8 years old. Narcís Gironell

166

description

Catàleg de l'exposició "8years old" de Narcís Gironell. Textos d'Àngel Burgas i Col·lectiu Leland Palmer. Col·lecció Espai ZER01 número 27.

Transcript of 8 years old. Narcís Gironell

Page 1: 8 years old. Narcís Gironell
Page 2: 8 years old. Narcís Gironell
Page 3: 8 years old. Narcís Gironell
Page 4: 8 years old. Narcís Gironell
Page 5: 8 years old. Narcís Gironell
Page 6: 8 years old. Narcís Gironell
Page 7: 8 years old. Narcís Gironell

LOVESEXY. PRINCE 1988Aquest relat amb títols de cançons pop és per a en Narcís Gironell,

les obres del qual han donat el tret de sortida als records,

a les paraules i a les trames que el conformen.

DON’T GO. YAZOO 1982

Un regal de reis. Un tocadiscs taronja, transportable (de fet, semblava una maleta de plàstic; quan

s’obria en dues parts, una d’elles era la platina independent, amb la seva agulla i el seu plat giratori,

intercanviable entre 33 i 45 rpm; l’altra, plena de forats, era el bafle amplificador, connectat a la

platina per un cable), modern. Irresistiblement modern. Inevitablement jove. En ell hi van sonar

les primeres adquisicions, tresors preuats, descobertes insòlites (“Què collons és això que sona

tan estrany? Eurythmics!”), l’entrada a l’univers technopop des d’una ciutat petita, entre un grup

d’amics amb poc bagatge musical, sense visió històrica dels estils o de l’evolució dels sons; una línia

que apareix de cop i volta, gairebé del no res, contundent (“No podria viure sense la música!”)

i que es fa forta, gruixuda, compacta. S’alimenta a base de recopilatoris que treuen les cases

discogràfiques, dels primers videoclips, de les sintonies de programes de la tele (Informe semanal:

I feel Love, Donna Summer; Volta ciclista a Espanya: Funkytown, Lipps Inc...) i et fas gran durant un

estiu, amb una colla, en un poble de mar. Hi participen una activitat social i prohibida com és

el fumar, i una altra activitat privada i temptadora com és el besar-se, i aleshores apareix ella, la

Susanna, la primera. Arriba de Barcelona i parla de Yazoo, del tema Don’t go a l’àlbum “Upstairs

at Eric’s” i el du amagat en els solcs negres d’un single de 45 rpm que escoltem a casa meva, en

el meu reproductor/maleta de color taronja, i més tard som feliços, ella i jo, quan l’escoltem a

tot drap a la discoteca del poble un diumenge a la tarda (“És Don’t go! Ho sents? És Yazoo! És

la nostra cançó!”) i la ballem, i demanem al discjòquei que la torni a posar més tard, i la segona

vegada la ballem encara amb més passió, extasiats, el cubata i els amics abandonats al racó de les

tauletes; i el dia que la Susanna ha de marxar cap a Barcelona li suplico que no se’n vagi: Queda’t

Susanna, Don’t go, però agafa l’autobús i em fa adéu des de la finestra. Don’t go, Susanna, i em

regala el single perquè jo l’escolti a casa i pensi en ella constantment. Aquell estiu de la Susanna i

jo fumant un cigarret, besant-nos com desesperats (la seva llengua inquieta dins de la meva boca

llepant, atrafegada, les genives), ballant al compàs de Yazoo. Sense anar més enllà: només promeses

de tornar-nos a veure, d’escriure’ns, de trucar-nos; promeses de fer més endavant tot allò que cal

fer per ser més l’un amb l’altre, més enllà de les llengües però sense malmenar l’amor. Oh, l’amor!

Estimo la Susanna! Don’t Go, Susanna!

Page 8: 8 years old. Narcís Gironell

— La Susanna ha tingut un bon ensurt abans d’arribar a Barcelona, em diu la mare (que

és amiga de la mare de la Susanna, i per això ella ha vingut a passar uns dies al poble, a

compartir temps i espais amb els fills de la seva amiga) quan penja el telèfon. Els seus

pares han posat una denúncia i l’empresa d’autocars ha fet fora el responsable. El xofer.

Que resulta que, durant el trajecte, l’autocar ha anat deixant passatgers a les parades i a

l’alçada de la Roca del Vallès només hi quedava ella sola, pobra nena, ella sola i el xofer.

I aleshores el paio li ha demanat per què no t’asseus aquí davant, amb mi. I la innocent

ha dit que sí i el bandarra ha sortit de l’autopista i ha agafat una carretera comarcal

mentre anava dient bajanades a la nena: que si tu ja ets gran i maca, que ja tens força pit,

que potser algun noi ja t’ha grapejat... i després s’ha aturat en una gasolinera tancada, i

la Susanna li ha demanat què hi feien allí i que els seus pares l’esperaven a l’estació de

Barcelona, i el paio li ha dit que estava calent, que li toqués l’entrecuix per comprovar-

ho, i la nena s’ha espantat de debò i ha vist com el tipus s’esbatanava la bragueta i es

treia... bé, ja m’enteneu què es treia; i la nena s’ha posat a plorar, histèrica, i el paio s’ha

espantat i li ha demanat perdó, encara sort, i ha tornat a l’autopista i li ha fet jurar que no

ho explicaria mai a ningú, i la nena l’ha obeït i no n’ha dit res als pares, que l’esperaven

a l’estació i han observat com la seva filla baixava sola d’aquell autocar fantasma, sense

passatgers; però en arribar a casa s’ha desfet en el plor i els ho ha explicat tot. I aleshores

ells han anat a l’empresa i han amenaçat amb posar una denúncia a la policia. I ja l’han

fotut al carrer. Quin porc.

Quin porc. Quin súper porc. Per què has hagut de viure això, Susanna? Per què tu? On són i de

què han servit els cigarrets, els petons, les caminades vora mar, les paraules i les cançons? Per què

t’estava passant allò, tan cru, tan groller, tan espontani, mentre jo escoltava el nostre tema de Yazoo

al tocadiscs taronja, a casa, imaginant que estaves adormida a l’autocar i que jo apareixia en els

teus somnis?

TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986.

Era una etapa crucial en la carrera de Tina Turner. Havia revifat de les seves pròpies cendres dels

setanta, una mena d’au fènix negra i vigorosa, aguerrida, foguejada, amb un èxit rotund amb el

seu primer LP de renaixença, “Private Dancer”, amb cançons com What’s love got to do with it o

I can’t stand the rain; i tocava revalidar, tocava mantenir-se com a número u, i s’edita “Break every

rule” amb Typical male com a primer single; i l’Anna és fan de Tina Turner, de la nova Tina Turner,

tot i que ha aconseguit algun casset amb els èxits del passat, quan cantava amb l’Ike Turner, el seu

marit (que sembla ser que la maltractava); i l’Anna i jo sortim de la facultat aquell dia i em diu que

té una cosa per a mi, i anem a un bar del centre i obre la carpeta dels dibuixos i n’extreu un disc

embolicat. L’Anna em regala l’LP de Tina Turner, el segon, i jo li dono les gràcies i em proposa anar

a casa meva i escoltar-lo (a “casa seva” no pot ser : comparteix habitació amb altres tres noies en

una residència d’estudiants) i em sembla fantàstic, i li dic que es quedi a sopar, i cuino, com puc,

Page 9: 8 years old. Narcís Gironell

uns espaguetis a la carbonara, i obrim una ampolla de vi blanc, i escoltem el disc i repetim tres o

quatre cops Typical male fins que ens en sabem una estrofa sencera. I resulta que es fa tard i ja

no hi ha metro, i li dic que es quedi a dormir, que el meu company de pis no hi és, pot dormir a

la seva habitació amb llençols nets que trec de l’armari, i l’Anna accepta, i és tan loquaç que se’ns

fan les tres del matí, i de cop m’adono que abans d’entrar en habitacions separades el comiat

es fa llarg, llarguíssim per part seva, no s’acaba de decidir, i entenc que ella no voldria tancar la

nit com jo tinc previst tancar-la, sense que passi res més, i per això em parla encara des del llit

de l’habitació contigua, i jo, entre rialles, li prego que faci el favor de tancar la puta boca d’una

vegada. L’endemà veig com es maquilla al lavabo, com es pinta la ratlla dels ulls, com es posa

una mica de coloret a les galtes. Es passa el llapis de llavis vermell, com si en comptes d’anar a la

facultat haguéssim d’anar de festa, i esmorzem a la cuina, i em confessa que aquesta nit ha deixat

la porta de la seva habitació oberta per si jo tenia temptacions, i no sé què dir. Em quedo amb

la llesca de pa amb mantega a pocs centímetres de la boca, i ella em pica l’ullet, i abans de sortir

encara passa pel lavabo i s’emmiralla una bona estona mentre es pentina i es torna a pintar els

llavis. L’Anna és una noia sexy i fan de Tina Turner que vesteix amb colors estridents, que porta

mocadors al cap, que balanceja el seu cabàs de vímet i la seva carpeta de dibuix despreocupada

i que m’espera a la sortida de classe aquella tarda per convidar-me a una cervesa, i jo li dic que

sí, que ok, però li hauria de dir que no, que no busco res amb ella, que no tinc la més mínima

intenció de tenir-hi relacions sexuals. Que estic orgullós d’haver-la conegut, que m’encanta com

dibuixa, que admiro la seva desimboltura i que li agraeixo el disc de Tina Turner. Però he vist

l’Anna maquillar-se a casa meva, i sé que és una lleona, la lleona Anna, la hiena Anna, la pantera

Anna, i que com a bona depredadora no s’acontentarà amb el que li ofereixo: una caçadora

exigeix una peça per dur-se-la a la boca. Jo sóc la peça i ella qui clava els ullals. Mentre bevem

la cervesa apareix (i no desapareix mai més) el tema de la porta oberta de la nit passada. La

lleona Anna ha decidit deixar també aquella porta definitivament oberta, i qualsevol cosa que es

digui a partir d’ara ha de passar forçosament per aquesta porta, i jo no estic disposat a creuar-la.

Aleshores l’animal s’enfureix. L’animal reclama, i vol saber què no m’agrada d’ella; vol saber per

què no, i què falla, i qui en té la culpa. L’Anna du una màscara i és ara una dona embogida amb

set de venjança. Obre la carpeta i no n’extreu cap disc de Tina Turner, sinó un munt de retrats

que m’ha fet amb carbonet: jo sempre alçat, sempre nu de cap a peus, sempre amb un membre

descomunal, amb un gland brillant i sucós com un préssec acabat de pelar. Aleshores ja no hem

pres només una cervesa, sinó tres o quatre, i m’anuncia que vol que ens fotem al llit avui sens

falta. Diuen que hi ha noies que t’ho posen fàcil: aquesta n’és un bon exemple. Però la qüestió és

que jo no ho vull, i si no ho vull, no veig per què ho hauria de fer. Per llàstima? Per agrair-li un disc?

Per no decebre-la? La decisió és que no ho vull, i no perquè em faci una mica de por (que sí que

me’n fa) i no perquè estigui una mica begut (que sí que hi estic) i no perquè no m’agradi (que sí

que m’agrada una mica); i la lleona Anna no sap com pair la derrota, i em diu que està decebuda,

i mira al voltant mentre se li acut la revenja.

— No et moguis d’aquí. Demanaré a algú que em folli. Que em dugui a casa seva i em

folli. Vull que vegis com et trobo un substitut de seguida.

Page 10: 8 years old. Narcís Gironell

I sense pronunciar més paraules es posa dreta i dóna un cop d’ull, i va directe a un paio que està

sol a la barra i li parla a l’orella, i el tio se la treu de sobre com pot; i l’Anna lleona-incombustible

ataca una segona víctima que està sola en una taula, amb un llibre obert al davant, i se li asseu al

costat i imagino que li fa l’oferiment de seguida, i el tio dubta només uns instants, i decideix que

sí, que se la juga, i l’Anna espera dreta al seu costat mentre el paio es posa la caçadora, i surten

plegats del bar. L’Anna pantera no em mira ni un sola vegada. De cop la porta del bar es tanca, i

l’Anna ja no hi és. Ha fugit amb la seva víctima (o amb el seu botxí?) i jo em quedo sol a la nostra

taula (fins i tot ha oblidat la seva carpeta de dibuixos) i mentre espero el bus nocturn al carrer

Pelai recordo l’estrofa sencera de Typical male que ahir ens havíem après de memòria, l’Anna

sense escrúpols i jo, l’Anna-fan de Tina Turner i jo, minuts abans que ella deixés una porta oberta.

LOVESEXY. PRINCE 1988

Fa tres dies vaig trobar en Raül a la cantonada del meu carrer. Feia quinze anys que no ens vèiem,

perquè des que es va separar de la Marta en Raül havia desaparegut del mapa. Ens havíem conegut

a Berlín l’any 1988. No ens havíem vist mai a Barcelona i ens anem a trobar a Berlín, al bell mig

de Kreuzberg, entre professors alternatius en una escola d’idiomes alternativa amb estratègies

d’aprenentatge d’allò més particulars. Vaig convidar en Raül a sopar a casa l’endemà mateix i allà

va conèixer els meus companys de pis: l’Olga i la Marta, catalanes; l’Alfredo, mexicà; i la Marcela,

brasilera. Tots cinc compartíem un pis a Neukölln, prou bé de preu i prou cèntric, sense les irritants

condicions de viure en comunitat que mantenien, com a rígids estatuts, els joves alemanys. La Marta

i jo havíem arribat plegats a la ciutat; després d’acabar la carrera i d’haver-nos plantejat el futur

immediat, vam decidir fer la bossa i marxar un any a l’aventura. L’amic d’una amiga ens va explicar

que hi havia proves d’accés per a estudiants estrangers a la universitat d’art de Berlín i tots dos

vam presentar-hi les carpetes amb treballs fets a Barcelona. Un cop admesos vam obtenir, per la via

directa, el permís de residència i el permís de treball. Em vaig matricular en una escola per aprendre

la llengua i allí vaig conèixer en Raül, que de seguida va venir a sopar a casa i ens dugué, gravat en

una cinta, el darrer disc de Prince, “Lovesexy”. Aquella nit serà sempre recordada per dos motius:

la descoberta del cantant de Minneapolis (per part meva, si més no. Encara avui en sóc un gran

admirador) i la coneixença d’en Raül per part de la Marta. Es van enamorar bojament; se’n van anar

a viure plegats i poc després van tornar junts a Barcelona. “Lovesexy” és un disc sense interrupcions:

els temes sonen encadenats un rere l’altre, des de l’I Know (o Eye Know) de l’inici fins al Positivity del

final. “Lovesexy”, amb els seus cors improvisats, l’aparença artificiosa d’un directe i l’enginy de les

lletres i la combinació d’estils, va representar no només la banda sonora de la meva etapa berlinesa,

sinó també la clau d’accés a una nova manera d’entendre el fet musical. En Raül coneixia i admirava

el Prince anterior, el de Purple Rain o Kiss, però se sentia decebut amb el nou àlbum. Mentre

exposava el seu parer sobre el petit geni de la guitarra, aquell vespre, a la cuina de Neukölln, la Marta

no deixava d’observar-lo. “És sexy”, em va confessar després, quan en Raül havia sortit corrent

per enxampar el darrer metro en direcció a Moabit, “tan sexy com el disc d’en Prince”. La relació

Love/sexy entre la Marta i en Raül va començar una setmana després, en una festa a casa que va

Page 11: 8 years old. Narcís Gironell

organitzar la Marcela amb la seva colla de Capoeira. La meva amiga no havia tingut sort amb els tios

a Barcelona (ni tampoc amb els que van existir a Berlín abans d’en Raül): “Sóc massa exigent, poso el

llistó massa alt”, solia argumentar. En Raül treballava com a enginyer per a una empresa multinacional

d’electrodomèstics. Era més gran que nosaltres, vestia amb americana, camisa i corbata, fumava

porros i guanyava un bon sou. S’havia matriculat a l’escola alternativa de Kreuzberg perquè, “en el

fons, sóc un antisistema convençut i militant malgrat la vida que porto; a la feina em pagaven un

curs d’alemany a la millor escola de la ciutat, però jo passo”. La Marta, enlluernada, va convertir-se

en l’ombra d’en Raül: no assistia a la facultat, anava a les reunions dels seus amics enginyers, i quan

ell va aconseguir un trasllat a Catalunya ella no ho va dubtar ni un segon. “N’estàs segura? I els teus

somnis de ser artista?”. Va fer la maleta després de presentar una carta de renúncia a la universitat i

va agafar un vol de Lufthansa de tornada a Barcelona que li va pagar en Raül.

