ESPECIAL BEATIFICACIONSMÀRTIRS DE L’ORDE DE FRARES MENORS CAPUTXINS

Fra Gil Parés Casellas,OFM Cap.Ministre provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears

Aquest dissabte 21 de no-vembre a la catedral de Bar-celona tindrem la cerimònia de proclamació com a beats de vint-i-sis germans caput-xins màrtirs de la guerra civil. Celebrem que aquests frares els dies de la perse-cució no van renegar de la seva fe i moriren perdonant com Crist a la creu. És a dir, que els nostres germans, en el moment clau de les seves vides, van tenir els mateixos sentiments que el Crist: com-passió, bondat, humilitat, se-renor, paciència, perdó... Ce-lebrem que vint-i-sis frares, enmig d’una situació d’injus-tícia i de dolor, van mantenir el seu cor en Déu i no es van deixar portar pels sentiments del món: judici, venjança, menyspreu... Estem cele-brant, per posar només uns exemples, que fra Frederic de Berga, tot i la situació de persecució, sentia el deure de portar l’eucaristia a molts cristians que vivien la seva fe a les «catacumbes» barcelo-nines; que fra Eloi de Bia-nya, en els dies viscuts en la clandestinitat, no va perdre el somriure ni la bondat, i no va voler jutjar les persones que cremaven els convents i assassinaven altres religio-sos; que el jove fra Ángel de Ferreries no va voler deixar sol fra Modest de Mieres, un germà gran i malalt; que fra Marçal de Vilafranca, amb només dinou anys d’edat, va afrontar la mort serenament i consolant els seus familiars. Per tant, estem celebrant que els nostres germans van ser autèntics seguidors de Crist, que van agafar la seva creu i van seguir Crist fins al final.Els frares Caputxins de Cata-lunya i Balears volem agrair a Déu el testimoni d’uns ger-mans que en els moments decisius van encarnar els sentiments que escauen als escollits de Déu. I volem que la seva fidelitat ens esperoni a ser fidels a la nostra voca-ció de seguir el Crist pobre, humil i crucificat.

Quan el moment de la prova es presentà seriosament, ells no es feren enrere i donaren el seu testimoni suprem

Fr. Mauro JöhriMinistre general OFMCap

Gairebé quotidia-nament ens arriben notícies de cristians assassinats, sobretot al Pròxim Orient, pel

sol motiu de ser de religió cristiana. Són fets que ens horroritzen. Ens pregun-tem: com és possible que això s’esde-vingui encara als nostres dies? Es tracta realment de fets inacceptables, però potser ens oblidem massa fàcilment que coses semblants van passar per exemple a Espanya fa menys de cent anys i que entre les víctimes d’aquella persecució hi figuren també molts fra-res caputxins.

L’Orde s’uneix molt estretament amb els germans de la Província caput-xina de Catalunya en la celebració de beatificació de 26 dels seus fills, assas-sinats in odium fidei durant la guerra civil (1936-1939). El proper 21 de no-vembre a la catedral de Barcelona a les 11.30, l’Església proclamarà beats fra Frederic de Berga i 25 companys de martiri. Alegrem-nos-en i donem-ne gràcies al Senyor!

El context històric

La Província de Catalunya celebrà Capítol provincial del 13 al 16 de juliol de 1936. Durant el Capítol ja es parlà de la possibilitat que esclatés algun tipus de revolta, amb incendis d’esglésies i assassinats de sacerdots, com ja havia succeït en altres llocs. Es va procurar de salvar en cases d’amics els ornaments més preciosos i els objectes sagrats. En-demés, cada convent tenia una llista de persones properes als frares, dispo-sades a acollir-los. D’aquesta manera, quan va començar la persecució tot just esclatada la guerra civil, els frares es van dispersar i foren acollits en ca-ses de familiars i amics. Els llocs on els germans trobaren refugi podien donar seguretat durant alguns dies o a tot estirar durant algunes setmanes, com es pensava que duraria la turbulència, però no durant dos anys i mig que havia de durar la clandestinitat i la persecució i la caça de qui era sacerdot o religiós.

No foren pas les autoritats de la República els qui perseguiren els re-ligiosos. En aquells primers mesos de guerra, la rereguarda republicana va veure’s superada pels comitès revolu-cionaris anarquistes, que es feren els amos del carrer sense fre de ningú. Els nostres frares, en general, havien mantingut sempre un comportament dialogant amb la República. A més, a Catalunya eren particularment apreci-ats per llur sintonia amb la Renaixença, moviment de redescobriment i revalo-ració de la identitat catalana, des de finals del segle XIX i per tot l’inici del segle XX. Tanmateix, això va consti-tuir un agreujant als ulls d’alguns re-volucionaris, els quals consideraven la

II

Director: Jaume Aymar Ragolta. Redacció: Carlos Aguado, Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Eulàlia Grande, Rosa M. Jané, Carme Munté, Rosa Peraire, Montserrat Pibernat, Joan Piñol. Publicitat: Carme Planàs. Administració: Isabel Giralt i Janet Duatis. C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 – 08014 Barcelona - Tel. 934 092 810 - Fax 934 092 775 – redaccio@catalunyacristiana.cat – administracio@catalunyacristiana.cat – publicitat@catalunyacristiana.cat - www.catalunyacristiana.cat

15 novembre 2015

Disposats a donar-se fins al fons

mateixa República i l’amor a la pròpia terra i cultura com a característiques burgeses que havien d’ésser eradicades igual que la religió.

La persecució no fou simplement obra de persones incontrolades. Hi ha-via instruccions ben precises per anar a la recerca i la supressió dels religio-sos. Es feren escorcolls en moltes cases privades. Alguns d’aquests màrtirs ha-gueren de fugir d’una casa a una altra, sense poder trobar un refugi segur. En el cas de fr. Martí de Barcelona, histori-ador que havia estudiat a Lovaina i era autor de treballs sobre sant Francesc i Ramon Llull, els revolucionaris van cap-turar tota la família i, sota amenaça de mort, obtingueren que els familiars revelessin on es trobava. Altres, com fr. Vicenç de Besalú, hagueren de dormir al ras molts dies.

Heus ací la llista dels frares caputxins dels quals ha estat reconegut el martiri i seran beatificats:

P. Frederic de Berga (Martí Tarrés Puigpelat)P. Modest de Mieres (Joan Bover Teixidó)P. Zacaries de Llorenç del Penedès (Sebastià Sonet Romeu)P. Remigi de Papiol (Esteve Santacana Armengol)P. Anselm d’Olot (Laurentí Basil Matas)P. Benigne de Canet de Mar (Miquel Sagré Fornaguera)P. Josep de Calella de la Costa (Joan Vila Colomé)P. Martí de Barcelona (Jaume Boguñà Casanova)P. Rafael Maria de Mataró(Francesc de Paula Soteras Culla)P. Agustí de Montclar de Donzell (Josep Alsina Casas)P. Doroteu de Vilalba dels Arcs (Jordi Sampé Tarragó)P. Alexandre de Barcelona (Jaume Nájera Gherna)P. Tarsici de Miralcamp (Josep Vilalta Saumell)P. Vicenç de Besalú (Julià Gebrat Marcé)P. Timoteu de Palafrugell (Jesús Miquel Girbau)Fr. Miquel de Bianya (Pelai Ayats Vergés)Fr. Jordi de Santa Pau (Manuel Collellmir Senties)Fr. Bonaventura de Arroyo Cerezo (Tomàs Díaz Díaz)Fr. Marçal del Penedès (Carles Canyes Santacana)Fr. Eudald d’Igualada

(Lluís Estruch Vives). El més jove, només tenia divuit anys.Fr. Pacià Maria de Barcelona (Francesc Maria Colomer Presas)Fr. Àngel de Ferreries (Josep Coll Martí)Fr. Cebrià de Terrassa (Ramon Gros Ballvé)Fr. Eloi de Bianya (Joan Ayats Plantalech)Fr. Prudenci de Pomar de Cinca (Gregori Charlez Ribera)Fr. Feliu de Tortosa (Joan Bonavida Dellà)

Mirem de conèixer més de prop al-guns d’aquests germans.

Fr. Frederic de Berga, que és el pri-mer de la llista, havia estat guardià, missioner a Amèrica Central i Provin-cial durant un trienni. El bisbe de Vic havia dit d’ell que era «el predicador més apostòlic» que hi havia a la se-va diòcesi. En iniciar-se la revolució era el guardià del convent d’Arenys. Després d’amagar-se alguns dies per la muntanya, va arribar a Barcelona i va participar activament en la xarxa clandestina de l’Església que s’estava formant. Poc abans de la seva mort, el febrer de 1937, calculava que havia distribuït, sempre amb perill de la seva vida, unes 1.200 comunions. Celebrava l’Eucaristia en cases privades, on es reu-nien petits grups de fidels, fent ús del permís donat per la Santa Seu de cele-brar sense ornaments ni vasos sagrats. Fou descobert en un dels escorcolls en la casa on s’havia acollit.

