Apunts: L'empirisme i la teoria del coneixement de Locke

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu L’EMPIRISME BRITÀNIC: JOHN LOCKE 1. L’EMPIRISME El terme empirisme es deriva del grec empeiría, que significa “experiència”. Anomenem empirista aquell corrent de pensament que pretén fonamentar el coneixement a partir de l’experiència sensible (“No hi ha res a l’enteniment que abans no hagi passat pels sentits”). Es desenvolupa a les illes Britàniques durant els segles XVII i XVIII, a diferència del racionalisme, més implantat en el continent (sobretot a Alemanya i França). Entre els seus precedents hi destaquem Roger Bacon (1214-‐1294), franciscà d’Oxford, que tot i que reconeixia la importància de les matemàtiques per al coneixement, va insistir en la necessitat de sotmetre el saber a un procés de verificació per mitjà dels sentits. Guillem d’Ockham (ca. 1288-‐1349) defensava l’experiència com a mètode vàlid de coneixement per demostrar l’existència dels objectes, valorava el singular per damunt de l’universal, que esdevenia un simple nom que actuava com a signe de les coses. Francis Bacon (1561-‐1626) va assumir l’esperit renaixentista de la confiança en l’ésser humà i considerava la ciència com un instrument per dominar el món (knowledge is power, “saber és poder”). Bacon va escollir el mètode inductiu perquè partia de l’observació i feia possible obtenir regularitats a partir de les dades observades i incorporades a les seves taules. Els pensadors dels segles XVII i XVIII entenen que, abans d’iniciar qualsevol recerca, cal dur a terme una anàlisi del coneixement i una fonamentació del mètode que estableixi les seves possibilitats i els seus límits. La ciència esdevé un model per a la investigació filosòfica, i els racionalistes i els empiristes assumeixen una explicació de la realitat que es deriva d’un model de coneixement no realista. Per això només es pot conèixer a partir del subjecte i de les seves idees, sense posseir les coses en si mateixes, sinó tan sols les representacions a la ment del subjecte. Els trets més característics dels empiristes, que els diferencien dels racionalistes, són els següents:

• Totes les representacions autèntiques tenen el seu origen en l’experiència i són imatges del que és particular i concret.

• No existeixen idees innates, sinó que la ment és una tabula rasa en què no hi ha res escrit i tot es va emplenant a partir del contacte a través dels sentits.

• Prenen com a model científic la física, a diferència dels racionalistes, que apostaven per les matemàtiques.

• Com a conseqüència del valor de l’observació i de les dades empíriques, el mètode més adient és l’inductiu (del particular al general).

• Mentre els racionalistes havien justificat la metafísica per atènyer un coneixement gairebé il·∙limitat, els empiristes van establir en l’experiència els

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu

límits del coneixement i van sotmetre a crítica els conceptes de la metafísica (substància, causalitat...).

Hi ha dos axiomes centrals en l’empirisme: la tabula rasa i el “principi de la còpia”. Locke inicià la teoria empirista proposant el principi de la “tabula rasa”, que ja havia estat emprat per Aristòtil (De Anima, III.4): la ment és un quadre en blanc, una pissarra buida i, en conseqüència, no hi ha en ella cap coneixement a priori (res no preexisteix a l’experiència). Hume proposà com a criteri de veritat empirista el “principi de la còpia”: només són veritat les idees que podem dir de quina impressió provenen. Si una idea no prové de cap impressió sensible, és falsa.

