a+

5

dA

En el número 20 del suplement cultural Amíndola vam fer un recordatori dels 80 anys de l’inici de la Guerra Civil. A causa de l’interès que van mostrar les persones a qui vam entrevistar, vam engrescar-nos a aprofundir en el tema i vam demanar a les mateixes persones i a algunes més que ens expliquessin les seves vivències durant els anys vint, trenta i quaranta a l’Ametlla. Ells alesho-res eren unes criatures, però cadascú va fer memòria d’aspectes realment inte-ressants de la seva vida, i de la conversa amb els seus fills o nets en van sortir uns articles amb molta ànima. Podeu recuperar el primer número especial de l’Amíndola, que vam publicar l’abril del 2017, a la pàgina web de l’Ajuntament.

Aquest any hem volgut donar veu a diverses persones que vivien o van arribar a l’Ametlla durant els anys setanta perquè ens expliquin com es vivia al nos-tre poble aleshores, i per què aquella època va ser especial.

Les seves vivències ens permetran tenir una visió general de quina era la geo-grafia física i social de l’Ametlla del Vallès a finals de la dictadura, a la darrera meitat del segle xx. Amb ells aprendrem com va ser la relació entre la gent que ja vivia a l’Ametlla i les famílies que van arribar de fora per quedar-s'hi, quines festes hi havia al poble i com s’hi participava, com va evolucionar l’escola, com van néixer les associacions de veïns i de pares, quines van ser les entitats que van treure el cap al panorama ametllatà, com la joventut de l’Ametlla s’infor-mava de política i de temes socials, com es van fer els primers partits polítics,

com va viure l’experiència de ser escollit a dit l’últim alcalde de l’època fran-quista, i quina diferència hi ha entre el poble d’aleshores i l’actual.

El recull de textos que us oferim en aquest número especial de l’Amíndola té la peculiaritat que han estat els fills dels protagonistes qui els han escrit. Creiem que el matís a l’hora de conèixer l’autoria dels articles és important, perquè les persones grans del nostre poble han pogut parlar amb els seus fa-miliars de manera tranquil·la i propera, i així, el document resultant és molt més valuós, al nostre parer.

Partim de la premissa que durant els anys seixanta l’Ametlla era una població de 1143 habitants, on l’agricultura era l’activitat principal, tot i que amb l’ar-ribada dels estiuejants vinguts de Barcelona la construcció va passar a ser el sector en auge. L’agost de l’any 70, durant la Festa Major, es va fer el primer Concurs de Castells de Sorra. L’any 71 la Caixa de Catalunya inaugurava al poble la biblioteca Sant Jordi. Durant l’agost del 72 es van celebrar els 25 anys de la inauguració del camp de futbol de Can Draper i dos anys després es van celebrar les noces d’or del Club de futbol. El 1973 la Coral Lo Lliri, la pri-mera entitat de l’Ametlla, va celebrar els seus setanta anys. El 1975 l’Ametlla ja tenia 1624 habitants, i aquell any es va posar calefacció a l’Ajuntament i a les escoles, que estaven al mateix edifici. Vegem què ens expliquen els nostres convilatans, fruit de la seva pròpia experiència.

Presentació

Sumari

L’Ametlla de fa cinquanta anys Butlletí especial núm. 2

Núria Farràs i Giol

Pep Moret i Lourdes Tanyà

Pàgina 14

Ferran Ycobalzeta i Ana Grau

Pàgina 16

Ma. Antònia Bosch i Boté

Pàgina 6

Consol Sans i Mascarell

Pàgina 7

Carmina Moncau i Bassa

Pàgina 8

María Jesús Ariz Larumbe

Pàgina 10

Josep Aymerich Cortillas

Pàgina 12

José María Morte i Amparo Ibáñez

Pàgina 13

a+

6

dA

+aL’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

A petició dels responsables de l’Amíndola vaig fer una entrevis-ta a la meva mare, la Ma. Antònia Bosch Boté (filla de Can Tuius), perquè m’expliqués com havia viscut la transformació social que hi va haver a l’Ametlla durant els anys 70, és a dir, l’època de la meva infantesa. Tot i que hi havia moltes coses de les quals a casa ja havíem parlat, d’altres, potser, jo no les coneixia ben bé. A la meva mare li va costar posar dates a alguns fets concrets, però el sentiment de com va viure aquella època jo crec que us el descrivim bastant bé.

Jo vaig néixer a l’Ametlla, per tant als anys setanta ja hi vivia. Des que em vaig casar amb en Jordi Puig, l’any 1966, i fins el 1974, vam viure a Can Forns, a les afores de l’Amet-lla, on érem masovers i fèiem de pa-gesos. Aquell any vam venir a viure al centre de l’Ametlla (al Trull, en deien), perquè vam deixar de fer de

masovers i el Jordi va començar una altra feina.

En aquell temps es feien poques co-ses, a l’Ametlla. Nosaltres anàvem a unes classes de català que es feien als vespres; però bàsicament es feia la Festa Major i cine a la Sala. On sem-pre anàvem era a Carnaval, perquè el Jordi era de la Comissió i estàvem implicats amb el ball de Gitanes.

A principis dels setanta a l’Ametlla no hi havia gaire entitats: la Comis-sió de Carnaval i Gitanes, el Club de futbol i les Sardanes. Després, es van començar a crear el grup d’esplai i el Moto Club (1975), l’Associació de Ve-ïns, l’Associació de Pares de l’escola i el moviment juvenil.

Com que el Jordi era de la Junta del Carnaval, anava a totes les reunions i participava en tot. Anàvem a tots els actes, i com que jo també volia anar-hi i els meus fills eren petits,

l’any 1973 vaig decidir que els faria una disfressa per sortir a la passarel-la el dimarts a la nit. Ho vaig dir a la dona d’un dels de la Junta i també van disfressar els seus fills. D’aquí va començar el Carnaval infantil, que més tard es va passar a fer el dilluns.

Nosaltres, en venir a viure al centre, com que el Jordi va deixar de fer de pagès i tenia un horari més estable, vam començar a participar més en la vida del poble. En aquells anys es va començar a crear l’Associació de Veïns, ens reuníem a Can Ponet (prop de Can Plantada) perquè allà hi vivien una colla de joves del poble en comunitat. També era on es feia la revista Enllà.

A meitat dels anys setanta van arri-bar famílies amb fills de l’edat dels nostres amb els que ens vam comen-çar a relacionar: els Morte-Ibáñez, els Valls-Marrugat, els Teixidó-Sans. Ells, nosaltres i altres famílies de l’Ametlla com els Trullenque-Máñez i els Ganduxé-Fernández vam co-mençar a formar part de l’Associació de Veïns i els nostres fills anaven al grup d’Esplai junts. Els monitors eren molts d’aquells joves que la gent consideraven els hippies.

També es van crear els partits polítics de cara a les primeres eleccions muni-cipals i, com que el Jordi anava amb els Socialistes, hi havia gent del poble que ens miraven malament i ens deien comunistes. A molta gent de l’Ametlla tots aquests canvis no els agradaven i certes coses que es promovien, tam-poc. Des de l’Associació de Veïns es va començar l’Associació de Pares; al principi, crec que no hi havia ben bé Junta, però eren majoria la gent que havia vingut de fora i llavors es va cór-rer a formar una Junta alternativa amb pares i mares que eren tots del poble.

Nosaltres no en formàvem part, però participàvem de les assemblees i de les activitats que s’organitzaven, com uns campaments que es van fer a Can Mi-queló, on els nostres fills van prendre part. Més tard, vaig ser membre de la Junta de l’APA durant uns quants anys.

Llavors, a l’Associació de Veïns s’hi va anar afegint més gent del poble que veien la necessitat de reclamar i promoure coses que, en aquells anys, l’Ajuntament no feia. Jo vaig ser a la Comissió de Sanitat i havíem pro-mogut un curs de Socorrisme i tam-bé es vetllava per les necessitats que hi havia al poble. A més, l’Associació promovia actes populars com les ar-rossades, que aplegaven molta gent.

També es va crear una coordinado-ra de partits polítics de l’Ametlla, on hi anàvem gent de Convergència Democràtica, del Partit dels Socia-listes i del PSUC. Ens solíem reunir a La Masia i allà ens trobàvem gent dels diferents partits, però que pot-ser érem veïns o família. La idea era posar-se d’acord en temes que ens afectaven a tots (crec que això era abans de les primeres eleccions mu-nicipals), però sovint hi havia retrets i costava posar-se d’acord.

Van ser anys de molts canvis a l’Amet-lla i les coses no sempre eren fàcils.

Per acabar, només vull afegir que em sento molt orgullosa dels meus pares i del fet que ajudes-sin a promoure entitats i canviar coses a l’Ametlla. Suposo que per a ells alguns moments no van ser fàcils, però ens han deixat un bon llegat i, si jo i els meus germans hem estat i estem implicats en moltes entitats, és una herència que hem viscut a casa.

