Diumenge 6 de novembre de 2011 Dominical · va dirigir va ser crear «un banc de noms amb àmplia...

Reportatge El cràter Dalí de Mercuri PÀGI NES 2 i 3 Entrevista Howard Gardner «Mai tornarem a tenir un LeonardoDa Vinci» PÀGI NA 8 Entrevista Josep Baselga «En vint anys, la mort per càncer de pit deixarà de ser freqüent» PÀ GINA 9

La Caixa 2100 3006 94 2200826398 Banco Santander 0049 0001 59 2810090000 Bankia 2038 1052 44 6000741510

902 100 822 � www.acciocontralafam.org

Dom

inic

alDiumenge 6de novembre de 2011

Diari de Girona

ReportatgeEl naixement del vi

a les GavarresEl gironí Quim Paredes

ha seguit durant set anysel procés de creació d’un

celler i n’ha elaborat undocumental. PÀGINES 6 i 7

Gironins al mónA la terra dels déus

El figuerenc Eusebi Ayensa dirigeix des de fa quatreanys l’Institut Cervantes d’Atenes. PÀGINES 4 i 5

Versatilitat i confort: Nissan aprofita la polivalència i capacitat de càrrega de la sèrie NV200. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Algunes de les sevesobres es venen apreus astronòmics,

va dedicar una sèrie a Laconquesta del Cosmos itambé va fer esculturesinspirades en Mercuri.Aquesta havia estat,fins fa poc temps, l’es-cassa relació del pintorfiguerenc Salvador Dalí(1904-1989) amb el mónde l’Espai. Encara quel’artista havia demostrat unenorme interès per diferentsdisciplines científiques, l’as-tronàutica no era una d’elles. I defet el Mercuri que el va inspirar noera el planeta, sinó el déu romà.Però tot i això, des de l’any2008 hi ha un cràter al plane-ta Mercuri que porta el nomde Salvador Dalí. Es podriaconcloure que el pintor haarribat més lluny que mai: a91,7 milions de quilòmetresde la Terra, exactament, dis-tància a la qual es troba Mer-curi, el planeta del Sistema So-lar més proper al Sol.

El cràter Dalí de Mercuri existeixdes de fa molts i molts anys, i segons elscientífics devia ser fruit d’algun impacte en unplaneta que n’ha rebut centenars, potser milers,d’impactes, que han originat centenars, potsermilers, de cràters. Però tot i l’antiguitat del crà-ter, la denominació Dalí és molt més recent, dataconcretament de finals de 2008, quan la Unió As-tronòmica Internacional (IAU), a través del seuprogra ma d’Astrogeologia, es va decidir a bate-jar quinze nous cràters descoberts per la sonda«Messenger» i fotografiats a principis d’aquell any.I seguint la línia de denominacions adoptada aMer curi ja fa temps, va buscar els noms entre des-tacats representants de la cultura i la ciència detot el món. Com Salvador Dalí. En aquesta ton-gada també van veure reconeguda la seva trajec -tòria amb un cràter a Mercuri l’artista noruec Ed-vard Munch, l’escriptor nordamericà Edgar AllanPoe, l’escriptor irlandès Samuel Beckett i el pin-tor armeni Hakob Hovnatanian, entre d’altres.

«Estem encantats que la IAU hagi actuat de nouràpidament per aprovar aquest nou conjunt de

noms per als prominents crà-ters de Mercuri», declarava

en aquell moment SeanSolomon, principal in-vestigador de «Mes-senger» i pertanyentde la Carnegie Ins-titution de Was-hington. «Aquestsúltims noms són enhonor d’un diversgrup d’alguns dels

més consumats contri-buents a les més altes as-

piracions de la humanitat. Amés, disposar d’aquests noms

fa molt més fàcil el treball als cien-tífics planetaris per parlar de les ma-

jors estructures de Mercuri en xe-rrades i publicacions».

En l’actualitat només hi haset representants espanyolsde la cultura i la ciència quehan vist reconeguts els seusmèrits amb un cràter a Mer-curi, entre els quals hi ha Sal-vador Dalí i també el poeta va-

lencià del segle XV AusiàsMarch. El cràter Dalí és el segon

més gran dels batejats amb nomshispànics (el primer és el de l’escrip-

tor Miguel de Cervantes): té un diàmetrede 176 quilòmetres i una superfície de 24.359 ki-lòmetres quadrats (una mica menys que tota laComunitat Valenciana).

La IAU és l’organisme que deicideix la no-menclatura dels planetes i satèl·lits des de la sevacreació, l’any 1919. En el cas de Mercuri, tots elscràters han rebut els noms de famosos artistes,músics o escriptors morts. Entre els 357 que hiha batejats fins el moment (els primers dels qualsdaten de 1976) hi ha noms tan destacats com Be-ethoven, Bach, Boccaccio, Shakespeare, De-bussy, Degas, Chopin, Flaubert, Dickens, Homer,Horaci, Mozart, Mark Twain i molts d’altres.

El cràter dedicat a Àusias March, precisament,és dels primers anys de «batejos» a Mercuri, con-cretament de 1979. Amb una superfície de 5.447kilòmetres quadrats, gairebé tan gran com la pro-víncia de Girona (5.909 km2), aquest cràter estroba situat en l’anell muntanyós de Caloris, ungegantí forat de 1.300 kilòmetres de diàmetre, lamida del qual és 2,6 vegades la d’Espanya. Se-

2 DominicalDiumenge 6de novembre de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTOS PORTADA: A DALT, EUSEBI AYENSA AMBLA SEVA FAMÍLIA AL TURÓ DE FILOPAPOS D’A-TENES, AMB EL PARTENÓ AL FONS, L’ESTIU DE2007; A BAIX, IMATGE DEL DOCUMENTAL«GUST DE TERRA, GUST DE VI».

6 de novembre de 2011

4 i 5 Gironins al mónA la terra dels déusEl figuerenc Eusebi Ayensa,apassionat per Grècia,dirigeix des de fa quatre anysl’Institut Cervantes d’Atenes.

6 i 7 ReportatgeEl naixement del via les GavarresEl gironí Quim Paredes haseguit durant set anys tot elprocés de creació d’un celler in’ha fet un documental.

8 EntrevistaHoward GardnerPsicòleg nordamericà, professora les universitats de Harvard iBoston, creu que «mai tornarema tenir un Leonardo Da Vinci».

9 EntrevistaJosep BaselgaDirector de l’Institut d’Oncologiade la Vall d’Hebron: «En vintanys, la mort per càncer de pitdeixarà de ser freqüent».

10 Noms i llocs de l’artMiquel Ferrino

SUMARI

El cràter Dalíde MercuriQuan Salvador Dalí s’inspirava en el déu Mercuri per crear algunes

de les seves obres, segurament no es podia arribar a imaginar,i això que la seva imaginació era portentosa, que molts anysdesprés un cràter del planeta Mercuri, situat a 91,7 milions de

quilòmetres de la Terra, seria batejat amb el nom de Salvador Dalí

TEXT: ALFONS PETIT/RAFAEL MONTANER

Mercuri

Sol

TerraVenus Mart

Reportatge


gons Àngel Ferrer, coordinador de la Secció Pla-netària de l’Agrupació Astronòmica de la Safor(AAS), Caloris «va ser causat per l’impacte d’unmeteorit de 100 kilòmetres de diàmetre fa 3.600milions d’anys. L’impacte va ser tan violent quela seva ona sísmica va esquerdar la cara oposa-da del planeta». Va ser a Ferrer, de fet, al primera qui li va cridar l’atenció el topònim mercurialdedicat a March, i va donar a conèixer la bona

nova sota el comentari «Sí... és ell!!!» en unarticle sobre Mercuri publicat el 1998 a

Huygens, la revista de l’AAS. I ara Enric Marco, investigador del

Departament d’Astronomia i Astrofí-sica de la Universitat de València, iautor de «Pols d’estels», el bloc d’as-tronomia en català més seguit, amb300 entrades diàries, ha aportat mésinformació. La història arrenca el 3de novembre del 1973, quan va alçarel vol des de Cap Canaveral la sonda

«Mariner 10» rumb al planeta més inte-rior del Sistema Solar. Fins aleshores,

aquesta mola rocallosa amb semblancesamb la Lluna –el seu diàmetre és de 4.879,4

km2– era una perfecta desconeguda. La sevaobservació des de la Terra «és molt difícil, a pe-nes un diminut disc, amb fases com la Lluna iunes poques ombres a la seva cara il·luminada»,escriu Ferrer. «Mariner 10» va acabar amb aque-lla foscor en enviar 10.000 imatges del 45% dela superfície mercurial, descobrint una escorçaplena de cràters producte de l’impacte d’enor-mes meteorits. Un treball que remata ara «Mes-senger» fotografiant tot el planeta.

«Mercuri, l’Hermes grec, era el déu romà decomerciants i lladres, però també el de literats ipoetes –explica Marco–, per això la IAU va vo-ler immortalitzar pintors, escriptors, músics i po-etes en la toponímia mercurial». La comissió in-ternacional encarregada de «batejar» els cràtersestava dirigida per l’astrofísic nord-americà Da-vid Morrison, científic emèrit de l’Insitut d’As-trobiologia de la NASA i ara director del Centre

Carl Sagan per a l’Estudi de la Vida a l’Universdel SETI Institute, «una organització privadadedicada a investigar l’existència de vidaextraterrestre intel·ligent», apunta Marco.Morrison, a més, va ser el primer docto-rand de Carl Sagan, el cèlebre astrònomde la sèrie televisiva Cosmos.

La comissió internacional va trigarmenys de 12 mesos a elegir els «herois de

la cultura» que havien de donar nom a lageologia de Mercuri. Segons va explicar Mo-

rrison a la revista digital novaiorquesa Ca-binet el 2007, l’objectiu del grup que

va dirigir va ser crear «un bancde noms amb àmplia repre-

sentació internacional». Jen-nifer S. Blue, responsablede la nomenclatura pla-netària del Centre deCiència Astrogeològicadel Servei de Geologiad’Estats Units, davantla pregunta de Marcosobre la raó de l’e-lecció de March, res-pon que «Morrisoncreu que va ser unsuggeriment seu. Eldoctor diu: “Jo voliaestar segur que els es-criptors catalans i elscastellans hi estigues-

sin representats». Marchés l’únic escriptor del

domini lingüís tic catalàpresent a l’Espai.

A la dreta, una imatge de lasonda «Messenger» mostra lasuperfície que ocupa el cràter

Dalí, el segon més gran delsbatejats amb noms d’escriptors i

artistes de l’Estat espanyol.

Mercuri te set cràters dedicats a artistes i escriptors de l’Estat espanyol

NOMS DIÀMETRE (KM) SUPERFÍCIE (KM2)

Miguel de Cervantes 213,16 35.686Salvador Dalí 176,11 24.359Francisco de Goya 138,42 15.048Pablo Picasso 134,32 14.170Diego Velázquez 127,97 12.862Ausiàs March 83,28 5.447José de Echegaray 62,88 3.105Juan de Mena 15,19 181

Simulació de la NASA dela sonda «Messenger»

orbitant al voltant deMercuri. A baix,imatge del cràterDalí captada per«Messenger» elpassat 7 de març.

El cràter March es troba a l’anellmuntanyós de 3 km d’altura que tanca la plana de Caloris,

al quadrant Shakespeare de Mercuri. Fotos: NASA/John Hopkins

University/USGS.

El cràter Dalí va ser batejat ambaquest nom a finals de 2008.A la pàgina de l’esquerra, a dalt,Salvador Dalí; a baix, retratd’Ausiàs March, poeta en llenguacatalana del segle XV que també téun cràter a Mercuri.

GEOGRAFIA ESPACIAL

Sup

erfíc

iedel cràter (24.359 km2)

Sup

erfíc

ie

del cràter (5.447,17 km 2)

JúpiterSaturn

Urà Plutó

Escultura deSalvador Dalíinspirada enMercuri, déuromà del comerçi dels literats.

Mercuri

Cràter Dalí

Cràter March

EUSEBI Ayensa Figuerenc de 44 anys, és el director de l’Institut Cervantes d’Atenes

Es va enamorar de Grècia a l’institut, i des de llavors ha viscut amb un peu a l’Empor dà i l’altrea la terra de Sòcrates, Plató i companyia. Fa quatre anys va ser nomenat director de l’InstitutCer vantes d’Atenes, des del qual treballa per reforçar els vincles entre les seves «dues pàtries».

Quan els nostres avantpassats (a l’Em-pordà i a Girona) vivien en cabanes,conreaven la terra, i caçaven animals o

pescaven per sobreviure, a Grècia, els grecs,gent senzilla, amb una vida frugal i sense lu-xes, construïren obres meravelloses com el Par-tenó i anaven al teatre per veure tragèdies que,sota un aparell mitològic, reflexionaven sobreels grans temes de la humanitat, que no handeixat d’interessar-nos des d’aleshores: l’amor,la bellesa, la fidelitat, la denúncia de la gue-rra...». Eusebi Ayensa parla amb passió de lapassió que sent per Grècia, i de tot allò que s’hipot trobar: « A cap persona mínimament sensi-ble no deixa d’emocionar-la veure per primercop el Partenó i caminar pels carrers per on,segles abans, havien caminat Eurípides, Sòcra-tes o Plató. Les nostres arrels com a poble sóna Grècia (malgrat el cosmopolitisme que ensenvolta) i tota la literatura i el pensament occi -dentals, en bona part, són un escoli, un co-mentari a la literatura i el pensament grecs. Peraltra banda, el paisatge grec és un paisatge me-diterrani, i això tampoc deixa cap gironí indi-ferent. Banyar-se en una illa grega, per exem-ple, és com banyar-se a Empúries».

