A propòsit de Hannah Arendt (1906-1975) Sobre la condició ... fileque des del seu punt de mira...

ELFLÂNEURALAFINESTRA J.JubertGruart/JMaUyà

880

CURSOSFUNDACIÓFITA

ELFLÂNEURALAFINESTRA

Parttercera

ONSOMSessiónº19(16,V,2018)

ApropòsitdeHannahArendt(1906-1975)

Sobrelacondicióhumanailapolítica

J.JubertGruart

HannahArendtcomaplataforma/puntdevista

HannahArendtés,acabaessent,unaplataformaexcepcional,extremadamentlúcida,quedesdelseupuntdemiraprivilegiatsobre“elmón”(intersticientreellailaresta)realitzaunatascadepensarsistemàticaidiversificada,ambespecialenfocamentsobrelapolíticaenelstempsfoscosquelihatocatviure.

Estem, però, davant d’una autora de difícil lectura. En els seus espessos textos hisobresurten “frases d’una força poc comuna”1, que fan imprescindible abordar-losamb un llapis o un retolador a la mà per destacar-les i evitar que es perdin en laquantitatidispersióextremadamenteruditadelasevareflexió.2

El pensar (l’anar pensant) de Hannah Arendt no cristal·litza en un rígid sistema depensament rigorosament establert ni està adherit a cap “escola”, però sempre estàfermament assentat -en el seu progressar- sobre una sòlida base de lectures bendigerides.

Instal·lada en aquesta sòlida (i alta) plataforma, el seu punt de mira i de vista ésagudamentincisiuiefectiu,sovintembolcallatdedifosesoconfusesargumentacionsicomparacions. Aquí i allà, però, al llarg de textos amplis i de temàtica dispersa, s’hi

1LauraAdler,HannahArendt,Destino,Barna.,2006(2005),579p.(p.13).2D’aquíprovenenlescrítiquesdelclandelsprofessoralsuniversitarisenversl’obrad’Arendt,bàsicament“perlasevanegativaareconèixerlesnormesacadèmiquesilescategoriesd’explicacióconvencionals”.V.TonyJudt,“HannahArendtyelmal”(1995),aSobreelolvidadosigloXX,Taurus,Madrid,2008,pp.81-97.


881

troba-calinsistir-hi-unainterpretaciónovaiil·luminadoradelarealitatquel’entorna(“elmón”).

“Elmón”, perArendt, és la fenedurao interstici entre jo i la resta.No és unamerarepresentació (imatge), sinó una construcció exclusivament i activament humana,personaliexclusiva.“Elmónapareixidesapareixeniambcadaexistència.3Existir,enunaèpoca,localitaticondiciódonades(enelseucasaAlemanya,essent“dona,juevaiapàtrida”) és una concreta oportunitat per gaudir d’una exclusiva plataformad’observació i dedisposar d’un lloc per l’acció, accióque, pel que fa a ellamateixa,s’expressabàsicamentenelpensar.

Acotacionscronològiquesmínimes

De lamateixa forma que no es pot deixar passar de llargHannahArendt si s’aspiraentendre“elstempsmoderns”,perentendrelasevaobraésimprescindibleconsiderarla sevaaventuraexistencial i les influènciesactives i reactivesquepresidienels seusanysdeformació.4

1906:HannaArendtneix a Linden, actualment suburbideHannover (Alemanya),deparesjueusd’origenrus.

1909:trasllataKönigsberg(avuiKaliningrad).

1913(7a.):mortdelpareil’avi,seguidaderepetidesabsènciesdelamare.

1914: Primera gran guerra mundial. Mare i filla es refugien a Berlin. Retorn aKönigsberg.

1915:Novesabsènciesdelamare.Crisisd’angoixa.

1916(10a.):Mortd’unonclematern(4ªmorten2anys).Represadelvinclemare-filla.IncorporacióalallarfamiliardeKaetheFischer,noiade17anys,estudiantbrillant,queexerceix gran influència intel·lectual sobre Hannah. La mare és seguidora de RosaLuxemburg,idealitzadaperHannah.

1917 (11 a.): Primera Revolució russa (febrer): destronament del sistema tsarista iinstauració d’una república, fet que covà en Hannah “la idea de Revolució comfenomend’eclosiócol·lectiva”5.

3Recordi’sMacedonioFernández:“Eluniversoyyonacimos…”.4 Amés de la ja referenciada (nota 1) biografia deHannahArendt, v. també Elisabeth YoungBruehl,HannahArendt.Unabiografia,Paidós,Barna.,2006(1982),648p.5 Isegoría. V. H. Arendt, Vides polítiques. V. també el precoç text autobiogràfic d’aquest anys, Lesombres.


882

1918:DarrersepisodisdelaGranguerra.Epidèmiade“gripespanyola”.

1919 (13 a.):Assassinats de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg (15 gener) a Berlin.Hannahilasevamareparticipenenlagran“manifestaciósilenciosa”.

1920(14a.):CasamentdelasevamareMarthaambunviduamb2filles;unad’elles,Clara,de20anys,exerciràunanovaiimportantinfluènciaintel·lectualsobreHannah.LecturadeKant(Críticadelaraópura),KierkegaardiThomasMann.

1920-1924 (14-18 a.):Berlin. Estudis de Filosofia, Llatí i Grec. Fascinació pels autorsgrecs presocràtics (“estudiats pel seu compte”)6. Teologia cristiana7 amb RomanoGuardini. Lectura de Hegel. Hannah, “precoç en tot, tant en els estudis com enl’amor”8, forma part d’una adolescència marcada per l’interès intel·lectual, “d’unageneraciódejovesquepertanyaunmón,avui9dilapidat,onlaculturaeraelciment,onl’erudicióeraquelcombanalinormalioneljudaisme,mésqueunafe,evocavaunahistòria.(...)Esveienasimateixoscomalemanys,jueusalemanys,peròperdavantdetotcomintel·lectuals”.10Hannahtéjaelconvencimentque“pensarésviure,queviureéspensar”,quepensarés i seràelque li permetrà “escaparde l’angoixadeviure” idotar-lad’unaplataforma(d’unpuntdemira)desdelqualobservaricomprendre“elmón”, aquell “món nou i caòtic de la postguerra”, i descobrir el lloc que ella hi had’ocupar i el descobriment de “l’Altre”. Pensar és, durant aquests anys, per la joveaprenentd’observadora,“vorejarl’abisme”,exposar-se(arriscar-se).Télaconsciènciaquehad’aprendreapensariquenecessitad’unmaitreapenserfermipoderanarmésenllàdelseuprecoçautodidactisme.

El1922, ErnstGrumach (1902-1967), parella deHannah en aquesta època d’intensacerca, assisteix a les primeres classes que imparteix Martin Heidegger a Marburg,relatant-li la fascinació que el filòsof desencadena en ell mateix i en tot l’auditori.Hannahesplantejal’objectiud’acudir-hi.

1924(18a.):Immersa“enl’erosdel’amistatieldebatintel·lectual”,escriupoemesi,en plena crisis existencial, Hannah es trasllada a Marburg. És admesa al seminarid’Edmund Husserl i assaja d’apuntar-se a “l’hermètic cercle de la germandatd’estudiants que idolatren a Heidegger”, al que anomenen el “petit mag deMesskrich11”. Assisteix (a les 7 del matí)12 al seminari que sobre Plató (El sofista) iAristòtil(ÈticaNocomaquea)imparteixHeidegger.

6L.Adler,o.c.p.47.7LaTeologiacristianaeraassignaturaobligatòriaenelsestudisuniversitarisdeFilosofia.8L.Adler,oc.,p.39.9Adlerescriual’any2005.10Id.11LlocdenaixementdeHeidegger(Suàbia).


883

HannahesdevéalumnaiamantdeHeidegger.13

1925:RupturadelarelaciósecretaentreArendtiHeidegger(juny).HannahmarxaaHeidelberg.

1926(20a.):Heidelberg.KarlJaspers(1883-1969)dirigeixlatesisdoctorald’Arendt(Elconcepte de l’amor en sant Agustí). “La tesis és qualsevol cosa, llevat d’un treballuniversitari”.14

1928:Arendtpresentalatesis(ambseveresreservesperpartdeJaspers).

1929 (23 a.): casament amb Günther Stern (Günther Anders), filòsof. Resideixen aFrankfurt.

1930:.Heideggers’afiliaalPartitNacionalsocialista(deHitler).

1933:HannahArendt és inhabilitada per la docència a causa de la seva condició dejueva.FuigaParís(tardor).

1933-35:París.Rescatd’infantsiadolescentsjueus,ambdestíaPalestina.

1935-1940: Primer viatge a Palestina. Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme iAgènciaJuevadeParís.

1937:Retiradadelanacionalitatalemanya.DivorcideStern.

1940(34a.):CasamentambHeinrichBlücher,militantcomunista.

1940-41:DeportadaalcampdeGurs.

12RüdigerSafranski,UnmaestrodeAlemania,Tusquets,Barna.,1997(1994),543p.,p.171.Heideggertenia 17 anys més, casat i amb dos fills (p. 173-4). V. Elzbieta Ettinger, Hannah Arendt y MartinHeidegger,Tusquets,Barna.,1996(1995),186p.OL.Adler.o.c.pp.50-70.13 Pel paper que hi jugà Heidegger en la deriva existencial d’Arendt, no és possible limitar-se aconsiderar-lonoméscomelfamósautordeSeritemps inoreferir-sealasevatraïdoria,mesquinesaiindecènciapersonals.Laseqüènciadelsfets,agranstrets,éslasegüent:

-Heidegger(de35anysd’edat,casat-ambElfridePetri,activamilitantnazi-iparededosfills)essentprofundamentdisgustatiincomprèspelsseusalumnes(talcommanifestaaKarlJaspers).-HeideggerveuaHannah (de18anysd’edat)assegudaa l’aula i immediatament s’interessaperella.Segonsconfidènciafetaauncompanydecurs,HansJonas(1903-1990),Hannahésrebudaunvespre perHeidegger en el seu despatx -que roman totalment a les fosques durant tota l’entrevista-ambelpretextdeparlardefilosofia.“Totd’unaHeideggers’agenolladavantmeu.Jom’inclinoiell,desdelasevaposició,vaaixecarelsbraçoscapamiivaigagafarelseucapentrelesmevesmans;emvaferunpetóilivaigtornar”(V.HansJonas,Memòries,cit.perL.Adler,o.c.,p.54).Enunacarta,datadael10de febrerde1925,HeideggeresdirigeixaHannahambaquests termes: “Estimada senyoretaArendt,aquesta nit necessito acostar-me a vostè una vegadamés, dirigint-me al seu cor (...) Que vostè hagiestatlamevaalumneijoelseumestre,maihaestatresmésquel’ocasiópropíciapelqueenshapassat.Maiempodréatribuireldretdevoler-lanomésperami,peròvostènosortiràdelamevavida,alaqualli deurà (a vostè) lamajor vivacitat” (HannahArendt iMartínHeidegger,Correspondència1925-1975,Herder,Barna.,2000.14L.Adler,o.c.p.82.


884

1941:EmigraalsEEUU.Col·laboracióambelsetmanarijudeo-alemanyAufbaudeNovaYork.

