A. Teoria - uji.esperaire/textos/R16-tem4.pdf · centre d'atenció en l’estudi dels actes de...

4. El diàleg i les formes de la conversa

A. Teoria

Llengua catalana (R16) · Curs 2004-05

Publicitat i relacions públiques Professor: Joan Peraire

Llengua catalana (R16) · Curs 2004-05 4. El diàleg i les formes de la conversa

Professor: Joan Peraire .

1

Continguts

Introducció 1. El text dialogat: definició i característiques 2. La teoria dels actes de parla 3. Anàlisi de la conversa i pragmàtica conversacional 4. El discurs prefabricat: les unitats fraseològiques

5. Els pronoms febles 6. Elements paralingüístics i no verbals en el discurs oral 7. L’oral formal: criteris d’elocució estàndard 8. El català col·loquial

Activitats

Pràctica 3



2

Introducció

La conversa és una de les formes bàsiques de l’activitat verbal humana. Domina absoluta-

ment els espais discursius en què predomina la interacció sota formes o gèneres molt diversos, tant en els registres orals (converses espontànies o telefòniques, tertúlies, debats, entrevis-tes...) com en els escrits (cartes i postals, fòrums de debat, xats, missatges SMS...). De fet, la conversa és la mostra més perfecta de la capacitat humana de comunicació: dues persones, o més, inicien una interacció comunicativa que produeix un discurs plurigestionat, construït con-juntament, utilitzant una sèrie de regles conversacionals no explicitades. Es tracta d’un treball que demana una gran implicació i una elevada cooperació per part de les persones participants i que exigeix un cert grau de negociació. Per això, no és estrany que des de la pragmàtica (Grice, 1975), s’hagi destacat l’existència d’un principi —anomenat principi de cooperació conversacio-nal— que regula les actuacions verbals interactives. Segons aquest principi, les persones impli-cades en la construcció del diàleg parteixen del convenciment que el(s) seu(s) interlocutor(s) desitgen l’èxit de la interacció i que, per tant, totes les intervencions que se succeeixen respec-ten les màximes de qualitat, quantitat, pertinència i manera. L’existència d’aquest principi i de les màximes explica com es generen en la conversa implicatures conversacionals o violacions voluntàries d’aquestes regles per tal d’introduir en el discurs informacions implícites que per-meten reconstruir la voluntat cooperativa dels participants.

La conversa (el diàleg, si volem ser més exactes) és una successió jerarquitzada d’intercanvis verbals, que està constituïda per un seguit de torns de parla alternatius, cadascun dels quals depèn de l’anterior. Aquesta elemental forma discursiva —malgrat la impressió de desorganització, la manca aparent d’estructura textual i l’heterogeneïtat— constitueix una de les seqüències textuals prototípiques (Adam, 1992) i està regulada per una sèrie d’estratègies elementals que intentarem posar en evidència en aquest tema.

A més de les estratègies de caràcter general (les estratègies de complicitat, el ritme conver-sacional, les figures d’estil, la repetició, la indirectivitat, la imatgeria i el detall i la confluència de diferents veus discursives i, per tant, de formes diferents d’inserció del discurs reportat), la conversa utilitza una estructura seqüencial ben definida (preparació, nucli i tancament), els recursos lingüístics propis de l’oralitat (frases interrogatives, directes i indirectes, anàfores, el·lipsis, pronoms febles, expressions lingüístiques prefabricades, connectors conversacio-nals...), formes específiques de cohesió i coherència textual i una sèrie de recursos pragmàtics (actes de parla, funcions interactives, implicatures conversacionals) que converteixen els gène-res dialogats en un font d’informació privilegiada per estudiar com funciona l’activitat verbal humana.

Amb aquest tema analitzarem algunes d’aquestes estratègies i veurem com funcionen els recursos conversacional més emblemàtics: exposarem les característiques del diàleg, presenta-rem el marc teòric i conceptual que han proposat la pragmàtica i l’etnografia de la comunicació per a l’anàlisi de la conversa i estudiarem alguns recursos lingüístics que tenen un rendiment altíssim en la interacció conversacional (concretament els pronoms febles, la interferència lin-güística i les unitats fraseològiques).



3

1. El text dialogat: definició i característiques 1.1. De la conversa al diàleg

• Qüestions de terminologia: diàleg, conversa i interacció social • La conversa és la mostra més perfecta de la comunicació humana • Conversa i diàleg • La conversa: joc regulat per normes d’interacció social convencionalitzades. • L’activitat discursiva: polifonia i dialogisme constitutius

La conversa: classe de text o gènere discursiu produït col·lectivament, una realització interactiva que es presenta com una successió estructurada i jerarquitzada d’intercanvis.

• Conversa / diàleg: gènere discursiu / seqüència textual • Els gèneres conversacionals: conversa espontània, debat, entrevista, xat, escena d’un

espectacle teatral, guió cinematrogràfic, tertúlia, fòrum de debat, etc. 1.2. El text dialogat: definició i característiques

• El diàleg com a successió jerarquitzada d’intercanvis verbals

• Caracterització:

1. Ús de diverses estratègies de complicitat: ritme conversacional, figures estilísti-ques, repeticions, indirectivitat, el·lipsis, pensament figurat, presència altíssima de diverses manifestacions del discurs reportat, la imatgeria i el detall, la narració.

2. Presenta les característiques pròpies de l’oralitat: oracions simples, el·lipsis abun-dants, fraces inacabades, trencament d’estructures, alta densitat d’elements anafò-rics i díctics, marcadors d’interacció (oi?, tat? Saps?) i metadiscursius (vull dir, és a dir...), presència de l’emissor i el receptor, ús de mots poc concrets (cosa, tema, problema, fer...), .

3. Presència d’estructures textuals i gramaticals específiques:

• Conversa > seqüència > intercanvi > intervenció o torn de parla > acte de parla

• Preguntes i respostes (mots-qu)

• Actes de parla indirectes

• Importància dels connectors conversacionals (Roulet): interactius (doncs, lla-vors,...), consecutius (per tant, així, també...) i conclusius (finalment, en el fons, de totes maneres, en definitiva...)

4. Ús de recursos expressius específics: les marques del canvi de torn en l’escrit (guio-nets, cometes) i en l’oral (el to o entonació), pauses, volum, ritme, signes no verbals

5. Trets pragmàtics: el diàleg és l’element cabdal de la funció interactiva.

• Actes directors dels intercanvis dialògics: (a) demanar, (b) excusar-se o agrair i (c) prometre, anunciar o amenaçar.

• Funcions de les intervencions dialogades: funcions interactives rituals, funcions in-teractives argumentatives.

6. Tot i que el registre de la base conversacional sol ser oral, el diàleg pot materialitzar-se en formes o gèneres conversacionals escrits i pot presentar graus de formalitat molt diversos.

7. En el desenvolupament de la conversa, que és regulat pel principi de cooperació i les regles de la cortesia, tenen una importància decisiva les pressuposicions i les impli-catures.



4

1.3. Estructura de la seqüència dialogada 1.3.1. Les unitats de la interacció oral (diàleg) Interacció (conversa)

→ seqüència → intercanvi (parells adjacents)

→ intervenció, moviment o torn de parla → actes de parla

1.3.2. Estructura seqüencial del diàleg

ESTRUCTURA DE LA CONVERSA

PREPARACIÓ NUCLI TANCAMENT

Orientació

Desenvolupament

Conclusió

Introduir la interacció Mantenir o canviar el tema, el to, les finalitats de la interacció, els rols o la

imatges dels interlolcutors

Acabar la conversa

Obertura

Presentació

Inici del tancament

Contingut central

Fase final

Estratègies Problemes

Procediments per gestionar el des-envolupament de la conversa:

a) Regular la successió de torns

- Sistema de direcció local → llocs pertinents de transi-

ció. - Parells adjacents

b) Selecció de temes c) Procediments d’atenuació c) Estratègies de tancament

- Intervencions inacabables - Superposicions de torns de

parla - Interrupcions - Silencis - Malentesos



5

2. La teoria dels actes de parla Gràcies a les aportacions dels filòsofs del llenguatge, durant les últimes dècades s’ha desen-volupat extraordinàriament una visió pragmàtica del llenguatge que situa l’ús lingüístic com a centre d’atenció de la investigació i parteix de la constatació que utilitzar la llengua és actuar, que parlar és fer.

Els actes de parla són, com la resta d’accions humanes, una manifestació de l’activitat so-cial humana, una activitat que realitzem amb uns recursos verbals i no verbals específics (di-mensió locutiva de l’acte de parla), amb unes determinades intencions (dimensió il·locutiva) i que provoca uns efectes socials pràctics en els interlocutors (dimensió perlocutiva). De l’estudi de la dimensió locutiva dels actes de parla (del contingut i la forma dels enunciats descontex-tualitzats) se n’ocupen la lògica i la gramàtica, mentre de l’estudi de la dimensió il·locutiva, que es basa en el context i en la intencionalitat, se n’ocupa la pragmàtica.

• Components d’un acte de parla

Per tant, els actes de parla són els enunciats lingüístics considerats des d’una perspectiva pragmàtica, és a dir, en tant que discursos que tenen una forma determinada, són produïts amb una intencionalitat concreta i provoquen determinats efectes socials. Els actes de parla tenen tres components complementaris:

- Acte locutiu: la forma de l’enunciat lingüístic que s’emet. - Acte il·locutiu: força comunicativa de l’emissor que expressa la seua intencionalitat. - Acte perlocutiu: efecte que es pretén aconseguir en el receptor.

• Classificació dels actes de parla

Per tal d’investigar com funciona el llenguatge quan és utilitzat pels parlants, els investiga-

dors han proposat diverses classificacions dels actes de parla. Una de les més conegudes consis-teix a distingir cinc tipus diferents:

Tipus d’actes

Intencionalitat Exemples Assertius

Afirmar alguna cosa sobre la reali-tat

Asseverar, proposar, definir, explicar, insistir...