Eusebi Ayensa, casat i amb dos fills, va néi-xer a Figueres el 2 de març del 1967 (té 44 anys)i resideix entre Riumors i Atenes. De fet, pas-sa més temps a la capital grega, on des de l’1d’octubre de 2007 dirigeix l’Institut Cervantes,encara que sempre que pot torna a l’Empordà,on continua la seva família. «Grècia i l’Empor-dà són les meves dues pàtries», diu. «Va ser du-rant els anys d’estudiant de batxillerat a l’Insti-tut Alexandre Deulofeu de Figueres quan se liva desvetllar l’interès per Grècia: «Quan vaigcursar l’assignatura de grec a l’institut, la llen-gua i la cultura grega clàssiques em van fasci-nar, de manera que vaig decidir cursar filolo-gia clàssica a Barcelona. Un llarg viatge per Grè-cia l’estiu de l’any 1987 i el mestratge sobretotdel professor de grec modern de la Universitatde Barcelona, el ripollès Eudald Solà, em vandecidir a fer el doctorat en el camp de la lite-ratura grega moderna, un tema, juntament ambel de les relacions culturals catalanogregues,que em segueix ocupant des d’aleshores».

Es va llicenciar en filologia clàssica a Barce-lona l’any 1989, i entre el 1991 i el 1993 «vaigfer una part del meu doctorat a la Universitatde Creta, amb el professor Alexis Politis, sobrepoesia popular grega i la seva relació amb lapoesia popular del món romànic. Vaig llegir lameva tesi doctoral l’any 1996 i vaig obtenir aixíel títol de doctor, en aquest cas en filologia ro-mànica, també per la Universitat de Barcelona.He fet, a més, diverses estades postdoctorals aGrècia (Atenes) i a Xipre (Nicòsia)».

BALEARS, EMPORDÀ, GRÈCIAL’any 1993, Eusebi Ayensa va guanyar una pla-ça de professor d’institut (en l’especialitat degrec) a Balears, i durant aquell curs va treba-llar a l’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó. L’anysegüent, però, tornava a les comarques gironi-nes: «Entre 1994 i 2000 vaig treballar de profes -sor també de grec a l’IES Frederic Martí i Ca-rreras de Palafrugell, i del 2000 al 2007, a l’IESNarcís Monturiol de Figueres, igualment coma professor de grec. Fa dos anys vaig aprovarl’accés a càtedra. Paral·lelament, del curs 1996al 2000 vaig treballar com a professor contrac-tat de llengua i cultura gregues a temps parciala la Universitat de Girona».

L’any 2007 se li va presentar l’oportunitat detornar a Grècia, a treballar-hi com a director del’Institut Cervantes, i va acceptar. I no se’n pe-nedeix, tot i que «lògicament, trobo molt a fal-tar la meva família, que viu a l’Empordà».

La seva aclimatació al nou lloc de residènciali va resultar senzilla perquè «ja havia viscut aGrècia anteriorment, i Grècia ha estat durantmolts anys el país on he passat una bona partde les vacances d’estiu, amb la família. Parlogrec des de fa anys i, a més, ja havia estat con-vidat a l’Institut Cervantes d’Atenes en un pa-rell d’ocasions com a conferenciant».

Quan se li demana com és un seu dia nor-

mal a Atenes, Eusebi Ayensa alerta que «la mevafeina està a les antípodes de la monotonia. Cadadia és diferent. Normalment vaig al despatx aprimera hora i resolc els temes pendents o reboles visites programades. A la tarda, amb méscalma, escric informes de la meva feina (quanme’ls demanen des de Madrid) o participo, coma amfitrió, en les activitats culturals programa-des a l’Institut. En un centre tan gran com l’Ins-titut Cervantes d’Atenes, però, amb més de milalumnes i una activitat cultural molt intensa(conferències, taules rodones, exposicions,etc...), no deixen d’aparèixer temes urgents quecal resoldre al moment. Tinc un excel·lentequip de treball, però com a director sovint emtoca prendre decisions sobre la marxa en rela-ció als temes més diversos». Per si no n’hi ha-gués prou, «el meu treball té també una part derepresentació institucional molt important.Com a director que sóc de l’Institut i agregatde l’ambaixada d’Espanya a Grècia, em toca so-vint assistir a actes públic en representació d’a-questes dues institucions».

La seva passió per Grècia i per la cultura gre-gues fa que no s’acabi tampoc aquí, la feinad’Eu sebi Ayensa, que ja des dels seus temps deprofessor d’institut s’ha dedicat paral.lelamenta altres activitats: «He traduït poesia popular

grega al català i castellà i la narrativa de Pan-delís Prevelakis i Iorgos F. Pieridis al català, aixícom la poesia de Konstandinos Kavafis, IorgosSeferis i Iannis Ritsos també al català. I enaquests moments acabo d’enllestir l’edició d’u-nes cartes inèdites de Carles Riba que he loca-litzat a Grècia i que parlen (abans que ho fesningú més a Espanya) de literatura grega mo-derna, i estic elaborant una guia sobre els cas-tells catalans de Grècia, és a dir, els castells ocu-pats o construïts, segons els casos, pels almo-gàvers en el segle XIV, en els quals s’han fet re-centment interessants troballes». En aquest sen-tit, apunta que «si hi ha dues coses de Grèciaque em fascinen són la seva història mil·lenà-ria (passejar per Atenes és recórrer els matei-xos carrers pels quans van passar, segles abans,Sòcrates, Plató o Eurípides, els pares de la cul-tura occidental), i la seva rica literatura, espe-cialment brillant en el camp de la poesia, ambdos premis Nobel a la segona meitat del segleXX, Iorgos Seferis i Odisseas Elitis».

I encara més, perquè, aprofitant els seus re-gulars retorns a l’Empordà, «també, quan puc,participo en activitats culturals a Girona o laseva província, sobretot quan estan relaciona-des amb la meva terra d’adopció. Per exemple,acabo de coordinar el cicle de conferències

dels déusA la terra


Fotos:1Eusebi Ayensa a laseu de l’InstitutCervantes d’Atenes.2Inauguració de l’ex-posició «Estampesmexicanes contem-porànies dels arxiusKyron: 1972-2004»,que es va celebrar al’Institut Cervantesd’Atenes el 17 degener de 2011.3Amb la seva família iuns amics al capda-munt del Partenó,amb Atenes al fons,l’estiu de 2010.4Amb Pilar Tavera iMa ría José Valeri(exprofessores degrec i llatí de l’IESRamon Muntaner deFigueres) i TassosTanulas (restauradoren cap dels Propi -leus) davant del’Erec tèion, a l’Acrò -polis.5Amb els seus fills enun vaixell a l’illa deMitilene, l’estiu de2007.6Amb un dels seusfills i la seva sogradavant de la Portadels Lleons, aMicenes.7D’esquerra a dreta,Euse bi Ayensa,Aléxan dros Mandis(exinspector en capde l’Acròpolis), Mi -guel Fuertes (ambai-xador d’Espanya aGrècia) i CristianFont (cònsol de l’am-baixada d’Espanyaa Grè cia), al peudels Propileus, da -vant del monòlit ambl’elogi de l’Acrò polisescrit l’any 1380 perPere el Cerimoniós,erigit a instàncies del’Ins titut Cervantes il’ambaixada d’Es -panya a Grècia(febrer de 2011).8Amb Eleni Zerva, di -rectora de l’EKE MEL(organisme del Mi -nisteri grec de Cultu -ra), i Carles Torner,aleshores cap de li -teratura i pensamentde l’Institut RamonLlulll, en un seminarisobre la literaturacatalana celebrat al’illa de Paros el mesde maig de 2008.

2

1

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

AtenesGRÈCIA

DISTÀNCIA DE GIRONA:2.985 kilòmetres(per carretera).

POBLACIÓ:3.812.330 habitants

(2011).SUPERFÍCIE:427 km².DENSITAT:

8.928 hab./km².MONEDA:Euro.

IDIOMA OFICIAL:Grec.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT D’ATENES A EUSEBI

AYENSA:El contacte viu i diariamb la realitat culturalgrega, a la qual havia

dedicat tota la meva vidaprofessional fins al meu

nomenament com adirector. Tot i que tincmolt poc temps lliure,viure a Grècia suposatenir a l’abast de la màles principals bibliote-

ques i arxius del país, i,és clar, respirar història acada cantonada, a cadacarrer d’aquesta ciutatque, després de tants

segles, ens segueix fas-cinant.

I EL QUE MENYS:Atenes és una ciutatdura, amb prop de 4milions d’habitants, ontothom corre. Aquesta

sensació de pressa con-tínua, unida a la difícil

situació econòmica queviu el país, és el que

menys m’agradad’Atenes.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

La família i els amics (peraquest ordre).

I EL QUE MENYS:No hi ha res que real-

ment celebri haver deixatenrere a Girona. Tot i seruna mica apàtrida (vaig

viure també a Cretadurant tres anys, del

1991 al 1993, per redac-tar la meva tesi doctoral),no he deixat mai de sen-tir-me empordanès (i, per

extensió, gironí), i aixòcomporta acceptar la

realitat d’aquesta terra entots els seus caires.

Gironinsal món


“Catalunya a Grècia/Grècia a Catalunya”, a Cai-xaForum, de Girona, que ha tingut molt bonaacollida, i l’any passat vaig participar a Figue-res en la inauguració d’una exposició de gra-vats i escultures del meu amic Jofre Sebastianinspirats en la Ilíada i l’Odissea».

Malgrat tota aquesta intensa activitat, EusebiAyen sa també té estones lliures, algunes de lesquals les aprofita per conèixer encara millor unpaís amb «una gastronomia realment excel.lent»i uns habitants «molt hospitalaris, com ho erenja els herois homèrics»: «Quan la meva famíliaés a Grècia (normalment el mes de juliol, enquè jo encara treballo i la meva dona, que ésprofessora d’institut, comença les vacances, oper Setmana santa, quan l’ortodoxa no coinci-deix amb la catòlica), solem sortir a llocs pro-pers a Atenes (o a Atenes mateix) i a algun in-dret més llunyà o a alguna illa els caps de set-mana. Quan estic sol, combino alguna sortidapels voltants d’Atenes amb el treball a casa, per-què em dedico a la traducció literària del grecal català i a castellà i a la investigació sobre lesrelacions catalanogregues des del segle XIV, enquè els almogàvers van dominar el ducat d’A-tenes i Neopàtria durant gairebé 80 anys». Pre-cisament el llibre sobre els castells catalans deGrècia que està escrivint «m’obliga a sortir d’A-

tenes els caps de setmana i visitar-los per fer-ne fotos i conèixer-ne l’estat actual. Molts viat-gers catalans que visiten Grècia no saben que,a dues hores escasses d’Atenes, tenim castells,com el de Livadià, que van adoptar la seva for-ma actual durant l’ocupació catalana, al segleXIV. Són, d’alguna manera, una petita part dela nostra història a la terra dels déus».

EL BARÇA I PERE EL CERIMONIÓSQuan se li demana si les persones amb les qualses relaciona a Grècia coneixien Girona o Cata-lunya, apunta que «a l’Institut Cervantes d’Ate-nes es coneixia força bé, fins i tot abans d’a-nar-hi jo com a director, la realitat de Catalu -nya». Afegeix, en aquest punt, que «el Barça és,sens dubte, el nostre millor ambaixador, i a mésva ser un rei del casal d’Aragó, Pere el Ceri-moniós, el primer qui en època medieval va re-conèixer, l’any 1380, que l’Acròpolis, que ellanomenava el castell de Cetines, era «la pus ri-cha joya qui al mont sia» (una placa de marbreque vam aconseguir d’erigir als peus dels Pro-pileus recorda aquest elogi)». En canvi, «Giro-na i l’Empordà són menys coneguts. Amb tot,a finals de 2008 vam celebrar una sèrie d’actesa Atenes, en col·labo ració amb el Museu d’Ar-queologia de Catalunya-Empúries, per donar a

conèixer aquesta colònia grega al públic grec,i la veritat és que, des d’aleshores, com em co-menten els respon sables d’Empúries, el públicgrec que visita aquest recinte arqueològic haaugmentat considerablement. A més, algundels nostres professors és català».

Grècia travessa una situació econòmica moltcomplicada que inevitablement afecta la vidaquotidiana. També la d’Eusebi Ayensa: «Composen de relleu gairebé diàriament els mitjansde comunicació del país, el govern grec, perfer front a la crisi i al deute del país, ha hagutde prendre mesures molt dures de retalladesde sous, acomiadaments i pujades generalitza-des d’impostos que han provocat un gran ma-lestar. Les freqüents vagues de transports fanque el simple fet d’arribar a l’Institut sigui, moltsdies, una autèntica odissea. Tanmateix, davantdels durs sacrificis que han d’assumir els grecs,aquests maldecaps són secundaris i fàcilmentsolucionables amb transport propi (taxi o cot-xe particular). Personalment no puc més quedesitjar al poble grec, un poble germà del nos-tre, molta sort en aquesta etapa. No tinc capdubte que els grecs, que han tingut una de leshistòries més dures del segle XX, amb copsd’estat, dictadures militars, una guerra mundiali una guerra civil, sabran superar la crisi».

