B. Aucouturier ha partcipat a la XXXIV

edició Escola per a Ensenyants del MRPM

A q u e s t

curs “Les dificultats

emocionals

a l’escola” , organitzat

p e l M o v i m e n t d e R e n o v a c i ó

pedagògica de Menorca, B.

Aucouturier ens ha parlat de dues emocions bàsiques i necessàries

per a l’espècie humana: la ràbia i la por.

En primer lloc ens ha parlat

sobre la ràbia i el que significa.

Per què els infants tenen

rabietes? A quina edat es manifesten? Com atenuem aquestes rabietes?

La ràbia és viscuda de

forma dolorosa per part de l’infant, però també per part

dels pares i els educadors, ja q u e n o l ’ e n t e n e n . É s

necessari, però, comprendre

el que la ràbia comporta a nivell psicofísic.

É s u n f a c t o r d e desenvolupament afectiu d e

l ’ i n f a n t , u n a d e s c à r r e g a

emocional, agressiva i normalment no verbal i un mitjà per expressar

malestar i manifestar violentament la seva interioritat com a subjecte.

És per aquest fet que hem de

considerar la ràbia com una

emoció positiva i com element de

reflexió d’un mateix.

Si un infant pateix una c r i s i i n t e r n a q u e e s manifesta en for ma de rabieta, aquesta respon a una

causa externa l l igada a un repressió de l’entorn. A una

repressió d’un plaer a viure

immediatament o bé perquè no

Dues emocions intenses i amb repercussió: la ràbia i la por

DIFICULTATS EMOCIONALS A L’ESCOLAXXXIV ESCOLA PER A ENSENYANTS 2011 BERNARD AUCOUTURIER PER MERCÈ RODRÍGUEZ URIS

Bernanrd Aucouturier (França, 1934)

fundador de l’Asefop

Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz, Aucouturier, B. (2004), Ed.

GRAÓ

Miedo a nada... Miedo a todo. Aucouturier, B. et al. (2004), Ed. GRAÓ

La ràbia és una emoció bàsica banal i efímera que ens ajuda a afrontar les e x i g è n c i e s v i t a l s e n l’evolució de l’espècie humana

La ràbia...una viva reacció emocional per part dels pares cap a la ràbia del fillet, pot fer que aturi la rabieta. Així, els pares, mostren el jo autèntic.

És normal que fins més o menys els 4-5 anys els infants facin rabietes, ja que és en aquesta edat en què hi ha una maduració del sistema nerviós que els permet regular-se i atenuar les descàrregues emocionals.

TERMINOLOGIA:- TONICITAT: És el to en relació a les persones i el món extern.

- DIÀLEG TÒNIC: Núria Franc (2002) ho resumeix de la següent manera: està basat en la capacitat d'escoltar tònicament a l'altre (mirada, contacte...). És a dir, a partir de la informació que rebem del llenguatge no verbal, del to i l'emoció, podrem escoltar millor

el que l'infant ens vol dir i guiar-lo per tal que pugui expressar les seves emocions.

- PULSIÓ: impuls instintiu biològic necessari per a la supervivència.

- CONTINENÇA: qualitat d’intercanvis, interaccions que es transformen quan el petit erb les cures per part dels pares.

- DEPRESSIÓ: és la immobilitat, la manca de força tònica o descàrrega agressiva.

- EXPRESSIVITAT MOTRIU. S e g o n s B . A u c o u t u r i e r (2004:130)“La expresividad motriz es la manera que cada niño tiene de manifestar el placer de ser él mismo, de construirse de una manera autónoma y de manifestar el placer de descubrir y de conocer el mundo que le rodea”.

- SEGURANÇA PROFUNDA: l'infant pot anticipar-se a través del pensament, al que es farà, i això li produeix seguretat i plaer. Pot descarregar tot allò que tenia a la seva ment i que sabia que anava a passar en el moment de fer-ho de manera física.

pot actuar com ell voldria. Així,

dirigeix la seva còlera contra els que el limiten per tal d’obtenir

plaer.

Així doncs la ràbia és una emoció real estretament lligada a l’actitud d’un altre. Per exemple, quan no li deixen

tenir un determinat objecte perquè

és perillós, perquè vol comprar llaminadures o bé perquè no vol

anar a dormir a l’hora que toca. Evidentment, de tot això en podem

dir LÍMITS que es troben entre el

desig de l’infant i la realitat externa.

Les rabietes vénen sempre acompanyades a nivell tònic. La ràbia és un domini de la

tonicitat, ja que està en relació a allò altre. La ràbia és, sobretot, la

inhibició tònica.