Fa tres dies vaig trobar en Raül al costat de casa meva. Vam fer una cervesa en el bar de la

cantonada; ell havia quedat més tard amb uns amics per anar a una discoteca. L’any 1990, quan vaig

tornar de Berlín, la Marta i en Raül vivien junts a l’Eixample, en un pis que pagava l’empresa per

a la qual ell treballava. La Marta havia deixat de pintar i donava classes de plàstica en una escola

concertada a Sants. Em va confessar que era feliç, i que en Raül era el millor que li havia passat

a la vida. Insistia tant en això que no me la vaig creure; de fet, estava convençut que intentava

enganyar-se a ella mateixa quan explicava les excel·lències d’una relació estranya. Gairebé cada cap

de setmana, en Raül se l’enduia fora del país: vetllades romàntiques a Viena, París, Venècia o Londres,

sempre als millors hotels. Tot plegat, però, tenia un punt de convencional, de lloc comú, de relació

de manual, que no s’entenia. Havia canviat tant, la Marta? Què carai hi feia, a l’òpera de Viena, si ella

no suporta l’òpera? Què redimonis hi pintava a les galeries Lafayette de París? En Raül l’anomenava

Heidi, Campaneta i Princesa Leia; ella li deia Marco, Peter Pan i fins i tot Chanquete; tot un imaginari,

també previsible, de les seves infanteses respectives els ajudava a metamorfosar-se en els amants

perfectes. La relació va durar quatre anys. 1.460 dies, 35.040 hores de Marta i Raül en una interacció

aparentment fantàstica. Després es va acabar. La Marta em va citar en un bar de Gràcia.

— No, mai. Ni un sol cop. Mai. Ni a Berlín, a l’inici, recordes? Em va anunciar que no estava

preparat, que no volia anar de pressa. Després van ser milers d’excuses, una darrere

l’altra, durant quatre anys. Que no el pressionés, que necessitava el seu temps. M’estimava,

a la seva manera, però no em desitjava, o no sabia com desitjar-me. Les nits glacials,

sense tocar-nos. No se sentia culpable, tot i que ara, vist des de fora, em maltractava

constantment i de manera salvatge amb la seva negativa a fer-me l’amor. Era humiliant.

Ara recordo el disc aquell de Prince que ens va gravar. Lovesexy. Que separades que

poden anar les dues paraules. Que poc poden tenir a veure l’una amb l’altra. No em miris

amb aquesta cara. No, mai, ni un sol cop. Et preguntaràs per què vaig aguantar tant. No ho

sé. Potser jo també estic malalta. De ben segur que també tinc un problema d’autoestima.

No sé si en Raül sap que jo sé la veritat de la seva relació inhumana amb la Marta. Si és

conscient que tots els amics de la Marta ho sabem. Que som coneixedors de la seva por, de

Page 12: 8 years old. Narcís Gironell

la seva apatia, d’un hipotètic trauma infantil o d’una tendència homosexual mai confessada. En

Raül parla de Berlín, de l’àlbum de Prince que tan poc li escau. No parla de la Marta, ni de la

Mentida, ni de la Misèria. Ni del Mai.

ETERNAMENTE INOCENTE. FANGORIA 2001

La primera vegada que la Mercè em va parlar d’en XXX (no diré el seu nom real, perquè es tracta

d’algú molt conegut) de la manera que ho va fer em va costar de creure-me-la. Sortíem d’un

concert de Fangoria i vam anar tota una colla a fer unes cerveses al Raval. En un moment de la

conversa, parlant de la trajectòria d’Olvido Gara, o Alaska, el seu nom artístic, i els dubtes sobre la

seva personalitat (irresistible o artificiosa, natural o prefabricada; polièdrica i polèmica, en qualsevol

cas), se’m va fer evident un silenci estrany, potser còmplice, en l’actitud de la Mercè. Després, ja sols,

quan els altres van anar a ballar a la plaça Reial, em va confessar que l’havia conegut personalment,

l’Alaska, feia un parell d’anys, a Madrid. “La vas conèixer? De debò?” No em vaig poder estar de

preguntar-li-ho. I aleshores la Mercè em va explicar tot el que no sabia ni hauria pogut endevinar

mai de la seva relació secreta amb XXX. Un vespre, tres anys enrere, la Mercè havia assistit a la

inauguració d’una exposició de XXX al MACBA. La Mercè intentava tirar endavant la seva carrera

com a pintora, tot i les dificultats. Exposava molt de tant en tant (i venia encara més de tant en tant)

algunes de les obres que creava al taller durant els mesos de l’any que podia dedicar a l’art. La resta

dels mesos, sis per ser exactes, la Mercè treballava al negoci dels seus pares, a jornada plena, sense

temps per pintar ni per fer vida social. La visita a l’exposició de XXX va coincidir amb els mesos

de vida creativa, i per això hi va assistir amb una amiga, i quan va anar al lavabo abans de marxar

va trobar en XXX que en sortia i que la va mirar de dalt a baix amb una intensitat alarmant. “El

felicito per la seva obra, senyor XXX”, li va dir ella, astorada i nerviosa. L’artista internacionalment

reconegut li va donar les gràcies en anglès, van encaixar les mans i les van mantenir unides més

estona del que és habitual, incapaços de desviar la mirada. La Mercè em va explicar aquella situació

estranya amb tot detall: em va assegurar que va anar d’un pèl que no s’empentessin l’un a l’altra cap

a una cabina del lavabo d’on acabaven de sortir, colpits per un desig espontani i arrabassador. Es van

poder refrenar, però. XXX li va demanar si era de Barcelona i si volia que anessin a sopar plegats.

“Tinc compromisos, però puc saltar-me el protocol”, va anunciar l’artista. Ella va dir que no tenia res

a fer. “Aleshores espera’m a la porta de sortida. D’aquí a cinc minuts em reuniré amb tu”. La Mercè

no va saber què pensar. Era molt possible que XXX hagués pres unes quantes copes de cava; podia

ser també que no parlés seriosament. Va tornar amb la seva amiga, que ja l’esperava amb l’abric

sobre les espatlles, i li va dir que se n’anés sola. “No et puc dir res, perquè no sé què passa. Demà

et truco”. Sense donar-li més explicacions, la Mercè, amb la caçadora posada, va acompanyar la seva

amiga fins a la porta, la va besar a les galtes amb un inevitable alè de misteri que l’altra exterioritzà

obrint molt els ulls i fent una ganyota i després va esperar, palplantada, que passés el que podia o

no podia passar. XXX se li va acostar per l’esquena i li va murmurar “ja sóc aquí” a cau d’orella. A

la Mercè l’estremí una sensació de vertigen que no havia experimentat mai de la vida. Van sopar a

l’hotel de luxe on s’hostatjava l’artista; van tenir sexe i van compartir llit a la suite del mateix hotel;

Page 13: 8 years old. Narcís Gironell

l’endemà van devorar un completíssim esmorzar continental a l’habitació. Al migdia, XXX tenia un

compromís amb el seu representant. “Si et ve de gust i em dones un telèfon, et puc trucar aquest

vespre”, va dir a la Mercè quan ella, amb els calces mig apujades, rumiava quina mena d’excusa

s’inventaria l’artista per posar punt i final al pas circumstancial per la seva vida. D’aquesta manera

tan espontània sorgí la relació secreta entre la Mercè i XXX, sense preguntar-se mai pel demà ni

per l’ahir (La Mercè va esbrinar que estava casat i que tenia dos fills a través del Google), només un

present esporàdic i sobtat, “Inauguro a Tòquio. Tens la reserva d’un vol de Lufthansa amb escala a

Frankfurt a la terminal B del Prat. Un taxi et recollirà a l’aeroport quan arribis”; suites fabuloses a les

capitals més industrialitzades del planeta; festes que no s’acabaven mai amb convidats il·lustres als

quals XXX presentava la seva acompanyant com “la Mercè, una amiga de Barcelona”; encaixades de

mà amb polítics de tots els colors, amb artistes de tots els pelatges, amb amfitrions acollidors que

veneraven l’artista. Ell, XXX, com a amant i segons la Mercè, era atent, encantador i sol·lícit. “Sabia

com tractar una dona, noi. Hi tenia el cul pelat”, em confessà. N’hi havia moltes, com ella? Tenia una

amant a cada port, com els mariners de les coples? La Mercè valorava l’actitud i el comportament

exquisit de XXX envers ella, i amb això n’hi havia prou. Trobades a Londres, a París, a Nova York,

als Emirats Àrabs. Un dia, a Madrid, van sopar amb velles glòries de la Movida, directors de cinema,

actrius i actors, músics i poetes. L’Alaska els va regalar, dedicat, un cd de “Naturaleza muerta” i XXX

el va posar a tot volum a l’habitació de l’hotel que ocupaven.

— Li encantava Eternamente inocente. La posava un cop i un altre i la ballàvem com

desesperats, nus damunt del llit king size. Deia que així havíem de ser sempre, innocents

de per vida, “com si cada vegada fos la primera”, afegia. Un vespre em va trucar a

Barcelona per anul·lar la trobada de dos dies després a Bordeus. Després van passar tres

mesos sense notícies seves. Més endavant em va enviar un missatge electrònic per dir-me

que li era impossible concertar una cita; que em telefonaria aviat. No ho va fer mai més.

De tant en tant busco a la xarxa què fa i on para. Amb la impetuositat que va venir se’n

va anar, però entenc que aquest era el pacte implícit. No ens devem res l’un a l’altra, és

clar. La nostra relació fou una fogonada intensa, però silenciosa.

La Mercè parlava sense recança. L’endemà la vaig acompanyar a l’estudi d’en Narcís a Girona.

Li havia encarregat un retrat sobre planxa d’acer inoxidable. “Vull que em pintis com a una de

les teves heroïnes innocents”, li va demanar la Mercè. Les històries passionals són com són, i

cadascuna és diferent, i potser no n’hi ha una millor que una altra. Cada història té el seu temps,

el seu ritme i les seves circumstàncies. Comencen i acaben, potser sí, gràcies a l’eterna innocència

dels qui les comparteixen.

LA REVOLUCIÓN SEXUAL. LA CASA AZUL 2007

Decebedor per a uns, engrescador per a uns altres, el grup pseudovirtual de Guille Milkyway va

presentar el seu tema La revolución sexual com a candidata a representar Espanya a Eurovisió

Page 14: 8 years old. Narcís Gironell

2008. Ho feren a través d’Internet (la presentació de candidatures era lliure i la selecció la feien els

internautes) i quedà entre les tres més votades. Per sort o per desgràcia (dels uns i dels altres), no

fou la vencedora i La casa azul no viatjà a Moscou ni va participar en el xou dels vots, les banderes

i els “ruaiominí si puen”. La Carme els coneixia a través de la seva filla, l’Alba, la meva fillola de

vint-i-tres anys. El grup de Milkyway gaudia d’una bona reputació en els circuits de música pop

alternativa i l’Alba s’havia descarregat d’Internet els seus discs anteriors. El que conté La revolución

sexual, que no te títol, li havia regalat la seva mare, original i comprat a l’FNAC. La Carme, fa

quatre anys, va viure una de les crisis vitals i emocionals més intenses que recorda: la seva relació

de vint-i-cinc anys amb en Salva fa figa. Ja no parlen. No s’interessen en absolut l’un per l’altra. Un

dia decideixen dormir en habitacions separades i ja no es tenen en compte per a res. L’Alba havia

marxat de casa i vivia amb unes amigues en una mena de pis ocupat (okupat) i els bessons, la Júlia

i en Marc, tenien setze anys i campaven a la seva. De portes enfora, tot continuava igual; de portes

endins, però, només s’estenia un abisme de silenci. La Carme ens havia recuperat a nosaltres, els

seus amics d’abans, els de la facultat, els primers companys de feina. Donava classe en un IES, a

prop de Barcelona, i cada tarda de la setmana realitzava activitats que havia deixat aparcades

mentre els nanos se li feien grans: tornava a pintar, cantava en un cor, visitava exposicions, anava al

teatre i algun cap de setmana sortia a caminar amb un grup excursionista. A en Salva, és clar, tot

això li importava tres raves.

La primera concreció de la revolució sexual de la Carme (la primera d’una llarga cadena) s’alliberà

en un encontre sexual sense planificar, espontani, abrupte i, en conseqüència, força desastrós,

amb un baríton del cor. El lloc, els seients posteriors de l’Audi 3 del baríton. Tot i que resultà

insatisfactòria, aquesta concreció fou la primera i la que submergí la Carme en un sisme submarí

d’emocions que feia anys que no experimentava. Tot i el caràcter fallit de l’intent, pensà que no

valia la pena nedar com una desesperada entremig de tants dubtes i remordiments, la qual cosa

encoratjà de ben segur una segona prova per convèncer-se que l’alliberament (la revolució) sexual

era positiu per retrobar-se amb ella mateixa com a individu que necessita sortir de l’avorriment

i l’extenuació d’una relació marital fracassada. La segona concreció, doncs, es va produir en unes

condicions diametralment oposades: en un bon ambient, amb una persona ben escollida (del

taller de pintura, un autodidacte d’uns quaranta anys de vena surrealista) i sense la pressa ni la

improvisació de la vegada anterior. Foren, en total, quatre contactes sexuals planificats, amb el

resultat decebedor de només un orgasme i cap interès per la persona que hi havia darrere el

membre viril. Potser la mateixa decepció va fer que res en el seu comportament a casa donés

peu als seus fills o al seu marit a descobrir ni tan sols una espurna del canvi (de la revolució)

que es produïa en ella. El tercer round que lluità no tenia futur : l’escometé amb en Xavi Sunyer,

un amic de sempre, casat i emmainadat com ella i sense problemes de convivència; només un

afer extramatrimonial passatger amb l’excusa (per part d’ell) de satisfer un desig mutu que es

remuntava als inicis de l’adolescència i que mai s’havia materialitzat. Aquest fet revolucionari no

deixà cap petja: la setmana següent, com cada any, les dues famílies es van reunir per menjar la

mona (en Xavi era el padrí de la Júlia).

Page 15: 8 years old. Narcís Gironell

La quarta provatura fou, per moltes raons, la més revolucionària: l’objecte del desig no fou un home,

sinó una dona, una del club excursionista. Eren les dues úniques dones soles que s’apuntaven a les

excursions de muntanya en caps de setmana alterns, i per això van intimar de seguida. Una tarda,

tornant del Turó de l’Home, anaren a sopar a Viladrau i l’excursionista li confessà que era lesbiana. I

no només això, sinó que se sentia atreta per ella. La Carme li digué que ella no havia estat mai amb

cap dona i que, de moment, no tenia cap intenció de provar-ho. La confessió de l’excursionista

la va turmentar durant les dues setmanes que van trigar a tornar a coincidir, aquest cop al camí

de ronda entre Cadaqués i el Port de la Selva. De tornada, en l’autobús que organitzava el club,

van seure de costat, com sempre. Sentir que l’altra la desitjava, a la Carme li va fer obrir els

ulls i preguntar-se per què no. Ho van fer aquell mateix vespre, a casa de l’excursionista, i a la

meva amiga no li va semblar una experiència ni més ni menys satisfactòria respecte als anteriors

contactes sexuals amb col·legues del gènere masculí. L’endemà, dilluns, tant en Salva com els

bessons van notar que la mare estava estranya. Ni un ni els altres, però, van preguntar-li res per

aclarir-ho. L’excursionista es deia Laia i a través d’ella, com sol passar amb moltes relacions entre

dones, la Carme conegué la Rut (la cinquena), la Patrícia (la sisena) i la Montse (la setena baula

d’una revolució sexual definitivament en marxa).

