aquí es pot seguir vers la placeta de la Sal fins a la Magdalena per carrers de vell regust ciu-

Seu Vella de Lleida / DGPC Bob Masters

LLEIDA 261

sos hospitals de la ciutat. Té planta baixa i dos pisos i es desenvolupa entorn d’un pati central vorejat d’una galeria d’accés a les dependències. Fou dissenyat per Andreu Pi i en la seva darrera etapa, quan es feren les galeries del pati, hi treballà Jaume Borrell. Sorprèn l’austeritat de les seves façanes, totalment planes i amb obertures formant eixos; hi ha només una fornícula amb una imatge mariana i dosseret sobre la porta principal adovellada. La galeria del pati és ja goticorenaixentista. Des del 1942 és seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

És remarcable també per la seva antiguitat i estructura l’església parroquial de Sant Llorenç~, situada al barri al qual donava nom. Es comunica per una trama enreves-sada de carrers amb el Barri Nou i el Peu del Romeu o extrem del carrer Major. És acces-sible també per la Rambla d’Aragó, enfront del modern Palau Episcopal. Inicialment, era un edifici romànic tardà documentat des del 1231, amb dues naus afegides en època gòtica amb els respectius absis poligonals. L’absis de la nau central és rodó i la volta té arc apuntat, reforçada per arcs torals sobre columnes. Sota el presbiteri hi ha una cape-lla o cripta construïda per salvar el desnivell

Principal (1920-1940), noucentista, la casa Magí Llorenç (1905-1907), modernista, en-front de la capella gòtica de Sant Jaume o del Peu del Romeu (segle xv), etc. També és remarcable, seguint aquest carrer, la plaça-mirador de Sant Francesc, d’urbanització modernista dissenyada per Francesc Morera (1900-1925), que forma un mirador entre el carrer Major i el sector de la Banqueta (seguit ara per les avingudes de Blondel i de Francesc Macià). Aquest carrer, passat l’an-tic carrer de Cavallers, s’aboca al Barri Nou, presidit per la Seu Nova~ i l’antic Hospital de Santa Maria i delimitat per l’avinguda de Blondel, on es troben tot un seguit d’edificis romàntics, modernistes i noucentistes que en fan una de les vies arquitectònicament més notables de la ciutat.

El Barri Nou o barri de Sant Antoni va crear-se a partir de mitjan segle xiv entorn del camí que anava del Peu del Romeu al castell de Gardeny. Va rebre el nom del «Convent de Sant Antoni» o «antic hospital dels antonians», del qual resta l’església de Sant Antoni Abat, ara dita «de la Sang», amb una interessant portalada renaixentis-ta. Aquest barri va ser envoltat per les mu-ralles de la ciutat a partir del 1483.

La Seu Nova~ es va construir quan l’an-tiga passà a formar part de la ciutadella mi-litar. El rei Ferran VI va autoritzar la seva construcció el 1745, però no es va començar fins al 1761, en temps de Carles III, que va fixar una renda anual de 240.000 rals per a la seva construcció. La va planejar Pedro Martín Cermeño i la seva construcció va durar fins al 1781. És una obra arquitectò-nica molt important que constitueix potser la millor manifestació de l’estil neoclàssic postbarroc a Catalunya; fou declarada MHA el 1998. Es tracta d’un edifici de tres naus d’igual alçada, amb arcs serlians sobre co-lumnes corínties i contraforts entre les ca-pelles laterals. Té girola, creuer i una façana amb escalinates, tres grans portals de mig punt, emmarcats per elements neoclàssics de mitges columnes, capitells, frisos i tres grans reixes, amb dues torretes laterals i un terrat amb barana que les uneix. Tot emfa-titzant ordre i simetria. L’interior va perdre els antics altars i retaules el 1936.

L’Hospital de Santa Maria~ és un nota-ble edifici de planta quadrada, afillat, situat enfront de la catedral. Es va construir en-tre 1454 i 1520 per tal d’unificar els diver-

Seu Vella de Lleida / DGPC Bob Masters

L

262 LLEIDA

sia de Sant Andreu fou destruïda el 1707, i l’actual, al cap del carrer de Cavallers, es va inaugurar el 1754.

Seguint amunt, a la plaça de les Casernes, hi ha el notable edifici modernista del Mer-cat del Pla, obra de Francesc Morera i Gatell (1920), bastit al lloc on hi hagué les casernes militars, que havien estat construïdes sobre l’emplaçament de l’antiga universitat o Es-tudis Generals. L’Estudi General nou es va bastir més amunt, entre el carrer de Sant Martí i el Pla de l’Aigua.

L’església de Sant Martí, al capdamunt del carrer del seu nom, al N i al peu de les roques del Sas i de la Suda, centrava un altre antic nucli de la vella ciutat. És un edifici romànic tardà que recorda, tot i la seva sen-zillesa, l’arquitectura de la Seu Vella. Consta d’una nau amb volta apuntada i arcs formers sostinguts per columnes amb capitells deco-rats amb temes vegetals. Fou ampliada amb capelles gòtiques els segles xiv i xv, algunes de les quals han desaparegut. Té cartel·les amb decoració d’escola tolosana i una porta romànica traslladada a finals del segle xix des de l’església del Tormillo (Osca). Dei-xà d’ésser parròquia a inicis del segle xviii i serví de caserna, parc d’artilleria i presó, fins que fou retornada al culte i restaurada el 1893.

És impossible detallar tots els edificis i elements destacables de Lleida. Un re-corregut pel sector històric o Barri Antic permetrà d’admirar vells edificis civils i re-ligiosos, un seguit d’antigues fonts monu-mentals, barroques o neoclàssiques, com la de les Piques, la del Roser, la de l’Hospital, la del Governador Aparicio, etc., convents i múltiples detalls que evoquen la vida i el passat lleidatans.

Tot i que fins al 1938 el perímetre urbà de Lleida era pràcticament el mateix que hi havia el 1871 quan es varen enderrocar les antigues muralles, aparegué aviat un eixam-ple o traçat regular i estudiat de l’urbanis-me que donà el passeig o rambla de Ferran i la plaça de Ramon Berenguer IV, enfront de l’estació del ferrocarril, i també, vers el sector oposat, la rambla d’Aragó i l’avinguda de Catalunya juntament amb l’avinguda de Blondel. Aquests primer i segon eixamples han deixat en aquests indrets un conjunt molt notable d’edificis modernistes i nou-centistes que donen un caràcter peculiar a la ciutat.

del lloc. La nau gòtica de migdia té ados-sat un pòrtic que protegeix la porta gòtica d’aquest costat, situada a tocar de l’esvelt i sever campanar octogonal, i a continuació quatre capelles amb voltes d’ogiva entre con-traforts. L’església guarda antics retaules de pedra gòtics, els de Sant Llorenç, Sant Pere, Santa Úrsula i les Onze Mil Verges i Santa Llúcia, típics de les terres lleidatanes. També hi trobem tombes de les antigues famílies notables de la ciutat benefactores del tem-ple, així com algunes imatges dels segles xiv i xv, entre les quals la Mare de Déu dels Fillols, procedent de la Seu Vella.

Prop de la Rambla d’Aragó hi ha el gran edifici de l’antic Seminari Conciliar que ara s’ha convertit en aules de la nova Universi-tat de Lleida, creada o restaurada a finals del segle xx.

Més acostada al puig del Castell hi havia la demarcació de l’antiga parròquia de Sant Andreu, delimitada a ponent pel carrer de Cavallers. També hi havia en la seva demar-cació el barri de la Cuirassa o call jueu, que recorden els carrers de la Jueria, de Perga-miners i de la Cuirassa, que arribava fins a la plaça Reial i el Seminari Vell, que recorda el Col·legi Universitari dels Jesuïtes, esta-blert aquí entre 1603 i 1767. L’antiga esglé-

Lleida. Torre d’accés a la Seu Vella i Jutjats

/ DGPC Albert Sierra

LLEIDA 263

la Casa de Correus i l’Estació d’Autobusos (1968).

A l’esquerra del Segre, enfront del barri tradicional del Cappont, va urbanitzar-se en època modernista el sector ajardinat dels Camps Elisis, on és remarcable l’edifici Aquarium (1916), el Xalet Cafè (1923-1926) i el Templet de la Música (1926), fets tots per l’arquitecte Francesc Morera i Gatell.

En el puig de Gardeny, a la dreta del Segre i en un petit puig bessó del puig del Castell s’aixeca, enmig d’un complex de Casernes de tipus racionalista bastides entre el 1940 i el 1950, l’antic castell templer i església de Santa Maria de Gardeny. El lloc fou cedit el 1149 per Ramon Berenguer IV als templers, que hi establiren una de les principals co-mandes de l’orde a Catalunya. Extingits els templers el 1314, el lloc fou donat als hospi-talers, que hi mantingueren un priorat fins al 1772. El castell és un edifici d’obra medieval, rectangular, coronat de merlets i restaurat fa uns anys en deixar d’ésser caserna. L’església de Santa Maria és romànica, del tipus cister-cenc o templer, molt austera, amb un gran absis llis i volta apuntada. Té com a únics ornaments uns senzills capitells corintis en els arcs formers i un gran portal adovellat emmarcat per una petita cornisa.

Després de les destruccions del 1938 du-rant la Guerra Civil, s’emprengué, a càrrec de l’Estat, la construcció d’un conjunt de grans edificis amb el caràcter monumen-talista de la primera etapa de la dictadura (Palau de Justícia, façana de la Diputació, Grups Escolars, Instituto Nacional de la Vivienda, Palau Episcopal...), seguits dels primers blocs d’habitatges. El gran desen-volupament a partir dels anys cinquan-ta va fer aparèixer conjunts residencials, com el barri dit la Nova Banqueta, vers el SW al costat del Segre, el de Vallcalent, el Camp de Mart o el modern Eixample, així com els de Gardeny, la Mariola, Balàfia o les dues Pardinyes. Entre els edificis més destacables del segle xx es pot fer esment del Mont de Pietat (1905), adquirit el 1925 per la Normal, les Cases Noves del passeig de Boters o rambla d’Aragó (1914), la Casa Aunós (1911), la Casa Melcior (1912), l’am-pliació de l’Escorxador (1911-1915), el Dis-pensari de la Gota de Llet, el Mercat del Pla (1920), l’església de la Bordeta (1918), les cases Plubins, Alonso de Olarte i Fon-tanals (1915) i la Montull (1922). Entre els de la postguerra, ultra els esmentats, són notables la Cambra de Comerç i Indústria (1970), la nova Delegació d’Hisenda (1970),

Seu Vella de Lleida / CE09 Ponentí

L

264 LLEIDA

Casa Magí Llorenç (També Magí Morera) (1905-1907). Cavallers, 1 / Major, 74-76 F. P. Morera, arquitecte.

Es tracta d’un edifici d’habitatges, en la confluència de dos carrers importants, però estrets, en ple centre històric. Les façanes estan resoltes amb el repertori habitual, ba-ranes metàl·liques bombades, ús de trenca-dís, tractament escultòric a la planta baixa, etc. Però el que destaca amb força és l’estreta tribuna metàl·lica de forma corbada, que re-sol molt bé la cantonada.

Antic Escorxador Municipal (1912-1915). Conjunt edificat d’acord amb els paràme-

tres propis d’aquesta tipologia, però amb un cert accent a les formes denses i massisses. Actualment acull el Teatre Municipal i Aula Municipal de Teatre.

Antic Hotel Pal·las (1912-1913). Av. Blon-del, 4 / Pl. Paeria, 11. F. P. Morera, arquitecte.

En un principi va ser un edifici d’habi-tatges, més tard s’adaptà per hotel (Hotel Pal·las). És l’obra més interessant i creativa de Morera, sent la façana a l’Avinguda de Blondel, mirant al riu Segre, la seva imatge més valorada. En aquesta, l’ús de fines co-lumnes doblades en la gran tribuna, li donen un ritme ordenador i de certa lleugeresa. Als anys setanta va sofrir una nova intervenció

Dintre del gran terme de Lleida, poblat per cases de pagès o torretes, ha viscut un gran creixement el barri de la Bordeta, amb caràcter suburbial però que conserva encara alguns edificis de certa singularitat, com la Vila Remei, de tipus modernista, o la Torre Teresina, neoromàntica. També és remarcable el conjunt o ciutat jardí de Raimat, amb l’església, escoles i cellers de tipus modernista dissenyats per Joan Ru-bió i Bellver i construïts a partir del 1916. Cal destacar el santuari de Butsènit, una obra popular feta el 1495 i ampliada el se-gle xviii, algunes cases aïllades com el xalet Queralt o el del Doctor Vicens, al secà de Sant Pere, i el nucli de Sucs, fet el 1940 per l’Institut Nacional de Colonització, a l’igual que el seu veí de Suquets.

Del modernisme als nostres dies, itineraris urbans

Modernisme Aquest corrent va tenir poca difusió a les

Terres de Ponent. Francesc de Paula More-ra, arquitecte que en la seva etapa acadèmi-ca va coincidir a Barcelona amb el moder-nisme, portarà aquesta línia arquitectònica a Lleida, ciutat on va residir i treballar.

Lleida. Centre d’Art La Panera / Jordi V. Pou

LLEIDA 265

una mostra de formes i recursos «moderns». Total simetria, tribunes de traça corba amb finestres i persianes enrotllables ad hoc, ba-ranes de tub i absència de decoració com no sigui la gran motllura de tres línies que re-corre tota la façana pel seu eix de simetria.

Residència de gent gran (1965-1968). Ctra. Val d'Aran, P.K. 5,5. R. M. Puig, L. Domènech, L. Sabater, J. Sanmartí, arquitectes.

Serà en els seixanta que es consolida el que es va conèixer com «Escola de Barcelo-na», següent generació del Grup R. La seva línia d’anàlisi de l’estat de la nostra arquitec-tura serà crítica i a vegades, acompanyada amb gestos de denúncia, amb freqüència indesxifrables. Aquesta Residència se l’ha considerat un bon exemple d’aquest corrent. El programa estava fixat de forma rigorosa per la Comunitat Religiosa responsable de la instal·lació. Els autors trauran un immillora-ble partit de la repetició seriada del dormi-tori tipus. Plantegen la distribució general depenent d’un esquema de tres braços que seran els eixos de circulacions. El tracta-ment general de l’obra serà amb maó vist i la forma de dent de serra que dibuixen els dormitoris a les façanes li donen, a tot el conjunt, un gran relleu.

Casa Casimir Drudis (1968-1970). Av. Al-calde Rovira Roure, 34. M. Gomà, arquitecte.

L’edifici d’habitatges mostra una rigoro-sa modulació del pla de la façana que, en massissar els àmpits dels balcons, crea una notable profunditat respecte de la línia de fons de les terrasses, amb la qual cosa acon-segueix una gran plasticitat de tot el front de l’immoble.

Dels anys dels equipaments fins avui

Edifici d’habitatges (1977-1980). Sant Agus-tí, 2-4 / Solsona, 5 / Isern / Artesa. Ramon Maria Puig, arquitecte.

En lloc d’edificar totalment una illa de la ciutat, el projecte proposa un canvi im-portant: transformar l’edificació permesa en l’illa tancada per una altra de dos blocs paral·lels i aïllats, deixant entre ells un gran espai semipúblic reforçat per la permeabi-litat que es dóna a les plantes baixes. Amb aquesta obra es reprèn el discurs higienista, social i racionalista del GATCPAC.

Auditori Enric Granados (1983-1995). Pl. Mn. C. Verdaguer. R. Artigas, R. Sanabria, arqui-tectes.

per un nou ús de tipus bancari. En aquesta operació es van poder salvar els trets més característics de la façana, com l’esmentada tribuna, si bé va perdre els grans vitralls que la tancaven. Actualment és una dependència de serveis tècnics de la Paeria.

Farinera La Meta (1913-1915). Príncep de Viana, 14. F. P. Morera, arquitecte.

Coneguda antiga fàbrica de farina, cons-truïda amb un llenguatge un tant dens i quasi més acadèmic que modernista. En ella apareixen trets del repertori tradicio-nal de Morera, que utilitzarà fins a la seva mort. (1951).

Panteó Comtes de Torregrossa (1911). Ce-mentiri Municipal. F. P. Morera, arquitecte.

La influència de la Secessió Vienesa en el modernisme català és àmplia i evident. En el cas de Morera va ser una constant. Aquest Panteó, quasi un deliri wagnerià, recorda, per excés, algunes obres de J. Olbrich i d’Ot-to Wagner.

Mercat del Pla (1917-1920). Pla dels Gramà-tics. J. Porqueras, F. P. Morera, arquitectes.

Equipament ciutadà que encara beu del llenguatge modernista, que aviat abando-naria, i amb trets típics del seu repertori, com regruixos en les obertures, accentuar les claus dels arcs i en el cas del mercat, uti-lització de pedra i estructura de ferro, en consonància amb les formes tradicionals d’aquest tipus d’edifici.

Arquitectura per a després d’una guerra

Casa Gomà - Pujadas (1945-1947). Rbla. Aragó, 5. Marià Gomà, arquitecte.

Es tracta d’un edifici d’habitatges on Gomà assaja un llenguatge, entre raciona-lista i Art-Déco, sent, en aquells anys, l’únic propagador d’aquestes corrents, que el fi de la Guerra Civil havia escapçat. La façana és

Lleida / CE09 Ponentí

L

266 LLEIDA

el campanar del temple i l’ascensor amb la seva forma triangular fa que la visió general sigui plaent i fruit d’un treball respectuós i sensible amb l’entorn.

MUSEUS

Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Creat en virtut del pacte signat l’any 1997 entre la Generalitat de Catalunya, la Diòcesi de Lleida, la Diputació provincial, el Consell Comarcal del Segrià i l’Ajuntament de Llei-da. S’ubica al nou edifici aixecat entre 1999 i 2005 a l’indret de l’antic convent i des-prés Llar de Sant Josep, del carrer del Sant Crist, per l’arquitecte Joan Rodon. Un cop enllestides les obres del nou edifici, el nou Museu s’inaugurà el 2007, completant així la definitiva instal·lació dels diferents fons que composen la col·lecció.

El nou museu inclou íntegrament l’his-tòric Museu Diocesà de Lleida, creat el 1893 pel bisbe Josep Meseguer, que aplega una col·lecció extraordinària d’objectes d’his-tòria i d’arqueologia cristiana de la ciutat i diòcesi de Lleida, que fins fa poc es repartia entre el Palau Episcopal i l’església de Sant Martí. Es compon bàsicament de la Secció

Es tracta d’un gran equipament que assu-meix el protagonisme principal de la plaça, amb un ampli programa, dues sales de con-certs i el Conservatori de Música de la ciutat. La forma prismàtica de l’edifici destaca per la seva rotunditat i contenció, si bé la façana principal possiblement pateix d’una certa grandiloqüència.

Torre d’accés a la Seu Vella i Jutjats (1984-1990). El Canyeret. R. Amadó, L. Domènech, ar-quitectes.

La necessària connexió del pla de la ciu-tat amb el turó de la Seu Vella va propiciar dues importants actuacions. La primera, la construcció de la torre-ascensor que uneix els dos nivells. La segona, la consolidació de la vessant del turó que salva l’ascensor i que havia estat ocupat per l’antic barri del Canyeret. En el seu lloc calia un gran mur que, resseguint el declivi, consolidés aques-ta zona. La construcció dels nous Jutjats, recolzant-se amb una forma sinuosa que s’ajusta al gran mur de contenció del turó, va ser la solució que es va adoptar. L’impacte visual del conjunt, sobretot des de la plaça de Sant Joan, inici de l’accés a la torre-as-censor, és notable, però la seva relació amb la Seu Vella, la distància i proporció entre

Museu de Lleida Diocesà i Comarcal / DGPC Norto Méndez

LLINARS DEL VALLÈS 267

espanyol, a partir de la qual han sorgit dife-rents presentacions, tant al centre com en d’altres institucions artístiques. L’edifici de La Panera va ser construït entre els segles xii i xiii, un dels moments més pròspers de l’economia medieval de Lleida.

LlessuiVegeu Sort.

Lliçà d’AmuntEl Vallès Oriental

Municipi de la vall del Tenes, al sector occidental de la comarca. El travessa la carretera BV-1602 de Parets a Bigues, que segueix paral·lela al Tenes i té comunicació directa amb Granollers. En destaca l’esglé-sia parroquial de Sant Julià, un edifici ro-mànic (segle x) ampliat als segles xvi i xvii, amb una portada goticorenaixentista (segle xvi) i un esvelt campanar. També hi ha una capella romànica de Santa Justa i Santa Rufina, antiga sufragània, restaurada i en-voltada d’un frondós bosc.

Llinars del Vallès *El Vallès Oriental

Municipi de la vall del riu Mogent, amb la vila travessada per la carretera C-35 de Gra-nollers a Girona i delimitada al S per l’auto-pista AP-7, amb sortida a la Roca-Cardedeu. És una vila allargada, de camí ral, on destaca a l’extrem E del nucli històric el Castellnou de Llinars~, un palau renaixentista erigit el 1528, de planta quadrada (27 metres de costat) amb un pati central i una arqueria de dues plantes a la part dreta, per on puja l’escala a la planta noble. Al davant té un gran saló cobert per un enteixinat magnífic del segle xvi i decorat per un fris de pintura, amb 32 òvals pintats, entre pilastres simulades, amb escuts dels Corbera i altres llinatges em-parentats, la representació dels dotze mesos de l’any, labors agrícoles, signes astrològics i les set virtuts. Té un gran portal dovellat amb l’escut dels Corbera i l’envolta un parc jardí. Fou declarat monument historicoartís-tic el 1983. A la serralada Litoral, que limita el terme pel S, prop del coll de Can Bordoi, hi ha les restes de l’antic castell de Far o Castellvell de Llinars, enderrocat per un terratrèmol el 1448. Envoltava el castell un

de pintura medieval, que abans s’exposava al Palau Episcopal, amb notables col·leccions de pintura gòtica, especialment de Jaume Ferrer II i de Pere Garcia de Benabarri. La major part d’aquest material s’ha aplegat de diferents punts de la diòcesi i té una petita part reclamada per la diòcesi de Barbastre que ha incorporat moltes de les parròqui-es tradicionalment de Lleida. De la Secció d’escultura medieval, fins fa poc exposada en bona part a l’església de Sant Martí, en destaquen, especialment, elements de l’es-cola romànica i gòtica local. Integren també el nou museu un conjunt de valuosos tapis-sos flamencs del segle xvi, així com pintura barroca i orfebreria, la major part provinent del tresor de la catedral. També compta amb alguns fragments escultòrics medievals de l’antic convent de la Mercè que fins ara for-maven el Museu Capitular, guardat en unes dependències de la Seu Nova~, a la plaça de la Catedral. També l’integren una gran part del contingut de l’antic Museu Arqueolò-gic de l’Institut d’Estudis llerdencs, abans a l’antic Hospital de Santa Maria, format per una col·lecció de prehistòria i d’arqueologia dels jaciments de les terres lleidatanes. I, finalment, el Gabinet Numismàtic, format per diverses col·leccions de numismàtica, on ressalta la moneda lleidatana, que co-mença el segle iii a. C. amb la tribu ibèrica dels ilergets.

Museu d’Art Jaume Morera. Creat el 1917 amb l’intent d’unificar diferents col·leccions i donacions que hi havia a la ciutat. Té com a base la fundació que amb obres seves i d’altres excel·lents artistes va fer el 1917 el pintor paisatgista lleidatà Jaume Morera i Galícia (1854-1927). Les col·leccions del Museu estan orientades a promoure el co-neixement de la història de l’art modern i contemporani a través de l’obra dels princi-pals creadors vinculats a les terres de Lleida, incorporant obres d’altres artistes catalans i espanyols que ajuden a contextualitzar les seves aportacions.

Centre d’Art La Panera. Plataforma de pro-ducció, difusió, formació i exhibició de les arts visuals al nostre país. Pretén ser un ins-trument que estableixi ponts entre la creació visual i la creació produïda en d’altres àmbits culturals. Així mateix, amb la presentació de la Biennal d’Art Leandre Cristòfol, que s’or-ganitza des del 1997, s’ha pogut anar reunint una important col·lecció d’art contemporani

L

268 LLÍVIA

amb el nom de Iulia Lybica. Fou residència comtal i capital de tota la Cerdanya fins a la fundació de Puigcerdà (1178). Del seu passat històric queden pocs vestigis, ja que fou víc-tima de diverses destruccions. Excavacions modernes han posat de manifest ceràmica i restes d’època romana a l’antic centre his-tòric, que era el puig del Castell, on afloren restes de murs i edificacions que foren vola-des el 1479 pel rei de França. La vila actual, bastida a la plana, a ponent del castell, té el centre a la plaça Major i els antics carrers que l’envolten. L’església de la Mare de Déu dels Àngels, la parròquia del lloc, al peu del castell, és un edifici gòtic tardà, fet el segle xvi i acabat el 1617. Consta d’una nau amb capelles laterals i un absis poligonal amb el campanar adossat. La façana té un portal de tipus renaixentista i és flanquejada per dues torres circulars construïdes el segle xvi després de la destrucció del castell. Entre l’església i les primeres cases de la vila hi ha la torre de Bernat de So (segle xv), de plan-ta circular, que estatja una exposició per-manent de la flora local. Abans havia estat casa de la vila i presó. La població guarda un sector antic amb vells edificis, però s’ha vist envoltada de grans edificacions amb aparta-ments i llocs d’estatges per a les temporades d’esquí i d’estiueig. Per a aquestes mateixes

fossat excavat a la roca en el qual ha aparegut abundant ceràmica dels segles xiii-xv i altres utensilis antics del castell, amb els quals es va fer una notable exposició museu al bonic casal noucentista de Can Bordoi, situat al peu mateix de la carretera que va a Mataró, al coll del seu nom. A ponent de la serra del Castellvell hi ha la Torrassa del Moro, una gran torre de planta rodona de 9,5 metres de diàmetre amb una base possiblement d’època romana. Dins del terme hi ha les parròquies de Sant Joan Sanata, Sant Sadurní de Collsa-badell i Sant Esteve del Coll, amb esglésies romàniques ampliades el segle xvi, així com també notables masies al seu redós.

Llívia *~La Cerdanya

Vila històrica i terme municipal que for-ma, des del Tractat dels Pirineus (1659), un enclavament de l’Estat espanyol dins de l’Estat francès. Es troba a dos quilòmetres escassos del límit municipal de Puigcerdà i l’enllaça amb aquesta vila la carretera N-154, de cinc quilòmetres. Altres carreteres locals comuniquen la població amb Sallagosa i al-gunes vies de comunicació principals ho fan amb la Cerdanya francesa. Des del segle i de la nostra era consta com a municipi romà

Llinars del Vallès. Sant Joan Sanata / DGPC Jordi Contijoch

LLUÇÀ 269

li donen un aspecte exagerat de modernitat i li han fet perdre tota personalitat. L’esglé-sia parroquial de Sant Romà, acabada el 1522, ha estat molt modificada, i entre els anys 1910 i 1917 se li va afegir una capella del Santíssim, obra modernista de Bonaventura Conill. La portada és gòtica i el campanar té elements d’època romànica. Entre la vila i la platja de Fenals s’aixequen les restes del castell de Lloret o de Sant Joan, consistents en bases de murs i part d’una torre rodona. També cal esmentar, a la sortida de la vila en direcció a Tossa, un sepulcre romà en forma de petita torre rectangular, excessi-vament restaurat. A l’extrem W del terme hi ha l’església de Sant Pere del Bosc, antic lloc d’ermitans que es va reedificar el 1767. Fou decorada vers el 1870 per Enric Monserdà, un fill de Lloret que féu fortuna a Amèrica. L’anomenat comte de Jaruco va fer embellir el lloc amb un pedró i enjardinaments i més tard (1922) s’hi edificà una casa per a asil de gent gran. Al puig de Castellet s’ha excavat un poblat ibèric, declarat bé cultural d’inte-rès nacional. És conegut i notable el santu-ari de Santa Cristina, entre Lloret i Blanes, sobre la platja, un edifici barroco neoclàssic aixecat entre 1764 i 1772, de planta de creu llatina amb capelles laterals i cúpula i cam-bril afegit el 1786. El 24 de juliol de cada any s’hi celebra una processó marítima amb la relíquia de la santa. Bona part del terme, so-bretot la façana marítima, és plena d’urba-nitzacions i apartaments, i prop de la platja hi ha molts hotels, restaurants i botigues per al turisme. Davant la platja de la Boadella destaca la finca de Santa Clotilde~ amb els seus jardins amb estàtues de Maria Llimona i la casa decorada per Domènec Carles; el 1995 el conjunt fou declarat i protegit com a jardí històric.

Lluçà **Osona

Extens municipi de característiques tí-picament rurals que ha donat nom a la re-gió del Lluçanès o sector nord-occidental d’Osona. Es comunica per carreteres locals amb la comarcal C-154 de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, i amb la C-17 per carre-teres que surten de Sant Quirze de Besora i Sant Hipòlit de Voltregà. És format per antigues parròquies i grans masies, però en destaca sobretot l’antic monestir canonical

funcions compta amb hotels, restaurants i els serveis adients. És remarcable el Mu-seu Municipal de Llívia, creat el 1981, que compta amb la famosa Farmàcia de Llívia, formada per una important col·lecció de pots de farmàcia de ceràmica decorada amb blau cobalt i vidriada, així com un cordialer del segle xviii i altres estris, pots, llibres i ins-truments de farmàcia que en fan una de les col·leccions més notables d’Europa. També es guarden elements d’arqueologia i d’art procedents de Llívia o de la seva rodalia.

Lloret de Mar *La Selva

Població i terme de la façana marítima de la comarca que ha esdevingut un dels grans centres turístics de la Costa Brava. Lloret és una vila encarada a mar, amb un sector cen-trat pel passeig de Mar, urbanitzat durant la segona meitat del segle xix, on es troben l’edifici isabelí de la casa de la vila (1872) i notables cases d’estil neoclassicitzant, eclèc-tic, modernista i noucentista que formen un conjunt força harmoniós. Darrere hi ha el nucli antic, amb carrerons tortuosos, on es conserven alguns edificis dels segles xvi al xviii. La resta es troba envoltada de cases modernes i grans blocs d’apartaments que

Llívia. Torre de Bernat de So / DGPC Jordi Contijoch

L

270 LLUÇÀ

de Santa Maria de Lluçà~, declarat MHA el 2000, així com les restes del castell de Lluçà, amb una capella. El priorat de Lluçà, fundat a mitjan segle xii, consta d’una es-glésia romànica amb la volta refeta al segle xv, una porta amb l’antiga ferramenta ro-mànica, un petit claustre rectangular amb 22 columnes i capitells molt ben treballats amb motius romànics típics de l’escola d’escultura ripollesa (segle xii) i restes de l’antiga casa prioral. En unes dependències de l’antic priorat s’exposa un notable con-junt de pintura mural gòtica, descoberta el 1954 sota el cor de l’església, que representa escenes de la vida de Crist i de la Mare de Déu, un gran pantocràtor i escenes de la vida de sant Agustí. Són de mestre anònim i es feren vers el 1360. Al Museu Episcopal de Vic hi ha un revestiment d’altar amb pin-tures romàniques, de fusta, amb escenes de la vida de santa Maria, obra de l’anomenat «Mestre de Lluçanès» de mitjan segle xiii, procedent d’aquesta església. Dalt d’un cim a 30 metres del monestir hi ha les restes del castell de Lluçà, amb vestigis d’edificacions romàniques i gòtiques i la capella romàni-ca rodona de Sant Vicenç (finals del segle xi), molt ben conservada entre les poques d’aquesta modalitat del país.

MLluçà. Monestir de Santa Maria / DGPC Jordi Contijoch

MALLA 271

MaldàL’Urgell

Terme municipal al límit SW de la co-marca en contacte amb les Garrigues. Es troba en un nucli de petites carreteres lo-cals que l’uneixen amb les Borges Blanques, Bellpuig i Montblanc. És un típic poble de la zona, sobre un puig presidit per les res-tes del castell palau que fou cremat el 1833 i l’església de Santa Maria, un edifici bar-roconeoclàssic, de tres naus, del segle xviii. Els carrers amb cases antigues es troben als pendents del puig de Maldà. Als peus de la població hi ha l’església romànica de Sant Pere (segle xii), de nau i absis rectangulars.