Per què la ràbia és més

freqüent en uns infants que altres?

La teoria de B. Aucouturier és

que un infant que no ha estat

educat en un entorn de seguretat afectiva o que no ha viscut

situacions de frustració des de ben petit és més susceptible de tenir

més rabietes.

Els RITUALS donen seguretat a f ec t i va a l ’ i n f an t de s de l

naixement. Quan un infant careix d’aquests o no hi ha una certa

regularitat, no accepta els límits

dels seus desitjos.

Un infant es construeix amb les

seves pulsions, desitjos... però

dins un marc de regles (límits) que el contenen. Aquesta continença

dóna seguretat al petit. A més, les cures afavoreixen l'atenuació dels

exce s so s emoc iona l s de

l’infant.

Per tant, els infants que

perduren en les rabietes més enllà

dels 4 o 5 anys, no han viscut la qualitat de les cures que permet la

continença dels excessos del cos. És ha dir, han viscut en un caos

educatiu, sense marcs i sense

c o n t i n e n ç a .

Per tant, sembla que podem

dir que gràcies a la seguretat afectiva que erb l’infant i les cures

a m b r e g u l a r i t a t , h i h a ,

c o n s e q ü e n t m e n t , u n desenvolupament del sistema

nerviós.

Tota frustració comporta una

descàrrega emocional.

Quan hi ha ràbia excessiva és quan l’infant posa als pares al

límit, arriscant paraules o gestos que poden no haver volgut dir.

Aïllar llavors a l’infant quan té

ràbia a una habitació li pot fer ag a f a r po r ( depress i ó ) a

l’aïllament. Algunes vegades es pot

fer i l’infant es calma. De vegades la ràbia es reforça amb la mirada

de l’altre, és a dir, com més el mir, més ho fa. Per tant, no l’hem de

mirar quan s’enrabiï.

Com ja hem dit, la ràbia és una descàrrega tònico-emocional.

És per aquest fet que quan aïllem a un infant, aquesta descàrrega es

c o n t ro l a ( t o t i q u e n o é s

recomanable aïllar-lo).

El que no hem de fer mai

quan aïllem a un infant és dir-li

“NO ET VULL VEURE MÉS”, ja que això, pel petit, significa

“NO T’ESTIM”.

Per altra banda, és fonamental la mirada de l’adult cap a l’infant.

A m b u n a m i r a d a p o d e m t ransmet re a l fi l l e t e l s eu

reconeixement.

Durant la ràbia del petit, també poden aparèixer emocions

en l’adult, que reviu les seves ràbies d’infantesa per no ser

escoltat o reconegut. Per això, és

de vital importància acollir a l’infant en casos extrems de ràbia

tot agafant-lo en braços per tal que es senti contingut. Si es calma,

potser es posa a plorar, ja que

arriba la descàrrega emocional.

Davant la ràbia, és útil

explicar els límits imposats o la negació. D’aquesta manera

l ’ i n f a n t v a e n t e n e n t

progressivament que la decisió presa per l’adult no és per caprici i

és necessària per a l’evolució del petit.

Tot això ens ha de fer

reflex ionar sobre nosa l t re s mateixos i les nostres ràbies.

Als 4 o 5 anys, hi ha una regulació de les rabietes, ja que hi

ha una maduració del sistema

nerviós central i del llenguatge. La ràbia és saludable i útil per a una

bona salut mental, ja que hi ha una descàrrega de la tonicitat i

emoció, una manera de sentir

l’entorn que envolta al fillet. Per tant, l’infant sent la vida i per això

és positiva.

És, llavors, un problema que

un infant no senti ràbia. Té tot el

dret a es tar maleï t . Si no

exterioritza cap ràbia, aquesta

absència tònico-emocional, que es desenvolupa en la fase prenatal i

postnatal, l’infant és envaït per

pors que impediran expressar la més mínima emoció i aquestes

a l h o r a l i m i t a r a n e l

desenvolupament del sistema nerviós central que controla les

emocions. Hi haurà limitacions en els desitjos i en les representacions

mentals a partir del plaer que

sentim estant amb els altres. Les pors profundament repetides

prohibiran aquest dinàmica, aquest diàleg tònic amb l’altre i

l’infant caurà en la DEPRESSIÓ.

