Q U A D E R N .

A l principi del relat autobiogràfic Lameua vida, el gran crític MarcelReich-Ranicki explica que en una

reunió se li va acostar un escriptor i lipreguntà: “Però, vejam, què és vostè enrealitat, polonès, alemany, o què?”. Lesparaules “o què” al·ludien, evidentment,a una tercera realitat. La resposta, diu,

va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès imig alemany; i un jueu complet”. L’inte-rrogador, que era Günter Grass, semblaque va quedar molt satisfet amb la res-posta. Però el crític, passats els anys, re-cordava que, d’aquella bella frase demúl-tiples identitats, ni una sola paraula eracerta: “Mai no vaig ser mig polonès, maino vaig ser mig alemany... I tampoc novaig ser en tota la vida un jueu complet”.Ser coses diferents, complementàries iafegides, és una mica complicat. Fa mol-ts anys, devia ser a la primeria dels setan-ta, jo em trobava a Noruega, en una reu-nió internacional d’antropòlegs, i un col·-lega francés, mentre menjàvem peix fu-

mat i peix cru en un sopar informal, emva preguntar si era espanyol. “No ho tincmolt clar”, vaig dir. “Diguem que al meupaís mana Franco”. “Ah”, interpretà elcol·lega, “vol dir que és català”. “Poc méso menys”, vaig haver d’afegir: “sóc deValència”. Marcel Reich (el Ranicki li’lvan afegir a Polònia després de la gue-rra) era, en efecte, un jueu polonés, edu-cat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938,salvat miraculosament de l’extermini, iretornat a Alemanya per pròpia volun-tat. Hi tornà perquè, segons afirma ellmateix, la seua pàtria verdadera és laliteratura alemanya. Ara, si jo, que jam’he llevat la fantasia de ser jueu -sem-

bla que els meus cognoms no m’ho per-meten-, diguera que la meua pàtria és lallengua catalana, i el meu país el PaísValencià, i que la meua nació culturalpot ser una cosa i la política, una altra,no sé si la combinació seria massa com-plicada. “Ser” alhora això i allò, i potserallò altre, pot resultar difícil, però tam-bé, sovint, és més entretingut. A mi, quefa tants anys que cavil·le sobre aquestamatèria volàtil (des d’una mica abans deNosaltres els valencians, de la pu-blicació del qual enguany farà mig se-gle), m’hauria resultat més simple sernomés una cosa. Més simple sí, peròmés avorrit.

"Vaig nàixer a Elx, a lesmuntanyes, d’uns pares que havienperdut la guerra. Però a pesar de‘todos los vientos y mareas’, i a

saber per què, havia de ser pintor"..

Joan Castejón. Nota biogràficamanuscrita.

.

U n colp arribats a Dénia,enfilem pel carrer de laPenya de l’Àguila, i des-

prés de passar el carrer d’Eurípi-des, Joan Castejón ens assenyalala casa on viu i té el taller. És unxalet d’aspecte vagament eivis-senc, dels molts que varen proli-ferar durant els anys setanta ivuitanta per aquells topants. Enla falda del Montgó, la presènciade la cresta granítica de la mun-

tanya es torna impressionant,fins i tot unamica angoixant. En-cara no he baixat del cotxe i ja liestic preguntant sobre la mun-tanya, sobre com la viu, si hi pas-seja, si ha figurat en la seua obra.Castejón, un home cepat i me-nut, espontani i alhora una micatímid (al capdavall no em coneixgaire, ni sap quines són lesmeues manies), respon amb unacerta indiferència, sobtat delmeu interés: “Sí, n’he fet una es-cultura abstracta. Va ser inevita-ble!”. Entrem en la casa, i baixema un semisoterrani, on estan elsseus dominis, la seua “closca decaragol”. Allí s’acumulen els qua-dres, i en especial aquella galeria

de cossos, de nus, de matèria hu-mana. Tota exageració és censu-rable, i dir que Joan Castejón éspossiblement el pintor espanyolque millor domina a hores d’aral’anatomia humana pot semblarun excés, però no ho és. Semprel’he admirat per la potènciad’aquells homes i dones, uname-na de Crisòstom Martínez delsnostres dies. I ara per fi el tinc amà, i per a sorpresa seua he co-mençat l’entrevista preguntant-li per la muntanya. “També hefet açò sobre el Montgó” em diuportant-me una escultura debronze, que representa unes for-mes geològiques torturades ambun còdol de platja daurat. “És la

unió de la terra amb la mar, lamillormostra delMontgó: les for-mes erosionades de la pedra dela muntanya amb l’erosió mari-na del còdol”. Em sembla una

idea bonica i original, dues for-mes d’abrasió totalment dife-rents, produint resultats del totdistints, i tots conseqüència de la

fúria dels elements. Mentre par-lem, al nostre voltant s’acumu-len els retrats deMiguel Hernán-dez, fruit de la seua darreraexposició, fitant-nos des de totsels angles. Li pregunte si el seuinterés prové del recent home-natge. Diu que no, que la seuarelació amb Miguel Hernándezve d’antic, quan va començar allegir-lo a la presó, l’any 1967.