La Carme estava convençuda que era lesbiana. Que potser ho havia estat tota la vida i que

per això la relació amb en Salva no havia funcionat. Resultava una excusa digna i convincent. La

revolució completa, però, no s’establí fins que va conèixer la Sílvia, que entrà aquell mes d’octubre

a l’IES a repetir segon de batxillerat amb els divuit anys complerts. La Sílvia era pràcticament

de l’edat dels bessons (“això sí que és revolucionari!”, es repetia la Carme) i la seva atracció

mútua passà per totes les etapes habituals: observació, interès, aproximació, admiració, necessitat

de veure’s i desig, tot sense pressa, tot al seu ritme. La relació més estranya i, en canvi, la més

convencional. Es van conèixer a l’octubre, però fins al maig següent no es van ficar al llit. Tot i la

passió, la Carme augurava una separació imminent després de la selectivitat de la Sílvia, quan ja

s’haguessin acabat les classes i els exàmens.

— Però no va ser així. Ella estudia farmàcia a la UB i dissenya pàgines web en el seu

temps lliure. Jo pago el pis i omplo la nevera, que per alguna cosa guanyo un bon sou

i sóc més gran. Ens hem avingut en l’equilibri dels ritmes vitals: jo he accelerat el meu i

ella ha afluixat el seu. Més d’una i de dues nits he tornat a casa a les set del matí! I jo em

pregunto si això, el fet d’haver deixat en Salva i haver-me obert als meus fills, és un acte

revolucionari... Vés a saber. Ara em sento bé, tinc esperança en el futur, em preocupo per

la persona que he escollit per compartir la vida i intento cuidar-me físicament molt més

del que ho feia abans. Revolucionari? No ho sé. Potser sí, escriptor meu, que he fet la

revolució sexual que preconitzava el grup favorit de l’Alba!

Àngel Burgas, 2009.

Page 16: 8 years old. Narcís Gironell
Page 17: 8 years old. Narcís Gironell

2002

Page 18: 8 years old. Narcís Gironell

Good Year (2002)mixta damunt acer inox, 200 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 19: 8 years old. Narcís Gironell

God Year / country (2002)mixta damunt acer inox, 200 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 20: 8 years old. Narcís Gironell

Decent (2002)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 21: 8 years old. Narcís Gironell

Society (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 22: 8 years old. Narcís Gironell

Dear bunny (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 23: 8 years old. Narcís Gironell

Little hood (2002) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 24: 8 years old. Narcís Gironell
Page 25: 8 years old. Narcís Gironell

2003

Page 26: 8 years old. Narcís Gironell

Aladina (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col·leció privada

Page 27: 8 years old. Narcís Gironell

Big Tokio (2003) mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col·leció privada

Page 28: 8 years old. Narcís Gironell

Heidi (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció de l’artista

Page 29: 8 years old. Narcís Gironell

Marco (2003) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció de l’artista

Page 30: 8 years old. Narcís Gironell

Cinderella (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 31: 8 years old. Narcís Gironell

Cruella (2003)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 32: 8 years old. Narcís Gironell

Hifi (2003) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 33: 8 years old. Narcís Gironell

Doudou (2003)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 34: 8 years old. Narcís Gironell
Page 35: 8 years old. Narcís Gironell

To call (2003) mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 36: 8 years old. Narcís Gironell
Page 37: 8 years old. Narcís Gironell

2004

Page 38: 8 years old. Narcís Gironell

Little sound (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 39: 8 years old. Narcís Gironell

Mask (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col.leció privada

Page 40: 8 years old. Narcís Gironell

Only for men (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 41: 8 years old. Narcís Gironell

Cherry (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 42: 8 years old. Narcís Gironell

Anemona (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 43: 8 years old. Narcís Gironell

America I (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 44: 8 years old. Narcís Gironell

America II (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col·leció de l’artista

Page 45: 8 years old. Narcís Gironell

America III (2004)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 46: 8 years old. Narcís Gironell

I like jean Michel (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 47: 8 years old. Narcís Gironell

Tress (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 48: 8 years old. Narcís Gironell

Tate (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 49: 8 years old. Narcís Gironell

Hello! (2004)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col.leció privada

Page 50: 8 years old. Narcís Gironell

Rose (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 51: 8 years old. Narcís Gironell

Pepa (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 52: 8 years old. Narcís Gironell

She wolf (2004)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 53: 8 years old. Narcís Gironell

Octopus (2004) mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 54: 8 years old. Narcís Gironell

Rimini (2004)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 55: 8 years old. Narcís Gironell

Arare (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 56: 8 years old. Narcís Gironell

Device (2004)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 57: 8 years old. Narcís Gironell

Wendy (2004)mixta damunt acer inox, 120 x 120 cm.

Col.leció privada

Page 58: 8 years old. Narcís Gironell

Big lesson (2005)mixta damunt acer inox, 150 x 150 cm.

Col.leció privada

Page 59: 8 years old. Narcís Gironell

Temptation in Shanghai (2004)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 60: 8 years old. Narcís Gironell
Page 61: 8 years old. Narcís Gironell

2005

Page 62: 8 years old. Narcís Gironell

Smoke of tea (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 63: 8 years old. Narcís Gironell

Moon (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 64: 8 years old. Narcís Gironell

Minnie (2005)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 65: 8 years old. Narcís Gironell

Maya (2005)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 66: 8 years old. Narcís Gironell

Heidi II (2005)mixta damunt acer inox,120 x 120 cm.

Col.leció privada

Page 67: 8 years old. Narcís Gironell

Anonymous S.XXI (2005)mixta damunt acer inox, 120 cm. diàmetre.

Col.leció privada

Page 68: 8 years old. Narcís Gironell
Page 69: 8 years old. Narcís Gironell

Zang Ziyi (2005)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col.leció privada

Page 70: 8 years old. Narcís Gironell
Page 71: 8 years old. Narcís Gironell

2006

Page 72: 8 years old. Narcís Gironell

Zang Ziyi / trigrama (2006)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col.leció privada

Page 73: 8 years old. Narcís Gironell

Smoking in Shanghai (2006)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 74: 8 years old. Narcís Gironell

Toy shop (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm

Col.leció privada

Page 75: 8 years old. Narcís Gironell

Red rain (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 76: 8 years old. Narcís Gironell

Dragon eyes (2006)mixta damunt acer inox, 200 x 180 cm.

Col.leció privada

Page 77: 8 years old. Narcís Gironell

Dragon kiss (2006)mixta damunt acer inox, 120 cm. diàmetre.

Col.leció privada

Page 78: 8 years old. Narcís Gironell

You paint your lips (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 79: 8 years old. Narcís Gironell

Sweet (2006)mixta damunt acer inox, 50 x 50 cm.

Col.leció privada

Page 80: 8 years old. Narcís Gironell

The children’s paradise (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 81: 8 years old. Narcís Gironell

Girl in the pool (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 82: 8 years old. Narcís Gironell

Fisherwoman (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 83: 8 years old. Narcís Gironell

My summer / Cefalu (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 84: 8 years old. Narcís Gironell

My summer (2006)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 85: 8 years old. Narcís Gironell

Great stars (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 86: 8 years old. Narcís Gironell

Golden girl (2006)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 87: 8 years old. Narcís Gironell

Candy (2006)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 88: 8 years old. Narcís Gironell
Page 89: 8 years old. Narcís Gironell

2007

Page 90: 8 years old. Narcís Gironell

The modern lolita (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 91: 8 years old. Narcís Gironell

Paradise III (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114cm.

Col.leció privada

Page 92: 8 years old. Narcís Gironell

London I (2007) mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 93: 8 years old. Narcís Gironell

London II (2007) mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 94: 8 years old. Narcís Gironell

Amalfi (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 95: 8 years old. Narcís Gironell

Jet set (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 96: 8 years old. Narcís Gironell
Page 97: 8 years old. Narcís Gironell

Chupa Chups (2007)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 98: 8 years old. Narcís Gironell

Off (2007)mixta damunt acer inox, 120 x 120 cm.

Col.leció privada

Page 99: 8 years old. Narcís Gironell

Attention! Red phone (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 100: 8 years old. Narcís Gironell

Present (2007)mixta damunt acer inox,100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 101: 8 years old. Narcís Gironell

Hook (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Page 102: 8 years old. Narcís Gironell

Olivia (2007)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Page 103: 8 years old. Narcís Gironell

Supergirl (2007)mixta damunt acer inox, 130 x 130 cm.

Page 104: 8 years old. Narcís Gironell

Panther (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 105: 8 years old. Narcís Gironell

Claire (2007)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Page 106: 8 years old. Narcís Gironell

A dragon on the back (2007)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Page 107: 8 years old. Narcís Gironell

Diva (2007)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 108: 8 years old. Narcís Gironell

Radiant (2007)mixta damunt acer inox, 80 cm. diàmetre.

Page 109: 8 years old. Narcís Gironell

Enchantment (2007)mixta damunt acer inox, 80 cm. diàmetre.

Page 110: 8 years old. Narcís Gironell
Page 111: 8 years old. Narcís Gironell

2008

Page 112: 8 years old. Narcís Gironell

Madame Butterfly (2008)mixta damunt acer inox, 80 x 70 cm.

Page 113: 8 years old. Narcís Gironell

Koi girl (2008)mixta damunt acer inox, 100 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 114: 8 years old. Narcís Gironell

American robin (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre

Col.leció privada

Page 115: 8 years old. Narcís Gironell

Dragonfly (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre

Page 116: 8 years old. Narcís Gironell

Swallow (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre

Page 117: 8 years old. Narcís Gironell

Rain (2008)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.

Page 118: 8 years old. Narcís Gironell

Two (2008)mixta damunt acer inox, 40 cm. diàmetre

Page 119: 8 years old. Narcís Gironell

Alice (2008)mixta damunt acer inox,146 x 114 cm.

Page 120: 8 years old. Narcís Gironell

Sixty 1 (2008)mixta damunt alumini, 50x 25 cm.

Page 121: 8 years old. Narcís Gironell

Sixty II (2008)mixta damunt alumini, 50x 25 cm.

Page 122: 8 years old. Narcís Gironell
Page 123: 8 years old. Narcís Gironell

Sixty III (2008)mixta damunt alumini, 50 x 25 cm.

Col.leció privada

Page 124: 8 years old. Narcís Gironell

The number one (2008)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Col.leció privada

Page 125: 8 years old. Narcís Gironell

The last paradise I (2008)mixta damunt acer inox,120 x 100 cm.

Col.leció privada

Page 126: 8 years old. Narcís Gironell
Page 127: 8 years old. Narcís Gironell

2009

Page 128: 8 years old. Narcís Gironell

The last paradise / colibrí (2009)mixta damunt alumini,100 x 60 cm.

Page 129: 8 years old. Narcís Gironell

The last paradise / colibrí II (2009)mixta damunt alumini,100 x 100 cm.

Page 130: 8 years old. Narcís Gironell
Page 131: 8 years old. Narcís Gironell

The last paradise / Money (2009)mixta damunt alumini, 100 x 60 cm.

Page 132: 8 years old. Narcís Gironell

Hi wolf! (2009)mixta damunt acer inox, 80 x 80 cm.

Page 133: 8 years old. Narcís Gironell

Prince (2008)mixta damunt acer inox, 70 x 70 cm.

Page 134: 8 years old. Narcís Gironell

Roma (2009)mixta damunt alumini, 100 x 66 cm.

Page 135: 8 years old. Narcís Gironell

Big skin (2009)mixta damunt acer inox, 134,5 x 100 cm.

Page 136: 8 years old. Narcís Gironell
Page 137: 8 years old. Narcís Gironell

Monza (2009)mixta damunt acer inox, 146 x 114 cm.

Col.leció privada

Page 138: 8 years old. Narcís Gironell
Page 139: 8 years old. Narcís Gironell

SOBRE EN NARCÍSPloro per en Narcís, perquè cada vegada que ell s’inclinavasobre els meus marges jo podia veure, al fons dels seus ulls,

reflectida la meva pròpia bellesa.(Oscar Wilde)

PRIMERA

“El rock sempre representa allò extravagant, l’esclat, la fantasia. Va precisament d’això. Aquestes imatges són un record d’aquest somni”(Guy Pellaert, 1974)

El llop ferotge, tot i que en aquest cas la caputxa és negra; el conillet de playboy; el gat d’Aladí(na) amb reminiscències orientals que se superposen amb un drac kitsch de l’estil d’un basar xinès de tot a un euro; els Alps suïssos en què la Clara va començar a caminar ; el mono Amedio; una versió encara més naïf d’un dàlmata de Disney; Campaneta i el capità Garfi fet dona; Olivia i ‘Popey(a)’; Batman; Kate Moss; Mickey o més aviat Minnies; el pecat capital representat per un Adam i Eva en versió perversa; la Ventafocs... tot plegat embolcallat en un ‘glamour’ exagerat, en un artifici que mostra unes comoditats que intenten convertir-se en somnis i fantasies.

Llistes de símbols presents en l’obra de Narcís Gironell; i si pensar necessàriament fos classificar, i per no parlar de POP (que és tan evident), penso en allò ‘Camp’. Una actitud neutra respecte del contingut, perquè el que importa és subratllar tot allò que és subjacent, allò que podem percebre que es mostra en una superfície plena de sensualitat. I sobretot, que l’art no imiti la naturalesa, sinó que la reformi com vulgui.

En Narcís mostra pintures en què apareixen siluetes, sobretot de dones, perfectament esveltes, exagerades en els seus amaneraments, carregades de símbols; tot plegat embolcallat en un aire seductor rodejat de luxe. Un nou món que inaugura el dandisme,

Page 140: 8 years old. Narcís Gironell

l’home educat, de professió elegant, dedicat a l’oci i a la cerca del benestar i a un culte desmesurat a si mateix. Allò Camp va més enllà (o més aquí) i recupera allò més extravagant, com en el cas d’en Narcís, aquest predomini d’ornaments que envolten en abundància totes les imatges, tal vegada amb la pretensió de crear i corrompre alhora la innocència dels seus personatges.

Es glorifica un personatge, es crea un imaginari en tota la seva teatralitat que sembla quedar exposada en un aparador d’una botiga; així doncs, només em queda per dir : Passin i vegin!

SEGONA

“La vida entera de les societats en què imperen les condicions de producció modernes s’anuncia com una immensa acumulació d’espectacles. Tot allò directament experimentat s’ha convertit en una representació”(La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)

En Narcís Gironell es mou per la fascinació per un ampli ventall de clixés femenins que esdevenen el seu propi espai d’escapatòria. En ell persisteix per portar a terme el seu projecte dintre de la pràctica pictòrica; treballa amb pinzell sobre metall encara que el seu gest és fidel al registre fotogràfic i digital del qual parteix; el que més fàcilment es manipula, el que no és necessàriament permanent, el més ràpid de reproduir, en el qual tu més pots intervenir.

En Narcís representa el món femení amb tots els seus estereotips, treballa des de l’escenari o des del plató de fotografia; en definitiva, des d’aquests espais on es practica l’ofici de construir fantasia; allò que també és en els contes, en el cinema, en el còmic, en la literatura, en el món de l’art. Es tracta d’una atracció per l’objecte representat, la dona, o la nena, el món de les meravelles, una il·lusió que ens confon i on no hi ha prioritats; on una cosa determinada no és més important que la que és al seu costat i on tots accedim al món de les estrelles.

El viatge perceptiu que proposa la pintura es fa sempre a través del reconeixement (la comunicació es dóna a través del reconeixement), ens proporciona circuits en què reconeixem el que ja hem vist en un altre lloc; la correlació en el temps de tot el que hem trobat no és important ni té sentit.

En Narcís coneix bé els efectes hipnòtics de la seducció i els porta a la pràctica mitjançant un procés que s’allunya del pintor de retrats reconegut tot inclinant-se cap a les arts gràfiques publicitàries, que són les més sensates i les visualment més impactants. Representa la societat indulgent que ignora l’advertència de catàstrofes imminents i que, tot i ser conscient del seu pecat, s’hi recrea, descarada; i és que un clixé porta a un altre en aquest fantàstic bosc iconoclasta contemporani, i és així com continua sempre.

Page 141: 8 years old. Narcís Gironell

TERCERA

“Ser femenina és un fet natural o una performance?”(Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)

Les obres de Narcís Gironell es troben a mig camí entre la idealització de la bellesa a través de l’exaltació de la reproducció mercantil i la feminitat passada pels filtres de la cosmètica, i deixa una porta oberta a la perversió. Una mimesi del gènere femení en la societat contemporània, la independència edulcorada amb elements ornamentals propis de les tendències creades per les multinacionals de la moda, jugant entre allò actual i allò retro, passant per allò vintage.