5

87

6

4

3

Quim Paredes (Girona, 1965) és un pro-fessional de l’audiovisual que viu des defa quinze anys a Celrà, té estudi a

Banyoles i porta al damunt de les esquenes unallarga trajectòria en el sector. Es declara deixe-ble de Joaquim Jordà, i la seva productora esmou en el sector de la formació, la cultura i elstemes mediambientals. Amb Gust de terra, gustde vi, ha estat set anys seguint tot el procés decreació d’un celler a les Gavarres, des que elsespecialistes oloren el terra del país per pri-mera vegada, fins a la posada en el mercat dela primera ampolla. Un treball que ha rebut di-versos guardons. En aquest cas, a més, el vi Ec-coci és un bon exemple de la potent indústriavinícola de les comarques gironines.

Paredes arriba a aquest projecte engresca-dor, i tan ambiciós, d’una manera casual: «Joconeixia la persona que s’encarregava d’a-questa plantació, que es dedicaria a les vinyes».Paredes, biòleg de formació, i que amb la sevaproductora 24 imatges per segon, toca temesde formació, culturals i mediambientals, i té ungrapat de clients, sobretot del sector públic, esva afegir al projecte. «Em van dir que havienvingut uns professionals francesos, que agafa-ven la terra amb la mà i l’oloraven, i vaig pen-sar que el tema valdria molt la pena».

Per això el títol, Gust de terra, gust de vi, queremet l’espectador a aquesta relació entre te-rra i gust. Els dos especialistes del vi, PhilippeDambois i André Crespy, ambdós francesos,donaven un perfil professional i humà ben in-teressant. «Dambois, el responsable del projec -te, em va captivar per la seva personalitat, elvaig entrevistar només conèixer-lo i se’m vaocórrer demanar-los permís per seguir el pro-cés fins a la primera ampolla».

El projecte es va posar en marxa l’estiu del2003, quan preparaven els camps, amb el bontemps, de cares a l’hivern següent. I les darre-res gravacions es van portar a terme el 2010.Set anys amb un projecte que és la creació d’unceller a les Gavarres: «No és habitual que unaproductora es pugui dedicar a un seguiment. IPhilippe, que coneix molt bé el mercat del vi,m’assegura que no havia vist mai un projectesimilar, tan dilatat en el temps i tan ambiciós».

VARIETATS POC HABITUALS Dues finques, de vuit i set hectàrees respecti-vament, conformen, aproximadament, l’espairetratat. Van ser plantades amb varietats que nosón massa habituals a casa nostra. La idea ini-cial era, en funció de les qualitats i potenciali-tats de cada parcel·la, plantar-hi les varietatsmés adequades, segons la idiosincràsia d’allòque els francesos anomenen el terroir, la terra,o territori propi de cada lloc. Les varietats deraïm escollides són gairebé específiques delnord de França. Algunes poc sovintejades acasa nostra: Merlot, Cabernet franc, Cabernetsauvignon (molt més comú), i Viognier. «Aques-ta darrera és de vi blanc, i li confereix unes aro-mes afruitades que són poc habituals en el viblanc», apunta Paredes. No cal dir que l’expe-riència ha servit a l’autor per fer un curs acce-lerat de viticultura i enologia. I per compartirles experiències de professionals de molts anys,a través del temps.

El documental és un format audiovisual quesembla estar de moda els darrers temps. El re-alitzador gironí admet que hi ha un augmentdels documentals rodats, tot i que consideraque «no és fàcil que un documental trobi unlloc per a la seva exhibició davant del públic».En el seu cas, ha rodat aquest documental per

a tots els públics, perquè les lliçons que se n’ex-treuen van més enllà de l’enologia: «No noméses parla de la vinya; és la vida. Perquè tot l’a-mor que dipositen en el vi, la manera com fanels processos i l’amor amb què fan les coses,t’ensenyen un comportament a la vida. Una ma-nera de fer les coses: és una aventura humanai una certa moral».

El director gironí assegura que s’aprèn a ferles coses ben fetes, perquè «es poden fer d’u-na altra manera, més a gust del gran públic,però un projecte ben fet també pot rebre l’a-ten ció del gran públic». Com a anècdota, Pare-des diu que alguna vegada han fet un tast devins abans de projectar el documental. I la gentsol dir que el preu del vi no és massa barat.Però després de veure la pel·lícula, assegurenque és un preu ajustat davant l’esforç que es faa la vinya. El creador subratlla que el valor quepot aportar una productora petita com la sevaés aquesta mirada curosa sobre el producte. El2011, Gust de terra, gust de vi s’ha projectat entres festivals europeus, a banda d’algun altrecertamen en el qual s’ha presentat, però senseestar inclòs en la seva programació.

Com a professional del vi, Dambois es pre-ocupava que el vi no fos massa fort, i accen-tuar les aromes: que tingui una personalitat po-tent. Sobre si el vi recull bé el caràcter de lesGavarres, feréstec i de tanta personalitat, el ci-neasta gironí creu que sí: «És un vi molt bo,sempre des del punt de vista d’un consumidorno expert. El vi blanc, per exemple, que bus-ca normalment la relació entre frescor i acide-sa, al celler és una explosió d’aromes. Enve-lleix i guanya molt amb els anys». L’enòleg, queva emmalaltir durant el procés de realització fi-

nal del vi, va fer que Paredes li portés el vi ne-gre a casa seva, a Nimes, per poder acabar elvídeo: «Quan va fer el primer glop, va dir quees desfeia a la boca». Dambois, que parla cas-tellà perfectament, és assessor de moltes vinyesde casa nostra.

«NO ÉS POESIA; ÉS REALITAT»Allò que sorprèn més l’autor del documentalés la rellevància del món sensorial en la viti-cultura. De les olors. Uns temes dels quals sen-tia parlar mentre gravava i que, finalment, vapoder comprovar en tastar el vi. L’aroma a ga-rriga, per exemple: «No és poesia, sinó una re-alitat». En el vi, diu, t’ho jugues tot a una carta:«A la primera verema es va perdre un 40% dela collita per la humitat». I una dada: el tracta-ment a la vinya que fa l’enòleg per evitar pla-gues vol ser el mínim possible d’allò permèsecològicament, tot pensant en la vinya». Aquest2011, assegura Quim Paredes, el celler ha tin-gut un resultat excepcional. No és estrany,doncs, que una part important de la seva pro-ducció vagi als mercats nord-americà i japonès,a banda del mercat intern.

Paredes, tria, entre totes, una escena que as-segura que no és massa estètica, però que de-fineix molt bé el món del vi: «Al principi, Dam-bois munta els passos que tanquen les finques,deixa una fusta, que l’agafa el seu segon, i fi-nalment, la fusta passa a un operari negre queagafa el relleu. Què vull dir amb això? Que totsfeien la mateixa feina. Dambois podia dur eltractor o podia fer qualsevol altra feina dels al-tres, en una mostra que és l’equip qui fa les co-ses». Treballant al camp, tots treballen en equi-libri. I es comparteixen esforços. Paredes re-


a les GavarresEl naixement del vi

El gironí Quim Paredes ha seguit durant set anys tot el procés de creació d’un celler a lesGavarres i n’ha elaborat un documental que ha obtingut diversos guardons i que participa la

setmana que ve al primer Festival de cinema Most, dedicat al vi, a Vilafranca del Penedès

TEXT: MOISÈS DE PABLO

1Guardonsi festivalsEl documental Gustde terra, gust de viparticiparà en la pri-mera edició de Most,festival internacionalde cinema dedicat almón del vi i el cava,que se celebrarà entreel 10 i el 13 de novem-bre a Vilafranca delPenedès. Quim Pare-des es declara satisfetperquè l’organitzaciódel certamen va con-tactar amb ell perquèhi participés. I des-prés de la projecciódel documental a Es-piells, on la Generali-tat té una important es-cola de Viticultura,s’ha programat un de-bat sobre el film. Gustde terra, gust de vi jaha guanyat el Premid’Honor pel seu valorpedagògic del Festi-val Douro Films Har-vard, de Porto. A més,el treball va merèixerel premi al documen-tal més pedagògic del17è Festival Interna-cional Oenovideo deParís, on va ser rebutamb paraules moltelogioses dels diver-sos membres del juratper la seva manerapedagògica de mos-trar el món del vi i elsprocessos que hi ha alseu voltant.

El festival Most neix,segons els seus res-ponsables, amb la in-tenció d’«omplir un fo-rat en el món cultural,ja que actualment nohi ha cap festival de ci-nema a Catalunya es-pecialitzat en l’audio-visual del vi i el cava; idifondre, així, les arts iles cultures de la vin-ya, el vi i el cava a tra-vés de la creació au-diovisual. El certamenestà dividit en duesseccions, Collita 2011,que «recollirà la millorproducció audiovisualeuropea sobre vins icaves», i en la qual enaquesta primera edi-ció es projectaran 24films; i Gran Reserva,que «recollirà una se-lecció de pel·lículesque no s’han estrenaten sales comercialsperò que s’han vist enfestivals, de grans au-tors i de tot tipus degènere». També s’hiprojectaran curtmet-gratges h¡i hi hauràuna seccioó infantil.

Reportatge


corda que la càmera ha passat a ser una einamés de tot el procés. «Tothom es va acostumara la seva presència, i les converses davant decàmera són d’una naturalitat impressionat». Devegades veus els treballadors saludant a la cà-mera, però no és a ella a qui saluden, sinó alcàmera, a qui consideren un més. Aquesta mà-gia de ser-hi i passar desapercebut potser és elsecret dels bons documentalistes.

El primer metratge muntat per l’autor supe-rava les dues hores i vint minuts. Finalment,s’ha quedat en una hora i deu minuts. «Es famés planer. És el ritme de la vida i de la vinya.Al final, gairebé són deu minuts per any de fei-na. Diria que el ritme és vertiginós, encara queno tothom ho vegi així», comenta, sorneguer.

Quim Paredes assegura que l’especialista envi Dambois no es mostra gens estranyat per lagran millora dels vins gironins. Sobretot delsempordanesos. I apunta una qualitat dels pro-ductors de casa nostra: «Saben escoltar. Ell deiaque quan vas a una Fira aquí, la gent sap apre-ciar els comentaris dels demés i els aprofiten,els apliquen, mentre que a França la gent pen-sa que ja ho sap tot». Els gironins, doncs, estanmés preparats per tastar nous canvis i millorarel seu producte. Dambois va vaticinar ja el 2003que Girona tindria grans vins. Com pensa ques’està demostrant actualment. I va apuntar unacuriositat: fins i tot el vi més familiar, com aquellque fan les famílies pageses a Calonge de fageneracions, amb una producció prou limita-da, només amb algun canvi en el seu procésd’elaboració, «podrien arribar a ser grans vins»,assegura. Manca, doncs, fer aquest pas.

Un handicap en el mercat audiovisual actual,diu el cineasta gironí, és la distribució de la fei-

na rodada: «És un esforç molt dur, i que supo-sa un 50% del que s’ha de fer perquè el pro-ducte arribi a la gent. Alhora, si t’hi dediques,no fas una altra feina, i sense uns bons padrins,és difícil arribar al gran públic». Sobre els Fes-tivals de cinema, diu que s’ha d’estar molt a so-bre dels responsables, perquè el film s’acabipassant i tingui un espai prou atractiu. En el casde les cadenes de televisió, a les quals QuimParedes ha presentat el projecte, assegura quel’animen, però «et diuen que és un tema que jas’ha tractat. Tot i que la vinya, com a tema, ésun espai molt ampli i té molta força per dir queja s’ha tocat tot».

És evident, diu Paredes, que el mercat de l’au-diovisual a Barcelona és molt més gran que ales comarques gironines. I un jove pot tenir mésoportunitats. Però assegura que l’ERAM (esco-la universitària que imparteix a Girona un cursde Comunicació Audiovisual i Multimedia), haevolucionat molt i actualment compta amb ungrapat de bons professors, i mitjans per fer lescoses.Afegeix que ha sortit gent molt bona d’a-quest centre: «Diàriament rebo correus de gentque surt buscant feina. I és gent molt prepara-da. Quan a la meva època era tot molt més au-todidacte». Davant la situació actual de crisi,que ha provocat que s’hagin tancat nombrosesportes, Paredes sosté que també amaga un cos-tat positiu: «En època de crisi hi ha més idees ila creativitat té més rellevància». Tot i això,aquest professional de l’audiovisual, que tam-bé ha experimentat amb el 3D, pateix per lesnoves fornades, pels més joves, que ara no te-nen un lloc en el nostre panorama audiovisual,«perquè no hi ha feina per a tothom».

El realitzador gironí té un record ben sentit

per la figura de Joaquim Jordà, el gran cineas-ta i guionista de Sabta Coloma de Farners, des-aparegut l’any 2006, i amb qui mantenia unabona amistat, i molt de respecte professional ihumà. «Ell estava al corrent del projecte, i no-més d’explicar-li el tema em va dir: “què fas,aquí? Vés a gravar, que si no el fas tu el faréjo!”». Paredes recorda la seva qualitat humanai una tasca educativa, que, per exemple, ha des-embocat en una figura com la del també cine-asta gironí Isaki Lacuesta, guanyador de la Con-cha de Oro del darrer Festival de Cinema deSant Sebastià. Lacuesta es declarà obertamentdeutor de Jordà. També destaca la figura delbanyolí Albert Serra, autor del film Honor decavalleria, de qui Paredes diu que domina moltbé l’apartat del màrqueting: «Un avantatge moltgran en el món actual».