Directius Influir en els altres o cridar la seua atenció

Demanar, preguntar, ordenar, manar, recomanar, prohibir, donar instruccions...

Compromi-sius

Posar-se obligacions per decisió pròpia

Prometre, jurar, oferir, apostar, comprometre’s, amenaçar,...

Expressius Mostrar actituds emocionals o afectives envers els altres o en-vers la realitat

Felicitar, demanar disculpes, agrair, saludar,...

Declaratius

Canviar l’estat de coses

Sentenciar, acomiadar, inaugu-rar, batejar, declarar la guerra, aixecar una sessió, casar-se,...



6

Directament relacionat amb el concepte i la classificació dels actes de parla es troba la noció

de modalitat oracional. De fet, la modalitat és la manifestació prosòdica i sintàctica de la força il·locutiva d’un enunciat.

La tipologia de la modalitat oracional parteix de la distinció entre modalitats primàries, que són obligatòries en tant que constituents oracionals bàsics, i secundàries o opcionals. L’esquema següent en presenta la classificació completa:

Asseverativa: dir

Directa / indirecta Primàries Interrogativa: preguntar Total / parcial

Exhortativa: ordenar Modalitats oracionals

Exclamativa: exclamar Secundàries Dubitativa: dubtar Desiderativa: desig

• Els actes de parla indirectes

Els actes de parla indirectes són aquells actes de parla, molt habituals en el llenguatge

col·loquial, en què es produeix una oposició entre l’acte locutiu i la seua força il·locutiuva. Exemples: a) Pots passar-me la sal? b) M’agradaria que em passares la sal. c) Passa’m la sal.

Sovint aquest tipus d’actes de parla estan relacionats amb les regles de la cortesia i consti-tueixen estratègies discursives per esmorteir la força i l’agressivitat de les modalitats exhorta-tives.

Quan parlem posem en joc les nostres intencions per portar a terme les activitats quotidianes, moltes d'elles rutinàries, d'altres extraordinàries i algunes excepcionals. El centre d'atenció en l’estudi dels actes de parla es la intenció dels parlants i l’acció que porten a terme pel fet de parlar. A més, els estudis pragmàtics han posat en relleu que la construcció del significat en la comunicació entre interlocutors és un fet com-plex, que compta amb la capacitat que tenen els parlants d'aportar els seus coneixe-ments previs (sobre l’interlocutor i sobre el món del qual parlen) per tal d'interpretar adequadament ele enunciats intercanviats. Aquests coneixements previs, sobreente-sos, més o menys compartits pels interlocutors, són els que permeten fer inferènci -es, és a dir, anar construint el sentit, encara que no sigui verbalitzat. Una inferencia és l'aportació mental d'un enunciat que no ha estat proferit però que està present en la ment dels parlants per a la interpretació del discurs. En aquest marc ens podem adonar que moltes vegades ens expressen de manera indirecta, que deixem als altres que ens interpretin, i que així evidem ser massa directes i ferir susceptibilitats. Aquest és el cas de la ironia, que estableix un joc intel·ligent a base de sobreentesos. Finalment, també cal afegir que estem lluny de referir-nos a enunciats vertaders o falsos (això pertany a l’àmbit estricte de la dimensió locutiva dels actes de parla) sinó més aviat d’enunciats afortunats o desafortunats, ja que una promesa, una declaració o un compromís no és ni vertader ni fals sinó que està sota altres criteris d’acompliment, segons les condici-ons en què es desevolupin els intercanvis verbals i segons el coneixement previ i el comportament posterior dels participants. Un acte serà afortunat si el profereix la per-sona adequada en el moment que cal i és interpretat en la mateixa línia per part dels interlocutors.

(Helena Casalmiglia: La parla, dins Enciclopèdia de la llengua catalana, p. 156)



7

3. Pragmàtica conversacional

3.1. Anàlisi de la conversa: tècniques i mecanismes

La conversa és la unitat bàsica de la parla, té un caràcter universal i es troba present en tota comunitat humana. Es tracta d’una activitat compartida, constituïda per un conjunt d’enunciats proferits alternativament per (almenys) dos parlants, els quals encadenen els seus torns de pa-raula de forma sincronitzada.

En l’anàlisi de la conversa cal tenir en compte les aportacions de la teoria dels actes de par-la, de l’etnografia de la comunicació i de la pragmàtica conversacional, concretades especial-ment en el principi de cooperació conversacional i les màximes conversacionals i en el principi de cortesia.

El primer pas per fer una bona anàlisi conversacional és disposar d’una transcripció fidel del discurs oral, per a la qual cosa convé utilitzar una sèrie de criteris de transcripció clars i inequí-vocs. Després, cal fer una anàlisi del fet o esdeveniment comunicatiu des de la perspectiva de l’etnografia de la comunicació i de la pragmàtica conversacional.

3.1.1. Criteris de transcripció

1. Numeració de les línies a l’esquerra. 2. És convenient de fer una descripció inicial del context en què es produeix la interacció (esce-nari, parlants, etc.). La identitat dels parlants es representa amb una majúscula inicial (A, B, C, D...) 3. Ús dels criteris de transcripció ortogràfica convencional, excepte quan interessa assenyalar al-gun aspecte fonètic d’interès per a l’anàlisi; en aquests casos convé utilitzar els símbols de l’AFI. Les pauses normals s’assenyalen amb els signes habituals (coma, punt i coma i punt) 4. Símbols prosòdics

? Entonació interrogativa ! Entonació exclamativa / Pausa breu. // Pausa mitjana (...) Pausa llarga (també, (pausa) o (5), expressant la durada en segons) To greu To agut ac Ritme accelerat (es pot utilitzar també una lletra comprimida) len Ritme lent (també, l l e t r a m é s e s p a c i a d a) curs Accent emfàtic (també es pot utilitzar el subratllat) MAJ Accent molt emfàtic [ ] Solapament de les intervencions de dos o més interlocutors »» «« Absència de pausa entre les intervencions d’A i de B. Per assenyalar que B intervé aprofitant un petit silenci d’A es pot expressar així: A: Tant de bo vinga aviat! Tinc unes ganes de veure’l B: Ai, sí : Allargament de la síl·laba (també es pot duplicar la vocal: aaa, eeeee, etc.) p Piano (pronunciat amb veu baixa) pp Pianissimo (en veu molt baixa) f Forte (en veu alta) ff Fortissimo (en veu molt alta)

4. Altres símbols

[ ] Comentaris de la persona que fa la transcripció: [mirant a B], [rialles], ... (?) Paraula inintel·ligible → A l’esquerra de la línia per tal d’assenyalar algun aspecte d’interès per a l’anàlisi



8

3.1.2. Components del fet o esdeveniment comunicatiu (Hymes 1972) La proposta d’anàlisi de la conversa de l’etnografia de la comunicació, formulada des d’una perspectiva antropològica, parteix del concepte de comunitat de parla, una unitat social defi-nida com el conjunt de formes de vida i de relacions socials compartides per tots els membres d’una comunitat humana. En qualsevol comunitat, les relacions socials es generen i es mante-nen a través de situacions comunicatives típiques, és a dir, de formes d’interacció convencio-nals que estan constituïdes per fets o esdeveniments comunicatius. El fet o esdeveniment co-municatiu és el nucli d’observació dels etnògrafs, que descriuen de forma precisa allò que és significatiu comunicativament per a cada situació d’interacció social. Els vuit components de l’esdeveniment o fet de parla, combinats, donen la clau per descriure la conversa en tant que esdeveniment comunicatiu. El quadre següent, elaborat a partir de Tu-son (1991) i Casalmiglia (2001) presenta, esquemàticament, els aspectes que cal tenir en comp-te a l’hora d’analitzar cadascun dels components de la conversa.

Components Subcomponents Aspectes que cal analitzar

Situation 1. Situació • Localització espacial i temporal.

• Espai psico-social de la interacció

On passa?, a quin lloc?, en quina franja horària? Què s’espera que passe per part dels interlocutors?

Participants 2. Participants • Interlocutors: característiques socio-culturals.

• Relacions entre els interlocutors: grau de coneixement, relació, etc

Qui i quants en són?, quin estatus tenen?, quina edat i sexe?, quin paper fan? Quina relació hi ha, jeràrquica o d’igualtat?, propera o distanciada?

Ends 3. Finalitats • Objectius de la interacció i pro-ductes.

• Finalitats socials i finalitats parti-culars

Quin objectiu es persegueix?, per quina raó es parlen? Hi ha coincidència entre els objectius generals i els par-ticulars? Amb la interacció s’han asso-lit els objectius inicials?

Act sequences 4. Seqüència d’actes

• Organització i estructura de la interacció

Com està estructurada la conversa?, com comença, com segueix i com acaba? Quins temes s’han tractat i com s’ordenen i es distribueixen?

Key 5. Clau • To de la interacció: grau de for-malitat o informalitat.

Té un to seriós o humorístic? Divertit o solemne? És formal o informal?

Instrumentaliti-es

6. Instruments • Canal: escrit, oral, àudio-visual. • Varietats o formes de la parla:

repertori verbal dels partici-pants.

• Elements cinèsics i proxèmics que envolten la parla.

Quin canal de comunicació es fa ser-vir? Quina llengua o llengües s’utilitzen i quines varietats lingüístiques? Quins altres recursos comunicatius (gestos, imatges, sons, posició en l’espai,...)?

Norms 7. Normes • Normes d’interacció: mecanismes reguladors de la interacció.

• Normes d’interpretació: marcs de referència compartits.

Qui parla i qui escolta?, quan i en quin ordre?, qui té prioritat i per què?, quins sobreentesos permeten enten-dre el que es diu? Quins mecanismes reguladors de la interacció s’utilitzen?

Genre 8. Gènere • Tipus d’interacció

• Seqüències discursives

Com es pot classificar aquest fet comunicatiu? A quina classe o gènere i a quin àmbit pertany? Quines normes regulen aquest tipus d’interacció? Quin tipus de seqüències textuals predominen?



