AURORA boreal - Edebe...Aurora Boreal_Top Fairies_2 cat.indd 13 23/07/13 09:25 14 adolorida, posava...

AURORA boreal

Aurora Boreal_Top Fairies_2 cat.indd 1 23/07/13 09:25

Sílvia Tarragó Castrillón

Escola de Fades 2


© Sílvia Tarragó Castrillón, 2013

© Edició: EDEBÉ, 2013Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client 902 44 44 [email protected]

Direcció editorial: Reina DuarteEditora: Elena ValenciaCoordinació de producció: Elisenda Vergés-BóDisseny: BOOK & LOOK

1a edició, setembre 2013

ISBN: 978-84-683-0855-5Dipòsit legal: B. 18786-2013Imprès a EspanyaPrinted in Spain

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).


PRIMERA PARTTeories per a l ’amor


7

De pingüí a cigne

Els companys d’institut de l’Èlia ignoraven que aquell primer dia de classe els oferiria una sorpresa insòlita.

Com de costum, s’havien repartit per l’aula en diversos grups, animats per l’emoció del retrobament després dels mesos d’estiu. Les veus i les rialles omplien la sala, no avesada a l’agita-ció després de moltes setmanes de buit i de silenci.

Llavors va passar.L’entrada decidida d’una jove esvelta i ben vestida va atreure

la seva atenció. El seu port sofisticat i el seu atractiu van eclipsar les converses i van enfonsar els seus companys en un mutisme absort i admirat.

Ningú no la va reconèixer. Va haver de passar una bona esto-na fins que es van adonar, atònits, que la noia que havia despertat la seva fascinació no era altra que l’Èlia. L’aspecte que oferia no tenia res a veure amb la seva anterior imatge, aquella amb la qual s’havia guanyat el malnom de «la Pingüí». Els jerseis amples que li amagaven les mans i el seu posat encongit havien quedat molt enrere, així com el costum de ser la primera a arribar a classe per seure al seu racó.


8

Va travessar la sala amb decisió. Mentre avançava, amb pas-ses airoses i enèrgiques, va notar les mirades dels seus companys que escrutaven, bocabadats, cada detall de la seva vestidura.

Les noies ja s’havien fixat en el seu extremat minivestit. L’ori-ginal estampat gràfic combinava amb les modernes sandàlies de taló en ras negre. El calçat li estilitzava les cames, llargues i lleu-gerament bronzejades, que atreien les mirades dels nois.

Però no era tan sols la seva indumentària el que havia des-pertat la sorpresa dels seus companys, sinó també el físic. Els cabells li havien adquirit un nou matís tornassolat i una apa-rença més lleugera i f lotant. La seva pell semblava molt més resplendent, i els ulls irradiaven una nova calidesa amable i lí- quida.

La Pingüí s’havia convertit en un bell cigne.Quan es va asseure, el silenci encara restava aferrat a les seves

passes. Les mirades també callaven. La fascinació gairebé es po-dia palpar. Tanmateix, l’Èlia va actuar amb indiferència i es va asseure al costat de la seva amiga Marta.

A poc a poc, algunes veus tímides es van atrevir a trencar el mutisme i, al cap d’una estona, la normalitat va tornar de nou a l’aula.

—Vaja amb la Pretty Woman! —li va comentar divertida la Marta—. Semblaves Escarlata O’Hara en aquella escena en què entra amb el seu vestit vermell en una festa i tot Déu calla.

Abans que pogués dir res, el noi més popular de la classe se li va acostar. Amb un gest d’autosuficiència es va repenjar sobre la taula i es va aproximar encara més a ella.

—Hola princesa, veig que l’estiu t’ha anat genial.—Ja ho veus.—Com és que tenies tan amagat que eres un bombonet?—Per treure’m de sobre els pesats.El guapot no es va deixar acovardir pel menyspreu d’ella i va


9

continuar parlant. Els seus amics, tres nois que sempre l’acompa-nyaven, seguien amb interès els seus acostaments maldestres.