1944:TreballaperlaComissióperalaReconstrucciódelaCulturaJuevaEuropea.

1948:Mordelamare(aAnglaterra).

1949-1950:Directoradel'OrganitzacióperalaReconstrucciódelaCulturaJueva.

1951-1953: Obté la ciutadania nord-americana. Primera versió de Els orígens deltotalitarisme.

1958(52a.):Lacondicióhumana.

1960:ConcessiódelPremiLessing(Hamburg).

1961-1962:Lacrisidelacultura.Entreelpassatielfutur.

1962 (56 a.): A Tel-Aviv, enviada pelNew Yorker, segueix les primeres sessions delprocéscontraAdolfEichmann.

1963:EichmanaJerusalem.

1969:ProfessoraaChicago.DiscursalfuneraldeJaspers.

1970:Delamentidaalaviolència.

1972(66a.):Elsistematotalitari(tercerapartdeElsorígensdeltotalitarisme).Crisidelarepública.

1975(69a.):moraNovaYork(4desembre).

Obra(traduccions)

– ElconceptodeamorenSanAgustín,Encuentro,2001

– Cancióndeveradoyotrospoemas,Límite,Santander,2004

– Lacondiciónhumana,Paidós,Barna.,2005

– ConferenciassobrelafilosofiapolíticadeKant,Paidós,Barna.,2003

– Ensayosdecomprensión1930-1954,Caparrós,Madrid,2005

– CrisisdelaRepública,Taurus,Madrid,1973

– Delahistoriadelaacción,Paidós,Barna.,1995

– EichmannenJerusalén,Lumen,Barna.,1967


885

– Diariofilosòfico,1950-1973,Herder,Barna.,2006

– Entreelpasadoyelfuturo,Península,Barna.,1996

– Losorígenesdeltotalitarismo,vol1(Antisemitismo),vol.2(Imperialismo)ivol.3(Totalitarismo),Alianza,Madrid,1987

– ¿Quéeslapolítica?,Paidós,Barna.,1997

- Hombresentiemposdeoscuridad,Gedisa,Barna.,2008

- Lapromesadelapolítica,Planeta,Barna.,2015

- SobrelaViolència,Alianza,Madrid,2018

- Tradiciónypolítica(correspondència:1939-1964),Trotta,Madrid,2018

- LosHombresyelterror,RBA,Barna.,2012

- Lavidadelespíritu,C.E.C.,Madrid,1984

- Latradiciónoculta,Paidós,Barna.,2004

- Existencialismoycompromiso,RBA,Barna.,2013

- Sobrelaviolència,Alianza,Madrid,2005

- Unarevisióndelahistoriajudíayotrosensayos,Paidós,Barna.,2004

- WalterBenjamin,BertoltBrecht,HermannBrock,RosaLuxemburgo,Anagrama,Barna.,1971

ElspuntsdemiradeHannahArendt:lametàforailaparàbola

L’úsdelametàfora,delaparàbolaidelaparadoxasónenArendtfreqüentatspertald’observar,descriure i interpretar “elmón”,encaraqueaquestúsno sempre resultisuficientmentaclaridor.

El “punt de mira de Protàgores” és un exemple d’aquest procedir. A La condicióhumana,15ArendtafirmaqueProtàgores(elsofista)16novadir“l’humàéslamesuradetoteslescoses”17sinóqueenrealitatvadirquel’humàéslamesura“detoteslescoses usades” (chremata, que usa, posseeix). Així mateix cita a Plató en el seuargumentcontraProtàgores18,onesdestacaquel’humàéscertamentlamesuratantde l’existènciade lescosesquesón,peròtambéde lesquenosón(pelquenosón).D’aquíArendtentreulaconclusió(“elquiddel’assumpte”,l’anomena)quel’humàés

15H.Arendt,Lacondiciónhumana,p.182.16Protàgoresd’Abdera(c.480-420a.e.a.).17V.supra,Sessió3ª(30,XI,2016),AnnexesIIiIII,pp.146-158.18Plató,DiàlegdeProtàgores(Elssofistes);Theaetetus(Teetet),152;Cratylus,385E.


886

unmer“usuarii instrumentalitzador”(manipulador)inoelfaedoropensadorqueespreténqueés(unhomosapienssapiens).

AixídoncsseràaquesthumàestablertperProtàgoreselqueconsideraque“elmón”ésunmediperobtenirun fi (p.e. que tot arbreés fustaenpotènciaper construir unataula).L’humàusuariquedareduïtal’homofaber,elqual“acabaràservint-sedetoticonsiderant-ho tot com simplement un medi per ell. Jutjarà totes les coses com sipertanyessin a la classe chremata, d’objectes d’ús, de tal manera que, seguintl’exemple de Plató (profètic) ja no es considerarà el vent com força natural sinóexclusivament considerat apropiat per escalfar o refrescar, segons les necessitatshumanes; el que significa que el vent queda eliminat de l’experiència humana comquelcom objectivament donat (...), acabant despullant totes les coses del seu valorintrínsec...(i)convertint-lesenmersobjectesd’us”.19

Un punt de mira, el de Protàgores-Arendt (passat per Plató), devastadoramentclarivident i profètic, segons el qual “la instrumentalització, sota la disfressa de lautilitat, governarà l’esfera del món, tal com – destaca Arendt- dóna per establertl’ÈpocaModerna”.20

TantaLacondicióhumana comenaltres textos21,Arendt tornaa ferúsdelpuntdemiradeProtàgores,tottenintpresentelcomentarideSènecaque"Protàgoresdiuquesobretotaqüestióespotdisputardesdedospuntsdevistaiamblamateixaforça,finsi tot sobre aquesta qüestió mateixa de si tot pot ser discutit des de dos punts devista”22,creantmetàforessorprenents,talscom:

1. Elpunt demira del grumet -obtingut des de la cofa del pal d’un vaixell ques’enfonsa-23odelnàufrag -desdel turódavant la costa,enuna illa solitària-.Punt demira que Arendt l’interpreta sostingut i determinat “per la voluntatmésl’espera”ique(citantiemprantWalterBenjamin)facoincidirambelpuntde mira del cronista (identificat com Kafka) que va anotant mentre lluitacontra “la desesperació sobre el seu destí“, enmig de les runes i amarat per“l’espantdelpresent”24.

2. El punt de mira d’Arquímedes, propi d’aquell que ho contempla tot -serè,seguritranquil-desd’unlloc(miradoroplataformaimaginari,llunyàiexterior)situat fora de la Terra i “des del qual fos possible moure, alterar, el propi

19H.Arendt,Lacondició…,pp.182-83.20Id.p.189.21HannahArendt,“WalterBenjamin(1892-1940),aHombresentiemposdeoscuridad,Gedisa,Barna.,2008(1968),pp.161-213i,Entreelpasadoyelfuturo,Península,Barna.,1996(1954-1968),p.201.22Sèneca,LletresaLucili(88,43),vols.I-IV,FundacióBernatMetge,Barna.,1931.23 Walter Benjamin, carta a Gerhard Scholem del 17 d’abril de 1931. (“Tanmateix com algú que esmantésobreunanauques’estàenfonsantenfilant-sealmésaltdelpal.Peròdesd’allàtél’oportunitatd’emetreunasenyalpelseurescat”).24FranzKafka,Diaris(entrada19d’octubrede1921).


887

planeta”25. És la “mirada o punt de vista de l’univers”, que va permetre al’humà(quetéperprototipaArquímedes)el“dominidelanatura”.Aquestésel punt de vista adoptat per la Ciència, per la modernitat (els humans dels“temps moderns”), que ho contempla tot com un procés únic, integrat perparts. Des d’aquest “suficientment allunyat i avantatjós observatori, totes lesactivitatsnosemblarientalssinóprocessos”.

Es tracta d’un veure racional i sempre, però, incomplet, no definitiu. Doncs“l’únicpuntd’Arquímedesvertaderestariasituatenelbuitabsolut,darreradelunivers”26,al’altracostatdelafinestraodellímit.Unpuntdemiraquetambé,amésdeperferciència,potservirperobservar“almateixhumàielquefaenaquestaTerra”(“cosaqueKafkaensvaadvertirquenoféssim”27);ésadir:perassabentar-nosdelamiserablecondicióhumana.

Hiha,doncs,unaduplicitatdepuntsdemirapossiblesperentendre“elmón”:

1. Elsubministratper“lapercepció”,limitaticondicionatper“l’espant”delqueestà passant. Treball de cronista-grumet-nàufrag, que dicta qui són elsculpables en relació al queestàpassant ohapassat. Però tambéper un “ullracional”,posseïtpelspositivisteslògicsielscientíficssensuestrictuengeneral,pelshumansquevanpermetre“eldominidelanatura”.

2. El construït per “la imaginació” de les conseqüències (probables, moltprobables o segures), properes o llunyanes, del que veiem, del que estàesdevenint.Noméssis’adoptaaquestpuntdemiraespodràtenirlacapacitatd’imaginaroinferir(i,pertant,preveure)elqueencaranoés,lacompetènciademesurarl’existènciadelquenoésencara(recordisPlatócontraProtàgores)peròquepotindefectiblementseroqueserà.Estractad’unararacompetènciaque ens farà (faria, cas de donar-se) responsables en relació al futur.Plataformaopuntdemiraocupadapel“subjectetranscendent”,llocondonar-selavisióèticailaconsideraciómetafísica.

La immoralitat consisteix per Arendt, precisament, en aquesta mancad’imaginació en relació a les conseqüències de qualsevol acció. Aquest serà,coincidintambAnders (v. infra),elnucli fortde lesconclusionsqueentrauràArendt–perescàndoldelamajoriadelectorscontemporanisdelsfets-delcasEichmann: elmal potmostrar-se en el terreny de la vida quotidiana, davantdels nostres ulls de cronista-grumet-nàufrag, necessàriament miop,directamentsubministratperlapercepciódelqueestàpassant,sotal’aparençadenormalitat,isenseemprarcappuntdemiratranscendent.

25HannahArendt,Entreelpasadoyelfuturo,Península,Barna.,1996(1954-1968),p.201.26Id.p.292.27H.Arendt,LaCondició…,p.339.


888

LaconclusióqueentreuArendtd’aquestcontrastdepuntsdevistaésobvia:sinofemús d’una plataformamental prou imaginativa (allunyada, fora de l’univers) com pertranscendir el detall d’una immediatesa en si insubstancial o tòpica (visió de“gallinàcia”)28, en absolut podrem copsar –coincident ambWalter Benjamin- que labarbàrieésinherentalsgransfetsdelahistòria.29

TresgransblocstemàticsdeHannahArendt

1)Lacondicióhumana(elsfonamentsil’estructuradelmirador)

2)LaPolítica(elsmotsclaussobrepolítica)

3)EichmannaJerusalem(lashoa)

Primertema:Lacondicióhumana30

Difícilmentespodranentendrelamajoriadetextoscabdalsd’Arendtsensesintetitzarel laboriós, difícil i complex treball teòric (rebuscat) realitzat bàsicament (però nonomés)aLacondicióhumana.

La condicióhumana (1958) ésuna racionalització excessiva i enmoltsmomentspoccomprensible,peròpoderosa,dedifícil lectura i, inclús,de lectura (im)possible, tot iser considerada “la seva obra teòrica més acabada”31. Amb aquest treball Arendts’està construint, laboriosament, unaplataformao torre d’observació, damunt de laqual poder observar –mirar, veure i assajar de comprendre- el complex panoramapolíticdelmomentilasevagènesi.