9

3.2. Pragmàtica conversacional

En el procés de producció i interpretació dels textos, sovint tenen un paper decisiu les mà-ximes conversacionals o lleis del discurs. Es tracta d’una sèrie de principis generals que regu-len les interaccions verbals i constitueixen una mena de competència pragmàtica. L’intercanvi verbal, com qualsevol activitat social, recolza sobre un contracte més o menys explícit que in-clou una sèrie de convencions relatives a tres aspectes diferents: els principis generals (coope-ració, pertinència i sinceritat), les lleis del discurs (informativitat, exhaustivitat i modalitat) i les regles de cortesia.

Tant els principis generals que regulen la conversa, com les lleis del discurs o les regles de cortesia no són normes rígides que es respecten sistemàticament en totes les interaccions ver-bals. Es tracta, per contra, d’una sèrie de convencions que orienten les interaccions verbals i que sovint es violen, bé d’una forma inconscient o bé intencionadament. L’esquema següent presenta un mapa general d’aquestes lleis del discurs.

EL CONTRACTE ENUNCIATIU

PRINCIPI DE COOPERACIÓ

LES LLEIS DEL DISCURS

REGLES DE CORTESIA

Principi general regulador de la

interacció verbal

Els participants en qualsevol procés de comunicació adopten una actitud cooperati-va, s’esforcen a no bloque-jar la interacció i contri -bueixen a fer brollar l’activitat discur-siva.

� Pertinència (relació)

� Sinceritat

(qualitat) � Informativitat i exhaustivitat

(quantitat) � Modalitat

(manera)

Les intervencions dels partici-pants s’han d’ajustar al tema, als propòsits generals de la interac-ció i als interessos dels destina-taris. Els interlocutors han de fer aportacions sinceres i fiables. Cal facilitar la quantitat d’informa-ció necessària (ni més ni menys) i evitar “parlar per no dir res”: donar massa detalls és tan con-demnable com retenir informació essencial. És aconsellable d’evitar l’ambigüitat i l’obscuritat en l’expressió: cal estalviar-se com-plicacions innecessàries en favor

Estratègies que afecten el conjunt dels comportaments socials i tenen com a objectiu preservar la imatge (la cara o

face) dels interlocutors.

Principi de cortesia: En tota interacció social convé ser cortès i cons-truir i mantenir una imatge

positiva

Tacte Generositat Aprovació Modèstia Acord Simpatia

Regles concretes

Violacions o subversions de les normes de la interacció discur-

Delinqüències conversacionals

Sobreentesos o implicatures

Violacions intencionals Violacions sistemàtiques i,sovint, inconscients

• el mentider • el pesat o plom • el que s’enrotlla com una persiana • el que se’n va d’estudi • el que parla com un llibre • tipus empipadors, creguts, agres-

sius, antipàtics, etc.

• Informacions implícites addicionals que es transmeten paral·lelament als significats literals dels enun-ciats.

-No imposar-se agressivament - Donar opcions als interlocutors - Establir una atmosfera agradable - Mantenir una imatge positiva



10

3.3. Les formes de la conversa

La conversa espontània és la manifestació més primària de la interacció oral i un dels gène-res que es construeixen sobre l’arquitectura del diàleg. Tanmateix, no és l’única forma dialoga-da de l’àmbit quotidià, ni el diàleg és patrimoni exclusiu d’aquest àmbit. També en la literatu-ra, en el discurs acadèmic i en el discurs dels mitjans de comunicació de massa el diàleg té un paper important en la construcció d’alguns gèneres d’una altíssima productivitat. Quan pensem en una obra de teatre, en una entrevista o en un debat, en una conferència o en una novel·la, la presència del diàleg és inevitable.

A l’hora de definir i caracteritzar els diversos tipus de textos dialogats, hom pot utilitzar di-versos criteris, entre els quals són especialment útils els següents:

a) la gestió del procés de producció i interpretació (compartida o unipersonal), b) el nivell d’espontaneïtat o planificació de la interacció, c) les característiques de la interacció (duració, participants, codis emprats, papers dels par-

ticipants, etc.) i d) les característiques discursives i lingüístiques del producte. La distinció entre converses de gestió compartida i converses de gestió unipersonal, combi-

nada amb la distinció entre espontaneïtat i planificació permet de classificar i caracteritzar adequadament la major part de les interaccions orals de l’àmbit quotidià.



11

4. El discurs prefabricat 4.1. Les unitats fraseològiques

Les unitats fraseològiques –anomenades també modismes i expressions idiomàtiques– són expressions lingüístiques formades sovint per dues o més paraules que funcionen unitàriament, amb un significat no predictible des del coneixement de les regles gramaticals convencionals. Normalment, el significat dels fraseologismes –que són peces fòssils o unitats gramaticalitza-des– no és pot reconstruir des de la suma dels significats literals dels elements constituents. Aquestes unitats, que posseeixen una extraordinària capacitat expressiva, tenen sovint un ori-gen metafòric i s’utilitzen també metafòricament en la interacció comunicativa.

Les unitats fraseològiques constitueixen un dels àmbits més específics, més peculiars, d’una llengua. Molt diferents d’unes llengües a les altres, són un dels reductes més ressistens a la traducció i a l’aprenentatge i, també, per això mateix, un camp especialment propici per a la interferència lingüística. La preservació de l’arxiu d’unitats fraseològiques pròpies és una ne-cessitat prioritària per a les llengües i les cultures sotmeses a procesos de minorització i substi-tució.

Els trets característics d’aquest tipus d’unitats lingüístiques són els següents: a) Són segments repetits, elements lingüístics prefabricats, que no obeeixen a un acte crea-

tiu del llenguatge. b) Són el resultat de processos de gramaticalització. c) Poden presentar diverses alteracions del cos fònic. d) Es tracta d’unitats fixades, de caràcter convencional, altament rutinitzades. e) Tenen un caràcter idiomàtic: el significat global de la unitat no es pot deduir a partir de la

suma dels significats dels diversos elements constituents. f) Posseeixen un significat pragmàtic, molt lligat al context. g) Solen presentar anomalies i poden incloure mots isolats que no s’utilitzen en el llenguatge

general: a la babalà, acciamo, etc.

4.2. Propietats de les unitats fraseològiques

A més de les característiques esmentades en l’apartat anterior, les unitats fraseològiques presenten les següents propietats :

1. La fraseologia és un magatzem enciclopèdic de la cultura i la història del poble. Sovint hi

ha referències a fets històrics i culturals passats que ja no s’entenen enla societat actual: Estic més fart que Mahoma de la cansala(d)a; Sempre va fet un “acciamo”; Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, etc.

2. De vegades, no cal enunciar una unitat fraseològica completa, ja que només amb una part acompleix la funció comunicativa associada: Qui va amb un coix...; Qui amb xiquet es gita...; Qui no vullga pols..., etc.

3. D’altres vegades, però, algunes unitats fraseològiques, i fins i tot altres expressions del llenguatge quotidià, són allargades amb apèndixs, normalment rimats o que guarden una relació amb la primera part, que, tot i que afegeixen un valor expressiu als segments de partença, no hi aporten cap significat referencial: Està enamorat (i no troba casa); Açò és massa (p(er) a la carabassa), etc.



12

UNITATS FRASEOLÒGIQUES

1. Col·locacions: declarar-se un incendi , posar en funcionament, carta bomba, etc. 2a. Locucions pròpiament dites: a grapats, a la babalà, normal i corrnt, gràcies a, etc. 2b. Frases fetes: tirar la casa per la finestra, costar un ull de la cara, anar amb el cor a la mà, etc. 3a. Parèmies: no estar el forn per a rosques; L’home és un llop per a l’home; Qui no vullga pols, que no vaja a

l’era, etc. 3b. Fórmules rutinàries: què tal?, ho lamente, de cap manera, deixa’t estar de romanços, com va la vida?, que

vaja bé, etc.

Col·locacions Locucions Enunciats fraseològics

Frases fetes Locucions prop. dites

Fórmules rutinàries

Parèmies

4. Alguns esquemes fraseològics permeten una certa variació i admeten, per tant, una certa creativitat i variabilitat: de ... a; de ... en; subjuntiu + que/qui + subjuntiu; més ... que; ad-jectiu + com + SN, etc.

5. Les unitats fraseològiques es caracteritzen per l’ús d’una sèrie de recursos retòrics de ca-ràcter fònic, com ara l’al·literació, la rima o la paronomàsia, que contribueixen a la cohesió, afavoreixen la difusió i, sobretot, contribueixen a facilitar la memorització i provoquen un efec-te lúdic i humorístic a la fraseologia: sense ric ni roc, sense trellat ni forrellat, sense solta ni volta, etc.

6. L’afebliment de l’ús de les expressions fraseològiques, especialment en les llengües i en les cultures minoritzades, comporta una minva en l’autoimatge dels parlants com a comunitat i en la seva cohesió sociolingüística. En el cas valencià, els fenòmens d’interferència provocats per la fraseologia castellana (De tal palo tal astilla; A quien madruga, Dios le ayuda; Mala hier-ba nunca muere; menos mal; de repent), la baixa densitat de fraseologismes en el llenguatge dels mitjans de comunicació de massa i el desconeixement dels valors pragmàtics i discursius de les unitats fraseològiques per part de les generacions més joves, han provocat que els sec-tors més joves de la població deixen d’emprar activament expressions que només coneixen d’una forma passiva. El domini de la fraseologia d’una segona llengua és, a més, un bon indica-dor del grau de domini pràctic d’aquest idioma.

4.3. Classificació de l’univers fraseològic

Tot i que aquesta categoria inclou unitats lingüístiques molt heterogènies, sembla bastant accep-tada pels estudiosos de la fraseologia la distinció entre tres esferes que cobreixen tres tipus d’unitats diferents: col·locacions, locucions i enunciats. L’esquema següent desenvolupa aquesta classificació i n’ofereix alguns exemples de cada tipus.



