Vos enrecordau de com eren les festes populars dels anys 70 i80 a Eivissa i Formentera? Els programes dels ajuntaments esta-ven farcits gairebé exclusivament de dos tipus d’esdeveniments:els esportius i els religiosos. De culturals no n’havia gaire. A lesfestes de Sant Antoni de 1985, però, es va incloure una no-vetat. El Club Atlètic de Sant Antoni (JASA) posava en mar-

xa un concurs fotogràfic obert a tothom. Permetia els amantsde la fotografia vore les seves millors instantànies penjadesde les parets a una sala d’exposicions. Enguany, el ConcursFotogràfic de Sant Antoni celebra el seu 25è aniversari ambla mateixa empenta que el primer dia. A més, en aquestaedició, la de 2010, s’afegeix per primera vegada una ca-

tegoria infantil. Això es deu a la presència de menors d’e-dat en les darreres edicions. El certamen sempre ha comp-tat amb el patrocini de l’Ajuntament de Sant Antoni, queenguany proporciona els 1.200 euros dels premis i l’espaidel Molí d’en Simó, l’escenari on es podran contemplarles imatges presentades a concurs a partir del 2 de febrer.

MolaDIARIO de IBIZA DIMECRES, 27 DE GENER DE 2010

�Un reportatge d’Enric Fernández

Ja ha passat un quart de segle per al certàmen fotogràfic més antic de tots els que es fan i desfan a les Pitiüses. El con-curs de fotos de Sant Antoni compleix les seues noces d'argent amb més participants que mai. Només resten dos diesper a inscriure's i optar als 1.200 euros que es reparteixen en metàl·lic i en material. S’esperen més de 200 concursants.

25 ANYS A LA RETINA

ELS PAPERS DE SALAMANCA 4 | EL SOROLL DE LES COSES PETITES 4 | MIRA QUE ET VEIG 5

REPORTATGE

Silencio Aparte prepara el seu primer discUna discogràfica de Barcelona converteix en realitat el somni dels quatre músics

7 ENTREVISTA

Frequency Dealers,‘Djs’ i enginyers«Feim música de discoteca, però molt més harmònica»

8

PASSA A LES PÀGINES 2 I 3 >

Amb la col·laboració del

RAFAEL GIL

REPORTATGE | FOTOGRAFIA

Instants eterns

Enguany hi ha a les Pitiüses entre 40 i 50 mostres i esdeveniments anuals relacionats amb el món de la fotografia i la imatge. Elmés veterà de tots és però també el més popular: el concurs fotogràfic de Sant Antoni, organitzat des del 1985 pel club atlèticJASA. Milers d’imatges i participants, tant amateurs com professionals, hi han passat al llarg del darrer quart de segle.

Quan l’inquiet Pep Ribas Ribas, funda-dor del club JASA, va començar a orga-nitzar el certamen fotogràfic de Sant An-toni, pels volts del 1985, la fotografia di-gital ni tan sols existia per al gran públic.Aleshores les imatges eren més difícils d’a-conseguir: havies d’esperar temps a reve-lar un carret i comprovar sí, com pensa-ves, havies fet una foto collonuda.

Avui no hi ha gairebé ningú que no uti-litzi càmeres digitals. «Dels 200 o 250 par-

ticipants que esperam, més del 75 per centes fan amb digital, només alguns profes-sionals i romàntics queden dedicats alblanc i negre», comenta Ribas.

Recorda l’any 1985. El club JASA, nas-cut per a trobar atletes a Sant Antoni, es-

tava en expansió –va dar a Eivissa les pri-meres medalles d’atletisme a campionatsestatals– i comptava amb noves seccionsde bàsquetbol i altres esports. «Com quesocialment movíem molta gent, vàrempensar a fer una cosa més cultural, i aixíva sorgir el concurs fotogràfic», diu. Méstard varen organitzar, a l’estiu, el concursde dibuix infantil de Sant Bertomeu, tam-bé prou popular.

El pintor Paco Torres (desaparegut faun parell d’anys), Julio Bauzá, AntoniHormigo i el seu fill Pedro, i la majoria defotoperiodistes de l’illa són només alguns

dels artistes locals que han passat pels 25jurats que ha tengut el certamen en aquesttemps. Ribas confessa que algun any hi hahagut discussions conceptuals i tècniquesprou importants. Enguany tenen previstreunir-se a porta tancada dissabte 6 de fe-brer, la tarda en la qual es decidiran elsguardonats de 2010. La mostra es podràgaudir al Molí d’en Simó, des del 2 al 7 defebrer, en horari de 19 a 21 hores. Poste-riorment serà exposada segurament en al-tres llocs, com l’associació vesinal de saCapelleta. La popularitat del concurs vafer fins i tot que se’n fessin edicions a Sant

