Contes valencians 2 - valenciaimmaterial.com · Este projecte, de tota la gent, ha de servir per a...
Transcript of Contes valencians 2 - valenciaimmaterial.com · Este projecte, de tota la gent, ha de servir per a...
Contes valencians 2
Contes de la condemnada
Vicente Blasco Ibáñez
Contes valencians 2: contes de la condemnada
Vicente Blasco Ibáñez
Traducció: Traducció de Juli Jordà (U i DOS).
Amb el suport de la plataforma Apertium
Il·lustracions: Saida Granero Parra
1a edició en valencià
ISBN: 978-84-697-3916-7
Depòsit legal V-1699-2017
Llibres de l’Encobert
Editat per José A. López Camarillas
Projecte de ciutat-museu del patrimoni immaterial
La València de Blasco Ibáñez (app en Play Store)
Valenciaimmaterial.com
Juny del 2017
Imprés a Espanya
5
6
Hi ha una València soterrada en la pols de l’amnèsia imposada.
Una València amb un mar dolç, d’on ixen monstres serpentejants que
fan fugir el més brau dels soldats. Però, nosaltres... Nosaltres ens els
mengem amb pimentó i pa.
Una València impassible, orgullosa, capaç de posar en escac a tot
un rei i el seu exèrcit d’oligarques corruptes.
Una València on les olors i els colors dels mercats, dels barris i de
l’horta es poden llegir. I no només serveixen per a ensenyar a ser lliures
veïns i veïnes, sinó que ajuden a parar guerres més enllà de les nostres
fronteres.
Una València a flor de pell. Pots sentir-ne el batec? Gràcies al teu
suport ja la podem tocar.
Estos llibres no són només les primeres traduccions al valencià dels
contes de Vicente Blasco Ibáñez, agafem el testimoni de Miquel Duran
(periodista valencià que va intentar traduir l’obra de Blasco en els anys
vint del segle passat), sinó la clau per fer de València la primera ciutat
museu del patrimoni immaterial.
Este projecte, de tota la gent, ha de servir per a vertebrar els
costums, la memòria oral, les tradicions, els oficis, les històries, la
llengua i els paisatges del País Valencià en un museu immaterial que
dinamitze el nostre turisme cultural i, de més a més, ens ajude a
retrobar-nos amb la nostra identitat.
Pensem que el millor expositor per a la cultura d’un poble és el
carrer, mantenint-la viva en el context, explicada pels protagonistes. Per
això, hem pensat en Blasco Ibáñez com a fil conductor del projecte.
Blasco, a banda de descriure amb un gran luxe de detalls la València
perifèrica, apostà per democratitzar la cultura sense paternalismes. Per
mitjà de les universitats populars i les publicacions, ensenyà a llegir i
inculcà els valors de la il·lustració a tota una generació de valencians
que somiava canviar el món.
7
I no puc amagar l’orgull que sent perquè el pròleg siga de Vicent
Baydal, escriptor i historiador a qui admire molt pel treball
d’investigació i divulgació que fa sobre la identitat i la història
valenciana: tasca pendent per al nostre poble i cada dia més necessària
en l’actual context de globalització que patim.
Perquè un poble sense cultura pròpia no podrà mai decidir ni
políticament ni econòmicament sobre el seu futur.
Deia Blasco Ibáñez que, davant del dolor, només hi ha dos camins:
l’oblit o l’esperança. Nosaltres triem no ser una colònia. Triem no caure
en la pèrdua de la memòria.
José A. López Camarillas
8
9
Índex
11 Pròleg de Vicent Baydal
Contes valencians 2
19 La condemnada
29 Primavera trista
39 Colp doble
47 En la mar
61 Home a l’aigua!
69 Llops de mar
77 Un funcionari
91 La barca abandonada
101 La paella del roder
111 A la boca del forn
123 Venjança moruna
135 La paret
Altres contes
141 El paràsit del tren
151 Un xiulit
159 L’ogre
167 El maniquí
177 El miracle de San Antonio
10
11
Pròleg
La petjada de la crua realitat
En novembre de 1896 eixia a la llum la primera edició
dels Cuentos valencianos de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928),
que l’autor havia acabat d’enllestir a la presó de l’antic
convent de Sant Gregori de València –al solar que hui ocupa
el Teatre Olympia–, on s’hi estava des de feia un parell de
mesos. Després de La araña negra (1892), Arroz y tartana
(1894) i Flor de mayo (1895), era la seua quarta gran publicació
i el principal crític literari de la ciutat, Teodor Llorente, la
saludà amb efusivitat, tot i aprofitar per a retraure-li, alhora,
la ideologia progressista i republicana: «Casi nos alegraríamos
de esta reclusión, si diera por resultado tranquilizar su
espíritu, perturbado por las pasiones políticas, e inclinarlo a
la producción literaria, para la cual tiene nuestro cariñoso
adversario tan felices dotes» (Roca 2007, 151). Amb tot,
aquella reclusió no era una qüestió menor, com havia succeït
amb altres ingressos anteriors en presó. Era fruit, ni més ni
menys, que de la pena de dos anys imposada per un Consell
de Guerra, que l’havia considerat culpable d’haver convocat i
instigat des de les pàgines d’El Pueblo una manifestació
contra la gestió del Govern en el conflicte cubà, la qual havia
finalitzat amb un caporal de la Guàrdia Civil greument ferit
(Varela 2015, 165).
De fet, molts altres directors de diaris valencians i
madrilenys, entre els quals hi havia el mateix Llorente,
sol·licitaren l’indult immediatament o la commutació de la
pena per a Blasco, cosa que, no obstant això, no tingué
efecte fins al 28 de març de 1897, quan li fou concedida una
12
llibertat vigilada que hauria d’acomplir fora de València,
desterrat a Madrid, on freqüentà els cercles d’intel·lectuals
liberals. I un poc més tard, el 18 de setembre del mateix any,
acabà obtenint la remissió total de la pena, com a
conseqüència d’una amnistia política declarada després de
l’assassinat de Cánovas del Castillo, que havia tingut lloc poc
abans a mans d’un anarquista italià. Durant aquell període, a
més a més, li foren atorgats permisos per a desplaçar-se a
Oriola, d’on era el sogre, el periodista i després jutge Rafael
Blasco Moreno, i a les platges veïnes de Torrevella. Fou
llavors, al llarg d’aquells mesos de vigilància de primavera i
estiu de 1897, quan, segons recordava posteriorment el
mateix Blasco Ibáñez, escrigué una nova sèrie de relats: «Mi
actividad política se veía así mermada por la continua
persecución y, por ello, me centré en la literatura. De
entonces mi colección de cuentos La condenada» (Pitollet
1928; Vidal 2007, 126). I d’ací moltes de les característiques
que té, com ara l’abundància del tema marítim, l’aparició dels
escenaris madrilenys o les històries de rerefons carcerari.
Cal tindre en compte, en qualsevol cas, que en realitat
aquells contes anaren apareixent en diversos periòdics entre
1897 i 1899 fins a ser arreplegats en un primer volum de
Cuentos grises (1899), preparat per la Librería Aguilar, que
incloïa «Golpe doble», «La barca abandonada», «La paella del
“roder”», «¡Hombre al agua!», «El parásito del tren», «En el
mar», «Un silbido», «El ogro», «En la boca del horno», «La
condenada», «El milagro de San Antonio», «El maniquí» i «El
despertar del Budha (leyenda india)», el qual havia estat escrit
encara en presó i fou eliminat, altrament, de les compilacions
successives. En efecte, l’any següent Sempere y Compañía
publicà paral·lelament una nova edició de Cuentos valencianos
13
(1900) i una altra amb estos altres relats, excepte l’indicat,
que ara es titulava La condenada (1900) i incorporava, a més a
més, «Primavera triste», «Lobos de mar», «Un funcionario»,
«Venganza moruna» i «La pared», fins a un total de dèsset
relats que conformen la versió canònica, que és la que ací es
presenta. Són també els anys de publicació de La barraca
(1898) i Entre naranjos (1900) i de la irrupció política
definitiva del blasquisme, amb la tria de Blasco com a diputat
de les Corts espanyoles en 1898 i el predomini dels
republicans en l’Ajuntament de València des d’aquella
mateixa època.
Tot plegat, en el recull de Contes de la condemnada trobem el
Vicent Blasco Ibáñez més realista i més social. El que amb
una trentena d’anys està plenament centrat en l’afany
revolucionari des de les files d’un partit republicà, en una
Espanya dominada pel caciquisme i l’endarreriment. Com el
seu admirat Émile Zola, i com el seu no menys admirat
Victor Hugo –tot i que ja deslliurat de tot romanticisme–,
l’escriptor del barri del Mercat posà la literatura al servici de
l’agitació política dels més desvalguts a través del
naturalisme. Pel simple mètode de mostrar els aspectes més
descarnats de la realitat material. Sense fer-ne juís de valor,
però adoptant una postura ben clara, per la justícia, la cultura
i el progrés, en dirigir majoritàriament la mirada cap als
problemes presents entre les capes populars més baixes,
encara que també cap a les situacions més repudiables
d’altres àmbits socials.
És el que passa, per exemple, en els cinc relats ubicats a la
ciutat de Madrid. Per un costat, dos narren les històries de
personatges d’extracció humil: «El paràsit del tren», sobre un
pobre diable que puja i baixa del ferrocarril en marxa per tal
14
de poder visitar la seua família manxega els caps de setmana,
i «L’ogre», en què un carreter blasfem i malcarat ha d’entrar
en activitat un dia calorós d’agost a la capital castellana. Per
un altre costat, però, la ploma de Blasco també es deté en les
misèries d’altres estrats, com les d’un matrimoni de cantants
d’òpera exitós en «Un xiulit», les d’una dona enriquida i
malalta en «El maniquí» o les d’una acabalada parella,
separada i reconciliada per la via del desig carnal, en «El
miracle de San Antonio».
D’altra banda, pel que fa a la resta, que explícitament o
implícitament se situa en terres valencianes –de manera
habitual a la ciutat de València o la rodalia–, tots es
desenrotllen en ambients populars i desfavorits. És el cas
dels dos relats de tema carcerari: «Un funcionari», que tracta
la penosa existència d’un botxí de professió, i «La
condemnada», que dóna nom a tot el volum, a propòsit de la
càrrega que ha de suportar la muller d’un sentenciat a mort.
També ho fan els d’entorn urbà, com el dels dos treballadors
enfrontats «A la boca del forn» o el del xicotet hort a tocar
de la ciutat on malviuen un vell i la seua afillada desnodrida
durant una «Primavera trista». Així mateix, els d’àmbit rural
mostren igualment les dificultats i penúries d’uns contorns
socials en què imperen la corrupció i la brutalitat, com en
«La paella del roder», sobre un pinxo dedicat a fer la faena
bruta del cacic polític del districte, en la «Venjança moruna»
escomesa contra una viuda pel germà del seu home difunt,
en el «Colp doble» que representa l’intent de xantatge a un
llaurador de l’Horta o en «La paret» construïda per dos
famílies de Campanar sempiternament confrontades.
Finalment, també els esdevinguts en territori marítim relaten
les desgràcies o estretors dels protagonistes, ja siguen
15
habitants del Cabanyal, com l’apurat pescador que va darrere
d’una tonyina solitària «En la mar» i els vells «Llops de mar»
que tracten de rescatar una barca a la deriva, o de la mateixa
Torrevella, com «L’home a l’aigua» caigut d’un llaüt camí de
Gibraltar i «La barca abandonada» en la platja de la localitat,
després d’aconseguir escapar d’un canoner estatal que la
perseguia per dedicar-se al contraban de tabac d’Orà.
En tots, la petjada de la realitat és més que evident. No
només en les descripcions detallades i en els perfils
psicològics dels personatges, sense concessions a cap
embelliment afectat de sensibleria, sinó també en el mateix
contingut de les històries, que beuen, com ja hem assenyalat,
de les pròpies vivències coetànies d’un Blasco Ibáñez a mig
camí de València, Madrid i Torrevella, empresonat o en
llibertat vigilada i amb les aspiracions encara intactes a fer de
les lletres i la política un camí cap a la transformació social.
No debades, la gran majoria dels Contes de la condemnada
devien tindre un rerefons verídic, com resulta lògic deduir de
les notícies recurrents de l’època sobre accidents ferroviaris
fatídics, l’abundància del recurs als roders per part dels cacics
o els enfrontaments profunds i duradors entre famílies
rurals. De fet, en determinats relats, la connexió amb la
realitat és plenament comprovable, com en el cas d’«Un
funcionari», «Llops de mar» o «La barca abandonada».
En efecte, la història tràgica del botxí esmentat, que en el
conte apareix com a Nicomedes Terruño, es correspon amb
la vida real de Nicomedes Méndez, un home de la Rioja
instal·lat a Barcelona que durant tres dècades i mitja exercí
com a executor titular de l’Audiència provincial barcelonina i
suplent de les de Saragossa i València, on Blasco Ibáñez el
conegué en ocasió d’un ajusticiament (Romero 2014, 37).
16
Així mateix, el vell capità Llobet que prova de rescatar una
barca de pescadors davant la platja del Cabanyal és, sense
dubte, un transsumpte d’Eugenio Viñes, el conegut i temible
mariner de l’aleshores anomenat Poble Nou de la Mar, que
féu fortuna al llarg del segle xIx amb el comerç clandestí
d’esclaus negres (Sanchis 1997, 137-157). Igualment, fins i
tot el falutx abandonat a la platja de Torrevella –camuflada
en el relat davall la denominació de Torresalinas– existí en
realitat i amb el mateix nom amb què hi apareix, el Socarrao.
De fet, l’embarcació, dedicada efectivament al contraban,
pertanyia a la família d’orígens genovesos formada per
Tomás Parodi i Concha Boracino, que foren –inclosa ella,
tot i les dificultats per a les dones en l’època– dos dels líders
locals del republicanisme federal durant el Sexenni
Democràtic de 1868-1874. No és gens estrany, per tant, que
Blasco, hereu d’aquell corrent polític, volguera immortalitzar
la seua història vinculada a la mar Mediterrània (Vilar 1998;
Rebollo 2016).
La ment de l’escriptor, doncs, no descansava mai
d’examinar detingudament l’entorn i d’informar-se
d’històries que podien ser objecte de les seues construccions
narratives. Com confessava en una carta de 1926, poc abans
de morir: «Yo llevo en la memoria un enorme archivo
novelesco; digo en la memoria, pues pocas veces me
preocupo de tomar notas. Mientras viajo, mientras oigo a la
gente, y muchas veces mientras hablo con una mitad de mi
persona y la otra mitad continúa su trabajo mental, observo
cosas y personas, e invento historias. En este momento debo
tener en el mencionado archivo de cincuenta a sesenta
historias novelescas que están esperando turno para verse
escritas» (Montero 2011, 12). Eixa fou la gran ambició
17
literària de Blasco: contar i contar històries de manera
incessant. Històries que arribaven als cors de la gent perquè
en la majoria dels casos, especialment en la seua primera
època, procedien de l’observació directa de la realitat, de la
crua realitat com la que s’ensenya en estos colpidors Contes de
la condemnada, que també a vegades –no moltes– tenen un
final feliç o exhibixen el valor de la solidaritat popular, com
en el cas de la mencionada barca abandonada, salvada del
perill per l’acció conjunta i la força col·lectiva de tot un
poble.
Ací els trobem per primera vegada traduïts al valencià en
una deliciosa versió de Juli Jordà que ens endinsa
gojosament en aquells relats finiseculars. A continuació,
doncs, podran llegir el llibre de relats de Vicent Blasco
Ibáñez que tingué més difusió durant el primer terç del segle
xx, amb 64.000 exemplars impresos només a Espanya
(Blasco Ibáñez 1927, 5). Segur que el fruiran.
Vicent Baydal i Sala
Bibliografia
BLASCO IBÁÑEZ, Vicent. Novelas de amor y de muerte. València:
Prometeo, 1927.
MONTERO, José. «Blasco Ibáñez y el oficio de escritor: una
carta inédita de 1926». Hesperia. Anuario de filología
hispánica XIV-2, 2012, p. 5-22.
PITOLLET, Camille. «A propos de Blasco Ibáñez». Bulletin
Hispanique, 30, 1928, p. 235-249.
REBOLLO, Francisco. «Conferencia Vicente Blasco Ibáñez y
18
Torrevieja, y la vuelta al mundo de un novelista». Blog
Historia de Torrevieja, 2016. Disponible en:
http://franciscorebollo.blogspot.com.es/2016/11/blog
-post_19.html
[darrera consulta el 17 d’abril del 2017]
ROCA, Rafael. Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana.
València: Publicacions de la Universitat de València,
2007.
ROMERO, Eladio. Garrote vil. Madrid: Nowtilus, 2014.
SANCHIS, Antonio. Historia del Cabanyal. Poble Nou de la Mar
(1238-1897). València: Javier Boronat, 1997.
VIDAL, Gustavo. Masones que cambiaron la historia. Dieciocho
semblanzas masónicas. Madrid: Edaf, 2007.
VILAR, Juan Bautista. «El Cantón de Torrevieja (Alicante)
(1873): una primera aproximación». Anales de Historia
Contemporánea, 14, 1998, p. 335-356.
VARELA, Javier. El último conquistador: Blasco Ibáñez (1867-
1928). Madrid: Tecnos, 2015.
19
La condemnada
20
Catorze mesos feia que Rafel estava tancat en aquella
cel·la estreta. El seu món eren aquelles quatre parets d’un
blanc os ben trist, sabia de memòria els clevills i les
descoscades que hi havia. El sol que tenia era la finestriua
que hi havia allà dalt creuada per ferros que tallaven la taca
blava del cel; i del terra de huit passos, no arriba a la mitat
era seu, per culpa d’aquella cadena escandalosa i escamosa,
amb l’argolla incrustada en el turmell, que quasi havia arribat
a amalgamar-se amb la carn.
Estava condemnat a mort, i mentres a Madrid fullejaven
per darrera vegada la paperassa del seu procés, ell passava
allà mesos i mesos enterrat en vida, podrint-se com un
cadàver animat en aquell taüt de morter i desitjant com a mal
momentani, que posaria fi a altres de més grossos, que
arribara prompte l’hora en què l’estrangularen i acabara tot.
El que més li molestava era la neteja: aquell terra agranat
cada dia i ben fregat, per a fer que la humitat, a través de
l’estora, se li ficara en els ossos; aquelles parets, en les quals
no es deixava tindre ni una volva de pols. Al pres inclús li
llevaven la companyia de la brutedat. Soledat completa. Si hi
hagueren rates, tindria el consol de partir amb elles l’escàs
menjar i parlar-los com a bones companyes; si pels racons
haguera trobat una aranya, s’hi hauria entretingut
domesticant-la.
No volien en aquella sepultura una altra vida que la seua.
Un dia –com s’enrecordava Rafel!–, un teuladí va aguaitar a
la reixa, com un ravatxol. El bohemi de la llum i de l’espai
piulava, com si expressara l’estranyesa que li produïa vore
allà baix aquell pobre ésser, groguenc i prim, estremint-se de
fred en ple estiu, amb mocadors lligats als pols i un péntol de
manta cenyit a la renyonada. Degué espantar-lo aquella cara
21
angulosa i pàl·lida, amb una blancor de paper mastegat; li va
causar por l’estranya vestidura de pell-roja i va fugir, sacsant
les plomes com per a lliurar-se del baf de sepultura i llana
podrida que exhalava la reixa. L’únic rumor de vida era el
dels companys de presó que passejaven pel pati. Com a
mínim veien cel lliure per damunt dels caps, no engolien
l’aire a través d’una espitllera; tenien les cames lliures i no els
faltava amb qui parlar. Allí dins inclús la desgràcia tenia les
seues gradacions. Rafel endevinava l’etern descontentament
humà. Envejava els del pati, considerava la situació que
tenien com una de les més abellibles; els presos envejaven els
de fora, que tenien llibertat, i els qui a aquelles hores
transitaven pel carrer, tal vegada no es consideraren contents
amb la sort que tenien i ambicionaven qui sap quantes coses!
Tan bona que és la llibertat! Mereixien estar presos.
Es trobava en el darrer escaló de la desgràcia. Havia
intentat fugir fent un forat a terra en una arrancada de
desesperació, i des de llavors la vigilància pesava sobre ell
incessant i aclaparant. Si cantava, li imposaven silenci. Va
voler divertir-se resant amb un canturrutx monòton les
oracions que li va ensenyar sa mare i que només recordava a
trossos, i el van fer callar. ¿És que intentava fingir que havia
enfollit? A vore, molt de silenci! El volien tindre sencer, sa
de cos i esperit, perquè el botxí no operara en carn avariada.
Foll! No volia ser-ho; però el tancament, la immobilitat i
aquell ranxo escàs i roín se’l carregaven. Tenia al·lucinacions.
Alguna nit, quan tancava els ulls, destorbat per la llum
reglamentària, a la qual en catorze mesos no havia pogut
acostumar-se, el turmentava la idea estrafolària que, mentres
dormia, els seus enemics, els qui volien matar-lo i als quals
22
no coneixia, li havien girat l’estómac del revés. Per això el
turmentaven amb punxades cruels.
De dia pensava sempre en el seu passat, però, amb una
memòria tan extraviada que creia repassar la història d’un
altre.
Recordava la tornada al poble natal, després de la primera
campanya presidiària per certes lesions; el renom que tenia
en tot el districte, la concurrència de la taverna de la plaça
admirant-lo amb entusiasme: «Mala bèstia és Rafel!». La
millor xica del poble es decidia a ser la seua dona, més per
por i respecte que per afecte; els de l’Ajuntament l’afalagaven
donant-li escopeta de guàrdia rural, esperonant la seua
brutalitat perquè la gastara en les eleccions; regnava sense
obstacles en tot el terme; tenia els altres, els del bàndol
caigut, en un puny, fins que, cansats, es van emparar en un
altre valent que acabava d’arribar també de presidi i el van
col·locar davant de Rafel.
Redéu! L’honor professional estava en perill: calia tocar-li
la corfa a aquell individu que li llevava el pa. I, com a
conseqüència inevitable, va vindre l’espera a l’aguait,
l’escopetada precisa i el remat amb la culata perquè no xillara
ni es menejara gens.
En fi... coses d’hòmens! I com a final, la presó, on va
trobar antics companys; el juí, en el qual tots els qui abans el
temien es venjaven de la por que havien passat declarant
contra ell; la sentència terrible i aquells catorze mesos maleïts
esperant que arribara de Madrid la mort, la qual, pel que es
feia esperar, sens dubte venia en carret.
No li faltava valor. Pensava en Juan Portela, en el guapo
Francisco Esteban, en tots aquells paladins esforçats les
23
gestes dels quals, relatades en romanços, havia escoltat
sempre amb entusiasme, i es reconeixia amb tant de valor
com ells per a afrontar l’últim tràngol.
Però hi havia nit que botava de l’estora com disparat per
un ressort ocult, i feia sonar la cadena amb un repic ben trist.
Cridava com un xiquet i alhora se’n penedia, volia ofegar
inútilment els seus gemecs. Era un altre qui cridava dins d’ell;
un altre a qui fins llavors no havia conegut, tenia por i
ploricava, i no es calmava fins que no es bevia mitja dotzena
de tasses d’aquell beuratge ardent de garrofa i figa que en la
presó anomenaven café.
Del Rafel antic que desitjava la mort per a acabar
prompte no quedava res més que la corfa. El nou, format
dins d’aquella sepultura, pensava amb terror que ja havien
passat catorze mesos i forçosament el final era prop. De
bona gana es conformaria a passar-ne catorze més en aquella
misèria.
Era recelós; pressentia que la desgràcia s’acostava; la veia
a tot arreu: en les cares curioses que aguaitaven per la
finestreta de la porta, en el capellà de la presó, que ara
entrava cada vesprada, com si aquella cel·la infecta fóra el
lloc més bo per a parlar amb un home i fumar un cigarret.
Roín, roín!
Les preguntes no podien ser més inquietants. Que si era
bon cristià? Sí, pare. Respectava els capellans, no els havia
faltat mai; i de la família no se’n podia dir res: tots havien
defés el rei legítim, perquè ho va manar el capellà del poble. I
per a afirmar el seu cristianisme, treia d’entre els péntols del
pit un mall llardós d’escapularis i medalles.
24
En acabant, el capellà li parlava de Jesús, qui, en ser fill de
Déu, s’havia vist en situació pareguda a la seua, i eixa
comparació entusiasmava el pobre dimoni. Quin honor!...
Però encara que afalagat per eixa comparança, volia que això
passara com més tard millor.
Va arribar el dia en què va esclatar sobre ell com un
rellamp la notícia terrible. El tema de Madrid estava resolt.
Arribava la mort; però a gran velocitat, per telègraf. En dir-li
un empleat que la seua dona i la xiqueta que havia nascut
estant ell pres eren a fora de la presó i ella demanava de
vore’l, ja no en va dubtar gens. Si la dona deixava el poble és
que la «cosa» ja era propet.
El van fer pensar en l’indult, i es va agarrar amb fúria a la
darrera esperança de tots els desgraciats. No hi havia altra
gent que l’havia aconseguit? Per què no ell? A més, no li
costava gens a aquella bona senyora de Madrid lliurar-li la
vida; era qüestió de fer una firmeta.
I a tots els soterradors oficials que per curiositat o per
deure el visitaven, advocats, capellans i periodistes, els
preguntava, tremolós i suplicant, com si ells pogueren salvar-
lo:
–Què els pareix? Farà la firmeta?
El sendemà el portarien al poble, lligat i custodiat, com
un cap de bestiar brau que va al matador. Ja havia arribat allí
el botxí amb les aïnes. I esperant el moment d’eixir, per
vore’l, passava les hores a la porta de la presó la dona, una
donota bruna, de llavis grossos i celles unides, que en moure
la faldamenta flonja de faldes superposades escampava una
olor penetrant d’estable.
25
Estava com sorpresa d’estar allí; en la mirada de fava que
feia es veia més estupefacció que dolor, i únicament en fixar-
se en la criatura agarrada al pit enorme, li eixia alguna
llàgrima.
Senyor! Quina vergonya per a la família! Ja sabia ella que
aquell home acabaria així. Hauria sigut millor que no haguera
nascut la xiqueta!
El capellà de la presó intentava consolar-la. Resignació:
encara podia trobar, després de viuda, un home que la fera
més feliç. Això pareixia enfervorir-la, i prou va arribar a
parlar del primer nóvio que va tindre, un bon xic, que es va
retirar en tindre por de Rafel, i que ara s’acostava a ella pel
poble i pel camp com si volguera dir-li alguna cosa.
–No, d’hòmens no en falten –deia tranquil·lament amb
un conat de somriure–. Però sóc molt cristiana; i si n’agarre
un altre, vull que siga com Déu mana.
I en notar la mirada de sorpresa del capellà i dels empleats
de la porta, va tornar a la realitat i reprengué el seu difícil
plor.
En fer-se de nit va arribar la notícia. Sí que hi havia
firmeta. Aquella senyora que Rafel s’imaginava allà a Madrid
amb totes les esplendors i els adorns que el pare etern té en
els altars, vençuda per telegrames i súpliques, allargava la
vida del sentenciat.
L’indult va produir un estrèpit de mil dimonis en la presó,
com si cada un dels presos que hi havia haguera rebut l’orde
de llibertat.
–Alegra’t, dona –li digué el capellà a la dona–, ja no et
maten al marit: no seràs viuda.
26
La dona es va quedar en silenci, com si lluitara amb idees
que li sorgien en el cervell amb una lentitud pesada.
–Bé –va dir per fi tranquil·lament–, i quan eixirà?
– Eixir!... Què dius? Mai. Ja pot estar content de salvar la
vida. Se l’emportaran a l’Àfrica, i, com que és jove i fort,
encara pot ser que visca vint anys.
Per primera vegada, la dona va plorar amb tota l’ànima,
però el plor no era de tristor, era de desesperació, de ràbia.
–Vinga, dona –deia el capellà, irritat–. Açò és temptar a
Déu. Li han salvat la vida, ho entens? Ja no està condemnat a
mort... I encara et queixes?
Va tallar el plor. Els ulls li van brillar amb expressió d’odi.
–Bé, m’alegre que no el maten. Ell se salva, però, i jo què?
I després d’una pausa llarga, va afegir entre gemecs que li
estremien la carn bruna, ardorosa i de perfum brutal:
–Ací la condemnada sóc jo.
27
28
29
Primavera trista
30
El vell Tòfol i la xicona vivien esclaus de l’hort, fatigat
per una producció incessant. Eren dos arbres més, dos
plantes d’aquell tros de terra –no més gran que un mocador,
segons que deia el veïnat–, del qual treien el pa a costa de
fatigues.
Vivien com si foren llombrígols, sempre al solc, i la xica, a
pesar del cos escarransit que tenia, treballava com un peó.
