4 DIAGNOSI ESTRATÈGICA

4.1 Diagnosi del patrimoni

4.1.1 El patrimoni natural

4.1.1.1 La geologia

El municipi de Blanes, situat al bell mig de la Serralada Litoral, engloba l’anomenada plana deltaica del riu Tordera i els primers contraforts de l’anomenat bloc de Blanes (Serra Llarga i Serra de Montells). És per això que trobem un terreny totalment planer en el primer cas, però que assoleix alçades de més de 250 metres a mesura que s’endinsa en el sector més muntanyós. En aquest sentit, el Turó del Vilar, amb 269 m., esdevé el punt més elevat. Així doncs, ens referim a un territori planer en el seu cor però envoltat de nombroses serres de relleu més aviat suau.

Des d’un punt de vista estructural, tota aquesta regió es caracteritza per

l’existència de dues direccions principals de fractura: NE/SO i NO/SE. El segon grup de fractures és aprofitat per les diferents rieres i torrents de la Serralada Litoral. La Tordera també aprofita aquesta direcció per arribar al mar en una falla suposada que quedaria fossilitzada pels materials al·luvials del curs baix. En la seva desembocadura, la Tordera forma un delta de front arrodonit. Es tracta d’un pla holocè, evolucionat en un breu període pel que fa a l’escala geològica; un paisatge canviant, format els darrers 4.000 anys, a partir de la pujada del nivell del mar posterior a les glaciacions quaternàries. Cal assenyalar l’existència de morfologies relictes del nivell del mar en èpoques passades, com les restes d’antics penya-segats a la Plantera i al Racó d’en Portes.

Tanmateix, en l’àmbit d’estudi resten també vestigis del vulcanisme cenozoic que es donà lloc al final de l’era terciària. Es tracta de volcans molt desfigurats i, per tant, difícils de reconèixer sinó fos per la seva situació estratègica sobre les falles importants. En el cas de Blanes, l’anomenat Puig de Montells, podria ser un d’ells.

Respecte a la litologia, l’àrea en qüestió es caracteritza per la presència d’una formació cristal·lina de composició granítica i que suporta la major part del curs del riu. Aquest batòlit granític format durant el Pèrmic, engloba els

materials paleozoics preexistents. Els materials quaternaris, en la major part de l’àrea, descansen sobre el substrat cristal·lí, que aflora allà on no ha estat recobert. El grup de roques ígnies cristal·lines està representat per granodiorites i leucogranits, així com per famílies de dics i filons de naturalesa aplítica i pegmatítica. El comportament d’aquestes roques davant la meteorització és variable, en general es descomponen en superfície donant sauló, que és transportat per les aigües cap a les valls. El resultat són potents nivells de sediments de naturalesa sorrenca principalment al llit del riu. En quant als sediments quaternaris, cal distingir els materials de l’al·luvial actual constituïts principalment per sorres i llims argilosos, dels sediments al·luvionars/col·luvionars presents a les torrenteres de les zones, i que estan formats per blocs, còdols i sorres heteromètrics englobats en una matriu argilosa. Els materials del delta constitueixen potents nivells de detrítics sobre un substrat suposadament Pliocè. El seu espessor total s’aproxima als 80 m. En general els sòls són rics en matèria orgànica. La naturalesa sorrenca de l’al·luvial i del sauló comporta un rentat constant de possibles nutrients, argiles, etc., per part de les aigües pluvials. En general són sòls fàcils de treballar i de bon drenatge.

4.1.1.2 La hidrologia

Tant el riu Tordera com les nombroses rieres i torrents de la zona s’han d’emmarcar dins la conca hidrogràfica de la Tordera, l’extensió de la qual, 894 Km2, és bastant modesta en comparació a la d’altres rius catalans. El curs baix travessa la Serralada Litoral, de manera que les rieres afluents són de poca entitat. Dins l’àrea d’estudi cal destacar, en el seu marge esquerre, el torrent de Can Rabassa.

En la seva desembocadura, la Tordera forma un delta de tipus lobulat, amb una plana deltaica travessada per un únic canal de riu que la divideix en dues parts dissimètriques, doncs la zona sud està més desenvolupada. A la part emergida del delta es poden diferenciar tres ambients: la plana deltaica, el front deltaic i la platja. Per altra banda, a la part submergida es distingeix el prodelta i les barres prodeltàiques exteriors. L’estructura d’un delta com el del riu Tordera es déu fonamentalment a les aportacions intermitents de materials per part del propi riu, i pels fenòmens de dinàmica marina, en els quals destaquen les onades. Les aportacions del riu Tordera es consideren gairebé les úniques que es produeixen en el litoral del Maresme i normalment haurien d’alimentar les

platges fins al Barcelonès. La resta de rieres i torrents mostren una gran força en les avingudes, però les aportacions són mínimes comparativament parlant.

La Tordera és un riu de caràcter típicament mediterrani. El cabal presenta unes fortes oscil·lacions, amb els típics màxims a la primavera i a la tardor i el mínim estival que marca el clima. Aquesta irregularitat evidencia l’escassa capacitat d’autoregulació del riu, el qual depèn molt directament de la precipitació caiguda1. A més, les extraccions excessives d’aigua, especialment en el curs alt i baix, multipliquen l’efecte de l’eixut estival. En contraposició, la plana del curs baix del riu Tordera ha sofert successives inundacions al llarg del temps. Actualment, malgrat la construcció de motes i esculleres, la possibilitat de desbordaments i inundacions és molt elevada. Aquest fet justificaria la gran amplada dels ponts, sense relació directa amb els febles corrents d’aigua que arrossega el riu en condicions normals.

Durant els sis mesos que van de març a agost només s’esdevenen un 3’6% de les revingudes. Els aiguats estivals (de juliol a agost), tan freqüents i tan catastròfics a la comarca del Maresme, tenen un abast reduït en l’espai analitzat i, per tant, no tenen efectes en una conca de la mida de la Tordera. La resta de l’any (de setembre a febrer) acumula un 96’4% de les “torderades”. D’aquests sis mesos el més destacat és, sens dubte, l’octubre, dins del qual es produeixen un 35’1% de les crescudes importants, i el setembre, amb un 15’8%. No solen ser tan violentes com les tempestes estivals, de curta durada i intensitat, però habitualment són més catastròfiques pel fet que comprenen molt més territori i són de més durada.

La litologia de la conca és un paràmetre important en el drenatge dels rius. En el cas de la Tordera, les roques que la constitueixen, sobretot granítiques, són poc permeables a la infiltració, de manera que la regulació subterrània de les aigües hi té poca importància. Tanmateix la naturalesa sorrenca del sòl facilita la circulació hipodèrmica de les aigües, que són drenades en el decurs dels dies següents; aquesta capa porosa i permeable, paradoxalment, mitiga la importància dels aiguats (excepte quan el subsòl ja és amarat). En tot cas, cal dir que la Tordera sempre ha tingut un gran potencial pel que fa al transport de materials i al modelatge dels paisatges de la plana al·luvial.

En el curs baix i en el delta es distingeixen dos aqüífers: un de lliure i únic que s’estén, aproximadament, entre Fogars de Tordera i el Pla de Gelpí, i un

1 Segons el “Pla d’Obres i Correccions a fer a la xarxa hidrològica de Catalunya, 1983”, l’avinguda màxima admissible és de 1.200 m3/s, l’avinguda màxima coneguda de 1.280 m3/s i l’avinguda màxima estimada de 1900 m3/s.

altre de bicapa, compost per un de lliure superior i un de captiu profund, més o menys connectats, i que s’estén entre Gelpí i el mar. Aquests aqüífers formen part d’una mateixa unitat hidrogeològica, definida per l’embassament subterrani de la Tordera. Tant l’aqüífer superficial com el profund estan confinats en dipòsits de sorres i graves. Tots dos estan separats per un conjunt de materials més fins. L’aqüífer de la Tordera està format pels dipòsits al·luvials que es disposen sobre el sòcol granític. La potència és molt reduïda a les rieres i pot assolir uns 80 m. al delta. A la nostra zona, correspon a l’anomenada terrassa inferior del riu. L’amplada és d’uns 5 km en el delta. Normalment, les sorres i graves són presents en tot l’àmbit. La permeabilitat per porositat és molt alta i, a les zones permeables, les captacions poden arribar fins a 3.000 m3/h, i són normals valors de 1000 m3/h. Per tant, és en aquest aqüífer i sempre en les proximitats dels marges del riu, a on es localitzen les principals captacions de tota la conca. La recarrega es produeix per infiltració de l’aigua del riu, sobretot a la zona d’estudi, on l’explotació per bombeig és molt alta. Actualment pateix greus problemes de sobreexplotació, tot i que fa poques dècades és considerava inexhaurible (Barbaza, 1966). Alhora també es considerava que tenia l’avantatge d’ésser aigües molt dolces i fins a pocs metres del mar (fins a uns 20 metres).