Mostra una col·lecció de retrats, d’identitats conegudes i desconegudes que construeixen un diàleg fictici entre la quotidianitat i l’abstracció de les celebritats. Una confluència de feminitats que ens permeten passejar des de la innocència fins a l’erotisme, lolites reconstruïdes sobre la base d’eslògans publicitaris. Un passeig que ens converteix en voyeurs en cerca d’una mirada, veure sense ser vistos, especular sobre els elements que construeixen aquesta feminitat individual de cada representació pictòrica, que s’exhibeixen encadenades per composicions de color que podrien formar part de patrons d’estampació de teixits elaborats en la indústria tèxtil. Colors que esdevenen, juntament amb els elements destacats en cada imatge, partícules inseparables de la identitat de cada dona representada.

Unes obres que caminen entre la representació de la dona passada pels filtres de la idealització i dels estereotips mediàtics, així com per l’anhel de voler representar què constitueix la feminitat, acompanyat d’un toc d’exotisme oriental.

Col.lectiu Leland Palmer

Page 142: 8 years old. Narcís Gironell
Page 143: 8 years old. Narcís Gironell

TRADUCCIONES

TRANSLATIONS

Page 144: 8 years old. Narcís Gironell
Page 145: 8 years old. Narcís Gironell

LOVESEXY. PRINCE 1988

Este relato con títulos de canciones pop es para Narcís

Gironell, cuyas obras han representado el detonante

para los recuerdos, las palabras y las tramas que lo

conforman.

DON’T GO. YAZOO 1982

Un regalo de reyes. Un tocadiscos naranja, transportable (en

realidad parecía una maleta de plástico; cuando se abría en

dos partes, una de ellas era la platina independiente, con su

aguja y su plato giratorio, intercambiable entre 33 y 45 rpm;

la otra, llena de agujeros, era el bafle amplificador, conectado

a la platina mediante un cable), moderno. Irresistiblemente

moderno. Inevitablemente joven. En él sonaron las primeras

adquisiciones, tesoros preciados, descubrimientos insólitos

(“¿Qué cojones es esto que suena tan raro? ¡Eurythmics!”); la

entrada en el universo techno-pop desde una ciudad peque-

ña, entre un grupo de amigos con poco bagaje musical, sin

visión histórica de los estilos o de la evolución de los sonidos;

una línea que aparece de repente, casi de la nada, contun-

dente (“¡No podría vivir sin la música!”) y que se hace fuerte,

gruesa, compacta. Se alimenta a base de recopilatorios que

sacan las casas discográficas, de los primeros videoclips, de

las sintonías de programas de la tele (Informe semanal: I feel

Love, Donna Summer; Vuelta ciclista a España: Funkytown, Li-

pps Inc...) y te haces mayor en un verano, con un grupo de

amigos, en un pueblo de mar. Intervienen una actividad social

y prohibida como es el fumar, y otra actividad privada y ten-

tadora como es el besarse, y entonces aparece ella, Susanna,

la primera. Llega de Barcelona y habla de Yazoo, del tema

Don’t go del álbum “Upstairs at Eric’s” y lo trae escondido en

los surcos negros de un sencillo de 45 rpm que escuchamos

en mi casa, en mi reproductor/maleta de color naranja, y

más tarde somos felices, ella y yo, cuando lo escuchamos a

toda castaña en la discoteca del pueblo un domingo por la

tarde (“¡Es Don’t go! ¿Ves? ¡Es Yazoo! ¡Es nuestra canción!”) y

la bailamos, y pedimos al disc jockey que vuelva a ponerla

más tarde, y la segunda vez la bailamos aún con más pasión,

extasiados, el cubata y los amigos abandonados en el rincón

de las mesillas; y el día que Susanna debe marcharse hacia

Barcelona le suplico que no se vaya: Quédate Susanna, Don’t

go, pero coge el autobús y me dice adiós desde la ventana.

Don’t go, Susanna, y me regala el single para que yo lo escu-

che en casa y piense en ella constantemente. Aquel verano

de Susanna y yo fumando un cigarrillo, besándonos como

desesperados (su lengua inquieta dentro de mi boca lamien-

do, afanada, las encías), bailando al compás de Yazoo. Sin ir

más allá; sólo promesas de volvernos a ver, de escribirnos,

de llamarnos; promesas de hacer más adelante todo aquello

que hay que hacer para ser más el uno con el otro, más allá

de las lenguas pero sin estropear el amor. ¡Oh, el amor! ¡Amo

a Susanna! ¡Don’t Go, Susanna!

—Susanna ha pasado un mal rato antes de llegar a

Barcelona, me explica mi madre (que es amiga de la

madre de Susanna, y por eso ella ha venido a pasar

unos días en el pueblo, a compartir tiempos y espacios

con los hijos de su amiga) cuando cuelga el teléfono.

Sus padres han puesto una denuncia y la empresa de

autocares ha despedido al responsable. El chófer. Que

resulta que, durante el trayecto, el autocar ha ido de-

jando pasajeros en las paradas y a la altura de La Roca

del Vallès sólo quedaba ella, pobra niña, ella sola y el

chófer. Y entonces el tipo le ha pedido por qué no te

sientas aquí delante, conmigo. Y la inocente ha dicho

que sí y el muy miserable ha salido de la autopista y ha

cogido una carretera comarcal mientras iba diciendo

tonterías a la niña: que si tú ya eres mayor y bonita,

que ya tienes bastante pecho, que quizás algún chico

ya te ha magreado... y después se ha parado en una

gasolinera cerrada, y Susanna le ha pedido qué hacían

allí y que sus padres la esperaban en la estación de

Barcelona, y el tipo le ha dicho que iba caliente, que le

tocara la entrepierna para comprobarlo, y la niña se ha

asustado mucho y ha visto como el hombre se abría

la bragueta y se sacaba... bueno, ya os podéis imaginar

qué se sacaba; y la niña se ha puesto a llorar, histérica, y

el tipo se ha asustado y le ha pedido perdón, aún suer-

te, y ha vuelto a la autopista y le ha hecho jurar que no

lo explicaría nunca a nadie, y la niña le ha obedecido

y no ha dicho nada a sus padres, que la esperaban en

la estación y han observado a su hija bajando sola de

aquel autocar fantasma, sin pasajeros; pero al llegar a

casa no ha podido aguantar más, ha roto a llorar y

se lo ha explicado todo. Y entonces ellos han ido a la

empresa y han amenazado con poner una denuncia

a la policía. Y ya lo han echado a la calle. Vaya cerdo.

Vaya cerdo. Vaya súper cerdo. ¿Por qué has tenido que vivir

eso, Susanna? ¿Por qué tú? ¿Dónde están y de qué han ser-

vido los cigarrillos, los besos, los paseos junto al mar, las pala-

bras y las canciones? ¿Por qué te estaba pasando aquello, tan

crudo, tan grosero, tan espontáneo, mientras yo escuchaba

nuestro tema de Yazoo en el tocadiscos naranja, en casa,

Page 146: 8 years old. Narcís Gironell

imaginando que estabas dormida en el autocar y que yo

aparecía en tus sueños?

TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986

Era una etapa crucial en la carrera de Tina Turner. Había

renacido de sus propias cenizas de los años setenta, una

especie de ave fénix negra y vigorosa, aguerrida, fogueada,

con un éxito rotundo con su primer LP de renacimiento,

“Private Dancer”, con canciones como What’s love got to do

with it o I can’t stand the rain; y tocaba revalidar, tocaba man-

tenerse como número uno, y se edita “Break every rule”

con Typical male como primer sencillo, y Anna es fan de

Tina Turner, de la nueva Tina Turner, aunque ha conseguido

algún casete con los éxitos del pasado, cuando cantaba con

Ike Turner, su marido (que según parece la maltrataba), y

Anna y yo salimos de la facultad aquel día y me explica que

tiene una cosa para mí, y vamos a un bar del centro y abre

la carpeta de los dibujos y saca un disco envuelto. Anna me

regala el LP de Tina Turner, el segundo, y yo le doy las gracias

y me propone ir a mi casa y escucharlo (en “su casa” no

puede ser : comparte habitación con otras tres chicas en

una residencia de estudiantes) y me parece fantástico, y le

digo que se quede a cenar, y preparo, como puedo, unos

espaguetis a la carbonara, y abrimos una botella de vino

blanco, y escuchamos el disco y repetimos tres o cuatro

veces Typical male hasta que nos aprendemos una estrofa

entera. Y resulta que se hace tarde y ya no hay metro, y le

digo que se quede a dormir, que mi compañero de piso no

está, puede dormir en su habitación con sábanas limpias que

saco del armario, y Anna acepta, y es tan locuaz que nos dan

las tres de la madrugada, y de repente me doy cuenta de

que antes de entrar en habitaciones separadas la despedida

se hace larga, larguísima por su parte, no termina de deci-

dirse, y entiendo que ella no querría cerrar la noche como

yo tengo previsto cerrarla, sin que ocurra nada más, y por

ello me habla aún desde la cama de la habitación contigua,

y yo, entre risas, le ruego que haga el favor de cerrar la puta

boca de una vez. A la mañana siguiente la veo maquillándose

en el lavabo, pintándose la raya de los ojos, poniéndose un

poco de colorete en las mejillas. Se pasa el lápiz de labios

rojo, como si en lugar de ir a la facultad tuviéramos que ir

de fiesta, y desayunamos en la cocina, y me confiesa que

esta noche ha dejado la puerta de su habitación abierta por

si yo tenía tentaciones, y no sé qué decir. Me quedo con

la rebanada de pan con mantequilla a pocos centímetros

de la boca, y ella me guiña el ojo, y antes de salir aún pasa

por el lavabo y se mira en el espejo un buen rato mientras

se peina y vuelve a pintarse los labios. Anna es una chica

sexy y fan de Tina Turner que viste con colores estridentes,

que lleva pañuelos en la cabeza, que balancea su cesta de

mimbre y su carpeta de dibujo despreocupada y que me

espera a la salida de clase aquella tarde para invitarme a

una cerveza, y yo le digo que sí, que ok, pero debería decirle

que no, que no busco nada con ella, que no tengo la más

mínima intención de tener relaciones sexuales con ella. Que

estoy orgulloso de haberla conocido, que me encanta como

dibuja, que admiro su desenvoltura y que le agradezco el

disco de Tina Turner. Pero he visto a Anna maquillándose

en mi casa y sé que es una leona, la leona Anna, la hiena

Anna, la pantera Anna, y que como buena depredadora no

se contentará con lo que le ofrezco: una cazadora exige una

pieza para llevársela a la boca. Yo soy la pieza y ella la que

hinca los colmillos. Mientras tomamos la cerveza aparece

(y no desaparece nunca más) el tema de la puerta abierta

de la noche anterior. La leona Anna ha decidido dejar tam-

bién aquella puerta definitivamente abierta, y cualquier cosa

que se diga a partir de ahora debe pasar forzosamente por

esta puerta, y yo no estoy dispuesto a cruzarla. Entonces el

animal se enfurece. El animal reclama, y quiere saber qué

es lo que no me gusta de ella; quiere saber por qué no, y

qué falla, y quién tiene la culpa. Anna lleva una máscara y es

ahora una mujer enloquecida con sed de venganza. Abre la

carpeta y no saca de ella ningún disco de Tina Turner, sino

un montón de retratos que me ha hecho con carbón: yo

siempre en pie, siempre desnudo de pies a cabeza, siem-

pre con un miembro descomunal, con un glande brillante y

jugoso como un melocotón recién pelado. Entonces ya no

llevamos una cerveza, sino tres o cuatro, y me anuncia que

quiere que nos metamos sin falta hoy mismo en la cama.

Dicen que hay chicas que te lo ponen fácil: ésta es un buen

ejemplo de ello. Pero la cuestión es que yo no quiero, y si no

quiero, no veo por qué debería hacerlo. ¿Por lástima? ¿Para

agradecerle un disco? ¿Para no decepcionarla? La decisión

es que no quiero, y no porque me dé un poco de miedo

(que sí me da), y no porque esté un poco bebido (que sí

lo estoy), y no porque no me guste (que sí me gusta un

poco); y la leona Anna no sabe cómo digerir la derrota y

me dice que está decepcionada, y mira alrededor mientras

se le ocurre la venganza.

— No te muevas de aquí. Pediré a alguien que me fo-

lle. Que me lleve a su casa y me folle. Quiero que veas

como te encuentro un sustituto enseguida.

Y sin decir nada más se levanta y da un vistazo, y se dirige

directamente hacia un tipo que está solo en la barra y le

Page 147: 8 years old. Narcís Gironell

habla al oído, y el tío se la saca de encima como puede; y

Anna leona-incombustible ataca a una segunda víctima que

está sola en una mesa, con un libro abierto, y se le sienta

al lado e imagino que le hace rápidamente el ofrecimiento,

y el tío duda sólo unos instantes y decide que sí, que se la

juega, y Anna espera en pie a su lado mientras el tipo se

pone la cazadora y salen juntos del bar. Anna pantera no

me mira ni una vez. La puerta del bar se cierra y Anna ha

desaparecido. Ha huido con su víctima (¿o con su verdugo?)

y yo me quedo solo en nuestra mesa (incluso ha olvidado

su carpeta de dibujos) y mientras espero el bus nocturno

en la calle Pelai recuerdo la estrofa entera de Typical male

que ayer nos habíamos aprendido de memoria, Anna sin

escrúpulos y yo, Anna-fan de Tina Turner y yo, minutos antes

de que ella dejara una puerta abierta.

LOVESEXY. PRINCE 1988

Hace tres días me encontré a Raül en la esquina de mi calle.

Hacía quince años que no nos veíamos, porque desde que

se separó de Marta, Raül había desaparecido del mapa. Nos

habíamos conocido en Berlín en 1988. No nos habíamos

visto nunca en Barcelona y vamos y nos encontramos en

Berlín, en el centro de Kreuzberg, entre profesores alterna-

tivos en una escuela de idiomas alternativa con estrategias

de aprendizaje de lo más particulares. Invité a Raül a cenar

en casa al día siguiente y allí conoció a mis compañeros de

piso: Olga y Marta, catalanas; Alfredo, mejicano; y Marcela,

brasileña. Los cinco compartíamos un piso en Neukölln,

bastante bien de precio y bastante céntrico, sin las irritantes

condiciones de la vida en comunidad que mantenían, como

rígidos estatutos, los jóvenes alemanes. Marta y yo habíamos

llegado juntos a la ciudad; después de terminar la carrera y

de habernos planteado el futuro inmediato, decidimos pre-

parar la maleta y marcharnos un año a la aventura. El ami-

go de una amiga nos explicó que había pruebas de acceso

para estudiantes extranjeros en la universidad de arte de

Berlín y los dos presentamos las carpetas con trabajos rea-

lizados en Barcelona. Una vez admitidos obtuvimos, por la

vía directa, el permiso de residencia y el permiso de trabajo.

Me matriculé en una escuela para aprender el idioma y allí

conoció a Raül, que pronto vino a cenar a casa y nos trajo,

grabado en una cinta, el último disco de Prince, “Lovesexy”.