Entrada del convent de Sarrià i monument a fra Eloi de Bianya.

ESPECIAL BEATIFICACIONS

III15 novembre 2015

Fr. Eloi de Bianya és potser la figura més entranyable de tot el grup dels màr-tirs. Era el germà porter del convent de Sarrià. El pare d’un frare actual, que l’ha-via conegut, deia d’ell que era «l’home que menys m’ha parlat i el qui més m’ha comunicat». Fou acollit a casa del senyor Maurici Serrahima, veí del convent, que en les seves memòries ha deixat aques-ta bellíssima descripció: «De fra Eloi, se n’ha parlat molt, i amb motiu. (...) Tenia al rostre un somriure bondadós i alho-ra dolçament irònic. (...) Era una figura d’home agradable de veure i de tenir a la vora. Les simpaties que s’havia fet a la porteria del convent eren immenses, i tothom el coneixia. Somreia i sabia fer una brometa, quan venia al cas. Però hi devia haver en ell una vida interna molt intensa, de la qual devia venir aquell equilibri del conjunt. No feia nosa ni so-roll. No parlava si no li parlaven. Quan ho feia, ho feia a mitja veu, amb una suavitat que volia ésser només discreta i sovint resultava corprenedora. Mai ni un mot de queixa, ni de protesta. Mentre va ser a casa nostra, ni per un instant va parlar de venjança, i ni tan sols de fer jus-tícia. “Aquests homes (deia referint-se a la gent que s’havien deixat anar a la fal·lera de les cremes i dels assassinats) són bona gent. Han patit molt, han pas-sat necessitat i humiliacions. Han estat, n’estic segur, fidels a la dona, han lluitat per pujar una família. I això que ara fan és la primera malifeta que fan. I, encara, la fan perquè estan segurs que executen un acte de justícia i així milloraran la sort dels pobres. Els trobarem al cel...” No responc que digués literalment aquestes paraules. Però sé de cert que era això el que significaven les que ell em deia quan em parlava.» Fr. Eloi fou arrestat a l’estació del tren juntament amb tres frares més quan intentava dirigir-se al seu poble natal.

Entre els joves estudiants assassinats es pot destacar fr. Marçal de Vilafran-ca, el més jove de quatre germans frares. Després de dos registres per part dels revolucionaris que buscaven els seus ger-mans més grans, la família es va decidir traslladar-se a un altre barri, però una veïna els va seguir i els va denunciar al comitè de zona i el van arrestar. Saludant la seva mare, digué: «Mama, no pateixi pel que em pugui passar. La meva cons-ciència està en pau amb Déu.»

Fr. Modest de Mieres i fr. Àngel de Ferreries eren un ancià teòleg i un jove frare laic que es van refugiar a casa d’un altre frare, a prop del convent de Sarrià. La casa es veié sotmesa a diferents escor-colls, durant els quals es feren passar per parents de la família. Fr. Àngel hauria pogut escapar-se, però no va voler aban-donar fr. Modest i un altre frare, malalt, enllitat. Fr. Modest va compondre una pregària que recitaven cada dia: «En aquest moment i certament a l’hora de la mort si no em trobés en circumstàncies convenients, amb l’ajuda de la gràcia divina que humilment confio que em concedireu, accepto, oh Déu meu, vo-luntàriament, de bon grat, humilment i de tot cor, aquella mort que vulgueu enviar-me. Sigui quina sigui, uneixo la meva mort a la mort santíssima de nostre Senyor Jesucrist, que en aquest moment s’està renovant en el sant sacrifici de la Missa, i així unida us l’ofereixo, oh Déu meu, tot suplicant-vos humilment que us digneu a acceptar-la benignament, malgrat la meva baixesa i misèria, en unió amb la mort de nostre Senyor Jesu-crist, per a la remissió de totes les meves

Dels 26 que en aquesta ocasió són beatificats, 17 moriren entre juliol i agost. Després, la persecució comen-çà a perdre intensitat. El darrer a mo-rir fou fr. Frederic de Berga, el 16 de febrer de 1937. Pel maig de 1937 el govern de la República prengué el control de la situació de Barcelona i pràcticament cessaren els assassinats. Tanmateix, l’Església continuà vivint en la clandestinitat fins a l’acabament de la guerra, l’any 1939.

El rol de familiars i amics

Junt amb l’heroisme dels màrtirs, cal posar en relleu el de les famílies que, arriscant la pròpia vida, els acolliren a ells i a d’altres que sobrevisqueren a la persecució. Hi hagué casos de persones assassinades per haver acollit a casa se-va un sacerdot o religiós, però això no va succeir a ningú entre els qui acolliren els nostres germans. En alguns casos sí que foren arrestats durant algunes hores o dies membres de les famílies que els havien acollit, però finalment tots foren alliberats. En un primer mo-ment, aquestes famílies foren perso-nes molt properes als convents. Però després s’hagué de recórrer a altres amics o a amics d’amics, els quals tam-bé generosament es prestaren a do-nar-los acolliment, per amor als frares i a l’Església, conscients del risc que això comportava. A vegades en les famílies s’ensenyava als infants de la casa que al frare li diguessin «avi» o «oncle» quan entrava algun desconegut. Hi hagué un cas en el qual un dirigent anarquista prengué sota la seva protecció un frare que havia estat arrestat pel simple fet d’estar resant discretament el Rosari en un lloc públic.

Disposats a donar-se fins al fons

Aquests germans nostres eren cons-cients del que els podia passar. Cerca-ven protecció aquí i allà, recordant el que diu Jesucrist a l’Evangeli de Mateu (10,23): «Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra», però quan el moment de la prova es presen-tà seriosament, ells no es feren enrere i donaren el seu testimoni suprem. Em pregunto si nosaltres avui com a frares caputxins tenim la mateixa convicció i disponibilitat a donar, si fos necessari, la nostra vida per Crist, si se’ns presen-tés el que Hans Urs von Balthasar en diu «El cas seriós».

Em sembla just fer-nos aquesta pre-gunta, perquè tots correm el perill de-nunciat per sant Francesc en la sisena Admonició: «Parem atenció, germans tots, en el bon Pastor que, per salvar les seves ovelles, sofrí la passió de la creu. Les ovelles del Senyor l’han seguit en la tribulació, en la persecució, en la vergonya i en la fam, i en la malaltia i en la temptació i en les altres coses; i en paga han rebut del Senyor la vida eterna. D’aquí que és una gran vergo-nya per a nosaltres, servents de Déu, que els sants hagin realitzat les obres i que nosaltres, contant-ho, en vulguem rebre glòria i honor.» Alegrem-nos del do d’aquests 26 màrtirs que l’Església proclama, i amb la intercessió de la Ver-ge Immaculada, Patrona de l’Orde, de-manem per a nosaltres, frares caputxins, un renovat compromís per seguir Crist amb alegria anunciant la misericòrdia i la pau de Déu.

Urna amb les relíquies dels beats.

Quadre de les dues patrones de la província, la Mare de Déu de Montserrat i santa Eulàlia, i sant Francesc.

culpes i pecats, i de les culpes i pecats de tots els homes.» Finalment, denun-ciats per alguns veïns, foren arrestats i assassinats als contorns del convent.

Alguns dels nous màrtirs foren mis-sioners: fr. Anselm d’Olot i fr. Benigne Canet havien estat al Caquetà (Colòm-

bia); fr. Zacaries de Llorenç va acabar els estudis a Pasto (Colòmbia) i fou ordenat sacerdot a Bogotà; fr. Remigi de Papiol estigué a Manila (Filipines), al vicariat de Bluefields (Nicaragua) i a Costa Rica; i fr. Frederic de Berga esti-gué a Costa Rica.

ESPECIAL BEATIFICACIONS

Canet de Mar el 15 de maig de 1890. Fou batejat a l’església parroquial el dia 19 del mateix mes.

Era un noi despert i llest en els estudis. Va fer d’escolà a la capella de l’Hospital fins ben grandet. Junta-ment amb altres companys fundà la Congregació Mariana a Canet de Mar.