EL PUNT I FINAL?Com s’acaba un projecte que retrata fins a lí-mits gairebé hiperrealistes la creació d’un ce-ller de les nostres comarques al llarg de set anysben llargs? Quim Paredes creu que és dur po-sar-hi el punt i final, però que s’ha de fer. Enaquest llarg interval s’han rodat dues collites, iles plantacions de les dues finques, fetes ambdos anys de diferència.

En qualsevol cas, aquest documental sobreel vi de les Gavarres retrata prou bé la nostrapotent indústria del vi, i els homes i dones quetreballen en un somni, que, finalment, es fa re-alitat i que es degusta en el nostre paladar comaquell nèctar del Déus del qual parlaven elsgrecs antics. Un plaer efímer que amaga peròuna legió ingent d’esforços, fracassos, lluites isomnis.

Fotos:1Quim Paredes, foto-grafiat dimecres aGirona. Foto: AniolResclosa.2, 3 i 4Tres imatges deldocumental «Gustde terra, gust de vi»,que segueix durantset anys el procésde creació d’unceller a les Gavarres.

5

2

3 4

Howard Gardner (1943) és psicòleg nord-americà i premi «Príncep d’Astúries» deCiències Socials 2011. Professor de Psi-

cologia a Harvard i de Neurologia a la Univer-sitat de Boston, i doctor honoris causa en mésd’una vintena d’universitats a tot el món. La sevateoria de les Intel·ligències Múltiples (1983) vaser revolucionària.

Molts universitaris espanyols no saben enquin any va acabar la II Guerra Mundial oqui va escriure Otel·lo. Li passa a vostè elmateix amb els seus estudiants de Harvard?Desconèixer aquestes coses no és, crec jo, elproblema. Se suposa que les generacions ac-tuals desconeixen coses que nosaltres sabem,qui va ser aquell rei o qui va guanyar una me-dalla d’or en unes determinades Olimpíades.Però la realitat ha canviat. Si vull una referèn-cia, una dada, la busco en aquest mòbil quetinc a la mà i assumpte resolt. Jo crec que ésuna pèrdua de temps proporcionar als nostresestudiants un determinat tipus de coneixementque poden trobar fàcilment per altres mitjans.Hi ha reptes més importants en el món de l’e-ducació.

Per exemple? Cal infondre curiositat, que noés el mateix que aportar dades i dades. La cu-riositat per saber i conèixer més sobre Abra-ham Lincoln o sobre Francisco Franco. I so-bretot donar-los eines per aprendre el mètodeadequat per descobrir i obtenir informació. Co-neixent el mètode ens acostem a la veritat.

Té sentit separar estudiants per aconseguirgrups d’excel·lència com estan fent algu-nes comunitats autònomes espanyoles? Tésentit en algunes coses. És més, per a algun ti-pus d’activitats la separació és probablement lacosa més sensata que es pot fer. Arriben els 14anys i ens trobem amb un grup a classe capaçde fer operacions més o menys complexes decàlcul, i un altre grup que no pot multiplicar.És una situació frustrant per a tots. Però la se-paració com a norma general em sembla in-justa. Aquí entra en joc el paper del professor,que hauria de convertir-se més aviat en unamena de director d’orquestra. En ocasions caldirigir tot el grup a l’uníson, però altres vega-des cal centrar-se només en el solista.

Tenim a Espanya una classe docent poc va-lorada per la societat i dramàticament «cre-mada». No és una bomba de rellotgeria peral futur d’un país? No és un problema exclu-sivament espanyol. Passa als Estats Units o alRegne Unit, entre d’altres països. Em referiré altema de l’autoritat del professorat. El respecteés una cosa que no es pot demanar, sinó queha de ser guanyada. El nen veu clara la dife-rència entre el professor que reclama ser res-pectat sense cap altra raó, i el que és capaç deguanyar-se el respecte sense necessitat de de-manar-lo. El gran problema no és tant a l’aulacom a la societat, perquè el nen també veu comla resta de la societat tracta els professors. I sila societat no valora als seus professors, els nenstampoc no ho faran a classe.

On buscar respostes? A l’Àsia i Escandinàvia.Fem un cop d’ull als sistemes educatius de Sin-gapur o de Finlàndia per aprendre coses. Es-mento dos països en els quals el respecte a la

professió docent és molt alt, i amb bons resul-tats acadèmics.

El sistema numèric de puntuació en lesqualificacions acadèmiques és l’idoni? Mésque l’assumpte de les notes el que realment ésimportant per a l’estudiant és que sempre rebicomentaris sobre com millorar. Tothom enténel que és un bon rendiment escolar, un rendi-ment mediocre o un rendiment pobre. Però po-sar notes no ho és tot. Cal conèixer i aprofun-dir en les individualitats, i que l’alumne sentique té prou suport. El suport just, mai massa.

Com transmetre valors? Jo puc parlar com apare i ara com a avi! Com a éssers humans, ésclau ser conscients de les nostres deficiències,tenir el valor de confessar-les i estar obert a lamillora. Sempre he intentat millorar. L’objectiués ser un bon treballador, un bon ciutadà i endefinitiva una bona persona.

Vostè és el pare de la teoria de les Intel·li-gències Múltiples. Vuit intel·ligències queconformen la personalitat de cadascú denosaltres. Es pot ser molt bo en totes? Éspossible ser molt dolent en totes? Diguem

que molts són molt bons en moltes. I recordemque la vida no és justa. Uns tenen molt i altresmolt poc. És així. Però tinc molt clar que la Hu-manitat mai més gaudirà d’un nou Leonardo daVinci, entre d’altres coses perquè el coneixe-ment està avui molt especialitzat.

Un drama. Bé, potser el pròxim Leonardo seràun superordinador.

Doncs hi sortim perdent. Ho sé. El geni uni-versal és ja un somni impossible. No gaudiremd’un altre Leonardo, però Steve Jobs no ho hafet gens malament.

Serà reelegit Obama? Tinc esperances queaixí sigui, però sóc pessimista per naturalesa iaixò em fa sentir que o canvia molt la situacióeconòmica i laboral als Estats Units o BarackObama perdrà les eleccions. En qualsevol cas,no importa tant el nom de qui surti elegit pre-sident com que siguem capaços de trencar l’an-tagonisme entre partits. I en aquest repte de re-duir el soroll general algunes vegades la dretaha tingut més èxit que l’esquerra. Recordi queva ser Nixon, president republicà, qui es vaplantar a la Xina.

Entrevista


HOWARD Gardner Psicòleg nord-americà, professor a les universitats de Harvard i Boston

Creador de la teoria de les intel·ligències múltiples i especialista en lideratge, el psicòleg nord-americà parla en aquesta entrevista de la seva visió de l’ensenyament: creu que els sistemes deSingapur o Finlàndia poden servir de model i demana més consideració social per als professors.

“Mai tornarem a tenirun Leonardo Da Vinci”

TEXT: EDUARDO GARCÍA FOTOGRAFIA: MIKI LÓPEZ

“Se suposa

que lesgeneracions

actualsdesconeixencoses quenosaltres

sabem, qui vaser aquell rei

o qui vaguanyar unamedalla d’or

en unesdeterminadesOlimpíades.

Però la realitatha canviat.Si vull unareferència,

una dada, labusco en

aquest mòbilque tinca la mà i

assumpteresolt. Jo crec

que és unapèrdua de

tempsproporcionarals nostres

estudiants undeterminat

tipus deconeixementque poden

trobarfàcilment peraltres mitjans.“

Els reconeixements, premis i responsabili-tats s’amunteguen en la seva biografia:Premi Jaume I, Medalla d’Or de l’Institut

Reina Sofia de Nova York, premi de l’associa-ció americana d’investigació contra el càncer,a l’excel·lència científica, 260 treballs publi-cats... L’últim ha estat el seu nomenament coma doctor honoris causa per la Universitat de Va-lència. Josep Baselga Torres (Barcelona, 1959)dirigeix actualment l’Institut d’Investigació enOncologia de l’hospital Vall d’Hebron de Bar-celona i és catedràtic de Medicina a Harvard.

El càncer ha existit sempre i sempre exis-tirà? Sí.

Però ara va en augment. Sí, es diagnosticamés, sens dubte. Abans hi havia molta gent quetenia la malaltia, es moria i no sabíem que te-nia càncer. Ara tenim més capacitat diagnòsti-ca però n’hi ha més per diversos motius, per-què estem més exposats a carcinogèniques, quesón factors que predisposen, perquè vivim mési perquè el càncer és una malaltia de gent gran,encara que els casos que impacten són els ca-sos de joves. És el problema sanitari número u,la causa número u de mort en el món occidentali un problema de proporcions tremendes.

Hi ha més carcinogèniques? N’hi ha algunesmolt definides com el tabac, l’obesitat, la faltad’exercici físic, factors de dieta que influeixennegativament en el càncer, dietes hipercalòri-ques i altres amb molt contingut de proteïnaanimal que no són favorables. I en el cas de lesdones, una exposició prolongada d’estrògensque influeix sobretot en el càncer de pit.

Es parla des de fa anys dels tractamentspersonalitzats però totes les persones queconec van a quimioteràpia. No. Tenim me-dicaments que no són quimioteràpia, tracta-ments antiestrogènics que ja no són quimiote-ràpia, agents hormonals que tampoc no hosón... Això és el que està venint i una altra cosaimportant és que quan parlem de tractamentpersonalitzat això també inclou la quimio: araés personalitzada i menys agressiva.

Es pot saber si un tumor es reproduirà?Amb aquesta medicina personalitzada tenimmés capacitat de saber el risc que el tumor tor-ni i avui dia i amb test genètics per a dones ambcàncer de pit ens podem estalviar un 40% dequimioteràpia perquè hi ha una millor capaci-tat de conèixer el risc que el tumor torni.

Com veu l’avenç en el tractament del càn-cer? Els avenços seran ràpids i tindrem una si-tuació d’aquí a molt poc en la qual els tumorsels seqüenciarem en la seva totalitat i això ensdonarà la capacitat de predir quin serà el seucomportament, i tindrem la capacitat de saberquins són els tractaments més eficaços en cadacas. Això és el que ve.

En deu anys? Hi ha llocs on ja s’està implan-tant. Els programes de seqüenciació de tumorssimplificaran el tractament, rebaixaran moltís-sim els costos i augmentaran també la nostracapacitat de fer-ho més ràpid. Jo crec que encinc anys el pacient anirà a la consulta amb elseu tumor completament seqüenciat.

És una garantia que viurà més? Segur, queviurà més i que tindrem tractaments millors.

Deixarà de ser mortal. El càncer són 200 ma-lalties, no pots generalitzar. N’hi haurà que dei-xaran de ser mortals molt aviat. El càncer de piten vint anys deixarà ser causa important i fre-qüent de mort i en altres tumors també hi hau-rà avenços clars, com els limfomes i el de cò-lon. I després en tenim de més difícils en elsquals no es veu un camí clar, com els tumorscerebrals, els glioblastomes o el de pàncrees.

Es pot desenvolupar un càncer per pati-

ment? Això és molt difícil de demostrar. Un in-tuiria que en situacions personals de dificultato depressió, possiblement el sistema immuni-tari no funcionés tan bé, podria ser possible,però com ho demostres?

Les vacunes contra el càncer sembla queno funcionen gaire bé. En el que sí que hi haaven ços importants és en immunologia. Esticconvençut que serà una estratègia útil contra elcàncer si podem aconseguir que les cèl·lulescanceroses siguin vistes com a estrangeres pelsistema immunitari, perquè el sistema immu-nitari és molt eficaç a atacar-les, però la com-plexitat és important perquè és un sistema moltcomplex. Més que per les vacunes, el futur vin-drà amb la modificació de la resposta dels lim-fòcits i aquí sí que hi haurà avenços clars.

Com evolucionarà el càncer pediàtric? Hiha molts avenços però té un problema impor-tant, que és que costa fer estudis clínics ambnoves molècules en nens. I hi ha dificultat per-què hi ha menys casos.

Les retallades afecten la investigació onco-

lògica? Estem en un moment difícil i és unapena que hi hagi retallades en ciència perquèés el nostre futur, no només perquè compro-metrà les nostres vides sinó que és el futur del’activitat econòmica, perquè jo crec que en ciu-tats com València, Barcelona o Madrid... depènde la ciència que siguem capaços d’atreure unamassa crítica de gent, que tinguem innovació ique es creïn empreses.

Es frena el desenvolupament. El futur és lacapacitat de crear una economia del coneixe-ment i això implica que hi hagi finançamentimportant. És una pena i és una responsabili-tat del Govern central, que és el que té més re-cursos en ciència. Espanya havia anat molt bé,s’ha fet un esforç important, començava a es-tar al mapa i les retallades d’aquests últims anyssón molt difícils de pair.

Són un pas enrere. És una pena, sobretotquan sortíem del túnel, en un moment en elqual el camí estava molt ben marcat. A mi se’mfan inintel·ligibles aquestes retallades. La res-ponsabilitat és de l’Estat perquè es tracta d’unproblema estatal.

Entrevista


JOSEP Baselga Director de l’Institut d’Investigació en Oncologia de la Vall d’Hebron

Aquest número u en la investigació contra el càncer sosté que en vint anys la mortalitat detumors de pit, còlon i limfomes serà l’excepció que confirmi la regla. La immunologia és la claumés prometedora contra aquesta malaltia que ha existit des del principi dels temps.