Per un altre costat, els excessos educatius precipitaran a l’infant a

processos cognitius que limiten la creativitat, la imaginació de

l’infant a alliberar les seves

produccions emocionals, tal i com apunta Vicenç Arnaiz. Les

exigències d’aprenentatge donades tant per part dels pares com dels

mes t re s , provoquen mol te s

inseguretats als infants. És allò de aprendre el més prest possible amb

el menor temps possible. És a dir, una educació ràpida que perd de

vista el natural infantil. Recordem

l’educació lenta del que ens parla Joan Domènech o Carl Honoré

És molt important l’imaginari que es crea abans i durant

l’embaràs: la representació mental

dels pares sobre el seu fill és el que

REGULARITAT I CONTINENÇA DE

LES CURES= SEGURETAT

E X I S T I M P E R L E S NOSTRES EMOCIONS I SENSACIONS ENVERS ELS ALTRES I L’ENTORN I C R E A M A I X Í R E P R E S E N T A C I O N S MENTALS DE TOTS EL QUE ENS ENVOLTA PER SOBREVIURE.

És la ràbia un mitjà per comunicar-se amb els pares?

Les emocions es manifesten amb freqüència durant el joc: ja a l’aula com fora d’ella i, especialment, les podem observar durant l’expressivitat motriu a l’aula de psicomotricitat.

garantirà que l’infant es pensi a ell

mate i x i g a ran t i rà l a s eva supervivència. És important

somiar.lo, imaginar-lo més enllà del

que és. Així s’alimenten d’aquesta actitud imaginària que permet a

l’infant de viure la seguretat afectiva.

Mirar és pensar en l’infant i

aquest així ho sent. Això ens recorda a la definició d’escolta de

Loris Malaguzzi.

La ràbia sol ser breu i freqüent en l’infant. Ens hem de preocupar

qual la durada, la freqüència o la intensitat van més enllà del que és

normal.

L’infant es pot enfadar amb ell mateix per la frustració que sent

quan no pot aconseguir allò que vol. És important i necessari, doncs,

en aquest moment, donar-l i

seguretat i ajudar-lo a construir el que ell no pot fer. La majoria de

vegades la ràbia és mala d’entendre tant per l’infant com pels pares. Els

pares de vegades entenen millor la

Podem afirmar que sí. La

ràbia és una crida a la fermesa

dels pares i un repte per aquests. Serveix per dir “US NECESSIT

per estar contingut per viure en el món extern, perquè vull ser

estimat i reconegut”.

A partir de la comprensió de la ràbia podem trobar solucions. Ajudar a l’infant a

posar paraules a allò que sent, tot i que no ho podrà fer durant la

rabieta, sinó posteriorment quan

ja hagi tornat a la calma. Les emocions, doncs, permeten la

COMUNICACIÓ.

Algunes frases de Bernard Aucouturier sobre

l’imaginari prenatal

La ràbia i el fillet

El feto necesita la continuidad de un “envoltorio maternal” satisfactorio para la maduración de las funciones biológicas y sensomotrices.

El desarrollo del futuro bebé depende de la calidad de las interacciones biológicas y sensomotoras y de la relativa constancia de los objetos externos que su madre le procura...De este modo, el feto engrama una multitud de sensaciones agradables confundidas con la madre que formarán un “núcleo de sensaciones” interiorizadas en todas las funciones corporales maduras.

El bebé está ahí, antes de estarlo, es soñado, imaginado por los padres, es ya un compañero de comunicación, de emociones, de juego, de vida: está seguro en estas condiciones imaginarias y afectivas.

El bebé ayuda a su madre a encontrar su identidad de madre suficientemente buena, por medio de su capacidad de agarrarse al pecho, de interpenetrarse uno con el otro, por sus muestras de satisfacción al recibir sus atenciones y por su capacidad de interacción, que ponen en evidencia que la supervivencia del bebé depende de ella, que él la quiere y la necesita...”

B. Aucouturier (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graó

Acompanyar a l’infant en el de domini la ràbia per tal d’entendre la vida

Així ajudem a crear persones autònomes i amb valors que són capaces d’afrontar les adversitats i alhora donar la mà a aquells que ho necessiten.

L’escoltaA Com escoltar els infants? David

Altimir ens explica a partir de la

teoria de Loris Malaguzzi el que

significa escolta. Una pinzellada:

CONCEPTE DʼESCOLTA: Saber l legir la capacitat i necessitat dʼescoltar, de recollir,dʼorganitzar i de comprendre el que la intel·ligència dels infants i dels adults produeix en elcontext de lʼescola.- Loris Malaguzzi “CARTA DELS TRES DRETS”: Parlar dʼescolta voldrà dir parlar-nerespectant la complexitat de les relacions entre tots els elements que entren en joc en uncontext com el de lʼescola. Drets de lʼinfant, del mestre i dels pares.- Els infants són portadors i constructors de pròpies cultures, per tant, són participants actiusen lʼorganització de la seva identitat.- El verb més important en lʼacció educativa és ESCOLTAR, que alhora està intrínsecamentlligat als conceptes dʼactitud i necessitat permanents.- ESCOLTA és garantia de

DIÀLEG (escoltar i sentir-se escoltat).