Quatre fotografies exposades a la web del concurs (www.ibizafotoart.com), on es poden visitar les obres d’anteriors edicions DI

2 ||| MOLADIMECRES, 27 DE GENER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

Tot depen del prisma segons el qual es miri. Al 2009, la imatge de dalt va tenir una menció especial en color JUAN ÁNGEL RIBAS

L’edició 2010 del concurs fotogràfic deSant Antoni aspira a superar els 200participants. Les seues obres estaranexposades a es Molí d’en Simó des del 2 al 7 de febrer, la setmana que ve

La participació al XXV Concurs Fotogràfic deSant Antoni està oberta a tothom. La temàti-ca de les fotografies és lliure, com sempre. Lesmides de les imatges a concurs oscilen dels20x27 centímetres (com a mínim) als 30x45centímetres (com a màxim). S’hi poden pre-sentar tres per autor inscrit. Enguany hi haquatre categories: color, blanc i negre, digitali infantil (fins als 15 anys). Aquesta última ca-tegoria és la novetat de 2010. Els organitza-dors la van proposar l’any passat després decomprovar que hi havia prop d’una desena demenors d’edat participants. Les fotos s’han depresentar abans de les 14 hores al nou PuntJove de Sant Antoni, encara que també hi hacertes botigues de fotografia (Fotoprix, FotoRocha i Foto Santiago) que tramiten també lesinscripcions. Les obres quedaran exposades alMolí d’en Simó a partir del 2 de febrer (inau-guració a les 20 hores). Organitza el club JASAamb el patrocini de l’Ajuntament Sant Anto-ni. El Consell d'Eivissa hi col·labora només ambun lot de llibres. Per a contemplar les imatgesd’anteriors edicions, els organitzadors han po-sat en marxa la plana d’Internet‘www.ibizafotoart.com’. Allà també hi troba-reu les bases completes del concurs, i totes lesnovetats de darrera hora. Hi ha 200 euros pera les millors imatges de cada categoria i 200euros més per a la guanyadora absoluta. La in-fantil, òbviament, té premi en espècies, commaterial escolar.

Encara hi ha 48 horesper inscriure’s-hiL’ORGANITZACIÓ DESTACA QUE A L’EDICIÓD’ENGUANY HI HA PER PRIMERA VEGADAUNA CATEGORIA INFANTIL, PER APARTICIPANTS MENORS DE 15 ANYS

> VE DE LA PORTADA

SANT ANTONI | ENRIC FERNÁNDEZ

Joan, Sant Jordi, Sant Josep i Eivissa. No-més l’original, el de Sant Antoni, ha res-sistit el pas del temps.

Les categories també han evolucionatamb els anys. Del color o blanc i negre ini-cial, a la categoria conjunt, digital i in-fantil. «En la digital hi havia discussions,perquè hi havia que la considerava digitalsi era feta amb càmera digital, i d’altresque identificava digital a retocada», re-memora Ribas. Avui en dia l’engany vi-sual està a l’ordre del dia. Sense anar méslluny, en l’edició de 2006 se’ls hi va colarun participant que resultava havia plagiatla imatge publicada en una revista. Per evi-tar nous ensurts, les bases inclouen des d’a-leshores l’advertència.

«Una fotografia bona la pot fer gairebéqualsevol amb una mica de sort. Ara, fer-ne’n tres de bones ja és una altra cosa»,explica Pep Ribas Ribas. El foment de lafotografia és l’objectiu fonamental delconcurs de Sant Antoni. La qualitat i nom-bre d’obres presentades ha anat augmen-tant any rere any, i els amics i familiars delsartistes que hi participen asseguren unabona assistència. Els organitzadors delconcurs se senten orgullosos de ser pionersa les Pitiüses en aquesta matèria, encaraque els agradaria tenir més suport econò-mic d’algunes administracions insulars perpoder dotar-lo de premis més importants.La sorpresa pot amagar-se a qualsevol es-tampa: «de vegades hi ha obres d’ama-teurs que pareixen fetes per artistes, i obresde professionals que segons el meu parersemblen fetes per aficionats», conclou.