Li deien la Borda, perquè la dona del tio Tòfol, ja difunta,
en l’afany de tindre fills que li alegraren l’esterilitat, l’havia
treta d’una casa on acollien xiquets bords. En aquell hortet
havia arribat als dèsset anys, que en pareixien onze, si s’ha de
jutjar pel cos escagarransit que tenia, enlletgit encara més per
l’estretor d’uns muscles punxeguts que es corbaven cap a
fora, cosa que, damunt, li afonava el pit i li unflava l’esquena.
Era lletja, i angoixava les veïnes i companyes de mercat
amb una tosseta contínua i molesta, però totes la volien.
Quina criatura més treballadora! Hores abans d’eixir el sol
ja tremolava de fred a l’hort collint fraules o tallant flor; era
la primera que entrava a València per a omplir la parada que
tenia al mercat. En les nits que corresponia regar, agarrava
l’aixada i amb la falda arromangada ajudava el tio Tòfol a
obrir boqueres, per on entrava l’aigua roja de la séquia que la
terra assedegada i recremada engolia amb un glu-glu de
satisfacció, i els dies que hi havia remesa per a Madrid, corria
per l’hort com si no estiguera bé, saquejant els bancals,
portant a braçats els clavells i les roses perquè les
embaladores els col·locaren en cistelles.
Tot feia falta per a viure amb tan poca terra. Tocava
estar-ne sempre damunt i tractar-la com a una bèstia poc
inclinada a qui li fa falta la corretja per a tirar avant. Era una
31
parcel·la d’un jardí vast, en un altre temps dels frares, que la
desamortització revolucionària havia subdividit. La ciutat, en
eixamplar-se, amenaçava d’engolir-se l’hort amb el
desbordament de cases, i el tio Tòfol, tot i parlar malament
de la terra que feia, tremolava de pensar que la cobdícia
poguera temptar l’amo i la venguera com a solar.
Allí hi havia la seua sang; seixanta anys de faena. No hi
havia un tros de terra inactiva, i encara que l’hort era xicotet,
des del centre no es veien les tàpies, així era l’embolic
d’arbres i plantes: nisprers i magnoliers, bancals de clavells,
bosquets de rosers, passioneres i gesmilers enfilant-se; tot
coses útils que donaven diners i eren apreciades pels faves de
la ciutat.
El vell, insensible a les belleses de l’hort, només anhelava
la quantitat. Volia segar les flors a gavelles, com si fóra
herba; carregar carros sencers de fruita delicada; i eixe anhel
de vell avar i insaciable martiritzava la Borda, pobra, que no
descansava mai, i vençuda per la tos, sentia amenaces o rebia
com a advertiment brutal un terròs al muscle.
Les veïnes dels horts mitgers protestaven. Matava la xica;
cada vegada tossia més. Però el vell contestava sempre el
mateix i s’ha de treballar molt; l’amo no atenia raons per
Sant Joan i per Nadal, quan tocava pagar-li l’arrendament. Si
la xica tossia era per vici, ja que no li faltava la lliura de pa i el
raconet en la cassola d’arròs; algun dia, inclús, menjava cosa
bona: botifarra de ceba i sang, per exemple. Els diumenges la
deixava divertir-se, l’enviava a missa com una senyora, i
encara no feia un any que li va donar tres pessetes per a una
falda. A més, era son pare, i el tio Tòfol, com tots els
llauradors de raça llatina, entenia la paternitat com els antics
romans: amb dret de vida i mort sobre els fills, sentia carinyo
32
en la part més fonda de la seua voluntat, però el demostrava
arrunsant les celles i amb algun que un altre garrot.
La pobra Borda no es queixava. Ella també volia treballar
molt i que no els llevaren el tros de terra mai, i és que en les
sendes aquelles encara creia vore el faldellí apedaçat d’aquella
vella llauradora a qui deia mare quan en sentia la carícia de
les mans calloses.
Allí hi havia tot el que volia en el món: els arbres que la
van conéixer de menuda i les flors que, en el seu pensament
innocent, feien sorgir una vaga idea de maternitat. Eren les
seues filles, les úniques nines de la infància, i cada matí
experimentava la mateixa sorpresa en vore les flors noves
que sorgien dels capolls, les seguia pas a pas en el creiximent,
des que, tímides, estrenyien els pètals com si volgueren
retrocedir i ocultar-se, fins que, amb una audàcia sobtada,
esclataven com a bombes de colors i perfums.
L’hort entonava, per a ella, una simfonia interminable, en
la qual l’harmonia dels colors es confonia amb el rumor dels
arbres i el canturrutx monòton d’aquella séquia fangosa i
poblada de cullerots, que, oculta pel fullatge, sonava com un
riuet bucòlic.
En les hores de sol fort, mentres el vell descansava, anava
la Borda d’un costat a l’altre, mirant les belleses de la família,
mudada per a celebrar l’estació. Quina primavera més
bonica! Sens dubte, Déu canviava de lloc en les altures, i
s’acostava a la terra.
Les assutzenes de blanc ras s’alçaven amb un cert desmai,
com les senyoretes amb vestit de ball que la pobra Borda
havia admirat moltes vegades en les estampes; les camèlies
de color carnós feien pensar en tèbies nueses, en grans
33
senyores gitades indolentment, mostrant els misteris de la
seua pell de seda; les violetes coquetejaven ocultant-se entre
les fulles per a donar-se a conéixer amb el seu perfum; les
margarides destacaven com a botons d’or mat; els clavells,
com una allau revolucionària de capells rojos, cobrien els
bancals i assaltaven les sendes; dalt, les magnòlies
balancejaven el cor blanc com un encenser de marfil que
escampava encens més grat que el de les esglésies; i els
pensaments, donyets maliciosos, treien entre el fullatge les
gorres de vellut morat, i fent l’ullet amb les caretes barbudes,
pareixia que deien a la xica:
–Borda, Bordeta... ens torrem. Per l’amor de Déu! Una
miqueta d’aigua!
Ho deien, sí; ho sentia ella, no amb les orelles, sinó amb
els ulls, i encara que els ossos li feien mal de cansada, corria a
la séquia a omplir l’arruixadora i batejava aquells pillets, que
davall de la dutxa saludaven agraïts.
Les mans li tremolaven a sovintet en tallar la tija de les
flors. Si fóra per ella, allí es quedarien fins a marcir; però
havien de guanyar-se les garrofes omplint les cistelles que
s’enviaven a Madrid.
Envejava les flors en vore que se n’anaven. Madrid! Com
devia ser? Hi veia una ciutat fantàstica, amb palaus
sumptuosos com els dels contes, salons de porcellana
brillants amb espills que reflectien milanta llums, senyores
boniques que lluïen les flors; i era tan grossa la intensitat de
la imatge que creia haver-ho vist tot allò en un altre temps,
potser abans de nàixer.
En aquell Madrid vivia el senyoret, el fill dels amos, amb
qui havia jugat moltes vegades de xiqueta, i de qui va fugir
34
avergonyida l’estiu anterior, quan, fet un mosso arrogant, va
visitar l’hort. Records picants! Es feia roja de pensar en les
hores que passaven, de xiquets, assentats en un marge,
sentint ella la història de la Ventafocs, la xiqueta
menyspreada convertida de colp a repent en princesa
arrogant.
L’eterna quimera de totes les xiquetes abandonades venia
llavors a tocar-la al front amb les ales d’or. Veia parar un
carruatge superb a la porta de l’hort; una senyora bella la
cridava: «Filla meua, per fi et trobe!». Ni més ni manco que
en la llegenda. Després els vestits magnífics, un palau per
casa i, al final, com no hi han prínceps disponibles a tothora
per a casar-se, s’acontentava modestament de fer marit el
senyoret.
Qui sap? I com més esperances posava en l’avindre, la
realitat la despertava en forma de terrossada brutal, mentres
el vell deia amb veu aspra:
–Arre, que ja és hora.
I una altra vegada al solc, a turmentar la terra, que es
queixava cobrint-se de flors.
El sol calfava l’hort, i feia esclatar la crosta dels arbres; en
les matinades tèbies suava en treballar, com si fóra migdia, i a
pesar d’això, la Borda cada volta més prima i tossint més.
Pareixia que el color i la vida que li faltaven a la cara li’ls
arrabassaven les flors, a les quals besava amb una tristor
inexplicable.
Ningú va pensar d’avisar el metge. Per a què? Els metges
costen diners, i el tio Tòfol no hi creia. Els animals saben
més poc que les persones, i ho passen de categoria sense
metges ni farmàcies.
35
Un matí, al mercat, les companyes de la Borda mussitaven
mentres la miraven d’una manera compassiva. L’oïda fina de
malalta que tenia ho va sentir tot. Cauria quan caigueren les
fulles.
Eixes paraules van ser la seua obsessió. Morir... Bé, es
resignava! Pel pobre vell li sabia mal, ja no tindria ajuda. Però
com a mínim volia morir com sa mare, en plena primavera,
quan tot l’hort treia amb un somriure la rialla folla de colors;
no quan es despobla la terra, quan els arbres pareixen
graneres i les flors apagades d’hivern s’alcen tristes als
bancals.
En caure les fulles!... Avorria els arbres que tenien les
branques despullades com a esquelets de la primavera
d’hivern; en fugia com si l’ombra fóra malèfica, i adorava
una palmera que el segle anterior van plantar els frares,
gegant esvelt amb el cap coronat d’un sortidor de plomes
ondulants. Aquelles fulles no queien mai. Sospitava que tal
vegada era una favada, però l’afany que sentia per les coses
meravelloses la feia sentir esperances, i com qui vol curar-se
al peu d’una imatge miraculosa, la pobra Borda passava el
temps de descans al peu de la palmera, que la protegia amb
l’ombra de les branques punxoses.
Allí va passar l’estiu, veient com el sol, que no la calfava,
feia fumejar la terra, com si de les entranyes haguera de
sorgir un volcà; allí la van sorprendre els primers vents de la
primavera d’hivern, que rossegaven les fulles seques. Cada
vegada estava més prima, més trista, amb una finor de
percepció que sentia els sons més llunyans. Les palometes
blanques que li volaven pel cap apegaven les ales a la suor
freda del front, com si volgueren estirar-la, rossegant-la, a
altres mons on les flors naixen d’una manera espontània,
36
sense emportar-se en els colors i perfums una mica de la vida
de qui les cuida.
Les plogudes d’hivern ja no la van trobar. Van caure
sobre l’espinada enervada del vell, que estava, com sempre,
amb l’aixada a les mans i la vista al solc.
Complia el destí amb la indiferència i el valor d’un soldat
disciplinat de la misèria. Treballar, treballar molt, perquè no
faltara la cassola d’arròs i la paga a l’amo.
El tio Tòfol s’havia quedat a soles –la xica havia seguit a
sa mare– i l’única cosa que li restava era aquella terra traïdora
que xuplava les persones i se’l carregaria a ell també, coberta
sempre de flors, perfumada i fecunda, com si no hi haguera
bufat la mort. Ni tan sols havia marcit cap roser per a
acompanyar a la pobra Borda en el viatge.
Amb setanta anys havia de fer la faena de dos; cavava
amb més tenacitat que abans, sense alçar el cap, insensible a
la bellesa enganyosa que el rodejava, que sabia que era el
producte de la seua esclavitud, animat únicament pel desig
de vendre bé la bellesa de la natura, i segant les flors amb el
mateix entusiasme que si segara herba.
37
38
39
Colp doble
40
En obrir la porta de la barraca, Cento va trobar un paper
al forat del pany...
Era un anònim que destil·lava amenaces. Li demanaven
quaranta duros i havia de deixar-los a la nit al forn que tenia
davant de la barraca.
Els bandits tenien tota l’horta aterrida. Si algú es negava a
obeir les demandes que feien, els camps apareixien tallats
arran, les collites perdudes, i inclús podia despertar-se u a
mitjan nit sense temps per a pegar a fugir de davall del sostre
de palla que s’afonava entre flames i asfixiava amb un fum
nauseabund.
Gafarró, que era el mosso més ben plantat de l’horta de
Russafa, va jurar descobrir-los, i passava les nits acatxapat als
canyars, rodant per les sendes amb l’escopeta al braç; però
un matí el van trobar en una séquia amb el ventre foradat i el
cap desfet... i veges qui t’ha pegat.
Inclús als papers de València parlaven del que succeïa a
l’horta, on en fer-se de nit es tancaven les barraques i
regnava un pànic egoista, cada u buscava la seua salvació, i
oblidava el veí. I a tot això, el tio Batiste, alcalde d’aquell
districte de l’horta, amollava rellamps per la boca cada
vegada que les autoritats, que el respectaven com a potència
electoral, li’n parlaven, i asseguraven que ell i l’alguatzil, el
Cigró, eren prou per a posar fi a aquella calamitat.
A pesar d’això, Cento no pensava acudir a l’alcalde. Per a
què? No volia sentir fanfarronades i mentires debades.
La veritat era que li demanaven quaranta duros, i si no els
deixava al forn li cremarien la barraca, barraca que ja mirava
com un fill a qui estava a punt de perdre, amb les parets de
blancor enlluernadora, el sostre de palla negra amb creuetes
41
als extrems, les finestres blaves, la parra a la porta com a
gelosia verda, per la qual es filtrava el sol amb palpitacions
d’or viu; les moles de geranis i dompedros que adornaven la
casa, continguts per una tanca de canyes; i més cap allà de la
vella figuera, el forn, de fang i rajola, redó i aplatat com un
formiguer de l’Àfrica. Era tota la fortuna que tenia, el niu
que acollia el que més volia: la dona, els tres xiquets, el parell
de rossins vells, companys fidels en la batalla diària pel pa, i
la vaca blanca i rosada que anava cada matí pels carrers de la
ciutat despertant la gent amb un esquelleig trist i deixant-se
traure sis rals de les mamelles, unflades sempre.
Tant que havia hagut d’arrapar els quatre terrossos, que
des del besavi regava tota la família amb suor i sang, per a
ajuntar el grapat de duros que en una olla guardava colgats
davall del llit! Ara es deixaria arrancar quaranta duros! Ell era
un home pacífic; tota l’horta podia respondre per ell. Ni
pleits pel reg, ni visites a la taberna, ni escopeta per a fer-se
el valent. Treballar molt per a la seua Pepeta i els tres
mocosos era l’única afició que tenia, però ja que volien
robar-li, sabria defendre’s. Ah, redéu! En la calma d’home
catxotxes despertava la fúria dels mercaders àrabs, que es
deixen apallissar pel beduí, però que es tornen lleons quan
els toquen la hisenda. Com que s’acostava la nit i no tenia res
resolt, va anar a demanar consell al vell de la barraca del
costat, un vell carranc que només que servia per a segar
brossa a les sendes, però de qui es deia que de xicon n’havia
clavat més de dos a podrir terra.
El vell el va escoltar amb els ulls fixos en el cigarro gros
que enrotllava amb les mans tremoloses cobertes de caspa.
Feia bé de no amollar les garrofes. Que robaren a la carretera
com els hòmens, cara a cara, exposant la pell. Setanta anys
42
tenia, però podien vindre-li amb eixes cartetes. A vore: tenia
agalles per a defendre el que era seu?
La tranquil·litat ferma del vell contagiava a Cento, que se
sentia capaç de tot per a defendre el pa dels fills.
El vell, amb tanta solemnitat com si fóra una relíquia, va
traure de darrere de la porta la joia de la casa: una escopeta
de pistó que pareixia un trabuc, i en va acariciar la culata
arnada devotament.
La carregaria ell, que entenia més bé aquell amic. Les
mans tremoloses se li rejovenien. Allà va pólvora! Tot un
grapat. D’una corda d’espart treia els tacs. Ara una ració de
balins, cinc o sis; els perdigons grossos a granel, metralla
fina, i al final un tac ben colpejat. Si l’escopeta no rebentava
amb aquella indigestió de mort, era per misericòrdia de Déu.
Aquella nit, Cento va dir a la dona que esperava tanda per
a regar; tota la família el va creure i es va gitar enjorn.
En eixir i deixar ben tancada la barraca, va vore a la llum
de les estreles, davall de la figuera, el vellet fort ocupat a
posar el pistó a l’«amic».
Li volia donar a Cento l’última lliçó, perquè no errara el
colp. Apunta bé a la boca del forn i tin calma. Quan
s’inclinen per a buscar el «gat» dins del... Foc! Era tan senzill,
que podia fer-ho un xiquet.
Cento, per consell del mestre, es va acatxapar entre dos
moles de geranis a l’ombra de la barraca. L’escopeta, pesada,
descansava en la tanca de canyes i apuntava fixament a la
boca del forn. No podia fallar el tir. Serenitat, i pressionar el
gallet a temps. «Adéu, xicon!» A ell li agradaven molt eixes
batalles, però tenia néts, i, a més, eixos assumptes els arregla
millor u a soles.
43
El vell se’n va anar cautelosament, com a home
acostumat a rodar per l’horta, esperant un enemic en cada
senda.
Cento va creure que es quedava a soles en el món, que en
tota l’horta immensa, estremida per la brisa, no hi havien
més éssers vius que ell i els qui estaven a punt d’arribar. Tant
de bo que no vingueren! Sonava el canó de l’escopeta en
tremolar damunt la forqueta de canyes. No era fred, era por.
Què diria el vell si estiguera allí? Els peus tocaven la barraca,
i en pensar que darrere d’aquella paret de fang dormien
Pepeta i els menuts, sense altra defensa que els braços, i va
pensar també en qui els volien robar, i el pobre home es va
sentir altra volta fera.
Va vibrar l’espai, com si lluny, molt lluny, parlara des
d’allà dalt la veu d’un xantre. Era la campana del Micalet. Les
nou. Se sentia un carro rodant per un camí llunyà. Els gossos
lladraven, i transmetien la febra d’udols de corral en corral, i
el rac-rac de les granotes en la séquia veïna s’interrompia
amb els escabussons dels renocs i les rates que saltaven des
dels màrgens entre les canyes. Cento contava les hores que
sonaven al Micalet. Era l’única cosa que el feia eixir de la
somnolència i l’endormiscamenta en què el sumia la
immobilitat de l’espera. Les onze! Ja no vindran? Els hauria
tocat Déu en el cor?
Les granotes van callar de colp a repent. Per la senda
avançaven dos coses fosques que a Cento li van paréixer dos
gossos enormes. S’alçaren: eren hòmens que avançaven
encorbats, quasi de genolls.
–Ja estan ací –va murmurar alhora que les mandíbules li
tremolaren.
44
Els dos hòmens es giraven a totes bandes, com si
temeren una sorpresa. S’arrimaren al canyar i el registraren i
en acabant s’acostaren a la porta de la barraca, apegaren
l’orella al pany, i en eixes maniobres passaren un parell de
viatges vora Cento, sense que poguera conéixer-los. Anaven
coberts amb mantes, per davall de les quals apuntaven les
escopetes.
Això va augmentar el valor de Cento. Devien ser els
mateixos que van assassinar a Gafarró. Tocava matar per a
salvar la vida.
Ja anaven cap al forn. U es va inclinar, i en clavà les mans
a la boca i es col·locà davant de l’escopeta que l’apuntava.
Tret magnífic. Però, i l’altre que quedava lliure?
El pobre Cento va començar a sentir l’angoixa de la por, a
sentir una suor freda al front. Si en matava un, quedava
desarmat davant de l’altre. Si els deixava anar sense trobar
res, es venjarien i li cremarien la barraca.
Però el que estava a l’aguait es va cansar de la poca traça
del company i va anar a ajudar-lo a trobar els diners. Els dos
formaven una massa fosca que obstruïa la boca del forn. Era
l’ocasió. Ànim, Cento! Pressiona el gallet!
El tro va commoure tota l’horta, va despertar una
tempesta d’aücs i lladrucs. Cento va vore un ventall
d’espurnes, va sentir cremades a la cara, l’escopeta se li’n va
anar, i va agitar les mans per a convéncer-se que estaven
senceres. Segur que l’«amic» havia rebentat.
No va vore res al forn, devien haver pegat a fugir, i quan
ell estava a punt de pegar a fugir també, es va obrir la porta
de la barraca i va eixir Pepeta, en sinagües, amb un cresol.
45
L’havia despertada la trabucada i eixia impulsada per la por i
tement pel marit que era fora de casa.
La llum roja del cresol, amb moviments esglaiats, va
arribar fins a la boca del forn. Allí hi havien dos hòmens en
terra, un damunt de l’altre, creuats, confosos, formaven un
sol cos, com si un clau invisible els unira per la cintura i els
soldava amb sang.
No havia errat el tir. El colp de la vella escopeta havia
sigut doble.
I quan Cento i Pepeta, amb curiositat aterrida, van
il·luminar els cadàvers per a vore’ls les cares, van tirar arrere
amb exclamacions de sorpresa.
Eren el tio Batiste, l’alcalde, i l’alguatzil, el Cigró.
L’horta quedava sense autoritat, però tranquil·la.
46
47
En la mar
48
A les dos de la nit van tocar a la porta de la barraca.
–Toni! Toni!
I Toni va botar del llit. Era el compare, el company de
pesca, que l’avisava per a eixir a la mar.
Havia dormit poc aquella nit. A les onze encara xarrava
amb Rufina, la seua pobra muller, que es regirava inquieta al
llit parlant dels negocis. No podien anar més malament.
Quin estiu! L’anterior, les tonyines havien corregut la
Mediterrània en bancs interminables. El dia que se’n
pescaven més poques, se’n mataven dos-centes o tres-centes
arroves; els diners circulaven com una benedicció de Déu, i
els qui, com Toni, van tindre coneiximent i en van estalviar,
es van emancipar de la condició de simples mariners, i es van
comprar una barca per a pescar per compte propi.
El portet n’estava ple. Una verdadera flota l’ocupava cada
nit, sense espai quasi per a moure’s; però amb l’augment de
barques havia vingut la falta de pesca.
Les xàrcies només treien algues o peix menut; morralla de
la que es desfà en la paella. Les tonyines havien agarrat
enguany un altre camí, i ningú n’aconseguia traure una a la
barca.
Rufina estava aterrida per la situació. A casa no hi havien
diners; devien en el forn i en la botiga, i el so Tomàs, un
patró retirat, amo del poble per les jugades que feia, els
amenaçava contínuament si no pagaven alguna cosa dels
cinquanta duros amb interessos que els havia prestat per a
acabar aquella barca tan esvelta i tan velera que va consumir
tots els estalvis que tenien.
49
Toni, mentres es vestia, va despertar el fill, un grumet de
nou anys que l’acompanyava a pescar i feia la faena d’un
home.
–A vore si hui teniu més fortuna –va murmurar la dona
des del llit–. En la cuina trobareu el cabàs del recapte. Ahir ja
no volien fiar-me en la botiga. Ai, senyor, i quin ofici tan
roín!
–Calla, dona. Roïna està la mar, però Déu proveirà.
Justament ahir n’hi hagué uns quants que van vore una
tonyina que va solta; una vella, que es calcula que pesa més
de trenta arroves. Figura’t si l’agarrem!... Com a mínim
seixanta duros.
I el pescador va acabar d’arreglar-se pensant en aquell
peixot, un solitari que, separat de la resta, tornava, per la
força del costum, a les mateixes aigües que l’any anterior.
Tonet ja estava preparat per a moure, amb la gravetat i
satisfacció de qui es guanya el pa a l’edat en què uns altres
juguen: al muscle el cabàs del recapte i en una mà la banasta
dels ravells, el peix favorit de les tonyines, el millor esquer
per a atraure-les.
Pare i fill van eixir de la barraca i van seguir la platja fins a
arribar al moll dels pescadors. El compare els esperava a la
barca preparant la vela.
La flotilla es menejava en la foscor, agitant la palissada
d’arbres. Corrien les siluetes negres dels tripulants, trencava
el silenci l’escama dels pals en caure contra la coberta, el
xarroteig de les corrioles i les cordes, i les veles en desplegar-
se en la foscor com si foren llençols enormes.
El poble estenia fins a vora l’aigua els carrers rectes plens
de casetes blanques, on s’albergaven per una temporada els
50
estiuejants, totes eixes famílies vingudes de l’interior que
venien a trobar la mar. Prop del moll, una casota mostrava
les finestres com si foren forns encesos que traçaven rastres
de llum sòbria a les aigües inquietes.
Era el casino. Toni va pegar una mirada d’odi cap allí.
Com tranuitaven aquella gent! Devien estar jugant-se els
diners... Si hagueren de matinar per a guanyar-se les garrofes!
–Hissa, hissa, que n’hi ha molts davant!
El compare i Tonet van estirar les cordes i, lentament, va
remuntar la vela llatina, estremint-se en corbar-la el vent.
La barca es va rossegar primer mansament sobre la
superfície tranquil·la de la badia; després va onejar l’aigua i
va començar a cabotejar: ja estaven fora de puntes, a la mar
oberta.
Al davant, la foscor infinita, en la qual parpallejaven les
estreles, i per totes bandes, solcant la mar negra, barques i
més barques que s’allunyaven com si foren fantasmes
punxeguts solcant les ones.
El compare mirava l’horitzó.
–Toni, canvia el vent.
–Ja ho note.
–Tindrem mar grossa.
–Ho sé: però, cap a dins! Allunyem-nos de tots eixos que
agranen la mar.
I la barca, en comptes d’anar darrere de les altres, que
seguien la costa, va continuar amb la proa mar a dins.
51
El sol va eixir roig i retallat com una hòstia enorme,
traçava damunt la mar un angle de foc i les aigües bollien
com si reflectiren un incendi.
Toni empunyava el timó, el company, al costat de l’arbre i
el xicon, a la proa explorant la mar. De la popa i les bordes
penjaven cabelleres de fils que rossegaven els esquers dins de
l’aigua. De tant en tant, estiró i amunt un peix, que es
menejava i brillava com a estany animat. Però eren peces
menudes... no res.
I així van passar les hores: la barca sempre avant, gitada a
les ones i saltant-les fins a ensenyar la panxa roja. Feia calor,
i Tonet s’esmunyia per l’escotilla per a beure de la bóta
d’aigua estacada a l’estreta sentina.
A les deu havien perdut de vista la terra; únicament es
veien per la part de popa les veles llunyanes d’altres barques,
com si foren aletes de peixos blancs.
–Però Toni –va exclamar el compare–, és que vols que
arribem a Orà? Quan la pesca no vol presentar-se, té igual
ací que més cap a dins.
Toni girà, i la barca va començar a fer bordades, però
sense anar cara terra.
–Ara –va dir alegrement– peguem un mos... Compare,
porta el cabàs. Ja es presentarà la pesca quan vullga. Per a
cada u un manró ben gros i una ceba crua, picada a punyades
a la borda.
El vent bufava fort i la barca s’afonava rudament sobre
les ones de llarga i profunda ondulació.
–Pare! –va cridar Tonet des de la proa–, un peix gros,
molt gros! Una tonyina!
52
Van rodar per la popa les cebes i el pa, i els dos hòmens
aguaitaren a la borda.
Sí, era una tonyina, però enorme, ventruda, poderosa;
rossegava quasi a flor d’aigua el llom negre de vellut. Potser
la solitària de la qual tant parlaven els pescadors. Surava
poderosament, però amb una contracció lleugera de la forta
cua, passava d’un costat a un altre de la barca, i igual es
perdia de vista com reapareixia de seguida.
Toni va enrogir d’emoció, i de pressa va tirar a la mar
l’aparell amb un ham gros com un dit. L’aigua es va
enterbolir i la barca es va commoure, com si algú amb una
força colossal l’estirara parant-la i intentant fer-la sotsobrar.
La coberta es tentinejava com si fugira davall dels peus dels
tripulants, i l’arbre cruixia a impulsos de la vela unflada. Però
de colp a repent l’obstacle va cedir, i la barca, en pegar com
un salt, va tornar a mamprendre la marxa.
L’aparell, abans rígid i tirant, penjava fluix i desmaiat. El
van estirar i va eixir a la superfície l’ham, però trencat, partit
per la mitat, a pesar de com era de gros.
El compare va bellugar el cap tristament.
–Toni, eixe animal pot més que nosaltres. Que se’n vaja, i
donem gràcies que ha trencat l’ham. Una miqueta més i ens
afona.
–Deixar-lo anar? –va cridar el patró–. Això com és! Saps
quant val eixa peça? No està el temps per a escrúpols ni
pors.
A ell! A ell!
I fent virar la barca, va tornar a les mateixes aigües on
s’havia verificat la trobada.
53
Va posar un altre ham, un ganxo enorme, en el qual va
enfilar diversos ravells, i sense amollar el timó va agarrar una
gafa aguda. Mal colp li pegaria a aquella bèstia estúpida i
fornida si es posava a l’abast!
L’aparell penjava a la popa quasi recte. La barca va tornar
a estremir-se, però este viatge d’una manera terrible. La
tonyina estava ben agarrada i estirava el ganxo, ben sòlid, i
feia parar la barca, fent-la dansar follament damunt les ones.
