Coses que m’agradarien pel meu 2018. Jesús Frare. A punt de començar un nou any i després de llegir alguns balanços personals del que es tanca, veig que m’agrada més fer una xicoteta llista de desitjos pel futur més immediat. L’alliberament animal, el decreixement que salve el planeta o el mitjans de producció pel poble treballador necessiten els deixe per a una miqueta més d’un any. Són deu desitjos pel 2018, en base a experiències només d’aquest mes de desembre que es tanca.

Primer, m’agradaria deixar de rebre propaganda on m’ofereixen comprar esclaus que han de criar i morir en nom de la solidaritat. Em diuen que les gallines o les ovelles són “objectes” molt difícils d’aconseguir per gent que els podria convertir en carn i ous per a diversificar la seua dieta, o que els podria portar al mercat per a obtindre diners en el mercat. Al 2018 ja ha de quedar clar que vendre la carn com a alternativa a la fam és una de les més grans estafes de la colonialitat, i ens la venen principalment a nosaltres, la gent del “món desenvolupat”. Seguint per aquesta mateixa via, m’agradaria deixar de sentir cantar el bingo especista a gent més mobilitzada contra les injustícies “prioritàries”. Quan topem amb una llista de prioritats, sempre ens toca el rebre a les persones activistes animalistes i, per suposat, als animals esclavitzats. Promet cridar com un boig “Bingo! Han cantat Bingo!!” cada vegada que em diguen al mig d’una mani que si, que m’entenen, però és que tot està molt bo. O que, vaja, que primer cal molta pedagogia i que el treball de veritat és a les escoles, tot per a d’ací molt i a càrrec d’altres. I cantaré l’especial cada vegada que em diguen que del porc agraden “hasta los andares”.M’agradaria que la gent amb responsabilitats polítiques, i especialment aquelles amb responsabilitat sobre la vida i el futur dels animals, tingueren alguna idea sobre el que van a fer. M’agradaria no sentir d’aquesta gent les seues temibles conviccions animalistes, eixes que obtingueren assegudes al sofà de casa i mirant al sostre, sense necessitat de documentar-se mínimament. M’agradaria no sentir que són molt animalistes perquè tingueren un gat el 1987, abans d’explicar-me que els carreters del tir i arrossegament o els colombaires s’estimen molt els seus animals. O que han de signar declaracions favorables als linxaments de bous al carrer perquè la llei els obliga i, fins i tot, perquè jurídicament es tracta d’un “acte degut”. M’agradaria molt que una persona que es dedica a la política professionalment no em diga que està lleig fer política amb els animals, fent servir una visió desprestigiada de la política que, en tot cas, només pot personificar ella. M’agradaria molt, molt i molt que, després de dir coses com aquestes no es deixen portar per l’eufòria i ho acaben de rematar amb allò de “i abans de parlar, caldria que estigueres ben informat”.

Quan prens consciència, aquesta aparent normalitat et fa molt de mal.

M’agradaria no tornar a sentir allò de “Vinga, clar que si, tots contra Compromís i que torne a governar el PP!”. El victimisme és una cosa molt lletja, i el fantasma del PP no té un llençol tan gran com per a tapar-ho tot. M’agradaria no tornar a trobar-me amb jutges i jutgesses que condemnen per heretgia, fent servir la llei com si fóra una religió oficial. Aquest any, s’ha condemnat la Datxu Peris perquè hauria opinat sense ajustar-se al que el Codi Penal o el diccionari de la RAE diuen que és l’assassinat, perquè hauria igualat humans i els altres animals en consideració. M’agradaria trobar jutges i jutgesses que no oblidaren mai que el desacord amb la llei és lliure, i que no rebaixaren el nivell de la justícia espanyola fins posar-la al servei de la tauromàfia per a convertir els seus pretextos en fonaments d’una sentència, i la sentència en l’única medalleta que es poden posar als seus pamflets.

També m’agradaria que els presos polítics, eixes persones que estan tancades per organitzar un referèndum i per promoure la mobilització democràtica, tornaren a casa hui i si pot ser abans de sopar. Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, a casa amb la seua gent. M’agradaria veure la independència com una etapa completa del viatge cap a Ítaca que encara té molt de camí per davant, cap a una república de les persones que serà plena quan arribem totes. Ah, i dels meus companys i companyes animalistes, m’agradaria no tornar a sentir la famosa frase “allò important són els animals, no s’oblideu mai”, utilitzada amb el desig de tancar polèmiques i que acaba justificant i/o amagant cosetes tan lletges com opinions, actituds o accions xenòfobes, racistes, feixistes, a favor de l’imperialisme, la colonialitat o el supremacisme cultural, patriarcals i masclistes, LGTBfòbiques, gordofòbiques, o fins i tot, en defensa de l’explotació d’uns animals i no d’altres. Per favor, no utilitzeu els animals com a pretext. M’agradaria molt no sentir-me com si estiguera jugant a la ruleta russa quan parle valencià. A les xarrades, sempre estic esperant que salte el que em diu que això és Espanya abans de marxar-se indignat, aquell que diu que el problema del valencià és que “no l’entén ni Peter” (frase real que m’han dit, no me l’invente), la que sempre m’explica que les coses importants s’haurien de dir per a que les entenga tothom, el que acaba d’arribar de Madrid, d’Algesires, de la Patagònia o de qualsevol altre lloc on curiosament es parla castellà… M’agradaria que aquesta gent entenguera que dir-li a les altres persones com han de parlar és allò excloent, i no a l’inrevés. M’agradaria molt saber el secret que porta als gats amb els óssos marcats fins a la porta de casa, com si algú els haguera donat l’adreça, fent impossible mirar cap a altra banda i augmenten la població de la casa refugi fins a nivells preocupants. Espere que la nostra resposta sempre siga la mateixa.

I m’agradaria no oblidar mai aquella dona que fou ma mare i que l’alzheimer, que fa pocs dies ha acabat amb el seu terrible procés, s’emportà fa tants anys. Fou una bona persona, amb els seus defectes com tothom, i hagué de patir tantes coses en la vida que ni tan sols li faltà aquesta terrible malaltia que mata en vida. Fou una persona forta i intel·ligent, i acabà sent un ésser fràgil i desconnectat del món, necessitat de molta ajuda per a continuar respirant, que és l’únic que el temps li deixava fer. Acabà sent un d’aquests éssers humans sense sense identitat ni consciència, sense passat ni futur. La seua vida no era vida, però era “sagrada” per a la religió imperant i les lleis que encara imposen una mort com Déu mana, fins que el cos no aguanta més. Ella és aquella persona que deixà de ser fa més de 8 anys, i és a ella a qui li dic adéu.

Blancowhite, l´últim en arribar.