13

4.4. Pragmàtica de les expressions fraseològiques

Els processos de gramaticalització tenen una gran importància a l’hora d’explicar la formació de les unitats fraseològiques. La gramaticalització és un procés complex que implica diverses transformacions en les unitats que l’experimenten: abstracció semàntica, increment del valor pragmàtic i informatiu i augment de la subjectivitat, alteració del cos fònic, etc. En aquest procés té sovint un paper determinant la metaforització i l’ús de procediments com la metoní-mia o la hipèrbole.

Un aspecte importantíssim de la fraseologia, tot i que ha rebut molt poca atenció, és el co-neixement i l’estudi de les condicions pragmàtiques i socials en què s’han d’emprar les diverses unitats fraseològiques. Aquest fet és normal en una llengua que durant segles ha estat relegada al registre col·loquial i que, per tant, només coneixia l’ús de la fraseologia en aquest registre.

4.5. La fraseologia en el discurs publicitari

El punt d’intersecció més evident entre la fraseologia i el discurs publicitari és, sens dubte, l’eslògan. L'eslògan publicitari mai no és gratuït. De fet, els eslògans, tot i que poden presentar una gamma molt diversa de possibilitats formals, sempre tenen una funció pragmàtica evident: ancorar l'anunci en la ment dels destinataris i crear les condicions que propicien l’adquisició del producte anunciat. En un treball, encara inèdit, sobre fraseologia i publicitat apuntem que «els eslògans publicitaris són unitats lèxiques dissenyades per transmetre, d'una forma sintètica, el missatge de l'empresa anunciant» (Peraire, 2005). Es tracta d'enunciats que sovint presenten un caràcter sentenciós i un aspecte formal molt similar als proverbis o refranys: són productes verbals que es caracteritzen per la brevetat, el caràcter apodíctic i cadenciós i la voluntat de condensar, amb un estil concís i un aire rítmic, la visió de l’anunciant sobre el producte publici-tat o sobre la mateixa empresa a través de la formulació d’una visió del món concreta que com-porta sovint un determinat estil de vida. Constitueixen, en definitiva, una poderosa estratègia discursiva que facilita la difusió social de prejudicis, actituds i valors i, per tant, la divulgació de formes específiques de coneixement del món i de determinades orientacions ideològiques.

Tot i les coincidències de caràcter pragmàtic entre eslògans i refranys, és evident que els dos tipus d’unitats «un tenen estatus molt diferent» (Sancho, 2005) i que existeixen diferències remarcables entre ambdues (Peraire, 2005), entre les quals cal destacar que «la unitat fraseolò-gica té una marca de perennitat, de monument cultural, mentre que l’eslògan publicitari és essencialment efímer» (Sancho, 2005).

L'eslògan és, provisionalment si voleu, "un encadenament verbal, sovint d'una extensió molt breu que es redueix a una o dues frases o intervencions, que ocupa una posició perceptivament remarcable en l'anunci" (Grunig, 2000: 75) i es caracteritza per l'ús d'una sèrie de mecanismes formals que en faciliten la circulació i la memorització, particularment la brevetat, el caràcter fragmentari, la repetició, la presència d'elements prefabricats i l'ús de procediments figuratius que remeten a imatges i models mentals predefinits.

Els eslògans, com els proverbis, constitueixen un poderós mecanisme de gestió de l’activitat mental humana, són reguladors del raonament i transmeten formes de pensament estereotipa-des. Es tracta d’enunciats prefabricats, llocs discursius on conflueixen una sèrie de mecanismes de caràcter sintàctic i pragmàtic, que propicien l’orientació argumentativa de l’anunci. Els eslò-gans, com els proverbis, són principis generals, frases genèriques, que tenen sovint un origen i un funcionament metafòric.

El discurs publicitari utilitza diferents tipus d’unitats lingüístiques prefabricades, concentra-des habitualment en l’eslògan o en els titulars, amb una funció discursiva ritual o argumentati-



14

va, per tal de transmetre un cert aire dialògic i conversacional al text publicitari i, alhora, pro-vocar un efecte d’ancoratge cognitiu de la marca i del producte anunciat en el destinatari.

Aquest efecte s’aconsegueix amb diferents possibilitats estratègiques:

a) l’ús d’expressions prefabricades que formen part de la memòria col·lectiva del poble (Que no et donen gat per llebre, Mas buenos que el pan, Com una roca, Som en una altra ona...);

b) la introducció de modificacions que permeten cridar l’atenció sobre la unitat que trenca les expectatives creades (Menja i deixa menjar),

c) la introducció d’unitats de nova creació o la recontextualització d’unitats preexistents (Amb tarifa plana, Un sabor de cinco estrellas...), i

d) la proposta d’interpretació literal d’una frase feta o una locució preexistent (Deixa’t Por-tar).

La investigació sobre l’ús de les expressions fraseològiques en el discurs publicitari ens per-met de conèixer millor el funcionament dels eslògans, tant des del punt de vista semàntic, com des de la perspectiva sintàctica o pragmàtica. Les informacions que es vehiculen a través dels eslògans, les estructures sintàctiques preferides, l’ús de paral·lelismes, locucions i frases fetes i una sèrie de recursos de caràcter pragmàtic (entre els quals cal destacar la qüestió clàssica de la polifonia, la dixi, la modalitat oracional, les informacions implícites i les figures retòriques) fan evident la importància de la fraseologia en l’articulació discursiva d’aquestes petites, i poderoses, peces lingüístiques i en la construcció social de les ideologies.

4.6. La interferència lingüística

La història de les llengües en general i cadascuna en particular ens ensenya un fet comú a to-

tes elles: no hi ha llengües "pures", es podria dir que una característica general és la "contami-nació", la "mescla" d'unes amb les altres. Des d'una perspectiva històrica, es pot considerar l'exemple de les llengües romàniques: totes són filles del llatí, però els fenòmens de substrat (influència de llengües anteriors al llatí), de superstrat (influència de llengües assimilades i pos-teriors al llatí) i adstrat (influència de llengües veïnes o amb forta influència) les han acabat de caracteritzar. Ara bé, aquesta "contaminació" no és proporcional. Hi ha llengües o varietats lingüístiques que són més "donants" i altres que sóm més "receptores". Precisament la interfe-rència lingüística és un procés pel qual es produeix la transferència d’elements lingüístics pro-cedents d'una llengua o varietat sobre una altra, la qual provocarà processos de canvi lingüístic que es concretaran en l'adopció d’elements no propis. Aquest fet, que es pot donar en tots els nivells del llenguatge (fonètic, morfològic, sintàctic, lèxic i semàntic), té especial rellevància en el nivell lèxic.

La interferència interlingüística es produeix amb la finalitat d’adaptar el repertori lexicogrà-

fic d’una llengua a les noves necessitats comunicatives i es concreta amb dos mecanismes opo-sats: els neologismes i els barbarismes.

a) Els neologismes són mots de nova creació que serveixen per designar objectes i concep-tes nous (futbol, escàner, espot, ordinador, etc.). Un dels procediments més emprats a l’hora d’introduir neologismes són els préstecs o manlleus: expressions d'origen forani, però integra-des completament en el nostre codi normatiu. Quan els préstecs procedeixen de les llengües clàssiques (llatí i grec) s’anomenen cultismes. En general, els préstecs s’introdueixen perquè la llengua no té prou recursos expressius per designar objectes o conceptes nous i, per tant, són útils i necessàries.



15

b) Per contra, els barbarismes són elements procedents d’una altra llengua (en el nostre cas, normalment del castellà) que s’incorporen al sistema lingüístic per substituir expressions genuïnes i, per tant, sense cap necessitat objectiva (comedor, hasta, pues, entonces, de tal palo tal astilla, per lo menos, menos mal, etc.) Es tracta d’expressions parasitàries que cal evitar i substituir per les formes lingüístiques pròpies.

A més d’aquest tipus d’interferència, que podem anomenar externa o intralingüística, sovint es produeixen fenòmens d’interferència interna o intralingüística, que consisteixen en trans-ferències de recursos lingüístics d’una varietat lingüística a una altra.

Els textos procedents de l’àmbit científic i tècnic, els registres periodístics i els registres orals espontanis són, segurament, els camps més propicis a la interferència lingüística. En l’àmbit literari, el teatre, per la seua simulació de la conversa, és un camp on es manifesten clarament les interferències pròpies de l'oralitat.

Des del punt de vista morfològic, les interferències es poden classificar en quatre categori-

es: • Interferències no assimilades, quan la paraula originària no ha canviat: adiós, camión

• Interferències híbrides, quan la paraula originària s'ha adaptat parcialment a la llengua re-

ceptora des d'un punt de vista morfofonètic: vejés, [ve'χes] pronunciat amb la "j" castella-na.

• Interferències assimilades, quan la paraula originària s'ha adaptat completament a la llen-

gua receptora des d'un punt de vista morfofonètic : merluça, jusgat

• Interferències de construcció, quan són còpies d'estructures de més d'una paraula: tenim

que, per lo tant.

A continuació teniu alguns dels castellanismes i barbarismes més freqüents i una relació

d’expressions i frases fetes castellanes amb les equivalències corresponents en català. La in-formació procedeix del Gripau (vegeu la bibliografia bàsica en el programa de l’assignatura).



16



17

5. Els pronoms febles 5.1. Formes dels pronoms personals febles

Els noms substantius poden ésser designats sense esmentar-los. La llengua moderna evita

certes repeticions de mots, per la qual cosa quan un nom ja ha estat esmentat abans, a fi d’evitar-ne la repetició s’usen els pronoms, que són mots que substitueixen els noms, és a dir, que els designen sense esmentar-los. Són un procediment de referència essencial en l’arquitectura textual.

Així, no és normal de dir Han comprat la màquina però no saben fer anar la màquina, sinó Han comprat la màquina però no la saben fer anar, en què el pronom la substitueix el grup nominal la màquina.

L’ús dels pronoms exigeix que es puga identificar clarament, pel context, quin és el nom o grup nominal substituït pel pronom.