—Quant de temps hi estigue-res tancat?

—Tres anys.—Tres anys!—Sí, els feixistes no anaven

amb bromes.bromes. Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 26 DE GENER DE 2012, NÚM. 581

PUNT DE MIRA

Ser això, i allòJoan F. Mira

ESTUDIS D’ART JOAN CASTEJÓN

En la falda del Montgó

CULTURA

Del blau deles Rotes alsneons de Xangai

CARTES DE PROP

Llorente,un poetaen el temps

Joan Castejón domina molt bé l’anatomia humana.

Pàgines 2 i 3 Pàgina 4

Text MARTÍ DOMÍNGUEZ Fotografia JESÚS CÍSCAR

La seua relació ambMiguel Hernández vede quan va començara llegir-lo a la presó

Ve de la pàgina 1“Va a ser a causa d’una mani-festació, l’any 1966. Un policia,vestit de paisà, estava pegant alpintorMonjalés, i jo el vaig defen-sar... Em varen caure tres anys!Així, sense esperar-m’ho. Em vatrencar per la meitat: acabavad’inaugurar una exposició a la ga-leria Mateu de València, i estavaa punt d’entrar en Belles Arts.Pensa que abans havia hagut detraure’m el batxiller, i molt peno-sament: des de tretze anys treba-llava en una fàbrica de sabatesd’Elx. La presó va significar el fi-nal d’aquell somni, o com jo sem-pre dic, la presó fou la meua aca-dèmia. Vaig fer més de mil re-trats dels reclusos, i no vaig per-dre massa el temps!”. Busca unquadre i em mostra quatre di-buixos d’unes cares dures, esquer-pes, olivàcies. “Eren tots xoriços,lladres de mala mort, però al fi-nal feien cua perquè jo els retrata-ra... De primer vaig estar a Misla-ta, en la Modelo, després a Terol,i finalment vaig demanar el llocmés lluny, i m’enviaren a lesCanàries”. De sobte, rebla ambun somriure irònic, mostrantunes dents petites: “I saps què ésel més curiós? Que mai Monjalésm’ha comentat res sobre això, éscom si no se n’haguera assaben-tat!”.

Entra la seua dona, Paca Gal-ván. Li dic que m’alegre molt deconéixer-la, que ella i la seua fillaArminda són molt presents enl’obra del seu marit i que sentiacuriositat. Paca riu espon-tàniament, i de seguida esmostrapròxima i amable. La seuapresència introdueix un contra-punt interessant a la conversa."La vaig conéixer a les Canàries"diu ara Castejón. "Treballava enuna galeria d’art i... És l’únic boque vaig traure de la presó!". Pa-ca riu, i li pregunte fins a quinpunt ha influït en l’obra del ma-rit. "Gens absolutament!" assegu-

ra rotundament. "No sóc una Ga-la! Joan i jo som totalment dife-rents, i potser per això ens duemtan bé" afig. Li faig veure que, en-tre els pintors que conec, la fa-mília es manté quasi sempre apart, no és protagonista en l’obra,com passa amb Joan Castejón. “Aell li naix", diu, “això és l’impor-tant... Tots posem per a ell, Ar-minda, el seu marit, la nostranéta...”. Però els retrats de Pacasón especialment abundants enl’obra del marit, rere allò hi hauna relació vital fecunda i podero-sa.

Es fa un silenci. Joan l’aprofitaper a puntualitzar unamica. “Lesopinions de Paca i d’Arminda sónfonamentals per ami. El seu crite-

ri és el que més respecte”. Pacariu i assegura que això ho diu per-què és davant... "No, no..." replicael pintor. “Ens influïm mútua-ment, és una simbiosi natural, iés lògic que siga així”. Li pregun-te fins a quin punt l’estudi el re-presenta d’alguna manera:“S’aprén molt de la persona en elseu medi... De vegades vas al ta-ller d’un pintor i penses que éstot el contrari de com te l’imagi-naves! Jo sóc caòtic, i com diuPaca acumule objectes sense sa-ber per a què poden servir...Aquest és el meu cau i ací manejo. Dalt, mana ella”. Faig una mi-

rada i l’entropia és gran, però ple-na de vivències. Fotografies, ve-lles quadribarrades, banderes re-publicanes amb algun lema, car-tells d’exposicions, figures defang de les seues escultures... Encanvi, “dalt” regna l’ordre i la pul-critud més absoluta.

