Conte per a la Cecilia Silva-Díaz
Transcript of Conte per a la Cecilia Silva-Díaz
L’avorriment ja té cura, aquí sempre hi ha lectura!
Això era una noia mooolt maca que es deia Cecilia. Un bon dia, va rebre
un correu electrònic de Les Talpetes que anunciava un concurs literari.
Buscaven saber qui era la persona més literària. Com que la Cecilia era
moooolt sàvia, va voler participar. No cal mencionar que les seves
companyes, les Gretels, no van participar, ja que les conseqüències que
això va tenir, les coneixereu més endavant.
Al dia següent, la Cecilia va començar a rumiar sobre quins personatges
estaven amagats rere aquelles espectaculars descripcions. No van passar
ni dos segons, que ja va enviar un email a la Lara, la tutora de Les
Talpetes, mencionant que era molt difícil. Pobre Cecilia, pensaven Les
Talpetes. Tot d’una, quan va començar a escriure el comentari al bloc, va
sentir uns sorolls estranys que no sabia d’on venien. Va parar l’orella i va
descobrir que provenien de l’ordinador. Llavors, el va observar de fit a fit i
va ser quan se la va empassar de cop.
Quan va obrir els ulls, va veure un bosc immens ple de llibres i arbres alts.
Estava encara desorientada quan, de sobte, va veure una persona
d’aspecte extravagant que llegia un llibre. Aquella dona semblava
despistada. Quan la Cecilia li va preguntar el nom i ella va respondre que
es deia Oblit, ho va entendre tot. No va tenir temps per preguntar-li on
era i què hi feia allà, que l’Oblit ja havia marxat bosc endins.
Va mirar a banda i banda. Aparentment no veia res, fins que es va adonar
que hi havia un camí marcat per engrunes de pa. Va afinar tots els seus
sentits i va notar una flaira de xocolata desfeta. Com que la Cecilia era
molt golafre, va decidir seguir el camí. Mentre avançava, va veure que
aquell camí també el seguia un noi anomenat Charlie, que duia un bitllet
d’or a la ma. Aquest, li va preguntar - Perdoni senyora, vostè ha vist la
fàbrica de xocolata d’en Willy Wonka? És que per aquí oloro a xocolata i
m’agrada taaaant... La Cecília li va respondre – Em sap greu, però mai
abans no he estat aquí i, per tant, no he vist cap fàbrica de xocolata. En
Charlie, trist i decebut, va marxar tot olorant xocolata.
Per fi, al final del camí d’engrunes, va trobar una casa d’aspecte singular.
Quan anava a picar a la porta, d’una muntanyeta de terra, va sortir d’una
revolada una talpeta. Només veure-la, la talpeta, molt enfadada, li va
preguntar – Has estat tu qui m’ha fet això al cap? – Jo? Jo no! – va
respondre la Cecilia, però la talpeta ja no l’escoltava perquè havia marxat
tot rondinant. Quan es disposava a trucar per segona vegada, va escoltar
una veu que deia – Teresa! La xocolata està massa espessa per coure-hi
aquests pobres infeliços! – va dir una veu molt aguda que semblava la de
la Mireia. La Cecilia es va quedar tan espantada que va anar a mirar per
la finestra. El que va veure, que la va deixar astorada, van ser totes les
seves companyes, les Gretels, amb aspecte de bruixa! Es va preguntar si
tenien alguna maledicció que les hagués transformat en bruixes.
Mentre es preguntava tot allò, la Teresa va dir – Doncs afegeix llet, Mireia!
Cal que la xocolata estigui al punt per poder exterminar a tots aquests
personatges i que ningú sigui tan literari com nosaltres! En aquell
moment, totes les altres Gretels allà reunides; la Neus, la Martina, l’Ana
María, la Cristina C., l’Isabel, la Brenda, la Cristina A. i la Mireia, animades
per la seva gran cap, la Teresa, van exclamar a la vegada: HA HA
HA !!!!!!!
Quan la Cecilia estava a punt de sortir corrents, una ma verda i llefiscosa
que pertanyia, com no podia ser d’una altra manera, a l’Shrek, la va
agafar per les orelles i la va entrar dins la casa en un tres i no res. Un cop
va ser dins, va veure a qui es referia la Mireia amb allò de “pobres
infeliços”. Dins d’una gàbia hi havia molta gent: La Mosca, l’Olivia, l’Elvis
Rivoldi, el Rober, l’Erika, l’Eduardo, el Paddington, el Guji-Guji, la Misha, la
senyora d’en Finn Herman i l’Elemer, que era qui esclafava a tots els
altres.
La Teresa, quan la va veure, va ordenar a l’Shrek que la tanqués dins la
gàbia. Estava molt espantada quan, de sobte, es va sentir el galop d’un
cavall. Les bruixes es van alarmar. L’Ana María va exclamar – Jo conec
aquest soroll; és en Sant Felipe! La Brenda va dir – Gretels! No us quedeu
aquí parades. Agafeu a tota aquesta colla de desvalguts i poseu-los a la
cassola!
D’una revolada, van obrir la gàbia, però, Sant Felipe era molt més ràpid
que elles. Les va colpejar amb el seu gran punt de llibre i totes, excepte la
Teresa, van caure de quatre potes dins de la cassola. No va ser casualitat
que fos l’única Gretel que no caigués a la cassola, ja que l’Shrek estava
bojament enamorat d’ella i la protegia. Aquesta protecció no va durar
gaire perquè la Teresa li va dir – Protegeix-me, gamarús! Que sinó
acabaré a la cassola com les altres! Sacrifica’t per mi! Quan l’Shrek va
escoltar aquells mots de menyspreu i es va ofendre. No va poder contenir
la seva ràbia i d’una flamarada la va llançar directament a la cassola.
Sant Felipe, va agafar a la Cecilia, la va muntar al cavall i van marxar
galopant. Els altres empresonats, van ser lliures i es van endinsar en
aquell bosc tan estrany.
Després d’uns minuts galopant, van arribar al punt on la Cecilia havia
trobat a l’Oblit. Tot seguit, Sant Felipe, va recitar una frase que deia
“L’avorriment ja té cura, aquí sempre hi ha lectura!” De sobte, la Cecilia
es va trobar al seu escriptori asseguda, com si no hagués passat res.
De cop i volta, tot li va semblar més clar i va escriure les respostes del
concurs de Les Talpetes. Al cap d’uns dies, va rebre un email dient que
era la guanyadora del concurs! Va obtenir el seu premi i va prometre que
aniria a passar un dia a la classe de Les Talpetes (evidentment, sense les
altres Gretels).
Autors i autores:
Les Talpetes.