“En vint anys,la mort per

càncer de pitdeixarà de

ser freqüent”TEXT: PILAR G. DEL BURGO FOTOGRAFIA: MANUEL MOLINES

“És una penaque hi hagiretalladesen ciència

perquè és elnostre futur,no només

perquècomprometrà

les nostresvides sinó

que és el futurde l’activitateconòmica.“

Acostumem a parlar de la biocenosi del’art, dels biòtops creatius, de les relacionssimbiòtiques entre artistes i crítics o, tam-

bé, dels contractes de naturalesa parasitària per-petrats per galeristes sense escrúpols; ens refe-rim a les endorfines del pensament («endorphinrush»), a les mol·lècules abstractes, a les sensa-cions atòmiques, a l’epidermis pictòrica... Me-tàfores i més metàfores formulades des dels di-ferents àmbits de la cultura artística que trobenen el fèrtil camp semàntic de la biologia un llocen el qual nodrir-se d’imatges i de conceptesdestinats a il·luminar unes pràctiques extrema-dament heterodoxes i, en ocasions, fins i totcontradictòries. Suposant que existís un únictronc (anomenat Art) i que fos unànimementcompartit, aleshores el paisatge que habitem se-ria de naturalesa subterrània: es tractaria d’unamena de rizosfera –per continuar amb els con-ceptes manllevats–, és a dir, d’un ecosistema fetd’arrels entortolligades en el qual cada termi-nació filamentosa intentaria nodrir-se sense sa-ber, la majoria de vegades, que la saba que latraspassa pertany a un ordre superior d’interes-sos al qual ella, la petita arrel que se somia au-tònoma, té l’accés vedat.

Topar amb un artista que durant anys s’ha de-dicat a la biologia és una molt bona oportuni-tat per desfer el camí recorregut per les metà-fores ara esmentades: Miquel Ferrino (Manacor,1965) va estudiar a Barcelona i, a principis delsanys noranta, va començar a fer incursions enterres gironines amb l’objectiu de preparar el te-rreny per posar en marxa una empresa de jar-dineria destinada a ser pionera en la gestió sos-tenible del paisatge. Sense cap altre recurs quela seva capacitat de treball i de resistència –elsprimers anys, explica Ferrino, van ser d’extre-ma pobresa–, va haver de reinventar-se unesquantes vegades fins que el seu projecte va re-eixir, convertint-se en un referent copiat i sol·li-citat més enllà de la geografia catalana. Amb tot,aquest manacorí establert a Banyoles va deci-dir assaborir l’èxit d’una manera que, a mésd’un, podria resultar-li estranya: vendre’s l’em-presa i tornar a començar de nou.

De les rizosferes ben reals dels seus hiverna -cles, a l’entramat de preguntes sense respostade l’art: i és que Ferrino, en la mesura que con-templa amb naturalitat les paradoxes inherentsa l’existència humana, no devia ser un biòleg

convencional. L’obstinació de la ciència per re-soldre conflictes com el dolor o la mort –a tra-vés de la seva negació o del seu ajornament–topa frontalment amb l’acceptació conscientque se n’ha fet des del pensament filosòfic o del’art, que no deixa de ser una forma molt parti-cular de pensament que s’expressa en imatges:la ferida que provoca, per exemple, aquella«tranquil·la certesa»amb la qual Spinoza accep-tava els exabruptes que acompanyen l’existèn-cia humana en autors com el reconegut neuro-biòleg Antonio Damasio –el seu llibre En bus-ca de Spinoza. Neurobiología de la emoción ylos sentimientos és molt recomanable–, no tésentit quan s’aprèn a viure dins d’aquesta es-cissió fonamental o, com explica Miquel Ferri-no, quan som conscients de la impossibilitat decomunicar-nos plenament i de la distància in-salvable que ens separa als uns dels altres...

D’això es tracta: només des d’aquesta cons-ciència de separació radical podem apropar-nos a l’altre (la simbiosi és possible perquè estracta d’éssers diferents). L’art seria, en aquestsentit, un simulacre de comunicació que ens

mostra com viure «tranquil·lament» en aquestamena de paradoxes. Ferrino ho porta a l’extremquan afirma no tenir currículum ni obra: «Quandeixo les escultures pels llocs i me’n vaig, gai-rebé puc sentir com parlen malament de mi». Li

La rizosferade l’artNascut a Manacor i establert a Banyoles, Miquel Ferrino (1965) vavendre la seva pionera empresa de jardineria per dedicar-se a lacreació artística; la seva obra es pot contemplar fins el proper 10de desembre en una exposició a la Casa de Cultura de Girona

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS


interessa, per sobre de tot, la possibilitat de con-tinuar treballant i, d’aquesta manera, omplir elbuit i el silenci que ens envolta. Per tot això,sempre podrà afirmar: «Crec que la meva obraestà tota per fer».

ART A LA CORT DE PORCSFa pocs mesos va començar a habilitar una an-tiga cort de porcs –curiosa relació, a Girona, ladels artistes amb els estables– per convertir-laen el seu estudi: com quasi tot el que fa, la in-tervenció comença essent mínima, subtil, capaçde passar desapercebuda davant de l’observa-dor poc atent. A Ferrino li agrada crear interfe-rències en el paisatge que assumim amb nor-malitat; li agrada dilatar una mica els límits dela realitat incorporant-hi elements «estranys» quepoden tenir la forma d’uns personatges còmi-cosinistres –a la manera de Juan Muñoz– o mit-

jançant la poesia que tot objecte custodia: unagalleda que conté un avió atrapat dins d’un nú-vol –imatge ben brossiana–, una minúscula tau-la de dissecció engabiada, o unes cames des-proveïdes de cos esteses com si es tractés deroba mullada, configuren els seus instants de«simulacre comunicatiu» destinats a omplir elsdiferents paisatges.

Per això, l’estudi segueix pràcticament buit:perquè Miquel Ferrino tendeix a ajornar-se. Elsseus treballs escultòrics es concreten en imat-ges fotogràfiques, i les seves instal·lacions s’en-registren en vídeos que interposen una fronte-ra plana –la pantalla en la qual es projecten–entre l’espectador i l’esdeveniment artístic... Ladistància insalvable, en tot cas, no ha de ser ex-cusa a l’hora d’atansar-nos als relats que ens re-clamen.

Al final, no és gens estrany que a Miquel Fe-

rrino li interessi l’obra literària de Pirandello. Ala seva extraordinària peça teatral Sei personaggiin cerca d’autore, el mestre italià es feia la se-güent pregunta: «Per què no represento aques-ta novedosa situació d’un autor que es nega adonar vida a certs personatges que, malgrat ha-ver estat creats, no es neguen a quedar exclo-sos del món de l’art? Ells s’han separat de mi,viuen pel seu compte, han aconseguit veu i mo-viment […] i han après a defensar-se de mi, iper tant també sabran defensar-se dels demés.Deixem-los, doncs, que es dirigeixin on han d’a-nar els personatges dramàtics per cobrar vida:sobre un escenari. I aviam què succeeix...».

La resposta, no cal dir-ho, desfila de manerarutinària pel davant dels nostres ulls cada ve-gada que decidim obrir-los i mirar servint-nosde la Fantasia, aquella «criada agilíssima» de laqual parlava Pirandello.

Noms i llocs del’art a Girona


EudaldCampsCrític d’art

Mitjanit, culminació inferior del sol és el títolde l’exposició que fins el proper 10 de des-embre mostra a la Casa de Cultura algunesescultures de Miquel Ferrino. La mostra té laparticularitat que les obres no estan exposa-des en una sala en concret de l’edifici, sinóque apareixen escampades per diferents es-

pais de l’equipament, de manera que les per-sones que l’utilitzen se les van trobant ara enuna escala, ara en un pati, ara a l’entrada....En la inauguració de la mostra, el passat 20d’octubre, el mateix Ferrino explicava que lesescultures havien causat, per exemple, con-vulsió entre els alumnes del Conservatori, i

acceptava que la mainada les toqués: «A mim’agrada que les remenin; ells no tenen elproblema de la frontera que els adults posendavant les meves obres». Les obres estanelaborades amb polièsters i en aquest caspintades principalment en un cridaner colorverd turquesa. Fotos: Marc Martí.

Figures humanes de color turquesa a la Casa de Cultura

Establimentsantics


La llegenda remunta al segle XVII, o abans,l’origen de les aigües termals de Santa Co-loma de Farners, però, no és fins l’any1889

que Josep Roig i Pladevall aconsegueix la de-claració d’utilitat pública de les aigües i revita-litza el petit brollador que hi havia des del 1867,el fundadador del qual es desconeix per man-ca de documentació. Roig –que va batejar l’es-tabliment com a Balneari Roig–, va editar fu-lletons de propaganda donant a conèixer lespropietats curatives de les aigües «Minero-Me-dicinales de Santa Coloma de Farners», però elnegoci no li va anar bé i, amb altres persones,va crear la societat Termas de Santa Coloma deFarners, que l’any 1892 va fer millores a l’esta-bliment, instal·lant piles i banyeres,en algunsdormitoris del primer pis per poder prendre elsbanys sense haver de sortir de l’habitació.

L’any 1900, l’empresa va contractar Joan Mar-tí i Trias com gerent, qui, l’any 1913, va com-prar tot el negoci per 100.000 pessetes i el varebatejar com a «Balneari Martí». Va fer una am-pliació de 50 llits al balneari-hotel i hi va in-troduir altres millores que incloien un passeig-carretera fins el poble. Però aquestes iniciati-ves van quedar penjades per l’esclat de la Pri-mera Guerra Mundial, que va fer davallar el tu-risme dels rics. L’any 1918, Joan Martí i Trias vavendre el negoci per 20.000 pessetes al matri-moni format per Manuel Burch i Mercè Barra-quer de Sant Feliu de Guíxols.

LES TERMES ORIONEl matrimoni Burch-Barraquer va haver de ferreformes a causa d’una riuada que es va endurla passera de connexió entre el poble i el bal-neari. Finalment es va construir una carreterade terra i un pont que va costar 46.000 pesse-tes. L’any 1926 s’hi va muntar un dels primersascensors de les comarques gironines i el 1928es van fer millores que van canviar gairebé deltot la imatge de la casa. El negoci ja feia anysque portava el nom de Termes Orion. L’hotelobria de maig a octubre i els banys funciona-ven tot l’any. Molts clients arribaven a l’estacióde Sils amb tren i un cotxe del balneari, ambxofer, els portava a l’establiment. En plena tem-porada hi havia 27 persones treballant-hi.

Durant la Guerra Civil, Termes Orion es va

convertir en refugi de nens i nenes afectats perla contesa i més tard en clínica militar per alssoldats ferits de les Brigades Internacionals. Laguerra va causar algunes destrosses en els equi-paments, tant en el mobiliari com en l’edifici.El 1939, de les 88 habitacions només n’havienquedat unes 25 en un estat acceptable.

A la postguerra, la casa es va anar recupe-rant lentament amb clients benestants de dife-rents indrets de Catalunya i la resta de l’Estatespanyol, encara que a partir de 1960, l’augedel turisme de sol i platja va fer disminuir molt

la clientela. El fill de Manel Burch i Mercè Ba-rraquer, Josep Maria Burch i Barraquer, a ban-da de dirigir el balneari, va ser alcalde de San-ta Coloma entre 1952 i 1963 i va morir l’any1974 sense descendència.

L’establiment va estar tancat fins el 1978,quan el va comprar Domènech Campeny, quehavia treballat al balneari i el va dirigir amb laseva dona, Teresa Boadas. Actualment, TermesOrion està regit pel fill del matrimoni, JosepCampeny i Boadas, i la seva esposa, Montse-rrat Casalprim i Planas.

Termes OrionSanta Colomade Farners

Tot i que l’origen de les aigües termals és molt anterior,l’establiment va néixer el 1889: durant la guerra va ser clínica

militar i ara és un modern hotel de descans i teràpies de repòs

Història

Es desconeixqui van ser elspropietaris delbrollador origi-nal d’aigües ter-mals, però l’im-pulsor del pri-mer balneari vaser Josep Roig iPladevall. Des-prés va passara mans de JoanMartí i, méstard, a JosepMaria Burch iBarraquer, queva morir sensehereus. Ara éspropietat de lafamilia Cam-peny, que l’hamodernitzat to-talment. Durantla Guerra Civilva ser clínicamilitar.

Origen1889.FundadorJosep Roig iPladevall.Propietaris ac-tualsJosep CampenyBoadas i Mont-serrat Casalprimi Planas.TreballadorsEntre 28 i 30.ActivitatHotel i balnearid’aigües i terà-pies termals.

TEXT: JOSEP MARIA BARTOMEU

JOS

EP

MA

RIA

BA

RTO

ME

U

L’Estació Nàutica L’Estartit-Illes Medes i l’A-juntament de Torroella de Montgrí han or-ganitzat enguany la sisena edició de les

Jornades Gastronòmiques «La Poma a la Cui-na». La poma ha esdevingut el leitmotiv delsplats que durant tot el mes d’octubre han ela-borat set restaurants del municipi: Catamaran iPalau Lo Mirador a Torroella de Montgrí i Alau-da, Alba, La Gaviota, Medes II i Mont-Pla a l’Es-tartit. Les propostes presentades són cada copmés variades. Podem trobar des de plats méstradicionals fins a receptes d’ autor, sempre ambla poma com a element principal o acompa -nyament: orada de costa amb escates de pomaGolden; pomes de relleno en dues coccions;timbal de poma amb cruixent de botifarra ne-gra; coulant de foie amb cruixent de poma Gol-den; aperitiu de sidra, tarta tatin de poma Gol-den amb crema de llet; lluç de palangre al fornamb escates de poma Golden; bacallà amb cepsi poma verda; pastís de poma verda en dife-rents textures...