Als 13 anys va entrar de muntador en una fàbrica del poble on hi treballà fins als 17 anys, quan decidí entrar als caputxins. Vestí l’hàbit el 10 d’agost del 1907 i canvià el nom de Miquel pel de Benigne de Canet de Mar. Emeté la professió temporal el 15 d’agost de 1908 i la solemne el 1911. Cursà els estudis de Filosofia a Olot. Els estu-dis de Teologia els cursà al convent de Santa Anna de Sarrià (Barcelona). Rebé el presbiterat el 16 de juny de 1916. L’any següent fou enviat a la Missió del Caquetà (Colòmbia). Se li confiaren càrrecs de responsabilitat: secretari de la Prefectura Apostòlica, superior regular, pro prefecte apos-tòlic, vicari general delegat i ecònom.

El 1934, per motius de salut, re-tornà a la Província. Fou destinat al convent de Sarrià on va ser professor i director espiritual dels teòlegs. En esclatar la revolució ell era el guardià del convent i va ser qui donà als frares l’ordre d’abandonar el convent i de refugiar-se en els domicilis assignats. El pare Benigne i fra Eloi de Bianya van ser els darrers d’abandonar-lo.

El pare Benigne cercà un domicili on refugiar-se però no va tenir sort. Finalment va trobar lloc en una pensió de la Ronda de Sant Pere, 20. Allà va ser detingut el 20 d’agost; al carrer l’esperava el cotxe de la mort. Enfila-ren Passeig de Gràcia amunt i s’atura-ren a recollir uns benedictins.

L’endemà aparegué el cadàver del pare Benigne al Dipòsit Judicial de l’Hospital Clínic.

FRA BONAVENTURA D’ARROYO CEREZO

Tomàs Díaz Díaz va néixer a Arroyo Cerezo, un llogaret de Castielfabib (València), el 7 de març de 1913. Als 13 anys manifestà ja el seu desig de ser sacerdot. Es traslladà amb el seu pare a Barcelona on van viure po-brament. Ingressà al Seminari menor i posteriorment al Seminari major de Les Corts. Sent confessor del seminari el P. Esteve de la Garriga, Tomàs va ma-nifestar-li el seu desig de ser caputxí.

Va vestir l’hàbit caputxí el 21 de setembre de 1930 canviant el nom pel de Bonaventura d’Arroyo Cerezo. Emeté la professió simple a Arenys de Mar el dia 26 de setembre de 1931.

Cursà la Filosofia a Olot i la Teologia entre Sarrià i Palma de Mallorca du-rant el temps de servei militar. Al maig de 1936 féu la seva professió solemne i rebé les Ordes menors a Sarrià, on el sorprengué la revolució.

mà.» Era la sentència de mort. Se’ls van endur i un parell d’hores després eren assassinats a Els Garrofers. Era el 28 de juliol del 1936.

FRA ANSELM D’OLOT

Laurentí Basil i Matas va néixer a Olot el 28 de desembre del 1878 i fou bate-jat l’1 de gener del 1879. Va estudiar als escolapis i va acabar el batxillerat a Bar-celona. Dotat d’una notable capacitat intel·lectual, començà els estudis de Dret a Barcelona. Dos anys abans d’acabar la carrera va decidir entrar als caputxins, però el rector de la seva parròquia li va aconsellar que acabés els estudis.

Una vegada obtinguda la llicenciatura en Dret, demanà l’admissió als caputxins. Vestí l’hàbit el 18 d’octubre del 1903, i canvià el nom pel de fra Anselm d’Olot. Al cap d’un any emeté els vots temporals. Va estudiar la Teologia als convents de Manresa i de Sarrià. Professà solemne-ment el 20 d’octubre del 1907. L’orde-nació de prevere la rebé el 13 de juny del 1908.

Va demanar als superiors que l’envi-essin a missions. El 10 de juliol del 1910 embarcà rumb a la Missió del Caquetà (Colòmbia). Allà es féu estimar moltís-sim pels indígenes. Predicava amb gran simplicitat adaptant-se a la capacitat dels oients. El 1918 va retornar a la Província per causa de la seva vista delicada, i fou enviat a Manresa on hi romangué fins al 1920, quan el van enviar a Lió, a la Casa-Missió confiada a la Província de Catalunya. Des del 1924 fins al 1936 residí en diversos convents.

La revolució el sorprengué al convent de Tarragona. Trobà acolliment en un domicili d’aquesta ciutat, però, tan aviat com pogué, es traslladà a Barcelona a casa del seu nebot metge, al carrer del Bruc, 81. En aquest domicili, per denún-cia de la dona de la neteja, fou detingut i colpejat violentament per un escamot de la FAI. Els milicians se l’endugueren i l’assassinaren. L’endemà dia 16 d’agost el cadàver era identificat pel seu nebot.

El pare Anselm excel·lí en la virtut de la pietat, tota la seva vida va estar animada per una fe viva i sobretot per una gran devoció a l’Eucaristia.

FRA BENIGNE DE CANET DE MAR

Miquel Sagré i Fornaguera va néixer a

mer d’agost del 1925 on canvià el nom de Jaume pel d’Alexandre de Barcelona. Emeté la professió simple el 2 d’agost del 1926 i la solemne el 27 de juliol del 1931. Cursà estudis de Filosofia a Olot i els estudis de Teologia al convent de Sarrià (Bar-celona). Rebé el presbiterat l’11 de març del 1933.

En esclatar la revolució, fra Ale-xandre es trobava destinat a Olot des d’on escriví a la seva mare: «El dei-xeble no pot ser tractat millor que el Mestre. Si un dels seus fills (o els dos) tinguessin la gràcia de ser màrtirs, alegreu-vos, mare meva...»

Al senyal del superior abandonà el convent i es refugià al domicili as-signat. En veure cremar el convent plorà com un infant. Sortí d’Olot i es traslladà a Barcelona, residint en una pensió del carrer València. El 23 de novembre, possiblement delatat per la minyona de la pensió, el detin-gueren amb tres persones més. Fou portat a la txeca de Sant Elies. Fou occit l’endemà, 24 de novembre, al cementiri de Montcada.

FRA ÀNGEL DE FERRERIES

Josep Martí Coll na néixer a Menor-ca en una propietat rural que es deia Alfurinet, l’11 de febrer del 1905. En Josep només va poder anar un parell d’anys a l’escola, perquè havia d’aju-dar el pare en les feines del camp. El mestre que va tenir li va inculcar el gust per la lectura i l’estudi.

La vocació a la vida caputxina la va despertar un sermó quaresmal que va predicar el P. Timoteu de Pa-lafrugell, també màrtir en la matei-xa persecució.El 8 de novembre del 1923 en Josep vestia l’hàbit caputxí al convent de Manresa, i des d’aquell moment se’l coneixeria com a fra Àn-gel de Ferreries. L’any següent va fer els vots temporals i va romandre al mateix convent. El 9 de novembre del 1927 professava solemnement.

Al convent de Manresa va exercir els oficis d’almoiner de la ciutat. Per la seva manera de ser, es va fer es-timar pels manresans; també va fer de sagristà. Com que era molt destre va fer millores al convent, una d’elles va ser la instal·lació elèctrica d’algu-nes dependències. Era caritatiu amb tothom. No tenia un no per a ningú.

Dos anys abans que esclatés la re-volució els superiors, donada la seva delicada salut, el van enviar al con-vent de Sarrià (Barcelona), on el va sorprendre la revolució i, com tots, va haver d’abandonar-lo. Ell i el P. Modest de Mieres van ser acollits en una casa veïna al convent i en aquest domicili els van detenir. Els milicians van preguntar al P. Modest qui era. Va respondre: «Jo sóc sacerdot.» A fra Àngel li van fer la mateixa pre-gunta, i va respondre: «Jo sóc ger-

FRA AGUSTÍ DE MONTCLARJosep Alsina Casas va néixer a Montclar

de Donzell, bisbat i província de Lleida, el 8 de desembre del 1907. Quan tenia 11 anys entrà al Seminari diocesà de Lleida, però, gràcies a l’exemple del seu germà i d’altres nois del poble que estudiaven al Seminari menor caputxí d’Igualada deter-minà d’entrar-hi. Fou admès l’octubre de 1923 on només hi estudià un curs. El 13 de juliol de 1924 vestí l’hàbit caputxí a Man-resa i des d’aquell dia se’l coneixeria com fra Agustí de Montclar. Estudià els tres anys de Filosofia a Olot (1925-1928) i la Teologia a Sarrià, Barcelona (1928-1932). El 9 de desembre del 1928 emeté els vots solemnes. El 20 de febrer del 1932 rebé el presbiterat de mans del bisbe de Bar-celona, el Dr. Manuel Irurita Almàndoz.

Tenia una gran capacitat de treball i era bon coneixedor de la literatura. Va ser professor de Filosofia dels estudiants del convent de Sarrià (Barcelona). El Capítol provincial de 1936 el va nomenar secretari provincial. Era un bon predicador. Va viure de prop i amb intensitat el començament de la Federació de Joves Cristians de Ca-talunya.