L’aigua pareixia bollir; pujaven a la superfície bromera i
bambolles en remolí tèrbol, com si en la profunditat hi
haguera una lluita de gegants, i, de sobte, la barca, com
agarrada per una mà oculta, es va gitar, i l’aigua l’envaí fins a
la mitat de la coberta.
Aquell estiró va tombar els tripulants. Toni amollà el timó
i es va vore quasi en les ones, però, de sobte, va sonar un
cruixit i la barca va recobrar la posició normal. S’havia
trencat l’aparell, i en el mateix instant va aparéixer la tonyina
al costat de la borda, quasi a flor d’aigua, alçant bromeres
enormes amb la cua poderosa. Ah, lladre! Per fi es posava a
tir! I, rabiosament, com si es tractara d’un enemic
implacable, Toni li va pegar diversos colps amb la gafa,
afonant el ferro en aquella pell viscosa. Les aigües es van
tenyir de sang i l’animal es va afonar en un remolí roig.
Toni va respirar per fi. N’havien eixit d’una de ben
grossa! Tot va durar uns quants segons; ara bé, una miqueta
més i se n’haurien anat cap al fons.
Va mirar la coberta mullada i va vore el compare agarrat
al peu de l’arbre, pàl·lid, però amb una tranquil·litat
inalterable.
54
–Creia que ens ofegàvem, Toni. He engolit aigua i tot!
Maleït animal! Però bons colps que li has arreat. Ja voràs
com no tarda a surar.
–I el xicon?
Això ho va preguntar el pare amb inquietud, amb
sotsobre, com si temera la resposta.
No era a la coberta. Toni es va llançar per l’escotilla,
esperant trobar-lo en la sentina. Es va afonar en aigua fins al
genoll: la mar l’havia inundada. Però qui pensava en això? Va
buscar a palp en eixe espai reduït i fosc, sense trobar altra
cosa que la bóta d’aigua i els aparells de recanvi. Va tornar a
coberta enfollit.
–El xic! El xic!... El meu Tonet!
El compare va torçar el gest tristament. No van estar ells
pròxims a caure a l’aigua? Atabalat per algun colp, se’n devia
haver anat al fons com una bala. Però el company, encara
que va pensar tot això, no va dir res.
Lluny, en el lloc on la barca havia estat pròxima a
sotsobrar, surava un objecte negre a l’aigua.
–Allà!
I el pare es va tirar a l’aigua nadant vigorosament,
mentres el company amainava la vela.
Va nadar i va nadar, però les forces quasi el van
abandonar en convéncer-se que l’objecte era un rem, una
despulla de la barca.
Quan les ones l’alçaven, treia el cos fora per a vore més
lluny. Aigua per totes bandes. A la mar només es veia ell, la
barca que s’aproximava i una corba negra que acabava de
55
sorgir i que es contreia espantosament sobre una gran taca
de sang.
La tonyina havia mort... Ara li tenia igual! La vida del seu
fill únic, del seu Tonet, barata la d’aquella bèstia! Redéu!
Això era manera de guanyar-se el pa?
Va nadar més d’una hora, creient a cada fregament que el
cos del fill sorgiria davall les cames, imaginant-se que les
ombres de les ones eren el cadàver del xiquet que surava
entre dos aigües.
Allí s’hauria quedat, allí hauria mort amb el fill. El
compare el va haver de pescar i de ficar a la barca com un
xiquet rebel.
–Què fem, Toni?
Ell no va contestar.
–No t’ho agarres aixina, home. Són coses de la vida. El
xicon ha mort on moriren tots els nostres parents, on
morirem nosaltres. Tot és qüestió de més prompte o més
tard... Però ara, a la faena; a pensar que som uns pobres.
I preparant dos nucs corredissos van capturar el cos de la
tonyina i la van portar a remolc de la barca, tenyint de sang
la bromera del solc.
El vent els afavoria; però la barca estava inundada,
navegava malament, i els dos hòmens, mariners primer de
tot, van oblidar la catàstrofe, i amb les sàssoles a la mà es van
encorbar dins de la sentina, per a abocar cullerades d’aigua a
la mar.
Així van passar les hores. Aquella faena ruda embrutia a
Toni, no el deixava pensar; però dels ulls li rodaven llàgrimes
56
i més llàgrimes, les quals, barrejant-se amb l’aigua de la
sentina, queien a la mar sobre la tomba del fill.
La barca navegava amb rapidesa creixent, sentint que se li
buidaven les entranyes. El portet era a la vista, amb les
masses de casetes blanques daurades pel sol de la vesprada.
La vista de terra va despertar en Toni el dolor i l’espant
adormits.
–Què dirà la meua dona? Quina en dirà la meua Rufina? –
gemecava l’infeliç.
I tremolava com tots els hòmens enèrgics i audaços, que a
casa són esclaus de la família.
Sobre la mar s’esmunyia com una carícia el ritme de
valsos alegres. El vent de terra saludava a la barca amb
melodies vives i alegres. Era la música que tocava al passeig,
davant del casino. Per davall de les palmeres xates desfilaven,
com els grans d’un rosari de colors, els para-sols de seda, els
capellets de palla, els vestits clars i vistosos de tota la gent
d’estiueig.
Els xiquets, vestits de blanc i rosa, botaven i corrien
darrere dels joguets, o formaven rogles alegres que giraven
com si foren rodes de colors.
Al moll s’amuntonaven els de l’ofici: la vista que tenien,
acostumada a les immensitats de la mar, havia reconegut qui
remolcava la barca. Però Toni només mirava, a l’extrem de
l’escullera, una dona alta, sòbria i negrenca, dreta dalt d’un
penyal, amb les faldes que arremolina el vent.
Van arribar al moll. Quina ovació! Tots volien vore de
prop l’animal enorme.
57
Els pescadors, des dels bots, llançaven mirades envejoses;
els pillastres, nuets, de color de rajola, es tiraven a l’aigua per
a tocar-li la coa, enorme.
Rufina es va obrir pas entre la gent, i arribà fins a on hi
havia el marit, qui amb el cap catxo i una expressió estúpida
sentia les felicitacions dels amics.
–I el xicon? Per a on para el xicon?
El pobre home encara va acatxar més el cap. El va afonar
entre els muscles, com si volguera fer-lo desaparéixer, per a
no sentir, per a no vore res.
–Però, per a on para Tonet?
I Rufina, amb els ulls ardents, com si estiguera a punt de
devorar el marit, l’agarrava de la pitrera i el sacsava de
manera ruda. Però no va tardar a soltar-lo, i alçant els braços
esclatà en un alarit espantós.
–Ai, senyor! Ha mort! El meu Tonet s’ha ofegat! A la
mar!
–Sí, dona –va dir el marit lentament amb poca traça,
balbotejant i com si l’ofegaren les llàgrimes–, som molt
desgraciats. Ha mort; para per allà on hi ha el pare de mon
pare; on aniré a parar jo qualsevol dia. De la mar mengem i
la mar ha d’engolir-nos... Quin remei! No tots naixen per a
bisbes.
Però la dona no el sentia. Estava en terra, agitada per una
crisi nerviosa, i es rebolcava pegant puntades, mostrant les
nueses d’animal de treball flaques i torrades, mentres
s’estirava les grenyes i s’arrapava la cara.
–El meu fill! El meu Tonet!
58
Les veïnes del barri dels pescadors hi van acudir. Bé
sabien el que era allò: quasi totes havien passat per tràngols
iguals. La van alçar, la sostingueren amb els seus poderosos
braços, i van mamprendre el camí cap a casa.
Uns pescadors van donar un got de vi a Toni, que no
parava de plorar. I, mentrimentres, el compare, dominat per
l’egoisme brutal de la vida, regatejava bravament amb els
compradors de peix que volien adquirir la peça.
Acabava la vesprada. Les aigües, onejant suaument,
agarraven reflexos d’or.
A intervals sonava cada vegada més lluny el crit
desesperat d’aquella pobra dona, desgrenyada i folla, que les
amigues espentejaven a casa.
–Tonet! Fill meu!
I davall les palmeres seguien desfilant els vestits vistosos,
les cares felices i somrients, tot un món que no havia sentit
passar la desgràcia pel costat, que no havia fet una mirada
sobre el drama de la misèria; i el vals elegant, rítmic i
voluptuós, himne de l’alegre follia, solcava harmoniós sobre
les aigües, acariciava amb la seua bufada l’eterna bellesa de la
mar.
59
60
61
Home a l’aigua!
62
En arribar la nit va eixir de Torrevella el llaüt San Rafael,
amb carregament de sal cap a Gibraltar.
La sentina n’anava plena de gom a gom, i a la coberta
s’amuntonaven els sacs, formant una muntanya entorn del
pal major. Per a passar de proa a popa, els tripulants anaven
per les bordes, s’havien de sostindre amb un equilibri
perillós.
La nit era bona; nit d’estiu, amb estreles a granel i un airet
fresc una miqueta irregular, que igual unflava la gran vela
llatina, fins a fer gemecar l’arbre, que parava de bufar, fent
caure desmaiada la lona immensa amb un aleteig escamós.
La tripulació, cinc hòmens i un xicon, va sopar després de la
maniobra d’eixida, i una vegada escurat el calder fumejant,
en el qual afonaven el manró de pa amb fraternitat marinera
des del patró fins al grumet, van desaparéixer per l’escotilla
tots els lliures de servici, per a reposar en un matalaf ben
dur, amb els ventres unflats de vi i suc de meló d’Alger.
Va quedar al timó el tio Chispas, un tauró desdentat, que
va acollir amb grunyits d’impaciència les darreres indicacions
del patró, i al costat d’ell el seu protegit, Juanito, un novençà
que feia el primer viatge en el San Rafael; li estava molt agraït
al vell, ja que gràcies a ell havia entrat en la tripulació, i podia
matar així la fam que tenia, que no era poca.
El miserable llaüt li pareixia al xicon una nau almirall, un
buc encantat navegant per la mar de l’abundància. El sopar
d’aquella nit era el primer sopar seriós que havia fet en la
vida.
Havia arribat als dènou anys famolenc i quasi nuet com
un salvatge, dormint en la barraca tota torta on gemecava i
resava l’àvia, immòbil pel reuma; de dia ajudava a botar les
63
barques, descarregava cistelles de peix, o anava de paràsit a
les llanxes que perseguien la tonyina i la sardina, per a portar
a casa un grapat de pesca menuda. Però ara, gràcies al tio
Chispas, que el respectava en haver conegut a son pare, era
tot un mariner, estava en camí de ser alguna cosa, podia amb
tot dret estacar el braç en el calder, i fins i tot portava
sabates, les primeres de sa vida, unes peces superbes capaces
de navegar com una fragata, que el sumien en èxtasi
d’adoració. I encara diuen que si la mar! Vinga, home: l’ofici
més bo del món!
El tio Chispas, sense apartar la vista de la proa ni les mans
del timó, s’acatxava per a sondejar la foscor entre la vela i el
muntó de sacs, l’escoltava amb somriure aspre.
–Sí, no has triat mal ofici. Però té coses roïns. Les voràs...
quan tingues els meus anys... Però el teu lloc ara no és ací;
vés a proa, i avisa si veus alguna barca per davant.
Juanito va córrer per la borda amb la tranquil·litat segura
d’un pillastre de platja.
–A espai, xicon, a espai!
Però ell ja estava a la proa, es va assentar al costat del
botaló i vigilava la superfície negra de la mar, en el fons de la
qual es reflectien com a fils de llum serpentejants les estreles
inquietes.
El llaüt, panxut i pesat, queia després de cada ona amb un
solemne xap! que feia saltar les gotes fins a la cara del xicon;
dos fulles de bromera fosforescents esvaraven pels dos
costats de la proa, i la vela unflada, amb el vèrtex perdut en
la foscor, pareixia que arrapava la volta del cel.
64
Quin rei ni quin almirall estava millor que el serviola del
San Rafael? Brrru! L’estómac ple el saludava amb rots de
satisfacció. Quina vida més bonica!
–Tio... un cigarret!
–Vine a agarrar-lo.
El xicon va córrer per la borda del costat contrari al vent.
Era un moment de calma, i la vela es rissava amb
palpitacions fortes, pròxima a caure desmaiada al llarg de
l’arbre; però va vindre una ràfega, i la barca es va inclinar
amb un moviment ràpid. Per a mantindre l’equilibri, es va
agarrar a la vora de la vela, i en el mateix instant la vela es va
unflar com si anara a esclatar, i llançà el llaüt en una carrera
veloç i espentejà amb força tan irresistible tot el cos del
xicon, que el va disparar com una catapulta.
En el soroll de les aigües en engolir-se’l va creure sentir
un crit, paraules una miqueta confuses; tal vegada el vell
timoner que cridava: «Home a l’aigua!».
Va baixar molt, molt!, atabalat pel colp, per la caiguda
inesperada; però abans d’adonar-se’n, es va vore altra vegada
a la superfície de la mar, bracejant, absorbint amb fúria el
vent fresc... I la barca? Ja no la va vore. La mar estava
fosquíssima, més fosca que vista des de la coberta del llaüt.
Va creure distingir una taca blanca, un fantasma que
surava al lluny damunt les ones, i va nadar cap allí. Però de
sobte ja no la va vore allí, sinó en lloc oposat, i va canviar de
direcció, desorientat, nadant amb força, però sense saber a
on anava.
Les sabates pesaven com si foren de plom. Maleïdes! La
primera vegada que en gastava!... La gorra li martiritzava el
65
pols; els pantalons l’estiraven com si arribaren fins al fons de
la mar i anaren agranant les algues.
–Calma, Juanito, calma.
I va llançar la gorra, i va lamentar no poder fer el mateix
amb les sabates.
Tenia confiança. Nadava molt: se sentia amb aguant per a
un parell d’hores. Els de la barca girarien per a pescar-lo; un
arremulló i res més... Però no és així com moren els
hòmens? En un temporal, com havien mort son pare i el
pare de son pare; però en una nit tan bella i amb bona mar,
morir espentejat per una vela era una mort ridícula.
I nadava i nadava, sempre creient vore aquell fantasma
indecís que canviava de lloc, esperant que de la foscor
sorgira el San Rafael anant a buscar-lo.
–Ah, els de la barca!... Tio!... Patró!
Però cridar el fatigava, i dos o tres vegades les ones li van
tapar la boca. Maleïdes! Des de la barca pareixien
insignificants, però enmig de la mar, afonat fins al coll i
obligat a un manoteig continu per a sostindre’s, l’asfixiaven,
el colpejaven amb la seua sorda ondulació, obrien davant
d’ell rases profundes i movibles, que es tancaven de seguida
com per a engolir-lo.
Seguia creient, però amb certa inquietud, en les dos hores
d’aguant. Sí, en feia compte. Dos hores i més nadava, a la
seua platja, sense cansar-se. Però era en les hores de sol, en
aquella mar de cristall blau, veient allà baix, a través d’una
transparència fantàstica, les roques grogues, amb les herbes
punxegudes com si foren rams de coral verd, les petxines de
color rosa, les estreles de nacre, les flors lluminoses de pètals
carnosos estremint-se en ser fregats pel ventre de plata dels
66
peixos; i ara estava en una mar de tinta, perdut en la foscor,
angoixat per la roba, tenint als peus qui sap quantes naus
destrossades, quants cadàvers descarnats pels peixos
ferotges. I s’estremia al contacte dels pantalons mullats, en
creure sentir el fregament d’unes dents agudes.
Cansat, defallit, es va tirar d’esquena, deixant-se portar
per les ones. El sabor del sopar li pujava a la boca. Maleït
menjar, i quant que costa de guanyar! Acabaria morint allí de
manera ridícula... Però l’instint de conservació el va fer
incorporar-se.
Tal vegada el buscaven, i estant estirat passarien prop d’ell
sense vore’l. Una altra vegada a nadar, amb l’ànsia de la
desesperació, incorporant-se en la cresta de les ones per a
vore més lluny, cap ací cap allà, agitant-se sempre en un
mateix cercle.
L’abandonaven, com si fóra un drap caigut de la barca.
Redéu! Així s’oblida un home? Però no; tal vegada el
buscaven en aquell moment. Una nau corre molt: per
ràpidament que hagueren pujat a coberta i hagueren arriat
vela, ja devien parar a més d’una milla.
I acariciant eixa il·lusió, s’afonava dolçament, com si
l’estiraren de les sabates, pesades. Va sentir en la boca
l’amargor salnitrosa, se li van encegar els ulls, les aigües es
van tancar sobre el seu cap rapat; però entre dos ones es va
formar un xicotet remolí, van apuntar unes mans crispades i
va tornar a eixir.
Els braços se li adormien; el cap s’inclinava sobre el pit,
com vençut pel somni. El cel li va paréixer canviat: les
estreles eren roges, com esguitades de sang. Ja no li feia por
la mar; sentia el desig d’abandonar-se a l’aigua, de descansar.
67
S’enrecordava de l’àvia, que a aquelles hores devia pensar
en ell. I va voler resar com mil vegades l’havia sentida a la
pobra.
«Pare nostre que estàs...», resava mentalment; però sense
adonar-se’n, la llengua se li va moure, i va dir amb una veu
tan ronca que li va semblar d’un altre:
–Porcs! Lladres! M’abandonen!
S’afonava altra vegada: va desaparéixer pugnant debades
per sostindre’s. Algú l’estirava de les sabates... Va bussejar en
la foscor, engolint aigua, inert, sense forces, però sense saber
com, va tornar altra vegada a la superfície.
Ara les estreles eren negres, més negres que el cel,
destacaven com si foren gotes de tinta.
Ja està. Esta vegada se n’anava al fons de deveres: el cos
era de plom. I va baixar en línia recta, rossegat per les
sabates noves, i en la caiguda a l’abisme de les naus
desballestades i els esquelets devorats, el cervell, cada vegada
més embolicat en denses boirines, repetia:
–Pare nostre... Pare nostre... Lladres! Bergants! M’han
abandonat!
68
69
Llops de mar
70
Retirat dels negocis, després de quaranta anys de
navegació amb tota classe de riscos i aventures, el capità
Llobet era el veí més important del Cabanyal, una població
de cases blanques d’un pis, de carrers amples, rectes i ardents
de sol, semblant a una xicoteta ciutat americana.
La gent de València que estiuejava allí mirava amb
curiositat el vell llop de mar, assentat en una gran cadira de
repòs davall del tendal de lona llistada que li feia ombra a la
porta de sa casa. Quaranta anys passats a la intempèrie a la
coberta d’un buc, patint la pluja i els arruixons de l’onatge, li
havien infiltrat la humitat fins als ossos, i esclau del reuma,
passava la major part dels dies immòbil a la cadira, esclatant
en gemecs i renecs cada volta que s’alçava. Alt, musculós,
amb el ventre unflat i caigut damunt de les cames, la cara
morena del sol i ben afaitada, el capità pareixia un capellà de
vacacions, tranquil i bonàs a la porta de casa. Els ulls grisos,
de mirada fixa i imperativa, ulls d’home acostumat a manar,
eren l’única cosa que justificava la fama del capità Llobet, la
llegenda ombrívola que surava entorn del seu nom.
Havia passat la vida en lluita contínua amb la marina reial
anglesa, burlant la persecució dels creuers amb el seu famós
bergantí ple de carn negra, que transportava de la costa de
Guinea a les Antilles. Audaç i d’una fredor inalterable, els
mariners no el van vore oscil·lar mai.
Se’n deien coses horripilants. Carregaments sencers tirats
a l’aigua per a lliurar-se del creuer que l’acaçava; els taurons
de l’Atlàntic acudint a núvols de milions, fent bollir les ones
amb el seu coeteig fúnebre, cobrint la mar de taques de sang,
repartint-se a dentades els esclaus, els quals agitaven amb
desesperació els braços fora de l’aigua; revoltes de tripulació
contingudes per ell a soles a tirs i destralades; raptes de
71
còlera cega, en els quals corria per coberta com una fera; fins
i tot es parlava d’una dona que l’acompanyava en els viatges
a qui va tirar des del pont a la mar, iracund després d’una
disputa per zels. I junt amb això, les eixides inesperades de
generositat; socors a mans plenes a les famílies dels mariners.
En un arravatament de còlera era capaç de matar un dels
seus, però si algú queia a l’aigua, es tirava per a salvar-lo,
sense por de la mar ni de les bèsties voraces que hi viuen.
Enfollia de furor si els compradors de negres l’enganyaven
per unes quantes monedes, i en la mateixa nit gastava tres o
quatre mil duros celebrant una d’aquelles orgies que l’havien
fet famós a l’Havana. «Pega primer que parla», en deien els
mariners; i recordaven que, en alta mar, sospitant que el seu
segon conspirava contra ell, li va desfer el crani d’un tret. A
part d’açò, un home divertidíssim, a pesar de la cara fosca i la
mirada dura que tenia. A la platja del Cabanyal, la gent,
reunida a l’ombra de les barques, reia recordant les bromes
que feia. Una vegada va fer un convit a bord al reiet africà
que li venia els esclaus, i en vore borratxos sa majestat i els
cortesans, va fer com el negrer de Merimée: va desplegar
veles i els va vendre com a esclaus. Una altra vegada, en
vore’s perseguit per un creuer britànic, va desfigurar el buc
en una sola nit, el va pintar d’un altre color i en va canviar
l’arboradura. Els capitans anglesos tenien moltes dades per a
conéixer el buc de l’audaç negrer, però com si no en
tingueren cap. El capità Llobet, com deien a la platja, era un
gitano de mar i tractava el barco com a un burro de fira,
fent-lo patir transformacions meravelloses.
Cruel i generós, pròdig de la sang pròpia i de la d’altri, dur
per al negoci i malbaratador per al plaer, els negociants de
Cuba li deien el Capità Magnífic, i així seguien anomenant-lo
72
els pocs mariners de la seua antiga tripulació que encara
rossegaven per la platja les cames reumàtiques, vinga tossir i
encorbant el pit.
Quasi arruïnat per empreses comercials, en retirar-se del
tràfic s’havia estacat a sa casa, al Cabanyal, a vore passar la
vida davant la porta, sense altra distracció que renegar com
un condemnat quan el reuma li feia quedar-se quiet a la
cadira. Per una admiració respectuosa venien a assentar-se a
la vorera uns quants dels vells que en un altre temps havien
rebut, d’ell, ordes i junts parlaven amb certa melancolia del
«carrer gran», com el capità es referia a l’Atlàntic, i contaven
els viatges que havien passat d’una vora a l’altra, d’Àfrica a
Amèrica, vencent temporals i desfent-se dels polissons de la
mar. A l’estiu, els dies que no tenia molt de mal i les cames
estaven fortes, baixaven a la platja, i el capità, enfervorit a la
vista de la mar, esplaiava els seus dos odis. Odiava
Anglaterra en haver sentit xiular més d’un viatge les bales
dels seus canons. Odiava la navegació a vapor com un
sacrilegi marítim. Aquells plomalls de fum que passaven per
l’horitzó eren els funerals de la marina. Ja no hi havien a
l’aigua hòmens d’ofici; ara la mar era dels fogoners.
En els dies tempestuosos de l’hivern, sempre el veien a la
platja amb el nas palpitant, olorant la tempesta, com si
encara estiguera a coberta preparant-se a resistir el temps.
Un matí plujós va vore córrer la gent cap a la mar, i allà
va anar ell, contestant amb grunyits a la família, que li parlava
del reuma. Entre les barques negres encallades vora mar
destacaven damunt la mar, lívida i coberta de bromera, els
grups de bruses blaves, les faldes ondulants pel vendaval,
amb què es protegien les dones de la pluja. Lluny, en la boira
que tancava l’horitzó, corrien com a ovelles espantades les
73
barques pescadores, amb la vela quasi arreplegada i negrenca
per l’aigua, en una lluita de salts terribles, ensenyant la quilla
en cada cabriola, abans de doblar la punta del port,
amuntonament de penyals rojos envernissats per les ones,
entre els quals bollia una bromera groguenca, bilis de la mar
irritada.
Una barca desarborada anava com una pilota d’una ona a
altra cap a la punta sinistra. La gent cridava en la platja en
vore els tripulants estesos a la coberta, desmaiats per la
proximitat de la mort. Es parlava d’anar fins a la barca, de
tirar un cap, de portar-la a la platja, però els més audaços, en
vore les ones que es desplomaven, omplint l’espai de pols
d’aigua, callaven, atemorits. La barca que isquera pegaria un
volantí abans de moure un rem.
–A vore: gent que em seguisca! Hem de salvar eixos
pobres.
Era la veu ruda i imperiosa del capità Llobet. S’alçava
sobre les cames pegades, la mirada brillant i fera, les mans
tremoloses per la còlera que li infonia el perill. Les dones el
miraven sorpreses; els hòmens retrocedien, formant rogle al
voltant d’ell, i ell va començar a renegar, agitant les mans
com si anara a pegar-se amb tota la gent. L’enfurí el silenci,
com si estiguera davant d’una tripulació insubordinada.
–¿Desde cuándo el capitán Llobet no encuentra en el
pueblo hombres que le sigan en el mar?
Ho va dir rugint, com un tirà que es veu desobeït, com un
déu que contempla la fugida dels fidels. I en castellà, cosa
que era senyal de còlera cega.
–Present, capità! –van cridar alhora unes quantes veus
tremoloses.
74
I obrint-se pas, van aparéixer cinc vells al mig del rogle,
cinc esquelets rosegats per la mar i les tempestes, antics
mariners del capità Llobet, rossegats per la subordinació i
l’afecte que crea el perill afrontat en comú. Van avançar uns
rossegant els peus, uns altres pegant botets de pardalet, algun
amb els ulls molt oberts, mostrant en les pupil·les la vaguetat
de la ceguesa senil, tots tremolosos de fred, amb el cos forrat
de baieta groga i la gorra calada sobre dobles mocadors als
pols. Era la vella guàrdia corrent a morir al costat de l’ídol.
Dels grups eixien dones i xiquets, que es tiraven damunt
d’ells per a parar-los.
–Iaio! –cridaven els néts.
–Pare! –gemecaven les xicones.
I els vells, animosos, alçant-se com els rossins moribunds
en sentir el clarí de les batalles, repel·lien els braços que es
nugaven als colls i les cames, i cridaven contestant a la veu
del cap:
–Present, capità!
Els llops de mar, amb l’ídol al davant, es van obrir pas per
a tirar a l’aigua una de les barques. Rojos, congestionats per
l’esforç, amb el coll unflat per la ràbia, només van aconseguir
moure la barca i que es menejara uns quants passos. Irritats
contra la vellesa, van fer un nou esforç, però la munió
protestava contra la seua follia i els va caure damunt, i els
vells desaparegueren arrabassats per les famílies.
–¡Dejadme, cobardes! ¡Al que me toque lo mato! –rugia el
capità Llobet.
Però per primera vegada, aquell poble, que l’adorava, li va
posar la mà. El van subjectar com si no estiguera bé, sords a
75
les seues súpliques, indiferents a les malediccions que
amollava.
La barca, abandonada de tot auxili, corria a la mort vinga
el tomb damunt les ones. Ja estava pròxima als penyals, ja
estava a punt d’estampar-se entre remolins de bromera, i
aquell home que tant havia menyspreat la vida del semblant,
que havia nodrit els taurons amb tribus senceres i que
portava un nom aterridor com una llegenda lúgubre, estava
furiós, subjectat per cent mans, blasfemant perquè no el
deixaven arriscar l’existència per a socórrer uns desconeguts;
fins que, esgotades les forces, va acabar plorant com un
xiquet.
76
77
Un funcionari
78
Gitat de sobines a la màrfega i seguint amb una mirada
vaga els clevills del sostre, el periodista Juan Yáñez, únic
hoste de la «sala de polítics», pensava que havia entrat aquella
nit en el tercer mes de tancament.
Les nou... La corneta havia llançat al pati les notes
allargades del toc de silenci, pels corredors sonaven amb
igualtat monòtona els passos dels vigilants i de les quadres
tancades, plenes de carn humana, eixia una remor
compassada, pareguda al bufit d’una forja llunyana o a la
respiració d’un gegant adormit; pareixia impossible que en
aquell vell convent, tan silenciós, la ruïna del qual resultava
més visible a la crua llum del gas, dormiren mil hòmens.
El pobre Yáñez, obligat a gitar-se a les nou, amb una llum
perpètua davant dels ulls i sumit en un silenci angoixós que
feia creure en la possibilitat del món mort, pensava en com
de durament liquidava els comptes amb les institucions.
Maleït article! Cada línia costaria una setmana de tancament;
cada paraula, un dia.
I en recordar que aquella nit començava la temporada
d’òpera amb Lohengrin, la seua òpera predilecta, veia les
llonges carregades de muscles nuets i bescolls adorables,
entre espurneig de pedreria, reflexos de sedes i oneig airós de
plomes caragolades.