MOLA ||| 3DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 27 DE GENER DE 2010

El Club Atlètic Sant Antoni (JASA) va aprofitar la seua popularitat iimportància social per crear, durantles festes de la localitat, els concursosde fotografia i dibuix infantil

Julio Bauzá, Antonio i Pedro Hormigo o Paco Torres són alguns dels artisteslocals que han format part del juratdel certamen fotogràfic més anticd’Eivissa i Formentera

Instantània guanyadora de l’any passat en totes les categories. Era en blanc i negre RAIDO REID

ELS PAPERS

Per Ben Clark

WitoldLlegir a Witold Gombrowicz (1904-

1969) és tornar a viure la creació delllenguatge. L’escriptor, de Polònia ori-ginalment, va viure molts anys a l’Ar-gentina; tants, que al final optà per es-criure en castellà, tot i que no domina-va la llengua. El seu text ‘Contra los po-etas’ (disponible cercant a Google) re-presenta un bon exemple d’aquesta –enprincipi- paradoxa difícil: parlar delllenguatge des del desconeixement –par-cial- del llenguatge. Si hagués llegitaquest text al meu institut, seguramenthauria desistit en els meus intents poè-tics –llàstima–. Witold és àcid, correc-te, savi i diver-tit. Sí; divertit.Més divertitque un partitBar-ça–Mallorca imolt més reve-lador que capdiscurs políticpronunciat enaquest país de poques llums. Però no éspossible confiar en Witold. Va escriurepoc i, després d’uns mesos, hom ja notroba material nou i cau al pou absurdde l’orfandat gombrowicziana sense re-mei. Així només és possible llegir lapremsa, beure un altre cafè i esperar,sempre esperar –una mica més– fins queaparegui un altre Gombrowicz. Seràpossible?

EM VA MARCAR...

DE SALAMANCA

Per Marta Torres

«Els dolents primer s’inflen i després exploten»NI UN SEGON ES PENSA LA RESPOSTA VICENTE PIZARRO QUAN SE LI DEMANA ALGUNA COSA QUE L’IMPACTÀS MOLTÍSSIM. «‘EL PUÑO DE LA ESTRELLA DELNORTE’», AFIRMA A GRAN VELOCITAT I AMB UN MIGSOMRIURE QUE DEIXA BEN CLAR QUE ESTÀ DIENT LA VERITAT. «ÉS UNA FRIKADA, PERÒ RECONEC QUE EMVA DEIXAR IMPRESSIONAT LA PRIMERA VEGADA QUE LA VAIG VEURE», COMENTA SOBRE AQUEST MANGA DEL QUE S’HAN FET PEL·LÍCULES I SÈRIES.

«Witold és àcid, correcte, savi i divertir. Més divertit que un partit Barça-Mallorca i moltmés revelador que cap discurspolític pronunciat en aquest país de poques llums»

4 ||| MOLADIMECRES, 27 DE GENER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

ACTOR

Vicente Pizarro es vaconvertir en actorper casualitat i peramistat fa uns anys.Surt a totes lespel·lícules que diri-geix Adrián Cardo-na, on ha fet tot ti-pus de papers, dedolent, d’assassí ensèrie, de moter…

VICENTE PIZARRO,32 ANYS

D. I.

Avui em toca estar penjat de la grua, justament la més alta de tota la ciutat. Pareix un dia com qualsevol altre, però hi ha una cosa queem fa pensar el contrari. Després de fer un poc de broma amb els companys, per distreure'm una mica, és hora de posar-me els arnesos perpujar pels ferros, fins arribar a l'objectiu, ajuntar dos peces per completar el braç de la grua. Talment com els equilibristes del circ, neces-sit uns minuts de concentració en solitari abans de començar la feina, penjat d'unes cordes, la meua única seguretat. Feta la cerimònia par-

ticular, comença l'espectacle, i m’enfil a bon ritme, dirigint-me al punt indicat. Les meues sen-sacions que avui era un dia diferent és van acomplint, és la millor grua que he pujat mai, moltsanys fent el mateix, obra rere obre, però mai no havia gaudit com avui d'una visió tan fantàs-tica. La trama de carrers dibuixa les venes de la ciutat, per on multitud de colors circulen des-compassats, i les intimitats dels edificis no es poden amagar davant els meus ulls. La taca ur-

bana es dilueix en direcció als camps verds i rogencs, travessats per petits camins errants suportats per parets de pedra seca. Continua lafunció, localitz la zona d'engranatge, ajunt les parts, estreny els cargols i feina acomplerta. Em torn a distreure, observ el paisatge viu alspeus del monstre de ferro, tinc sort perquè avui torn a ser l'espia a les alçades. La funció ja s'acaba, emprenc camí cap a baix, amb el som-riure enclastat, avui ha set un dia especial.

