Albert Bandura

Biografia Albert Bandura

És un psicòleg ucranià-canadenc de tendència conductual-cognitiva, va nèixer el 4 de desembre del 1925 a Canadà.

Va completar la seva llicenciatura en Psicologia a la Universitat de Columbia Britànica en 1949.

En 1953, va començar a ensenyar a la Universitat de Stanford.

Bandura va ser president de l’ APA en 1973 i va rebre el premi per les Contribucions Científiques Distinguides en 1980.

Context Històric

A la dècada de 1960, la psicologia va estar imbuïda de consideracions d’índole eminentment pràctica; els psicòlegs interessant-se molt poc pels processos mentals i possant l'accent exclusivament en la conducta (Conductisme).

A mitjanç de la dècada de 1970, va començar a estendre’s que l'experiència i la vida mental (els processos psíquics interns) era un objecte vàlid d'estudi per a la psicologia científica.

Va començar l'estudi dels fenòmens psíquics interns, conegut com paradigma cognitiu, per oposició al paradigma conductista dominant en la psicologia acadèmica durant bona part del segle XX.

La figura de l’autor a l’actualitat

En l’actualitat és sense cap dubte una de les figures vives més importants de la psicologia social, i segueix treballant a la Universitat de Stanford.

Imparteix nombrosos seminaris sobre la agressió i el canvi personal i social.

Les seves investigacions de la gènesi de la conducta agressiva han suposat sense cap dubte un gran avanç, superant les teories bioligicistes. Han obert un munt de possibilitats d’aplicació en totes les àrees de la psicologia social i sociològica.

Podríem classificar a Bandura, com una espècie d’ enllaç entre les teories de conductistes i cognitives.

Bandura amb la seva teoria del aprenentatge va donar una nova direcció a las perspectives de la psicologia social.

Les seves teories es basen:

Aportacions pedagògiques

Les persones no s’impulsen per forces internes ni són controlades, sinó que són modelades automàticament pels estímuls.

El funcionament humà s’explica quan el subjecte contempla la conducta d’un model.

Les conductes que donen resultats positius es retenen, les que porten al fracàs es perfeccionen o es descarten.

-

1.Les Interaccions Recíproques

2. Aprenentatge directe o vicari.

Les fonts son observar o escoltar als models en persones símbols o no humans. -Aprenentatge directe: Aprenentatge gràcies a la pròpia experiència. -Aprenentatge vicari: Aprenentatge gràcies a l’observació a les altres persones (models).

LES ACTIVITATS COMPLEXES S’APRENEN PER ACCIÓ I OBSERVACIÓ.

3. Aprenentatge i desempeny

A l’observar el model, l’individu adquireix coneixements que pot ser no es demostrin al moment d’aprendre. (muñeco bobo)

Procés de modelament. El modelament fa referència als

canvis conductuals cognitius i afectius que deriven de l’observació a un o mes models.

Aquest procés te 3 funcions:

3. Aprenentatge i desempeny

1.Facilitació de la resposta.-Els impulsos socials creen al·licients perquè

l’observador reprodueixi les accions.-No reflexa un veritable aprenentatge.

2.Inhibició i desinhibició-Inhibició: situació de veure els models castigats per

ensenyar certs comportaments, detindrà o evitarà que els observadors es comportin igual.

- Desinhibició: passa quan l’acte de veure als models realitzar activitats amenaçadores o prohibir sense patir les conseqüències negatives, porta a l’observador a fer la mateixa conducta.

3-Aprenentatge per observació.-Sorgeix quan es despleguen noves pautes de

comportament que abans de l’exposició de la conducta modelada, no tenia possibilitats d’ocurrència.

3. Aprenentatge i desempeny

Els models transmeten informació als observadors sobre les formes de generar noves conductes, amb els 4 processos següents:

Atenció: no es podrà aprendre per observació sinó es presta atenció.

Retenció: per poder reproduir una activitat una vegada desaparegut el model, és precís que les pautes de resposta puguin ser guardades a la memòria a llarg plaç.

La reproducció motriu: per reproduir una activitat cal tenir habilitats motrius.

La motivació i el reforç: la motivació afavoreix l’atenció i la repetició de la conducta observada.

3. Aprenentatge i desempeny

3.1 Factors que influeixen en l’aprenentatge per observació - Estat de desenvolupament.

- Prestigi i competència - Conseqüències Vicaries - Establiment de metes - Expectatives. - Autoeficiència - La eficàcia de l’adolescent

3.2 Teoria de l’observació. Bandura demostra que els éssers humans adquireixen conductes

noves sense un reforç obvi i fins i tot quan careixen de la oportunitat per aplicar el coneixement.

L’únic requisit pot ser que la persona observi a un altre individu, o model, per portar a la pràctica una determinada conducta.

El comportament no es desenvolupa exclusivament a través del que aprèn l’individu directament, sinó que també a través del que aprèn indirectament (vicàriament), mitjançant l’observació i la representació simbòlica de les altres persones i situacions.

4. La teoria de Bandura de l’aprenentatge social

Es Conductivista: Dóna una gran importància al reforç, i a incorporar el reforç vicari.

Es cognitivista: Al procés d’aprenentatge li dóna molta importància a la construcció del coneixement per part del subjecte.

Explica que s’aprèn no tan sols amb el que es fa, sinó que també observant les conductes de les altres persones i les conseqüències d’aquestes conductes. Perquè disposem de la capacitat per poder representar mentalment el que percebin.

És important distingir entre expectativa d’autoeficiÈncia i de resultat per entendre la perspectiva cognitiva Exemple: Un estudiant pot creure que fer una feina li portarà a aconseguir uns determinats objectius (expectatives de resultat), però no o fa perquè dubte de la seva habilitat per realitzar aquesta feina ( expectatives d’autoeficiÈncia).

Les expectatives d’autoeficiÈncia estan influïdes per:* Experiències pròpies (èxits i fracassos personals)* Experiències vicaries ( èxits i fracassos agents)*Experiències emocionals( ansietat front al treball)

Fragment d’un text significatiu del Autor

Albert Bandura, es va dedicar a fer preguntes a pares i fills sobre el comportament agressiu dels adolescents: Adolescents aggression (1950) i te 1 cert interès al resultat on els pares negar l’agressivitat als seus fills. Argumentant que a casa se’ls castiga quan el seu comportament no es el correcte. En el marc conductivista això encaixa a la perfecció. Els nens aprenen dels seus pares la conducta agressiva i l’utilitzen amb contextos diferents, els pares dons son els models a qui imiten els fills agressius.