Malgrat de Mar *El Maresme

Important població a l’extrem NE de la comarca, en contacte amb el terme de Bla-nes de la Selva. S’originà el 1373 amb el nom de Vilanova de Palafolls, que el segle xix can-vià pel de Malgrat. És una població amb un notable conjunt d’indústries, però sobretot amb grans blocs d’apartaments, hotels, càm-pings i altres serveis per al turisme. En des-taca el traçat regular de la trama de carrers, en els quals es troben alguns antics casals, com el casal fortificat (segle xvii), ara seu de la cooperativa La Malgratense, i sobretot bastants edificis historicistes, modernistes i noucentistes, molts voltats de jardins que els donen un encís especial. L’església parro-quial de Sant Nicolau (inaugurada el 1563)és l’edifici més important. Es va construir al segle xvi, però fou molt ampliada al segle xviii, amb una façana neoclàssica i un massís campanar de torre.

MallaOsona

Municipi rural, al SW de la ciutat de Vic i al centre de la plana de Vic, travessat per la C-17 de Barcelona a Puigcerdà. És un terme rural format per moltes masies antigues, la majoria ampliades i renovades al segle xviii, excepte el Ricart, que es renovà el xix, amb unes galeries i ornaments de tipus isabelí. L’església parroquial de Sant Vicenç, que centra el terme, es troba als peus del Clas-car, una alta planura que té al seu extrem W el Castelló, seu de l’antic castell d’Orsal

Maçanet de CabrenysL’Alt Empordà

Municipi de l’extrem NW de la comarca, a la frontera amb l’Estat francès. Es comu-nica amb l’AP-7 i amb l’N-II per la carretera local G-503 a través de Darnius, que passat Maçanet continua fins a Costoja i acaba a la D-115, que creua el Vallespir. Formen el ter-me la vila i quatre parròquies antigues o centres rurals de poblament. Era una vila emmurallada i fortificada, i queden restes de la muralla a la part alta i un petit fort del segle xviii al SE de la població. Té cases an-tigues i és notable la casa Olivet (segle xvii), amb esgrafiats i pintures al ràfec de la teu-lada. L’església parroquial de Sant Martí és un edifici romànic tardà, fortificat als se-gles xvii-xviii. Conserva una làpida sepulcral romànica (segle xii) procedent de Fontfreda. Al mig de la plaça Major hi ha plantada a terra una vara de ferro de 5 metres, acabada amb una argolla, anomenada la «maça d’en Rotllan», atribuïda llegendàriament a l’he-roi Rotllan, del cicle èpic de Carlemany, que l’hauria llançada aquí des de Ceret. A l’ex-trem N del terme, prop del coll de Ceret, hi ha el santuari de la Mare de Déu de les Sa-lines, documentat des de 1279 i amb l’esglé-sia reformada al segle xvii. Té una hostatge-ria al costat, des de fa uns anys refugi del Centre Excursionista de Figueres. Cal des-tacar l’edifici modernista de la Unió Maça-detenca (1906), seu d’aquesta cooperativa, obra de Josep Azemar, situada a la plaça de la Vila, núm. 6. La façana, resolta amb gran rigor compositiu, com en tota l’obra d’Aze-mar, està projectada en tres nivells on els diversos materials i textures dels acabats l’enriqueixen sense caure en un llenguatge trivialitzant.

Malla. Església de Sant Vicenç / DGPC Jordi Contijoch

M

272 EL MALLOL

sector de Dalt Vila, on hi ha el nucli antic, amb vells casals i l’església parroquial de Santa Maria, reedificada entre 1941 i 1955, llevat del campanar i part de la façana, que són del segle xviii. Al costat de l’església hi ha una galeria de claustre gòtica (1517) i darrere de la rectoria es conserven arcs i capitells romànics (segle xii) del claustre de l’antic monestir de canonges agustini-ans existent en aquest lloc entre el segle xi i 1592. Escampats per la vila hi ha alguns edificis de línies modernistes i noucentis-tes. També és modernista la part antiga de l’hospital (1913). En el seu terme hi ha moltes masies de gran valor arquitectònic, les esglésies romàniques de Sant Julià de Vilamirosa i en part la de Sant Esteve de Vi-lacetrú i el notable pont gòtic sobre el Ter, fet al pas dels segles xiv-xv i modificat en la part superior.

El Museu Industrial del Ter, creat fa uns anys, s’acaba d’instal·lar a l’antiga em-presa Sanglas, convertida en centre cultu-ral i espai on es recull el record i la tècnica d’aquesta indústria, que fou la que va donar l’empenta industrial a la vila inicial i la va convertir en el centre industrial més im-portant de la plana de Vic. Es troba vinculat a la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica.

o de Malla. L’església de Sant Vicenç és un edifici romànic (segles xi-xii) de tres naus i tres absis amb un esvelt campanar a l’angle NW de l’edifici. Havia estat molt modificada per ampliacions i reformes interiors fins a arribar a capgirar-ne l’orientació, cosa que causà la mutilació de l’absis major. Fa uns anys va ser restaurada amb criteris i mate-rials moderns, que li retornaren les línies originals. Un cementiri modern li fa de teló de fons. Prop de l’església han aparegut no-tables elements d’escultura, probablement d’un monument funerari romà (segle ii a. C.), de clara influència hel·lenística, que es compten entre els més antics testimonis d’escultura del país.

El MallolVegeu la Vall d’en Bas.

Manlleu *Osona

Ciutat industrial d’uns 20.000 habitants situada a la conca del Ter, al N de la ciutat de Vic. En destaca la plaça Major, comen-çada el 1893 i acabada el 1922, envoltada de notables edificis amb porxos. Una am-pla escalinata (1907) la comunica amb el

Manlleu. Museu Industrial del Ter / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

MANRESA 273

valgué un incendi que en destruí 723 cases. La ciutat tingué una participació molt activa en les guerres civils del segle xix i a partir de mitjan segle entrà de ple en el procés d’in-dustrialització, que tingué com a resultat un espectacular creixement, que la féu passar de 8.000 habitants el 1787 a 16.000 el 1860 i 23.000 el 1900. La creixença i la prosperi-tat de la ciutat han estat constants durant el segle xx: assolí els 40.000 habitants el 1950, 67.000 el 1983 i uns 72.000 en l’actualitat. Aquesta notable creixença i la difícil topo-grafia del lloc on es troba la ciutat, amb petits puigs i valls, han provocat una disposició urbanística atapeïda en alguns indrets i de-sordenada en altres. Amb tot, compta amb importants edificis i sectors que li donen l’aspecte d’una gran ciutat.

L’edifici cabdal de Manresa és la basílica col·legiata de Santa Maria~, anomenada «la Seu», situada al cim del Puigcardener, el sector històric de la ciutat. És un edifici gòtic, de la modalitat anomenada «gòtic català», de planta oberta, sense creuer i amb girola dins l’àmbit poligonal de l’absis, formada per pilastres de secció vuitavada que continuen en la nau. Fa la impressió que té una sola nau però en realitat en té tres a la coberta de nervadures. Té unes mides extraordinàries: 68 metres de llargària, 33 metres d’amplària (d’aquests, 18,9 metres corresponen al tram

Manresa ***El Bages

Important ciutat, capital de comarca, si-tuada gairebé al centre geogràfic del país, a la vall del Cardener, poc abans del seu aiguabarreig amb el Llobregat. Per la seva situació, Manresa és l’eix més important de comunicacions de l’interior de Catalunya. Els seus orígens històrics són poc coneguts, té monuments històrics romans al seu entorn però no es documenta com a lloc fortificat fins al segle ix. Sembla que cal cercar-ne l’origen en un nucli de poblament establert al puig Cardener, coronat per l’església mare de Santa Maria dita «la Seu». Manresa va esdevenir un centre d’avançament de la con-questa cristiana a partir de la seva reorganit-zació per Guifré el Pilós (879-880). Així es va crear el comtat de Manresa, que s’estenia vers l’Anoia, la Segarra i part de l’Urgell, bé que sense cap estructura de govern pròpia, puix que sempre va dependre dels comtes del casal de Barcelona i de la diòcesi de Vic. La població va anar creixent als segles xii i xiii, quan consta com a ciutat fortificada, centre d’una vegueria i un lloc de mercat i de serveis d’una àmplia rodalia. Des d’inicis del segle xviii fou centre d’un corregiment i es destacà a partir del 1808 per la lluita contra els invasors francesos, cosa que l’any 1811 li

Manresa. Cova de Sant Ignasi / DGPC Josep Giribet

M

274 MANRESA

l’església una talla de la Mare de Déu de l’Al-ba, còpia d’una de finals del segle xiv que va destruir un incendi de 1979. També guarda retaules de pintura gòtica d’Arnau Bassa (1346), Pere Serra (1394), Jaume Cabrera (1406) i d’altres autors, així com escultures gòtiques, talles barroques, etcètera.

La seva façana de ponent és neogòtica i es va fer a principis del segle passat. El mur N de l’església té integrat en l’estructura part de l’antiga església romànica, de la qual que-dà també un portal i un timpà, traslladats de lloc, i una antiga galeria de dos pisos, la superior amb arcs i capitells treballats, prop del claustre renaixentista que fa costat a la col·legiata. Fou declarada monument histo-ricoartístic el 1931.

Sota la Seu, a l’entrada de la ciutat pel sector S i a la vall del Cardener, s’aixeca el pont Vell~, declarat monument historico-artístic el 1955. Consta de vuit arcs i la clàs-

central entre pilastres) i 30,5 metres d’alçà-ria. L’edifici és apuntalat exteriorment per 18 arcbotants i il·luminat per una trentena de grans finestrals amb vidrieres policromes historiades. La nau central és una de les més amples d’Europa després de la de la catedral de Girona. Va planejar i començar l’obra el 1322 Berenguer de Montagut, l’arquitecte de Santa Maria del Mar de Barcelona. Després hi treballaren diferents mestres fins a 1486, any en què s’acabà l’obra principal amb la construcció del mur de ponent i la gran ro-sassa. S’hi celebrava ja el culte des de 1353, bé que el bisbe de Vic no en consagrà l’altar major fins a 1371.

El campanar de torre de planta quadra-da, obra de Joan Font i de Guerau Canta-rell, s’acabà el 1592, bé que s’hi feren obres el 1684 i se’n canvià la barana a inicis del segle xx. La cripta sota l’altar major es va fer entre 1576 i 1578 i es va ampliar el 1973. Presideix

Manresa. Rosassa de la col·legiata de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

MANRESA 275

La Ciutat Vella de Manresa va formar-se entre el Puigcardener i el Puigmercadal, amb un primitiu recinte emmurallat que fou ampliat al segle xiii incloent-hi els pri-mers ravals formats entorn del nucli origi-nari (plana de Sant Miquel, la Vilanova, el Born, les Piques, el carrer de Sobrerroca i la Cuirateria o Santa Llúcia). D’aquest recinte murat, que tenia vuit portals, en queden al-guns elements i restes de torre al portal de Sobreroca, altres a la part que mira a la via de Sant lgnasi i el Puigcardener i un sector més gran i espectacular al carrer de la Muralla del Carme, a l’extrem del Puigmercadal, en una zona ampliada i en part renovada fins a inicis del segle xix.

Dins d’aquest antic sector o Ciutat Vella hi havia, a més de la Seu, un notable conjunt de temples gòtics (el Carme, Sant Pere Màrtir, Sant Miquel i Santa Llúcia), els quals varen ser destruïts durant el període de 1936-1939 i reconstruïts després de 1940. També té grans casals i racons típics. Entre els edificis notables cal fer esment de la Casa de la Ciu-tat, que presideix la plaça Major, un edifici construït entre 1739 i 1777 de planta qua-drangular de dos pisos, façana amb cinc por-xos a la part inferior i estructura classicista. Sobre el balcó principal té un gran escut de la ciutat. En destaca la sala del Consistori, feta el 1885, amb 21 retrats que formen la galeria dels manresans il·lustres.

sica silueta dita «d’esquena d’ase» per tenir l’arc central més alt i ample i els altres en degradació simètrica a cada banda. Té 113 metres de longitud, 3,60 metres d’amplària i 25 metres d’alçada sobre el nivell del riu en el punt més alt. Construït al pas del segle xiii al xiv, va substituir un altre pont anterior (segle xii) del qual queden les bases sota els pilars gòtics. Se’n va destruir la part central el 1939 i va restaurar-lo J. Pons Sorolla entre els anys 1960 i 1962.

La cova de Sant Ignasi forma un altre conjunt monumental notable sobre el pont Vell, al vessant SW de la vall del Cardener o antiga solana del puig de Sant Bartomeu. Va erigir-se sobre la cova o balma en la qual, segons una tradició ben fonamentada, va fer penitència sant Ignasi de Loiola durant els deu mesos que va viure a Manresa a partir de març de 1522. Consta de la cova, ornada amb diferents obres artístiques barroques i post-modernistes, englobada en un gran edifici format per l’església i el convent. L’església s’inicià a mitjan segle xviii segons els plans de Josep Moretó i Sellers i s’acabà el 1844. El gran convent, d’estil neoclàssic modern, es construí entre 1894 i 1896. El conjunt forma un dels exemplars més notables del barroc o arquitectura jesuítica del país, amb una façana exuberant a l’església i una fastuosa decoració a l’accés de la cova. És un centre d’estudi i d’espiritualitat dels jesuïtes.

Manresa. Pont Vell / DGPC Josep Giribet

M

276 MANRESA

Argullol (plaça de Valldaura), Suanya (carrer d’Urgell), Oller (plaça de l’Om), Gomis (el Born), Comtes de Fonollar (carrer d’Ami-gant), Asols (la Codinella), etcètera.

Al costat de la Ciutat Vella s’originaren molt aviat antics barris o ravals com el de les Codines, el de Sant Andreu i el Remei, el de Puigterrà i el de Valldaura. El de les Codines, enfora del portal de Santa Llúcia i enfilat al puig de Sant Bartomeu, va formar-se entorn del vell camí ral de Barcelona, que anava cap a la Culla i el Pont de Vilomara. Hi havia diferents convents, com el de Sant Barto-meu, l’església del qual fou arrasada el 1936 i l’antic convent destinat ara a presó. També hi ha el convent de Santa Clara, fundat l’any 1322 al costat d’un antic llatzeret. Tocant al convent modern resta part d’un convent gò-tic inacabat i de l’església de característiques encara romàniques, amb un antic portal de transició del romànic al gòtic. A la part més baixa té diferents records de Sant Ignasi de Loiola, especialment l’hospital de Santa Llú-cia, amb la seva església reconstruïda mo-dernament (l’antiga fou destruïda el 1936), on diu la tradició que sant lgnasi tingué el famós rapte o èxtasi de vuit dies. Té al costat el Col·legi de Sant Ignasi, construït a partir de 1750 entorn d’un pati central, dedicat a museu i arxiu i declarat monument histori-coartístic el 1962.

Entorn a l’antiga casa de la Culla i la seva creu de terme hi ha el modern hospi-tal comarcal de Sant Joan de Déu i es van formant nous nuclis d’habitatges que tenen com a límit el cim de Bufalvent, avui dia convertit en indret de pas de la carretera C-55 que relliga amb la resta de vies princi-pals que convergeixen a la ciutat.

El raval de Sant Andreu i el Remei, fet ex-tramurs del portal de Sobreportes, on sortia el camí que anava al Berguedà, al Moianès i a la plana de Vic, té com a element destacat l’hospital de Sant Andreu. Encara en ús, es tracta d’un notable edifici format per una església erigida el 1300 pel mercader Pere Salvatge, ampliada i transformada en estil barroc el 1795, i de l’hospital pròpiament dit, un vast edifici bàsicament refet el segle xvi, amb finestrals goticorenaixentistes i ampliat la primera dècada del segle xx amb un pis d’estil historicista.

El raval de Puigterrà, prop de l’antic camí de Santpedor i davant el portal del Carme, es va originar en el camí que conduïa al Puig-

El Palau de Justícia, a la Baixada de la Seu, enfront de l’edifici de la Pabordia, és barroc, té la façana i les línies classicitzants i fou aixecat entre 1661 i 1671. Es projectà com a casa del Consell de la Ciutat i té una sala gòtica, adquirida pels consellers de la ciutat. Ha tingut molts usos (caserna, teatre municipal, etc.) fins a arribar a l’actual.

L’església del Carme es va refer en estil neogòtic entre 1940 i 1952 a càrrec de l’ar-quitecte Joan Rubió i Bellver, però l’obra de la façana restà inacabada. També es va reconstruir el convent de les Caputxines, que conserva l’antic claustre gòtic del con-vent de monges cistercenques de Valldaura. El convent es va aixecar entre 1909 i 1911 i aleshores se’n va reconstruir el claustre, amb capitells decorats, obra probable de Jordi de Déu (que morí a Barcelona el 1418). L’esglé-sia és obra d’Antoni Miró (1942).

Al costat d’aquests edificis històrics i d’altres hi ha, en el sector antic, cases amb algunes finestres de tradició romànica i del gòtic tardà reaprofitades en obres pos-teriors, així com edificis que corresponen a estructures del gòtic tardà a les places de la Immaculada, de Santa Magdalena i de l’Om, i un alberg renaixentista a l’entrada del car-rer del Born. Són notables i més abundants els casals barrocs, com els de les famílies

Manresa. La Santa Cova / DGPC Josep Giribet

MANRESA 277

terrà, on ara hi ha el parc de Puigterrà i restes d’una fortalesa que algú pretén que podia ser l’antic castell de Manresa dels se-gles medievals. Per aquest costat entrava a la ciutat l’aigua de la famosa sèquia de Man-resa, procedent del Llobregat, a l’indret de Balsareny, construïda entre 1339 i 1383, que portà la prosperitat a la ciutat i n’afavorí la moderna industrialització.

Finalment, el raval de Valldaura, enfront del portal d’Urgell, tenia com a eix el carrer del Cós i era un lloc de menestrals que va re-bre el nom del convent o monestir de mon-ges cistercenques procedent de Valldaura del Berguedà, instal·lades aquí entre 1399 i 1461. Destruït el convent, el culte a la Mare de Déu de Valldaura es continuà a l’església del col·legi de les Germanes Dominiques, erigida al carrer del Born el 1886.

La gran expansió que va experimentar la ciutat amb la industrialització i el fort aug-ment demogràfic del segle xix, especialment a partir del període 1840-1860, junt amb l’obertura de noves carreteres i la vinguda del ferrocarril, provocà un creixement en tots sentits i la creació de la ciutat moderna, amb alguns indrets d’especial personalitat, com la plaça de Sant Domingo o de Fius i Palà, al passeig de Pere III, el carrer de Guimerà, la carretera de Cardona, la plaça d’Espanya o esplanada davant l’Institut o el passeig del Riu. Tots aquests indrets configuren un ampli sector urbà nou, amb un entrellat de carrers on es crearen noves indústries i grans casals, molts de tipus vuitcentista, historicis-ta, modernista, eclecticista, etc., que donen un relleu especial a l’expansió moderna de Manresa. Destaca com a nou centre ciutadà

Manresa. Retaule de l'Esperit Sant de Pere Serra / DGPC J. Gumí-M.Manent

M

278 MANRESA

remarcat per línies de maó i una cal·ligrafia de ceràmica vidriada, que en el cos de les grans sitges arriba a una lleugeresa quasi etèria. Una altra obra d’Oms és l’Escorxa-dor (1906), que manté les característiques d’aquests tipus d’edificis industrials. Però l’obra més ambiciosa és, sens dubte, el Casi-no~ (1906-1910), passeig de Pere III, 27. És un edifici de grans dimensions situat en el passeig més representatiu de la ciutat i fruit de la voluntat de la burgesia local d’aquell moment. La influència de l’arquitectura de Domènech i Montaner es fa evident en aquesta obra que, per problemes econòmics, mai no va poder acabar-se. Declarat monu-ment historicoartístic el 1980, correspon a una peculiar forma del modernisme i es va construir en diverses represes entre els anys 1906, 1917 i 1919. L’obra no es va acabar se-gons l’havia dissenyada el seu autor i consta de tres cossos, amb una terrassa anterior que dóna sobre el passeig. L’única part que s’aca-bà d’acord amb el projecte inicial és l’ala sud, amb una sala amb decoració d’escaiola, vi-dres emplomats i llums modernistes. Darre-rament ha estat restaurada per la Generalitat de Catalunya a fi d’instal·lar-hi la biblioteca comarcal i un centre cultural. Propera al Casino trobem la Torre Lluvià, una altra obra d’Oms, l’actual seu de la Demarcació al Bages-Berguedà del Col·legi d’Arquitectes

la plaça de Sant Domènec, feta sobre el solar de l’antiga església de Sant Pere Màrtir. Do-nen a aquesta plaça tres edificis singulars: la casa Torrents o la Buresa (1906-1913), obra historicista d’Ignasi Oms i Ponsa, la casa de cultura, de la Caixa de Pensions, d’Enric Sag-nier, obra neogòtica, i els antics Magatzems Jorba (1934-1940), d’Arnau Calvet, una obra molt notable de l’art déco a Catalunya.

El carrer més característic de la Manresa moderna és el passeig de Pere III, una am-pla via arbrada, de dos trams, formant an-gle entorn del Puigterrà. En va dissenyar el primer tram, el més característic, el mestre d’obres Miquel Suaria el 1879 i s’inaugura-va el 1891. El seu perllongament, el darrer tram enjardinat, és obra de 1929. En aquest passeig es troben molts edificis notables, modernistes, historicistes o eclèctics, espe-cialment els d’Ignasi Oms i Ponsa, autor de la Casa Espanyol i del Casino de Manresa. La figura d’Ignasi Oms, arquitecte deixeble de Domènech i Montaner és fonamental per al modernisme de la ciutat. Dins d’aquest moviment artístic i a la vegada industrial s’ha d’assenyalar la farinera La Florinda (1912-1913), al carrer del Bruc, 35. L’espe-cial tipologia d’aquests tipus d’edificis, que precisen disposar d’una notable alçada, està resolt per Oms amb una gran elegància. El color blanc, que domina el conjunt, queda

Manresa. Museu de la Tècnica / ARXIU MNACTEC Teresa Llordés

MARGANELL 279

MUSEUS

El Museu Comarcal de Manresa, situat a l’antic Col·legi de Sant Ignasi (via de Sant Ignasi, 36), està format per seccions de ge-ologia i arqueologia comarcal, seccions d’art gòtic, d’història de la ciutat i d’art modern català (segles xix-xx). També té un àmbit de-dicat a l’escenògraf contemporani de Manre-sa Josep Mestres Cabanes. Amb tot, el més característic són les col·leccions de ceràmica i vidre locals i sobretot d’escultura barroca (Joan Grau, 1642; J. Miquel i Sors, 1763, etc.), que fan que sigui de visita recomanada per als interessats en el barroc català.

En el Museu Històric de la Seu, com a complement del conjunt de peces d’art que conté la Seu en els altars, hi ha una notable exposició annexa d’objectes litúrgics dels segles x al xx, entre els quals destaquen una talla romànica de Crist (segle x) i un frontal d’altar brodat (segle xiv) de l’artista florentí Geri Lapi.

El Museu de la Tècnica de Manresa, ubi-cat als Dipòsits Vells de Manresa, explica la importància de l’aigua per al desenvolupa-ment agrícola, primer, i industrial després, de Manresa. La Cinteria és la primera exposició monogràfica permanent dedicada a la cinte-ria, nom amb què es coneixen els anomenats teixits estrets, una especialitat tèxtil relati-vament poc coneguda però amb una gran importància i un fort arrelament a Manresa. El museu forma part de la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica.

Marganell *El Bages

Extens terme, dit també «Santa Cecília de Montserrat», a la vall de la riera de Mar-ganell, afluent del Llobregat. Es comunica per una carretera local, la BV-123, amb la C-55 d’Abrera a Manresa pel Cairat i per la part alta amb la de Manresa a Montserrat per Can Masana. El centre del municipi és a la part baixa i està format per petits ravals sense cap característica especial (carrer de la Tenda, Cal Janet i el Cisó). L’antiga esglé-sia parroquial romànica de Sant Esteve de Marganell està abandonada i sense culte des de 1936. A la part alta del terme, sota l’es-padat de Sant Jeroni, al peu de la carretera que porta al monestir de Montserrat per Can Massana, hi ha l’antic monestir benedictí

de Catalunya. A la plaça de Fius i Palà hi ha un petit quiosc de premsa (1917), obra de Josep Firmat, de sorprenent encant.

La dècada de 1930 va significar la possibi-litat d’una aposta per una arquitectura raci-onalista i de contingut social. Dins d’aquest corrent, trobem el sanatori de Sant Joan de Déu (1931), al carrer del Dr. Joan Soler, obra de Germán Rodríguez Arias, membre del GATCPAC, com també el Grup Escolar Renaixença (1934), obra de l’arquitecte Pere Armengou i situat a la plaça de la Indepen-dència, 1. Tots dos edificis tenen en comú la fidelitat a molts dels postulats moderns: racionalitat projectual, recerca de l’assole-llament màxim, espais nets, àmplies circula-cions, absència de decoració afegida, formes llises, etcètera.

No ens serà fàcil fer un recorregut per tots els sectors de la ciutat, sobretot després de la forta expansió experimentada a partir de la dècada de 1950, que ha fet aparèixer nous barris al Poble Nou, Cal Saldes, el Pu-jolet, la Sagrada Família, la Culla, etc. La majoria d’edificacions de la Manresa con-temporània estan mancades d’expressivitat i d’intenció monumental. Després dels edi-ficis històrics situats al nucli antic, els que donen més to a la ciutat són els que es bas-tiren entre 1890 i 1925, entre els quals des-taquen grups d’habitatges del carrer Guime-rà, la carretera de Vic, el carrer de Jaume I i el passeig, i d’una manera especial algunes indústries com les farineres La Florinda, Albareda i La Favorita i les fàbriques Balcells i l’Aranya. Entre els edificis religiosos i pú-blics destaca el sector nou del monestir de Santa Clara, l’Escola d’Arts i Oficis i l’Escor-xador Municipal. Dels edificis posteriors a 1939, els més remarcables són segurament la nova església neogòtica de Crist Rei, l’am-pliació eclèctica de l’Institut Lluís de Pegue-ra i l’església de Sant Josep, obres en les quals va intervenir sempre Alexandre Soler i March, un gran arquitecte manresà. Alho-ra, es fa difícil detallar aquí el creixement de Manresa en totes direccions, així com els nous organismes que s’hi instal·len tant de tipus oficial com particular. En concret l’Ins-titut Tecnològic ha pres darrerament la categoria de centre universitari vinculat a la UPC i s’ha envoltat de noves edificacions, sobretot vers l’antic Escorxador Municipal, un edifici noucentista convertit avui dia en centre d’associacions i actes culturals.

M

280 MARTORELL

de Sant Joan, que formava part d’un antic hospital (segle xiii), la torre de les Hores, feta sobre una torre de les antigues muralles (segle xvii), la Casa Gausa, amb finestrals gòtics, i la torre de Santa Llúcia o dels Cros-sos, antic palau dels Requesens, senyors de la vila, amb un destacable pati renaixentista. Són remarcables els esgrafiats moderns de Ferran Serra i Sala que decoren la Casa de la Vila (edifici del segle xvi) i també altres ca-ses de la població. També hi ha algunes cases modernistes com la Torre Ros o Cal Baviera, i notables grups d’arquitectura popular dels segles xviii i xix, que dissortadament van es-sent reemplaçats per edificis moderns. Dins del terme hi ha restes del castell de Rosanes o del Peiret, del castell i antic priorat bene-dictí de Sant Genís de Rocafort i de la cape-lla de Santa Margarida, vinculada al Priorat, on s’ha excavat el basament d’una edificació religiosa que la va precedir els segles vi o vii. Destaquen sobretot a Martorell els museus especialitzats en ceràmica catalana, que el converteixen en un centre d’estudi indispen-sable per als experts en aquest tema.

El Museu Santacana o l’Enrajolada va ser fundat el 1876 a la casa de Francesc San-tacana i Campmany, bastida amb elements arquitectònics procedents de convents i ca-sals de Barcelona enderrocats al segle xix. El 1967 l’adquirí la Diputació de Barcelona, que amplià les seves col·leccions. Conté una notabilísima col·lecció de ceràmica catala-na decorada, amb notables plafons i sèries d’oficis, així com una bona col·lecció de pin-tura catalana del segle xix (Rigalt, Lorenzale, Martí Alsina, Caba, etcètera).

El Museu Municipal Vicenç Ros està instal·lat a l’antiga església del convent de caputxins (segle xvii) i va ser fundat per Vi-cenç Ros i Batllevell el 1945, quan era alcalde de la vila. Conté molta ceràmica catalana dels segles xv al xviii, amb plafons de temàtica religiosa, bèl·lica, mitològica, etc., alguns de gran valor. També té una secció d’arqueolo-gia i geologia de la comarca.

El Memorial Museu Vicenç Ros és un edifici circular de nova planta, fet entre 1971 i 1973 per l’Ajuntament en homenatge a Vi-cenç Ros. Inclou una important col·lecció de ceràmica catalana, valenciana i hispanoàrab (segles xv-xix) que va pertànyer al pintor Joaquim Mir. Conté pots de farmàcia, rajoles d’oficis i sobretot un plafó amb el Sant Sopar (segle xvi) format per 110 rajoles.

de Santa Cecília de Montserrat, fundat el 945 i que va unir-se al de Santa Maria de Montserrat el 1539. Entre 1940 i 1954 fou ocupat per la comunitat benedictina feme-nina, ara resident a un nou monestir prop de la Colònia Puig. Actualment és una casa de colònies i un lloc de trobades culturals i de tipus religiós. Conserva una interessant església romànica de tres naus, de llargària desigual, molt notable des del punt de vista arquitectònic, coberta inicialment per enca-vallades de fusta i al segle xi amb volta. Té tres magnífics absis d’estructura llombarda i es troba ben restaurada i conservada. Al monestir de Montserrat es conserva una in-teressant làpida del segle x que explica la fundació del monestir. Prop de la Colònia Puig, dins del mateix municipi, a tocar de la carretera de Monistrol a Montserrat, hi ha el modern monestir femení de monges benedictines de Sant Benet de Montserrat, de línies modernes, amb un esvelt campanar que evoca els campanars romànics, projectat vers 1950 per Jordi Bonet.

Martorell **El Baix Llobregat

Vila i terme situats al punt de confluència del riu Anoia amb el Llobregat, a l’anomenat «congost de Martorell», un lloc estratègic de pas entre Barcelona i les zones centrals i meridionals de Catalunya. És un important centre industrial, cosa que ha fet sorgir al costat de l’antiga vila polígons industrials i nuclis residencials de grans blocs de pisos. La vila antiga sembla que va crear-se a l’indret de l’estació romana Ad Fines dels itineraris d’Antoní. De l’època romana hi ha el testi-moni del pont de Martorell o del Diable~, declarat monument historicoartístic el 1931, que, tot i haver estat refet en època medieval i contemporània, té al basament obra roma-na i en especial l’arc triomfal d’entrada, ja dins l’àmbit del municipi veí de Castellbis-bal, declarat monument historicoartístic el 1925. També han aparegut restes romanes en altres indrets, en especial d’una vila ro-mana situada entorn de la capella de Santa Margarida. El lloc de Martorell, documentat des de 1033, formava part de la baronia de Castellvell. La vila de Martorell va iniciar-se al llarg del camí ral entre el pont del Diable i el riu Anoia. El nucli antic conserva ele-ments arquitectònics notables com la capella

LES MASIES DE RODA 281

moltes restes d’habitatges. Vers el seu ex-trem N gairebé unit al sector medieval hi ha restes d’un poblat ibèric protegit per un gran mur, reforçat en època medieval. Un seguit de campanyes d’excavació ha permès un ampli estudi i la formació d’un petit museu local sobre el jaciment a la vila de Roda de Ter. A l’extrem NE del terme, a la punta d’una llarga península que forma el Ter al pantà de Sau, hi ha el monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, accessible per la car-retera BV-5213 que sortint de la C-153, poc després que aquest hagi travessat la C-25 o Eix Transversal, porta al Parador Nacional de Vic, dit també «de Sau», inaugurat el 1972 i construït sobre l’embassament del pantà de Sau, dintre, però, del municipi de Masies de Roda. El 1978 s’hi va redactar l’avantpro-jecte de l’anterior Estatut de Catalunya, co-negut per això com «Estatut de Sau», com recorda un petit monument a l’entrada.