Alllargde400atapeïdes,denses,pàginesArendtassajad’argumentarelqueés(iserà)latesisnucleardetotalasevaaparentmentdispersaobra:lacomprensiódelshumansenlessocietatsoccidentalsdelsegleXX(elstempsmoderns)comsubjectesque“hemperdutelsentitdel’espaipúblic”iquehemdeixatd’actuarconcertadamentpertaldeconstruirelfutur,presiditsperlaideadellibertat.

28ExpressiódeJosepPla.29V. Walter Benjamin, Tesis de la filosofía de la historia, Tesis VII: “Mai es dóna un document de laculturaquenohosiguialhoradelabarbàrie”.30ÉsevidentqueArendtmancade formacióbiològica iantropològica (i, inclús,d’informaciócientíficainherenta lasevacontemporaneïtat, ladècadadelscinquanta) ique lasevareflexiósobre lacondicióhumanaésunexercicidepensarexclusivament“filosòfic”moltpersonal.Peraixò,enaquestApuntesprocuraràexpressarexclusivamentelpuntdevistade l’autora,releganta lesmínimesnotesapeudepàginalareferènciaanomenclaturesoconceptescoincidentsambaltresabordatgesdisciplinaris.31T.Judt,o.c.,p.91.


889

SegonsArendtens trobemenaquestasituacióperquèhemcol·locata l’homofaber(productor)enelcentredelateoriapolíticaipelfetdeconsiderarlaHistòriacomunafatalitat, marcada per un inexorable destí (de tall hegelià), condemnats a passarirremissiblementpelsmalsqueesvansucceint.

Kantianaferventiprecoç,HannahArendtesdeclara“nofilòsofa”,enelsentitqueperellalafilosofianoésun“saberdetot”sinóunaeinapersaberquelcomd’unmateix,ambl’objectiudesaberenquèconsisteixlallibertat,el“serlliureiconseqüent”enelpersonal ser-en-el-món. Aquest és, per Arendt, el principi obligat d’un existir: lallibertat, tema entorn del qual dona voltes tota la seva extensa producció demaduresa.

Aquí analitzarem La condició humana d’Arendt d’acord amb el que inequívocamentexplicita enel seu títol (i confosament i asistemàticamentenel seu contingut): comunaontologia.

El“jo”enArendtestàcompostde:

-quisocjo(entitat,identitat,agent)

-quèsocjo(qualitat,acte,dots,talent,defectesexhibitsoocults,...)

Elqui esmostra enelquè, en l’acció i eneldiscurs, “quan lespersonesestan ambaltres”.

Qui i què es fan especialment evidents (o inexistents) “en períodes de corrupció,desintegracióibancarrotapolítica”,decrisiscol·lectiva,quan“l’agent(elqui)esrevelaenl’acte(elquè)”32.

Entreel“qui”iel“què”(entot“on”i“quan”;localitatiepocalitat),hihalaineludibleqüestiódel“com”(l’ètica)iel“perquè”(elmotiu).33

Latantcantadaintel·ligènciade l’homosapienssapiens(capacitatmentalderesoldreproblemes) no fa al humà. Resoldre problemes plantejats pel medi (“una terraindiferent”) ha estat patrimoni dels sobrevivents de totes les especies (vegetals ianimals). Tampoc, ni l’útil ni l’ús del foc han fet l’humà; només indiquen la sevaaparicióoemergència.

Depassant l’estretor d’aquest consensuat punt de mira, la condició humana és perArendt una sumade condicionaments (“els humans són éssers condicionats”),moltsvellsiundenou.34

32H.Arendt,Lacondiciónhumana,p.208-9.33L’immemorialqüestiódel“samarità”ieldelinqüent.34O.c.p.296.


890

Lesvellescondicionsdel’humà:

1. Lligatalaterra(laterraéslamaredetoteslescriatures);“l’existènciahumanaéspuraexistèncialligadaalaterra”35

2. Lligatalcos(sermetabòlic)

3. Lligataltreball(homolaborans)

4. Lligatal’acció(homoreactiu)

5. Lligat a la ment programable (domesticació-socialització, obediència iensinistrament)

Lacondiciónovadel’humà:lligatalamentavançada(ambcompetènciaperdesobeir,pensar,entendre,esperar,imaginar,preveureicrear).Mentqueestàenprocésiquecanvia en anys o en dècades o centúries, limitada (lligada) a “descobrir ... senserealmentcomprendre”(ésadir:amantenir-seenlaignorància)36.Laveritatobjectivaicompleta, total,nose lidonatampocalhumàambunamentavançada;“noméspotconèixerallòqueellmateixfa”.Ielquefa(lasevaacció)-talcomespatentitzaràenelcasEichmannitantsaltres-noportaaconclusionslaudatòries.“Lescategoriesiideesde la raó tenen la seva font última en l’experiència sensorial humana i en tots elstermesquedescriuen lesnostreshabilitatsmanuals,aixícomunabonaquantitatdelnostre llenguatgeconceptual; totes (categories i idees)derivendelmóndels sentits is’usenmetafòricament”.37

Posseir i fer ús d’unament avançada, la nova condició humana, és un prerequisitimprescindible, perònomésés unprerequisit;mancadade l’acció (pública, política),pot donar lloc a només una “emigració interior”, a la invisibilitat d’aquesta novacondició en “el món” (interstici entre jo i els altres, l’“espai públic), a l’absència omancadefraternitatgeneradaperlaconsciènciacompartidadelrebuigd’un“món”enel que “els humans són tractats inhumanament”, és a dir: a “temps de foscor” i debarbàrie(“lamancademónéssempreunaformadebarbàrie”38,quanlescomandesiexigènciesdellibertatdelspoblessónreprimidesinegades.

La“novacondició”sensel’acciópotdonarllocalarenúnciaial’acceptaciódelstatusquo,aldissentimentnomés“interior”(privat)oaladesesperació,perònoal’activitatredoblada(larevolució)39quepodràtreureal’humàdel’estretorimisèriadelesvelles

35“Elcervellhumà,querealitzalanostraactivitatpensant,éstantterrestre,estàtantunitalaterracomqualsevolaltrapartdelcoshumà”(id.p.285).36“Siestiguéssimenpossessiódelaveritat,nopodríemserlliures”(H.Arendt,Hombresentiempos…,p.35.Cf.JMªUyà,Tractatdelaignorància(”Sisabéssimnorèiem”).37Id.38H.Arendt,“SobreLessing”,Hombresentiempos…,p.23.39Cf.amb“elsqueaccepten”,elsrebelsielssuicidairesdeCioran.V.E.M.Cioran,Latentacióndeexistir,Taurus,Madrid,1989(1972),206p.iGabrielLiicenau,E.M.Cioran.Itinerariosdeunavida.ElapocalipsissegúnCioran,Ed.delsubsuelo,Barna.,2014(2011),259p.


891

condicions. Per això caldrà consciència de llibertat, voluntat de desobeir, accióconstructivaconjuntaen l’espaipúblic, ...obrint l’horitzóperuncanvi,per inaugurarunanovaèpoca.

Esdefinitiva,lacondiciópluraldelhumàésladeser:

1. Animallaborans(lligatalatascaolabor)

2. Homofaber(lligataltreball)

3. Animalpolític(productordel’acció)

Tasca,treballiacció,vetaquíelstretsquesóninherentsalacondicióhumana:

1. Labor,tasca,feinaCondició de l’animal laborant, lligada al metabolisme, a “l’àmbit de la vidabiològica” del manyoc, afectant i presidint, regulant, tot l’interval entre elnaixement i lamort.Atenya la“naturaanimaldelhumà”,“realitatdel jo-de-un”. Inclou, en definitiva, la suma d’activitats (no pas comportaments) quetenen per objectiu l’obligació de satisfer les necessitats bàsiques (vitals) del’esser viu: menjar, beure, fugir o lluitar, reproduir-se, conrear les cries,explorarelterritori,dormir,netejar-se,abrigar-se,...40

Condicióal serveidevida,entenentaquesta com“infinita improbabilitatdelsprocessosinorgànics”41.

“Signede tot laborar és quenodeixa res darrera seu, que el resultat del seuesforçesconsumeixtanràpidamentcomesgastal’esforç”.42

“L’esforç (de la labor, la tasca, la feina), malgrat la seva futilitat (aparentinutilitat o no productivitat) neix d’un gran apressament (necessitat) i estàmotivatperunimpulsmoltméspoderósquequalsevolaltra(invocable),jaqued’ellendepènlapròpiavida”.43

Tasca de “servent domèstic” (Adam Smith).44 Lloc (espai privat) de ladesigualtatdegènere(sexe),delamancadellibertat,deldespotismejeràrquicielsotmetiment.

Laborrealitzadaenl’esferadelafamília,delatribu.

40 Altrament dites, des de l’àmbit, biològic, pautes innates de conducta (obligades, estereotipades id’exhibicióal’instant).41H.Arendt,Lacondición…p.207.42A.Arendt,Lacondición…,pp111-112.43Id.p.112.44L’expressiónostradade“donadeferfeina”fareferència,benexplícitament isenseferrecursacapeufemisme(com“treballadoradelallar”),al’àmbitconsiderat.


892

2. TreballCondiciónonaturaldelhomofaber.Lligata“l’àmbitdelsartefactesduradors”(objectesd’ús,ginys),alaindústria,l’economia,laproductivitatielconsum.

Téperobjectiutransformarelsmaterialsenobjectesútils(mónartificial,delatechnéidelapràxia).

Espaidecultura.Alserveidelexistir.Ésunaformaculturitzadaiorganitzadadelalabor(tasca,feina),comportantunrepartimentd’aquestasegonssexe,edatirangsocial.45

Així com la labor (tasca, feina) -tasca domèstica- produeix vida, el treballprodueix superàvit, excés de producció pel consum de l’altre (més enllà del’àmbit de la família). Produeix també objectes artificials (inútils pelmantenimentdevida).Més:adiferènciade la labor,el treballprodueixcosesduradores, acumulables. En definitiva: es tracta d’esforç destinat a satisfer lavidad’altresiacrearnecessitatsartificials(falses);aixòéseltreball.46

Realitzat (el treball) en un espai social, públic, es converteix en l’esfera de lapolis,llocdelsiguals(proletaris),llocdelallibertatilaforça.

Paradoxalment,però,pergràciadeltreball,l’humàtreballadoresconverteixen“mà d’obra” i la seva força potencial en l’esfera pública (de la cosa pública,política),l’Estati“lapatronal”(amblacol·laboraciódelssindicatsdomesticats,que han abdicat del seupoder) la contraresta assignant-se elmonopoli de laviolència(laforça).