- Lʼescolta és un DRET: dret a escoltar els altres, dret a garantir lʼaccés al propi creixement

professional i individual. Així, doncs, és un propi procés dʼaprenentatge.

Victòria, 3 anys i mig.

ràbia d’altres infants que no pas

els propis fills.

L’educador, doncs, ha de t e n i r l a c a p a c i t a t d e d e s c e n t r a c i ó t ò n i c o -emocional i comprendre que cal acollir i estar present quan l’infant ho necessiti. El fillet ha de sentir la nostra seguretat que el tranquil·litzarà. És, per tant, l’actitud atenta que modifica l’actitud de còlera.

Com mes ajudem a l’infant en la capacitat de simbolització, més li p e r m e t e m a g a f a r distància amb les seves emocions. La descentració

tònico-emocional és afavorida per

les relacions amb els altres fillets.

L’escolta de l ’altre faci l i ta l’aturada momentània de les

descàrregues emocionals (facilita la descentració) . Una cosa

semblant passa amb els adults.

Cal escoltar el cos de l’infant

per a que ell també ho aprengui a fer.

E v i d e n t m e n t t e n i m

excel·lents recursos com el joc que afavoreixen la comunicació.

El que sempre hem d’evitar es etiqueta a l’infant que fa rabietes.

Igual de important és felicitar

a l’infant quan aquest es capaç de controlar la ràbia i posar paraules

a allò que sent.

Hauria de ser un ritual

obligatori a l’escola donar la

opor tun i t a t d ’ exp l i ca r l e s emocions als infants.

La por: angoixes, angoixes arcaiques i la seva humanització

La por està caracteritzada per un model sistemàtic de canvis corporals i certes conductes (la fuita i lʼocultació). La por ens posa en situació dʼalerta davant un perill i ens serveix per autoprotegir-nos, tot garantint així el benestar físic i psíquic. La por ens serveix per enfrontar-nos a situacions difícils si no es viu com una cosa negativa. Llavors. Quins poden ser els aspectes positius de la por? És una emoció que protegeix, mot iva i socialitza, ja que promou la prudència i posa en alerta a lʼindividu dʼun perill potencial que implica, doncs, mobilitzar les capacitats de reacció. En la nostra cultura es sol reprimir la por i això fa que es pugui convertir en una fòbia o terror. Es considera com una cosa vergonyosa que fa ser dèbil i covard. Aconseguim així crear por de tenir por. Lʼestrès que això pot generar radica més en la interpretació cultural que no pas en el perill real. Depenent del progrés evolutiu de lʼinfant es desenvoluparan diferents pors. Nosaltres destacam aquelles pròpies del segon cicle dʼinfantil: - Cap als dos anys apareix la por a la fosca que pot ser freqüent fins els nou anys. Anar a dormir sʼassimila a un càstig. Al principi les pors que sorgeixen són de separació, de solitud, dʼéssers malignes, pel naixement dʼun germanet, etc. Com ja hem dit, es reprimeix la manifestació de la por (plorar, cridar, amagar-se…). Això fa que no es vulgui reconèixer la por com a tal i el que la provoca. Per això que els agents de la por són més imaginaris i simbòlics.

“El regal més polit que uns pares poden donar al seu fill del cel és l’afecte, la

tendresa i un marc estable que li permeti el d

desenvolupament de totes les funcions corporals,

pràxiques, relacions afectives i intel·lectuals”.

Així ha començat Aucouturier

a parlar sobre el tema de la por en el dia d’avui.

Ens diu que quan un fillet

ne ix , per la seva condic ió madurativa a diferència d’altres

mamífers, depèn completament de l’entorn i això és preocupant, ja el

petit no és sempre escoltat i atès

pels adults més propers. És més, el petit és molt sensible i emotiu a

cert gestos, veus de l’adult que li podrien fer por. De vagades es

troba en situacions angoixoses

perquè imagina escenaris que li fan por. És per això que necessita

està segur i ressegur.

Són els pares i els educadors

amb qui tengui un vincle segur els millors per donar-li seguretat.