EL SOROLL DE LES COSES PETITES Per Jordi Salewski Pascual

Un dia qualsevolCom a mínim als equilibristes del circ els aplaudeixen, a mi no

Equilibrista: Acròbata especialitzat afer exercicis d’equilibri amb el cos oamb objectes diversos. [dlc.iec.cat]

De fet, el primer que va veure Vicente Piza-rro de ‘El puño de la estrella del norte’ va serla pel·lícula d’animació. «És un manga, peròla primera ullada que li vaig fer va ser a lapel·lícula. Tracta d’un futur postapocalípticon els dolents fan el que volen sense cap tipusde justícia. Dins d’aquest caos hi ha un homeque és l’hereu d’una art marcial molt podero-sa i va fent justícia a la seua manera, reventantcranis», detalla l’actor Vicente Pizarro, queconfessa que a les pel·lícules en les que parti-cipa «hi ha moltes referències» a aquest man-ga-sèrie-pel·lícula. «Estava a l’institut la pri-mera vegada que la vaig veure i la veritat ésque em va agradar molt», afegeix. Així, ambel pas del temps es va fer amb una còpia de lapel·lícula d’animació, després va aconseguir elcòmic que es va editar a Espanya i asseguraque també té guardada la sèrie, «encara queestà en japonès subtitulada al castellà». «S’hade dir que això és una mica friki, però mira,és el que m’agrada», confessa rient. De tot elque passa a aquesta aventura, detalla que elque més li agrada són les baralles i com els do-lents «primer s’inflen i després acaben explo-tant». «És molt salvatge!», exclama.

El Recreo aspira a atreure tots els amantsde la literatura amb els seus continguts. Ité raons de sobres per aconseguir-ho. Laweb està concebuda tant com per a infor-mar com per a que els lectors comentinqualsevol cosa que els interessi al voltantdel món dels llibres. Recomanar, criticar,els internautes poden fer-ho absolutamenttot. A més de parlar de llibres, El Recreopermet publicar escrits de diverses mides iformats (fins i tot per als nous llibres elec-trònics).

A més, hi ha entrevistes als autors mésllegits de l’actualitat i es pot participar enun club de lectura per seguir en grup alguntítol. Pels que prefereixen anar per lliure,però ben assesorats, també hi ha la possi-bilitat de veure una sèrie de llibres comen-tats amb tot el context que ajuda a enten-dre millor cada creació.

Es nota que és una pàgina que va co-mençar com a l’espai personal d’un devotlector. El gust pels detalls que altres por-tals descuiden fa obvi que aquest dominiestà pensat i fet per gent que estima la li-teratura.

EIVISSA | REDACCIÓ

Tot sobre les lletresEL MÓN DE LA LITERATURA NO PARA DE MOURE’S I A AQUESTA WEB HIESTAN MOLT PENDENTS. ELS SEUS CREADORS DIUEN QUE VOLEN ESDEVENIRUN PUNT DE TROBADA PELS AMANTS DE LA LITERATURA

ENGANXATS.COM

http:www.el-recreo.com

MOLA | No hi ha intocablesEls àrbitres de futbol no es deixen impressionar pels fixatges estelarsdels grans equips. Prova d’això és l’expulsió de Cristiano Ronaldo des-prés d’agredir un jugador del Màlaga. Impagables les excuses del ma-dridista dient que el defensa a qui va trencar el nas era baixet.

NO MOLA | Segrest d’infants a HaitíA la misèria més absoluta sembre s’hi afegeixen més mals. L’úl-tim exemple despreciable és el segrest d’infants haitians, apro-fitant la desesperació i la tragèdia. Les màfies no tenen pietat,encara que s’excusin en un suposat bé pels menors.

AMUNT I AVALL

MIRA QUE ET VEIG

Per Alberto Ferrer

Glòria senseinterrupcions

La veritat és que no m’ho pensava: Hiha sèries, pel·lícules, documentals i finsi tot informatius entre els anuncis. Sem-bla increïble, però és possible veure totun capítol d’alguna cosa sense ni unasola interrupció i no trobar-les a faltar.Ja ni me’n record de quins jingles erenaquells que m’agradaven tant, ni el meuanunci de cotxe preferit ni si el meu de-tergent és, efectivament, el que em dei-xa la roba més blanca.

He descobert la felicitat audio-visual,la que t’arriba quan comences a veureuna pel·lícula i s’acaba quan, una horai mitja després, surt el retolet de «theend», «fi» o «ende» una hora i mitjadesprés, aproximadament. Ja no sé quèera aquell estrès de veure que cada ve-gada és més tard sense arribar a veureel final de la pel·li que havies començata veure quan encara era de dia. Això ésespecialment dramàtic a l’hivern, que ales sis i mtija ja és fosc i posar-te el wes-tern de la tarda, veure’l acabar, sortir alcarrer i pensar que algú t’ha robat el diu-menge. A que un se sent com si li ha-guéssin pres el pèl?

