ANTOLOGIA DE POEMES - girona.cat · Veo de ordinario una luz hermosa cuando estamos escribiendo,...
80
1 ANTOLOGIA DE POEMES AULA D’ESCRIPTURA (febrer-maig de 2014)
Transcript of ANTOLOGIA DE POEMES - girona.cat · Veo de ordinario una luz hermosa cuando estamos escribiendo,...
1
ANTOLOGIA DE POEMES
AULA D’ESCRIPTURA (febrer-maig de 2014)
2
SESSIÓ 1
SOBRE LA CREACIÓ POÈTICA
Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu
origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre. Per això, distingit amic, no sé de
cap altre consell si no és el d’endinsar-se en vostè mateix i apregonar d’on brolla
la seva vida. En aquesta deu trobarà resposta a la pregunta de si ha de crear.
Rainer Maria Rilke
La sinceritat i l’originalitat no tenen la més mínima importància en l’art. El que
has de fer és un bon poema, res més. Segurament si és un bon poema acabarà
tenint alguna cosa d’original. No tot, perquè no som més que un graó en una escal
que ve de molt lluny i va molt lluny, segurament.
Joan Margarit, entrevista al diari “Avui”, 23 de setembre del 2004
Veo de ordinario una luz hermosa cuando estamos escribiendo, manifestándose
esa luz unas veces sobre la mano, que parece da muestras de que la rige, otras
veces se manifiesta sobre el papel, junto a lo que va declarando la pluma. Otras
veces la veo sobre lo que ya queda escrito, algo desviada de la pluma y otras veces
veo un ángel.
Sor Isabel de Jesús, 1586-1648
Quant al sentit, és suficient que donem un cop d’ull al que hi ha al nostre propi
interior. Crec que tots hem passat per moments en els quals alguna cosa s’ha
destruït dintre nostre, alguna cosa amb la qual, ens agradi o no, hem de seguir
vivint... I potser és això precisament el que un dia torna a cantar al nostre interior,
encara millor que abans de ser una ruïna... ¿Es pot assegurar amb un
convenciment total que la destrucció no significa un nou punt de partida?
Jiri Kolár
Cuando escribir se convierte en obsesión que te acompaña por la calle casi como
una presencia tangible, que se estaciona junto a ti en los semáforos, impidiéndote
incluso ver el cambio de luces hasta que alguien, más libre sin duda, aprieta la
bocina desde atrás y te lanza algunas palabras especialmente delicadas, cuando el
deseo de escribir se instala en tu mente, la ocupa y la marca, entonces de nada
valen paraísos artificiales o no. La vida y la escritura son un mismo andamiaje
para alcanzar el vuelo. No hacen falta billetes ni promesas. las agencias de viajes
lucen su mercancía siempre para otras gentes. La tierra prometida para ti es el
desván más alto del deseo: palabras.
María Rosal
Cuando escribo no pienso en el lector ni en mi mismo, sino en lo que quiero
transmitir. Si tuviera que dar consejo a un escritor, lo animaria a retocar al mínimo
su obra. Llega un momento en que uno descubre sus posibilidades: su voz natural,
su ritmo.
El arte existe cada vez que leemos un poema.
Jorge Luis Borges
3
L’artista busca reconèixer-se en allò desconegut, espera trobar aquell punt de
suspensió que ens lliga a tot. Els grans artistes configuren una manera d’entendre
el món. El sentit de la fragmentació, de la multiplicitat, d’entendre que en un
mateix temps viuen diversos temps.
Octavio Paz ens diu que “l’invent més gran de l’home són els homes”. L’home,
per tant, si vol continuar essent-ho, s’ha de reinventar contínuament, i és en aquest
moment de recreació que intervé l’art. Shakespeare i Picasso ens han modificat.
Antoni Llena, artista plàstic
A partir de cierta edad, la creación poética no sólo requiere una violencia del
lenguaje común, sino también una cierta violencia del estilo propio, puesto que la
lengua poética de un autor acaba por cuajar en dialecto y a la vez limita sus
posibilidades de expresión y sus posibilidades de experiencia. Ahora, ¿hasta qué
punto resulta estéticamente eficaz esa violencia? ¿No equivaldrán en muchos
casos los poemas así escritos a una tácita petición de peras al olmo? He aquí un
tema que casi todo artista debe plantearse apenas rebasada la primera madurez: la
necesidad, y la dificultad, de ir más allá del propio estilo, cuyas inevitables
imitaciones empieza a tocar.
Jaime Gil de Biedma
Mai no he sentit la pruïja d’ésser immortal ni d’ocupar cap ratlla en els manuals de
literatura. Si he escrit i escric encara versos és per una pura necessitat interior, per
a fer patent a un altre el meu jo. Un cop aconseguit això, per què ha de preocupar-
me la immortalitat?
Rosa Leveroni
Capítols 2, 3, 4, 5 i 6 de L’art de l’escriptura de Lu Ji.
SOBRE LA POESIA
Poesia, això és, unitat.
Joan Maragall
La poesia és l’art de fer natural, necessària, la paraula.
Poesia és joc però foc, recerca però gràcia, coneixença però també transcendència.
Carles Riba
Paraula, acord perfecte, so / dels anys.
Clementina Arderiu: “Retrobament”, a Contraclaror
Amb el nom de poesia s’entenen dues coses ben diferents que, tanmateix,
s’uneixen en un cert punt. Poesia, en el sentit primer del mot, és un art basat en el
llenguatge. Però la paraula poesia, en un sentit més ampli i més vague, designa un
cert estat, un estat que és a la vegada receptiu i productiu.
Paul Valéry
La poesia és manifestació d’existència. Alguna cosa que brota i s’expressa. per
tant, el poema no expressa res, s’expressa a ell mateix. És a dir, existeix.
Francisco Pino
4
En poesia el principal és el que passa a dins. Això no vol dir que no expliquis
coses que passen a fora, però amb molt de protagonisme del teu interior.
Joan Margarit
La poesia és emoció recordada en solitud.
La bona poesia és el desbordament espontani de poderosos sentiments; i encara
que això és veritat, no hi ha hagut mai cap bon poema, sobre qualsevol tema, que
no fos produït per una persona que, a més d’estar dotada d’una sensibilitat
extraordinària, hagi pensat també intensament i profundament.
William Wordsworth
La poesia es podria descriure com una peculiar experiència de la soledat.
Joan Ferraté
La poesia és pensament del cos perquè ens invita a tocar, a veure i a escoltar el
món i s’aparta del que és abstracte, d’allò que només correspon al cervell.
W.B. Yeats
La poesia no és un deixar anar lliurement l’emoció, sinó una fugida de l’emoció;
no és una expressió de la personalitat, sinó una fugida de la personalitat.
T.S. Eliot
El acto creador es siempre un acto de amor. Entonces no hay un ego en el medio.
Hay un descubrimiento y una entrega, un intercambio que llena de gozo.
Clara Janés
Poesia: “L’entelament del món a l’obaga dels mots”.
Pere Gimferrer
SOBRE EL POEMA
El poema debe ser pues concebido y trabajado con simples palabras sueltas,
allegadas y ordenadas artísticamente, según los movimientos emotivos del poeta.
César Vallejo
El poema és el fruit d’un equilibri precari: experiència i innocència en plats
contigus. Jordi Doce
Un poema és un animal desconegut, la forma completa del qual no podem abraçar
amb un sol cop d’ull. La interpretació és una gàbia, però el poema no és mai a
dins. Elias Canetti
Así / -sentado frente al fuego / y dejada a la llama su hermosura-, / grácil,
resplandeciente, / da su luz el poema.
María Victoria Atencia
5
Un poema es algo que amplía la vida y que a la vez forma parte de ella. Igual que
hay árboles o hay muchachas, pues hay poemas. Si no existieran los manzanos no
pasaría nada. Lo mismo con Homero. Pero el mundo parece más humano porque
existe un manzano o porque existe Homero.
Eloy Sánchez Rosillo, entrevista a “El País”, 3 de juliol de 2004
RAINER M. RILKE
RESPIRAR... (Què és el poema?)
Respirar, oh invisible poema!
Constantment entorn del propi ésser,
espai còsmic pur per intercanvi. Contrapès
en què rítmicament jo m’acompleixo.
Única onada de la qual
sóc mar a poc a poc;
tu, el més amesurat de tots el mars possibles, -
guany d’espai.
Quants d’aquests llocs de l’espai foren
ja dins de mi. Hi ha més d’un vent
que és com fill meu.
Em reconeixes, aire, en altre temps ple encara dels meus llocs?
Tu, llisa escorça un dia,
corbesa i fulla dels meus mots?
Rainer M. Rilke (versió de Joan Vinyoli)
SOBRE EL LLENGUATGE POÈTIC
Pero ¿a qué sirve el lenguaje si no insinúa (invoca) lo imposible?
Emilio Adolfo Westphalen
Les paraules van ser màgiques en un principi i són tornades a la màgia per la
poesia. Joan Maragall
El llenguatge no té merament una funció comunicativa: serveix també per a
construir el que no existeix, per a suggerir el que és conegut, el que és sols pensat
o somiat. Carles Riba
El lenguaje es una música y una pasión.
Hay eternidad en la belleza. Lo dijo Keats: “La belleza es felicidad para siempre”
(A thing of beauty is a joy forever).
Jorge Luis Borges
Tallada, forjada, polida, la llengua poètica exigeix artesans hàbils que en coneguin
els secrets i la resistència. Però també, per la seva pulcritud i vivesa, exigeix
sorpresa, l’astorament de la mirada d’un infant.
Jordi Doce
6
SOBRE EL POETA
El poeta és un instrument del llenguatge, un artesà de la paraula, un mestre de la
llengua, i la poesia és la forma més elevada del llenguatge i, potser també, de la
vida.
Joseph Brodsky, Leningrad, 1940- Nova York, 1996) Premi Nobel als
47 anys.
El poeta és una boca que parla per ningú, per tot. Potser per res. El cas és que no
existeix: la seva personalitat són les seves paraules.
Samuel Beckett
El poeta gairebé no té pes específic: la seva existència és anònima, el seu treball
invisible, els seus fruits aparentment nimis. El valor del seu esforç està en la seva
gratuïtat. O dit d’una altra manera: si a vegades es lamenta de la indiferència amb
què són acollits els seus versos, sap també que aquesta indiferència és la font del
seu poder. Ningú exigeix ni demana el que escriu, si no és el lector que porta a
dins i que té alguna cosa de tots. (...) Cap poeta se sent o es pot sentir escriptor. La
poesia no és un ofici ni el poeta una mena d’oficinista, per la senzilla raó que no hi
ha producció assegurada: els poemes van i vénen, fruit de l’habilitat, l’atzar, i una
mica de voluntat. L’horari del poeta s’anomena disponibilitat.
Jordi Doce
Ser poeta no es una ambición mía; es mi manera de estar solo.
Eloy Sánchez Rosillo
Relació poesia-música
Per desgràcia o per fortuna, es POT escriure material que passa per poesia abans
d’haver estudiat música.
La qüestió és molt senzilla. Part del que un músic ha de saber es destina a escriure
amb paraules; no hi ha “lleis” especials o “diferències” en aquest sentit. Hi ha una
gran vastitud permesa al poeta quant a l’entonació. Un poeta pot ser tan magnífic
com Yeats i no saber distingir una nota d’una altra. (...)
L’escriptor de versos dolents és avorrit perquè no percep el temps ni les relacions
temporals i per tant no pot ajustar-los d’una manera interessant, amb síl·labes
llargues i curtes, pesades i lleugeres, i amb les diferents qualitats del so
inseparables de la paraula del seu discurs. (...)
El ritme és una forma ajustada al temps.