Aquesta remarcable iniciativa va néixer fa sisanys arran de les ja consolidades Jornades Gas-tronòmiques «Tastets de Mar: La Clova», que télloc al mes de juny. Un esdeveniment vinculata la gastronomia i el territori, d’acord amb latendència actual de la cuina del producte i capal quilòmetre zero (productes de proximitat)que permet donar a conèixer la riquesa frutí-cola de la comarca i que alhora permet, des delpunt de vista dels interessos econòmics, des-estacionalitzar la temporada turística.

INNOVAR I EXPERIMENTARLa poma, molt arrelada al nostre territori i al-hora una gran desconeguda, un punt de parti-da molt interessant. És un producte que et per-met utilitzar-lo de formes molt diverses a la cui-na i donar als cuiners la llibertat d’innovar i ex-perimentar en aquest camp. A part, durant lacampanya, s’han programat diferents activitatsvinculades amb la poma i el territori. En edi-cions anteriors havien estat actes com visita alscamps de pomeres, exposició d’art amb lapoma (o les fruites) com a protagonistes, cursde cuina... I enguany les Jorna des s’han com-plementat amb una Xerrada sobre alimentaciósaludable, Festival de fruita a l’escola o un tastde pomes de la IGP Poma de Girona.

Hi ha dues parts de les quals personalmenten discrepo. Una d’elles, l’obsessió de relacio-nar la cuina amb la dieta (que és un conceptemèdic) encara que es faci servir l’eufemisme

d’«alimentació saludable». I encara sort que nos’ha fet amb el mite biomèdic anomenat «dietamediterrània». Ja sé que és difícil combatreaquestes bestieses, perquè estan de moda. Elque hem de reivindicar són els coneixementsgastronòmics de la poma, la seva utilització enla cuina tradicional –és una contradicció rela-cionar la cuina amb un producte del territori i

no prestar suficientatenció a la cuina fami-liar, l’única que val lapena conservar, com vadir Josep Pla– del terri-tori.

També és excusableel tribut a la moda, ambl’ús de «coulants», «crui-xents», «textures», «foie»(en comptes de foie graso fetge gras). En aquestcas, el que sí que no téexcuses és la negligèn-cia o desconeixementdels serveis lingüístics,que ens obsequien ambimperdonables faltes–que tant he combatut,del dret del revés– com«xarrup» (sorbet), «esca-mes» (escates), «virutes»(flocs), «dos coccions»(dues)... Si la gastrono-mia ha de ser digna, i denivell, quan la llenguano ho és, fa patir.

En aquesta mostra,globalment recomana-ble, s’ hi utilitzen les va-rietats més conreades ala comarca: Golden, Royal Gala, Fuji, GrannySmith... No hi apareix laPink Lady, una de lesmillors pomes que esfan i es desfan, que escultiva a l’Empordà peròque sembla que és ob-jecte d’una clàusulad’exportació exclusiva ala Gran Bretanya, on,com en tots els païsosfreds, hi entenen moltde pomes. I, miracle dela indústria agroalimen-

tària i de la deslocalització: no podem compraraquí (si no és de sotamà) aquestes deliciosespomes dolces, amb un punt d’ àcid i molt crui-xents, i en canvi en trobem d’altres procedèn-cies, com França.

Saludem, doncs, aquesta mostra amb unacopa de Calvados –el gran aiguardent de pomade Normandia, país de pomes.

Poma a la cuina Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Aquesta tarta es diu Tatin pel nom dedues germanes que a principis de se-gle tenien un hotel a Lamotte-Beuvron;

el seu pare regentava un hostal, que va re-modelar en escaure’s l’arribada del ferroca-rril i la compra, per part de Napoleó II, d’uncastell a la localitat. Va morir el 1888. Es diuque la varen descobrir per un accident –a par-tir de la tradicional «Tarte aux pommes» queja feien correntment–, cosa que sol ser forçahabitual en la història de la cuina. Va esde-venir una famosa especialitat del restaurantMaxim’s de París. Forma part de les anome-nades «tartes renversées», ja que té la ca-racterística que se serveix amb la part de sotacap amunt. És per a unes vuit persones, però,com sabeu, això és una mica relatiu.

ElaboracióAgafeu un motlle rodó una mica alt (de 25 a35 centímetres de diàmetre) i unteu-lo bé ambuns 100 grams de mantega; escampeu-hi 50grams de sucre en pols.– Peleu les pomes, traieu-ne el cors i talleu-

les a quarts i després a rodanxes gruixudes.Poseu els trossos al motllo, ben comprimits.Escampeu-hi al damunt la resta del sucre.Ruixeu-ho amb 25 grams de mantega fosa.Poseu-ho uns 20 minuts al foc, fins que el su-cre hagi quedat caramel·litzat.– Heu preparat unes dues hores abans unapasta brisa posant la farina damunt la taulaen forma de volcà. Al mig, hi poseu el pols desal, l’ou i 150/200 grams de mantega estova-da. Barregeu-ho tot, afegint-hi una mica d’ai-gua, sense treballar la massa. Esteneu-la ambel corró damunt la taula enfarinada fins quequedi ben prima (uns 3 mil·límetres).– Cobriu amb aquesta pasta el motllo fent que

les vores quedin a dins, cobrint bé les pomes,però no depassant el gruix de mig centíme-tre. Fiqueu-ho al forn a temperatura mitjana-alta (uns 200-230º) durant uns 30 minuts. Gi-reu el pastís damunt d’una plata i serviu-lo tebio fred. Els puristes la serveixen sempre ca-lenta, i fins i tot la reescalfen. Es pot acompa -nyar amb nata (crema de llet) o, fins i tot, fla-mejar-la.

NotesPodeu fer servir una pasta brisa o de full japreparada, que és com ho faig jo. Un cop hihe abocat les pomes caramel.litzades, la tor-no a ficar al forn , a 180º, un quartet.– Es pot fer abans el caramel al motllo damuntel foc, amb 100 gram de sucre i una mica d’ai-gua, sense mantega. En aquest cas, per a lespomes, en tindreu prou amb uns 80 grams.– Hi ha qui prefereix deixar les pomes aquarts, i, personalmentm, crec que és millor;alguns talls, per omplir, poden ser a llesque-tes.– Si la voleu flamejar, recomano un Calvados.

Tarta a la Tatin amb CalvadosLa recepta

Torroella de Montgrí i l’Estartit han tornat a dedicar unes jornades gastronòmiques a aquesta fruita

Ingredients

� 1 kilo de po -mes, si pot serReinetes (o uns700 grams).� 250 grams defarina.

� 300 grams demantega.� 100 grams desucre.� Un ou.� Un pessic desal.

MA

RC

MA

RTÍ

Caves Mont-Ferrant ha presentat a la Fira deGirona un nou cava amb l’etiqueta L’Ame-

ricano. És un Brut Nature amb 48 mesos d’es-tada a les caves de Blanes. Tots dos (el Brut Na-ture i el Brut Reserva) integren quatre varietals,cadascuna de les quals hi aporta unes caracte-rístiques organolèptiques peculiars que es com-plementen: el xarel·lo i el chardonnay hi apor-ten fruits secs; el macabeu, herbes provençals;

i pell de poncem la parellada, amb notes ma-rines molt atractives i aires de la Costa Brava.La personalitat del Brut Nature, sense dosatge,el fa un cava més seriós en contrast amb l’ale-gre i jovial Brut Reserva, en la fermentació delqual s’ha substituit la remolatxa habitual pel su-cre de canya, a la manera dels grans mestresde la Champagne francesa. Temperatura de ser-vei: entre 5º i 9º. Preu aproximat: 9,40 euros.

Fa un bon maridatge amb platscondimentats i guisats amb bo-lets de la terra, com fan el res-taurant El Ventall de Blanes.

El celler elaborador: CavesMont-Ferrant, situades a Blanes,són les pioneres dels escumo-sos a Catalunya. Van ser funda-des pel blanenc Agustí Vilaret,emigrat a les Antilles per fer-hifortuna. Quan va tornar a Bla-nes encetà l’aventura de fer un

vi amb minúscules bombolletes que feien pes-sigolles a la llengua. El nom L’Americano ho-menatja el creador d’aquestes caves gironines,que perduren amb elaboracions de gran qua-litat. Més informació: www.girovi.cat, www.ca-valamericano.com i www.montferrant.com.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Col.leccionisme

La capital de la Garrotxa viurà durant totaquest mes de novembre un ampli pro-grama d’actes i de mostres que recordaran

l’arribada a Olot del tren procedent de Girona,ara fa cent anys. Tot aquest món relacionat ambla història, el col.leccionisme, el ferrocarril i lesentitats locals en general, ha preparat amb moltafecte i enyorança alhora, l’homenatge que eltren més potent –amb un ample de via d’un me-tre, i una envergadura de 031 inicialment, i de130 a les darreres màquines– dels «carrilets» gi-ronins del segle passat prou que es mereix.

El dia 29 d’octubre, el diputat de CiU al Con-grès i exalcalde d’Olot, Pere Macias, ja va pre-sentar el llibre Via ampla, ment estreta. Cròni-ca de 150 anys d’aïllament ferroviari (1848-1998). Per altra banda, el dia 28 s’inaugurava ala sala d’exposicions de Can Trincheria la mos-tra 100 anys de l’arribada del tren a Olot, jun-tament amb l’exhibició de la maqueta de l’es-tació de la ciutat i la de la locomotora 22 deltren –aquesta, ubicada al pati de les monges dela Residència del Tura–, i l’obertura de la 7ª Set-mana del Tren a Catalunya, amb una interes-sant conferència oferta per Lluís Ubalde, sota eltítol La raó de ser dels ferrocarrils de via estre-ta. Singularitats dels carrilets de Catalunya.

I encara més: Tot just ahir van arrencar unasèrie d’altres exhibicions com la que a la salade Sant Ferriol mostra documents i fotografiesdel tren; a la plaça del Mercat i en horari d’o-bertura del centre, l’exposició anomenada Centanys de vida olotina; a la galeria d’art Les Vol-tes, quadres i pintures d’aquest ferrocarril; a lasala d’exposicions del Centre Excursionista d’O-lot, una altra sota el títol Recordant el tren d’O-lot; al pati interior de l’hospital Sant Jaume, Al.le-goria del tren; al restaurant La Quinta Justa i fins

al dia 14 d’aquest mes, adaptació del menú ser-vit al Teatre Principal el mateix 14 de novem-bre de 1911 amb motiu de la inauguració; a mésde la presentació del número 8 de la revista LesGarrotxes, que inclou el dossier Els Trens.

Per avui està anunciada una activitat familiaral pati de la Residència del Tura anomenadaPinta el tren d’Olot i Joc de maniobres. Per alproper dissabte, presentació del llibre infantil1911, i, l’endemà, una altra trobada familiar, Cir-culació del tren tripulat, i una fira de col.lec-cionistes de plaques de cava amb el temad’honor del Tren d’Olot. Per al dia 14 està pro-gramada la conferència El tren d’Olot, un petittren europeu, a càrrec de l’historiador CarlesSalmeron, possiblement el major especialistad’aquesta branca dels ferrocarrils.

ELS ÚLTIMS ACTESAmb una xerrada-col.loqui per al dia 19, titula-da A la recerca de la memòria del tren d’Olot,que dirigiran Francesc Prat i Pere Salvatella; lapresentació del documental sobre aquest tren,el dia 20 al Teatre Principal; i l’acte final de co-miat del centenari, el diumenge dia 27, es tan-carà tot aquest mes d’activitat garrotxina al vol-tant del seu mitjà de comunicació més recor-dat. El gruix de l’organització ve a càrrec de l’As-sociació Amics del Tren Olot-Girona, que ambla col.laboració de l’Institut de Cultura de la Ciu-tat fa temps que treballa en el projecte, i que haaconseguit amb molt d’èxit mobilitzar un bonnombre d’entitats, personalitats diverses, afi-cionats i col.leccionistes.

El dia 15 de juliol de 1969, justament tres me-sos després de que ho fes el de Sant Feliu deGuíxols, va ser clausurada definitivament l’ac-tivitat d’aquest tren entre Girona i Olot.

El tren d’OlotActes i exposicions celebren el centenari de l’arribada a la ciutat

XavierRomero

Molts matins, si feia prou bo, tot esperantque els primers nois arribessin a l’aca-

dèmia, li agradava deixar perdre la vista Pas-seig enllà. L’activitat i el brogit eren sensa-cionals. La ciutat bullia, creixia, no s’atura-va ni un sol instant. Des de Gràcia estant,on la gent semblava viure un xic al margedel que passava a Barcelona, hom tenia lasensació de contemplar el progrés des d’u-na talaia.