Els autors més destacats de l’empirisme són Thomas Hobbes (1588-‐1679), John Locke (1632-‐1704), George Berkeley (1685-‐1753) i David Hume (1711-‐1776). 2. JOHN LOCKE (1632-‐1704) 2.1. Vida i obra Un dels filòsofs britànics més destacats de la història, John Locke, va néixer a Wrington, prop de Bristol, l’any 1632, en el si d’una família benestant de religió puritana. Fill d’un advocat i petit terratinent que havia lluitat a la guerra civil com a capità de cavalleria de l’exèrcit parlamentari, Locke va entrar a la Westminster School l’any 1646 i quatre anys després va ingressar a la Christ Church d’Oxford. Va estudiar filosofia escolàstica en aquesta darrera ciutat i, ja graduat, medicina. Va conèixer importants personalitats de l’època, com el científic Robert Boyle, fundador de la química moderna, i Thomas Sydenham, un dels metges més prestigiosos de l’època. L’any 1667 va entrar al servei del futur comte de Shaftesbury, actuant com a metge de capçalera i també com a tutor del seu fill. Un revés polític del seu protector i la seva precària salut el van obligar a emigrar a França el 1675, on va romandre fins l’any 1680. Allà es va interessar per la filosofia cartesiana i la de Gassendi, que l’influirien profundament. Ja a Anglaterra, al servei del comte de Shaftesbury, va veure com aquest era implicat en una conxorxa per segrestar Carles I i el futur rei Jaume. Aleshores Locke va buscar refugi a Holanda. Va tornar a Anglaterra després del triomf de la revolució Gloriosa (1689). Morí el 1704 a Oates (Essex). Les seves obres més importants van ser publicades el 1690: són els Dos tractats sobre el govern civil i l’Assaig sobre l’enteniment humà. Altres treballs de Locke són la Carta sobre la tolerància (contra la idea d’un Estat confessional) (1689), el Compendi (resum del tractat sobre l’enteniment) (1688), Alguns pensaments sobre educació (1693) i La racionalitat del cristianisme (1695).

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu 2.2. Introducció al seu pensament Locke ha estat reconegut com un dels fundadors de la filosofia empirista moderna, però també de la democràcia liberal. Els Dos tractats sobre el govern civil (1690) constitueixen una legitimació del liberalisme que va donar lloc a la revolució Gloriosa i que serviria d’inspiració als canvis polítics del segle XVIII. El propòsit de la seva filosofia coincideix amb el de Descartes: fonamentar un ordre que ens permeti saber què hem de fer en relació amb el coneixement, la política i la moral. Però mentre per a Descartes el coneixement de la realitat era fonamentat per les matemàtiques com un model a priori, per a Locke tot el nostre coneixement de la realitat parteix de l’experiència sensible. En l’Assaig sobre l’enteniment humà Locke vol establir l’origen, el valor i els límits del coneixement humà. Com Descartes, defensa que el pensament es basa en tenir consciència de les idees i de les seves relacions. Les idees, per tant, són continguts mentals i, per tant, el nostre coneixement de la realitat no és immediat, sinó que arriba per mitjà de les representacions que es troben a la nostra ment. Mentre que Descartes afirma que la raó és la font primordial del coneixement, Locke dóna valor al coneixement empíric, per la qual cosa les idees es deriven de l’experiència sensible. 2.3. Teoria del coneixement 2.3.1. La crítica de l’innatisme L’Assaig sobre l’enteniment humà està considerat el primer tractat del que actualment anomenem teoria del coneixement i investiga la naturalesa, el valor i els límits del coneixement humà. Ho fa a través d’un senzill mètode històric que consisteix a realitzar una descripció dels fets que intervenen en el procés cognoscitiu, no partint d’hipòtesis que garanteixin el criteri de certesa (com podria ser la d’un Déu creador). El tractat comprèn quatre parts o llibres:

1. “De les nocions innates”: critica la teoria innatista que havien defensat els cartesians.

2. “De les idees”: concepció empirista de les idees i els seus tipus. 3. “De les paraules”: filosofia del llenguatge. 4. “Del coneixement”: resum final i conclusions que se’n deriven, tipus i graus de

coneixement, abast, probabilitat, raó i fe. Locke parteix d’una afirmació semblant a la cartesiana: el pensament no tracta directament sobre les coses, sinó sobre les idees de les coses, per tant, les idees constitueixen l’objecte immediat del coneixement. Es preguntarà: d’on sorgeixen aquestes idees? La primera part de la resposta se centrarà a negar que l’ésser humà posseeixi aquestes idees de forma innata; la segona, a afirmar que el seu origen és l’experiència. Aquest darrer punt demarca la posició empirista de Locke i determina la seva resposta a temes com la certesa o els límits del coneixement humà.