Emma Puig i Maria Antònia Bosch / Foto: Ferran Puig

Jordi Puig, Ma. Antònia Bosch, Emma Puig i Miquel Puig. Havíem anat de vacances a veure l’oncle Joan que vivia allà. Andorra, 1970. / Foto: Joan Puig i Salarich

Emma Puig i Bosch

Ma. Antònia Bosch i Boté (73 anys)Els Puig i Bosch vivien al poble i recorden especialment el Carnaval i la relació amb les famílies de l'Associació de Pares

a+

7

dA

+a

Quin any vam venir a viure a l’Ametlla?Nosaltres vam aterrar a l’Ametlla l’es-tiu de l’any 1975. El teu germà tenia el que ara en dirien TDH, i el metge ens va recomanar d’anar a viure fora de Barcelona perquè pogués fer acti-vitats a l’aire lliure. Després de mirar diferents opcions, vam venir a la Ma-sia per un casament, i ens va agradar tant el poble que vam decidir que seria un bon lloc on crear noves arrels. De fet, quan li vaig dir al neuròleg que veníem aquí, ell va dir que es queda-ria sense pacient, i va ser així.

Com era l’Ametlla, quan vam venir a viure-hi?Era un poble d’estiueig, molt tranquil. Érem poques famílies, les que van venir per viure-hi, però la majoria no feien vida al poble i portaven els fills a esco-les de fora de l’Ametlla. Nosaltres vam decidir que vosaltres havíeu d’anar a l’escola del poble, i us hi vam inscriure.

I com era l’escola, en aquella època?Era un desastre, cada mestre no no-més tenia més de quaranta alumnes a classe, sinó que eren de dos o tres cursos diferents. El primer dia d’esco-la plovia a bots i barrals i ens vam tro-bar el senyor Camp a la porta i ens va dir que aquell estiu s’havien fet obres a l’escola, que no estaven acabades, i que, per tant, no podien començar les classes. Davant d’aquest fet, un grup de pares i mares vam decidir que s’ha-via de fer alguna cosa, i aquest va ser l’embrió de l’Associació de Pares.

Quin va ser l’objectiu de l’Associa-ció de Pares?El principal objectiu va ser fer una es-cola nova amb més mestres perquè po-guessin fer la seva feina en condicions.

Com es va formar la junta de l’As-sociació?Això de la junta de l’Associació de Pares hauria d’estar filmat perquè ho poguéssim entendre. Nosaltres vam venir a l’Ametlla amb una bona fe impressionant, però molta gent del poble, que en si eren bona gent, ens van rebre amb molt recel. Les famí-lies que vam venir de fora, juntament amb altres famílies del poble, pensà-vem que hi havia coses que es podien fer d’una altra manera, i vam cometre l’error de no tenir gaire tacte a l’hora d’exposar les nostres propostes. No-saltres vam fer una comissió gestora, i quan vam tenir els estatuts, es va fer una assemblea per votar la junta. Ens vam assabentar que, paral·lela-ment, s’havia format una altra junta de famílies del poble, i vam decidir no presentar-nos. El primer president va ser en Joan Garcia, per cert, molt bo, i ens va dir que tenien la percepció que anàvem molt esverats, però s’havien adonat que teníem un projecte molt

bo. Aleshores, el teu pare va entrar en aquesta junta com a vocal. Jo no crec que hi hagi hagut mai una junta tant bona com aquella primera.

Quan vam arribar a l’Ametlla, ja hi havia l'Esplai?Ja hi havia l'Esplai. Quan vam arri-bar al poble vam inscriure els nens a l’escola i a l’Esplai. Eren una colla de jovent molt potent, que tampoc eren gaire ben vistos al poble, perquè els canvis espantaven molt.

Et vas implicar en alguna entitat?Des que era molt joveneta vaig fer teatre, i a l’Ametlla hi havia molta tradició teatral ja des de principis del segle xx. El segon any de ser aquí, el grup de teatre estava passant per un mal moment, i al Pep Munné —que precisament, juntament amb la Ro-ser Fontanals, el Miquel Fontanals i altres persones van fer el Moto Club de l’Ametlla, que en aquells moments era una de les entitats més important del poble—, doncs al Pep se li va posar entre cella i cella de remuntar el grup amb una obra de teatre de l’absurd que li va proposar l’Assumpta Fors, La cantant calba. Ell mateix va repar-tir els papers i em va dir «tu has fet teatre oi?, doncs tu faràs de senyora Smith», i va ser la primera obra que vaig fer a l’Ametlla. La vam presentar durant la Festa Major a Ca l’Arenys, però com que era comèdia de l’ab-surd, la gent ens deia, «Vosaltres ho feu molt bé, però no hem entès res». Més tard vam crear el grup de teatre infantil, les primeres que ens hi vam involucrar vam ser la Núria Martí i jo. Després ho vaig fer amb la Roser Fontanals, més tard amb la Carmina Moncau, després ho vaig deixar jo, i va continuar amb altra gent.

Quan es va posar el nom de NYO-CA al grup de teatre?Vam voler legalitzar el grup de teatre, es van fer uns estatuts, i li havíem de posar un nom. Com que en aquella època, a Can Sous, als postres de mú-sic els deien nyoca, ens va semblar un nom molt adient, perquè aquestes postres porten ametlles.

Com recordes les primeres elecci-ons municipals?A les primeres eleccions municipals es van presentar Convergència, el PSC, i un grup d’independents, i da-vant d’aquest grup d’independents hi havia l’Isidor Samper. Jo em vaig pre-sentar a la llista del PSC, i tant els de Convergència com els del PSC, haví-em elaborat programes, mirant a veu-re què necessitava el poble, i ens ho havíem agafat amb molta il·lusió, i el grup del Samper eren de la gent que no volien gaire canvis al poble i no van fer campanya, només van posar una pancarta a Can Muntanyola que

deia «Nosaltres no fem política», i van guanyar les eleccions. Ells tenien 4 regidors; Convergència, 2 i el PSC, 2, però es va fer una cosa que mai més s’ha tornat a fer al poble: els 8 regi-dors van entrar a l’equip de govern, i no hi va haver oposició. Tots van en-trar amb molta il·lusió a l’Ajuntament i es van poder fer moltes coses. Les escoles noves es van aconseguir amb aquest Ajuntament, i la Sala, que era privada, es va aconseguir que fos pú-blica també amb aquest Ajuntament. Sí, sí, van fer bona feina.

Com era el Carnaval als anys 70?Hem de tenir en compte que durant la dictadura els carnavals estaven prohibits, i només es podien fer allà on estava declarat com a Festa Major d’hivern, però per poder-lo declarar s’havia de donar un bon motiu, i a l’Ametlla va ser que per Carnaval es ballaven Gitanes. És clar, era l’únic carnaval de la comarca, i venia gent de tot arreu per disfressar-se, als balls, etc. Ara bé!, el dia de les comparses, que era dimarts al vespre, la Guàrdia Civil es posava a la porta per identi-ficar tothom que anava disfressat. El carnaval infantil era una meravella, es feien unes disfresses amb tanta imaginació, era preciós.

Parla’m de l’any dels enanitos.El primer Carnaval que vam passar a l’Amet lla només us vam disfressar a vosaltres, però l’any següent, dilluns a la tarda, el dia abans de les compar-ses, va venir la Paquita Valls dient que tenia una idea per una disfressa, però que havia de participar-hi molta gent. La idea era disfressar-nos d’enanitos, amb leotards i samarreta, a sobre una roba de colors diferents, un cucurutxo amb picarols i unes barbes fetes amb cartolines, i a sobre hi posàvem cintes arrissades. Dimarts al matí vam anar a comprar tot el material, a la tarda ens vam reunir tots a casa nostra i vam fer

totes les disfresses, i a la nit sortíem vint-i-quatre persones disfressades d’enanitos. I a partir d’aquell moment, ens vam disfressar cada any.

L’Any 81, quan hi va haver el cop d’es-tat del Tejero, nosaltres estàvem pre-parant una comparsa que es titulava «El mar». Sempre fèiem les disfres-ses a casa nostra, i va venir el Josep Fontanals i ens va dir que poséssim la ràdio. Nosaltres vam quedar esgarri-fades, mortes de por, jo m’havia pre-sentat a unes eleccions amb el PSC, llavors ja estava separada, vosaltres éreu responsabilitat meva. Va venir gent a dir-me que si volia marxar, jo vaig dir que no, que no podia marxar i deixar els meus fills i, per tant, havia d’esperar a veure com evolucionava tot allò. I recordo que va venir el Lluís Puig, amb la seva capa de Neptú, «Mi-reu quina capa més maca», i ens va trobar a tots amb unes cares llargues. Jo em vaig passar tota la nit desperta, escoltant la ràdio, i l’endemà vaig anar al mercat, i quan vaig tornar a casa al migdia ja s’havia acabat tot i vam que-dar tranquils, però aquell moment va ser molt dur. I el dia de Carnaval vam ballar com a bojos pensant en el pes que ens havíem tret de sobre.

Consol Sans i Mascarell (73 anys)Les famílies que venien de fora portaven idees noves i moltes ganes de formar part activa del poble, i això no sempre va ser fàcil

Joan Teixidó i Sans

En Joan i la Consol el dia de l’entrevista / Foto: Família Teixidó-Sans

Carnaval de l’any 1977, l’any dels enanitos / Foto: C. Sans

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

8

dA

+a

La mare va néixer a l’Ametlla el 27 de desembre del 1952, en plenes festes de Nadal i amb l’obrador ben farcit de neules i torrons, com no podia ser d’una altra manera essent filla de pastissers. Ha viscut gairebé sempre aquí i, per la fei-na de la família, sabia, coneixia i participava de moltes de les coses que passaven al seu entorn, en un moment en el qual no hi havia dia-da que passés per alt. Els primers anys d’escola els va cursar a l’Es-cuela Nacional de Niñas, al costat de l’Ajuntament, una escola unità-ria, de nenes, i en castellà.