“En una “humanitat socialitzada” per complet, l’únic objectiu de la qual fosmantenirelprocésdelavida–iaquestésmalauradamentelenabsolututòpicideal que guia les teories de Marx-, la distinció entre labor i treballdesapareixeriatotalment”.47

45Difícilmentensseràdonatfer-nosambunadescripciótanbentravadadetreball (enelsentitquelidónaArendt)comlaqueensofereixRyszardKapuscinskiaViatgesambHeròdot(Anagrama/Empúries,Barna.,2006 (2004),p.30): “Sí, vaigobservarquecadaobjecte i cadaactivitat tenienassignadesunapersona diferent, i que aquesta persona vigilava gelosa el seu paper i el seu lloc. En això consistial’equilibrid’aquellasocietat.Aixídoncs,unapersonaportaeltealmatí,unaaltraenllustralessabates,unaaltrarentalescamisesiencaraunaaltraescombral’habitació;lallistaésinfinita.Déuensguardidedemanara l’homeencarregatdeplanxar-nos lacamisaqueenscusiunbotó.Ésclarque jo,unhomeeducat en un esperit, etcètera, etcètera, podria cosir-me’l tot sol, però cometria un error deconseqüències incalculables, perquè deixaria sense beneficis l’home que viu de cosir botons a lescamisesiquehad’alimentaraunafamílianombrosa.Aquellasocietatésunaxarxadefuncions,càrrecs,encomandes i tasques fines com una blonda, i cal tenir molta experiència, una intuïció viva i unaveritable saviesa per penetrar en aquesta estructura brodada i descobrir-ne l’entrellat” (traducciód’AnnaRubióiJerzyStawomirski).46O.c.p.112.47Id.p.113.


893

3. Acció

Condiciódelhomopoliticus(interhominesesse).

Té lloc, l’acció, on els humans concorren (espai públic) en condicions dellibertat i d’igualtat per prendre decisions (de tant en tant “en ocasionshistòriques”). Està, per tant, lligada a “ l’àmbit d’allò públic”, espai o lloc onexercir l’experiènciade llibertat i delcanvi (“capacitatper realitzarelqueésinfinitamentimprobable”)48.

L’acció és una “realitat extra mental”. Té la seva base o punt d’arrancada(prerequisit)enelpensar(ment),enlateoria.Doncsl’acciónoésresposta,sinócomportamentquel’humàfadeformaindividual(personal),bendiferenciadade les respostes obligades que donen lloc a la labor i de les produccionspràxiquesconstructivesdeltreball.Amésamésd’escollida(lliure),l’acciódonacomençamentoinici(“ésunainiciativa”)aquelcomnou-talcomindicaelmotgrec archein (començar, conduir, governar)-, posar quelcom en moviment –significatdelagerellatí-.49

L’acció és lloc de manifestació del jo en “el món circumdant al jo”. L’accióhumanaésexpressiódellibertat,acciópolítica(praxis).Atenyalaconvivència.Estructuracivilitzacions(v.infradiferènciaentreculturaicivilització).

L’acció afecta als tres modus de viure (bioi) possibles específicament iexclusivamenthumans:

− Bios-hedonista: El gaudir, disfrutar (mossegar la fruita), experiència deplaer. Específic d’humans és la cerca i obtenció de plaer amb “allò bell”(cosesnonecessàriesoin-útils).

− Bios-theoréticos, apolitia, skholè: l’existir del que mira, veu, pensa50 icompren/s’assabenta en epojé (quan “el raonament i els discurs han decessar”).51

− Vitaactiva,bios-politikos:compromísactiuambelmón,l’existirdedicant-seaassumptespúblics(delapolis,delacomunitat).

48Id.p.207.49Id.p.207.50Pensar,entèscomfacultathumanaclaramentdiferentdelraonament.51Kapuscinski,o.c.p.98,defineixHeròdot(humàd’accióteorètica)com“estudiósdiligentd’assumptespocpràctics,…deltotinútils”.


894

Arendt,endefinitiva,aLacondicióhumana,acabadiferencianttresclassesd’humansd’acordambelquefan:

1. ElshumansdelanaturaHumansmetabòlics(biològics,fisiològics),humansanimals,manyocspencairesi reproductors, gregaris, familiars, tribals... Humans de la labor, de la feina.S’ocupendelqueésimprescindibleperviureiperpetuar-se.52Sónelsquefan“elpadecadadia”ilafeinade“treurelapols”.

2. ElshumansdelaculturaHumàsocial,delapragmata,delprattein.Humàdelapolisidelsestats-nació,integrat per productors i consumidors, treballadors-proletaris i classes socialsextractives,regitspernormes,convencionsiprejudicis.

Tambéhumà faedor.Elsque fancosesqueperduren.Elspoiein, elserga. Elshumansdelespràxies.Artesans.53

S’ocupen d’allò que és útil per existir i necessari per coexistir (malgrat lainutilitat aparent d’algunes produccions, com les qualificades d’art, folklore ialtresmanifestacions).Són“algú”,gent.

Lligatsalmóndelterritori(localitat, llogaret)onhannascut(os’hanadaptat),lligatsalatradició,ala“pàtria”,la“nació”.54

3. ElshumansdelacivilitzacióHumansdelpensament(elshumanspròpiamentdits).

Elshumansdeldiscursdelsvalors(ethos).

S’ocupen de “tot el que no és (aparentment) ni necessari ni útil” (ta tonantrhroponpragmata)(Plató).

Creadorsimantenidorspermanentsd’espais,territorisamplis(extranacionals)dellibertatiindependència.55

52Ésl’humàexpulsatdelParadís,AdamiEva,castigatsaguanyar-se“elpa”amblasuordelseufrontiaparirelsfillsambdolor,l’humàmaleitpelSenyor-Déu(Gènesi,3,16-19).53“Noéselmateixtreballarqueferfeina”.“¿Treballesofasfeines?”54CorresponalqueMargaretMeadanomena“culturapostfigurativa”(v.Culturaycompromiso,Gedisa,Barna.,1980(1970),134p.55Unanacióquenoésun “espaide llibertat”(una tirania)deixadepertànyerauna civilització.De lamateixaformaqueunacivilitzacióquenopreservala llibertatdelsestatsques’hiaculleno l’integren,tambéabdicadelcaràctersupremdecivilització(entenencivilitzaciócomoposadaabarbàrie).V.infra.


895

Segontema:lapolíticaentempsdefoscoridecanvi

ElsmotsclaudeHannahArendt

“Poc té d’estrany –comenta oportunament M. Cruz- que davant de la crisis de lapolítica ide la filosofiade lahistòria,moltshagintornat lasevamiradaversaquestapensadora audaç” per assajar d’obtenir un punt de mira prou distant que ajudi aentendreels renovats “tempsde foscor” – emprantuna terminologia arendtniana-56d’aquestsinicisdelsegleXXI.

EltemadelapolíticaengeneralésabordataElsorígensdeltotalitarisme,CrisisdelaRepública,Sobre larevolució,Entreelpassat iel futur,Filosofiaypolítica,¿Quèés lapolítica?,Delahistòriaal’acció,...

Latesisbàsica,nucleard’Arendt,sempreexplícitaiimplícita,és:“Sinohihapossibilitatd’escollir,nohihallibertat”.

Elvalordel’obrasobrepolíticad’aquestaHannahArendtmadurarauenquecontélapropostad’unpuntdemira crític i el plantejamentd’una crua i directapropostadedestravamentqueésassumiblepercadanovageneració(perexemplepernosaltres,pobladorsd’aquestincipientsegleXXIenaquestracótriangulard’Occident,inonomésperaquellsconcretsmomentsposteriorsalaSegonaguerramundial).

Així doncs, a aquest flâneur, enfilat dalt de laplataformadeHannahArendt, enfocainevitablement lamiradasobre lasevarealitat immediata i local (elseu“món”),se lipresenten(selidonenoseliimposen)dueslecturesd’aqueststextosd’anàlisipolítica:

1. Comunlectorintemporalquesitua(topografia)l’autoraenunatemporalitatilocalitat concretes (les dècades posteriors a la Segona guerra mundial) queemmarquenelseuexistir.Unlectorquedisposaaferunexercicipretesamentneutre,“acadèmic”.57

2. Fent servir el “punt de vista” d’Arendt per enfocar-lo sobre la temporalitat ipetitalocalitatenlaqueestrobaimmers(atrapat)ellector(hicetnunc).

“Elmón”oelllocdelapolítica

ApartirdeLacondicióhumana, tota l’obrad’Arendtésunareflexiósobre lapolítica(reflexióiniciadaamblasevaanàlisisobreelTotalitarisme).

56HannahArendt,Hombresentiemposdeoscuridad,Gedisa,Barna,2008(1965),282p.Apropòsitde“ReflexionssobreLessing”,p.19.57Talcomhaproceditp.e.TonyJudt(o.c.).


896

“El món” és per Hannah Arendt aquests “interstici entre el jo i la resta”, unaconstrucció del pensament, el lloc per l’acció i el pensament, per l’exercici de lallibertat.

Lapolíticaéslaformacomaquestpensamentiacciós’expressenefectivamenten“elmón”. Iés,precisament, sobreaquest lloc,ara iaquí,queArendtpostula“unanovapolíticad’acciócol·lectivapública”;ditaltrament:larevolució.

En “el món” hi conflueixen i s’hi projecten els fenòmens polítics que, des del seuparticular punt de mira (torre d’observació) politicològic, Arendt identifica ambdiferents etiquetes (mots clau) prou reveladores i explícites: temps de foscor, espaipúblic, revolució, llibertat, desobediència, força, poder, temps d’espera, mentida,hipocresia,violència,tirania,totalitarisme,...

Llibertat

Llibertat és, en primer lloc, llibertat de moviment, “ser capaç d’anar cap allà ondesitgeméselgestprototípicdelserlliure,unacondicióindispensableperl’acció.Ésenl’acció on els humans experimenten la llibertat en el món”. L’acció humana ésexpressió de la llibertat inèdita i inherent a la seva condició d’homo politicus. “Elprincipi de llibertat va aparèixer (emergir) en crear-se [aparèixer evolutivament]l’humà,noabans”.58Aquesta fundaciódónapeuaunanovadefiniciódeser-espèciehumà,mésenllàdelasevacapacitatderaonar(homosapienssapiens).L’ésserhumàés,específicament,l’organismesusceptibled’exhibircomportamentslliuresinovadors(no obligats ni estereotipats i amb possibilitat de respostes diferides), ambcompetènciainèditaenlanaturaperdesobeiriintroduircanvis.

Llibertatpolítica

La llibertatpolíticanoésunconcepteabstracte,ésuna“realitatmundana”.59Ésunafundaciódelapolisgrega60:“formadegovernquedónaalshumansunespaipúblicperlessevesaparicions,unespaienelquepodienactuar, ...enelquepodienmostrar lasevallibertat”.61

Llibertat, per Arendt, significa l’admissió i participació de les persones en l’espaipolític-públic, i la seva protecció dins d’una esfera inviolable de drets individuals igarantitsdinsdelmarcd’ungovernambpoderslimitats.58H.Arendt,LaCondición…,p.207.59H.Arendt,Entreelp…,p.167.60V.supra,Sessiónº4(14,XII,2016),pp.174-182-bis.61H.Arendt,Entreelp.…p.116.