La Marta es va posar a jugar, avorrida, amb el seu mòbil men-tre esperava que l’Èlia acabés aviat aquell flirteig inútil. Sabia que el ben plantat no era el tipus de noi en el qual s’hi fixaria. Massa prepotent, excessivament superficial i frívol per a una noia tan sensible i idealista.

Tal com pensava, en uns minuts la seva companya es va des-fer del seu feixuc adulador. Frustrat, el jove i els seus amics es van dirigir cap a la que fins aquell moment havia estat l’estrella de la classe, la Carla, també coneguda com «la Jolie» pels seus llavis temptadors.

A la noia més popular no li havia passat per alt la transforma-ció de l’Èlia ni, encara menys, el seu èxit, que l’havia eclipsat fins al punt de convertir-la en el segon plat del senyor músculs.

—Buff! Per fi se n’ha anat —va exclamar la Marta—. Em creia que no te’l trauries mai de sobre.

—I ara! La conversa se li acaba de seguida.—Bé, doncs ara explica’m què és el que t’ha passat. Has des-

cobert la teva fada padrina? O t’has trobat la llàntia d’Aladí?L’Èlia va sospirar.—Però si ja t’ho he dit tot... Des que vaig tornar d’Anglaterra

m’ho has preguntat no sé quantes vegades.—Sí, però és que no m’acostumo a veure’t tan canviada. I

avui t’has superat... De segur que no hi ha res més, a part del que em vas dir de la russa?

—Doncs no. Ja et vaig explicar que aquesta noia que vaig co-nèixer al curs d’anglès vol ser model. Ella em va ensenyar alguns trucs de bellesa.

—Aleshores hauràs de compartir-ne alguns amb mi. Perquè han de ser una passada...

L’Èlia va fer un altre sospir. Les mirades encara suraven al seu


1 0

voltant. S’havia convertit en l’estrella del dia i en la protagonista de totes les converses que, un altre cop, fluïen a la sala.

Amb l’arribada de la professora, l’intercanvi de comentaris es va acabar. Però el magnetisme de l’Èlia encara va mantenir captiva l’atenció dels seus companys.

Al cap d’una estona, la Marta va rebre un whatsapp.—Que fort! Mira el que m’acaben d’enviar...

Hola Marta! Estem al·lucinant amb el nou

look de la Pingu. Saps de què s’ha operat? Perquè la Carla diu que de segur que la cara

i que igual també s’ha fet una lipo. El que no sabem és com deu haver convençut els seus

vells perquè l’hi paguin... T’ha comentat res?

L’Èlia va riure dissimuladament i va xiuxiuejar a la seva amiga.—Que patètiques... Pots dir-los el que vulguis perquè tant

me fa.—Doncs no els respondré. Que es quedin amb les ganes per

envejoses i per tafaneres.En aquell moment, la sensació que l’observaven amb més in-

tensitat va fer que l’Èlia alcés la mirada.Els seus ulls es van creuar amb els de la Carla que, repenjada

a la seva cadira de la primera fila, s’havia girat per tal d’escru-tar-la amb una fredor ferotge.

* * * *

L’Èlia baixava els esglaons d’entrada a l’institut acompanya-da de la Marta i un parell d’amigues més quan el va veure.

Plantat a la vorera, sota els arbres que creixien davant de l’edifici, l’Òscar l’esperava en calçotets.


1 1

Al seu voltant s’havia format un cercle de nois que el coreja-ven i se’n burlaven. No obstant això, ell semblava aliè a tot. Havia deixat la seva roba en una pila a terra i s’havia plantat allà, dret i immòbil.

Només quan ella va aparèixer, va demanar als qui l’envolta-ven que callessin i va avançar un parell de passes.

L’Èlia, alleujada d’abandonar la classe on havia monopolitzat l’atenció, es va tornar a convertir en el centre quan l’Òscar es va adreçar cap a ella.