Ezra Pound, Tractat de mètrica
Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema.
Ha de ser el punt just. Hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però
hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d’on ve la musicalitat. (...) La
dissonància també existeix, en aquests casos.
Joan Margarit
7
POEMES QUE DONEN UNA VISIÓ SOBRE LA POESIA I SOBRE EL
POETA
Poesia
Un desig fosc:
balbuceig solitari.
L’estil? Anguila
que s’esmuny entre línies.
El sentit és silenci.
Narcís Comadira, En quarentena
La nit somia
riu avall de la lluna;
els morts, dins l’ombra,
comprenen les paraules
obscures del poeta.
Carles Riba, Del joc i del foc
A mitja veu
Cal, oh senyora de la flor i el floc,
més que no pas enginy i melodia,
el mot que un món implícit ens desnia:
més que cap llavi, l’esperit del foc.
Josep Carner
Els raïms immortals
V
Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d’ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyines.
Josep Carner
8
LU JI, L’art de l’escriptura (segle III)
II-Començament
Amb els ulls clucs escoltem
la música interior,
perduts entre preguntes i pensaments:
el nostre esperit corre
cap als vuit angles de l’univers,
la ment es llança a grans distàncies;
només llavors la veu interior
pot fer-se clara
mentre els objectes esdevenen numinosos.
Travessem
l’essència de les paraules,
n’assaborim la dolcesa.
És com caminar a la deriva
en un llac celestial
o immergir-se a les profunditats del mar.
N’obtenim paraules vives,
com peixos atrapats a l’ham
que salten de les profunditats.
Paraules clares,
com ocells abatuts per fletxes
llançades per núvols passatgers.
Posem imatges i paraules
enmig d’aquelles que no han estat recollides
per les generacions precedents.
Feia mil anys
que les nostres melodies
no sonaven.
Es baden les flors del matí;
ben aviat s’obriran els brots de la nit.
Passat i present es barregen:
l’eternitat
és en un instant.
9
III- Escollir les paraules
Comencem a escollir les paraules
reordenant els pensaments i les idees.
Cada tria està feta amb cura,
dictada pel sentit de la mesura.
Els pensaments obscurs s’ofereixen
a la llum de la raó;
els ecos ressonen fins a l’origen.
És com seguir una branca
per trobar el fullatge vibrant,
com resseguir un riu per descobrir-ne el naixement.
El poeta il·lumina l’obscuritat profunda,
i això significa convertir en fàcil
el difícil, o en difícil el fàcil.
Per això el tigre pot fer callar les altres feres,
i el drac dispersar en vols aterridors
els ocells espaordits.
Quan escrivim, el viatge
és a voltes fàcil i planer,
a voltes ardu i fatigant.
Apaivaguem les aigües fosques del cor;
collim dels pensaments profunds
el nom exacte de les coses.
El cel i la terra es poden capturar de forma visible:
totes les coses emergeixen
de l’interior del pinzell.
Al principi el pinzell
ens asseca els llavis, però ben aviat,
empapat, els banya.
La veritat és el tronc de l’arbre;
l’estil dóna un fullam bell.
L’emoció i la raó no són dues:
cal llegir cada matís del sentir.
Quan es troba la veritable alegria, es desvetlla el riure;
cada sospir s’identifica amb el dolor.
10
A vegades les paraules s’ofereixen espontàniament;
a vegades seiem en silenci,
mossegant el pinzell.
IV- Satisfacció
El plaer que experimenta l’escriptor
és el plaer dels savis.
Del no ésser neix l’ésser;
del silenci,
l’escriptor en genera una cançó.
En un metre de seda hi ha l’espai infinit;
les paraules són un diluvi
d’un petit racó del cor.
La xarxa de les imatges, un cop llançada, s’allarga
més i més; el pensament explora
sempre més al fons.
L’escriptor ofereix
el perfum de les flors fresques,
una abundància de poncelles que es baden.
Els vents forts alcen les metàfores;
els núvols s’aixequen
d’una selva de pinzells.
V- Llista de gèneres
Un escrit pot assumir
una forma qualsevulla entre mil,
i no existeix una disposició més justa que una altra.
Els moviments de la mà són mutables,
les seves formes són gairebé
impossibles de capturar.
Frases i paraules rivalitzen
entre elles,
però la ment és la mestressa.
Constret entre allò que viu i allò que no és nat,
l’escriptor lluita per conservar
profunditat i superfície.
11
Podem allunyar-nos del quadrat
o saltar el cercle mentre perseguim
l’única forma veritable d’una realitat.
La bona escriptura omple d’esplendor
els ulls del qui llegeix
i transforma en nítids els valors.
Si la paraula és confusa,
això no s’aconsegueix; només una ment clara
ennobleix la llengua.
La lírica (shí) articula
l’emoció muda i crea un teixit.
La prosa rimada (fu) presenta
els seus objectius amb claredat.
Les inscripcions (beí) demanen simplicitat.
Les elegies (leí) contenen
trames intricades de dolor, per això
han de manifestar el dolor.
Els poemes mmemònics (ming) han de ser senzills,
però també plens de significat.
Les exhortacions (chen) són incisives,
per això estan escrites de manera directa.
Els panegírics (song) són escrits de lloança,
però han de mostrar equilibri.
El tractat (lun) ha d’ésser subtil,
planer i acurat.
Els memorials (zou) són senzills i equànims,
però amarats de finíssima elegància.
La dissertació (shuo) ha d’ésser brillant
i astuta al mateix temps.
Encara que cada forma sigui diferent,
totes es contraposen a la deshonestedat:
cap dóna llicència a l’escriptor.
Per articular la raó
cal que parli l’essència de la llengua:
la verbositat significa manca de virtut.
12
VI- Sobre l’harmonia
Cada nova composició adquireix un aire particular,
però només després de moltes formes i variacions,
només quan hem après l’art de la subtilesa.
Les idees busquen una existència harmoniosa,
una entre moltes, a través d’una llengua
bella i veritable.
Els sons s’entrellacen i es barregen
com els cinc colors del brodat
que es revaluen l’un a l’altre.
Si és veritat que les emocions són sovint
capricioses,
la indulgència és autodestructiva.
Reconèixer l’ordre
és com obrir
la resclosa d’un riu.
No coneixe’l és com aferrar
la cua per governar el cap
d’un drac.
Quan l’obscuritat i la llum estan mal dosificades,
el resultat és sempre tèrbol.
13
SESSIONS 2 i 3
EL VERS. LA RIMA. EL RITME. L’ESTROFA. ALGUNES FIGURES
RETÒRIQUES
LA MÈTRICA. EL RECOMPTE SIL·LÀBIC
La mètrica estudia i classifica els versos segons el nombre de síl·labes que
tenen. En català, per fer el recompte sil·làbic comptem des de la primera síl·laba del
vers fins a l’última síl·laba accentuada d’aquest mateix vers. Podem trobar, així,
versos que, segons el nombre de síl·labes, es poden classificar en versos d’art major,
quan tenen 9 o més síl·labes, i versos d’art menor, quan tenen 8 o menys síl·labes.
Per exemple :
De grat aniri/a - Vers d’art menor (5 síl·labes o pentasíl·lab)
El vas recera la jaent despu/lla - Vers d’art major (10 síl·labes o
decasíl·lab)
àrid senyal de ton departiment/ - Vers decasíl·lab
LA CESURA O PAUSA DEL VERS
La cesura del vers és una pausa que hi ha en alguns versos d’art major, i que
els divideix en dues parts o hemistiquis. Cada hemistiqui actua com un vers en el
recompte sil·làbic. Podem trobar cesura en els decasíl·labs anomenats catalans
(4+6) usats bàsicament pels poetes catalans medievals (A. March), però també pels
poetes actuals (J.V.Foix), i en els versos alexandrins (6+6):
Si cal que encara et vegi, || lloc meu i fe primera,
6 + 6
(cada hemistiqui actua com un vers en el recompte sil·làbic).
FENÒMENS DE CONTACTE VOCÀLIC A L’INTERIOR DEL MOT
A l’interior del mot podem trobar diftongs o hiats. Parlem de diftongs quan
dues vocals passen a formar una sola síl·laba.
a) Diftongs decreixents quan les vocals i , u (no sil·làbiques) es troben
darrera d’una vocal sil·làbica (vocal que constitueix un nucli sil·làbic ella sola): noi,
pau, peu, pou...
b) Diftongs creixents quan les vocals i , u es troben a l’inici de mot o de
síl·laba, precedides o no de h (hiena, iot, joia) o formant part dels grups fònics gua,
qua, güe, qüe, güi, qüi, guo, quo: aigua, quatre, aigüera, qüestió, pingüí...
c) Triftongs quan entren en contacte tres vocals: la primera i la tercera són
vocals no sil·làbiques, mentre que la segona actua com a nucli de la síl·laba: siau...
d) Parlem de hiats o hiatus quan les dues vocals que entren en contacte són
totes dues sil·làbiques i formen, per tant, dues síl·labes diferents.
- Quan les dues vocals que entren en contacte no són i ni u àtones.
- Quan la i o la u àtones que inicien un mot van precedides de la vocal final
d’un prefix: re - incidir.
14
- Quan la i o u àtones es troben situades entre una consonant i una altra
vocal diferent de i o u: ri -e - ra, pa -ci - èn - ci - a.
- Quan l’accent o la dièresi ja ens marquen la destrucció del diftong i, per
tant, l’existència del hiatus: pa - ís , pa - ï -sos.
FENÒMENS DE CONTACTE VOCÀLIC EN MOTS DIFERENTS
Els contactes vocàlics en mots diferents es poden resoldre en:
a) Elisió quan una de les vocals en contacte queda elidida o suprimida:
Si cal que encara et vegi
[Ə] [Ə] - 6 síl·labes
L’elisió és freqüent quan les dues vocals són neutres, i també quan es troben una
vocal tònica i una vocal neutra: el contacte, en aquest cas, es resol a favor de la vocal
tònica:
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada (La poma escollida)
[ε]
b) Sinalefa quan les dues vocals en contacte formen una sola síl·laba :
i el cossiró decanta || abans que el pensament (Com les maduixes)
que es torna groga i vella || i encara fa perfum (La poma escollida)
c) Hiat quan les dues vocals en contacte es pronuncien en síl·labes diferents.
Els casos més freqüents de hiat són:
-Quan les dues vocals en contacte són tòniques.
-Quan hi ha una cesura o pausa: i el llaurador, fet ombra, || hagi deixat enrera
-Quan es produeix diftongació després de vocal:
i tu, cansada | i erta llunyania (L’altre enyor)
-Després d’un diftong que va seguit de vocal:
Si cal que encara et vegi, lloc meu| i fe primera (Si cal que encara et vegi)
LLICÈNCIES POÈTIQUES: AFÈRESI, DIÈRESI I SINÈRESI
Les llicències poètiques són aquells recursos que s’usen en determinats
versos per tal d’ajustar-se a la mètrica del vers.
L’afèresi consisteix en la supressió d’una síl·laba, normalment a principi del
mot, a través de l’elisió d’una vocal. Un apòstrof assenyala gràficament la supressió
d’aquesta vocal:
Per’xò la néta més petita, que és Pandara (Com les maduixes)
La dièresi consisteix a pronunciar en dues síl·labes les vocals d’un diftong o
a no fer una sinalefa habitual:
i per l’olor del pa sabria quina | és - vers alexandrí (12 síl·labes)
casa de cada | un dels tres flequers. - vers decasíl·lab (Fidelitat)
15
La sinèresi consisteix a pronunciar en una sola síl·laba dues vocals que no
formen diftong:
per a un dia solemnial
portar levita i copalta
en una festa oficial - versos de 7 síl·labes (L’orangutan)
TIPUS DE VERSOS
Versos d’art menor
Són els versos que tenen 8 o menys síl·labes:
Bisíl·lab : que em glaça
Trisíl·lab : pels camins
Tetrasíl·lab : del manescal
Pentasíl·lab : Oh trista teulada
Hexasíl·lab : ¿Vindreu encara, alades,
Heptasíl·lab : Deixa’m encara mirar
Octosíl·lab : altre cop el batre exaltat
Versos d’art major
Enneasíl·lab (9 síl·labes)
Decasíl·lab
El decasíl·lab és el vers per excel·lència de la tradició poètica catalana.
