Andrea Espinosa

Un institut. Progrés pel poble africà?

La paraula preferida dels polítics: solidaritat. La dels covards: ajuda. La dels

experts: evolució. Mentida! Ningú té una paraula assignada, el que es té és una

realitat. I al poble africà li ha tocat aquesta. Un món egoista, injust i estancat. Per

això requereixen solidaritat, ajuda i evolució. Però en cap cas hem de veure l’Àfrica

com un continent pobre, no. És una regió rica, molt rica en valors.

Davant un conflicte o un temor, no intenteu afrontar-lo? I si us sentiu petits perquè

no teniu recursos per solucionar-ho, oi que fugiu? Sí, n’estic segura. La por ens fa

actuar amb el cor i no amb el cap. Les emocions, en aquest cas, pesen més que la

raó. No obstant, hi ha sentiments més forts que altres. Escapolir-se del focus del

temor no és sinònim de felicitat, a vegades s’apropa més a un sentiment de

malenconia, que se’n diu nostàlgia.

En el cas del poble africà, defugir del recel és deixar enrere una terra, una llengua,

uns costums, una nació. Significa marxar del país per trobar un lloc millor per

viure. Pot semblar estrany que un lloc millor per viure sigui quelcom diferent a

l’indret en el qual hem crescut. Però és possible. De fet, la majoria dels emigrants

tenen l’esperança de trobar una part d’ells en un altre espai. Una part d’ells que és

la supervivència.

En la nostra cultura, canviar de residència, i més si significa canviar d’estat, és

símbol de poder, de vida, d’inconformisme. Per què veiem tanta diferència en el

mateix fet: marxar del país? Un cas ha estat per voluntat pròpia, els immigrants, en

canvi, per necessitat.

Andrea Espinosa

Sembla ser que no recordem que al segle XIX Espanya era un país emissor

d’emigrants. Emigrants que sortien al món amb un únic objectiu: canviar la seva

vida. Però des de principis del XX el nostre paper ha canviat, ens hem convertit en

una potència receptora. I no ens hem aturat a pensar que la sortida dels nostres

familiars cap a França, Gran Bretanya o Rússia durant els anys 50 va ser a causa de

la pobresa (sí, pobresa) que regnava al país. Ara, que Espanya es defineix com un

país desenvolupat, no veiem més enllà d’aquest món. Però sabeu què? Hi ha àrees, i

moltíssimes, que tot i haver transcorregut més d’un segle, segueixen en el mateix

punt de partida: en la misèria.

Evidentment necessiten ajuda per progressar, però aquesta no s’ha de basar en la

regulació de l’entrada d’immigrants. Tampoc en l’aprovació del dret de

reagrupament familiar o el dret d’asil. Tampoc en l’enviament de recaptes a

governs africans sense un projecte sobre el qual fer créixer el país. No. Res de tot

això. El que es necessita és voluntat per fer bé les coses. Tot i que ens sàpiga greu

dir-ho, s’ha de començar de zero. S’han de posar els fonaments per aixecar el poble,

la regió, el continent.

La base de tot és el coneixement, l’educació i el saber. Si es coneix es pot construir

tot el necessari per sortir endavant. Si es sap es poden canviar els errors per

iniciatives. L’escola és l’única via, tot i que sembli mentida, d’educar el futur. No

calen més riqueses, es necessita un edifici. Un edifici construït amb il·lusió, amb

esperança i confiança. D’aquesta manera no hi ha dubte que se’n sortiran, i no

només això, sinó que passaran de ser xifres d’analfabets, a aconseguir un futur

millor.

Andrea Espinosa

Des de petits s’han sentit orgullosos de nosaltres al veure que apreníem i hem

presumit de les nostres habilitats. Ara els toca a ells, no? Mai és tard.

Deixem de pensar en propostes per acollir els immigrants i per cobrir les seves

necessitats amb infraestructures espanyoles i pensem en la inversió que suposa un

institut a l’Àfrica. És costós, és clar. Però res comparat amb les vides que depenen

de les decisions del poder africà mal escollit. La mala gestió d’aquells pobles

suposa pèrdues humanes, cosa que amb el coneixement que ofereix un centre

escolar els alumnes seran al poder d’aquí a uns anys. És el mateix que dir que els

competents promouran canvis que portaran l’Àfrica a un món millor. Un món

millor que estarà dins la seva terra i no a milers de kilòmetres.

Així que tant difícil és deixar de mirar dins i fixar-se una mica en l’exterior? Les

millors solucions sempre s’han de trobar en els països desenvolupats? Un institut

en el Tercer Món farà més que un dret pels immigrants en el Primer Món. A més,

promoure l’educació al seu poble permetrà un desenvolupament fonamentat sobre

la seva ideologia, una ideologia diferent a la nostra.

Perquè ajudar als qui ho necessiten és el més important, però sempre s’ha de

buscar la millor solució, no la més senzilla o la més ràpida, sinó la que més efectes

positius aporti a tots els implicats. Així, els més reservats no seran acusats de

racistes ni els més protectors de xenòfobs. Els més avars no seran jutjats

d’egoistes. Però sobretot, els més perjudicats seran beneficiats, que és el més

important.

Andrea Espinosa

Així que ja sabeu, col·laborar implica fer-ho bé i la construcció d’un institut en un

poble africà és la millor manera de promoure el canvi, la millor manera de canviar

el futur, ja que encara hi som a temps.

Serem solidaris, ajudarem en el que calgui i aconseguirem evolucionar el vostre

país, tot per vosaltres, futurs afortunats.