Allò de les pauses publicitàries és comsu algú amb qui confies et fes de ganxoen una estafa: «Asseu-te, posa-t còmo-de, que només serà una estoneta. T’hopassaràs bé, t’ho prometo, i en una ho-reta i una mica marxes i segueixes ambla teua vida», però no. Se’t fonien dos itres hores abans d’arribar al desenllaç.I, hala, un altre dia sense haver fet resmés que posar el cul al sofà.

Que t’ho faci una empresa privada, d’a-quelles que només viuen dels anunciantsque poden enganyar assegurant-los queno farem zàping mentre ens envien en filaíndia els seus espots, passi. Però que ensprenés el pèl d’aquella manera la tele quepaguem tots, no. Això que ha passat pot-ser és històric. Ara em refio més del queem diu la tele pública, potser perquè sem-bla que no li importi tant si me la miro.

MÓN INSÓLIT

[Ho trobem a l’Enciclopèdia] Una profe de les d’abansLLANOS LOZANO ÉS UNA PROFESSORA QUE HA ENSENYAT A PENSAR A GENERACIONS D’EIVISSENCS DES DE L’INSTITUT

Lozano Guevara, María de los Llanos (Madrid, 1926): SOC/EDU. Llicenciada en filosofia i lletres, secció de filosofia pura. Néta d’un alt funcionaridel Banc d’Espanya. Va estudiar el batxillerat a Albacete i es va llicenciar a la Universitat de Múrcia, on obtengué el Premi Extraordinari de l’any 1949. Es vacasar a Albacete el 1952, després va passar un any a Califòrnia i va tornar a viure a Madrid. El 1965, quan ja tenia set fills, va venir a Eivissa a l’Institut San-ta Maria, a prendre possessió de la càtedra que havia guanyat i que ocupà fins a la seua jubilació el 1991, excepte dos anys en què fou directora de l’Institutsa Blanca Dona. També va impartir classes a la Universitat Oberta per a persones majors. La seua tasca docent va ser molt important, ja que nombrososalumnes passaren per la seua aula i gaudiren de la seua excepcional forma d’explicar i fer entendre la filosofia. Els seus Apunts de filosofia, editats el 1994,

són encara una eina que utilitzen molts estudiants de batxillerat. Encara que la filosofia que imperava a la universitat quan ella estudiava era la tomista, es va identificarsobretot amb la grega, especialment amb Epicur. És col·laboradora habitual de Diario de Ibiza. Va publicar el 1984 un recull dels seus articles amb el títol de Lutos y som-bras, que continuà després amb la sèrie Desde mis ojos I, II, III (1997, 1999 i 2002). El 1995 publicà el llibre de poemes Y de bruces la noche al qual va seguir Algarabía,de 1996. L’agost de 2000 l’Ajuntament d’Eivissa li concedí la Medalla d’Or de la Ciutat. [JBM]

Entre els cinc països de l’Extrem Orienton encara hi ha tigres d’Àsia sumen 350exemplars d’aquest felí. Per això ha co-mençat una campanya per conscienciar dela seva conservació, com la dels escolars deTailàndia de la imatge, que van al mercat.

Nens disfressats cap al mercat REUTERS

CONSERVACIÓ

Màscares per salvar els tigres asiàtics

El mar de Bohai, situat al nordest deXina, està patint les pitjors gelades de lesúltimes dècades. Feia més de 40 anys queno es glaçava tant, segons informen les au-toritats locals, i més de la meitat de les se-ves aigües s’han cobert de gel. A la majorpart es pot caminar.

Un home passeja sobre el mar REUTERS

FRED

El mar de Bohai es geladesprés de 40 anys

MOLA ||| 5DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 27 DE GENER DE 2010

ENQUESTA | Per Alberto Ferrer | Eivissa

Què et sembla que no vulguinempadronar els ‘sense papers’?

Heidi pensa que tothom qui treballa i viu a Espanya hauria de tenir dret a la sanitat i l’educació del país: «Bé paguem, no?». Apobles com Vic o, encara que se n’han desdit, a Torrejón sembla que no. La idea que, en aquests municipis, no hi queb tothom hafet reobrir un debat que molts creien tancat.

6 ||| MOLADIMECRES, 27 DE GENER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

IVAN, 17 ANYS

Iván véu «malament» el que ha passat a mu-nicipis com Vic, perquè si no es permet em-padronar-se els immigrants «se'ls treu l’ac-cés a la sanitat pública». També pensa queels controls sobre la gent que no té paperss’han d’aplicar: «Potser s’hauria de restrin-gir més l’entrada d’estrangers, però no espot deixar d’inscriure als ajuntaments elsque ja són aquí», reflexiona.