Al costat del cavallet en quètreballa té, sobre una peanya, elbust del pintor Salvador Soria.Amb els seus mostatxos de gaulo-is, com si fóra una mena deVercingetòrix que el vigila. Co-mente que va morir abans que elpoguérem entrevistar, que ja ha-víem aparaulat la cita, però que

la seua mort ens va sorprendre idoldre a tots. Joan em manifestala seua admiració per la seuaobra: "Potser ell i Arcadi Blascosiguen les dues persones queméshe admirat, com a artistes". Lipregunte per altres noms que lihagen influït i dubta, es queda enblanc. Finalment em diu: "Veláz-quez! Ha estat l’impacte mésgran de la meua vida, quan moltjovenet el vaig veure a El Prado...De valencians, també m’agradamolt Artur Heras, el primer JoanGenovés, el meu amic Díaz Azo-rín, i entre els joves apuntaaquest nom: Moisés Mahiques.

Dibuixa meravellosament!". Pen-se en Moisés, a qui també admi-re, i en l’alegria que tindrà quans’assabente que un dibuixantcom Castejón té aquesta opiniótan entusiasta de la seua obra.

Joan ens pregunta si el volemfotografiar dibuixant. Jo he sentita parlar de la seua particular ma-nera de fer-ho, emprant una ceraManley i fent servir el dit polzecoma estri. Amés amés, per You-tube circula un vídeo en què se’lveu dibuixant una cara renaixen-tista, amb la música de Tous lesmatins du monde sonant de fons.Li diem que sí i Castejón s’hi po-sa, mentre Jesús comença a foto-grafiar compulsivament: inicia eldibuix per l’ull esquerre, s’allargaal nas, després passa a l’ull dret...Constantment pren el color de lacera, i amb el capciró del dit grosl’escampa, prodigiosament. Mi-rant-lo he recordat el vídeo, i lamúsica interpretada per JordiSavall. I de sobte he pensat quel’art és això, alguna cosa tan inex-plicable com una nota de viola degamba interpretada pel mag deSavall o un traç de cera sobre unpaper traçat pel dit de Castejón.He sentit una profunda emoció itambé Jesús, que disparava totesles fotografies del món per nodeixar cap moviment sense fixar.La màgia de veure aparéixer unrostre sobre un full blanc potserés una de les coses més innata-ment emocionants de la naturale-sa humana. I he pensat en aquelladolescent de tretze anys que fa-bricava sabates i que ho va aban-donar tot per dedicar-se a pintar,i com malgrat la presó, la perse-cució política posterior, i totes lesdificultats, va aconseguir fer reali-tat el seu somni, i, com diriaGoethe, ser un home.

“Així estalvies pinzells!” apun-ta Jesús. Paca riu i Joan se sentfeliç. I per un moment tenim lasensació que podríem estar ambells indefinidament, raonant i en-raonant sobre elMontgó, sobre elpaisatgisme, sobre la repressiófranquista, sobre el País Valencià,sobre la mar i sobre Dénia...“M’han nomenat fill adoptiu deDénia” confessa amb un somriu-re, a l’eixida de casa. “Un motiumés, Joan, perquè pintes elMontgó!” li propose. I allò li sem-bla aramolt més plausible. El mi-ra—vet-lo, solemne i grandiós, so-bre els nostres caps— i no em diuque no.

H

Un dibuixprodigiósCastejón empra una cera i fa servir el polze

A

L a bandera comunista dela Xina oneja a glops deMoët-Chandon a la terras-

sa del SAPH. Són les sigles delSwatch Art Peace Hotel, un esta-bliment hostaler luxós situat aThe Bund (El moll) de Xangai, alqual va arribar fa uns quantsmesos Xepo W.S., un jovefotògraf valencià (Dénia, 1980),després d’haver estat escollit perun jurat amb membres tan gla-murosos com l’actor GeorgeClooney i l’empresari François Pi-nault. El "Programa d’artistes"—arribats d’arreu del món— estàpatrocinat pel grup rellotger suís

Swatch i la beca —entre tres i sismesos de durada— consisteix enel pagament de l’allotjament i eldesdejuni, així com també elsvols d’anada i tornada.