La problemàtica de la sobreexplotació de l’aqüífer de la Tordera

La xarxa hídrica de la zona d’estudi, malgrat la seva pobresa i els seus excessos, ha tingut històricament una gran utilitat. En primer lloc, històricament sempre hi havia un cabal suficient per moure molins fariners o d’oli, com queda reflectit en els documents medievals i en els cadastres més antics. Encara queden restes dels recs o sèquies del molí. En segon lloc, tots aquests corrents d’aigua alimenten, sobretot en el curs inferior, importants capes freàtiques que abasten d’aigua a gran part de l’activitat humana de la zona (Gutiérrez i Arnau, 1999). De fet, l’aqüífer del curs mitjà i baix de la Tordera constitueix una reserva hídrica estratègica per al desenvolupament socioeconòmic de la Costa Brava sud i dels municipis del nord del Maresme.

Actualment, però, el principal problema de la Tordera és l’extracció indiscriminada d’aigua per a ús industrial, turístic, agrícola i humà. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el marge entre els recursos hídrics que ofereix la Tordera i la demanda que es genera sobre els mateixos és cada vegada més estret. Fins i tot, en alguns moments, tal i com va succeir l’any 1992, hi va haver una manca real d’aigua (Gràfic 1).

Gràfic 1: Balanç hídric de les conques del Ter i la Tordera en hm3, 1992-2012

-500

50100150200250300350400450

Recursos Demanda Balanç Recursos Demanda Balanç

Ter TorderaConca

hm 3

1992

2002

2012

Font: Generalitat de Catalunya, DMA. Agència Catalana de l’Aigua.

Els problemes que aquest fet comporta són, bàsicament, la desaparició del cabal permanent del riu i, a més, una intrusió d’aigua de mar cap a l’aqüífer (fins a 2 quilòmetres endins). Aquesta salinització de l’aqüífer la podem atribuir, sobretot, a l’extracció d’aigua de les plantes embotelladores (en el naixement del riu), a la sobreexplotació de tota la conca, molt superior de la que els recursos naturals poden oferir, a algunes conduccions d’aigües depurades directament al mar mitjançant col·lectors i, també, a la construcció d’infraestructures litorals que permeten l’entrada d’aigua (esculleres, canalitzacions, etc.).

Es tracta, doncs, d’un problema que no només afecta l’estructura social i econòmica de la comarca, sinó que també afecta tots els ecosistemes relacionats amb zones fluviodeltaiques. En aquest cas, hi ha encara molta feina a fer, però cal incidir en la sensibilització ciutadana, en el planejament urbanístic per regular millor les disponibilitats d’aigua, en la millora de l’ús de l’aigua per part de la indústria, en reduir, tant com sigui possible, la despesa d’aigua per a usos agrícoles, etc.

La dessaladora de Blanes

Durant l’any 2002 va entrar en funcionament la nova planta dessaladora de Blanes, situada aproximadament a 2 km de la costa, al marge esquerre de la Tordera. La planta ocupa una superfície de més de 22.000 m2, encara que es preveu una ampliació per aportar la mateixa quantitat en què s’ha xifrat el dèficit de la conca (la nova ampliació permetrà subministrar fins subministrar fins a 20 hm3/any). Està previst que subministri aigua a 14 municipis: 11 de l’Alt Maresme (Malgrat de Mar, Pineda, Santa Susanna, Arenys de Mar, Palafolls, Calella, Canet de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Arenys de Munt, Sant Iscle i Sant Pol), que es repartiran el 55% de la producció d’aigua de la planta (5,5 hm3), i 3 de la Selva (Lloret, Blanes i Tossa), als quals correspon el 45% (2,5 hm3 entre Lloret i Tossa i 2 hm3 a Blanes). El Consell Comarcal del Maresme és qui gestiona l’abastament d’aigua per a l’Alt Maresme.

El seu cost total ha estat d’uns 51 milions d’euros, un 85% dels quals s’ha finançat a partir de fons europeus i el 15% restant s’aplicarà a través del rebut de l’aigua. Aquest fet suposarà un increment del preu de l’aigua per als usuaris, que per cada metre cúbic d’aigua dessalada subministrat passaran a pagar 38 cèntims + IVA (a excepció dels usuaris de Blanes, que en pagaran 24). Aquesta alternativa, però, no ha de passar de ser una solució provisional fins que no s’hagin adoptat les mesures suficients per assolir una gestió correcta dels recursos que permetin la recuperació de l’aqüífer de la Tordera. A banda d’això, caldria valorar si la relació cost (construcció i manteniment)/funcionalitat és positiva i considerar els efectes negatius d’aquestes instal·lacions sobre el medi ambient.

Conjuntament amb la construcció de la planta, s’han previst un seguit d’actuacions que no es van aplicar en el seu moment i que, per tant, no tenen caràcter preventiu, tal com seria procedent. Aquestes actuacions són:

- Campanya de sensibilització per fomentar l’estalvi d’aigua.- Control sistemàtic de l’aqüífer i, concretament, de les extraccions que es

produeixen i del nivell de salinització.- Instal·lació de comptadors amb la col·laboració del sector agrícola.- Inici d’un procediment administratiu per protegir l’aqüífer, amb l’objectiu final

de completar la declaració de sobreexplotació de la conca baixa i mitja de la Tordera, i constitució d’un òrgan actiu de participació que vetlli per a la seva gestió sostenible.

- Increment de la quantitat d’aigua disponible mitjançant la construcció d’un nou pou provisional a Palafolls, la instal·lació dels elements que permetin un

afluent utilitzable per als regants i per recarregar els aqüífers a la depuradora de Blanes.

- Moratòria per a noves concessions d’aigua.- Moratòria per extracció d’àrids a les lleres dels rius.- Avaluació d’impacte ambiental de noves activitats.

Respecte al funcionament de la planta, cal assenyalar que l’aigua és captada a través de diferents pous situats a 10-30 m del mar i és conduïda, mitjançant una estació de bombejament, fins a l’estació dessalatge. Després de patir diferents tractaments es distribueix l’aigua dolça a les plantes potabilitzadores de Lloret-Tossa, Blanes i Palafolls; mentre que els sobrants o salmorres (aigua molt salada i barrejada amb diferents productes utilitzats durant la depuració) són retornats al mar a través d’un col·lector submarí de 350 m de llargada2. La captació d’aigua salada es fa a través de pous de manera que, en ser una captació tancada, l’aigua presenta unes característiques poc fluctuants de temperatura que allarguen la vida útil de les membranes, així com també es manté una activitat biològica baixa. Actualment, el projecte està en la seva primera fase, en la qual es tracten 10 hm3 d’aigua cada any mitjançant un cabal de captació de 22,2 hm3 i un cabal de rebuig de 12,2 hm3 de salmorra. D’alta banda, el projecte també contempla una futura ampliació en què es tractarien 20 hm3, amb un cabal de captació de 44,4 hm3 i un cabal de rebuig de salmorra de 24,4 hm3.

El tractament s’estructura en tres fases: un pretractament, una osmosi inversa i un postractament. El pretractament consisteix a realitzar una sèrie d’operacions amb l’aigua, mitjançant varis reactius (hipoclorit sòdic, clorur fèrric, àcid sulfúric, dispersant i bisulfit sòdic), per assolir unes condicions que garanteixin el bon funcionament de l’osmosi inversa. L’osmosi inversa, en canvi, es basa en un bombejament d’alta pressió que produeix un increment de pressió per invertir el procés d’osmosi separant així les sals de l’aigua, que s’evacuen amb la salmorra juntament amb els productes i els reactius utilitzats per fer rentats químics. I, finalment, es realitza un postractament perquè l’aigua final tingui la duresa i l’alcalinitat suficient per ser distribuïda.

4.1.1.3 El clima

2 Generalitat de Catalunya, DMA i ACA (2000). Projecte d’obra per a la construcció de la instal·lació de tractament d’aigua marina al delta de la Tordera (Maresme - La Selva). Blanes, Malgrat, Palafolls i Tordera. Inèdit.

Malgrat que el comportament meteorològic de l’àrea d’estudi no esdevé uniforme, podem parlar d’un clima temperat humit de tipus mediterrani. Aquest es caracteritza per presentar un règim tèrmic suau, amb estius força càlids i hiverns frescos. Les precipitacions són moderades, amb màxims a la tardor i a la primavera, i presenten un període d’eixut estival en què les precipitacions són inferiors a la mitjana de les temperatures. Destaca, però, un marcat caràcter torrencial a l’estiu i a la tardor, producte d’importants tempestes.