Habitualment, el trobem cesurat –és a dir, amb una pausa interna que divideix el
vers en dues parts autònomes a l’hora d’establir el recompte sil·làbic i el ritme,
anomenades hemistiquis. Segons on cau la cesura, podem parlar de tres tipus distints
de decasíl·labs cesurats:
a) El decasíl·lab cesurat a minore —dit així perquè el primer hemistiqui té menys
síl·labes que el segon. Estructura: 4 + 6. El primer hemistiqui té, doncs, quatre
síl·labes i, el segon, sis. D’exemples que presenten cesura masculina a la quarta
síl·laba, la nostra tradició lírica n’és plena. Ausiàs March, per esmentar tan sols el
poeta més reconegut, hi escriví els seus cants:
Veles e vents // han mos desigs complir,
faent camins // dubtosos per la mar.
La tradició de la cesura s’interrompé en els anys de l’anomenada decadència, per
influència forània, quan s’introduí el decasíl·lab a la italiana, no cesurat. En la
poesia moderna i contemporània s’ha donat un clar retorn al decasíl·lab clàssic amb
cesura —ja amb alguna presència de cesura femenina, és a dir, d’un primer
hemistiqui acabat en paraula plana o esdrúixola.
b) El decasíl·lab cesurat a maiore -el segon hemistiqui té més síl·labes que el
primer. Estructura: 6 + 4. Fou conreat per alguns poetes de la Renaixença:
Lo comte Tallaferro // timbes avall
davalla com lo núvol // del temporal. (Jacint Verdaguer)
16
c) El decasíl·lab cesurat a la mitjana –dit també cesurat a la cinquena: amb dos
hemistiquis simètrics de cinc síl·labes cadascun. Estructura: 5 + 5. Provinent de la
mètrica castellana —el vers de Arte Mayor—, fou ja usat per algun poeta a la segona
meitat de segle xv i, modernament, ha format part d’alguna composició:
Pollancs de la França || devora els camins,
pollancs de les prades, || pollancs dels jardins. (Josep Carner)
Hendecasíl·lab (11 síl·labes)
Alexandrí - Vers de 12 síl·labes, que pot o no tenir cesura :
Si cal que encara et vegi, || lloc meu i fe primera, (6+6)
que sigui un dia de tardor i a seny d’estels, (sense cesura)
Versos blancs i versos lliures
Versos blancs són aquells versos que tenen el mateix metre (decasíl·labs,
octosíl·labs, etc.), però que no rimen. A la següent estrofa de versos decasil·làbics,
pertanyent al poema Plany de febrer, els versos 1 i 3 no rimen. Són, per tant, versos
blancs:
Hi ha enmig del cel hostil la flor malalta
(el sol no sap encara d’escalfar).
Les ombres dels qui passen són tan primes
que un hom comença a creure que se’n va.
Versos lliures són aquells que no tenen rima ni tampoc una mètrica estable.
LA RIMA
Rima assonant i rima consonant. Rima masculina i rima femenina
La rima assonant és aquella que es produeix quan coincideixen només els
fonemes vocàlics des de l’última vocal accentuada fins al final del vers. En aquest
fragment del poema titulat Cançó de l’enamorada rimen només els versos parells
amb rima assonant:
Viu la meva enamorada 7 -
a la vora de la mar; 7a
la somio cada vespre 7 -
i la veig cada set anys. 7a [á]
Primer dia que la veia 7 -
una rosa li vaig dar. 7a
La rima consonant és aquella en què, a partir de l’última vocal accentuada
fins al final del vers, coincideixen tant els fonemes vocàlics com els consonàntics:
El Riu brillant, la Prada repintada 10 A [ád Ə]
contemplen, Àlber, ton fullam joliu. 10 B
-És verd -ha dit la teva mare Prada 10 A
-Oh no, d’argent -ha dit ton pare el Riu. 10 B [íu]
17
S’anomena rima masculina la d’aquells versos acabats amb paraula aguda:
Quan tornes a ta cambra eixint del ball
S’anomena rima femenina la d’aquells versos acabats amb paraula plana o
esdrúixola:
hi ha un turment i un delit a la vegada
COMBINACIONS DE LA RIMA
Versos apariats
Versos apariats són aquells versos que rimen en grups de dos. Una forma
concreta del vers apariat és l’anomenat rodolí, típic de l’auca:
Tothom n’ha sentides dir 7 a
d’aquest gran senyor Gaudí 7 a
que cada hora -no s’hi val!- 7 b
fa una cosa genial. 7 b
Rima creuada i rima encadenada
La rima creuada és aquella pròpia dels quartets o quartetes en què rimen el
primer vers amb el quart, i el segon amb el tercer:
Quan tornes a ta cambra eixint del ball, 10 A
hi ha un turment i un delit a la vegada : 10 B
el cruixit de la seda abandonada 10 B
i el llampegueig de joia del mirall. 10 A
La rima encadenada és aquella en què rimen el primer vers amb el tercer, i
el segon amb el quart:
Com ternyina que s’esfilagarsa 10 A
així se’n va tot el meu dol mesquí, 10 B
ara que arreu veiem esllavissar-se 10 A
la gota blava, deixondir-se el bri. 10 B
EL RITME Els versos es caracteritzen, entre altres coses, per la seva musicalitat, pel
ritme que els atorga la combinació de síl·labes tòniques i àtones dels mots col·locats
estratègicament formant un conjunt harmònic.
El ritme del vers es basa en l’alternança de síl·labes tòniques i àtones, tenint
en compte unes regles generals:
-No poden existir més de dues síl·labes àtones seguides.
-No poden existir més de dues síl·labes tòniques seguides.
-A part de l’accent final de cada vers que trobem a l’última síl·laba tònica
d’aquest vers, els altres accents poden ser distribuïts seguint pautes diverses que
vénen donades per l’alocució sintàctica: per la lectura que en fem d’acord amb els
accents lèxics que té cada mot, però també d’acord amb els grups sintàctics
obtinguts en la lectura.
18
Cal tenir present que els decasíl·labs solen tenir un accent fort a la sisena
síl·laba, però també poden tenir accents forts a la quarta i a la vuitena síl·labes, i a la
quarta i a la setena síl·labes. És molt més rar trobar accents forts a la tercera i a la
setena síl·labes, perquè això es considera una incorrecció.
El decasíl·lab anomenat italià no té cesura i s’accentua normalment a la
sisena i a la desena síl·labes, i després té accents menors en altres síl·labes :
tos endolats t’enyoren onsevulla
6 10
El vas recera la jaent despulla (Plany)
4 8 10
Aquest tipus d’alocució dóna un ritme binari al vers perquè es produeix una
alternança de síl·labes àtones i tòniques: AT AT AT...
Però també és possible trobar un ritme ternari (2 síl·labes àtones + 1 síl·laba
tònica). Per exemple, l’última part d’aquests versos decasíl·labs tenen ritme ternari :
La meva entranya, pi vell de la serra, : AT AT AAT AAT
més et desitja que el roure i el llor : TA AT AAT AAT
4 7 10 (El pi)
Els versos alexandrins amb cesura poden tenir ritme binari o ternari:
Si cal que encara et vegi, || lloc meu i fe primera, - ritme binari : AT AT AT
|| AT AT AT
amb botí de la mar, || amb presents de la terra - ritme ternari: AAT AAT ||
AAT AAT
O la combinació dels dos ritmes que enriqueix l’expressivitat del vers:
hi hauria acolorit , || un mercat de renom - ritme binari + ritme ternari:
AT AT AT || AAT AAT
Els versos de 5 i de 7 síl·labes combinen, usualment, ritme binari i ternari:
De grat aniria (vers pentasíl·lab): ritme binari + ritme ternari: AT AAT
Hi ha un xiprer vora l’ermita (vers heptasíl·lab): ritme ternari + ritme binari:
AAT AT AT
Els versos de 8 síl·labes solen tenir ritme binari:
Viuré, si em vaga encar de viure, : AT AT AT AT
supervivent d’un cant remot. : AT AT AT AT
Els peus mètrics provenen de la cultura grecollatina i mesuren els versos per la
musicalitat que s’aconsegueix combinant síl·labes llargues (les tòniques) i breus (les
àtones nostres). Els principals són:
-Amfíbrac: àtona - tònica - àtona. La lenta manyaga subtil de les flames (...)
-Anapest: àtona - àtona - tònica. Va passant entremig de sa gent adormida
-Dàctil: tònica - àtona - àtona. Com les figueres per gràcia (...)
-Iambe: àtona - tònica. De dins el pit covard els mots com un estol
-Troqueu: tònica - àtona. És quan dormo que hi veig clar
19
AGRUPACIONS DE VERSOS. L’ESTROFA.
Dins els poemes, els versos s’hi agrupen de formes diferents:
a) en una o diverses sèries llargues de versos de característiques comunes, el que
s’anomena tirades o tirallongues;
b) en unitats mètriques que segueixen una marcada regularitat i tenen un nombre fix de
versos, les estrofes;
c) ajuntant-se sense regularitat, en grups o blocs de versos, formant composicions
poètiques.
Algunes estrofes de versos isosíl·labs (del mateix nombre de síl·labes) són:
Tercet - Combinació de tres versos:
Només així s’esvalotés la terra! 10 A
Fossin així les ires i la guerra! 10 A
Tot riu, i encara, només d’esma, plou; 10 B
Quartet - Combinació de 4 versos d’art major:
Oh pluja, sorollosa com l’esparsa 10 A
d’un poeta guerrer, sona a desdir! - 10 B
Ja núvols es destrien per mirar-se 10 A
a l’aigüerol que es gronxa en el camí -. 10 B
Quarteta - Combinació de 4 versos d’art menor:
De grat aniria 5 -
per un viaró 5 a
on tu sola fossis 5 -
i cap d’altra, no. 5 a
Quinteta - Estrofa de 5 versos:
-M’he guanyat cada lloança, 7 a
cada crit d’admiració ! 7 b
Sóc el símbol de la França ! 7 a
I al corral, quan ve pitança, 7 a
jo l’estreno, gall que só. 7 b
Algunes estrofes de versos anisosíl·labs (de diferent nombre de síl·labes) són:
Quartet - Combinant versos d’art major amb versos d’art menor:
Que d’altres es capfiquin del Turc i son tropell 12 A
o els embolics d’Armènia; 6 b
avui la meva lira vol celebrar un capell : 12 A
ja sabeu quin, Eugènia. 6 b
20
ALGUNES COMPOSICIONS
El romanç, el sonet i la sextina
El romanç és una composició amb un nombre indeterminat de versos, que
són generalment de 7 síl·labes, i que rimen amb rima assonant en els versos parells,
mentre que els senars són blancs. A l’antologia hi ha un romanç de tema amorós i
amb clars ressons populars: Cançó de l’enamorada.
El romancet és el terme que és reserva per al romanç de cinc síl·labes, provinent
dels romancillos castellans.
El sonet és una composició d’origen italià que consta de 14 versos
distribuïts en dos quartets i dos tercets. Aquesta és la forma del sonet clàssic,
però també existeix el sonet anglès compost de tres quartets i d’una estrofa final
de dos versos. Antologia: sonets de William Shakespeare i sonet de Salvat-
Papasseit.