Els pisos segon i tercer allot-gen dèsset habitacions i dèssetateliers dissenyats perquè els ar-tistes puguen crear. El projecteestà concebut com una simbiosientre la Cité Internationale desArts de París i l’Hotel Chelsea deNova York, tot buscant les sinèr-gies entre els artistes.

A la tercera planta hi ha elmenjador. "Ens hi trobem cadamatí quan esmorzem; intercan-vie algunes paraules amb la res-

ta de la gent, encara que jo com-partisc més temps amb els artis-tes a la vesprada i a la nit", contael fotògraf. A l’hora de dinar "emcarregue la motxilla i la càmeraal coll i me’n vaig a voltar per laciutat" de la qual destaca que "ésmolt contemporània i cap dia noés igual que l’altre". Xepo, acostu-mat al blau de Les Rotes de sacasa de Dénia, el sorprén "comels encisen els llums de neons,als xinesos".

Els artistes han de lliurar unapeça artística a la fi de l’estadacom a contraprestació per haverrebut la beca. La feina de Xepoestà encaminada en dos sentits.

D’una banda, “la realització d’undiari fotogràfic del dia a dia delsartistes amb qui coincideix a l’ho-tel”. I, de l’altra, també té enmar-xa un projecte que consisteix a“ensenyar xiquets que viuen a ba-rris que seran destruïts o trans-formats a construir-se les seuespròpies càmeres estenopeiquesamb capses de galetes perquè pu-guen documentar els paisatgesque desapareixeran per sem-pre”. Xangai cavalca desbocadasobre el llom d’una altra bambo-lla immobiliària “i la idea buscaque ells mateixos siguen capaçosde valorar allò que tenen al seuvoltant”. Per a fer-ho possible, Xe-

po W. S. ha construït a l’hoteluna habitació fosca on poder re-velar les fotografies.

La prova de les sinergies en-tre els creadors són les col·labora-cions de Xepo amb dos d’ells.

A

“Vaig fer més de milretrats dels reclusos, ino vaig perdre massael temps!”

Els retrats de Pacasón especialmentabundants en l'obradel marit

Del blau de les Rotes als neons de XangaiEl fotògraf de Dénia Xepo W.S. participa en un projecte internacional a la Xina

CÈSAR PALAZUELOS

Castejón, amb la seua esposa, Paca Galván.

M

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous 26 de gener de 2012

H o diré de bon comença-ment: l’atractiu del llibreque Enric Satué ha publi-

cat fa unsmesos (Cròniques de dis-seny amb gust de menta, vainilla oxocolata, Tres i Quatre, 2011) témolt a veure amb l’actitud cultu-ral que sustenta tota la seua aven-tura artística, ara més literàriaque mai. En uns temps en què ladèria per l’especialització hadeixat fins i tot de justificar-se apartir de la impossibilitat del co-neixement global, de manera quealguns ja la consideren l’únic co-neixement possible, s’agraeix en-sopegar ambqui, des d’unaparcel-la de l’art, escriu un llibre que esfonamenta en la interconnexió depràcticament totes les manifesta-cionsde la cultura artística.Novel-la, assaig, poesia, pintura, música,disseny, història de l’art, cinema,etc., es donen cita en aquest con-junt que Satué proposa com unamena de retaule vastíssim de laseua memòria. Més encara: ho fapresentant-nos la creació artísticacomsi fóra una conseqüència ine-vitable, i desitjada, de la mateixabiografia, demanera que els parti-daris de la substància carnal deles emocions tenen en aquestapintura a trossos d’una vida dedi-cada per complet i amb passió aldisseny gràfic un exemple esplèn-did.

Sens dubte, l’afirmació de Mo-holy-Nagy, segons la qual “ser dis-senyador no és una professió,sinó una actitud”, que Satué cita iproposa com un dels motors delseu treball, se’ns presenta farcida“de raons sentimentals”, és a dir,precisada des de l’òptica inevita-ble del lligam vital, i emotiu, del’experiència artística. Tres viat-ges a Grècia, per exemple, quese’ns resumeixen en set "experièn-cies vitals" que donen compte deltot, del llibre, en la mesura quemostren sense pal·liatius aquestsupòsit imprescindible de lasubmissió de les idees artístiquesa la temporalitat, és a dir, als fets,a la realitat, sense renunciar peraixò a una perfecció que té més aveure amb l’esforç, amb l’intent,que no amb la troballa definitiva.Amb Nikos Kazantzakis i el seuCrist de nou crucificat com a telóde fons,mentre els vilatans beueninfusió de sàlvia, fumen el narguili juguen a les dames o als escacs,dos amics busquen el dissenyideal d’una etiqueta de vi. I és, fi-nalment, l’atzar qui deixa cauredamunt la taula l’esbós decisiu, larotllana de l’ampolla que va que-

