4 Contes per pensar – Activitat per 2n d'ESO

Les tres reixes

El jove deixeble d'un filòsof savi el visita i li diu:– Mestre, un amic teu ha estat parlant de vostè amb malevolència.– Espera! L'interromp el filòsof. Ja has fet passar per les tres reixes lo que me vols contar?– Les tres reixes? Demanà l'alumne.– Sí. La primera és la VERITAT. Estas segur que lo que em vols dir és absolutament cert?– No. Ho vaig sentir comentar a uns veïnats.– Com a mínim ho hauras fet passar per la segona reixa, que és la BONDAT. És bo per algú lo

que tu me vols dir?– No. En realitat no. Al contrari…– La darrera reixa és la NECESSITAT. És necessari fer-me saber lo que tant t'inquieta?– La veritat és que no.– Aleshores, va dir el savi somrient, si no és VERTAER, ni BO, ni NECESSARI, enterrem-ho

en l'oblit.

Els dos atuells

Un carregador d'aigua de la Índia tenia dos grans atuells que penjava dels extrems d'un pal i que portava damunt les espatlles. Un dels atuells tenia moltes esquerdes, mentre que l'altre era perfecte i conservava tota l'aigua al final del llarg camí que el carregador feia a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró; però quan arribava, l'atuell esquerdat només tenia la mitat d'aigua. Durant dos anys sencers això va ser així diàriament; per suposat, l'atuell perfecte estava molt orgullós, ja que se sabia perfecte per als fins que va ser creat. Però l'atuell esquerdat estava molt avergonyit de la seva pròpia imperfecció i se sentia molt miserable, perquè només podia fer la meitat de lo que suposava la seva obligació.Després de dos anys, l'atuell esquerdat va parlar amb el carregador d'aigua dient-li:

– Estic molt avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè per culpa de les meves esquerdes només pots entregar la meitat de la meva càrrega i només obtens la mitat dels diners que hauries de rebre.

L'aiguador, estorat, li digué compassivament:– Quan tornem a la casa vull que et fixis amb les bellíssimes flors que creixen al llarg del

camí.Així ho va fer l'atuell. I en efecte va veure moltes flors ermoses al llarg del camí.L'aiguador li digué llavors:

– T'has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure'n la part positiva. Vaig sembrar llavors de flors al llarg del camí per la teva part i tots els dies l'aigua que es perd per les teves esquerdes ha servit per regar aquestes llavors i durant dos anys he pogut recollir aquestes flors per a decorar l'altar del meu mestre. Si no fossis exactament com ets, amb tots els teus defectes, no hagués estat possible crear aquesta bellesa.

La carreta buida

Caminava amb el meu pare, quan s'aturà a una corba i, després d'un petit silenci, em va preguntar:– Escoltes res més que el cantar dels ocells?

Vaig aguditzar les meves orelles i uns segons després li vaig respondre:– Sí, és el renou d'una carreta.– Això és, - em va dir -. És una carreta buida.

Vaig preguntar-li al meu pare:– Com saps que és una carreta buida, si encara no la hem vist?

Una vegada més em va demostrar la seva saviesa:– És molt fàcil adonar-se'n: Quant més buida està la carreta, més fort és el renou que fa.

Vaig fer-me gran i encara avui, quan veig una persona xerrant massa, interrompent la conversa de tots, essent inoportuna o violenta, presumint de lo que té, sentint-se prepotent i tractant amb superioritat als demés...O a aquells, que no poden estar, sense l'estímul dels parlants o d'un televisor, que impedeixen tot tipus de diàleg, tenc la impressió d'escoltar la veu del meu pare dient:

– Quant més buida esta la carreta, més fort és el renou que fa. I a la vegada: quant de goig sent el cor quan veiem passar una carreta plena d'una càrrega preciosa…Silenciosa…Plena.

Una tassa de brou

Aquesta és una història real, viscuda a Suïssa, en un restaurant autoservei.

“Una senyora de setanta-cinc anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que li ompli de brou. Després s’asseu en una dels taules del local. Quan tot just s’ha assegut, s’adona que s’ha descuidat el pa. S’aixeca i es dirigeix a agafar un panet per menjar-se’l amb el brou, i torna al seu lloc.

Sorpresa! Davant de la seva tassa de brou s’hi troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se.

– Això és massa ! –pensa la senyora– però no em deixaré robar !

I dit i fet, parteix el panet a bocins i els tira dins la tassa que tenen al davant el magrebí i ella, i hi posa també la cullera.

El magrebí, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se la sopa, tot en un absolut silenci.

Acabada la sopa, el magrebí, s’aixeca, s’acosta a la barra i torna amb un gran plat d’espaguetis i ... dues forquilles.

Mengen tot dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s’acomiaden:

– Fins aviat ! –li diu la senyora.

– Adéu ! –li respon l’home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet haver fet una bona acció, i s’allunya.

La dona el segueix amb la mirada; vençut el seu estupor busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjada a l’espatllera de la cadira... Però: Sorpresa !

La bossa de mà ha desaparegut. "Així doncs aquest magrebí... "

Quan ja anava a cridar: "Lladre, agafeu aquell lladre !", mira al seu voltant, i veu la seva bossa de mà penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava ella, i sobre la taula una plata amb una tassa de brou, ja fred.

Immediatament s’adona del que ha passat: No ha estat el magrebí el que ha menjat la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat gràcies al magrebí, com una gran senyora.

Batista Cerruti

El teu Crist és jueu, la teva música és negra, el teu cotxe japonès, la teva pizza italiana, el teu gas és algerià, el teu cafè brasiler, la teva democràcia és grega, les teves vacances marroquines, les teves xifres són àrabs, les teves lletres llatines...

I goses dir que el teu veí és estranger?

Extret de: http://www.todohistorietas.com.ar/cuentosparapensar.htm