Els pronoms poden substituir no únicament noms o grups nominals sinó també infinitius, ad-

jectius, adverbis, d’altres pronoms i oracions senceres.

Ex.: No sabem si podrem pagar però ho procurarem (en què ho substitueix pagar). No són nous però ho semblen (en què ho substitueix nous).

Els pronoms es poden classificar en tres grans categories: pronoms relatius i interrogatius, pronoms personals forts i pronoms febles.

5.1.1. Els pronoms personals forts

Els pronoms personals es divideixen en dos grups: els forts o tònics i els febles o àtons. Els pronoms personals forts són anomenats també díctics personals i s’utilitzen per inserir en el text les persones que intervenen en el procés de comunicació (emissor, receptor i 3a persona). En la fitxa 53 teniu més informació sobre aquests elements del discurs.

Els pronoms personals forts són jo, tu ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, nós, vós, vostè i vostè. Normalment s’usen en funció de subjecte. Quan fan la funció d’un complement van sempre precedits per una preposició.

5.1.2. Els pronoms febles

Els pronoms personals febles són unes partícules àtones que se situen immediatament da-vant o darrere del verb. A diferència dels pronoms personals forts, només poden funcionar com a complement del verb i no admeten cap preposició.

5.1.2.1. Com s’escriuen els pronoms?

* Un pronom feble s’escriu darrere del verb quan aquest és infinitiu, gerundi o imperatiu, i

s’adjunten al verb amb l’apòstrof o amb el guionet: Agafar-me, donant-hi, renta’l * Amb la resta dels temps verbals, els pronoms febles se situen davant, i van o bé sols o bé

units al verb mitjançant l’apòstrof: Em telefona tots els dies. T’ha escrit una carta.



18

* Amb les formes verbals perifràstiques o compostes, podem col·locar el pronom davant o darre-

re el verb:

La vaig portar, vaig portar-la; em va donar, va donar-me, l’estava mirant, estava mirant-lo * La repetició dels mateix pronom, davant i darrere el verb, és innecessària: Hi vaig anar-hi; ho vaig dir-ho, li vaig dir-li.

5.1.2.2. Formes i funcions dels pronoms febles

5.2. Ordre i col·locació dels pronoms

Normalment, els pronoms s’escriuen davant del verb. Van darrere del verb quan es tracta d’un infinitiu, un gerundi o un imperatiu. En les perífrasis verbals, el pronom (o la combinació de pronoms) pot col·locar-se davant o darrere del verb. Evidentment, és incorrecte repetir el pronom davant i darrere del verb. Tots els pronoms es col·loquen junts, davant o darrere del verb.

Quan s’han d’utilitzar dos o més formes pronominals combinades, l’ordre de col·locació dels pronoms segueix l’esquema següent:

Reflexiu 2a persona 1a persona 3a persona Adverbials se te, us me, ens li, els, el, la, els, les,

ho en, hi

Formes

Funcions

Persona

Davant de verb començat per

consonant vocal

Davant de verb acabat amb

conson. vocal reforçades elidides plenes reduïdes

em m’ -me ‘m 1a ens ens -nos ‘ns

et t’ -te ‘t 2a us us -vos -us

Complement ddiirreeccttee Indirecte 3a reflexiu es s’ -se ‘s

el l’ -lo ‘l masculí els els -los ‘ls

la l’ -la -la femení les les -les -les

Complement ddiirreeccttee i atribut

3a neutre ho ho -ho -ho

li li -li -li Complement iinnddiirreeccttee

3a

masculí i femení

els

els

-los

‘ls

Atribut Circumstancial Complement predicatiu Complement .preposicional

hi

hi

-hi

-hi

Complement directe Complement preposicional Complement circumstancial

en

n’

-ne

‘n



19

Combinació de CI + CD

Quan es combinen dos pronoms febles, el pronom substitut del CI es col·loca davant el pro-nom substitut del CD:

He portat a la mare tot el que m’ha demanat: li ho he portat.. C I C D CI CD Demanaré el llibre a la teua cosina : Li la demanaré C D C I CI CD

Tot i això, si un d’aquests pronoms és el reflexiu se, aquest ha d’ocupar el primer lloc: Se ‘m va presentar de sobte. Se li encreuaren els cables. Si es combinen els pronoms me i te amb ei pronom li, aquest va darrere dels altres: Poseu-me-li un barret, al xiquet, que fa massa sol.

5.3. Sintaxi dels pronoms febles: funcions oracionals

5.3.1. El complement directe (CD)

El complement Directe (CD) designa la persona o cosa que rep l’acció del verb. S’uneix al verb sense que siga introduït per cap preposició: Visito el professor. El visito. Pot fer de CD un nom, un pronom, un Sintagma Nominal o una frase:

Veig núvols. Els veig.Veig uns núvols molt foscos. Veig que plou.

Un ajut per trobar el CD es transformar l’oració en passiva (amb el verb ser) i comprovar que el CD passa a ser subjecte:

La Maria va escoltar el professor → El professor va ser escoltat per la Maria CD Subjecte

Fixeu-vos en l’absència de la preposició a davant el CD: Veig la portera. Vaig saludar

l’actor.

Substitució pronominal del CD Segons si el complement directe és determinat, indeterminat o neutre s’utilitzen diferents pronoms substituts:

Vull la poma ⇒

CD determinat ⇒ La vull

Vull pomes ⇒ CD indeterminat ⇒ En vull Vull això ⇒

CD neutre ⇒ Ho vull

Vull que em compres una poma ⇒ CD neutre ⇒ Ho vull

EL Compre el diari: El compre Sing. Masc. Fem. LA Saludo la mare: La saludo

ELS Llegeixo els diaris: Els llegeixo

DETERMINAT Plur. Masc.

Fem LES M’han pres les fitxes: Me les han pres INDETERMINAT EN Tinc diners: En tinc NEUTRE HO Agafo el que he comprat: Ho agafo



20

El pronom en substitueix el CD indeterminat. Noteu que els quantitatius no són substituïts per aquest pronom:

Vaig comprar dues camises: En vaig comprar dues Tinc molta gana: En tinc molta

El pronom ho té un valor neutre i substitueix el CD quan és representat pels pronom això,

allò o per tota una oració:

Duré el que em vas regalar (= això): Ho duré.

5.3.2. El complement indirecte (CI)

El complement indirecte (CI) ens indica el destinatari de l’acció del verb i del CD. Va unit al verb amb les preposicions a i per a:

Escric una carta al Carles i li l’enviaré avui mateix. He comprat un regal per a la mare, però no sé si li agradarà.

Pot fer funció de CI un nom, un Sintagma Nominal o bé una frase:

Compra menjar per a gossos. Compra menjar per al gos de casa. Compra-li menjar. Compra menjar a qui ja saps.

Substitució pronominal del CI

El pronoms que representen el CI són li per al singular i els per al plural, tant pel que fa al masculí com per al femení.

Comunique l’assumpte a l’Enric: Li comunique l’assumpte. Envio un Email a la seua germana: Li envio un Email. Recomanaré el llibre als alumnes: Els recomanaré el llibre. Dóna el llapis als alumnes!: Dóna’ls el llapis !

5.3.3. L’atribut (Atr)

L’atribut és el complement específic de les oracions de predicat nominal. És regit pels verbs atributius o copulatius (ser, estar, semblar, parèixer, conéixer, aparéixer, etc.) i concorda en gènere i nombre amb el subjecte.

La teua cosina és simpàtica. Els teus cosins són simpàtics. SUBJECTE Atr. SUBJECTE Atr. La seua germana sembla bona persona. SUBJECTE Atr.

Substitució pronominal de l’Atr

Si l’atribut és determinat (és introduït per un article determinat, demostratiu o possessiu), se substitueix pels pronoms de tercera persona el, la, els, les: L’Alfred sembla el meu oncle, però no l’és. Aquells semblen els meus parents i, efectivament, els són.



21

Si l’atribut és indeterminat (no duu article determinat), se substitueix pel pronom ho:

Està gras, però no ho està tant com el seu germà És un bon negoci, tot i que no ho sembla.

Si volem donar èmfasi a l’atribut, el podem substituir pel pronom en, a condició de repetir-lo i separar-lo amb una coma:

Que n’és, de simpàtica, aquella xica! D’alumnes, n’eren molts!

5.3.4. El complement predicatiu (CPred) El complement predicatiu és un complement semblant a l’atribut amb certs verbs atributius de ser, estar i semblar, com trobar-se, presentar-se, quedar-se, tornar-se, creure’s, fer-se, dir-se, considerar... Depèn alhora del verb i del subjecte (amb el qual concorda) i del comple-ment directe (amb el qual concorda també) i respon gairebé sempre a la pregunta com?

Et considero una gran persona. S’ha fet accionista. Es creia un gran escriptor.

Substitució pronominal del CPred

Generalment Ia substitució pronominal es fa amb el pronom hi, si bé amb els verbs dir-se i fer-se, el pronom substitut és en:

Es torna vermella: S’hi torna. La Maria es troba marejada: S’hi troba. Em faig objector de consciència: Me’n faig.

Es diu Manel: Se’n diu.

5.3.5. El complement circumstancial (CC)

Els complements circumstancials ens indiquen les circumstàncies en què es dóna l’acció del verb o tota la frase. Poden ser de diverses classes:

LLOC: Estiuejo a Tossa. TEMPS: Demà arribaran els oncles italians. MANERA: Camino a poc a poc. CAUSA: Vam tornar abans a causa de la nevada. COMPANYIA: Avui dinaré amb l’Alfred. INSTRUMENT O MITJÀ: Vaig treballar amb unes eines noves. QUANTITAT: Treballem molt

Substitució pronominal dels complements circumstancials

a) Els complements circumstancials de manera sempre se substitueixen pel pronom hi: Menjava com un lladre, però ara ja no hi menja.

Llegeix lentament, tot i que no hi llegia.