Sonets amb estrambot o coda: més de 14 versos (ja anteriors a Petrarca).
Sonets amb menys de 14 versos: el model de sonet de Guido Cavalcanti (segle
XIII) format per 12 versos (un sextet i dos tercets).
Demi-sonnet francès del segle XVI: 7 versos (un quartet i un tercet).
Curtal sonnet del poeta anglès Hopkins (segle XIX): 10 versos i mig, segons el seu
recompte basat en el ritme.
A l’antologia hi ha un tipus de sonet escurçat, el sonet de Pere Gimferrer.
PANTALONS LLARGS
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osca! osca! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i sóc infant encara, i no puc fer esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer què diria la gent…
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no –cavallet tot pintat,
campaneta daurada- i que us deixi al terrat.
Joan Salvat-Papasseit
La sextina és una composició de procedència trobadoresca, atribuïda a
Arnaut Daniel, i que fou utilitzada per Pretrarca. Consta de 6 estrofes de 6 versos
decasíl·labs, i d’una tornada de 3 versos, habitualment sense rima. Les 6 paraules
que acaben cada vers de la primera estrofa es van repetint a les estrofes següents i en
cada estrofa ocupen un lloc diferent. En la poesia catalana actual, la sextina ha estat
utilitzada, entre altres, per Joan Brossa i Maria-Mercè Marçal.
21
DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
S’han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l’aigua.
El julivert s’ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
avui no sembla la mateixa casa.
Creix l’orenga i s’enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l’aigüera vessunya un somni d’aigua
i plou desig a raig sobre la taula.
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s’amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dit de l’aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc la’igua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d’aquest foc que invoca l’aigua.
(Vindràs quan morirà l’hora més sola?)
La fruita perd l’aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i va ben sola:
desparo taula i nego dins de l’aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
Maria-Mercè Marçal, La germana, l’estrangera (1981-1984)
22
ALGUNES FIGURES RETÒRIQUES
FIGURES QUE INCIDEIXEN SOBRE LA FONÈTICA DEL VERS (figures de
dicció).
Al·literació - És la repetició de fonemes al llarg d’un vers:
[n] [z] : Relluen delitoses, endins, les prunes d’or (Les prunes d’or)
[g] [l] : i gorgola com mai el reguerol (Èxtasi del bou)
Onomatopeia - Consisteix en l’ús de mots que expressen fonèticament allò que
indiquen. Així, Carner amb el mot dringant aplicat a “novetat” ens parla de la
sensació alegre de conèixer coses noves i atractives:
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant. (Bèlgica)
Homofonia- Quan dues paraules tenen la mateixa fonètica, però significats
diferents:
Ara ha fet una maqueta
d’una església “maqueta”. (Auca d’una resposta del senyor Gaudí )
FIGURES QUE AFECTEN LA SINTAXI
Encavalcament - Quan la frase iniciada en un vers acaba al vers següent, de manera
que la pausa de final de vers no és tan marcada:
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò (Bèlgica)
Asíndeton - Supressió de les conjuncions coordinades, fet que accelera el ritme de la
frase:
¿Encar veuré (...) les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans? (L’altre enyor)
Polisíndeton - Repetició de les conjuncions coordinades:
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada. (La poma escollida)
Gradació - Enumeració progressiva de condicions, d’estats, etc., per tal de donar
una visió totalitzadora a la persona o cosa que es descriu. A El bon casador, el
protagonista va enumerant com voldria que fos la seva futura muller:
Si trobava alguna noia,
una noia del meu braç,
que tingués els ulls ben negres
23
o tingués els ulls ben clars,
que fos trista o fos alegre,
molt senyora o amb cabàs (...)
Anàfora - Repetició d’una o més paraules al començament del vers:
Viuré, si em vaga encar de viure, (...)
Viuré amb la cella corrugada (...)
Viuré dreçant-me com un jutge (...) (Si em vaga...)
Paral·lelisme sintàctic- Consisteix en la repetició de la mateixa estructura
sintàctica:
¿Són tristos que sospiren? ¿Són lladres que s’amaguen? (Núvol que passa)
(VC + Atribut + Oració subordinada / VC + Atribut + Oració subordinada)
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet. (La poma escollida)
Hipèrbaton - Consisteix en l’alteració de l’ordre sintàctic de la frase:
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan (Com les maduixes)
(V + CD + Subjecte + CCT)
la mare, penjarelles de foc posa en senalla (Les cireres ingènues)
(Subjecte + CD + V + CCLloc)
El·lipsi - Consisteix en la supressió d’algun element de la frase:
El fred ens fa temença, la negra nit (ens fa) horror, (La poma escollida)
Va la barqueta caminant pel mar
i la tartana (va caminant) per la carretera (Idil·li)
Perífrasi - És un circumloqui o rodeig que té normalment una finalitat estètica.
Carner veu el mar com “el gran ròdol d’escumes i escorrims”, al poema La peixera i
el dubte, i la mort com “l’hora fosca de la meva fi”, al poema Plany, o com “la nit
d’on vaig eixir”, al poema titulat Si cal que encara et vegi...
FIGURES QUE INCIDEIXEN SOBRE EL SIGNIFICAT (trops)
Sinècdoque - Consisteix en enumerar la part d’una cosa dient-ne el tot o, a l’inrevés,
donant el tot per la part . El poeta, al sonet El pi ens parla d’ell mateix referint-se a
la seva “entranya”. Ens dóna la part pel tot:
La meva entranya, pi vell de la serra
O bé fa referència als seus ulls i boca, com una part del tot:
Amb res mos ulls no feren pacte
ni va tenir ma boca tracte (Nabí)
24
Metonímia - Designació d’una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una
relació. A l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí, el poeta al·ludeix al piano a
través de la marca “Erard”:
-Cua Erard per a una dama-.
O les rodes del cotxe són anomenades “gomes”:
el mena un cotxet amb gomes.
O relaciona els paraigües amb les persones que els duen:
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres. (Bèlgica)
Comparació - Estableix una relació entre dos o més termes a partir d’una semblança
real o imaginària. Aquesta semblança s’indica mitjançant les partícules com o
semblar:
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes. (Com les maduixes)
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum. (La poma escollida)
Imatge - En el procés de metaforització podem establir una gradació que aniria des
de la identificació d’un element A amb un element B (A = B / A , B / A és B ),
fins a la metàfora pura. La imatge es dóna quan els 2 elements A i B són presents
en el vers i s’identifiquen. La imatge és també anomenada metàfora in praesentia:
A és B : Però mon esperit és la curculla (Plany)
A , B : L’aigua del riu, vidre lliscant, s’altera (Èxtasi del bou)
A = B : ell que mou el cap d’argent (Auca d’una resposta del senyor
Gaudí)
Metàfora - La metàfora pura o metàfora in absentia és aquella en què només apareix
el segon dels termes identificats. Al poema Les cireres ingènues, el poeta anomena
les cireres “penjarelles de foc”:
La mare, penjarelles de foc posa en senalla
La joventut és “el temps florit”:
I no et sabria péixer com en el temps florit (La poma escollida)
Els pescadors són “déus i desses de peu nu”:
Per molt de temps va haver-hi en tu
déus i deesses de peu nu. (Casa que fou de pescadors)
25
Al·legoria - És una successió metafòrica. Així, al poema Èxtasi del bou, hi ha una
identificació entre la bouada o ramat de bous i els núvols, i entre la rodona prada
llaurada pels bous i el cel. Aquesta doble metaforització es va descabdellant al llarg
del poema fins a convertir-se en al·legoria.
Sinestèsia - Consisteix en la unió de sensacions o impressions que provenen de
camps sensorials diferents:
ara que arreu veiem esllavissar-se
la gota blava, deixondir-se el bri. (Xàfec d’abril)
¡oh l’esvinçat en un gep de la terra
pel vent rogent, el vent blau, el vent d’or! (El pi)
Personificació o prosopopeia - Atribució de qualitats humanes a éssers inanimats:
La pineda gemegava (Cançó de l’enamorada)
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula. (Bèlgica)
Antítesi - Contraposició d’una paraula, sintagma o frase, amb una altra de sentit
oposat:
hi ha un turment i un delit a la vegada (Mai no és tothom content)
Cofada amb l’aparença d’un ample gel extern,
llanceu ardents sagetes. (El blanc capell desmesurat)
Sonet CXXXIV – PETRARCA (traducció de Miquel Desclot)
Pau no conec i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç; (paradoxa)
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.
Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.
Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.
Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, doncs, per vós.
26
Paradoxa - Expressió d’idees aparentment contradictòries, però que tenen un sentit
lògic. Jonàs, el protagonista de Nabí, viu amb neguit perquè ha de complir el
manament diví. Per això, el que fa és:
dormir com qui no dorm, menjar com qui no menja
La presència de la mort fa que el qui no creu en Déu es converteixi:
Ja sols resta la Mort, que és l’establera,
la fe del descreient . (Proximitat de la Mort)
Hipèrbole - Construcció que es basa en l’exageració deformadora de la realitat.
Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla (Les prunes d’or)
Si és ajagut, oh amiga, és tot un horitzó!
Si dret, tot un eclipsi! (El blanc capell desmesurat)
Interrogació retòrica - És una pregunta que no espera resposta, que té com a
finalitat acostar el lector al plantejament de les qüestions formulades per l’autor.
Qué hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor? (La poma escollida)
Si he perdut mon anell esponsalici,
com podràs reconèixer-me, Senyor? (Proximitat de la Mort)
Apòstrofe - Invocació directa a un ésser real o imaginari.
- Oh pluja, sorollosa com l’esparsa
d’un poeta guerrer, sona a desdir! (Xàfec d’abril)
Avui la meva lira vol celebrar un capell:
- ja sabeu quin, Eugènia. (El blanc capell desmesurat)
Ironia - Figura que consisteix a expressar el contrari d’allò que aparentment es diu.
És una forma de retret o de burla.
De tan magnànim estri no fou coneixedor
ni l’indi, ni l’egipci!
diu el poeta per referir-se al capell blanc d’Eugènia, la protagonista del poema El
blanc capell desmesurat.
27
SESSIÓ 4 - L’AMOR EN LA POESIA, 1
“Ah, enteniment, volentat!: lladrats, e despertats los grans cans qui dormen
oblidant mon amat”.
Ramon Llull, Llibre d’Amic e Amat
Fragment del Càntic dels Càntics:
Que n’ets de bella i d’encisadora,
oh amor, font de delícies!
La teva alçada és com una palmera,
els teus dos pits en són els raïms.
Jo he dit: “M’enfilaré a la palmera
i n’agafaré els raïms!”.
Que els teus pits siguin com raïms de vinya;
el perfum del teu alè, com el de pomes.
El teu parlar és com vi bo,
flueix dolçament damunt les meves carícies,
i regalima d’entre els llavis d’un que somnia.
SOTA EL MEU LLAVI EL SEU
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l’espatlla ben nua
ben blanca
l’ombra corba
incitant
de l’esguard:
encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!
Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Rosa Leveroni, Epigrames i cançons
28
ÚTER
Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies
SONET INTRAUTERÍ
Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves
llàgrimes, vull ser una veu -germinal.
Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la
flor suprema dels teus ulls.
Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un
amor, un si.
Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida,
pol·len del teu ventre.
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista (1979)
L’HORT PETIT
El matí magranós,
quiet a la mercè
de l’aire, ja es refia
del tot en els fruiters
de l’hort petit.
Empelta’m
de tu. Segrega’t. Tu, empelta’t
de mi.
Qui, ara, el tronc?
Qui la branca inserida?