897

La llibertat -i no pas l’ordre, la justícia o la grandesa i unitat- és el criteri bàsic peravaluar,entermesmoderns, laConstituciód’unestat.La llibertatnonoméspolítica,teòrica ipràctica,sinóextensivaalconjuntd’activitats individuals isocials.DoncsperArendt, recordem-ho, “llibertat és llibertat de moviment”. Llibertat de pensar(evidentment), però també d’expressió, i llibertat d’acció es donen juntes iconstitueixendretsinalienables,essentelsdretscivilsmésbàsics.Aixòinclou“elpoderde traslladar-se sense coerció o amenaça de presó” i “el dret del poble a reunir-sepacíficamentidirigir-sealgovernperesmenarelsseusgreuges”62.

Totaconstitucióoésunespaidellibertat(degarantiadellibertat)oésunacoberturapeltotalitarisme.

Tempsdefoscor

Lahistòriaestàtransitadapertempsdefoscor,tempssensellibertat.

Quanlagents’havistiesveuobligadaaretirar-se(ésdesallotjada)del’espaipúblic,on conjuntament expressen la seves idees de llibertat, quan es priva de llibertat apersonesacausadelessevesideesiaccionsdellibertat,quanse’lsprivadellibertatdedesplaçament, quan no es deixa altra alternativa que l’exili (forma o modalitatd’empresonament),...s’estàen“tempsdefoscor”.“Aleshoresésinevitable,sobretotsis’estén sobre períodes de temps prolongats, que vagi creixent la desconfiança i elmalestarenvers“elmón”itotselsaspectesde“l’àmbitpúblic”queesdonenenell.

És possible i freqüent que “la gent”, aleshores, es retiri a la seva “llibertat depensament”,queesrefugiïnenl’espaiprivat.Però,enfer-ho,“enabsolut(esretiren)enelseupropisi-mateix”,enabsolutsónlliures.“Elshumansnoméssónlliuresmentreactuenconcertadament”.“Serlliureiactuaréslamateixacosa”....63

Espaipúblic

“Un espai públic queda constituït en actuar junts”.64 Per això les dictadures temenprimordialment aquesta ocupació de lloc i per això mateix la reprimeixen tansistemàticamentibrutalment(tantsical,comargumenten,osensecaldre),justificantaixílasevaporilarepressióquepractiquenambl’etiquetade“pertorbaciódel’ordre

62V.lesdeuprimeresesmenesdelaConstituciódelsEEUU,declaracióiexposiciódelsdretshumansenla líniadeLocke (adiferènciade lesqueambposterioritatesproclamaranaEuropa, lesprescripcionsd’aquestsdretsnoconstitueixunasimpleformulaciódeprincipisod’intencionsabstractes,sinóquesónaplicablespelstribunalsdejustícia).63H.Arendt,Entreelp...,p.165.64O.c.p.19.


898

públic”o,enelparoxismedelpànic,qualifiquend’accióterroristaqualsevolactuaciódissidentrealitzadaenl’espaipúblic.65

L’ocupació d’espais públics és “l’acte de fundació que s’anomena revolució”.66 I lesrevolucions fracassen (tal com va fracassar la Revolució francesa) “quan es deixa depensariesdipositalaconfiançaenvellescertesesoinclúsennoves(falses)veritats”.

“En l’àmbitpolític, larestauraciómaipotsubstituirunanovafonamentació,peròpotser,enelmillordelscasos,unamesurad’emergènciaquearribaaserinevitablequanhafallatl’actedefundacióques’anomenarevolució.Peròésigualmentinevitablequeenaquestescircumstàncies,sobretotquans’estenendurantmassatemps,vagicreixentladesconfiançadelagentenverstotitotselsaspectesdel’àmbitpúblic”.67

Quansimplementunpretèscanviesredueixaunarestauració(d’unvellordre)oaunafalsatransició(versunnouordre),elfettélasevaplasmacióenl’espaipúblic,doncshihaunarelaciódirectaentrelareducciódel’espaipúbliciladegradaciódelallibertat.

L’espaipúblicescrea,esmantéiesdefensaenfunciódelanostracapacitatd’actuar.Només en funció de que sapiguemmantenir aquest espai serà possible la llibertat.Arendt,auncanvid’aquestescaracterístiques,l’anomena(etiqueta)revolució.

Revolució

HannahArendt,aEntreelpassat iel futur,68estampaaquestacitad’AndréMalraux:“larevolució (enpolítica) jugaelpaperqueenunaaltraèpocavarepresentarlavidaeterna:salvaalsquelafan”69,destacantlatranscendènciaabsolutad’aquestaaccióiparticipació.

Fer larevolucióésferunsaltdelpensamenta l’acció,delretir interioralcompromísexterior; és trobar-se “entre les coses que ja no existeixen i les que encara noexisteixen”70;ésdisposardelpoderd’alliberar-se(destravar-se),ferunsaltenelbuit,...(v.infralametàforad’“ell”deKafka).

65El recitatdelsmanifestants“Elscarrersseransemprenostres”,expressamoltexplícitamentaquestadiàfana consciència (clara contestació al lemadeManuel Fraga, fundadord’AlianzaPopular i paredel’actual PP: “La calle esmía” (frase pronunciada l’any 1976 pel aleshores vicepresident iministre deGobernación,formantpartdelgovernpresiditperAriasNavarro).66O.c.p.21.67Id.68P.14.69AndrèMalraux,Lacondicióhumana,Proa,Barna.,1966(1933),344p.70H.Arendt,Entre…,p.15.


899

Larevolucióésun interregnequepotcontenir l’excepcional“momentdeveritat” (el“moment històric”, massa abusivament emprat). La revolució, en definitiva, és un“actedefundació”.71

Malgratque“lanostraexperiència sobre laRevolució (sobre revolucions)noésmoltgran”72 –limitada a l’americana i la francesa, essent la restameres revoltes o coupsd’etat-,aSobrelarevolució73parteixArendtdelfetquesibétantguerracomrevoluciósónelsmitjanshistòricamentempratspelshumansperintroduircanvisimmediatsenles estructures polítiques (no aconseguits evolutivament per un tou i lent procés detransició),nomésespotemprarelmotrevolucióquantantenlamotivaciócomenelsresultatshiapareixenassociatselphatosilaideadellibertat.74

Una vertadera revolució és produeix només quan sense violència s’aconsegueixencanvis substancialsen l’estructura iel funcionamentd’unasocietat,ésadir:quantéllocunaautènticafundaciópolítica,uncanvidelstatusquo.Unarevolucióhad’aportarnecessàriamentquelcomnou,absolutamentinèdital“món”,descartantincloureenelconcepte de revolució les insurreccions o revoltes victorioses, els cops d’estat i lesguerrescivils.

Partint d’aquesta premissa, fa Arendt una anàlisi comparada de les tres gransrevolucionsmodernes:

1. LaindependènciadelsEUA(Revolucióamericanade1776).75

2. L’enderrocamentde lamonarquiaborbònicaa França (Revolució francesa de1789).76

3. LaconquestadelpoderaRússiapelsbolxevics(Revoluciórussade1917).

Establint una tallant diferenciació entre els conceptes de llibertat i d’alliberació,consideraquelesrevolucionsfrancesairussatinguerencomobjectiucentralresoldre“laqüestiósocial” inoeld’obtenir igarantirelpleexercicide la llibertat, i,peraixò,tinguerenperresultatfinalopressió,persecucióiexclusiód’aquellsques’interposarenenelcamídelsqueocupenlanovaforçapolítica.

LaRevolució francesa,enconcret, segonsArendt, fou tanviolenta idestructoracomhoforenelsrègimsnazi i soviètic.Peraixòfracassà.Fracassàperquè incorporàen la

71H.Arendt,Hombresentiemposdeoscuridad,SobreLessing,p.21.72H.Arendt,Sobrelarepública,p.207.73HannahArendt,Sobrelarevolución,Alianza,Madrid,2013(1963),480p.74CoincidintplenamentambMarie-Jean-AntoineNicolasdeCaritat,marquèsdeCondorcet(1743-1794),il·lustratirevolucionaricaigutendesgràcia,que“elmotrevoluciónoméspotaplicar-sealesrevolucionsquetinguinperobjectiu(iresultat)lallibertat”.75V.suprap.833-4.76 V. El flâneur assegut (Apunt i Cronologia comentada), http://flaneurassegut.org/flaneur-assegut/revolucio-francesa-apunt.html i http://flaneurassegut.org/flaneur-assegut/revolucio-francesa-cronologia-comentada-de-presa-de-la-bastilla-a-caiguda-robespierre.html


900

seva centralitat el “terror”. El jacobisme, tot i “aspirant a la República de la virtut”,acabà instaurant un règim de privació de llibertat (llibertat: “el tresor perdut delsrevolucionaris que triomfen”)77. Aquesta conclusió, una evidència comunamentacceptada en el moment actual,78 desencadenà, quan la publicació de Sobre larevolució(1963),idurantanysdesprés,unafrontaloposiciódedestacatshistoriadorsmarxistes (com Eric Hobsbawm)79 o d’intel·lectuals “companys de viatge” delcomunisme (com Sartre)80, que l’acusaren d’ignorar els relats, versions o narracionsclàssiques(itòpiques),tantmarxistescomlliberals,delaRevoluciófrancesa.81

ArendtconsideraquelaRevolucióamericanadel1776ésl’únicaivertaderarevolucióde la darrera època històrica i l’única que ha tingut vertadera transcendència perl’establimentdelmodernconceptedellibertat.

Així,amésd’incorporarelconceptearendtniàdellibertat,unavertaderarevolucióhade ser per Arendt una acció d’independència (un independitzar-se d’una situacióprèvia),undestravament,uncanvi radical,unadiscontinuïtato rupturaenel temps,unafenedura“enfront(entre)elpassatielfutur”82.Enaquestsentit,unarevolucióésun“puntdemira”entensió,nosituatsobreelpresentsinóenelbuit,unsaltenlaire.

La revolució, doncs, no és una herència; és una creació, una adquisició, un acte defundació(noéslarecepciód’untestament)83.

En una de les seves riques (i complexes) metàfores, Arendt, emprant a Kafka,protagonitzalarevolucióen“ell”:

“(“Ell’)Tédosenemics:elprimerl’amenaçapeldarrera,desdelsorígens;el segon li barra el camí cap endavant. (Ell) lluita contra els dos. Enrealitat, el primer el recolza en la seva lluita contra el segon, volimpulsar-loendavant;id’igualformaelsegonelrecolzaenlasevalluitacontraelprimer, l’empenyenrere.Peròaixòésnomésteòric.Perquè,apartdelsadversaris,tambéexisteixell;i¿quiconeixlessevesintencions?

Sempre(ell)somiaqueenunmomentdedescuit–peraixòfafaltaunanitinimaginablementfosca-puguiescapolir-sedelfrontdebatallaiser

77 René Char (“L’herència sense testament”) i la paradoxa de Sartre (“Només vam ser lliures durantl’ocupació”).Ol’extremallibertatdels“transportadorsd’urnes”perl’1d’octubrede2017.78 François Furet, La Révolution française,Hachette, París, 1999, 944 p. François Furet,Mona Ozouf,DiccionariodelaRevoluciónfrancesa,Alianza,Madrid,1989(1988),918p.FrançoisFuret,Elpasadodeunailusión,ensayosobrelaideacomunistaenelsigloXX,F.C.E.,México,1995,584p.TimothyTackett,ElterrorenlaRevoluciónfrancesa,Pasado-Presente,Barna.,2015,521p.79EricHobsbawm,Laeradelarevolución(1789.1848),Paidós/Critica,Barna.,2007(1962),341p.80V.Elflâneurassegut,Sartre.81TonyJudt,SobreelolvidadosigloXX,Taurus,Madrid,2008,pp.81-97.82H.Arendt,Entreelpasadoi…p.17.83ReferènciaaunacitadeRenéChar(1907-1988),poetafrancès imilitanta laResistència,extretadeFeuilletsd’Hypnos,París,1946.