Des del Parador una bona pista asfaltada porta al monestir de Sant Pere de Casser-res~, fundat pels vescomtes d’Osona o de Cardona. Fou habitat per una comunitat benedictina des de 1006 i unit a Cluny com a priorat a partir de 1080. De 1573 a 1767 fou cedit als jesuïtes de Betlem de Barcelona, després passà a mans privades fins a 1991,

Les Masies de Roda **Osona

Singular municipi que envolta la vila de Roda de Ter, format per masies i petits agru-paments de cases que el 1806 s’independit-zaren de l’esmentada vila. És al NE de Vic i el travessen la carretera C-153 de Vic a Olot i la BV-5222 de Manlleu a Roda de Ter. És prop d’aquesta darrera carretera que s’ha format un modern nucli de població, on ra-dica l’ajuntament. Entre les masies més des-tacables per la seva arquitectura i història hi ha el Bac de Roda, ara restaurant i lloc on es recorda l’heroi de la guerra de Successió Francesc Macià i Ambert, penjat el 1713, el Mas de Roda, Fontanelles, el Torrent, el Vicenç, el Pla, etcètera.

Hi podrem visitar el jaciment de l’Es-querda, poblat ibèric i medieval. Al límit amb Roda, en una gran recolzada del riu Ter, hi ha les restes de l’antiga civitas destruïda per Aisó el 825, refeta com a poble medieval amb la parròquia de Sant Pere, destruïda de nou el 1314. Ara és un important jaciment arqueològic on conviuen les restes d’un po-ble medieval amb les d’una església romàni-ca i entorn seu tombes antropomòrfiques cavades a la penya, un cementiri medieval i

Les Masies de Roda. Monestir de Sant Pere de Casserres / DGPC Josep Giribet

M

282 LES MASIES DE VOLTREGÀ

un claustre del segle xvii procedent d’un antic convent de Vic. Fou inicialment un petit monestir de donades (segles xiii-xiv). També són notables les ruïnes del castell de Savellana, en el mateix indret, assequibles des de la masia del Mas de Roda.

Les Masies de Voltregà *Osona

Municipi situat al sector N de la plana de Vic que envolta la vila de Sant Hipòlit de Voltregà, de la qual es va separar el 1801. Està integrat per un gran nombre de masies i els nuclis de la Gleva, Vinyoles d’Orís, el Poble Sec, Cananglell i la colònia Lacambra. Té com a eix la carretera C-17 que el travessa de S a N; de la Gleva surten dues carrete-res locals: una vers Manlleu i l’altra vers el Lluçanès. El poble de Vinyoles té l’antiga

quan l’adquirí el Consell Comarcal d’Osona. Aquest el va fer restaurar totalment i s’obrí al públic el 1998. Casserres guarda molt sencera l’estructura del segle xi en la qual destaca la gran església de tres naus i tres absis, consagrada el 1053. És una de les més importants esglésies del romànic llombard català declarada monument historicoartís-tic el 1931. Juntament amb l’església se n’ha recuperat el claustre, la meitat romànic, i la resta de dependències, ara amb un mobili-ari que vol evocar la vida monàstica. És un punt d’atracció pel seu valor arquitectònic i bellesa natural del paisatge, dotat d’una casa d’acolliment i restaurant separat del monument. Al sector de Salou del mateix municipi, corona un petit altiplà enlairat l’església de Santa Magdalena de Conan-gle, un edifici del segle xiii ampliat el xvii i amb els voltants enjardinats; l’acompanya

Les Masies de Voltregà. Santuari de la Gleva / DGPC J. Gumí-M. Manent

MASSOTERES 283

(objectes d’una vil·la romana del sector d’Ocata), de ceràmica catalana i de temes de nàutica (maquetes de vaixells, cartes an-tigues, instruments marins, etcètera).

El Museu Cusí de Farmàcia, als Labora-toris Cusí, carretera N-II, km 639, té com a peça més destacada la farmàcia del mones-tir benedictí de Santa Maria de Nàjera (Lo-gronyo), ceràmica hispànica (segles xii al xix), morters i objectes de laboratori, gra-vats mèdics i bibliografia especialitzada.

Són visitables les col·leccions de Can Ta-llet (carrer de Flors i Calquet, 58) d’objectes de fusta tallada fets per Joan Creus i Balada i el mobiliari i la decoració d’un habitatge mo-dernista a la Fundació Sensat Pagès (carrer de Prat de la Riba, 16).

MassalcoreigEl Segrià

Terme situat al límit de la comarca i de l’Aragó, al S de Fraga, a l’interfluvi del Se-gre amb el Cinca. La població es comunica per la carretera local LV-7041 amb Serós i la Granja d’Escarp. Té antics carrers amb cases de pedra de tipus popular (segles xvii-xviii) i tingué un notable creixement el segle xix. La presideix l’església de Sant Bartomeu, un edifici neoclàssic del segle XVIII. A l’extrem S del terme, a tocar del Segre, té les restes consolidades, encara imposants, de l’aba-dia cistercenca de Santa Maria d’Escarp, fundada el 1213 a instàncies del rei Pere I de Catalunya, molt relacionada amb Poblet, i que tingué vida monàstica fins a 1835. L’es-glésia, amb un campanar i un convent, fou reedificada avançat el segle xviii dins la línia neoclàssica que tanca l’època barroca.

MassoteresLa Segarra

Municipi de la Plana de Guissona que limita amb la ribera del Llobregós. Es co-munica per la carretera local LV-3113 amb Biosca i Guissona. El poble de Massoteres és característic per la seva configuració cir-cular, que respon a un antic lloc clos amb petits carrerons coberts. També és notable Talteüll, prop de la riba esquerra del Llobre-gós, per la seva situació amb restes de l’antic castell i una interessant església romànica de dues naus, Sant Pere de Talteüll, con-sagrada el 1077.

església romànica de Sant Esteve (segle xii), restaurada fa uns anys i dedicada al record del poeta Jacint Verdaguer, que fou vicari d’aquest poble de 1871 a 1873. Prop del poble de Vinyoles hi ha l’església, també romànica, de Sant Miquel d’Ordeig. El santuari de la Mare de Déu de la Gleva, a tocar la C-17, és un lloc de gran devoció comarcal i un mag-nífic temple barroc aixecat entre 1763 i 1767 per l’arquitecte Josep Morató. El presideixen una imatge, inicialment romànica, de la Mare de Déu (segle xiii) i un sumptuós altar barroc, ambdós destruïts el 1936 però refets amb tota fidelitat entre 1940 i 1943. El retaule original era obra de Pau Sunyer (1660-1668). És un dels edificis més característics del barroc de la plana de Vic, obra majoritàriament dels Morató. A l’extrem W d’aquest gran terme s’aixequen sobre un penyal les ruïnes del castell de Voltregà, amb l’església romànica de Sant Martí Xic, diligentment restaurada. El terme està format per tot un estol de grans masies, com revela el seu nom. Hi podrem visitar el Museu del Coure de la Farga La-cambra, inaugurat el 2008.

El Masnou *El Maresme

Vila costanera amb un petit terme, aboca-da a la mar, al sector occidental de la comar-ca. La vila té una zona antiga en una petita elevació, on es troba l’església de Sant Pere (1769-1817), però hi predominen les cons-truccions fetes entre 1840 i 1930, que tenen com a elements més destacables la Casa de la Vila (1845), un edifici neoclàssic, la Casa del Marquès, un gran edifici de concepció modernista però amb elements de tipus neo clàssic afrancesat, i Ca l’Aymà, un edi-fici modernista sumptuós. Ressalta sobre-tot el conjunt de petits edificis neoclàssics, modernistes, noucentistes i eclèctics, amb els seus patis jardins frontals, amb miradors i pèrgoles, que donen un especial encís al nucli central de la vila. La resta del terme és ple d’urbanitzacions i blocs d’apartaments sense cap mèrit ni gràcia. És lloc d’estiueig i de turisme i compta amb un petit port es-portiu i de pesca.

El Masnou compta amb diferents mu-seus i col·leccions visitables:

El Museu Municipal de Nàutica (carrer de Sant Francesc, 28) conté una notable col-lecció d’arqueologia prehistòrica i romana

M

284 MATADEPERA

indústries subsidiàries, així com un centre de serveis. Mataró va tenir el primer ferro-carril d’Espanya (1848) en la línia que unia aquesta ciutat amb Barcelona, ara integrada en la línia general de Barcelona a la frontera francesa. Poblat en època ibèrica, esdevin-gué l’oppidum o ciutat romana d’Iluro, de la qual han aparegut diferents restes en el subsòl i una làpida que parla d’un duumvir d’Iluro. A inicis de l’època medieval rep el nom de «Civitas Fracta», fins que s’imposa al segle xii el de «Mataró». Estigué subjecte a diferents senyors feudals, amos del castell de Mataró, fins que se n’alliberà a partir de 1391 i el 1424 esdevingué carrer de Barcelo-na. Al segle xvi es va envoltar de muralles i va experimentar un fort desenvolupament que li féu ja desbordar les muralles el segle següent i convertir-se en ciutat (1708), cap de corregiment (1716) i de província marina (1752) amb una important escola de pilotatge. Després d’un període de crisi a inicis del segle xix, va entrar en la cursa de la indus-trialització i a partir de mitjan segle xx va assolir un dels primers llocs de la província de Barcelona, destacada en els ja esmentats gèneres de punt. A mitjan segle xx, especi-alment a partir de 1952, el boom demogràfic fruit de la immigració va fer créixer la ciutat en totes direccions, sovint de manera molt anàrquica.

En destaca en l’aspecte monumental la basílica de Santa Maria~, aixecada el segle xv i transformada el segle xvii en un edifici renaixentista d’una nau amb dos creuers, al qual es va afegir una façana postissa el 1861. Té el retaule barroc del Roser (1691) i la ca-pella de la Confraria dels Dolors amb la sagristia, el cor, la cripta i la sala capitular o de juntes decorada per Antoni Viladomat (1727-1737). Conserva a l’altar major tres grans teles de Joan Pau Muntanya i altres pintures d’Enric Moncada i Miquel Massot. Fou declarada MHA el 1998. La Casa de la Ciutat és un edifici del segle xvii, modificat per successives reformes, que conté nota-bles obres pictòriques, sobretot d’autors mataronins. És notable la façana renaixen-tista del Museu Municipal, la capella de Sant Simó (segle xvi), l’església de Sant Jo-sep (segles xvi-xvii), el gran convent de les Caputxines (segle xviii), l’hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena (segle xviii) i al-tres casals i edificis del nucli antic.

Són notables la Presó~, edifici del siste-

Matadepera **El Vallès Occidental

Població del veïnatge de Terrassa, al ves-sant meridional de la muntanya de Sant Llo-renç del Munt. Es comunica per carreteres locals amb Terrassa i Sabadell, i amb el Bages a través de la pintoresca carretera BV-1221 que va a Talamanca pel coll d’Estenalles. La població és moderna i, com bona part del ter-me, està formada per torres i xalets d’estiueig que li donen un caire de ciutat jardí. Algunes d’aquestes torres són bonics exemplars mo-dernistes i noucentistes. Dins del municipi, al cim de la Mola (1.095 metres d’altitud), hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt~, declarat monument historico-artístic el 1931. Documentat des del 954, es convertí en abadia independent el 1013. Dei-xà d’ésser abadia el 1608, fou espoliat pels francesos el 1809 i restaurat entre 1868 i 1871. És ara lloc d’atracció excursionista i té un casal refugi al seu costat. Hi porta un camí que surt de la carretera que va a Talamanca i que es pot fer amb vehicle fins a Can Pobla, d’allà hi ha uns tres quarts d’hora a peu. En queda la gran església de tres naus i tres ab-sis, amb cúpula o cimbori al seu centre, con-sagrada el 1054. És un dels més bells edificis de l’art romànic llombard. Al costat té una torre campanar que restà inacabada i una galeria amb antics sarcòfags. L’antiga abadia, en part refeta, és ara un restaurant i un refugi obert els dies de festa. Can Pobla, un casal romàntic o noucentista, aixecat pel primer comte de Sant Llorenç de Munt a inicis del segle xx, té al costat l’antiga parròquia de Sant Esteve de la Vall, refeta amb el casal. La cova de Santa Agnès, antiga capella gòtica d’eremites, amb una font, és al vessant NE de la Mola. La Barata, un gran casal masia, amb església de diverses èpoques de construcció, es troba prop de la carretera de Talamanca. L’excursió al monestir de Sant Llorenç per-met altres excursions a diferents llocs de la Mola i del Montcau, com la Cova del Drac o l’indret dels Òbits.

Mataró ***El Maresme

Important ciutat arran de la mar, capital de la comarca. Té uns 120.000 habitants i ha estat tradicionalment un important centre del ram tèxtil (gèneres de punt) i d’altres

MATARÓ 285

obra de l’any 1892, situat a la plaça Gran.Antoni Gaudí va fer a Mataró una de les

seves primeres actuacions, la Cooperati-va Obrera Mataronesa~, que mai va ser conclosa. El programa era molt ambiciós i comprenia 30 habitatges, una edifici social, una sala d’actes i una fàbrica. Actualment sols es conserva una nau resolta amb arcs parabòlics, espai recentment restaurat.

Dins del moviment denominat «Escola de Barcelona» s’ha de destacar l’illa d’habitat-ges Puig i Cadafalch, dels anys 1970-1975, obra dels arquitectes Lluís Clotet i Oscar Tusquets, al carrer de Joan Maragall, núm. 2-12. La permanència dels principis higie-nistes i de relació social que propugnava el GATCPAC ha influït en bona part les obres d’aquest corrent, si bé amb un evident dis-tanciament i desencís que van animar-lo els primers anys de la dècada de 1930. Es tracta de l’edificació d’una illa de la població, amb una planta baixa permeable que dóna accés a un gran espai comunitari. Els habitatges s’arrengleren en passadissos, als quals s’ac-cedeix per les escales i els cossos d’ascensors que flanquegen l’ampli pati central.

Entre les obres modernes es pot destacar també la plaça de Santa Anna, la de Cata-lunya, el parc Municipal, el parc de Puig i

ma panòptic d’Elies Rogent (1863), declarada MHA el 2001, i algunes cases modificades o renovades en època modernista per Josep Puig i Cadafalch i altres, com la Casa Coll i Regàs~, declarada MHA el 2000. Mata-ró és la vila natal de Josep Puig i Cadafalch, un dels arquitectes més representatius del modernisme. Aquí es troba una de les seves obres primerenques, l’esmentada Casa Coll i Regàs de 1896-1897, al carrer d’Argentona, 55-57. Es tracta de l’encàrrec d’un fabricant de teixits, detall que es confirma amb l’escultura d’Arnau sobre la porta d’accés, on una noia sosté un fus. L’edifici és una excel·lent mos-tra d’oficis, pedra, forja, esgrafiats, ceràmica, etc., i anuncia bona part del repertori que més endavant seria una de les seves cons-tants. En destaquen el tractament pla de la façana amb esgrafiats geomètrics però d’ins-piració vegetal, l’esculturació potent de les obertures i la recerca de la simetria amb un element contundent com és la tribuna, amb tractament ceràmic i un coronament escalo-nat, com una premonició de la futura Casa Amatller. La seva devoció pel gòtic també es manifesta per la galeria superior amb un ritme d’obertures. Actualment la Casa Coll i Regàs acull el Col·legi d’Advocats de la ciutat. Una altra obra modernista és l’antic mercat,

Mataró. Basílica de Santa Maria / DGPC Bob Masters

M

286 MEDIONA

la urbanització de Can Verdaguer. Conserva diferents restes dels seus antics recintes em-murallats, una gran torre medieval de plan-ta quadrada i l’església romànica de Santa Maria (segle xii) amb un absis poligonal gòtic (segle xiv) i una capella neoclàssica (segle xviii), on es venerava el famós sant crist de Mediona, destruït en bona part el 1936 i restaurat el 1940. Ara aquesta imat-ge d’estil gòtic tardà es guarda a la capella romànica de Sant Pere Sacarrera, també d’aquest municipi, situada al punt de con-fluència de la carretera que ve de la Llacuna i Sant Joan de Mediona amb la comarcal de Vilafranca a Igualada.

MerangesLa Cerdanya

Municipi que s’estén per l’alta vall Tova, a la zona axial dels Pirineus, fronterer amb l’Estat francès. Es comunica per la carretera local GiV-4031 amb l’N-260 de la Seu d’Ur-gell a Puigcerdà. La part alta del terme és molt bonica i compta amb petits llacs (Mal-niu i els Engorgs) i amb el refugi Joaquim Folch i Girona de la Federació d’Entitats Ex-cursionistes de Catalunya. S’hi practica esquí de muntanya i de fons. La població compta amb antigues cases muntanyenques, moltes de les quals restaurades però no sempre dins l’estil originari. És notable la seva església parroquial de Sant Serni (Sant Sadurní)~, un edifici romànic (segle xii) ampliat amb ca-pelles, on destaca el portal amb arquivoltes en degradació i capitells decorats.

Cadafalch i el passeig Marítim.El Museu de Mataró està instal·lat en

una antiga casa renaixentista, al Carreró, núm. 17. Conté els materials arqueològics, històrics, etnològics i artístics de Mataró i la seva comarca i presenta una visió global de l’evolució històrica del Maresme. És també un lloc de serveis per a la resta de museus de l’entorn.

Després del museu, és digna d’ésser vi-sitada l’antiga vil·la romana de la Torre Llauder~, descoberta el 1961, al centre de l’actual pla d’en Boet i conservada dins d’un curiosa construcció moderna com a clos ar-queològic.

El Museu Arxiu de Santa Maria, de la parròquia de Santa Maria, al carrer de Sant Francesc, té una notable col·lecció d’icono-grafia i pintura barroques que inclou l’es-mentat conjunt de la capella dels Dolors d’Antoni Viladomat, així com objectes, in-dumentària i documentació sobre l’antiga parròquia mare de Mataró.

MedionaL’Alt Penedès

Extens municipi a l’extrem N de la comar-ca, format pel poble de Sant Joan de Medio-na o de Canilles i altres petits nuclis. Es co-munica per la carretera local BV-2304 amb la comarcal C-15 de Vilafranca a Igualada. En destaca l’antic castell de Mediona, en un turó a la dreta de la riera de Mediona, entre la població de Sant Joan i la de Sant Quintí de Mediona. És accessible per una pista de

Castell de Miravet / MHC Pepo Segura

MIRAVET 287

llor obra d’arquitectura templera del país. De primera construcció andalusí, fou cedit als templers el 1153, centre d’una comanda i de la important batllia templera de Miravet. Aquí es refugiaren i resistiren els templers catalans el 1308, després de la seva extinció. Ocupat el castell, fou cedit als hospitalers, que el conservaren fins a 1835. És format per un ampli perímetre, envoltat de potents mu-ralles reforçades en la part alta per torres rectangulars. A l’entrada té un gran recinte amb un corredor entre muralles que porta al segon recinte, la part més ben conservada, amb un cos de guàrdia i un pati d’armes, en-voltat per diverses dependències: quadres i dormitoris a llevant i una ferma muralla a ponent. A la part N d’aquest segon recinte hi ha una sala allargada, amb baixos i dos pisos, i l’antiga església romànica del castell dedicada a Sant Martí, amb l’arc triomfal sostingut per grans capitells amb ornamen-tació vegetal. La part de ponent del castell és la més important per l’alçada dels murs i les grans bestorres que la reforcen als angles i al centre. Aquest gran castell és una obra important per a la seva època i el seu estil, actualment pràcticament del tot restaurat i gestionat per la Generalitat de Catalunya.

El MiracleVegeu Riner.

Miravet **La Ribera d’Ebre

Municipi del SW de la comarca, al punt de contacte amb la Terra Alta i el Baix Ebre. És travessat pel riu Ebre abans del congost de Miravet, format pels contraforts de la serra de Cardó i la serra de Cavalls. La vila és situada a la dreta de l’Ebre i es comunica per una carretera local amb la C-12 proce-dent de Tortosa per l’esquerra de l’Ebre i per l’N-230 amb Pinell de Brai i la resta de la Terra Alta. La població moderna, amb pocs elements destacables, es troba al pla del riu entorn d’una església moderna (1964) i la formen alguns ravals. Un d’aquests, el de les Cantereries, recorda el vell ofici dels terris-saires encara viu a Miravet. Enfilada al turó del castell hi ha el petit nucli de la vila vella, ara en part rehabilitada, presidida per una església barroca dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. És molt remarcable el cas-tell de Miravet, impressionant mirador del riu i del terme a 220 metres d’altitud, la mi-

Miravet des del castell / DGPC Josep Giribet

M

288 MOIÀ

el context de la guerra de Successió. L’edifici acull, a més de l’exposició, l’arxiu municipal i el museu de Moià, dotat de col·leccions arqueològiques que provenen, en gran part, de la cova del Toll.

A la vila també destaquen l’antic Casal Parroquial, el Casal Cerdenyà i Ca l’Andreu (bonic edifici neoclàssic), així com conjunts d’arquitectura dels segles xvi al xviii, espe-cialment al carrer de les Joies. Pel seu ca-ràcter de població d’estiueig, compta amb alguns edificis modernistes i noucentistes remarcables. El terme té les ruïnes de l’antic castell de Clarà, a ponent de la vila, en un turó, i grans masies dignes de ser admira-

Moià **El Bages

Antiga vila i terme que centra l’altiplà del Moianès, situat entre el Bages i Osona. Els comtes de Barcelona hi tingueren un palau entre els segles x i xii. El 1135 el palau i el lloc foren cedits al monestir de l’Estany, però aviat retornaren al domini reial i després d’unes intromissions de senyors feudals, el 1384 esdevingué carrer de Barcelona i centre d’una sotsvegueria unida a la vegueria de Barcelona. La vila és presidida per la gran església barroca de Santa Maria, d’una gran nau, amb creuer, cúpula, un esvelt campanar i façana i portada molt elegants, d’un bon treball escultòric (1674-1722). Sobre la vila destaca el gran convent dels Escolapis amb una església barroca (segle xviii). La vila compta amb grans casals, com la casa natal de Rafael Casanova~, l’heroi de l’onze de setembre a Barcelona (segles xvi-xviii), de-clarada MHA el 2000. Gestionada pel Museu d’Història de Catalunya, ens permet conèi-xer, d’una banda, la vida familiar de Rafael Casanova i la seva vinculació a Moià i, de l’altra, l’acció política de Rafael Casanova en

Moià. Casa natal de Rafael Casanova / MHC Pepo Segura

Moià. Centre històric / CE09 Carles Illa

MOLLET DEL VALLÈS 289

predomina l’obra moderna a causa de la seva forta expansió econòmica i com a lloc de serveis; tot això féu que el 1975 la població fos elevada a la condició de ciutat. Entre els edificis moderns destaca l’església parroqui-al de Sant Jaume, de tipus basilical italianit-zant i d’obra vista, planejada per Isidre Puig i Boada (1950). Des de 1987 hi té lloc una Fira de Disseny i Moda amb concurs de vestits de paper, molt concorreguda i que ha fet crear un petit museu o exposició permanent de vestits de paper. També hi tenen lloc altres fires, la més coneguda de les quals és la de Sant Josep, el 19 de març.

Mollet del VallèsEl Vallès Oriental

Important població des del punt de vista econòmic i demogràfic, d’uns 50.000 habi-tants, situada a la vall del Besòs, en un eix de comunicacions i d’enllaç entre el Vallès i la ciutat de Barcelona. El nucli antic, a la dreta del Besòs, és centrat per la plaça del Mercadal i la plaça de la Vila. Té alguns edificis interessants de la fi del segle xix i inicis del xx (historicistes, modernistes i eclèctics), entre els quals la Farmàcia Ama-dor, una font pública a la plaça i l’escorxador (1910). L’església parroquial de Sant Vicenç, refeta entre 1939 i 1941, conserva el campa-nar gòtic (segle xvi). Destaca al sector N del terme l’església romànica de Santa Maria de Gallecs, un edifici dels segles xi-xii amb planimetria preromànica, de planta de creu llatina i absis rectangular. Té antigues sitges per a gra al subsòl, on han aparegut ceràmica i vestigis romans.

El Museu Abelló (carrer de Berenguer III, 122) està emplaçat en un edifici moder-nista, construït el 1908, i reformat la dècada de 1990. Conté una col·lecció molt important de pintura, dibuix, escultura i arts decorati-ves dels segles xix i xx, de tema fonamental-ment català. Hi ha obres dels pintors cata-lans més importants dels grups dels Quatre Gats, les Arts i els Artistes, Dau al Set (Casas, Rusiñol, Mir, Nonell, Picasso, Miró, Dalí, etc.) i escultures de Manolo Hugué. També compta amb notables obres de pintura anti-ga i col·leccions de vidres, ventalls, cartells de tauromàquia, etcètera.

La casa del Pintor Abelló (carrer de Lluís Duran, 90), situada a tocar del Museu, és una casa antiga on va néixer Joan Abelló, unida

des, com el Saiol Comtal, el Prat, el Maset, el mas Busanya, la Moretona i en especial el Castellnou de la Plana, prop de la car-retera de Mollet a Moià, un gran casal gòtic dels segles xiv-xv amb bonics finestrals i un antic molí dintre seu, encara ben conservat, amb el desguàs a una gran cambra soterrània sostinguda per voltes medievals.

Molins de ReiEl Baix Llobregat

Vila i municipi de la riba esquerra del Llo-bregat, situats a la plana al·luvial que va del riu als contraforts de la serra de Collserola. És una població que ha crescut extraordinà-riament les darrers dècades fins a apropar-se als 25.000 habitants. Dins del seu nucli antic conserva, molt degradat, el palau dels Requesens (segle xv), restes molt malmeses de les muralles i un antic celler del segle xiv, així com alguns edificis, com Can Roca, on sojornà el 1814 el rei Ferran Vll, Ca n’Amat-ller i Can Castellví. El Museu Municipal, al carrer del Pintor Fortuny, 55, té una àmplia recopilació de peces de la vida local: eines, utensilis, restes arquitectòniques i escultò-riques d’edificis desapareguts, numismàtica, armes, etc. També conserva restes arqueolò-giques d’excavacions fetes a la zona. Perta-nyen al seu terme l’antiga demarcació de Sant Bartomeu de la Quadra i una part del terme històric d’Olorda, amb el Puig, on hi ha restes del poblat ibèric. En un petit puig a llevant de la vila hi ha el Castellciuró, amb una torre quadrada i restes del recinte murat. No lluny d’allà i vers el mateix indret, hi trobarem la capella romànica molt transformada de Sant Pere de Romaní, adossada a una torre de senyals.

MollerussaPla d'Urgell

Petita ciutat d’uns 12.000 habitants es-devinguda capital de la comarca del Pla d’Urgell. Va néixer al peu de l’històric camí ral d’Aragó, al costat d’un parador o casa de postes documentat des del segle xiii. Pel seu caràcter inicial de lloc d’hostals i parada de vianants i comerciants era un lloc clos, és a dir, protegit per muralles. En queda un sec-tor d’antigues cases de segles passats, de les quals destaca la Casa de Pedra i la capella de Sant Isidori, dels segles xii i xviii, però

M

290 MOLLÓ

ampli sector de la muntanya de Montserrat, on es troben el santuari i el monestir, a la zona esquerra del torrent de Santa Maria. El comuniquen, provinent del Congost del Cairat, la C-55, que es desprèn de l’N-II i ara A-2, l’autopista C-16 i altres carreteres que vénen de Manresa i del Bages o de la part de l’Anoia. També passa per la banda esquerra del riu la línia de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Prop de Monistrol surt el renovat tren cremallera i a l’extrem SE del municipi hi ha l’estació de l’aeri de Montserrat. La població es va formar en el camí que, des del pont del Llobregat~ (segle xiv), declarat monument historicoartístic el 1931, pujava al santuari. Al nucli antic desta-quen l’antiga plaça porticada del Bo-Bo, la plaça de la Font Gran i l’antic palau prioral (1340), molt modificat però amb elements d’època gòtica, així com cases amb finestres i elements gòtics, renaixentistes i barrocs. La població ha crescut modernament cap a la banda esquerra del riu i altres nuclis propers a la carretera, on són visibles alguns edificis d’època modernista. El santuari de Montser-rat, documentat com a ermita el 888 i erigit en monestir benedictí el 1025, és un centre

a les cases veïnes que el pintor va anar com-prant posteriorment per encabir les obres d’art i els objectes que adquiria.

Molló *El Ripollès

Municipi situat al nord-est de la vall de Camprodon, al seu punt de contacte amb el Vallespir (Estat francès) i la Garrotxa. Passa per sota la població i la comunica la carretera C-38 de Camprodon a Prats de Molló, que té el seu pas fronterer obert el 1963 al Coll d’Ares (1.527 m d’altitud). És lloc d’estiueig i de turisme. Té com a edifici més destacat l’església parroquial de Santa Cecília de Molló~, declarada monument historicoar-tístic el 1979. La parròquia està aïllada entre la població i la carretera i és un edifici del segle xii format per una nau, de volta un xic apuntada, absis a llevant i dues petites ca-pelles interiors a manera de creuer només insinuat. L’interior del presbiteri té un fris de mènsules i dentats. La portada, situada al mur de migdia, en un petit cos sobresor-tint, és formada per arcs en degradació, amb timpà i llinda, tot llis. Té com a única orna-mentació un fris d’arcuacions, entre dents de serra, amb les mènsules esculpides amb temes que recorden els set pecats capitals. En destaca el campanar, adossat a la part N de l’església, amb una base del segle xi i quatre pisos, el darrer amb dos ulls de bou a cada cara, formats per arcuacions cegues i lesenes i separats per un fris de dents de serra. Fou restaurat el 1952. A l’entrada de la població hi ha l’esglesiola de Sant Sebastià (1708) amb un petit campanar al costat. És típic el poblet d’Espinabell, comunicat per una carretera local des de l’esmentada car-retera, on té lloc una famosa fira de bestiar el 13 d’octubre.

MonellsVegeu Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura.

Monistrol de Montserrat ***El Bages

Municipi que s’estén a la vall del riu Llo-bregat, amb altituds que van des dels 115 metres a la població fins als 1.200 metres al cim de Sant Jeroni. El terme inclou un

Montserrat. Cambril de la Verge / DGPC Josep Giribet

MONISTROL DE MONTSERRAT 291

Obiols i relleus de Joaquim Ros. Precedeix l’església el claustre de l’Abat Argeric (segle xviii), que li fa d’atri, decorat amb esgrafiats referents al passat montserratí, on s’han re-collit antigues tombes i la portada romànica de l’església anterior en els corredors d’accés vers la façana del monestir i en l’atri que for-ma. El monestir de Montserrat és avui dia un edifici modern bastit entorn del claustre que precedeix la basílica i d’un segon claustre o claustre pròpiament monàstic, de dos pisos, bastit per J. Puig i Cadafalch (1925), que guarda en les ales peces lapidàries antigues de l’edifici o edificis que el van precedir. Al costat del claustre hi ha el refetor, del segle xvii, ampliat i transformat el 1925. La façana del monestir, que és a la vegada la d’accés a la basílica, va construir-se a partir de 1939 segons el projecte de Francesc Folguera, i al costat resten dues ales del claustre gòtic i un cos d’edificació construït el 1476 per dispo-sició de Giuliano della Rovere, el futur papa Juli II, aleshores abat del monestir.

Montserrat és un centre de peregrinaci-ons, de trobades i d’espiritualitat gràcies a la comunitat benedictina, composta d’uns 70 membres sota la presidència d’un abat. El

secular d’atracció i un lloc d’anomenada in-ternacional per la bellesa i el caràcter exòtic de la seva muntanya, amb les grans penyes de conglomerats, i pel prestigi del seu santuari i monestir de monjos benedictins. El santuari consta d’una gran basílica, iniciada el 1560 i consagrada el 1592, d’una nau amb arcs gòtics arrodonits i sis capelles per banda. Té afegit un absis neoromànic (1876-1884) amb el cimbori i una façana de F. de Paula Villar, amb escultures dels germans Vallmitjana (1900-1901). Fa pocs anys es va restaurar i netejar d’estructures tardanes afegides que li han retornat la línia d’estil gòtic tardà original. Presideix el temple la imatge romànica de Santa Maria de Montserrat –la Morene-ta–, una talla romànica (segles xi-xii) ben restaurada durant el segle xx. El monestir i l’església han sofert moltes modificacions al llarg dels segles, sobretot després de la des-trucció per part de les tropes napoleòniques. Actualment l’església es troba decorada amb escultures de Josep Llimona i d’altres autors (Vallmitjana, Clarassó, Subirachs, etc.) i amb pintures de Joan Llimona, A. de Riquer, Gra-ner, Baixeras, etc. El cambril, en especial, té uns notables mosaics dissenyats per Josep

Santuari de Montserrat / DGPC Josep Giribet

M

292 MONISTROL DE MONTSERRAT

Santuari de Montserrat / DGPC Josep Giribet

MONTAGUT 293

na i de grans autors forans. En destaca en particular la secció de pintura catalana, mo-derna i contemporània, fruit del llegat Sala i enriquit amb obres pròpies del monestir, que conté una gran col·lecció de pintures i algunes obres escultòriques dels principals autors catalans.