Verticalment, la pluja
de foc; prenem-la,
meridians, immòbils, fins que
la vertical cedeixi cap a temps
de riu.
La barca
navega avall. Nosaltres,
un, aturats, aquí,
mirem, sentim, sabem.
Joan Vinyoli, El Griu
29
EL BANY
A l’aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M’hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L’agafo
pels flancs, amb besos l’asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d’aigua
que li queden pel cos evaporant-se
són crits d’amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l’excés d’aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se’m desboca quan la miro
dreta o jaient.
T’adoro
fins l’esquelet.
Joan Vinyoli, El Griu
Cant IV de L’espai desert (primers versos), de Pere Gimferrer:
Si l’amor és el lloc de l’excrement,
si, oferint-me nua i de quatre grapes, els dos globus de llum de les natges, tornes
els pits, com la llavor i l’arrel quan els ve el temps,
a la pesantor obscura de la terra, si aquests globus germinen com germinen els
astres
en el silenci blau de l’espai mut,
si fas teu el destí de l’animal, que veu, de quatre grapes, l’horitzó de l’hivern i
ensuma el foc dels boscos, tot resina i pinassa que es fa fum, amb gust acre a la
boca,
com quan furgo, amb saliva i amb dents, les fondàries boscoses i sagrades,
i un dard de llum, la llengua, al botó palpitant beu fosques llums,
i amb la torxa del sexe conec ara el país salinós,
i adés, quan t’has tombat, el fons dels llavis tebis i agredolços del forn on sóc u,
bategant amb els corrents i amb les marees i amb el soterrat ritme planetari,
i si un silenci nu ens lliura l’ésser
a la buidor de l’èxtasi (...)
Pere Gimferrer, L’espai desert
30
LA ROSA I EL VENTALL
Com qui no ho vol, amb sons esmorteïts,
digué la rosa al teu ventall un dia:
-¿Per què no fines en tan dolços dits?
Si em gronxessin a mi, m’esfullaria.
Josep Carner, El verger de les galanies
Igual que els déus em sembla que aquest home
és, que et seu al davant, aquest que ara
escolta, a frec, la teva veu, car parles
molt delicada,
i el teu riure agradós; de debò, dintre
del pit el cor em defalleix; si et miro
mal que sigui un instant, ni una paraula
no em ve a la boca,
car la llengua se’m trava, i una fina
foguerada la pell prest em recorre,
res no em veuen els ulls, i les orelles
totes em xiulen.
La freda suor em té, un tremó’ em guanya
de cap a peus, més lívida que l’herba;
que tinc la mort propera m’afiguro,
ben a la vora.
Mes cal sofrir-ho tot, perquè...
Safo, Obra Completa. (Traducció de Manuel Balasch)
UNA NIT
L’habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d’una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d’uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.
I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l’amor, els llavis
voluptuosos i rojos de l’embriagament,
rojos d’un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m’embriago de nou.
Konstandinos P. Kavafis, Poemes. (Traducció d’Alexis E. Solà)
31
VIII
Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d’ara un pou eixut;
l’esfera gira lentament i el temps
s’ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l’escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l’empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors del tot.
L’ombra de l’ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.
Miquel Martí i Pol, Estimada Marta
SHAKESPEARE – Sonet XLIII
(Traducció de Gerard Vergés- pàg. 45)
SHAKESPEARE – Sonet XLIII
(Traducció de Salvador Oliva- pàg. 129)
És quan acluco els ulls que hi veig més clar,
ja que de dia és tot de poc valor;
sols en somnis et gosa l’ull mirar,
quan brilles foscament en la negror.
L’ombra teva les ombres fa esplendents.
I, si així fulgeix l’ombra en l’ull tancat,
més brillaria enmig d’un sol intens,
vençut l’esclat del jorn pel teu esclat.
Els ulls, afirmo, hauria beneït
per mirar-te en un dia rutilant,
malgrat que l’ombra teva, cada nit,
creua els meus somnis i als ulls cecs roman.
Fins que no et veig, és fosca nit el dia.
Dia és la nit si el cor en tu somia.
Quan tanco les parpelles és quan hi veig més clar
perquè no veig res important durant el dia;
i és quan dormo que els somnis te’m deixen contemplar,
i l’ull, llum en la fosca, en la fosca irradia.
Doncs tu, que tens una ombra que a l’ombra fa claror,
i llum als teus ulls tancats la teva ombra irradia,
a plena llum sumant-hi la teva resplendor,
quina imatge més bella la teva ombra faria!
Com serien, em dic, feliços els meus ulls,
si et pogués veure a plena llum vivent del dia,
si en la nit morta la teva ombra, entre els garbulls
del son, cap al davant dels meus ulls cecs fa via.
Tots els dies són nit, quan no et puc veure gens.
I les nits són brillants quan, en somnis, tu véns.
32
SESSIÓ 5
L’AMOR EN LA POESIA, 2
(el desdoblament i la possessió amorosa):
POSSEÏT
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
CORDA
Tu ho has volgut,
que et trenes com un fil amb el seu fil
i retorces la corda.
Tant has lligat
que quan ella es redreça i se t’esmuny
te’n vas a brins amb ella.
Veus que ella pren
el mot que va ser teu i el porta a un altre,
i fins a un que odies.
Aquest seu gest
és forma en negatiu d’un gest que has fet.
Ets tan lluny, i te’l veuen.
I si et traeix,
fremiràs que has lliurat natura teva
i un home la penetra.
Li dónes goig
perquè en recobri goig un dels que tu
no vols conciliar-te.
L’últim estrip
serà de dir-te: “Tu que et fas l’estret,
qui ets? Vals tu més que ella?”
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies
33
A voltes el desig se’ns torna mut
i és un dard retardat a l’aljava
que els dies enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l’absència.
I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l’instant.
I t’abraço com si jo fos tu
que m’abraces com si fossis jo.
Maria-Mercè Marçal, Desglaç
NOIA DE MATINADA
Des del retrat oval en blanc i negre
em mires com un hoste
al gran llit de la cambra que fou teva.
Però sóc jo qui miro el teu esguard
de noia jove, mentre la campana
d’aquest poble de l’illa de Mallorca
em recorda com fuig la nit d’estiu.
Ens trobem fa molts anys a aquesta cambra
i sóc cada vegada més semblant
a l’absència teva, tu que fores
com les noies que avui, a prop d’aquí,
dormen en aquesta hora lenta i fosca.
La meva joventut
és només uns carboncles en la nit
d’un home gran que mira el teu retrat
i així cava en el buit un altre buit
sota el capçal del que va ser el teu llit.
Joan Margarit, L’edat roja
34
AUSIÀS MARCH (amor no correspost)
LXXXI
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
(pàg. 103 Piera: comentari)
I
Així com cell qui en lo somni es delita (pàg.84 llibre Piera)
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en ningun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mes del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mes, quan lo perd, s’esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e, com lo vol d’algun plaer servir,
li’n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me convé eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
35
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l’envejós consella.
Colguen les gents amb alegria festes... (relacionar-ho amb el sonet XXXV de
Petrarca)
XIII
Colguen les gents ab alegria festes,
2 lloant a Deu, entremesclant deports;
3 places, carrers e delitables horts
4 sien cercats ab recont de grans gestes;
5 e vaja jo los sepulcres cercant,
6 interrogant animes infernades,
7 e respondran, car no son companyades
8 d’altre que mi en son continu plant.
9 Cascú requer e vol a son semblant;
10 per ço no em plau la pratica dels vius:
11 d’imaginar mon estat són esquius,
12 si com d’hom mort, de mi prenen espant.
13 Lo rei xipre, presoner d’un heretge,
14 en mon esguard no és malauyrat,
15 car ço que vull no serà mai finat:
16 de mon desig no em podrà guarir metge.
17 Cell Texion qui el buitre el menga el fetge
18 e per tots temps brota la carn de nou,
19 en son menjar aquell ocell mai clou;
20 pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
21 car és un verm qui romp la mia pensa,
22 altre lo cor, qui mai cessen de rompre,
23 e llur treball no es podrà interrompre
24 sino ab ço que d’haver se defensa.
25 E si la mort no em dugués tal ofensa,
26 fer mi absent d’una tan plaent vista,
27 no li graesc que de terra no vista
28 lo meu cors nu, qui de plaer no pensa
29 de perdre pus que lo imaginar
30 los meus desigs no poder-se complir;
31 e si em convé mon darrer jorn finir,
32 seran donats termens a ben amar.
36
33 E si en lo cel Déu me vol allogar,
34 part veure a Ell, per complir mon delit
35 serà mester que em sia dellà dit
36 que d’esta mort vos ha plagut plorar,
37 penedint-vos com per poca mercè
38 mor l’ignoscent e per amar-vos martre:
39 cell qui lo cors de l’arma vol departre,
40 si ferm cregués que us doldríeu de se.
41 Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
42 que es pot be fer hom morir per amor;
43 creure de mi, que so en tal dolor,
44 no fareu molt que hi doneu plena fe.
Ausiàs March
PETRARCA
Sonet XXXV (pàg.80 llibre Desclot)
Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
No trobo altra defensa que els camins
per burlar l’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:
tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.
(Traducció de Miquel Desclot)
37
SESSIÓ 6- LA MORT EN LA POESIA
DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover, Cap al tard
PLANY (En la fi de Guerau de Liost)
El vas recera la jaent despulla,
àrid senyal de ton departiment.
Tos endolats t’enyoren onsevulla:
la llum els torba, no els respon el vent.
Però mon esperit és la curculla
on hi ha ta veu, per a mi sol brunzent.
La mort ens deixa, amb sa corbada fulla,
a mi, ferit, i ton secret, vivent.
D’ara endavant, mentre el meu dia duri,
de tot un caire no sabré florir;
i no podem, per més que el fat en curi,
jo del tot viure, tu ben bé morir;
ni vindrà marciment al teu murmuri
fins l’hora fosca de la meva fi.
Josep Carner, La primavera al poblet
38
Sempre darrera
els ocells invisibles
de l’esperança.
Fins on ha anat, aquesta
vegada, que no torna?
Carles Riba, Tankes
DES DEL MATEIX TEATRE
Sé com encara,
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?
Salvador Espriu, El caminant i el mur
Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.
Màrius Torres, Poesies
39
XXV
I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S’encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l’antiga por.
I m’encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s’obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.
Salvador Espriu, Final del laberint
EL PERFUM DE LA MALVA
Les arrels de la malva que ha florit a la quintana es lliguen amb les de
la figuera del marge i així, entrellaçant-se per sota terra unes amb les
altres, cap a l’aulet i el cementiri. L’esclat lila em mostra que el poble
-l’hort, la gent, la llum- som la vida dels difunts; i ho veig tot tan ben
entreteixit que endevino els morts pertot arreu, no solament en els
remolins de la pols o la cendra de la llar.
Els morts han retornat amb el cant de la tórtora
i el perfum de l’orenga, dintre els ulls de les noies
són dòcils com arrels i llavors d’avellanes,
hores i dies passen nodrint la gla i la poma
i es perden camí avall amb fulles de figuera.
A l’albada són llum amb Venus i amb el Sol,
pels roures aire groc, vermell pels cirerers;
i a la nit van com somnis que al cel sembren ginesta.
Els morts van per la terra, roden com tramuntana,
zumzegen amb les ones, murmuren amb les fulles.
Són pau, amor que ve dels pares,
arrels del cep i calma.
Francesc Prat, Larari
40
QUÈ FARÀS TU, DÉU...
Què faràs tu, Déu, quan jo mori?
Sóc el teu càntir (quan em trenqui?)
Sóc ta beguda (si em malmeto?).
Ta vestidura sóc i el teu mester,
perdràs el teu sentit quan jo deixi de ser.