901

aixecat,perlasevaexperiènciadelluita,persobredelscombatents,comàrbitre”.84

“Ell”ésl’humàqueestàatrapat(immobilitzat)enlalluitaentreelpassat(latradició,laculturapostfigurativadellloc)ilanecessitat(inquietud,neguit,ànsiaoesperança)deprojectar-severselfutur,“ell”,quequasinotéespaipermantenir-sedempeus,maldaper ser lliure, independitzar-se. “Ell”,diferenciant-sede“ningú”,hadesomiarenunespai(lloc)queestàpersobreelcampdebatallaial’altracostatdelmomentpresent.

Per sortird’aquestatzucac,d’aquestembarrancament,had’aixecarunpuntdemira(una plataforma) que li permeti veure per sobre de la foscor i la polseguera. Ha desituar-se en aquest gran espai intemporal de la pròpia civilització, aquest “camílaboriosamentpavimentat”,onlallibertatéselvalordereferència,onnosomesclausdecapautoritarismenidevemobediènciacegaacaptestament(constitució).85

Imbuït del somni (coneixent “les seves intencions”), “ell”, en un momentindefinidament “oportú” (en “una nit inimaginable”), de descuit de l’enemic, delassetjador-opressor), ha de sortir propulsat tangencialment: esdevenir una “terceraforça”. Aquesta “força obliqua”, que té un origen precís, conegut, i una direcciódeterminada,neixnecessàriamentenelpuntdecol·lisió(demàximatensió)deforcesantagòniques.86

Prèviament a aquest moment d’eclosió del xoc-revolució, hi ha, segons Arendt, “eltemps de l’espera”, de suportar la tensió: “quan encara no s’ha dominat el passat(tirania,totalitarisme),quanencaraelfuturnos’hadonatcompliment”.

AquestaésperArendtlametàforaperfectaperdescriureunarevolució,uncompromísquenoqüestiona l’acció,unpasa l’acció,undesplaçamentdelpensamenta l’acció,emprenentuncamítangencial,nou,inèdit.

“La revolució és una entradamassiva en l’espai públic”, sabent que el ple significatd’una acció només es revela quan l’accióen-si s’haurà acabat i s’haurà convertit en“una història mereixedora de ser narrada”87, en un relat que és el complimentd’aquellaacció.Sabenttambé,encara,que“l’accióquetéunsignificatnomésésvàlidapelsmorts,perquanlesmentsdelsquesel’hantrobadafeta(quanelseucomplimentestàdonat)laqüestionenperreflexionar-hi”.

Aaquestanovaformad’ocupaciódel’espaipúblic,Arendtl’anomenarepública.88

84 Franz Kafka, ‘Él’. Anotaciones del año 1920”, a Lamuralla china. Cuentos, relatos y otros escritos,EMECÉ,BuenosAires,1953,pp.247-254.85H.Arendt,Entreelpasadoyelfuturo,p.9s.86Comenuninevitable“xocdetrens”.87H.Arendt,Hombresentiempodeoscuridad,p.31.88República,concepteabsolutamentantagònica“monarquia”.


902

Sobrelaviolència89

Laviolènciaés,enlaterminologiad’Arendt,“laforça”.Ésl’armaempradatantperelstatusquototalitaricomenlesrevoltesilesdenominades“reformes”.Laviolèncianoésunaarmadelarevolució.

Laviolència,essentuninstrument,és“racional”:resultaefectivaperaconseguirunfique justifiqui la violència (cercle viciós). Doncs la violència necessita sempre d’unajustificacióenunaideologiatotalitària.90

El fi (l’objectiu)de larevolucióés,percontra,a llargtermini.Bendiferentdelqueelmediviolència (acció-repressió)cercad’obtenir,queésnomésdecomplimentacurttermini.

Laviolència,sinos’hiresponambviolència,estornaallargterminicontral’agressor.Ésperaixòqueelsgoverns,enmansd’algunssuficientmentastutstotalitaristes,pertald’ofegaroprevenirrevoltessectorials(que,casdeproduir-se,hauriendereprimiramb ús de “la força”), vol derrotar-les preventivament acceptant dels revoltats“comandesestúpidesinocives”.91

Laforçaielpoder

LadistincióqueArendtestableixentreforçaipoderésessencialperentendrelasevaparticularanàlisipolíticadelarevoluciónoviolenta.

Perdur-laabonportcalsaberenfrontar“laforça”amb“elpoder”,doncs“laforça”i“elpoder”sónduescosesdiferents:“Elpodersorgeixúnicamentallàon lespersonesactuenenconjunt”.92Enactuarencomú,elpoderés“ell”(elrevolucionat).Elsaltres(“algú”) només, essent molts, tenen “la força” (la força per reprimir físicament,brutalment, jurídicament, implacablement, ...). Perònomés“ell”, si sapaguantar (enl’espera tensa), té“elpoder”. I “cap forçaésprougrancomper substituirelpoder”.“Semprequelaforças’enfrontaalpoder,seràlaforçalaquesucumbeixi”.

A diferència de “la força”, que només es mostra i s’exerceix amb la violència, “elpoder”maiésviolent.“Larebel·lióarmadamaihaconduitaunarevolució”93.Davant

89H.Arendt,CrisisdelaR.,p.178.90Id.p.176.91Arendtposacomexempleslesrevoltesestudiantilsdel’any1968aParísialaUniversitatdeColumbiaaNovaYork,enlesquelesexigènciesdereformadelsistemaeducatiuesrespongueren(satisferen)ambl’admissió a nivell d’educació “superior” sense necessitar la qualificació necessària o la introducciód’assignaturescomlapsicoanàlisilacaniana,lamúsicasouloelswahili(CrisisdelaRepública,p.179).92Id.93H.Arendt,Crisisdelarepública,p-208.


903

delmonopolidelaforçaexercintlaviolència,elpoderdel’acciónoviolentaestàenser“radicaliintransigent”,aguantariresistirdurantlatensaespera(deldesenllaç).

Vet aquí personificats “la força” dels conservadorisme reaccionari i “el poder” delsrevolucionaris.

Davant la pregunta de ¿en què s’expressa aquest poder, en què consisteix, on esvisualitzaifapatentipotent?Larespostad’Arendtésclara,taxativa:“Elpoderradicaenl’ocupaciódel’espaipúblic”.

Prerequisitsperaunarevolució

Totique“ningúquevisquiavuisapresrespectedelaproximitatd’unarevolució”94,imalgrat la ja esmentada escassa casuística històrica (limitada a la reeixida revolucióamericana i a les fracassades francesa i russa), Arendt s’atreveix a enumerar algunsprerequisitsnecessarisipredictorsdelapossibilitatd’unarevolució95:

− Existència d’una amenaça de ruptura de lamaquinària de l’Estat (soscavada,podrida,...)

− Pèrdua de confiança majoritària i manifesta en el govern (i els governsalternatiuspossibles)perpartdelpoble

− Falla dels serveis públics (transport, sanitat, educació, sistema de pensions,habitatge,serveissocials,...)

− Exhibiciódesmesuradaen l’úsde la violència, de la força,monopolitzadaperl’Estat

− Descrèditreiteratdeles“autoritats”judicials,policials,...− Noés la injustícia, però, laque figura al davantd’una incitació a la revolució

sinó la hipocresia sistemàtica dels representants del sistema (establishment),reiteradorsdeparaulesqueoculten ineguen l’evidència.96Arendt,enaquestpunt,endestacaelriscdequepuguiserunareaccióenfrontdelahipocresialaqueactuïdedesencadenantd’unaacciórevolucionaria(posantcomexemplelaguerra que Robespierre va declarar contra la hipocresia i que transformà el“despotismedelallibertat”enelregnatdelTerror.)97

94Arendtescriuaixòal’inicideladècadadel70,haventestatatentaanalistadelesrevoltesdel1968.95H.Arendt,Crisisdelarepública,p.207s.96 La hipocresia, però, és també “lamés potent provocació” a una reacció no racional (violenta). Lesdeclaracionshipòcritesnomésespodencontrarestarambunaaccióracional(noviolenta).97H.Arendt,CrisisdelaR.,.p.165.


904

− Seguintambelsseuscomentarisinesperats,apuntaArendtque“demanarallòimpossible,perobtenirelpossible,noéssemprecontraproduent”98.Ésmés:potserunprerequisit.

Aquests i altres imprescindibles prerequisits també es donen “en cas decontrarevolució i en l’establiment de dictadures, de règims totalitaris, donant llocnomésaunanticlímax,quenocondueixperònecessàriamenta la revolució”.Per talque es faci efectiva una vertadera revolució (canvi de sistema) és imprescindiblel’existènciaderevolucionaris.

Elsrevolucionaris

Per“donar-se”larevolucióhad’haver-hi,amésamésd’imprescindiblesprerequisits,ungrup(“ell”)d’autènticsrevolucionaris.Enelbenentès,puntualitzaArendt,que“elsrevolucionarisnofanlesrevolucions”99.“Elsrevolucionarissónelsquesabenquanestàelpoderabandonatenelcarrerisabenquanpodenrecollir-lo”.

La revolució necessita de la transformació dels engagés en enragés.100 “És sota lapressiódelapersecucióidelarepressióqueelsperseguitsireprimitsesvanajuntant(s’institueixen massivament en espai públic) fins que desapareix l’interstici entreells”.101Aleshoresesdevenenunvertaderpoder,unevidenciatpoder.Saberaguantarla tensió d’aquest moment, saber mantenir-se dempeus, en això consisteix serrevolucionari.Finsquetotd’una,“enunmomentdedescuit”(d’esgotamentod’excés)–per això fa falta una nit inimaginablement fosca- es produeixi (eclosioni) aquella“forçatangencial“queimposaunnouorde.

Només els que practiquen aquesta nova forma de fer política són els que sabrandetectar quan l’Estat (i el govern que l’utilitza) només té el monopoli de la força(repressiva, punitiva, policial, jurídica, militar, econòmica, ...), però no disposa delpoder que s’exerceix i exhibeix en l’espai públic ocupat massivament i de formasostinguda,continuada,amblapràcticadesobediènciacivil,...

PerArendtelsrevolucionarisdelafuturarevolucióseran“elsintel·lectualsicientífics”,no actuant individualment sinó col·lectivament, suficientment desvinculats (“poclligats”) per interessos de classe, “actualment dispersos, mancats encara d’impulsorganitzatiuiambmancad’experiènciasobrelesqüestionsdepoder”,massalligatsalpassatiambdificultatsperentendreelpresentiimaginarelfutur,isenseconsciènciadelseupaper.

98CrisisdelaR.,p.178.99Id.p.208.100Id.p.165.101H.Arendt,“SobreLessing”,pp.23-24.