L’infant viu pors ordinàries dia

a dia. Alguns exemples:

A l’hora de dormir: l’infant

comença a veure monstres darrera les cortines o dins un armari... tot

fruit de la seva imaginació i moltes

vegades els pares han de deixar la llum del passadís encesa per a què

entri una mica de llum.

Un dels rituals més apropiats

per atenuar la POR són els

CONTES, ja que aquests conten sempre amb les mateixes imatges,

les mateixes paraules, el mateix ritme tònic-emocional, el mateix

to, la mateixa tensió... Tot això els

apaga la por i els dóna seguretat. La repetició és fonamental per

atenuar la por. L’adult pot transformar la por a través de les

paraules tot ridiculitzant-la.

Aucouturier ens explica llavors la història d’un fillet que té por a un

Quines estratègies tenim per treballar la por a l’escola?Algunes de les estratègies que podem emprar per mostrar a identificar aquesta por són: - Posar nom a les situacions de por. - Conviure amb la por i no negar-la, dʼaquesta manera aprenem a identificar-la i conèixer els nostres límits. - Tothom té por a alguna cosa, per molt valent que un sigui. Això desmitifica la covardia. - Ens ajuda a ser prudents. I lʼestratègia que més emprarem com a eina essencial és el conte. Hem de tenir en compte que els contes acompanyen als infants en lʼaventura de créixer i fer-se autònoms. Són lʼeina més rica per transmetre símbols i lʼimaginari col·lectiu. Els contes tenen diverses finalitats entre elles la integració, la cohesió la participació sense perdre de vista una escala de valors. Lʼinfant es sent comprès i identificat amb algun personatge o alguna situació semblant per la que ell està passant, sense haver de passar per la raó. Dʼaquesta manera aprèn a resoldre situacions i expressar-les que potser abans no sabia com fer-ho. Com diu Aucouturier (2001), “la representació

dʼuna emoció permet a lʼinfant distanciar-se dʼaquesta emoció i reduir la seva angoixa”.

llop. Li diu al mestre: Mestre,

mestre! hi ha un llop darrera la porta” i el mestre llavors té dues

opcions. O bé li diu: NO, aquí no

hi ha cap llop!” o bé: Ah si? I que té les orelles molt grans? I que dur

un capell? I té unes dents molt llargues? Etc. És a dir, pot ajudar

a humanitzar la por tot creant

una representació d’aquella cosa a la que l ’ infant té por i

ridiculitzar-la. Aquest és un p r i n c i p i p s i c o p e d a g ò g i c

fonamental, ja que dóna peu a la

COMUNICACIÓ i a superació.

D’aquí la importància que

adquireix el LLENGUATGE a l’hora de expressar emocions i

sentiments, ja que tot pot ser

d’alguna manera representat i sobretot quan tenim ajuda d’una

altra persona. D’aquesta manera ens reassegurem.

Els infants empren els seus

dudús o ossets de peluix moltes vegades per sentir-se segurs.

Projecten les seves ràbies, pors, alegries al peluix, de manera que

podem observar així com és el

coixí afectiu del petit.

El que desestabilitza al petit

en realitat és la pèrdua de re ferènc ie s , l a nove tat , e l

desconeixement del que es farà.

És per aquest motiu que cal avisar-lo, explicar-li el que farà.

És indispensable per tal que es senti segur. Si no justifiquem els

límits, o el que anem a fer, l’infant

perd les referències d e l’itinerari habitual.

D’on ve e l l lop? o e l s monstres? Aquest agressor ve

d’una història de relació amb els

pares. Ho pateixen tots, és un fet universal. Cal, llavors, tenir en

compte aquestes històries de por

que tenen els infants a fi d’ajudar-lo a prendre distància.

Els fi l le t s constantment

demanen per què de les coses, ja que no entenen i necessiten fer-se

r e p r e s e n t a c i o n s m e n t a l s . Evidentment espera respostes que

li donin seguretat. Els adults de

vegades no trobam les paraules per a què ells ho entenguin bé.

L’infant espera una resposta simple i satisfactòria que li

demostri que els seus pares se

l’estimen i senten afecte per la seva curiositat.

Si deixem fer a l’infant en un marc de seguretat, aquest es

desenvoluparà adequadament. És

inevitable que en el dia a dia sorgeixin problemes que ha

d’aprendre a solucionar sol. D’aquesta manera li és mes fàcil

separar-se dels pares i és feliç

d’anar a escola i descobrir activitats diferents. Un fillet així,

doncs, és un fillet madur, ja que gaudeix d’altres plaers, de

descobertes i nous coneixements

amb altres persones. Un fillet així es un fillet obert al món que

s’expressa amb facilitat i es relaciona bé amb els altres, sap

dir que si i sap dir que no.