En esclatar la revolució va haver d’aban-donar el convent i trobà refugi a casa de la família Quadras. El 12 d’agost els milicians es van presentar al domicili amb la certesa que hi tenien un frare amagat. Van aga-far els tres homes que hi havia a la casa i demanaven qui era el frare. Com que cap d’ells no deia res decidiren emportar-se’ls tots tres. Llavors el pare Agustí va dir amb decisió: «El frare sóc jo. Deixeu els altres.» Eren les 3 de la tarda del 12 d’agost.

Poc després era assassinat a Pedralbes al lloc conegut com «Els Garrofers». Abans de ser afusellat va demanar als botxins que el deixessin preparar-se, i l’hi van con-cedir, però com que la cosa s’allargava un dels milicians va perdre la paciència, li va disparar i va caure mort a l’acte. El cadàver va entrar a l’Hospital Clínic a les 8 del matí del dia 13.

FRA ALEXANDRE DE BARCELONA

Jaume Nájera Gherna va néixer a Barce-lona el 25 de juliol del 1910. L’avi matern, Jaume Gherna Giustatti, fou company de sant Joan Bosco, amb qui mai no va perdre el contacte.

Vestí l’hàbit caputxí a Manresa el pri-

IV 15 novembre 2015ESPECIAL BEATIFICACIONS

Baptisme vuit dies més tard a la Par-ròquia de Ntra. Sra. de la Soledat.

Féu estudis amb els germans Ma-ristes i ingressà al Seminari Seràfic. Vestí l’hàbit caputxí el 3 de setem-bre de 1933 a Manresa on canvià el nom pel d’Eudald d’Igualada. Emeté la professió simple el 9 de setembre de 1934. En les vigílies a la seva professió va escriure al seu pare una carta on deia: «Em faig religiós per seguir la voluntat de Déu, que em crida a la religió.» Va fer el primer curs de Filosofia a Olot i el segon curs a Sarrià (Barcelona).

En esclatar la revolució, fra Eu-dald fou dels últims d’abandonar el convent; va ajudar a salvar lli-bres de la biblioteca conventu-al. Després es traslladà a casa de la seva cosina Mercè Estruch. En restablir-se el funcionament dels trens volgué retornar a Igualada per estar a prop dels seus pares. La seva cosina li recomanà que es tragués la creu que portava sobre el pit. Ell no ho va voler i va fer el viatge sense cap incident. A casa dels pares, els primers dies no sor-tia per res. Resava, llegia i escrivia. No volent fer-se carregós a la fa-mília es posà a treballar en la fà-brica Les Cartutxeres. Allà, alguns treballadors de mentalitat revolu-cionària l’atacaven i l’amenaçaven. Ell callava i complia amb les seves obligacions laborals.

El 31 d’octubre uns homes amb fusells es presentaren a la vivenda familiar. Quan se l’enduien, la seva mare va esclatar en plors, però fra Eudald va consolar-la dient-li: «No ploreu mare, que tornaré aviat. Jo no he fet cap mal a ningú.»

Fou occit aquella mateixa nit al cementiri de la Pobla de Claramunt. Tenia tan sols 18 anys. L’assassinat commogué tota la ciutat d’Igualada.

FRA FELIU DE TORTOSA

Joan Bonavida i Dellà va néixer a Tortosa el 2 d’abril de 1894. Als 27 anys d’edat, i agafant per sorpresa tothom, va decidir de fer-se frare caputxí. Abans va haver de tallar la relació amb una noia, amb qui cre-ien que es casaria. Al noviciat li van donar el nom de fra Feliu de Tortosa.

L’ofici que va exercir normalment va ser el d’almoiner. A les cases on s’hostatjava durant la capta, solia llevar-se ben d’hora per pregar. En una d’aquestes cases, a Can Co-malares de Tordera, el va trobar l’esclat revolucionari. No podent tornar al convent, es va quedar allà. No trigaren gaires dies a des-cobrir-lo els milicians, que amena-çaren la propietària de la casa que no el deixés marxar. Ell treballava l’hort. Deia: «Sé que em mataran,

nens de la casa s’havien acostumat a dir-li «avi». Però en adonar-se que era el frare que buscaven, començaren a pegar-li brutalment.

Va demanar posar-se una jaqueta que tenia, dient que «cal anar ben mudat a rebre la palma del martiri». L’empenta que li donaren en entrar al cotxe el va fer estavellar contra la finestra de l’altra banda.

Fou assassinat juntament amb fra Miquel de Bianya, fra Eloi de Bianya i fra Jordi de Santa Pau el dia 28 de juliol de 1936.

FRA DOROTEU DE VILALBA DELS ARCS

Jordi Sampé Tarragó va néixer el 14 de gener de 1908 a Vilalba dels Arcs (La Terra Alta), bisbat de Tortosa.

En Jordi era un bon minyó, va estudi-ar a l’escola del poble. En una ocasió va anar a predicar al poble un caputxí, el pare Doroteu de Barcelona; el va conèi-xer, i d’aquí va néixer la seva vocació caputxina. Ho va dir als de casa però al pare no li va semblar bé; gràcies a la se-va tieta es va superar l’oposició paterna i en Jordi va entrar al Seminari menor caputxí d’Igualada el 12 de setembre de 1921.

Acabats el estudis d’Humanitats co-mençà el noviciat a Manresa on vestí l’hàbit el dia 13 de juliol de1924; a par-tir d’aquell dia se’l coneixeria pel nom de fra Doroteu de Vilalba dels Arcs. El 14 de juliol de l’any següent emeté els vots temporals i començà el trienni de l’estudi de la Filosofia, que acabà el 1928. Els estudis de Teologia els féu a Roma a la Universitat Gregoriana on obtingué el grau de Doctor. A Roma mateix emeté la professió solemne el 27 de gener de 1929, i rebé l’ordenació sacerdotal el 26 de març de 1932.

Retornat a Catalunya, el primer destí fou el convent de Sarrià on exercí de professor. El 1933 es va traslladar a Olot com a director del col·legi de filosofia i vicari del convent, però el 1935 va re-tornar a Sarrià com a professor de Te-ologia. La revolució l’atrapà a Hostalric on l’havien enviat a celebrar. Com va poder va retornar a Barcelona.

A la Ciutat Comtal va estar amagat en diversos domicilis. El darrer domicili al carrer dels Arcs on també s’hi estava el P. Martí de Barcelona. Un escamot anà a detenir el P. Martí però van trobar el P. Doroteu i se’l van endur. Vist que no era el que buscaven, van pressionar la família del P. Martí amenaçant matar el cunyat; la germana va donar l’adreça on es trobava i el van detenir. Els pa-res Doroteu i Martí van ser portats a la txeca de Sant Elies i d’allí al cementiri de Montcada on van ser assassinats el 19 de desembre de 1936. L’any 1940 van ser identificades les restes dels dos religiosos.

El P. Doroteu havia manifestat que estava disposat a acceptar el martiri.

Quan li arribaren les notícies dels es-tralls revolucionaris deia que estaven ofuscats i els perdonava de tot cor.

El dia 24 d’agost, la casa on s’ocul-tava sofrí un registre per part dels mi-licians. Fou emportat al comitè de la Sagrera, on fou maltractat, fins i tot a cops de pistola.

Els milicians l’acusaren de ser con-trari al proletariat per ser religiós, i ell respongué: «No tinc por! Si he de donar la vida per millorar la sort de la humanitat o les condicions de vida dels treballadors, l’ofereixo de gust!»

Volien que blasfemés, i que es tra-gués la creu que portava, però ell s’hi va negar dient: «Per la creu he entrat a l’Orde i per la creu vull morir.»

Occit la matinada del 25 d’agost, es van sentir trets a la carretera de la Ver-neda. Fra Bonaventura abans de morir va dir: «Podeu matar-me, però sóc in-nocent i moro per Déu.» I en el darrer moment va cridar: «Visca Crist Rey!»

FRA CEBRIÀ DE TERRASSA

Ramon Gros i Ballvé va néixer a Ter-rassa el 23 de gener de 1871. Els seus pares vivien en una petita propietat, amb vinya i sembrats, prop de Sant Llorenç Savall. Morta la mare quan ell tenia set anys, el pare i ell es van traslladar a Terrassa a casa de l’àvia. L’any 1886 entrava d’aprenent en una botiga de Barcelona. Allà va conèixer els caputxins, especialment el P. Rupert M. de Manresa, que el va saber acollir i encaminar en un moment en què ell es trobava més aviat dispers.