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu Locke dedica el primer llibre de l’Assaig a refutar la doctrina de les idees innates. Els que afirmen que hi ha principis innats, ho fan perquè suposadament existeix un acord universal respecte a la validesa d’aquests principis. Suposant que fos cert que hi ha veritats sobre les quals tota la humanitat està d’acord, això no provaria que fossin innates o que estan impreses a les ments humanes des del naixement, ja que és possible demostrar que es poden adquirir d’una altra manera. Però, en segon lloc, és que l’argument mateix de l’acord universal és fals: no hi ha res en què tota la humanitat estigui d’acord. Si prenem com a exemple els dos principis que ens semblen més innats, “El que és, és” (principi d’identitat) i “És impossible que una mateixa cosa sigui i no sigui” (principi de no-‐contradicció), ens adonem que són proposicions que es troben lluny de rebre un assentiment general, atès que ni els nens ni els idiotes no en tenen la més mínima consciència. Com Descartes defensava que tenir una idea és tenir-‐ne consciència –i amb això està d’acord Locke-‐, llavors és contradictori tenir idees de les quals hom no té consciència. Si una gran part de la humanitat no té cap consciència d’aquests suposats principis “innats”, aleshores no es troben impresos a les ments, per tant, no tothom hi està d’acord (refutació del consentiment universal) i, doncs, les idees no es troben a l’ànima dels humans de forma innata. 2.3.2. L’origen del coneixement. Les idees En el segon llibre de l’Assaig Locke estableix el principi empirista segons el qual tot el que hi ha a la ment (idees) ha de procedir de l’experiència. La millor hipòtesi no és al·∙ludir a les idees innates, sinó suposar que la ment és una tabula rasa, com un paper en blanc que es va emplenant amb els estímuls que es deriven dels sentits. Què entenem per “experiència”?

1. Els nostres sentits s’ocupen d’objectes particulars sensibles (sensació), quan percebem les coses per l’experiència externa, aportant a l’enteniment les idees de groc, blanc, calent, fred, dolç, etc.

2. La percepció de les operacions internes de la nostra ment (reflexió), aplicada a les idees que assoleix per mitjà dels sentits. És l’experiència interna o introspecció I aporta a l’enteniment les idees de pensament, dubte, creença, desig, etc.

Locke assenyala que “preguntar en quin moment tenim idees és tant com preguntar-‐nos quan comencem a percebre, perquè tenir idees i percebre són la mateixa cosa” (Assaig, II, 1, 9)1. Aquests conceptes donaran lloc a la distinció que estableix Locke entre els diferents tipus d’idees. Aquestes poden ser simples o complexes. Les idees simples són “el material del nostre coneixement”, indivisibles i completes, però no sempre clares. Són rebudes per la ment de forma passiva. No es poden 1 Essay: “To ask, at what time a man has first any ideas, is to ask, when he begins to perceive;-‐ having ideas, and perception, being the same thing.”

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu conèixer ni comunicar sense experiència personal, són homogènies i no es poden analitzar. Alhora són signes, perquè a una idea en la ment li correspon una qualitat en la cosa. La percepció que es troba a la ment es diu idea, mentre que el poder de produir aquestes idees s’anomena qualitat. Les idees complexes resulten d’una combinació de les idees simples i són construïdes per la ment. Hi ha tres tipus d’idees simples:

1. Idees simples de sensació: entren pels sentits sense cap barreja i són totes ben distintes. Algunes d’aquestes idees es deriven d’un sol sentit (so, sabor, llum…) i altres ens vénen de diversos sentits alhora (moviment, figura, espai…). Això ens porta a la distinció entre dos tipus fonamentals de qualitats dels cossos:

1.1. Qualitats primàries: són inseparables de l’objecte, objectives, independents

respecte de la percepció humana. Podríem esmentar la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment o repòs, la massa, la textura, etc. Són del tot inseparables del cos en qualsevol estat en què es trobi i aquest les manté constantment en tots els canvis i alteracions. Són qualitats que es poden definir matemàticament.

1.2. Qualitats secundàries: no són semblants a l’objecte i representen una activitat de la ment que ha estat provocada per les qualitats primàries del cos. Les idees produïdes en nosaltres per les qualitats secundàries no s’assemblen gens a aquestes qualitats. Per tant, són subjectives, en la mesura que depenen d’un subjecte: sense un cos i una ment per poder-‐les percebre no existirien enlloc l’olor, el color, el so, etc.