Sempre he vist la mare amb una vitalitat inesgotable i molt impli-cada en tots els esdeveniments i entitats d’un poble que constitu-eix una peça molt important de la seva vida. Com la resta de la seva generació, ha viscut el canvi social i polític que va transformar el país i el va obrir al món.

Com que és difícil incloure aquí molts dels esdeveniments que va-ren omplir aquells anys, ens cen-trarem bàsicament en els inicis de la dècada dels setanta.

Com era l’Ametlla dels setanta? Re-cordo gairebé amb enyorança l’es-cola de quan jo era petita; els car-rers, la gent de sempre, la confiança

i la tranquil·litat que dona el senti-ment de pertinença a un poble petit.Als setanta, el centre del poble no havia canviat gaire, urbanísticament parlant, però d’alguna manera, s’in-tuïen aires nous i alguna gent, des del seu àmbit —la Universitat, la feina, els amics— intentàvem conèixer què passava més enllà de la nostra àrea de confort. A inicis dels setanta, doncs, jo formava part d’un grup de joves amb ganes de canviar moltes coses. Franco encara no havia mort, hi ha-via molta por al canvi. El temps anava fluint d’una manera força rutinària des de feia molts anys i qualsevol ini-ciativa diferent pressuposava recels per part d’un poble petit on encara no havia entrat un mínim desig de veure les coses des d’altres prismes.

En Miquel Blancher, més gran, ja desaparegut, ens esperonava per veure-hi més enllà del que nosaltres encara no érem capaços de veure. En Miquel, activista cultural a Gra-nollers i a l’Ametlla, escrivia també a Tele-Exprés. Amb ell vàrem ence-tar uns cursets de català, també un d’història de Catalunya que, malau-radament, va ser prohibit i, sobretot, amb ell estàvem informats de mani-festacions i trobades polítiques, evi-dentment totalment prohibides.

On us trobàveu? No hi havia cap lloc concret, oi? Nosaltres no el te-

níem pas i crec que avui, els joves de l’Ametlla encara no en tenen… A inicis dels setanta el nostre lloc de trobada era bàsicament el Patronat. L’espai era prou ampli per fer activi-tats de tota mena: esportives, teatre, ball… És també l’any 71 quan s’inicien les assemblees parroquials, reunions promogudes pel Consell Pastoral de les Parròquies, on es comença a par-lar de qüestions no únicament relaci-onades amb l’Església sinó també de problemes que afecten els joves, els immigrants, els adults… problemes en relació a una fe més oberta, més humana, més cooperativa, més d’in-terrelació amb els altres. Això ja era un pas endavant molt important.

Ja es feia teatre, aleshores?A l’Ametlla hi ha hagut teatre des de començaments del segle xx. Quan jo era petita es representa-ven els Pastorets, sarsueles…, però no és fins a ini cis dels setanta que es comença a pensar en d’altres dra-matúrgies més en consonància amb l’època. L’any 71 s’estrena l’obra Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver. Els primers dramaturgs i poe-tes catalans comencen a formar part de les nostres vides i els integrem al nostre univers. Així coneixem Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Espriu, Benet i Jornet, Miquel Martí i Pol…, i en el terreny musical entra primer el folk americà i, evidentment, la Nova Cançó.

També el 71 hi ha la primera exposi-ció sobre el nostre poble: «L’Ametlla, mil anys d’història». Ve el professor Salvador Llobet, de la Universitat de Barcelona, a parlar sobre els as-pectes geogràfics del nostre entorn i parla també el Sr. Josep Badia sobre l’Ametlla i la seva història. Això, que ens pot semblar tan normal, era ales-hores un veritable repte i calia dema-nar permís, sempre, a les autoritats governatives.

I tot això… amb la col·laboració de qui? Vull dir si teníeu contacte amb altra gent de la comarca que fes coses similars.És clar. La gent de la comarca ens anàvem trobant. Era l’època que, a Granollers, hi havia el grup de teatre d’aficionats TAG, amb propostes molt interessants, que els Joglars mostra-ven la seva faceta més crítica i gam-berra, que es feien fòrums després de les obres i després del cinema. Hi havia una necessitat vital de saber, de conèixer, de descobrir el món i l’es-sència de les coses. L’esperit crític es despertava i ens feia atents a tot el que passava al nostre voltant.

L’any 72, el Grup de Joves, constituït com a tal, contractem Lluís Llach per a fer un recital a la Sala Municipal. Llach, en aquell moment, estava pro-hibit a tot el territori espanyol, però vàrem contactar amb ell i va venir a

Carmina Moncau i Bassa (65 anys) Durant els anys setanta la Carmina va conèixer la política, la reivindicació i la cultura: va començar a participar al grup de teatre, que no ha deixat.

Berta Sariol i Moncau

La Berta i la Carmina, el dia de l’entrevista. / Foto: Família Sariol i Moncau

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

9

dA

+a

cantar. Evidentment, la Sala estava desbordada; hi havia gent als laterals, al passadís central i a l’escenari, que havien vingut de molts pobles veïns. Va ser un èxit. L’endemà, però, el governador civil ja va cridar l’alcalde i ens van convocar a tots a l’Ajunta-ment per haver provocat un evident incident legal que, afortunadament, no va anar a més.

També es varen organitzar concerts de música clàssica, de música popular i de cançó catalana i el cine-club.

Quina era l’actitud de la gent del teu entorn immediat respecte tot això? Com ho vivia, tenint en compte que a l’Ametlla tothom es coneixia?La idea bàsica era: no et posis en po-lítica. Aquí no es fa política. Pervivia, encara, el sentiment de formar part d’una comunitat petita, on tothom es coneixia i on tothom havia de seguir uns patrons establerts. Així, doncs, qualsevol cosa que sortia de la nor-ma era causa d’impacte i se n’assa-bentava tothom.

En aquest context iniciem el primer grup d’Esplai. Això era ja el 74, evi-dentment sense local, emparats no-més pels primers pares que van arri-bar per viure al poble i les primeres famílies de l’Ametlla que veien que el canvi seria bo per obrir finestres. Comptàvem amb una cinquantena de nens i érem quinze monitors. No cal dir les dificultats que vàrem tenir. No totes les famílies confiaven els seus fills a un grup de joves comunistes (aleshores no hi havia gaire matisos) que ves a saber què els explicarien. Tot i amb això vàrem construir amb força èxit els primers gegants amb l’ajuda de la Marta Balaguer, il·lustradora, i del Francesc Plumé, fuster.

Però malgrat tots els entrebancs te-níem tanta confiança en el futur…, teníem tan clar que canviaríem les coses… Pensa que el món canviava, que tot assenyalava un futur diferent: el Maig francès, la revolta a Praga, la guerra del Vietnam, el primers movi-ments hippies. Hi havia un malestar general que generava moviments i revoltes arreu. La gent s’organitza ja en associacions i partits polítics mal-grat la repressió, i neix l’Assemblea de Catalunya.

I a l’Ametlla hi arriba, tot això?A inicis dels setanta hi ha xerrades sobre immigració, es constitueix l’Associació de Veïns, l’Associació de Pares; el grup d’Esplai continua la seva activitat i publiquem una revis-ta que es diu Enllà amb l’ànim de fer crítica social, informació municipal i divulgació de diferents tendències de pensament. Segurament amb més

voluntat que professionalitat, però amb entusiasme. Aquesta revista va editar (amb ciclostil, és clar) cinc o sis números i va deixar de publicar-se perquè a partir d’una denúncia es va obrir un sumari judicial i un expedi-ent administratiu que implicava tots els components de la redacció i, per tant, estàvem tots convocats a decla-rar al jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona. Tot això va generar neguit i controvèrsia en un poble poc habitu-at a aquests trasbalsos.

L’any 75 es presenta un escrit signat per tota una colla de veïns per de-manar el canvi de nom de La Amet-

lla, en castellà, a l’Ametlla, en català. També es demanava la reposició, a l’Ajuntament, de la senyera, l’assig-nació d’una quantitat necessària per-què la nostra llengua fos ensenyada a l’escola i la substitució dels indi-cadors dels carrers del nostre poble amb grafia castellana per altres amb grafia catalana. Una cosa tan senzi-lla com aquesta. La demanda va ser exposada al públic durant trenta dies per si hi havia alguna reclamació, però no va ser aprovada fins al cap de tres anys.

A partir d’aquí el nostre poble va anar canviant. Van venir noves famílies

àvides d’integrar-se a la població i que van contribuir a millorar la xarxa d’entitats. Físicament el centre conti-nuava essent el mateix. Psicològica-ment la gent va anar admetent nous canvis. A primer cop d’ull no es va veure cap mena d’incidència urbanís-tica al centre de la població, però hi va haver molts canvis a nivell d’urbanit-zacions, que van proliferar de mane-ra desmesurada i que, més endavant, segurament, van contribuir a atreure un tipus de població que buscava bà-sicament una casa de planta baixa, un bosquet i sobretot tranquil·litat, però no necessàriament la integració en la vida social del poble.