905

Sobreelspartitspolítics

Els partits polítics, constata Arendt, són completament inservibles per fer unarevolució.“Nosaltressomelectoratmanipulat”pelspartitspolítics.102“Lesmaquinàriesdelsgranspartitshanaconseguit,atotarreu,imposar-sealaveudelsciutadans,inclòsenaquellspaïsosonsegueix(encara)lallibertatd’expressióid’associació”.103

Sobreelpaperdelesassemblees

TotiqueArendtnoproposaencapmomentcapalternativaal’existènciadelspartitsen el terreny del joc polític, sí apunta que –fent recurs als escassos antecedentshistòrics disponibles- per actuar una revolució, el paper de les assemblees (derevolucionaris) és imprescindible: “si només deu de nosaltres ens asseguem entornd’una taula expressant cada un el seu punt de vista (canviant l’opinió i la creençainamoviblespel“puntdevista”mòbil ienfocatalmomentpresent),escoltanteldelsaltres,éspossiblequeespuguiaconseguir“unaformulacióracional”(raonada)iqueesposi de manifest que un de nosaltres està efectivament millor preparat i dotat perrepresentarelnostrepuntdevistadavantd’altres,iaixísuccessivamentfinsproduir-se(perunprocésautoselectiu)l’extracciópersumaciód’unaelitpolíticaprovisional,finsarribar a un “consell d’estat horitzontal”, germen d’un nou estat”. Doncs ésprecisamentunNouEstat (la constituciód’unnouEstat i d’unanovaConstitució)elquefundalaRevolució(inounvellEstatiunamateixa,oquasi,Constitució,ambnousgovernants).Aquestésl’acterevolucionari.

Triomfifracàsdelarevolució

Eltriomfdelarevoluciósempreésallargtermini.Peròunavegadaposadaenmarxa(acció-revolució)“ésirreversible”.Encasd’unaderrota“sempreresultaimprobableunretornalstatusquo”,ielcanvimésprobableserà“unmón”mésviolent.104

Elpaperdel’educació(delciutadàperlaciutadania)

L’educació del poble (d’infants i d’adults) en les qüestions de la res publica és unprerequisitdelarevolució.“Esperarquegent(algú)quenotélamésmínimanociódel

102Id.p.233.103Id.p.180.104H.Arendt,CrisisdelaR.,p.180.


906

que és la res pública es comporti no violentament i que argumenti racionalment enqüestiód’interessos,noésnirealistaniraonable”.105

Desobediènciacivil106

“Elpoder”s’expressaambdesobediència,ambinsubmissióa“laforça”.“Elpoder”éspoder d’aguantar, de no cedir, de resistir no pas passivament ni violentament; éspoderd’actuar,demobilitzar;deplanificar,depreveure.

Elproblemarauenqueelshumansestemfetsperobeir.Pensar idesobeirsónduesmodalitatsdepoder.Desobeirésllibertatd’actuar,llibertatd’ocuparespaispúblics.

Lapreservaciódelallibertatpermitjàde“ladesobediènciaalalleicivilipenal”107és,perArendt,l’únicmitjàperprevenireltotalitarismeipelmantenimentorestablimentdelademocràcia(larepública)ilallibertat.Ladesobediènciacivil,doncs,consideradacomunanecessitatiúnicmitjàpergarantirelfutur.

Sobrel’enganydel’úsdeldiàlegperalaresoluciódeconflictes

Elsconflictesnoesresolenambl’úsdelaracionalitat.“Elsarguments,enelsconflictesd’interessos,nosónnotorisperlasevaracionalitat.Res,malauradament,haestattantsistemàticamentrefutatperlarealitatcomelcredodel‘il·lustratinterèspropi’-tantenlasevaversióliberalcomenlasevaméscompletavariantmarxista-,doncsvacontralaveritablenaturalesadel’interèspropidelseril·lustrat”.108

Els conflictes es resolen només amb el triomf del poder (de la desobediència, del’ocupaciódel’espaipúblic,delaresistènciaidelacontranarrativa)davant(isobre)laforça(física)ielrelattrucatdelahistòriadelscronistesasou.

“En una burocràcia completament desenvolupada (tal com es dóna en els estatstotalitaristes) no hi ha ningú amb qui discutir (dialogar, parlar,), presentar greuges(cara a cara)”. De fet la burocràcia és una modalitat de ‘força’ del sistema. “Laburocràciaéslaformadegovernenlaquetotestàprivatdellibertatpolítica,privatdelpoderd’actuar”.Eldominide“ningú”noésl’absènciadedomini.Laburocratitzaciódelavidapública, latransformacióoreduccióde l’Estat ielgovernenadministració,ésuna forma o modalitat de tirania (de totalitarisme). Però enfrontar-se amb

105Id.p.178.106HannahArendt,“Desobediènciacivil”,aCrisisdelaRepública,Taurus,Madrid,1973(1972),pp.75-108.107Id.p.77.108Id.p.177.Considerislametàforadelllogaterielpropietari.


907

l’administració, tal comes fa en les revoltes sectorials (estudiantils, depagesos, ...)estàabocatalfracàsoal’obtenciódepetitesreformesparcialsitramposes.

Totalitarismes

El mot i el concepte de totalitarisme, que avui ens resulten tant familiars, forenintroduïtsendatestantrecentscomlesquegirenentorndelaSegonaguerramundial,perdesignarun“noumonstre”:elpoderabsolutexercitsobreunasocietatdominadaperunsolpartit-Estat(laUnióSovièticadeStalin,laItàliadeMussolini,l’AlemanyadeHitler,l’EspanyadeFranco).

Per Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme109 (acabada a l’any 1949, nomésquatreanysdesprésdeladerrotad’Alemanyaipublicadael1951),eltotalitarismeesdiferènciad’altresformesd’opressiópolíticabenconegudesalllargdelahistòria(talscomeldespotisme,latiraniailadictadura).“Allàonvaaconseguirfer-seambelpoder,hi va desenvolupar institucions polítiques totalment noves i va destruir totes lestradicions socials, legals ipolítiquesdelpaís”.110Enel capítol finald’aquestaextensaobra,destacaArendtqueeltotalitarisme“nodesapareixeràamblamortdeStalinmésdel que no ha desaparegut amb la caiguda de l’Alemanya nazi”111. Només quanrealment i efectivament el totalitarisme hagi passat a ser quelcom realment passatpodrem assegurar que hem entrat en una nova època i s’ha produït un canvi on lallibertatsiguinucleariomnipresent.112

Hi ha totalitarisme sempre que hi ha apropiació, sigui de bens privats (per part del’Estat,comenelcomunisme)odebenspúblics(perpartdepersonesprivades,comenelcasdelneoliberalisme);siguidelallibertatil’espaipúblic(comenelnazisme),...

Lamentida113

L’art dementir és practicat pels polítics, els aparents i equívocs “professionals de laresoluciódeproblemes”.MentidessistemàticamentemesespelqueArendtanomena“els tancsdel pensament”: organismes governamentals,militars, advocatsde l’estat,universitats,partitspolítics,periodistes,falsoshistoriadors,...

109HannahArendt,Losorígenesdeltotalitarismo,3vol.,Alianza,Madrid,1987(1951).110H.Arendt,o.c.,vol.3,p.683.111Aquípodemafegir-hi:‘nial’estatespanyolamblamortdeFranco’.112Unasentènciaqueespotferextensiblealfranquismeenl’Estatespanyol.113HannahArendt,“Lamentiraenpolítica.Reflexionessobre losDocumentosdelPentágono”,aCrisisdelaRepública,o.c.pp.9-56.“Verdadypolítica”,aEntreelpasadoyelfuturo.Ochoejerciciossobrelareflexiónpolítica,Península,Barna.,1996(1954-1968),pp.239-278.


908

Lamortdelproletariat

“Tanaviatcomelstreballadorshaguerenaconseguitunnivellsatisfactorienlessevescondicionsde treball idevida,esnegaren tossudamenta seguiressentproletaris iadesenvolupar el seu paper de revolucionaris”.114 A més “la ràpida incorporació delstreballadorsenelcospolíticisocialdelanació(elsistema,estatusquo,establishment)equivalia a l’aliança amb la burgesia, donant lloc a un nou sistema: una plutocràciaburgesa-obrera”.

Tercer tema: la banalitat del mal, a propòsit del judici del funcionariexemplarAdolfEichmann115

Lapolíticaeneldetallconcretdela“qüestiójueva”ila“soluciófinal”

Aprofitant el judici del nazi Adolf Eichmann, Hannah Arendt redueix l’abast del’objectiu(delcampdevisió),enfocanticentrantlasevamiradaendostemesconcretsiestretamentrelacionats:

1. Eltemadelmal,horrorosamentexhibitenlapolíticadelsegleXX.

2. Eldilemadelsjueus,atrapatsentrel’holocaust(laShoa),elcol·laboracionisme,lapassivitat i lavenjança (sensequemaiabordi,però,elpunyent temade laNakba,lacatàstrofedelpoblepalestí).

AEichmannaJerusalem.Unacrònicasobre labanalitatdelmal”(1963)116,Arendtfauna crònica de la reflexió suscitada per l’experiència desencadenada quan el 23 demaigde1960,BenGurion,primerministred’Israel,anunciàqueAdolfEichmann (untotal desconegut pel gran públic), l’encarregat del transport per materialitzar “lasoluciófinaldelproblemajueuaEuropa”,haestatcapturataArgentina117pelsserveissecretsisraelitesiconduitaJerusalem,pendentdejudici.

En rebre aquesta notícia, Hannah Arendt va sol·licitar que elNew Yorker l’enviés aJerusalemenqualitatdecorresponsalperferlescròniquesdelprocési“viureaquestdesastreendirecte”.Unaintencióalaquals’hioposarenlapràcticatotalitatdelsseusamics, inclòs Karl Jaspers. En absolut, però, podien preveure que Hannah Arendtacabésdesvetllant“laveritatnua”algranpúblic idesencadenés–fetquevasucceir-114H.Arendt,CrisisdelaR.,p.172.115TonyJudtemprasemblantadjectivació,“labanalitatdelbé”,perreferir-sealasocialdemocràcia.V.TonyJudtiTimothySnyder,PensarelsegleXX,LaMagrana,Barna.,2012,509p.(p.p.405-472).116HannahArendt,EichmannenJerusalén,DeBOLS!LLO,Barna,2013(1963),440p.117Apartirde l’acabamentde laSegonaGuerraMundial,Eichmannestiguéamagatdurant6anysa lamateixa Alemanya i després a Àustria i Itàlia. En aquest darrer país, unmonjo franciscà li facilità unpassaportfalsis’instal·làaArgentina.


909

un gran escàndol: no pas a causa de la magnitud ben coneguda del holocaust(assassinatde61000.000dejueusencampsd’extermini)sinóquedesemmascarésqueelsjueusvarencol·laborarambelsnazisenl’organitzaciódelseupropiexterminiiquearribésalaconclusióque“aquestestat(Israel)estàpodrit”.118

El12d’abrilde1961,HannahArendtésunamésdels600periodistesquecobreixeneljudici contra Eichmann119, judici inaugurat desprès de quasi un any d’intensesrecerques documentals (1.600 expedients) i de la localització d’un centenar detestimonis.

Eljudicifinalitzàal’agostd’aquestmateixany,ilasentènciafoudictadaeldesembre.Eichmannfoupenjatel31demaigde1962.