dar impresa en un tovalló. O so-bre el fons negre de la mar de Sif-nos, la figura d’Evangelias, tibadai ingràvida, ballant sirtaki, en unacoreografia que podríem rastre-jar en els treballs posteriors d’unSatué deutor d’una cultura huma-nista que se’ns apareix per qualse-vol racó del llibre. No importa sil’arquitectura de les parts —setzeen total, i de lectura autònoma-repeteix procediments o fins i totesquemes de recursos narratius ilingüístics. Em sembla que lasubstància de la proposta témés aveure amb les interferències en-tre la biografia i el disseny gràfic,entre aquest viatger a Grècia i elsmilers de pictogrames amb quèl’art grec era capaç de tractar“amb la mateixa gràcia i precisióun Àiax heroic carregant a collibèel cadàver de Telèmac o una vul-gar fel·lació”, entre l’amant de lamúsica de Bach o Scarlatti i la vo-luntat de construir "un llenguatgetonal-visual complet", o entre el

cinèfil i el Godard com a fontd’inspiració “quenodeixavade ra-jar”. Tot plegat, per cert, una etio-logia de la inspiració que, senserebutjar-lo, no té res a veure ambel domini d’un petit territori de larealitat artística, sinó més aviatamb la convicció que sense els lli-gams que la cultura estableix en-tre territoris aparentment allun-yats, la creació sempre és menysefectiva perquè és menys huma-na.

I per si cap lector subratlla lesaventures eròtiques que traves-sen el text ambuna certa insistèn-cia, propose tenir en compte ladistinció entre les que se’n vanper vies viscontinianes, mésetèries i deliqüescents, i les quetenen un aire estellesià realmentenvejable. És a dir, emquede ambla cosina del capítol 13, d’una fa-mília puritana i laica amb idealsrepublicans, que culejava dinsuna faldilla de tub a la manera deHollywood. Al capdavall, no calser dissenyador gràfic per a enten-dreMax Ernst quan afirmava que“s’aprén més de la nuesa d’unadona que de les lliçons d’unfilòsof”.

U

A MANERA DE TASCÓ

Cròniques de disseny?Vicent Alonso

L

Amb el dibuixant alemanyFranz Burkhardt (Wolfenbüttel,1966) acaba de publicar el llibreXie, Xie (Moltes gràcies). "Un ob-jecte de poesia visual més queun llibre" en el qual "es reflec-teixen els instints bàsics de l’és-ser humà en el sentit universal itambé en el sentit particular dela ciutat de Xangai". Mentre queamb l’artista nord-americanaKathryn Gohmert (Texas, 1983)ha realitzat una sèrie de vídeosde pintures ràpides sobre vidreen diferents indrets de la ciutat.Un treball que també han expo-sat en una galeria de la ciutat.

Amb tot, encara que Xepoconsidera l’experiència "moltenriquidora" des del punt de vis-ta artístic, té molt clar tambéque al mes de març serà "tempsde tancar aquest cicle i co-mençar un altre viatge, però alPaís Valencià"; vora el blau illuny dels neons.

A l terrat de ca-sa, assegut enuna hamaca

sota el sol amable del’hivern, acabe de lle-gir La carretera, deCormac McCarthy.Desolat per lahistòria i pel seu es-cenari gris, de sutgei cendra, em pregun-te com és possibleque l’home arribe auna tal degradaciómoral i es convertis-ca en un llop per a simateix. Al cap depocs minuts, ja dinsde casa, m’assabenteper la ràdio de l’en-fonsament en aigüesitalianes d’un enor-me creuer, el CostaConcordia. Escoltetestimoniatges d’al-guns supervivents:un tall de llum en-mig del sopar, elsplats que cauen perterra, el caos, la pori, tot seguit, la gue-rra. Davant lamancad’informació i ajut,els passatgers bus-quen, desesperats,una escapatòria. Col-zades, crits, espen-tes... A pastar fang lacivilitat, la solidari-tat, l’altruisme. Cam-pe qui puga. I els pri-mers a alçar el volsón, curiosament,els membres de latripulació, qui se su-posa que haurien de guiar el sal-vament. Deu ser una experièn-cia terrible, veure que la gentamb qui comparteixes un viatgede plaer se’t fa, de sobte, enemi-ga. És nou, això? La història enva plena, d’exemples en què l’ho-me ha sigut un llop per a l’ho-me. Auschwitz n’és el cim mésalt i vergonyant, d’aquesta inhu-manitat, però la serralada no télímit. La carretera, Cormac Mc-

