BasesVeu1 Iniciacio Basica Veu Parlada Cantada

BASES DE LA VEU: Iniciació bàsica a la veu parlada i cantada.

Assentament 00/2010/2683del Registre General de la Propietat Intel·lectual. RD 1/1996 de 12 abr.

BASES DE LA VEU 1:

INICIACIÓ BÀSICA A

LA VEU PARLADA I CANTADA



BASES DE LA VEU 1:

INICIACIÓ BÀSICA A

LA VEU PARLADA I CANTADA

Autora:

FRANCESCA MARÍ TORRES



ISBN–13: 978-‐84-‐617-‐1705-‐7



Als meus alumnes, a en Tomàs i na Jessica.



CONTINGUTS

Pg.

Pròleg 8

Introducció 9

1. La bomba d’aire 12

1.1 . Teoria 12

1.2. Pràctica 21

1.2.1. Postura corporal general i respiració. Desenvolupar la “capsa d’eines”

per manejar la veu

21

1.2.2. Suport 1: Control de l’aire 26

1.2.3. Suport 2: Suportar la veu. Iniciació i pràctica vocal bàsica 28

2. El vibrador 32

2.1. Funcionament bàsic: Importància del balanç tensió-‐relaxació musculars 32

3. Articulació: Principis bàsics 35

Glossari 40

Bibliografia 44

Altres enllaços útils 45



Aquest llibret pretén donar unes bases iniciar-‐se en la tècnica de la veu tan cantada

com parlada. Està adreçat sobretot als meus alumnes perquè tenguin un recull d’allò que

els explic a classe, però pot servir d’ajuda a qualsevol persona que es vulgui iniciar en el

maneig de la veu professional. El llibret o text de classe vol ser una explicació bastant

completa dels mecanismes de fonació i suport per la veu professional, però alhora

accessible a un públic general, sense gaire més tecnicismes que els necessaris. Conté

alguns exercicis que sempre aprofitaran més si es fan amb guia professional, però que he

intentat explicar el millor possible per tal que qualsevol els pugui reproduir el més

fidelment possible. El llibret està escrit -‐ara fa ja uns anys, ja estic pensant en fer una

revisió-‐ amb un estil informal i molt planer: la meva intenció és que els lectors tenguin la

sensació de que estic parlant directament amb ells.

Als meus alumnes.



L’adquisició de tècnica vocal, tan per aplicar a veu parlada com a veu

cantada, i dins aquesta als diferents estils, és un procés molt complex i que sol ser llarg, ja

que comporta modificacions d’hàbits corporals adquirits i sovint, molt arrelats a la

persona, amb la complicació afegida que molts d’aquests hàbits no són fàcilment

controlables visualment ja que es produeixen a parts del cos internes, o que no solem

veure sense un mirall, i no son fàcilment perceptibles per al principiant. L’estructura de la

tècnica vocal es podria representar com a una piràmide, a la base de la qual es trobaria

l’adquisició de la postura corporal adequada, lligada a la consciència correcta del propi

cos per tal de permetre “construir” o adquirir tots els altres elements, seguit del procés

de domini de la respiració adequada amb tots els elements que això comporta dominar,

després l’adquisició de consciència, sensació i domini del suport, la fonació correcta i

“neta”, natural i sense traves, el domini dels registres per tal de, paradoxalment, eliminar-‐

los, la ressonància, l’expressió i per acabar, la interpretació, on ja es donarà per suposada

l’aplicació d’una bona tècnica i la possessió de suficient flexibilitat de la veu per a assolir

els diferents matisos amb una execució correcta des del punt de vista tècnic dels

mateixos. Cada un d’aquests elements, per ordre, facilita l’adquisició adequada del

següent, i l’incorrecte aprenentatge d’un dels elements de base farà que tot el que es

“construeixi” a sobre quedi “coix”, poc assentat, sigui relativament inútil o, en el pitjor

dels casos, font de problemes afegits i més mals hàbits. Aquests fulls volen donar una

idea general del que comporta començar a utilitzar la veu correctament, especialment

per a la pràctica professional, i es limitaran a la part de base de la piràmide. Es donen

unes directrius bàsiques adreçades a construir especialment els fonaments que

condueixen al domini de la veu (respiració i suport) i es donen explicacions sobre una

altra element important: l’aparell vibrador, que és el que directament produeix la fonació.



PIRÀMIDE DE LA TÈCNICA VOCAL

El funcionament de l’aparell vocal és similar al d’un instrument de vent. Com aquest, està

format per tres elements, una bomba d’aire (els pulmons), un vibrador (la laringe) i uns

ressonadors (la cavitat buco-‐faríngia n’és el ressonador principal).

Què passa quan es parla o es canta? Bàsicament, l’aire dels pulmons surt del cos a

través de la tràquea, a l’extrem superior de la qual es troba amb les cordes o plecs vocals, que

són uns músculs semblants a llavis, col·∙locats de forma més o menys perpendicular a la vertical

corporal. L’aire que surt amb una certa pressió dels pulmons, juntament amb l'apropament de

les cordes per ordre del sistema nerviós a la posició focus glòtic (molt apropades però no

tancades, i així “preparades” per emetre so), fa que aquestes vibrin (no entram ara en detalls de

les teories de com ho fan). La rapidesa d’aquesta vibració (número de vibracions per segon, o

freqüència, mesurada en Hertzs) determinarà l’alçada de to del so: quan més ràpida, més agut

(major freqüència), i quan més lenta, més greu (menor freqüència). La sensibilitat auditiva de

l’oïda humana es situa entre els 20 a 20.000 Hz aproximadament, i arriba als màxims entre els 25

i 3.000 Hz. La veu humana, comptant des de la veu masculina més greu fins a la veu femenina

més aguda, es situa entre els 50 i els 2.349 Hz (freqüència del re7 del piano, que ha estat la

FONAMENTS TÈCNICS

Equilibri POSTURA Relaxació

Resp. Diafragmàtica RESPIRACIÓ Silenci, calma

Consistència SUPORT Notar sistema forces

Equilibri FONACIÓ Coordinació

Transició suau REGISTRES Homogeneïtat

“Timbre” RESSONÀNCIA Eficiència

EXPRESSIÓ Dinàmiques, Color, Flexibilitat

INTERPRETACIÓ Implicació emocional

ACTUACIÓ



màxima nota abastada per la veu humana, concretament per la soprano Mado Robin).

Simplificant: produir veu ve a ser com “bufar” a través de les cordes vocals fent-‐les vibrar,

com “bufam” a través dels llavis quan els fem vibrar com si imitàssim un motor de cotxe.



1- En relaxació

1. LA BOMBA D’AIRE

1.1 TEORIA

Fisiologia bàsica de la caixa toràcica: La caixa toràcica és la part superior del nostre tronc.

La seva paret són les costelles, i el seu “terra” és un múscul anomenat diafragma. La caixa

toràcica conté els pulmons, tràquea (conducte que du l’aire inspirat als pulmons i s’esbranca en

bronquis i bronquíols etc..), i el cor. Els pulmons estan recoberts per una espècie de bossa que és

la pleura, i aquesta està alhora per la seva cara externa aferrada a les costelles pels laterals i al

diafragma per la part de baix.

El diafragma és un múscul similar a un gran bistec rodó, situat just davall els pulmons -‐ve a

ser “l’enterra” de la caixa toràcica-‐, aferrat per davant a l’estèrnum, per darrera a la columna i en

circumferència a les costelles inferiors, i que separa la cavitats toràcica de l’abdominal. Té uns

“forats” per deixar passar l’artèria aorta, vena cava i esòfag. La seva posició en relaxació és com

una semiesfera o cúpula irregular, i el seu moviment de contracció és davallar i aplanar-‐se, fent-‐

se més ample la seva circumferència degut a aquest aplanament de la cúpula.

Mecànica de la respiració

Abans de tot, convé saber que no sempre respiram igual depenent de la tasca que feim, i

que aquesta respiració pot tenir diferents funcions i ser correcta per unes però no per altres. No

és el mateix respirar per mantenir-‐mos vius mentre escrivim a l’ordinador o miram la tele, que

requereix poca quantitat d’aire, que respirar mentre feim un exercici que requereix més aire amb

la finalitat d’aportar més oxigen al cos, ni respirar per parlar o cantar que requereix més aire per

aportar certa pressió i/o durada d’expiració. Per tant, tenim una respiració de repòs que serà

correcta per reposar, però insuficient per altres coses, i una respiració per fer entrar més aire que

segons el que vulguem fer amb ella, serà més o menys correcta segons la facem d’una forma o

d’una altra.

2- Inspiració



En segon lloc, voldria aclarir un concepte molt bàsic: l’aire inspirat sempre va als pulmons.

Entri pel nas o per la boca, anirà igualment a parar a la tràquea, i d’allà només tendrà camí cap als

pulmons, independentment de la mecànica que hàgim feta servir per a fer-‐lo entrar. Aquesta

afirmació que potser sembla massa òbvia, no ho sembla tant una vegada començam a parlar de

respiració abdominal o diafragmàtica o costo-‐diafragmàtica. Després d’anys escoltant gent que

creu que respira als pulmons o a la panxa depenent de com ha respirat, preferesc curar-‐me en

salut i aclarir aquest punt.

I en tercer lloc, parlarem de la via d’entrada de l’aire. Cal no confondre per on feim entrar

l’aire que respiram amb “com” respiram. Hem de fer diferència entre la utilitat de l’aire com a

fluid a efectes d’intercanvi de gasos i de la seva utilitat mecànica a efectes d’usar-‐ne les seves

propietats per a exercir pressió. Per tant, tot i que des d’un punt de vista de salubritat estarem

tots d’acord que millor si entra pel nas, ja que així s’humidifica, s’escalfa, es neteja d’impureses

etc., el fet és que a efectes d’usar-‐lo per parlar o cantar ha de ser igual per on entri, tanmateix a

la glotis els dos camins d’entrada (nas o boca) s’ajunten i tot va allà mateix. La qüestió important

és que es succioni amb la musculatura adequada i després se’n controli adequadament la sortida

amb la musculatura adient. A més, en parlar o cantar moltes inspiracions es fan inconscientment

per la boca ja que no hi ha temps de fer-‐les pel nas, així que és important dominar el mecanisme

intern independentment de per quin orifici extern es faci l’entrada. Així, conclourem que si hi ha

temps, millor inspirar pel nas, per tant s’ha de saber usar la correcta mecànica d’inspiració

inspirant per via nasal, però que s’ha de saber usar la mateixa correcta mecànica si inspiram per

la boca, per poder efectuar correctament totes les respiracions que inevitablement hi farem.