Va vestir l’hàbit de sant Francesc a Arenys de Mar el 1893 i rebé el nom de fra Cebrià de Terrassa. Va estar a diverses comunitats, tant a Catalunya com a les missions de Filipines i d’Amè-rica Central.

Durant molt de temps féu d’al-moiner. A les cases on s’allotjava solia beneir la taula i prendre’s temps per pregar. El seu temperament era jovial i alegre. Li agradava divertir la comuni-tat amb acudits innocents. També havia fet de cuiner, de sastre i de sagristà.

La revolució el trobà al convent de Sarrià. Després d’uns dies acollit en una casa pròxima al convent, es traslladà a casa d’un cosí seu, Joan Torrella, junta-ment amb fra Miquel de Bianya.

Fra Cebrià era conscient del perill que corria. En abandonar el primer refugi es va acomiadar dels seus amfi-trions amb un «Fins al cel!» Igualment deia les poques vegades que va sortir de casa del seu cosí, acomiadant-se cada vegada com si fos la darrera.

El dia 27 de juliol se sentia estranya-ment trist. Va dir que sentia una «tristor de mort». L’endemà els milicians, que havien detingut fra Miquel de Bianya a l’estació del tren, van anar a detenir-lo. Els va costar identificar-lo, ja que els

V15 novembre 2015

FRA ELOI DE BIANYA

Joan Ayats i Plantalech va néixer a Sant Salvador de Bianya el 4 de juny de 1875. Tot i haver sentit la vocació als tretze anys d’edat, fins als 25 va estar treballant de paleta amb el seu pare.

L’any 1900 va rebre l’hàbit de caputxí i el nom de fra Eloi de Bianya. Després d’un temps de cuiner a Manresa, va passar a Sarrià, fent-se càrrec de la porteria des del 1906 fins a la seva mort. Parlava poc, però transmetia una gran pau a tots els qui el tractaven. Se’l veia ple de Déu. S’interessava per tothom que trucava a la porta i oferia pa amb xocolata i aigua als infants que jugaven davant del convent. Per a ell, sempre era Déu aquell qui trucava a la porta. Els pobres hi acudien sabent que sempre trobarien una ajuda o bé, si això no era possible, almenys una oïda atenta i una pregària.

El 19 de juliol de 1936 els frares estudiants van ser enviats a dormir a cases d’amics. Ell es va quedar al convent juntament amb alguns frares més. Quan l’endemà es va de-cidir la dispersió de la fraternitat, ell va ser l’últim de sortir, juntament amb el guardià fra Benigne, i va tancar la porta.

Va ser acollit a casa de la família Serrahi-ma. D’ells ens ha arribat aquest testimoni: «Era un home que era agradable de veure i de tenir a la vora. Les simpaties que s’havia fet a la porteria del convent eren immen-ses. Somreia i sabia fer una brometa, però hi devia haver en ell una vida interna molt intensa. Deia dels qui s’havien deixat anar a la fal·lera de les cremes i dels assassinats: “Són bona gent. Això que fan ara és la primera malifeta que fan. I la fan perquè pensen que milloraran la sort dels pobres. Els trobarem al cel...”»

Obligat a canviar de casa, a causa del risc que representava estar amb una família coneguda com a catòlica, va planejar anar a Bianya per amagar-se amb la seva família. El dia 28 de juliol, juntament amb els estu-diants fra Miquel de Bianya i fra Jordi de Santa Pau, fou detingut a l’estació del tren.

L’interrogatori a què van ser sotmesos va servir per localitzar també fra Cebrià de Terrassa. Els quatre reberen junts el martiri. L’estat del cos va revelar que fra Eloi havia estat brutalment colpejat.

FRA EUDALD D’IGUALADA

Lluís Estruch i Vives va néixer a Igualada el 6 d’abril de 1918. Rebé les aigües del

ESPECIAL BEATIFICACIONS

Xavier d’Arenys de Mar; segurament que en Joan, amb l’ajuda de l’oncle, va entrar al noviciat d’Arenys de Mar, on vestí l’hàbit i canvià el nom de Joan pel de fra Josep de Calella de la Costa, el dia 7 d’octubre del 1898 i va fer la professió temporal al cap d’un any i un dia. Va acabar la Filosofia al convent d’Olot i la Teologia a Sarrià (Barcelona). Rebé l’ordenació presbiteral el 19 de març del 1904.

Fou destinat al convent d’Olot; el seu ministeri va ser el de la predicació. Per motius de salut, va estar exclaustrat una llarga temporada. Va formar part de la comunitat d’Arenys de Mar fins al 1931, quan va ser destinat a Pompeia. Fou en aquest convent on el sorprengué la revolució. El 20 de juliol el pare Josep i tots els religiosos hagueren d’abando-nar el convent. Durant uns pocs dies es va quedar a Barcelona, després marxà a Calella a casa del seu germà, però a causa del perill que corria, ja que era conegut, tornà a Barcelona. En aquesta ciutat trobà acollida en una casa del car-rer Bertrán, 67, on estigué durant uns deu dies, però a causa del perill hagué de canviar sovint de domicili.

El 9 de setembre va ser detingut al domicili en què l’havien acollit. Segons el testimoni del propietari del pis, va confessar la condició sacerdotal. Va res-pondre al patruller que li preguntava qui era: «Sóc el pare Josep de Calella.» Allí mateix el van començar a maltrac-tar. Se’l van endur i el van afusellar aquella mateixa nit, segons va dir el cap de control, un tal Isart, del ram del transport.

FRA MARÇAL DE VILAFRANCA

Carles Canyes i Santacana va néixer a Vilafranca del Penedès el 16 d’abril del 1917. Era el petit de quatre germans frares. Va ser admès al Seminari menor als nou anys, abans del que era habi-tual, i vestí l’hàbit de sant Francesc a Manresa als quinze anys, rebent el nom de Marçal de Vilafranca.

Al juliol del 1936 estava fent els cur-sos de Filosofia al convent de Sarrià. Els testimonis el descriuen com un noi dòcil i respectuós amb tothom, alegre i expansiu, però al mateix temps era molt recte i no feia distinció de perso-nes quan calia parlar clar. Era també molt actiu i treballador.

En dispersar-se la comunitat de Sar-rià el dia 20 de juliol, ell se n’anà a casa dels seus pares que vivien a prop del convent, al carrer Clos de Sant Francesc. Els seus dos germans, Marc i Marcel·lí, frares professos i sacerdots, també hi feren cap, però al cap de pocs dies bus-caren altres refugis.

La família va sofrir diversos regis-tres, acompanyats d’interrogatoris, amenaces i insults. Volien detenir es-pecialment fra Marc, que ja no era a la casa. Aleshores els pares van decidir

VI 15 novembre 2015

però ho prefereixo si he de viure sense anar a missa ni complir com un cristià!»

L’1 d’agost, un grup de milicians que portaven un capellà, Mn. Antoni Doltra, rector de Pineda, es va aturar davant de la casa i el van reclamar. Després de pregar un moment amb la propietària de la casa, va pujar dòcilment al cotxe.

Al lloc anomenat la Pujada d’en No-fre, a la carretera de Barcelona, fra Feliu i Mn. Antoni foren obligats a baixar. Els preguntaren si preferien que els ma-tessin de front o d’esquena. Fra Feliu respongué: «Com que morim per Crist, podeu disparar de cara.»

Els milicians, que venien de Barcelo-na, van seguir el seu camí deixant els dos cossos estesos. Van ser recollits més tard i enterrats al cementiri de Palafolls. Acabada la guerra es va saber que en el moment abans de rebre el tret fra Feliu es va agenollar i va dir les paraules de Crist: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan.»

FRA FREDERIC DE BERGA

Martí Tarrés i Puigpelat va néixer a Berga el 8 d’octubre del 1877. Va co-mençar els seus estudis a l’escola de Ber-ga fins que va decidir entrar al Seminari de Solsona. Va conèixer els caputxins i va entrar al noviciat d’Arenys de Mar on vestí l’hàbit el 21 de novembre del 1896 i canvià el seu nom de bateig i cognoms pels de fra Frederic de Berga. Acabats els estudis, rebé l’ordenació sacerdotal el 24 de juny del 1901.

Residí en diversos convents de la Pro-víncia i a Centreamèrica. Se li confiaren diversos càrrecs de responsabilitat, en-tre ells el de ministre provincial. Fou un bon predicador popular. La guerra el sorprengué essent guardià del convent d’Arenys de Mar; hagué de dissoldre la comunitat i entregar el convent als milicians. Per més seguretat personal es traslladà a Barcelona. En aquesta ciu-tat exercí clandestinament el ministeri sacerdotal. Poc abans de ser empreso-nat va confessar que havia administrat 1.200 comunions, a part de les celebra-cions clandestines.