No obstant això, la situació era tan pintoresca que, al final, la noia es va posar a riure.

—No deus pensar que et perdonaré perquè ara em vinguis així —li va dir.

Quan l’havia conegut, a principis d’estiu, ell havia participat d’una broma que va fer que ella acabés en roba interior. Tot i que ell s’havia disculpat innombrables vegades, s’havia sentit tan hu-miliada que encara no li havia donat el seu perdó.

—T’adverteixo que no penso vestir-me mai més si no em dó-nes una cita. I ja saps que d’aquí a quatre dies vindrà el fred. Així que si agafo una pulmonia serà culpa teva.

Alguns dels qui l’envoltaven van cridar per animar-lo, men-tre d’altres feien gestos còmics de llàstima incitant l’Èlia que el perdonés. Enmig d’aquella mena de circ que s’havia format da-vant l’institut, semblaven John Travolta i Olivia Newton John a punt de cantar You’re the One that I Want.

L’Èlia, però, es va limitar a caminar cap al munt de roba, la va agafar i l’hi va llançar.

—Fins dijous després de classe.


1 3

Ales de seda

Estirada al sofà de lectura de les golfes, l’Èlia gaudia del seu espai preferit.

Després d’un primer dia de classe en què havia destacat com mai abans, allà tornava a ser la de sempre. Perquè, a diferència del seu aspecte que ara s’oferia enlluernador, la seva essència no havia canviat.

En aquell lloc seguia sent un esperit somiador i màgic. Envoltada dels seus llibres, la majoria dels quals heretats del

seu avi que va viure allà els seus últims anys, la realitat es difumi-nava i el temps lliscava com una carícia. Allà vivia la realitat que ella anhelava.

En aquell estat de felicitat, la música tenia una intensitat dife-rent. Subjugada per la cadència de l’últim CD de Nikosia, Panda Sonora, l’Èlia va aparcar per uns instants la lectura d’El jardí de les fades sense son, d’Esther Sanz. La història, ambientada a Lon-dres, li havia recordat una mica la seva pròpia experiència.

Va repenjar el llibre obert contra el pit i va tancar els ulls. Com si s’hagués conjurat amb la novel·la, la cançó que escoltava també la va portar fins al passat. La lletra, enyorada i una mica


1 4

adolorida, posava veu a algú que parlava d’un univers que creia perdut. D’algú que, com ella, s’havia transformat i que, amb les seves ales de seda, havia aconseguit volar cap al sol.

Tot i que ja havia passat gairebé un mes, tenia encara molt present el remolí d’emocions amb les quals havia arribat a casa, després de l’experiència viscuda en una peculiar acadèmia del sud-est d’Anglaterra. Allà havia après una sèrie d’ensenyaments que li havien canviat la visió del món i que li havien despertat habilitats que desconeixia que posseïa.

L’aventura havia començat d’una manera inusual, precedint la fascinació que l’esperava després. Tot havia succeït l’endemà de la passada revetlla de Sant Joan quan havia descobert, de manera fortuïta, un antic llibre amagat sota una de les rajoles de les golfes. En aquell vell volum havia trobat les bases d’un concurs de relats sobre fades convocat gairebé cent anys enrere per una curiosa or-ganització, la Societat per a la Preservació de la Memòria de les Fades.

Empesa per un estrany impuls, l’Èlia havia decidit partici-par-hi, malgrat que sabia que després de tant de temps el concurs ja no devia d’existir. Per a sorpresa seva, uns dies més tard havia rebut una carta de la Societat. Li comunicaven que havia estat guanyadora i que el premi consistia en una estada de tres setma-nes a la seu de l’entitat, anomenada Vil·la Morgana.

Un cop allà, l’Èlia, juntament amb dues noies més, havia tin-gut accés a un univers fascinant d’ensenyaments mil·lenaris al servei de la salut i de la bellesa. Un món que, segons les seves professores, pertanyia al regne de les fades.