– Una altra secció està dedicada a represen-tacions pictòriques, gràfiques, medallístiques, etc., de la Mare de Déu de Montserrat.

També s’hi exposen peces d’orfebreria i jo-ieria i objectes litúrgics dels segles xv al xx.

Montagut *La Garrotxa

Extens municipi (després d’haver-se-li unit Oix el 1972) situat al sector de la co-marca en contacte amb el Vallespir (Estat francès) per la zona del puig de Comanegra. És un municipi molt accidentat amb pro-fundes valls i cims rocosos, amb nombro-ses parròquies antigues i centres històrics. Tant Montagut com Oix es comuniquen per carreteres locals amb la carretera N-260 de Figueres a Girona i de Figueres a Olot. El poble de Montagut i especialment el d’Oix són centres de múltiples excursions que per pistes de muntanya o a peu permeten visitar

monestir és també un centre de cultura, amb impremta pròpia documentada ja el segle xv i amb una important biblioteca que compta amb uns 250.000 volums, 400 incunables, 200 papirs i uns 2.000 manuscrits. També té un notable arxiu refet després de l’incendi i la devastació de principis del segle xix. La comunitat té una hostatgeria per acollir les persones que es volen retirar uns dies a viure com a hostes del monestir. A més, hi ha hotels, cel·les, restaurants i botigues a disposició dels visitants:

El Museu del Monestir de Montserrat, situat en dependències annexes al monestir i amb accés per la plaça d’enfront de la seva façana, consta de diverses seccions ben di-ferenciades.

– La secció de prehistòria, fruit de les ex-ploracions arqueològiques fetes a la munta-nya, especialment a les seves coves, amb una notable col·lecció d’instrumental prehistòric i ceràmica.

– La secció de l’Orient bíblic, feta amb ocasió de la preparació i l’edició de la famosa Bíblia de Montserrat, amb col·leccions de ma-terials d’arqueologia bíblica de Mesopotàmia, Egipte, Palestina, etc., iniciades el 1913.

– La pinacoteca, amb obres dels segles xvi al xviii, d’autors d’escola catalana, castella-

Santuari de Montserrat / DGPC Josep Giribet

M

294 MONTARTÈS

actual el 1163 per ordre del rei Alfons I, a l’indret d’un antic assentament preromà. Fou centre d’una vegueria i d’un deganat eclesiàstic i des de 1284 va comptar amb un règim municipal de 16 jurats i consellers. Tingué fires i mercats propis i una notable comunitat jueva, amb dues sinagogues, que subsistí fins a 1489. La vila, que fou una de les principals del país a l’època medieval, va ampliar diverses vegades el seu recinte murat, conservat pràcticament íntegre fins a la construcció de l’actual, entre 1366 i 1377, d’uns 1.500 metres d’extensió amb 32 torres emmerletades. Diferents vegades fou asset-jada i ocupada al llarg dels segles xv i xvii. El 1714 esdevingué tinença de corregiment i tingué un creixement màxim a mitjan segle xix, fins a l’arribada de la plaga de fil·loxera. Compta amb algunes indústries notables i ha tornat a assolir un cens semblant al de 1887; ara té uns 7.000 habitants.

La vila conserva més de dos terços del primitiu recinte emmurallat i encara se’n van recuperant altres sectors. En destaquen per la seva espectacularitat els sectors nord i oest, que conserven tot el traçat dels murs emmerletats i les torres que l’enronden. A

les notables esglésies romàniques, gairebé totes del segle xii, de Santa Maria del Cós, al costat de les ruïnes del castell del Cós o de Montagut, i Sant Eudald de Jou, amb-dues ampliades i modificades; Sant Martí de Toralles, Sant Llorenç d’Oix, que presi-deix el petit poble del seu nom, i el proper castell d’Oix o dels Barutell, un gran casal medieval rectangular, fa pocs anys restaurat; Santa Bàrbara de Pruneres i Sant Feliu de Riu, també ben restaurades; Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Miquel de la Pedra, la Mare de Déu de les Agulles, Santa Maria d’Escales, etc., i en especial l’antic monestir de Sant Aniol d’Aguja, fundat el 872 i tras-lladat poc després a Sant Llorenç del Mont o de Sous, del qual resta l’església amb un interessant absis del segle xi. Totes aquestes esglésies, junt amb alguns importants ma-sos i castells, van ser declarades monument historicoartístic el 1983; any en què ho foren uns 80 edificis i 4 conjunts d’arquitectura popular i medieval de l’Alta Garrotxa.

Propera al nucli de la població (carrer de Sant Grau, 15, urbanització La Cometa) es troba la casa unifamiliar M. Lidia, dels arquitectes Aranda, Pigem i Vilalta, feta entre els anys 2000 i 2003. Es tracta d’un exemple de l’arquitectura que representa aquest jove i prestigiós equip. El seu disseny purista i mo-gut per la recerca d’un llenguatge minimalista a ultrança aconsegueix un edifici polièdric, resolt en tres volums altament expressius. La utilització de solucions simples però a vegades insòlites i la notable qualitat dels acabats, sols possible amb uns operaris de primer nivell, fan d’aquesta petita obra un magnífic exemple.

MontartèsVegeu Plans de Sió.

Montblanc ***~La Conca de Barberà

Important vila medieval i centre actiu de la comarca, de la qual és la capital, situa-da entorn d’un petit turó o tossal de Santa Bàrbara, a la dreta del riu Francolí. Se l’ano-mena la «Vila Ducal» a causa de la creació el 1387 del títol de duc de Montblanc, que fins a 1700 portaren tots els primogènits de la corona catalanoaragonesa i després els de la casa d’Àustria. Va originar-se al lloc

Montblanc. Església de Santa Maria / DGPC Josep Giribet

MONTBLANC 295

Bernat i sant Bernabé i la imatge gòtica de la Mare de Déu del Cor (segle xv), així com un orgue monumental (1607) i altres peces notables.

L’església de Sant Miquel, a la part baixa de la vila, té façana romànica (segle xiii) però nau gòtica, coberta amb arcs diafrag-màtics i un teginat policromat (segle xiv). S’hi celebraren Corts Generals de Catalunya els anys 1307, 1333 i 1370. És també notable l’església de Sant Marçal, construïda vers el 1330, annexa a l’hospital de pobres fundat per Jaume Marçal. Ara estatja col·leccions d’art popular, que van ser donades per Fre-deric Marès. El nucli històric de Montblanc és format per un entramat de carrers, alguns amb passos coberts i antics casals, que el fan un dels més característics de Catalunya. Llevat del sector del Raval i dels vells con-vents de Sant Francesc, de Clarisses de la Serra i dels Mercedaris del Miracle, el seu nucli de poblament, fins ben entrat el segle xx, no havia sortit del cercle de les mura-lles, una part de les quals van ser aprofitades com a parets mitgeres de les cases que s’hi van adossar a partir del segle xviii i que ara permeten recuperar sectors de muralla

la part més degradada, al sector llevantí, es pot seguir l’antic recinte i queden encara algunes torres i restes de murs, que es van recuperant paulatinament en demolir-se les cases que els amaguen. Tenia inicialment quatre portals d’entrada flanquejats per torres, dels quals es conserven els de Sant Jordi i Bover. Tot el recinte emmurallat, així com els altres edificis que formen el nucli històric de Montblanc, foren decla-rats conjunt historicoartístic el 1947. Dins del recinte murat hi ha el tossal de Santa Bàrbara, on s’han fet notables troballes del poblat d’època preromana, que ara ha es-tat en part urbanitzat, així com el sector de cases adossades a la muralla nord que té als seus peus. Al sud del turó hi ha l’església arxiprestal de Santa Maria la Major~, declarada MHA el 1993. És un notable edi-fici gòtic començat el 1352 i acabat el 1528, després d’una llarga interrupció de l’obra al llarg de més d’un segle. La façana, obra de l’escultor Agustí Pujol I (1590), és una de les més importants del renaixement al país. Consta d’una gran nau amb capelles laterals i absis poligonal. Conserva un gran retaule gòtic de pedra policromada dedicat a sant

Montblanc. Aspecte del recinte emmurallat / DGPC Josep Giribet

M

296 MONTBLANC

moltes altres edificacions notables, encara que no tan característiques, com les cases Alba i Molins, però que en conjunt donen un encís especial a la població.

Al Raval, la sortida vers Lleida, hi ha l’hos-pital església de Santa Magdalena, aixecat el 1342, actualment seu de l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc, que té una esglé-sia gòtica de l’obra inicial coberta amb tres arcs diafragmàtics i teginat policromat i al seu costat un gran casal goticorenaixentista (segles xv-xvi) amb un claustre de dos pisos, el primer format per columnes estriades i arcs ogivals i el segon d’arcs rebaixats amb columnes estriades en forma d’espiral.

Passat el bonic pont Vell, refet en època gòtica sobre uns vells basaments del segle xiii, hi ha el santuari o convent del Miracle, dels pares mercedaris, que conserva dins d’un edifici més tardà l’església del segle xiv.

A la part oposada de la vila, al SE, al peu de l’antic camí de Tarragona, l’església gòtica de Sant Francesc recorda el gran convent de franciscans que s’establí allà l’any 1253. La seva església és un bonic edifici gòtic, dels segles xii-xiv, d’una nau amb volta apuntada i sis arcs d’aresta, restaurat fa pocs anys i ara seu d’exposicions i actes culturals. Als afores,

quan s’enderroquen. En diferents punts de la vila resten encara grans casals, alguns restaurats i altres transformats o repartits entre diferents habitatges, que donen una bona visió del passat florent i en bona part aristocràtic de la vila fins a la decadència del segle xv.

Entre aquests casals mereixen destacar-se l’antic palau reial, un edifici gòtic del segle xiv molt alterat per les modificacions sofertes posteriorment, que és el lloc on s’allotjaven els reis en les seves estades a Montblanc; la Casa Alenyà o Aguiló, prop de l’antic barri jueu, un casal gòtic amb fi-nestrals tripartits i grans arcs a la planta bai-xa; el palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel, un edifici del segle xv amb un gran portal dovellat que tingué a la part baixa les presons de la vila; la Casa Josa~, un edifici medieval ampliat pels Josa el segle xviii, ara seu del Museu Arxiu Comarcal; la Casa Desclergue, del segle xvi, amb grans arcades o porxos a la planta baixa, que és un bon ornament de la plaça Major, en la qual hi ha també la Casa de la Vila i la Casa de Pere Tomàs Guarro, del segle xix, ornada amb diversos motius pictòrics. Un recorre-gut pels carrers de la vila permet contemplar

Montblanc. Claustre de l'Hospital de Santa Magdalena / DGPC Josep Giribet

MONTESQUIU 297

frondós; petit nucli de comunicacions, que té com a eixos principals la T-310 de Reus a Hospitalet de l’Infant i la T-312 vers l’AP-7 i Cambrils. La vila de Montbrió té restes d’an-tigues muralles, la plaça porticada i la gran església de Sant Pere, bàsicament barroca, amb un orgue monumental del segle xviii. Darrerament s’ha convertit en un centre balneari gràcies a l’hotel Termes de Mon-tribrió, un notable complex d’inicis del segle xx, i l’hotel Sant Jordi.

Montellà i Martinet *La Cerdanya

Extens municipi després de la seva fusió amb el de Villec i Estana el 1970, a la part baixa de la comarca, a l’entrada de l’estret de Boridà. El seu terme s’estén entre el riu Segre i la serralada del Cadí. Martinet, ara la capital, es troba al peu de la carrete-ra N-260 de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, i d’aquesta població surt una carretera local que enllaça tots els seus poblets. Martinet és un centre turístic amb hotels, fondes i botigues, creat a partir del segle xv entorn d’unes antigues fargues. La vila de Monte-llà, antic centre històric, ha vist restaurar en pocs anys la majoria de les seves cases com a lloc d’estiueig i té una església, reconstru-ïda modernament, dedicada a sant Sadurní, i l’església romànica de Sant Genís, prop del fossar. S’estén per un petit turó abans coronat pel castell, ara del tot desaparegut. Villec té una interessant església romàni-ca dedicada a sant Martí. És molt bonic el santuari de la Mare de Déu de Bastanist, a 1.250 metres d’altitud, sota les parets del Cadí, que conserva un absis romànic i ara és un lloc de colònies d’estiu per als joves.

MontesquiuOsona

Petit municipi de la vall del Ter a l’ex-trem N de la comarca. És una població nascuda al segle xvi d’un petit nucli d’hos-tals i ferreries. Rep el nom del castell de Montesquiu un gran casal rectangular i fortificat existent des del segle xiii i antiga residència dels senyors del castell i terme de Besora, situat enlairat a l’esquerra del Ter, a poca distància del poble. Fou conver-tit en casal residencial, restaurat i envoltat de jardins per la família Juncadella entre

al sector O de la vila, enfront de la zona més ben conservada de les muralles, es dreça en un puig el convent i santuari de la Mare de Déu de la Serra, de monges clarisses, fundat el 1295 per la princesa grega Irene Làscaris, filla de l’emperador Teodor II. El convent, encara habitat per les monges, ha sofert moltes transformacions, però l’esglé-sia, inicialment gòtica, guarda l’anomenada Creu Verda de pedra policromada, d’inicis del segle xiii, i la imatge gòtica d’alabastre policromat de la Mare de Déu de la Serra, del segle xiii.

En aquesta ciutat es troba un important edifici que es mou entre el modernisme i el noucentisme, el Celler Cooperatiu, una obra de Cèsar Martinell dels anys 1920-1921. Com ja s’ha comentat en algun altre lloc d’aquesta guia, la tasca de la Mancomunitat de Catalunya al primer terç del segle xx en la promoció industrial de la indústria del vi i l’oli a les comarques del sud de Catalunya va ser decisiva, així com l’obra de Martinell, au-tor de bona part d’aquests cellers. La riquesa expressiva i espacial d’aquestes obres és un magnífic exemple d’economia de materials, disseny acurat i puresa projectual, uns trets que fan que aquests cellers avui dia seguei-xin sent útils i estiguin en funcionament a més de ser excel·lents exemples d’arquitec-tura industrial.

Una hàbil política de recuperació i urba-nisme té cura dels valors històrics i tradici-onals de la vila, als quals es podrien afegir altres edificis o monuments de la seva roda-lia, a Prenafeta, Rojals i la Guàrdia dels Prats. Entre aquests edificis cal destacar els antics molins de la vila~, a la ribera del Francolí i de l’Anguera, amb estructures del segle xiii, declarats MH el 2003, com a elements des-tacats de l’arqueologia preindustrial.

El Museu Arxiu de Montblanc i de la Conca de Barberà, es troba al carrer de Josa, núm. 6, a l’antic palau dels Josa. És un centre viu d’estudi on es recullen els objectes procedents d’excavacions de la comarca, ele-ments d’arquitectura i escultura medieval, terrissa i objectes antics d’ús comú, així com numismàtica i documentació històrica i grà-fica tant de la vila com de tota la comarca.

Montbrió del CampEl Baix Camp

Municipi i vila situats en terreny planer i

M

298 MONTFERRER I CASTELLBÒ

campanar d’espadanya. Consta d’una gran nau, absis i una absidiola més avall. Es va restaurar el 1955. Fou seu d’una col·legiata de canonges regida per un prior que hi vis-qué a partir de 1436.

La vila té casals antics i típics amb balco-nades de fusta, i entre els quals destaca Cal Gramunt, al costat de la col·legiata, un edifici gòtic on hi hagué la tresoreria i la notaria del vescomtat, i dues torres colomers medievals que es troben als afores de la vila.

Una carretera local permet resseguir els poblets de Carmeniu, Turbiàs, les Eres, Al-bet, Sendes, etc., que es reparteixen la vall, i permet accedir a Sant Joan de l’Erm Nou, prop del pla de la Basseta, on hi ha un refu-gi excursionista i es practica l’esquí nòrdic. L’antic i tradicional santuari de Sant Joan de l’Erm, existent el 994, fou destruït per un incendi el 1935 i es troba sis quilòmetres més amunt, al vessant de la Ribalera, a 1.700 metres d’altitud. L’actual és a un indret de grans boscos i bellesa natural a 1.690 metres d’altitud.

Montmajor *El Berguedà

Extens municipi situat a l’extrem SW de la comarca, al seu punt de contacte amb el Bages i el Solsonès. És format per un sector compacte, molt irregular, integrat per anti-gues parròquies rurals (Sorba, Aguilar del Sunyer, Gargallà, Fígols, Lluelles, el Pujol de Planès i Montmajor) i tres enclavaments (Comesposades, Catllarí i Valielles) dins el Berguedà i el Solsonès. Es comunica per la carretera C-26 de Solsona a Berga i per la local B-470 que ve de Cardona. El nucli mo-dern i de serveis de Montmajor es va crear als plans de Montmajor, no lluny del lloc en què es conserven les ruïnes del castell de Montmajor. La resta del terme és format per nuclis rurals que compten amb interes-sants esglésies romàniques com la de Santa Maria de Sorba, annexa a la qual s’ha trobat recentment una antiga església rodona, feta sobre el suposat martyrium d’època visi-gòtica reconstruït al segle x i més tard unit a l’actual església del segle xvii. També és notable l’església de Sant Miquel de Sorba, de planimetria preromànica, situada prop de les restes d’antics habitatges, i la de Sant Es-teve de Pujol de Planés, amb un transsepte i tres absis amb decoració llombarda (segle

1917 i 1920. Emili Juncadella el va llegar a la Diputació de Barcelona, que en va pren-dre possessió el 1972 i l’ha restaurat i con-vertit en un lloc de trobades culturals. El seu entorn ha estat declarat espai protegit i parc comarcal, arranjat amb noves edifi-cacions i serveis per atendre els visitants i donar acollida als que participen en troba-des o simpòsiums.

Dins del patrimoni industrial s’ha d’asse-nyalar la Farga de Bebié, de 1895. Aquesta colònia pren el nom del seu primer propie-tari i impulsor, d’origen suís, Edmon Bebié. En un primer moment es va ubicar al marge dret del riu Ter. Més tard, a principis del se-gle xx es va edificar a l’esquerra, on es troben els edificis més interessants, que són un bon exponent de l’arquitectura centreeuropea.

Montferrer i Castellbò *L’Alt Urgell

Gran demarcació municipal (177,46 km2) al sector NW de la comarca, nascuda entre els anys 1970 i 1972 per la fusió dels antics municipis d’Aravell, Castellbò, Pallerols del Cantó i Guils del Cantó. La seva capital, Montferrer de Segre, és a l’extrem SE del terme entre el riu Segre i la carretera C-14 de Balaguer a la Seu d’Urgell. Una sèrie de carreteres locals i pistes de muntanya que surten, prop d’Adrall, de l’esmentada carre-tera comarcal comuniquen tots els poblets i caserius d’aquest gran terme. També passa pel S del terme l’N-260 d’Adrall a Sort pel port del Cantó, que comunica Pallerols i Guils. El centre històric i artístic més im-portant de tot el terme radica a la vila i vall de Castellbò, centre de l’antic vescomtat de Castellbò. L’any 1185 els seus vescomtes s’uniren als Caboet, senyors d’Andorra; des-prés el vescomtat passà als comtes de Foix, que així esdevingueren coprínceps d’Andor-ra i vescomtes de Castellbò. Sota el nom de «vescomtat de Castellbò» es creà un gran domini per l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, dividit en quarters i batllies. La vila de Cas-tellbò es troba en un engorjat al peu de les ruïnes del castell, que manà volar Ferran el Catòlic el 1513. Hi destaca la col·legiata de Santa Maria, un edifici de transició del ro-mànic al gòtic (d’avançat el segle xiii) amb un portal amb arquivoltes, capitells i una porta amb ferramenta de tipus romànic al mur de ponent, que acaba amb un curiós

MONTMANY-FIGARÓ 299

Són notables pel seu caire antic i els portals dovellats l’hostal Vell i l’hostal de Parada, que subsisteixen al costat de noves instal-lacions hoteleres.

Montmany-FigaróEl Vallès Oriental

Població situada al congost que enllaça el Vallès Oriental i Osona. Travessa la po-blació l’antiga carretera N-152 i la moderna C-17 de Barcelona a Puigcerdà, convertida recentment en una còmoda autovia. Va néi-xer com un nucli d’hostals i de serveis de l’antic camí ral i conserva un sector antic amb cases amb boniques llindes de pedra. Com a població d’estiueig, compta amb torres i xalets, alguns de tipus modernis-ta. La seva antiga parròquia, Sant Pere de Vallcàrquera, és un edifici romànic força transformat, que conserva un antic retaule del segle xvii. Enfilada a llevant té l’anti-ga sufragània romànica de Sant Cristòfol de Monteugues. A la parròquia històrica de Sant Pau de Montmany hi ha restes de l’església gòtica i del castell de Montmany. Sobre l’Ametlla hi ha el santuari de Puig-graciós, presidit per una imatge gòtica de la Mare de Déu d’alabastre, del segle xv, que té prop seu una torre fortificada del

xi). Annex a l’enclavament de Valielles, dins del municipi de Navès, hi ha l’antic monestir de Sant Pere de Graudescales~, de difícil accés. Es tracta d’un antic monestir benedic-tí (913), després canònica regular, del qual resta la magnífica església d’una nau, amb creuer, cimbori i tres absis ornats d’arcuaci-ons cegues, fets entre els segles xi i xii, així com restes del monestir al seu voltant. Va ser declarat MHA el 1998.

MontmaneuL’Anoia

Municipi situat a l’extrem O de la comar-ca, a l’entrada de la Segarra, travessat per l’antiga N-II i la moderna A-2 de Madrid a Barcelona i per una carretera local, BV-1001, que va de Calaf a Santa Coloma de Queralt. La població té algunes cases antigues, l’es-glésia parroquial de Santa Maria, de tipus gòtic tardà i el santuari de Santa Maria de la Creu, però fou sempre un petit lloc de pas prop de l’antic camí ral. Destaca, en canvi, el nucli de la Panadella, documentat des de 1242, abans a l’encreuament de les esmentades carreteres i que ara ha quedat un xic apartat de la moderna A-2. És un lloc d’hostals i un centre de serveis que acomplia ja aquesta funció en els segles medievals.

Montroig del Camp. Santuari de la Roca / CE09 José María (Txema)

M

300 MONT-ROIG DEL CAMP

MontsenyEl Vallès Oriental

Municipi situat a la vessant meridional del Montseny, al punt de confluència de les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva. Es comunica per la pintoresca carre-tera BV-5301, que uneix Osona amb Palau-tordera a través del Collformic, i que enllaça amb la C-35 de Granollers a Girona. Té altres pistes i carreteres locals que permeten re-córrer un bon sector del massís del Mont-seny. És un nucli de turisme i d’estiueig centrat per l’església de Sant Julià de Montseny, en part romànica, ampliada el 1767 i el 1872. Vers el N té el barri enlairat de Vila-seca, amb els masos Cervera i Jo-vany, restes de la capella romànica de Santa Anastàsia i del castellot de Miravalls. Passat el pont de la Tordera, al sector N hi ha la capella de base romànica de Sant Martí i carretera amunt hi ha l’accés a l’hotel i la capella de Sant Bernat, erigits el 1952. Té antigues masies i sobretot el que fou mones-tir benedictí de Sant Marçal del Montseny, amb una església romànica del segle xii i un hotel a l’antiga casa prioral, situats en una frondosa vall, prop de la font considerada l’origen de la Tordera.

telègraf òptic, aixecada el 1854 i molt ben conservada. Al sector de Montmany, sota els cingles de Bertí, hi ha el paratge natural conegut com «els Sots Feréstecs».

Mont-roig del Camp *El Baix Camp

Extens municipi situat al sector central de la comarca, entre les serres de Colldejou i la mar. El municipi té una ampla façana ma-rítima amb hotels, apartaments i càmpings, sorgits de manera molt anàrquica a tocar de les platges, en els nuclis de Pins de Mi-ramar, la platja de Miami i la platja de Rifà. La vila compta amb algunes cases antigues, en especial l’església vella de Sant Miquel, goticorenaixentista, amb un doble portal totalment renaixentista, feta entre 1574 i l 1610, ara Centre Miró. L’església nova s’ini-cià el 1801, però es féu molt lentament i té encara la façana inacabada. És remarcable el santuari de la Roca, sota la capella de Sant Ramon, d’escàs valor artístic però bellament situat damunt d’un penyal de roca molt ero-sionat. Al Mas Miró~, propietat del pare de l’artista Joan Miró, declarat MH el 2006, el pintor hi va residir llargues temporades des de 1911, on pintà bells quadres del paisatge i la vila de Mont-roig.

Montseny. Església de Sant Marçal / DGPC Jordi Contijoch

LA MORERA DE MONTSANT 301

en extensió amb una excel·lent orientació al S i a l’E, deixant els serveis al N. La utilització de materials senzills i a l’abast i el seu exi-gent llenguatge racionalista van fer d’aquest hospital un exemple del que hauria de ser la tipologia hospitalària d’aquells moments.

La Morera de Montsant **El Priorat

Municipi situat al centre del Priorat histò-ric, a la vessant S del Montsant. La població es comunica amb Cornudella per la carrete-ra local TV-7021 i amb els seus agregats de la Conreria i de la Cartoixa d’Escaladei per una altra carretera local que va a Poboleda i a trobar la carretera N-420 de Reus a Gan-desa. El terme té importants coves (la cova Santa, la de l’Escolania, etc.) amb estalacti-tes, i el santuari de Santa Maria de Mont-sant, lloc antic d’ermitans, refet el 1741. Són, però, molt notables, les restes de la cartoixa d’Escaladei~, declarada monument histori-coartístic el 1980 i amb entorn de protecció el 1995, des d’aleshores en fase de restaura-ció. Conserva, força malmesa, l’església dels segles xii-xiii, ampliada amb un gran sagrari el segle xviii, una gran portalada neoclàssica que donava accés al segon recinte monàstic, un claustre petit i restes del gran claustre

MontserratVegeu Monistrol de Montserrat.

Móra d’EbreLa Ribera d’Ebre

Important població, capital de la comarca, situada a la dreta del riu Ebre, enfront de Móra la Nova, amb la qual la uneix un pont de ferro per on passa la carretera N-420 de Reus a Móra i Gandesa. Sobre la vila hi ha el castell de Móra, amb 350 metres de mura-lles i dues torres rodones escapçades. La vila té alguns carrers típics amb sectors porti-cats, especialment els Perxes de la plaça de Baix. També és notable la Casa Montagut, setcentista, amb un escut nobiliari, un gran pati interior i un llanternó vuitavat.

La feina de dotar d’equipaments el país va ser un dels primers compromisos de la nova Generalitat a la fi de la dictadura fran-quista. La necessitat de nous hospitals era evident i dins dels programes de distribució comarcal, cal assenyalar l’hospital de Móra d’Ebre. L’obra, situada al carrer de Benet Messeguer, núm. 2, és dels anys 1982-1987 i els arquitectes van ser J. A. Martínez Lapeña i Elías Torres. Els autors van optar per un edifici resolt en poca alçada i desenvolupat

La Morera de Montsant. Cartoixa d'Escaladei / DGPC Josep Giribet

M

302 MURA

major neoclàssic i d’altres dependències, tot, dissortadament, molt destruït. Ara es troba sota propietat i cura de la Generali-tat de Catalunya, que n’ha refet un sector d’edificis per a acolliment dels visitants, una de les antigues cel·les monàstiques i alguns altres sectors del conjunt. Aquesta cartoixa, fundada el 1167, es va consolidar el 1203 i va subsistir fins al 1835. És la primera cartoixa hispànica i en varen sortir els fundadors de la resta de cartoixes dels Països Catalans i d’altres indrets de la península.

Mura *El Bages

Municipi situat a la vessant N de la serra-lada del Montcau i de la serra de l’Obac, en un lloc trencat i frondós d’una gran bellesa natural. Es comunica per la carretera BV-1223 amb la B-124 de Terrassa a Talamanca i Navarcles, pel coll de les Estenalles. La població, al fondal de la riera de Mura, és formada per petits carrerons graonats amb antigues cases de pedra, molt pintoresques i ben conservades. A la part baixa destaca l’església de Sant Martí de Mura, fruit de successives ampliacions (segles xi, xii i xvii), predominant l’obra del segle xii, un edifici de tres naus. Cal remarcar-ne la in-teressant porta romànica amb arquivoltes, capitells historiats i un timpà esculpit que representa l’Epifania. L’absis és ornat per grans arcuacions amb capitells i mitges co-lumnes adossades. Ha estat objecte d’una bona restauració que permet contemplar-la molt bé. El terme té interessants masies i sobre la de San Lleïr, en un puig proper a la B-124, les restes del castell de Mura. És molt interessant la masia troglodítica del puig de la Balma amb un sector gòtic, la resta ben conservat amb parament antic, ara un restaurant i lloc de visita. En un apèndix a l’extrem oest del municipi hi ha església preromànica de capçalera mossàrab de San-ta Maria de Matadars o del Marquet, de-clarada monument historicoartístic el 1931. És al peu de la carretera local de Manresa al Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet, a la riba esquerra del Llobregat. Consta d’un sector preromànic a llevant, amb un santu-ari quadrat i arcs molt ultrapassats, i d’una nau romànica del segle xi. És documentada des de 958 i pertanyia al monestir de Santa Cecília de Montserrat.

N

NAUT ARAN 303

del mur de llevant. La portada lateral, ober-ta al mur de migdia, és formada per cinc ar-quivoltes amb una lleugera decoració a l’exterior i guardapols. Davant seu tenia un atri o galilea del qual en queden vestigis i uns arcs aplanats al mur. Al SW té un gran cam-panar, amb la base fortificada, cosa que ha fet creure que podia ésser la torre mestra de l’antic castell situat en aquest lloc. Al presbi-teri trobem un dels conjunts de pintura mu-ral més extensos i rics de la vall. Es tracta de pintures del segle xvi amb diverses escenes bíbliques. Presideix l’església el Crist de Sa-lardú, una notable talla romànica del segle xiii, de 0,65 metres d’alçada. Una artística reixa de ferro forjat en tanca el presbiteri.

El poblet d’Unha, antic agregat de Salar-dú, té l’antiga casa senyorial dita «de Bras-tet» o «Ademà», un edifici senyorial exempt, construït el 1580, amb finestrals de pedra ben tallada, matacà i torrella d’angle; i l’església parroquial de Santa Eulària d’Unha~, edi-fici romànic (segle xii) de tres naus desiguals separades per pilars circulars, amb tres absis ornats d’arcuacions amb decoració empa-rentada amb la de l’absis de Sant Climent de Taüll. La porta, a migdia, és dovellada i ornada amb un petit crismó. El campanar és tardà (1775). L’església d’Unha és un tresor de pintura mural: és l’única de la Val d'Aran

Naut Aran ***La Val d’Aran

Extens municipi amb la capital a Salardú, que comprèn tot el sector de llevant de la vall (248,9 km2), creat el 1968 amb la fusió dels antics municipis de Salardú, Tredós, Ba-gergue, Gessa i Arties. Tots aquests nuclis es comuniquen per la carretera C-28 d’Esterri d’Àneu a Vielha pel port de la Bonaigua, de la qual surten petits brancals vers Unha i Bagergue, Tredòs i el més recent vers el pla de Beret, cap a les pistes d’esquí. És un sector que s’ha vist molt modificat, sobre-tot per l’increment de les pistes d’esquí de Baquèira-Beret, amb la construcció de blocs d’apartaments i nombroses torres xalets ha-bitades també durant l’estiu.