Respiració de repòs: La respiració que utilitzam quan estam en repòs és una activitat

reflexa que no requereix intervenció voluntària ni gaire esforç físic. Començam per la inspiració.

El mecanisme és simple: el cervell (a través del nervi frènic) envia una ordre de contracció al

múscul respiratori: el diafragma. Com que aquest està “aferrat” a la part baixa dels pulmons, amb

aquesta davallada els arrossega provocant un engrandiment d’aquests cap a baix i com que

també s’eixampla, fa eixamplar (les empeny cap a defora) les darreres sis costelles provocant un

cert engrandiment lateral de la part baixa de la caixa toràcica, i per tant dels pulmons que,

recordem, estan aferrats a la pleura i aquesta a costelles i diafragma. L’engrandiment dels

pulmons crea una pressió intra-‐pulmonar inferior a l’atmosfèrica i aquest buit relatiu dins els

pulmons provoca una entrada d’aire per succió, similar a la forma que feim entrar líquid a una

xeringa.



Resumint, els pulmons s’omplen d’aire per la succió mecànica de la contracció del

diafragma, sempre i quan no es tapi l’orifici d’entrada d’aire, és clar. Fins aquí, la fase d’inspiració

involuntària.

Per l’expiració d’aquest aire inspirat, la contracció diafragmàtica es relaxa i els pulmons,

així com les vies aèries, tornen a la seva grossària anterior, per tant l’aire surt a l’exterior a base

de no fer res, és a dir, de forma passiva. Aquest cicle respiratori de repòs es produeix entre 8 i 17

vegades per minut aproximadament, i maneja poc aire: la presa d’aire és d’uns 500 ml en cada

inspiració. ÉS IMPORTANT FER NOTAR que, la respiració “de repòs”, que és la que acabam de

descriure, és percebuda pel cos com una contracció en inspirar i una relaxació en expirar,

lògicament, ja que percebem la contracció del diafragma en inspirar, i la seva distensió en

expirar.

La respiració per agafar més aire: Si volem agafar més aire, ja hi haurem de posar un poc

de voluntat. Lògicament, haurem d’incrementar més el volum pulmonar en la fase inspiratòria, i

per fer això tenim diverses opcions.

Una opció és, quan estam començant a davallar el diafragma, o sigui, en la fase

inspiratòria, eixamplar les costelles fent contracció amb els músculs intercostals responsables de

tal acció. Això farà engrandir lateralment i antero-‐posteriorment la caixa toràcica normalment

fins a les clavícules, i provocarà que efectivament, hi entri més aire. Per la expiració es relaxarà

tota contracció anterior, la diafragmàtica i la de la musculatura intercostal responsable

d’obertura, el propi pes de les costelles les farà tornar a lloc disminuint altra cop la grossària de la

caixa toràcica, amb la conseqüent sortida de l’aire, per tant tenim també una expiració passiva

pel propi pes costal i retornada diafragmàtica. Podem però, si volem, usar musculatura

intercostal de tancament i forçar que surti més aire. És la respiració anomenada pectoral, ja que

la part que visualment s’eixampla és la post del pit. També es solen aixecar les espatlles en

aquesta respiració, i aquesta opció pot estar més o menys marcada depenent de l’individu.

Els inconvenients que aquesta respiració té de cara a cantar o a usar la veu de forma

professional en general són, en primer lloc que no es pot fer gaire força en l’expulsió d’aire, per

tant mecànicament no és molt òptima pels esforços corporals que requereix la veu professional,

que se n’han de fer, però no al coll. En segon lloc, la laringe està connectada a la part alta de la

caixa toràcica mitjançant la musculatura suspensora de la mateixa, per tant la tensió acumulada a



aquesta zona durant aquest tipus de respiració tampoc és d’allò més òptim per deixar la laringe

lliure i sense tensions i poder optimitzar la seva feina. Així que per realitzar tasques de cant o

parla, hem de cercar una forma de respirar més adient. Una que ens permeti entrar molt d’aire i

poder controlar-‐ne la pressió de sortida, i alhora que no “molesti” a la zona de la laringe.

Inspiració per cantar o per veu professional en general: Les exigències del cant, i de la

veu professional en general com hem dit, demanen per començar una quantitat d’aire superior al

que necessitam quan, per exemple, miram la tele. Necessitam entre 1.000 a 1.500 ml en cada

inspiració. La respiració passa a ser voluntària, activa i més conscient, per agafar tot aquest aire

extra. El mecanisme bàsic segueix essent el mateix que el de la respiració de repòs, però es

modifica un poc. La inspiració es fa primàriament per contracció del diafragma, però ara hi

intervé la voluntat de potenciar aquesta contracció diafragmàtica per tal de fer-‐hi caber més aire,

i la utilització de més músculs. La contracció diafragmàtica per agafar més aire haurà de ser

superior, haurem de fer baixar més el diafragma, el qual amb aquest moviment empeny, o

diguem “esclafa” la massa abdominal, desplaçant-‐la cap a baix i cap a endavant, provocant la

protuberància del baix ventre, o sigui, fent que “surti la panxa”. Per tal de permetre que això sigui

possible, haurem de relaxar la musculatura abdominal per tal que pugui “sortir la panxa”, el

múscul diafragma i la musculatura abdominal funcionaran per tant de forma antagònica per a fer

aquesta inspiració. És a dir, com que volem baixar el diafragma, per poder fer això hem de

relaxar la musculatura abdominal, si no, la massa visceral que el diafragma empeny cap avall

mentre baixa no podrà reubicar-‐se si es troba constreta per una musculatura abdominal en

contracció i per tant, el diafragma tampoc podrà davallar. Això sense entrar ara en possibles

bloqueigs que pugui tenir el diafragma degut a altres causes, no oblidem que les emocions

n’afecten el funcionament.

Aquí trobam habitualment el clàssic error quan es demana a algú que respiri, per tant se li

demana una acció respiratòria voluntària. Hem dit que la primera associació que fa el cervell amb

inspiració és de contracció. Per tant, quan se’ns demana una respiració més ample, tenim

tendència a fer més contracció, i contreure la panxa i els músculs intercostals d’obertura de la

caixa toràcica per ajudar a eixamplar-‐la més lateralment i cap a dalt, fent així la abans descrita

respiració pectoral. Entre d’altres factors, (posició erecta, el fet que la majoria anam amb els

abdominals contrets per qüestions estètiques, especialment quan algú els mira), ajuda a que, per

comptes de relaxar aquests i deixar baixar el diafragma, cerquem altres “sistemes” per engrandir

els pulmons i agafar més aire. El problema és que aquesta respiració “alta” o costal-‐pectoral, fa



que les espatlles s’elevin, moviment en el qual intervenen els músculs suspensors de la laringe, la

qual cosa dificulta el seu funcionament. Per cantar és important no interferir amb la musculatura

laríngia. Però d’això en parlarem a l’apartat corresponent. La millor respiració per cantar serà

aquella que ens permeti prendre en un mínim de temps la màxima quantitat d’aire sense

interferir amb el funcionament de l’aparell vocal. Aquesta és la respiració costo-‐abdominal.

Hàbit: S’ha de puntualitzar ara que hem d’aprendre a utilitzar aquesta respiració costo-‐

diafragmàtica, i no només per l’hora de cantar o usar la veu professionalment, si no per fer-‐ne ús

tot el dia, en tot moment. És necessari automatitzar-‐la per al dia a dia, i que sigui la nostra

respiració habitual. Si no feim d’aquesta un hàbit corporal, no hi haurà forma d’aplicar-‐la

“ocasionalment” només quan hem de cantar o parlar. La respiració correcta és la base d’una

tècnica correcta, i és massa important per ser una cosa de llevar i posar. Es podria fer una

analogia: igual que un violí no té forma d’albercoc i es transforma en violí quan l’han de tocar, qui

usa la veu parlada de forma professional o canta ha de tenir sempre “forma de cantant o d’actor”

i respirar correctament com a hàbit permanent. A més, aquesta respiració aporta com a “efecte

secundari” beneficis tals com a major oxigenació al cos, i major estat de tranquil·∙litat habitual

que sempre poden ser benvinguts. No entraré ara a descriure en profunditat els detalls d’aquests

beneficis, ja que no ve al propòsit d’aquest llibret.

Problema que ens dificulta la tasca: combinar inspiració i relaxació: Seguint amb la

respiració pel cant, dèiem que el diafragma baixa i que hem de relaxar la musculatura abdominal

en inspirar. Aquí ens trobarem amb un problema d’associació inconscient de funcions corporals:

hem dit que el cervell associa inspiració amb contracció. A l’hora d’inspirar haurem d’aprendre a

pensar bàsicament en relaxar la musculatura abdominal per tal de poder abaixar el diafragma i

“succionar” l’aire, la qual cosa crearà un “conflicte” al cervell i per tant, sobretot en els

principiants, un problema de “coordinació” en no saber coordinar els fets d’inspirar (=contreure,

per al cervell) i relaxar alhora (encara que siguin grups musculars diferents). Al principi pot

resultar un poc confús i complicat. Però és important entendre i practicar l’antagonisme dels

músculs diafragma/abdominals en aquest procés. Ho podem comparar a gratar-‐se la panxa amb

una mà i pegar-‐se cops al cap alhora amb l’altra, automatitzar-‐ho i fer-‐ho sense pensar és una

qüestió de pràctica.



expiració inspiració

Expiració, punt vista muscular: I ara ve la part quasi més important, a efectes pràctics

d’emissió vocal: l’expiració. Aquesta, que era passiva en la respiració corrent, (i relacionada amb

relaxació), torna activa i voluntària a l’hora d’usar la veu professionalment, ja que es torna

important controlar el flux d’aire expirat (d’això es tracta). Els músculs que intervenen en

l’expiració son aquells l’activitat dels quals ajuda a reduir el volum de la cavitat toràcica, és a dir,

els abdominals, la contracció dels quals acompanya la progressiva des-‐contracció del diafragma a

l’hora d’expirar i expulsa l’aire pulmonar de forma controlada, com un èmbol.