Seduïdes per aquell desplegament de coneixements naturals i de sofisticat glamur, tant l’Èlia com les seves companyes van aca-bar per deixar de qüestionar-se si les seves professores deien la veritat per, simplement, lliurar-se al seu aprenentatge.

Però, com succeeix en els contes de fades, una fosca realitat


15

va venir a desfer l’encanteri mostrant-li un horror que mai abans havia conegut. La decepció i la fúria es van instal·lar llavors en el seu ànim i no l’havien abandonat des d’aleshores.

No obstant això, quan, uns dies després del seu retorn a casa, va rebre una maleta amb roba i productes de bellesa que li envia-va la directora del centre, no va tenir problemes a acceptar-la. S’havia acostumat de tal manera a la sofisticació a Vil·la Morga-na, que ja no es podia vestir ni comportar-se com abans. Les se-ves professores li havien despertat alguna cosa que durant anys havia estat adormida. Ara era impossible tornar-la a fer caure en aquell son.

L’Èlia estava molesta amb elles, per la manera en què l’havien posat a prova mitjançant enganys, però els estava agraïda pels seus ensenyaments. Sabia que el seu destí, com deia la lletra de la cançó, volava cap al sol, cap a la lluna platejada.

Per això havia acceptat les ales de seda.Encara que la roba no era tan glamurosa com la que solia

vestir a Vil·la Morgana, certament era molt més vistosa i chic que la que duia abans. Segons que explicaven en la carta que acompa-nyava la maleta, una fada, que és el que li havien revelat que era, havia de ser-ho sempre i a tot arreu.

De tota manera, l’aclariment era innecessari. Des del seu re-torn l’Èlia no havia descurat ni un sol dels tractaments i costums apresos durant la seva estada. Un cop a casa seva, va continuar amb les pràctiques d’estètica i de salut que li havien ensenyat. Per això havia enlluernat a tothom des de la seva arribada. Comen-çant per l’Òscar i seguint per la seva família, que no es creia la seva sorprenent transformació.

Precisament, la seva germana Sara no havia acceptat gaire bé aquell canvi. Al principi es va sorprendre en no veure en ella l’en-tranyable nena estudiosa amb la qual es podia lluir i prodigar-li algun consell sobre bellesa o moda. Ara convivia amb una noia


1 6

fins i tot més atractiva que ella, i que sabia molt més sobre cosmè-tica, tendències i estil.

Tanmateix, el que va estimular realment la seva gelosia va ser comprovar l’efecte que produïa en els nois. Fins llavors, ella havia estat l’única a qui trucaven a tota hora, qui convidaven a tot tipus d’activitats, qui esperaven amb cotxes imponents i motos de gran cilindrada. En canvi, des del retorn de l’Èlia, l’Òscar havia pre-parat una ofensiva amorosa desplegant tot el seu arsenal de se-ducció.

Havia enviat bombons, flors, llibres i peluixos a casa seva. Li havia escrit targetes de tota mena, algunes d’inspirades i d’altres simplement divertides. Li havia escrit nombrosos missatges de mòbil i correus en els quals no deixava de suplicar que li donés una cita.

—L’únic que li queda per fer és enviar-te l’estudiantina... —havia fet broma la Sara.

En pensar en ell, l’Èlia es va preguntar per què havia acabat per accedir als seus precs. No podia oblidar que era el germà de la Carla, la noia que havia maquinat la pesada broma que l’havia fet acabar mig despullada durant una festa. La mateixa que aquell matí havia clavat en ella una gèlida mirada després de fer circular el rumor que estava operada.

S’adonava que havia acceptat sortir amb ell una mica per des-pit. Malgrat que l’Òscar sempre li havia agradat, la ràbia que pro-vocaria en la Jolie que sortís amb el seu germà li donava encara més al·licient. Era una manera subtil de venjar-se de totes les se-ves humiliacions.