22

b) Els altres complements circumstancials se substitueixen pel pronom en si van introduïts per la preposició de, i pel pronom hl si van introduïts per altres preposicions:

Trec el llençol de l’armari: En trec el llençol. Venim del Penyagolosa: En venim. Menjo amb uns coberts d’importació: Hi menjo. Passejo pel bosc: Hi passejo.

5.3.6. El complement preposicional (CPrep) El complement preposicional o de règim verbal, anomenat també suplement, és el comple-ment que es relaciona amb el verb mitjançant una preposició que el mateix verb demana: Es riu de tu. Comptem amb tu. Anem a jugar a cartes. N’hi haurà prou amb dues barres de pa.

Hi ha certs verbs que exigeixen determinades preposicions:

A: contribuir, arriscar-se, atrevir-se, negar-se, esforçar-se, dedicar-se... EN: pensar, confiar, creure, fixar-se, consistir, tenir interés... DE: oblidar-se, parlar, riure’s, adornar-se, recordar-se, saber, queixar-se, dubtar... AMB: comptar, trobar-se, relacionar-se, fer-se, estar d’acord...

Quan el CPrep. és un oració introduïda per la conjunció que, la preposició desapareix:

Es van negar a pagar-ho. Es van negar que ells ho pagaren. Dubten d’una reestructuració. Dubten que es faça una reestructuració.

Els verbs que regeixen les preposicions en i amb les canvien per a o de quan el CPrep

és una oració d’infinitiu i desapareixen davant de que:

Pensa en les cartes. Pensa a tornar les cartes. Pensa que has de tornar les cartes.

Substitució pronominal del complement preposicional

a) Els complements introduïts per la preposició de se substitueixen pel pronom en:

Vaig dubtar de trucar-li: En vaig dubtar. Sempre parla del seu marit: Sempre en parla.

b) Els complements introduïts per altres preposicions (a, en, amb) se substitueixen pel pro-

nom hi:

M’he acostumat a sortir els caps de setmana: M’hi he acostumat. Penso en la situació: Hi penso.

5.3.7. Substitució pronominal del complement del nom (CN) El complement del nom, introduït per la preposició de, indica pertinença, especificació i altres aspectes del nom que acompanya. Aquest complement depèn generalment d’un nom que fa la funció de complement directe, però també pot fer la funció de predicat nominal o de com-plement predicatiu.

No sé l’explicació d’aquests fets. Aquest estiu he visitat la zona interior de Menorca.

Les golfes són plenes d’andròmines



23

En tots els casos, el pronom que substitueix el complement del nom és en:

He anat a Amsterdam i n’he visitat tots els racons. [els racons d’Amsterdam] Si tu et declares defensora de les causes perdudes, jo també me’n declararé.

5.3.8. Substitució pronominal del subjecte (S) El subjecte és l’ésser del qual declarem alguna cosa. Concorda amb el verb en persona i nombre i en algunes oracions en què apareix darrere d’alguns verbs intransitius que solen indi-car esdeveniment, existència, moviment, etc, pot ser substituït pel pronom en:

Que ha arribat cap convidat? No, encara no n’ha arribat cap. De persones com ell, ja no en queden.

Formes i funcions dels pronoms febles: quadre general

Funció Pronoms Condicions d’ús

1 Complement directe

el, la, els, les es em, ens / et, us en ho

CD determinat de 3a persona CD reflexiu o recíproc (3a persona) CD de 1a i 2a persona CD indeterminat o amb quantificador o inde-finit CD neutre

2 Complement indirecte

li (hi), els es em, ens, et, us

CI de 3a persona (hi en contacte amb CD determinat) CI reflexiu (3a persona) CI de 1a i 2a persona

3 Atribut

el, la, els, les ho en

Atribut determinat (només amb el verb ser o ésser) Atribut no determinat (o amb el verb sem-blar) Atribut amb un matís d’intensitat o partitiu

4 Complement predicatiu en hi

De verbs com dir-se, elegir, fer-se, nomenar o amb un matís d’intensitat o partitiu.

D’altres verbs

5 Complement circums-tancial

en hi

CC introduït amb la prep. de (llevat del CC de manera) CC introduït amb les altres preposicions

6 Complement preposici-onal

en hi

CPrep introduït amb la preposició de CPrep introduït amb les altres preposicions

7 Complement del nom en Introduït amb de (si el nom fa de CD o de PN)

8 Subjecte en Només si va posposat al verb



24

5.4. Combinacions de pronoms

5.4.1. Quadre de combinacions dels pronoms febles

em et el la ho li en hi ens us els les em et el la ho li en hi ens us els les

consonant me’l me la m’ho me li me’n me hi me’ls me les davant

vocal me l’ me l’/ la m’ho me li me n’ me hi me’ls me les

cons/ diftong -me’l -me-la -m’ho -me-li -me’n -m’hi -me’ls -me-les

em darrere

vocal -me’l -me-la -m’ho -me-li -me’n -m’hi -me’ls -me-les

consonant te’m te’l te la t’ho te li te’n t’hi te’ns te’ls te les davant

vocal te m’ te l’ te l’/ la t’ho te li te n’ t’hi te’ns te’ls te les

cons/diftong -te’m -te’l -te-la -t’ho -te-li -te’n -t’hi -te’ns -te’ls -te-les

et

darrere

vocal -te’m -te’l -te-la -t’ho -te-li -te’n -t’hi -te’ns -te’ls -te-les

consonant l’en l’hi davant

vocal el n’ l’hi

cons/ diftong -l’en -l’hi

el

darrere

vocal -l’en -l’hi

consonant la’n la hi davant

vocal la n’ la hi

cons/ diftong -la’n -la-hi

la darrere

vocal -la’n -la-hi

consonant li’l l i la li ho li’n li hi li’ls li les davant

vocal l i l ’ li l’/ la li ho li n’ li hi li’ls li les

cons/ diftong -li’l -l i-la l i-ho -li’n -l i-hi -li’ls -l i-les

li

darrere

vocal -li’l -l i-la -l i-ho -li’n -l i-hi -li’ls -l i-les

consonant se’m se’t se’l se la s’ho se li se’n s’hi se ‘ns se us se’ls se les davant

vocal se m’ se t’ se l’ se l’/ la s’ho se li se n’ s’hi se’ns se us se’ls se les

cons/ diftong -se’m -se’t -se’l -se-la -s’ho -se-li -se’n -s’hi -se’ns -se-us -se’ls -se-les

es

darrere

vocal -se’m -se t’ -se’l -se-la -s’ho -se-li -se’n -s’hi -se’ns -se-us -se’ls -se-les

consonant n’hi davant

vocal n’hi

cons/ diftong -n’hi

en

darrere

vocal -n’hi

consonant ens el ens la ens ho ens li ens en ens hi ens els ens les davant

vocal ens l’ ens l’/la ens ho ens li ens n’ ens hi ens els ens les

cons/ diftong -nos-el -nos-la -nos-ho -nos-li -nos-en -nos-hi -nos-els -nos-les

ens

darrere

vocal ‘ns-el ‘ns-la ‘ns-ho ‘ns-li ‘ns-en ‘ns-hi ‘ns-els ‘ns-les

consonant us em us el us la us ho us li us en us hi us ens us els us les davant

vocal us m’ us l’ us l’/ la us ho us li us n’ us hi us ens us els us les

cons/ diftong -vos-em -vos-el -vos-la -vos-ho -vos-li -vos-en -vos-hi -vos-ens -vos-els -vos-les

us

darrere

vocal -us-em -us-el -us-la -us-ho -us-li -us-en -us-hi -us-

ens

-us-els -us-les

consonant els el els la els ho els en els hi els els els les davant

vocal els l’ els l’/ la els ho els n’ els hi els els els les

cons/ diftong -los-el -los-la -los-ho -los-en -los-hi -los-els -los-les

els

darrere

vocal ‘ls-el ‘ls-la ‘ls-ho ‘ls-en ‘ls-hi ‘ls-els ‘ls-les

consonant les en les hi davant

vocal les n’ les hi

cons/ diftong -les-en -les-hi

les

darrere

vocal -les-en -les-hi



25

5.4.2. Normes generals que regulen la combinació de pronoms

a) Tots els pronoms febles es col·loquen junts, bé davant del verb o bé darrere: Li ho vaig dir. o Vaig dir-li-ho. Me la dóna. » Dóna-me-la, Se li va oblidar. » Va oblidar-se-li.. Ens ho vol vendre » Vol vendre’ns-ho.

b) En posició proclítica (davant del verb), els pronoms s’escriuen o bé separats o bé apostro-fats:

Te la portaré demà Li ho vaig dir tan bon punt ho vaig saber. No se’n vol anar. Se n ‘anirà la setmana que ve.

c) En posició enclítìca (darrere del verb), van lligats al verb o entre ells amb guionet o amb

apòstrof:

Vés-te’n. Porta ‘ns-eI. Menja-te-Ia. Beu-te’l.

d) Quan un dels pronoms d’una combinació pot presentar la forma elidida o la reduïda, l’apòstrof es col·locarà tan a la dreta com siga possible:

Li’ls vaig donar dilluns passat. Li’l vaig regalar perquè m ‘abellia. Me ‘n vaig anar fart. No dubtes que se’n recordarà.

Excepcions: el pronom eI adopta la forma elidida l’ quan es combina amb el pronom en, ja

que altrament donaria lloc a la forma inexistent “Ie”:

Si has guardat el jersei a l’armari, trau-l’en, que torna a fer fred.

e) Els pronoms em, et i es adopten la forma plena (me, te, se) quan se situen en el primer lloc d’una combinació:

Me la va trencar. Te’l vas menjar. Se m’ha perdut.