Detall de les forces de pressió. Observar pressió del terra toràcic sobre la cavitat abdominal.

Expiració, punt vista del sosteniment o suport del flux vocal: A més, per cantar o usar la

veu de forma professional en general, és necessari expirar aquest aire amb una pressió constant

o determinada, de forma que es mantengui constant la intensitat sonora lligada a la pressió sub-‐

glòtica. Per això, és necessària la coordinació de músculs inspiratoris i expiratoris a l’hora

d’expirar. Vull dir, ja hem vist que, al procés d’expiració (lligat subconscientment a la relaxació) hi

hem afegit la contracció dels abdominals, la qual cosa ja crearà una confusió al principiant. I ara a

sobre, afegim la contracció d’alguns músculs (els intercostals baixos) que el cos associaria amb la

inspiració, per acabar de confondre al cervell del principiant, que al principi trobarà impossible

“fer com quan inspira” o “mantenir posició inspiratòria” amb alguns músculs, en el moment de

fer exactament el contrari: expirar.

El suport és un sistema de forces internes per poder mantenir la pressió de l’aire com la

necessitam. Per a fer aquest sistema, el cos farà diverses forces: per una banda, la d’expulsió, que

és una força cap a baix i cap a defora del cos (com quan tossim, anam al bany o parim un fill), i

per l’altra, contenció d’aquesta força d’expulsió (pressió amb la musculatura abdominal en sentit

contrari al de la força d’expulsió). La parla o cant es produeixen en la fase expiratòria, i quan



s’expira, que és quan es necessita fer aquest suport, el diafragma està tornant a la seva posició

original, és a dir, relaxant-‐se. Aleshores, voluntàriament retenim la seva tornada fent l’acció de

mantenir voluntàriament les costelles inferiors obertes (utilitzam la contracció de la musculatura

intercostal baixa adient). Retenint així el retorn diafragmàtic, controlam la sortida de l’aire, ja que

no deixam que el diafragma “torni com vulgui” per deixar sortir l’aire. Fent tot això, deixam el cos

“preparat” perquè la sortida de l’aire es pugui controlar amb la musculatura abdominal, i amb tot

plegat (forces d’expulsió, musculatura abdominal i obertura de costelles) feim el que anomenam

“suport de la veu”.

Això sembla complicat, però la base de tota educació vocal és el control de la respiració, ja

no per emmagatzemar grans quantitats d’aire, si no per controlar l’expiració i fer suport, i així

mantenir la constància de la pressió sub-‐glòtica. Per tant no ens podem “botar” aquesta fase

d’aprendre a respirar bé, li hem de dedicar tot el temps que precisa i molta voluntat per a

dominar-‐la fins a arribar a sentir-‐la natural i fàcil, ja que a la fi l’hem de poder utilitzar sense

haver-‐la de pensar.

Vull amb aquesta explicació avisar als principiants per evitar que els vengui de nou i es

desanimin per la dificultat inicial d’aprendre a modificar els hàbits respiratoris. És normal que

costi ja que tenim doble feina: invertir esforç en practicar els nous mentre lluitam contra la

inèrcia del cos que automàticament posa en marxa els mecanismes habituals, per tant al principi

no ens assemblarà gens pràctica la nova forma de respirar, i mentre ho trobem incòmode és

indicatiu de que no ho feim gaire be. La bona notícia és que, un cop agafat l’hàbit, es torna

natural i no cal pensar-‐hi tant. I que tothom ho pot aprendre a fer. Costarà més o menys, però no

és impossible. I ara passem a la pràctica.

MECÀNICA RESPIRATORIA: URLs amb animacions sobre la respiració.

El moviment del diafragma i la seva situació a l’esquelet:

http://www.youtube.com/watch?v=hp-‐gCvW8PRY&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=LpXstUTg_Rc

Respiració -‐intercanvi de gasos i esquema del mecanisme-‐, dibuix animat:

http://www.5min.com/Video/Learn-‐about-‐The-‐Respiratory-‐System-‐117572249



1.2 PRÀCTICA

1.2.1 POSTURA CORPORAL GENERAL I RESPIRACIÓ. DESENVOLUPAR LA “CAPSA

D’EINES” PER MANEJAR LA VEU.

a) Postura. Concepte de relaxació dinàmica: Una bona postura serà la base necessària

per a una correcta respiració i per deixar que els òrgans de fonació puguin desenvolupar la seva

tasca sense impediments. Una postura incorrecta entre d’altres coses dificultarà el moviment del

diafragma i la comoditat respiratòria, un coll estirat cap endavant dificultarà el moviment lliure

de la laringe. És important tenir clar un esquema bàsic corporal amb l’espina dorsal com a centre

vertical de sustentació, i les extremitats penjades a través de dues cintures (pelviana i escapular),

i un cap situat en equilibri a sobre. A partir d’això, cercarem una postura bàsica d’acord amb

aquest esquema corporal: Cames dretes sense estar sobre-‐estirades, cuixes relaxades. La

columna vertebral alineada, amb les seves corbes naturals suavitzades, el cap situat a sobre en

equilibri i les extremitats “penjant” lliurement d’aquesta estructura.

La sensació que cercam és d’obertura interna i d’equilibri dinàmic en general, notant el

pes del cos contra la terra, de sentir que el cos “s’aguanta” tot sol, fent el mínim esforç necessari

per a mantenir-‐lo dret. D’això en deim relaxació dinàmica: hi ha activitat muscular, però de tal

forma que no provoca tensions no desitjades. També cercarem relaxar la mandíbula.

És important que la postura sigui flexible: cal entrenar la mobilitat de les cintures

escapular i pelviana. Es poden fer exercicis amb les espatlles fent cercles endarrere i endavant,

amb el coll mirant de costat a costat, i mirant cap avall, i també amb la cintura i maluc, cercant-‐

ne la mobilitat de costat-‐costat, davant-‐darrera i en cercles, com si ballàsim dansa del ventre.

A la zona cervical hi tenim la laringe. Si estiram el coll cap a endavant per intentar cantar

aguts, o si tenim tendència postural a projectar el cap endavant estam comunicant tensions a la

musculatura laríngia i no deixarem que aquesta pugui desenvolupar la seva tasca. Durant la parla

i especialment durant el cant aquesta ha de fer molts de moviments per a ajustar-‐se a les notes, i

és necessari deixar-‐la treballar. També la seva resistència es veurà afectada si se li apliquen

tensions innecessàries amb la musculatura que l’envolta (musculatura de la faringe, pectoral alta

i maxil·∙lar).

Els elements a tenir en compte a l’hora de “col·∙locar-‐mos” són: la posició de la columna, la



seva alineació, a les àrees cervical i lumbar especialment -‐zones on estan la laringe i la inserció

del diafragma a la columna vertebral, la postura és important per a facilitar les seves funcions-‐.

També cal tenir en compte la (dis)tensió de la posició assolida, i la postura de la zona

maxil·∙lofacial (mandíbula, llengua), que també han d’estar relaxades i “penjades” de la línia

central principal, la columna. El cos està tot connectat, i per deixar lliure la zona lumbar

freqüentment cal pensar en desbloquejar els genolls i relaxar la musculatura de les cuixes, alhora

que basculam la pelvis lleugerament cap a davant, -‐ho podem fer com si “baixam la coa” com els

cans-‐.

Resumint, volem mantenir una postura dreta, alineada i estirada però còmoda, mantenint

la columna alineada sense sobre-‐estirar-‐mos i sobretot sense tensió. Hem de pensar com si

estàssim penjats de la coroneta, i deixar caure el cos relaxat, sentir com si ens allargàssim cap a

baix i cap a dalt alhora, cercant una postura que ens permeti tenir la musculatura del coll

treballant al mínim per aguantar el cap. Mantenir el cos obert és important, les costelles

eixamplades, especialment quan expiram (és a dir, mentre cantam), i l’espatlla eixamplada. No

pronunciar massa la corba fisiològica lumbar. Recordar mantenir bona postura per tots els

exercicis, tan de respiració com de veu. No rompre la línia del cos, i tenir una postura “de

presència” i alhora relaxada, amb to muscular però sense tensió, és a dir, mantenint una

relaxació dinàmica, és important per a una correcta emissió vocal.

Sobretot, insistim en que de la bona postura en depèn molt la mobilitat del diafragma i

per tant la facilitat de respiració òptima, l’efectivitat del suport i la capacitat de deixar la laringe

lliure per fer la seva feina. Una mala postura, en canvi, pot afavorir entre d’altres el bloqueig del

diafragma, i totes les seves no desitjables conseqüències en cadena. Una mala postura no és

només una posició corporal torta, també ho és una posició estirada però excessivament tensa. A

la llarga, hem de potenciar la percepció interna o propiocepció de la nostra postura correcta i

alineada (especialment internament), i hem d’utilitzar la facilitat respiratòria com a guia per

saber en quina qualitat postural ens trobam.

b) Ens allargarem a terra sobre l’espatlla. Posarem les mans a la part inferior de

l’abdomen, per sota del melic, i respirarem lliure i relaxadament. Podem posar una mà al pit

també. Intentem relaxar-‐mos com si anàssim a dormir. Concentrem l’atenció en la respiració.

c) Observar la respiració: Ara observem quina trajectòria segueixen les nostres mans



posades sobre la part inferior de l’abdomen. Haurien d’estar pujant amb la inspiració i baixant

amb l’expiració. Si tenim una ma al pit, hauríem d’observar que està immòbil. Estam utilitzant la

respiració abdominal abans descrita.

d) Potenciar la respiració abdominal. Prendre consciència de com ho estam fent. Abaixar

cada cop més la respiració. Si és necessari, podem pensar que tenim un “globus” a la panxa, que