Carthy: després d’una ca-tàstrofe global, la Terra esdevéun lloc desert, inhòspit, on resno es mou, llevat de les cendresque arrossega el vent gèlid; unpare i un fill fugen cap al sud,amb només una pistola per de-fensar-se de les bandes violen-tes que sotgen el camí... No en-tre en detalls escabrosos. Diré,això sí, que no és una lecturad’aventures ni d’evasió, sinó tot

el contrari: parla dela veritat, d’aquellaveritat que pareix im-possible mentreseus en una hamacasota el sol i que co-mença a esdevenirversemblant quan,pel motiu que siga,et quedes unes horessense electricitat osense aigua. Davantd’una catàstrofemundial, ens po-saríem d’acord per aorganitzar-nos i tre-ballar a fi deminimit-zar-ne els efectes, oactuaríem com rela-ta McCarthy, totscontra tots i campequi puga?... Deixem-ho córrer, no femma-la sang. Ja ho afron-tarem si és inevita-ble. Omillor: actuemja perquè no sigamai inevitable, sentradicalment civilit-zats, solidaris, al-truistes, bandejantl’egoisme exacerbatque és, a llarg termi-ni, suïcida. Hi hatants indicis queanuncien els pitjorsescenaris! L’anècdo-ta del Costa Concor-dia, per exemple. Elllop està dins de no-saltres, tancat enuna gàbia: la de lacultura, les conven-cions socials i la hipo-cresia. No el posem aprova. Quan un im-previst, o una situa-ció massa degrada-

da, han obert la porta de lagàbia, els resultats han estat de-vastadors. Torne a eixir al terratde casa, un núvol ha tapat el sol.A l’edifici del costat hi ha laveïna recollint roba estesa. Emsaluda i somriu. Sempresomriu. Un somrís que trans-met optimisme i respecte. Déume’n guarde de trobar-me-la da-vant dins d’un creuer que s’en-fonsa.

“

NOTES DE CAMBRA

El llop

C

ManuelBaixauli

Satué és deutor d’unacultura humanista quese’ns apareix perqualsevol racó del llibre

Dues imatges delfotògraf Xepo W.S. a Xangai.

El dissenyador Enric Satué. / joan sánchez

QUADERN Dijous 26 de gener de 2012 C U L T U R A . 3

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous 26 de gener de 2012

Un poemari per als menuts no té perquè adoptar necessàriament l’estructurad’una història o d’un conte. Adaptant elllenguatge i la presentació visual alsreceptors, Fina Girbés (Algemesí, 1957) faun poemari basat en imatges, anècdoteso microhistòries, a mena de joc od’iniciàtica exploració vital del dia a dia. Iho fa recolzant-se en les encertadesil·lustracions de Raquel Catalina i enversos i estrofes amb rimes i mesuresdiverses.

Després del combatiu i neguitós poemariL’amor (2010), Josep Lluís Abad (la Valld’Uixó, 1959) canvia una mica el registre illiura un llibre de to lluminós i vital, on unpoble menut de muntanya que li serveixde retir, Aín, és el marc per a aprofundiren el tema clàssic del contacte amb lanatura com a via cap a l’equilibri personal,tot i que amb la cadència, la sensibilitat, laversatilitat formal i la riquesa d’imatgesque caracteritzen l’obra de l’autor. PremiVila de Nules.

Pasqual Alapont és l’autor d’aquest llibreamb il·lustracions del malaguanyat EnricSolbes. L’ofici i la gràcia de l’escriptorcombinen perfectament amb unesimatges que reflecteixen amb moltd’encert escenes escolars, el món d’unxiquet que comença el primer dia declasse de Primària i que està nerviós detrobar-se en una nova situació, amb unanova mestra i una altra perspectiva delmón, on hi ha un pati de jocs que és"com una fira de personatges estranys".

Recomanem...INFANTILper ADOLF BELTRAN

POESIAper XAVIER ALIAGA

INFANTILper X. A.