Gràfic 2: Diagrama ombrotèrmic de Blanes

0

5

10

15

20

25

30

gen feb m ar abr mai jun jul ago set oct nov des

Mes

Tem

pera

tura

(ºC

)

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

Prec

ipita

ció

(mm

)

Temperatura mitjana Precipitació

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Servei Meteorològic Municipal de Blanes.

La localització geogràfica en la part nord-est de Catalunya, comporta que per una banda, la serralada pirinenca faci de barrera respecte a la penetració de les masses d’aire que venen del nord i provoquen els grans freds hivernals i, de l’altre, la mateixa muralla de muntanyes, en oposar-se a l’entrada de les masses d’aire continentals, seques, provoca que sigui més fàcil la penetració de l’aire marítim de llevant, ascendent i carregat d’humitat, el llevant, que porta la pluja.

La temperatura mitjana és de 16-17ºC i hi ha quatre mesos de calor estival (mitjana superior a 20ºC) i un parell de mesos amb temperatura mitjana compresa entre 5 i 10ºC. Els extrems mitjans són de 27ºC al mes d’agost, i de 6ºC al mes de gener. Les precipitacions oscil·len entre 600 mm i 700 mm anuals (mitjana de 630 mm), és a dir que, sense ser extraordinàriament abundants, tampoc no són pas febles. És especialment important el fet que durant el conjunt dels tres mesos d’estiu meteorològic cauen de 150 a 170 mm de pluja, o sigui que l’eixut estival característic dels climes mediterranis és molt

atenuat. En tot cas, hi ha una gran irregularitat entre anys plujosos i anys secs. De tots els mesos, l’octubre sobresurt, clarament, com el més plujós. Destaca un màxim pluviomètric a la tardor i un altre, secundari, a la primavera. El règim estacional de precipitacions és del tipus TPHE, típic del litoral mediterrani nord, amb només un mes àrid (juliol) segons l’índex (p<2t) de Bagnouls i Gaussen.

La proximitat del mar fa que la humitat sigui elevada i doni una mitjana del 79%. La insolació és elevada, dóna una mitjana de 150 dies totalment clars que representa un 41% del total de dies de l’any. Durant el període d’octubre a març la zona gaudeix de 980 hores de llum de mitjana. Els vents dominants, com a tot el litoral de Blanes, són els de Garbí i el Terral, que corresponen al règim de brises mar/terra i terra/mar de la zona. El gregal també és un vent força comú, i actua, com el Garbí, com a marinada.

L’àrea estudiada no és totalment homogènia quant a les característiques climàtiques ja que les dades recollides en els diferents observatoris posen de manifest una diferenciació entre els sectors situats a la plana al·luvial, més freds, i els situats al sector muntanyós litoral, molt més temperats. En aquest sentit cal comentar la influència de l’aire fred que des del Montseny baixa fins als municipis del delta de la Tordera aprofitant el corredor del mateix riu. L’efecte contrari el trobaríem en les terres on s’ubiquen els jardins botànics de Blanes i Lloret, a refugi del corrent d’aire fred.

4.1.1.4 La vegetació

La vegetació primitiva

Tot i les favorables condicions climàtiques, observant l’aspecte actual que presenta la zona d’estudi, especialment el sector de plana, sembla difícil imaginar un passat en el que les suredes, alzinars, rouredes, vernedes, omedes, salzedes, juntament amb canyissars i jonqueres constituïen el tret essencial del paisatge primitiu. La realitat actual, però, és ben diferent. Les múltiples agressions produïdes s’han traduït en una regressió espectacular de les formacions vegetals naturals. El que veiem avui dia és un paisatge vegetal fragmentat on les comunitats es presenten força alterades, ruderalitzades i moltes vegades desplaçades per espècies foranes naturalitzades. Però això no significa que sigui un paisatge sense cap valor, ans al contrari, es tracta d’un paisatge amb un enorme potencial de regeneració. L’estudi florístic del conjunt ens pot permetre apreciar la persistència de moltes espècies característiques d’antics ambients de bosc de ribera, de canyissars, de vegetació arenícola, etc.

Un cas molt aclaridor de la pràctica desaparició dels ambients primitius el trobem en la vegetació associada als ambients litorals humits. Al llarg del segle XVII, per exemple, s’adoptaren un seguit de mesures higièniques destinades a reduir malalties com el paludisme, les quals s’originaven en zones humides com les que hi havia al delta (l’any 1653 és el que presenta més morts). Aquesta va ser la primera causa de desaparició dels aiguamolls del delta de la Tordera, tot i que al segle XVIII, la necessitat de disposar de noves terres de cultiu fou la causa d’altres dessecacions. L’any 1732 Felip V promulga l’anomenada “Ley Agraria” que entre altres qüestions intentà potenciar al màxim l’ús agrícola de terrenys comunals erms o simplement no conreats com aiguamolls assecats, formacions al·luvials de les platges, ribes i illes del riu. Es tenen dades que a Blanes i Malgrat l’administració reial subhastà uns estanys assecats de l’al·luvió fluvial de la Tordera. Més tard, les obres de canalització del riu dels anys 1831 i 1892 per protegir els camps adjacents de les nombroses inundacions, comportà la desaparició d’algunes zones humides que devien la seva existència a aquests períodes d’inundació i de precipitacions màximes. Finalment, ja al segle XX, molts dels terrenys inundables que encara es conservaven van ser reomplerts amb runes i altres materials per tal de fer-los servir com a zona d’acampada. Avui dia, les millors restes d’aiguamolls es localitzen al voltant de la població de Tordera. A la zona del delta, en canvi, l’àrea ha sofert una pèrdua gairebé total del primitiu caràcter marjalenc, doncs els terrenys són ocupats majoritàriament per conreus d’hortalisses o equipaments turístics. Només en alguns sectors molt aïllats podem trobar algunes espècies típiques d’ambients humits, com el canyís (que voreja els marges de la desembocadura), els plàtans (Platanus hibrida) i els oms (Ulmus minor).

La vegetació dels espais humides del delta devia ser molt rica en plantes hidròfiles, com les llenties d’aigua (Lemna minor), els cal·lítrics (Callitriche polymorpha) i els ranuncles d’aigua (Ranunculus fluitans). Les zones on el nivell de l’aigua era una mica més baix, però que restaven inundades la major part de l’any, eren colonitzades pels herbassars alts d’aiguamolls, amb càrex (Carex riparia) i lliris grocs (Iris pseudacorus), i els canyissars formats sobretot pel canyís i altres espècies halòfiles. A la part més seca d’aquests herbassars i a les riberes dels canals, es trobaven tota una sèrie d’arbres de ribera.

Respecte a la vegetació de ribera, la verneda amb consolda (Lamio –Alnetum glutinosae) ocuparia la major part de la riba de la Tordera a ambdues bandes, barrejant-se a vegades amb la salzeda a les parts més properes a l’aigua. La salzeda de sarga (Saponario–Salicetum purpureae) habitaria de

manera natural les ribes en els llocs més immediats a la corrent d’aigua. L’omeda amb mill grua (Lithospermo–Ulmetum minoris) feia un paper de transició entre la vegetació més propera al riu i la vegetació primitiva que ocupà l’actua’l plana agrícola.

Fora d’aquests ambients humits, en els sectors més muntanyosos del terme municipal de Blanes, la vegetació típica estaria formada per suredes (Quercetum galloprovinciale suberetosum) damunt els sòls oligotròfics secs, i per alzinar (Quercetum galloprovinciale pistacietosum) sobre les roques bàsiques i també en moltes de les obagues de la part granítica. Actualment, però, l’alt nivell d’alteració introduït per l’home ha comportat que gran part d’aquests sectors restin cultivats o recoberts d’un bosc no natural de pi pinyoner i pi blanc. Només cal al sector del Vilar trobem una sureda més o menys compacta i homogènia, encara que també força modificada respecte al seu estat natural per la intensa exploració que s’ha fet del suro en els darrers 200 anys.

Finalment, la vegetació dels sorrals marítims presentaria una zonació litoral/interior, producte de la disminució de la intensitat del vent i de la variació de les condicions edàfiques. El cordó dunar que antigament existia presentava una gran diversitat en comunitats vegetals: l’associació del jull de platja (Agropyretum mediterraneum) i la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), la jonquera amb cesquera (Eriantho-Holoschoenetum australis), etc. Durant el segle passat, el pi pinyoner fou plantat a les dunes amb la intenció de que aquestes no penetressin als camps de cultiu. Avui dia molts d’aquests pins encara es conserven, fins al punt d’ésser el motiu d’un barri blanenc anomenat “els Pins”. De la vegetació típica de les dunes no en queda res.