“traiem” panxa, o que els pulmons son al baix ventre (tot això, per suposat, no son més que

imatges per ajudar a assolir l’objectiu), i que l’inflam d’aire quan inspiram, o que inflam el ventre

d’aire amb la inspiració. Cuidam de no fer renou amb l’aire quan inspiram, i mantenir la inspiració

silenciosa: el renou inspiratori és senyal de constricció i fricció de l’aire contra les cordes, cosa la

qual es mantendria durant la fonació dificultant la projecció. A més, aquesta fricció ens donarà

“sequedat al coll” més ràpidament, ja que l’aire està passant amb més velocitat en tenir menys

espai per passar en el mateix interval de temps.

e) Trobar musculatura útil: Ara ens palpam la zona inguinal, més o menys on hi hauria la

cremallera del pantaló. Pressionam amb els dits i tossim. Notam la contracció de la musculatura

abdominal inferior. Practicam la contracció i des-‐contracció voluntària de la mateixa. És necessari

tenir l’àrea correctament localitzada. La part del múscul que volem exercitar és molt a baix, i

sembla que sigui simètric, fent com un triangle a ambdós costats de la cremallera. L’hem d’aïllar,

no contreure tota la musculatura abdominal per fer aquest exercici. El moviment de contracció

d’aquest múscul és com el que fa quan tossim, riem o ens sonam el nas. L’hem de contreure com

si l’estiràssim cap amunt, o sigui, cap a la nostra cara (direcció cranial).

f) Feim abdominals: En la posició en que ens trobam, doblegam les cames, inspiram “ben

a baix”, contraient la zona abdominal baixa i clavant el lumbar a terra començam a expirar per la

boca quan encara estam estirats a terra i, sense aturar l’expiració, aixecam el cos cuidant de fer la

força amb l’abdominal. Observam el “cop”, l’impuls que aquest moviment ens fa donar a l’aire

que expiram.

g) Ajuntam respiració i contracció/des-‐contracció dels abdominals inferiors: Ara tornam

a practicar la contracció i des-‐contracció voluntària de l’abdominal inferior, i ho juntam amb

l’acte de fer abdominals, inspirant alhora que relaxam l’abdominal inferior, i expiram alhora que

el contraiem i aixecam l’esquena per fer l’exercici abdominal. En agafar la dinàmica de l’exercici,

anam aturant de fer tot el moviment que acompanya els exercicis d’abdominals, i simplement



expiram amb la contracció, i inspiram amb la relaxació d’aquest múscul. Hem d’imaginar que la

contracció ens fa expirar l’aire, i que la distensió (= “treure la panxa”) ens fa inspirar. No hem de

perdre de vista l’efecte que el fet de “fer abdominals” havia tengut sobre la corrent expiratòria:

l’objectiu és arribar a notar com la contracció d’aquest múscul impulsa l’aire fora del cos i la seva

relaxació diríem que el succiona cap a dins. Durant tots aquests exercicis és important mantenir

el coll relaxat.

h) Posició vertical: Ara ens aixecam i provam de repetir aquesta respiració en posició

vertical. Per facilitar la transició, podem també asseure’ns amb les cames separades i els colzes

als genolls, i provar així la mateixa respiració abdominal abans de ferla en posició totalment

vertical. També ho podem provar en posició de gatejar, la qual ens ajudarà a deixar anar la

musculatura abdominal (“deixar anar la panxa”) i a sentir la respiració ben baixa. És com si

volguéssim respirar dins els malucs.

i) “Provocar”, sentir respiració baixa: si no surt, encara la podem entrenar amb un altra

exercici. Començam primer de tot expirant tot l’aire, alhora que contraiem l’abdominal baix com

si el volguéssim aferrar a l’esquena, i també buidam l’aire de les costelles. Mantenim així ben

“exprimits”, contret l’abdominal, com si encara volguéssim seguir bufant quan ja no queda aire.

Quan ja no podem més, relaxam l’abdominal inferior i respiram allà. Normalment això durà la

respiració directament a la part baixa dels pulmons, és a dir, provocarà inspiració totalment

diafragmàtica. Però és important que també es sàpiga fer conscientment.

j) Respiració en “tres fases” (es recomana començar per dues fases només, abdominal i

costal): Un cop dominat aquest mecanisme, provarem a aïllar tres àrees de respiració:

Abdominal, costal i pectoral (és important treballar aquesta “dissociació” de la musculatura

respiratòria). Aquest exercici el farem aturant la respiració entre fase i fase. Primer buidarem tot

l’aire per la boca fent una [f] o [s]. Després inspirarem una petita quantitat d’aire abdominalment

i aturarem de respirar dos segons. Tot seguit, mentre mantenim l’aire de la zona abdominal

intacte, inspirarem una segona petita quantitat a la zona costal baixa, eixamplant lateralment les

costelles més baixes, volguéssim estirar un hipotètic elàstic col·∙locat entre les costelles de la part

dreta i les de la part esquerra just per sota de l’estèrnum, o, per les dones, com si volguéssim

eixamplar els sostenidors. Aturam la inspiració dos segons més. Per acabar la fase inspiratòria, i

mantenint les dues fases anteriors, prendrem una tercera petita quantitat d’aire a la zona

pectoral, elevant lleugerament el pit cap a davant i cap a dalt. Mai no elevar les espatlles,



mantenir la cintura escapular relaxada, sentint el pes de les espatlles, això és molt important, ja

que implica la musculatura suspensora de la laringe interferint en el funcionament de la mateixa,

per tant interfereix negativament en l’emissió vocal. Per expirar, començarem per l’abdomen,

cuidant de mantenir costelles obertes mentre “buidam la panxa”, aturam 2 segons i seguim

buidant ara les costelles, aturam 2 segons i acabam buidant el pit. Tornam a començar. Una

variant d’aquest exercici consisteix en posar so a la fase expiratòria, fent una [z] (1) ben sonora.

Una altra variant més senzilla i recomanada per començar, és fer només les 2 primeres fases

(respirar només “a la panxa” i a la zona costal baixa).

k) Entrenar respiració intercostal: També podem entrenar la fase intercostal de la

respiració a 3 fases aïllant-‐la, i fent només aquesta, tal com es descriu a l’exercici h). Després

entrenar abdominal i intercostal juntes. És important que la fase expiratòria es produeixi

mantenint les costelles en obertura la major part de temps possible.

l) Respiració lumbar: Ens asseurem amb les cames separades i els colzes als genolls per tal

d’afavorir-‐la i notarla millor. Podem demanar a algú que ens ajudi posant les mans a ambdós

costats de la nostra zona lumbar. Sino, les hi podem posar noltros, i respirar a aquella zona.

Aixecar-‐se i repetir en posició de drets, doblegant lleugerament els genolls com si ens volguéssim

asseure a una cadira si ens és més fàcil, sempre mantenint l’alineació de la columna i la zona

cervical.

m) Durada respiratòria: Deixar anar tot l’aire, no respirar durant uns tres-‐quatre segons.

Inspirar costo-‐abdominalment durant uns cinc-‐sis segons. Retenir durant uns tres-‐quatre segons.

Deixar anar tot l’aire a poc a poc sobre la consonant [s], procurant que el flux d’aire es mantengui

constant. Durada mínima a assolir en l’expiració: 30-‐35 segons.

n) Variacions de l’exercici anterior: L’expiració es pot fer amb els llavis en posició com si

es bufàs una flauta travessera, dirigint el corrent d’aire al dors de la ma, procurant que el

corrent sigui un filet d’aire fred. L’expiració també es pot fer amb so: podem comptar “un-‐dos-‐

tres-‐quatre…” o dir [uuuu]. Així mateix, podem modificar les durades de les retencions i del

temps d’inspiració, o es pot utilitzar una mesura temporal predeterminada per l’expiració, per

exemple, expirar en 4 segons o expirar en 35 segons etc.

o) Entrenam flexibilitat abdominal: Necessitam poder agafar l’aire el més aviat possible,

per tant és important entrenar que l’abdominal es des-‐contregui amb la màxima velocitat quan



hem acabat la fase expiratòria i ens disposam a inspirar altra cop, per deixar pas a la contracció

diafragmàtica inspiratòria també amb velocitat màxima. Aquest exercici, però, sol ser mal de

controlar sense la guia d’un professor.

p) Entrenam respirar per suportar: Ajaguts en decúbit supí, inspiram abdominalment i en

expirar algú ens fa força sobre l’abdomen. Mentre expiram, comptam fins a 7-‐8 fent resistència a

la força que ens fan, i després acabam d’expirar l’aire que queda ràpidament “exprimint-‐mos”. Es

repeteix l’exercici tombats sobre el ventre (la força ens la faran a la zona lumbar) i sobre cada un

dels costats, i en el cas dels costats farem inspiració costal i la força ens l’aplicaran als costals

inferiors. El podem fer 2 o 3 vegades a cada banda. Aquest exercici convé fer-‐lo amb supervisió

professional.

1.2.2 SUPORT 1: CONTROL DE L’AIRE

Fins ara hem parlat de com entrenar la base de tota educació vocal: la respiració costo-‐

abdominal. Però això no és més que el començament, i saber respirar no vol dir necessàriament

saber suportar el so. Ara hem de connectar la veu al sistema de suport, i no es fa ben bé igual que

la respiració aïllada. Fins ara ens hem limitat a omplir de forma correcta i buidar els pulmons

d’aire. Ara hem de posar especial atenció a l’acte de buidar els pulmons, i hem de fer intervenir

la musculatura inspiratòria, tal com he explicat a l’apartat 1.1.

Per començar, tot i haver-‐ho ja explicat a l’apartat de la respiració, vull insistir en aclarir el

concepte de suport. Si jo em recolz a una taula, faig una força contra la mateixa, i aquesta taula,

per tal de suportar-‐me, haurà de fer la mateixa força o superior en sentit contrari a la força que

jo faig. Per tant el suport és un sistema de forces on hi intervenen la força de l’element suportat

contra el que suporta, i la que l’element que exerceix el suport torna per tal de suportar (sembla

un travallengua). El suport en general és un concepte que es veu molt clar sempre i quan no

estigui a l’interior del nostre cos, però que de fet és el mateix concepte.