El 16 de febrer de 1937 dos patrullers de la UGT es van presentar al domicili on estava acollit el pare Frederic, situat al passeig de Sant Joan, 106.

Els patrullers el van interrogar, i en-cara que la família que l’havia acollit el volia salvar, ell els va respondre: «Deixeu de donar voltes: sóc un sacerdot.» La fa-mília Guilera va ser testimoni d’aquesta confessió amb la qual es va guanyar el martiri. Un del milicians es va quedar al pis vigilant, l’altre va anar a buscar «re-forços»; al cap d’una estona van arribar 4 o 5 individus armats i se’l van endur.

La nit del 16 al 17 de febrer del 1937 va ser assassinat al carrer de l’Arrabal de la Bonanova. El cadàver va ser portat a l’Hospital Clínic.

FRA JORDI DE SANTA PAU

Manel Collellmir Sentíes va néixer a Santa Pau (Girona) el 7 de juny del 1917. Dels 8 als 13 anys va estudiar al col·legi dels Pares Escolapis i posteriorment al Seminari Seràfic d’Igualada. De caràc-ter extravertit i alegre, dedicà temps a la pràctica del dibuix amb afició i èxit.

Vestí l’hàbit caputxí a Manresa el 26 d’agost de 1934. Emeté la professió simple el 29 d’agost de 1935. Cursà el primer curs de Filosofia al convent de Sarrià (Barcelona), on el sorprengué la revolució.

Fra Jordi es refugià al domicili assig-nat juntament amb altres frares joves. Allà dedicà temps a la pregària, a la vida familiar i al dibuix d’estampes de la Mare de Déu.

El 28 de juliol es va acomiadar del nen de la casa dient-li: «Resa un Pare-nostre, fins que ens tornem a veure.» Partí cap a l’estació del Nord, amb fra Eloi de Bianya i el seu nebot, fra Miquel de Bianya, obeint les indicacions dels superiors.

Reconegut com a religiós, fou lli-gat de mans i emportat a les golfes de l’estació, on s’havia instal·lat el Comitè. Fou afusellat aquell mateix dia en lloc desconegut.

El germà de fra Jordi arribà a Barce-lona el mateix dia 28 per emportar-se el seu germà, però fra Jordi era ja mort. El reconegué en la fitxa de l’Hospital Clínic amb el número 4.055.

FRA JOSEP DE CALELLA DE LA COSTA

Joan Vilà i Colomer va néixer a Ca-lella de la Costa el 19 de novembre de 1890 i fou batejat pocs dies més tard a la parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau de la mateixa vila. Acabats els estudis d’Humanitats entra al Semina-ri de Girona on estudià dos cursos de Filosofia. El seu desig era ser caputxí i així ho manifestà a la mare. Però ella li va dir que seria millor que fos sacer-dot diocesà ja que així no s’hauria de separar de la família.

Joan tenia un oncle caputxí, el pare

buscar un altre lloc on viure, on fossin menys coneguts, i van llogar un pis al carrer París.

Una persona, però, que es va adonar de la maniobra, va denunciar-los al co-mitè de la plaça del Centre, el més pro-per al nou domicili. Quan ja s’hi havien instal·lat, els milicians van anar-hi a fer un registre. Fra Marçal se’ls va encarar, retraient-los que assaltessin a mà arma-da gent pacífica.

A la nit, els milicians van ser rellevats per altres que venien amb ordres d’em-portar-se’n algú. En trobar fra Marçal van dir: «Bé, almenys no haurem fet el ridícul.» Ell, en marxar, va dir a la seva mare: «Mare, no patiu pel que em pugui passar. La meva consciència està en pau amb Déu.» Els milicians van dir que l’interrogarien i el tornarien a casa.

Passada una estona, el pare va anar al comitè, on va ser rebut amb ame-naces, crits i burles. El cos sense vida de fra Marçal es va trobar a l’avinguda Pearson de Pedralbes el 20 d’agost.

FRA MARTÍ DE BARCELONA

Jaume Boguñà i Casanovas va néixer a Sant Andreu del Palomar (Barcelona) el 4 d’octubre del 1895. El 8 del mateix mes va rebre el Baptisme a la parrò-quia de Sant Andreu del Palomar. Als 12 anys, ingressà al Seminari diocesà, on estudià Humanitats, però molt abans d’entrar havia manifestat el desig de ser caputxí.

El 15 d’octubre del 1910 va vestir l’hàbit caputxí al noviciat d’Arenys de Mar i canvià el nom de Jaume pel de fra Martí de Barcelona. El 29 d’octubre de l’any següent professà temporalment. Els estudis de Filosofia els cursà a Olot, els de Teologia al convent de Sarrià (Barcelona), on professà solemnement el 18 d’abril del 1915. Fou ordenat sa-cerdot el 5 de maig del 1918.

Donada la seva capacitat intel·lec-tual i les seves bones disposicions fou enviat a la Universitat de Lovaina, on s’especialitzà en Història eclesiàstica i civil.

Retornat a Catalunya, es dedicà, a més del ministeri sacerdotal, a l’estudi i investigació històrica. Va ser direc-tor de la revista Estudis Franciscans i membre d’honor de l’Escola Lliure de Lul·lianisme.

La guerra el sorprengué al convent de la Mare de Déu de l’Ajuda. Inno-centment, pensava que tot acabaria en pocs dies. Sortosament, en un primer moment, un veí del convent, en Miquel Gavín Sagardia, li va salvar la vida. Un altre veí, Salvador Anguera, li va afaitar la barba, li va treure la tonsura, i va poder tenir-lo amagat a ell i al pare Xavier d’Olot, cosa d’un mes.

El pare Martí va continuar investi-gant i freqüentant arxius i biblioteques. Pensava que com que anava de paisà ningú no el coneixeria, però els mili-

ESPECIAL BEATIFICACIONS

ruïnes del convent de Sarrià amb el company fra Tomàs de Castelló d’Empúries. Juntament amb fra Re-migi de Papiol, foren empresonats a la txeca de la Tamarita, a l’avinguda del Tibidabo.

Les restes de fra Pacià foren troba-des al cementiri de Cerdanyola l’any 1939. Sembla que fou assassinat el 24 de gener de 1936.

FRA PRUDENCI DE POMAR DE CINCA

Gregori Charlez Ribera va néixer a Pomar de Cinca, província d’Osca, el 1875. Es traslladà a viure a Barcelona, on conegué un sacerdot que el va anar orientant vocacionalment fins que va entrar amb els caputxins l’any 1901, rebent el nom de fra Prudenci de Pomar de Cinca.

Al convent exercí diversos dels oficis que aleshores eren habitu-als dels germans llecs: hortolà, al-moiner, porter, sabater i, sobretot, cuiner. L’esclat revolucionari el trobà a Arenys de Mar. Als seus seixanta-un anys estava molt envellit i gairebé cec. Per aquest motiu, tot i que el convent no fou abandonat fins al dia 21, ja el dia 20 el guardià fra Frederic de Berga li va fer afaitar la barba, li va donar un vestit de seglar i el va enviar a Can Nogueras.

La família Nogueras tenia un ger-mà frare, el P. Venanci d’Arenys de Mar. Ells acolliren a casa no sols fra Prudenci, sinó també al vicari de la parròquia de la vila. Durant els dies que hi va ser, no sortia per res.

El 28 de juliol el comitè d’Arenys va rebre l’ordre d’eliminar frares i capellans. Van detenir fra Prudenci i el vicari a Can Nogueras, i el rector a casa d’un nebot seu. Els dos cape-llans van posar fra Prudenci al mig d’ells per ajudar-lo. Els milicians els van portar a cops de culata des de la plaça de l’església fins a una finca que s’anomenava Can Jalpí, al terme d’Arenys de Munt. El «sereno» els anava seguint fins que el van fer girar amenaçant-lo.

Un cop a Can Jalpí, van saltar la tanca i durant una estona llarga es van estar burlant dels dos mossens i el frare. Un milicià digué a fra Pru-denci: «De què et serveixen ara tants miracles? Fes-ne un per a mi!»

Van ser morts a primera hora del matí. Els cossos van quedar estesos al mateix lloc fins a mig matí. Des-prés van ser carregats de qualsevol manera en un camió i enterrats al cementiri d’Arenys de Munt.

Fins als 18 anys va viure a casa seva. Va estudiar al Seminari menor del Collell, on anava a peu des de casa seva. Allí va estudiar Humanitats i Filosofia perquè volia ser sacerdot. Acabats els estudis de Filosofia, va començar la Teologia al Seminari major de Girona.