Hi ha una tercera classe de qualitat esmentada per Locke, que seria la potència o poder que posseeixen els cossos per produir o rebre efectes o canvis com els que es deriven de les alteracions de les nostres percepcions. Per exemple, “el poder del foc per produir un color nou o una nova consistència en la cera o en el fang” (Assaig, II, 8, 10).

2. Idees simples de reflexió: s’originen quan la ment observa les seves pròpies

accions sobre les idees que s’han originat a partir de l’experiència. Les accions principals de la ment en aquest àmbit són la percepció I la volició (enteniment i voluntat) i forneixen el record, el discerniment, el raonament, el judici, la creença, etc.

3. Idees simples que provenen alhora de la sensació i la reflexió: són les que es comuniquen a la ment per mitjà de les vies de sensació i reflexió. Aquí podríem esmentar el plaer i el dolor, el poder (per exemple, de moure les diferents parts del cos), l’existència o la unitat.

A més de la capacitat passiva, la ment també posseeix la capacitat de mostrar-‐se activa i de combinar, relacionar i separar idees, formant així les idees complexes. Aquestes es divideixen en tres tipus:


1. Els modes: són afeccions o propietats de les substàncies, no subsisteixen per ells mateixos. Poden ser modificacions d’una idea simple (per exemple, dos és la unitat repetida o l’espai és produït a partir de la idea simple de l’extensió i la durada de la idea de successió), modificacions derivades del pensament (percepció, memòria, atenció), de la voluntat (potència, llibertat…) o mixtes (idees independents que uneix l’esperit sense que els modes tinguin existència sensible real, per exemple, la mentida).

2. Les substàncies: el nom que apliquem a un suposat substrat de les qualitats sensibles. Locke, de fet, en distingeix dos sentits: la idea general de substància, o substància com a substrat o suport de les qualitats que produeixen en nosaltres idees simples, i les idees de substàncies particulars, com rosa, home, etc. La idea general de substància és una pressuposició de la ment, ja que aquesta, tot veient que rep de l’exterior idees simples, no pot imaginar que aquestes puguin subsistir per elles mateixes i llavors suposa un substrat del qual depenen aquelles qualitats. Aquest ens és desconegut i no en tenim cap idea clara i distinta. És una mena de “no sé què” (unknown support of qualities). Pel que fa a les idees de substàncies particulars, no són més que combinacions d’idees simples.

3. Les relacions: es tracta de comparacions de tal manera que considerar una cosa implica l’existència o presència de l’altra (causalitat, identitat, diversitat).

Tant les idees simples com les complexes poden ser clares i distintes (terminologia cartesiana, tot i que Locke prefereix anomenar-‐les “determinades”) o confuses. Poden ser reals (posseeixen un referent empíric) o quimèriques, adequades (representen perfectament allò a què corresponen, anomenat arquetip) o inadequades. En un sentit ampli, es poden dividir en vertaderes o falses. Les idees simples són reals, vertaderes i adequades; les idees de modes i relacions són adequades per si mateixes (només representen una activitat de la ment), mentre que la idea de substància, atès que pretén expressar l’essència, no és ni clara ni distinta ni real ni adequada. 2.3.3. L’existència de les coses físiques

Existeix una connexió estreta entre les idees i les paraules, atès que les idees són signes de les coses i les paraules són signes de les idees. Si les paraules no remeten a idees presenten confusió, són obscures. Quan apliquem paraules a la idea de substància, podem parlar de l’essència real o de l’essència nominal. L’essència nominal de l’or (la seva definició) es refereix a una matèria de color groc, pesant, mal·∙leable, fusible i constant; l’essència real, per la seva banda, al·∙ludeix als constitutius materials, les partícules insensibles als sentits, que ens són desconegudes, però que són la causa de les qualitats sensibles que descrivim amb la definició. Per consegüent, Locke considera que desconeixem l’essència real de les coses físiques, puix que només podem conèixer les seves manifestacions a la ment humana (a través de les qualitats primàries i secundàries). Aquest és el límit del coneixement humà.