Ara passaré a la pràctica i aniré explicant conceptes, per comptes de simplement explicar

una cosa que és tan abstracta al principi:

-‐ Recordem la musculatura treballada a l’exercici d) de l’apartat 1.2.1. Tornem a trobar-‐la

i a treballar la respiració coordinada amb tal musculatura tal com hem fet a l’exercici g) de

l’apartat 1.2.1. Una vegada arribam al punt que ja no feim “abdominals” pròpiament dites, si no



que contraiem i relaxam el múscul compassat amb la respiració (vos record que inspiram en

relaxació i expiram amb la contracció), ens concentram en el fet de sentir que la relaxació ens fa

“xuclar” aire a la part baixa de l’abdomen, on relaxam, i que la contracció expulsa l’aire, i

nosaltres no feim res més per que l’aire entri (sempre de forma silenciosa) o surti que mantenir

la boca entreoberta, la mandíbula relaxada, i una mica amb cara “d’estar en babaia” o “de

bàmbol”, i fer [ʃ ʃ ʃ ʃ](1) per expel·∙lir l’aire amb la força de l’empenta abdominal. Practicar fins que

notem plenament que el control de la respiració pertany totalment a la musculatura abdominal, i

que a la gola no hi feim cap feina.

-‐ Ara provarem a pitjar com si “anàssim al bany”, ( i perdó per l’expressió), i després

relaxar. Tot seguit hi coordinarem la respiració amb el treball muscular: buidar d’aire -‐o expirar-‐

amb la força de la pitjada, i inspirar en relaxar. Aquesta vendria a ser la força de l’element a

suportar.

-‐ Finalment, juntam els dos punts darrers: Mossegant un retolador o el nostre dit (això

ajudarà a que la força es faci amb els músculs adequats si vigilam no mossegar fort el dit), pitjam

com si anàssim al bany, exercint força cap a baix i cap a enfora, especialment cap a la zona

lumbar inferior -‐no tan a l’abdomen-‐, alhora que contenim aquesta “pitjada” amb l’abdominal

inferior, que exercirà una força contrària, és a dir, cap a amunt i cap a endins. Aquests moviments

ens fan expirar amb força, utilitzam uns [sss] o [ʃ ʃ ʃ]. Després relaxam, i notam com això ens fa

inspirar. Tornam a expel·∙lir l’aire amb força utilitzant la musculatura com he descrit abans, i

seguim. Cada cop ho feim més seguit, fins a arribar a poder fer un “cop expiratori” en [ʃ] cada

segon aproximadament.

Vull cridar l’atenció sobre l’ús de la paraula “cop” en aquests exercicis: en primer lloc, es

referirà a contraccions sobtades de la musculatura abdominal o costal, no confondre amb el “cop

glòtic” o atac dur de la veu, que no l’hem de fer. I en segon lloc, feim “cops” únicament com a

mitjà inicial per a entrenar la mobilitat muscular que pretenem assolir, ja que l’objectiu final és

manejar l’aire sense fer cap tipus de “cop” amb la musculatura encarregada de mantenir la

pressió. Però cal començar per algun lloc, així que vull deixar molt clar que els exercicis que

inclouen “cops” són només això, exercicis, no el producte final en el que consider una bona

tècnica.

A partir d’aquí, donat el caràcter dels exercicis, es necessitarà ajuda professional, ja que



no tenen forma senzilla, objectiva i externa de comprovació.

1.2.3 SUPORT 2: SUPORTAR LA VEU. INICIACIÓ I PRÀCTICA VOCAL BÀSICA

-‐ Veu: Ara hem après a notar el suport de l’aire, és a dir, a fer entrar aire i expulsar-‐lo amb

els mecanismes de suport. Però el que volem suportar és la veu, i això tendrà un mecanisme un

poc diferent. Ara, de la mateixa forma que hem fet l’exercici anterior, emetrem una consonant

nasal amb els “cops” expiratoris, en lloc de “sss” farem “mmm”, que ho podem fer com a

consonant bilabial [m], o com a [n] o [ŋ](1) amb la boca oberta. Com a exercici, inspirarem per la

boca cada cop que relaxem l’abdomen, obrint així el tancament fet amb la llengua i el vel del

paladar per a inspirar, i tancant-‐lo per a emetre la propera [n]. No tengueu por de nasalitzar la

vostra veu practicant aquest exercici. La veu que quan un canta "sona nasal" té un mecanisme

diferent.

-‐ Pràctica de la relaxació mandibular: Amb els llavis tancats, relaxats, deixar la mandíbula

inferior immòbil entre les mans. Cuidar sempre l’alineació del cos, no estirar el coll cap a

endavant. Quan estigui relaxada, intentar moure-‐la cap a dalt amb les mans, sense intervenció de

la musculatura maxil·∙lar, de forma que la mandíbula torni a la posició caiguda inicial quan la

deixem anar. Anem augmentant progressivament la distància entre la mandíbula inferior i la

superior. Després podem moure la mandíbula cap als costats, sempre amb delicadesa. Es

important respectar el camí natural de caiguda de la mandíbula, mantenint-‐la en posició

posterior respecte a la mandíbula superior, tal com ha d’estar en posició “de mossegada” (en

casos de formacions mandibulars peculiars que comportin una altra posició, consultar un

professional); si és necessari hi farem pressió amb la mà per tal de fer-‐li mantenir la posició.

També és important trobar el punt de “caiguda natural” de la mandíbula, que és el punt

d’obertura de la boca en el qual no feim servir ni musculatura de tancament ni d’obertura

mandibular, seria el punt com d’estar mirant la tele “embambats” amb la boca mig oberta. Des

d’aquest punt, podem començar els exercicis de moure-‐la amb les mans. Cuidar de respirar

correctament (diafragmàticament) i que la inspiració/expiració no afectin a la relaxació

mandibular, és a dir, que no ens hagem “d’aturar per respirar”, ja que això ja implicaria que

tensam la mandíbula per respirar.

-‐ Relaxació mandibular amb veu: L’exercici anterior continúa amb l’emissió de veu

mentre es fa. L’emissió no ha d’interrompre l’exercici, i hem de ser capaços d’emetre veu mentre



movem la mandíbula amb les mans, sense haver “d’aturar-‐mos” per tal de començar a emetre

una “aaaa” relaxada, no necessàriament maca de so ni de color.

-‐ Exercicis de flexibilització lingual: Passarem la punta de la llengua des dels incisius

superiors fins a la campaneta, tan amb la llengua en punta com ampla (per tal que estigui ampla,

notar el contacte dels laterals de la llengua amb la dentadura). Fer el mateix amb la part

predorsal de la llengua (just a damunt la punta), i després amb la part dorsal (arribar fins on es

pugui). Després donar un “massatge” al paladar tou amb la part posterior de la llengua. Treure la

llengua, en punta i en pla, cap amunt i cap avall, cap als costats, passejar-‐la per dins la boca…

-‐ Anirem emetent la [n] o [ŋ] la [m] cada cop augmentant la seva durada. Movem

relaxadament el maxil·∙lar inferior mentre l’emetem, com si mastegàssim per exemple, i ens feim

un massatge a la zona dels sinus nasals i del nas, per notar la ressonància. Relaxam el coll i les

espatlles.

-‐ Veu bucal (la que, de fet, utilitzam per cantar excepte en passatges on s'indica altra

emissió): Feim ell mateix exercici emetent la vocal [aaa] per exemple.

-‐Exercici [aɪaɪaɪaɪaɪ]: Movent només la llengua, deixar la mandíbula immòbil. Per a fer

això, mirar-‐se a un mirall i agafar la mandíbula, ja que si no serà difícil que es mantengui immòbil.

Connectar específicament amb la part inferior de l’abdomen, sentir que emetem el so molt lligat

a l’emissió de l’aire, com exhalant, sospirant.

-‐S’ha de mantenir la mandíbula caiguda, relaxada, com si volguéssim separar el maxil·∙lar a

l’alçada dels darrers molars, i cuidant de no projectar-‐la cap a endavant. Això s’ha d’aplicar

sempre, en cantar, i no només en cantar, si no que ja s’ha de tenir així quan es respira, per a

evitar ja tenir tensions abans de ni haver començat a emetre veu. És important poder emetre la

veu (estrictament parlant) amb independència del moviment de mandíbula i de la llengua, és a

dir, que no es faci necessari cap moviment de mandíbula ni de llengua per a emetre la veu, que

la veu s’emeti des del suport abans descrit, sense interferències de tensions de la llengua ni de

la mandíbula. Aquesta independència serà especialment important a l’hora d’articular, quan es

farà més difícil i alhora més necessària.

La importància de no jutjar el propi so : El principiant té tendència a jutjar la bellesa del

propi so. Hem d’evitar aquesta “temptació” i guiar-‐mos per sensacions de comoditat en l’emissió.



El primer que estam cercant és una emissió correcta i higiènica, i crear uns hàbits corporals que

ajudaran a que la nostra veu surti de forma natural, sense friccions provocades per les tensions

accessòries, o dit d’altra forma, modificar i corregir els hàbits que impedeixen l’emissió correcta.

Nosaltres ens sentim des de dins d’una forma alterada, diferent del so que se’ns escolta des de

fora, i podem fàcilment tenir una percepció equivocada del que creim que “sona bé” des de fora.

Apart, l’aprenentatge d’una emissió correcta pot implicar haver d’emetre sons que no siguin

pròpiament “bonics” durant un determinat exercici o per trobar una posició. Per suposat, això no

vol dir que hagem d’acabar cantant amb un so desagradable, si no que alguns exercicis pel camí

de l’aprenentatge tendran com a resultat un color vocal que serà, diguem, sorprenent.

-‐ Exercicis vocals bàsics:

Recordar mantenir la sensació d’obertura de la part posterior de la faringe en la majoria

dels exercicis proposats (relaxant la musculatura del clatell), sensació d’amplitud corporal,

postura “arrelada a terra i com si ens estiràssin cap a dalt”, llengua relaxada, posició “a terra de la

boca”, i lleugerament carregada a la part anterior de la boca. Recordar també fer les inspiracions

silencioses, senyal de bon començament postural de la musculatura del coll i de les cordes vocals.