L ’AcadèmiaValenciana dela Llengua acaba de pu-blicar un volum pa-

rençós sobre Teodor Llorente,patriarca de la Renaixença, queha coordinat el professor Ra-fael Roca. El llibre és el catàlegd’una exposició llorentina, ambmotiu del centenari de la seuamort. Aquest catàleg inclouuna nodrida antologia històricade textos sobre Llorente, desdel 1877 fins ara. Hi ha moltafaramalla laudatòria —iacusatòria— sobre l’insigne va-te en el recull, però també co-ses interessants. Per exemple,els textos antologats repeteixenque el que inspirà al bo de donTeodor la peculiar idea de ferversos en valencià va ser la lec-tura, el 1857, d’El gaiter de Llo-bregat de Rubió i Ors, i les con-verses, el 1858, amb MarianAguiló. Però Roca ensrecorda en el pròleg queel seu primer poema encatalà és de 1855 —i quecita Ausias March—, i lacronologia falla estrepi-tosament. La peculiaridea tenia precedents va-lencians, i hem de con-cloure que, a Llorente,aquest ferment local de-gué inspirar-lo abans.

D’altrabanda, els tex-tosens il·lustrenmolt so-bre els canvis en lavaloració de Llorente itambé en els gustos, lamanera d’escriure i laperspectiva analítica alllarg del temps. La pro-sa convencional del se-gle XIX s’ha fet quasi il·-legible a hores d’ara.Per això, quan ens trobem ambun escriptor de veritat, destacamés. El contrast entre el balbu-ceig semianalfabet de Josep M.Puig i Torralva i l’estil clar, afi-nat i eficaç de Josep Yxart nopot ser més feridor. És comcomparar les atordides excre-cènciespseudocrítiques quede-jecta ara i adés Alfred Mondriaamb una bona pàgina, irònica isubtil, de Valentí Puig. Yxart, amés d’un escriptor decent, era

un crític agut, i per això interes-sa el que té a dir sobre aquest“capitán de la escasa hueste va-lenciana” que era el patriarcade la Renaixença. Yxart esbossaamb un sol traç els llocs co-muns sobre la lírica de Lloren-te que s’aniran reiterant durantun segle llarg: la plasticitatsuau, la riquesa verbal, la cultu-ra eufònica de la frase, afí al Se-gle d’Or castellà. En un vers deLa barraca —una referència aFlora— ensuma el llevat clàssicde fons, el paganisme blana-ment sensual que Llorente sa-bia conjugar amb la seua catoli-citat mediterrània. Un compo-nent introbable en la poesiacoetània del Principat (els cata-lans, sempre tan adustos).Yxart és un lector molt fi.

No és fi, precisament, l’arti-cle que dedica Vicent Blasco a

Llorente —tot i que erenamics— el 1898. Blasco, quan esdeixava anar, era un mestre del’insult, i entre altres perles lidedica aquesta: “murciélagoapoplético”, que no està mala-ment. També és una troballa,en un altre sentit, l’assaig de Jo-sep Calveras sobre l’actitud lin-güística de Llorente, que és unexemple d’equanimitat. Entreels articles publicats el 1936, hidestaca una síntesi breu de Vi-

cent Calvo-Acacio, qui postulaque el nostre poeta era, sobre-tot, un romàntic tardà; d’un ro-manticisme sotmés a una dobleatenuació. En primer lloc, lapulcra elegància de la forma—Llorente no podia evitar serrefinat—, però també la volun-tat d’eludir l’exageració, el fata-lisme, la cosa delirant i tumul-tuosa del romanticismeple. Pera Calvo, per tant, Llorente eraun romàntic sentimental, con-tingut, ple d’un lirismelamartinià matisat per un pro-

fund classicisme d’esperit, atra-pat en la xarxa més aviat insul-sa del ritual jocfloralesc. És unainterpretació plausible.

El romanticisme del poetaha merescut diversos comenta-ris. La definiciómés ajustada ladóna Manuel J. Ardit en un pa-per de 1962: Llorente és "unromàntic sense crits". A partirde l’andanada de Fuster en No-saltres els valencians, les lectu-res polítiques substitueixen les

literàries i el to s’endureixmolt.Ara, Llorente és el culpable —ija no l’ambigua excepció— delraquitisme estèril de la nostraRenaixença. Per a Ricard Blas-co, el seu va ser un cas de"perduració nociva" d’un caci-cat retrògrad i aberrant. Ambaquest demolidor panorama,contrasten dos articles de Jo-sep Piera i de Lluís Aracil. Elprimer proposa una relecturasimbòlica del paisatgisme llo-rentí que en valore l’art verbal.El segon analitza des del puntvista sociolingüístic el poema“Mal ensomni” i subratlla el ta-lent i la lucidesa del patriarca,qualitats que llavors no li apre-ciava gaire gent.