L’empirisme: John Locke Col·legi Sant Andreu 2.3.4. Tipus de coneixement Com ja havíem esmentat més amunt, el coneixement és un coneixement d’idees, ja que “l’enteniment no té cap objecte immediat que no siguin les pròpies idees” (IV, 1, 1), per tant, es tractarà de determinar l’acord o el desacord entre les idees per establir la certesa del coneixement. Locke esmenta quatre formes d’acord o desacord:

1. Identitat o diversitat: les idees són el que són i no el contrari (“Allò que és blau no és groc”). Cada idea està lògicament d’acord amb si mateixa (és impossible que una mateixa cosa sigui i no sigui).

2. Relació: posa èmfasi en la relació que es dóna entre idees, efectuant-‐ne una comparació i una connexió. Per exemple, “dos triangles que tenen les seves bases iguals entre línies paral·∙leles són iguals”. Aquest tipus de coneixement per relació és aplicable sobretot a la matemàtica i la moral.

3. Coexistència o connexió necessària: la ment percep que certes idees coexisteixen amb altres en el mateix subjecte. Per exemple, “el ferro és susceptible de rebre impressions magnètiques”. Aquest tipus de coneixement és el típic de la filosofia natural (la física) i el que apliquem a la vida quotidiana quan ens referim a les substàncies de les coses.

4. Existència real: és l’acord entre la idea d’una cosa i la seva existència real. Com a exemples podem assenyalar el coneixement intuïtiu de la pròpia existència, el coneixement demostratiu de l’existència de Déu i el coneixement sensitiu de l’existència de les coses finites.

2.3.5. Graus de certesa Podem esmentar tres noves classes de coneixement segons les seves diferències pel que fa a la claredat. Es tracta dels graus de certesa:

1. Coneixement intuïtiu: es dóna quan l’acord o desacord entre idees és percebut per la ment de forma immediata. És el grau més alt de certesa. Totes les idees clares i distintes són evidents, l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta no convé amb totes les altres. Les idees abstractes són evidents perquè són obra nostra, no necessiten demostració. Coneixem intuïtivament, a més de l’existència del propi jo, certes veritats de la matemàtica i la moral, de les quals hi ha ciència estricta.

2. Coneixement demostratiu: té lloc quan la ment no percep l’acord o desacord entre idees de forma immediata, sinó que necessita de la intervenció d’altres idees intermèdies per descobrir-‐ho. El grau de certesa disminueix en relació amb l’anterior: cada pas hauria de fonamentar-‐se en una evidència intuïtiva. Coneixem demostrativament, a més de l’existència de Déu, veritats de la matemàtica i de la moral segons una sèrie d’argumentacions basades cadascuna en un coneixement intuïtiu.

3. Coneixement sensitiu: és el corresponent a l’existència d’objectes particulars exteriors a nosaltres. Es basa en la percepció o consciència de la ment de rebre idees procedents d’objectes externs. Malgrat la seva posició empirista, Locke


col·∙loca els dos nivells anteriors com a superiors al sensitiu, encara que cal considerar que les idees tenen un origen empíric.

2.3.6. Límits del coneixement Una altra qüestió és l’extensió del coneixement. En principi, cal afirmar que no podem tenir coneixement més enllà d’on tenim idees o, millor dit, com el coneixement és la percepció de l’acord o desacord entre les idees, no podem obtenir-‐ne més enllà d’aquest acord o desacord. L’essència real, la substància de les coses que ens mostraria la connexió natural entre les partícules físiques no és a l’abast de l’enteniment. Tot es redueix a conjectura, probabilitat, que és la que ens ofereix el coneixement experimental (idea que apareixerà posteriorment en Hume). Una teoria empirista del coneixement com la que defensa Locke, amb les idees que s’originen a través de l’experiència externa i interna, determina uns límits cognoscitius, que són els de la realitat, però no ens hem de lamentar, ja que la llum de la raó que ens il·∙lumina ens ajuda a viure de manera confortable. Les idees de Locke que apareixen en l’Assaig influiran de forma rellevant en el pensament de Berkeley i de Hume, així com en alguns autors de la Il·∙lustració francesa.

Apunts: L'empirisme i la teoria del coneixement de Locke

Documents

Transcript of Apunts: L'empirisme i la teoria del coneixement de Locke