Després de mi no tindràs casa
on et saludin mots íntims i càlids.
I caurà dels teus peus plens de fatiga
la vellutada pantofla que jo sóc.
Et fugirà el teu gran mantell.
El teu esguard, que jo amb la meva galta
calenta acullo com amb un coixí,
vindrà i em buscarà temps i més temps-
i a la posta de sol en el faldar
d’estranyes pedres anirà ajaient-se.
Què faràs tu, Déu? Jo tinc por.
Rainer M. Rilke, Llibre d’hores (Versió de Joan Vinyoli)
EN MORIR-ME UNA MOSCA JO SENTIA BRUNZIR
En morir-me una mosca jo sentia brunzir.
A la cambra, el silenci
era com l’aire en calma, que s’atura poc temps
entre un bleix de tempesta.
Entorn de mi ja eren eixuts els ulls
i l’alè es deturava
esperant l’escomesa darrera, quan el Rei
ja es veu dintre la cambra.
Vaig llegar els meus records i vaig signar,
cedint totes les coses
que jo pogués tenir. Va ser llavors
que volava una mosca
amb brunzir blau i incert,
entre mi i la llum viva;
i després les finestres es van anar esborrant
i després veure’m veure no podia.
Emily Dickinson (Versió de Marià Manent)
41
Quan tots els altres eren a missa
nosaltres dos pelàvem patates i jo era tot d’ella.
Les deixàvem caure una a una i trencaven el silenci,
com l’estany que llagrimeja de la barreta del soldador:
entre nosaltres s’establien benestars freds, coses a compartir
que brillaven en una galleda d’aigua clara.
I n’hi tiràvem una altra. Petits esquitxos delectables
de la feina de cadascun que ens retornaven als sentits.
De manera que quan el capellà al costat del llit
anuncià a so de bombo i platerets les pregàries pels difunts
i alguns van contestar mentre d’altres ploraven
jo vaig recordar el seu cap inclinat vers el meu cap,
el seu alè al meu, els nostres ganivets llisquents regalimant...
Mai no vam tornar a estar tan a prop en tota la vida.
Seamus Heaney, La llanterna de l’arç (Traducció de Francesc
Parcerisas)
VA SER UNA NIT
Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front;
va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions
42
MORT
Ni la por ni cap esperança
no vetllen l’animal que mor;
l’home espera la seua fi
esglaiant-se,esperant-ho tot;
i moltes vegades ha mort,
i moltes vegades ha tornat a alçar-se.
Davant dels assassins
l’orgull de l’home ferm
respon a l’últim
alè amb l’escarni; la mort
la coneix per dins –l’ha creat
l’home, la mort.
W. B. Yeats (Traducció de Patrícia Manresa i Albert Roig)
NO ÉS MORIR EL QUE ENS FA MAL
No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.
Però morir-se és cosa diferent,
com darrere la porta recollida:
és el costum del Sud, quan va l’ocell,
abans que arribi el gebre,
a unes terres millors. Nosaltres som
com els ocells que es queden,
els tremolosos al portal del mas,
que una engruna demanen,
donada avarament, fins que la neu,
pietosa ens empeny, ens mou les ales.
Emily Dickinson (Versió de Marià Manent)
43
Cant V (fragment)
Associo la pluja amb els morts. Ve molt lenta,
amb els nards i els tubercles, amb la fredor del lliri
i amb els grumolls pastosos de la terra llaurada,
amb les nerviacions de les fulles, amb les ombres
i amb el vol de la guatlla i amb el crit del mussol.
Terra endins, temps endins, al cor del fang,
¿qui en sap res? Ells esperen, perquè aquest és el cicle
de la fecunditat. La destral, enterrada,
lluu amb argent més viu, amb un foc mineral.
I és aquesta la llei. La pluja renta els solcs
de rodes a la terra, de tants carros que foren,
i les petjades d’homes i cavalls. Un tel grisós i líquid,
una claror ofegada, com d’acer fosc i opac,
damunt la terra xopa. ¿No sents aquestes veus,
les rialles de noies un migdia d’agost?
¿No veus aquesta brusa vermella? Com l’arrel,
una mà encara burxa la terra humida, uns dits
engarfiats, ressecs, de pell eixarreïda
i de paper d’estrassa. No, la pluja no arriba
fins aquest regne. Cau molt lentament, coneix
amb pietat profunda el tronc de l’olivera
i poleix l’asperesa cantelluda del roc,
i, a la llacuna, esbrava les aigües pantanoses,
colèriques de fum, i humiteja el recer
de la guilla, i el cau del conill, i el niu del rossinyol.
No hi arriba, però, sota el fang amarat,
sota el terròs d’humilitat porosa,
de paciència i de llum, al més fosc regne,
al país de rancúnia i sequedat dels morts,
que encara allarguen mans hostils, ferruginoses,
dents corcades i sexes erectes i convulsos,
momificats, i amb avidesa d’ungles i de pols
s’esgarrapen la pell. ¿Volen haver-nos
o demanen només de tornar a ser? ¿Demanen
crispació i tremolor i dolor?
¿És que potser demanen la incertesa
diària, el sentir-se sacsejat pel desig,
el cop de maça de l’esglai, la fúria
del domini i la por de la desfeta?
¿És que gosen potser voler reviure?
Pere Gimferrer, L’espai desert
44
SESSIÓ 7- EL PAS DEL TEMPS I EL RECORD EN LA POESIA
Llum de setembre.
Trenco un brot de fonoll.
Tornen de pressa
estius perduts, calitges
d’esmorteïts desigs.
Narcís Comadira, En quarentena
MALA MEMÒRIA
La paret era de carreus enormes
i emblanquinada amb calç blavosa. El llit
(una gran baluerna, reparada
amb llates d’una caixa de conyac)
arrambat a la pedra, era un cavall
de toros, que abocava les entranyes:
dos matalassos de panolla, gris
el de sota i vermell el de damunt,
mal coberts pel llençol emmascarat
de pols i de betum, car les sabates
no es creu que facin nosa per l’amor
de preu més baix. La noia que venia
dins d’un alvèol d’aquell poble gòtic
el seu cos poc format, rudimentari
com la plebs, molt antiga i molt moderna,
parlava amb accent xava, i era trist.
Diu que es deia Victòria. Tenia
una foto del seu promès, i dues
només, de seves: una als catorze anys,
l’altra de passaport.
No sé què fer-ne,
com la barra de lacre que ens ve als dits
quan regirem un escriptori vell
dins l’alta nit, mentre s’esquerda un gall.
Gabriel Ferrater, Les dones i el dies
ANIVERSARI
Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.
Gabriel Ferrater, Les dones i el dies
45
IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
pels clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Salvador Espriu, Cementiri de Sinera
NO TRIGARÀ L’ESTIU
No trigarà l’estiu.
Les dames, amb ombrel·les,
els senyors errabunds amb el bastó
i amb nines les noietes,
escamparan color al paisatge pàl·lid,
com si allí resplendís un ram de flors,
per bé que el llogarret en la llum grisa
avui s’hagi reclòs.
Els lilàs, ajupits tantes anyades,
la púrpura feixuga gronxaran;
i no menysprearan pas les abelles
la cançó que els seus avis van cantar.
La rosa de bardissa s’enrogirà en la boira
i l’àster al turó
oferirà una moda perdurable
i vindran gencianes, lluint el seu fistó.
Fins que l’estiu el seu miracle es guardi,
ben plegat, com les dones el seu vestit; talment
el clergue desa els símbols
després del sagrament.
Emily Dickinson (Versió de Marià Manent)
46
UNS ALTRES PEUS PEL MEU JARDÍ CAMINEN
Uns altres peus pel meu jardí caminen,
uns altres dits remouen el terròs;
un trobador, que a l’om es deturava,
va descobrint l’indret on m’estic sol.
Hi ha uns altres infants que juguen a la prada
i una altra gent cansada, dessota, té el son greu.
I, pensativa, torna encar la Primavera
i, puntual, la neu.
Emily Dickinson (Versió de Marià Manent)
VAIXELLS
Ferros blancs travessaven la nit
i el vent de coberta apagava
les llums d’aquell port.
Recordo un petit camerot a les fosques,
l’ull de bou que s’obria al cel carmí fosc.
Aquell to vinós de la lluna a l’estiu.
Torno a veure el que ja no existeix,
el port de quan era un infant
i les proes tan altes, ferro blanc en el mar.
Sóc fora al balcó, mirant aquest cel estrellat
que es mou en silenci,
molt lent, com un altre vaixell.
Joan Margarit, L’edat roja
GENER A LLANÇÀ
Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.
El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.
47
M. Àngels Anglada, Arietta
L’ARBRE DE LA INNOCÈNCIA
Era l’arbre benèvol, el dels ocells de març;
hi dormia bressat per les branques hercúlies
i la parla profusa de les fulles
sobre les aigües noves de l’estany.
Ha passat molts temperis, com en un orgue enorme
han bramat tots els vents dins del brancam
i amb penes i treballs ha retingut la fronda.
Però ara l’arbre pàl·lid ja no canta,
ja no abraça la pluja apressada de maig,
ja no gronxa els ocells latents en la penombra
i declina, vençuda, l’arborada
sobre les aigües mortes de l’estany.
Ja no sou, velles branques, els braços atmosfèrics
que tocaven el cel de la innocència.
Sou l’esquelet immens de la infantesa.
Quim Español, L’arbre de la innocència
QUAND VOUS SEREZ BIEN VEIELLE
Pierre de Ronsard
QUAN SIGUIS VELLA
(Traducció de Marià Villangómez Llobet)
Quand vous serez bien vieille, au soir à la chandelle,
assise aupres du feu, devidant et filant,
direz chantant mes vers, en vous esmerveillant,
Ronsard me celebroit du temps que j’estois belle.
Lors vous n’aurez servente oyant telle nouvelle,
desjas sous le labeur à demy sommeillant,
qui au bruit de mon nom ne s’aille resveillant,
benissant vostre nom de louange immortelle.
Je seray sous la terre et fantôme sans os
par les ombres myrteux je prendray mon repos:
vous serez au fouyer une vieille accroupie,
regrettant mon amour et vostre fier desdain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain:
cueillez dés aujoudhuy les roses de la vie.
Quan siguis vella i grisa, i bequis ensonyada
vora la llar, abaixa aquest llibre i llegeix-lo
a poc a poc, i pensa en l’esguard dolç que abans
tenien els teus fills, i en llurs ombres profundes.
Quants amaren els teus moments de gràcia alegre
i la teva bellesa amb amor fals o ver,
però un sol home amà l’ànima pelegrina
en tu, i amà les penes del teu mudable rostre.
I ajupint-te damunt els roents capfoguers,
murmureja, un poc trista, com l’amor s’escapava
i per dalt les muntanyes es passejava, amunt,
i escondia la cara dins un eixam d’estrelles.
48
QUAN SIGUIS MOLT VELLETA
(Traducció de Pere Rovira)
Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.
I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.
Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,
lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.
ELS RECORDS (PÀG. 195, 1A PART)
Estels errants de l’Óssa, no em pensava
tornar com sempre feia a contemplar-vos
sobre el jardí patern guspirejants,
ni a parlar-vos darrere les finestres
d’aquesta casa on vaig viure de nen
i on vaig veure la fi de tota joia.
Quantes faules i imatges aquells dies
em va crear a la ment el vostre aspecte
i el dels estels que us són companys! Llavors
que, assegut en silenci damunt l’herba,
jo podia passar gran part dels vespres
mirant el cel mentre escoltava el cant
remot de la granota a la campanya!