Berta Sariol i Moncau

Sala municipal. La Carmina preparant Tafalitats, de Karl Valentin / Foto: Família Sariol i Moncau

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

10

dA

+a

Ens trobem a casa de María Je-sús, se'm fa estrany dir-li "María Jesús", perquè, evidentment, jo sempre li he dit "mama", però ara em vull dirigir a ella amb el respec-te que mereix la mestra d'escola. Perquè María Jesús va ser durant vint-i-vuit anys mestra de primà-ria a l’escola de L’Ametlla. I va co-mençar als anys 70, quan al poble només hi havia uns cent alumnes. És algú que ha estat important per als joves que han anat creixent al voltant de la seva veu explicant so-cials o de la seva mirada corregint llengua castellana, i que ara ja no són (no som) tan joves, però que la segueixen tenint present.

Els cognoms de la María Jesús no enga-nyen ningú: Ariz, Larumbe. Com arriba des de Navarra fins a l'Ametlla del Va-llès? La història és bonica i un xic llarga, però intentant sintetitzar diré que amb el seu marit van triar el lloc per un tema de trasllats de mestres, i que abans d'acceptar el canvi i enviar els papers, van decidir venir a conèixer l’entorn.

“Ens va encantar, el poble respirava pau, era un poble molt verd, i ens va agradar moltíssim pensant en els nens.” O sigui que: cap a l’Ametlla de mestra!

Quan van arribar, el poble tenia menys de 2000 habitants, era l'any 1973. “Les meves filles eren petites, la Sílvia en tenia tres, la Maria (jo) me-sos, i l'Ubaldo no havia nascut.” Des de l'Ajuntament van dir a la família que anirien a viure a les cases dels mestres. Eren quatre cases que hi ha-via al municipi per facilitar l'arribada i estabilitat dels mestres. Estaven al carrer Sant Genís, però en aquell mo-ment no n’hi havia cap de lliure. A la que havia de ser per a ells hi vivia una mestra jubilada, “crec recordar que era la Joaquima Mas”; “en una altra hi vivia la Maria Gleva amb la seva mare, la senyora Rosa... i a les altres no recordo ben bé qui hi vivia”.

“Aleshores vam anar a un pis a Can Lluch, on vam estar molt i molt bé. Era davant un camp de faves preciós, que s'omplia de roselles a la prima-vera i semblava un mar vermell. Cu-riosament, amb els anys seria l'actual escola Bertí.” Al cap d'un any ja els van concedir la casa municipal, van reformar-la una mica i “hi vam anar a viure al maig de 1974.”

Continua l'entrevista i sembla que es traslladi a l'època, omplint-se de records i vivències: “a la casa on des-prés hi va viure la Maria Rosa, hi ha-via una guarderia que portava la Sole Molina (la dona del Juan Garcia) i la Carmen Aymerich. Després d'això hi va haver la guarderia a l'edifici que en diem de la Banca Catalana, que portava l'Angelina Lluch.

Seguim parlant de les cases dels mes-tres: un conjunt de quatre vivendes (dues cases adossades i tot seguit dues més) de les quals avui només queda dempeus la que més endavant ocuparia una nova mestra, la Flor Ferrer, i la de la pròpia María Jesús i família. Són les que properament conformaran el local de l'Associació de Dones i el del Gepa. A les cases dels mestres hi van anar arribant al-tres mestres: “al costat de la nostra, el Claudio, i quan ell va marxar, la Flor, i a les altres dues hi vivia la Maria Rosa amb la seva família i al costat, la Ma-ria Gleva amb la mare. Aquelles eren unes cases petites però acollidores, iguals que el poble, i els nens anaven a peu o en bicicleta a tot arreu”.

Li pregunto si patien pel trànsit, per la seguretat viària... per aquestes co-ses que ens preocupen avui dia als pares i mares, i somriu. “Doncs sí, però no. Et preocupes, però amb el patiment normal d'una mare, o d'una mestra, perquè no li passi res a aquest o a aquest altre, que és taaan mogut! Però no pel trànsit o per algun tema en concret. El nostre carrer, Sant Ge-nís, per exemple, era de sorra i quan plovia s'hi feien uns bassals genials per als nens per saltar amb les botes d'aigua”. Li dic que aquesta sorra es diu sauló, que jo no ho sabia però que el Vila un dia m'ho va explicar. “Molt bé”, segueix, “doncs hi havia molts carrers al centre que eren de sor-ra, ai no, de sauló, i tothom n’estava tan content, ningú no ho trobava es-

trany. Si plovia, els nens arribaven a l'escola amb botes d'aigua, una mica enfangats, i ja està, i s'ho passaven pipa al pati saltant, encara que algun dia m'enfadava perquè algun arribava massa moll”. I riu.

Li demano que m'expliqui quina esco-la va trobar quan va arribar el primer moment. Em diu que al principi va ser molt dur perquè només hi havia dos mestres i ella. Només tres mes-tres per tota l'escola?, li pregunto jo, sorpresa. “Doncs sí: hi havia la Maria Gleva que portava 1r i 2n, i el senyor Camp, que portava 3r i 4t. Aleshores a mi em va tocar 5è, 6è, 7è i 8è. En total tenia cinquanta-tres nens a la classe, d'això sí que me'n recordo, perquè vaig patir molt. Imagina't: havia de preparar activitats de nivells molt di-ferents amb edats i necessitats també ben diferents. A més, jo no havia en-senyat mai a aquestes edats. Vam es-tar així fins que va arribar una mestra de Saragossa que es deia Pilar i que es va quedar amb 7è i 8è. Per a mi va ser un canvi radical, perquè amb 5è i 6è ja podia estar més per cada nen, atendre... Aleshores jo em vaig que-dar amb uns vint-i-set alumnes.”

I on eren les escoles?, li pregunto. Abans m'ha explicat on era la guar-deria, però no ens ha parlat de l'esco-la de primària. “Doncs l'escola estava ubicada a la part de baix de l'Ajunta-ment. Els nens sortien al pati a la pla-ça. Ep, pensa que aleshores passaven cotxes per tot el voltant, i els nens

jugaven a futbol, a pica-paret... però mai no va passar res. Els més petits anaven al pati a la part del darrera de l'Ajuntament, en l’espai de sorra que toca a l'aparcament de Can Moncau. S'entrava a l'escola per les escales laterals que hi ha a l'entrada princi-pal de l'Ajuntament: dues classes a l'esquerra i dues a la dreta, i al mig, l'Ajuntament.”

I com era la relació amb les famílies, amb el poble...? “Mira, quan necessi-tàvem alguna cosa anàvem a l'Ajunta-ment, i ho demanàvem a la Carmen, a la Maria... no es demanava res per escrit. Si s'havia trencat un vidre o si la calefacció no funcionava, doncs ho dèiem i ho venien a arreglar, sense més problemes. És que, saps què pas-sa? Doncs que era tot molt familiar, i ens teníem molta confiança.” Es que-da uns segons pensant, potser en els canvis que s'han anat produïnt en la relació entre persones amb el pas dels anys. “En aquella època hi havia en Partegàs d'alcalde, i després va ser-ho l'Aymerich i, com dic, era tot molt fa-miliar. Imagina’t que no fèiem reuni-ons de pares ni res semblant, sinó que, quan havíem de parlar amb algun pare, doncs el trucàvem per telèfon, o d’altres vegades ens trobàvem pel car-rer, i parlàvem d'algun tema, i ja està!”

Però el poble va anar creixent, i l'es-cola també. A l'Ametlla va venir mol-ta gent que es quedava a viure en el que havien estat segones residències. És un procés paral·lel al que han vis-

María Jesús Ariz Larumbe (75 anys)La María Jesús va arribar a l'Ametlla per fer de mestra. Ens explica com vivien i com treballaven, aleshores, els professors

Maria Iriso Ariz

La Maria i la María Jesús el dia de l’entrevista / Foto: Família Iriso Ariz

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

11

dA

+a

cut molts altres indrets. Evidentment llavors es van necessitar més mestres i més espais. “Sí, es va habilitar l'edi-fici del costat, l'actual sala Carles Sin-dreu. Allà hi havia els pàrvuls, que van marxar al Patronat (darrera de l'església, on ara hi ha Càritas) quan es van necessitar aquestes aules per a primària. Allà van anar-hi els meus fills, amb l'Angelina i l'Asumpció Torra. A l'edifici de la sala Carles Sindreu hi havia dues aules a cada pis.” Riu quan li ve al cap que “per arribar a la segona aula havies de passar per la primera”.

L'Apa es va crear a finals dels 70, creu recordar, perquè es necessita-ven més recursos i més mestres. Ho recorda com una època fantàstica, de col·laboració braç amb braç, entre mestres i pares. Van aconseguir mol-tíssimes coses positives per a l'escola.

“Recordo molt en Joan Garcia, per-què vaig estar a moltes reunions amb ell, parlant i preparant, però moltes, moltes persones, com en Paco Boté, n’Ycobalzeta, en Teixidó... Ells parla-ven sovint amb la Inspecció d'Ense-nyament i es van aconseguir moltes millores gràcies a alguns d’aquells presidents de l'Apa i a la força que van aconseguir entre tots. Ai, però segur que em deixo noms... Vam te-nir una boníssima relació, vam tre-ballar molt bé junts, Apa i Escola”. Insisteix molt en això, sembla que va ser una època de molta activitat, de reunions i d'ajuntar forces, i que ho té en un record excel·lent.

“Ah, no em puc oblidar del menjador. És clar, a l'Ametlla no hi havia men-jador, i també va desvetllar la neces-sitat. La veritat és que no sé quan va començar a funcionar, però sí que estava ubicat a la part del darrera de l'Ajuntament. Durant les estones d’esbarjo, els nens s'enfilaven a les moreres i agafaven fulles per als cucs de seda”, riu.