La vegetació actual

Per les condicions climàtiques i geològiques del municipi, Blanes restaria dins el domini de les comunitats vegetals mediterrànies3 i, per tant, és

3 Vilar, L. (1987). Flora i vegetació de la Selva. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Inèd.

constituïda fonamentalment per espècies de l’element corològic mediterrani4. En general, però, podem dir que la zona està representada per les suredes i les brolles silicícoles, molt sovint arbrades. Entre aquestes, l’home ha anat intercalant parcel·les de plantacions de coníferes i d’eucaliptus i, com hem dit anteriorment, les rieres i els obacs són compostos per retalls de vegetació de ribera. La plana, en canvi, es troba extensament conreada.

El sector muntanyós del municipi, conjuntament amb les serres de Marina i del Corredor, esdevé part del nucli de vegetació mediterrània sobre granits més important de Catalunya. Tot i que encara resten alzinars i suredes ben conservades, cal dir que l’acció de l’home ha provocat canvis importants en un paisatge que, d’altra banda, és marcadament forestal. La sureda primitiva ha estat substituïda, en gran part dels casos, per la brolla comuna d’estepes i bruc boal (Cisto–Sarothamnetum catalaunici), ordinàriament coberta per un estrat superior clar de surera (Quercus suber) i de pi pinyoner (Pinus pinea).

Damunt el granit i el sauló, a la terra planera i profunda, una mica humida, predomina la brolla de bruc d’escombres (Lavandulo-Ericetum scopariae); la brolla de bruc boal esmentada abans apareix principalment en els solells més aviat secs. La brolla amb sureres i pins constitueix un paisatge equilibrat però exposat a certs impactes (urbanitzacions, incendis i erosió del sòl). Damunt els sòls més eutròfics l’alzinar primitiu es conserva només parcialment. Les grans clarianes que ha obert l’home són ocupades per les brolles d’estepes i brucs.

Respecte al delta de la Tordera i a tota la plana deltaica que es configura al seu voltant, cal dir que la seva idoneïtat i adaptabilitat als usos agrícoles és el causant de que la major part de la seva superfície estigui dedicada a aquesta activitat. La bona qualitat de les seves terres d’origen al·luvial, la disponibilitat d’aigua, la suavitat del clima i la proximitat a centres de consum importants han estat històricament els factors més valorats. És per això que ja des de molt antic que l’antic caràcter natural del delta va desaparèixer per donar pas a una activitat agrícola intensiva. Tot i això, encara es conserven alguns retalls de bosc en punts molt localitzats. D’altra banda, la creixent urbanització de la primera línia de mar i l’aprofitament agrícola intensiu posen en perill la continuïtat d’aquest espai. En els marges del tram final de la Tordera, per exemple, s’hi han instal·lat càmpings que han reduït la vegetació a alguns canyissars i a d’altres plantes ruderals i nitròfiles com els blets, els amarants (Amaranthus retroflexus) i l’olivarda, i fins i tot espècies de sòls sorrencs i salins com l’agrella (Rumex acetosella) o el panical (Eryngium maritimum). 4 Bolòs, O. (1959). El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la Plana de Vic. Inst. Est. Cat. ASC, XXVI. Barcelona.

Pel que fa a la vegetació de ribera, cal dir que existeix una gran diferència entre els cursos fluvials de la plana i el de les zones muntanyoses. En el primer cas, l’actuació de l’home, amb diferents traduccions territorials, ha deixat només petits retalls de la vegetació primitiva (clapes de vernedes, omedes i salzedes). Durant el segle XVIII, amb la promulgació de la Llei Agrària, tot i l’especial atenció que manifestava vers la protecció dels boscos de ribera, cal dir que la seva explotació fou força intensa. També s’ha d’afegir una explotació molt intensiva derivada de la construcció de vaixells per l’armada i per la flota mercant. Actualment, però, hi predominen canyars i bardisses. En canvi, a les zones amb un relleu més abrupte, la vegetació típica de rieres i torrents manté, més o menys, una certa estructuració.

El canyar domina a ambdues bandes de la Tordera, cobrint els marges fins al camí de servei paral·lel. D’estructura força atapeïda (assolint alçades de fins a 4 m), la canya hi domina exclusivament, si bé algunes vegades es troba interromput per alguns arbres aïllats: oms (Ulmus minor), freixes (Fraximus angustifolia ssp. oxycarpa), robínies (Robinia pseudoacacia). En els canyars hi viu també la sarriassa (Arum italicum), encara que en algunes ocasions penetren espècies de vora de camí. A la ribera de Blanes i, a diferència de la de Malgrat, la canya es veu moltes vegades acompanyada de l’esbarzer i en alguns punts, aquest desplaça a la canya i constitueix una autèntica bardissa.

Pel costat dret del riu i prop de la desembocadura (pròxima al càmping “La Tordera”) apareixen alguns individus de verns, oms, freixes i àlbers. Aquest fragment de bosc de ribera, testimoni de l’antiga vegetació de ribera de la Tordera, es troba força alterat però encara presenta espècies vegetals d’interès excepcional i una potencialitat de reconstrucció elevada. En el cas de Blanes, però, l’única manifestació important de vegetació de ribera la trobem al costat del càmping “El Pinar”. Aquí apareix la mota de freixes i oms amb una estructura i composició florística força alterades, ja que juntament amb les espècies pròpies d’aquests ambients, també hi ha plantes nitròfiles com el raïm de moro (Phytolacca america) o pròpies de les bardisses com l’esbarzer (Rubus sp.). A l’estrat arbori domina l’om (Ulmus minor) i el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia ssp. oxycarpa), encara que també hi ha peus de robínia (Robinia pseudoacacia). A l’estrat arbustiu pot aparèixer l’esbarzer (Rubus sp.) i a l’herbaci la falguera aquilina (Pteridium aquilinum), la sarriassa (Arum italicum), la ficaria (Ranunculus ficaria), etc. En el tram final de la Tordera, allà on s’ajunta amb la “llacuna litoral”, ja a la platja, la presència d’aigua estancada

la major part de l’any permet l’existència d’espècies com el canyís, la llentia d’aigua (Lemna sp.) i els créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Respecte a la vegetació psammícola, la documentació gràfica més antiga de que disposem i que pot donar una idea sobre la seva distribució és el “Plano de los surgideros de Blanes i Lloret”, realitzat el 1888 per la Comissió Hidrogràfica (sota la direcció del capità de fragata Rafael Pardo de Figueroa). En aquest plànol es presenta una àmplia banda d’aquest tipus de vegetació. A la flora de P. Montserrat (1989) encara es pot deduir la riquesa d’aquest tipus de vegetació als anys 50 i 60. A la dècada dels 80 es confirma la presència d’algunes espècies arenícoles avui dia desaparegudes o amb poblacions molt minvades degut a l’ús intensiu que es fa de les platges. Avui dia no queda gairebé res. Actualment, espècies psamícoles (algunes amb tendències nitròfiles) apareixen de manera molt aïllada a la platja de Malgrat: el rave de mar (Lakile maritima), el melgó litoral (Medicago littoralis) i l’espergulària vermella (Spergularia rubra). En llocs amb substrat molt compactat abunden altres espècies com el trèvol blanc (Trifolium nigrescens), paroníquia argentada (Paronychia argentea) o el Coronopus didymus, etc.

En darrer terme, i pel que fa a la vegetació del litoral marí blanenc, ens centrarem en el cas de les fanerògames marines (són el grup més interessant i important). Es tracta de plantes d’origen terrestre que van colonitzar el mar entre un i dos milions d’anys enrere. Per tant, contràriament a allò que molta gent pensa, no són algues sinó plantes superiors amb arrels, tija i fulles. L’espècie que sol dominar aquestes praderies és la Posidonia oceanica, endèmica del mar Mediterrani i, a diferència de moltes algues, té una gran capacitat per colonitzar fons tous sorrencs. Precisament, les pilotes de fibra que trobem a les platges durant la tardor no són altra cosa que les fulles que han caigut entre l’agost i l’octubre, arrossegades pels corrents marins fins a les platges i cales que, amb l’onatge i la sorra, prenen forma esfèrica.

El que fa més interessants aquestes comunitats, però, és la gran diversitat d’organismes que acullen5, tant en els espais que hi ha entre els rizomes, com a la superfície de les seves fulles: bacteris, fongs, algues, esponges, mol·luscs, crustacis, peixos, etc. A més, actuen com a refugi de nombroses espècies durant l’època juvenil. Així doncs, aquests herbassars marins tenen una gran importància ecològica i, per tant, també socioeconòmica (sobretot per a la pesca). D’altra banda, també se li atribueix un paper molt important en la protecció de la zona costanera, doncs disminueixen els efectes de l’erosió 5 Es calcula que una praderia de posidònia manté una biomassa animal de 15 tones per hectàrea.

marina. Una altra funció destacada que realitzen és l’oxigenació de les aigües litorals.