«Ho veig malament,perque els treul’accés a la sanitat»

JAVIER, 24 ANYS

Javier pensa que «igual que cada ciutadàespanyol ha de tenir la documentació en re-gla i tenir una adreça» i per això li semblabé que els que no els tinguin hagin de mar-xar «i els repatriïn al seu país».Si no estan regularitzats, ha de ser l’Estatespanyol, pensa Javier, qui s’ocupi de treu-re els que no hi puguin estar: «Que es facicàrrec d’ells el seu govern». Creu que no hade ser Espanya qui assumeixi el cost de do-nar cobertura sanitària, per exemple, elsque no tenen l’estada autoritzada al país.

«Cada país s’hade preocupar dels seus, no?»

JOSÉ ANTONIO, 19 ANYS

Aquest jove creu que està bé que qui no tépermís per estar a Espanya hauria de mar-xar: «Tant immigrant no és bo». Per això creuque prestacions bàsiques com la sanitat ol’educació s’han de reservar «pels que tenenpapers». Si s’atorguen drets també als queno tenen permís, es promou l’anomenat‘efecte trucada’: «Els donen papers, entrenmés, s’han de donar més papers...», assegu-ra. L’atenció sanitària s’hauria de limitar alscasos urgents, creu José Antonio.

«S’ha de limitarl’entrada de gent al nostre país»

PAULA, 13 ANYS

Paula pensa que tots hauríem de «tenir elmateix dret», tant fa si es tenen o no pa-pers. «Què més dóna si estàs empadronat ono? Si viuen aquí», comenta. Per això hande tenir accés al mateix que qualsevol altreciutadà.

«Tots hauríem de tenir dret al mateix»

NEUS, 17 ANYS

Neus pensa que qualsevol persona té els ma-teixos drets independentment d’on es tro-bi: «Hem de ser tractats iguals», explica. Ellapensa que els espanyols, mal que semblintolerants, no duen bé la immigració. «Qual-sevol cosa dolenta que passi l’atribueixen alque ve de fora: si hi ha un maltractament auna dona, molts pensen que segur que haestat un magrebí o un equatorià, i així sem-pre». Per això està convençuda que un mis-satge electoral xenòfob segur que treu unbon grapat de vots al nostre país.

«No em sembla béperque tothom hade tenir drets»

JUAN ANTONIO, 12 ANYS

Juan Antonio no véu «massa bé» que a Vici altres poblacions es plantegin segregar elsque no tenen la seva estada regularitzadaal país. «Hi ha que donar sanitat i educacióa tothom que es trobi al país», diu, «tots te-nen dret a rebre el mateix tracte per la sevasalut i la de la seva família». El que no té clarés si aquesta mena de discurs xenòfob pottenir una àmplia resposta en vots.

«No crec queestigui bé el quehan fet a Vic»

REPORTATGE | Música

Un somni mica silenciós

Marià Costa, Carles Mayans, Joan Savió i Luis Iglesias, Silencio Aparte, estan nerviosos, il·lusionats i emocionats. Agafen ambmés ganes que mai les guitarres, el baix i la bateria. I no és que abans no les agafassin amb ganes. Però ara tenen un objectiumolt clar i molt proper: fer-ho el millor possible a l’enregistrament del serrà el seu primer disc.

De fet, encara no té nom. És ‘El Disc’.Aixío en parlen. I no n’hi ha més. Totsquatre hi estan donant voltes a veure comel batien, però de moment no tenen resclar. No pateixen per això, ja tendrantemps de triar un bon nom que els agra-di a tots. Ara els preocupa molt més tenirenllestides a temps totes les cançons queformaran part d’aquest disc sens nom. Demoment en tenen dotze acabades i unesaltres dos que segurament també acaba-ran formant part del CD. Aquests dies elsquatre músics es veuen molt sovint al lo-cal d’assaig que tenen a Santa Gertrudis.Han d’aprofitar que tots estan a l’illa pertreballar sense ordinadors ni correus elec-trònics ni messenger pel mig.

Silencio Aparte va néixer l’abril de2007, ara fa gairebé dos anys, a SantaGertrudis, el poble on viuen els quatrecomponents. Són amics de l’escola i l’ins-titut i, encara que no anaven al mateixcurs, els unien l’afició per la música i elsmateixos gustos musicals. Quan es varenajuntar, el més petit tenia només quinzeanys i els més grans en tenien 17. Enaquell moment només volien tocar i lapossibilitat de gravar un disc els sembla-va un somni impossible que encara no s’a-caben de creure que pugui ser veritat.