Parlem sobre la construcció de la nova escola, que es va fer en aquells camps de roselles “com un mar vermell” que es veien des del que va ser la seva pri-mera llar a l'Ametlla. Una escola que aleshores es deia Verge de Montser-rat. El canvi a Escola Bertí va venir després, creu que per un tema pràctic, per tenir un nom més curt. “Com que per anar al nou edifici calia caminar uns carrers més avall, nosaltres sem-pre dèiem que vam baixar a l'escola. Això devia ser cap a l'any 1982.”

Hi ha moltes anècdotes que sorgeixen en la conversa i que ens ajuden a fer-nos una idea del que era el poble i l'es-cola entre els anys 1970 i 1980.

“Mira, recordo que el Carnaval era una festa grossa, amb tot el poble

dins l'envelat, que es muntava a la plaça de l'Ajuntament. I amb els pal-cos; cada família en reservava un! I que el dia gran era el dimarts al ves-pre, quan sortien totes les comparses, i després hi havia el ball. Com que tot el poble anava a dormir tard, l'ende-mà, dimecres al matí, no hi havia es-cola, devia ser una festa local, supo-so. Bé, era la festa del poble, i es vivia amb intensitat.”

Seguim parlant perquè li venen al cap diferents comparses, on hi sor-tia aquest o aquell, i els altres que ho feien tan bé, i els que ens feien tan de riure... i recorda el bar de l'enve-lat. “Aleshores el bar sempre el por-taven els pares i les mares de 8è de primària, per treure diners pel viatge de final de curs, que es feia sempre a Mallorca, tot i que després també es va anar a Tenerife. Doncs s'orga-nitzaven diferents torns i es venien entrepans, que es feien allà dins ma-teix: hi havia unes planxes on hi coï-en el llom, la botifarra, el que sigui, i tothom hi anava a comprar-se’n un per berenar o per sopar. Era molt viu! Els viatges de final de curs”, ex-plica María Jesús, “eren d'una set-mana, i si alguna vegada no hi havia prou mestres per anar-hi, doncs ens acompanyava algun pare o mare de l'Apa. Jo vaig anar un cop a un viat-ge amb l'Esteve Teixidó com a pare,

no recordo si a Tenerife o a Mallor-ca, per exemple, i va ser un viatge molt bonic on ens vam entendre a la perfecció a l'hora de portar els nens i amb la convivència en general.”

Comencem a parlar dels viatges que es feien aleshores amb l'escola i li ve-nen al cap els intercanvis que es van començar a fer també en la mateixa època amb França. “Encara no havia arribat el furor de l'anglès, i s'estudi-ava francès a l'escola, i amb l'Apa es van organitzar aquests intercanvis amb una escola del sud de França, a Les Landes (el poble es deia Pouillon o Peyrehorade... em venen al cap aquests dos noms). Es tractava que els nens de l'Ametlla anaven allà una setmana, vivint amb les famílies, i després ells venien aquí. Assistien a les classes i feien la vida quotidiana del poble. Aleshores es va establir una relació d'amistat amb aquelles famílies que va durar molts anys, i en alguns casos encara dura. I diria que va ser arrel d'això que es va estendre l'intercanvi als membres de la Coral Lo Lliri, amb una coral d'homes, Lous Gaouyous, es deien... i recordo tota aquesta època com molt maca a nivell humà i cultural.”

Anècdotes amb els alumnes, històri-es per recordar, li pregunto, en deu tenir moltíssimes. Em contesta que

les històries amb els alumnes sem-pre han sigut molt intenses, molt viscudes, molt “de veritat i amb sen-timent”, perquè cada nen és diferent i vol que l'escoltis com ell espera o com necessita. Es recorda de tots els alumnes, de tots, encara que d'al-guns se li hagi oblidat el nom o els cognoms: quan els veu ja sap que van ser alumnes, i recorda com eren a la classe, com els anaven les matemà-tiques o com escrivien. “Mira, una vegada vam anar al zoo. A l'hora de dinar estàvem tots asseguts a terra i va venir un nen corrents: el Joan s'ha ficat a la gàbia dels porc-sen-glars, el Joan s'ha ficat a la gàbia dels porc-senglars!!!" Jo em vaig aixecar d'un bot pensant el pitjor, és clar. El nen va sortir de la gàbia però jo vaig patir moltíssim. Li havia caigut la pi-lota i sense pensar-s'ho dos cops va saltar la tanca i s'hi va ficar. "És que la pilota era meva", em va dir. Vaig tenir un ensurt impressionant.”

Històries d'una mestra de poble, una persona amb empenta, que va arribar els anys 70 i ha vist com el poble ha anat evolucionant, els seus alumnes creixent i la vida caminant endavant. “Em segueix emocionant trobar-me nois i noies que van ser alumnes meus i que em diuen ‘Hola, senyoreta María Jesús, em recordo molt de tu’.”

Maria Iriso Ariz

La María Jesús amb les seves filles, Sílvia i Maria, el juliol de 1974 / Foto: Família Iriso Ariz

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

12

dA

+a

Papa, com recordes l’Ametlla dels anys setanta?A principis dels anys setanta l’Ametlla tenia 1431 habitants, encara conser-vava el seu tarannà rural i de pagès. La gent feia vida al poble, hi havia pocs cotxes, ens coneixíem tots...

A partir de la construcció de l’Autovia de l’Ametlla, que donava entrada di-recta al poble i el feia molt accessible des de Barcelona i rodalies, l’Ametlla es va convertir en una alternativa per quedar-s’hi a viure. Va haver-hi un notable increment de la població i es van començar a fer evidents les noves necessitats de crear i ampliar equipa-ments, infraestructures, serveis...

Des del 9 de novembre del 1974 fins al 1979 tu vas viure tots aquests canvis de molt a prop, com alcalde...L’any 1973 un delegat del «Movi-miento» va venir a l’Ametlla a fer en-trevistes amb l’objectiu de nomenar un nou alcalde; buscaven algú amb estudis, que sabés parlar castellà fluidament, que tingués una feina... A mi em va citar el Sr. Josep Parte-gás i quan em van fer l’entrevista vaig dir que no hi estava interessat, tenia feina, em guanyava bé la vida, tenia una filla de tres anys i en quatre me-sos havies de néixer tu; a més a més, en aquells moments jo tenia vint-i-vuit anys i estava prohibit ser alcalde abans dels trenta... Però, tot i no es-tar-hi interessat, no vaig poder triar: amb vint-i-nou anys i per nominació directa (com es feia en aquells temps) em van fer alcalde. Van ser anys molt intensos, quan plegava de treballar (perquè com a alcalde no tenia sou, el càrrec no estava retribuït), anava a casa, em dutxava i em canviava de roba i cap a l’Ajuntament. Recordo que la gent venia o trucava per telè-fon a casa per explicar problemes o

situacions referents al poble... Jo era inexpert i tenia a les mans una gran responsabilitat, així que la primera cosa que vaig fer va ser llegir-me i aprendre’m el Règim d’Administra-ció Local.

Puc dir que sóc l’únic alcalde, encara viu, no destituït. Em van fer alcalde per... «dallonses» i en vaig sortir vo-luntàriament (no vaig presentar-me a les eleccions següents). L’equip que fins a les eleccions del 79 vam es-tar a l’Ajuntament no ens vam tornar a presentar. No teníem cap intenció de fer-ho, vam entendre que ja haví-em fet la feina que havíem de fer en el període que ens va tocar; ara era el moment que la gent que realment es volgués dedicar a la política ocupés democràticament l’alcaldia.

L’augment de la població va portar canvis. Quins en destacaries com a alcalde d’aquells anys?Un dels canvis que es va fer palès durant aquests anys va ser el creixe-ment de les urbanitzacions; creixi-en ràpid, i es van haver de resoldre molts problemes d’enllumenat, as-faltat dels carrers, canalitzacions i abastiment d’aigua, clavegueram… Les urbanitzacions es construïen aleatòriament, es podia construir a cinc o sis quilòmetres del centre del poble... L’Ajuntament en ple va aprovar, per silenci administratiu, un Pla General, signat per l’arquitec-te, el senyor Sunyer. Tot i que més tard el Govern Civil el va tombar, aquest pla va servir de referent.

Una altra de les necessitats més ur-gents era la construcció de les esco-les. Quan la gent es quedava a viure a l’Ametlla una de les coses que de-manaven eren les escoles per als fills. Fins aleshores hi havia les Escoles Nacionals, situades a banda i banda de l’actual edifici de l’Ajuntament, a la part esquerra els nens i a la part dreta les nenes. Es van començar els tràmits al Ministerio de Educación per tal d’aconseguir la subvenció per a la nova escola. No va ser fàcil, cada vegada que anàvem a demanar quel-com relacionat amb la construcció de les escoles ens rebien amb un: «ya están aquí otra vez los de la Ametlla». Finalment, es van poder complir els dos requisits que ens demanaven: un terreny on construir l’escola, que l’Ajuntament va obtenir a través d’una permuta amb el senyor Lluch, i les sis-centes signatures que l’Asso-ciació de Pares van aconseguir reco-llir porta a porta.