Sonaven els últims acords del disc de Nikosia quan la Sara va entrar a les golfes.

Després de mirar-la una mica despectivament, s’hi va acos-tar i es va asseure al costat del sofà.

—M’has de dir el que t’han fet en aquella acadèmia.


1 7

—Una altra vegada? Fa un mes que vas amb això. —Doncs deu ser que no m’ho expliques bé, perquè no ho

entenc.—Que és el que no entens, a veure?La Sara es va preparar per llançar tot el que li estava rondant

pel cap, des que la seva germana havia aparegut amb el seu nou i radiant aspecte.

—Per començar, jo tenia una germana amb menys activitat que un cementiri per Cap d’Any i ara tinc la impressió que visc amb Coco Chanel. Perquè et recordo que abans tenies menys roba que l’armari de Tarzan. En canvi ara és una exageració... Ni que fossis una model! Te’n vas tres setmanes i tornes feta una Barbie, amb un paio darrere teu que sembla un ou Kinder i que, a sobre, està boníssim...

—Mira que ets exagerada... Però si t’has passat mitja vida dient-me que em tragués partit, que m’arreglés i altres. Doncs és el que he fet! A l’acadèmia ens van fer classes de maquillatge, de perruqueria, consells de salut... Si fins i tot t’he ensenyat els pro-ductes que m’han enviat!

—Doncs jo vull anar-hi l’any vinent. Creus que m’accepta-rien?

—Però si parles anglès com un ànec...La Sara es va aixecar d’un salt i va fingir que s’ofenia.—Vostè, perdoni, Miss Simpatia. —Va, vinga, no t’enfadis, ximpleta. Després baixo i t’ho ense-

nyo tot una altra vegada. Si vols, et puc deixar una mica de roba.—No, gràcies, que tu tens menys corbes que una pista d’ater-

ratge. De segur que no trobes res de la meva talla.L’Èlia va moure el cap resignada i va tornar a agafar el llibre.Abans de desaparèixer per la porta, la Sara es va girar i va dir:—Tu amagues alguna cosa, nena, però tranquil·la, que ja ho

descobriré.


19

Carta des de Sant Petersburg

Benvolguda Èlia,

Suposo que et sorprendrà rebre aquesta carta i et deus estar preguntant com he aconseguit la teva adreça. La resposta és senzilla: buscant a la teva habitació. Espero que no et mo-lesti, però és que la teva partida va ser tan sobtada que no vam tenir temps d’intercanviar les nostres dades i, tant l’Astrid com jo, volíem seguir en contacte amb tu. Era nor-mal després d’una experiència com la que vam viure totes tres a Vil·la Morgana, no et sembla?

Com que no ens atrevíem a demanar aquesta informa-ció a les professores, se’ns va acudir que potser a la teva cambra hi hagués algun document en el qual figuressin les teves dades. I així va ser. Vam trobar el sobre on estava escrita la teva adreça, amb la carta que et van enviar els de l’SPMH per comunicar-te que havies guanyat el concurs.

Així és com t’he pogut localitzar. Ha estat una sort perquè tinc moltes coses a explicar-te. Bé, i també moltes altres per preguntar-te. Com ja t’he dit, la teva marxa va


2 0

ser tan ràpida i inesperada que ens van quedar molts dub-tes i, a més, et volia explicar el que va passar després de la teva fugida de Vil·la Morgana.

La veritat és que em va sorprendre saber que t’havien tancat com a càstig per haver intimat una mica amb aquell noi que vaig veure a Bath. Crec que no n’hi havia per tant, ja que jo vaig fer coses pitjors i no em van dir res. És cert que en el meu cas sempre va ser amb nois que treballaven per a la institució, però em va semblar que els era igual.

En canvi a tu que, coneixent-te, el més probable és que només et fessis uns petons amb ell, et van incomuni-car a la teva habitació. No em va semblar gaire lògic.