Demana, qüestiona, ho vol saber tot. B. Aucouturier afirma així

que “és un infant feliç de viure”.

Un infant segur es un infant

que no ha quedat traumatitzat

pels obstacles. Si no troba un marc favorable i perdura en la

inseguretat, tindrà POR: por a la fosca, por a la novetat, por a la

gent nova... Les reaccions poden

ser múltiples i variades. Diferents aspectes de la inseguretat: que vol

seguir sent un nadó, é´s reservat,

té por dels externs que per ell són

possibles agressors, no confia en ell mateix, té pànic a la primera

dificultat o bé pot ser agressiu.

Aquesta actitud desconfiada és una aparença que amaga una

gran demanda d’estar protegit, de ser estimat i reconegut, tant

físicament com mentalment.

Alterna comportaments entre el poc interès, l'apatia, l’exigència, la

r à b i a . . . É s i n e s t a b l e emocionalment: no dorm bé, és

desorganitzat, despertars difícils...

Per tant, un infant sense un marc segur pot patir conseqüències

catastròfiques, tant a nivell de coneixements com en l’activitat

escolar. Són fillets que sempre

tenen la necessitat d’un altre per sobreviure, però no sempre

l’entorn és perfecte.

Les criatures han de poder

viure el que és bo i el que és

dolent. Sentir-se insegur de vegades també és positiu i són els

pares i els educadors que han d’ajudar-los a sentir-se segurs per

tirar endavant. Si viu una

inseguretat repetida, ens trobam d a v a n t t r a s t o r n s d e

comportament i aprenentatge.

Quan un nadó durant els 6

primers mesos té una qualitat del

vincle afectiu lligat a la qualitat d’interaccions, es constitueix la

seva unitat corporal. A partir del s i sè mes l ’ infant és capaç

d ’ o c u p a r - s e d e l s e u c o s .

Descobreix les mans, els peus... i observant es mou intensament.

“Materna” el seu cos segons ha estat maternat. Viu una unitat

corporal fonamental pel seu

desenvolupament i es comença a separar dels pares. Comença el

procés del cos i viu el seu cos

Activitats per treballar la por

unificat. És a partir d’aquest

moment que l’infant desenvolupa mes intensament els seus moviment.

És la qualitat dels intercanvis de

l e s cures, l e s mirades, que permetran seguir amb la seva unitat

corporal. Tota l’atenció dels educadors ha ser per participar

amb l’infant per a garantir aquesta

unitat corporal. Si no afavorim aquest intercanvis, es pot provocar

un retard en la constitució del propi cos i en l’evolució neurològica. És

una etapa, doncs, vital.

Excepcionalment hi ha nadons que no viuen això perquè tenen una

deficiència neuronal o hormonal com per exemple els infants amb

espectres autistes, o infants que han

patit algun tipus d’accident prenatal o de tipus genètic.

Les pors inhabituals en els fillets es caracteritzen un agressor intern

corporal, és a dir, per l’ANGOIXA.

El petit serà incapaç d’expressar les emocions, ja que està en constant

Per exemple:- Podem treballar la por a través del conte “El petit Koala es queda sol”, que a més va acompanyat d'una cançó de na Dàmaris Gelabert, i crear activitats relacionades amb el conte. És un recurs excel·lent a l 'etapa d' infanti l , ja que totes aquestes emocions hi afloren. La música, ja que és un llenguatge universal, ens ajuda també a connectar amb el nostre món emocional interior i obrir-nos a lʼexterior. El ritme i el moviment ajuden a expressar físicament emocions i sentiments i a establir vincles afectius amb les persones dʼun entorn proper. - La caixa viatgera de la nit: és una

caixa que tindrà unes instruccions de com s'empra i el que ha de tenir. Anirà passant per cada família de

cada infant i cada un ha contribuir amb un objecte relacionat amb el t e m a . A i x í , a c o n s e g u i m l a implicació i la participació de les famílies en el projecte. La caixa sortirà de l'aula amb un primer o b j e c t e i a n i r à r o d a n t setmanalment. Quan torni a l'aula, hem de revisar que tot sigui adequat i estigui en condicions pel proper infant.

- Sessió d'ensurts: Pensem que seria divertit aprendre a fer ensurts. Per això hem planificat unes sessions per fer-ne a l'aula, al pati o a psicomotricitat. La finalitat és que aprenguin a canviar la mirada cap a la por d'una manera lúdica i divertida.