Aquella noche será siempre recordada por dos motivos: el

descubrimiento del cantante de Minneapolis (como mínimo

por mi parte; aún hoy soy un gran admirador suyo) y el

conocimiento de Raül por parte de Marta. Se enamoraron

locamente; se fueron a vivir juntos y poco después volvieron

juntos a Barcelona. “Lovesexy” es un disco sin interrupcio-

nes; los temas suenan encadenados uno tras otro, desde

el I Know (o Eye Know) del principio hasta el Positivity del

final. “Lovesexy”, con sus coros improvisados, la apariencia

artificiosa de un directo y el ingenio de las letras y la com-

binación de estilos, representó no sólo la banda sonora de

mi etapa berlinesa, sino también la clave de acceso a una

nueva manera de entender el hecho musical. Raül cono-

cía y admiraba al Prince anterior, el de Purple Rain o Kiss,

pero se sentía decepcionado con el nuevo álbum. Mientras

exponía su parecer sobre el pequeño genio de la guitarra,

aquella noche, en la cocina de Neukölln, Marta no dejaba

de observarle. “Es sexy”, me confesó después, cuando Raül

salió corriendo para atrapar el último metro en dirección

a Moabit, “tan sexy como el disco de Prince”. La relación

Love/sexy entre Marta y Raül empezó una semana después,

en una fiesta en casa que organizó Marcela con su grupo

de Capoeira. Mi amiga no había tenido suerte con los tíos

en Barcelona (ni tampoco con los que existieron en Berlín

antes de Raül): “Soy demasiado exigente, pongo el listón

demasiado alto”, solía argumentar. Raül trabajaba como in-

geniero para una empresa multinacional de electrodomés-

ticos. Era mayor que nosotros, vestía con americana, camisa

y corbata, fumaba porros y ganaba un buen sueldo. Se había

matriculado en la escuela alternativa de Kreuzberg porque,

“en el fondo, soy un antisistema convencido y militante a

pesar de la vida que llevo; en el trabajo me pagaban un

curso de alemán en la mejor escuela de la ciudad, pero yo

paso”. Marta, deslumbrada, se convirtió en la sombra de

Raül: no asistía a la facultad, iba a las reuniones de sus amigos

ingenieros y cuando él consiguió un traslado a Cataluña ella

no lo dudó ni un segundo. “¿Estás segura? ¿Y tus sueños de

ser artista?”. Hizo la maleta después de presentar una carta

de renuncia a la universidad y cogió un vuelo de Lufthansa

de vuelta a Barcelona que le pagó Raül.

Hace tres días encontré a Raül cerca de mi casa. Tomamos

una cerveza en el bar de la esquina; él había quedado más

tarde con unos amigos para ir a una discoteca. En 1990,

cuando volví de Berlín, Marta y Raül vivían juntos en el

Eixample, en un piso que pagaba la empresa para la que

él trabajaba. Marta había dejado de pintar y daba clases de

plástica en una escuela concertada en Sants. Me confesó

que era feliz y que Raül era lo mejor que le había ocurri-

do en la vida. Insistía tanto en ello que no me la creí; en

realidad, estaba convencido de que intentaba engañarse a

ella misma cuando explicaba las excelencias de una relación

extraña. Casi cada fin de semana, Raül se la llevaba fuera del

país: veladas románticas en Viena, París, Venecia o Londres,

Page 148: 8 years old. Narcís Gironell

siempre en los mejores hoteles. Todo ello, no obstante, tenía

un punto de convencional, de lugar común, de relación de

manual que no se entendía. ¿Tanto había cambiado Marta?

¿Qué hacía ella en la ópera de Viena si no soporta la ópera?

¿Qué pintaba en las galerías Lafayette de París? Raül la llama-

ba Heidi, Campanilla y Princesa Leia; ella le llamaba Marco,

Peter Pan e incluso Chanquete; todo un imaginario, también

previsible, de sus respectivas infancias les ayudaba a me-

tamorfosearse en los amantes perfectos. La relación duró

cuatro años. 1.460 días, 35.040 horas de Marta y Raül en

una interacción aparentemente fantástica. Después terminó.

Marta me citó en un bar de Gràcia.

— No, nunca. Ni una vez. Nunca. Ni en Berlín, al princi-

pio, ¿te acuerdas? Me explicó que no estaba preparado,

que no quería ir con prisas. Después fueron miles de

excusas, una tras otra, durante cuatro años. Que no le

presionara, que necesitaba su tiempo. Me amaba, a su

manera, pero no me deseaba, o no sabía cómo desear-

me. Las noches glaciales, sin tocarnos. No se sentía cul-

pable, aunque ahora, visto desde fuera, me maltrataba

constantemente y de manera salvaje con su negativa

a hacerme el amor. Era humillante. Ahora recuerdo el

disco aquel de Prince que nos grabó. Lovesexy. Qué

separadas pueden ir estas dos palabras. Qué poca re-

lación pueden tener la una con la otra. No me mires

con esa cara. No, nunca, ni una sola vez. Te preguntarás

por qué aguanté tanto. No lo sé. Quizás yo también

estoy enferma. Con toda seguridad yo también tengo

un problema de autoestima.

No sé si Raül sabe que yo sé la verdad de su relación inhu-

mana con Marta. Si es consciente de que todos los amigos

de Marta lo sabemos. Que somos conocedores de su mie-

do, de su apatía, de un hipotético trauma infantil o de una

tendencia homosexual nunca confesada. Raül habla de Ber-

lín, del álbum de Prince que tan poco pega con él. No habla

de Marta, ni de la Mentira, ni de la Miseria. Ni del Nunca.

ETERNAMENTE INOCENTE. FANGORIA 2001

La primera vez que Mercè me habló de XXX (no diré su

nombre real, porque se trata de alguien muy conocido)

de la manera que lo hizo me costó creérmela. Salíamos

de un concierto de Fangoria y fuimos todo un grupo de

gente al Raval a tomar unas cervezas. En un momento de

la conversación, hablando de la trayectoria de Olvido Gara,

o Alaska, su nombre artístico, y las dudas sobre su perso-

nalidad (irresistible o artificiosa, natural o prefabricada; po-

liédrica y polémica, en cualquier caso), se me hizo evidente

un silencio extraño, quizás cómplice, en la actitud de Mercè.

Después, ya solos, cuando los demás se fueron a bailar a

la plaza Reial, me confesó que la había conocido personal-

mente, a Alaska, hacía un par de años, en Madrid. “¿La co-

nociste? ¿De veras?” No me pude resistir a preguntárselo. Y

entonces Mercè me explicó todo lo que no sabía ni habría

podido adivinar nunca de su relación secreta con XXX.

Una noche, tres años atrás, Mercè había asistido a la inau-

guración de una exposición de XXX en el MACBA. Mercè

intentaba sacar adelante su carrera como pintora, a pesar

de las dificultades. Exponía muy de vez en cuando (y vendía

aún más de vez en cuando) algunas de las obras que creaba

en el taller durante los meses del año que podía dedicar

al arte. El resto de los meses, seis para ser exactos, Mercè

trabajaba en el negocio de sus padres, a jornada completa,

sin tiempo para pintar ni para tener vida social. La visita a la

exposición de XXX coincidió con los meses de vida crea-

tiva, y por ello asistió con una amiga, y cuando fue al lavabo

antes de marcharse se encontró con XXX que salía de él y

que la miró de arriba abajo con una intensidad alarmante.

“Le felicito por su obra, señor XXX”, le dijo ella, atónita y

nerviosa. El artista internacionalmente reconocido le dio

las gracias en inglés, se dieron la mano y las mantuvieron

unidas un rato más largo de lo habitual, incapaces de des-

viar la mirada. Mercè me explicó aquella situación extraña

con todo detalle: me aseguró que faltó muy poco para que

se empujaran el uno a la otra hacia una cabina del lavabo

del que acababan de salir, conmocionados por un deseo

espontáneo y arrebatador. Consiguieron refrenarse. XXX

le pidió si era de Barcelona y si quería que fueran a cenar

juntos. “Tengo compromisos, pero puedo saltarme el pro-

tocolo”, anunció el artista. Ella le dijo que estaba libre. “Pues

espérame en la puerta de salida. Dentro de cinco minutos

me reuniré contigo”. Mercè no sabía qué pensar. Era muy

posible que XXX llevara unas cuantas copas de cava; tam-

bién podía ser que no hablara en serio. Volvió con su amiga,

que ya la esperaba con el abrigo al hombro, y le dijo que se

marchara sola. “No puedo decirte nada, porque no sé qué

pasa. Mañana te llamo”. Sin darle más explicaciones, Mercè,

con la cazadora puesta, acompañó a su amiga hasta la puer-

ta, la besó en la mejilla con un inevitable aliento de misterio

que la otra exteriorizó abriendo mucho los ojos y haciendo

una mueca, y después esperó, en pie, a que pasara lo que

podía o no podía pasar. XXX se le acercó por la espalda y

le murmuró “ya estoy aquí” al oído. Mercè se estremeció

con una sensación de vértigo que no había experimentado

nunca en su vida. Cenaron en el hotel de lujo en el que se

Page 149: 8 years old. Narcís Gironell

alojaba el artista; practicaron sexo y compartieron cama en

la suite del mismo hotel; a la mañana siguiente devoraron

un completísimo desayuno continental en la habitación. Al

mediodía, XXX tenía un compromiso con su representan-

te. “Si te apetece y me das un número de teléfono, puedo

llamarte esta noche”, dijo a Mercè cuando ella, con las bra-

gas a medio subir, rumiaba qué tipo de excusa se inventaría

el artista para poner punto y final al paso circunstancial por

su vida. De esta manera tan espontánea surgió la relación

secreta entre Mercè y XXX, sin preguntarse nunca por el

mañana ni por el ayer (Mercè descubrió que estaba casado

y que tenía dos hijos a través del Google), sólo un presente

esporádico y repentino. “Inauguro en Tokio. Tengo la reser-

va de un vuelo de Lufthansa con escala en Frankfurt en la

terminal B del Prat. Un taxi te recogerá en el aeropuerto

cuando llegues”; suites fabulosas en las capitales más indus-

trializadas del planeta; fiestas que no terminaban nunca con

invitados ilustres a los cuales XXX presentaba a su acom-

pañante como “Mercè, una amiga de Barcelona”; apretones

de manos con políticos de todos los colores, con artistas

de todos los pelajes, con anfitriones acogedores que vene-

raban al artista. Él, XXX, como amante y según Mercè, era

atento, encantador y solícito. “Sabía como tratar a una mu-

jer, chico. Era muy ducho en ello”, me confesó. ¿Había mu-

chas, como ella? ¿Tenía una amante en cada puerto, como

los marineros de las coplas? Mercè valoraba la actitud y el

comportamiento exquisito de XXX hacia ella, y con ello le

bastaba. Encuentros en Londres, en París, en Nueva York, en

los Emiratos Árabes. Un día, en Madrid, cenaron con viejas

glorias de la Movida, directores de cine, actrices y actores,

músicos y poetas. Alaska les regaló, dedicado, un CD de

“Naturaleza muerta” y XXX lo puso a todo volumen en la

habitación del hotel que ocupaban.

— Le encantaba Eternamente inocente. La ponía una

y otra vez y la bailábamos como desesperados, des-

nudos sobre la cama king size. Decía que así teníamos

que ser siempre, inocentes de por vida, “como si cada

vez fuera la primera”, añadía. Una noche me llamó a

Barcelona para anular el encuentro de dos días des-

pués en Burdeos. Después pasaron tres meses sin

noticias suyas. Más adelante me envió un correo elec-

trónico para comunicarme que le era imposible con-

certar una cita; que me llamaría pronto. No lo hizo

nunca más. De vez en cuando busco en la red qué

hace y dónde para. Con la impetuosidad que vino se

fue, pero entiendo que éste era el pacto implícito. No

nos debemos nada el uno a la otra, claro está. Nues-

tra relación fue un fogonazo intenso, pero silencioso.

Mercè hablaba sin lamentarse. Al día siguiente la acompañé

al estudio de Narcís en Gerona. Le había encargado un re-

trato sobre plancha de acero inoxidable. “Quiero que me

pintes como una de tus heroínas inocentes”, le pidió Mercè.

Las historias pasionales son como son, y cada una es dife-

rente, y quizás no hay ninguna mejor que otra. Cada historia

tiene su tiempo, su ritmo y sus circunstancias. Empiezan y

terminan, quizás sí, gracias a la eterna inocencia de los que

las comparten.

LA REVOLUCIÓN SEXUAL. LA CASA AZUL 2007

Decepcionante para unos, apasionante para otros, el grupo

pseudovirtual de Guille Milkyway presentó su tema La re-

volución sexual como candidata a representar a España en

Eurovisión 2008. Lo hicieron a través de internet (la presen-

tación de candidaturas era libre y la selección la hacían los

internautas) y quedó entre las tres más votadas. Por suerte

o por desgracia (de los unos y de los otros), no fue la vence-

dora y La casa azul no viajó a Moscú ni participó en el show

de los votos, las banderas y los “ruaiominí si puen”. Carme

los conocía a través de su hija, Alba, mi ahijada de veintitrés

años. El grupo de Milkyway gozaba de una buena reputación

en los circuitos de música pop alternativa y Alba se había

descargado de internet sus discos anteriores. El que contie-

ne La revolución sexual, que no tiene título, se lo había regala-

do su madre, original y comprado en el FNAC. Hace cuatro

años, Carme vivió una de las crisis vitales y emocionales más

intensas que recuerda: su relación de veinticinco años con

Salva se está viniendo abajo. Ya no hablan. No se interesan

en absoluto el uno por la otra. Un día deciden dormir en

habitaciones separadas y ya no se tienen en cuenta para

nada. Alba había marchado de casa y vivía con unas amigas

en una especie de piso ocupado (okupado) y los mellizos,

Júlia y Marc, tenían dieciséis años e iban a la suya. De puertas

afuera, todo continuaba igual; de puertas adentro, no obs-

tante, sólo se extendía un abismo de silencio. Carme nos

había recuperado a nosotros, sus amigos de antes, los de la

facultad, los primeros compañeros de trabajo. Daba clases

en un IES, cerca de Barcelona, y cada tarde de la semana

realizaba actividades que había dejado aparcadas mientras

los hijos se iban haciendo mayores: volvía a pintar, cantaba

en un coro, visitaba exposiciones, iba al teatro y algún fin de

semana iba a caminar con un grupo excursionista. A Salva,

claro está, todo ello no le importaba lo más mínimo.

La primera concreción de la revolución sexual de Carme

(la primera de una larga cadena) se liberó en un encuentro

Page 150: 8 years old. Narcís Gironell

sexual sin planificar, espontáneo, abrupto y, en consecuencia,

bastante desastroso, con un barítono del coro. El lugar, los

asientos posteriores del Audi 3 del barítono. A pesar de

que resultó insatisfactoria, esta concreción fue la primera y

la que sumergió a Carme en un seísmo submarino de emo-

ciones que hacía años que no experimentaba. A pesar del

carácter fallido del intento, pensó que no valía la pena nadar

como una desesperada entre tantas dudas y remordimien-

tos, lo cual alentó con toda seguridad una segunda prueba

para convencerse de que la liberación (la revolución) sexual

era positiva para reencontrarse con ella misma como indivi-

duo que necesita salir del aburrimiento y la extenuación de

una relación marital fracasada. La segunda concreción, pues,

se produjo en unas condiciones diametralmente opuestas:

en un buen ambiente, con una persona bien escogida (del

taller de pintura, un autodidacta cuarentón de vena surrea-

lista) y sin las prisas ni la improvisación de la vez anterior.

Fueron, en total, cuatro contactos sexuales planificados, con

el resultado decepcionante de sólo un orgasmo y ningún in-

terés por la persona que había tras el miembro viril. Quizás

la misma decepción hizo que nada de su comportamiento

en casa diera pie a sus hijos o a su marido para que descu-

brieran ni tan siquiera el más mínimo indicio del cambio (de

la revolución) que se producía en ella. El tercer round que

luchó no tenía futuro: lo acometió con Xavi Sunyer, un ami-

go de siempre, casado y con hijos como ella y sin problemas

de convivencia; sólo una aventura extramatrimonial pasajera

con la excusa (por parte de él) de satisfacer un deseo mu-

tuo que se remontaba a los inicios de la adolescencia y que

nunca se había materializado. Este hecho revolucionario no

dejó ninguna huella: la semana siguiente, como cada año, las

dos familias se reunieron para comer la mona de Pascua

(Xavi era el padrino de Júlia).

La cuarta probatura fue, por muchas razones, la más revo-

lucionaria: el objeto del deseo no fue un hombre, sino una

mujer, una del club excursionista. Eran las dos únicas muje-

res solas que se apuntaban a las excursiones de montaña

en fines de semana alternos, y por ello intimaron enseguida.

Una tarde, volviendo del Turó de l’Home, fueron a cenar a

Viladrau y la excursionista le confesó que era lesbiana. Y no

sólo eso, sino que se sentía atraída por ella. Carme le dijo

que ella no había estado nunca con ninguna mujer y que,

por el momento, no tenía ninguna intención de probarlo.