En aquells anys el pressupost de l’Ajuntament rondava les 4.500.000 pessetes aproximadament, així que anàvem pressupostant en funció de les necessitats. El poble anava crei-xent i n’eren moltes, com ara una guarderia o un policia a jornada completa i un a mitja jornada. Es van instal·lar tres cabines telefòni-ques, l’Ajuntament va passar a tenir set treballadors fixes, l’enllumenat i asfaltat de carrers, es va construir la pista poliesportiva... També hi ha-via una part del pressupost que es dedicava a les subvencions per a les

associacions i entitats culturals, que organitzaven actes populars i dona-ven vida al poble: la colla sardanista, el Moto Club, els caçadors, la colla de Gitanes, el Club de futbol, l’Esplai...

També hi havia les primeres associ-acions de veïns... que en aquells mo-ments tenien un paper molt actiu, al-gunes de les quals després van passar a ser part dels nous partits polítics que es van presentar a les primeres eleccions municipals democràtiques.

Com es van viure aquestes prime-res eleccions democràtiques l’any 1977 a l’Ametlla? I les primeres eleccions municipals?Franco havia mort al 75 i, per prime-ra vegada, al 77 vam anar a votar a les eleccions generals democràtiques, on es van presentar els primers par-tits polítics (segons el Pacte de la Moncloa, que deia que a nivell na-cional s’havia arribat a un acord de constitució nacional i d’eleccions municipals sense data). A la gent li feia molta il·lusió anar a votar per-què durant la dictadura no s’havia pogut fer.

El 1979 es van fer les primeres elecci-ons municipals, eren molt esperades i van tenir una alta participació. Es van presentar Convergència, PSC-PSOE, PSUC i una llista d’independents que va guanyar amb majoria absoluta.

Trobes a faltar alguna cosa d’aquells anys? L’edat.

L’Eva i en Josep Aymerich el dia de l’entrevista / Foto: Eva Aymerich i Mas

Foto Any 1974. El dia que em van fer alcal-de / Foto: família Aymerich i Mas

Josep Aymerich Cortillas (73 anys) Va ser l'últim alcalde del franquisme sense tenir-ne cap ganes. El seu govern va estar marcat pel canvi físic i social del poble

Eva Aymerich Mas

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

13

dA

+a

Vàrem arribar a l’Ametlla iniciant l’any 1970. Veníem de França ha-vent passat una temporada a la Vall d’Aran i una altra a Granollers, tot i que la mare i els tres primers fills som nascuts a Ordizia, al País Basc. El José Mari va néixer i créixer a Bagneres de Bigorre, igual que la filla petita, i allà vam passar-hi sis anys abans de venir cap aquí. Som una família viatgera!

Els pares sempre han estat molt pro-gressistes i d’esquerres. La mare va ser la primera en portar pantalons de tot Ordizia! A França el pare militava al sindicat SGT i va participar acti-vament com a dirigent sindical de la vaga general del Maig francès mentre la mare i les altres dones s’organitza-ven per reunir un fons comú i prepa-rar el menjar per a tots els lluitadors.

Vam venir a viure a Catalunya perquè els pares hi tenien un soci en el camp de la ceràmica, i a l’Ametlla, buscant els aires medicinals de la muntanya. Vam trobar-hi un poble tranquil i gent molt amable que de seguida ens va acollir. Vivíem a la Sagrera i jugà-vem al carrer, ja que en aquell mo-ment quasi no hi havia cotxes.

Com a tots els pobles, però, la dicta-dura de Franco era present en tots els àmbits: la segregació per sexe a l’escola, la prohibició del català, la falta de llibertats, etcètera. Tot i així, ens ho vam manegar per aprendre el català i integrar-nos.

En aquells anys, el pare va partici-par en la creació de l’Assemblea de Catalunya, aquella que pregonava «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Au-tonomia», però és clar, tot de mane-ra clandestina! Ningú podia portar llaços grocs en aquell moment! Les reunions de l’Assemblea les fèiem a Gallifa, però a casa també hi havia sempre reunions, tant polítiques com socials. Sempre hi havia gent de tota mena entrant i sortint de casa, també molts capellans d’esquerres, ja que el pare sempre ha estat molt catòlic. Per això sempre hi havia un plat a taula per a qualsevol qui pas-sés. La mare tota la vida ha preferit donar als qui ho necessiten, per poc que tinguéssim.

En aquell moment, a l’Ametlla les activitats al poble eren escasses. Hi havia el futbol, el Moto Club, les Gi-tanes i el Carnaval. La majoria d’acti-vitats per a nens les fèiem a la parrò-quia amb Mossèn Anton: excursions, cantar caramelles, jocs...

Abans de la mort de Franco ja vam començar a fer reunions tant a casa com a la resta de la comarca per a la creació del PSC Congrés amb molts

dels polítics que després serien cares visibles de la transició.

A partir d’aquell moment van ha-ver-hi deu anys plens de canvis i de nous projectes. L’any 1977 a l’Amet-lla els pares, juntament amb més de cent cinquanta ametllatans, van cre-ar l’Associació de Veïns, organització que suplia la falta d’un Ajuntament democràtic. Aquest no va arribar fins l’any 79. A partir d’aquí el pare va ser cap de llista del PSC de l’Ametlla du-rant bastants anys, tot i que mai va ser escollit. No va ser fins els anys 90 que l’AIA li va oferir l’opció de ser regidor de cultura de l’Ajuntament, però això va ser més endavant.

El pare també va participar a la fundació de l’Associació de Pares de l’escola, l’Associació d’Artistes de l’Ametlla i la represa de la Coral Lo Lliri, en la que va cantar durant molts anys, i de la qual se sent espe-cialment orgullós. Encara avui se-gueix cantant moltes de les cançons que hi va aprendre.

Més endavant va ajudar a organitzar la Creu Roja. Es va aconseguir un lo-cal, personal i, amb molt i molt d’es-forç i lluita, fins i tot una ambulància. Que contents estàvem! Tot i que ens la van treure aviat. Una altra de les aportacions al poble va ser portar Càrites a l’Ametlla. La parròquia va cedir un espai i el pare anava a Gra-nollers a buscar menjar per a repartir entre els qui ho necessitaven.

Els fills anaven a l’Esplai que havi-en organitzat un grup de joves de

l’Ametlla, i els dos més grans van ser-ne monitors. El senyor Muntanyola ens deixava un local a Can Munta-nyola quan encara no pertanyia a l’Ajuntament. Els nets també n’han sigut monitors i l’Esplai segueix en aquell mateix local. Hi ha coses al poble que mai canvien.

El que més trobem a faltar de l’èpo-ca en què vam arribar a l’Ametlla és la vida que hi havia. La gent sortia al carrer amb les cadires al vespre i fèiem petar la xerrada. Tothom es coneixia i s’ajudava quan calia. Al barri de la Sagrera hi havia més de dotze comerços: a Can Canudas hi tenien merceria, l’Aurora venia go-minoles, la Júlia i el Cirilo tenien ous

i verdures, en Ton també venia ous, les dues carnisseries de Can Palau i Can Aymerich, la Francisqueta feia aquell pa que ja no en trobes i a Ca la Rosària i a Can Xic (la casa on vivim ara) hi tenien tota mena de queviu-res. Ara, malauradament, només hi queda l’estanc.

Des que vam arribar a l’Ametlla hem estat una família lligada al poble, participant de la majoria d’activitats, associacions i movi-ments socials. Els pares són gent generosa, que prefereix donar a te-nir, lluitar a amagar-se. Per això a casa sempre hi ha hagut i hi haurà menjar, roba i fins i tot un llit per a qui ho necessiti.

Amparo i José Mari al dinar de germanor de la Festa Major a la Font de la Mina. / Foto: Família Morte Ibañez

José María Morte i Maria Amparo Ibañez (88 i 88 anys)Activistes des de sempre, aquesta família va venir de França amb la disposició d'ajudar qui ho necessités i formentar la cooperació

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

Roberto, Ma. Asun., Maite i Ma. José Morte Ibañez

Els pares al sofà de casa. Per més temps que passi ells dos passen la major part del dia l’un al costat de l’altra. / Foto: Elisabet Pérez Morte

a+

14

dA

+a

Els anys setanta, pels meus pares, el Pep, el fill gran del Josep de Can Moret i la Rossita de Can Rico, i la Lourdes, la filla única del Mi-quel de Can Tanyà i l’Eugènia de Can Xacó, va ser el pas dels anys de l’adolescència a l’adultesa. En-tenent l’entrada a l’adultesa pel el naixement del seu fill gran, o sigui jo, el dia de Sant Esteve de 1979.

Recordem que a finals dels any se-tanta l’Ametlla comptava amb qua-si dos mil habitants. Aquests anys van ser l’inici del fort creixement que vindria en els anys venidors. Ja en aquestes dates, el jovent del poble ja parlava de les colles dels de dalt i dels de baix, típiques de la nostra Festa Major. La línia geogrà-fica que dividia el poble en dos, per dir-ho d’alguna manera, era potser la farmàcia, que aleshores estava a l’alçada del que és avui el parc de Joan Plumé.

Pep: «Al nucli antic del poble, que estava al voltant de l’església, hi tro-bàvem Can Bachs i Ca l’Apotecari, per exemple. Eren de dalt. I a baix hi havia la part del Raval, amb Can Sas-tre, Can Suari, Can Tiano i Can Ci-rera. I encara més avall, el que seria els afores d’aleshores, les Cases Ba-rates, altrament conegut com el barri de Corea. Oi que està lluny, Corea? Doncs quasi tant com aquest barri!»