- Sobre una nota llarga emetre [mmnnmm], sobre graus tonals 1-‐2-‐3-‐2-‐1 (per exemple,

do-‐re-‐mi-‐re-‐do, fent durar cada nota entre 1 i 2 segons) boca closa, so que ajudarà a trobar els

ressonadors facials i un emplaçament més alt de la veu. Anar pujant per semitons. Corregir

posició de la llengua si és necessari.

- Sobre una triada de to major descendent arpegiada emetre [n]

- Sobre interval de 5a ascendent i descendent, fent un “glissando” molt pronunciat,

emetre [rrrr], i després “brrrr” labial (fent vibrar els llavis, imitant un motor). Aquests son

ajudaran a notar el suport i establir la connexió veu-‐suport, ja que obliguen a utilitzar la força del

suport per a produir-‐los alhora que afavoreixen mantenir la musculatura connectada a la laringe

en estat relaxat, permetent mantenir “el coll lliure”. Recordar posició corporal i mandibular.

Relaxar llengua i no moure mandíbula. Utilitzar un retolador entre els queixals, posicionat de

forma que no molesti a la llengua, si necessari. Anar recordant utilització correcta de la

respiració, i encoratjar a sentir el suport. Els sons han de ser efecte d’una columna d’aire

suportada, mantenir pressió.



- Sobre graus de l’escala musical 1-‐2-‐3-‐4-‐5-‐4-‐3-‐2-‐1, ascendent i descendent, en tonalitat

major per graus conjunts emetre [tikitikiti], [tukutuku]. Aquests fonemes seran útils

especialment si existeix una hipotonia de les cordes vocals, i ajuden a pujar l’emplaçament de la

veu i trobar espai a la part posterior, especialment amb la [u]. També tenen utilitat per a

aprendre a produir consonants oclusives amb el màxim de suport i el mínim de tensió muscular a

la zona de la gola-‐boca-‐cara. Utilitzar retolador entre els queixals. Practicar l’agilitat de la

musculatura implicada en aquest exercici fen-‐lo relativament ràpid, 3 notes cada segon

aproximadament, i prenent cura d’articular correctament la consonant i la vocal, és a dir, posar la

llengua a la posició exacta de la vocal cada vegada, sense deixar-‐la “caragolada” per dins la boca.

- Mateixa figura melòdica o només 5a descendent per graus conjunts per [luiluilu],

[lielieli], [rierieri], [suisuisu], [muimuimu], exercicis que serviran per suavitzar l’atac, trobar

ressonància posterior, aixecar emplaçament de la veu, reforçar suport i connexió suport-‐veu,

necessitats normalment comuns a tots els principiants. Utilitzar retolador si és necessari per

mantenir immobilitat del maxil·∙lar. Prendre també cura de la precisió lingual per a cada fonema,

donant a la llengua la seva posició exacta per a la consonant seguida de la seva posició exacta per

a la vocal cada vegada.

- Depenent de la necessitat que es vegi en l’estudiant: Exercici [ɛ] (1) amb llengua

agafada amb un mocador i [y] (1) amb llengua sobre-‐estirada. La llengua sol ser, per a molts

principiants, “una molèstia”, ja que té tendència a tensar-‐se i produir l’efecte de “sò engolat”.

Aquests exercicis, utilitzats amb mesura i sota la supervisió del mestre, ajuden domesticar-‐la,

permeten a l’alumne descobrir l’emissió vocal sense contracció lingual innecessària i molesta per

al so, i convertir a la llengua en una ajuda a l’articulació en lloc d’un impediment a l’emissió.

Figura melòdica de l’exercici: graus tonals 1-‐2-‐3-‐4-‐5-‐4-‐3-‐2-‐1, en tonalitat major, pujant per

semitons.

- Sobre triada major descendent: [mamama], [sisisi], [lilili], etc.

- Sobre arpegi major de 4 notes (triada amb duplicació de tònica), descendent per

començar. Mateixes síl·∙labes, i/o segons convengui.

- Exercicis d’agilitat: N’hi ha molts a diferents llibres, convé fer-‐los amb ajuda

professional).



2. EL VIBRADOR

2.1 FUNCIONAMENT BÀSIC: IMPORTÀNCIA DEL BALANÇ TENSIÓ-‐RELAXACIÓ

MUSCULARS

Repàs ràpid de on estan situades les cordes o plecs vocals, on és la laringe, com es

produeix la fonació. No ens estendrem massa, ja que aquesta pretén ser una unitat d’iniciació

que pretén donar una idea general de tot el tema, sense aprofundir excessivament.

La laringe, que conté les cordes o plecs vocals,

està situada a l’extrem superior de la tràquea. Formada

de cartílags i músculs, els cartílags de la mateixa on es

troben enganxades les cordes o plecs vocals,

s’ossifiquen amb el temps, millorant així la qualitat dels



ancoratges de les cordes, i millorant la veu, que, ben utilitzada, arriba al seu millor moment entre

la trentena i la quarantena. Els cartílags que la formen son el cricoide, que és com un anell (que

ve a ser una prolongació dels anells de la tràquea), el cartílag tiroide, articulat al cricoide, que té

una prominència anterior coneguda com la “nou del coll”. Per acabar, unit a la laringe, a la

llengua, a la mandíbula, a l’estèrnum, a la clavícula i a l’omòplat, trobam l’os hioide, que té forma

de ferradura oberta cap a endarrere. Les cordes vocals (veure foto), que són uns replegaments de

la mucosa es troben enganxades per la seva part anterior a la cara interna del cartílag tiroide, i en

la part posterior, a dos petits cartílags amb forma triangular anomenats cartílags aritenoide, que

descansen sobre la placa del cricoide. Les cordes formen com un triangle, ja que convergeixen en

el seu extrem anterior i en el posterior estan enganxades una a cada cartílag aritenoide. Gràcies

a la seva articulació, els cartílags aritenoides poden fer moviments de rotació, translació, i de

balanceig, a conseqüència dels quals les cordes s’apropen, s’allunyen, s’engruixeixen o s’afinen,

es tensen o s’afluixen, permetent així que vibrin més lentament, més ràpidament, i es produeixin

els diferents registres vocals (tema en el qual no entrarem per ser més complex que les

pretensions d’aquest llibret).

Entenem per tant que és important controlar la musculatura implicada en articulació i que

afecta directa o indirectament la fonació per saber permetre que la funció laríngia es faci amb

llibertat, sense impediments. Observam que la musculatura laríngia està lligada a moltes parts

del cos implicades en el procés respiratori i articulatori (llengua, mandíbula, estèrnum, clavícula,

omòplat), la qual cosa ens fa comprendre la importància de la postura en el cant , així com la

importància de mantenir certs grups musculars relaxats, o més exactament, amb el to muscular

precís per fer una feina mínima, alhora que uns altres músculs fan una feina prou intensa.

Entendrem així la importància d’entrenar la independència muscular, de forma que

simultàniament i fàcilment poguem contreure uns músculs i mantenir un to relaxat en uns altres

que, de no tenir pràctica, tendríem tendència a sobre-‐tensar.

La font del so són precisament aquests replegaments de la mucosa o cordes vocals quan

vibren. L’aire en expiració, procedent dels pulmons, amb la pressió adequada que està idealment

controlada pel suport, fa vibrar les cordes quan aquestes tenen la posició per vibrar, posició que

s’ha “ordenada” des del cervell. Això és el so vocal, que també podem descriure com la vibració

al punt articulatori “glotis”. Veim que en la producció de so o fonació hi intervenen aspectes

purament mecànics (les forces que provoca l’aire que du la pressió adequada) i aspectes

neurològics (com es controla quant s’apropen o allunyen els plecs vocals o amb quina força ho



fan). Aquest so laringi per si mateix, sense l’amplificació de la caixa de ressonància humana

(faringe, boca i altres cavitats) és un so pobre, sense harmònics. Només amb modificacions a la

configuració laríngia juntament amb les modificacions a la intensitat de pressió aèria en podem

variar la freqüència (si és agut o greu) i la seva intensitat, no el timbre ni el color. L’amplificació

d’aquesta veu, el timbre que la caracteritza i la seva articulació es produeixen més endavant, als

ressonadors (principalment tub faringi, boca, cavitat nasal i en menor mesura certes cavitats

òssies).

L’amplificació natural de la veu té a veure amb els harmònics que es veuen potenciats

segons la forma i grossària del tub amplificador (no ens estendrem però ara en temes d’acústica

vocal). Per a donar-‐li major amplificació i projecció és important primer de tot produir un so lliure

de fricció alliberant de tensions innecessàries la musculatura que acull l’aparell fonador, és a dir,

“deixar passar el so” amb aquesta relaxació, so que tendrem correctament suportat, és clar, i fet

amb una cavitat bucal convenientment i suficientment oberta. A partir d’aquí ja podem jugar

amb tota una sèrie de sensacions d’on vibra i rebota el so a les parts òssies per a sentir que el

“col·∙locam” i “projectam” la veu, però la base és, insistim, el suport i la relaxació activa de

l’estructura, que permetrà que la veu “corri” pel medi aeri sense perdre qualitat ni intensitat, i

això es perdria degut sobretot a la fricció que es derivaria d’una producció vocal amb tensions

inadequades.

VIDEOS DEL MECANISME DE FONACIÓ: URLs.

Animació sobre estructura i funcionament de la laringe i vídeos de cordes vocals

femenines i masculines a diferents tons:

http://www.vocalist.org.uk/vocal_folds.html

Vídeo de cordes vocals femenines pujant i baixant de freqüència sense canviar al registre

de cap:

http://www.youtube.com/watch?v=ajbcJiYhFKY

Cordes femenines cantant i fent pas de registre:

http://www.youtube.com/watch?v=Gv4evDGLgjQ

Veu femenina de sobreagut a mig-‐greu:

http://www.youtube.com/watch?v=R7lhUUcWJNQ&feature=related



3. ARTICULACIÓ: PRINCIPIS BÀSICS

Molt de passada vull comentar un altra principi bàsic de la formació vocal: Hem de

modificar els hàbits articulatoris adquirits -‐especialment els de tensió excessiva-‐ els mecanismes

amb que produïm la paraula, i adquirir uns hàbits articulatoris que no interfereixin en la

producció vocal o fonació estrictament entesa, i alhora permetin una articulació molt clara i

precisa, fins i tot a la zona de freqüències altes, en la mida que sigui possible segons els principis

de la física acústica.