- Ambient “de la nit”: la idea és crear a l'aula un espai sense llum i tancat per oferir la possibilitat d'estar a les

fosques, estar en la intimitat, de contenció per posar-se a prova. A dins l'ambient podem tenir focus de diferents colors que fan sorgir a l'infant nous coneixements sobre el seu cos que potser desconeixia o des d'una altre perspectiva. També hi ha coixins i teles per relaxar-se, llanternes per jugar amb la llum i fer ombres, contes relacionats amb la por i el que hem treballat a classe, i estrelles fluorescents que s'il·luminen en la foscor.

Amb poques paraules Bernard Aucouturier ens explica la filosofia de Lóczy

En aquest parèntesi, B. Aucouturier destaca la importància de fer participar el nadó en les cures diàries a l’escola. La qualitat de relació amb l’educadora marcarà l’esperit de l’infant. Si aquest descobreix sol l’espai necessita la mirada de l’educadora que li transmeti seguretat i alhora llibertat. En aquest espai hi ha d’haver entrebancs (materials durs i blans, escales, rampes...) a fi que pugui resoldre sol les dificultats. Quan aconsegueixi alguna fita cercarà la complicitat de la mestra. És d’aquesta manera que integra la realitat externa. Viu dificultats que és capaç de resoldre amb AUTONOMIA: aprèn a conèixer el seu cos, la seva seguretat, els seus punts de recolzament... Aprèn a sentir la inseguretat del seu desequilibri, s’atura i evita la caiguda. Això ens mostra una correspondència entre els recolzaments i la seguretat afectiva de l’infant.

L’autonomia segons Emmi Pickler (Institut Lóczy)AUTONOMIA: la llibertat de governar-se per les pròpies lleis sense minvar la llibertat dels altres. És una capacitat de l’individu per assumir la plena responsabilitat dels seus actes.Es desconeix el procés d’accés de l’infant a l’autonomia adulta, és un procés llarg amb etapes i ritmes individuals.El bebé és considerat com un ésser a qui cal ensenyar les seves capacitats. L’adult “fa fer” a l’infant alguna cosa que ell encara no sap fer per ell mateix, li mostra com fer-ho i l’incita a imitar els gestos o actua en lloc seu.L’autonomia comença des del naixement. Pren una forma particular en cada un dels estadis de desenvolupament. En tota activitat iniciada per l’infant mateix sense la intervenció directe dels adults i orientada pel plaer i les ganes de fer les coses. Açò és font per a ell de múltiples aprenentatges en els terrenys psicomotor, afectiu i cognitiu que constitueixen els fonaments de l’autonomia adulta.Cal una cura corporal de qualitat segons el ritme propi de cada infant: conèixer i habitar el seu cos, extreure ensenyament de l’exercici corporal, acceptar els límits de la seva pell (entre el jo i el no-jo). El bebé és capaç d’actuar d’una manera adequada per dominar els seus moviments, adquirir coneixements d’ell mateix sobre les seves capacitats corporals i sobre el món material que l’envolta. És essencial mantenir i donar suport al gust innat i natural; protegir-lo perquè no s’inhibeixi; donar-li les condicions per afavorir el desenvolupament. Tot açò contribueix el sentiment d’eficàcia i el desenvolupament intel·lectual. També afavoreix el desenvolupament de la seva capacitat creativa i la responsabilitat.Ser ACTIU d’una manera autònoma des de ben petit té importància tant per el present com per el futur. Ser ACTIU és una font de plaer i satisfacció. Cada nova adquisició procedeix de la precedent i reforça alhora la següent. Açò permet el domini real del gest i seguretat en l’execussió.

La unificació corporal i el maternatge

Un embolcall de qualitat és essencial pel desenvolupament psicològic de nadó

El període d’adaptacióEl període d’adaptació és un procés de por, tant per part dels infants, com per part dels pares, però també pels educadors tal i com ha assenyalat V. Arnaiz. Necessitem comprendre aquesta por. És més fàcil entendre i ajudar als peti ts i als pares. Preocupen les mestres, ja que moltes vegades elles no saben moltes vegades amb qui compartir les seves pors.

L’educador assumeix un paper fonamental i de molta responsabilitat: ha d’organitzar el context per acollir als infants, i adquirir un rol de med iador ( com a mi ra l l de l progenitor) per establir un vincle segur amb l’infant i ajudar-lo a que es senti reconegut. Ha de tenir una sèrie d’actituds apropiades per aquesta etapa: actituds corporals (postures, tonicitat del cos, manera d’agafar els infants), procurar no partir bruscament del camp visual del petit o participar a partir de la mímica, la mirada i el to de la veu. L’espai ha de ser petit i tancat per donar seguretat i contenció al petit.