La vila de Salardú té un nucli antic centrat per la plaça Major, amb alguns casals del segle xvii. Hi destaca l’església parroquial de Sant Andreu~, declarada monument historicoartístic el 1976, situada a la part alta de la població. És una de les esglésies més ben conservades de la Val d'Aran i ofereix al visitant un compendi estilístic ampli i com-plet (romànic, gòtic i renaixement). És un edifici romànic de transició, dels segles xii al xiii, de planta basilical de tres naus i tres ab-sis, amb una petita espadanya sobre l’extrem

Arties. Església de Santa Maria / DGPC Albert SierraN

304 NAUT ARAN

al voltant del complex hivernal. Es tracta d’un habitatge unifamiliar de notables di-mensions, situat a la carretera C-28, P.K. 36. Obra dels arquitectes O. Bohigas, J. M. Martorell i D. Mackay, fou construïda entre els anys 1967 i 1968. La disposició dels diver-sos nivells, adaptant-se a la forta topografia del terreny, relligats per una escala de trams curts i centralitzada, generen una sèrie de cossos regulars amb terrasses i amb un eix generador central que formalitza les quatre xemeneies que culminen l’edifici. Malgrat la utilització de materials i acabats que fugen dels repertoris tradicionals, el resultat és un edifici sàviament integrat en l’entorn i adap-tat equilibradament a un espai natural que, en seu moment, era quasi verge.

A l’extrem del pla de Beret, a la banda es-querra del Noguera Pallaresa i prop de l’antic camí, hi ha l’antic santuari de Montgarri, amb un grup d’antigues cases i el despoblat d’Eth Dossau. L’església i l’hospital que tenia annex consten des de 1117. Inicialment, el lloc de Montgarri depenia de Gessa, que més tard va vendre el terme als comuns de Salardú i de Tredòs, però es va reservar la propietat del Santuari. L’església actual és un edifici del segle xvi, de línies renaixentistes, amb un campanar a la dreta de la façana coronat per una alta agulla piramidal.

que conserva pintures murals romàniques i renaixentistes in situ. Ambdós edificis fo-ren declarats monument historicoartístic, al 1980 el primer i al 1976 el segon.

La part alta del terme o antic municipi de Tredòs, avui dia està totalment transfor-mat per la gran estació d’esports d’hivern de Baquèira-Beret, que s’inaugurà en la seva primera fase el 1964 i s’ha continuat ampliant vers el pla de Beret i arriba al ma-teix port de la Bonaigua. Destaca l’església de la Mare de Déu de Cap d’Aran~, situada molt a prop de la C-28 i ara convertida en parroquial de Tredòs. Era un antic santuari format per un interessant temple romànic (segle xii) de tres naus i tres absis, decorats amb lesenes i arcuacions, amb un campanar exempt a ponent, davant la porta principal. Ha estat molt modificat en les seves cobertes i té una petita cripta sota el presbiteri. És un dels edificis romànics més interessants de la vall, i també un dels més antics. Fou decla-rat monument historicoartístic el 1976. Les pintures de l’absis ara decoren l’església que presideix el museu The Cloisters de Nova York. Recentment s’han recuperat als seus murs unes pintures populars del segle xvii. En el nucli de Tredòs, propera a l’estació d’esquí de Baquèira, destaca la Casa Here-dero, probablement l’obra més interessant

Salardú. Església parroquial / DGPC Bob Masters

NAUT ARAN 305

laterals. Té dues entrades, una al N i l’altra al S. La porta de la part N, la més important, és formada per sis arquivoltes amb decoració d’escaquejat i timpà llis. El campanar, situat a ponent de l’edifici, és esvelt i amb un bonic conjunt de finestres triples d’arc rodó al pis superior i una elegant coberta piramidal. A més de la bellesa de l’edifici, aquest guarda una notable col·lecció d’elements artístics: talles de la Mare de Déu, un antic retaule gòtic (segle xv) recentment restaurat, una notable pica baptismal d’immersió de granit, i un impressionant conjunt de pintura mural renaixentista que representa el Judici Final, el Cel i l’Infern, així com altres escenes re-ligioses i també profanes, com una insòlita cacera. L’escena de l’Infern (1580) és d’una execució excel·lent.

La població d’Arties té antics edificis i di-ferents sectors separats pel curs del riu. Hi destaquen la casa anomenada «Çò de Paulet» i la torre i capella de la casa des Portolà, amb-dues declarades monument historicoartístic el 1980. La Casa Paulet té finestrals amb re-lleus de pedra, sanefes, escuts i caps humans de tipus grotesc, tot de caire renaixentista, obra de 1549. La Casa des Portolà té una gran torre quadrada amb matacà tot al volt, coberta piramidal de llicorella i, al costat, una petita capella de Sant Antoni de 1678. Annex a la casa hi ha l’edifici de l’antiga hostatgeria, ampliada vers el 1970, amb el

El poble de Gessa, sobre la C-28, és presi-dit per l’església de Sant Pere o Sant Peïr, bàsicament un edifici romànic d’una nau amb volta de canó i arcs torals (segle xii), ampliat el segle xviii amb capelles que for-men una segona nau. El portal és neoclàssic, del 1816, i el campanar, a ponent, gran i desfi-gurat. Té cases antigues, entre les quals des-taquen la Casa des De Ròsa, a la plaça dera Glèisa, amb porta dovellada i escuts, que data del 1589, amb una torre cilíndrica de coberta piramidal de pissarra. Fou declarada monument historicoartístic el 1980. També és notable la casa de Çò de Chelina, amb escut de 1575.

Arties, el poble més baix del municipi, al peu de la C-28, és el punt de contacte del riu de Valarties amb el Garona. Com Tredòs, té uns antics banys o balneari on es va tro-bar un altar votiu i restes d’època romana. Presideix la població, al seu extrem sud, en un lloc enlairat, l’església de Santa Maria d’Arties~, declarada monument historicoar-tístic el 1978, que té al davant una torre cir-cular, l’únic element conservat de l’antic cas-tell d’Arties o d’Entransaigües. Santa Maria d’Arties és una magnífica construcció romà-nica (segles xii-xiii) de planta basilical, tres naus i tres absis, ara reconstruïts després que se’n suprimís una antiga sagristia. Separen les naus esveltes columnes rodones amb volta de canó a la nau central i de quart de cercle a les

Santuari de Montgarri / CE09 David Nos

N

306 NAVÀS

d’arquitectura popular dels segles xvii i xviii, amb inscripcions i emblemes dels oficis a les seves llindes. Al SE de la vila, al veïnat de Can Miró, hi ha l’església vella de Sant Pere de Navata, romànica (segle xii), amb una interessant portada formada per cinc arquivoltes amb quatre columnes i capitells esculpits (tres derivats de l’ordre corinti i un amb animals fantàstics) que emmarquen un timpà amb un relleu de l’Agnus Dei. La porta conserva l’antiga ferramenta romànica. Dos quilòmetres al SE de la vila hi ha les restes, encara importants, del castell de Navata, amb un gran mur amb espitlleres, entre torres.

Navès *El Solsonès

Municipi molt extens de la Vall de Lord, al punt de contacte amb les comarques del Berguedà i del Bages. Té una forma irregu-lar a causa dels enclavaments del municipi de Montmajor. El travessa la carretera C-26 de Berga a Solsona i altres carreteres locals l’uneixen, a partir de la carretera comarcal, amb els nuclis de Peà, Besora, Busa i la Vall d’Ora. És format per un gran nombre de pe-tits nuclis rurals amb un total de 28 esglésies romàniques, algunes en ruïnes o un xic mo-dificades. Tenen un cert interès arquitectò-nic les de Sant Andreu de la Móra, Sant Lleïr, Sant Corneli d’Antigues Altes, Sant Martí de Vilapedrers, Sant Andreu del Pujol Melós, etc., i en particular la de Sant Pere de Grau-descales~, dins un enclavament d’aquest municipi, descrita per raó de proximitat en tractar de Montmajor. És especialment interessant el sector de Tentellatge, amb la base d’una antiga torre romana i lloc d’inici

Parador Nacional de Turisme Gaspar de Portolà, dedicat al colonitzador de la Baixa Califòrnia (1717-1786), de la família dels an-tics senyors del casal.

Enfront del poble, a l’altra banda de la carretera, hi ha la capella de Sant Joan d’Arties, un dels exemples més ben conservats d’arquitectura gòtica de la vall. Inicialment romànica, fou ampliada i transformada en gòtica el 1385. Ha estat restaurada i convertida en lloc d’exposicions i actes culturals.

NavàsEl Bages

Municipi situat al sector N de la comarca, en contacte amb el Berguedà, que té com a centre la moderna població de Navàs, situa-da a la dreta del Llobregat i al peu de l’antiga carretera comarcal de Manresa a Berga, ara el renovat Eix del Llobregat C-16 o E-9 que accedeix a la Cerdanya pel Túnel del Cadí. Integren el municipi els antics pobles de Castelladral, Sant Cugat del Racó i el Mujal i a banda i banda del riu Cardener les dues poblacions de Palà de Torroella i Valls de To-rroella (aquesta compartida amb Sant Mateu de Bages). La població, filla de la industria-lització del segle xix, té un caire modern i ben planejat amb una església d’estil revival dedicada a Sant Genís, una plaça porticada i edificis i carrers fets sota un recte i estudiat planejament. Entre els diversos temples an-tics dels terme hi ha Sant Miquel de Castella-dral, Sant Genís de Massadella, Santa Maria de les Esglésies i altres més tardanes, però entre totes destaca Sant Cugat del Racó o Salou, una antiga possessió del monestir de Ripoll, un edifici d’estil romànic llombard (segle xi) de planta de creu grega, tot deco-rat amb arcuacions cegues i lesenes i coronat per un singular cimbori cilíndric. Li falta un dels tres absis primitius, atès que en el seu lloc s’hi va construir una moderna sagristia. Ha estat restaurat i és un dels edificis singu-lars del romànic català.

NavataL’Alt Empordà

Població i terme situat al sector SW de la comarca al peu de la carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú. La vila, amb una notable església barroca de Sant Pere (segle xviii), està formada per un conjunt de cases

Navès. Sant Pere de Graudescales / DGPC Jordi Contijoch

NULLES 307

Nulles **L’Alt Camp

Petit municipi al SE de Valls, quasi al límit amb el Tarragonès. Es comunica per carreteres locals amb Valls, Bràfim i la Se-cuita. Ha estat sempre un poble bàsicament vinícola i poc poblat. Dels seus moments d’esplendor agrícola queda el gran celler de la Cooperativa Agrícola de Sant Isidre. El Celler Cooperatiu~ és una magnífica mostra del patrimoni industrial i modernis-ta d’aquesta població. Obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, va ser construït l’any 1919. Com a tots els cellers projectats per Mar-tinell sota l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya, el seu llenguatge oscil·la entre el modernisme, amb una clara influència de Gaudí i els arcs equilibrats, i el noucen-tisme, moviment del qual Martinell sempre es va sentir partícip. Els valors espacials de les dues naus, mercès a l’estructura resolta amb arcs equilibrats ceràmics, donen una gran diafanitat a l’àmbit del celler i, com ja s’ha comentat en altres obres del mateix autor, la destresa dels obrers és part fona-mental del resultat de l’obra. Fou declarat MHA el 2002.

d’un recorregut turístic per la Vall d’Ora, que permet arribar a Sant Pere de Graudescales i també als famosos cingles de Busa, amb espadats i esperons, com el de Capolatell (1.311 metres), que fou presó dels soldats francesos en la guerra napoleònica (1811). També mereix visita el castell de Besora i el pont de la Vall d’Ora.

La Nou de BerguedàEl Berguedà

Terme rural situat al NE de Berga, a la banda esquerra del riu Llobregat, en una petita vall envoltada de boscos i d’altes muntanyes rocoses. Es comunica amb la ca-rretera de Berga a Bagà o eix del Llobregat C-16 per la carretera local BV-4022, que surt de sota Fígols de les Mines. És un lloc molt visitat a causa del santuari de Lorda de la Nou, construït entre 1880 i 1885, amb fonts i piscines, com a rèplica del santuari gascó. El veí poble de la Nou, un lloc d’estiueig, té una notable església romànica de Sant Martí, consagrada el 1195, amb una nau amb absis central, dos de laterals i una porta amb l’antiga ferramenta romànica. El campanar és tardà (segles xvii-xviii).

Nulles. Celler Cooperatiu / DGPC Josep Giribet

N

308 OBIOLS

OObiolsVegeu Avià.

ÒdenaL’Anoia

Gran terme i antiga població situats al N de la ciutat d’Igualada, al sector central de la comarca, que antigament s’anomenà «la Conca d’Òdena». Dins del seu gran terme es va formar l’antiga ciutat d’Igualada, que ha creat el seu propi terme municipal a ex-penses del d’Òdena. Destaca sobre el poble la gran torre poligonal del castell d’Òdena amb algunes restes de murs, el centre de la seva antiga baronia, al qual el 1993 es va de-clarar un entorn de protecció per evitar que desaparegués per un excés d’explotació de la roca calcària que el sosté. A un extrem del poble hi ha la capella romànica de Sant Mi-quel d’Òdena, una antiga sufragània. Prop del poble agregat de l’Espelt, al pla de la Tor-re, hi ha les restes excavades d’una antiga vil·la romana, on han aparegut abundant ceràmica i mosaics. El municipi té antigues i notables masies, però l’extrem de ponent, el que frontereja amb Igualada, s’està con-vertint en un sector urbanitzat, sobretot per a noves indústries.

Ogassa *El Ripollès

Extens municipi situat al N de Sant Joan de les Abadesses, a la vessant S del Taga i la serra Cavallera. El petit nucli de poblament, sota la capella de Santa Bàrbara, correspon a l’antiga colònia de les mines d’hulla, ex-plotades entre 1840 i 1967, que va motivar la construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, ara abandonada a partir de Ripoll. Hi desta-quen les antigues parròquies de Sant Mar-tí d’Ogassa, un edifici romànic consagrat el 1024 i modificat al segle xii, d’una nau i absis, amb un gran campanar d’espadanya obert a la façana, i Sant Martí de Surroca, més propera al nucli habitat, un edifici con-sagrat el 1104, amb un cos d’edificació a ma-nera de campanar afegit a ponent el segle xvi. Consta d’una nau amb absis i un portal dovellat a migdia.

OLÈRDOLA 309

va elevant fins a l’indret del castell, on hi ha cavada a la pedra una gran cisterna amb capacitat per a 328 metres cúbics, sitges per guardar el gra, fons de cabanes i altres ves-tigis de poblament. Adossada a la muralla hi ha una moderna edificació amb un petit museu monogràfic sobre les ruïnes i, a prop, l’escala que baixa a una font situada en un grau de la cinglera. L’església de Sant Mi-quel d’Olèrdola~, situada vers la part alta, a tocar de la cinglera del costat est, consta d’un petit recinte amb un arc de ferradura de tipus mossàrab a l’entrada, que correspon segurament a la primitiva església aixecada al lloc entre els anys 917 i 937, adossat a la part nord de l’església romànica, construïda després de la invasió d’Almansur. Aquesta església, consagrada el 991, fou novament ampliada i consagrada el 1118. És un edifici que conserva la disposició i els elements de les esglésies que la varen precedir: consta d’una sola nau i absis de planta quadrada, amb arcs formers que semblen capelles laterals, els quals varen permetre bastir la volta romànica de mig punt i un cimbori al segle xii. Sobre el cimbori es va fer un petit campanar d’espadanya. La finestra que hi

Olèrdola ***L’Alt Penedès

Extens municipi, situat al S de la comarca, entre Vilafranca del Penedès i els vessants occidentals del massís del Garraf. El seu centre històric, que li dóna el nom, és l’an-tiga ciutat i el castell d’Olèrdola, situats en un turó a 358 metres d’altitud, en un esperó de muntanya envoltat de cingles i tancat al N per una gran muralla, bastida els primers temps de la romanització (segles iii-ii a. C.). El lloc fou habitat en època neolítica i a l’edat del bronze, abandonat en l’època ro-mana i tornà a esdevenir un centre fortificat en temps de la conquesta cristiana, quan el Penedès esdevingué frontera amb els domi-nis àrabs. En aquest temps, a partir del 929, es va reparar l’antiga muralla i s’hi va cons-truir un castell i l’església de Sant Miquel. Des de 1995 el conjunt històric d’Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Olèrdola va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931.

Passada la muralla iberoromana, de grans blocs de pedra i torres de defensa rectangulars, comença un gran pla que es

Olèrdola. Església de Sant Miquel / MAC Olèrdola

O

310 OLESA DE BONESVALLS

ria, reformada el segle xvii, que conserva pintures murals gòtiques. És un dels pocs hospitals medievals fora de les ciutats que s’han conservat al país.

Olesa de MontserratEl Baix Llobregat

Important població i terme situats al peu de Montserrat, al sector N de la comarca i a la banda esquerra del Llobregat. Antiga po-blació fortificada, ha crescut molt els darrers decennis a causa de la immigració afavorida per l’existència de diferents indústries. El nucli antic, on hi havia el castell, compta amb cases dels segles xvii i xviii. Del castell d’Olesa, en resta un fragment de muralla, de la qual es creu que formava part la base del campanar. Té alguns edificis vuitcentistes i modernistes, entre els quals destaca l’antic hotel Gori, vuitcentista, ara ocupat per la Casa de la Vila i altres institucions culturals i públiques. Al sector nord del terme, al cim d’un turó, hi ha restes de l’antic castell de Sacama i l’església romànica de Sant Pere Sacama, un edifici del segle xi. És famosa a Olesa la Passió de Crist o Passió d’Olesa, que es representa durant la Quaresma i la Setmana Santa per gent de la vila. Es repre-sentava ja el segle xvii i atreu gent de tot el país.

Oliana *L’Alt Urgell

Vila i municipi del sector meridional de la comarca, situats al sud del Grau d’Oliana, on es troba la presa i embassament del seu nom. El seu terme s’estén per una fèrtil planura a la banda esquerra del Segre, travessada per la carretera comarcal C-14 de Balaguer a la Seu d’Urgell, que passa pel mig de la vila. Antigament centrava el terme el castell d’Oliana, al nord del terme, prop de la presa del seu pantà, on hi ha la caseria deshabi-tada del castell d’Oliana, amb algunes restes del castell i una notable església romàni-ca dedicada a sant Andreu, consagrada el 1032, ampliada el segle següent i restaurada modernament. Consta d’una nau amb absis ornat amb arcuacions i lesenes llombardes i li fa costat un massís campanar. La vila d’Oli-ana tenia el nucli antic, sobre un turonet, a llevant de la carretera, envoltat de muralles; encara se’n pot resseguir el traçat i hi ha res-

ha sobre la porta romànica del segle xii del mur de ponent fou aprofitada de la cons-trucció anterior. Prop de l’església hi ha tombes antropomòrfiques excavades a la roca, semblants a les del pla dels Albats, fora de les muralles, que per la seva abundància s’anomenen arreu del país «sepultures oler-dolanes». Del castell, situat a l’extrem sud del recinte, en queden només uns panys de mur i la base d’una torre rectangular.

A la plana, prop del nucli de Plana Rodo-na, en una finca particular, hi ha l’església del Sant Sepulcre~, un edifici de planta circular amb fornícules obertes a l’interior dels murs i absis a llevant. Exteriorment ha estat molt restaurada i desfigurada. És, amb tot, un dels edificis de planta circular més notables del país, documentat des de 1061 i ornat interiorment amb pintures romàni-ques del segle xi amb personatges i escenes bíbliques, descobertes el 1954. Fou declarat monument historicoartístic el 1974.

També és notable l’església de Sant Jau-me (antigament «de Sant Cugat») de Moja, dintre el poble de Moja, al costat de l’es-glésia moderna. És un edifici romànic de planta de creu grega (segle xii), de nau amb creuer i absis ornat per arcuacions i bandes llombardes. Té un petit campanar d’un sol pis amb finestres geminades, aixecat sobre la nau al sector més proper a l’absis.

Olesa de Bonesvalls *L'Alt Penedès

Municipi escassament poblat, al sector NE de la comarca en contacte amb el Baix Llobregat. El seu terreny, muntanyós i de grans boscos de pins, s’estén pel massís del Garraf-Ordal. Travessa la població de po-nent a llevant la carretera local BV-2411 de Gavà i Viladecans a l’A-7, que troba prop les Gunyoles. El nucli antic del poble s’ha vist ampliat modernament per torres i aparta-ments d’estiueig. És notable l’antic hospital de Cervelló o de Santa Maria de Bones-valls, que forma un petit nucli a tocar de l’esmentada carretera. Va fundar-lo el 1262 el noble Guillem de Cervelló al costat d’un antic camí ral. Dintre d’un clos tancat per muralles conserva un gran casal amb torre, l’antic hospital, amb elements del segle xiii, ampliat en època gòtica i interiorment els segles xvi i xvii. Prop de la porta d’entrada hi ha l’església gòtica, dedicada a Santa Ma-

OLIUS 311

comte Ermengol IV d’Urgell, fou consagrada a instàncies d’aquest el 1079. És un notable edifici romànic d’una nau molt allargada amb arcs torals i contraforts, que acaba amb un gran absis ornat d’arcuacions i bandes llombardes. El campanar li fou afegit al se-gle xvi. En destaca la cripta, de les mateixes dimensions que el presbiteri, que forma tres petites naus sostingudes per sis columnes desiguals, unes de rodones i altres de secció poligonal, segurament reaprofitades d’algun altre lloc, amb capitells llisos. En conjunt té una gran bellesa per la seva harmonia i la seva rusticitat. L’escalinata que hi condu-eix és del segle xvi, així com les baranes de ferro forjat que té sobre seu. Sorprèn tam-bé, enfront d’aquesta església, el cementiri, entre grans penyes, construït l’any 1916 per Bernardí Martorell. És una obra modernista resolta amb un llenguatge de clara inspiració gaudiniana.

Pertany a Olius el Castellvell de Solsona, al nord-oest d’aquesta ciutat, un antic cas-tell amb grans muralles i torres de defensa rodones que tancaven el recinte emmurallat. Queden tres d’aquestes torres, mutilades després que els carlins feren volar el castell el 1872. Una antiga sala gòtica del castell (segle xiv), ampliada amb altres construc-

tes d’un antic portal. La presidia l’església parroquial, també dedicada a Sant Andreu, refeta entre 1621 i 1628 aprofitant un mur de l’anterior, que era romànica. És d’estil barroc classicitzant, amb una façana amb columnes estriades d’ordre dòric. Té algunes cases an-tigues dels segles xvi i xvii. És notable l’antic convent d’escolapis, fundat el 1686 i ara con-vertit en escola professional, amb una capella on es venera la imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels, patrona de la vila (segle xiv). El terme té la caseria de les Anoves, amb una església romànica dedicada a santa Eu-làlia, i algunes grans pagesies amb antigues capelles, com la casa d’Eroles, el Torrent, etc. La població va conèixer moments de pros-peritat gràcies a una gran empresa fa pocs anys clausurada.

Olius **El Solsonès

Extens terme municipal que envolta en bona part la ciutat de Solsona. Una petita carretera local porta a l’església de Sant Esteve d’Olius, el seu monument més im-portant, declarada monument historicoar-tístic el 1980. Aquesta església, prop de la qual havia tingut una residència o palau el

Olius. Cripta de Sant Esteve / DGPC Josep Giribet

O

312 OLOST

vella i el puig de Sant Esteve, gràcies a la protecció dels abats de Ripoll, senyors de la vila, en la qual tenien un palau, i a la del rei, que va concedir-li el 1400 un privilegi de Consell de Cònsols i Jurats. La vila fou pràc-ticament destruïda pels terratrèmols dels anys 1427 i 1428. Va ser reedificada tot seguit i el centre es va desplaçar a l’espai situat en-tre la vila vella i el puig de Sant Esteve. Els segles xvii i xviii són de notable prosperitat per a la població gràcies a la seva indústria tèxtil artesanal i a les seves fires i mercats. A mitjan segle xviii s’hi introduí la fabricació de mitges amb telers i els teixits i filats, des de 1777 la manufactura de les indianes. El 1783 es va fundar a la vila una Escola Pública de Dibuix que ha creat la coneguda escola pictòrica d’Olot, amb mestres i artistes com Joan Carles Panyó, Ramon Martí Alsina, Jo-sep Berga i Boix, Joaquim Vayreda, Marià Vayreda, etc. També és típica la fabricació de sants o imatgeria religiosa i la foneria de campanes. Olot ha crescut molt durant el se-gle xx i s’ha embellit i arribà a ésser el tercer productor de gèneres de punt del Principat. A causa dels terratrèmols, Olot no conserva elements arquitectònics anteriors als segles xv i xvi. Cal destacar entre els seus edificis antics el claustre del Carme~, de dues plantes i estructura renaixentista, comen-çat a finals del segle xvi, i l’hospital de Sant Jaume, iniciat el 1567, amb una església goticorenaixentista i un pati amb arcades de mig punt a un costat. De l’època barroca té l’església de Santa Maria del Tura, pla-nejada per Francesc Mas i totalment trans-formada per Joan Carles Panyó entre 1790 i 1814 (la seva façana és obra de J. Danés, del 1928), i l’església parroquial de Sant Es-teve~, construïda entre 1750 i 1763 segons els plànols de Blai de Trinxeria, enginyer militar, ajudat per Joan i Tomàs Soler. És un edifici ampli, de tipus ja neoclàssic, amb la façana feta el 1800 i l’escalinata d’accés el 1897. L’obra fou reparada el 1819 per Antoni Celles. En el seu interior té notables obres d’art, com l’altar major de Joan Carles Pa-nyó, el retaule del Roser de Pau Costa i la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. La sagristia conté un notable museu tresor. Fou declarada MHA el 1993. Del segle xviii hi ha algunes cases destacades als carrers Les Estires i de Sant Rafael, i en especial l’hospici, un gran edifici rectangular amb l’església al centre i dos patis interiors, cons-

cions, és ara el conegut santuari de la Mare de Déu del Remei. A tocar del castell, hi ha les restes de l’església romànica de Sant Miquel de Castellvell.

El terme té altres punts d’interès històric i arquitectònic, sobretot grans masies: el medieval molí dels Cups, la masia Vilade-bages, amb la capella preromànica de Sant Julià, les masies Cor de Roure i Rebollosa, etc.

OlostOsona

Municipi de la regió del Lluçanès al sector W de la comarca, travessat per la carretera comarcal C-154 de Vic a Berga per Gironella. La població compta amb cases d’estil popu-lar dels segles xvii i xviii i amb una notable església barroca dedicada a Santa Maria, amb dos campanars, un a cada banda de la façana, erigida vers 1780-1790. El terme compta amb masies molt notables, com la Noguera, la Vila, el Reixac, Pecamins, etc. El castell d’Olost és un edifici gòtic ampliat el segle xvii, molt ben conservat i amb una no-table col·lecció de pintura, sobretot cartrons i dissenys de les pintures murals de Josep M. Sert. Tot i trobar-se prop de la població, pertany al municipi d’Oristà. En canvi s’han agregat modernament al municipi el Raval i el santuari de Sant Adjutori, abans també d’Oristà.

Olot ***La Garrotxa

Ciutat i terme de la vall del Fluvià, al cen-tre de la comarca de la qual és capital, dins la important regió volcànica d’Olot, la més notable de la península Ibèrica i una de les més singulars d’Europa, on es localitzen una quarantena de cons volcànics. Tres d’aquests antics volcans, actius al pas de l’era terciària a la quaternària, envolten i configuren la ciu-tat d’Olot: Montsacopa, Montolivet i la Gar-rinada. Tota la Garrotxa, i especialment els voltants d’Olot, són característics per la seva densa i variada vegetació. La població d’Olot va originar-se el segle ix entorn de l’església de Santa Maria, a tocar del Fluvià; fora de la ciutat, en un puig, hi havia la parròquia de Sant Esteve. La vila vella estava envoltada de muralles el 1221. Els segles següents es va anar poblant el sector situat entre la vila

OLOT 313

aportació −sobretot les grans obertures de les plantes baixes i primer nivell, la loggia i el gran voladís superior− amb l’edifici exis-tent fa del seu treball un magnífic exemple de diàleg respectuós i creatiu dels elements antics amb els nous. Les dues escultures que centren l’obertura de la planta baixa són d’E. Arnau. La Casa Masramon, obra de Rafael Masó situada al carrer de Vayreda, 6, es pot considerar una casa pròpia del darrer mo-dernisme o un primer exemple del noucen-tisme, moviment al qual Masó s’ha adscrit correntment. És un habitatge unifamiliar per a una urbanització de ciutat jardí. El seu llenguatge concís, expressiu, rigorós i de gran riquesa en els detalls ens recorda algu-na obra d’Hoffman i la Secessió vienesa.

En l’època noucentista es va projectar l’eixample Malagrida, promogut per l’indià Manuel Malagrida, entre el riu Fluvià i el passeig de Barcelona, amb disposició radial a partir de dos centres (la plaça d’Espanya i la d’Amèrica). S’inicià el 1916 i s’hi construí a partir de 1920. Com a edificis caracterís-tics d’aquest sector hi ha la Casa Malagrida (1920-1922) de Bonaventura Bassegoda, de llenguatge classicista afrancesat, la Casa Juncosa (1920) de Joaquim Bassegoda, la Torre Riba (1923), etc. La fàbrica Bassols, obra de Joan Roca i Pinat dels anys 1916-1917, situada al carrer de l’Escultor Llimona, 1, es pot considerar ja una obra plenament nou-centista. És un exemple de la manera en la qual es pot adaptar un edifici industrial a la trama de la ciutat utilitzant recursos formals més propis d’edificis d’habitatges. La volun-

truït entre 1779 i 1784 segons el projecte de Ventura Rodríguez. Ha estat totalment res-taurat i reformat per instaurar-hi diferents serveis, com el ric Museu Comarcal, l’Arxiu Comarcal i la biblioteca.

L’eufòria econòmica d’Olot del segle xviii i començament del xix féu que molts casals nous (Trinxeria, Solà-Morales, Bolós, etc.) es decoressin amb pintures, mobiliari i de-coració del tipus Lluís XVI i imperi, sovint obra del pintor, arquitecte i decorador Panyó (1755-1840). Altres construccions notables d’aquesta època són la Torre Castanys, al Parc Nou (1854), l’edifici «El Arte Cristia-no», el primer taller d’imatgeria religiosa, i la Casa Vayreda, ampliació d’un antic mas, amb elements eclèctics, especialment neo-gòtics. Durant la segona meitat del segle xix i inicis del segle xx es va construir molt a Olot: Col·legi dels Escolapis, Voltes d’en Capdevila, Torre Sacrest, Teatre Municipal, etc., sempre dintre d’un revival d’elements arquitectònics neoclàssics i fins i tot arabit-zants. Fou sobretot amb el modernisme i el noucentisme, coincidint amb una època de prosperitat, que la ciutat d’Olot va tenir un impacte més acusat. Dins del corrent del modernisme cal destacar la Casa Solà-Mo-rales~, així com la Casa Masramón. La pri-mera es tracta d’una reforma duta a terme els anys 1913-1914 per Lluís Domènech i Montaner sobre un anterior edifici senyori-al de finals del segle xviii. Es troba al carrer Firal, 38-40. Domènech va respectar els es-grafiats i les obertures de l’obra existent. L’habilitat que tenia per integrar la seva

Olot. Casa Solà-Morales / DGPC Bob Masters

O

314 OLOT

dignes de visita, com els cons volcànics que envolten la ciutat, la frondosa font Moixina, el castell del Coll amb la parròquia de Sant Andreu, Batet de la Serra amb el seu santu-ari de la Trinitat... i molts masos monumen-tals i històrics com el Mas Ventós~, antic «Mas Soler», que el 1684 passà als Ventós, que el mantenen molt cuidat i el 1993 fou protegit com a MHA, o l’històric hostal de la Corda, on el 1875 es pactà el final de la tercera guerra carlina a Catalunya.

El Museu Comarcal de La Garrotxa, mu-seu secció del MNAC, es troba instal·lat, com s’ha indicat, a l’edifici de l’hospici. Aquest museu és fruit de la fusió del Museu Arque-ològic, situat ja a l’hospici, que conté, a més de les troballes arqueològiques pròpiament dites, seccions d’arts decoratives i populars dels segles xvii al xix (mobiliari, ferros for-jats, ceràmica, rajoles, porcellanes, vidres i xilografies olotines), així com també secci-ons d’escultura de Miquel Blay (1866-1936), de Josep Clarà (1878-1958) i de Lluís Curós (1886), col·lecció volcànica o de mostres volcàniques de la regió d’Olot, figures de pessebre de Ramon Amadeu i una sala de pintura contemporània; i el ric Museu d’Art Modern, instal·lat el 1943 al parc Municipal, amb una important col·lecció d’art català, bàsicament pintura i dibuix, dels segles xix

tat d’ordenar i centrar l’edifici, que ocupa una cantonada, està plenament aconseguit amb molt pocs recursos. Una altra obra del mateix autor és la fàbrica Can Joanetes, actual seu de l’ajuntament de la ciutat, des-prés d’una important reforma i rehabilitació durant la dècada de 1990 per part de l’arqui-tecte Arcadi Pla i Masmiquel.