El 20 de juny de 1899 vestia l’hàbit caputxí a Arenys de Mar. Se li imposà el nom de fra Modest de Mieres. Emeté els vots temporals l’any següent, i el 28 de juny de 1902 professà solemnement. El 20 de juliol d’aquell mateix any rebia el presbiterat.

La resta de la seva vida es dedicà a l’ensenyament de la Teologia o altres matèries afins. Els estudiants li tenien una gran confiança, respecte i venera-ció. Va escriure també un gran nombre d’articles a les revistes Estudis Francis-cans i Criterion.

Era un religiós de gran profunditat i esperit de pregària. Deia que en l’ora-ció trobava la solució a molts problemes espirituals.

Quan esclatà la revolució, pertanyia al convent de Santa Anna de Sarrià (Barcelona). El 20 de juliol ell i fra Àngel de Ferreries van anar a refugiar-se a una casa veïna al convent, on romangueren fins al 28 de juliol, dia en què a l’hora de dinar es va presentar un escamot de milicians a fer un registre. En ser preguntat qui era, el pare Modest va respondre: «Jo sóc sacerdot!» Se’ls van endur a ell i a fra Àngel; al cap de poca estona van ser assassinats a «Els Garro-fers», un indret a prop de Pedralbes. Els cadàvers foren recollits i portats a l’Hospital Clínic.

FRA PACIÀ DE BARCELONA

Francesc M. Colomer i Presas va néi-xer a Barcelona l’any 1916. Va estudiar sempre a escoles religioses: els escolapis a Igualada, els maristes i els jesuïtes a Barcelona i després intern a La Salle de Manlleu.

El març de 1935 iniciava el noviciat a Manresa i rebia el nom de fra Pacià Maria de Barcelona. Va fer els primers vots el març de 1936 i es traslladà al convent de Sarrià per començar els es-tudis de Filosofia.

Durant els primers mesos de la guer-ra va haver de canviar de casa en di-verses ocasions, ja que corria el perill de ser descobert. Va passar un temps a casa dels seus pares, però també allà hi va haver un registre. Finalment es va instal·lar en una pensió, al carrer Muntaner, 190, de Barcelona.

Va mirar de mantenir el ritme de pre-gària del convent. Molts dies assistia a alguna de les misses que clandesti-nament es feien a pisos de la ciutat. També portava la comunió a malalts i a persones que estaven amagades, sovint passant per situacions de molt de risc.

Fou detingut mentre visitava les

VII15 novembre 2015

cians li seguien la pista, i encara que canviés de domicili no va servir de res.

El 19 de desembre el van detenir i el van dur al comitè de Sant Andreu, i d’allí a la txeca de Sant Elies. A la nit el van treure de la txeca i el van dur al cementiri de Montcada-Reixac on el van assassinar.

FRA MIQUEL DE BIANYA

Pelai Ayats Vergés va néixer a la pro-pietat La Juvineria de Sant Salvador de Bianya (Girona), el 23 d’agost del 1915. Rebé el Baptisme l’endemà de néixer, a la parròquia de la població. Fou alumne del Seminari Seràfic d’Igualada.

Vestí l’hàbit caputxí el 24 d’agost del 1930, canviant el nom pel de Miquel de Bianya. Emeté la professió simple el 25 d’agost del 1931 al convent d’Arenys de Mar. Cursà Filosofia a Olot i després dos cursos de Teologia a Sarrià (Barcelona), on el sorprengué la revolució.

Fra Miquel era una veritable estam-pa del seu oncle, fra Eloi, a qui s’assem-blava fins i tot físicament.

Era un jove ben disposat al treball, potser per això li va saber bastant greu i fins es va trasbalsar una mica una ve-gada que pel carrer un desconegut, en veure’l vestit de frare, el va insultar dient-li «dropo».

Deixat el convent i acollit a les cases assignades, resava molt i patia pels seus pares, que no sabien res d’ell, i per una germana seva monja.

El dia 28 de juliol, junt amb el seu oncle fra Eloi, i amb fra Jordi, obedients als superiors, van marxar cap a l’estació de França a prendre el tren cap a Olot. En registrar l’equipatge li trobaren el breviari, rosaris i llibres religiosos.

Fou occit amb fra Eloi de Bianya, fra Jordi de Santa Pau i fra Cebrià de Terrassa el mateix 28 de juliol en lloc desconegut. Fou reconegut el seu ca-dàver a l’Hospital Clínic, amb el nú-mero 4.055.

FRA MODEST DE MIERES

Joan Bover i Teixidor va néixer a Mi-eres (Girona) el dia 8 de juny del 1876, i va ser batejat l’endemà mateix. Joan va anar a l’escola pública de Mieres.

FRA RAFEL DE MATARÓ

Francesc de Paula Soteras Culla va néi-xer a Mataró el 12 d’abril del 1902. Fou batejat a la parròquia de Santa Maria el dia 20 del mateix mes.

El petit Francesc va entrar als caputxins perquè va conèixer el P. Pius d’Igualada en una predicació quaresmal. El 9 de setem-bre del 1912 va entrar al Seminari menor caputxí a Igualada i es va saber adaptar a la nova vida que era ben diferent de la de casa seva. Acabats els estudis d’Hu-manitats vestí l’hàbit al convent noviciat de Manresa el dia 5 d’agost de 1917. A partir d’aquell dia seria conegut com fra Rafel de Mataró. Al cap d’un any i un dia va pronunciar els vots temporals. Cursà els estudis de Filosofia a Olot, i els de Te-ologia a Sarrià (Barcelona) on professà solemnement el 13 d’abril de 1923. Rebé l’ordenació sacerdotal l’1 de febrer del 1925.

El seu primer destí va ser el convent d’Olot com a professor de Filosofia, i més tard seria designat director del Col·legi de Filosofia i vicari del convent. Durant el trienni 1933-1936 va exercir el càrrec de secretari provincial. Era un religiós delicat d’esperit i de tracte.

El Capítol provincial de 1936 el destinà al convent de Pompeia, però no pogué fer el trasllat perquè esclatà la revolució. El 20 de juliol va haver d’abandonar el convent i trobà acolliment al domicili d’uns be-nefactors, però aviat va haver de canviar perquè hi havia un veí que es destacava políticament com a home d’esquerres i era perillós. Al nou domicili que l’acollí porta-va vida retirada i un bon amic li preparava els papers per poder sortir a l’estranger. Estava previst que s’embarqués cap a Itàlia el dia 2 d’agost. El dia abans s’havia de presentar a la comissaria per posar les em-premtes digitals al passaport. A l’estació del tren de Sarrià va ser reconegut per uns milicians de Sarrià, i detingut.

A les cinc de la tarda apareixia mort. El seu cunyat va reconèixer el cadàver al dipòsit de l’Hospital Clínic.

FRA REMIGI DEL PAPIOL

Esteve Santacana i Armengol va néi-xer al Papiol el 20 de setembre del 1885.

ESPECIAL BEATIFICACIONS

rompre per causa del servei militar. Va professar solemnement el 14 de març del 1935. Rebé l’ordenació sacerdotal el 20 d’abril del 1935. El primer destí va ser el convent d’Igualada com a professor del Seminari menor caputxí, on es va dedicar a l’ensenyament, i a l’estudi de la música.

Quan va esclatar la guerra el pa-re Tarsici es trobava al col·legi de les Borges Blanques suplint les classes del Superior que havia anat al Capítol Pro-vincial.

El 24 de juliol va haver d’abandonar el convent i fou acollit, amb un altre fra-re, a la casa de la senyora Maria Griñó, on romangué onze dies.

Com que la seva «quinta» va ser mo-bilitzada i per part del govern hi havia unes certes garanties de seguretat, de-cidí incorporar-se a l’exèrcit. El mateix alcalde de les Borges Blanques el va acompanyar a Lleida. En principi havia de treballar a les oficines, però, reco-negut com a religiós, va ser detingut. Va «entrar en capella» el 5 d’agost.

La nit del 19 al 20 d’agost, un grup de milicians armats va entrar al recinte dels presoners. Els milicians portaven una llista de setanta-dos noms, entre els quals figurava el de Josep Vilalta Saumell.

Els van dur al cementiri, on van ar-ribar a dos quarts de dues de la mati-nada. Els van posar davant d’una tàpia i els van anar metrallant de dotze en dotze.

FRA TIMOTEU DE PALAFRUGELL

Jesús Miquel i Girbau va néixer a Pa-lafrugell el 24 de març del 1897. Era el petit dels onze fills d’un banquer. Als deu anys d’edat el van portar a viure amb una tieta a Olot. Allà va ser on va conèixer els caputxins, especialment el P. Atanasi de Palafrugell.