Els de llavors eren grups de joves i amics en què tots es coneixien. L’es-sència del poble. El mossèn Manel va intentar fer una associació de joves, tema que ja havia fet a Cano-velles, que era d’on venia ell. El fet més remarcable era que anaven a ballar al Patronat per les revetlles (on ara hi ha Càritas, al costat de l’església). Ara potser només us ve al cap la revetlla de Sant Joan, com a festa jove. Doncs bé, abans se cele-braven les revetlles de Sant Joan, de Sant Pere, de Sant Jaume i de Santa Maria. Festes totes importants. I és clar, també la Festa Major, el Car-nestoltes i Nadal.

El Carnaval de l’Ametlla era alesho-res el referent de la comarca. Amb les Gitanes, el ball de disfresses, la rua i les comparses.

Un any, la comparsa del meu pare, es van disfressar de caçadors. Veureu que amb el que us explicaré a conti-nuació, si es fes a dia d’avui, causaria gran estrall... però eren altres temps! Pep: «Anàvem armats amb escope-tes de veritat. Descarregades, això sí. Una mica de seny encara corria per les venes dels joves d’aleshores». El meu pare i en Jordi Canudas van anar a comprar colins (una espè-cie de coloms petits) a una granja. També uns quants conills de crian-ça. Aquells que són blancs, grossos

i amb ulls vermells. I finalment, un garrí que havia de fer de senglar. Evi-dentment, el color d’un porc de gran-ja i el d’un porc senglar no és que siguin gaire semblants, que diguem. Solució? Doncs el pintem, ves! Cap al garatge de cotxes de l’Hilari i cop de pistola de pintura negra. Entenc que el PACMA se n’hauria fet ressò segur. Doncs la sortida de la compar-sa a l’escenari de la Sala Municipal, on es feia aquells anys el Carnaval, va estar acompanyada de colomins volant per les finestres, conills cor-rent per tota la sala i el garrí/senglar entrant a empentes per la porta gran de la sala. Només entrar es va posar sota uns taulons on seia la gent i fi-nalment no el van poder treure fins que es va acabar la festa.

D’aquests animalons i del garrí, en especial, en cap moment es va témer per les seves vides. Feien de caça-dors, però no en van matar cap ni un. El garrí el varen portar a Can Rico on hi havia unes corts que ja no s’utilit-zaven. I durant un temps el van anar engreixant per més endavant. Però això ja és una altra història. Potser en una altra ocasió us l’explicaré.

A la sala municipal també es feia la disctoeca: el SIRMAC. Sí, sí, com ho llegiu. Discoteca a l’Ametlla! Ho van muntar l’Albert Ganduxé, el Manel Espargaró, el Joan Calbó, el Miquel

i la Roser Fontanals, el Ricard Ro-ger i també, molt probablement, en Pep Munné. I tot gràcies al Sebastià Bassa, l’antic propietari de la Sala de teatre, que els la va cedir al dei-xar de projectar-s’hi pel·lícules de cine per a que el jovent tingués quel-com a fer al poble i no haguessin de marxar. A mode d’anècdota, el DJ resident era l’Eugeni Ganduxer, en Geni, gran aficionat a la música de Frank Zappa, entre d’altres, però per l’estil. Tots grups avantguardis-tes del moment.

En aquells anys encara no hi ha-via les urbanitzacions tal i com les coneixem avui en dia. Des de Can Rico, que està a l’alçada de la plaça de l’Ajuntament, fins a les Roquetes i Sant Genís només hi havia un ca-minet, com qui diu, entre mig de tot un bosc. Allí s’hi trobava la Font de la Mina, plena de capgrossos, en el seus dies, amb la petita bassa.

Pep: «En aquest bosc hi havia trobat rossinyols. I molts! El dia que plovia molt hi havia problemes per passar el torrent de La Mina. Els ho podeu preguntar als de Can Muntaner. Ells ho saben millor que ningú! I a partir de Can Muntaner, hi havia el corral dels bens, i a partir d’allà ja pujaves fins el Pla de la Violona on només hi havia vinyes, bosc i bolets. I ara ja no hi ha ni vinyes, ni bosc ni bolets».

Pep Moret i Flaqué i Lourdes Tanyà i Argemí (67 i 65 anys)En Pep i la Lourdes rememoren un poble petit, amb una sola botiga de queviures, un escriptor molt xerraire i l'eclosió de les entitats de l'Ametlla

En Pep Moret amb el seu pare, Pep, i la seva mare, Lourdes, el dia de l’entrevista / Pep Moret

Pep Moret i Tanyà

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

15

dA

+a

Els avis del meu pare, per part pater-na, eren de Can Xic, aleshores l’úni-ca botiga que hi havia al poble. I els seus avis per part materna, els de Can Rico, que vivien a pagès. Cada dimarts es matava el porc. Per tant, molts dels porcs que es mataven pu-javen de Can Rico, xino-xano, acom-panyants pel meu pare i el seu avi fins a Can Xic. Pel vell mig del carrer. I una vegada a lloc, venia el Guineu i matava el porc.

Van ser els anys en què va morir Franco, i es va posar a dit el primer alcalde de la transició, en Josep Ay-merich, que ho seria fins les primeres eleccions democràtiques municipals al poble després del règim, que van tenir lloc el dia 1 d’abril de l’any 1979.

Durant aquest període es van cons-truir, entre d’altres, el primer pavelló esportiu i les escoles Bertí, que ales-hores tenia el nom d’Escola Verge de Montserrat. Una part estava feta d’obra i la resta, en barracons, un dels quals vaig poder gaudir en la meva època escolar.

La meva mare va cursar estudis de secretariat amb en Josep Badia i Mo-ret, que havia creat una Escola de Se-cretàries a Granollers. Això combinat amb el fet que era l’única de les seves estudiants que posseïa la llicència de conduir als divuit anys, en Badia i Moret li deixava el seu 600 per anar a Can València, residència una mica apartada del nucli del poble i que fou el darrer habitatge dels últims anys de vida de l’il·lustre senyor Eugeni Xammar. Periodista i corresponsal de guerra al front, i que donà nom al nostre institut, i també l’any 2012, al Pla de Comunicació Internacional del Govern de la Generalitat, l’Eu-geni Xammar, malalt, va tornar a l’Ametlla després de viure a Europa i a Amèrica (de fet va exercir de cor-responsal per a la premsa a països tan diversos com Argentina, Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Su-ïssa, Itàlia, Rússia i Àustria).

Lourdes: «En Badia i Moret ajuda-va al seu amic Xammar a escriure les seves memòries, Seixanta anys d’anar pel món, però Xammar no guardava ni un sol paper. Tot m’ho dictava i jo ho escrivia amb la mà-quina d’escriure. La memòria d’en Xammar era inaudita. El cuidava la Lola de Can València. Jo hi vaig estar el primer any fins que vaig començar a treballar. Després van continuar la Victòria Maria Enric i la Carmina de Can Moncau. Però certament treba-llàvem poc... En Xammar era un àvid conversador i també, a la seva edat, encara se sentia àvid de coneixement. Em preguntava quina música escol-tava i què fèiem el jovent d’aquella

època per divertir-nos. Jo escoltava Simon & Garfunkel. En Xammar, ni idea... L’endemà, quan hi tornava, ja l’havia escoltat a la ràdio. I em va dir que no valien res! També el portava amb el meu Mini al barber, a en Feliu a Ca La Rosària. Feina tenia a entrar i sortir del cotxe amb la seva alçada!»

La meva mare va tenir l’ocasió de poder conèixer en Josep Pla, amic d’en Xammar, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, tocant a Platja d’Aro, a la Costa Brava, però la nostra troba-da no es va poder consumar perquè el dia que havien quedat els amics Xammar i Pla per dinar-hi, en Jo-sep va patir un infart. Aquell dia, a La Gavina només hi van dinar en Xammar, la Lola de Can València i la Lourdes, la meva mare.

Vaig poder tenir la sort de conèixer aquesta experiència de la meva mare no ara, sinó quan jo exercia de regi-dor a l’Ajuntament de l’Ametlla i va coincidir amb l’Any Xammar, (això va ser entre 2013 i 2014) projecte del

qual vaig formar part de manera ac-tiva en la promoció d’actes i esdeve-niments i que em va permetre conèi-xer la figura del periodista de manera excepcional.

Tornant a la vida al poble, tant el meu pare, com el seu (el meu avi), i també jo, sempre hem estat lligats al Club de Futbol de l’Ametlla. D’aquest esport, molt arrelat al poble des de fa tant de temps, cal destacar també, als setanta, la celebració dels 25 anys del camp de Can Draper, que ja no existeix i que estava, aproximada-ment, davant de la ferreteria. Ales-hores també vam celebrar les Noces d’Or del Club, en les que, en el par-tit central dels actes, va fer el servei d’honor en Johan Cruyff.

I també, com a fet molt remarcable en aquesta darrera època dels anys se-tanta al poble destaco la fundació del Moto Club l’Ametlla. Va ser encapça-lat, en el seu dia, pel Pep Munné, el Miquel i la Roser Fontanals, l’Albert Palay i, possiblement, també per en

Cisco Sunyé, l’Albert Polo i en Titus i en Jaume Borrell, entre d’altres, se-gurament. A data d’avui es fa la puja-da fins a l’Ermita de Sant Bartomeu cada dia de Sant Esteve, el 26 de de-sembre. Però aleshores, la fita del dia de Sant Esteve era pujar fins a dalt de tot dels Cingles del Bertí, on hi ha la bandera, per buscar el llibre de regis-tres, que estava resguardat una mica de les inclemències meteorològiques, escriure que s’hi havia anat (i altres coses) i fins tornar-hi l’any vinent!

