En aquest arxiu PowerPoint veureu varis contes, useu-los per practicar amb l’app com-phone.Busqueu imatges relacionades amb el contes, escriviu el text i graveu els àudios del conte.

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se'n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d'oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de I'amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora lIunyana. En Sonjo va agafar I'ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.  Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li: Per què I'has mort? Vivíem molt feliços tots dos junts, i tu I'has mort! A mi també m'has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.  L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L'oca es va dirigir cap a on esta va en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins I'aigua i no va tornar a sortir mai més. Després d'això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se sacerdot.

Adaptació del conte "Oshidori" del llibre Balades i cantes japonesas (PAM)

SONJO

L’OU BLAUAquest matí en Bibú, el conillet, ha trobat un ou al jardí. És un ou molt curiós, un ou de color blau.  - Veniu a veure-ho! -crida en Bibú, tot contento-Mireu quin ou més bonic que he trobat! Les gallines s'hi han acostat fent: coc, coc, coc! - Pf! Quin ou més ridícul! -han dit. -Nosaltres en fem de més bonics. - I els nostres són més grossos, han afegit les oques amb menyspreu. - Ja ens canses, amb aquesta pífia d'ou blau. "A ningú no li agrada el meu ou", va pensar en Bibú ofès,  "Doncs molt bé, me'l vendré, ben car. Seré ric i em podré comprar moltes pastanagues".  Així doncs, se'n va anar al poble, es va instal·lar al mig del mercat i va començar a cridar: - Qui em vol comprar aquest ou blau? - Oh! Quin ou blau més lIeig! -deia la gent. -Segur que no és bo per menjar. Ens agraden més els ous ben blancs per fer truites. "Ningú no em vol comprar I'ou", va pensar el conillet decebut.  "Ja està, I'oferiré a la grangera! Estarà contenta i em donarà pastanagues per donar-me les gràcies." Però quan la grangera va veure I'ou blau, va cridar:  - Quin ou més horrible! I si a dins hi hagués un drac? O bé un monstre maligne amb dents enormes? Ves-te'n de pressa, Bibú, amb aquest ou que fa por!  "A ningú no li agrada el meu ou, pitjor per a ells!", va pensar en Bibú. I se'n va tornar a casa seva tot trist. Quan va posar I'ou en un racó, va veure que les seves potes s'havien tenyit de blau i estaven enganxoses. Era de I'ou que s'havia començat a desfer. Aleshores el conillet es va llepar les potes per rentar-se-les: "Mmmmmm! És deliciós!" "El meu ou blau és de sucre!", va exclamar en Bibú entusiasmat.  I ara, endevina que fa en Bibú ... S'està menjant I'ou blau i troba que el sucre encara és millor que les pastanagues.

 Anna Bournat

Jesús Huguet

Fa molts anys, una granota gegant tenia atemorit el gran país dels Abenaki.  La granota es bevia tots els rius, i els Abenaki s'estaven quedant sense aigua.  Per això, els Abenaki van recollir els seus tipis i van emprendre una gran marxa a la recerca d'aigua dolça. Se'n van anar tots menys el cap. A ell no li feia por la granota gegant i tenia un pla. Va empunyar la seva millor destral i va començar a tallar un enorme roure. Però no el va tallar del tot: va esperar que s'apropés la granota gegant i quan la granota gegant va passar per sota el roure, el cap dels Abenaki va sortir del seu amagatall i va donar I'últim tall.  El gran roure va caure sobre la granota gegant que es bevia tots els rius, i la va matar.  De les branques del roure van sorgir rius d'aigua neta i dolça. Pero, mentrestant, els Abenaki havien arribat a un riu tan ample que no es veia I'altra vora. Van tastar I'aigua i van comprovar que era salada.  Estaven cansats i assedegats. No tenien forces per anar més Iluny en busca d'aigua potable.  Es van deixar portar per les ones i es van enfonsar al mar. Després, del fons, van sorgir convertits en balenes.  Per aixó les balenes IIancen raigs d'aigua: somien amb fonts d'aigua dolça.  Encara no saben que el seu cap va matar la granota gegant. Algun dia, potser, podran nedar fins als rius del gran roure.  Aixó és el que espera el seu cap que viu a Adanak, al Quebec, al Canadá. Si el visiteu, us dirá «kolipaio», que en IIengua abenaki vol dir «benvin- gut».   Text: Koldo Izaguirre // Traducció: Merce Mitjanes

LA GRANOTA GEGANT

~/

)

En Pere es va quedar molt parat quan va veure néixer el seu fillet amb els cabells verds. En Pere havia vist gent amb els cabells negres, rossos i pèl-roigs: fins i tot havia sentit parlar d'una fada amb els cabells blau turquesa; però, de cabells verds, realment no n'havia vist mai. Les dones que anaven a veure el nen deien: «Sembla que porti una amanida al cap!». Va arribar l'hora de batejar-lo: el pare li va posar Roger; «Roger Amanit», li deien les dones. Va fer venir metges a mirar-li els cabells: van dir que no era res, van gargotejar unes receptes, se'n van anar i els cabells continuaven verds com al principi Quan el nen va tenir dos anys va anar amb l'avi als prats a pasturar una cabreta. I vet aquí que, tot d'una, la cabreta s'hi va acostar i, sota la mirada atònita de l' avi, li va arrencar en un tres i no res tots els cabells, deixant-li un cap llis com un camp acabat de segar.