Durant els anys 1930, època del moviment modern i el Gatcpac, a Olot es van construir diverses obres fidels a aquest corrent, entre les quals cal destacar la Casa Serra (1931-33), al carrer Nou, 13, projecte de Bartomeu Agustí. Es tracta d’un edifici d’habitatges de planta baixa i cinc plantes, situat en una can-tonada. La solució adoptada descansa en la bisectriu de la mateixa i regularitzant les pe-ces dels habitatges en escalonats voladissos. Un altre edifici d’aquest moment és la Casa Aubet, obra de Joan Aubet, de 1936, també amb cantonada (carrers de Sant Cristòfol, 3 i del Pont de la Salut, 2). L’edifici es recolza en un potent sòcol format per les plantes baixa i entresòl sobre el qual sorgeixen les tres plantes d’habitatges amb unes grans terrasses a la mateixa cantonada, centrant l’edifici que culmina amb un ràfec vigorós que discorre per tota l’obra.

El terme municipal d’Olot, d’una trente-na de quilòmetres quadrats, té molts espais

Olot. Museu dels Sants / DGPC Josep Giribet

ORÍS 315

tits carrerons, alguns coberts, amb les cases sobre seu sostingudes per arcs i algunes amb porxos a la part baixa. L’església de Sant Pere és a l’extrem est i aprofita com a absis una antiga torre cilíndrica. El conjunt té un aspecte totalment medieval. Modernament ha estat objecte d’una restauració parcial en aprofitar-se cases abandonades per a segona residència.

Organyà **L’Alt Urgell

Vila i terme situats en un eixamplament de la vall del Segre, separats de la conca de la Seu pel congost de Tresponts. Travessa el terme de sud a nord, paral·lela al Segre, la carretera C-14 de Balaguer a la Seu d’Urgell. La vila, antigament emmurallada, té un antic portal d’arc apuntat i alguns antics casals. L’església parroquial de Santa Maria~ és un edifici romànic, força modificat, erigit a inicis del segle xii. És remarcable la seva por-ta formada per arquivoltes en degradació. L’absis es troba ofegat per edificis posteri-ors. Fou seu d’un priorat canonical agustinià fundat el 1090 i extingit el 1539. El 2006 fou declarada MHA. A migdia de l’església, hi ha restes del claustre, d’arcs gòtics i altres elements de l’antic monestir canonical. Prop de la carretera de Lleida, que separa el nucli antic del modern, hi ha un monument a les Homilies d’Organyà, el text literari en català més antic i complet que s’ha conservat, del pas del segle xii al xiii.

OrísOsona

Municipi rural situat vers l’extrem NW de la comarca, entre la vall del Ter i la ser-ralada de ponent, travessat de sud a nord per la carretera C-17. El componen els antics nuclis o parròquies d’Orís i de Saderra, a banda i banda del riu Ter. Una petita car-retera local que neix a Can Branques, petit nucli proper a la C-17, on hi ha el centre i ajuntament del municipi, puja vers el castell d’Orís i la parròquia de Sant Genís d’Orís, l’antic centre històric del terme. El cas-tell d’Orís conserva grans panys de murs i algunes dependències amb volta de pedra sobre un turó singular que és una magnífica miranda del sector nord de la plana de Vic. L’església de Sant Genís és un edifici barroc

i xx. Hi figuren obres de Martí Alsina, M. Urgell, Ribera, Barrau, Brull, Casas, Angla-da Camarassa, Nonell, Nogués... i, sobretot, de l’escola paisatgística d’Olot, amb obres de Joaquim i Marià Vayreda, Berga i Boix, Galvany i Domenge, etc.

El Museu Tresor Parroquial té l’antiga sala capitular i la sagristia annexes a l’esglé-sia parroquial de Sant Esteve. Conté obres d’art sacre (pintura, escultura, orfebreria i ornaments) dels segles xv al xix. Destaca la coneguda pintura del Greco de Jesús portant la Creu i unes taules de retaule de l’anomenat Mestre d’Olot (segle xv). Al carrer Joaquim Vayreda núm. 9 podrem visitar el Museu dels Sants, que ens apropa a les tècniques tradicionals emprades en imatgeria religi-osa. El Museu es troba a l’edifici d’estil ne-ogòtic que fou la seu d’El Arte Cristiano, el primer taller d’imatgeria religiosa fundat a Olot l’any 1880 per Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera.

Les Oluges *La Segarra

Terme situat al NE de la ciutat de Cer-vera, a l’alta vall del riu Sió, integrat pels pobles i antics termes de les Oluges, Santa Fe, Montfalcó Murallat i alguns masos dis-persos. Travessa el terme el que resta de l’an-tiga carretera N-141 de Calaf a Cervera, ara reemplaçada per la C-25 o Eix Transversal de Catalunya que també creua el terme; de la primera deriven petits brancals vers tots els seus antics nuclis. El poble de les Olu-ges, format pels dos nuclis històrics d’Oluja Sobirana i Oluja de Baix, té antigues cases de pedra i algun sector pintoresc. A l’Olu-ja de Baix destaca l’església parroquial de Santa Maria, d’estil neoclàssic, i el castell o casal senyorial dels senyors d’Oluja, un gran edifici renaixentista situat al costat de l’església. El poble de Santa Fe de Segarra conserva part de l’antic castell, muralles, una torre medieval rectangular i un portal d’entrada al nucli històric de grans dovelles. L’església parroquial de Sant Pere, en part romànica, és fora de l’antic clos fortificat. És molt interessant el poble medieval de Montfalcó Murallat, tancat per altes mu-ralles i accessible només per un punt; té una forma sensiblement oval i corona un puig visible de molta distància. Les cases es dis-posen entorn d’una placeta central i de pe-

O

316 ORISTÀ

castell de Claramunt. L’església parroquial de Sant Martí d’Orpí conserva l’absis i al-tres elements romànics. Santa Càndia, cap del municipi, té una notable església gòtica (segle xiv), ben restaurada i presidida per una imatge, també gòtica, de santa Càndia.

Os de Balaguer ***La Noguera

Gran terme municipal al W de la comarca, en contacte amb les terres aragoneses de la Llitera i Baixa Ribagorça. Es comunica per una curta carretera amb la C-12 de Ba-laguer al Pallars pel coll o port d’Àger. El terme comprèn molts antics nuclis rurals o parròquies. Hi destaca l’antiga vila d’Os de Balaguer, sota les ruïnes del castell d’Os, del qual resten una torre cilíndrica (segle xii) i un gran casal fortificat molt enrunat. Té antigues cases i algun pas cobert amb arcs medievals. La seva església de Sant Miquel és barroca, amb una façana ben treballada. L’edifici més interessant del terme és l’an-tic monestir de canonges premostratencs de Santa Maria de Bellpuig de les Avella-nes~, declarat monument historicoartístic el 1931. Es troba al costat mateix de la car-retera C-12. Va néixer d’un grup d’ermitans que es va transformar en comunitat premos-tratenca el 1166. Fou una comunitat notable en la qual a mitjan segle xviii es desvetllà un afany d’erudició històrica, a imitació del corrent historicista francès, i en el qual des-tacaren els germans Finestres, Jaume Ca-resmar, Jaume Pasqual i Josep Martí, que recolliren i estudiaren un gran nombre d’ar-xius eclesiàstics. Les seves obres, la major part manuscrits, es conserven encara i són tema sovintejat de consulta. La comunitat va extingir-se amb l’exclaustració de 1835. Després de diverses vicissituds i espoliaci-ons, des de 1910 és propietat i residència dels germans maristes, que l’han restau-rat i el conserven en molt bon estat. Consta d’una església gòtica iniciada el segle xiv, de la qual només es van construir l’absis i el transsepte, sense la nau. Té un absis central poligonal i altres capelles o absis rectangu-lars a cada braç del transsepte. La portada, a ponent del braç nord del transsepte, és formada per petites arquivoltes i columne-tes amb capitells esculpits amb una gran finor. Era el panteó dels comtes d’Urgell, grans protectors del cenobi, alguns d’ells en-

neoclassicista aixecat entre 1791 i 1799. Con-serva una imatge gòtica d’alabastre de Santa Maria de Gràcia (segle xiv). L’antiga rec-toria, molt restaurada, s’ha convertit en un hostal anomenat la Rectoria d’Orís. El terme té dues antigues colònies prop del Ter, una de teixits i l’altra de carburs, i moltes masies importants com la Font, l’Espona, Saderra o el Callís. La parròquia de Sant Marcel de Saderra, a l’esquerra del Ter, té una església en part romànica i algunes restes de l’antic castell.

Oristà *Osona

Extens municipi al SW de la comarca, al sector del Lluçanès, a la vall de la riera Gavarresa. El terme compta amb diferents esglésies romàniques (Sant Nazari i Sant Salvador de Serradellops) i els antics cas-tells d’Olost i de Tornamira. La població, amb antigues cases típiques de l’arquitec-tura rural dels segles xvii i xviii, té l’esglé-sia parroquial de Sant Andreu, una curiosa cripta romànica descoberta i restaurada a partir de 1969. És un edifici del segle xii o xiii de tres naus, que correspon a la planta de l’església romànica que va precedir l’actual, feta entre 1770 i 1790. En unes dependències de l’antiga rectoria annexes a la cripta hi ha el Museu de la terrissa catalana Perot Ro-caguinarda, amb una interessant exposició de ceràmica dels Països Catalans, amb més de quatre mil peces d’època moderna i con-temporània. Té annex el poble de la Torre d’Oristà, un Raval de Sant Feliu Sasserra i moltes masies importants com la Quintana, Vilaragut, Cabanes, Vila-roger, el Bac o Alta-riba, i la Rocaguinarda, en ruïnes, casa pairal del famós bandoler Perot Rocaguinarda.

OrpíL’Anoia

Terme municipal escassament poblat al S de la comarca en contacte amb l’Alt Penedès. Es comunica per una carretera local amb la carretera C-15 d’Igualada a Vilafranca del Penedès. L’integren els pobles d’Orpí, Santa Càndia i alguns altres petits veïnats. El nucli històric d’Orpí té una interessant torre po-ligonal de l’antic castell d’Orpí (segle xii) envoltada d’altres edificacions molt reno-vades. És semblant a les d’Òdena i les del

OSOR 317

per terratrèmols de 1425 a 1428 i reedificada poc després. Té cases amb llindes i fines-trals d’arcs gòtics i conopials dels segles xvi i xvii, una torre de defensa feta el 1439 i un vell pont gòtic que uneix per sobre de la riera els dos sectors de la població. L’es-glésia de Sant Pere d’Osor, refeta el segle xviii, conserva bona part dels murs de l’es-glésia romànica del 1125. A l’extrem nord-oest del terme, comunicat des de la vila per una bona carretera, en una collada d’amples vistes, hi ha l’antic monestir o priorat de la Mare de Déu del Coll, amb una còmoda casa d’hostatge. És un gran edifici romànic, d’una nau i absis llis, construït vers 1180. Fou seu d’una petita comunitat benedictina, filial del monestir d’Amer, entre els segles xii i xvi. A l’altre extrem oest del terme, a la vall d’Horta, comunicat des de Sant Hilari Sacalm i Santa Coloma de Farners per una pista de muntanya, hi ha la parròquia de Santa Creu d’Horta en la qual destaca l’his-tòric mas Subirà, amb una capella erigida el 1609 que té una decoració molt interessant de plafons de ceràmica de 1693, obra de Miquel Lapuja.

terrats en valuosos sarcòfags gòtics situats als costats del presbiteri fins que, després de la desamortització, foren venuts pel seu propietari Agustí Santesmasses i ara s’ex-hibeixen al museu The Cloisters de Nova York. Són obres d’un gran mèrit escultòric. Des de 1967, les restes dels antics comtes reposen en moderns i senzills sarcòfags de pedra. El claustre, al SW de l’església, és de finals del segle xii, d’estil romànic, amb columnes tosques i capitells escassament treballats. L’edifici monàstic que envolta el claustre, en bona part gòtic, ha estat ampliat amb noves construccions, ben harmòniques, per tal d’adaptar-lo al seminari i el noviciat dels germans maristes, que el guarden i el conserven amb molta cura.

Osor *La Selva

Població i terme situats al fons d’una vall entre altes muntanyes, al NW de la comar-ca, a la regió de les Guilleries. Es comuni-ca per la carretera local GI-542 que va de Sant Hilari a Anglès, seguint el curs de la riera d’Osor. La vila d’Osor fou destruïda

Os de Balaguer. Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes / DGPC Jordi Contijoch

O

318 PALAFOLLS

PPalafollsEl Maresme

Terme situat a l’extrem NE de la comar-ca, en contacte amb el terme de Blanes, de la comarca de la Selva, prop de la desembo-cadura de la Tordera. El travessa la carrete-ra N-II de Madrid a la Jonquera i l’autovia C-32, de les quals deriven dues carreteres locals que s’inicien en el terme de Malgrat i que van a Blanes i a la Costa Brava, des-prés de creuar el terme de Palafolls i co-muniquen els barris de Sant Lluís i de les Ferreries (dit també «Palafolls», perquè té el centre administratiu del terme). Destaca el castell de Palafolls, ben visible des de la carretera nacional, format per tres recin-tes, amb una gran quantitat de murs i restes de torres, tot construït entre els segles xii i xv, que corona una petita muntanya de 150 metres d’altitud. Al poble de Sant Genís de Palafolls hi ha una església fortificada d’origen romànic, molt modificada els se-gles xv i xvi.

Palafrugell **El Baix Empordà

Important població i municipi, amb una ampla façana a la mar, al sector central de la comarca. Diverses carreteres locals la

Palafolls. Castell de Palafolls / CE09 Eli Ramírez

PALAMÓS 319

forjat de gran interès. El corrent noucentis-ta està brillantment representat per l’antiga Cooperativa Palafrullense (1924-1927), obra de la darrera etapa de Rafael Masó i situada als carrers de Sant Martí, 18 i de Botines, 13. Es tracta d’una reforma i una ampliació d’un edifici existent. La riquesa expressiva dels elements decoratius de ceràmica i de terra cuita, tan estimats per Masó, ajuden a potenciar una arquitectura on la puresa de línies, el gust pel detall i el domini de la horitzontalitat i la llum anuncien allò que a Europa ja s’estava imposant.

El Museu del Suro de Palafrugell, fundat l’any 1972, és el museu català de la indústria del suro, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Actu-alment en procés de transformació, el nou museu pretén ser una proposta d’interpre-tació de tot un sistema socioeconòmic lligat a l’extracció, la transformació i la comerci-alització del suro; un model industrial, amb unes pautes socials i culturals específiques, que conduïren tota aquesta zona cap a un sistema capitalista i, en el qual persones de diverses condicions i procedències, poden veure’s reflectides.

Palamós ***El Baix Empordà

Gran vila antiga marinera de la Costa Bra-va, ara amb categoria de ciutat, erigida el 1279 com a port reial del Baix Empordà. Ha mantingut el seu caràcter portuari al llarg dels segles i s’ha remarcat per una forta activitat comercial, sobretot des del segle xviii. És també un centre notable de pesca, amb dos ports esportius i un lloc d’atracció turística. La vila es troba a l’extrem de llevant de la gran badia de Palamós, compartida amb Sant Antoni de Calonge, i té el seu nucli originari en el promontori que tanca per l’est la badia i s’allarga fins a la punta del Molí, on hi ha el far de Palamós. Fou una vila i un port reials creats per la carta de poblament concedida pel rei Pere el Gran el 1279. El 1488 fou cedida als Requesens, que esdevingue-ren comtes de Palamós el 1493. Al segle xvi sofrí cruentes incursions de pirates, sobretot del famós corsari turc Barba-roja el 1543. Al segle xviii tingué comerç actiu amb Amèrica i la resta de ports mediterranis i conegué una gran expansió el segle xix per la florent indústria tapera. El traçat de la població és

comuniquen amb les poblacions marítimes del seu terme (Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell). La vila de Palafrugell va ex-perimentar una forta creixença gràcies a la indústria tapera, molt florent entre 1880 i 1914, i continua encara essent el principal centre de producció de taps i altres objectes de suro, bé que avui dia la seva principal font de prosperitat és el turisme. Inicialment era una vila emmurallada, amb set torres, però avui dia només en queda el traçat urbà que recorda l’antic sector clos, de planta penta-gonal, que comptava amb cinc portals. Va conèixer una primera expansió entre els segles xvi i xvii i una creixença cap a totes bandes el segle xix i sobretot el segle xx. Cada onada de creixement li ha deixat uns edificis característics, entre els quals cal destacar les grans cases burgeses de la segona meitat del segle xix, en el moment de la gran expansió tapera. L’església parroquial de Sant Martí, d’estil gòtic tardà (segle xvi), fou comple-tada amb un campanar, inacabat, i capelles durant el segle xviii. El terme compta amb antigues masies fortificades amb torres, en-tre les quals destaquen la de Can Borrull o castell de Santa Margarida, la Torre de Can Mario~, declarada MHA el 2000 i so-bretot els bonics nuclis marítims de Calella de Palafrugell, amb el seu port Bo~ protegit com a conjunt històric el 1995, Llafranc i Ta-mariu, envoltats de xalets i urbanitzacions, la majoria de les quals de força bon gust i ambientades en la densa vegetació del lloc. És notable el cap de Sant Sebastià per la bonica vista panoràmica que ofereix, a més de tenir una vella torre de guaita (1445), un espai protegit des de 1995, l’ermita barroca del sant amb l’hostatgeria i el far de Sant Se-bastià (1857). A l’extrem sud del terme hi ha l’anomenat «castell del Cap Roig», una edi-ficació entorn d’un claustre feta pel coronel rus Woevowsky a partir de 1927, amb alguns elements antics recollits d’arreu. L’envolta un gran jardí botànic. Al poblet agregat de Llofriu, al nord-oest del terme, destaca el Mas Pla, esdevingut famós per ésser des de 1940 la residència habitual de l’escriptor Jo-sep Pla, gran coneixedor i divulgador de les belleses de la Costa Brava i de tot el país. Dins del patrimoni industrial modernista cal citar la fàbrica Armstrong o Can Mario, antiga indústria del suro. L’obra és de G. Guitart i fou construïda entre els anys 1900 i 1904, amb una torre per a dipòsit d’aigua en ferro

P

320 PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

d’una exposició permanent i d’un conjunt d’activitats vinculades al fet marítim de la Costa Brava. El Museu de la Pesca és hereu del Cau de la Costa Brava, creat l’any 1920 gràcies a la iniciativa d’un grup d’aficionats a l’art i a la cultura. Aplegaren un fons ric i heterogeni format per objectes d’art, ele-ments marítims, restes arqueològiques, ma-terial etnogràfic, armes, monedes, elements de la indústria del suro i estris domèstics.

Palau-solità i Plegamans *El Vallès Occidental

Demarcació municipal formada pels an-tics nuclis històrics de Palau-solità i Plega-mans, a banda i banda de la riera de Caldes, avui units i formant una conurbació de més de dotze mil habitants. El poble de Plega-mans es va formar sota el turó que conser-va, ben restaurat, el gran edifici gòtic del castell de Plegamans, avui seu de la Fun-dació Folch i Torres. És un poble modern format per diferents barris, ara ja unificats i la majoria de nova creació, i amb una mo-derna església dedicada a Sant Genís (1949), edificada prop de la plaça de l’antiga alzina de Can Padró, morta fa poc. La població té algunes torres modernistes que recorden la seva funció d’estiueig. A un quilòmetre

un reflex d’aquestes etapes històriques: el nucli antic, situat en l’esmentat promonto-ri, una antiga vila closa, conserva encara el traçat medieval dels carrers, mentre que la gran expansió dels segles xix i xx pel sector NW al llarg de la badia i pel sector NE es caracteritza pels carrers llargs i rectilinis entrecreuats i formant illes rectangulars. Presideix el nucli antic l’església de Santa Maria del Mar, un edifici d’estil gòtic tardà, amb la nau dividida per cinc crugies i un absis, poligonal a l’interior i semicircular a l’exterior. La porta és d’estil goticorenaixen-tista. Cada època històrica ha deixat el seu encuny en la ciutat, sobretot la gran expansió de la segona meitat del segle xix, moment de gran vitalitat associacionista en els camps de la política, de la cultura i de l’art. El terme, inicialment molt reduït, es va ampliar el 1942 amb l’annexió de l’antic terme de Sant Joan de Palamós o de Vila-romà, amb el nucli de poblament unit ja a Palamós, on hi ha les restes del castell de Vila-romà i prop seu el santuari de Santa Maria de Bell-lloc, refet el segle xviii. També han sorgit dins el terme nuclis d’estiueig i d’apartaments a la badia de Cala Fosca i a Cala S’Alguer~, protegida com a conjunt històric des de 2004.

El Museu de la Pesca presenta el passat, el present i el futur de la pesca, a través

Palamós. Museu de la Pesca / DGPC Bob Masters

PALAU-SAVERDERA 321

Palau-saverderaL’Alt Empordà

Població situada al vessant SW de la serra de Rodes, que culmina amb la muntanya de la Verdera, seu de l’antic castell de Sant Sal-vador de Verdera, que ha donat el cognom a la població. Es comunica per la carretera local GI-604, que surt de la N-260 i va de Vilajuïga a Roses. La població conserva al-gunes torres que recorden el recinte murat de l’antic castell de Palau-saverdera i una interessant església parroquial dedicada a sant Joan, de tres naus i tres absis, el ma-jor dels quals amb un fris de grans finestres cegues, a manera de decoració llombarda, d’època molt primitiva (segle xi); els absis menors són més simples i clàssics. L’inte-rior, restaurat modernament, mostra una nau dividida en quatre trams per tres arcs torals, d’estructura d’arc ultrapassat, com també ho és la volta. Té algunes modifica-cions en els arcs que separen les naus me-nors, així com vestigis d’antigues pintures murals. El terme compta amb un conjunt d’antics dòlmens i sepulcres megalítics, tots ells estudiats i excavats.

de la carretera que creua la població i a la dreta de la riera de Caldes hi ha l’antic nucli de Palau-solità, amb el barri de la Sa-grera, entorn de l’església romànica, força modificada, de Santa Maria. Conserva un retaule gòtic (segle xvi) i un antependi de ceràmica de Llorenç Passoles (segle xvii). El terme compta amb molts antics masos: Can Cladelles, Can Boada, Can Sorts, Can Valls, Can Cerdà..., però el gran creixe-ment i les indústries els van absorbint; cal destacar el que resta de la capella de Santa Magdalena, amb antics murs de protecció, de la gran comanda templera de Palau del Vallès, creada entre 1150 i 1160. El Museu Parroquial de Palau-solità, creat el 1962, recull restes arqueològiques trobades a la zona, monedes, eines i utensilis vinculats a la història local. El vell mas de Can Cortès, ben restaurat, és ara una casa de cultura.

Palau-sator *El Baix Empordà

Demarcació municipal de la rodalia de la Bisbal d’Empordà formada pels pobles i an-tigues parròquies de Palau-sator, Fontelara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada o Boadella. Es comunica per la carretera local GI-651, que enllaça les dues comar-cals C-66 i C-31 de Figueres i Girona vers Palafrugell i Palamós. És notable la torre mestra del castell de Palau-sator, que emergeix de la població, de construcció molt arcaica (segles x-xi), així com la torre de les Hores, sota la qual s’obre un dels dos portals que donaven accés a l’antic recinte emmurallat, del qual queden altres vestigis. L’església parroquial de Sant Pere és un edifici de transició del romànic al gòtic (se-gle xiii) amb reformes posteriors. Té prop seu una creu de terme del segle xvi. Cada un dels seus pobles agregats i els veïnats de Viladomat i Pantaleu tenen cases o esglési-es dignes de visitar, però la més remarcable és l’església de Sant Julià de Boada~, un dels millors edificis preromànics de l’Em-pordà. Consta d’una nau amb absis trape-zial, amb un arc de ferradura molt notable al mig i un segon arc de ferradura menys pronunciat o arc triomfal que uneix l’absis amb la nau. Es va restaurar a partir de 1980 i conserva restes molt deteriorades de pin-tures murals.

Palau-sator. Sant Julià de Boada / DGPC Bob Masters

P

322 ELS PALLARESOS

parroquial de Sant Miquel. Del castell, en queda una robusta torre dels segles xvi-xvii; l’església és un edifici romànic, ampliat amb una nau per banda en època barroca. Els en-voltava un recinte emmurallat del qual resta una torre circular del segle xi o xii.

Pals **~El Baix Empordà

Vila eminentment turística i de sentors medievals, situada en un sector pla, proper a la costa, en la zona de terres d’al·luvió transportades pel Ter, el Daró i altres rius que desguassen a la mar entre els massissos del Montgrí i de Begur. El seu nom prové de palus, o terreny pantanós, perquè es trobava antigament envoltada d’aiguamolls i de l’es-tany de Pals, ara dessecat, vers al NW de la vila. El seu nucli històric, conegut pel pedró, antigament emmurallat, es troba en un petit puig coronat pel castell de Pals, del qual resta, sobre un penyal amb restes d’altres edificacions, l’esvelta Torre de les Hores, cilíndrica, amb un coronament modern per a les campanes. Al seu costat hi ha la Casa Pi i Figueres, construïda modernament inspi-rant-se en un casal goticorenaixentista, so-bre el solar de l’antic castell. Prop del castell hi ha l’església parroquial de Sant Pere de Pals, un edifici bàsicament gòtic (segle xv) que aprofita la façana romànica d’una esglé-sia anterior i amb moltes edificacions dels segles xvii i xviii. També és notable l’antiga creu de terme o pedró que ha donat el nom al lloc. Un seguit de carrerons tortuosos, amb el recinte emmurallat i les torres de planta rectangular que espaiadament sobresurten dels llenços de muralla, completen aquest aspecte medieval que ofereix avui el con-junt, sovint excessivament restaurat. El mè-rit de la recuperació de Pals es deu al doctor

Els PallaresosEl Tarragonès

L’arquitecte J. M. Jujol va realitzar en aquest poble una bona sèrie d’obres, d’entre les quals destacarem l’ajuntament i les es-coles (1920) i sobretot la reforma de l’antiga masia Mas Bofarull (1914-1931). En aquesta obra Jujol dóna plena sortida a la seva ful-gurant creativitat, on no sols dissenya els estucs de la façana afegida sinó que fins i tot els pinta ell mateix. Destacarem el perllon-gament de l’escala interior i que la culmina amb una expressiva torre, un element molt jujolià, coronada en un parallamps amb la figura d’un àngel les ales del qual (ara de-saparegudes) feien la funció de penell. La galeria de migdia, un element afegit per l’au-tor, disposa a més dels estucs ja comentats, d’un ritme d’arcs apuntats sobre un gran arc rebaixat. Tota l’obra respira un substrat oníric, «surrealista dadaista», com comenta el tractadista Carlos Flores.

PallejàEl Baix Llobregat

Municipi de la ribera dreta del Llobregat centrat per la població de Pallejà, situada al peu de l’antiga N-II i de la moderna A-2. La població, que ha conegut un gran augment de població (uns deu mil habitants) compta amb algunes cases residencials notables i de regust modernista. L’església de Santa Eulàlia és del segle xix. Té un nucli antic amb cases destacades, com la casa del comú, Can Pablo o elements de Can Sona vell. És remarcable sobretot el castell de Pallejà, un notable edifici del segle xvii, bastit sobre un d’anterior, rectangular i amb torrelles de defensa als angles superiors. Conserva res-tes de pintures ornamentals del segle xvii. Serví després d’hostal i de caserna i avui dia és una casa destinada a fins culturals que estatja el Museu Municipal, amb col-leccions d’arqueologia local i objectes antics d’ús agrícola.

Palol de RevarditEl Pla de l'Estany

Població rural situada entre Girona i Ba-nyoles, prop de l’autovia C-66 que enllaça ambdues ciutats. És interessant el petit con-junt que formen el seu castell i l’església

Palol de Revardit. Castell i església parroquial de Sant Miquel / DGPC Jordi Contijoch

PARDINES 323

indústries tèxtils i de paper, però ara ha es-devingut bàsicament un nucli residencial. Corona la població el castell del Papiol, visible d’arreu, un edifici medieval, refet en bona part el segle xv, a l’entorn del qual es va edificar la població, que té alguns remarca-bles edificis antics, com la casa rectoral, un antic casal gòtic. L’església de Santa Eulàlia és moderna i s’acabà el 1950. L’antiga par-ròquia, Santa Eulàlia de Madrona, ara san-tuari de la Salut del Papiol, conserva bona part d’un antic edifici preromànic, englobat dintre una ampliació romànica del segle xi, amb tres absis ornats d’arcuacions llombar-des i en disposició trevolada. A l’extrem est del terme, sota el puig de Madrona, hi ha les restes d’un antic poblat ibèric.

PardinesEl Ripollès

Típica població pirinenca que centra una alta vall entre el Puig Cerverís, el Taga i la Serra Cavallera. Es comunica per la carre-tera local GIV-5262 amb Ribes de Freser. Destaca en la població l’església parroquial de Sant Esteve, en part romànica, ampli-ada el segle xviii. Sobre l’antic absis hi ha una torre campanar semiesfèrica, prop de la qual hi ha restes del castell de Pardines,

Jaume Pi i Figueres i a l’alcalde Pere Servià. Un passeig per la vila vella permet admirar antics casals, com l’antiga i la moderna casa de la vila i Ca la Pruna, ara convertida en casa de cultura i que estatja un petit Museu d’Arqueologia Submarina. El carrer Major té notables trams coberts i arreu es nota un afany, sovint no gaire reeixit, de convertir el nucli antic en un indret d’atracció turística. La vista de què es gaudeix des de la part alta del Pedró és ampla i meravellosa. El terme té antigues masies fortificades dels segles xvi i xvii molt interessants, com el mas del Puig, el mas Roig, el Molí de Pals, etc. El nucli antic fou declarat conjunt historicoartístic el 1973, sota del qual hi ha el raval o poble modern, conegut com a «Samària».

El Papiol *El Baix Llobregat

Municipi situat a la banda esquerra del Llobregat, separat del Vallès Occidental per la riera de Rubí. Es troba estratègicament situat prop del punt de confluència de les au-topistes AP-2 i AP-7, bé que s’hi accedeix per les sortides de Molins de Rei de l’A-2 i l’AP-2, seguint un tram de la carretera comarcal vers Sabadell i Terrassa. Tradicionalment era un petit nucli industrial amb bòviles i

Pals. Església parroquial de Sant Pere / DGPC Jordi Contijoch

P

324 PASSANANT

amb el veïnat de Riuràs, formen el seu terme, junt amb algunes masies disperses; entre les quals cal esmentar el mas Savalls, una gran masia dels segles xvii-xviii, on va néixer el popular general carlí Francesc Savalls i Massot (1817-1885). Destaca en el poble de la Pera, d’estrets carrerons amb passatges coberts amb volta, l’església parroquial de Sant Isidor de la Pera, un gran edifici go-ticorenaixentista del segle xvii, amb absis poligonal, una nau de tres crugies amb volta de creueria, mènsules i claus de volta escul-pides. La seva decoració és de tipus renai-xentista, sobretot en el portal amb frontó sostingut per columnes cilíndriques i en els elements d’escultura, de tipus popular i ca-ricaturesc. De l’absis de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà, de tipus romànic (se-gle xi), amb la façana molt modificada, en procedeix un notable conjunt de pintura romànica amb representacions del panto-cràtor entre els símbols dels evangelistes i escenes del cicle de la Nativitat de Crist, ara al Museu d’Art de Girona. Púbol forma un notable conjunt, amb restes encara de muralles i portals. Hi destaca l’església de Sant Pere de Púbol, un edifici gòtic del se-gle xiv, amb reformes posteriors, de la qual procedeix el retaule de Sant Pere de Pú-bol, una de les obres mestres de la pintura gòtica de Bernat Martorell (1437) i que ara presideix l’altar de la capella de Sant Pere annexa a la catedral de Girona. També és notable el castell de Púbol, un petit palau goticorenaixentista, molt modificat, que es distribueix entorn d’un pati central, un dels costats del qual és ocupat per l’església. Fou algun temps residència de Salvador Dalí, que el va adquirir el 1970 i el va regalar a la seva esposa Gala, que més tard hi va ser enterrada. Dalí va fer-lo restaurar en part

ara una casa del poble, antiga residència del vescomte de Cerdanya. Té cases amb balconades de fusta de tradició pirinenca. La població es divideix en barris o petits nuclis rurals escampats pel terme. En un d’aquests, el de Puigsac, hi ha la capella de Santa Magdalena, un edifici romànic del segle xii, molt restaurat, situat en un indret que és un ample mirador de la vall.