–Les nou... Ara deu haver eixit el cigne, i el fill de Parsifal
farà les primeres notes entre la mussitació d’expectació del
públic... I jo ací! Redéu! No tinc mala òpera...
Sí. No era roïna. Del calabós de baix, com si
provingueren d’un subterrani, arribaven els sorolls amb què
delatava la seua existència un bèstia de la muntanya, a qui
estaven a punt d’executar d’un moment a altre per una tira
79
d’assassinats. Era un xocar de cadenes que pareixia el soroll
d’un muntó de claus i claus velles, i de tant en tant una veu
dèbil repetia «Pa... re nostre que es... tàs en el cel..., San... ta
Maria...», amb l’expressió tímida i suplicant del xiquet que
s’adorm al braç de sa mare. Sempre repetint la monòtona
cançoneta, sense que pogueren fer-lo callar! Segons l’opinió
dels altres, volia amb això fer-se el foll per a salvar el coll.
Pot ser que catorze mesos d’aïllament en un calabós,
esperant a tothora la mort, s’hagueren carregat el poc trellat
que tenia de fera instintiva.
Maleïa Yáñez la injustícia dels hòmens, que per unes
quantes quartilles plenes de garramanxos en un moment de
mal humor l’obligaven a adormir-se cada nit amb el deliri
d’un condemnat a mort, quan va sentir veus fortes i passos
precipitats en el mateix pis on hi havia el seu departament.
–No, no dormiré ací! –cridava una veu trèmula–. Que sóc
un criminal? Sóc un funcionari de Gràcia i Justícia igual que
vosaltres... i amb trenta anys de servicis. Que pregunten per
Nicomedes: tot el món em coneix; fins i tot els periòdics han
parlat de mi. I després d’allotjar-me en la presó, encara volen
fer-me dormir en una andana que ni per als presos servix?
Moltes gràcies. Per a això em fan vindre?... Estic malalt, i no
dorm ací. Que em porten un metge, necessite un metge...
I el periodista, a pesar de la situació, es reia alegrement
per l’entonació efeminada i ridícula amb què el dels trenta
anys de servicis demanava el metge.
Es va repetir el murmuri de veus: discutien com si
formaren Consell, es van sentir passes, cada vegada més
prop, es va obrir la porta de la «sala de polítics» i aguaità una
gorra amb galó d’or.
80
–Senyor –va dir l’empleat amb certa curtor–, esta nit
tindreu companyia... Dispenseu, no és culpa meua; la
necessitat... En fi, demà el cap ja disposarà una altra cosa.
Passeu..., «senyor».
I el «senyor» –així, amb entonació irònica– va travessar la
porta, seguida de dos presos: un amb una maleta i un bolic
de mantes i bastons i l’altre amb un sac la lona del qual
marcava les arestes d’una caixa ampla i de poca altura.
–Bona nit, cavaller.
Saludava amb humilitat, amb aquella veu trèmula que
havia fet riure a Yáñez, i en llevar-se el capell, va descobrir
un cap xicotet i cabells blancs ben rapats. Era un home de
cinquanta llargs, obés, rogencós; la capa pareixia que li queia
dels muscles, i un mall de penjolls amb una cadena d’or ben
grossa li repicava damunt del ventre al menor moviment. Els
ulls, xicotets, tenien els reflexos blavosos de l’acer, i la boca
apareixia oprimida per un bigotet corb i caigut com dos
signes d’interrogació.
–Dispenseu –va dir mentres s’assentava–. El destorbaré,
però no és per culpa meua. He arribat en el tren d’esta nit, i
em trobe que em donen com a dormitori una andana plena
de rates. Quin viatge!
–Sou pres?
–Ara mateix, sí –va dir somrient–, però no el destorbaré
molt amb la meua presència.
I el burgés panxut es mostrava obsequiós, humil, com si
demanara perdó per haver-li usurpat el lloc en la presó.
Yáñez el mirava fixament: tanta timidesa el sorprenia. Qui
devia ser aquell subjecte? I per la seua imaginació dansaven
81
idees soltes mig esbossades, que pareixia que es buscaven i
s’acaçaven per a completar un pensament.
De sobte, en sonar al lluny altra vegada el gemecós
parenostre de la fera tancada, el periodista es va alçar
nerviosament, com si acabara d’atrapar la idea fugitiva, i fixà
la vista en aquell sac que hi havia als peus del nouvingut.
–Què porteu ací?... És la caixa de «les ferramentes»?
L’home paregué que dubtava, però per fi va imposar
l’enèrgica expressió interrogativa, i va inclinar el cap
afirmativament. Després, el silenci es va fer llarg i penós.
Uns presos col·locaven el llit d’aquell home en un racó de la
sala. Yáñez contemplava fixament el company d’albergatge,
que estava amb el cap catxo, com fugint-li de les mirades.
Quan el llit va quedar fet i els presos es van retirar,
l’empleat va tancar la porta amb el forrellat exterior i va
continuar el silenci penós. Per fi, aquell subjecte va fer un
esforç i va parlar:
–Vos donaré una mala nit, però no és culpa meua; «ells»
m’han portat ací. Jo m’hi resistia, sabent que sou una
persona decent que sentirà la meua presència com el pitjor
que li haja pogut ocórrer en esta casa.
El jove es va sentir desarmat per tanta humilitat.
–No senyor, estic acostumat a tot –va dir amb ironia–. Es
fan en esta casa amistats tan bones, que una més té igual! A
més, no pareixeu mala persona.
I el periodista, que encara no s’havia desempallegat de les
primeres lectures romàntiques, trobava molt original aquella
entrevista i inclús sentia certa satisfacció.
82
–Visc a Barcelona –va continuar el vell–, però el meu
company d’este districte va morir fa poc de la darrera
borratxera, i, ahir, en presentar-me a l’audiència, em va dir
un alguatzil: «Nicomedes...», perquè jo sóc Nicomedes
Terruño. No heu sentit parlar de mi?... És estrany; la premsa
ha publicat moltes vegades el meu nom. «Nicomedes, d’orde
del senyor president, que agarres el tren de la nit.» Vinc amb
el propòsit de ficar-me en una fonda fins al dia de la faena, i
des de l’estació em porten ací per no sé quines pors i
precaucions; i per a escarni més gros, em volen allotjar amb
les rates. Heu vist? És manera de tractar els funcionaris de
justícia?
–I fa molts anys que exerciu el càrrec?
–Trenta anys, cavaller. Vaig començar en temps d’Isabel
II. Sóc el degà de la classe, i tinc en la meua llista fins i tot
condemnats polítics. Tinc l’orgull d’haver complit sempre el
meu deure. El d’ara serà el cent dos. Són molts, veritat?
Mira, amb tots m’he portat tan bé com he pogut. Cap
s’haurà queixat de mi. Inclús n’hi ha hagut de veterans del
presidi, que, en vore’m en el darrer moment, es
tranquil·litzaven i deien: «Nicomedes, em satisfà que sigues
tu».
El «funcionari» s’animava en vista de l’atenció benèvola i
curiosa que li prestava Yáñez. Anava aterrant: cada vegada
parlava amb més desembaràs.
–Tinc també la meua part d’inventor –va continuar–. Els
aparells els faig jo mateix, i quant a neteja, no hi ha res més a
demanar... Voleu vore’ls?
El periodista va botar del llit, com disposat a fugir.
–No, moltes gràcies. M’ho crec.
83
I li mirava amb repugnància les mans, amb unes palmes
rogenques i greixoses. Restes potser de la neteja recent que
deia; però a Yáñez li pareixien impregnades de greix humà,
del suc d’eixe centenar que formava «la llista».
–I esteu satisfet de la professió? –va preguntar per a fer-li
oblidar el desig de lluir les invencions.
–Quin remei!... Toca conformar-se. El meu únic consol
és que cada vegada es treballa més poc. Però com de dur és
este pa! Si ho haguera sabut!...
I es va quedar silenciós, mirant a terra.
–Tots contra mi! –va continuar–. Jo he vist moltes
comèdies, sabeu? He vist que certs reis antics anaven a totes
parts portant darrere l’executor de la seua justícia, vestit de
roig, amb la destral al coll, i el feien amic i conseller. Era
lògic! L’encarregat de fer complir la justícia em pareix que és
algú i alguna consideració mereix. Però ara tot són
hipocresies. Crida el fiscal demanant un cap en nom de no sé
quantes coses respectables, i a tots els pareix bé; arribe jo en
acabant per a complir les ordes, i m’escupen i m’insulten.
Digueu, senyor, això és just?... Si entre en una fonda, em fan
fora en saber qui sóc; pel carrer tots fugen de tindre contacte
amb mi, i fins i tot en l’Audiència em tiren el sou a terra,
com si no fóra un funcionari com ells, com si els meus
diners no figuraren en el pressupost... Tots contra mi! I en
acabant –va afegir amb veu a penes perceptible–, els altres
enemics... Els altres! Sabeu? Els que se’n van anar per a no
tornar, i no obstant això, tornen; eixe centenar d’infeliços a
qui vaig tractar amb carinyos de pare, fent-los el menor dany
possible, i que... ingrats! Vénen a mi en vore’m a soles.
–Què!? Tornen?
84
–Cada nit. N’hi ha que em molesten poc. Els darrers,
quasi gens; em pareixen amics dels qui em vaig acomiadar
ahir. Però els antics, els de la meua primera època, quan
encara m’emocionava i em sentia sapastre, eixos són
verdaders dimonis, que, quan em veuen a soles en la foscor,
desfilen sobre el meu pit en una processó interminable,
m’oprimixen, m’asfixien, em freguen els ulls amb la vora de
les hopes. Em seguixen a totes parts, i com més vell em faig
més assidus són. Quan em van ficar en l’andana vaig
començar a vore’ls aguaitar pels racons més foscos. Per això
demanava un metge: estava malalt; tenia por de la nit; volia
llum, companyia.
–I sempre esteu a soles?
–No, tinc família allà en la meua caseta dels afores de
Barcelona. Una família que no dóna disgustos: un gos, tres
gats i huit gallines. No entenen a les persones, i per això em
respecten, em volen, com si jo fóra un home igual als altres.
Envellixen tranquil·lament al meu costat. No se m’ha
ocorregut mai matar una gallina, em desmaie en vore córrer
la sang.
I ho deia amb la mateixa veu gemecosa d’abans, dèbil,
desfet, com si sentira la caiguda lenta del seu interior.
–I no heu tingut família mai?
–Jo? Com tots! Vos ho conte tot, cavaller. Fa tant de
temps que no parle!... La meua dona va morir fa sis anys. No
cregueu que era una d’eixes dones borratxes i embrutides,
que és el paper que en les novel·les es reserva sempre a la
muller del botxí. Era una mossa del meu poble, amb la qual
em vaig casar en tornar del servici. Vam tindre un fill i una
filla; poc pa i molta misèria. I què voleu?, la joventut i certa
85
brutalitat de caràcter em van portar a l’ofici. No cregueu que
vaig aconseguir el lloc fàcilment: van fer falta influències i
tot. Al començament em feia gràcia l’odi de la gent, em
sentia orgullós d’inspirar terror i repugnància. Vaig prestar
els meus servicis en moltes audiències, vam rodar mitja
Espanya, i els xiquets cada vegada més bonics, fins que per fi
vam caure a Barcelona. Quina gran època! La millor de la
meua vida: en cinc o sis anys no va hi haure faena. Els
estalvis es van convertir en una caseta als afores, i els veïns
apreciaven el senyor Nicomedes, un senyor simpàtic empleat
a l’Audiència. El xicon, un àngel de déu, treballador, educat i
callat, s’estava en una casa de comerç; la xiqueta, em sap mal
no tindre’n ací el retrat!, la xiqueta, que era un serafí, amb
uns ullarros blaus i una trena rossa grossa com el braç, i que
quan corria pel nostre hortet pareixia una d’eixes senyoretes
que ixen en les òperes, no anava a Barcelona amb sa mare
sense que algun jove vinguera darrere dels seus passos. Va
tindre un nóvio formal: un bon xic que prompte seria metge.
Coses d’ella i de sa mare; jo fingia no vore res, amb eixa
bondadosa ceguesa dels pares, que es reserven per a l’últim
moment. Però, senyor, com érem de feliços!
La veu de Nicomedes era cada vegada més tremolosa;
tenia els ullets blaus entelats. No plorava, però l’obesitat
grotesca l’agitava amb els sacsons que pega el xiquet que fa
esforços per a engolir-se les llàgrimes.
–Però se li va ocórrer a un desangelat d’història llarga
deixar-se agarrar; el sentenciaren a mort, i vaig haver d’entrar
en funcions quan ja quasi havia oblidat quin era el meu ofici.
Quin dia aquell! Mitja ciutat em va conéixer en vore’m a
l’entaulat, i fins i tot van hi haure periodistes que, com que
són pitjor que una epidèmia, dispenseu, van esbrinar la meua
86
vida, i ens presentaren en lletres de motle a mi i a la meua
família com si fórem animals rars, i afirmaren amb admiració
que teníem fatxa de persones decents. Érem famosos. Però
de quina manera! Els veïns tancaven portes i finestres en
vore’m; i encara que la ciutat és gran, sempre em coneixien
pel carrers i m’insultaven. Un dia, en entrar a casa, em va
rebre la meua dona com si no estiguera bé. La xiqueta! la
xiqueta!... La vaig vore al llit, amb el rostre desencaixat,
verdós, ella tan bonica que era!, i la llengua tacada de blanc.
Enverinada, enverinada amb mistos, havia patit dolors
atroços durant hores senceres, callant perquè el remei
arribara tard... i va arribar tard! L’endemà ja no vivia. La
pobreta va tindre valor. Volia amb tota l’ànima al metget, i jo
mateix vaig llegir la carta en què el xic s’acomiadava per a
sempre en saber de qui era filla. No la vaig plorar. Tenia
temps? El món se’ns venia damunt; la desgràcia bufava per
tots costats; aquella llar tranquil·la que ens havíem fabricat
queia pels quatre angles. El meu fill... també al meu fill el van
fer fora de la casa de comerç, i va ser inútil buscar nova
col·locació ni suport en els seus amics. Qui vol parlar amb el
fill del botxí? Pobret! Com si a ell li hagueren donat a triar el
pare abans de vindre al món! Quina culpa tenia ell, tan bo,
que jo l’haguera engendrat? Passava tot el dia a casa, fugint
de la gent, en un racó de l’hortet, trist i descuidat des de la
mort de la xiqueta. «En què penses, fill?», li preguntava.
«Pare, pense en ma germana.» El pobre m’enganyava.
Pensava en ell, en com ens havíem equivocat cruelment, en
creure per una temporada que érem com els altres, i cometre
la insolència de voler ser feliços. El bac era terrible:
impossible alçar-se. El meu fill va desaparéixer.
87
–I no n’heu sabut res? –va dir Yáñez, interessat per la
lúgubre història.
–Sí, al cap de quatre dies. El van pescar davant de
Barcelona; va eixir embolicat en xàrcies, unflat i
descompost... Ja deveu endevinar la resta. La pobra vella se’n
va anar a poc a poc, com si els xiquets l’estiraren des d’allà
dalt; i jo, el roín, l’empedreït, m’he quedat ací a soles,
completament a soles, ni amb el recurs de beure; perquè si
m’emborratxe, vénen ells, sabeu? «Ells», els meus
perseguidors, a fer-me enfollir amb l’aleteig de les hopes
negres, com si foren corbs enormes, i em muir... I no
obstant això, no els odie. Infeliços! Quasi plore quan els veig
en la banqueta. Uns altres són els qui m’han fet mal. Si el
món es convertira en una sola persona, si tots els
desconeguts que em van robar als meus amb el seu
menyspreu i el seu odi tingueren un sol coll i me
l’entregaren, ai, com estrenyeria!... amb quin gust!...
I parlant a crits s’havia alçat, agitant amb força els punys,
com si retorçara una palanca imaginària. Ja no era el mateix
ésser tímid, panxut i gemecó. En els ulls li brillaven pintes
roges com a esguits de sang, el bigot se li estufarrava i
pareixia més alt, com si la bèstia feroç que dormia dins d’ell,
en despertar, haguera pegat un estiró formidable a
l’embolcall.
En el silenci de la presó ressonava cada volta més clar el
cantussol dolorós que venia del calabós: «Pa... re... nos... tre...
que estàs... en el cel...».
El senyor Nicomedes no ho sentia. Passejava furiós per
l’habitació, commovent amb els seus passos el terra que feia
88
de sostre de la seua víctima. Per fi es va fixar en el gemec
monòton.
–Com canta eixe infeliç! –va murmurar–. Com de lluny
deu estar de saber que ja estic ací, damunt del seu cap!
Es va assentar descoratjat i silenciós molt de temps, fins
que els pensaments, l’afany de protesta, l’obligaren a parlar.
–Mireu, senyor, sé que sóc un home roín i que la gent
m’ha de menysprear, però el que m’irrita és la falta de lògica.
Si el que faig és un crim, que suprimisquen la pena de mort i
rebentaré de fam en un racó, com un gos. Però si toca matar
per a tranquil·litat dels bons, llavors, per què m’odien? El
fiscal que demana el cap del roín no seria res sense mi, que
obeïsc; tots som rodes de la mateixa màquina, i mereixem el
mateix respecte; perquè jo sóc un funcionari... amb trenta
anys de servicis.
89
90
91
La barca abandonada
92
Era la platja de Torresalinas, plena de barques en sec, el
lloc de reunió de tota la gent marinera. Els xiquets, gitats,
jugaven a la carteta a l’ombra de les embarcacions, i els vells,
mentres fumaven pipes de fang portades d’Alger, parlaven
de la pesca o de les expedicions magnífiques que es feien en
altres temps a Gibraltar i a la costa d’Àfrica, abans que al
dimoni se li ocorreguera inventar això que anomenen la
Tabacalera.
Els bots lleugers, amb els ventres blancs i blaus i l’arbre
graciosament inclinat, formaven una fila avançada vora mar,
on es desfeien les ones i una làmina d’aigua prima brunyia el
terra com si fóra de cristall; darrere, amb la panxa
embetumada a l’arena, hi havien les negres barques del bou,
les parelles que esperaven l’hivern per a llançar-se a la mar,
agranant-la amb la coa de xàrcies; i en darrer terme, els llaüts
en reparació, els més vells, al costat dels quals es menejaven
els calafats, que n’empalustren els flancs amb quitrà calent,
perquè tornen altra volta a mamprendre les penoses i
monòtones navegacions per la Mediterrània: unes vegades a
les Balears amb sal, unes altres a la costa d’Alger amb fruita
de l’horta, i moltes amb melons i creïlles per als soldats rojos
de Gibraltar.
En el curs d’un any, la platja canviava de veïns; els llaüts,
ja reparats, eixien a la mar i les embarcacions de pesca eren
armades i llançades a l’aigua; només una barca abandonada i
sense arboradura restava enclavada a l’arena, trista, solitària,
sense altra companyia que la del carabiner que s’assentava a
l’ombra que feia.
El sol n’havia desfet la pintura, les taules es clivellaven i
cruixien amb la sequedat i l’arena, rossegada pel vent, n’havia
envaït la coberta. Però el perfil fi, els flancs arreplegats i la
93
gallardia de la construcció delataven una embarcació lleugera
i audaç, feta per a carreres, amb menyspreu dels perills de la
mar. Tenia la bellesa trista d’eixos cavalls vells que van ser
corsers coratjosos i cauen abandonats i dèbils a l’arena de la
plaça de bous.
No tenia ni nom. La popa estava llisa, i als costats ni un
senyal del nom de filiació i nom de la matrícula; un ésser
desconegut que es moria entre les altres barques, orgulloses
dels noms pomposos, com hi ha qui mor en el món sense
esgarrar el misteri de la seua vida.
Però la incògnita de la barca només era aparent. Tots la
coneixien, i no en parlaven sense somriure i fer l’ullet, com si
els recordara alguna cosa que excitava un goig maliciós.
Un matí, a l’ombra de la barca abandonada, quan la mar
bollia davall del sol i pareixia un cel de nit d’estiu, blau i ple
de punts de llum, un vell pescador me’n va contar la història.
–Este falutx –va dir acariciant-lo amb una palmada el
ventre sec i arenós–, el Socarrao, l’embarcació més valenta i
més coneguda de les que ixen a la mar d’Alacant a Cartagena.
Mare de Déu! Els diners que ha guanyat el condemnat! Els
duros que han eixit d’ahí dins! Com a mínim ha fet vint
viatges d’Orà ací, i sempre amb la panxa ben plena de
fardells.
El nom estrany de Socarrao em sorprenia per alguna raó, i
el pescador se’n va adonar.
–Són malnoms, cavaller; sobrenoms que ací tenim, els
hòmens i les barques. És inútil que el capellà gaste el llatí
amb nosaltres; ací qui bateja de deveres és la gent. A mi em
diuen Felipe; però si algun dia em busqueu, demaneu per
Castelar, que així és com em coneixen, perquè m’agrada
94
parlar amb les persones i en la taverna sóc l’únic que pot
llegir el periòdic als companys. Eixe xicon que passa amb la
cistella de peix és Chispas, al seu patró li diuen el Cano, i així
estem tots batejats. Els amos de les barques es calfen el cap
per a trobar un nom bonic i pintar-lo a la popa. Una, La
Purísima Concepción, una altra, Rosa del Mar, aquella, Dos
Amigos, però arriba la gent amb la mania de traure malnoms,
i es diuen la Pava, el Lorito, la Medio Rollo, i encara gràcies que
no els han posat noms més poc decents. Un germà meu té la
barca més bonica de tota la matrícula, la vam batejar amb el
nom de la meua filla, Camila, però la pintàrem de groc i
blanc, i el dia del bateig se li va ocórrer dir a u de la platja
que pareixia un ou caigut. I veges tu, amb eixe sobrenom la
coneixen.
–Bé –el vaig interrompre–, però... i el Socarrao?
–El nom verdader era Resuelto, però per la rapidesa amb
què maniobrava i la fúria amb què escometia els colps de
mar, la van anomenar el Socarrao, com si fóra una persona de
mal geni... I ara anem al que li va ocórrer al pobre Socarraíco
fa poc més d’un any, la darrera vegada que va vindre d’Orà.
El vell va mirar a totes bandes, i convençut que estàvem
sols, va dir amb un somriure:
–Jo anava en eixe viatge? Això no ho ignora ningú al
poble, però si vos ho dic és perquè estem sols i no em fareu
mal en acabant. Quin dimoni! Haver anat en el Socarrao no és
cap deshonra. Tot això de duanes i carabiners i barquetes de
la Tabacalera no ho ha creat Déu: ho va inventar el govern
per a fer-nos mal als pobres, i el contraban no és pecat, sinó
un mitjà molt honrós de guanyar-se les garrofes exposant la
95
pell a la mar i la llibertat en terra. Ofici d’hòmens sencers i
valents com déu mana.
Jo he conegut els bons temps. Cada mes es feien dos
viatges, i els diners rodaven pel poble que feia goig. N’hi
havien per a tots: per als d’uniforme, pobrets que no saben
com mantindre la família amb un parell de pessetes, i per a
nosaltres, la gent de mar.
Però el negoci anava cada vegada més malament, i el
Socarrao feia viatges de tant en tant, i a espai, ja que li
constava al patró que ens tenien filats i volien boixar-nos.
En el darrer viatge anàvem huit hòmens a bord. A la
matinada havíem eixit d’Orà, i al migdia, a l’altura de
Cartagena, vam vore a l’horitzó un nuvolet negre, i al cap de
no res un vapor que tots vam reconéixer. Millor si haguérem
vist una tempesta. Era el canoner d’Alacant.
Bufava bon vent. Anàvem en popa, amb tota la gran vela
de cara i el floc estés. Però amb eixes invencions dels
hòmens, la vela ja no és res, i el bon mariner encara val més
poc.
No és que ens alcançaren, no senyor. Bo és el Socarrao per
a deixar-se atrapar si hi ha vent! Navegàvem com un dofí,
amb el casc inclinat i les ones llepant la coberta; però en el
canoner anaven a tota màquina, i cada vegada véiem més
gros el barco, encara que no per això perdíem molta
distància. Ai si haguera sigut mitjan vesprada! Hauria tancat
la nit abans que ens agarrara, i qualsevol ens troba en la
foscor. Però encara quedava molt de dia, i corrent al llarg de
la costa era indubtable que ens acaçarien abans de fer-se de
nit.
96
El patró manejava la barra amb l’atenció de qui té tota la
fortuna pendent d’una mala virada. Un nuvolet blanc es va
desprendre del vapor i vam sentir l’esclafit d’una canonada.
En no vore la bala, vam començar a riure, satisfets i inclús
orgullosos que ens avisaren d’una manera tan escamosa.
Una altra canonada, però eixe viatge amb malíccia. Ens va
paréixer que una gran au passava xiulant per damunt la
barca, i l’antena es va afonar amb el cordam trencat i la vela
esgarrada. Ens havien desarborat, i en caure l’aparell li va
trencar una cama a u de la tripulació.
Confesse que vam tremolar una miqueta. Ens véiem
acaçats, i, redéu!, anar a la presó com un lladre per guanyar el
pa de la família és més temible que una nit de tempesta. Però
el patró és home que val tant com la barca.
–Xicons, açò no és res. Traieu la vela nova. Si sou
espavilats, no ens agarraran.
No parlava a sords, i com a espavilats no havia de
demanar-nos res més. El pobre company es regirava com
una sargantana, estés a la proa, temptant la cama trencada,
pegant crits i demanant insistentment un glop d’aigua: per a
contemplacions estava el temps! Nosaltres fingíem no sentir-
lo, atents únicament a la nostra faena, separant el cordam i
lligant a l’antena la vela de recanvi, que vam hissar en deu
minuts.
El patró va canviar de rumb. Era inútil resistir a la mar
aquell enemic que caminava amb fum i escopia bales. A
terra, i que fóra el que Déu volguera! Paràvem davant d’ací.
Tots érem d’ací i teníem els amics. El canoner, en vore’ns
amb rumb a terra, no va disparar més. Ens tenia agarrats, i
segur del triomf, ja no extremava la marxa. La gent que hi
97
havia a la platja no va tardar a vore’ns, i la notícia va circular
per tot el poble. Un canoner perseguia el Socarrao!
Calia vore el que va ocórrer. Una revolució autèntica,
creieu-me, cavaller. Mig poble era parent nostre, i l’altre mig
menjava més o manco directament del «negoci». La platja
pareixia un formiguer. Hòmens, dones i xiquets ens seguien
amb mirada ansiosa, vinga el crit de satisfacció en vore com
la nostra barca, fent un darrer esforç, s’avançava cada vegada
més al perseguidor, amb una mitja hora d’avantatge.
Fins i tot hi havia l’alcalde, per a servir en el que fóra bo.
I els carabiners, xicons excel·lents que viuen entre nosaltres i
són quasi de la família, es feien a un costat, en comprendre la
situació i no voler boixar uns pobres.
–A terra, xicons! –cridava el nostre patró–.
Embarranquem. El que importa és salvar fardells i persones.
El Socarrao ja sabrà eixir d’este mal pas.
I sense plegar quasi el drap, envestim la platja, estacant la
proa a l’arena. Senyor, quina manera de treballar! Encara em
pareix un somni quan ho recorde. Tot el poble es va tirar a la
barca, la va prendre per assalt: els xiquets s’esgolaven com a
rates per la sentina.
–De pressa! De pressa! Que vénen els del govern!
Els fardells saltaven de la coberta: queien a l’aigua, on els
arreplegaven els hòmens descalços i les dones amb la falda
entre les cames; uns desapareixien per ací, uns altres se
n’anaven per allà; va ser vist i no vist, i en no res va
desaparéixer el carregament, com si l’haguera engolit l’arena.
Una onada de tabac inundava el poble, es filtrava en totes les
cases.
L’alcalde va intervindre paternalment.
98
–Home, és massa –va dir al patró–. Tot s’ho han
emportat, i els carabiners es queixaran. Deixeu encara que
siga uns quants muntons per a justificar l’aprehensió.
El nostre amo estava d’acord.
–Bé, feu uns quants muntons amb dos fardells del gènere
més roín. Que s’acontenten amb això.
I es va allunyar cap al poble i s’emportà tota la
documentació de la barca. Però encara es va parar un
moment, perquè aquell dimoni d’home estava en tot.
–Els folis! Esborreu els folis!
Pareixia que a la barca li havien eixit potes. Ja estava fora
de l’aigua i la rossegaven per l’arena enmig d’aquella multitud
que bollia i treballava, animada amb crits alegres.
–Quina decepció! Despagats es quedarien els del govern!
El company de la cama trencada el portava en alt la dona
i sa mare. El pobret gemecava del mal que li feia a cada
moviment brusc, però engolia les llàgrimes i reia també com
els altres, en vore que el carregament se salvava i pensar en la
decepció que s’endurien que feia riure a tots.