L’estat de conservació o el grau de qualitat ambiental de les praderies és un molt bon indicador de la salut ambiental de la mar. El paper de protecció del litoral, la diversitat específica dels seus poblaments, la capacitat d’exportar nutrients a d’altres ecosistemes, així com l’oxigenació del litoral fan que aquestes praderies siguin una de les comunitats bentòniques marines més importants i, en aquest cas, que requereixin mesures de conservació. Els motius que provoquen la destrucció d’aquestes comunitats són diversos, segons fonts del DARP6 destaquen els següents:

• La contaminació de l’aigua fa disminuir la transparència i aporta substàncies tòxiques per a la planta (abocaments industrials, agrícoles, domèstics i marins).

• La pesca al ròssec (il·legal) o la d’encerclament de fons, malmeten les mates, així com també l’ancoratge indiscriminat d’embarcacions privades que n’arrenquen individus sencers.

• Els dragats per regenerar platges de les zones en què hi ha praderies.• La construcció de ports, espigons, conduccions submarines, etc.,

dificulten la seva regeneració a més de frenar la dinàmica de sedimentació de sorres.

El creixement d’aquestes comunitats és molt lent (uns centímetres cada any), de manera que si continua la pressió a què se les està sotmetent, difícilment es podran recuperar a curt termini. S’ha demostrat que la conservació d’aquests ambients garanteix, d’una banda, la conservació de la biodiversitat del litoral i, per l’altra, l’augment en les captures de peix.

6 Generalitat de Catalunya, DARP (2001a). Les fanerògames marines de la costa catalana. Direcció General de Pesca i Afers Marítims.

4.1.1.5 La fauna

A l’igual que passa amb la flora, el fet de trobar-se situada en la frontera que separa els elements faunístics centreeuropeu i mediterrani, fa que ambdós hi siguin força ben representats. A això cal afegir la biodiversitat pròpia dels ambients litorals/marins i de les zones humides del sector d’estudi, fets que sens dubte contribueixen

La fauna pròpia de les zones muntanyoses de l’àrea d’estudi ha experimentat l’arraconament d’aquelles espècies d’ambients més oberts, les quals han adquirit un caràcter marcadament forestal (paral·lelament a l’abandó dels conreus i la seva recolonització pel bosc). D’aquesta manera, espècies com els tudons o el ratolí boscà (Apodemus sylvaticus) són ara les dominants, mentre que els rapinyaires són poc abundants i diversos (gamarús, esparver, astor, falcó mostatxut, aligot, àguila marcenca, etc.). La major part de les espècies són d’àmplia distribució, encara que no hi falten les d’adscripció biogeogràfica restringida només a una o altra d’aquestes regions, com per exemple, entre les mediterrànies, el cucut reial, els tallarols de garriga, capnegre i emmascarat o la musaranya menuda (Suncus etruscus). Com a exemple d’espècies de caràcter més septentrional tenim el pica-soques blau, el pinsà borroner, el pardal de bardissa, i entre el mamífers, el liró gris (Glis glis) i el talp (Talpa europaea). De vegades coincideixen espècies ben properes però que tenen requeriments climàtics més o menys oposats, com en el cas de l’enganyapastors i el siboc, fet indicador del caràcter de transició d’aquesta àrea. Dins els grans mamífers més comuns es troben el teixó i el porc senglar. A les fonts, rieres i basses permanents existeixen altres espècies interessants, com el gripau d’esperons, el tritó jaspiat o la salamandra.

Les constants agressions que han sofert els sistemes fluvials i les zones humides del país, molt especialment en els cursos mig i baix, han comportat la degradació i, en alguns casos la pèrdua, de comunitats permanents de caràcter sovint singular i d’un extraordinari valor per a molts grups faunístics. En el cas dels rius, aquest fet s’accentua donat el paper que fan com a corredors biològics. La desembocadura de la Tordera, on de manera natural s’hi formava una llacuna costanera, està estretament relacionada, faunísticament parlant, amb les zones humides de la Tordera, incloses en el PEIN. El conjunt de l’àrea presenta un notable interès per a les aus migratòries, doncs esdevé un lloc perfecte per al descans i la recerca d’aliments. Sens dubte, un dels grups més notables i coneguts de la zona d’estudi és el de les aus (en el delta s’han

observat més de 200 espècies diferents). La llacuna frontal i part del tram baix del riu presenta un interès especial pels limícoles, encara que també es troben alguns nidificants com Charadrius dubius. Potser una de les aus més emblemàtiques de la zona és el flamenc Phoenicopteus ruber. Un altre limícola, Charadrius alexandrinus, nidificava no fa pas masses anys a la sorra de la platja, prop de la llacuna costanera. L’arribada del corrent marí fa que el litoral proper a la desembocadura sigui biològicament ric i moltes aus marines s’hi apropin per alimentar-se. En la confluència del rec Viver i el propi riu, fins quasi a tocar a la platja, s’hi formaven zones fàcilment inundables i amb canyissos, fet que el feia un lloc ideal per la nidificació d’espècies com Cisticola juncidis o Acrocephalus sp. En quant als amfibis i rèptils cal destacar la cita d’una Mauremys caspica en el rec Viver i la presència de Triturus helveticus. Pel que fa als mamífers citar la rata d’aigua (Arvicola capidus). Quasi les dues úniques espècies de l’ictiofauna que s’observen en aquests moments són l’anguila (Anguilla anquilla) i la llisa (Mugil cephalus), totes dues molt resistents a la contaminació.

Fauna terrestre

La localització d’aquest espai a la costa gironina el fa un lloc adient per a la presència de nombroses espècies de la fauna catalana. Convé no oblidar que la província de Girona, i la costa no és cap excepció, presenta la major diversitat d’amfibis de tot Catalunya. Això és degut principalment al seu clima temperat juntament amb un índex de pluviositat relativament alt. De fet, només les espècies de caire clarament centreeuropeu i el tritó pirinenc, un endemisme dels Pirineus, són absents de la costa gironina.

Les zones muntanyoses del municipi de Blanes (especialment les litorals), per la seva extensió i connexió amb altres espais poc alterats, així com per la presència de punts d’aigua adients per la reproducció dels amfibis, acull un elevat nombre d’espècies. Altrament, però, el fort procés d’urbanització de la zona posa en perill la persistència d’aquestes espècies per la: a) destrucció dels punts d’aigua necessaris per a la reproducció dels amfibis i b) fragmentació de les poblacions degut a la construcció de vies de comunicació poc o gens permeables per al pas dels amfibis.

Quant al primer, moltes basses i fonts han estat destruïdes, abandonades o s’han assecat degut a que molts usos tradicionals de la terra s’han anat perdent amb el temps. Quant al segon, els amfibis són un grup on l’impacte dels atropellaments en les carreteres és més gran; això és especialment important en les espècies migratòries - els gripaus - i la salamandra, encara que els

estudis d’atropellaments indiquen que gairebé totes les espècies d’amfibis de Catalunya són sensibles a aquest impacte.

Per aquestes raons, els amfibis són bons indicadors de la qualitat del medi especialment en la presència de punts d’aigua i en la connectivitat d’un espai amb altres zones properes. Cal dir en aquest sentit que la fragmentació dels espais naturals és la primera causa de pèrdua de diversitat dels ecosistemes. Algunes de les espècies d’amfibis que s’ha observat a Blanes són les següents7: Salamandra (Salamandra salamandra), Tritó palmat (Triturus helveticus), Tritó verd (Triturus marmoratus), Granota pintada (Disicoglossus pictus), Tòtil (Alytes obstetricans), Gripau comú (Bufo bufo), Gripau corredor (Bufo calamita), Reineta (Hyla meridionalis), Granota verda (Rana perezi), etc.

Respecte als rèptils cal dir que són animals ectoterms (necessiten agafar l’energia del sol per a escalfar-se i poder així iniciar la seva activitat) i, en conseqüència, són pocs els exemplars que es veuen a l’interior dels boscos on la llum arriba dèbilment fins al sotabosc. Això no vol dir que no hi hagi rèptils en els boscos mediterranis, sinó que es concentren en marges assolellats, clars de bosc, rocams ben exposats i en general en aquells indrets on la llum penetra fins el terra i al mateix temps hi ha refugis en fissures de roques i parets on es puguin amagar. En aquest sentit val a dir que la presència de construccions humanes aïllades ha permès la presència d’algunes espècies que d’altra manera no hi serien presents. Aquest és el cas dels dragons, tant abundants en les parets de les cases, especialment prop dels llums on busquen papallones i dípters per menjar. Però també els murs de pedres de jardins i antics camps de conreu són llocs especialment apropiats per a la presència de sargantanes i algunes serps que en aquests llocs troben menjar i refugi.