Francesc d’Assís Galí Solà va néixer aCamprodon a mitjans del segle XIX. De joveva ingressar a l’orde dels escolapis i a me-sura que anava avançant en la seva forma-ció religiosa també es dedicava als estudisde lletres. El 1870 es va desplaçar a Mataró,on va començar a donar classes de geogra-fia i història al Colegio de Cataluña-Vallde-mia. Es tractava d’un prestigiós centre edu-catiu que havia entrat en funcionament el1855 per iniciativa d’un grup d’escolapis.L’establiment, amb una clara intenció elitis-ta, estava pensat per formar els fills de lesclasses benestants de la zona. Val a dir quela tasca docent de Galí Solà va anar moltmés enllà de les seves classes en aquell cen-tre, ja que a la mateixa capital del Maresmeva fundar i dirigir una escola per a noies ques’acabaria fusionant amb una altra anome-nada Sagrat Cor. A més, durant aquesta eta-pa a la costa barcelonina, també va tenir unpaper destacat en activitats culturals orga-nitzades per l’Ateneu de Mataró.

Durant la dècada de 1880 va canviar elMaresme per la capital de Catalunya. A Bar-celona, juntament amb el també professorAntoni Raja, va fundar l’Acadèmia Balmes,situada al capdamunt del Passeig de Gràcia,a la zona que popularment es coneix comels Jardinets de Gràcia. El 1899, aquest cen-tre especialitzat en la preparació per supe-rar el batxillerat va passar a mans de les Es-coles Pies i s’acabaria convertint en l’embriód’una escola del carrer Balmes construïdael 1928 i que actualment encara funciona.

Més enllà de la ves-sant educativa, aquestescolapi també vamostrar interès en larecerca històrica. Vaser membre de la ReialAcadèmia de la Histò-ria i, conjuntamentamb el farmacèutic Jo-sep Morer, va escriurei publicar Historia deCamprodon, amb l’ob-jectiu de donar a co-nèixer el passat de laterra que l’havia vistnéixer.

Francesc d’AssísGalí va morir a Barce-lona el 1914.

Francescd’Assís

Galí Solà

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

L’AmericanoCava Brut Nature

RIC

AR

D P

OL

Tendències


DOS ESTILSEs veuran més barrets i gorres

Barrets i gorres són enguany un complementque abunda en les propostes de marques i

creadors. Aquestes, de Claire’s, tenen un atractiuaspecte artesà i són de dos estils diferents: més

rústica i ètnica la de la borla, i més urbana irefinada la gorra banca.

�

BOSSESDE MÀ DEDISSENY

La cartera per a l’«e-book»s’afegeix als complements diaris

El portuguès Luis Onofre és l’autord’aquestes bosses de mà, així com de lacartera que hi fa joc, dissenyada per al’«e-book». La de la dreta és una peça

d’ant acabada amb una capa plastificada,que li aporta brillantor; les segones estanfetes imitant la pell de rèptil, en un original

color verd-blau.

�

Les propostesper a l’any

que ve arribendel nord

Al començamentde la tardor es

veuen a lespassarel·les

internacionals lesidees dels creadorsper a l’any següent.Aquesta model hadesfilat a Minsk,Bielorússia, ambvestit de MarynaDavidova, que

prefereix teixits moltvolàtils, faldilles

llargues i colors fortscombinats amb el

beix.

�

UNAPRIMAVERA

MÉSFRESCA

TRICOT DE TARDORUna jaqueta de punt per a ella

El gènere de punt serà una de les textures que més es veuran aquestatemporada. Es faran jaquetes i jerseis tricotats de totes les mides, de coll alt oen punta, amb cinturó o sense, per a ell i per a ella, com aquest càrdigan, de

Lee, amb solapes i botons grossos.

�

BOTINES PER A ELLCalçat esportiu d’ant i de pell

Enguany seran insubstituïbles: les botinesd’estil esportiu però de pell i amb aires molt

urbans seran les sabates de l’hivern per a ells.Aquestes, de Vans, són de pell grisa i ant negre, itenen una sola de goma blanca gruixuda que hi

contrasta. Es corden amb cordons de cotó.

�

Pot agradar més o menys, però se li hade reconèixer a American Pie que vacanviar la comèdia juvenil fins al punt

que encara avui moltes pel·lícules del gène-re s’alimenten del seu llegat. La fórmula ésclara i efectiva: agafar la típica història d’a-dolescents que afronten un imminent salt ala maduresa, esquitxar-la de gags política-ment incorrectes i finalment concloure, ambla previsible pàtina moralista, que fer-se granvol dir casar-se i tenir fills. La paradoxa ésque, de les tres entregues de la saga, la mi-llor i més sofisticada era la tercera, que pre-cisament versava sobre les desventures delprotagonista, Jim, quan es disposa a casar-se amb la flautista Michelle. Ara, dotze anysdesprés de l’es-trena del primerfilm, els directorsJon Hurwitz iHayden Schloss-berg, creadorsdels «fumetes» Ha-rold i Kumar, fir-men una quartapart que documenta el retrobament entre totsels personatges d’American Pie i reflexiona,per descomptat, sobre el que hi ha de veri-tat en això de fer-se gran.

Veient els primers tràilers, queda clar queAmerican Reunion, que té tots els númerosper ser un dels grans èxits de la propera pri-mavera, s’ha inspirat descaradament en l’es-perit d’una altra saga que ha canviat el gè-nere per sempre més, la de Resacón en Las

Vegas. American Reunion comença quan elsprotagonistes reben una invitació del seu an-tic institut de Michigan per commemorar eldesè aniversari de la fi de la seva promoció.És, com manen els cànons, la típica trobadanostàlgica en què es reprodueixen les festesde final de curs, ball inclòs. Tots accepten lainvitació, però les coses no són tan fàcils comsemblen: mentre alguns aprofiten la reunióper recuperar vells costums, d’altres tindranl’oportunitat de reviure enamoraments. Però,per damunt de tot, la cosa degenerarà en unasuccessió d’embolics en què, no cal dir-ho,reapareixerà el famós pastisset de poma i elsdelirants consells del pare de Jim.

El film recupera tot el planter del primer

film, encapçalat per Jason Biggs, Alyson Han-nigan, Tara Reid, Thomas Ian Nicholas, ChrisKlein, Mena Suvari, Natasha Lyonne, EddieKaye Thomas, Shannon Elizabeth, JenniferCoolidge, John Cho, l’impagable Seann Wi-lliam Scott (l’únic, a banda de Hannigan iBiggs, que ha aconseguit mantenir l’estela del’èxit al llarg dels anys) i l’imprescindible Eu-gene Levy. Al seu costat, dues incorpora-cions: Katrina Bowden i Dania Ramirez.

Trobadanostàlgica?Els protagonistes d’«American Pie» tornen al seu antic institutde Michigan per celebrar el desè aniversari de la promoció

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


Necessites vendre casa teva? Estàs buscant vehicle d’ocasió?Els portals on caben totes les cases i cotxes de les nostres comarques

Per a més informació: departament de publicitat Diari de Dirona: 972 20 20 66

Els teus classificats on-line

Una successió d’embolicsMentre alguns aprofiten la reunió per

recuperar vells costums, d’altres tindranl’oportunitat de reviure enamoraments

Resacón 2: ¡Ahora en...

Director: Todd Phillips.Intèrprets: Bradley Cooper,Zach Galifianakis.Distribuïdora: Warner.Durada: 102 minuts.La repetició del patró narra-tiu de la primera entregapodria fer sospitar que estracta d’una simple explota-ció del seu èxit, però és totel contrari: Phillips aprofita

l’avinentesa per carregar les tintes de la incorrec-ció política, riure’s de l’absurd implícit en les se-qüeles i, sobretot, trencar una llança a favor demantenir l’alegria de viure per més que això es pu-gui confondre amb la immaduresa. Una comèdiamagnífica, en definitiva, que aporta gags tan me-morables com el del transsexual, el flashback oní-ric protagonitzat per nens o les delirants fotogra-fies finals. P. P.

Linterna Verde

Director: Martin Campbell.Intèrprets: Ryan Reynolds,Blake Lively.Distribuïdora: Warner.Durada: 114 minuts.El còmic de la DC, segura-ment un dels més dispersosde la factoria, corria el riscde tenir una adaptació ex-cessivament literal. I això és

el que li passa a aquest despropòsit que, si bécompta amb alguna escena d’acció que resultasolvent (no podia ser d’una altra manera venint fir-mada per l’autor de Casino Royale), punxa estrepi-tosament en l’intent de ser fidel a la mitologia deles vinyetes. Tampoc no hi ajuda un repartimentpoc inspirat en el qual només destaquen MarkStrong i Tim Robbins. P. P.

Conan

Director: Marcus Nispel.Intèrprets: Jason Momoa,Rachel Nichols, StephenLang.Distribuïdora: Aurum.Durada: 113 minuts.Nispel havia demostrat a Elguía del desfiladero el polsnarratiu i visual necessariper adaptar les aventures

de Conan, però la realitat és una altra: a bandaque peca d’un error de càsting imperdonable (eltal Momoa té el carisma d’una sabata), aquestaposada al dia del personatge ensopeix en elsseus fallits intents d’hibridar fantasia i brutalitat. Elque queda és el més semblant al pilot d’una sèrietelevisiva de sèrie B que, a sobre, denota una alar-mant falta de sentit de l’humor. P. P.

Bad teacher

Director: Jake Kasdan.Intèrprets: Cameron Diaz,Justin Timberlake.Distribuïdora: Sony.Durada: 92 minuts.Jake Kasdan, fill de Lawren-ce i autor de la impagableOrange County, desllueixles seves virtuts en aquestacomèdia pretesament ban-

darra sobre una professora d’institut que sembrael caos i la incorrecció política. El problema ésque el guió confon subversió per grolleria, que elspersonatges estan dibuixats amb tots els tòpicsimaginables i que la Diaz cada dia s’assembla auna Goldie Hawn passada de voltes. Només sesalva per alguns secundaris. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Hacia lo sal-vaje Amaral 2 = Confesionesde un artista demierda IvánFerreiro3 = Una mujercomo yo PastoraSoler 4 = 21 Adele 5 = PabloAlborán PabloAlborán

REGNE UNIT

1 � Mylo XylotoColdplay 2 � NoelGallagher’s HighFlying BirdsNoel Gallagher’sHigh Flying Birds 3 � ChristmasMichael Bublé4 � Doo Wops &Hooligans BrunoMars5 � StrongerKelly Clarkson

ESTATSUNITS

1 � 21 Adele 2 � Come to thewell CastingCrowns 3 � Clear as dayScotty McCreery 4 � Evanescen -ce Evanescence5 � Duets II TonyBennett

El grup Gotan Project acaba de complirdeu anys d’alquímia entre tango i músi-ca electrònica, enfilat en l’onada de ce-

lebritat a la qual va accedir amb el seu primeràlbum, La revancha del tango (2001) i de laqual ja no ha tornat a baixar després de dosnous discos i prop de mig miler d’actucionsen viu. «Al principi pensàvem: a quin “tanguer”lli agradarà això? Tindrem un rebuig molt fort!»,confessa Eduardo Makaroff, un dels tres fun-dadors de l’aclamat grup. Però el guitarristaargentí recorda que, «al contrari», els amantsdel tango «van sortir llavors a ballar al ritmedels “beats” electrònics».

Abans que que els aficionats al tango ha-vien estat els discjòqueis els qui havien por-tat a les pistes de ball els seus ritmes originalsi versions com Vuelvo al sur, en els quals laformació musical promou una trobada «inèdi-ta» entre el tango i les noves tecnologies. Mésde 2,5 milions d’àlbums venuts (1,5 milionsde còpies del primer) certifiquen l’èxit d’ungrup que, així com la seva música, va néixerde la trobada entre el guitarrista argentí i dosmúsics d’electrònica, el suís Christoph H. Müe-ller i el francès Phillipe Cohen Solal.

Gotan Project va aconseguir que a les pis-tes de les discoteques els joves tornessin a ba-llar tango, una dansa que havien «deixat debanda» en detriment d’altres ritmes com el rockand roll. Encara que se’ls ha qualificat sovintcom els hereus d’Astor Piazzola, el músic ar-gentí que amb la seva experimentació «va ele-var el tango uns esglaons més amunt», els in-

tegrants de Gotan Project refusen que se’ls tit-lli de «neopiazzolistes» ja que «seria com com-parar-se amb Mozart, Beethoven, The Beatleso (Tom) Jobim», afegeix. «Nosaltres som no-més tres paios que ens vam trobar a París» ambun propòsit comú, assegura Makaroff, quecreu que Piazzola va ser «un geni» que va do-nar exemple de «com no tenir por» a l’experi-mentació musical. Així, Gotan Project reivin-dica altres fonts d’inspiració, com Anibal Troi-lo, Osvaldo Pugliese, Horacio Salgán, Rober-to Goyeneche o el mític Carlos Gardel.

NOUS GÈNERES A LA BARREJAEl trio, convertit amb el pas dels anys en oc-tet, no es va conformar amb fusionar dos gè-neres, sinó que ha anat afegint a la cocteleraressonàncies de blues, jazz, country o dub ja-maicà, fidels a la seva idea de «confrontar»aquesta música amb altres estils i obligar-losa dialogar. Malgrat això, el grup no consideraque la seva iniciativa hagi salvat el tango, per-què aquest és «una música extraordinària quereviu per ella mateixa i que ha donat la voltaal món diverses vegades des de comença-ments del segle XX».

Makaroff, de 57 anys, que es defineix comun «activista del tango», explica que la uni-versalitat de la música que va erigir a Gardeles deu al seu «gran nivell emocional i senti-mental que arriba a oïdes de la gent», la qualcosa li ha valgut tenir variants «franceses, tur-ques, finlandeses o alemanyes».

