COMPLIR LA LLEI

Enrique García ArrufatDoctor en Dret

Col ·legiat a l ’I l ·lustre Col ·legi d’Advocats de Madrid

Pàg. 1

Les autoritats del Govern Central espanyol no paren de fer crides a favor del complimentde la LLEI. Com si només n’hi hagués una, de Llei! Per què no ens diuen a quina Lleis’estan referint? Perquè ens deixen que ho endevinem: la Constitució i concretament el

seu Art. 2, que pregona la indissoluble unitat de la Nació espanyola. És que quan parlem de laLlei només hem de pensar en aquesta indissolubilitat?

Recordem, un cop més, que el dret de lliure determinació dels pobles va ser reconegut internaci-onalment, pràcticament per tots els Estats del planeta, en el “Pacte Internacional de Drets Civils iPolítics” (en endavant el “Pacte”) (Art. 1 .1 ), que és aplicable a TOTS els pobles i per tant als ca-talans respecte d’Espanya. Els Estats part del “Pacte” es comprometien a “promoure l’exercicidel dret de lliure determinació” (Art.1 .3) i a ”respectar i garantir a tots els individus que es trobinen el seu territori i estiguin subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el Pacte” (Art.2.1 ).

Cal observar clarament que el “Pacte”, quan de forma tan rotunda reconeix el dret de lliure de-terminació dels pobles, no condiciona l’exercici d’aquest dret a qüestions de sobirania nacionalde l’Estat en què es troben els pobles en qüestió, i això és lògic perquè, si es reconeix el dret deLLIURE determinació, no es pot condicionar a res.

La vinculació de l’Estat espanyol al reconeixement del dret de lliure determinació es veu re-forçada per l’Art. 96.1 de la Constitució Espanyola, segons el qual els tractats internacionals, ”uncop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. El “Pacte” fou pu-blicat al BOE núm. 103 del 30.4.77.

En el mateix sentit es manifesta l’Art. 1 .5 del Codi Civil, que estableix que les normes jurídiquescontingudes en els tractats internacionals formaran part de l’ordenament jurídic intern espanyoltan bon punt aquests tractats hagin estat publicats oficialment.

També l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (L.O.6/2006) afirma que els seus ciutadans són titu-lars dels drets i les llibertats fonamentals que apareixen en els tractats i convenis internacionalssubscrits per Espanya.

COMPLIR LA LLEI

Pàg. 2

El “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats” de 1969, al qual Espanya es va adherir l’any1972, a més de recordar que els tractats s’han de complir (Art. 26), especifica que un Estat partdel Conveni “no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació per l’ in-compliment d’un tractat” (Art. 27), i per tant el dret a la lliure determinació dels catalans prevalsobre la indissoluble unitat de la Nació espanyola preconitzada per la Constitució Espanyola.

El que hem exposat demostra que l’aspiració de Catalunya a la seva independència, constatadaper les consultes populars efectuades davant la prohibició del Govern Central espanyol de cele-brar un referèndum, és perfectament lícita.

En aquestes circumstàncies, quan el Govern Central espanyol fa crides al compliment de la llei,per què els polítics catalans, en lloc de callar, no protesten al· legant que el dret els empara? Perquè els polítics catalans no protesten enèrgicament quan se’ ls acusa d’incomplir la Llei? Per quèla premsa no recull àmpliament la protesta dels polítics catalans i les argumentacions exposadesaquí?

A més dels partits polítics catalans clarament independentistes, hi ha altres partits polítics cata-lans simpatitzants amb la independència en els quals ha calat la propaganda del Govern Centralespanyol relativa al fet que Espanya és indissoluble, i que per tant no aspiren a la independènciasi no és a través d’una fórmula consensuada amb el Govern Central espanyol. Se’ ls hauria deconvèncer que Catalunya ja té plenament reconegut el dret a la seva lliure determinació, tal comes desprèn de l’exposició anterior, i que, per tant, no necessita el consentiment d’Espanya peravançar pel camí de l’ independentisme.

Avui (3.1 2.1 5) llegim a la premsa la sentència del TC en relació amb el recurs d’ inconstituciona-litat contra els acords del Parlament de Catalunya adoptats el 9.11 .1 5. El TC havia de decidir siaquests acords eren compatibles amb la Constitució o si, per contra, eren inconstitucionals i enconseqüència s’havia d’anular la declaració rupturista. Evidentment tots els magistrats han reco-negut unànimement la inconstitucionalitat de la declaració rupturista. Sembla que qualsevol per-sona hauria estat d’acord amb aquesta conclusió i, naturalment, el Parlament n’era perfectamentconscient quan, malgrat tot, va adoptar els acords. Si ho va fer, va ser per declarar a so de bomboi platerets quines són les seves intencions complint la voluntat de la majoria dels catalans. Arrande l’emissió de la sentència, la Vicepresidenta en funcions de la Generalitat ha manifestat queaquesta sentència no atura la voluntat del Parlament.

Ara bé, en última instància el que s’ha de reconèixer no és si la declaració del Parlament és o nocompatible amb la Constitució, sinó si Catalunya té o no dret a la seva lliure determinació.

Aquest dret és un bé jurídic que està protegit pel “Pacte”, com hem vist, i aquesta protecció pre-val sobre l’ordenament intern en virtut del ”Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”, comtambé hem vist.

Pàg. 3

Si, en lloc de plantejar al TC la qüestió sobre la validesa de la declaració rupturista per ser in-constitucional (que sense cap mena de dubte és evident), s’hagués plantejat si Catalunya té o nodret a la seva lliure determinació, el TC hauria d’haver resolt la consulta tenint en compte el“Pacte” i no amb la vista posada en la Constitució, que està subordinada al “Pacte”. En fer-ho,hauria d’haver reconegut que a Catalunya li assisteix aquest dret.

Atès que el TC es el màxim intèrpret de la Constitució, una altra resposta que hagués pogut do-nar el TC a la consulta sobre l’existència del dret a la lliure determinació de Catalunya és que laConstitució no pot impedir el reconeixement d’aquest dret perquè ve imposat pel “Pacte”, elcontingut del qual preval sobre la Constitució.

Potser el Parlament, abans de formular els seus acords rupturistes, hagués hagut de destacar duescircumstàncies que haurien d’haver aparegut a l’acta de la sessió:

a) Que els acords estaven en línia amb el programa electoral del partit més votat, de manera queeren el compliment d’un compromís. Aquesta qüestió apareix efectivament a l’acta de la sessiódel Parlament.

b) Que el Parlament, per adoptar aquests acords, comptava amb el suport del dret de lliure deter-minació establert al “Pacte internacional de drets civils i polítics”, aplicable a Catalunya, el dretdel qual preval sobre la indissoluble unitat de la Nació espanyola que preconitza la Constitució,tot plegat en virtut del contingut del “Conveni de Viena sobre el dret dels tractats”.

Amb un preàmbul d’aquestes característiques no sembla possible que es poguessin trobar argu-ments per anular els acords.

Enrique García Arrufat