El litoral rocallós i les zones rurals interiors del municipi de Blanes són indrets especialment favorables per a la presència de rèptils. Es tracta d’espais amb un nivell de conservació acceptable, amb una gran varietat d’ambients i una moderada influència antròpica que confereixen una diversitat força notable. A Blanes s’han observat 10 espècies de rèptils, la qual cosa representa el 31% de les espècies que hi ha a tot Catalunya. A continuació es presenta el llistat d’espècies presents al terme municipal: Dragó comú (Tarentola mauritanica), Dragó rosat (Hemidactylus turcicus), Sargantaner gros (Psammodromus algirus), Llargandaix ocel·lat (Lacerta lepida), Sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), Vidriol (Anguis fragilis), Serp verda (Malpolon monspessulanus),

7 Es presenta el llistat d’espècies (nom comú i nom científic) així com el grau d’amenaça actual (Pleguezuelos et al., 2002). Totes les espècies d’aquest catàleg estan protegides a Catalunya (Decret de la Generalitat de Catalunya 3/1988) amb l’excepció de la granota verda.

Serp blanca (Elaphe scalaris), Serp d’aigua (Natrix maura), Serp llisa meridional (Coronella girondica), etc.

Pel que fa a les aus, la primera característica a destacar és la riquesa de l’espai. Aquí hi coincideix una avifauna de caràcter marcadament forestal, amb la pròpia dels ambients litorals i, sobretot, l’associada a ambients humits com el delta de la Tordera. Tot plegat comporta que aquest sector sigui un dels més interessants de tota la comarca quant a riquesa en fauna ornitològica (veure Taula X).

Taula 4: Zones humides de la Selva segons la riquesa en fauna ornitològica

Lloc Número d’ocells

Número d’espècies Data del cens

Estany de Sils 1.048 11 12/01/01Delta de la Tordera 7.658 26 18/01/01Susqueda-Pasteral 177 6 13/01/01Estany Bancells 4 2 18/01/01

Font: Generalitat de Catalunya, DMA. Cens hivernal d’ocells aquàtics 2001.

En primer terme, respecte a l’avifauna forestal, dominen a l'hivern el tallarol de casquet, mosquiter comú, merla i mallerengues de cinc espècies. Com a espècies acompanyants hi trobem el tudó, el gaig, el tord comú, el pit-roig, el raspinell comú, el bruel i el tallarol capnegre, entre d’altres. A l’estiu apareixen a les zones forestals de la finca grans aus migratòries que tornen de passar l'hivern al sud del Sàhara. Es el cas del rossinyol, el mosquiter pàl·lid i, volant sobre la zona a major alçada, l’abellerol i el falziot negre. Tot i l’alt grau d’alteració de la major part dels boscos de l’espai, s’observa una gran diversitat d’ocells i la presència d’alguns depredadors com l’esparver i els rapinyaires nocturns (mussols, òlibes, xots). D’altra banda, també hi trobem ocells d’ambients més oberts com són els fringíl·lids (gafarrons, caderneres, verdums, pinsans), el picot verd i el gratapalles. En d’altres sectors, especialment els propers als jardins botànics, les nombroses plantes exòtiques amb fruits expliquen l’abundància d’ocells que són frugívors a l'hivern, com el tallarol de casquet, la merla i el gaig.

La costa mereix una atenció especial. En els boscos de suros, pins i alzines dels penya-segats hi trobem una representació dels ocells forestals presents en la resta de l’espai i en els rocams hi cria la bonica merla blava. Els corbs marins són nombrosos a l'hivern a s'Agulla, i probablement el seu nombre augmenti encara més al capvespre. Aquest fet fa pensar en la riquesa de peix dels fons propers i en què aquests rocams mereixen protecció per la tranquil·litat que

proporcionen als ocells marins. Però és sobretot a la primavera, amb la reproducció del corb marí emplomallat, que el litoral blanenc adquireix una vàlua excepcional (aquesta espècie cria a molt pocs indrets del litoral català). Cal dir a més que els penya-segats litorals entre la Punta de Sta. Anna i la Platja de Sta. Cristina són un ambient adient per a espècies tan emblemàtiques com el duc o el falco peregrí que, si bé no s’ha pogut verificar la seva presència, en són potencials colonitzadors.

Pel que fa a la protecció dels ocells presents a Blanes, la immensa majoria són espècies protegides pels governs de la Generalitat i de l'Estat. Moltes d’elles estan també incloses a diferents annexes de la Directiva d’Aus de la Unió Europea, del Conveni de Berna per a la protecció de la vida salvatge i el medi natural i del Conveni de Bonn per a espècies migratòries. Malauradament, doncs, es tracta d’espècies amenaçades a nivell català (Llista vermella en preparació) i europeu (Tucker i Heath, 1994) i això implica que les disposicions legals nacionals i internacionals hagin de garantir la seva preservació.

En darrer terme, per les condicions bioclimàtiques del municipi de Blanes, els mamífers que hi trobem són els propis de les terres mediterrànies occidentals. L’alta fragmentació de l’espai i la degradació general dels sistemes naturals fa que aquestes espècies no estiguin ben representades, especialment les de grans dimensions. Aquestes són les espècies de mamífers localitzades a la zona: Eriçó fosc (Erinaceus europaeus), Eriçó clar (Atelerix algirus), Musaranya vulgar (Crocidura russula), Musaranya nana (Suncus etruscus), Esquirol (Sciurus vulgaris), Talpó roig (Clethrionomys glareolus), Talpó comú (Microtus duodecimcostatus), Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), Rata negra (Rattus rattus), Rata comuna (Rattus norvegicus), Ratolí domèstic (Mus domesticus), Ratolí mediterrani (Mus spretus), Rata cellarda (Eliomys quercinus), Conill (Oryctolagus cuniculus), Guineu (Vulpes vulpes), Mostela (Mustela nivalis), Fagina (Martes foina), Genetta (Genetta genetta), Pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus), etc.

Fauna marina

Els organismes, marins o terrestres, no es distribueixen a l’atzar, sinó que tenen unes preferències per a determinats indrets, condicionades bé pels factors ambientals o per les interaccions que estableixen amb altres organismes. El resultat final és que les espècies s’agreguen en grups més o

menys constants i, per tant, caracteritzables, que es coneixen com a comunitats.

Al mar, els diversos factors ambientals (humectació, llum, hidrodinamisme) varien de forma gradual a mida que augmenta la profunditat creant-se gradients, la qual cosa afavoreix la presència de diferents comunitats. A la zona de contacte aire/aigua aquests gradients són particularment forts, i això determina la presència de diferents comunitats en franges estretes d’espai. Dins l’aigua, l’extinció de la llum i l'hidrodinamisme són molt accentuats, afavorint també l’existència de comunitats ben diferenciades en funció de la inclinació del substrat i de la fondària. Les interaccions entre els organismes poden amplificar aquestes diferències o crear-ne de noves, resultant en noves comunitats afegides.

La morfologia del litoral blanenc destaca per l’existència de dues tipologies costaneres ben diferents. Per una part la zona sud-oest del municipi, fins a l’istme de Sa Palomera, constitueix l’inici d’una costa sorrenca que, amb excepcions comptades, es prolonga per la Costa Catalana fins al massís del Garraf. En el tram del litoral entre Sa Palomera i el terme municipal de Lloret de Mar (l’anomenada Costa Brava sud), en canvi, trobem una costa rocallosa i abrupte. Respecte a la primera de les tipologies litorals, part de la zona d’estudi està formada per blocs rocosos de mides variables (entre 2 i 4 m de diàmetre i fins a 2 m d’alçada), que s’han desprès dels penya-segats i es disposen més o menys dispersos, envoltats per passadissos sorrencs, fins als 14 m. A partir d’aquesta fondària, comencen els fons de sorra amb praderies petites de Posidonia i algun bloc dispers. A més a més, els penya-segats en endinsar-se en el mar formen entrants ombrívols, i forats petits i mitjans que són ocupats per peixos territorials. Aquesta coexistència de biòtops diversos en un espai relativament petit, fa que la fauna íctica de la zona sigui particularment variada i rica.

La fauna íctica de la zona mereix un apartat especial degut al seu valor com indicadora de biòtops ben conservats, ja que molts peixos solen ser esglaons finals de les xarxes tròfiques litorals. Les comunitats íctiques de la zona són les típiques del Mediterrani nordoccidental. Tant en nombre d’espècies com en nombre d’individus, les abundàncies són molt superiors a les de zones més properes de Blanes i s’apropen a les d’algunes àrees protegides del litoral català.