Excepcions: En el cas que aquests pronoms vagen combinats amb els pronoms invariables ho i hi, prenen la forma elidida (m’, t’, s’): M’ho van dir. S’hi acostà tranquil·lament.

f) Si el primer pronom no és cap dels tres pronoms esmentats en l’apartat anterior, pren la mateixa forma que adoptaria si anara tot sol amb el verb:

Ens el va portar. Canvieu-vos-els .Us ho diria per compromís. Els ho vaig explicar a la clara.

g) En posició enclítica, quan el primer pronom acaba en -s, el segon pronom adopta la forma reforçada:

Va furtar-los-els. Anem-nos-en .No vull dir-los-en res. Confie tornar a veure-us-les. En alguns casos, no és possible o resulta molt forçat substituir un element del text o una part de l’oració per un pronom. En aquests casos, les alternatives són diverses: fer servir un altre pronom, utilitzar un possessiu, repetir el nom (o prescindir-ne), etc.

* Presentarem el projecte i hi lluitarem. (i) Presentarem el projecte i lluitarem per tirar-lo endavant. Presentarem el projecte i lluitarem per aquest projecte.

* El curs té moltes sessions; a quantes en puc faltar? (i) El curs té moltes sessions; a quantes sessions puc faltar?

El curs té moltes sessions; a quantes puc faltar?



26

5.5. Observacions sobre l’ús dels pronoms febles

Una de les peculiaritats de la llengua catalana és l’extraordinària capacitat de pronominalit-zació i la gran flexibilitat dels usos pronominals.L’ús adequat i correcte dels pronoms febles és, per tant, un aspecte clau de la competència idiomàtica dels parlants. Actualment, bé per la in-fluència del castellà, bé per interferències produïdes pels registres col·loquials, s’observen usos discursius poc recomanats o francament incorrectes que cal evitar en tots els registres idiomà-tics, però molt especialment en els àmbits formals. Alguns dels usos incorrectes més generalit-zats són els següents:

1. Confusió dels pronoms el (i variants) i ho

El pronom el substitueix el complement directe masculí singular; en canvi, el pronom ho substitueix el complement directe neutre, que no és ni masculí ni femení, i equival, per tant, a això o allò.

i Vam portar l’expedient a secretaria i després ho vam tornar a Direcció. i Vam portar l’expedient a secretaria i després vam tornar-ho a Direcció. c Vam portar l’expedient a secretaria i després vam tornar-lo a Direcció. i Vam comprar tot el que havíem de menester i el/lo vam deixar / vam deixar-lo al ma-gatzem. c Vam comprar tot el que havíem de menester i ho vam deixar / vam deixar-ho al magat-zem.

2. El plural de li és els; *lis no existeix

El plural del pronom li, que representa el complement indirecte singular de tercera persona, és sempre els, tant si és masculí com si és femení. Per tant la forma *lis no existeix i és total-ment incorrecta. D’altra banda, també són incorrectes les combinacions els hi quan és refereix a un únic complement indirecte plural i els en hi per substituir un complement indirecte plural més el pronom adverbial en.

i El professor dóna instruccions als alumnes, però no *lis ha lliurat els exàmens. i *Els hi va portar els exàmens [als alumnes] sense corregir. i No volia comprar més joguines per als nens, però finalment * els n’hi compraré. c El professor dóna instruccions als alumnes, però no els ha lliurat els exàmens. c Els va portar els exàmens sense corregir [Els els va portar sense corregir] c No volia comprar més joguines per als nens, però finalment els en compraré.

Finalment, cal recordar que els pronoms de complement indirecte, li i els, poden tenir un

sentit possessiu, equivalent a seu/seus, seua/seues, d’ells/d’ells, d’ella/d’elles:

c Li és padrí. [És padrí seu/seua o d’ell/d’ella.]

3. Confusió entre el CD referit a persones (el, la, les) i el CI li

Els pronoms de complement directe el, la, les, quan es refereixen a persones, de vegades, es confonen amb els pronoms li, els (complement indirecte). El problema es planteja amb alguns verbs en què hi ha vacil·lacions sobre el seu ús com a transitius (és a dir, amb un CD i, per



27

tant, amb els pronoms el, la, les) o intransitius (és a dir, només amb CI i, per tant, amb els pronoms li, els o amb altres complements).

i Si el Joan no et telefona, telefona’l tu. [Telefonar és intransitiu: és telefona a algú] c Si el Joan no et telefona, telefona-li tu. i Ha trucat la Cecília; diu que *la truquis. [Es truca a la Cecília: diu que truquis a ella] c Ha trucat la Cecília; diu que li truquis. i Si vols que elles t’escriguen, tu també *les has d’escriure. [Has d’escriure a elles; el CD no s’expressa] c Si vols que elles t’escriguen, tu també els has d’escriure.

4. Les combinacions se lo, se la, se los, se las són interferències del castellà que cal evitar

En català, el pronom es és un pronom reflexiu (equivalent a a ella/a mateix/a o a ells/elles mateixos/eixes) o recíproc (equivalent a l’un a l’altre, els uns als altres, etc.) i no pot fer mai la funció de CI de tercera persona (equivalent a a ell o a ella) ni se pot combinar, per tant, amb els pronoms de complement indirecte el, la, els, les o ho.

i Si el Joan no et telefona, telefona’l tu. [Telefonar és intransitiu: és telefona a algú] c Si el Joan no et telefona, telefona-li tu. i Ha trucat la Cecília; diu que *la truquis. [Es truca a la Cecília: diu que truquis a ella] c Ha trucat la Cecília; diu que li truquis. i Si vols que elles t’escriguen, tu també *les has d’escriure. [Has d’escriure a elles; el CD no s’expressa] c Si vols que elles t’escriguen, tu també els has d’escriure. D’altra banda, cal recordar que les combinacions se’l, se la, se’ls, se les, s’ho només són

correcte si la frase té un sentit reflexiu o recíproc o si el pronom es forma part d’un verb pro-nominal o usat pronominalment.

5. Els mots mateix, mateixa, mateixos mateixes no són pronoms

En català, els mots mateix, mateixa, mateixos i mateixes són determinants indefinits i no pas pronoms i, per tant, no poden substituir noms. Aquest ús és un calc del castellà, totalment incorrecte en català, que cal evitar. En lloc d’aquests indefinits cal emprar, segons el context, els pronoms adverbials en i hi, altres pronoms o buscar una estructura sintàctica alternativa.

i Ha anat a les oficines del club i ha dit que volia fer-se soci *del mateix c Ha anat a les oficines del club i ha dit que volia fer-se’n soci. i Ha arribat de matinada a la residència i ha demanat que l’ingressaren *a la mateixa. c Ha arribat de matinada a la residència i ha demanat que l’hi ingressaren. i El condemnat tindrà el permís aviant i la policia té por que no aprofite *el mateix per fu-gir. c El condemnat tindrà el permís aviant i la policia té por que no l’aprofite.

6. Omissió indeguda dels pronoms en o hi o substitució incorrecta per un altre pronom

La influència del castellà, que no té aquests pronoms, fa que sovint es produesquen omissi-ons indegudes o substitucions incorrectes. Les errades més freqüents són les següents:



28

a) Ús d’un pronom personal fort en lloc dels pronoms febles en o hi. Quan els pronoms forts no es refereixen a persones solen ser incorrectes i cal substituir-los pels pronoms febles corres-ponents.

-r La setmana passada va tornar la seua amiga i no va parar de parlar amb ella. +r La setmana passada va tornar la seua amiga i no va parar de parlar-hi. -r No ha vingut a treballar perquè sa mare es troba malalta i ningú no s’ha pogut fer càr-rec d’ella. +r No ha vingut a treballar perquè sa mare es troba malalta i ningú no se n’ha pogut fer càrrec. i Sembla un bon negoci i m’agradaria participar *en ell. c Sembla un bon negoci i m’agradaria participar-hi.

b) Ús de li en comptes de hi i ús de el, la, els, les (CD determinat) en comptes de en. Tam-

bé, de vegades, s’utilitza erròniament li en lloc de en (amb el verb dir)

i Posa la sopa al foc i afegeix-*li un pessic de sal. c Posa la sopa al foc i afegeix-hi un pessic de sal.. i Ara no tinc cotxe i visc millor que quan *el tenia. c Ara no tinc cotxe i visc millor que quan en tenia i Aquest territori, regió, país o com *li vulgueu dir és la meua pàtria. c Aquest territori, regió, país o com en vulgueu dir és la meua pàtria

c) Omissió del pronom adverbial hi quan substitueix complements preposicionals o circums-

tancials introduïts per les preposicions a, en, amb, per i sense, en el verb haver-hi, en els verbs de percepció i en altres verbs que matisen o canvien el significat.

i Ella volia anar a Londres amb avió, però jo no *puc anar perquè tinc pànic. c Ella volia anar a Londres amb avió, però jo no hi puc anar perquè tinc pànic. i Abans anava sovint a València, però ara no *vaig tant. c Abans anava sovint a València, però ara no hi vaig tant. i L’any passat *va haver un eclipsi total de sol. c L’any passat hi va haver un eclipsi total de sol.

d) Omissió del pronom en quan substitueix el complement directe indeterminat (sentit parti-

tiu), quan substitueix complements preposicionals o circumstancials introduïts per la preposició de, en el verb anar-se’n i amb altres verbs que van amb aquest pronom (saber-ne, tenir-ne prou, treure’n...)

i Quan treballava i guanyava diners tenia molts amics, però ara que estic aturat no *tinc tants. c Quan treballava i guanyava diners tenia molts amics, però ara que estic aturat no en tinc tants. i Quina casualitat: vosaltres aneu a Poblet i nosaltres *venim c Quina casualitat: vosaltres aneu a Poblet i nosaltres en venim i Fa dies que no les he vistes. Tu no *saps res? c Fa dies que no les he vistes. Tu no en saps res?