Passanant *La Conca de Barberà

Demarcació municipal que s’estén per uns altiplans on coincideix la Conca de Barberà amb la Segarra i l’Urgell. Es comunica per una carretera local que passa per Forés i Ciu-tadilla amb la C-14 de Tàrrega a Montblanc. Integren el terme els antics nuclis i centres històrics de Passanant, Bell tall (aquest al peu de la carretera de Tàrrega) i la Glori-eta, Pobla de Ferran i la Sala de Comalats, aquest protegit com conjunt històric el 1999, tots amb el seu castell i la seva parròquia, dels quals queden torres i antigues esglésies. És remarcable l’església parroquial de Sant Jaume de Passanant, al centre d’aquest petit poble, un edifici barroc iniciat a finals del segle xvii i completat entre 1770 i 1778. Dintre del mateix segle xviii es va construir en aquesta església el cambril de la Mare de Déu de Passanant, que guarda, després de la destrucció de què va ésser víctima el 1936, quatre alts relleus barrocs de molt mè-rit amb escenes de la vida de Maria, així com altres restes de decoració i medallons amb teles pintades.

Pedret, Sant Quirze deVegeu Cercs.

PelagallsVegeu Plans de Sió.

La Pera *El Baix Empordà

Municipi situat al NW de la comarca, mig envoltat pel Gironès. En travessa un extrem del terme la carretera C-66 de Girona a Pala-mós per la Bisbal d’Empordà, de la qual surt un petit brancal vers la Pera i d’aquest altres fins a Pedrinyà i Púbol. Aquests tres pobles,

Passanant / DGPC Jordi Contijoch

PERALADA 325

pels almogàvers en la guerra contra Felip V l’Ardit de França. El 1599 els seus senyors esdevingueren comtes de Peralada. Els seus descendents restauraren el vell castell de Peralada a finals del segle xix donant-li el caràcter afrancesat que encara té avui dia. És un gran palau que conserva uns pocs elements de la primitiva construcció gòtica de després de 1285, però la major part cor-respon a l’obra feta els segles xvi i xvii pels seus antics comtes. Aquests el varen trans-formar en l’actual gran palau rectangular entorn d’un pati central, reformat el segle xviii interiorment i ampliat a la fi del segle xix pels darrers comtes. Dirigí l’obra l’arqui-tecte francès Grant, que donà al castell un aire de château francès, completat pel gran parc jardí que l’envolta, projectat el 1877 per François Duvilliers. Destaquen a la façana oriental dues antigues torres rodones (segle xvii) coronades per corseres molt esceno-gràfiques del segle xix, que donen la silueta més típica del castell palau. Fou adquirit per M. Mateu el 1923, que en completà la res-tauració i l’enriquí i afegí moltes obres d’art al conjunt de les que ja tenia. Elles foren la base del seu museu, incrementat amb peces abans exposades al castell palau quan un bon sector d’aquest es va convertir en el conegut Casino de Perelada. La vila, situada en un petit turó, tingué dos cercles de muralles,

amb alguns elements característics de la seva fantasia. El Castell Gala Dalí de Púbol, obert al públic des de 1996, permet desco-brir un edifici medieval on Salvador Dalí va materialitzar un desbordant esforç creatiu pensant en una persona: Gala.

Peralada **L’Alt Empordà

Important vila i terme empordanesos, als quals es va unir el 1974 l’antic municipi de Vilanova de la Muga. La vila és un petit cen-tre de confluència de carreteres locals vers Figueres, Castelló d’Empúries i altres locali-tats veïnes. És una vila d’història molt antiga que existia, segons troballes arqueològiques fetes al lloc, en les èpoques hel·lenística i ro-mana. El seu nom antic era «Tolon», una de-nominació que subsistí amb la de «Peralada» entre 880 i 990, fins que el nom segon, que era el de l’antic pagus o comtat que l’envol-tava, va acabar per denominar també la vila i el castell. Fou un comtat sense comtes su-peditat sempre al comtat d’Empúries. Vers el 1080, un fill dels comtes d’Empúries va iniciar la dinastia dels vescomtes de Perala-da, que després es convertí en la dels de Ro-cabertí. Els vescomtes erigiren el seu palau a la població, que fou reedificat a finals del segle xiii després de la destrucció de la vila

La Pera. Castell de Púbol / DGPC Bob Masters

P

326 PERAMEA

peces de procedència castellana i italiana, ceràmica catalana dels segles xvi al xix, monedes antigues, vella ferramenta i restes arqueològiques. Una de les seccions conté escultures gòtiques i una bona col·lecció de peces escultòriques i capitells romànics, al-guns procedents de Sant Pere de Rodes. Als soterranis hi ha el Museu del Vi - Castell de Peralada, vinculat a les Caves Peralada. Tot això forma el conjunt del Castell Palau de Peralada, a extramurs de l’antiga pobla-ció bé que tocant-hi. El poble agregat de Vilanova de la Muga, abans emmurallat, té antics casals dels segles xv-xviii i una no-table església parroquial de Santa Eulàlia, un edifici romànic de tres naus i tres absis amb algunes modificacions i un campanar dels segles xvii-xviii. És notable, al nord-est del poble, el gran mas de les Torres, gòtic, reformat el segle xvii, de planta rectangu-lar amb pati central, dues torres angulars i obertures goticorenaixentistes.

PerameaVegeu Baix Pallars.

Peramola *L’Alt Urgell

Vila i terme del sector més meridional de la comarca, a la dreta de la vall del Segre, a la fèrtil ribera de Peramola, protegida al nord-oest per un seguit de muntanyes que van dels 800 als 1.100 metres. Es comunica per la carretera local LV-5812, que enllaça amb la C-14 de Balaguer a la Seu d’Urgell i s’inicia prop de la presa del pantà d’Oliana. La vila té algunes notables cases dels segles xvii i xviii, restes del castell de Peramola sota el Casino i Cal Racó. Dins l’àmbit del cementi-ri conserva l’antiga església parroquial de Sant Miquel, un edifici romànic del segle xii, restaurat recentment, amb la façana i l’absis ornats d’arcuacions llombardes. També cal destacar, sobre un cingle, damunt del Grau d’Oliana, el santuari de la Mare de Déu de Castell-llebre, a l’entrada del congost del Segre, un edifici romànic amb un campanar de torre amb finestres geminades als dos dar-rers pisos. El presideix una imatge mariana gòtica, d’alabastre, de 18 centímetres.

El terme té antics nuclis de poblament, com Cortiuda i Nuncarga, amb antigues esglésies romàniques, així com masos de

l’un dels segles x-xi, del qual queden escas-sos vestigis, i un segon recinte, més ampli, construït després de l’incendi i el saqueig de 1285. D’aquest queden notables fragments de murs i dues torres. La plaça Major, en part porticada, té alguns edificis gòtics, un xic modificats, com la casa de la vila i la que es considera casa natal del gran cronista ca-talà Ramon Muntaner (1265-1336). La ma-joria de cases són dels segles xvii i xviii, moment de gran esplendor agrícola de la vila. Destaca la casa Avinyó, edifici senyo-rial del segle XIII, residència del marquès de Camps. L’església parroquial de Sant Martí és un gran edifici del segle xviii que conserva un llenç de mur romànic, amb un timpà encastat de l’antiga porta romànica i un campanar gòtic dels segles xiv-xv. Se’n conserva, restaurat i a manera de pèrgola, un claustre romànic~ dit «de Sant Domènec», procedent d’un monestir de canonges agus-tinians, ocupat des de 1578 per frares domi-nicans. És obra del pas dels segles xii al xiii i té els capitells ornats amb escenes bíbliques, temes relatius al bestiari o motius vegetals. És remarcable el convent del Carme de Peralada, situat fora de la vila i ara integrat pràcticament al conjunt del castell, erigit el 1293 sobre un antic convent dels Germans de la Penitència. L’església és un edifici gòtic, de capçalera poligonal amb capelles entre els contraforts, acabat entorn de 1400. Guarda sepulcres dels Rocabertí i d’altres famílies empordaneses. L’edifici conventual fou recuperat i reclamat com a propi pels Rocabertí, després de l’exclaustració (1835), perquè hi tenien les sepultures. Es disposa entorn d’un claustre gòtic (segle xiv) d’arcs esvelts amb fines columnes quadrilobulades i capitells amb decoració floral i geomètri-ca. Aquest convent, degudament restaurat, és seu avui dia del Museu de Peralada que estatja sobretot les col·leccions aplegades per Miquel Mateu, el seu propietari i restau-rador. També guarda l’antiga biblioteca dels Rocabertí, molt incrementada pels senyors Mateu, amb més de 50.000 volums, uns 200 incunables i bibliografies especialitzades, així com un notable fons documental. Moltes obres d’art exposades al claustre i convent del Carme foren aplegades pels Rocabertí, una col·lecció que continuaren i ampliaren els Mateu. El Museu de Peralada conté com a seccions principals una famosa col·lecció de vidres catalans complementada amb

PINEDA DE MAR 327

va ampliar-se amb dos ravals, el Jussà i el Sobirà, que foren inclosos dins la muralla, ampliada els segles xv-xvii. Li resta encara l’anomenat «Portal de Romanyà», d’am-ples dovelles, amb l’escut del monestir de Pedralbes, que fou senyor de la vila entre 1431 i 1822. La població té notables edificis, com la Casa Sastre, amb uns interessants esgrafiats moderns obra de Ferran Serra o «Ferdinandus» (1905-1988). Són remarca-bles la casa medieval gòtica de Can Borrell, l’anomenada «Casa de les Voltes del Raval Jussà», cases porticades del Mercadal, etc. El castell conserva molts elements, però fou objecte d’una total restauració el 1916. L’es-glésia parroquial de Santa Maria (segles xii-xiii) té elements romànics i gòtics, però fou totalment transformada el segle xviii i en temps moderns en construir-s’hi el presbi-teri i l’absis neoromànics.

Pineda de Mar *El Maresme

Població costanera situada al NE de la co-marca, entre Calella i Santa Susanna. És una població dedicada tradicionalment a la pes-ca, a l’agricultura i a la indústria del gènere de punt, i que a partir dels anys cinquanta del segle xx va entrar en el boom turístic, amb nombrosos hotels i apartaments, en bona part com a perllongament de la veïna pobla-ció de Calella. El primer nucli de Pineda va formar-se el segle xiii, al llarg de l’antic camí ral, dins del terme del castell de Montpalau, que té les seves ruïnes en la part alta del ter-me, a l’indret on hi havia un antic nucli de poblament ibèric, accessibles per una pista asfaltada. La vila de Pineda de Mar té un nucli antic, amb algunes cases amb finestrals gòtics, bé que hi predominen les dels segles xviii-xix. Aquest s’enllaça amb el nucli de cases de ran de mar o barri de pescadors, del segle xviii, a través del carrer de la Mar. Destaca la plaça de les Mèlies, un ample pas-seig amb la Biblioteca Popular erigida el 1922 pel seu famós alcalde Manuel Serra i Moret (1914-1922). L’església parroquial de Santa Maria té la nau central bastida el segle xvi i les laterals i el campanar el segle xviii. Una inscripció de la llinda de l’església recorda una ràtzia feta a la vila, amb molts captius, pel corsari Dragut el 1545. Al vessant del turó de la Guàrdia hi ha quatre arcs d’un antic aqüeducte romà, damunt la riera de Pineda,

vella tradició històrica i capelles com les de-dicades a la devoció de Sant Honorat, Sant Salvador del Corb o Sant Martí de Montlleir, sovint en estat ruïnós.

PeratalladaVegeu Forallac.

El Perelló *El Baix Ebre

Al terme municipal del Perelló trobarem les pintures rupestres de Cabra Feixet~, declarades Patrimoni Mundial per la UNES-CO el 1998. Es localitzen en un abric orientat al SE del massís de Cabra Feixet, a la vessant oriental de la serra del Cardó, i estan agru-pades en tres àrees diferents de la cavitat. Aquestes pintures tenien un valor religiós i màgic. La màgia de la caça convertia a Cabra Feixet en un santuari, una mica apartat de les coves on habitava la tribu.

Tot i que el pas del temps i la incons-ciència de la gent ha fet que se’n perdi una bona part, encara se’n conserven unes quan-tes figures que mostren un caçador amb un feix de sagetes a la mà, una cabra i un cér-vol. Es calcula que les pintures tenen entre 15.000 i 25.000 anys i estan considerades les més antigues del territori. S’hi pot accedir fàcilment per una ruta ben senyalitzada.

Piera *L’Anoia

Antiga vila i ampla demarcació municipal de l’extrem S de la comarca en contacte amb l’Alt Penedès. La població s’estén al llarg de la carretera B-224, que l’enllaça amb Mar-torell i continua fins a Capellades, que va reemplaçar l’antic camí ral d’Aragó. For-men el seu terme diferents barris o veïnats històrics com el de Sant Jaume Sesoliveres, Freixe, la Fortesa o el Badorc, i altres més moderns com Can Canals o Can Bou, on s’han creat urbanitzacions. També compta amb un conjunt d’importants masies histò-riques de noble arquitectura. La vila, centre d’una antiga baronia, va formar-se als peus de l’antic castell de Fontanet o de Piera, transformat en residència de la casa reial en els seus desplaçaments vers la Catalunya interior. El nucli primitiu té forma allargas-sada com de població de camí, però aviat

P

328 EL PINELL DE BRAI

dels cellers cooperatius que va realitzar l’arquitecte Cèsar Martinell. Es tracta del Celler Cooperatiu del Sindicat Agrícola~, construït entre els anys 1919 i 1922, situat al carrer Pilonet, 8 i protegit com a MHA des del 2002. El celler està format per tres naus (havien de ser quatre) cobertes a dues ai-gües sobre bigues de fusta. L’estructura que suporta l’embigat i el conjunt de la coberta són arcs parabòlics equilibrats de maons aplantillats d’una extraordinària lleugeresa, creant a l’espai interior una gran transpa-rència, competint fins i tot amb el que havia fet quasi simultàniament a Gandesa. Estem davant d’una obra que, tot i néixer d’una forta inspiració modernista i gaudiniana, es pot considerar ja plenament noucentista per l’ordre i el classicisme que presenta. La façana disposa d’un gran fris de 45,50 me-tres de ceràmica vidrada de peces de 20x20 centímetres pintat pel pintor Xavier Nogu-és amb escenes relacionades a les tasques pròpies dels cellers, tractades amb ironia i

del segle iii de la nostra era. Foren declarats monument historicoartístic el 1983. També conserva a l’extrem nord d’un modern polí-gon industrial, prop la C-32, les destacades ruïnes de la casa forta de Menola.

El Pinell de Brai ***La Terra Alta

Terme situat al SE de la comarca, al lí-mit amb la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. El sector nord-occidental és accidentat per les serres de Pàndols i de Cavalls. Va originar-se en virtut d’una carta de poblament del preceptor templer de Miravet el 1198. La població era closa, emmurallada en alguns llocs ran mateix del cingle, com es pot ob-servar encara a les cases de l’extrem del sud-est. L’església parroquial de Sant Llorenç, al capdamunt d’una llarga escalinata, és de tradició barroca.

En aquest municipi es troba l’obra possi-blement més madura i perfecta del conjunt

El Pinell de Brai / DGPC Josep Giribet

El Pinell de Brai. Celler Cooperatiu / DGPC Josep Giribet

PLANS DE SIÓ 329

tius senescals dels comtes de Barcelona. El castell dominava tota la vall. És cèlebre perquè va ésser l’escenari de les lluites dels remences i el lloc on es féu fort el seu cab-dill, Francesc de Verntallat. Aquestes lluites s’acabaren amb l’alliberament dels pagesos, motiu pel qual s’hi celebrà el cinquè cente-nari de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Les seves encara notables ruïnes són a 599 metres d’altitud, al límit amb el muni-cipi de Sant Feliu de Pallerols. Es conserven restes de la muralla que cloïa el recinte, de la torra mestra cilíndrica, parets de diver-ses estances i una bella cisterna amb volta apuntada. La resta del terme està format per grans ma sies, moltes de bonica estam-pa, i les antigues parròquies de Cogolls, les Encies i Sant Pere Sacosta, aquesta darrera totalment en ruïnes.

PlanolesEl Ripollès

Terme més petit de la vall de Ribes, situat al peu de la carretera N-152 de Barcelona a Puig-cerdà en la seva pujada de Ribes a la collada de Tosses. El poble, a l’esquena del Rigard, és a 1.136 metres d’altitud. L’església parroquial de Sant Vicenç és romànica i el seu absis està ornamentat amb arcuacions llombardes. El seu atri romànic fou transformat en segona nau el segle xviii, un fet que va posar en evi-dència una restauració recent.

El poble veí de Planès, un quilòmetre més amunt del Rigard, és, com Planoles, un petit nucli residencial i d’estiueig. La seva església de Sant Marcel, amb absis rodó i campanar d’espadanya, conserva la coberta de pissarra i s’emmarca en un paisatge esplèndid.

Plans de Sió *La Segarra

Aquest nou municipi comprèn els antics municipis de les Pallargues i de l’Aranyó, amb molts petits agregats com Pelagalls, Sisteró, Mont-roig, Concabella, Montcortès, Hostafrancs, Canós i Ratera, que es comuni-quen per carreteres locals amb Agramunt, Guissona, Cervera i Tàrrega. S’estén per la vall mitjana de la Ribera del Sió, a ponent de la comarca, tocant la d’Urgell. El paisatge predominant del terme són els camps de ce-reals, amb alguns ametllerars. Tots els pobles que formen el municipi són ben típicament

humor. Aquests elements decoratius, que van ser fets per Nogués durant la dècada de 1920, no foren col·locats a l’edifici fins a la dècada de 1950. Aquesta obra va influir decisivament al fet que als cellers de Mar-tinell se’ls designés genèricament com a les «Catedrals del Vi».

El Pla de Santa Maria *L’Alt Camp

Dit antigament «el Pla de Cabra» per refe-rència al proper castell de Cabra (municipi de Cabra del Camp), un castell que ja no exis-teix. La vila està formada per un conjunt de carrerons entorn de l’església parroquial de Santa Maria, del segle xviii, la construcció de la qual va estar a punt de fer desaparèixer la magnífica església romànica anterior, dedi-cada avui a sant Ramon de Penyafort: aquesta era l’antiga parroquial, però es dreçava als afores i per això es construí la nova. L’esglé-sia de Sant Ramon~ s’aixecà el segle xiii i consta d’una nau amb transsepte, coberta amb voltes apuntades i absis semicircular. És un dels exemplars més interessants de la comarca. Tot l’edifici és bastit amb carreus perfectament tallats i escairats i té permò-dols de cornisa esculpits. En destaca la bella portalada de vuit columnes per banda dis-posades de biaix, amb capitells ornamentats que sostenen sengles arquivoltes. El timpà és llis, però a la llinda hi ha un baix relleu amb la Verge i l’Infant, escenes de l’adoració dels Mags a l’esquerra i l’Anunciació a la dreta. El seu cimbori és modern, el primitiu es demolí quan es volia aterrar tot el temple per aprofi-tar les pedres per la nova església parroquial, bastida a la fi del segle xviii.

Les Planes d’HostolesLa Garrotxa

Municipi situat a migdia de la comarca, al límit amb la de la Selva. Comprèn la major part de la vall d’Hostoles, a la conca mitjana del riu Brugent, vora el qual es troba un antic corrent basàltic. S’hi arriba per la carretera C-63 de Santa Coloma de Farners a Olot, paral·lela al riu. La població, d’uns dos mil habitants, és a la plana al peu de l’esmentada carretera sense gaires restes remarcables. Aigua amunt del poble, aturonat a l’esquerra del Brugent, hi ha l’antic castell d’Hostoles, que pertanyia al famós llinatge dels primi-

P

330 LA POBLA DE CLARAMUNT

sia parroquial de Santa Anna és un petit edifici del segle xvi. Encara dins el municipi, és notable però en un estat molt ruïnós el castell de Concabella, també renaixentis-ta, així com l’església de Sant Salvador de Concabella, romànica, amb una portalada de l’escola lleidatana. A Ratera destaca el molí castell, molt restaurat.

La Pobla de Claramunt *L’Anoia

El terme és uns 6 km al SE d’Igualada, a la vall de l’Anoia. Hi passa la carretera C-15 d’Igualada a Sitges. El poble nasqué d’una carta de poblament que els Claramunt, se-nyors del castell i terme, atorgaren el 1344, després que una riuada negués el primitiu nucli de la Pobla Vella, a l’esquerra del riu. La indústria paperera hi té tradició i assolí la seva gran esplendor als segles xviii i xix. La població és situada a la dreta del riu, als vessants de la muntanya del castell de Cla-ramunt, que fou una important avançada del comtat de Barcelona en la colonització del país. Està format per diverses barriades entorn del riu Anoia i té al centre l’església de Santa Maria, d’estil barroc neoclàssic, acabada el 1793, on es venera la imatge ro-mànica de la Mare de Déu de la Llet. El cas-tell i el terme pertanyeren originàriament als Claramunt i posteriorment passaren als

segarrencs. N’és un exemple les Pallargues, el cap del municipi, i que té la parròquia de Sant Salvador, un edifici neoclàssic amb un antic castell que pertanyé originàriament als bisbes d’Urgell, amb obra gòtica i renaixen-tista. El petit nucli de Pelagalls és prop de la bella església de Sant Esteve~, romàni-ca, que va ser consagrada el 1180 (declarada monument historicoartístic el 1982), i que té un portal amb tres arquivoltes en degrada-ció, sostingudes per columnes amb capitells i impostes esculpides amb motius vegetals, zoomòrfics i sanefes. El timpà mostra una escultura en baix relleu molt rústica d’exe-cució: un personatge dempeus i coronat, a manera de pantocràtor rudimentari, dins una màndorla sostinguda per dos acòlits en actitud de reverència. El poble de l’Aranyó, al qual s’entra per un portal i un carrer co-bert, és centrat pel seu gran castell renai-xentista, amb una torre a ponent, un portal de grans dovelles i un escut d’armes partit entre bandes i àligues pertanyent als Agu-lló, senyors de Bellveí, que el reconstruïren vers el 1569. Prop de la carretera de Cervera a Agramunt hi ha el petit nucli de Montcortès de Segarra, presidit pel seu gran i notable castell, també renaixentista i un dels més interessants de la comarca. De planta rec-tangular, té dues torres bessones quadrades, portal adovellat, finestres amb motllures i galeria d’arcs rebaixats a les golfes. L’esglé-

La Pobla de Claramunt. Castell de Claramunt / DGPC Josep Giribet

LA POBLA DE LILLET 331

ció hi ha ara el centre de la vila. La Pobla fou un petit nucli industrial al qual arribava un trenet que seguia fins a la gran fàbrica del Clot del Moro, fora ja del seu terme, ara Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug (MNACTEC); se n’ha refet una de les estacions perdudes.

Vers les antigues fàbriques hi ha un pas-seig paral·lel al Llobregat que porta a la font de la Magnèsia i als jardins Artigas, dissenyats per Gaudí. Un xic apartat del nucli, per la vall de l’Arija, es troba l’antiga parròquia de Santa Maria~, que fou en els seus orígens un petit monestir canonical. És un edifici romànic, força restaurat, però que conserva tota la seva estructura bàsica original del segle xii. Des del 1999 és MHA. Li fa costat un claustre rústic de quatre ar-cades per banda, sense escultura i restes del clos i casa monàstica. Molt a prop té Sant Miquel de Lillet, una bonica església circu-lar del segle xii, amb un absis rodó, coberta amb cúpula semiesfèrica. Sobre un penyal veí hi ha restes de l’antic castell de Lillet. El terme té també l’antiga parròquia de Santa Cecília de Riutort, romànica, i el santuari de Santa Maria de Falgars, amb un edifici en gran part romànic, modificat per fer-lo més gran, amb una acollidora hostatgeria i on es venera una imatge gòtica de santa Maria alletant el Fill.

Cardona, que els convertiren en el centre de la baronia de la conca d’Òdena, de gran extensió. Del castell de Claramunt, que fou destruït en la guerra contra Joan II (1463) i reconstruït després, en resten encara murs imponents, com la muralla del recinte infe-rior o jussà, reforçada per massisses torres cilíndriques i quadrades, amb una cisterna interior. Al cim en destaca una gran torre poligonal, adossada a la muralla que, per la part de dins, fa costat a unes sales amb vol-tes gòtiques força senceres, amb espitlleres vers llevant i torres quadrades als angles. En un extrem d’aquest recinte hi ha les ruïnes de l’església romànica de Santa Maria, de tres naus, de la qual es conserven l’imponent absis central i un dels laterals, ornamentats a l’exterior amb lesenes i arcuacions (segle xi), així com restes de les parets. Entre aquesta església i la muralla, el 1303 es bastí una pe-tita capella dedicada a Santa Margarida, de planta rectangular, que encara té culte.

Dintre d’una antiga casa pairal del segle xvii situada prop de la població, les Figue-res, s’ha creat el museu el Celler de l’Art, format per una notable mostra de mobiliari català dels segles xvii al xix i una col·lecció d’art popular.

La Pobla de Lillet *El Berguedà

Al límit amb el Ripollès, la vila és situada a la confluència de l’Arija amb el Llobregat. S’hi arriba per la carretera local B-502, que surt de la C-16 o Eix del Llobregat a Guar-diola de Berguedà i després continua vers el Ripollès a través del Coll de Merola. Forma-da a partir d’una carta de franquesa atorgada pels senyors del lloc el 1297, el nucli antic de la Pobla es troba un xic enfilat a la dreta del Llobregat. És un sector de petits carre-rons estrets amb una plaça porticada molt tancada i envoltada de porxos i una església parroquial del segle xviii, amb portal barroc clàssic de les obres del Morató. Guarda un Crist Majestat, molt restaurat, procedent de l’antic monestir canonical. Després de l’aiguabarreig amb l’Arija el poble s’esten-gué vers llevant, comunicat per quatre an-tics ponts, el més destacat el Pont Vell, dels segles xii-xiii i el de la Petita, del segle xvii, que comunicava amb el barri de les Coromi-nes, l’expansió de l’antic nucli vers llevant. Al punt d’unió dels dos sectors de la pobla-

La Pobla de Lillet. Jardins Artigas / CE09 Ferran Lavall

P

332 LA POBLA DE SEGUR

1792, és romànica i fou consagrada el 1122; és un petit edifici amb arcuacions llombardes i lesenes a l’absis. En procedeixen unes mag-nífiques pintures romàniques, avui al Mu-seu Diocesà de Barcelona, que representen l’apocalipsi. Entre les modernes edificacions resten encara algunes antigues masies. Té un petit museu municipal, amb troballes arqueològiques fetes al terme i antics uten-silis i temes d’etnologia local.

El Pont de BarL’Alt Urgell

L’antic poble de Pont de Bar, situat a la zona pirinenca de l’Alt Urgell, va sofrir unes inundacions molt greus l’any 1982, que van significar que es destruís pràcticament del tot. Aquest tràgic esdeveniment i la com-provació que el subsòl era inestable van aconsellar fer un poble nou en un altre em-plaçament.

El poble nou es va construir en una zona propera a l’antic (a uns mil metres). L’autor del projecte va ser l’arquitecte Lluís Vidal Arderiu i les obres es van fer entre els anys 1983 i 1988. És un petit nucli amb un progra-ma que pretén recuperar l’antic. En conjunt, l’ajuntament, la capella, la fonda i 11 habitat-ges, a més dels espais per magatzems, horts, etc. Es va optar des del primer moment per materials prefabricats, com el bloc de formi-gó. La topografia del terreny exigia murs per crear les plataformes necessàries per encabir racionalment totes les activitats. Així, en la zona baixa, més propera a la carretera, es reserven els espais per a la recollida de la llet, etc. Els horts, peces fonamentals en l’econo-mia i la tradició de les famílies, se situen per sobre d’aquest primer nivell i per sota del su-perior, destinat als habitatges i les relacions de comunitat. Les diverses tipologies respo-nen a les necessitats dels usuaris, ramaders o pagesos, amb magatzem, era i solana a la planta superior o «cap de casa».

El Pont de Suert ***L’Alta Ribagorça

Capital de la comarca, a la vall de la No-guera Ribagorçana, en plena zona pirinenca. La vila és lloc de pas vers els centres turístics de la Val d'Aran i de la Vall de Boí. Hi ha una central hidroelèctrica, alimentada pel pantà de Llesp. Integren el seu dilatat terme un

La Pobla de Segur *El Pallars Jussà

Vila, situada a l’aiguabarreig del Flamicell amb la Noguera Pallaresa, capital del sec-tor nord de la Conca de Tremp i de les valls adjacents. La població és un important nus de comunicacions, on la carretera N-260, procedent del Pont de Suert, gira vers Sort i on acaba la C-13, procedent de Balaguer i de Tremp. També és final de la línia de fer-rocarril procedent de Lleida. Destaca com a centre comercial (el 1315 obtingué la cele-bració de mercat) i de serveis. Fou vila closa i guarda un bon sector del nucli antic, però l’activitat és avui dia als nous barris que con-formen la vila moderna. L’església parroqui-al, malmesa i restaurada diverses vegades, és dedicada a la Mare de Déu de la Ribera. Es tracta d’una obra neoclàssica de la fi del segle xviii amb decoració moderna. A la part nova hi ha alguns edificis modernistes, com l’antiga farmàcia, la casa Mauri i el complex del molí de l’Oli, on hi ha la casa de la vila. A la façana de l’antic molí, una escultura mo-dernista de Josep Llimona representa sant Josep. La casa del Comú dels Particulars té influència del racionalisme del GATCPAC. Té tradició l’antic ofici, ara esport, dels ra-iers. Al terme hi ha també els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal, Montsor i Puimanyons i el despoblat de Sant Miquel, d’on es creu que vingueren els primers pobladors de la Pobla. També compta amb algunes esglésies romàniques ruïnoses, la més famosa Sant Pere de les Maleses, al sector de Montsó, un antic monestir benedictí amb les importants ruïnes sota una balma, prop del Collegats.

PobletVegeu Vimbodí.

PolinyàEl Vallès Occidental

A la dreta de la riera de Caldes, no lluny de la carretera de Granollers a Sabadell. L’abans petit municipi de Polinyà ha cone-gut una total transformació perquè es troba formant part del sector més industrialitzat del Vallès, entre Santa Perpètua de Mogoda i Palau-solità i Plegamans. L’antiga església de Sant Salvador (avui «de Sant Martí»), al costat de la parròquia moderna acabada el

EL PONT DE SUERT 333

Santa Maria i la vella rectoria, ara la Casa de cultura. L’eixample modern, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, compta amb noves edificacions i establiments.

Les grans obres d’aprofitament dels re-cursos hidràulics dels llacs de la capçalera del riu Noguera Ribagorçana de la dècada de 1950 van significar una gran commoció en aquelles tranquil·les i llunyanes valls piri-nenques: important immigració, nous barris d’habitatges, noves carreteres, fins i tot, una gran fàbrica de ciment pòrtland propera a les grans obres dels nous pantans i galeri-

gran nombre d’antics nuclis o parròquies, avui dia la majoria despoblats, entre els que destaquen Llesp, Viu de Llevata, Malpàs, les Bordes i Castilló de Tor. La vila, on radica el Consell Comarcal de la Ribagorça, consta de dos sectors ben diferenciats. El nucli vell és a la vora dreta del riu i del pont de la No-guera que li donà el nom. Hi destaquen la plaça porticada del Mercadal, el carrer de Baix, amb arcades i ponts coberts, el carrer Major, amb la Casa Jaumet, barroca, la plaça Major, amb la Casa Cotorí, també del segle xviii, i prop del pont, l’antiga parroquial de

El Pont de Suert. Església parroquial de l'Assumpció / CE09 Maria Dolors Añon

P

334 EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT

ta Magdalena del Pla, avui al cementiri, és una construcció romànica tardana. El poble de Rocafort és presidit pel turó on hi hagué el castell. L’església de Santa Maria~, d’un gòtic tardà, té algun element romànic rea-profitat i la bella tomba gòtica (segle xiv) de Pere de Sitjar, que fou senyor del lloc.