«Vàrem gravar una maqueta amb quatretemes l’any passat a l’estudi de Toni Bo-net i la vàrem enviar a una discogràficade Barcelona. Allà els va semblar interes-sant i ens van proposar gravar el disc, fer-ne mil còpies i presentar-lo a uns concertsque es celebraran a les sales Apolo o Si-decar de Barcelona. No podíem refusaraquesta proposta», comenta Joan Savió,

bateria de Silencio Aparte. Aquests diesestan enregistrant alguns assajos que en-vien per correo electrònic a la discogràfi-ca. És la primera fase de la gravació, ex-pliquen. Dins d’unes setmanes, Marc Mo-les, de la discogràfica Daruma Records esdesplaçarà a Eivissa per unes sessions in-tensives que serviran d’assaig general i perretocar alguns detalls abans de ficar-se deple dins l’estudi.

Connexió Barcelona-EivissaEn aquests moments el grup el formenMarià Costa (veu i guitarra rítmica), Car-les Mayans (guitarra solista), Joan Savió(bateria) i Luis Iglesias (baix). Al princi-pi eren cinc. Tenien un teclista. Però pocdesprés de començar a tocar junts varendecidir que el teclat donava un punt mas-sa pop pel grup, que volia centrar-se en elrock, el que de veritat els agrada. Mariàs’encarrega de totes les melodies, encaraque els altres tres també aporten idees.

Les lletres estan més repartides. Quan va-ren començar, Marià i Luis ja tocaven laguitarra, Joan va donar els primers tocsala percusió i Carles també tenia la músi-ca com a afició.

En aquests moments Marià i Joan es-tan estudiant a Barcelona, mentre queCarles i Luis encara estan a Eivissa.Aquesta situació té un avantatge i un des-avantatge. La part dolenta és que hand’estar comunicant-se mitjançant l’ordi-nador. Correus electrònics, sobretot. Elmillor, en canvi, és que estar separats faque quan es troben de nou a Eivissa totstenguin moltíssimes més ganes de tocar.Joan i Marià busquen els bitllets per ve-nir a l’illa plegats, per tal de poder assa-jar. Ara s’estan posant les botes amb eldescans de després dels exàmens de febrer.Tots quatre somien en arribar a ser comels grups que escolten una i una altra ve-gada: La Fuga, Statuas d Sal, Despistaos,El Canto del Loco...

SANTA GERTRUDIS | MARTA TORRESL’any passat varen gravar unamaqueta amb quatre temes i la varenenviar a Barcelona, Marc Moles, de ladiscogràfica Daruma Records, es vainteressar pel treball i els va trucar

Els quatre components de SilencioAparte es coneixes de tota la vida.Han anat a la mateixa escolai el mateix institut i comparteixengust musical pel rock

Els components de Silencio Aparte, al local d’assaig que tenen prop de Santa Gertrudis LORENA PORTERO

El grup en una imatge promocional ¡

MOLA ||| 7DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 27 DE GENER DE 2010

8 ||| MOLADIMECRES, 27 DE GENER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

ENTREVISTA

FREQUENCY DEALERS‘DJS’ I ENGINYERS DE SO

L’estiu passat van fer el seu debut davantel gran públic a les festes de Sant Agustí.L’experiència els va agradar molt i volenrepetir, però són realistes i saben que coma músics i com a enginyers tenen moltesmés possibilitats de trobar un futur pro-fessional a Barcelona. Estan tan compene-trats que responen quasi totes les qüestionsalhora.—Què fa exactament un parell d’enginyersen un grup com el vostre?— Muntar en esdeveniments, equalitzaciód’equips, masterització… —Com us vareu conèixer?—Per uns amics, fa sis anys. Justamentquan els dos ens traslladàvem a viure al ma-teix edifici de Can Misses. Després, per pro-ximitat, baixàvem junts a totes bandes i co-mençàrem a punxar junts.—A Eivissa us vareu estrenar a les festes deSant Agustí.—Havíem fet coses a festes tranceal camp.Sant Agustí va ser el primer poble. Ens va-ren dir que buscaven gent diferent per lesfestes, els hi donàrem un CD amb músicapunxada per nosaltres, els va agradar i hianàrem. Va anar molt bé. Mai havíem pun-xat per tanta gent i el públic ens va recol-zar molt, va ser emocionant. Ens agrada-ria fer més coses d’aquest tipus a l’illa si ten-guéssim més oportunitats. Però aquí costamolt, falten ajudes a la música electrònica. —I a Barcelona teniu més facilitats?— Al contrari, hi ha massa competència.A més allà només estam pels estudis i dei-xam una mica de banda la música mentresom a Barcelona. La música és un mónmassa difícil per tenir només això.—En què pot treballar a Eivissa un engin-yer de so?—Muntant concerts i fent que sonin bé, en-carregant-se de la part tècnica. Una altrapossibilitat és muntar un estudi de grava-ció i treballar gravant altra gent. Sempretot relacionat amb el món de l’àudio.—D’on us ve aquesta passió pel ritme?—La tenim des de joves. Amb tretze anysvàrem començar a escoltar trance, ens vaagradar i cada vegada anava a més. Acu-mulàvem música per un tub, començàrema produir, a punxar, ens compràrem tot elque ens feia falta… Al començament hocompràvem a mitges, i quan vàrem ser mésmajors avançàrem, teníem més diners i po-díem comprar més coses. Fins que decidí-rem marxar fora per estudiar el que ensagradava.—Heu de tenir un munt de diners invertitsen equips.—En aquest món és tot molt car i més sivols alguna cosa bona, i estudiant, mante-nint-nos a Barcelona… compram el quepodem, però sí, ja hem invertit alguns di-ners.—Ser d’Eivissa us va facilitar entrar en con-tacte amb la música electrònica.—Clar, la música electrònica sempre ha es-tat molt present a Eivissa. Sobretot elpsytrance, que és el que nosaltres punxam. —Quines són les vostres aspiracions pro-fessionals? Voleu ser com David Guetta?