La confesión de la excursionista la atormentó durante las

dos semanas que tardaron en volver a coincidir, esta vez en

el camino de ronda entre Cadaqués y Port de la Selva. De

vuelta, en el autobús que organizaba el club, se sentaron

juntas, como siempre. Sentir que la otra la deseaba abrió

los ojos a Carme y se preguntó por qué no. Lo hicieron

aquella misma noche, en casa de la excursionista, y a mi

amiga no le pareció una experiencia ni más ni menos sa-

tisfactoria en comparación con los anteriores contactos

sexuales con colegas del género masculino. Al día siguiente,

lunes, tanto Salva como los mellizos notaron que su madre

estaba extraña. Ni uno ni los otros, no obstante, le pregun-

taron nada para aclararlo. La excursionista se llamaba Laia

y a través de ella, tal como acostumbra a pasar con muchas

relaciones entre mujeres, Carme conoció a Rut (la quinta),

Patrícia (la sexta) y Montse (el séptimo eslabón de una

revolución sexual definitivamente en marcha).

Carme estaba convencida de que era lesbiana. Que quizás

lo había sido toda la vida y que por ello la relación con

Salva no había funcionado. Resultaba una excusa digna y

convincente. La revolución completa, no obstante, no se es-

tableció hasta que conoció a Sílvia, que entró aquel mes de

octubre en el IES para repetir segundo de bachillerato con

los dieciocho años ya cumplidos. Sílvia era prácticamente

de la edad de los mellizos (“¡eso sí es revolucionario!”, se

repetía Carme) y su atracción mutua pasó por todas las

etapas habituales: observación, interés, aproximación, ad-

miración, necesidad de verse y deseo, todo ello sin prisas,

todo a su ritmo. La relación más extraña y, en cambio, la

más convencional. Se conocieron en octubre, pero hasta

el mayo siguiente no se metieron en la cama. A pesar de la

pasión, Carme auguraba una separación inminente después

de la selectividad de Sílvia, una vez ya hubieran terminado

las clases y los exámenes.

— Pero no fue así. Ella estudia farmacia en la UB y

diseña páginas web en su tiempo libre. Yo pago el piso

y lleno la nevera, que por algo gano un buen sueldo y

soy mayor. Nos hemos puesto de acuerdo en el equi-

librio de los ritmos vitales: yo he acelerado el mío y

ella ha aflojado el suyo. ¡Más de una y de dos noches

he llegado a casa a les siete de la mañana! Y yo me

pregunto si eso, el hecho de haber dejado a Salva y

haberme abierto a mis hijos, es un acto revoluciona-

rio... Vete a saber. Ahora me siento bien, tengo espe-

ranza en el futuro, me preocupo por la persona que

he escogido para compartir la vida e intento cuidarme

físicamente mucho más de lo que lo hacía antes. ¿Re-

volucionario? No lo sé. Quizás sí, escritor mío, que he

hecho la revolución sexual que preconizaba el grupo

favorito de Alba.

Àngel Burgas. 2009.

Page 151: 8 years old. Narcís Gironell

EN TORNO A NARCÍSLloro por Narciso, porque cada vez que él se inclinaba sobre mis márgenes yo podía ver, en el fondo de sus ojos, reflejada mi propia belleza. (Oscar Wilde)

PRIMERA

“El rock siempre representa lo extravagante, el destello, la fantasía. De eso es de lo que va. Estas imágenes son un recuerdo de ese sueño” (Guy Pellaert, 1974)

El lobo feroz, aunque en este caso la caperuza es negra; el conejito de playboy; el gato de Aladin(a) con reminiscencias orientales que se superponen con un dragón kitsch al estilo de un chino de todo a un euro; los Alpes suizos en los que Clarita empezó a andar; el mono Amedio; una versión aún más naif de un dálmata de Disney; Campanilla y el capitán Garfio hecho mujer ; Olivia y ‘Popey(a)’; Batman; Kate Moss; Mickey o más bien Minnies; el pecado capital representado por un Adán y Eva en versión perversa; la Cenicienta... todo ello envuelto en un exagerado ‘glamour’, en un artificio que muestra unas comodidades que tratan de convertirse en sueños y fantasías.

Listados de símbolos presentes en la obra de Narcís Giro-nell; y si pensar necesariamente fuera clasificar, y para no hablar de POP (que es tan evidente), me viene a la cabeza lo ‘Camp’. Una actitud neutra respecto al contenido, porque lo que importa es subrayar todo lo que subyace, lo que podemos percibir que se muestra en una superficie llena de sensualidad. Y sobre todo, que el arte no imite a la naturale-za, sino que la reforme a su antojo.

Narcís muestra pinturas en las que aparecen siluetas, so-bre todo de mujeres, perfectamente esbeltas, exageradas en sus amaneramientos, cargadas de símbolos; todo ello envuelto en un aire seductor rodeado de lujo. Un nuevo mundo que inaugura el dandismo, el hombre educado, de profesión elegante, dedicado al ocio y a la búsqueda del bienestar y a un desmesurado culto a sí mismo. Lo Camp va más allá (o más aquí) y recupera lo más extravagante, como en el caso de Narcís, ese predominio de ornamentos que rodean en abundancia todas las imágenes, tal vez con la pretensión de a la vez crear y corromper la inocencia de sus personajes.

Se glorifica a un personaje, se crea un imaginario en toda su teatralidad que parece quedar expuesta en un escaparate de una tienda; así, sólo me queda decir : !Pasen y vean!

SEGUNDA

“La vida entera de las sociedades en las que imperan las condiciones de producción modernas se anuncia como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo direc-tamente experimentado se ha convertido en una repre-sentación” (La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)

Narcís Gironell se mueve por la fascinación por un amplio abanico de clichés femeninos que devienen su propio es-pacio de escapatoria. En él persiste para llevar a cabo su proyecto dentro de la práctica pictórica; trabaja con pincel sobre metal aunque su gesto es fiel al registro fotográfico y digital del que parte; el que más fácilmente se manipula, el que no es necesariamente permanente, el más rápido de reproducir, en el que tú más puedes intervenir.

Narcís representa el mundo femenino con todos sus es-tereotipos, trabaja desde el escenario o desde el plató de fotografía; en definitiva, desde esos espacios donde se practica el oficio de construir fantasía; lo que también está en los cuentos, en el cine, en el cómic, en la literatura, en el mundo del arte. Se trata de una atracción por el objeto representado, la mujer, o la niña, el mundo de las maravillas, una ilusión que nos confunde y donde no hay prioridades; donde una cosa determinada no es más importante que la que está a su lado y donde todos accedemos al mundo de las estrellas.

El viaje perceptual que propone la pintura se hace siempre a través del reconocimiento (la comunicación se da a tra-vés del reconocimiento), nos proporciona circuitos donde reconocemos lo que ya hemos visto en otra parte; la cor-relación en el tiempo de todo lo que hemos encontrado no es importante ni tiene sentido.

Narcís conoce bien los efectos hipnóticos de la seducción y los lleva a la práctica por medio de un proceso que se aleja del pintor de retratos reconocido, inclinándose ha-cia las artes gráficas publicitarias, que son las más sensatas y las visualmente más impactantes. Representa a la soci-edad indulgente que ignora la advertencia de catástrofes inminentes, y aun consciente de su pecado se recrea en él, descarada; y es que un cliché lleva a otro en este fan-tástico bosque iconoclasta contemporáneo, y es así como continúa siempre.

TERCERA

“¿Ser femenina es un hecho natural o una performan-ce?” (Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)

Las obras de Narcís Gironell se encuentran a medio ca-mino entre la idealización de la belleza a través de la exal-tación de la reproducción mercantil y la feminidad pasada por los filtros de la cosmética, dejando una puerta abierta a la perversión. Una mímesis del género femenino en la sociedad contemporánea, la independencia edulcorada con elementos ornamentales propios de las tendencias creadas por las multinacionales de la moda, jugando entre lo actual y lo retro, pasando por lo vintage.

Muestra una colección de retratos, de identidades conoci-das y desconocidas que construyen un diálogo ficticio entre la cotidianidad y la abstracción de las celebrities. Una conflu-encia de feminidades que permiten pasearnos desde la ino-cencia hasta el erotismo, lolitas reconstruidas en base a slo-

Page 152: 8 years old. Narcís Gironell

gans publicitarios. Un paseo que nos convierte en voyeurs en busca de una mirada, ver sin ser vistos, especular sobre los elementos que construyen esa feminidad individual de cada representación pictórica, que se exhiben encadenadas por composiciones de color que podrían formar parte de patrones de estampación de tejidos elaborados en la indus-tria textil. Colores que devienen, junto con los elementos destacados en cada imagen, partículas inseparables de la identidad de cada mujer representada.

Unas obras que caminan entre la representación de la mujer pasada por los filtros de la idealización y de los es-tereotipos mediáticos, así como por el anhelo de querer representar qué constituye la feminidad, acompañado de un toque de exotismo oriental.

Colectivo Leland Palmer

Page 153: 8 years old. Narcís Gironell

LOVESEXY. PRINCE 1988

This story, with the titles of pop songs, is for Narcís Gi-

ronell, whose works have inspired the memories, words

and plots that comprise it.

DON’T GO. YAZOO 1982

A Christmas gift. A portable orange record player (actually,

it looked like a plastic suitcase: when you opened it into two

parts, one of them was the freestanding turntable deck, with

its needle and turntable, interchangeable at 33 and 45 rpm,

and the other, ridden with holes, the baffle amplifier, con-

nected to the turntable deck by a cable). Modern. Irresistibly

modern. Inevitably young. It played my first purchases, prized

treasures, unique discoveries (“What the heck is that music

that sounds so strange? The Eurythmics!”), the entry into

the techno-pop universe from a small city among a group

of friends with little knowledge of music, without a histori-

cal vision of the styles or the evolution of the sounds; a

vein that appears suddenly, virtually from nowhere, strikingly

(“I couldn’t live without music!”) and that becomes strong,

sturdy, compact. It is fed by compilations released by the

record labels, the first video clips, the signature jingles of TV

programmes (Informe Semanal: I Feel Love, Donna Summer;

cycling tour of Spain, Funkytown, Lipps Inc...) and you grow

up in a single summer with a gang of friends in a seaside

village. There you participate in a forbidden social activity:

smoking, and another private, tempting activity: kissing, and

then she appears, Susanna, the first one. She comes from

Barcelona and talks about Yazoo, their song Don’t Go from

the album “Upstairs at Eric’s” and she carries it hidden away

in the black grooves of a 45 rpm single we listen to at my

house, on my orange record player-suitcase, and later we’re

happy, she and I, when we listen to it full out in the disco

of the town one Sunday afternoon (“It’s Don’t Go! Did you

hear? It’s Yazoo! It’s our song!”) and we dance to it, and we

ask the DJ to play it again later, and the second time we

dance even more passionately, ecstatically, the drinks and

friends abandoned in the corner with little tables. And the

day that Susanna leaves for Barcelona I beg her not to go,

Stay, Susanna, Don’t go, but she gets on the bus and tells

me good-bye from the window, Don’t go, Susanna, and

she gives me the single so that I can listen to it at home

and think about her constantly. That summer Susanna and I

smoking a cigarette, kissing like two desperate people (her

tongue roaming through my mouth, busily licking my gums),

dancing to the beat of Yahoo. Without going any further :

only promises to see each other again, to write to each

other, to call; promises to do in the future everything you

have to do to be with each other more, beyond tongues

but without spoiling the love. Oh, love! I love Susanna! Don’t

go, Susanna!

—“Susanna had a major scare before reaching Barce-

lona,” my mother (who is a good friend of Susanna’s

mother, and this is why she had come to spend a few

days in the village, to share time and places with her

friend’s children) tells me as she hangs up the phone.

“Her parents have filed a suit against the bus company

and they’ve fired the responsible. The driver. It turns

out on the road, the bus gradually left passengers at

their stops, and at around La Roca del Vallès she was

alone, poor girl, her and the driver. And then the jerk

asked her why don’t you sit up here in front with me.

And the innocent girl said OK and the rascal left the

motorway and took a local road while he kept saying

stupid things to the girl, you’re all grown up and pretty

now, aren’t you, you’ve got nice breasts, maybe some

boy nailed you; and then he stopped at a closed petrol

station and Susanna asked what they were doing there

and said that her parents were waiting for her at the

station in Barcelona, and the jerk said that he was hot,

that she should touch his crotch to check it, and the

girl really got scared and saw how the guy opened up

his drawers and took it out… well, you can imagine

what he took out; the girl started crying hysterically

and the jerk got scared and apologised, lucky for her,

and they went back to the motorway and he made

her swear that she wouldn’t tell anyone ever, and the

girl obeyed and didn’t tell her parents anything as they

waited in the station and watched their daughter get

off that ghost bus with no passengers in it, but when

they got home she dissolved in tears and told every-

thing. And then they went to the company and threat-

ened to file a lawsuit with the police. And they kicked

him out. What a pig.”

What a pig. What a disgusting pig. Why did you have to go

through that, Susanna? Why you? Where are the cigarettes,

the kisses, the walks on the shore, the words and the songs?

Where are they and what good were they? Why were you

going through that, so gross, so vulgar, so spontaneous, while

I was listening to our song by Yazoo on the orange record

player, at home, imagining that you were asleep in the bus

and that I was in your dreams?

Page 154: 8 years old. Narcís Gironell

TYPICAL MALE. TINA TURNER 1986

It was a crucial juncture in Tina Turner’s career. She emerged

from her own ashes from the 1970s, a sort of energetic

black phoenix, hardened, toughened, to striking success on

her first LP after her rebirth, “Private Dancer”, with hits like

What’s Love Got to do with It and I Can’t Stand the Rain, and

it was up to her to do it again, to stay at number one, and

she released “Break Every Rule” with Typical Male as the

first single, and Anna is a fan of Tina Turner, of the new Tina

Turner, even though she has gotten a cassette or two with

her past hits, when she sang with Ike Turner, her husband

(who apparently beat her), and as Anna and I leave the fac-

ulty that day she tells me that she has something for me,

and we go to a bar in the city centre and she opens her

folder of drawings and takes a record in its wrapper. Anna

gives me Tina Turner’s second LP, and I thank her and she

asks me to go to my house to listen to it (we can’t go to

“her house”: she shares a room with three other girls in a

student residence) and I think it’s great, and I ask her to stay

for dinner, and I cook spaghetti carbonara in my own way,

and we open up a bottle of white wine and listen to the

record and repeat Typical Male three or four times until we

know an entire verse. And it ends up getting late and there’s

no subway running anymore, and I ask her to spend the

night; since my flatmate isn’t there she can sleep in his room

with clean sheets that I take out from the closet, and Anna

agrees, and she’s so talkative that we stay up until three

in the morning, and suddenly I realise that before entering

separate rooms the good-night becomes long, really long on

her part, she can’t make up her mind, and I understand that

she didn’t want to end the night as I had imagined ending

it, with nothing else happening, and for this reason she still

talks to me from the bed in the room next to mine, and

laughing I ask her if she would please shut her mouth once

and for all. The next day I see how she makes herself up in

the bathroom, how she puts on her eyeliner, a bit of blush

on her cheeks. She puts on red lipstick, like we were going

to a party instead of the faculty, and we have breakfast in

the kitchen, and she confesses that she had left the door

to her bedroom open at night in case I felt tempted, and I

don’t know what to say. I freeze with the slice of buttered

bread a few centimetres from my mouth, and she winks

before going to the bathroom and looks at herself in the

mirror for a while as she brushes her hair and puts on more

lipstick. Anna is a sexy girl and Tina Turner fan who dresses

in bright colours, who wears bandannas on her head, who

swings her wicker basket and drawing portfolio in a carefree

way, and who waits for me as I leave classes that afternoon

to treat me to a beer, and I accept, OK, but I should have

told her no, I’m not looking for anything with her, I don’t

have the slightest intention of having sex with her. That I’m

proud to have met her; that I love the way she draws, that

I love her free and easy way and that I’m grateful for the

Tina Turner record. But I’ve seen Anna make herself up at

my house, and I know she’s a lion, the lion Anna, the hyena

Anna, the panther Anna, and like a good predator she won’t

be satisfied with what I offer her : a hunter requires a piece

to put in their mouth. I’m the piece and she is the one who

sinks in her claws. While we drink our beers the issue of

the open door the previous night comes up (and never

goes away), and anything said from then on must go through

this door, and I’m not willing to cross the threshold. Then

the animal gets furious. The animal complains and wants to

know what I don’t like about her; she wants to know why

not, and what’s missing, and whose fault it is. Anna wears a

mask, and now it’s a madwoman with a thirst for vengeance.