Destaquen per la seva abundància les castanyoles (Chromis chromis), les donzelles (Coris julis), saupes (Sarpa salpa), llisses (Liza aurata), varades (Diplodus vulgaris), esparralls (Diplodus anularis) i sards (Diplodus sargus). També son comuns les bogues (Boops boops), les oblades (Oblada melanura), els aterínids (Atherina boyeri), els serrans (Serranus cabrilla) i més ocasionalment, els sards imperials (Diplodus cervinus). Sobre les roques es troben varies escórpores (Scorpena maderensis, Scorpena scrofa i Scorpena notata) i abundants fadrins (Thalassoma pavo) i tords de mida petita (Symphodus mediterraneus, Symphodus cinereus, Symphodus roissali, Symphodus tinca, Symphodus melanocercus), així com blènids (Trypterigion tripteronotus, Trypterigion delaissi, Parablenius gattorugine, Parablenius rouxi). Entre les algues i particularment a l’herbei, es veuen escorpenes, vaques serranes (Serranus scriba), xucles (Spicara maenis), serrans, tords (en particular Symphodus tinca), pagells (Pagellus acarne, Pagellus erytrinus) i pagres (Pagrus pagrus).

A les petites coves i forats es troben molls reials (Apogonon imberbis) i fins i tot algunes forcadelles (Anthias anthias), morenes (Muraena helena) i també meros (Epinephelus marginatus) i, més rarament, corballs (Sciena umbra). A l’estiu, és freqüent veure peixos de mides més grans, com ara les orades (Sparus aurata), els llobarros (Dicenthrarchus labrax), i els dèntols (Dentex dentex).

En les costes entre Blanes i Lloret es troben habitualment més de 50 espècies de peixos, essent aquest nombre superior a la zona rocosa que en la zona de Posidonia oceanica. Les famílies més ben representades i les més abundants són Labridae, Sparidae i Blennidae, essent, per altra banda, les dues primeres d’interès comercial i recreatiu.

Tal i com s’ha posat de manifest en nombrosos estudis, la franja més propera a la costa mediterrània és la que pot rebre potencialment majors impactes d’origen antròpic i, per tant, la que necessita de més protecció. La major part de les espècies recluten allí, a menys de 10 m de fondària (al voltant del 60% de las espècies es recluten en fons inferiors a 5 m, generalment en les zones protegides dels vents dominants). Aquest percentatge és encara major quan es considera el reclutament en termes de biomassa i abundància de les espècies.

Entre les algues feofícies, l’espècie Cystoseira mediterranea, present al primer estatge de l’infralitoral de gairebé tota la zona estudiada, està

considerada com a vulnerable. Com algues rodofícies podem destacar Lithophyllum lichenoides que pot ser comuna, però que es protegeix per d’elevada vulnerabilitat del biòtop (torturi) que forma. La Posidonia oceanica és l’espècie més rellevant ja que és l'única que està protegida per llei a Catalunya. A més de ser una espècie totalment exterminada de molts llocs, la seva protecció porta associada la protecció del seu hàbitat, el qual és fonamental per a moltes altres espècies. Respecte a les esponges, hi ha quatre espècies que estan considerades com a vulnerables. Es tracta de les esponges de bany S. officinalis S. zimocca i Hippospongia communis (degut a la sobreexplotació per pesca en nombrosos llocs de la Mediterrània) i l’esponja Aplysina aerophoba la qual és indicadora d’ambients nets.

Dels mol·luscs l’espècie Luria lurida és una espècie més aviat rara i preuada pels col·leccionistes. Tots els crustacis grans, molt apreciats gastronòmicament, gaudeixen d’una certa protecció o, almenys, d’una regulació de les seves captures. Les llagostes (Palinurus elephas), tot i ser molt rares, són encara presents en els fons rocosos d’aquesta zona de Blanes, on dominen en les coves i escletxes situades a relativa poca fondària. Finalment, la garota de mar, Paracentrotus lividus, és una espècie considerada com a vulnerable en la llista de la UNEP, però que és molt abundant arreu de la Mediterrània i que en altres indrets assoleix densitats elevades.

4.1.1.6 L’evolució del paisatge, els usos del sòl

Quan a principis del segle XX van arribar a Blanes els primers turistes, la qualitat del paisatge era, sens dubte, un dels principals valors del municipi. La gran diversitat d’ambients que presenta per la seva peculiar i complexa geografia (delta de la Tordera, plana deltaica, litoral sorrenc, pineda a primera línia de mar, costa amb penya-segats, interior muntanyós, etc.), afavoria la presència d’una gran varietat de paisatges en un àmbit territorial més aviat reduït. Tot plegat, entre d’altres aspectes que s’analitzaran més tard, va contribuir a crear una imatge de qualitat i una bona reputació (especialment entre la població de Barcelona) que afavorí el desenvolupament turístic del municipi. Però tothom sap que el turisme és un gran consumidor de territori, sobretot del que té un gran interès paisatgístic, i això és el que succeí en les dècades posteriors. Paradoxalment, la mateixa pràctica turística va acabar amb allò que l’havia induït o, dit d’altra manera, “es va matar la gallina dels ous d’or”.

Precisament aquesta és la situació en la que ens trobem ara. La qualitat paisatgística del municipi de Blanes s’ha vist molt afectada, fins al punt que ha deixat d’ésser el principal reclam turístic. Gairebé tot el litoral resta urbanitzat (incloent la meravellosa pineda de s’Abanell, que és precisament on s’ha desenvolupat la zona turística), a l’interior muntanyós han proliferat les urbanitzacions i, en darrer terme, el nucli urbà ha crescut d’una forma desmesurada i incontrolada (que ha desembocat en la desaparició de l’encant de arquitectura tradicional d’una vila litoral com Blanes).

Avui dia, però, l’assoliment d’un turisme sostenible i de qualitat passa, sense cap mena de dubte, per la conservació, recuperació i/o valorització del paisatge. Hom té present que la recuperació de la situació original no és res més que una utopia, però això no treu que es puguin fer coses per millorar la qualitat de l’entorn paisatgístic de Blanes. La qüestió principal rau en el nivell de qualitat paisatgística que volem tenir; la proposta seria la següent: el mateix nivell de qualitat que es ven o es promociona actualment de Blanes. O això, o es canvia la imatge turística del municipi, doncs una de les principals premisses del turisme de qualitat és que la imatge que es projecta ha de coincidir amb la realitat o, almenys, amb l’experiència turística del visitant.

En aquest apartat, per tant, el que es pretén és fer una radiografia de l’estat actual del paisatge blanenc, prenent com a referència la situació inicial, és a dir, amb el que es van trobar els primers turistes. Una de les maneres més fiables i precises de definir l’evolució del paisatge d’un territori és a partir de la comparació, entre diferents anys, dels seus usos del sòl. En aquest cas, veurem els usos i cobertes del sòl per a tres moments històrics: 1862, 1956 i 2003.

Respecte l’any 1862 (veure Gràfic 3), cal dir primer que pel recompte dels usos i cobertes del sòl hem emprat un amillarament (document que vindria a ésser el cadastre de rústica actual). El període en qüestió és interessant perquè dóna fe del que els historiadors anomenen una economia de tipus antic, és a dir, on l’agricultura era la base de tot i on el desenvolupament industrial es limitava només a les indústries tradicionals o artesanals. El paisatge resultant, per tant, tot i l’elevat grau d’humanització que presentava tot cercant el màxim aprofitament de la terra o el forest, també tenia una gran bellesa paisatgística. Més concretament, hi apareixen 1357’27 ha de terres8, de las quals 889’43 corresponen a terra cultivada (336’59 ha de cereals, 522’88 ha de vinya i 29’96

8 La superfície real del municipi de Blanes és de 1.782 ha, de manera que existeix una diferencia respecte a la superfície registrada en l’amillarament de 424’73 ha. Així doncs el percentatge de territori amillarat és del 76’17%.

ha d’horta) i 467’89 ha a terra no cultivada (168’93 ha de matolls, 109’4 ha de suros, 11’66 ha d’alzines, 123’66 ha de pins, 18’49 ha de plantacions d’arbres de ribera i 35’75 ha d’erms). És a dir, que un 65’53% del municipi estava cultivat i un 34’47% pertanyia a terres no cultivades.

Els pins i els suros eren les espècies forestals més ben representades. Aquest fet comparteix moltes similituds amb la situació actual, encara que s’ha d’assenyalar que avui dia els suros solen aparèixer barrejats amb pins, formant boscos mixtos. L’alzinar devia ocupar les zones més humides del municipi, encara que en la major part dels casos també barrejat amb suros i pins. Rarament formaria masses compactes, fet que explicaria que sols representin el 2’49% de les terres no cultivades. Els erms, tan abundants en altres indrets, aquí ocupen una extensió molt més modesta. Es tractaria bàsicament de terrenys totalment improductius, com: la platja, la costa rocallosa del litoral nord del municipi o les nombroses zones humides que encara es conservaven a mitjans del segle XIX. De entre les terres cultivades s’aprecia el domini de la vinya sobre els cereals, contràriament al que s’ha pogut observar en els municipis veïns. La major extensió del terme municipal i l’existència de més zones muntanyoses explicarien per una part, el predomini de la vinya sobre els cereals i, per l’altre, que quedessin masses forestals importants. L’horta, en canvi, ocupa una extensió molt reduïda.