Per cert, vull que sàpigues que jo no els vaig dir res. Tot i que em vaig arriscar, perquè el vaig veure sortir de la teva habitació a l’hotel i la meva obligació era advertir les professores. Però és que em vas fer llàstima, la veritat, perquè vaig entendre que era l’única vegada que et prenies una petita llibertat. No sé com se'n van arribar a assaben-tar, però, com ja t’he dit, no va ser per mi.

Malgrat tot, a tu et van castigar i a mi no em van dir res. Bé, en realitat, després d’allò ens van ignorar total-ment tant a l’Astrid com a mi. Quan van saber que t’ha-vies escapat (per cert, m’hauràs d’explicar com t’ho vas fer), ja no vam rebre el mateix tracte. Ens van deixar a la residència mortes d’avorriment. Es van acabar les classes, les xerrades, les excursions... Tot. Simplement es van li-mitar a donar-nos menjar. Als professors no els vam veu-re més el pèl. Va ser com si tota la màgia que hi havia hagués desaparegut. Fins i tot la casa semblava una altra. Va ser raríssim, no t’ho pots ni imaginar.

Per sort, només ens quedaven tres dies, així que els vam passar com vam poder, més avorrides que ostres i


2 1

sense sortir d’allà. Les dues soles. Almenys, si hi hagues-sin estat el massatgista, o el professor d’arpa..., hauríem pogut continuar practicant.

Fixa’t si estàvem avorrides que l’Astrid i jo vam acabar fent-nos amigues. Qui s’ho hauria imaginat uns dies abans!

Però, malgrat tot, això no va ser el més sorprenent. Al cap de pocs dies de la meva arribada a casa, vaig rebre una carta on em deien que s’havia dissolt la Societat. No m’ho podia creure!

Jo ja m’havia fet a la idea que tornaria a Vil·la Morga-na l’estiu vinent, tal com ens havien promès, i que quan tingués els 18 podria triar si volia unir-me a elles.

Doncs res d’això. Em vaig quedar glaçada en assaben-tar-me’n.

No sé si tu també deus haver rebut aquesta carta, perquè amb tu tinc la sensació que tot va ser diferent. Els últims dies semblava que només els preocupaves tu. Pot ser que estigui equivocada, però em va donar aques-ta impressió.

Sé que a l’Astrid sí que la hi van enviar, perquè em va trucar només rebre-la i estava furiosa. No t’imagines com n’estava, d’indignada, contra les professores! Està molt ofesa i diu que ens han pres el pèl.

La veritat és que jo també ho penso. Encara que jo tinc un altre caràcter i m’oblido fàcilment dels problemes. No obstant això, crec que és una llàstima, perquè m’encantava aquest món.

Crec que és millor que s’hagi acabat, perquè, si hi penses, hi havia moltes coses fosques en tot allò. Aquella gent que anava a les desfilades, per exemple, en pla misteriós, de nit, en llocs apartats... Vés a saber, potser fins i tot hem tingut sort que no ens hagin explotat sexualment o una cosa pitjor!


2 2

L’Astrid sospita que, darrere de tot el muntatge, po-dria haver-hi un negoci relacionat amb la prostitució de luxe i que per això ens estaven donant tantes lliçons de bellesa i de moda.

Bé, ja t’he posat al dia... Espero que estiguis bé i que m’escriguis ben aviat per explicar-me com t’ha anat i què penses d’aquesta experiència tan estranya que hem viscut juntes.

Molts petons i fins aviat!IRINAUna fada de debò


AURORA boreal - Edebe...Aurora Boreal_Top Fairies_2 cat.indd 13 23/07/13 09:25 14 adolorida, posava...

Documents

Transcript of AURORA boreal - Edebe...Aurora Boreal_Top Fairies_2 cat.indd 13 23/07/13 09:25 14 adolorida, posava...