Berta Garrell Casasas

UN ANY DE LA MEVA VIDA EN UNA ESCOLA DE SERRA LLEONA

Els dies es fan més curts i el sol no escalfa tant com abans, així que sé que ha arribat

l’hora de marxar lluny de les terres que m’han vist créixer al llarg d’aquest calorós

estiu. La mare i el pare m’han preparat per fer el primer viatge dels molts que faré al

llarg de la meva vida. Com la resta dels meus companys, he desplegat les meves

fosques ales i he marxat cap a una terra desconeguda, l’Àfrica.

Així va començar la meva aventura, o més ben dit, la meva experiència que em va

ensenyar una gran lliçó sobre la vida, la més important que m’han ensenyat mai.

Aquell setembre vaig sobrevolar molts indrets però, finalment, vaig arribar al meu

destí, Serra Lleona. El seu paisatge era d’un verd molt intens i tot era ple de boscos,

altiplans i aiguamolls. Jo em vaig instal·lar als afores de la capital, Freetown. Vaig

construir el meu cau sota un teulat situat al pati d’una escola. Semblava el lloc ideal

per passar aquells mesos d’hivern. L’escola constava d’una sola planta, era un edifici

força vell, petit, i massa senzill, però tenia un pati interior bonic amb un parell de

banussos, molt grans i florits, i un banc de fusta estellós que tenia el seu encant. Cada

matí em despertaven les joves veus dels nens de l’escola. Sovint cantaven cançons, jo

no entenia el que deien les seves lletres, però segur que per ells tenien un gran

significat ja que cantaven amb molta força.”- Cost of living Na Freetown, cost of living

Na Freetown!”-cantaven tots amb les seves veus decidides i descarades. Tot sovint,

repetien amb una mica de desgana les lliçons que la professora els ensenyava. Cada

migdia uns cinquanta nens i nenes que tenien entre quatre i dotze anys, sortien al pati

molt esverats. Alguns descansaven sota l’ombra d’aquells dos grans arbres i menjaven

quelcom per esmorzar i d’altres, jugaven a futbol amb una pilota que estava força

malmesa. Fins aleshores, cap d’aquells nens havia descobert la meva existència, fins

que un bon dia, uns ulls ben negres i brillants em van estar observant. Des d’aleshores,

cada dia a l’hora del pati, aquell nen de deu anys primet i espavilat em donava un

trosset de les tres galetes que portava habitualment. Sempre em venia a buscar a la

mateixa hora. Primer m’observava amb il·lusió i curiositat i, després em donava el

trosset de galeta. Jo el recompensava oferint-li la meva confiança i, a diferència dels

meus companys, quan ell s’apropava, jo no fugia, sinó que deixava que em sostingués

entre les seves grosses mans. Em feia feliç veure com somreia i m’ensenyava les seves

caòtiques i blanques dentetes. Era sorprenent que ens haguéssim fet amics, dos éssers

tan diferents com nosaltres no acostumaven a ser-ho, els meus i jo sabíem molt bé que

ells ens podien fer molt mal amb les seves bajanades.

Portava poc mes de dues setmanes vivint allà i tot semblava ser òptim, però ben aviat

vaig descobrir que això no era així. Rere les parets de l’escola s’amagava la crua

realitat, una realitat que l’esperança de l’escola i la despreocupació dels nens no

podrien amagar gaire temps més. Vaig esbrinar que Freetown no era ni havia estat des

de feia molts anys lliure com el seu nom indica. Sota els formosos boscos de Serra

Lleona s’hi amagava un passat replet de conflictes, injustícies, guerra i crueltat que

encara perduraven. Assassinats, atemptats, l’explotació dels recursos d’aquest país i

de la seva gent i molts altres conflictes amenaçaven cada dia la vida de milers de

persones i el que encara és pitjor, la seva felicitat. A tot aquest munt de mal de caps

calia afegir-hi un altre factor que acabava de fer més amarga aquesta situació, la

pobresa. Se’m va trencar el cor quan vaig descobrir tot això, però, realment, no podia

fer-hi res. Els únics que podien aturar-ho eren ells mateixos. A diferència de nosaltres,

aquells éssers, s’atacaven entre ells, els més forts s’aprofitaven dels més febles i, fins i

tot, aquelles persones més innocents i ingènues sortien perjudicades, els nens.

Després d’assumir això, la vida havia de continuar, així que vaig seguir fent el que em

pertocava amb normalitat, però, reflexionant més del que ho feia abans. El nen dels

ulls negres i brillants continuava venint a veure’m i jo continuava recompensant-li amb

allò que el feia feliç. Tot seguia, acabava un dia i en començava un altre que em podia

sorprendre o ensenyar-me una nova moralitat i, mica en mica, es va anar apagant

l’hivern i va arribar la primavera.

Un dia, a diferència dels altres matins, no em vaig despertar gràcies a les dolces veus

dels nens, sinó que ho vaig fer pels seus crits d’horror i por. Aquell dia tampoc vaig

sentir com repetien la lliçó que els ensenyava la professora, sinó que vaig percebre

com suplicaven que els deixessin i que no els fessin mal. Tampoc van sortir esverats ni

il·lusionats al pati aquell migdia, sinó que van fer-ho atemorits i amenaçats per les

armes dels soldats. Aquell dia ningú va jugar a futbol i tampoc ningú va seure a

esmorzar tranquil·lament perquè el pati es va convertir en un escenari dramàtic i de

violència. Els trets van fer fugir als meus companys però jo em vaig quedar paralitzat

en veure aquell marc. Aquells homes espantosos van robar la vida als nens més febles i

als més tossuts. A totes les noies els van fer el mateix o coses encara més terribles.

Però hi va haver un crim més greu que la mort: la transformació dels nens inofensius a

nens soldats. Van obligar-los a abandonar la seva infància per fer-se adults de cop. El

meu amic va ser un d’aquests nens. Els seus ulls eren més negres que mai, però ja no

brillaven d’il·lusió, brillaven perquè eren plens de llàgrimes. I ara ja no ensenyava les

caòtiques, blanques i petites dents ja que no podia riure. Les tres galetes havien

desaparegut de les seves mans, ara hi duia una arma. Per últim, aquella criatura em va

mirar amb una mirada eterna i es va sentir obligat a endinsar-se entre les bales i l’odi

dels soldats. L’endemà l’escola era un paisatge abatut, havia perdut tota la seva màgia.

Finalment, va arribar el moment de retornar. Els meus companys i jo vam alçar el vol

de nou, però, aquesta vegada veient Serra Lleona amb uns altres ulls. No vam marxar

encuriosits com vam arribar, vam marxar sentint-nos impotents, sabent que molts dels

habitants d’aquestes terres desitjarien poder volar com nosaltres, les orenetes, per

fugir de la guerra i conèixer per fi, la pau.