És «la capacitat del nen per a relacionar la imatge d’ell mateix amb els altres, els objectes, l’espai (...) Per tant el nen construeix la imatge d’ell partir de les pròpies percepcions i emocions que l’acompanyen en la relació amb l’altre (MIRALL) i les respostes positives o no que sorgeixen de la relació».

Montserrat Jubete (2007: 53)

tensió. Viurà en estat permanent

de por inconscient. Sovint són pares que tenen els pares.

Aquestes tensions fan néixer en

l’infant angoixes de pèrdua del seu cos: angoixa de caure que es

tradueix progressivament a la por de caure al buit, perquè un nadó té

la necessitat d’un embolcall on es

sent segur. Si no ha viscut aquesta sensació sòlida, llavors pot viure la

por de caure.

És importantíssim la manera

en què cervem e l s in fants.

L’esquena és l’eix del cos i cal aguantar-la bé. Igual de important

és el massatge a l’esquena de l’infant per tal d’obrir el contacte,

l’estímul tònic entre mare i fill.

Com es tradueix l’angoixa de caure, d’aixecar-se...? A l’aula de

pisco ho podem observar a través de la torre de coixins. Trobarem a

un infant amb dificultats per tirar-

la, per moure’s i per reaccionaren l’espai, ja que no hi ha lligams en el

seu cos. Hi ha manca d’equilibri i

de coordinació.

Aquestes pors tenen greus

conseqüències psicològiques que poden arribar a derivar en psicosis.

Entre els 6 i els 8 mesos els

pares, educadors i mestres han d’estar molt atents a garantir un

embolcall segur, ja que hi ha un vincle entre les angoixes arcaiques i

la por a la separació.

Algunes impressions personals

Totes les fotos són pròpies a part de les de messieur Aucouturier. A totes les imatges hi apareixen les meves filles Victòria i Gemma, a qui vull donar les gràcies per ser tant extraordinàries models i extraordinàries filles.

M’AGRADA BERNARD AUCOUTURIER

M ’ a g r a d a q u a n d i u q u e “ACTUAR per un infant és PENSAR: explorar, comparar, compart ir, memoritzar...”. Em recorda sobretot aquella història que va contar Ken Robinson durant una conferència al TED: un filleta amb hiperactivitat a la que un psiquiatre li va diagnosticar que era ballarina. Avui és una de les persones més importants en el món dels musicals. És el que actualment la nostra societat necessita: persones lliures i autònomes capaces de resoldre els conflictes creativament i amb responsabilitat.

Tornar a l’aula amb un gran pedagog com messieur Aucouturier és

més que un plaer. Aprendre a què podem fer una vida millor a molts infants a l’escola i de manera simple, des de la comprensió i l’estimació i el treball en equip. De vegades, les coses més simples, són les més difícils.

M’ha agradat aprendre de les experiències i dubtes que mestres i educadores han compartit amb tots. Com he trobat molt encertades les intervencions de Vicenç Arnaiz.

Agrair al MRPM l’esforç i la dedicació per organitzar tots aquests cursos tan enriquidors.

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA

- ALTIMIR, D. (2011) Com escoltar els infants? Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat

- ARNAIZ, P. et al. (2008). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Ed. Aljibe.

- AUCOUTURIER, B. (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed.Graó.

- DOMÈNECH, J. (2010) Elogi de l'educació lenta. Ed. Graó

- FALK, J. (2008): Lòczy, escoltar els infants. Col·lecció: Temes d'infància, 58. Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat.

- FRANC, N. (2002).Tono y emoción en la intervención psicomotriz. Entre líneas: Revista especializada en psicomotricidad, nº12, pàg 15-21.

- JUBETE, M.(2007): El valor educatiu de les coses de cada dia. Col·lecció: Temes d'infància. Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat.

- PALOU, S. (2008): Sentir y crecer: el sentimiento emocional en la infancia. Ed. Graó.

- PRAT, N.; DEL RIO, M. (2009): Desarrollo socioafectivo. Ed. Altamar.

- TOT SONA RECORDS: Emocions i sentiments. Contes i cançons.

WEBGRAFIA COMPLEMENTÀRIA

- http://psicomotricitateducacio.blogspot.com/

- http://eportafolimruris.blogspot.com/2011/06/el-petit-koala-es-queda-sol.html

- http://www.mrpmenorca.cat/

- http://www.carlhonore.com/

- http://materialerika.blogspot.com/2011/06/frederick-i-el-periode-dadaptacio-view.html