Arendt no segueix tot el judici.Marxà de Jerusalem el 6 demaig de 1961, desprésd’haver escoltat els testimonismés horripilants sobre el relat de “morts en sèrie” iiniciada ja la segona etapa del judici. Ja no resisteix més assistir a la lecturainterminablededocuments administratius, quenoaporten resdenoual relat de labarbàrie.

Desprésde redactar les5extenses cròniquespelNewYorker, serà finalmenta l’any1963 quan Hannah Arendt, després d’un greu atropellament patit a Nova York,redactaràEichmannaJerusalem.Uninformesobrelabanalitatdelmal.Eltextésunanarració particularment viscuda sobre el judici, atenent a les declaracions desuperviventsdetotamena,víctimesibotxins,vençutsivencedors,col·laboracionistes,resistents,rebels,venjatius,queixosos,acusadors,justificadors,...).

La transcendència aconseguida pel llibre rau en que s’hi formulen “preguntesproblemàtiques,profundesiperilloses,quealgunsprefereixencallaroreprimir,iinclúslamateixapossibilitatdeplantejar-se”120.

L’obra,aparentmentpocsistemàtica,comtoteslesd’Arendt,éscaracteritzaper:

1. Fer-hi una profunda reflexió sobre “el mal”, reflexió que ha passat a seressencial per comprendre aspectes ocultats i insospitats per la teòrica de lacondició humana. Un mal que no només s’encarna en personalitatspsicopàtiques (com Hitler) sinó dins de bons pares de família i funcionarisexemplars (comEichmann). L’atent i agutpuntdemiradeHannahArendtvadetectant i narrant, al llarg de les sessions del judici, no només la narraciójustificativad’Eichmannsinó, isobretot, l’autènticaevidènciaqueexisteixunacompleta dissociació entre la culpabilitat (que Eichmann admet) i la

118L.Adler,o.c.,pp.361-3.119V.Elespecialista,retratodeuncriminalmoderno,documentaldeRomyBraumaniEyalSivan(1999).120minuts.120L.Adler,o.c.,p.393.


910

responsabilitat(queEichmannnega).Ésadir:l’absolutamancad’imaginacióenaquestespersonalitats.

2. Planteja la pregunta sobre si aquest concret genocidi (l’Holocaust o Schoa)constituí realment una singularitat excepcional, única i terrible, inèdita en lallargahistòriadelabarbàriehumana.121

3. PosadeformadestacadaelgranenigmaimplícitenlapreguntapersistentdelfiscalGideonHausneracada testimoni-víctima:“¿Perquènos’hiva resistir”?,¿Perquè no es va rebel·lar?122 Sobre aquest punt, Arendt sistematitza,cruament,diferents formesomodalitatsde comportamentdels jueusdavantdelsbotxinsnazis:

− laforma“relativamentfàcil”:deixar-sedurpassivamentalacàmeradegas,davantdel’escamotd’afusellamentolaforca;

− la“mortdifícil”delsquevanassajard’escapar;

− les“mortsmoltpitjorsquelamort”:elsactes,rarsperònoinfreqüents,de sollevament duts a cap per alguns dels jueusmés joves que foren“capaços d’escollir que no volien ser conduits passivament al’escorxador” i que foren objecte de tortures terribles i finalmentexecutats.

4. Oferir els detalls i noms de jueus que varen col·laborar amb el nazis enl’organitzaciódelseupropiextermini.

5. Posar de manifest els tripijocs inherents a tots els processos judicials (i enaquestenconcret),destacantl’absolutamancadeneutralitatdetoteslespartsimplicades,malgratl’horribleobjectivitatdelaqüestió.

Amida que avança en l’anàlisi del procés, Hannah Arendt va arribant a conclusions“políticament incorrectes”. S’atreveix, provocant l’escàndol de tots (o quasi), ainterpretar–diuen- lahistòriadel’holocaust,oferint-neunrelatonarraciódiferental’establert,imoltmésdur,pudentiintolerable,evidenciantresponsabilitatsmúltiples,a més de reconsiderar la tòpica (i tranquil·litzadora) concepció del mal. Davant

121 En altres termes ¿quina diferència hi ha entre un “conquistador” espanyol i un membre de laGestapo? V. també, en el mateix sentit, el comentari de A. Roy: “Els occidentals són gent amb unahistòria remullada en la sang dels altres. Colonialisme, apartheid, esclavatge, neteja ètnica, guerrabacteriològica, armes químiques… S’ho han inventat gairebé tot. Han saquejat nacions, esborratcivilitzacionssencersdelmapa,exterminatpoblacions…”(o.c.p.39.).122Unapreguntaque,35anysmés tard, l’escriptorahindúArundhatiRoy reformula i adreçaals seuscompatriotesqueesmanifestenorgullososiexultantspelfetquelaÍndiahagimesuratlasevaforçaenelmón i en la regió fentesclatarbombesatòmiques subterràniesen zonesdesèrtiquesproperesa lafrontera ambPakistan, contestades per aquest estat ambnoves explosions. “¿Què es pot fer si estàstancatenunasilielsdoctorssónunsdementsperillosos?”.“Posem-nosdempeusidiguemalgunacosaalrespecte.Noimportasijahaestatdit…Prenguem-nos-hopersonalment”.Lavigènciadelaqüestióésabsolutamentactual.V.A.Roy,Elfinaldelaimaginació,Anagrama/Empúries,Barna.,1998,p.13.


911

d’aquestesacusacions(oprevenint-les)Arendtesjustifica:“aquestllibrenotractadelahistòriadelmajordesastreques’hagiabatutmaisobreelpoblejueu,nitampocésuna anàlisis del totalitarisme; tampoc és una història del poble alemany sota el IIIReich,ni,enfi,encaramenys,untractatteòricsobrelanaturadelmal”.És,diu,només“unintentdesabersieltribunaldeJerusalemvaaconseguirsatisferlesexigènciesdelajustícia”(deixantimplícita,informulada,laqüestiódesi lajustícia,defet,éslaformalegaldelavenjança).

Cal destacar que la penetrantment de Hannah Arendt, habitualment enrevessada ifarcida d’erudició i de generalitzacions, es veu il·luminada, poc abans de la sevaassistència al judici d’Eichmann, per la privilegiada i atenta lectura de dos textos deGüntherAnders123:Lesarrels de lanostra ceguesaenfrontde l’Apocalipsi iEl desfàsentreelquesomcapaçosdeproduir ielquesomcapaçosd’imaginar,onapartirdel’experiència del nazisme es planteja la imprescindible necessitat de reformular unanova definició de la condició humana.124 Anders planteja que els humans d’ara, oalmenys els que han estat capaços de cometre les monstruositats de l’exterminiplanificatisistemàticdesismilionsdejueus,nosón“mésdolents”queelshumansqueens han precedit; són només les noves possibilitats tècniques de l’època les quepermetenduralapràcticaaquestatragèdiademagnitudinimaginable.Totésqüestiód’imaginació, no de responsabilitat moral. Passa que, abans d’ara, érem igualmentperversosperòambmenysimaginacióipossibilitatstecnològiques.

Dotadaambconsciènciade laduplicitatdelpuntdemira(i,pertant,de lasuposadaveritat:lasubministradaper“lapercepció”ilaconstruïdaper“laimaginació”)talcomhatractataLacondicióhumana),Arendtanalitzacríticamenteljudicid’Eichmann(ilapersonalitat del subjecte jutjat) i n’elabora d’ell un escandalós “informe sobre labanalitatdelmal”,introduintelconceptede“culpabilitatsensefalta”.

A l’epíleg d’Eichmann a Jerusalem, després de fer una acurada crítica sobre “lesirregularitatsianomaliesdelprocés,tantesitandiversesidetalcomplexitat”,Arendtconclou:

“Elmésgreu,enelcasd’Eichmann,fouprecisamentquehivahavermoltshumanscomell,iqueaquestshumansnoforenniperversosnisàdics,sinóforen,isegueixenessent,

123GünterAnders(1902-1992)primermaritdeHannahArendt(1929-1937).V.GünterAnders.Elpilotode Hiroshima: más allá de los límites de la conciencia. Paidós, Barna., 2010. Nosotros, los hijos deEichmann:cartaabiertaaKlausEichmann, Paidós,Barna.,2010.Filosofíade lasituación.Madrid:LosLibros de la Catarata, 2007. Hombres sin mundo. Valencia: Pre-Textos, 2007. La obsolescencia delhombre (2 vols.). València: Pre-Textos, 2011. Llámese cobardía a esa esperanza, Entrevistas ydeclaraciones.Bilbao:Basatari,1995(incloul’entrevistaambMathiasGreffrath:«Siestoydesesperado,¿amí quéme importa?», 1989). Learsi /Mi judaísmo. P.U.V., València, 2010. Estado de necesidad ylegítimadefensa.CentrodeDocumentaciónCrítica,Madrid,2007.Labatalladelascerezas.MihistoriadeamorconHannahArendt,Paidós,Barna.,2013(1985),160p.124 Cal recordar que Hannah Arendt escriu La condició humana l’any 1958, 3 anys abans de viurel’experiènciadeljudiciaEichmann(1961).


912

terriblement i terroríficament normals. Des del punt de vista jurídic i dels nostrescriteris morals, aquesta normalitat resultava molt més esgarrifosa que totes lesatrocitats juntes,perquanimplicavaqueaquestnoutipusdedelinqüent–talcomelsacusats i els seus defensors havien dit fins a la sacietat a Nuremberg- en realitatmereixen la qualificació dehostis humanis generis, doncs comet els seus delictes encircumstàncies que quasi li impedeixen saber o intuir que està realitzant actes demaldat”.125

MoltbreunotasobreLaNakba (catàstrofe)onetejaètnicaaPalestina,sense la qual la menció de la Shoa (holocaust del poble jueu) resultadescompensada126

El10demarçde1948,ambelfuturprimerministred’Israel[1974-1977i1992-1995]Isaac Rabin (1922-1995)127 com principal executor, posa en marxa el Pla D (Dalet).L’objectiu,aconseguit,determinàeldesarrelamentdemésde400.000palestins(mésde la meitat de la població), la destrucció de 531 pobles i el buidatge d’11 barrisurbans. Entre els mitjans emprats pels comandos sionistes, a més de la violència il’assassinat,hifigural’enverinamentdel’aiguapotable.

Donatqueprèviamentlesautoritatsanglesesjahaviendesallotjata250.000palestins,eltotaldedesplaçatsfoude750.000.

Al’any1994IsaacRabinrebéelPremiNobeldelaPau.

Avuielconflicteàrab-israeliàperdurairresoluble.

125H.Arendt,Eichmann...,pp.402-3.126IlainPappé,LalimpiezaétnicadePalestina,Crítica,Barna.,2014(2006),415p.127Assassinatel22d’abrilde1995perunestudiantuniversitari jueu (YigalAmir),militantde ladretaradical,frontalmentoposadaalretorndeterresocupadesperlaNakbaacanvidepau.

A propòsit de Hannah Arendt (1906-1975) Sobre la condició ... fileque des del seu punt de mira...

Documents

Transcript of A propòsit de Hannah Arendt (1906-1975) Sobre la condició ... fileque des del seu punt de mira...