Gràfic 3: Distribució dels usos del sòl a Blanes el 1862

Desconegut17,11%

Erms i altres17,74%

Urbanitzat1,52%

Vegetació13,72%

Cultivat49,91%

CultivatVegetacióUrbanitzatErms i altresDesconegut

Font: Elaboració pròpia a partir de l’Amillarament de Blanes de 1862.

Gairebé cent anys després, concretament el 1956 (veure Gràfic 4), es mantenen molts dels aspectes referents als paisatge que s’han comentat per a mitjans del segle XIX. Aquest període és molt interessant perquè esdevé la transició entre un model econòmic antic i un altre de modern, és a dir, entre una economia bàsicament agrícola i una altra de molt més diversificada on la indústria, primer, i els serveis (on el turisme és cabdal), ja més recentment, marquen les pautes a seguir. Tot i que en essència el paisatge resultant no difereix gaire del de 1861, hi comencen a aparèixer alguns elements nous (com la utilització en massa del regadiu, l’abandonament de les zones agrícoles menys productives o la consolidació de la indústria) que denoten una situació de canvi. Pels volts del 1956 el paisatge manté la seva bellesa inicial i, això, és cabdal, doncs coincideix amb l’inici del turisme de masses a la localitat de Blanes. Més aviat, podríem dir que és aquest gran valor paisatgístic del municipi, el que indueix o afavoreix el posterior desenvolupament turístic.

Un primer aspecte a destacar respecte als resultats obtinguts amb l’anàlisi dels usos i cobertes del sòl de 1956 és l’augment de la superfície de terra registrada que, en aquest cas, arriba a ésser el cent per cent de la superfície real del municipi. És per això que, tot i que hi ha més superfície cultivada (873’62 ha), el seu valor relatiu sobre el total de la terra registrada disminueix dràsticament (48’98 ha) respecte el 1862. En contraposició, es produeix un creixement important de les superfícies no cultivades, especialment de la vegetació espontània. La principal causa d’aquest canvi la trobem en l’abandonament de moltes vinyes, sobretot les menys productives o les situades en indrets amb una orografia més difícil, moltes de les quals deixen pas a l’aparició d’extenses masses forestals (ja sigui d’una forma espontània o, pel contrari, mitjançant la plantació d’espècies com el pi pinyoner o el pi blanc). En aquest període la superfície de vinya passa de les 522’88 ha (el 38’52% del total de terres) a 364’98 ha (el 20’46%). Respecte als cereals, tot i el creixement que experimentaran (d’un 24’8% del total a un 27’03%), mai podran compensar les importants pèrdues de la vinya. Altrament, s’observà també com una part força destacada dels cereals de secà es reconverteix en cereals de regadiu, categoria que no apareixia en l’amillarament de 1862, i que vol reflectir una gran varietat de cultius de regadiu que es feien a la plana deltaica de la Tordera (blat de moro, faves, mongetes, tomàquets, patates, etc.). Són precisament els cereals de regadiu i a partir d’aquest mateix moment, els precursors de l’actual especialització en els productes d’horta. Respecte a les superfícies no cultivades, com s’ha comentat anteriorment, creixement de suredes i pinedes per l’abandonament de les vinyes. A més però, s’observa un

descens dels matollars, que segurament ja s’haurien convertit en boscos, i un augment dels herbeis i erms, reflex també de les darreres vinyes abandonades.

Gràfic 4: Distribució dels usos del sòl a Blanes el 1956

Erms i altres18,30%

Urbanitzat1,93%

Vegetació31,09%

Cultivat48,67%

Cultivat

Vegetació

UrbanitzatErms i altres

Font: Elaboració pròpia a partir del Cadastre de Rústica de 1956.

Finalment, respecte al paisatge actual del municipi de Blanes (Gràfic 5), si alguna cosa els caracteritza és la gran quantitat i diversitat d’usos i cobertes del sòl que presenta. El resultat és un paisatge en forma de mosaic i on bona part dels elements constituents tenen llur origen en la major incidència de l’activitat humana sobre el medi vers la situació que es presentava a mitjans segle XIX.

Les superfícies no cultivades (1.448’31 ha, el 82’17%), bàsicament boscos i àrees construïdes, dominen clarament sobre les terres cultivades (314’21 ha, el 17’83%). Entre les primeres destaca la gran quantitat de boscos que encara es conserven o, més ben dit, la gran expansió del bosc respecte al 1862. Les pinedes (606’41 ha, el 34’41% del municipi i el 41’87% dels boscos) formen compactes masses d’arbres al voltant dels dos sectors de muntanya més importants del municipi, Sant Joan i el Santuari del Vilar (on també es situen les 124’07 de suredes). Els erms (108’21 ha) i els matollars arbrats (71’18 ha), en canvi, s’assenten al voltant de zones fortament urbanitzades o de determinades vies de comunicació. En molts casos, els matollars (10’33 ha) i els esmentats herbeis i erms no fan res més que servir de suport per a les pancartes que

anuncien noves construccions. Tret de la vegetació de ribera (31’07 ha), les altres cobertes de vegetació espontània tenen un pes específic poc destacat.

Altre fenomen observable és la gran extensió ocupada pels espais construït (424’61 ha, el 24’09%), la tendència del qual és a créixer encara més. La superfície del nucli urbà de Blanes (al qual s’ha unit alguns barris perifèrics),és de 227’33 ha (el 12’9% del municipi), quan al 1862 devia tenir poc més de 70 ha. Les urbanitzacions (87’61 ha) i els càmpings (49’35 ha) són els altres elements urbans que al segle XIX no existien i que ara tenen una gran importància. La resta de classes d’aquesta categoria (platja, espais denudats i marginals, afloraments rocosos, etc.) únicament tenen 38’22 ha.

De les terres cultivades, el primer que crida l’atenció és el domini absolut de l’horta sobre la resta de conreus (179’44 ha, el 10’18% del total de terra i el 57’11% de les cultivades). Aquesta es concentra al llarg del marge esquerre del riu. Dels cultius dominants al segle XIX només els cereals (97’67 ha) semblen mantenir un cert pes relatiu, doncs la vinya (8’42 ha) juga un paper poc més que simbòlic. L’horta en hivernacle, malgrat ocupar solament 5’64 ha, s’ha de considerar com un element en franca expansió i que concentra uns nivells de producció força importants (en realitat esdevenen autèntiques “fàbriques d’hortalisses”). Els fruiters (2’78 ha) i les plantacions d’arbres de ribera (5’03 ha) ocupen alguna parcel·la aïllada.

Gràfic 5: Distribució dels usos del sòl a Blanes el 2003

Cultivat17,33%

Vegetació44,89%

Urbanitzat23,80%

Erms i altres12,78%

Desconegut1,20 %

CultivatVegetacióUrbanitzatErms i altresDesconegut

Font: Elaboració pròpia a partir dels ortofotomapes del 1998 i treball de camp del 2003.

El que s’observa, per tant, és que el paisatge del municipi de Blanes ha patit una gran transformació quant a la seva estructura i estat de conservació (veure Gràfic 6). Aquest procés de canvi ha estat especialment intens a partir de la darrera meitat del segle XX, quan el ràpid desenvolupament econòmic sofert ha comportat canvis importants en els usos del sòl, especialment en el sector litoral del municipi. Com a conseqüència d’aquesta transformació, tot i l’augment de la superfície amb vegetació, també és cert que en les darrers anys la pressió humana sobre els sistemes naturals del municipi s’ha incrementat de forma important.

Gràfic 6: Evolució dels usos del sòl a Blanes, 1862-2003

0

10

20

30

40

50

60

1862 1956 2003 Any

%

Cultivat

Vegetació

Urbanitzat

Erms i altres

Desconegut

Font: Elaboració pròpia a partir de les fonts documentals cadastrals (anys 1862, 1956 i 2003)

Però el canvi més significatiu el trobem en la dràstica reducció de les superfície cultivades d’ençà la dècada dels 50-60 del segle passat, reflex d’un canvi de model econòmic (d’un model tradicional o antic, basant en l’agricultura, a un altre de modern on la indústria i els serveis són els factors dominants). Com s’ha comentat anteriorment, aquesta gran quantitat de terres abandonades han donat pas a un augment significatiu dels espais naturals , tot i que sovint sense cap mena de gestió i en un estat de conservació força precari. D’altra banda, la disminució de terres de cultiu ha propiciat, especialment en les àrees circumdants al nucli urbà, un fort desenvolupament del procés urbanitzador, que sembla no tenir fi i que és especialment intens en el sector litoral.