Quan els últims fardells es van perdre pels carrers, va
començar la rapinya de la barca. La gent es va emportar les
veles, les àncores, els rems, fins i tot van desmuntar l’arbre,
que van carregar a coll una torba de xicons, que el portaren
en processó a l’altre extrem del poble. La barca va quedar
feta un pontó, tan pelada com la veieu.
I, mentrimentres, els calafats, brotxa en mà, pinta que
pinta. El Socarrao es desfigurava com un burro de gitano.
Amb quatre passades van esborrar el nom de popa; i dels
99
folis dels costats, d’eixos maleïts rètols que són la cèdula de
tota embarcació, no en va quedar ni rastre.
El canoner va ancorar al mateix temps que desapareixien
en l’entrada del poble les darreres despulles de la barca. Jo
em vaig quedar ací, volia vore-ho tot, i per a dissimular
millor ajudava uns amics a traure a la mar una llanxa de
pesca.
El canoner va enviar un bot armat, i van saltar a terra uns
quants hòmens amb fusell i baioneta. El contramestre, que
anava davant, renegava furiós mirant el Socarrao i els
carabiners que se n’havien apoderat.
Tot el veïnat reia a aquelles hores i celebrava la decepció
que s’endurien, i encara hauria rigut més en vore, com jo, la
cara que posava aquella gent quan va trobar per tot
carregament uns quants muntons de tabac roín.
–I què va passar en acabant? –vaig preguntar al vell–. No
van castigar a ningú?
–A qui? Únicament podien castigar el pobre Socarrao, que
va quedar presoner. Es va embrutar molt de paper i mig
poble va anar a declarar; però ningú no en sabia res. Quina
matrícula té? Silenci, ningú n’havia vist els folis. Qui el
tripulava? Uns hòmens que en encallar van pegar a fugir
terra a dins. I ningú no en sabia més.
–I el carregament? –vaig dir jo.
–El vam vendre complet. No sabeu què és la pobresa.
Quan embarrancàrem, cada u va agarrar el fardell que tenia
més a mà i va arrancar a córrer per a amagar-lo a casa. Però
el sendemà estaven tots a la disposició del patró: no es va
perdre ni una lliura de tabac. Els qui exposen la vida pel pa i
cada dia veuen la cara a la mort estan més lliures de
100
temptacions que els altres... Des de llavors –va continuar el
vell– que està ací pres el pobre Socarrao. Però no tardarà a
eixir a la mar amb l’antic amo. Pareix que ha acabat la
paperassa; el trauran a subhasta, i se’l quedarà el patró pel
que vullga donar.
–I si un altre dóna més?
–Quin altre? Que som bandits? Tot el poble sap qui és el
verdader amo de la barca abandonada, i ningú té tan mal cor
de perjudicar-lo. Ací hi ha molta honradesa. A cada u el que
és seu: la mar, que és de Déu, per a nosaltres els pobres, que
n’hem de traure el pa, encara que no ho vullga el govern.
101
La paella del roder
102
Va ser un dia de festa per al cap del districte la visita
sobtada del diputat, un senyorot de Madrid, tan poderós per
a aquella bona gent, que parlaven d’ell com de la Santíssima
Providència. Van fer una gran paella a l’hort de l’alcalde; un
festí pantagruèlic, amenitzat per la banda del poble i
contemplat per totes les dones i xiquets, que aguaitaven
curiosos des de darrere de les tàpies.
La flor del districte s’ajuntà allí: els retors de quatre o cinc
pobles, ja que el diputat era defensor de l’orde i els principis
sans; els alcaldes i tots els andadors que en temps d’elecció
trotaven pels camins per a portar-li a don José les actes
incòlumes perquè tacara la seua blanca virginitat amb xifres
monstruoses.
Entre les sotanes noves i els trages de festa amb olor de
càmfora i amb els plecs de l’arca, destacaven majestuosos les
ulleres d’or i el jaqué negre del diputat; però a pesar de tota
la prosopopeia, la Providència del districte quasi no cridava
l’atenció.
Totes les mirades eren per a un homenet amb pantalons
de pana i mocador negre al cap, eixut, bronzejat, de barra
forta acompanyat d’una escopeta curta; no canviava de seient
sense portar darrere la vella arma, pareixia que fóra un
afegitó del cos.
Era el famós Quico Bolsón, l’heroi del districte, un roder
amb trenta anys de gestes, a qui la gent jove mirava amb
terror quasi supersticiós, en recordar la infància, quan les
mares els deien per a fer-los callar: «Que ve Bolsón!».
Als vint anys en va tombar dos per qüestions d’amors. I,
en acabant, a la muntanya amb l’escopeta, a fer la vida de
103
roder, de cavaller errant de la serra. Més de quaranta
processos hi havien oberts, esperant que tinguera la bondat
de deixar-se agarrar.
Però bo era ell! Saltava com una cabra, coneixia tots els
racons de la serra, partia d’una balada una moneda a l’aire, i
la Guàrdia Civil, cansada de corregudes infructuoses, va
acabar per no vore’l.
Lladre... això mai. Tenia la insolència de cavaller; menjava
a la muntanya el que li donaven per admiració o por la gent
dels masos, i si eixia en el districte algun lladre, de seguida
l’acaçava amb l’escopeta; tenia la seua honradesa i no volia
carregar amb robatoris d’altri. Sang... això sí, fins als colzes.
Per a ell, un home valia més poc que una pedra del camí;
aquella bèstia feroç usava magistralment totes les sorts de
matar a l’enemic: amb bala, amb faca; cara a cara, si tenien
agalles per a anar a buscar-lo; a l’espera i emboscat, si eren
tan recelosos i astuts com ell. Per zels s’havia carregat els
altres roders que infestaven la serra; en els camins, un hui i
un altre demà, havia assassinat antics enemics, i moltes
vegades va baixar als pobles en diumenge per a deixar
estesos a la plaça, a l’eixida de la missa major, alcaldes o
propietaris influents.
Ja no el molestaven ni el perseguien. Matava per passió
política a hòmens que quasi ni coneixia, per assegurar el
triomf de don José, representant etern del districte. La bèstia
feroç era, sense saber-ho, una arpa del gran pòlip electoral
que s’agitava allà lluny, en el Ministerio de la Gobernación.
Vivia en un poble proper, casat amb la dona que el va
impulsar a matar per primera volta, envoltat de fills, paternal,
bondadós, fumant cigarros amb la Guàrdia Civil, que obeïa
104
ordes superiors, i quan, arran d’alguna gesta, calia fingir que
el perseguien, passava uns quants dies caçant a la muntanya,
entretenint el bon pols de tirador que tenia.
S’havia de vore com l’obsequiaven i atenien durant la
paella els notables del districte: «Bolsón, veges quin tros de
pollastre, jas», «Bolsón, pega un glop de vi»... I inclús els
capellans, rient amb un quec quec quec bonatxot, li pegaven
palmadetes a l’esquena, i li deien paternalment: «Ai,
Bolsonet, que roín que eres!».
Per ell se celebrava aquella festarra. Només per ell havia
parat al cap del districte el majestuós don José, de pas cap a
València. Volia tranquil·litzar-lo i que cessara en les seues
queixes, cada vegada més alarmants.
Com a premi pels seus atropellaments en les eleccions, li
havia promés l’indult. I Bolsón, que se sentia vell i anhelava
viure tranquil com un llaurador honrat, obeïa el senyor
totpoderós, creient, en la seua ruditat, que cada barbaritat,
cada crim, accelerava el seu perdó.
Però passaven els anys, tot eren promeses, i el roder,
creient fermament en l’omnipotència del diputat, atribuïa a
menyspreu o descuit la tardança de l’indult.
La submissió canvià a amenaça, i don José va sentir la por
del domador davant la fera que es rebel·la. El roder li
escrivia a Madrid cada setmana amb to amenaçador. I les
cartes, garramanxades per la sarpa sanguinària d’aquell bèstia,
acabaren obsessionant-lo, obligant-lo a anar al districte.
Era per a vore’ls, després de la paella, parlant en un racó
de l’hort: el diputat, obsequiós i amable, Bolsón, eixut i
malhumorat.
105
–He vingut només per vore’t –deia don José, remarcant
l’honor que li concedia amb la visita–. Però què són eixes
presses ara? No estàs bé, benvolgut Quico? T’he recomanat
al governador de la província, la Guàrdia Civil no et diu res...
Què et falta?
No res i tot. És veritat que no el molestaven, però allò era
insegur, podien canviar els temps i haver de tornar a la
muntanya. Volia el que li havia promés: l’indult, collona! I
formulava la pretensió tant en valencià com en un castellà de
pronunciació inintel·ligible.
–El tindràs, home, el tindràs. El tindràs en no res; un dia
d’estos serà.
Va somriure Bolsón amb ironia cruel. No era tan
animalot com creien. Havia consultat un advocat de
València, que s’havia rigut d’ell i de l’indult. S’havia de deixar
agarrar, carregar amb paciència els dos-cents o tres-cents
anys que podrien tocar-li en innombrables sentències i quan
haguera extingit una part de presidi, com qui diu d’ací a cent
anys, podria arribar l’indult. Redéu! Ja hi havia prou de
broma: d’ell no es burlava ningú.
El diputat es va immutar veient quasi perduda la
confiança del roder.
–Eixe advocat és un ignorant. Tu creus que per al govern
hi ha alguna cosa impossible? Fes-te el compte que d’ací a
poc eixiràs de penes, t’ho jure.
I l’esbalaí amb la seua xarrada; el va encantar amb la seua
xarramenta, en saber el poder de les habilitats que tenia de
xarrador sobre aquell cap fosc.
El roder va recobrar a poc a poc la confiança en el
diputat. Esperaria, però només un mes. Si en passar eixe
106
termini no arribava l’indult, no escriuria, no molestaria més.
Ell era un diputat, un gran senyor; però per a les bales només
que hi han hòmens.
I en acabar la conversa amb eixa amenaça, va requerir
l’escopeta i va saludar tota la reunió. Tornava al poble, volia
aprofitar la vesprada, ja que hòmens com ell només que
corren els camins de nit quan hi ha necessitat.
L’acompanyava el carnisser del poble, un xicon
admirador de la seua força i manya, un satèl·lit que el seguia
a totes parts.
El diputat li va dir adéu amb afabilitat felina.
–Adéu, benvolgut Quico –va dir en donar-li la mà al
roder–. Calma, que en no res eixiràs de penes. Que estiguen
bons els teus xicons i dis-li a la teua dona que encara recorde
com de bé que em va tractar quan vaig estar a casa vostra.
El roder i l’acòlit s’assentaren en la tartana del seu poble,
entre tres veïnes que saludaren amb afecte el senyor Quico i
uns quants xiquets que passaven les mans per l’escopeta
carregada com si fóra una imatge santa.
La tartana avançava entre els horts de tarongers, carregats
de flor. Brillaven les séquies que reflectien el sol dolç de la
vesprada, i per l’espai passava la tíbia respiració de la
primavera impregnada de perfums i rumors. Bolsón estava
content. Cent vegades li havien promés l’indult, però ara era
deveres. El seu admirador i escuder el sentia silenciós.
Van vore una parella de la Guàrdia Civil en el camí, i el
roder els va saludar amigablement.
En una revolta va aparéixer una segona parella, i el
carnisser es va menejar en el seient com si el punxaren. Eren
107
moltes parelles en un camí tan curt. El roder el va
tranquil·litzar. Havien concentrat la força del districte pel
viatge de don José.
Però una miqueta més cap allà van trobar la tercera
parella, que, com les anteriors, va seguir lentament el
carruatge, i el carnisser no es va poder contindre més. Allò li
feia mala olor. Bolsón, encara hi havia temps! De baixar de
seguida i fugir entre els camps fins a arribar a la serra. Si
ningú anava amb ell, podia tornar a casa a la nit.
–Sí, senyor Quico, sí –deien les dones, espantades.
Però el senyor Quico reia de la por d’aquella gent.
–Arrea, tartaner... arrea.
I la tartana va seguir avant, fins que de sobte van saltar al
camí quinze o vint guàrdies, un núvol de tricornis amb un
vell oficial al davant. Per les finestretes van entrar les boques
dels fusells i apuntaren al roder. Ell, seré, no es va moure,
mentres que dones i xiquets es tiraren, cridant, al fons del
carruatge.
–Bolsón, baixa o et matem –va dir el tinent.
Va baixar el roder amb el satèl·lit, i abans de xafar terra ja
li havien llevat les armes. Encara estava impressionat per la
xarrada del seu protector i no va pensar a fer resistència, per
no impossibilitar el seu famós indult amb un altre crim.
Li va demanar al carnisser que anara corrents al poble a
avisar a don José. Devia ser un error, una orde mal donada.
Va vore el xicon com se l’emportaven a espentes a un
camp de tarongers de la vora, i va eixir corrents camí avall
entre les parelles que tancaven la retirada a la tartana.
108
No va córrer molt. Amb una haca va trobar un dels
alcaldes que havien estat en la festa... Don José! A on parava
don José?
El llauro va somriure, com si endevinara el que havia
passat... Encara no se n’havia anat Bolsón de la paella, el
diputat ja havia fet marxa de pressa cap a València. El
carnisser ho va comprendre tot: la fugida, el somriure
d’aquell paio i la mirada burlona del vell tinent quan el roder
pensava en el seu protector, en pensar que era víctima d’una
equivocació.
Va tornar corrents a l’hort, però abans d’arribar, un
nuvolet blanc i fi com un floc de cotó es va vore per damunt
dels cimals dels tarongers i va sonar una detonació llarga i
onada, com si s’esgarrara la terra.
A Bolsón, l’acabaven d’afusellar.
El va vore d’esquena damunt la terra roja, amb mig cos a
l’ombra d’un taronger, ennegrit el terra amb la sang que li
eixia a borbollons del cap destrossat. Els insectes, brillant al
sol com si foren botons d’or, es balancejaven embriacs de
flor de taronger entorn dels llavis plens de sang.
El deixeble s’estirà el pèl. Redéu! Així es mataven els
hòmens que són hòmens?
El tinent li va posar una mà al muscle:
–Tu, aprenent de roder, mira com moren els pillastres.
L’«aprenent», es va girar amb feresa, però va ser per a
mirar allà lluny, com si a través dels camps poguera vore el
camí de València, i els ulls, plens de llàgrimes, pareixia que
digueren: «Pillastre, sí; però més pillastre és qui fuig».
109
110
111
A la boca del forn
112
Com que a l’agost València sencera defallix de calor, els
treballadors del forn s’asfixiaven a la vora d’aquella boca que
exhalava la cremor d’un incendi.
Nuets, sense altra concessió a la decència que un davantal
blanc, treballaven prop de les reixes obertes, i així i tot,
pareixia que la pell inflamada es liquidava amb la
transpiració, i la suor queia a gotes damunt la pasta, sens
dubte perquè, mig complint-se la maledicció bíblica, la
clientela, ja que no ho feien amb la suor pròpia, es menjaren
el pa amerat de suor d’altri.
Quan es descorria la mampara de ferro que tapava el
forn, les flames enrogien les parets, i el reflex rovallava pels
taulells carregats de massa, acoloria els tapadors blancs i
aquells pits atlètics i bíceps de gegant, que, plens de farina i
brillants de suor, tenien certa aparença femenina.
Rossegaven les pales dins del forn, i deixaven sobre les
pedres ardents els trossos de pasta o treien els pans cuits, de
corfa rossa, que escampaven un fumet fragant de vida, i,
mentrestant, els cinc forners, inclinats als taulells, pastaven la
massa, la mauraven, com si fóra un bolic de roba banyada i
retorçuda, i la tallaven a peces; tot sense alçar el cap, parlant
amb veu entretallada per la fatiga i entonant cançons lentes i
monòtones, que sovint ni acabaven.
Allà lluny sonava l’hora que cantaven els serenos i que
rascava vibrant la calma bascosa de la nit estival; i els qui
vetlen tornaven del café o del teatre i paraven un instant
davant de les reixes per a vore a l’antre aquell els forners,
que, nuets, visibles únicament de cintura per amunt, i tenint
per fons la boca flamejant del forn, pareixien ànimes en pena
d’un retaule del purgatori; però la calor, l’intens perfum del
113
pa i el baf dels cossos deixaven les reixes lliures de curiosos
de seguideta i es restablia la calma en l’obrador.
Era entre els forners el de més autoritat Tono el Garxo,
un xicon que tenia fama pel mal caràcter i insolència brutal, i
això que la gent de l’ofici no es distingia per bona.
Bevia, sense que li tremolaren les cames ni encara més
poc els braços. De fet, als braços els entrava amb la calor del
vi un furor per a pastar, com si tot el món fóra una massa
com la que pastaven al forn. En els hostals dels afores
tremolava la clientela pacífica, com si s’aproximara una
tempesta, quan el veien arribar de berenar al davant d’una
colla de gent de l’ofici, que li reia totes les gràcies. Era tot un
home. Palissa diària a la dona, quasi tot el jornal en la
butxaca i els xiquets, descalços i famolencs, buscant amb
ànsia les sobres del sopar de la cistella que de nit s’emportava
al forn. A part d’això, un bon cor, que es gastava els diners
amb els companys per a adquirir el dret de turmentar-los
amb les seues bromes d’animalot.
L’amo del forn el tractava amb cert mirament, com si li
tinguera temor, i els camarades de faena, pobres dimonis
carregats de família, s’evitaven compromisos patint-lo amb
somriure amistós.
A l’obrador, Tono tenia la seua víctima: el pobre Menut,
un xic escarransit que mesos abans encara era aprenent, i a
qui els camarades reprenien per l’afany de faena excessiu que
mostrava sempre, anhelant un augment de jornal per a poder
casar-se.
Pobre Menut! Tots els companys, influïts per eixa
adulació instintiva en els covards, celebraven alegres les
bromes que Tono es permetia amb ell. En anar a agarrar la
114
roba, acabada la faena, es trobava en les butxaques coses
nauseabundes, rebia en ple rostre boles de pasta i sempre
que el xicon passava per darrere d’ell, li deixava caure a
l’esquena encorbada la manassa poderosa, com si es
desplomara mig sostre.
El Menut callava, resignat. Ser tan poca cosa davant dels
punys d’aquell animalot, que l’havia pres com un joguet!
Un diumenge a la nit, Tono va arribar molt alegre al forn.
Havia berenat a la platja, tenien els ulls un jaspiat sangonós, i
en respirar ho impregnava tot d’eixa pudor de xufes que
delata una digestió de vi pesada.
Gran notícia! Havia vist en un berenador el Menut, el
ganso aquell que tenia davant. Anava amb la xicona: una
gran xica. No estava fava el cuc tísic! Havia sabut triar.
I entre les riotes dels companys, descrivia la pobra xica
amb una minuciositat vergonyosa, com si l’haguera
despullada amb la mirada.
El Menut no alçava el cap, absort en la faena; però estava
pàl·lid, com si dins de l’estómac se li regirara el berenar, i el
mossegara. No era el de cada nit; també ell feia olor de
xufes, i unes quantes vegades els ulls, apartant-se de la
massa, es van trobar amb la mirada garxa i burlona del tirà.
D’ell podia dir el que volguera, n’estava acostumat, però
parlar de la xicona? Redéu!
Aquella nit, la faena resultava més lenta i fatigosa.
Passaven les hores sense que avançaren gran cosa els braços,
sapastres i cansats per la festa, als quals pareixia que la massa
es resistia.
Augmentava la calor, un ambient d’irritació s’escampava
entorn dels forners i Tono, que era el més furiós, s’esplaiava
115
amb malediccions. Així es torne verí tot el pa d’aquella nit!
Enrabiar-se com a gossos a l’hora en què tot el món dorm,
per a poder menjar l’endemà uns quants trossos d’aquella
massa indecent. Redell quin ofici!
I enfervorit per la constància amb què treballava el
Menut, la va mamprendre amb ell, tornant a traure a la
palestra la bellesa de la xicona.
Havia de casar-se prompte. Els convenia als amics. Com
que ell era un beneït, un qualsevol cosa, sense pèl d’home...
els companys, eh?... els bons mossos com ell farien el favor...
I abans d’acabar la frase feia l’ullet expressivament amb
els ulls garxos, cosa que provocava la riota brutal de tots els
camarades. Però l’alegria va durar poc. El jove va arrear un
bon renegó, al mateix temps que una cosa enorme i pesada
va passar xiulant com un projectil per damunt de la taula,
fent desaparéixer el cap de Tono, que va vacil·lar i es va
agarrar als taulells, endoblegant-se sobre un genoll.
El Menut, amb una força nerviosa, pantaixant el pit estret
i els braços tremolant, li havia reballat al cap tot un muntó de
massa, i el xicon, atordit pel colp, no sabia com lliurar-se
d’aquella carassa apegalosa i asfixiant.
El van ajudar els companys. El colp li havia destrossat el
nas, i un filet de sang tenyia la pasta blanca. Però Tono no es
fixava en això, mentres es regirava com si no estiguera bé
entre els braços dels companys i demanant a crits que el
soltaren. En això pensaven! Tots havien vist que aquell
maleït, en comptes de tirar-se damunt del Menut, intentava
arribar fins al racó on tenia la roba penjada, per a buscar,
sens dubte, la famosa faca, tan coneguda en les tavernes dels
afores.
116
Fins i tot l’encarregat del forn va deixar cremar-se una
tirera de pans per a ajudar a contindre’l, i ningú pensava
subjectar l’agressor, tots convençuts que l’infeliç no havia de
passar del primer arravatament.
Va aparéixer l’amo del forn. Quina orella que tenia!
L’havien despertat els crits i el garreig, i allí estava, quasi en
calçotets.
Tots van tornar a la faena, i la sang de Tono va
desaparéixer en les entranyes de la pasta, tornada a pastar.
El xicon es mostrava benèvol, amb una bondat que feia
fredat. No havia passat res: una broma de les que es veuen
cada dia. Coses de xicons, que els hòmens han de perdonar.
Entre companys...
I va seguir treballant, però amb més ardor, sense alçar el
cap, desitjant acabar com més enjorn millor.
El Menut mirava a tots fixament i encollia els muscles
amb certa arrogància, com si, en haver trencat la timidesa, li
costara faena tornar a recobrar-la.
Tono va ser el primer a vestir-se i va eixir acompanyat
fins a la porta pels bons consells de l’amo, que ell agraïa amb
cabotades d’aprovació.
Quan se’n va anar el Menut, al cap de mitja hora, els
camarades el van acompanyar. Li van fer milanta oferiments.
Ells s’encarregarien d’ajustar les paus a la nit; però
mentrimentres, quietet a casa, i a evitar una mala trobada,
així que no tocava eixir en tot el dia.
La ciutat despertava. El sol enrogia els ràfols, els guardes
de la nit es retiraven a buscar el relleu i en els carrers només
117
que es veien les llauradores carregades de cistelles fent cap al
mercat.
Els forners deixaren el Menut a la porta de sa casa. Va
vore com s’allunyaven, i encara es va quedar un moment
immòbil, amb la clau al pany, com si fruïra de vore’s a soles i
sense protecció. Per fi s’havia convençut que era un home; ja
no sentia dubtes cruels i somreia satisfet en recordar
l’aspecte del xicon en caure de genolls i xorrant sang.
Guilopo! Parlar tan lliurement de la seua xicona! No, no
volia arreglar-ho amb ell.
En rodar la clau va sentir que el cridaven:
–Menut! Menut!
Era Tono, que eixia de darrere d’un cantó. Més ben dit:
l’esperava. I junt amb un tremolor instintiu, va experimentar
certa satisfacció. Li sabia mal que li perdonaren el colp, com
si ell fóra un irresponsable.
En vore l’actitud agressiva de Tono, es va posar en
guàrdia, com un gall crespat; però els dos es van contindre,
en notar que cridaven l’atenció d’uns obrers que amb el
saquet al muscle passaven camí de la bastida.
Es van parlar en veu baixa, amb fredor, com dos bons
amics, però tallant les paraules com si les mossegaren. Tono
venia a arreglar l’assumpte ràpidament: tot es reduïa a dir-se
quatre paraules en lloc retirat. I com a home generós,
incapaç d’ocultar l’extensió de l’entrevista, va preguntar al
xic:
–Portes ferramenta?
Ell, ferramenta? No era dels valents que van a tothora
amb la faca a la renyonada, però tenia a dalt un ganivet que
118
va ser de son pare i anava a agarrar-lo. Un moment d’espera
res més. Obrí el portal, es va enfilar per l’escaleta estreta i
arribà en un vol dalt.
Va baixar al cap d’uns quants minuts, però pàl·lid i
inquiet. L’havia rebut sa mare, que s’arreglava per a anar a
missa i al mercat. La pobra vella estranyava aquella eixida, i
havia hagut d’enganyar-la amb mentires penoses. Però ja
estava allí carregat. En voler, Tono... a on vullgues!
No trobaven un carrer desert. Les portes s’obrien, per a
fer fora l’atmosfera fètida de la nit, i les graneres arrapaven
les voreres, tirant núvols de pols als rajos oblics d’aquell sol
roig que aguaitava a l’extrem dels carrers com per una bretxa.
A tot arreu, guàrdies que els miraven amb ulls vagues,
com si encara no estigueren desperts; llauradors que, amb la
mà al cabestre, guiaven el carro de verdura, escampant pels
carrers la fragància fresca del camp; velles arrugades amb la
toca accelerant el pas com esperonades per les campanes que
voltejaven en les esglésies pròximes; gent, en fi, que en
vore’ls agarrats, cridaria o s’afanyaria a separar-los. Quin
escàndol! És que dos hòmens de bé no podien pegar-se amb
tranquil·litat en tota València?
Als afores, el mateix moviment. El matí, amb l’excés de
llum i activitat, embolicava els dos tranuitadors, com per a
avergonyir-los de la seua obsessió. El Menut sentia cert
decaïment, i inclús va provar a parlar. Reconeixia la
imprudència. Havia sigut el vi i la falta de costum; però
havien de pensar com a hòmens, i el que ha passat... passat.
¿No pensava Tono en la dona i els xiquets, que podien
quedar més desemparats que estaven? Ell encara veia la seua
119
velleta i la mirada ansiosa amb què el va seguir en deixar-la.
Què menjaria la pobra si es quedava sense fill?
Però Tono no el va deixar acabar. Gallina!, morral! I per a
contar-li tot això anaven roders pels carrers? Ara mateix li
trencava la cara.
El Menut es va fer arrere per a evitar el colp. També ell
va mostrar desitjos d’agarrar-se allí mateix; però es va
contindre, en vore una tartana que s’acostava lentament,
balancejant-se en passar pels clots de la ronda i amb el
conductor encara mig dormint.
–Xe, tartaner... para!
I abalançant-se a la portella, la va obrir amb estrèpit i va
convidar a pujar a Tono, que retrocedia amb sorpresa. Ell no
tenia diners: ni açò. I ficant-se una ungla entre les dents,
tirava cap a fora.
El jove volia acabar prompte. «Jo pagaré.» I inclús va
ajudar a pujar el seu enemic, entrant després d’ell i pujant
amb prestesa les persianes de les finestretes.
–A l’hospital!
El tartaner va fer repetir un parell de vegades l’adreça, i
com li recomanaven que no s’afanyara, va deixar rodar el
carruatge amb mandra pels carrers de la ciutat.
Va sentir soroll darrere d’ell, crits ofegats, xoc de cossos,
com si rigueren fent-se cosconelles, i va maleir la seua mala
sort, que tan malament començava el dia. Devien ser
borratxos que, després de passar la nit, en una arrancada
d’embriaguesa plorona no volien gitar-se sense visitar algun
amic malalt. Com li devien posar els seients!
120
La tartana passava lenta entre el tràfec matinal. Les
vaques de llet, d’esquelleria monòtona, oloraven les rodes;
les cabres, espantades pel rossí, s’apartaven fent sonar les
campanetes i balancejant els braguers; les comares,
recolzades en les graneres, miraven amb curiositat aquelles
finestretes tancades, i inclús un municipal va somriure
maliciosament, assenyalant-la a uns veïns. Tan de matí i ja
anaven pel món amors «de contraban»!
Quan va entrar al pati de l’hospital, el tartaner va botar
del seient, i acariciant el cavall va esperar inútilment que
baixaren aquell parell de borratxos.
Va anar a obrir, i va vore que per l’estrep de ferro
regallaven fils de sang.
–Socors!, socors! –va cridar obrint d’un colp.
Va entrar la llum a l’interior de la tartana.
Sang pertot arreu. Un en terra, amb el cap al costat de la
portella; l’altre a la banqueta, amb la faca a la mà i la cara
blanca com de paper mastegat.
Va acudir la gent de l’hospital i van buidar, tacant-se fins
als colzes, aquella tartana, que pareixia un carro del matador
carregat de carn morta, esgarrada, foradada pertot arreu.