She opens up her portfolio and takes out not a Tina Turner

record but a pile of portraits of me rendered in charcoal;

always erect, always nude from head to toe, always with

an outsized member, with a brilliant, juicy glans like a just-

peeled peach. By then we haven’t had one beer; we’re on

our third or fourth, and she announces that she wants us

to shag in bed today without fail. They say there are girls

who make it easy: she’s a good example of one. But the

problem is that I don’t want to, and if I don’t want to I don’t

see why I should. Out of pity? To thank her for a record? So

I don’t let her down? The decision is that I don’t want to,

and not because I’m slightly afraid to (although I am) and

not because I’m a little tipsy (which I am) and not because

I don’t like her (which I do a little); and the lion Anna does

not know how to deal with the defeat, and she tells me that

she’s disappointed, and she looks around her to see if any

revenge occurs to her.

— Don’t move a muscle. I’ll ask someone to shag me.

To take me to his home and shag me. I want you to see

how I find a replacement right away.

And without saying another word she stands up and looks

around, and she walks directly to a bloke who is alone at the

bar and she talks into his ear, and the guy gets rid of her the

best he can; and the incombustible Anna-lion attacks a sec-

ond victim who is alone at a table, with a book open in front

of him, and she sits next to him and I imagine she makes her

offer right away, and the guy hesitates only a few seconds

and decides that he’ll take her up on it, he’ll take the risk,

and Anna waits standing by his side as he puts on his jacket

Page 155: 8 years old. Narcís Gironell

and they leave the bar together. The Anna panther doesn’t

look at me even once. Suddenly the bar’s door closes and

Anna is no longer there. She has fled with her victim (or

with her hangman?) and I am left alone at our table (she

even forgot her portfolio of drawings) and as I wait for the

night bus on Pelai street I remember the entire verse from

Typical Male that we learned by heart, unscrupulous Anna

and I, Anna the fan of Tina Turner and I, minutes before she

left a door open.

LOVESEXY. PRINCE 1988

Three days ago I ran into Raül on the corner of my street.

We hadn’t seen each other for 15 years, because after he

separated from Marta, Raül had disappeared off the map.

We had met in Berlin in 1988. We had never seen each

other in Barcelona and we go and meet each other in Berlin,

right in the middle of Kreuzberg, among alternative teach-

ers in an alternative language school with extremely unusual

learning strategies. I invited Raül to have dinner at my house

the very next day, and there he met my flatmates: Olga and

Marta, both Catalans; Alfredo, from Mexico; and Marcela

from Brazil. All five of us shared a flat in Neukölln, fairly

cheap and fairly centrally located, without the irritating con-

ditions of community living that young Germans upheld like

rigid laws. Marta and I had come to the city together: after

finishing our degrees and having thought about our immedi-

ate future, we decided to pack our bags and head on an

adventure. Through a friend of a friend, we found out about

entrance exams for foreign students at the art university in

Berlin, and both of us submitted our portfolios with works

made in Barcelona. Once accepted, we were granted our

residence and work permits directly. I registered in a school

to learn the language, and I ran into Raül there, who soon

afterwards came to have dinner at home and brought us a

cassette recording of Prince’s latest record, “Lovesexy”. That

night will always be remembered for two reasons: the dis-

covery of the singer from Minneapolis (at least by me; even

today I’m a devoted follower) and Marta’s meeting Raül.

She fell madly in love, they went to live together and shortly

afterward they returned to Barcelona together. “Lovesexy”

is a record without any interruptions: the songs are linked

together one after another, from I Know (or Eye Know) at

the beginning to Positivity at the end. With its improvised

choruses, the artificial appearance of a live performance and

the ingeniousness of the lyrics and the combination of styles,

“Lovesexy” represented not just the soundtrack of my stint

in Berlin but also the key to grasping a new way of un-

derstanding the act of making music. Raül knew about and

admired Prince before, from the years of Purple Rain and

Kiss, but he felt let down by the new album. As he shared

his opinions on the diminutive guitar genius that evening in

the kitchen in Neukölln, Marta couldn’t take her eyes off

him. “He’s sexy,” she confessed to me later, when Raül left

in a hurry to catch the last train heading towards Moabit,

“as sexy as Prince’s record”. The love/sexy relationship be-

tween Marta and Raül began one week later, at a party at

home that Marcela threw with her gang from Capoeira. My

friend Marta had had bad luck with the lads in Barcelona

(and with the ones she’d had in Berlin before Raül): “I’m

too demanding, I put the bar too high,” she used to argue.

Raül worked as an engineer for a multinational household

appliance company. He was older than we were and wore a

jacket, shirt and tie; he smoked joints and earned a good liv-

ing. He had registered at the alternative school in Kreuzberg

because, “after all, I’m totally, militantly anti-system despite

the life I lead: at my work they’re paying for German classes

at the best school in the city, but I’m not interested”. Marta,

bewitched, turned into Raül’s shadow: she stopped attend-

ing university, she went to the gatherings of his engineer

friends and when he got a transfer to Catalonia, she didn’t

hesitate even a second. “Are you sure? What about your

dreams of being an artist?” She packed her bag after send-

ing a letter in which she withdrew from the university and

took a Lufthansa flight back to Barcelona, financed by Raül.

Three days ago I ran into Raül next to my house. We had a

beer at the corner bar: he was going to meet some friends

later to go to a disco. In 1990, when I came back from Berlin,

Marta and Raül were living together in the Eixample district,

in a flat paid for by the company where he worked. Marta

had stopped painting and was teaching art classes at a school

in Sants. She confessed to me that she was happy, and that

Raül was the best thing that had ever happened to her. She

stressed it so much that I didn’t believe her: in fact, I was

convinced that she was trying to fool herself as she sang the

praises of a strange relationship. Almost every weekend, Raül

whisked her out of the country: romantic evenings in Vienna,

Paris, Venice and London, always at the best hotels. Yet it all

reeked of something conventional, of the commonplace, of

a handbook relationship, which was hard to understand. Had

Marta changed so much? What on earth was she doing at

the Opera of Vienna if she couldn’t stand the opera? What

the hell was she doing at Paris’ Galleries Lafayette? Raül

called her Heidi, Tinkerbell and Princess Leia; she called him

Mark, Peter Pan and even Chanquete: an entire imaginary

scene – also predictable – from their respective childhoods

Page 156: 8 years old. Narcís Gironell

helped them to morph into the perfect lovers. The relation-

ship lasted of four years: 1,460 days, 35,040 hours of Marta

and Raül in an apparently fantastic interaction. Then it ended.

Marta asked me to meet her at a bar in Gràcia.

— No, never. Not once. Never. Not in Berlin, at first,

remember? He announced that he wasn’t ready, that

he didn’t want to rush things. Then came thousands

of excuses, one after another for four years. Not to

pressure him, he needed to take his time. He loved me

in his own way, but he didn’t desire me or he didn’t

know how to desire me. Glacial nights without touch-

ing each other. He didn’t feel guilty, although now that

I see it from the outside he abused me constantly and

savagely with his refusal to make love to me. It was hu-

miliating. Now I remember that Prince record he made

for us. Lovesexy. How separately those two words can

be; they can have so little to do with each other. Don’t

look at me like that. No, never, not a single time. You

may ask why I put up with it for so long. I don’t know.

Perhaps I’m ill, too. I must have a self-esteem problem.

I don’t know if Raül knows the truth about his inhuman rela-

tionship with Marta; if he is aware that all of Marta’s friends

are aware of it. That we know about his fear, his apathy, of a

hypothetical childhood trauma or unconfessed homosexual

leanings. Raül speaks about Berlin, about the Prince album

that he liked so little. He does not talk about Marta, nor

about Lies, nor about Misery. Nor about Never.

ETERNAMENTE INOCENTE (ETERNALLY INNO-

CENT). FANGORIA 2001

The first time Mercè talked to me about XXX (I won’t

mention his real name, since it’s someone fairly famous) the

way she did, it was hard for me to believe. We were leaving

a Fangoria concert and a whole group of us was going to

have some beers in the Raval. At one point in the conversa-

tion, talking about the careers of Olvido Gara, or Alaska, her

stage name, or the doubts as to her personality (irresistible

or artificial, natural or prefabricated; polyhedric and contro-

versial, in any case) I noticed a strange, perhaps complicit,

silence in Mercè’s attitude. Later, once we were alone, when

the others went to dance in Plaça Reial, she confessed that

she had met Alaska personally a few years ago in Madrid.

“You met her? Really?” I couldn’t stop asking her. And then

Mercè told me everything that I didn’t know and couldn’t

have guessed about her secret relationship with XXX. One

evening, three years earlier, Mercè had attended the open-

ing of an XXX exhibition at MACBA. Mercè was trying

to gain a foothold in her career as a painter, despite the

difficulties. She showed the works that she created in her

workshop during the months of the year she could devote

to art a lot from time to time (and sold them even more

infrequently). The other months, six of them to be exact,

Mercè worked in her parents’ business full-time, without any

time to paint or have a social life. Her visit to XXX’s exhibi-

tion dovetailed with the months of creative life, and for that

reason she attended it with a friend, and when she went to

the bathroom before leaving she ran into XXX who was

leaving it and who looked at her from head to toe with an

alarming intensity. “I’d like to congratulate you on your work,

Mr XXX,” she said, scared and nervous. The internationally

renowned artist thanked her in English, shook her hand and

kept it more than usual, incapable of shifting his eyes. Mercè

told me about that strange situation in full details: she told

me that they could hardly stand not pushing up against each

other in a stall in the bathroom they’d just left, besieged by

a spontaneous, overwhelming desire. But they were able to

stop themselves. XXX asked her if she was from Barcelona

and if she wanted to have dinner together. “I’ve got plans,

but I can ignore the protocol,” the artist announced. She

said that she had nothing going on. “Then wait for me by

the door. I’ll be back with you in five minutes.” Mercè didn’t

know what to think. It was quite possible that XXX had

already had a few glasses of champagne; perhaps he really

wasn’t serious. She went back with her friend, who waited

for her with her coat on, and she told her to leave by her-

self. “I can’t tell you anything because I don’t know what’s

going on. I’ll call you tomorrow.” Without giving any further

explanations, Mercè, jacket on, accompanied her friend to

the door, gave her kisses on the cheeks with an inevita-

ble air of mystery that the other externalised by opening

up her eyes and making a grimace, and then waited, dead

still, for what might or might not happen. XXX approached

her from the corner and whispered “I’m here” in her ear.

Mercè was shaken by a feeling of dizziness that she had

never experienced before. They had dinner at the luxury

hotel where the artist was staying; they had sex and they

shared the bed in the suite in the same hotel; the next day,

they devoured a huge continental breakfast in the room. At

midday, XXX had a meeting with his representative. “If you

feel like it and give me your phone number, I can call you

this evening” he told Mercè when she, with her panties half

on, was pondering what kind of excuse the artist would

find to end her circumstantial passage through his life. In this

spontaneous way, the secret relationship between Mercè

and XXX emerged, without ever wondering about either

Page 157: 8 years old. Narcís Gironell

tomorrow or yesterday (Mercè found out on Google that

he was married and had two children), only a sporadic, sud-

den present. “I’m opening in Tokyo. You have the reservation

for a flight with Lufthansa stopping in Frankfurt leaving from

terminal B at the Barcelona airport. A taxi will collect you

when you arrive”. Fabulous suites in the most industrialised

cities on the planet; parties that never ended with famous

guests to whom XXX introduced Mercè as “Mercè, a friend

from Barcelona”; hand-shaking with politicians of all stripes,

with artists of all forms, with welcoming hosts who adored

the artist. He, XXX, as a lover, and according to Mercè, was

attentive, charming and solicitous. He knew how to treat

a woman, let me tell you. He had plenty of practice,” she

confessed. Were there many like her? Did he have a lover

in every port, just the sailors in the ballads? Mercè appreci-

ated XXX’s attitude and exquisite behaviour towards her,

and that was enough for her. Encounters in London, Paris,

New York, the Arab Emirates. One day in Madrid, they had

dinner with the faded stars from La Movida, film directors,

actresses and actors, musicians and poets. Alaska gave them

a CD of “Naturaleza Muerta” dedicated just to them, and

XXX played it at top volume in the hotel room they were

staying in.

— He loved Eternamente inocente. He played it again

and again, and we danced to it like madmen, naked

on top of the king-sized bed. He said that we should

stay like that forever, innocent for life, “like each time

was the first,” he added. One evening he called me

in Barcelona to cancel our meeting in Bordeaux two

days later. Then three months went by without word

from him. Later he sent me an email saying that it was

impossible to set up a date, that he’d call me soon. He

never did. Every now and then I look on the Internet to

see what he’s up to and where he is. He left as quickly

as he came, but I understand that that was the implicit

agreement. We don’t owe each other anything, obvi-

ously. Our relationship was an intense yet silent flare.

Mercè spoke without regret. The next day I accompanied

her to Narcís’ studio in Girona. She had commissioned him

to paint her a portrait on a stainless steel plate. “I want

you to paint me like one of your innocent heroines,” Mercè

asked him. Passionate stories are simply the way they are;

each one is different, and perhaps none is better than the

others. Each story has its time, its pace and its circumstances.

They begin and end, perhaps due to the eternal innocence

of the people who share them.

LA REVOLUCIÓN SEXUAL (THE SEXUAL REVOLU-

TION). LA CASA AZUL 2007

Disappointing for some, moving for others, Guille Milkyway’s

pseudo-virtual band released their song as a candidate to

represent Spain in Eurovision 2008. They did it via the In-

ternet (the submission of candidacies was free and Internet

users voted for them), and they were among the three with

the most votes. Luckily or unluckily (depending on whom

you talk to), it did not win, and La Casa Azul did not travel

to Moscow or participate in the show of voting, flags and

“unaitetkindom six poins”. Carme was aware of the band

through her daughter, Alba, my 23-year-old goddaughter :

Milkyway’s band had a good reputation on the alternative

pop music circuits and Alba had downloaded their earlier

records from the Internet. The one containing La revolución

sexual, which has no title, had been a gift from her mother,

the original bought at FNAC. Four years ago, Carme expe-

rienced one of the most intense emotional and vital crisis

in her life: her 25-year relationship with Salva was shaky.

They didn’t talk anymore. They took no interest in each

other whatsoever. Alba had left home and was living with

friends in a kind of squatter flat, and the twins, Júlia and Marc,

were 16 years old and did their own thing. On the outside,

everything remained the same; inside the home, however,

there lurked an abyss of silence. Carme had gotten us back,

her friends from before, her faculty pals, her first work col-

leagues. She taught at a secondary school near Barcelona,

and every afternoon of the week she did activities that she

had abandoned while the children were growing up: she

started painting again, she sang in a choir, she visited exhi-

bitions, she went to the theatre and some weekends she

went hiking with a club. Salva, obviously, didn’t care about

any of this.

The first expression of Carme’s sexual revolution (the first

in a long chain) was released in an unplanned, spontaneous,

abrupt sexual encounter and, therefore quite a disastrous

one, with a baritone from the choir. The place: the back seats

in the baritone’s Audi 3. Even though it was not satisfactory,

this was the first expression and it submerged Carme in a

subterranean earthquake of emotions that she hadn’t felt

for years. And despite the fact of the failed nature of the

attempt, she thought that it wasn’t worth it to swim like

a desperate woman among so many doubts and regrets,

which made her gather courage for a second try to con-

vince herself that sexual liberation (revolution) was a posi-

tive way to find herself again as an individual who needed

to escape from the boredom and extenuation of a failed

Page 158: 8 years old. Narcís Gironell

marital relationship. The second expression, then, took place

in conditions that were diametrically opposed: in a good

atmosphere, with a well-chosen person (from the painting

workshop, a self-taught forty-something painter with a Sur-

realistic vein), and with neither the hurry nor the improvisa-

tion of the previous time. There were a total of four planned

sexual encounters, with the disappointing result of just a

single orgasm and no interest from the person behind the

virile member. Perhaps the disappointment itself led to the

fact that nothing in her behaviour at home prompted her

children or husband to discover even a spark of the change

(of revolution) that was taking place in her. The third round

she fought had no future: she embarked on it with Xavi

Sunyer, a lifelong friend, married with children like her and

with no problems at home; just a fleeting extramarital affair

with the excuse (on his part) of satisfying a mutual desire

that dated back to early adolescence and that had never

materialised. This revolutionary feat left no trace: the next

week, just like every year, both families met to celebrate

Easter (Xavi was Júlia’s godfather).