Pontils *La Conca de Barberà

Al sector de l’alt Gaià, al límit amb la co-marca de l’Anoia. L’antic poble de Santa Per-pètua de Gaià, avui abandonat, és al cim d’un penyal, abans que comenci el bonic congost de Santa Perpètua, per on passa encaixat el Gaià. Hi ha les restes del castell de Santa Perpètua, que, avançada pionera en terres de la Marca, posteriorment els comtes de Barcelona cediren als Cervelló. Hi destaca una bella torre mestra, de planta triangu-lar, amb els angles arrodonits. Al seu costat, l’església de Santa Maria és abandonada. Al clos del cementiri, hi ha l’antiga església parroquial de Santa Perpètua, romànica, en estat ruïnós. El nucli de Pontils, amb el seu castell, del qual resten imponents ruï-nes, també pertanyé als Cervelló. I des del castell de Montclar, al NE, hom té una de les millors panoràmiques de la rodalia. Hi ha encara altres antics llocs amb esglésies i castells (Vallespinosa, Seguer i Rocamora), però el més famós és el santuari de Sant Magí de Brufaganya, a la solana del cingle de les Coves, on, segons la tradició, hi fou enterrat l’anacoreta del seu nom. Hi hagué eremites documentats des del segle xiii, i al xvii es bastí l’església actual, al costat de la qual hi ha l’hostal, l’albergueria i la Casa de Sant Magí, que fou dels dominicans, que regentaren el santuari del 1603 al 1835. Prop seu, a l’esquerra del barranc de Sant Magí, hi ha l’oratori de les Fonts, reedificat al segle xviii. És bastit damunt de quatre grans dolls d’aigua, considerada miraculosa (s’hi bastí un hospital al segle xvi), que s’anava a buscar en romiatges la vigília del sant.

PontonsL’Alt Penedès

Població al límit amb les comarques de l’Anoia i l’Alt Camp. Hi porta la carretera local BV-2122, que surt de Vilafranca, passa per Sant Martí Sarroca i després de canviar

es. El centre neuràlgic sobre el territori es va situar al Pont de Suert, on van coincidir alguns dels més prestigiosos enginyers i ar-quitectes del moment, relacionats amb les obres. Dins d’aquest marc es va construir l’església de l’Assumpció, a l’avinguda de Victoriano Muñoz, 27, per projecte de l’ar-quitecte J. Rodriguez Mijares i l’enginyer Eduardo Torroja, autoritat reconeguda en el camp del formigó armat. Aquesta església, d’una sola nau, construïda, no cal dir-ho, en formigó armat, està composta per una sèrie de voltes alabejades de formigó que descan-sen en arcs apuntats, a la manera dels arcs torals medievals. A la façana sud (l’església té la capçalera a l’oest) s’annexen dos cossos, també en forma de closques de formigó, que són la capella del Santíssim i el Baptisteri. A l’exterior i separat del temple es troba el campanar, de gran alçada, format per un pi-lar de formigó formant una estrella de tres puntes. L’obra va significar, en el seu mo-ment, un revulsiu en l’arquitectura religiosa que es feia a tot l’Estat espanyol. El pas del temps no ha devaluat el seu intrínsec inte-rès. Al Museu de Lleida es conserven cinc imatges procedents de l’església vella.

Al límit meridional del terme, cobertes pel pantà d’Escales, hi ha les restes –cada vegada més perdudes per l’acció de l’aigua– de l’antic monestir de Santa Maria de Lavaix, que és cistercenc des del segle xiii. Entre els molts agregats del terme es poden destacar les es-glésies d’origen romànic, com Sant Salvador d’Irgo~ i la Mare de Déu de les Neus d’Ir-go~ (les dues amb categoria de monument protegit des de 1992), Sant Climent d’Iran~ (també protegida des de 1992), Sant Martí de Llesp o la més notable de Santa Maria de Viu de Llevata~, declarada MHA l’any 2000. Entre els despoblats destaca el d’Eri-llcastell, de força interès històric.

El Pont de Vilomara i Rocafort *El Bages

Municipi situat al SE de Manresa, a l’es-querra del Llobregat. La carretera local BV-1229 que surt de Sant Vicenç de Castellet duu als pobles del Pont de Vilomara i de Rocafort, ara aquest connectat també amb Mura. El centre del municipi es troba a Vi-lomara, el nucli del qual es formà vora el magnífic pont d’origen gòtic i reconstruït durant el segle xvii, que li donà el nom. San-

PORQUERES 335

continua vers Tremp, pel Coll de Comiols. La vila vella, abans emmurallada, és centra-da pel carrer Major, porticat, i el de Santa Maria. A l’indret on hi hagué el Portal Nou hi ha vestigis de la capella romànica de Sant Antoni del Portal. L’església de Santa Ma-ria, antiga col·legiata, és neogòtica. Al seu costat, una construcció coberta amb falsa volta fou usada com a sitja durant la domi-nació sarraïna. Domina la vila el tossal de les Forques, on hi ha les restes de l’antic castell, al peu del qual trobarem l’església romànica de Sant Pere~, un magnífic edifici declarat monument historicoartístic el 1931, ben res-taurat. Té tres absis en creu ornats a l’exte-rior amb arcuacions i bandes llombardes, coronats per un alt cimbori de base octogo-nal en bona part reconstruït. Per la festa del Roser a Ponts es canta el Bonjorn i s’hi fa el ballet de Déu. Al terme de Ponts hi ha petits poblets amb esglesioles romàniques, com el Tossal, amb Sant Bartomeu, i Torreblanca, amb Sant Joan.

Porqueres **El Pla de l'Estany

Extens municipi del Pla de l’Estany, amb el centre històric a frec del llac de Banyoles.

de titularitat acaba a Santes Creus. Dalt d’un cim que domina el poble hi ha l’església par-roquial de Santa Magdalena, que conserva la porta romànica. Aigua avall de la riera de Pontons, enfilada hi ha la capella romànica de Sant Joan de la Muntanya, que era la del castell de Pontons, del qual queden uns pocs vestigis. Té un absis rodó amb arcua-cions i lesenes i conserva l’ara antiga. Vora la riera de Pontons hi ha un seguit d’antics molins, dits «els Molinots» i enfront de Sant Joan, a l’altre vessant de la vall, enfilada al pendent rocós, trobem la capella troglodita de Sant Salvador, romànica, en ruïnes. Pel terme hi ha un conjunt d’antic masos que per la seva construcció en pedra es creu que són d’època medieval. El Maspontons és un casal fortificat que dóna nom a un veïnat i abans a una quadra autònoma. Un altre mas fortificat és la Rimbalda.

Ponts *La Noguera

La vila és una petita capital del Segre Mit-jà, un centre comercial i industrial. Cruïlla de comunicacions, hi passa la carretera co-marcal C-14 de Balaguer a la Seu d’Urgell i la C-1412 provinent de Calaf, que per Gualter

Ponts. Col·legiata de Sant Pere / DGPC Josep Giribet

P

336 EL PORT DE LA SELVA

dors. Aquest té l’església de Santa Maria de les Neus, barroca, una torre aïllada i algunes cases remarcables. Al sector costaner s’hi han construït noves cases residencials. El poble de la Vall de Santa Creu, de les ma-teixes característiques, és dominat al sud per la serra on s’alça el conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. El monument més important del terme és el monestir de Sant Pere de Rodes~, el més notable de l’Empor-dà i un dels més coneguts i visitats del país. Hi porta la carretera local GI-604, que es desprèn de l’N-260 a l’alçada de Vilajuïga, on arrenca la GI-P-6041, que acaba a l’àrea d’aparcaments situada sota. Hi arriba també una pista asfaltada que puja directament des del Port de la Selva. La visita pot començar per l’església de Santa Helena~, antigament «de Santa Creu», envoltada d’un antic poble tancat amb muralles, del qual ara només queden les ruïnes i els dos portals d’entrada al clos fortificat. L’església de Santa Helena, declarada MHA el 1997, té una disposició inicialment preromànica, ampliada més tard a tres naus, amb elements constructius va-luosos en els murs i en la torre de finestrals ultrapassats, acabada amb un airós campanar d’espadanya. Un petit i obert camí d’uns deu minuts porta al conjunt monumental de Sant Pere de Rodes. El monestir és precedit d’un espai d’acollida on és pot reposar, demanar informació o veure l’audiovisual que prepa-ra a la visita. Aquesta comença per la gran església abacial, una obra excepcional dins l’arquitectura romànica catalana. De datació complicada per la seva originalitat arquitec-tònica, ara ja és admesa la seva construcció a finals del segle x fins a mitjan segle xi. Des-prés d’un gran atri espoliat de la seva gran portada del segle xii, de la qual es mostren uns fragments, i de les velles tombes de com-tes i magnats, s’accedeix a l’església de tres naus, la central molt alta i ampla i les laterals

El terme té el centre administratiu a mig-dia de Banyoles, prop del veïnat de Mata, presidit per l’església romànica de Sant An-dreu de la Mata, on hi la Casa de la Vila, semblant a un vell mas del rodal. La resta del terme compta amb interessants esglé-sies romàniques, com la de Pujarnol (Sant Cebrià), amb volta gòtica, on hi ha també la torre Pujarnol (segle xiii) i el dolmen de Pujarnol; la de Sant Cristòfol d’Usall; la de Sant Maurici de Calç, la de Sant Quirze i Julita de Merlant i el santuari de Sant Patllari, a la serra del seu nom, aquest del segle xviii. La majoria es troben envoltades de masos molt destacats i dignes d’admirar. Destaca, tanmateix, l’església de Santa Ma-ria de Porqueres~, un magnífic exemplar del segon romànic (1182) amb un absis tri-lobulat interiorment i capitells historiats a l’arc triomfal. La portalada és excepcional, formada per arcs de ferradura en degradació sobre columnes amb capitells de temàtica vegetal. Ella i el seu entorn tenen categoria de MHA des de 1995. El Mas del Castell si-tuat a davant conté restes de l’antic castell de Porqueres. Prop seu s’ha excavat una vila romana i un temple visigòtic amb ab-sis heptagonal i tombes de l’època. És un lloc molt pintoresc per la presència del llac, amb hostals o llocs d’acolliment de turistes a la riba.

El Port de la Selva ***L’Alt Empordà

Terme al sector nord de la península del cap de Creus, accidentat per la serra de Ro-des. Enrondant la badia del Port de la Selva hi ha el poble, format por dos sectors: el de la badia i el de port, amb establiments de caràcter turístic, un xic separat del nucli an-tic dels segles xvii-xviii, amb la disposició urbanística típica dels vells pobles de pesca-

El Port de la Selva. Monestir de Sant Pere de Rodes / DGPC Bob Masters

EL PORT DE LA SELVA 337

blia romànica és a la Bibliothèque Nationale de París; al Museu Marès de Barcelona hi ha fragments esculpits de la portada romànica; al del Carme de Peralada s’exposen capitells i es poden contemplar diverses peces litúr-giques i artístiques al Diocesà de Girona. A l’església del Port de la Selva, de la qual ja hem parlat més amunt, s’hi venera una gran imatge de Sant Pere, gòtica, que procedeix de Sant Pere de Rodes. Aquest gran cenobi és esmentat des de 878 com a petita cel·la monàstica, discutida per dos gran monestirs: el de Banyoles i el de Sant Policarp de Rasés. Des de 974 es confirma com a independent i unit a la Santa Seu. El noble Tassi i el seu fill Ildesind, abat, el fan créixer i renovar i fan consagrar el temple el 1022. Aleshores prote-git per nobles i Roma, començà una història ascendent de poder i prestigi que en algunes ocasions destorbaren els enfrontaments po-lítics amb França que, almenys un parell de vegades, espoliaren la casa i els seus tresors bibliogràfics. Això féu abandonar el mones-tir a finals del segle xviii i la comunitat es traslladà a Vila-sacra i Figueres fins a la seva exclautració el 1835. En aquell moment el monestir ja havia estat molt espoliat i acabà d’ésser-ho el segle xix fins que el 1970 passà a domini públic i començà la restauració que ha durat fins als darrers anys del segle xx.

a manera de corredors i contraforts. La nau central està reforçada per pilars amb alts plints i columnes adossades amb capitells a la parta alta en els quals uns hi veuen influèn-cies califals i els altres carolíngies. Les naus acaben amb absis, la central amb un gran deambulatori, que es repeteix al pis superior i una curiosa cripta sota el presbiteri. Una acurada visita permet descobrir altres detalls d’estructura i ornamentació que fan singular el temple. D’aquest es passa a unes galeries d’un claustre primitiu descobertes fa pocs anys, amb algunes restes de pintures murals, com les de l’absidiola del fons del presbi-teri. El claustre superior, del segle xii, és totalment refet amb elements allà conservats i altres en diferents museus i col·leccions. Entorn del claustre hi ha la sala capitular i altres dependències monàstiques, que es completen amb els cellers, el palau abaci-al, cases per als monjos, etc. En destaca a la dreta del temple el gran campanar, d’un ro-mànic plenament llombard, per sota del qual hi havia l’antiga porta d’accés al claustre. A l’altre extrem de l’ala meridional, on es dreça el campanar, hi ha la robusta torre mestra de defensa, que es diu que era contra la pirateria que abans infestava aquelles costes. Peces procedents de Sant Pere de Rodes es troben disperses en diversos museus: la famosa Bí-

El Port de la Selva. Monestir de Sant Pere de Rodes / DGPC Norto Méndez

P

338 PORTBOU

de les Muntanyes de Prades, fou declarada conjunt historicoartístic el 1993. Conserva moltes restes de la muralla medieval i dos notables portals adovellats, el més impor-tant dels quals adossat als murs de l’església, dedicada a Santa Maria, de transició del ro-mànic al gòtic, amb una façana renaixentista. Tant l’església com la resta dels edificis antics són bastits amb una pedra vermella, triàsi-ca, molt característica, per la qual cosa hom anomena la població la Vila Vermella. També hi ha elements del seu castell, aprofitats per cases de la vila. A la plaça porticada, mostra de l’esplendor de l’antiga capital del comtat de Prades que fou la vila, hi ha una famosa font esfèrica renaixentista, reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona. L’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, a 2 km a llevant de la vila, construïda vers el 1574, aprofita una balma de tradició eremítica. Al terme s’han fet moltes troballes d’època prehistò-rica, en particular a la cova del Cisterer, i als Castellots hi ha restes de pintura rupestre.

El Prat de Llobregat *El Baix Llobregat

A la vora dreta del riu Llobregat, s’estén entre el riu i el mar. És un poble industrial, conegut sobretot perquè dins del seu terme hi ha l’aeroport de Barcelona, anomenat popularment aeroport del Prat. És el segon aeroport de l’Estat per nombre de mercade-ries, i el tercer pel que fa a trànsit de passat-gers. Iniciat en pla privat entre 1913 i 1915, fou ampliat el 1929 i començà prendre im-portància el 1933 i, especialment, després de 1939, quan se l’anomenà aeroport Muntadas. Des d’aleshores no ha cessat de créixer, de renovar-ne els edificis i serveis i d’ampliar-ne les pistes. Té una terminal dissenyada pel taller Bofill i s’hi pot admirar un gran mural ceràmic de Joan Miró. Recentment, s’hi ha fet una terminal nova i una torre de control. El terme del Prat, com que se situa al delta del Llobregat, té zones d’aigua-molls, l’estany de la Ricarda i del Remolar, amb reserves de fauna i vegetació. També té amb una rica agricultura i cria avícola. La població s’apropa als 65.000 habitants, ha desbordat del tot el nucli antic i ha arribat a absorbir l’antiga barriada de Sant Cosme. Conserva uns quants edificis notables, com ara la torre Muntadas, la Pinacoteca muni-cipal, el Centre Cultural Artesà, etc., però

La visita es pot complementar amb una as-censió a la muntanya de Verdera que corona el cenobi, on hi havia el castell de Verdera i la seva església de Sant Salvador, romànica, dels quals queden importants ruïnes i una magnífica visió de tot el cap de Creus, de Roses, del monestir i de la mar.

Pel que fa a l’arquitectura contemporània, a la Urbanització Mirasol es troba la casa Margarida Fontdevila (carrer B, 24), obra dels arquitectes Ignasi Solà-Morales i Josep López del Castillo dels anys 1997-1999. Es tracta d’un habitatge de vacances amb un programa molt reduït. En destaca l’adapta-ció al terreny, la protecció a la Tramuntana i la recerca de les millors vistes a la mar. Tot plegat resolt amb la simplicitat de dos murs que divergeixen a partir del punt d’accés i s’obren de cara a la mar.

PortbouL'Alt Empordà

Vila situada a l’extrem NE de la comarca, a la costa, limítrofa amb el Vallespir i, per tant, amb la frontera francoespanyola. Portbou ha estat el principal enllaç ferroviari de Cata-lunya amb les línies fèrries franceses des de 1878. L’estació internacional fou renovada amb una estructura de ferro el 1929 i, recent-ment, se n’ha ampliat el sector de mercade-ries. Abans de la construcció del ferrocarril, a Portbou, que era el port de Colera, només hi havia unes quantes barraques o casetes de pescadors i un petit destacament de carabi-ners. A la seva badia, s’hi refugiaven les bar-ques de bou de tota la rodalia, quan hi havia temporal. Fins al 1934, va estar unit a Colera, del qual era pràcticament la capital o centre del municipi. El poble actual té una església (Santa Maria) neogòtica, un bonic passeig marítim i és lloc de turisme i estiueig.

La PortellaVegeu la Quar.

Prades *~El Baix Camp

Al centre de les muntanyes del seu nom, el terme és a la part septentrional de la co-marca, al límit amb el Priorat, la Conca de Barberà i l’Alt Camp, en un terreny molt ac-cidentat. La vila, antiga capital del comtat

PRATS DE LLUÇANÈS 339

una propietat particular.

PratdipEl Baix Camp

Terme situat al vessant SE de la serra de Llaberia, al límit amb la Ribera d’Ebre, de terreny molt accidentat. La població conser-va dues belles torres de la muralla medieval, i dins les cases n’hi ha més restes. Les ruïnes del castell són encimbellades sobre el nucli. El Molí de Més Amunt, sota el castell, té una torre de defensa gòtica.

Prats de LluçanèsOsona

Capital del Lluçanès, situada en un altiplà. És un poble d’una certa vitalitat industrial, comercial (fires i mercats) i de serveis. El santuari de la Bona Sort, als afores, amb portal de 1555, n’era la primitiva parròquia. L’actual, de Sant Vicenç, és d’un barroc rural. Al carrer Major, la plaça Major i els carrers adjacents hi ha cases de pedra amb llindes, i restes de fortificacions del segle passat al Fort, al carrer de la Presó. En arri-bar a l’altiplà, és molt visible el santuari de la Mare de Déu de Lorda, erigit el 1882 i

hi predomina la nova construcció. A les pinedes situades a prop del mar, hi

ha La Ricarda (1953-1962), camí de l’Albu-fera s/n, l’obra més representativa i menys coneguda de l’arquitecte Antoni Bonet. Va residir a París des de 1936 i va col·laborar amb J. M. Sert en el Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició de l’any 1937. Va continuar a París i va treballar a l’estudi de Le Corbusier. El 1938 va marxar a Buenos Aires, on va ser un dels dinamitzadors més importants de l’arquitectura racionalista a l’Argentina i l’Uruguai. La Ricarda és una gran residència per a una família benestant, que planteja la voluntat de passar llargues temporades a prop del mar i de Barcelona. L’obra, absolutament modulada en quadrats de 8,80 x 8,80 m, sostinguts per pilars metàl-lics, relaciona els espais oberts i els tancats amb les diverses funcions de l’habitatge i crea una malla de buits i plens de gran ex-pressivitat. La coberta, la part més impor-tant de l’obra, segueix la modulació general i està formada per voltes de formigó armat de gran plasticitat, solució que ja havia ex-perimentat en obres a l’Uruguai i a Punta del Este. Possiblement, és una de les obres racionalistes més interessants que es van fer en aquell temps a Catalunya. Actualment, és

El Prat de Llobregat. Aeroport de Barcelona, T1 / DGPC Mercè López

P

340 ELS PRATS DE REI

és d’un gòtic tardà (1588); Can Franquesa és un bell casal del segle xviii. Hi ha masies amb finestres gòtiques i torres de fortificació, com ara la notable de Can Moles. Al punt més alt de la serra del seu nom, hi ha l’er-mita de Sant Mateu, d’origen romànic. Al santuari de la Cisa, edifici del segle xviii amb façana barroca, s’hi venera una imatge gòtica de la Mare de Déu.

Hi podrem visitar el Museu de la Caça, instal·lat a Can Botey, una bonica casa pairal del segle xviii. És de propietat particular i conserva una notable col·lecció de trofeus de caça i armes, i també col·leccions d’insectes i de minerals.

Premià de Mar *El Maresme

Municipi de prop de 30.000 habitants, situat a la costa. La població es formà el se-gle xviii, com a barri de mar de Premià de Dalt, i s’estengué entre el tren i la carretera. A mitjan segle xix, hi iniciaren la seva acti-vitat unes quantes indústries notables del ram tèxtil i des de principis del segle xx es-devingué un indret especialitzat en la feina de l’estampació, que encara hi subsisteix, en petits tallers. També és un lloc notable d’es-tiueig. A més de l’església de Sant Cristòfol, amb portada barroca de granit de temàtica marinera (reproduïda al Museu Marítim de Barcelona), hi ha bonics edificis neoclàssics (Masia Ribas), modernistes (col·legi de la Divina Providència i fàbriques de la Indús-tria del Gas i de Can Puiggrós) i noucen-tistes (Can Roure), i també velles i belles masies vora mar: Can Manent i Can Batlle.

El Museu de l’Estampació de Premià de Mar té la seva seu a l’antiga fàbrica del gas de Premià de Mar, edifici d’estil modernis-ta, construït l’any 1884. El fons del Museu inclou col·leccions de dibuixos originals, teixits, maquinària i utillatge per a l’estam-pació. L’objectiu prioritari del Museu és explicar l’estampació a Catalunya. Aquesta activitat, iniciada amb força el segle xviii, amb les indianes, és molt important per entendre el procés d’industrialització del país. Forma part del sistema territorial del MNACTEC.

El Museu Municipal de Premià de Mar, instal·lat a la masia de Can Manent del Camí Ral, conserva col·leccions d’instruments nàutics i referents a la vida i el passat de la

totalment reformat i ampliat el 1958. A po-nent, també hi destaca el santuari de Sant Sebastià, d’inicis del segle xix. Més a ponent del terme, hi ha la bonica església romànica de Sant Andreu de Llanars, amb un cam-panaret de torre sobre el mur i la volta de ponent. De l’antic castell de Quer resta una gran torre rodona, massa restaurada. Als seus peus, hi ha el gran casal de Galobardes, anomenat també de Santa Llúcia, per la seva capella, reformat el segle xviii. Al terme, hi trobarem també l’església barroca de Santa Eulàlia de Pardines, antiga matriu del lloc, i uns quants masos de bella estampa.

El Museu Municipal Miquel Soldevila, in-augurat l’any 1983 i remodelat el 1999, conser-va una recopilació de dades arqueològiques, històriques i etnològiques del Lluçanès.

Els Prats de Rei *L'Anoia

És a la part meridional de la Segarra Cala-fina. Hi hagué l’antic Municipium Sigarren-sis, centre d’aquest territori a l’època roma-na, que perdurà, com a mínim, fins al segle v d.C. Nombroses peces procedents d’aquesta ciutat romana es conserven al Museu Mu-nicipal. A l’atri de l’església de Santa Maria dels Prats, un gran temple barroc amb un esvelt campanar del segle xvii, hi ha cinc làpides romanes del lloc. La vila medieval abans era closa per muralles, i, a l’indret de l’antic Portal Major, hi ha el santuari barroc de la Mare de Déu del Portal, del segle xviii. Bonics casals de pedra en carrerons estrets revelen la seva antiga importància com a vila reial. A uns dos km al SE de la vila, vora la carretera d’Igualada per les Malloles, hi ha el poblet i la Torre de la Manresana, una esvelta torre romànica circular (segle xii), restaurada i molt ben conservada.

El Museu Arqueològic Municipal, situ-at als baixos de l’Ajuntament, conserva una col·lecció molt interessant de ceràmica ibè-rica i d’elements d’època romana i de més recents, que serveixen per il·lustrar el pas-sat històric de la població o antic municipi romà de la Segarra i del seu terme.

Premià de Dalt *El Maresme

Municipi situat als vessants de marina de la Serralada Litoral. L’església de Sant Pere

PUIGCERDÀ 341

de Noailles (1652), i la dels Segadors, que la prengué de nou el 1678 i que en féu demolir les fortificacions.

Actualment, és un important centre d’es-tiueig. A la fi del segle xix, ja rebia l’afluèn-cia de literats i artistes destacats (s’hi arri-baren a celebrar els Jocs Florals de 1906).

De Puigcerdà, se n’ha dit la capital de la neu, perquè, gràcies a les seves bones co-municacions, hom pot accedir fàcilment a totes les zones esquiables no solament de la Baixa Cerdanya, sinó també de l’Alta Cerda-nya, o Cerdanya annexada a França. Hi ha un centre d’iniciativa turística i una bona do-tació hotelera i de restaurants. Un dels seus atractius és el camp de golf, situat al terme de Bolvir. L’estany de Puigcerdà, al N del nucli vell de la vila, és voltat ja per l’eixample modern. De les antigues muralles, la població en serva només la torre del Moro. La plaça de les Monges és un magnífic mirador de la Cerdanya. A la plaça de Santa Maria, solitari, hi destaca l’alt campanar gòtic de l’antiga església, enderrocada el 1936. El Carrer Ma-jor, artèria comercial, desemboca a la plaça Major, porticada, que té les boniques cases renaixentistes dels Descatllar i dels Cadell. Al carrer de Florença, hi ha Can Deuloféu, d’un gòtic popular. L’església de l’antic con-vent de Sant Domènec és avui seu de la par-ròquia de Santa Maria i de l’arxiprestat de la Cerdanya. És un edifici gòtic, cobert amb teginats a dues vessants sobre arcs apuntats, que inclou unes belles pintures murals gò-tiques (s. xiv). La portalada d’arquivoltes en

població. El Centre d’Estudis del Mar de la població té una notable secció d’aquaris al Club Nàutic de Premià de Mar.

Puigcerdà **La Cerdanya

El terme de la vila, capital indiscutible de tota la Cerdanya, se situa a l’extrem oriental de la Baixa Cerdanya, a prop de la línia que des del segle xvii és frontera amb França, lloc de duana per carretera i ferrocarril. La vila va ser escollida pel rei Alfons I de Catalunya per traslladar-hi la capitalitat de la Cerdanya, gràcies a la seva situació estratègica, que do-mina tota la plana de Cerdanya, i li atorgà una carta de poblament el 1178. El procés d’orga-nització jurídica de la població es completà amb un privilegi de Jaume I, de 1243. Posteri-orment, diversos sobirans de Catalunya i del Regne de Mallorca atorgaren nous privilegis a la vila, que té unes ordinacions municipals esmentades el segle xiv, i recopilades el 1485, abolides pel decret de Nova Planta, de Felip V. El 1344, la capital de la vegueria de Cer-danya visqué el dramàtic setge de Pere III de Catalunya contra les tropes de Jaume III de Mallorca, que culminaria amb l’extinció del Regne de Mallorca i el retorn de les seves terres a la corona catalanoaragonesa. Aquest episodi bèl·lic presagia una de les calamitats periòdiques de la vila: la sèrie inacabable d’escomeses i setges que ha patit en totes les guerres del país, entre les quals destaquen la repressió de la població a mans del duc

Puigcerdà / DGPC Jordi Contijoch

P

342 PUIG-REIG

pilars rodons de formigó. Malgrat la rigidesa estructural de les plantes, cal destacar la pe-netració de llum natural a la recepció.

L’Institut d’Estudis Ceretans ha creat un petit museu, anomenat Museu de l’Institut d’Estudis Ceretans, on s’hi exposen docu-ments, restes arqueològiques, antics gràfics i altres elements útils per conèixer la vida, el passat i la història de la comarca.

Puig-reig *El Berguedà

Municipi situat a l’extrem S de la comarca, a la vall del Llobregat i al límit amb el Bages. És un nucli industrial força important, a des-grat del tancament de les colònies tèxtils del Llobregat. Al cim de la població, hi ha restes de l’antic castell, del temps del trobador Gui-llem de Berguedà i del seu pare (segle xii), que posseïren el lloc. Vora seu, hi ha l’esglé-sia romànica de Sant Martí (segle xii), amb volta apuntada i portal d’arquivoltes sobre columnes. Conserva unes interessants pin-tures romàniques de la primera meitat del segle xiii, de tema marià. Al Museu de Berga, procedent d’aquesta església, s’hi conserva la làpida sepulcral d’un cavaller, i al de Sol-sona, una lipsanoteca romànica. La vila té una altra església moderna com a parroquial. És una vila d’una intensa vida associativa i cultural, i hi destaca la Societat de Cant Co-

ogiva és força notable, i a la galeria posterior de l’antic claustre s’hi esposen peces d’in-terès arqueològic. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona), hi ha uns quants objectes que procedeixen de Puigcerdà, com ara la làpida sepulcral de Ramon d’Urtx i unes taules gòtiques. El seu entorn destaca per les grans cases d’estiueig, diverses de les quals amb evidents influències franceses, i pel seu llac d’origen artificial, però totalment integrat a la vida de la vila. Pertanyen també a Puigcerdà els llocs veïns de Rigolisa, Vila-lobent, Ventajola i Age, amb elements antics, en especial les seves esglésies.

Josep Maria Sostres, membre fundador del “Grup R”, va ser un dels teòrics i impulsors del moviment modern a Catalunya els anys cinquanta, després de la Guerra Civil i els primers temps del dirigisme franquista. La fidelitat al corrent racionalista va ser cons-tant en la seva obra (El Noticiero Universal, Cases MMI i Iranzo, Casa Cusi, etc.). L’Hotel Maria Victoria, situat al centre històric de la població (c. Querol, 7), obra de 1952-1956, és una mostra d’aquesta arquitectura. L’edifici dóna a tres carrers i cada façana està tractada de manera independent a les altres, en funció del seu ús i de les vistes sobre la Cerdanya. Les plantes estan fetes amb murs de càrrega ceràmics, propi de les limitacions del mo-ment, mentre que la planta baixa, l’accés i els espais generals de l’hotel estan resolts amb

Puig-reig. Pintures romàniques a l'església de Sant Martí / DGPC Jordi Contijoch

PUJALT 343

ral. Té agregats els nuclis de Santa Maria de Merola i de Sant Sadurní de Fonollet, amb esglésies romàniques, i les colònies tèxtils, la majoria aturades o dedicades a tasques industrials noves, de l’Ametlla de Merola, Cal Riera, Cal Manent, Cal Marçal, Cal Pons, Cal Prat i Cal Vidal.

Al terme municipal d’aquesta població, als peus del riu Llobregat, hi trobarem la Colònia Vidal (carretera C-16, pk 78), gran conjunt industrial de 1901. És una de les co-lònies industrials més interessants que van proliferar als marges dels rius catalans. El conjunt d’edificis, fruit d’un molt bon plan-tejament urbanístic originari, dedica espais per a residència dels obrers, amb els seus serveis: botiga, escola, teatre, etc.; altres es-pais per a la zona de l’habitatge del propi-etari i del director, i d’altres per a les naus de fabricació, generació d’energia (vapor i turbina), etc. L’any 1995 va entrar a formar part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. En la seva visita, es poden veure la nau de telers, la turbina, la màquina de vapor, el cinema, els safareigs, l’escola, etcètera.

És notable el pont medieval de Periques, sobre el Llobregat, vora l’antiga casa Peri-ques, una casa forta i antic domini templer. De les altres esglésies del terme, en destaca Sant Andreu de Cal Pallot, romànica, amb restes de pintures. Prop seu hi ha tombes antropomorfes excavades a la roca.

PujaltL'Anoia

Municipi situat a ponent de l’altiplà de Calaf, al límit amb la Segarra. El poble, antic i graonat, és presidit per la Mota, turó on hi ha les restes del castell. La seva capella de Sant Ponç, romànica, ha estat restaurada en part. Al carrer del Call i darrere del carrer Major hi ha restes de les muralles, i se’n conserven també uns quants passos coberts. La capella de la Concepció, de 1399, té volta apuntada i una curiosa espadanya, i hi ha una notable imatge gòtica de la Mare de Déu. La parroquial de Sant Andreu, inicialment romànica, però molt refeta el segle xviii és fora de la vila. Dels poblets del terme desta-quen l’Astor, amb portals i passos coberts, i Vilamajor, amb la capella de Sant Joan, en ruïnes, de portal adovellat amb un sant que lluita amb un drac a la clau.

Q

Q