121
122
123
Venjança moruna
124
Quasi tots els qui ocupaven aquell vagó de tercera
coneixien a Marieta, una bona mossa vestida de dol, que,
amb un xiquet de bolquerets al braç, s’estava al costat d’una
finestreta, defugint les mirades i la conversa de les veïnes.
Les velles llauradores la miraven, unes amb curiositat i
altres amb odi, a través de les anses de les cistelles enormes
que portaven i dels fardells que descansaven damunt dels
genolls amb totes les compres fetes a València. Els hòmens,
mastegant el caliquenyo, li pegaven unes ullades ardoroses de
desig.
En tots els extrems del vagó es parlava d’ella, se’n
contava la història. Era la primera vegada que Marieta
s’atrevia a eixir de casa després de faltar el marit. Tres mesos
havien passat des de llavors. Sens dubte, sentia por de
Teulaí, el germà menut del marit, un subjecte que amb vint-i-
cinc anys era el terror del districte; un amant enfollit de
l’escopeta i la valentia, que, en nàixer ric, havia abandonat els
camps per a viure unes vegades als pobles, per la tolerància
dels alcaldes, i unes altres a la muntanya, quan s’atrevien a
acusar-lo els qui el volien malament.
Marieta pareixia satisfeta i tranquil·la. Oh, la mala pell!
Amb una ànima tan negra, i mireu-la que guapota,
majestuosa; pareixia una reina.
Els qui no l’havien vista mai, s’extasiaven davant de tanta
bellesa. Era com les marededéus patrones dels pobles: la cara
amb transparència pàl·lida de cera, banyada a voltes per un
onatge de rosa; els ulls negres, allargats, de pestanyes
llargues; el coll superb, amb dos línies horitzontals que
marcaven la finor de la blanca carnositat; alta, majestuosa,
125
amb redonors fermes que al menor moviment es posaven en
relleu davall del vestit negre.
Sí, era molt bonica. Així es comprenia la follia del pobre
marit.
Debades s’havia oposat al matrimoni la família de Pepet.
Casar-se amb una pobra, sent ell ric, era absurd; i encara ho
pareixia més en saber-se que la nóvia era filla d’una bruixa, i,
per tant, hereua de totes les seues males arts.
Però ell, ben ferm. La mare de Pepet va morir del disgust;
segons que deien les veïnes, es va estimar més anar-se’n del
món abans que vore a sa casa la filla de la Bruixa. I Teulaí,
com que era un perdut que respectava ben poca cosa l’honor
de la família, quasi va renyir amb el germà. No podia
resignar-se a tindre com a cunyada una bona mossa que,
segons que deien en la taverna testimonis presencials –i allí la
reunió era d’allò més respectable–, preparava beuratges,
ajudava sa mare a traure el sagí als xiquets vagabunds per a
confeccionar uns ungüents ben misteriosos, i la untava els
dissabtes a mitjanit, abans d’eixir volant per la ximenera.
Pepet, que es reia de tot, acabà casant-se amb Marieta, i
amb això van ser de la filla de la bruixota les vinyes, les
garroferes, la gran casa del carrer Major i les onces que sa
mare guardava als baguls de l’estudi.
No estava bé. Aquell parell de llobes li havien donat algun
beuratge, una gotada, tal vegada «pólvores seguidores», que,
segons que afirmaven les veïnes més experimentades, lliguen
per a sempre amb una força infernal.
La bruixa, arrugada, d’ullets malignes, que no podia
travessar la plaça del poble sense que els xics l’acaçaren a
pedrades, es va quedar a soles al casup dels afores, davant
126
del qual no passava ningú a la nit sense fer el senyal de la
creu.
Pepet va traure Marieta d’aquell antre, satisfet de tindre
com a dona la més bella del districte.
Quina manera de viure! Les bones dones ho recordaven
amb escàndol. Bé que es veia que el casament era per art del
Maligne. Pepet a penes eixia de casa: descuidava els camps,
deixava en llibertat els jornalers, no volia apartar-se ni un
moment de la dona, i la gent, per la porta junta o per les
finestres sempre obertes, sorprenia les abraçades, els veia
perseguint-se entre riotes i carícies, en plena borratxera de
felicitat, insultant amb la seua satisfacció a tots. Allò no era
viure com a cristians. Eren gossos furiosos perseguint-se,
amb la set de la passió mai extingida. Ah, la grandíssima
perduda! Ella i la mare li abrasaven les entranyes amb els
seus beuratges.
Bé es veia en Pepet, cada vegada més prim, més groc,
més xicotet, com un ciri que es desfeia.
El metge del poble, l’únic que es burlava de bruixes,
beuratges i de la credulitat de la gent, parlava de separar-los
com a únic remei. Però els dos van seguir units: ell cada
vegada més decaigut i miserable; ella fent-se grossa, ufanosa i
superba, insultant la murmuració amb aires de sobirana. Van
tindre un fill i al cap de dos mesos va morir Pepet,
lentament, com una llum que s’extingix, cridant la dona fins
a l’últim moment, estenent-li cap a ella les mans ansioses.
La que es va armar al poble! Ja estava allí l’efecte de les
males begudes. La vella es va tancar al casup en tindre temor
de la gent; la filla no va eixir al carrer en unes quantes
setmanes i els veïns en sentien els laments. Per fi, alguna
127
vesprada, desafiant les mirades hostils, va anar amb el xiquet
al cementeri.
Al principi li tenia certa por a Teulaí, el cunyat terrible,
per a qui matar era ocupació d’hòmens, i que, indignat per la
mort del germà, parlava en la taverna de fer trossos de la
dona i la bruixa de la sogra. Però feia un mes que havia
desaparegut. Devia estar amb els roders a la muntanya, o els
«negocis» l’haurien portat a l’altre extrem de la província.
Marieta es va atrevir per fi a eixir del poble, a anar a València
a comprar...
Ah, la senyora! Quina importància es donava amb els
diners del pobre marit! Tal vegada buscava que els senyorets
li digueren alguna cosa, en vore-la tan guapota...
I hi havia en tot el vagó un murmuri hostil, les mirades
afluïen a ella, però Marieta obria els ullots imperiosos,
agarrava aire sorollosament amb gest de menyspreu, i
tornava a mirar els camps de garroferes, les oliveres
empolsegades, les cases blanques, que fugien traçant un
redolí entorn del tren en marxa, mentres l’horitzó s’unflava
al contacte del sol, que s’afonava entre espessos vellons d’or.
El tren va parar en una estacioneta i les dones que més
havien parlat de Marieta es van afanyar a baixar, tirant per
davant cistelles i cabassos. Unes es quedaven en aquell poble
i deien adéu a les altres, a les veïnes de Marieta, que encara
havien de caminar una hora per a arribar a casa.
La viuda bella, amb el xiquet al braç i recolzant a l’anca,
forta, la cistella de comprar, va eixir de l’estació amb pas
lent. Volia que l’avançaren en el camí aquelles dones hostils,
que la deixaren anar a soles, sense haver de patir el turment
de les seues murmuracions.
128
Als carrers del poble, estrets, torts i de ràfols avançats, hi
havia poca llum. Les darreres cases s’estenien en dos fileres
al llarg de la carretera. Més cap allà es veien els camps, que
blavejaven amb l’arribada del crepuscle, i al lluny, sobre
l’ampla i empolsegada faixa del camí, es marcaven com un
rosari de formigues les dones que, amb els fardells al cap,
feien cap al poble del costat, la torre del qual aguaitava
darrere d’una lloma –se’n veia el sostre de teules
envernissades, brillants amb l’últim reflex del sol.
Marieta, mossa brava, va sentir sobtadament certa
inquietud en vore’s a soles en el camí. Era molt llarg i es faria
de nit abans d’arribar a casa.
Sobre una porta es bellugava el ram d’olivera, empolsegat
i sec, indicador d’una taverna. Davall, i d’esquena al poble, hi
havia un home xicotet, recolzat a la polleguera i amb les
mans a la faixa.
Marieta es va fixar en ell... Si en girar el cap resulta que
era el cunyat, Mare de Déu, quin sortit! Però segura que
parava encara molt lluny, va tirar avant, assaborint la idea
cruel de la trobada, tot i que la creia impossible, tremolant en
pensar que fóra Teulaí qui hi havia allà a la porta de la
taverna.
Va passar pel costat sense alçar els ulls.
–Bona vesprada, Marieta.
Era ell... I la viuda, davant la realitat, no va experimentar
l’emoció de moments abans. No podia dubtar. Era Teulaí, el
bàrbar de somriure traïdor, que la mirava amb aquells ulls
més torbadors i cruels que les seues paraules.
129
Va contestar amb un «hola!» desmaiat, i ella, tan gran, tan
forta, va sentir que les cames li fallaven i inclús va fer un
esforç perquè el xiquet no li caiguera del braç.
Teulaí somreia amb malícia. No hi havia cap raó per a
espantar-se. Que no eren parents? S’alegrava de la trobada;
l’acompanyaria al poble i pel camí xarrarien d’uns quants
assumptes.
–Avant, avant –deia l’homenet.
I la dona va seguir darrere d’ell, submisa com una ovella.
Quin contrast poc fi aquella dona gran, poderosa, de
músculs forts, que pareixia que rossegava Teulaí, desnerit,
miserable i roín, en el qual únicament delataven el caràcter
les punxades de llum estranya que li desprenien els ulls.
Marieta sabia del que era capaç. Hòmens forts i valerosos
havien caigut vençuts per aquella mala bèstia.
En la darrera casa del poble, una vella canturrutxava i
agranava el portal.
–Bona dona, bona dona! –va cridar Teulaí.
La bona dona deixà la granera i va acudir. Era massa
cèlebre el cunyat de Marieta en moltes llegües a la redona per
a no ser obeït immediatament.
Va agarrar el xiquet del braç de la cunyada, i sense mirar-
lo, com si volguera evitar un entendriment indigne d’ell, el va
passar al braç de la vella, i li encarregà que el cuidara... Era
qüestió de mitja hora: tornarien de seguida a buscar-lo, quan
acabaren cert encàrrec.
Marieta es posà a xanglotar i s’abalançà al xiquet per a
besar-lo, però el cunyat la va espentejar.
–Avant, avant.
130
Es feia tard.
Subjugada pel terror que inspirava aquell homenet
verinós a qui envoltava, va tirar avant, sense el xiquet i sense
la cistella, mentres la vella, alhora que se senyava s’afanyà a
entrar a casa.
Ben poc es distingien com a punts indecisos en el camí
blanc les dones que anaven al poble. Els vapors marrons en
fer-se fosc s’estenien ran dels camps, l’arboreda prenia un to
de blau fosc, i a dalt, al cel de color violeta, palpitaven les
primeres estreles. Van continuar en silenci uns quants
minuts, fins que Marieta es va detindre com una decisió
inspirada per la por... El que haguera de dir-li, tant podia dir-
li-ho allà com en una altra part. I li tremolaven les cames,
balbotejava, i no s’atrevia a alçar els ulls per a no vore el
cunyat.
Allà lluny sonaven rodes i veus allargades es cridaven a
través dels camps, esgarraven l’ambient silenciós del
crepuscle.
Marieta mirava amb ansietat el camí. Ningú. Estaven a
soles el cunyat i ella.
Ell, sempre amb el somriure infernal, parlava amb
lentitud... El que havia de dir-li era que resara, i si sentia por,
podia tirar-se el davantal per la cara. A un home com ell no li
mataven un germà impunement.
Marieta es va fer arrere, amb l’expressió aterrida de qui
desperta en ple perill. La seua imaginació, ofuscada per la
por, havia concebut abans d’arribar allí les brutalitats més
grosses: pallisses horroroses, el cos magolat, la cabellera
arrancada; però... resar i tapar-se la cara! Morir! I tal
enormitat dita tan fredament!...
131
Amb paraula atropellada, tremolant i suplicant, va
intentar entendrir-lo. Tot eren mentires de la gent. Al seu
pobre germà l’havia volgut amb l’ànima, el volia encara; si
havia mort, va ser per no creure-la a ella, a ella que no havia
tingut valor per a ser esquiva i freda amb un home tan
enamorat.
Però el valent l’escoltava accentuant cada vegada més el
somriure, que ja era una carassa.
–Calla, filla de la Bruixa!
Ella i sa mare havien mort el pobre Pepet. Tot el món ho
sabia; l’havien consumit amb males begudes... I si ell
l’escoltava ara, seria capaç d’embruixar-lo també. Però no, ell
no cauria com el fava del germà. I per a provar la seua
fermesa de hiena, sense altre amor que el de la sang, va
agarrar amb les mans ossudes la cara de Marieta, la va alçar
per a vore-la més de prop, contemplant sense emoció les
galtes pàl·lides, els ulls negres i ardents que brillaven després
de les llàgrimes.
–Bruixa... enverinadora!
Xicotet i miserable en aparença, va abatre d’una espenta
la bona mossa, va fer caure de genolls aquella supèrbia
màquina de carn dura, i retrocedint va buscar alguna cosa a
la faixa.
Marieta estava espantada. Ningú pel camí. Allà lluny els
mateixos crits, el mateix sorollet de rodes; cantaven les
granotes en un toll proper; en els màrgens escamaven els
grills, i un gos udolava lúgubrement allà en les darreres cases
del poble. Els camps s’afonaven en els vapors de la nit.
En vore’s sola i convéncer-se que estava a punt de morir,
va desaparéixer tota l’arrogància de bona mossa, es va sentir
132
dèbil, com quan era xiqueta i li pegava sa mare, i va esclatar a
plorar.
–Mata’m, mata’m! –va gemecar alhora que es tirava a la
cara el davantal negre enrotllant-se’l al cap.
Teulaí es va acostar a ella impassible, amb una pistola a la
mà. Encara va sentir la veu de la cunyada gemecant a través
de la tela negra amb laments de xiqueta, que li pregava que la
rematara prompte, que no la fera patir, intercalant les
súpliques entre fragments d’oracions que recitava de manera
atropellada. I com a home experimentat, va buscar amb la
boca de la pistola en aquell embolcall negre i disparà els dos
canons alhora.
Entre el fum i els esclafits es va vore a Marieta alçar-se
com impulsada per un ressort i desplomar-se amb una
garreig d’agonia que li va desordenar la roba.
En la massa negra i inerta van quedar al descobert les
calces blanques de redonor seductora, que s’estremí amb la
darrera ranera.
Teulaí, tranquil com un home que a ningú té por i que té
en últim terme un refugi a la muntanya, va tornar de seguida
a buscar el nebot, satisfet de la gesta.
En agarrar el xiquet de mans de la vella, aterrida, quasi va
plorar.
–Pobret!, pobret meu! –va dir besant-lo.
I la consciència de tio s’inundava de satisfacció, segur
d’haver fet pel xiquet una cosa gran.
133
134
135
La paret
136
Sempre que els néts del tio Rabosa es trobaven amb els
fills de la viuda de Casporra en les sendes de l’horta o pels
carrers de Campanar, tot el veïnat comentava el succés.
S’havien mirat! S’insultaven amb el gest! Allò acabaria
malament, i el dia més poc pensat el poble patiria un altre
disgust.
L’alcalde amb els veïns més notables predicaven pau als
xicons de les dos famílies enemigues, i allà anava el capellà,
un vell de Déu, d’una casa a altra, per a recomanar-los que
oblidaren les ofenses.
Trenta anys que els odis dels Raboses i Casporres
escandalitzaven a Campanar. Quasi en les portes de
València, al rialler poblet que des de vora riu mirava a la
ciutat amb els finestrals redons del seu campanar agut,
repetien aquells bàrbars, amb rancor africana, la història de
lluites i violències de les grans famílies italianes en l’edat
mitjana. Havien sigut grans amics en altres temps; les cases,
encara que situades en carrers diferents, limitaven pels
corrals, separats únicament per una tàpia baixa. Una nit, per
qüestions de reg, un Casporra d’una escopetada va deixar
estés a l’horta un fill del tio Rabosa, i el fill menut de Rabosa,
perquè no es diguera que en la família no quedaven hòmens,
va aconseguir, després d’un mes d’aguait, col·locar-li al
matador una bala entre les celles. Des de llavors, les dos
famílies viuen per a exterminar-se, pensant més a aprofitar
els descuits del veí que el cultiu de les terres. Escopetades
enmig del carrer; trets que en fer-se de nit rellampeguen des
del fons d’una séquia o darrere dels canyars o màrgens quan
l’enemic odiat tornava del camp; algun viatge, un Rabosa o
un Casporra camí del cementeri amb una onça de plom dins
de la pell, i la set de venjança sense extingir-se, sinó que
137
s’extremava amb les noves generacions, ja que pareixia que
en les dos cases els menuts ja eixien del ventre de les mares
tirant mà a l’escopeta per a matar els veïns.
Després de trenta anys de lluita, a cals Casporres només
quedava una viuda amb tres fills jóvens que semblaven
torres de músculs. En l’altra hi havia el tio Rabosa, amb
huitanta anys, immòbil en una cadira de repòs d’espart, amb
les cames mortes per la paràlisi, com un ídol arrugat de la
venjança, davant del qual juraven els dos néts defendre el
prestigi de la família.
Però els temps havien canviat. Ja no era possible anar
vinga el tir, com els seus pares, en plena plaça a l’eixida de
missa major. La Guàrdia Civil no els perdia de vista; els veïns
els vigilaven. Hi havia prou que un d’ells es detinguera uns
quants minuts en una senda o en un cantó, per a vore’s en
no res envoltat de gent que l’aconsellava la pau. Cansats
d’eixa vigilància que degenerava en persecució i s’interposava
entre ells com a obstacle infranquejable, Casporres i Raboses
van acabar no buscant-se, inclús es fugien quan la casualitat
els posava cara a cara.
Tal va ser el desig d’aïllar-se i no vore’s, que els va
paréixer baixa la paret que separava els corrals. Les gallines
dels uns i dels altres, escalant els muntons de llenya,
fraternitzaven a la part alta de les bardes; les dones de les dos
cases canviaven des de les finestres gestos de menyspreu.
Allò no es podia resistir: era com viure en família. Així que la
viuda de Casporra va fer que els fills alçaren la paret una
vara. Els veïns es van afanyar a manifestar el menyspreu amb
pedra i morter, i van afegir uns quants pams més a la paret. I
així, en eixa muda i repetida manifestació d’odi, la paret anà
pujant i pujant. Ja no s’hi veien les finestres, poc després no
138
s’hi veien les teulades, les pobres aus de corral s’estremien en
l’ombra lúgubre d’aquella paret que ocultava part del cel, i el
cloqueig sonava trist i apagat a través d’aquell mur,
monument de l’odi, que pareixia pastat amb els ossos i la
sang de les víctimes.
Així va transcórrer el temps per a les dos famílies, sense
agredir-se com en una altra època, però sense aproximar-se:
immòbils i cristal·litzades en el seu odi.
Una vesprada, les campanes del poble van tocar a alarma.
Cremava la casa del tio Rabosa. Els néts eren a l’horta, la
dona d’un al llavador, i pels badalls de portes i finestres eixia
un fum dens de palla cremada. Dins, en aquell infern que
rugia en voler escampar-se, hi havia el pobre tio Rabosa,
immòbil a la cadira de repòs. La néta s’estirava el monyo,
s’acusava com a autora de tot per un descuit; la gent
s’arremolinava al carrer, espantada per la força de l’incendi.
N’hi hagué que, més valents, van obrir la porta, però va ser
per a tirar arrere davant la glopada de fum dens carregada
d’espurnes que es va escampar pel carrer.
–L’agüelo! El pobre agüelo! –cridava la dels Raboses,
mentres mirava debades buscant un salvador.
Els veïns, espantats, van experimentar la mateixa sorpresa
que si hagueren vist el campanar anant cap a ells. Tres xicons
entraven corrents a la casa incendiada. Eren els Casporres.
S’havien mirat intercanviant una miqueta de trellat i, sense
més paraules, es van llançar com a salamandres en el braser
enorme que era allò. La multitud els va aplaudir en vore’ls
reaparéixer portant en alt, com a un sant en l’anda, el tio
Rabosa en la cadira de repòs d’espart. Van deixar el vell
sense quasi ni mirar-lo, i una altra vegada cap a dins.
139
–No, no! –cridava la gent.
Però ells somreien, i avant. Salvarien el que pogueren dels
interessos dels seus enemics. Si els néts del tio Rabosa
estigueren allí, ni s’haurien menejat de casa. Però només es
tractava d’un pobre vell, a qui havien de protegir com a
hòmens de cor. I la gent els veia tan prompte al carrer com
dins de la casa, bussejant en el fum, llevant-se les espurnes
com si foren dimonis inquiets, traent mobles i sacs per a
tornar a clavar-se entre les flames.
Va pegar un crit la multitud en vore els dos germans
majors que treien el menut al braç. Un tros de fusta, en
caure, li havia trencat una cama.
–Una cadira, de seguida, va!
La gent, en la precipitació, va arrancar el vell Rabosa de la
cadira de repòs d’espart per a assentar el ferit.
El xic, amb el pèl socarrimat i la cara fumada, somreia, i
ocultava el dolor agut que li feia frunzir els morros. Va sentir
que unes mans trèmules, aspres, amb les escates de la vellesa,
li oprimien les seues.
–Fill meu! fill meu! –gemecava la veu del tio Rabosa, que
es rossegava cap a ell.
I abans que el pobre xic poguera evitar-ho, el paralític va
buscar amb la boca desdentada i profunda les mans que tenia
agarrades, i les va besar, les va besar milanta vegades,
banyant-les de llàgrimes.
Tota la casa es va cremar. I quan van cridar els obrers per
a fer-ne una altra, els néts del tio Rabosa no els van deixar
començar netejant el terreny cobert de runa negra. Abans
140
havien de fer una faena més urgent: assolar la paret maleïda.
I amb el mall a les mans, ells van pegar els primers colps.
141
El paràsit del tren
142
–Sí –va dir l’amic Pérez als contertulians de café–, acabe
de llegir la notícia de la mort d’un amic en el periòdic.
Només que el vaig vore una vegada i, no obstant això, l’he
recordat molts viatges. Quin amic!
El vaig conéixer una nit venint a Madrid en el tren correu
de València. Anava jo en un departament de primera; a
Albacete va baixar l’únic viatger que m’acompanyava, i en
trobar-me a soles, i com que havia dormit malament la nit
anterior, em vaig estremir voluptuosament en contemplar els
coixins grisos. Tots per a mi! Podia estirar-me amb llibertat!
Mala sonada estava a punt de pegar fins a Alcázar de San
Juan! Vaig córrer el vel verd del llum, i el departament va
quedar en una penombra deliciosa. Embolicat en la manta
em vaig gitar d’esquena, amb les cames estirades tot el que
vaig poder, amb la seguretat deliciosa de no destorbar a
ningú.
El tren corria per les planes de la Manxa, àrides i
desolades. Entre estació i estació hi havia una bona trossada;
la locomotora extremava la velocitat, i el cotxe en què anava
gemecava i tremolava com una diligència vella. Em
balancejava sobre l’esquena impulsat pel trontoll terrible, les
franges dels coixins s’arremolinaven, saltaven les maletes
sobre els portaequipatges, tremolaven els vidres en els
alvèols de les finestretes i un grinyol espantós de ferro vell
venia de baix. Les rodes i els frens grunyien; però segons que
se’m tancaven els ulls, trobava en el soroll modulacions
noves, i tan prompte em creia que em bressolaven les ones,
com m’imaginava que havia retrocedit fins a la infància i
m’acariciava una nodrissa de veu ronca.
143
Pensant en eixes favades em vaig adormir, sentint sempre
el mateix estrèpit i sense que el tren parara.
Una impressió de frescor em va despertar. Vaig sentir a la
cara com un colp d’aigua gelada. En obrir els ulls vaig vore el
departament buit i la portella de davant tancada. Però vaig
sentir de nou el bufit gelat de la nit, augmentat per l’huracà
que alçava el tren amb la marxa ràpida que duia, i en
incorporar-me vaig vore l’altra portella, la immediata a la
meua, completament oberta, amb un home assentat a la vora
de la plataforma, els peus fora, encollit, amb el cap cap a mi i
uns ulls que li brillaven molt en una cara ben fosca.
La sorpresa no em permetia pensar. Las idees estaven
encara torbades pel somni. En el primer moment vaig sentir
cert terror supersticiós. Aquell home que s’apareixia amb el
tren en marxa tenia alguna cosa dels fantasmes dels contes
que em contaven de menut.
Però immediatament vaig recordar els assalts a les vies
fèrries, els furts als trens, els assassinats en un vagó, tots els
crims d’eixa classe que havia llegit, i vaig pensar que estava a
soles, sense un mal timbre per a avisar a qui dormia a l’altre
costat dels barandats de fusta. Aquell home era, segurament,
un lladre.
L’instint de defensa, o més aïna la por, em va fer traure
certa ferocitat. Em vaig tirar contra el desconegut, el vaig
espentejar amb colzes i genolls; va perdre l’equilibri i es va
agarrar desesperadament al marc de la portella, i jo vaig
seguir espentejant-lo, pugnant per arrancar-li les mans
crispades d’aquell agarrador per a reballar-lo a la via. Tots els
avantatges els tenia de la meua banda.
144
–Per l’amor de déu, senyoret! –va gemecar amb veu
ofegada–. Senyoret, deixeu-me! Sóc un home de bé.
I eixes paraules expressaven tanta humilitat i angoixa que
em vaig sentir avergonyit de la meua brutalitat i el vaig soltar.
Es va assentar una altra vegada, pantaixant i tremolós, en
el buit de la portella, mentres jo em quedava dret davall de la
làmpara, de la qual vaig descórrer el vel.
Llavors el vaig poder vore. Era un llaurador xicotet i
eixut, un pobre diable amb una samarra apedaçada i llardosa
i pantalons de color clar. La gorra negra que portava quasi es
confonia amb el tint rogenc i envernissat de la cara, on
destacaven els ulls de mirada mansa i una dentadura de
remugant, forta i groguenca, que es descobria en contraure
els morros amb somriure d’agraïment estúpid.
Em mirava com un gos a qui han salvat la vida i,
mentrimentres, amb les mans fosques buscava i rebuscava en
la faixa i en les butxaques. Això quasi em va fer penedir de la
meua generositat, i mentres el llauro buscava, jo ficava la mà
al cinturó i empunyava el revòlver. Estava poc aviat, si creia
que m’agarraria descuidat!
Va estirar la faixa, i en va traure alguna cosa, el vaig imitar
traient de la funda mig revòlver. Però el que ell tenia a la mà
era un cartonet brut i mig desfet, que em va mostrar amb
satisfacció.
–Jo també porte bitllet, senyoret.
El vaig mirar i no vaig poder fer altra cosa que riure’m.
–Però si és antic! –li vaig dir–. Ja fa anys que no val... I
amb això et creus autoritzat per a assaltar el tren i espantar
els viatgers?
145
En vore el bast engany descobert, va posar la cara trista,
com si temera que jo intentara reballar-lo a la via altra
vegada. Vaig sentir compassió i vaig voler mostrar-me
bondadós i alegre, per a ocultar els efectes de la sorpresa que
encara duraven dins de mi.
–Vinga, tira cap a dins. Assenta’t dins i tanca la portella.
–No, senyor –va dir amb enteresa–. Jo no tinc dret a anar
dins com un senyoret. Ací i gràcies. Jo no tinc cap de gallet.
I amb la fermesa d’un cabota es va mantindre allà a on
s’estava.
Jo estava assentat al seu costat: els genolls damunt de
l’esquena d’ell. Entrava en el departament un verdader
huracà. El tren corria a tota castanya; sobre els desmunts
erms i terrosos rovallava la taca roja i obliqua de la portella
oberta, i allà l’ombra encollida del desconegut i la meua.
Passaven els pals telegràfics com a pinzellades grogues sobre
el fons negre de la nit i en els màrgens brillaven un instant,
com a lluernes enormes, el carbó encés que amollava la
locomotora.
El pobre home estava intranquil, com si li estranyara que
el deixara quedar-se en aquell lloc. Li vaig donar un cigarret, i
a poc a poc va parlar.
Cada dissabte feia el viatge de la mateixa manera.
Esperava el tren a l’eixida d’Albacete; saltava a un estrep,
amb el risc d’acabar esmicolat, corria per fora per tots els
vagons per a trobar-ne un de buit, de departament, i en
baixava poc abans d’arribar a les estacions, i tornava a pujar
en eixir, sempre canviant de lloc per a evitar la vigilància dels
empleats, uns males ànimes enemics dels pobres.
146
–Però, a on vas? –li vaig dir–. Per què fas el viatge i
t’exposes a morir esmicolat?
Anava a passar el diumenge amb la família. Coses de
pobres! Ell feia faena a Albacete i la dona servia en un poble.