The fourth try was, for many reasons, the most revolution-

ary: the object of desire was not a man but a woman, one

from the hiking club. They were the only two women who

signed up for the mountain hikes on alternate weekends,

and for this reason they became close right away. One af-

ternoon, when coming back from El Turó de l’Home, they

went to have dinner in Viladrau, and the hiker confessed that

she was a lesbian. Not just that, but that she felt attracted

to Carme. Carme told her that she had never been with a

woman and that for the time being she had no intention of

trying it. The confession by her fellow hiker tormented her

for the two weeks it took to see each other again, this time

on the path between Cadaqués and Port de la Selva. On

the way back, in the bus the club used, they sat next to each

other, as always. Feeling how the other woman desired her

opened Carme’s eyes and made her wonder why not. They

did it that very evening, at the other hiker’s house, and my

friend found the experience neither more nor less satisfac-

tory that the previous sexual contacts with her male col-

leagues. The next Monday, both Salva and the twins noticed

that she was acting strange. However, none of them asked

her anything to try to get to the bottom of it. The hiker

was named Laia, and through her, as tends to happen with

many relations between women, Carme met Rut (the fifth),

Patricia (the sixth) and Montse (the seventh link in a sexual

revolution that was going full speed ahead).

Carme was convinced she was a lesbian. That perhaps she

had always been one her whole life and that that was why

her relationship with Salva had never worked. It was a de-

cent, convincing explanation. The full revolution, however,

did not come until she met Sílvia, who joined the school that

autumn to repeat the second year of baccalaureate after

having turned 18 years old. Sílvia was practically the twins’

age (“now that’s revolutionary!” Carme would repeat) and

their mutual attraction went through all the usual stages:

observation, interest, approach, admiration, the need to see

each other and desire, everything with no hurry, everything

in its time. It was the strangest and yet the most convention-

al relationship. They met in October, but they did not go to

bed together until the next May. Despite the passion, Carme

sensed an imminent separation after Sílvia took her college

entrance exams, when the classes and exams had finished.

—But it didn’t happen. She is studying Pharmacy at the

UB and designs websites in her free time. I pay for the

flat and fill the fridge; the fact that I’m older and earn a

good salary is good for something. We have come to

an understanding in the balance of our daily lives: I’ve

sped mine up and she’s slowed hers down. More than

one or two nights I’ve come back home at seven in

the morning! And I wonder if this, having left Salva and

opened up to my children, is a revolutionary deed…

Who knows. I feel good now, I have hope for the fu-

ture, I am concerned about the person I’ve chosen to

share my life with, and in terms of my body I try to take

care of myself more than I did before. Revolutionary?

I don’t know. Maybe, my writer, I’ve gone through the

sexual revolution that Alba’s favourite band recom-

mended!

Àngel Burgas. 2009.

Page 159: 8 years old. Narcís Gironell

Narcís Gironell is moved by a fascination with a wide range of female clichés that become their own showcase. He persists in this to conduct his project within the practice of painting; he works with the paintbrush on metal, even though his gesture is faithful to the photographic and digital recording of images where he got his start; what is most easily manipulated, what is not necessarily permanent, the quickest to reproduce, in which you can intervene the most.

Narcís represents the female world with all its stereotypes; he works from the stage or the photography studio, in short from those places where the art of fantasy-building is practised, which is also in fairytales, films, comics, literature, the art world. This is an attraction to the portrayed object, the woman or the girl, the wonderland, an illusion that confounds us, where there are no priorities; where a given thing is no more important than what is beside it, and where we all access the world of the stars.

The perceptual journey proposed by painting always entails recognition (communication takes place through recognition); it provides us with circuits where we recognise what we have already seen somewhere else; the correlation in time of everything we have found is neither important nor does it make sense.

Narcís is well aware of the hypnotic effects of seduction and puts them into practice through a process that is a far cry from the famous portrait painter and leans instead towards the graphic arts of advertising, which are the most sensible and the most visually striking. He represents the indulgent society that ignores the warnings of imminent catastrophe and, though cognizant of its sin, takes shameless recreation in it. One cliché leads to the next in this fantastical contemporary iconoclastic forest, and thus it continues ad infinitum.

THREE

“Is being feminine a natural fact or a performance?”(Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault. Judith Butler, 1982)

The works of Narcís Gironell lie halfway between the idealisation of beauty through the glorification of mercantile reproduction and femininity seen through filters of cosmetics, leaving the doorway open to perversion. A mimesis of the female gender in contemporary society, saccharine independence with ornamental elements found in the trends created by fashion multinationals, an interplay between modern and retro, with a nod to vintage thrown in.

He shows a collection of portraits, of known and unknown identities that forge a fictitious dialogue between the everyday and the abstraction of celebrities. A confluence of femininities that lets us move from innocence to eroticism, Lolitas reconstructed based on advertising slogans. A stroll that turns us into voyeurs on the quest for a peek, to see without being seen, to speculate on the elements that make up this individual femininity of each painterly portrayal,

ABOUT NARCÍSI cry for Narcissus because every time he bent over my banks I could see my own beauty reflected in the back of his eyes. (Oscar Wilde)

ONE

“Rock always represents the extravagant, the sparkle, fantasy. It’s about this. These images are the memory of that dream.” (Guy Pellaert, 1974)

The ferocious wolf, although in this case the riding hood is black; the Playboy bunny; (female) Aladdin’s cat with Oriental reminiscences that are superimposed on a kitsch dragon like the kind found in a cheap Chinese novelty shop; the Swiss Alps where Clara began to walk; the monkey Amedio; an even more naive version of a Disney Dalmatian; Tinkerbell and Captain Hook made woman; Olive Oyl and (female) Popeye; Batman; Kate Moss; Mickey, or more accurately Minnies; capital sin represented by a perverse version of Adam and Eve; Cinderella... all of it enveloped in an exaggerated ‘glamour’, in an artifice that shows complacencies that strive to become dreams and fantasies.

Lists of the symbols present in the oeuvre of Narcís Gironell. If thinking were necessarily classifying, and to avoid talking about POP (because it’s so obvious), what comes to my mind is ‘Camp’. A neutral attitude towards the content because what matters is highlighting everything underneath, what we can perceive is shown in a surface brimming with sensuality. And above all, art does not imitate nature, rather it morphs to its yearning.

Narcís shows paintings that feature silhouettes, especially of women, perfectly svelte, exaggerated in their mannerisms, laden with symbols; all of it enveloped with a seductive air wreathed in luxury. A new world that ushers in dandyism, the educated man, the professional: elegant, devoted to free-time pursuits and the quest for wellbeing, and to an unbridled worship of the self. Camp goes even further and revives the most extravagant, as in the case of Narcís, the predominance of ornamentation that abundantly surrounds all the images, perhaps with the pretension of simultaneously creating and corrupting the innocence of his characters.

A character is glorified, an imagery is created in all its theatricality that seems to be on display in a shop window, so the only thing remaining to be said is “Go on in and see for yourself!”

TWO

“The entire life of societies in which the modern production conditions prevail is heralded as an immense accumulation of spectacles. Everything that is directly experienced has become a performance” (La Sociedad del espectáculo. Guy Debord, Pre-textos, 1999)

Page 160: 8 years old. Narcís Gironell

which are exhibited in a series of colour compositions that might be part of the patterns used to print fabrics manufactured by the textile industry. Colours which, along with the primary elements in each image, become particles that are inseparable from the identity of each woman portrayed.

Works that fall between the portrayal of women as seen through filters of idealisation and media stereotypes, as well as through the yearning to want to portray what femininity is, accompanied by a touch of Oriental exoticism.

Leland Palmer Collective

Page 161: 8 years old. Narcís Gironell

(Torroella de Montgrí, Girona, 2005); Galeria Casa Borne (Antequera, Málaga, 2005); Espai Greek (Barcelona, 2005); Monogràfics, Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí, Gi-rona, 2005); Galería “La Factoria del Perro Verde” (Madrid, 2004); Galeria Nova 3 (Sabadell, Barcelona, 2004); Skin star, BAC Festival Barcelona Art Contemporani; Galeria Miquel Alzueta (Barcelona, 2004); “Wondereggs”, Museu d’Història de la Ciutat de Girona (Girona, 2004, catg.); “Playboy”, Museu d’Art Modern de Tarragona (Tarragona, 2002, catg.); Pintures i objectes, Galeria Antonia Bagué (Pals, Girona, 2002); A.S.C.A.T. Museu d’Art de Girona (Girona, 1997, catg.); Factories, Galeria Horizon (Colera, Girona, 1996); Fabricant d’imatges – Europa, Galeria Pérgamon (Barcelona, 1996, catg.); “Plein air”, Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot, Girona, 1995, catg.); L’Artista del mes, intal.lació a la plaça de braus (Olot, Girona, 1993, catg.)…

He has won several prizes and grants, among which: La Beca de creació i pensament contemporani for the IGAC project, Generalitat de Catalunya (2005/06/07/08/09); ac-quisition of the work “White Runner” for the Generalitat de Catalunya’s art collection (2003); Beca a les Arts Visuals of the Girona Town Council for the IGAC project (Girona, 2001); 3rd prize at the II Premi de Pintura Contemporània Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí, Girona, 2001, catg.); 1st prize at Escultura BAYER, Banyoles Town Coun-cil (Banyoles, Girona, 2002); consolation prize at the 32è Premi Tapiró de Pintura, Museu d’Art Modern de Tarragona (Tarragona, 2002, catg.); UDG grant, Universitat de Girona – I.S.A of Havana (Cuba, 2000); Accésit at the IV Premi Internacional de Gravat (Olot, Girona, 1999, catg.); Ciutat d’Olot grant (Olot, Girona, 1992, catg.)…

His work can be found in collections such as: Museu d’Art de la Ciutat de Girona, Fundació Universitat de Gi-rona, Fundació Vila Casa de Torroella de Montgrí (Girona), Museu d’Art Modern de Tarragona, Fons d’Art de la Gen-eralitat de Catalunya, Col.lecció NUTREXPA (Barcelona) and in many other private collections in Spain and abroad.

Furthermore, he is the founder and coordinator of the www.igac.org web page, created to house and produce Net Art, which has received a grant of the Girona Town Council, the Girona County Council, Caixa de Girona and Generalitat de Catalunya.

Narcís Gironell i Oliveras.

Born in 1969 in Beuda (Girona), he studied at the Escola Superior de Disseny i Art Llotja and at the Eina Escola de Disseny i Art of Barcelona. Along his career he has worked in different disciplines: painting, sculpture, photography, in-stallations…

It is to point up his participation in collective exhi-bitions around Catalonia: Eden, Galeria Cyprus Art (Sant Feliu de Boada, 2008); Galeria Miquel Alzueta (Casavells, 2007), Galeria Badiu 92 (Badalona, 2007); Zoo, Galeria Miquel Alzueta (Barcelona, 2006); A Dalí, Museu de l’Empordà (Figueres, Girona, 2004, catg.); Rodalies. Un itinerari Transversal (travelling exhibition through 12 Cata-lan cities, 2001-2003, catg.); Cercles invisibles, Espai 13, Fun-dació Miró (Barcelona, 1998, catg.); TRANSART, Sant Nico-lau chapel (Girona Town Council, 1996, catg.) and Museu de l’Art de la Pell (Vic, Barcelona, 1997, catg.); 14 Anys de Mostres d’Arts Plàstiques per a Joves, Fórum Joves del S.XXI (Generalitat de Catalunya, Tarragona, 1994, catg.)…

He has also made several collective exhibitions around Spain: Fiart 2008, Galeria Algepsar, (Valencia); Galeria Algepsar (Castelló de la Plana, 2008); Artesantander 06 Galeria Miquel Alzueta; “Generación 2004”, “Casa En-cendida” (Caja Madrid, travelling through Madrid, Barcelo-na, Santander, Saragossa, Salamanca and Seville, 2004-2005, catg.); Galería Esmelgar (Lugo, 2004); Galería Moriarty (Madrid 2003); Qui sóc? Museu d’Art de Girona and Sala Blanquerna, (Madrid, 2001, catg.); Premi de gravat Car-men Arozena, Galería Tórculo (Madrid, 1998) and Premio Nacional de Pintura Caja Castilla – La Mancha (travelling through Cuenca, Albacete and Toledo, catg.)

And abroad: Art Copenhagen 08, Gallerie Rasmus, (Di-namarca); ST- ART 07 Foire Européenne d’Art Contemporain, Galeria Miquel Alzueta (Strasbourg, France); Rodalies, Im-atra Art Museum (Finland, Girona Town Council, 2004); TRANSART, I.S.A. Instituto Superior de las Artes (Havana, Cuba, cultural exchange with Girona Town Council, 1999); Qui sóc?, Galeria Ibere Camargo (Porto Alegre, Brazil, Museu d’Art de Girona, 1999, catg.); “Decennale Incontro Giovanni Artisti” (Morolo, Italy, Girona County Council, 1993, catg.); “9 Incontro Giovanni Artisti” (Cervaro, Italy, Girona County Council, 1992, catg.) and “Jeunes Artistes Catalans” (Carcassonne, France, Generalitat de Catalunya, 1991, catg.)

His most representative individuals exhibition are: Fundació Àngel Planells (Blanes, 2009); Galerie Estivale d’Anières (Geneve – Switzerland, 2009); Excés, Galeria l’Algepsar (Castelló de la Plana, 2008/09), Gallerie Ras-mus (Odense, Denmark, 2008); Galeria Giart “Present” (Girona, 2007); “Supergirl” Galeria M. José Castellví (Bar-celona, 2007); Galerie Estivale d’Anières (Geneve – Swit-zerland, 2007); “Ironic beauty” Galeria Badiu92 (Badalona, 2007); Galeria Nova 3, (Sabadell, Barcelona, 2007); Gironell Shanghai, Galeria Cyprus Art (Sant Feliu de Boada, Girona, 2006, catg.); “Stories of brilliant girls”, Galeria M. José Cas-tellví (Barcelona, 2005); + Pintures, Galeria Antònia Bagué

Page 162: 8 years old. Narcís Gironell

8 years old. Paintings of luxuryNarcís Gironell

Espai ZER01, del 5 de setembre al 8 de novembre del 2009

Exposició:

Organitza: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Espai ZER01Patrocina: Fundació Caixa de CatalunyaCol·labora: Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació) i Diputació de Girona Coordinació: David Santaeulària

Catàleg:

Textos: Àngel Burgas i Col·lectiu Leland PalmerDisseny: Narcís Gironell i Marcel DalmauTraducció i correcció textos: Pere Ferrés i Mary BlackImatges: Clara Oliveras i Narcís GironellImpressió: Impremta Aubert

Agraïments: Galeria Miquel Alzueta; Galeria María José Castellví; Fundació Vila Casas. Can Framis, espai de pintura contemporània (Barcelona); Quim Rossinyol; Carles Martín; Felip Geli; Enric Oliva; Jordi Colomer; Xevi Vilaró; Àngel Burgas; Col·lectiu Leland Palmer; i sobretot a la Clara, per la seva ajuda, i a en Jan i en Nil, pels seus ànims.

Col·lecció Espai ZER01 número 27ISBN 978-84-936974-6-4

© de les obres, les fotografies i els textos propietat dels autors respectius.

Espai ZER01, carrer de l’Hospici, 8. 17800 Olot

Tel.: 972 266 351 [email protected] / www.olot.org/cultura/zerou

Organitza i produeix:

Patrocina:

Col·labora:

Page 163: 8 years old. Narcís Gironell
Page 164: 8 years old. Narcís Gironell
Page 165: 8 years old. Narcís Gironell
Page 166: 8 years old. Narcís Gironell