Gianni Rodari

LA PLANTA ROGER LA PLANTA D’EN ROGER

Vet aquí que una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell. I a la seva filla li deien la Rosaura del nas vermell.

-Només em casaré amb un home que no tingui nas, perque no vull que se li torni vermell-va dir un dia la princesa.

Dit i fet, es va publicar un edicte que deia que tots els nois sense nas del regne havien de presentar-se a palau perque la princesa estava buscant un marit sense nas per casar-s'hi,

Van passar els dies, els mesos i els anys i cap noi amb aquesta característica no va arribar a palau.

Diuen que la princesa es va quedar soltera i qui no s'ho vulgui creure que ho vagi a veure.

LA PRINCESA ROSAURA

El senyor Guillem viu al bosc i li fan molta por els lladres. El senyor Guillem no és ric, però, com poden saber això els lladres?

Després de pensar i pensar, el senyor Guillem ha decidit escriure un cartell i clavar-lo a la porta.

El cartell diu:

El senyor Guillem els fa visitar tota la casa i els lladres poden veure que realment no hi ha res per robar, ni tan soIs una joia de la mida d'un gra d’arròs. Rondinen una mica i després se'n van. Sort del cartell!", pensa el senyor Guillem.

Ara els lladres vénen a veure'l sovint. N'hi ha de totes les classes, alts i petits, prims i grassos.

Si veu que els lladres són pobres, el senyor Guillem els regala alguna cosa: un bocí de sabó, una fulla d'afaitar, una mica de pa amb formatge.

Els lladres són sempre molt amables amb ell i abans d’anar-se’n saluden amb una reverència.

RODARI, GIANNI: Contes llargs com un somriure (Adaptació) Ed.La Galera

Es prega als lladres que truquin el timbre.

Se'ls deixarà entrar i podran veure amb els seus ulls que aquí

no hi ha res per robar.

(De nit, truqueu una bona estona perquè tinc el son fort.)

Signat: el señor Guillem.

Una nit algú truca el timbre. El senyor Guillem cuita a veure qui és.

-Som els lladres -diu una veu.

-Ara obro! -diu el senyor Guillem.

Corre a abrir la porta i entren els lladres amb la boca tapada i una màscara als ulls.

EL TIMBRE DELS LLADRES

Aquesta és la historia de la pastanaga més grossa del món. Ja s'ha explicat de moltes maneres, però per a mi que les coses van anar així. Una vegada un hortolà que es deia Oreste va plantar pastanagues. Les va conrear bé, va fer tot el que s'havia de fer i, quan va ser el temps, va anar a l'hort i va començar a arrencar les pastanagues de la terra. En un moment donat va trobar una pastanaga més grossa que les altres. Estirava, estirava, però no sortia. Ho va provar de cent maneres, però res ... Finalment, va prendre una decisió i va cridar la seva dona Giuseppina. - Vine un moment, hi ha una pastanaga del dimoni que no vol sortir de la terra. Fixa-t'hi, mira.

-Sembla grossa de debò.

- Farem això; jo estiro les fulles de la pastanaga i tu m'ajudes estirant-

me per la jaqueta. Agafa't, vinga. Llestos? Estira! Va, alhora.

- Val més que t'estiri pel brac, perquè la jaqueta s'estripa.

-Estira pel braç Fort! No hi ha manera! Crida un moment el noi. Ja no puc dir fava! -Romeo! Romeo! -va cridar la dona de l'hortolà .-Què vols, mare?-Vine un moment. Corre.-He de fer els deures.

LA GRAN PASTANAGA

- Ja els faràs després; ara ajuda. Hi ha una pastanaga que no vol sortir. Jo estiro aquest braç del papa, tu estires l'altre, el papa estira la pastanaga i a veure què passa. L'hortolà va escopir-se les mans. -Esteu a punt? Fort, endavant! Estireu! Amunt! Amunt! Res, no surt. -Aquesta deu ser la pastanaga més grossa del món -va dir la Giuseppina. - Crido també l'avi? -va proposar en Romeo. L'avi bufava de cansament, abans de posar-se a la feina. -Doncs vinga -va dir l'hortolà- . Esteu tots agafats? Llestos? Va! Estira! Vinga! Amunt! Estireu!

-Amunt! Amunt! Amunt! -Així no ens en sortirem pas -va concloure l'hortolà -. Romeo, arriba't a casa del veí Andrea i demana-li que vingui a donar-nos un cop de mà.  En Romeo va reflexionar. Després va fer: -Li dic també que porti la dona i el fill? -Doncs sí, li ho pots dir -li va respondre el pare. Fixa't, quina pastanaga! N'hi ha per fer-la sortir en els diaris. -Fem venir la televisió? -va proposar la Giuseppina. Però la seva proposta se la va endur el vent. -Sí, la televisió! -va rondinar l'hortolà; abans hem de fer venir gent a estirar. Ras i curt, va venir el veí Andrea, va venir la seva dona i també va venir el seu nen, que tenia cinc anys i no podia pas tenir gaire forca als braços. Mentrestant, havia corregut la veu pel poble i molta gent, xerrant i rient, s'havia encaminat cap a aquell hort. Xerra que xerra, estira que estira, el sol ja estava a punt de pondre's ...

Gianni Rodari