La fam els havia separat. Al principi feia el viatge a peu –tota
una nit de camí– i quan arribava al matí queia rendit, sense
ganes de parlar amb la dona ni de jugar amb els xiquets. Però
ja s’havia espavilat, ja no tenia por i feia el viatge tan
tranquil·lament en tren. Vore els fills li donava forces per a
treballar més tota la setmana. En tenia tres: el menut no
alçava un parell de pams de terra, i no obstant això el
reconeixia i, en vore’l entrar, se li tirava de braços al coll.
–Però tu –li vaig dir– no penses que en qualsevol viatge
els teus fills es quedaran sense pare?
Ell somreia amb confiança. Entenia molt bé aquell
«negoci». No tenia temor quan arribava el tren com un cavall
desbocat, bufant i tirant espurnes. Era àgil i seré: un salt i
amunt. I pel que fa a baixar, podria pegar-se algun colp
contra els desmunts, però el que era important era no caure
davall de les rodes.
No l’espantava el tren, sinó els qui anaven dins. Buscava
els cotxes de primera, perquè hi trobava departaments buits.
Quantes aventures! Una vegada va obrir, sense saber-ho, el
reservat de senyores i dos monges que anaven dins van
cridar: «Lladres!», i ell, espantat, es va tirar del tren i va haver
de fer la resta de camí a peu.
Un parell de viatges havia estat prop, com aquella nit en
què el reballaren a la via els qui es despertaven sobresaltats
en vore’l. En una altra ocasió, buscant un departament fosc,
va entropessar amb un viatger que, sense dir ni pruna, li va
147
arrear una garrotada que el tirà fora del tren. Aquella nit sí
que va creure que moria.
I en dir-ho això assenyalava una cicatriu que li travessava
el front.
El tractaven malament, però ell no es queixava. Aquells
senyors tenien raó d’espantar-se i defendre’s. Comprenia que
era mereixedor d’això i més; però, quin remei, si no tenia
diners i volia vore els fills!
El tren amainava la marxa, com si s’acostara a una
estació. Ell, alarmat, va començar a alçar-se.
–Queda’t –li vaig dir–, encara falta una altra estació per a
arribar a on tu vas. Et pagaré el bitllet.
–No! No, senyor –va reposar amb candidesa maliciosa–.
L’empleat, en donar-li el bitllet, es fixaria en mi: moltes
vegades m’han perseguit, sense aconseguir vore’m de prop, i
no vull que m’agarren la filiació. Bon viatge, senyoret! Sou
l’ànima més bona que he trobat mai en el tren.
Es va allunyar pels estreps, agarrat al passamà dels cotxes,
i es va perdre en la foscor, buscant, sens dubte, un altre lloc
on continuar tranquil el viatge.
Parem davant d’una estació xicoteta i silenciosa. Estava a
punt d’allargar-me per a adormir-me, quan a l’andana
sonaren veus imperioses. Eren els empleats, els mossos de
l’estació i una parella de la Guàrdia Civil que corrien en
diferents direccions, com rodant algú.
«Per ací!», «Talleu-li el pas!», «Dos per l’altre costat, que
no fuja...», «Ara ha pujat dalt del tren... Seguiu-lo!»...
148
I, efectivament, al cap de poc el sostre dels vagons
tremolava davall del galop foll dels qui es perseguien allà
dalt.
Era, sens dubte, l’«amic», a qui havien sorprés, i en vore’s
rodat es refugià a la part més alta del tren.
Des d’una finestreta de la part oposada l’andana, vaig
vore com un home saltava des del sostre d’un vagó
immediat, amb la lleugeresa sorprenent que dóna el perill. Va
caure de cara a terra en un camp, va anar a gatameu un
instant, com si la violència del colp l’impedira alçar-se, i, per
fi, va pegar a fugir cames em valguen, i es va perdre en la
foscor la taca blanca dels pantalons que duia.
El cap del tren gesticulava al davant dels perseguidors,
alguns dels quals reien.
–Què ha passat? –vaig preguntar a l’empleat.
–Un pillastre que té el costum de viatjar sense bitllet –va
contestar amb èmfasi–. Ja el coneixem de fa temps: és un
paràsit del tren. Però poc n’hem de fer o l’atrapem perquè
vaja a la presó.
Ja no vaig tornar a vore més el pobre paràsit. A l’hivern, a
sovint m’he enrecordat de l’infeliç, i el veia als afores d’una
estació, tal vegada assotat per la pluja i la neu, esperant el
tren que passa com un remolí, per a assaltar-lo amb la
serenitat del valent que assalta una trinxera.
Ara llig que en la via fèrria, prop d’Albacete, han trobat el
cadàver d’un home esmicolat pel tren... És ell, el pobre
paràsit. No em fan falta més dades per a saber-ho; m’ho diu
el cor. «Qui vol el perill, en el perill mor.» Pot ser que li
fallara inesperadament la destresa. Tal vegada algun viatger,
espantat per l’aparició sobtada, no va ser tan compassiu com
149
jo i el va reballar davall les rodes. Pregunteu-li a la nit què
degué passar!
–Des que el vaig conéixer –va acabar dient l’amic Pérez–
han passat quatre anys. Temps en què he corregut molt, i
veient com viatja la gent per capritx o per combatre
l’avorriment, més d’una vegada he pensat en el pobre llauro
que, separat de la família per la misèria, quan volia besar els
fills havia de vore’s perseguit i assetjat com una bèstia
salvatgina feroç i desafiar la mort amb la serenitat d’un heroi.
150
151
Un xiulit
152
L’entusiasme caldejava el teatre. Quin debut! Lohengrin!
Quina soprano! Sobre el roig de les butaques destacaven en
el pati els caps descoberts o les torres de llaços, flors i tuls,
immòbils, sense que les aproximara el xiuxiueig ni l’enuig; en
les llonges, silenci absolut; res de tertúlies ni converses a
mitja veu; a dalt, en l’infern de la filharmonia rabiosa, dit
irònicament paradís, l’entusiasme s’escapava allargat i
sorollós, com un sospir de satisfacció immens, cada vegada
que sonava la veu de la soprano, dolça, poderosa i robusta.
Quina nit! Tot pareixia nou al teatre. L’orquestra era
d’àngels; inclús l’aranya del centre feia més llum.
En aquell entusiasme prenia no poca part el patriotisme
satisfet. La soprano era espanyola: la López, però ara
s’anunciava amb el cognom del marit, el tenor Franchetti, un
gran artista, que, en casar-se amb ella, l’havia feta ascendir a
la categoria d’estrela. Quina dona! Legítima de la terra.
Esvelta, arrogant; braços i gola amb redonors adorables, i els
tuls d’Elsa blancs amplis a la cintura, però estrets i quasi a
punt d’esclafir amb la pressió de corbes supèrbies. Els ulls
negres, allargats, de foc ombrívol, contrastaven amb la
peluca rossa de la comtessa de Brabant. La bella espanyola
era a l’escena la dona tímida, dolça i resignada que va somiar
Wagner, que confiava en la força de la innocència, esperant
l’auxili del desconegut.
En relatar el somni a l’emperador i la cort, va cantar amb
expressió tan vagarosa i dolça, els braços caiguts i l’extàtica
mirada en l’alt, com si vera arribar muntat en un núvol el
misteriós paladí, que el públic ja no es va poder contindre, i
com la descàrrega retronadora d’una fila de canons, va eixir
de totes les bandes del teatre, fins i tot dels corredors, la
retronadora detonació d’aplaudiments i crits.
153
La modèstia i la gràcia amb què saludava va enfervorir
encara més el públic. Quina dona! Una verdadera senyora; i
quant a bons sentiments, tots recordaven detalls de la seua
biografia. Aquell pare ancià, a qui tots els mesos enviava una
pensió perquè visquera amb decència: un vell feliç, que des
de Madrid seguia la carrera de triomfs de la filla per tot el
món.
Allò era commovedor. Hi havien senyores que es
torcaven els ulls amb una punta del guant i, al paradís, un
vellet ploriquejava i ficava el nas al pany de la capa per a
sufocar els gemecs. Els veïns se’n reien.
Vinga, home, que no és per a tant!
La representació seguia el curs enmig dels ecos de
l’entusiasme. Ara l’herald convidava els presents, per si hi
havia algú que volguera defendre a Elsa. Bé, avant. Aquell
públic, que sabia de memòria l’òpera, estava en el secret. No
s’hi presentaria cap valent. Després, amb acompanyament de
música tètrica, van avançar les dames velades per a
emportar-se la comtessa al suplici. Tot era broma; Elsa hi
estava segura. Però quan els braus guerrers brabançons es
van agitar a l’escena, en vore al lluny el cigne misteriós i la
barqueta, i es va armar en la cort imperial un rebombori de
mil dimonis, el públic, per acció reflexa, es va menejar
sorollosament, remenejant-se en els seients, tossint,
sospirant, regirant-se, per a fer provisió de silenci. Quina
emoció! Estava a punt de presentar-se Franchetti, el tenor
famós, un gran artista, de qui es murmurava que s’havia casat
amb la López per a trobar una compensació a les seues
facultats decadents en la frescor i valentia de la dona. A part
d’això, un mestre que sabia eixir triomfant amb auxili de l’art.
154
Ah!... Ja estava allí, dret en l’esquif, recolzat en una espasa
llarga, l’escut abraçat, el pit cobert d’escates d’acer, alçant la
figura arrogant de bon mosso festejat per tota l’aristocràcia
d’Europa, i enlluernant de cap a peus, com un peix de plata
embolicat en seda.
Silenci absolut; allò pareixia una església. El tenor mirava
el cigne com si allí no hi haguera un altre ésser digne
d’atenció, i en l’ambient místic va sonar un fil de veu tènue,
dolç, vagarós, com si vinguera d’una distància invisible.
–Mercé, mercé, cigno gentile!...
Què va ser el que va estremir tot el teatre, i va fer alçar-se
tots els espectadors? Alguna cosa estrident, com si acabara
d’esgarrar-se la vella decoració del fons; un xiulit rabiós,
feroç, desesperat, que paregué que va fer oscil·lar els llums
de la sala.
Xiular a Franchetti abans de sentir-lo! Un tenor de quatre
mil francs! La gent de llonges i butaques va mirar al paradís
amb les celles arrufades; però a dalt la protesta va ser més
sorollosa. Bergant! Canalla! Perdulari! A la presó! I tot el
públic, arremolinant-se, dret i amb el puny amenaçador,
assenyalava el vellet que, quan cantava la soprano, ficava el
nas en la capa per a plorar, i ara s’alçava intentant debades
fer-se sentir. A la presó! A la presó!
Xafant gent va entrar la parella de guàrdies, i el vell va
passar a espentes de banc en banc, pegant a tots amb la capa
caiguda i responent amb manoteig desesperat a insults i
amenaces, mentres que el públic trencava a aplaudir
estrepitosament per a animar a Franchetti, que havia parat de
cantar.
155
En el corredor es van parar el vell i els guàrdies, respirant
ansiosament, magolats per la gent. Uns quants espectadors
els van seguir.
–Pareix impossible! –va dir un dels guàrdies–. Una
persona d’edat i que pareix decent...
–I vós què sabeu? –va cridar el vell amb expressió
agressiva–. Les meues raons tinc per a fer el que he fet.
Sabeu qui sóc jo? Sóc el pare de Conchita, d’eixa que es diu
en el cartell la Franchetti, a qui aplaudixen amb tant
d’entusiasme els imbècils. Què tal! Els pareix rar que xiule?
Jo també he llegit els periòdics; quina manera de mentir! «La
filla amantíssima...», «El pare volgut i feliç...». Mentira, tot
mentira! La meua filla ja no és la meua filla, és un serial, i
eixe italià, un guilopo. Només s’enrecorda de mi per a
enviar-me una almoina, com si el cor s’alimentara de diners!
Jo no agarre res d’ells, primer muir; m’estime més destorbar
els amics.
Ara sí que escoltaven el vell. Els qui l’envoltaven sentien
curiositat davant d’una història que tan de prop tocava a dos
celebritats artístiques. I el senyor López, insultat per tot un
públic, desitjava comunicar a algú la seua indignació, encara
que fóra als guàrdies.
–No tinc més família que «eixa». Comprengueu la meua
situació. La vaig criar jo: la pobreta no va conéixer a sa mare.
Va traure veu; va dir que volia ser soprano o morir, i ací
teniu el bo de son pare decidit que fóra una celebritat o
morir amb ella. Els mestres van dir: a Milà! I allà va el senyor
López amb la xiqueta, després de deixar la faena i vendre els
quatre terrossos heretats de son pare. Valga’m Déu si he
patit! Si he trotat abans del debut, de mestre en mestre i
156
d’empresari en empresari! Quines humiliacions, quines
vigilàncies per a guardar la meua xiqueta, i quines privacions!
Sí, senyors, privacions i fam inclús, amagada, perquè no li
faltara res a la senyoreta. I quan va cantar per fi i va
començar a sonar el seu nom, quan jo m’extasiava davant
dels resultats del sacrifici fet, arriba el fantasma de
Franchetti, i cantant a l’entaulat duos i més duos d’amor,
acaben enamorant-se, i he de casar la xiqueta perquè no em
pose mal gest ni em partisca l’ànima amb els plors. No sabeu
el que és un matrimoni de cantants. L’egoisme fent refilets.
Ni carinyo, ni cor, ni res; la veu, només la veu. Al lladre del
meu gendre el vaig destorbar des del primer moment; tenia
zels de mi, volia allunyar-me per a dominar la dona
absolutament; i ella, que vol a eixe pallasso, que cada vegada
està més unida a ell per les ovacions, va dir que sí a tot. Les
exigències de l’art! La seua manera de viure, que no els
permet deure’s a la família, sinó a l’art! Eixes van ser les
excuses, i m’enviaren a Espanya; i jo, per renyir amb el
farsant, vaig renyir amb la meua filla. Fins ara no els havia
vist... Senyors, porteu-me on vullgueu, però declare que
sempre que puga vindré a xiular eixe lladre italià... He estat
malalt, estic a soles; doncs rebenta, vell, com si no tingueres
filla. La teua Conchita no és teua; és de Franchetti... però no:
és de l’art. I ara dic jo: si l’art és fer que les filles obliden els
pares que per elles es van sacrificar, més m’estimaria trobar-
me la meua Concha a casa apedaçant calcetins.
157
158
159
L’ogre
160
En tot el barri del Pacífico era conegut aquell carreter
endimoniat que avalotava els carrers amb crits i els esclafits
furiosos de la tralla.
Els veïns de la gran casa en el baix de la qual vivia havien
contribuït a formar la seua mala reputació. Quin home més
atroç i malparlat! I en acabant diuen els periòdics que la
policia deté per blasfems!
Pepe el carreter feia mèrits diàriament, segons uns quants
veïns, perquè li tallaren la llengua i li ompliren la boca de
plom cremant, com en els temps més bons del Sant Ofici.
Res no deixava en pau, ni humà ni diví. Sabia de memòria
tots els noms venerables de l’almanac, únicament pel gust de
faltar-los, i així que s’enfadava amb les bèsties i alçava la
corretja, no quedava sant, per arraconat que estiguera en
alguna de les caselles del mes, a qui no profanara amb les
expressions més brutes. En fi, un horror! I el més censurable
era que, en encarar-se amb els animals tossuts, abrivant-los
amb blasfèmies millor que amb esclafits de tralla, els xiquets
del barri acudien a escoltar-lo amb atenció perversa, xalant
davant la fecunditat inesgotable del mestre.
Els veïns, molestos a tothora per aquell enfilall de
malediccions interminable, no sabien com lliurar-se’n.
Acudien al del pis principal, un vell avar, que havia llogat
la cotxera a Pepe en no trobar inquilí més bo.
–No feu cas –contestava–. Considereu que és un carreter,
i que per a l’ofici no s’exigixen exàmens d’urbanitat. Té mala
llengua, això sí; però és home molt formal i paga sense
retardar-se ni un dia. Una miqueta de caritat, senyors.
A la dona del blasfem maleït la compadien en tota la casa.
161
–No ho cregueu –deia rient la pobra dona–, no patisc
gens. És una criatura ben bona! Té el seu geni, però ai, filla!
Déu ens lliure de l’aigua mansa... És d’or; alguna copeta per a
agarrar forces, però res de ser com altres que passen el dia
com a estaques davant del taulell de la taverna. No es queda
ni un cèntim del que guanya, i això que no tenim família, que
és el que més li agradaria.
Pare la pobra dona no aconseguia convéncer a ningú de la
bondat del marit. Hi havia prou de vore’l. Quina cara! En
presidi n’hi havien de millors. Era nerviüt, quadrat, vellós
com una fera, la cara rogenca, amb protuberàncies rudes i
solcs profunds, els ulls sanguinosos i el nas xato, granellut,
vetat de blau, amb manolls de cerres que apuntaven com si
foren tentacles d’un eriçó que dins del crani li ocupara el lloc
del cervell.
No concedia respecte a res. Tractava de «reverends» els
mascles que l’ajudaven a guanyar el pa, i quan en les estones
de descans s’assentava a la porta de la cotxera, lletrejava
penosament, amb una veuarra que se sentia fins i tot en els
darrers pisos, els periòdics favorits, els papers més
abominables que es publicaven a Madrid, i que algunes
senyores miraven des de dalt amb el mateix terror que si
foren màquines explosives.
Aquell home que anhelava cataclismes i que somiava «la
grossa», però molt grossa!, vivia per ironia en el barri del
Pacífic.
La qüestió més lleu de la dona amb les criades el treia de
polleguera, i obrint el sac de les amenaces prometia pujar per
a degollar tots els veïns i pegar foc a la casa; hi havia prou
que caigueren quatre gotes al seu pati des de les galeries
162
perquè de la boca infecta li isquera la trista processó de sants
profanats, amb acompanyament de profecies horripilants per
al dia en què les coses anaren rectes i els pobres pujaren
amunt, ocupant el lloc que els correspon.
Però el seu odi només es limitava als majors, als qui el
temien, ja que si algun xicon del veïnat passava prop, l’acollia
amb un somriure paregut al badall de l’ogre, i estenent la mà
callosa, pretenia acariciar-lo.
Com que s’havia proposat no deixar en pau a ningú en la
casa, fins i tot es clavava amb una gata vagabunda que
rapinyava per totes les habitacions, però que els veïns
toleraven perquè no hi deixava rata viva.
Va parir aquella bohèmia de pelatge blanc i sedós, i
obligada a fixar domicili per a tranquil·litat de la prole, va
triar el pati de l’ogre, burlant-se, potser, del terrible
personatge.
S’havia de sentir què en deia el carreter. Era el seu pati un
corral perquè vingueren a emporcar-lo amb les cries els
animals del veïnat? D’un moment a altre s’enfadaria, i si
s’enfadava de deveres, pum!, del primer puntelló anaven la
gata i els gatets a estampar-se contra la paret de davant.
Però mentres l’ogre agarrava forces per a pegar-los el
puntelló i l’anunciava a crits cent vegades al dia, la prole
felina seguia tranquil·lament en un racó, formant un bolic de
pèls rojos i negres, en el qual brillaven els ulls amb
fosforescència lívida, i corejava irònicament les amenaces del
carreter: mèu!, mèu!
Quin estiu més bonic! Faena, poca, i una calor d’infern
que irritava el mal humor de Pepe i feia bollir en l’interior la
163
caldera de les malediccions, que se li escapaven a borbollons
per la boca.
La gent de possibles era allà lluny, als Biarritzs i Sant
Sebastians, arremullant les pells, mentres ell es torrava a la
cotxera. Llàstima que la mar no se n’isquera, per a engolir-se
tant de «paràsit»! No quedava gent a Madrid i no hi havia
faena. Dos dies sense enganxar el carro. Si la cosa seguia així,
hauria de menjar-se amb creïlles els «reverends», o gastar les
aus de corral, que era el nom que donava a la gata i les cries.
Va ser a l’agost quan, a les onze del matí, va haver de baixar
a l’estació del Mediodía per a carregar uns mobles.
Veges tu a quina hora! Ni un núvol al cel i un sol que treia
espurnes de les parets i pareixia ablanir les lloses de les
voreres.
–Arre, valents!... Què vols tu, gata boja?
I mentres arreava els matxos, aüixà amb el peu la gata,
que maulava dolorosament i intentava posar-se davall les
rodes.
–Però què vols, maleïda? Arrere, que et rebentarà una
roda!
I com qui fa una obra de caritat, li va amollar a l’animal
un esclafit tan furiós que el va deixar atropellat en un racó,
gemecant del mal que li havia fet.
Bona hora per a treballar. No es podia mirar enlloc sense
sentir irritació als ulls; el terra cremava; el vent cremava, com
si tot Madrid estiguera en flames; la pols pareixia incendiar-
se; es paralitzava llengua i gola, i les mosques, enfollides de
calor, voletejaven pels llavis del carreter o s’apegaven al
morro pantaixant dels animals buscant frescor.
164
L’ogre estava cada vegada més irritat a mida que
descendia la costera, ardorosa, i mentres remugava les seues
paraulotes, animava amb la tralla els matxos, que caminaven
defallits, amb el cap catxo, quasi tocant terra.
Maleït sol! Era el guilopo més gran de la creació. Sí que
mereixia que li arreglaren els comptes el dia de «la grossa»,
com a enemic dels pobres. A l’hivern molt d’amagar-se,
perquè el jornaler tinga els membres sapastres i no sàpia on
té les mans, perquè caiga de la bastida o l’agarre el carro
davall les rodes. I ara, a l’estiu, ne!, foc i més foc, perquè els
pobres que es queden a Madrid muiren com a pollastres a
l’ast.
Hipòcrita! Segur que no destorbava tant els qui es
divertien a les platges de moda.
I recordant tres segadors andalusos morts d’asfíxia,
segons que havia llegit en un dels seus papers, intentava
debades mirar el sol de cara i l’amenaçava amb el puny
tancat. Assassí!... Reaccionari!... Llàstima que no estigues més
baixet el dia de «la grossa»!
Quan va arribar al depòsit de mercaderies va parar un
moment a descansar. Es va llevar la gorra, es torcà la suor
amb les mans i, a l’ombra, va contemplar tot el camí que
acabava de travessar. Allò cremava. I pensava amb terror en
la tornada, cara amunt, pantaixant, amb el sol a plom al cap i
arreant sense parar les cavalleries, ofegades per la calor. No
era gran la distància d’allí a casa, però encara que li digueren
que en la cotxera l’esperava el mateix nunci, no hi anava. I
ara!... Encara que fent-li-ho bo que amb eixe vellet venia «la
grossa», s’ho pensaria abans de decidir-se a pujar la costera
amb aquella calor.
165
–Vinga! Deixem-nos de romanços i a treballar.
I va alçar la tapa del gran cabàs d’espart lligat als varals
del carro per a buscar la provisió de cordes, però la mà va
entropessar amb unes coses sedoses que es bellugaven i va
sentir al mateix temps uns arraps dèbils a la pell, callosa.
Els dits grossos van fer presa, i va eixir a la llum, agarrat
del bescoll, un gatet blanc, amb les potes esteses, la coa
enroscada per la por i amollant un trist nyeu-nyeu, com qui
demana misericòrdia.
La gata, no contenta de convertir el pati en corral,
s’apoderà del carro i ficà la prole en el cabàs per a protegir-
los del sol. No era això abusar de la paciència d’un home?...
S’acabà tot. I amb les manotes agarrà els cinc gatets i els va
tirar en un muntó als peus. Els xafigaria; ho jurava i
perjurava. Faria uns ous batuts de gat.
I mentres renegava, va traure de la faixa el mocador
d’herbes, l’estengué i va col·locar el muntó de pèls i maulits,
en va lligar les quatre puntes, va baixar del carro i es posà a
caminar amb el bolic.
Va tirar a córrer per aquell camí de foc, aguantant el sol
amb el cap catxo, pantaixant i mamprengué la costera que
minuts abans no volia pujar encara que li ho manara el
nunci.
Alguna cosa terrible preparava. La voluptuositat del mal
era sens dubte el que li donava forces. Tal vegada pretenia
pujar alt, molt alt, per a, des de la cresta d’un desmunt xafar
la càrrega de gats.
Però es va dirigir a casa, i a la porta el va rebre la gata
amb cabrioles de goig, olorant el mocador unflat, que
s’estremia amb palpitacions de vida.
166
–Jas, perduda –va dir pantaixant per la calor i el
cansament de la carrera–; ací tens els teus pillets. Per este
viatge passa, t’ho perdone, perquè eres un animal i no saps
com les gasta Pepe el carreter. Però a l’altra... hum!... a
l’altra...
I en no poder dir més paraules sense intercalar renegons,
l’ogre va pegar la volta i se’n va anar corrents a buscar el
carro, altra volta costera avall, cagant dimonis contra aquell
sol enemic dels pobres. Però encara que feia més calor, al
pobre ogre li pareixia que alguna cosa l’havia refrescat per
dins.
167
El maniquí
168
Nou anys havien passat des que Luis Santurce s’havia
separat de la dona. Després l’havia vista embolcada en sedes
i tuls en el fons d’un carruatge elegant, passant per davant
d’ell com un rellamp de bellesa, o l’havia endevinada des del
«paradís», del Real, allà baix, en una llonja envoltada de
senyors que es disputaven murmurar-li alguna cosa a l’orella
per fer gala d’una intimitat somrient.
Eixes trobades li remenejaven tot el sediment de la ira
passada: havia fugit sempre de la dona, com un malalt que
tem la recrudescència dels seus mals, i, no obstant això, ara
anava a trobar-la, a vore-la i parlar amb ella en aquell hotel
de la Castellana el luxe insolent del qual era el testimoniatge
de la seua deshonra.
Els moviments rudes del cotxe de lloguer pareixia que li
feien saltar els records del passat de tots els racons de la
memòria. Aquella vida que no volia recordar se li apareixia
als ulls tancats: la lluna de mel d’empleat modest casat amb
una dona bonica i educada, filla d’una família que havia anat
a menys; la felicitat d’aquell primer any de pobresa endolcit
pel carinyo; en acabant, les protestes d’Enriqueta regirant-se
contra l’estretor; el disgust sord en sentir que tots li deien
com de bella era i vore’s vestida humilment; els disgustos
sorgits pel motiu més lleu; les baralles a mitjanit a l’alcova
conjugal; les sospites que rosegaven a poc a poc la confiança
del marit, i, de sobte, l’ascens inesperat, el benestar material
que es colava per les portes: primer tímidament, per a evitar
l’escàndol, després amb una ostentació insolent, com creient
entrar en un món de cegos, fins que ja per fi Luis va tindre la
prova indubtable de la seua desgràcia. S’avergonyia en
recordar la seua debilitat. No era un covard, n’estava segur,
però li faltava voluntat o la volia massa, i per això, quan
169
després d’un espionatge vergonyós es va convéncer de la
seua deshonra, només va saber alçar la mà crispada sobre
aquella cara bella de nina pàl·lida, i va acabar per no
descarregar el colp. Només que va tindre forces per a fer-la
fora de casa i plorar com un xiquet abandonat en tancar la
porta.
Després, la soledat completa, la monotonia de l’aïllament,
interrompuda per notícies que li feien mal. La dona viatjava
pel centre d’Europa com una princesa; un milionari «l’havia
llançada». Aquella era la seua existència verdadera, hi havia
nascut. Tot un hivern va cridar l’atenció a París; els periòdics
parlaven de la bella espanyola; els seus triomfs a les platges
de moda eren sorollosos, es buscava com un honor arruïnar-
se per ella, i diversos duels i certs rumors de suïcidi
formaven un ambient de llegenda entorn del seu nom.
Després de tres anys de correguda triomfal, va tornar a
Madrid, més bella encara per l’encant estrany del
cosmopolitisme. Ara la protegia el més ric negociant
d’Espanya, i en el seu hotel esplèndid regnava sobre una cort
només d’hòmens: ministres, banquers, polítics influents,
personatges de tota classe, que pretenien el seu somriure
com la millor de les condecoracions.
Tan gran era el poder que tenia, que fins i tot Luis creia
sentir-lo entorn d’ell, en vore que se succeïen les situacions
polítiques sense que li tocaren la faena. La por de combatre
pel sosteniment de la vida el feia acceptar aquella situació, en
la qual endevinava la mà oculta d’Enriqueta. A soles i
condemnat a treballar per a viure, sentia, no obstant això, la
vergonya del miserable que té com a únic mèrit ser marit
d’una dona guapa. Tot el seu valor consistia a fugir quan la
trobava, insolent i triomfadora en la seua deshonra; fugir
170
perseguit per aquells ulls que es fixaven en ell amb sorpresa,
perdent l’altivesa de dona desitjada.
Un dia va rebre la visita d’un capellà vell i d’aspecte tímid:
el mateix que ara anava assentat al costat d’ell en el cotxe.
Era el confessor de la dona. Sí que havia sabut triar-lo bé!
Un senyor bondadós, curtet. Quan va dir qui l’enviava, Luis
no va poder contindre’s: «Valent tal!», i li va amollar l’insult.