Dels anys 80 cap ací, els co-mentaris solen ser ponderats iinformats. Ho són la revisió dela Renaixença d’Eduard Verger,

els raonables escrits de RafaelRoca i les apreciacions innova-dores de Ferran Archilés i Ma-nuel Martí. En el seu repàs dela Renaixença valenciana, PauViciano dictamina que encaraés prompte per a saber siaquestmoviment fracassà o no.Més enllà de Llorente, peròtambé gràcies a Llorente, elsseus objectius essencials conti-nuen vigents. És una bonaconclusió.

A quell llocme’l va assenyalar unaxica que havia preparat per aopositar a Magisteri Nacional i

que casualment em vaig trobar a la Ro-mana, un any després. Contemplant unfons de muntanyes, un capvespre d’oc-tubre, va apuntar amb l’índex la partmés fosca i probablement més escabro-sa de l’horitzó feréstec i em va dir queper allà tenia la seua plaça, en propie-tat, en una escola remota, rural i inquie-tant. “En la classe, et geles”, va comen-tar, amb un lleuger somriure. Fa qua-ranta anys, els xics d’aquelles munta-nyes ho aprenien, allà dalt. Hui, ho apre-nen, al nivell de la mar o a la serra, elsnostres escolars i alumnes d’EducacióSecundària. Aprenen que la lletra, ambfred entra. I la Generalitat generosa-ment els ofereix beques a baixa tempe-ratura. Si els seus pares—omolts d’ells—van saber que la lletra entrava ambsang, els xiquets i els adolescents valen-cians n’aprenen ara tremolant de fred,en l’aula, i segurament gràcies al bala-fiament -i no sols al balafiament- de cer-ts personatges. La història va escrivint-se i les línies van adreçant-se, molt apesar dels que no ho volgueren així,com jo vaig escriure la breu històriad’una escola, en el lloc més llunyà quepuga un imaginar-se. La vaig escriureen l’oficina d’un magatzem de gra, d’unpoble entranyable, a l’inici del setem-bre de fa molts anys, entre l’estridènciade les xitxarres i les veus de pedrapi-quers imarbristes. Història breu i deso-ladora, encara que amb moltaanticipació, segons veig. Quin menys-preu per l’ensenyament públic eld’aquells figurants. L’alcalde no estavaper a rebre el nou professor destinat aunapedania perduda en les anfractuosi-tats de la serralada; el guàrdia munici-pal i el secretari de l’ajuntament tam-poc recordaven per on quedava, "Perallà dalt, que sé jo": ni tan sols el vellmestre del poble, represaliat pel seu re-publicanisme, i, des de llavors, moltcautelós. "Sí, fa ja molts anys vaig estar-hi, encara que només una vegada. Però,exactament, no recorde per quina sen-da s’hi anava. Ja ho veu. I és que aquestcap meu".

L’escola era un cobert atrotinat pera les eines, uns quants bancs i una pis-sarra vella; o un graner enorme, per ones colava el vent gelat dels cingles, ouns barracons abandonats, de quanl’empresa minera va anar per aquellsparatges, en època d’això de DámasoBerenguer. O unes aules prefabricades,que s’instal·len provisionalment i pas-sen els anys, arrelen, i ja no hi ha quiles desmunte. Aqueixes coses solenocórrer en règims autoritaris, totalita-ris, dictatorials, neoliberals. Per alsmercats, ja se sap, l’ensenyamentpúblic és gènere d’un sol ús. I elsmerca-ts, també se sap, són els que posen fer-ms els polítics de professió (?). Doncs,amb tantes coses com les que estan pas-sant, aquella història que no preteniares més que narrar un episodi sòrdiden assumptes de la docència d’una èpo-ca sòrdida, va i anunciava un futur quetambé ha esdevingut sòrdid enaqueixos mateixos assumptes. I és quel’ofici d’escriure és rar i té alguna cosad’endevinació. Escolte, que se’ns hamort Fraga, i ja veu: ens deixa algunscarrers i els senyals de diferència: a sa-ber, Ruiz Mateos sota un entramat em-presarial de vainilla i xocolate, alimen-tava un revolucionari: tot ho feia per laclasse treballadora.

ENTRE CEL I TERRAFina GirbésAndanaAlgemesí, 201138 pàgines

EL PRIMER DIA D’ESCO-LAPasqual AlapontEdicions BromeraAlzira, 2011. 28 pàgines

LLIBRE D’AÍNJosep Lluís AbadAjuntament de Nules2011, 84 pàgines.

CARTES DE PROP

Un poeta en el tempsEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

L’indret mésllunyàE. Cerdán Tato

Exposició dedicada a Teodor Llorente al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. tania castro

Llorente és“un romànticsense crits”, ha ditManuel J. Ardit