Bàsicament, hem d’emetre una línia vocal constant, col·∙locada, produïda sense friccions

per tal que es projecti òptima i còmodament, i si volem que surtin fonemes o un missatge textual

complet, modificar-‐la amb l’articulació just abans de que surti a l’exterior, utilitzant el mínim de

musculatura i amb el to muscular precís per produir els moviments articulatoris, i el màxim de

suport per tal que l’aire passi amb força i les consonants siguin clares, però mai no anar a emetre

les consonants utilitzant la musculatura de forma que afecti a la qualitat d’emissió del so, ja que

entre d’altres, n’afectarem la projecció vocal. Hem de veure l’articulació. especialment de les

consonants, com una cosa quasi externa a la veu en si, i les consonants com a posicions bucals

(dels òrgans implicats en l’articulació) “d’obstacle” a través de les quals “passa” l’aire o la veu (en

el cas de consonants sonores) quedant com a resultat del seu pas “modificada” de tal forma que

“sona” al receptor com la consonant desitjada, ja que “l’obstacle” de l’articulació així l’ha

configurada. Aquest aire o veu que mitjançant el seu pas produirà les consonants ha d’estar

convenientment suportat, ja que si no es tensaran altres parts (maxil·∙lar, llengua…) en l’intent de

donar prou “força” al text, i aquesta força tot i que serà un gran esforç per part de la persona, no

donarà massa resultat: serà molt menys “forta” la percepció del que l’esforç ens faria pensar, i a

més ens cansarem, i a la llarga ens provocaríem lesions.

Les vocals es produeixen també amb la modificació de la forma del tub sonor mitjançant

la modificació de la posició de la llengua i dels llavis. Amb aquestes modificacions aconseguim

potenciar uns o altres harmònics, i aquests harmònics són els responsables de que percebem una

o altra vocal, ja que són característica distintiva de les mateixes.

La funció de la mandíbula i la llengua en la tasca de parlar o cantar és gairebé

exclusivament realitzar aquesta tasca articulatòria. Hem d’entrenar-‐les per tal de que facin

aquesta funció de forma independent a la funció de fonació estrictament entesa. Per tal



d’aconseguir això, és important entrenar al màxim la flexibilitat dels articuladors principals

(mandíbula i llengua) per tal que aquests puguin funcionar de forma òptima: ràpida, flexible,

precisa i amb relaxació dinàmica de forma que no es cansin, i no afavoreixin lesions amb una

tensa interferència en el procés de fonació.

Tant la mandíbula com la llengua per parlar o cantar han d’estar bàsicament relaxades, la

mandíbula en posició bàsica de caiguda natural i la llengua tornant sempre a la seva posició base

d’estar plana al sòl de la boca quan no estigui fent l’articulació de cap consonant que requereixi

que abandoni aquesta posició. Des d’aquestes posicions bàsiques han de realitzar tota la seva

funció, sempre des del principi de relaxació dinàmica.

La llengua s’ha de flexibilitzar i ha d’estar molt activa a l’hora d’articular. Molta gent, bé

per motius fisiològics (com ara tenir la llengua travada per un frenell massa gros) o bé per motius

d’hàbit, articula substituint molta part de la funció de la llengua per la mandíbula, exercint

excessiva tensió maxil·∙lar ja que no mou prou la llengua i usa la mandíbula de forma tensa com a

“ascensor” d’aquesta llengua “mandrosa”. Aquesta tensió ens “carrega” a l’hora de mantenir la

fonació durant molt de temps. Per això, a l’hora de fer els exercicis immobilitzarem la mandíbula

per a entrenar l’ús de la llengua.

Donam finalment una idea molt bàsica de l’articulació de les vocals. A la il·∙lustració podem

observar dos tipus de vocals, una frontal i una posterior. Són frontals les vocals que per a la seva

producció, es produeix una elevació del dors anterior de la llengua amb aproximació als alvèols



dels incisius superiors, i posteriors les que, per a la seva articulació, es produeix una elevació del

dors posterior de la llengua amb aproximació cap al vel del paladar. Els fonemes vocàlics frontals

en llengua catalana són, ordenats de major a menor elevació i aproximació als alvèols (és a dir, de

més tancat a més obert): [i-‐e-‐ɛ]. Els posteriors, també ordenats de més tancat a més obert: [u-‐o-‐

ɔ]. En català, tots els fonemes posteriors s’acompanyen d’un arrodoniment labial que també és

més o menys tancat segons ho sigui el fonema. El fonema “de llengua plana” que es classifica

entre els frontals, és [a], i el fonema mig central és el neutre [əә] (aquest en llengua catalana sol

donar-‐se només en posició àtona, però a certes regions pot ser àton i també tònic, la forma

tònica te una qualificació acústica un poc diferent, però per qüestions pràctiques les

representarem igual aquí).

Per a articular els fonemes vocàlics, convé, per suposat ja que es tracta de producció de

veu davant de tot, respectar els mateixos principis de suport i relaxació activa, emetre el so base,

mantenir la punta de la llengua descansada darrera els incisius inferiors i moure amb precisió i

sense altres tensions, la part de la llengua necessària per a produir el fonema que es vol fer. En la

veu cantada sobretot, les posicions linguals s’hauran d’exagerar degut a la major apertura bucal i

a les més altes freqüències, per tant convé entrenar el moviment flexible i sense tensions

accessòries mossegant un retolador.

Per a l’articulació de les síl·∙labes, només recordar que s’ha de potenciar la correcta

articulació de la consonant i de la vocal per separat, prenent cura de fer moviments precisos i de

no deixar la llengua en posicions “estranyes” a l’hora de pronunciar les vocals: cada vocal ha de

tenir la seva posició ben definida sense veure’s afectada per la posició de la consonant que

l’acompanyi. Tornar sempre a la posició base en respirar, de llengua relaxada al terra de la boca i

descansant darrera incisius inferiors (sense prémer) com una truita s’escamparia dins una pella.

(1) Per la representació dels fonemes (entre claudàtors [ ]) s’utilitza l’A.F.I. (Alfabet

Fonètic Internacional). [ʃ] és com “sshh”, [ŋ] és com la “n” velar de la paraula “sang” , [z] és com

la “s” sonora de “casa”, [y] és com la “u” francesa, [ɛ] és la “e” oberta de “cafè

Enllaços web-‐ articulació

http://www.phon.ox.ac.uk/jcoleman/dynamic_mri.html



REPASSAM CONCEPTES:

POSTURA: Perquè és important?

Quins són els elements posturals?

- Alineació corporal (àrees cervical, lumbar i què hem de fer per a assolir-‐la)

- (Dis)tensió de la postura

- Postura d’elements clau en l’articulació: la zona maxil·∙lofacial (mandíbula, llengua).

Perquè serveix la mandíbula? Quina és la seva funció?

Com ha d’estar la mandíbula per parlar o cantar?

I què fa la llengua? Quina funció té en el cant?

I com ha d’estar la llengua?

Perquè creus que no s’ha d’estirar el coll cap a endavant quan es canta?

RESPIRACIÓ: Perquè és important? Per la boca o pel nas?

Com funciona la respiració? La de repòs? La pectoral? La costo-‐diafragmàtica? La de veu

professional? Perquè no puc fer respiració alta per a usar la veu de forma professional?

Perquè he d’automatitzar la respiració costo-‐diafragmàtica? No basta fer-‐la quan he

d’actuar o cantar?

Què “pinta” la mandíbula en la respiració?

SUPORT: Si ja sé respirar amb el diafragma, com és que me diuen que no tenc suport?

Què és el suport?

Què “pinten” els abdominals? I les costelles?

Perquè no he de moure el cap endavant quan inspir?

FONACIÓ O PRODUCCIÓ DE VEU: Com funciona? Quina és la seva fisiologia?



Perquè feim vocalitzacions sense moure la mandíbula, rés més que la llengua?

AMPLIFICACIÓ NATURAL DE LA VEU I PROJECCIÓ: Què punyetes vol dir això i com

s’aconsegueix? Quins són els mecanismes que la permeten?

ARTICULACIÓ: Perquè he de suportar l’articulació?

CURIOSITAT: Què és el singlot?



GLOSSARI TERMES RELACIONATS

En aquestes definicions, s’ha utilitzat l’accepció de la paraula adient al tema que ens

ocupa, i s’han omès altres accepcions. Les definicions s’han complementat amb explicacions de

l’autora per adaptar-‐les al tema del cant en concret.

AGUT 1adj i m FON Referit al timbre acústic. Dit del fonema el segon formant del qual es

manifesta a una freqüència elevada 2 adj i m MÚS Alt, d’un nombre de vibracions per segon

major que els dels greus o baixos

ARITENOIDE ANAT ANIM 1 adj Dit de cadascun dels dos cartílags situats a la part superior i

posterior de la laringe. 2 m Cartílag aritenoide.

CORDA VOCAL/PLEC VOCAL ANAT/FON Cadascun dels replegaments, un a cada banda de la

mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció

anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide. Hi ha uns replegaments més

petits situats per sobre dels plecs vocals que es solien anomenar cordes falses, però no tenen

funció fonadora, al menys en veu considerada “normal”.

CRICOIDEU adj i m ANAT ANIM Dit del cartílag que ocupa la part inferior de la laringe

DIAFRAGMA m 1 ANAT Envà o paret de teixit muscular-‐membranós, en forma de cúpula de

convexitat superior, que separa l’abdomen i el tòrax. 2 MED Paret muscular-‐membranosa de

separació entre dues cavitats naturals.

EPIGLOTIS f ANAT ANIM Làmina fibro-‐cartilaginosa que tapa l’entrada de la laringe en el moment

de la deglució.