Però, impertorbable, el bon vell, com qui té aprés el discurs i
té por d’oblidar-lo si tarda a dir-lo, li va parlar de Magdalena
pecadora; del Senyor, que, sent qui era, l’havia perdonada; i
passant a l’estil pla i natural, va explicar la transformació que
havia patit Enriqueta. Estava malalta, no eixia quasi de
l’hotel, una malaltia li rosegava les entranyes, un càncer al
qual calia domar amb injeccions de morfina contínues
perquè no la fera defallir i rugir de mal amb els arraps cruels
que li pegava. La desgràcia l’havia feta tornar els ulls a Déu,
es penedia del passat, volia vore’l...
I ell, l’home covard, botava de goig en sentir-ho, amb la
satisfacció del dèbil que es veu venjat. Un càncer!... El luxe
maleït que es podria dins d’ella, i la feia morir en vida! I
sempre tan bella, veritat? Quina venjança més dolça!... No,
no aniria a vore-la. Era inútil que el capellà buscara
arguments. Podia visitar-lo en voler i donar-li notícies de la
dona: allò l’alegrava molt; ara comprenia per què els hòmens
són roïns.
Des de llavors, el capellà el visitava quasi cada vesprada,
per a fumar uns quants cigarrets mentres parlaven
d’Enriqueta; i alguna vegada eixien junts, a passejar pels
afores de Madrid com a antics amics.
171
La malaltia avançava de pressa, Enriqueta estava
convençuda que li quedava poc per a morir. Volia vore’l per
a implorar-li el perdó; així ho demanava, amb to de xiqueta
capritxosa i malalta que exigix un joguet. Inclús «l’altre», el
protector poderós, dòcil a pesar de l’omnipotència, li
suplicava al capellà que portara a l’hotel el marit d’Enriqueta.
El bon vell parlava amb fervor de la conversió
commovedora de la senyora, encara que confessava que el
luxe maleït, perdició de tantes ànimes, encara la dominava.
La malaltia la tenia presonera a casa, però en els moments de
calma, quan el dolor no la feia anar d’un costat a l’altre com
si no estiguera bé, fullejava catàlegs i figurins de París,
escrivia als proveïdors, i rara era la setmana en què no
arribaven capses amb les darreres novetats: trages, capells i
joies, que després de contemplats i toquejats un dia en el
dormitori tancat, queien pels racons o s’amagaven per a
sempre en els armaris com si foren joguets inútils. Por tots
eixos capritxos passava «l’altre», per tal de vore a Enriqueta
somriure.
Les confidències contínues feien penetrar Luis lentament
en la vida de la dona; seguia des de lluny el curs de la
malaltia, i no passava un dia sense que mentalment vera
aquell ésser del qual s’havia apartat per a sempre.
Una vesprada es va presentar el capellà amb desusada
energia. Aquella senyora estava a les darreries, el cridava a
crits; era un crim negar l’últim consol a una moribunda, i ell
no ho consentia. Se sentia capaç d’emportar-se’l a la força.
Luis, vençut per la voluntat del vell, es va deixar rossegar i va
pujar a un cotxe, insultant-se mentalment, però sense forces
per a retrocedir... Covard, covard per a sempre!
172
Darrere de la sotana negra va travessar el jardí de l’hotel
que tantes vegades, en passar pel passeig de la vora, havia
espiat amb mirades d’odi... I ara, res, ni odi ni dolor: un
sentiment de curiositat viu, com qui entra en un país
desconegut, assaborint anticipadament les meravelles que
espera vore.
Dins de l’hotel, la mateixa impressió de curiositat i
sorpresa. Ah, miserable! Quantes vegades, en els somnis de
la seua voluntat impotent, s’havia vist entrant en aquella casa
com un marit de drama, l’arma a la mà per a matar l’esposa
infidel, i destrossar en acabant, com una fera folla, els
mobles cars, els cortinatges rics, les catifes toves! I ara, la
blanor que sentia davall dels peus, els colors bells pels quals
rovallava la mirada, les flors que el saludaven des dels racons
amb el perfum, li causaven una embriaguesa d’eunuc, i sentia
impulsos d’estirar-se en aquells mobles, de prendre’n
possessió, com si foren d’ell, per ser de la dona. Ara
comprenia el que era la riquesa i amb quina força pesava
sobre els seus esclaus. Ja estava en el primer pis, i ni tan sols
havia percebut, en la calma solemne de l’hotel, cap d’eixos
detalls amb els quals es revela la mort en entrar en una casa.
Va vore criats darrere de la carassa impassible dels quals
va creure percebre un gest de curiositat insolent; una
donzella el va saludar amb un somriure enigmàtic, que no se
sabia si era de simpatia o de burla per al «marit de la
senyora»; va creure distingir en una habitació immediata un
senyor que s’ocultava –tal vegada era «l’altre»–, i atordit per
aquell món nou, va travessar una porta, espentejat suaument
per la guia.
173
Es trobava en el dormitori de la senyora: una habitació
sumida en una penombra suau que esgarrava una faixa de sol
que es filtrava per un balcó entreobert.
Enmig del raig de llum hi havia una dona, dreta, esvelta,
rosada, vestida amb un trage bell de soirée, l’esquena nacrada
sorgint d’entre núvols de blondes i el pit i el cap
enlluernadors amb el centelleig de les joies. Luis va
retrocedir sorprés, protestant de la farsa. Aquella era la
malalta? L’havien cridat per a insultar-lo?
–Luis... Luis!... –va gemecar darrere d’ell una veu dèbil,
amb entonació infantil i suau, que li recordava el passat, els
instants més bons de la seua vida.
Els ulls, ja acostumats a la foscor, van vore en el fons de
l’habitació alguna cosa monumental i imponent com un altar:
un llit amb graderies, en el qual, davall dels cortinatges
ondulants, s’incorporava una figura blanca amb penes i
fatigues.
Llavors es va fixar en la en la dona, immòbil, que pareixia
esperar-lo amb l’esvelta rigidesa i els ulls de mirada vaga,
com entelats per llàgrimes. Era un maniquí artístic que
guardava certa ressemblança amb Enriqueta. El feia servir
per a poder contemplar més bé les novetats que
contínuament rebia de París. Era l’únic actor de les
representacions d’elegància i riquesa que es donava a soles
per a remei de la malaltia.
–Luis... Luis!... –va tornar a gemecar la veu des del fons
del llit.
Tristament va anar Luis cap a ella, i es va vore agarrat per
uns braços que el van estrényer convulsivament i va sentir
una boca ardorosa que li buscava la seua, implorant perdó, al
174
mateix temps que en una galta rebia la carícia tèbia de les
llàgrimes.
–Dis-me que em perdones, dis-ho, Luis, i potser no em
moriré.
I el marit, que instintivament intentava repel·lir-la, va
acabar abandonant-se entre aquells braços, repetint sense
adonar-se les mateixes paraules carinyoses dels temps feliços.
Davant dels ulls, acostumats a la foscor, anava marcant-se
amb tots els detalls la cara de la dona.
–Luis, el meu Luis! –deia ella somrient enmig de les
llàgrimes–. Com em trobes? Ja no sóc tan bella com en els
nostres temps de felicitat... quan jo encara estava bé. Dis-me,
per favor!, dis-me què et parec.
El marit la mirava esbalaït. Bella, sempre bella, amb
aquella bellesa infantil i ingènua que tan temible la feia. La
mort encara no hi havia arribat; únicament entre el perfum
suau d’aquella carn sobirana, d’aquell jaç majestuós, pareixia
que hi havia un baf subtil i llunyà de matèria morta, alguna
cosa que delatava la descomposició interior que es barrejava
en els seus besos.
Luis va endevinar la presència d’algú darrere d’ell. Un
home, a quatre passes, els contemplava amb expressió
confusa, com atret per un impuls superior a la voluntat que
l’avergonyia. El marit d’Enriqueta coneixia, com mitja nació,
la cara austera d’aquell senyor ja major, home de principis
sans, gran defensor de la moral pública.
–Dis-li que se’n vaja, Luis! –va cridar la malalta–. Què fa
eixe home ací? Només et vull a tu... només que vull el meu
marit. Perdona’m!... Va ser el luxe, el luxe maleït: necessitava
diners, molts diners; però voler... només et vull a tu.
175
Enriqueta plorava mostrant penediment, i aquell home
plorava també, dèbil i humil davant del menyspreu.
Luis, que tantes vegades havia pensat en ell amb
arravataments de còlera, i que en vore’l havia sentit impulsos
de tirar-se-li al coll, va acabar mirant-lo amb simpatia i
respecte. També la volia! I la comunitat en l’afecte, en
comptes de repel·lir-los, unia el marit i «l’altre» en una
simpatia estranya.
–Que se’n vaja, que se’n vaja! –repetia la malalta amb una
cabuderia infantil.
I el marit mirava l’home poderós amb expressió suplicant,
com si demanara perdó per a la dona, que no sabia què deia.
–Vinga, senyora Enriqueta –va dir des del fons de
l’habitació la veu del capellà–, pense vosté en si mateixa i en
Déu; no incórrega en el pecat de supèrbia.
Els dos hòmens, el marit i el protector, van acabar
assentant-se al costat del llit de la malalta. El dolor la feia
rugir, li havien de posar injeccions sovint, i els dos acudien
sol·lícits a cuidar-la. Uns quants viatges van entropessar les
mans en incorporar a Enriqueta, i no els va separar una
repulsió instintiva, sinó que s’ajudaven amb efusió fraternal.
Luis trobava cada vegada més simpàtic aquell bon senyor,
de tracte tan pla tot i els milions que tenia, i que plorava la
dona més encara que ell. Durant la nit, quan la malalta
descansava per l’acció de la morfina, els dos hòmens,
compenetrats per aquella vetlada de patiments, conversaven
en veu baixa, sense que en les paraules es notara el menor
deix d’odi. Eren com germans reconciliats per l’amor.
A la matinada va morir Enriqueta, mentres repetia:
«Perdó! perdó!». Però la darrera mirada no va ser per al
176
marit. Aquella au bella sense trellat va alçar el vol per a
sempre acariciant amb els ulls el maniquí de somriure etern i
mirada vidriosa; l’ídol del luxe que alçava prop del balcó el
cap buit, sobre el qual, amb fulgor infernal, centellejaven els
brillants, ferits per llum blavosa de l’alba.
177
El miracle de San Antonio
178
Feia cinc anys que Luis no veia els carrers de Madrid a les
nou del matí. A eixa hora començaven a dormir tots els seus
amics del casino, però ell, en comptes de gitar-se, s’havia
canviat de vestit i es dirigia a la Florida, engrunsat pel dolç
vaivé del seu carruatge elegant.
En tornar a casa després de fer-se de dia, li entregaren
una carta que li havien portat la nit anterior. Era d’aquella
desconeguda que mantenia amb ell una correspondència
estranya durant dos setmanes. Una inicial per firma i la lletra
de caràcter anglés, fina, correcta i igual a la de totes les que
han sigut pensionistes del Sacré-Cœur. Fins i tot la seua dona
la tenia així. Pareixia que era ella la que li escrivia i el citava a
les deu a la Florida, davant de l’església de San Antonio.
Quin desficaci!
Li feia gràcia pensar, mentres anava a una cita d’amor, en
la dona, aquella Ernestina el record de la qual rares vegades
venia a torbar-li les alegries de la seua vida de fadrí, o com
deia ell, de marit «emancipat». Què devia fer ella a eixes
hores? Cinc anys que no es veien, i ben poques notícies en
tenia. Unes vegades viatjava per l’estranger, altres sabia que
s’estava en províncies, a casa de vells parents; i encara que
residia temporades llargues a Madrid, no s’havien trobat mai.
Açò no és París ni Londres, però resulta prou gran perquè
no entropessen dos persones mai quan una fa la vida de
dona abandonada, visitant més les esglésies que els teatres, i
l’altra s’agita en el món de nit i torna a casa cada dia a l’hora
en què el frac arrugat i la pitrera bombada s’impregnen de la
pols que alcen els agranadors i del fum de les bunyoleries.
179
Es van casar molt joves, quasi uns xiquets, i els revisters
mundans van parlar molt d’aquella bella parella que tot ho
tenia per a ser feliç: rics i quasi sense família. Primer, els
arravataments de passió: una sort que, en trobar estret
l’elegant niu dels jovençans, passejava la seua insolència feliç
pels salons, per a fer enveja al món; en acabant, la
monotonia, el cansament, la separació lenta i insensible,
sense deixar per això de voler-se; a ell l’atreien les amistats de
fadrí, i ella protestava, amb escenes i xocs que feien odiosa
per a Luis la vida conjugal.
Ernestina va voler venjar-se fent sentir els zels al marit, es
va entregar amb entusiasme a un joc tan perillós i va tindre el
seu coqueteig comprometedor amb cert attaché de legació
americana, que inclús tingué aires d’infidelitat.
Luis bé sabia que la cosa no tenia malícia, però quin
dimoni!, ell no servia per a casat, aquella vida l’angoixava, i
va aprofitar l’ocasió i va prendre l’assumpte seriosament.
Amb l’americà s’ho va arreglar, li va pegar una estocada lleu,
pobre xic!, quin gran servici li havia prestat sense saber-ho! I
d’Ernestina es va separar sense escàndol, sense intervencions
judicials. Ella amb els parents, amb qui li rotara, i ell una altra
vegada a l’habitació de fadrí, com si no haguera passat res i
els dos anys de matrimoni foren un llarg viatge pel país de
les quimeres.
Ernestina no es resignava, i es va regirar volent tornar
amb ell. El volia de deveres; el passat eren criaturades,
menudències, però tot i que això afalagava a Luis,
l’indignava, com una amenaça a la seua llibertat recobrada
miraculosament. Per això oposava la negativa més terminant
als senyors respectables, antics amics de la família, que la
dona li enviava com a ambaixadors. Ella mateixa va anar
180
unes quantes vegades a la casa, sense aconseguir que li
obriren la porta; i tan tenaç era la resistència de Luis que
inclús va deixar d’assistir a certes reunions, en endevinar que
allí protegien la seua dona i algun dia farien que s’hi trobaren
«casualment».
Bo era ell per a ablanir-se! Era un marit ultratjat, i certes
coses, redéu!, no s’obliden mai.
Però la seua consciència de bon xic li replicava amb
duresa:
–Eres un guilopo que fingixes ultratges per a conservar la
llibertat. Et presentes com a marit infeliç per a seguir fadrí,
fent infeliços de deveres altres marits. Et conec, egoista.
I la consciència no s’enganyava. Els cinc anys
d’emancipació havien sigut per a ell molt alegres. Somreia
recordant els èxits, i ara mateix pensava amb fatuïtat en
aquella desconeguda que l’esperava: alguna dona que el devia
haver conegut en algun saló i tenia interés a envoltar de
misteri la seua passió. Ella havia tornat la iniciativa en una
carta insinuant, després hi hagueren preguntes i respostes en
les planes d’anuncis dels periòdics il·lustrats i, per fi, aquella
cita, a la qual acudia Luis amb l’ansietat que desperta el
desconegut.
El carruatge es va parar davant de San Antonio de la
Florida. Va baixar Luis i féu senyal al cotxer que esperara.
Havia entrat a treballar per a ell quan encara vivia amb
Ernestina; era l’etern testimoni de les seues aventures. El
seguia, fidel i obedient, en totes les corregudes de la seua
«viudetat», però pensava amb enveja en els temps passats,
desitjava no vetlar tant.
181
Bon matí de primavera! La gent alegre cridava als
berenadors; passaven entre l’arboreda, ràpids com si foren
aus de colors, els ciclistes encorbats amb camisetes ratllades;
per la part del riu sonaven cornetes, i sobre el fullatge,
eixams d’insectes, embriacs de llum, rodaven brillant com si
foren espurnes d’or. Luis, influït pel lloc, pensava en Goya i
en les duquesses gracioses i atrevides que, vestides de majas,
venien a assentar-se davall d’aquells arbres, amb els seus
galants de capa de grana i capells. Bons temps!
La tos insistent i maliciosa del cotxer el va avisar. Una
senyora baixava del tramvia i es dirigia a la trobada de Luis.
Vestia de negre i el vel del capell li cobria la cara. Esvelta i de
caminar graciós, menejava les anques amb cadència
harmònica, i a cada passa ressonava el fru-fru de la fina roba
interior.
Luis percebia el mateix perfum de la carta que guardava
en la butxaca. Sí, era «ella». Però quan va estar a poques
passes, el moviment de sorpresa del cotxer el va avisar abans
que la vista.
–Ernestina!
Va creure que era una traïció. Algú havia avisat la seua
dona. Quina situació tan ridícula!... I l’altra que estava a punt
d’arribar!
–A què véns? Què busques?
–Vinc a complir la meua promesa. Et vaig citar a les deu, i
ací estic.
I Ernestina va afegir amb un somriure trist:
–A tu, Luis, per a vore’t toca apel·lar a estratagemes que
repugnen a una dona honrada.
182
Redéu! I per a tindre una trobada desagradable havia eixit
de casa tan matí! Citat per la seua dona! Com se’n riurien els
amics del casino en saber-ho!
Dos bugaderes es van parar en el camí a curta distància,
amb pretext de descansar i s’assentaren damunt dels sacs de
roba. Volien sentir una miqueta el que es deien aquells
senyorets.
–Puja, puja!... –va dir Luis a la seua dona amb accent
imperiós.
L’irritava la ridiculesa de l’escena.
El cotxe va mamprendre la marxa carretera d’El Pardo
amunt, i la parella, amb el cap reclinat en el drap blau de la
capota estesa, s’espiaven sense mirar-se, com angoixats per la
situació, i sense atrevir-se cap dels dos a parlar primer.
Ella va començar. Ah, la maleïda! Era un xicon amb falda;
sempre ho havia dit Luis. Per això en fugia, en tindre-li
molta por, perquè, tot i la dolçor de gateta carinyosa i
submisa, acabava sempre imposant la seua voluntat. Ai
senyor, quina educació que donen en eixos col·legis
francesos!
–Mira, Luis... poques paraules. Et vull, i vinc decidida a
tot. Eres el meu marit, i amb tu he de viure. Tracta’m com
vullgues, pega’m... et voldré com eixes dones que admeten
els colps com a prova d’afecte. El que et dic és que eres meu
i no t’amolle. Oblidem el passat i encara podem ser feliços.
Luis, Luis meu, quina dona pot voler-te com la teua?
Quina manera d’entrar en matèria! Ell volia callar,
mostrar-se altiu i desdenyós, fatigar-la amb la seua
indiferència, perquè el deixara tranquil, però aquelles
paraules el van traure fora de si.
183
Tornar a unir-se? De seguida! Que no estava bé?... Ah,
senyora! Vós oblideu, sens dubte, que hi han coses que no es
perdonen mai, coses... En fi, que qui bé estiga, que no es
menege. Ells no servien per a casats, no congeniaven. Hi ha
prou de recordar l’infern en què es van convertir els darrers
mesos de matrimoni. Ell es trobava bé, a ella no li provava
malament la separació, ja que estava més bonica que abans –
paraula d’honor, senyora–, i seria una destrellat desfer per
animalades el que el temps havia fet sàviament.
Però ni el cerimoniós «vós», ni les raons de Luis
convencien la senyora. Ella no podia seguir així. Ocupava en
la societat una posició molt equívoca: quasi la igualaven amb
dones infidels; era objecte de declaracions i assiduïtats que la
revoltaven; creien que era una jove alegre i fàcil, sense
carinyo ni família; anava d’una banda a altra, com el jueu
errant. Digues, Luis, això és viure?
Però com que a Luis li havien dit això mateix tots els qui
havien anat a parlar-li en favor d’Ernestina, ho escoltava
com qui sent una música antiga i embafadora.
Quasi d’esquena a la dona, mirava el camí, els Viveros,
davall de les arboredes on bollia una multitud alegre. Els
pianos de manubri emetien notes cridaneres, semblants a la
xarramenta d’aus mecàniques. Valsos i polques formaven
l’acompanyament d’aquella veu trista que dins del carruatge
relatava les seues desgràcies. Luis pensava que el lloc per a la
trobada l’havia triat amb premeditació.
Allà, tot parlava de l’amor legítim sotmés a reglamentació
oficial. Ací, dos bodes; en el restaurant de més cap allà, unes
altres; en darrer terme, els convidats d’una altra boda
menejant el culet al compàs dels pianos amb la panxa plena
184
de vinatxa. Allò repugnava a Luis. Tot cristo es casava!... Poc
animals! Quanta gent inexperta que hi ha al món encara!
Arrere van quedar Viveros amb les bodes alegres; els
valsos sonaven allà lluny, com a sacsades vagues de l’aire, i
Ernestina seguia infatigable, parlant cada vegada més prop
de l’orella del marit.
Ella viuria tranquil·la, sense molestar-lo, si no existiren els
zels. Perquè ella se sentia zelosa. Sí, Luis, riu tan com
vullgues, zelosa des de fa un any, en vista de les aventures i
els escàndols. Ho sabia tot: la seua vida entre bastidors, els
apassionaments momentanis i escamosos per dones que se li
menjaven la fortuna; li havien dit, inclús, que tenia fills.
Podia estar tranquil·la? No havia de defendre la possessió
del seu marit, que era l’única cosa que tenia en el món?
Luis ja no estava d’esquena, ara estava de cara, superb i
magnífic. Ah, senyora! Com de malament l’aconsellaven els
amics! Ell feia la seua santa voluntat, d’acord? No havia de
donar explicacions a ningú, i si n’haguera de donar, també
hauria d’exigir-li’n a ella, i... recordeu, senyora!, penseu si
sempre heu sigut fidel als deures.
I mentres enumerava les seues desgràcies, que en el fons
li tenien exactament igual, i anomenava infidelitats el que van
ser coqueteries imprudents, tot amb veu i aires que
recordaven els seus abonaments en l’Español i la Comedia,
Luis anava fixant-se en la seua dona.
Que bonica que estava la maleïda! Ja no era aquella xica
bonica, però dèbil i delicada, que tenia horror a l’escot, en no
voler ensenyar el que li sobreeixia de les clavícules. Els cinc
anys de separació n’havien fet una dona adorable,
esplèndida, amb les redonors, el color i la suavitat d’un fruit
185
de primavera. Llàstima que fóra la seua dona! Com devien
desitjar-la els qui no estaven en el seu cas!
–Sí, senyora, puc fer el que vullga i no he d’explicar el que
faig... A més, quan es té el cor destrossat, toca atordir-se,
oblidar, i jo tinc dret a tot... a tot! Ho enteneu? Per a oblidar
que he sigut molt desgraciat.
Li encantaven les seues paraules, però no va poder seguir.
Quina calor! El sol estacava els rajos per davall de la capota,
l’ambient pareixia impregnat de foc i el contacte obligat dins
del carruatge començava a comunicar-li la calor suau i
voluptuosa d’aquell cos adorable... Quina desgràcia que
aquella dona tan bella fóra Ernestina!
Era una dona nova. Experimentava al costat d’ella
impressions només sentides en l’època de festeig. Es veia
encara en aquell vagó de l’exprés que anys abans els havia
dut a París, embriagats de felicitat i palpitants de desig.
I ella, amb aquella facilitat que sempre havia tingut per a
llegir-li els pensaments, s’aproximava a ell, tendra i submisa
com una víctima, demanant el martiri barata una miqueta de
carinyo, penedint-se de les seues eixides passades, pròpies de
la inexperiència, i acariciant-lo amb el perfum de l’alé, aquell
mateix perfum de la carta, que, estremint-lo, li embolicava el
cervell en fumera embriagadora.
Luis fugia de qualsevol contacte, es recollia com una
donzella poreguita al seient. El record dels amigots era la
seua única defensa. Què diria el seu amic el marqués, un
verdader filòsof, que, content amb la seua llibertat de marit
divorciat, saludava la dona pel carrer i besava els xiquets
nascuts molt després de la separació? Aquell era un home.
Havia de posar fi a una escena que considerava ridícula.
186
–No, Ernestina –va dir per fi, tutejant-la–. No ens unirem
mai. Et conec: totes sou iguals. És mentira el que dius.
Seguix el teu camí, com si no ens coneguérem...
Però no va poder continuar. La dona li girava ara
l’esquena. Plorava amb el cap al respatler, i la mà enguantada
introduïa el mocador davall del vel per a eixugar-se les
llàgrimes.
Tot seguit va fer un gest d’enfadamenta. Llagrimetes a ell!
Però no, plorava de deveres, amb tota l’ànima, amb gemecs
d’angoixa i sacsons nerviosos que li bellugaven tot el cos.
Penedit de la brutalitat, ordenà al cotxer que parara el
carruatge. Estava fora de Puerta de Hierro; no passava ningú
en aquell moment pel camí.
–Porta aigua... qualsevol cosa. La senyoreta no es troba
bé.
I mentres el cotxer corria a un hostal que hi havia prop,
Luis va intentar tranquil·litzar la seua dona.
–Vinga, Ernestina, serenitat. No és per a tant. Açò és
ridícul. Pareixes una xiqueta.
Però ella encara gemecava quan va arribar el cotxer amb
una botella plena d’aigua. Amb la precipitació havia oblidat
agarrar got.
–Té igual, beu.
Ernestina va agarrar la botella i es va alçar el vel. Ara el
marit la veia bé. Cap potinga de tocador, com en els temps
que freqüentava el món; el cutis, tractat a l’aigua gelada, tenia
una pal·lidesa fresca, de transparència rosada.
Luis es va fixar en aquells llavis adorables que es frunzien
per a ajustar-se al coll de la botella. Bevia amb dificultat. Una
187
gota s’escapava rovallant lentament per la barbeta, redona i
graciosa. Rodava a poc a poc, enredrant-se en la
imperceptible pel·lícula de l’epidermis. Ell la seguia amb la
vista, i s’aproximava cada vegada més.
Estava a punt de caure!... Ja queia!
Però no va caure, ja que Luis, sense saber el que feia, la va
arreplegar amb els llavis. I de sobte es va sentir abraçat per la
dona, que feia un crit de sorpresa, de goig tronat.
–Per fi... El meu Luis... Si jo ja ho deia! Si eres molt bo!
I amb la serenitat tranquil·la dels qui no han d’amagar el
seu amor, es van besar sorollosament, sense fixar-se en la
sorpresa de la dona de l’hostal que va arreplegar la botella.
El cotxer, sense esperar ordes, arreà els cavalls cara
Madrid.
–Ja tenim ama –murmurava mentres pegava trallades a les
bèsties–. A casa de seguida, abans que el senyoret s’ho
repense.
El cotxe volava per la carretera amb l’arrogància d’un
carro triomfal, i en l’interior, la parella, agarrada de la cintura,
es mirava amb passió. El capell de Luis en terra, i ella li
acariciava el cap i el despentinava: el joc favorit de la lluna de
mel.
I Luis reia en trobar el succés graciosíssim.
–Ens agarraran per novençans impacients. Creuran que
ens escapem dels Viveros per tal d’estar a soles i lliures de
convidats.
En passar per davant de San Antonio, Ernestina,
reclinada en un muscle del marit, es va incorporar.
188
–Mira, eixe és qui ha fet el miracle d’unir-nos. De fadrina
li resava i li demanava un bon marit i, per segona vegada, em
protegix, i em dóna el meu Luis.
–No, vida meua, el miracle l’has fet tu amb la teua bellesa.
Ernestina va dubtar un instant, com si temera parlar, i per
fi va dir amb un somriure maliciós:
–Ah, senyor meu! No cregues que m’enganyes. El que et
torna a mi no és l’amor tal com jo el vull, és això que diuen
la meua bellesa i els desitjos que en tu desperta. Però he
aprés prou en estos anys de consol i soledat. Ja voràs, Luis
meu. Seré molt bona; et voldré molt... Em vols com a amant;
però amb bondat i amb carinyo, jo he d’aconseguir que
m’adores com a muller.
189
Agraïments
A totes les persones que heu fet possible el projecte:
Llucià Almodóvar; Àngel López i la Fundació Centre d’Estudis
Vicente Blasco Ibáñez; Robert Blanes; Vicent Sanchis;
Sara Carbonell; Carmen Camarillas; Cinzia Zungolo;
Marta Martín; Lluis Salitges; José López; Ferran Esquilache;
Ana Casares; Isabel Camarillas; Vicent Balanzá;
Germán Peralta; Argelia Valero; Vicente Company;
Rosa Albert; Pablo Salvador; Josep Lluís Espert;
Joan Francesc Coscollar; Susana Zahonero; Anna Bellver;
Ignasi Carsí; Joan Arus; Francesc Bayarri; Alfons Guevara;
Saida Granero; Vicent Baydal i Sergio García Perona.
190
191
Contes valencians 2
Contes de la condemnada
Vicente Blasco Ibáñez
Llibres de l’Encobert
192