Aquest text és només una petita mostra del que es va viure, en la dècada que em va veure néixer, en els seus darrers anys d’una família del poble de l’Ametlla. D’històries n’hi haurà moltes, tant o més inte-ressants que aquesta. I hem de fer el que calgui per conèixer i preser-var aquests records que són i seran l’essència del nostre poble.

I val a dir que no m’hagués desa-gradat en absolut, viure-les de pri-mera mà!

En Pep i la Lourdes el dia del seu casament, el 1978, al Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós / Foto: família Moret

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS

a+

16

dA

+a

Pàgina 12

Aquest Especial 2018 ha estat ideat i realitzat pel Consell de Redacció de l’Amíndola, el suplement cultural del Diari de l’Ametlla. Es publica anualment. Direcció, coordinació i correc-ció: Carmina Moncau i Bassa i Núria Farràs i Giol. Col·laboradors en aquest número: Emma Puig i Bosch, Ferran Puig i Bosch, família Puig i Bosch, Joan Teixidó i Sans, Consol Sans i Mascarell, família Teixidó i Sans, Berta Sariol i Moncau, Carmina Moncau i Bassa, família Sariol i Bassa, Maria Iriso i Ariz, María Jesús Ariz Larumbe, família Iriso i Ariz, Pep Moret, Pep Moret i Lourdes Tanyà, Eva Aymerich i Mas, Josep Aymerich i Cortillas, Roberto, Ma. Asun., Maite i Ma. José Morte Ibañez, Elisabet Pérez Morte, família Morte Ibañez, Anna Ycobalzeta i família Ycobalzeta i Grau. Disseny i maquetació: Estudi de Comunicació Intus SL.

La direcció de l’Amíndola vetlla perquè tots els articles siguin respectuosos amb tothom, però no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors. Si voleu col·laborar amb l’Amíndola o publicar algun conte, article o fotografia, poseu-vos en contacte amb la redacció al correu electrònic amindola@live.com

Avui, 10 de març, hem fet una troba-da familiar. Semblava un dinar de Nadal, amb una diferència que ens situa en l’època de l’any: hem men-jat calçots! Crec que avui és un bon dia per dur a terme l’encàrrec que em van fer des de la revista Amín-dola. He de parlar amb els meus pares de la seva arribada al poble, fa uns quants anys. Trobo que el cos que et queda després d’un bon tiberi, just a l’hora del cafè, facilita el viatge cap a moments inoblida-bles d’històries passades… Sí, avui és un bon moment! Aprofito aquest relaxament per parlar de l’Ametlla del Vallès als anys setanta.

Els meus pares, el Ferran i l’Ana, co-neixien el poble perquè són família dels Padrós de Can Campaner. L’any 68 van venir a passar l’estiu perquè acabaven de ser pares del seu pri-mer fill. Llavors, el poble combinava la tradicional vida de pagès i els di-versos oficis amb els estiuejants que hi passaven les vacances, però a ells els va agradar tant la vida a l’Ametlla, que s’hi van quedar sis mesos. Vivien ben al centre, sobre la perruqueria de la Maria Rosa Llobet, i van fer molts amics del poble. Recorden els carrers sense asfaltar, la farmàcia a la roton-da sobre el Parc i les passejades per anar a trucar a la telefònica, on hi ha-via el telèfon de l’Ametlla, a casa dels Fontanals. Aquells mesos van ser su-ficients per a que el poble i els seus ha-bitants els robessin el cor. Va ser lla-vors quan van decidir que hi vindrien a viure tot i que no ho van fer del tot efectiu fins uns anys més tard.

Els anys setanta i vuitanta varen ser anys de molts canvis. El poble no tenia els serveis que calia i n’hi havia algun que havia existit però havia quedat

abandonat. Calia posar-hi remei. Era el moment de moure’s i tenir els ser-veis que es mereixia el poble, comptant també amb el creixement que s’albira-va. La primera necessitat va ser tenir una escola pública que tingués la capa-citat i la qualitat adequades a aquest creixement. Per això des del poble es van passar unes llistes de petició per-què fossin signades pels ciutadans de l’Ametlla i pels estiuejants que es com-prometessin a venir a viure aquí quan hi hagués una escola com calia.

I així va ser com l’escola va ser apro-vada i feta en dues parts. La primera es va construir l’any 1978 on hi ha avui l’escola Bertí (llavors anomena-da Verge de Montserrat). Durant uns anys van conviure l’escola ja feta i els barracons del que quedava per fer. Va ser l’any 1984, quan l’educació va pas-sar a mans de la Generalitat, que es va acabar definitivament. Els ametlla-tans i una part dels estiuejants varen complir amb el compromís que havi-en signat anys abans. I els meus pares es van instal·lar definitivament aquí.

Així es va iniciar el creixement del po-ble, que va començar a tenir els serveis públics que necessitava. Aquesta nova escola va ser la institució que va tenir més pes en l’èxit d’aquest creixement. Aquest nou espai va passar a ser un punt de trobada per als nous veïns, un lloc on conèixer-se i conviure. També des de l’escola s’organitzaven activi-tats diverses, com els dinars de paella, i tothom hi anava per intercanviar in-quietuds, criteris i punts de vista sobre qüestions de poble. Era una escola on l’AMPA (l’Associació de mares i pares) treballava frec a frec amb els mestres. També es va lluitar per organitzar les colònies d’estiu, per posar una bibli-oteca a la pròpia escola, per incorpo-

rar dues psicòlogues a l’equip docent i una cuina de qualitat. Quan parlem de la cuina els meus pares recorden una bona anècdota: el Ministeri va enviar tots els estris i màquines per la cuina de l’escola, però l’edifici no es-tava construït. Així doncs, van haver de passar uns anys ben guardats espe-rant tenir el seu lloc on ser col·locats.

Fins i tot des de l’escola es van orga-nitzar els primers intercanvis amb una altra escola del sud de França!

També el Carnaval i el Ball de Gitanes van anar creixent, i el poble podia tro-bar-se i viure conjuntament les festes i ser partícips de totes les activitats.

Això és el que més destaquen els meus pares d’aquells anys setanta. És clar que amb el dictador viu poques ini-ciatives podien florir… Pel que m’ex-pliquen, veig que els colors entren a la vida pública a partir de l’any 1976 aproximadament, quan tothom pen-sava que la democràcia es consolida-ria, i per tant són aquests últims anys de la dècada dels setanta on es posen moltes llavors que donaran el fruit du-rant la següent dècada.

Als anys 80, per exemple, es va crear el Patronat de Cultura que unificava i administrava les activitats de dis-set associacions culturals del poble. També es va fundar el Grup de Teatre Nyoca, que ha funcionat durant tren-ta-cinc anys sense parar i es va ressus-citar la Coral Lo Lliri (que ara té cent quinze anys d’història)…

Això és el que han recordat els meus pares tot fent la sobretaula. Ens ser-vim un altre cafè…. Es fa un silenci ple de tot allò que ha sorgit a la conver-sa. L’alegria que es contagia, l’ener-

gia dels joves amb empenta, la força d’aquelles persones que fan el que cal-gui per a millorar-ho tot per a tots, el compromís que es crea fent les coses amb amor, els vincles que sorgeixen treballant tots junts amb un objectiu comú. I aquest silenci dona pas a un canvi a la mirada, amb una certa nos-tàlgia…. Ja no som allà, als setanta; ara som aquí, al 2018 i tot el que vin-drà… Molts d’aquells valors del poble els hem de defensar activament si no volem que es vagin diluint en aquesta societat moderna, que viu molt més de portes endins i que es conforma amb likes i eslògans del dia mundi-al de tal cosa o tal altra. El poble ha anat creixent i ja no tot passa pel nucli antic, sinó per la gran extensió d’urbanitzacions que tenim, i ara ens toca aguditzar l’enginy per crear nous motius de trobada entre els vilatans, nous objectius per assolir entre tots. Curiosament els nous veïns dels anys setanta i vuitanta es varen barrejar i van treballar amb els veïns nascuts al poble. Així el creixement va ser com-partit. Potser actualment falta un Ate-neu que vetlli i sigui refugi de la nostra cultura, que podríem perdre. I també és necessari no especular amb el ter-reny, això és matar la joia de la corona.

Avui no prendrem més cafès, no fos cas que la cafeïna ens obrís massa els ulls i ens poséssim tristos.

Recullo les tasses que han quedat a taula i penso en tot el que m’han explicat els pares. Estic infinita-ment agraïda a la feinada que han fet buscant i creant un món millor per a tots. Amb respecte als altres i a la natura. Són uns lluitadors.

Giro el cap i veig els meus fills. Silen-ci. Ara ens toca lluitar a nosaltres.

Ferran Ycobalzeta i Ana Grau (76 i 73 anys)Eren estiuejants i van quedar-se a viure al poble quan es va fer la nova escola. Lamenten que els veïns actuals no s'impliquin tan com ho van fer els nouvinguts d'aleshores

En Ferran Ycobalzeta i l’Ana Grau el dia de l’entrevista / Foto: A. Ycobalzeta

En Ferran Ycobalzeta i l’Ana Grau en una imatge dels anys setanta / Foto: Família Ycobalzeta i Grau

Anna Ycobalzeta i Grau

L’AMETLLA DE FA CINQUANTA ANYS