DEFINICIÓ PRÒPIA APLICADA AL TEMA: CANT Làmina fibro-‐cartilaginosa situada a l’entrada de la

laringe, que la pot tapar o obrir per tal d’evitar l’atac del so denominat “de cop glotal”. Juga un

paper en la cobertura de la veu i en el “twang”.

EXTENSIÓ Tota la gama de freqüències que es capaç d’emetre un instrument o individu, abraçant

des de la més baixa a la més aguda.



TESSITURA f it MÚS 1 Part de l’extensió d’una veu, conjunt de les freqüències dins l’extensió

vocal d’un individu que resulten reforçades pels formants que té aquest individu, per les seves

característiques fisiològiques, i on la seva veu resulta més emfatitzada, més fàcil d’emetre, i

exhibeix la seva millor qualitat. 2 p ext Extensió de les notes emprades més sovint en una peça o

un fragment musical i que constitueixen una mena d’extensió mitjana de la mateixa. La veu

idònia per cantar aquesta peça serà la que llur tessitura es correspongui amb la de la peça.

FARINGE f 1 ANAT ANIM Regió del tub digestiu dels cordats que comunica la boca amb l’esòfag. 2

p ext Porció anterior del tub digestiu o de la cavitat central de molts invertebrats

FARINGI –ÍNGIA adj 1 ANAT ANIM Relatiu o pertanyent a la faringe. 2 FON Dit de l’articulació que

té com a òrgan actiu l’arrel de la llengua i com a òrgan passiu la paret de la faringe.

FORMANT m FON En fonètica acústica, terme de l’espectrografia, derivat de l’articulatòria

tradicional, que indica cada feix d’harmònics que, a una freqüència específica, determina una

concentració d’energia com a característica d’emissions vocals. Regions de freqüències de

l’espectre de so (vocal, en cas del cant) on els harmònics resulten emfatitzats, independentment

de la nota fonamental que s’emeti, i dependent de les característiques físiques de l’instrument,

en aquest cas, de la forma i grossària de les cavitats de ressonància de l’individu

GLOTIS f ANAT ANIM Obertura superior de la laringe.

GREU Adj i m MÚS Dit dels sons baixos de l’escala musical, per oposició als més alts o aguts.

HARMÒNIC 1 m FON Membre acústic simple que s’integra amb altres mitjançant unes lleis

regulars per a determinar una ona composta. 3 adj MÚS Dit dels sons secundaris o concomitants,

de diferents freqüències, en els quals es descompon un so musical, i que li donen el timbre

característic el qual dependrà dels seus formants, o sigui, de quines freqüències o regions de

freqüència es veuen emfatitzades de tot el conjunt d’aquests sons en una determinada veu, en el

cas que ens ocupa.

INTENSITAT 1 FÍS Magnitud d’una força, d’un fenomen, de l’energia. En cas del so, la intensitat

dependrà de l’amplitud d’ona, que depèn de la quantitat d’energia (la font de la qual serà el

suport de bàsicament la musculatura abdominal i intercostal, i la força amb que aquest suport es



donarà a la corrent expiratòria) aplicada a la corda quan se li doni moviment vibratori, i en

conseqüència en relació directa amb la quantitat d’energia que la corda pot transmetre al medi

que l’envolta. Aquesta energia, mesurada en vats per m2, és precisament la intensitat del so que

aquí definim.

LARINGE f ANAT ANIM Estructura muscular-‐cartilaginosa, buida, simètrica i regular, situada a la

part anterior del coll, damunt la tràquea i sota la llengua i l’os hioide, en comunicació amb la

faringe i amb funció respiratòria, de deglució, expectorant, tussígena, protectora, fixadora i de

fonació.

SINGLOT: m FISIOL ANIM/PAT Contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca

sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que

va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les

cordes vocals.

SUPORT m 1 1 Allò que suporta o sosté. 2 MEC Part, element o peça, etc, que sosté un cos en

equilibri estable. 3 TECNOL Tot allò (peça, element, aparell, dispositiu, etc) que manté una cosa

en equilibri, la suporta, la sosté, n’assegura la solidesa o la manté en una posició determinada.

DEFINICIÓ PRÒPIA APLICADA AL TEMA: CANT Utilitzar la definició 5 tecnol. I aplicar-‐la al cos, a la

musculatura implicada en tal acció (abdominal i costal principalment) com a elements per

sostenir la columna d’aire pulmonar per tal de mantenir una pressió sub-‐glòtica constant, i com a

conseqüència, una emissió vocal constant

TIMBRE 1 1 ACÚST/MÚS Qualitat d’un so que permet de distingir-‐lo dels altres que tenen idèntica

freqüència i intensitat. 2 FON Tret fonològic que caracteritza la qualitat de les emissions

fonemàtiques. 3 timbre metàl·∙lic FISIOL ANIM Qualitat del so amfòric de to elevat.

TIROIDE (CARTÍLAG) ANAT ANIM 1 adj Tiroïdal. 2 m Cartílag de la laringe unit a l’os hioide i al

cartílag cricoide per lligaments elàstics. Correspon a la prominència anomenada nou del coll.

TO m 1 ACÚST Característica d’un so determinada per la freqüència de la vibració fonamental o

primer harmònic. 2 MÚS 1 Interval que correspon a la segona major. 2 En teoria clàssica,

tonalitat. Simfonia en to de re major. To major, to menor. 3 Altura de l’afinació d’un instrument.



Una flauta en to de fa. 4 So just, afinat. Cantar fora de to. 5 agafar el to Copsar el grau d’elevació

d’una nota o notes musicals per a cantar o sonar d’acord amb aquesta elevació. 6 donar el to Fer

sentir un so de determinada elevació perquè els músics o cantants, sentint-‐lo i imitant-‐lo, puguin

graduar llur veu i llurs instruments. 7 posar a to Fer que un instrument músic tingui graduats els

seus sons d’acord amb els altres o amb una determinada elevació del so.

VEU BUCAL Veure VEU NASAL

VEU NASAL FISIOL ANIM Alteració del timbre natural de la veu per una disfunció del vel que falla

a cloure la sortida d’aire pulmonar cap al nas i causa que l’aire tengui doble sortida, per la boca i

pel nas alhora. En una emissió correcta, només s’ha de donar sortida al so pel nas si interessa fer

un so purament nasal, i en tal cas es tancarà la sortida de l’aire per la boca ajuntant el vel del

paladar i la part posterior de la llengua, o nasalitzar-‐lo amb un propòsit determinat. Si es vol

emetre veu bucal (sense so nasal), s’ha d’evitar que l’aire surti per les fosses nasals, utilitzant el

vel del paladar o paladar tou com a porta de tancament d’aquesta via.

VOLUM ELECTROAC Magnitud que fa referència a l’amplitud d’una ona sonora o nivell de so.

Freqüentment, en llengua natural, es confonen els termes de to i volum, utilitzant el primer per

referir-‐se al segon. Es diu “baixa el to de la tele”, quan realment el que volem que baixin és el

volum de la televisió, ja que el to seria el resultat de la freqüència d’ona, com ja hem indicat a la

definició corresponent, i no tendria cap relació amb la força que percebem en el so.



BIBLIOGRAFIA

MUNDO CIENTÍFICO. LA VOZ EN EL CANTO. NÚM. 118, VOL. 11. NOVEMBRE 1991

http://www.andrew.cmu.edu/course/24-‐ansys/htm_tests/t_v1_vocal.htm

http://www.anitamorrison.pwp.blueyonder.co.uk/technique.htm

http://www.paulmason.com/VocalTechnique.html

GIRALT I RADIGALES, JESÚS ET ALII. DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA. DICCIONARIS DE

L’ENCICLOPÈDIA. ENCICLOPÈDIA CATALANA. BARCELONA 2002

RANDEL , DON MICHAEL.. HARVARD CONCISE DICTIONARY OF MUSIC. THE BELKNAP PRESS OF HARVARD

UNIVERSITY PRESS. CAMBRIDGE, MASSACHUSSETS. LONDON, ENGLAND. EUA 1994

GRAN DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA http://ec.grec.net/



ALTRES ENLLAÇOS ÚTILS TÈCNICA VOCAL

Anatomia laringe:

http://escuela.med.puc.cl/paginas/publicaciones/apuntesotorrino/AnatomiaLaringea.html

RESPIRACIÓ:

http://www.vocalist.org.uk/breathing_exercises.html

TÈCNICA ALEXANDER I VEU: http://www.alexandercenter.com/pa/voice.html

GENERAL: http://www.vocalprocess.co.uk/resources/e_shots/VAVPJan09.htm

BIBLIOGRAFIA ÚTIL:

1-‐ GASULL-‐GODALL-‐MARTORELL: La veu, orientacions pràctiques -‐ Abadia de Montserrat,

2004

2-‐ BORRAGAN, A : El juego vocal para prevenir problemas de voz -‐ Ed.Aljibe, 1999

3-‐ Tolosa Cabaní, Ferran, Fernández Barrutia, Marta and Cerdà Gamundí, Marta. La veu,

eina fràgil 2001

4-‐ Hewitt, Graham. How to sing 1978

4b-‐ Hewitt, Graham. Cómo cantar 1981 (alternatiu traduït si no poden llegir en anglès)

5-‐ TORRES, B; GIMENO, F: “Bases anatòmiques de la veu”. Barcelona. Biblioteca

Universitaria (especialment capítols 1 a 5)

CUART, Francesca, :

L’instrument del cant; la veu: Paraula i Cant.

(Direcció General d’Educació, Conselleria de Cultura del Govern de IIBB)



MANSION Madelein :

El estudio del canto. (Buenos Aires. Ricordi Americana, 1974)

ALIÓ, Myriam:

Reflexiones sobre la voz. Barcelona. Ed. Clivis. 1983.

MENALDI, JACKSON: La voz normal – Ed. Medica Panamericana (especialment capítols 1 i

7)

MÉS ESPECIALITZADA CANTANTS PROFESSIONALS

Sundberg, Johan. The science of the singing voice 1987

Chapman, Janice L. Singing and teaching singing : a holistic approach to classical voice

2006

BasesVeu1 Iniciacio Basica Veu Parlada Cantada

Documents

Transcript of BasesVeu1 Iniciacio Basica Veu Parlada Cantada