—Això seria massa. Volem viure de la mú-sica, ja sigui punxant, produint o gravant.El millor seria viatjar, punxar en altres paï-sos, en festivals… però és molt difícil. Es-taríem contents amb qualsevol cosa rela-cionada amb el món de l’àudio.—Quines són les vostres influències?—Uns molt coneguts que estan assentats aEivissa, els GMS [Growling Mad Scientist],1200 Mics, Juan Verdera, que va ser pro-fessor nostre, és un gran amic i un granhome, i el trance israelià, que està molt demoda i a nosaltres ens agrada molt l’estilque tenen allà. Hi ha tants artistes i tantsestils que les influències van canviant, se-gons l’època et ve de gust una cosa o unaaltra.—De majors voleu ser com…—J. C.: A mi m’agradaria ser com RajaRam, un dels components de 1.200 Mics.Té 60 anys i una vitalitat increïble, encaraactua i és un gran músic.—D:Com GMS. El que ells han fet és moltgran. Fins fa uns anys tenien la millor mú-sica. Després han canviat d’estil i per mihan començat a baixar una mica, però vanser el primer grup que vaig escoltar i el quemés m’ha marcat. Ara tenen un estil mésdiscotequer que psicodèlic, que és el queestà passant ara mateix amb el psytrance.Però a nosaltres ens agrada més melòdic.—Com assaja una formació musical comla vostra?—Punxant de tant en tant. Hi ha èpoquesque punxes cada dia, però depèn del tempsque tenim. Normalment practicam i pre-param sessions d’una hora o una hora i mit-ja. Quan surt alguna cosa com l’actuacióde Sant Agustí ja ho prepares a fons, perfer petar. Com que vivim junts, punxamquasi a diari.—Punxau perquè no sabeu ballar?—[Rialles] Nooo. Potser David Guetta sapballar salsa. A nosaltres ens agrada ballarla música que fan els altres i som molt crí-tics, ens agrada escoltar i veure què fan al-tres djs per millorar.—Quina és la millor escola dins la música‘psytrance’?—Per nosaltres, els israelians. A Israel elpsytrance és quasi música folklòrica, el te-nen molt arrelat.—Com descriviu la vostra música?—Feim música electrònica. De discoteca,però molt més melòdica i harmònica quela que s’escolta normalment. Varia molt,no és tan estàtica. No és minimal, on sonael mateix durant deu minuts. És ràpida.—A Eivissa, amb qui us agradaria podertreballar?—Amb Dropland. És una discogràfica queha muntat Domi Pastor, de Las Dalias, ambgent d’Eivissa. L’hem conegut per Interneti ja han editat alguns cds.

EIVISSA | RAQUEL SÁNCHEZ

Daniel (i) i Juan Carlos (d) volen viure de la música JUAN A. RIERA

«A Eivissa falten ajudes per a la música electrònica»

Juan Carlos Chaves i Daniel Sánchez tenen moltes coses en comú. Tots dos són vileros, tenen 23 anys i estudien enginyeria de so a Barcelona,on comparteixen pis. A més, les seues famílies també viuen al mateix edifici a Can Misses. Es van conèixer fa sis anys i van descobrir que tenienuna altra passió en comú: la música electrònica. Des de llavors no s’han separat i ara han muntat el seu propi projecte, Frequency Dealers.

«Feim música de discoteca, però molt més harmònica que la

que s’escolta normalment. No és ‘minimal’, on sona el mateix

durant deu minuts»