Va entrar al noviciat a Arenys de Mar el 1912, i va rebre el nom de Timoteu de Palafrugell. Després de l’ordenació sacerdotal, es va dedicar sobretot al ministeri de la predicació, malgrat que havia de vèncer sempre el seu tempe-rament més aviat tímid.

La revolució el va trobar a Olot, preparant el trasllat cap a les Borges Blanques, on havia estat destinat. A partir del 25 de juliol va trobar acolli-ment a casa d’Agustí Canals. Quinze dies més tard es va traslladar a un pis buit propietat de la seva cosina Maria del Tura Miquel. Al pis de sota hi havia uns altres parents, amb qui podia dinar

en una font. No s’havia volgut afaitar la barba de frare.

Detingut pel comitè de les Planes d’Hostoles, primer van pensar que era un captaire, però en l’interrogatori va reconèixer que era frare. Retingut en una cabana a l’indret conegut com l’Era d’en Simó, molta gent del poble va pas-sar a veure’l, alguns agraïts per la missió que havia predicat temps enrere i el bon record que havia deixat, sobretot en les visites als malalts, però altres per burlar-se’n. Va passar la tarda pregant fins que a les cinc de la tarda un cotxe el va venir a buscar.

Abans de pujar al cotxe, es girà cap al poble i el beneí, com féu sant Francesc abans de morir amb el poble d’Assís. Quan ja l’anaven a matar, va perdonar els botxins. Intentaren sense èxit cre-mar el seu cos, que després de la guerra fou enterrat a Sant Esteve de Llémena.

FRA ZACARIES DE LLORENÇ DEL PENEDÈS

Sebastià Sonet i Romeu va néixer a Llorenç del Penedès el 4 de juny del 1884. Va descobrir la vocació caputxi-na a través de les cartes que li escrivia des del Seminari Seràfic un company del poble, el futur pare Dionís de Llo-renç. Sebastià ingressà al Seminari menor caputxí per cursar els estudis d’humanitats. Un cop cursats passà al noviciat d’Arenys de Mar, on vestí l’hàbit el 26 de juliol del 1899 i rebé el nom amb el qual se’l coneixeria a partir d’aquell moment: fra Zacaries de Llorenç del Penedès. Acabat l’any de noviciat emeté els vots temporals i passà al convent d’Olot, on cursà els estudis de Filosofia. Emeté els vots so-lemnes el 2 d’agost del 1903.

Després d’una breu estada al con-vent de Manresa passà al Comissariat de Pasto (Colòmbia). Rebé l’ordenació presbiteral a Bogotà el 31 de març del 1907. Al cap de poc temps retornà a Catalunya. Fou nomenat professor d’Història de l’Església i de Patrologia al convent de Sarrià. També fou pro-fessor del Seminari Seràfic d’Igualada.

La revolució sorprengué el bon pare Zacaries al convent de l’Ajuda. Trobà refugi en alguns domicilis, fins que en trobà un d’estable.

Va tenir la sort de poder entrar a treballar a l’Hotel Continental, on un sindicalista de la CNT se’n va fer càr-rec i el protegí posant-lo a treballar a la cuina de l’hotel. Els treballadors se l’estimaven, fins i tot algun va intentar salvar-lo fent-lo fugir. A l’hotel s’hos-tatjaven alguns milicians, entre ells el tristament cèlebre Cojo de Málaga. Va ser ell qui amb un escamot el va assas-sinar a la paret de l’Hospital Francès el 25 d’agost del 1936.

de tant en tant i que procuraven que no li faltés res.

Fou descobert en un registre que els milicians van fer a totes les cases del car-rer, i empresonat a la mateixa cel·la que un sacerdot diocesà i un frare agustí del convent de Calella. Durant la primera setmana estaven incomunicats, però després els van permetre rebre visites i parlar amb els altres presos. Fra Timo-teu, a mesura que anaven passant els dies, s’anava sentint cada vegada més serè i conformat amb la voluntat de Déu, i es dedicava a donar ànims als altres. S’oferia per confessar els qui ho volguessin, i sembla que en una ocasió va celebrar l’eucaristia.

El sacerdot que estava detingut amb ell va ser traslladat a la presó de Girona, un lloc segur ja que els milicians no hi tenien accés. Alguns van intentar que es fes el mateix amb tots els presos, però el comitè local va decidir eliminar-los abans que això passés.

El 31 d’octubre, a la matinada, fra Timoteu i deu presos més foren portats en camió al camp conegut com El Triay. Fra Timoteu va demanar la llibertat per als seus companys, la majoria pares de família, però no li van fer cas. Alesho-res va donar l’absolució als companys, acompanyant les paraules amb un gest del cap, ja que tenia les mans lligades. Després va perdonar els assassins.

Un cop morts, els cossos van ser en-terrats en una fossa, d’on van ser trets l’any 1939. El cos de fra Timoteu, que gairebé no s’havia corromput, va ser enterrat al cementiri municipal.

FRA VICENÇ DE BESALÚ

Julià Gibrat Marcé va néixer a Besalú el 15 de juny del 1880. Atret per l’exem-ple d’un company d’escola, que seria més endavant fra Josep de Besalú, va demanar d’entrar al Seminari menor dels caputxins a Igualada. Va fer els primers vots a Arenys de Mar el 1896 i rebé el nom de fra Vicenç de Besalú.

En esclatar la revolució, es trobava al convent d’Olot. Durant alguns dies va anar canviant de casa, sense trobar un refugi prou segur.

Durant tres setmanes va estar acollit a Can Bosch, una casa de pagès a prop de la Fageda d’en Jordà. Els ajudava en les feines del camp i se’l veia de bon humor, pregant i cantant molt. Però va haver-ne de marxar. L’última setmana de la seva vida la va passar vivint com un rodamón, demanant almoina i dor-mint al ras. Algú el va reconèixer, un d’aquells dies, mullant trossos de pa sec

De jovenet volia ser sacerdot, però la família no podia pagar-li els estudis. Gràcies a una senyora de Rubí, que el va ajudar econòmicament, va entrar com a alumne intern en un col·legi religiós de Barcelona i d’aquí passà a estudiar Humanitats al Seminari Con-ciliar de Barcelona.

El jove Esteve desitjava una vida més retirada. Va conèixer els caputxins, i amb permís del bisbe diocesà entrà al noviciat dels caputxins a Arenys de Mar, on vestí l’hàbit el dia 1 d’octubre del 1901; emeté els vots temporals l’any següent, i el 4 d’octubre del 1905 féu la professió solemne. El presbiterat el rebé a la parròquia d’Arenys de Mar el 5 de juny del 1909.

Acabat d’ordenar, fou enviat a la missió de Filipines. Va arribar a ser el confessor més notable de Manila. L’any 1914 va ser enviat a Bluefields (Nicara-gua), i a Costa Rica. L’any 1921 retornà a la Província, on exercí el ministeri sa-cerdotal amb gran zel. Va ser un bon predicador popular. Com a director es-piritual era molt apreciat i buscat.

En la seva estada a terres de cen-treamèrica va escriure El protestantis-mo ante la Biblia, llibre que assolí un notable èxit i del qual s’imprimiren di-verses edicions. També va escriure sobre santa Teresina de l’Infant Jesús.

La revolució el sorprengué al con-vent de Sarrià. Fou acollit en diversos domicilis i en una pensió, que va ser el lloc on el van detenir juntament amb altres religiosos i se’ls van endur cap a la txeca de l’Avinguda del Dr. Andreu. Era el dia 21 de gener quan els van treure cap a les onze de la nit per por-tar-los a Cerdanyola del Vallès, on van ser assassinats.

Acabada la guerra, el seu cadàver va ser identificat per una relíquia de santa Teresina que sempre portava, un mocador amb les inicials i les ulleres daurades. Les seves restes mortals van ser traslladades en un nínxol del cemen-tiri de Cerdanyola del Vallès.

FRA TARSICI DE MIRALCAMP

Josep Vilalta Saumell va néixer a Mi-ralcamp (Pla d’Urgell), bisbat de Solso-na, l’11 de juny del 1912. Als 11 anys en-trà al Seminari diocesà de Solsona, però al curs següent va demanar ser admès al Seminari menor caputxí d’Igualada, on entrà el 25 de juny del 1924.

Vestí l’hàbit caputxí a Manresa, el dia 4 d’agost del 1927; a partir d’aquell moment se’l coneixeria amb el nom de fra Tarsici de Miralcamp. Al cap d’un any i un dia emeté els vots temporals. Començà i acabà els tres anys de Fi-losofia al convent d’Olot. La teologia la va estudiar al convent de Sarrià (Barcelona), però la va haver d’inter-

VIII ESPECIAL BEATIFICACIONS 15 novembre 2015