I la lluerna errava per les bardes
i en els bancals, i al vent mormolejaven
els viaranys flairosos i els xiprers
enmig del bosc; i sota el sostre patri
sonaven veus alternes, i el tranquil
feinejar dels criats. Quants pensaments,
quants somnis dolços m’inspirà la vista
del mar llunyà, de les blaves muntanyes
que d’aquí veig i que un dia pensava
poder creuar, móns amagats, arcana
felicitat fingida en el meu viure!
Ignorant del meu fat, quantes vegades
la meva vida dolorosa i nua
de grat no hauria amb la mort canviat.
49
Giacomo Leopardi (Traducció de Narcís Comadira)
IMITACIÓ (pàg. 319)
Lluny de la teva branca
tu, pobra fulla fràgil,
cap on vas? –D’aquell faig
on jo vaig néixer me n’ha tret el vent.
Giravoltant, al vol,
dels bosc a la campanya,
de la vall ara em porta a la muntanya.
Amb ell perpètuament
vaig pelegrina, i ja res més no sé.
Vaig on va tota cosa,
on va naturalment
el pètal de la rosa,
la fulla del llorer.
Giacomo Leopardi (Traducció de Narcís Comadira)
IL·LUSA JOVENTUT (Pas del temps)
Joventut, innocència, il·lusions,
edat sense mancança, segle d’or!
Quan ja sou escolats
és costum de plorar-vos
com un bé que s’ha fos.
Jo sé que fóreu, tanmateix, un mal.
Sé que no fóreu foc, sinó pur glaç,
càndides fes de la meva noiesa,
sota el mantell de les quals jo vaig viure
com una soca colgada en la neu:
tronc verd, cobert de molsa,
ric de saba i estèril.
Ara que, extenuat i corroït,
lliure ja de vosaltres, he seguit de llampada
els meus dies florents
i veig espars per terra
el poc fruit que han llevat,
ara que he conegut la meva sort,
no demano quina és. Tan apressada
fuig la vida que tota sort és bona
per a tan breu jornada.
Només em planyo de vosaltres,
primers enganys.
Vincenzo Cardarelli (Traducció de Miquel Desclot)
50
SESSIÓ 8 - EL PAISATGE EN LA POESIA
EL MEU CARRER
Pel meu carrer passa una gent estranya,
homes i dones, cadascú amb el feix;
pel meu carrer, que és dalt de la muntanya,
corren les aigües i molta herba creix.
Cada passant és abordat pels gossos,
pels rondadors i els sorruts guardians;
de tota porta van eixint caps rossos,
infants petits i altres vailets més grans.
Al fons de tot, quan el carrer davalla,
s’albira el mar amb sa lluor d’argent,
el nostre mar barceloní que calla
i és oblidat de tanta bona gent.
És cosa rara si algun carro hi puja;
només sé d’un que ve cada matí
i passa a l’hora en què el dormir ja enuja
i és dolç el dringoleig que els ulls fa obrir.
Tothom, com a pagès, s’hi diu bon dia,
perquè tots semblen coneguts de temps;
s’hi senten cants de gall, crits d’establia
i fins i tot manta sentor de fems.
Però és el vent, que d’entrebancs no cura,
del meu carrer el passejador fidel:
ell ve rabent, sols un moment s’atura
i des d’aquí llança son clam al cel.
Clementina Arderiu, L’alta llibertat
(relacionar-lo amb “Casa que fou de pescadors”, de Josep Carner)
51
El paisatge vist a través d’uns ulls d’enyor:
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d’estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d’on vaig eixir.
Josep Carner, Llunyania
ENYOR
Quan es perden els ulls en el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra l’or pacífic del capvespre,
oh, quin enyor ens ve!
Hi ha dies que les ànimes s’escapen
al floc de núvol, en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.
El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Quina incertesa el caminal on som!
Oh bla sojorn, oh quietud bressada
que la vida interromp!
Josep Carner, L’oreig entre les canyes
TARDOR A VILADRAU
Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí
té un fregadís d’abril, de sedes oblidades.
Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d’or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: “Res no mor”.
Fins al peu dels grans cedres es daura l’ombradiu
d’aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
52
“La vida passa, es fon, i torna, i brilla”.
Marià Manent, El cant amagadís
L’OLIMP
El comandant de vol informa:
“A la seva esquerra la muntanya de l’Olimp”.
I ens aboquem tots a les finestrelles
i amb el dit ens apressem a assenyalar-lo
als qui encara no l’havien vist.
I després de l’admiració primera
i d’alguna càmera que amb el zoom l’ha retratat,
tornem al catàleg de perfums del Duty Free
o al suc de taronja químic servit en got de plàstic.
Ens hem acostumat a veure el que de debò desitgem
lluny, petit, i al fons d’un paisatge amb neu al cim
i inaccessible.
On anem que ens n’allunyem?
Manuel Forcano, Corint
Condueixo amb parsimònia per carreteres estretes i desertes, atent al paisatge
tardoral: ondulacions suaus, boscos i conreus, feixes esglaonades, un mas a redós
d’un alzinar, el petit poblet -només dues teulades i un campanar.
M’aturo vora un camp. Tot l’or de la tarda sembla acumular-se, rutilant, en la terra
capgirada i humida.
En la llaurada,
el tractor desenterra
la llum d’octubre.
...................................................................................................................
Passejo vora l’estany, tot jo ple de fred i de llum.
Sota el cel blau,
enllà de l’aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.
J.N. Santaeulàlia, La llum dins l’aigua
RIERA SECA
Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s’han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l’aigua baixada i ja només es veuen,
53
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d’una ruïna.
Antoni Puigverd, Curset de natació
LA ROSA
Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però
que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat fer-te malbé; que t’he
esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he
respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres,
amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens
coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no
m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et
donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la
teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les
cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania!
M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu
rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un
toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista
SALZE
Vaig créixer en un silenci d’arabesc,
en una cambra fresca d’infants del jove segle.
No m’abellia pas la veu de l’home,
però copsava bé la veu del vent.
Estimava bardanes i ortigues,
més que cap altra cosa el meu salze de plata,
bon companyó, tota la meva vida,
que, amb la seva brancada ploranera,
el meu insomni ventallava amb somnis.
Qui ho havia de dir: doncs l’he sobreviscut!
Allà resta la soca i, amb les veus més estranyes,
altres salzes hi parlen
dessota aquests cels nostres. I jo callo...
I és com si se m’hagués mort un germà.
Anna Akhmàtova, Poema sense heroi
54
ENS PLAU EL MARÇ. PORTA CALÇAT DE PÚRPURA
Ens plau el març. Porta calçat de púrpura:
és nou i ben plantat.
Per al marxant i el gos bon fanguisser prepara
i els boscos va eixugant.
La llengua de la serp coneix quan ell s’acosta
i la pell li dibuixa suaument.
I tan fort és el Sol, tan a la vora,
que és càlida la ment.
Ell tots el altres mesos anuncia.
Fóra bell de morir,
amb ocells blaus volant com a pirates,
sota aquell cel anglès que sol tenir.
Emily Dickinson (versió de Marià Manent)
DIA DE TARDOR
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer el vent per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà mentre les fulles giravolten.
Rainer M. Rilke (versió de Joan Vinyoli)
55
SESSIÓ 9 - LA CREACIÓ POÈTICA EN LA POESIA
POEMA
Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.
Narcís Comadira, L’art de la fuga
LA TASCA DEL POETA
1
Escriure a poc a poc
-traços blancs sobre negre-,
al paper de la fressa,
paraules de silenci.
2
De pressa, esbardellar
-traços vermells de sang-
tèrbols silencis còmplices
amb paraules de crit.
Narcís Comadira, L’art de la fuga
EL JARDÍ DE NAUSICA
Homenatge a Marià Villangómez
El mot damunt del mot s’empelta i riu.
Cap paraula no es mor que no en floreixi
una altra al seu costat, de terra i d’or.
Suau com préssec, aspra d’aranyons,
bessons d’ametlla, cireres enceses...
Passejo entre els versos, mot a mot,
flairo l’aroma alhora tendra i seca.
Les mans allargo a la pomera en flor
i en fruita saborosa del poema
i en volen, cel amunt, ocells innúmers.
56
“Enllà veuen el mar que els alts penyals afronten”.
M. Àngels Anglada, Arietta
TARDOR
La pollancreda es torç a l’hora crua
que el vent, ple de venjances, la malmena;
i va deixant, en incomptable ofrena,
un plor d’argent sobre la terra nua.
Hores d’amor amb tornassol de pena,
totes fugíreu, infidel corrua.
Plor transparent de tot el món traspua
i encara fa la posta més serena.
Les ertes fulles de brancams i tòries,
tot somniant llurs pàl·lides històries,
finaran en compàs de melodia.
Eleva a seny sonor les malaurances,
tu, menys mortal que les esgarrifances,
oh pura pietat de poesia!
Josep Carner, Les monjoies
CONFIDÈNCIA
Tant sospirar, tant somniar!,
i el dia, inútil, se me’n va.
Sóc un amic massa garlaire
del pi, l’ocell i l’aire;
senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.
Josep Carner, Absència
A MITJA VEU
Cal, oh senyora de la flor i el floc,
més que no pas enginy i melodia,
el mot que un món implícit ens desnia;
més que cap llavi, l’esperit del foc.
Josep Carner, El cor quiet
57
La nit somia
riu avall de la lluna;
els morts, dins l’ombra,
comprenen les paraules
obscures del poeta.
Carles Riba, Del joc i del foc
ESCENARI JA BUIT
Jardins. M’emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides que s’allunya
sense retorn per l’aigua.
Salvador Espriu, El caminant i el mur
ATURO LA IMATGE PURA
Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura
quan un déu passa a través.
Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.
Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.
Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.
Joan Vinyoli, El callat
POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista
PEDRA
Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
58
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista
FULGORS
Res ni ningú no és la poesia.
Ni el personatge sol en una roca
mirant com bat el mar. Ni el mar, que és l’únic
que ha perdurat de la mitologia.
Poesia no ets tu. Ni cap crepuscle,
ni el vell prestigi inútil de la rosa,
ni escriure el vers més trist aquesta nit.
Res ni ningú no és la poesia.
Ni cendra i marbre, aparellats pels clàssics,
ni els molls a l’alba, ni les fulles mortes,
ni escoltar la cançó Les feuilles mortes.
Res ni ningú no és la poesia.
Ni les cartes de Rilke, ni Venècia,
ni la bala al cap de Maiakovski,
ni la llum del fanal entre la boira
on sempre esperarà Lili Marlene.
Res ni ningú no és la poesia,
però és ella qui em salva d’aquest monstre
que és a l’aguait en algun lloc dins meu,
la meva bèstia de companyia.
Joan Margarit, Aiguaforts
UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D’això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s’ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l’enveja permanent d’una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
59
i cada nom s’està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
Màrius Sampere, La cançó de la metamorfosi
PARAULES
Destrals
que fan retrunyir el bosc a cada cop,
i els ecos!
Ecos que es desplacen
des del centre com cavalls.
La saba
brolla com llàgrimes, com
l’aigua que lluita
per restablir el seu mirall
damunt la roca
que cau i rodola,
un crani blanc
rosegat de males herbes.
Al cap dels anys
les trobo pels camins.
Paraules eixutes, sense genet,
el trepig infatigable dels cascs.
Sylvia Plath, Ariel
60
SESSIÓ 10 – EL POEMA EN PROSA
61
62
63
64
65
66
67
68
SESSIÓ 11 - LA POESIA POPULAR, LA CANÇÓ
EL ROMANÇ
CANÇÓ DE L’ENAMORADA
Viu la meva enamorada
a la vora de la mar;
la somio cada vespre
i la veig cada set anys.
Primer dia que la veia
una rosa li vaig dar,
una rosa que es badava
mig volent i mig dubtant.