7. Presència indeguda dels pronoms en i hi i ús de en amb un valor possessiu



29

Si els complements que poden representar els pronoms en i hi ja apareixen explícitament en la frase, els pronoms no són necessaris i, per tant, cal eliminar-los. Aquest error és molt fre-qüent amb el verb haver-hi.

i *N’hi ha molta gent que no llegeix un sol llibre en tota la vida. c Hi ha molta gent que no llegeix un sol llibre en tota la vida. i És un tema del qual *n’haurem de tornar a parlar c És un tema del qual haurem de tornar a parlar i Era una regió on *hi anaven molts turistes. c Era una regió on anaven molts turistes. D’altra banda, el pronom en pot tenir un sentit possessiu, quan significa pertinença o espe-

cificació. Per referir-se a un ésser inanimat que no és el subjecte de l’oració és més correcte usar en que no pas el possessiu, però hi ha casos en què l’ús d’en resulta molt forçat o és cla-rament incorrecte. Evidentment, és incorrecte usar alhora el pronom i el possessiu.

-r He enviat el dossier a la Marta, que ara estudiarà el seu contingut. i He enviat el dossier a la Marta, que ara n’estudiarà *el seu contingut. c He enviat el dossier a la Marta, que ara n’estudiarà el contingut. i Volia veure la Maria, però només *en vaig poder parlar amb la mare. c Volia veure la Maria, però només vaig poder parlar amb sa mare.

8. Repetició de pronoms

De vegades, en una frase hi ha alhora un complement, explícit o representat per un pronom fort, i, a més, el pronom feble corresponent. En aquests casos, en general, són correctes les repeticions quan es tracta de pronoms de primera o de segona persona, però són poc recoma-nables, i sovint incorrectes, les repeticions dels pronoms de tercera persona. Malgrat això, al-guns verbs admeten, o demanen, la repetició del pronom de CI (li, els). Finalment, en alguns casos la repetició pronominal pot ser deguda a una intenció emfàtica i, en aquestes ocasions, cal o es pot marcar amb els signes de puntuació.

i *Li vaig dir al Guillem que no m’esperara. c Vaig dir al Guillem que no m’esperara. c A la Carme, li han regalat tots els llibres de Harry Potter. c No ho puc acceptar de cap manera, això que dius. c A Castelló, hi arribarem a punta de dia.



30

6. Elements paralingüístics del discurs oral 6.1. Dimensions de la interacció verbal

Alguns estudiosos de la comunicació han insinuat que en la comunicació oral espontània vora el 70 % dels continguts es transmeten a través de signes no verbals. Els gestos i les mirades, els somriures, la distribució de l’espai i els moviments del cos són mecanismes comunicatius es-sencials en la interacció cara a cara.

El teatre és, en l’àmbit literari, el gènere conversacional per excel·lència. Sovint els textos teatrals intenten de reproduir el més fidelment possible les característiques de la interacció oral, més o menys espontània, i, per tant, en la construcció del discurs teatral tenen una impor-tància decisiva els mecanismes de comunicació no verbal.

A l’hora d’estudiar el funcionament de la interacció oral, convé distingir tres dimensions es-sencials:

a) El llenguatge verbal. b) Els mecanismes paralingüístics del discurs: entonació, volum, ritme (pauses i velocitat),

tipus de veu, silencis, etc. c) Els signes no verbals: elements relacionats amb el cos humà i factors comunicatius de

l’entorn. Les diverses unitats d’aquestes tres dimensions es produeixen simultàniament durant la in-

teracció comunicativa, de forma que el resultat del procés de comunicació, el discurs oral que es transmet, és conseqüència de la combinació d’elements lingüístics, paralingüístics i no ver-bals. Sovint els signes no verbals contribueixen a reforçar el sentit dels enunciats lingüístics o a matisar-lo, però, de vegades, aporten elements significatius que contradiuen el missatge que transmeten les paraules. En aquests casos, quan els elements no verbals contradiuen les parau-les, tendim a creure més allò que comuniquem amb el cos que no pas les paraules. Sembla que és més fàcil mentir amb les paraules que no amb el cos.

6.2. Elements paralingüístics del discurs La dimensió paralingüística del discurs agrupa una sèrie de signes que, sense ser estricta-ment verbals, afecten d’una forma o altra la cadena de signes lingüístics que constitueixen el discurs. Es tracta d’un conjunt de recursos que modifiquen el discurs verbal i transmeten simul-tàniament missatges addicionals relacionats amb les qualitats primàries de la veu, amb el tipus de veu, amb els silencis o amb altres procediments. A. CLASSIFICACIÓ DELS ELEMENTS PARALINGÜÍSTICS

• Qualitats primàries de la veu: * Volum - Potència, intensitat de la veu * To - Inflexió de la veu en tant que expressa els diversos sentiments * Velocitat * Modulació: - Accent - Entonació * Extensió - Arrossegar paraules o parlar extremadament tallat

• Elements qualificadors (tipus de veu):tensa, relaxada, confusa, aspra • Diferenciadors: riure, plor, sospir



31

• Alternants o quasiparaules: veus d’animals, imitacions de sons • Altres elements: pauses, sorolls, errades, etc.

B. FUNCIONS COMUNICATIVES DE LES QUALITATS PRIMÀRIES DE LA VEU

1. Indicadors d’estatus i relaciò interpersonal 2. Facilitar la comprensió, crear expectatives i retenir l’atenció 3. Regular la interacció conversacional

- La velocitat, el ritme i el volum com a mecanismes de cessió i sol·licitud de torn - Recursos per fer-se amb el torn de parla en els casos de superposicions.

6.3. Els signes no verbals

Els diversos sistemes de signes que formen part de la comunicació no verbal, poden classifi-car-se en dos grans grups: els signes que formen part de l’àmbit del cos humà i els factors co-municatius de l’entorn. El següent esquema ofereix una visió de conjunt d’aquest camp de la comunicació humana.

Comunicació no verbal

L’àmbit del cos humà («El cos és el missatge»)

Factors comunicatius de l’entorn

Aspecte físic de les persones

Postura i mo-viments del cos (cinèsica)

- Moviments del cap - Moviments facials: «la cara és l’espill de l’ànima» - La boca i els llavis: el somriure - Els ulls i la mirada: «la finestra dels ulls» - Gestualitat: «el ball de les mans» - Postures i canvis de postura - Altres moviments corporals

Comunicació tàctil, olfactiva i gustativa

- El contacte físic i la conducta tàctil - Signes gustatius - Signes olfactius

L’univers de l’espai (comportament espacial)

Dimensió temporal

- Distribució de l’espai - Territorialitat i efectes del territori - La distància interpersonal - Postura i orientació

El món dels objectes

- Distribució del temps - Control de la dimensió temporal

- La roba i les formes de vestir - El món dels objectes: joies, ulleres, tatuatges, etc.

- El medi natural - Habitatge i mobiliari - El cotxe - Petits objectes perso-nals

Elements lligats a la persona

Objectes artefactes associats a l’entorn



32

7. L’oral formal: criteris d’elocució estàndard

El nivell de formalitat, un dels elements caracteritzadors dels registres, condicionarà el tipus d'oralitat present en els textos teatrals. Així, els personatges, d'acord amb la situació comunica-tiva, simularan -de vegades- una conversa espontània i usaran un oral col·loquial; tanmateix, també poden aparèixer personatges que utilitzen un oral formal: un monòleg, una interpelació al públic, o bé personatges que simulen un paper on l'oral ha de ser formal: professor, conferenci-ant, metge, jutge, etc. Tot això molt relativitzat pel fet que estem davant un oral que té el seu origen en el text escrit i, per tant, la ficció i la realitat poden ser contradictòries o manipulades intencionalment per l'autor.

L'oposició entre el discurs oral col·loquial i l’oral formal es manifesta mitjançant les caracte-rístiques indicades en la taula següent:

Col·loquial Formal

1. S’utilitza en els gèneres específics de l’àmbit de la vida quotidiana.

2. Ús del canal oral espontani. 3. Gestió compartida: alta presència de marca-

dors discursius interactius. 4. To informal. 5. Importància dels elements paralingüístics del

discurs i dels signes no verbals. 6. Poca consciència i control escàs sobre el

comportament lingüístic. 7. Trencament de les regles sintàctiques con-

ven-cionals: redundància, l’el·lipsi, sintaxi simple, preferència per la juxtaposició i la coordinació

8. Relaxament fonètic i regularitzacions a nivell morfològic.

9. Lèxic específic: vocabulari limitat, abundants expressions fraseològiques, recursos de cre-ació lèxica molt productius.

10. Recursos expressius abundants: jocs fonè-tics i lèxics, paral·lelismes, metàfores i com-paracions, etc.

1. S’utilitza en els gèneres discursius dels àmbits no quotidians.

2. Comunicació oral planificada. 3. Gestió unipersonal: poca interacció i poca

presència de marcadors interactius.. 4. To formal. 5. Escassa importància de les dimensions paralin-

güística i no verbal en la interacció. 6. Control voluntari i conscient del comportament

lingüístic. 7. Manteniment de les regles sintàctiques con-

ven-cionals: poca redundància, absència d’el·lipsis, sintaxi elaborada, tendència a la su-bordinació.

8. Tendència a l’ús de les regles fonètiques i morfològiques pròpies de l’estàndard.

9. Lèxic específic: terminologia especialitzada en funció del gènere discursiu emprat, riquesa i precisió lèxica.

10. Recursos expressius específics del tipus de discurs: paral·lelismes.

8. El català col·loquial

Cal completar la informació sobre els criteris d’elocució estàndard i sobre el català col·loquial amb la lectura dels textos següents:

Secció Filològica (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua cata-lana, I. Fonètica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans [en línia] <http://www.iecat.net/institucio/seccions/Filologica/pdf/Proposta%20estndard%201.pdf>

Payrató, Lluís (2000): El català col·loquial i la conversa [en línia], Barcelona, Grup Promotor – Santillana <http://www.indexnet.santillana.es/rcs/_archivos/Documentos/lenguadoc/catala.pdf>

A. Teoria - uji.esperaire/textos/R16-tem4.pdf · centre d'atenció en l’estudi dels actes de...

Documents

Transcript of A. Teoria - uji.esperaire/textos/R16-tem4.pdf · centre d'atenció en l’estudi dels actes de...