-Ans la joia no se’n vagi
sense fressa, pel tirany,
a ton cap mena la rosa
que he collit en albejant-.
Això fou el primer dia
i passaren els set anys.
Segon dia que la veia
un anell li vaig portar.
-Ans que es migri l’esperança,
ací tens un diamant,
que és segell de fe segura-.
I ella encara no em parlà.
Això fou el segon dia
i passaren el set anys.
Tercer dia que la veia
(ja mai més l’he de trobar,
que una mala xalocada
abissà la meva nau)
d’un mirall li feia ofrena
sense mai alçar l’esguard;
la pineda gemegava,
fosquejaven els fondals.
-Per l’amor sense paraules,
pren encar aquest mirall:
que t’hi miris quan et vagui
i aprendràs de sospirar.
Josep Carner, Les monjoies (1912)
69
LA BALADA
POEMA DEL VELL MARINER
Segona part (pàg. 25) _ Balada (Cançó popular)
Llavors va sortir el sol cap a la dreta,
del fons del mar sortí;
i a l’esquerra després, encara dins la boira,
el mar el va engolir.
Un bon vent de migjorn ens empenyia,
però cap dolç ocell ja no vingué:
pels jocs o la minestra, no acudia
al crit del mariner.
Jo havia fet una acció malvada
i a tots els portaria sofriment.
“Ha mort l’ocell –entre ells es deien-
que feia bufar el vent.”
“Ah, dissortat! Matar l’ocell –es deien-
que feia bufar el vent!”
Ni ombrívol ni vermell, com la divina testa,
sortia el sol, ben clar.
“Ha mort l’ocell que boires i calitges portà.
Bé està que matin els ocells –es deien-
si calitges i boira han de portar.”
S’alçava un bon ventet, volà l’escuma blanca
al solc de l’aigua, com si lliure fos;
érem els primers homes
que vèiem aquell mar silenciós.
Però s’aturà el vent, queien, lasses, les veles:
era un cosa trista com el més trist atzar.
No gosàvem parlar per no interrompre
el silenci del mar.
En un cel càlid, de color de coure,
en ple migdia, el sol sanguinolent
al cim del pal s’estava
com la lluna, talment.
Vam passar dies i més dies
sense un alè d’oratge, amb un immòbil fat;
estàvem tan quiets com un pintat navili
en l’oceà pintat.
70
L’aigua, l’aigua per totes bandes;
tot el fustam cruixí.
L’aigua, l’aigua per totes bandes:
ni un glop per engolir.
Oh Crist! El fons del mar es corrompia.
Que això possible fos!
Uns ésser llefiscosos amb potes, lents, anaven
damunt el mar fangós.
Fent rotllos o en desordre,
focs de la mort dansaven a la nit, vora el flanc;
l’aigua, com olis d’una bruixa,
bullia amb color verd i blau i blanc.
A alguns se’ls digué en somnis
qui era l’Esperit que tant de mal ens féu:
dins la mar, a nou braces, ens seguia
del país de les boires i la neu.
Fins a la rel, amb l’eixutor terrible
la llengua s’assecà;
com si la veu se’ns ofegués amb sutge,
no podíem parlar.
Quines males mirades em donaven
joves i vells! Oh dia maleït!
En comptes d’una creu, aquell albatros
em penjaren al pit.
Samuel T. Coleridge (versió de Marià Manent)
CANÇÓ
VENEDOR D’AMOR
A la meva muller
Venedor d’amor
porta joies fines:
la noia que vols,
la noia que tries.
De tanta claror
que el mercat destria
per cada cançó
dónes una vida.
Quina vida dóns
quina altra en voldries:
jo me l’he triada
moreneta i prima.
71
Moreneta i prima
que sembla un palmó:
si un altra la mira
li treu morenor.
Jo l’he demanada
que fos sols per mi.
L’he comprada esclava,
la vull fer lluir.
Venedor d’amor
porta joies fines:
la noia que vols,
la noia que tries.
Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels (1922)
CORRANDA (Popular catalana)
Donzelleta agraciada
a qui us compararé?
A la flor de la perera
o a les roses del roser?
A la flor de la perera
us comparo per blancor;
a les roses del roser
us comparo pel color.
Si n'hi ha de casadetes
Déu conservi llur senyor;
si n'hi ha de viudetes
Déu mantingui llur honor.
Si n'hi ha de fadrinetes
que ens prenguin per servidor;
si el servidor no els agrada
que Déu els doni millor.
Ella està al llit acotxada,
jo a la porta mort de fred,
amb les mans a la guitarra
recerat a la paret.
Una vida, dues vides,
quantes vides teniu vós?
Vós teniu la meva vida
i la vida de tots dos.
72
SESSIÓ 12 – LA TANKA I EL HAIKÚ
Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l’aigua.
BASHO
Blanques camèlies
que cauen: l’únic so
d’aquesta nit de lluna.
RANKO
Olor d’orquídia.
S’hi perfuma les ales
la papallona.
BASHO
L’home que sap
el nom de les estrelles
pren la fresca al portal.
SHIKI
Vent del matí,
el seu buf és visible
en els pèls de l’eruga.
BUSON
Quan van traient
la xarxa de la mar,
gotes de lluna!
MOKKOKU
Ruixat d’estiu:
clavades a la sorra
fulles de pi.
SHIKI
Salta una truita,
i un núvol passa al fons
de l’aigua clara.
ONITSURA
Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.
Salvador Espriu
73
Dos, confonent-se,
com el riu i la mar
a l’estuari.
Tota la tarda,
el cel, sobre l’estany,
s’emprova núvols.
Buidat de tot,
el vell cargol de mar
s’omple de veus.
J.N. Santaeulàlia
Tu i jo a la riba,
buits de desig, vençudes
ombres sense ombra,
com dues branques mortes
després de la riuada!
Figuera
Vell canelobre
damunt les estovalles
del nou sembrat:
a cada extrem de branca
crema una flama verda.
Sota el cel blau,
enllà de l’aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.
Al pas d’un somni,
es mouen tots el dracs
del teu pijama.
I un peu busca el refugi
de les meves mans càlides.
J.N. Santaeulàlia
I tot em queda
per dir, però m’atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d’un serè silenci.
Salvador Espriu
74
Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.
Carles Riba
Quines granotes et parlen
des d’estius que el temps enterra?
Pel safareig d’aigües tèrboles
davallarà el meu record:
llum terrosa, el pati clos.
Montserrat Rodés, La set de l’aigua
75
SESSIÓ 13– L’ESTRUCTURA DEL POEMA
L’estrofa de vuit versos o cobla (una comparació amb dues parts)
AUSIÀS MARCH
LXXXI
Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.
El sonet (desenvolupament i conclusió)
PLANY (En la fi de Guerau de Liost)
El vas recera la jaent despulla,
àrid senyal de ton departiment.
Tos endolats t’enyoren onsevulla:
la llum els torba, no els respon el vent.
Però mon esperit és la curculla
on hi ha ta veu, per a mi sol brunzent.
La mort ens deixa, amb sa corbada fulla,
a mi, ferit, i ton secret, vivent.
D’ara endavant, mentre el meu dia duri,
de tot un caire no sabré florir;
i no podem, per més que el fat en curi,
jo del tot viure, tu ben bé morir;
ni vindrà marciment al teu murmuri
fins l’hora fosca de la meva fi.
Josep Carner, La primavera al poblet
Estructura de la sextina, el romanç, la tanka i el haikú a partir dels
poemes recollits en aquesta antologia.
76
SESSIÓ 14 – LES VEUS DEL POEMA. QUI PARLA EN EL POEMA? DIR I VOLER DIR. SUGGERIR
EL JO POÈTIC
La poesia i la ficció. El jo disfressat de jo, de tu, de nosaltres, de vosaltres,
d’ells...
El jo amagat en la natura, en els objectes, en personatges històrics, mítics o
anònims.
La força de les paraules que suggereixen
(A partir d’alguns poemes recollits en aquesta antologia)
LA HIPERTEXTUALITAT (1)
A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL
NEGRE QUE ES PENTINAVA EN UN
TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or mes fi tenen enveja.
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo, de lluny, tant atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d’alguna desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicent Garcia
ESPATLLA
Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
explorava la neu del flanc.
Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
77
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
“ESPATLLA”,
DE B. ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conflicte entre negre i el blanc
i el mirall boig que els accentua.
Sota la crinera crua
s’encenia la neu del flanc.
¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari incandescent,
l’èxtasi eteri de l’esquena
era exili de la mirada;
i la paraula profanada
deia, barroerament,
una veritat obscena.
Josep Palau i Fabre
LA HIPERTEXTUALITAT (2)
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
78
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix, Sol, i de dol
LIKE A FOIXING STONE
És tan flipant punxar alguns discs de l’Elvis,
vells rock’n rolls, i anar de discoteques
a lligar amb ball i clenxa babies queques
que amb posat fi –“tens foc?”- remenen pelvis!
Em mola un gram o més bellugar els ossos
a ritmes durs d’aicidís de moda.
Vaig de penjat bevent l’amfeta amb soda
i volo alt –tinc bon afgà a terrossos.
El reggae em va i duc pentinat punk.
Ben enxapat puc ser un ròcker preclar.
vestit d’hindú semblo el Ravi Shankar.
És un sidral New wave o mod o funk.
Passant de tot, no vaig de passerell:
m’enrotlla el nou i m’al·lucina el vell.
Carles Torner
SER O TOT O RES
Thot Hermes Trismegist i sant Pitàgores
Ensems en un profètic azimut
Nuant-te a tu l’output de tot l’output,
Sement de més penjats que les mandràgores,
Amb metàfores fan metainformàtica
Fenyuda fora d’hores al rebost
Íntim de quan el sol social és post
I creix apegalosa la dramàtica
Fatalitat que et farà obrir la tàvega
Abans no romanguem tots amb un peu
Suspès, com d’un mal fil, d’un fil de veu
Negadora final de xarxa i de xàvega
Entre esculls enrocades a l’Egeu:
T’exalta el 9 i t’enamora el 10.
Enric Casasses
79
SESSIÓ 15 - SOBRE EL SÍMBOL EN LA POESIA
L’entelament del món a l’obaga dels mots (Pere Gimferrer)
EL FOC I LES ROSES
El purpuri dansaire, d’una guspira eixit,
les seves fulles mena pels antres de la nit.
En llur gran casa blava, sentint l’ocelleria,
les roses treuen flames de foc quan és de dia.
Josep Carner, Poesia
OH TU QUE PORTES UNA ROSA
Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d’aquest roser que duus sota el vestit.
Josep Carner, Verger de les galanies
MOR UNA ROSA
Mor una rosa clara
en el seu bell pitxer.
Passe de lluny, encara,
sons en el meu carrer.
Sense resposta, fina
la meva joventut.
És com una boirina
sobre un tossal perdut.
Josep Carner, L’oreig entre les canyes
ESCENARI JA BUIT
Jardins. M’emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides que s’allunya
sense retorn per l’aigua.
Salvador Espriu, El caminant i el mur
80
Aigües i terra
porten els nostres morts
fins a la rosa.
Francesc Prat, Larari
GAVINES
Vincenzo Cardarelli (Traducció de Miquel
Desclot)
L’ALBATROS
Charles Baudelaire (Traducció de Xavier
Benguerel)
No sé on tenen el niu les gavines,
on troben el repòs.
Jo sóc igual que elles,
en perpetu vol.
La vida la raso
com elles l’aigua en atrapar la presa.
I com elles, potser, també estimo la calma,
la gran calma marina,
però el meu fat és viure
llampegant en ple tràngol.
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge,
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
les ales de gegant van destorbant-li el pas.