Per demostrar que les possibilitats d’adap-

tació del tango no tenen límits, la productorade Gotan Project, Ya Basta, acaba d’estrenarLa revancha en cumbia, una versió de l’àl-bum que els va catapultar a la fama, aquestavegada al so de la cúmbia argentina i signadapels principals discjòqueis d’aquest gènere en-ganxós.

Per escoltar el quart àlbum d’estudi del grup,després de la seva estrena, Lunático (2006) iTango 3.0 (2010), caldrà esperar encara, afir-ma el guitarra, que confessa que «no existeixres definit» sobre el seu treball futur. «En teo-ria podria ser d’aquí a poc, però és un miste-ri», deixa caure l’argentí, encara que el reco-pilatori The best of Gotan Project arribarà almercat el pròxim 14 de novembre.

Mentrestant, els fans podran seguir el seugrup en viu, una de les facetes predilectes delsseus integrants (com ho van demostrar en elbrillant concert que van protagonitzar el juliolde l’any passat al Festival Jardins de Cap Roigde Calella de Palafrugell). Makaroff no ama-ga la seva debilitat per tocar al seu Buenos Ai-res natal, on en la seva última gira va viure undels concerts que recorda amb més afecte itambé nerviosisme. «Allà tothom ho entén tot,les referències, o quan un bandoneonista ésbo o dolent», indica.

A la capital portenya agafa tot el seu sentitsentit el lunfardo, un argot nascut a la capitalargentina, o el vesre, idioma que inverteix lessíl·labes de les paraules i del qual neix el nomdel grup, i es revela així el missatge xifrat quela banda transporta pel món.

El tango de GotanGotan Project, el grup que ha fusionat el tango amb la música electrònica, commemora els seus

primers deu anys d’existència disposat a continuar afegint nous ritmes a la seva peculiar proposta

TEXT: MARIO ROEHRICH FOTOGRAFIA: JULIEN MIGNOT/EFE

Diari de Girona

6 de novembre de 2011

La novetatMillora globalEl Seat Exeo llueix nous motors iuna imatge renovada, ara ambenllumenat diürn de diodes LED

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

La firma japonesa aprofita tota la polivalència i capacitat decàrrega de la seva sèrie NV200, per desenvolupar un model

de concepte monovolum dirigit als qui necessiten espai per a la família o per al temps d'oci

Versatilitat iCONFORT

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar enqualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya–4 vals per sortejar en la Votació Final–

PParticipa i podràsguanyar cada mes unatargeta BP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes–17 targetes per sortejar en la Votació Final–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes candidats en la Votació Final són:

Diari de Girona

Motor


110 CV dièselo benzinaEl Nissan Evalia estàdisponible amb unmotor de benzinad'1,6 litres o bé ambun propulsor turbo-dièsel 1.5 dci. Totsdos ofereixen 110CV de potència i haniniciat la seva comer-cialització al mercatespanyol a un preude 16.371 i 17.262euros respectiva-ment.

Nissan sempre s'ha caracteritzat per oferiruna de les gammes més adecuades per alsqui busquen un vehicle apte per a l’ús per-

sonal, professional i per a l’oci. Una combina-ció a vegades complicada, però que troba unagran solució en un model com el Evalia. Es trac-ta d'un nou vehicle derivat del comercial NV200,encara que amb una estètica i un equipamentmés atractius. Un monovolum versàtil i espaiós,pensat per a la família i l'oci que ofereix cinc oset places (en opció per només 450 euros més)reforçat per una gran polivalència d'ús, que amés sorprèn pel seu disseny compacte i unagran maniobrabilitat.

Construït sobre una versió modificada de laplataforma B de Nissan, la mateixa que s'utilit-za en l’exitós crossover Juke, l’Evalia ofereix uncomportament i un confort propis d'un turisme.

Malgrat tenir unes dimensions similars a lesd'un turisme del segment C (4,40 metres de lon-gitud), l’Evalia té molt d’espai interior, amb elque proporciona als seus propietaris una com-binació imbatible de practicitat i confort. Tam-bé hi ajuden els seus 1,86 metres d'alt i 1,69 me-tres d'ample, mides que no el perjudiquen al’hora de moure's en el congestionat trànsit deles ciutats.

ESTÈTICA DIFERENCIADAEn el frontal, l’Evalia té un disseny únic gràciesa una nova interpretació de la tradicional grae-lla davantera de Nissan, que, en aquest cas, esprolonga cap als estilitzats fars principals. Elselements cromats a la graella distingeixen el Eva-lia dels seus germans de gamma, de la mateixamanera que el para-xocs, les agulles de les por-tes i les carcasses dels retrovisors, tots ells pin-tats en el mateix to que la carrosseria. La sevaportalada del darrere d'obertura vertical i la bai-xa altura del pla del maleter, completament pla,faciliten la càrrega i descàrrega d'equipatge.

En les seves dues configuracions interiors decinc o set places, el Nissan Evalia ofereix un am-pli espai per als passatgers. Fins i tot els dosseients plegables de la tercera fila poden acollira dos adults de manera confortable i el seu equi-patge. Amb els set seients desplegats, l’Evaliamanté una capacitat de maleter de 900 litres, queaugmenten fins als 2.900 si s'abaten els suportsdel darrere.

Aparcar resulta també molt fàcil, en especialen determinats aparcaments molt estrets, en elsque les portes laterals lliscants faciliten l'entra-da i sortida dels passatgers sense més necessi-tat d'espai. La càmera de visió posterior, de la

seva banda, ajuda a aprofitar fins a l'últim cen-tímetre d'espai disponible i ofereix la tran-quil·litat d'un control constant del que hi ha da-rrere de l’Evalia.

Com a mesura de seguretat, també s'ha do-tat al vehicle de material d'absorció d'impactes,tant a la carrosseria com a les portes, per crearuna cèl·lula de seguretat que embolica als ocu-pants. Els coixins de seguretat frontals per a con-ductor i passatger són de sèrie, mentre que elscoixins de seguretat laterals estan disponiblesen opció dins del paquet de Seguretat. Per ga-rantir la seguretat dels vianants en cas d'atrope-llament, també s'han introduït materials d'ab-sorció d'impactes en el capó i el para-xocs da-vanter. L'equipament de sèrie inclou direcció as-sistida elèctrica amb assistència variable. Espe-cialment adaptat al gust europeu, aquest siste-ma proporciona un major retorn del volant a bai-xa velocitat, per facilitar les maniobres, i dismi-nueix l'assistència quan la velocitat augmenta,per proporcionar al conductor una major sen-sació de control. També són de sèrie el sistemaantibloqueig de frens (ABS), amb assistènciaelectrònica a la frenada (EBA) i distribució elec-trònica de la força de frenat (EBD), i les fixa-cions Isofix en la segona fila de seients. DdG

NISSANE V A L I A

Amb l’Exeo, Seat ha tornat als pri-mers llocs del mercat de les berli-nes; un segment en el qual la firma

de Martorell va patir la seva particulartravessia del desert amb les anteriors ge-neracions del Toledo, un vehicle que nova quallar malgrat les seves grans quali-tats d'habitabilitat i espai.

Gamma 2012Ara, la gamma Exeo rep una encertadaactualització que millora substancial-ment el model aparegut a principis de2009. Si per alguna cosa es caracteritzael nou Exeo 2012 és per la nova imatge;el nou dibuix comença al frontal, on es

troben una renovada reixeta de niu d'a-bella i uns fars davanters que també hancanviat. En aquest últim element s’hi haintegrat una il·luminació diürna com-posta per diodes LED -molt semblants alsque munten a la marca germana Audi-en combinació amb els fars Bi-xenó, unade les grans novetats d'aquesta novagamma Exeo.

Aquest sistema d'il·luminació no no-més estalvia energia enfront dels fars-convencionals, sinó que reforça els tretsde caràcter del frontal de l’Exeo, apor-tant dues línies il·luminades en forma defletxa que fan més suggerent i cridanerala part frontal del model.

La incorporació de LED’s també s’es-tén a la part posterior del vehicle, ja queels pilots posteriors també equipenaquesta tecnologia. Les formes del vehi-cle s’acaben de definir pel marcat i ex-pressiu concepte de disseny «Arrow De-sign» a la zona davantera i altres trets ca-racterístics dels models de la marca es-panyola com són els miralls laterals si-tuats al contorn de les portes, l'oberturadel maleter a través del logotip de la mar-ca, o l'elegància de les seves línies late-rals. Precisament, en la vista lateral delExeo destaquen les llandes d'aliatge denou disseny: de 16 polzades «Morfeo»,compostes per nou radis i disponibles

Motor


Diari de Girona

Ara mésSEDUCTOR

L’interior tambées renova

De l'interior cal des-tacar el nou volant

amb pell perforada,així com els nousentapissats de la

gamma Exeo 2012,que s’ofereixen en

dues atractivesnoves combinacions:

una moderna i ele-gant tapisseria de

cuir combinada encolor conyac i negre,

i una esportiva ver-sió formada per un

entapissat tèxtil ambinserits d'alcàntara

de color plata. Duescombinacions que

s'uneixen a les ja tra-dicionals tapisseries

de cuir en colornegre i beix. Sens

dubte, aquesta novageneració Exeo hafet un salt cap a la

qualitat, el luxe ambun elevat equipa-

ment de sèrie. Un fetque es poc apreciar

ja des de la sevalínia exterior fins al

seu acollidor interior,passant per l'extens

ventall d'equipa-ments que ofereix.

.

Seat Ibiza 1.4 MPI. Clima. DA. CC Any 02 2.800 €Suzuki Swift 1.3 AA. DA. CC Any 01 2.300 €Citröen C3. 1.4 HDI. AA. DA. CC Any 07 6.800 €Seat Leon TDI 110. Clima. DA. CC. ABS Any 01 4.300 €Skoda Felicia 1.9 Dièsel. AA. DA. CC Any 00 1.800 €Hoda HRV 1.6 16 v. AA. DA. CC. ABS Any 03 6.000 €Jeep Grand Cherokee 4.0. AA. DA. CC. Any 96 2.900 €Lada Niva 1.7 Any 95 1.600 €Nissan Pick-up. AA. DA. CC Any 98 5.500 €Suzuki Samurai 1.9 TD. DA Any 00 4.200 €

Citröen Saxo 1.1i Any 99 1.500 €Mitsubishi Montero 2.8 TDi. 7 places Any 95 6.000 €Renault Kanggo 1.5 DCi. 5 places Any 06 6.300 €Peugeot 407 SW. 136 cv. HKi Any 07 11.500 €Citröen C15 D Any 95 1.800 €Peugeot Patner 1.6 HDi Any 07 7.500 €Volkswagen Golf GTI Sèrie 3 Any 95 1.900 €Peugeot 206 XR 1.4. AA. DA. CC Any 00 2.100 €Seat Ibiza 1.4 TDi. AA. DA. TC. ABS Any 07 6.600 €Suzuki Gran Vitara 1.9 DDIS. Clima. DA. ABS Any 06 12.900 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès - Santa Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

de sèrie en l'acabat Reference amb pneu-màtics 205/55. Per a les versions Style iSport, s'ofereix de sèrie la llanda de 17polzades «Elegance» amb pneumàtics225/45, caracteritzada pel seu originaldisseny multiradi que augmenta l'exclu-sivitat en el lateral de l’Exeo. D'altra ban-da, i de manera opcional per als acabatsStyle i Sport, hi ha disponible la llandade 18 polzades «Quartz» amb pneumàtics225/40, amb cinc imponents radis i uncaràcter clarament esportiu.

Nous motors TDILa gamma Dièsel del nou Exeo 2012 mi-llora la seva eficiència gràcies a una nova

evolució dels famosos motors TDI CR delGrup VW, que han reduït les emissionsal voltant d'un 5%, permetent que les va-riants de 120 CV i 143 CV de l’Exeo ber-lina amb canvi manual se situïn per sotade la barrera dels 130 g/km de CO2. Lamillora d'emissions també s'ha traduïten una reducció en el consum de 0,3 li-tres als 100 quilòmetres en les tres va-riants Dièsel del Exeo.

En el cas dels motors de benzina, hidestaquen les mecàniques TSI amb 120,160 CV i 210 CV de potència. Gràcies a laturboalimentació i a la injecció directa,s'aconsegueix combinar un parell mo-tor constantment elevat i un superb des-

plegament de potència i uns consumsforça ajustats.

Per als clients amb ambició esportivaperò que aprecien especialment la co-moditat, la transmissió variable contí-nua Multitronic constitueix una ex-cel·lent alternativa a la caixa manual.Aquest eficient canvi automàtic està dis-ponible en la gamma Dièsel en el motor2.0 TDI CR de 143 CV, mentre que en lesversions de gasolina s'ofereix amb elpropulsor 2.0 TSI de 200 CV. A més, el’E-xeo ofereix una àmplia varietat d'alter-natives gràcies a les variants de carros-seria berlina i ST, al costat dels nivellsd'acabat Reference, Style i Sport. DdG

Motor


Diari de Girona

La berlina de la marca de Martorell repdiverses actualitzacions estètiques i

d'equipament, així com les noves i méseficients motoritzacions dièsel TDI CR

SEATE X E O

114.800

AUTO GIRONACtra. Nacional II, 16-17

Tel. 972 23 39 4017458 FORNELLS DE LA SELVA

22 PublicitatDiumenge 6de novembre de 2011

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2008

Opel Astra EnjoyGasolina o dièselAny 2010

Citroën BerlingoPeugeot Partner dièselDiverses unitatsAny 2007/08

Toyota Aygo1.0 gasolinaAny 2006

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2007

Kia Carens2.0 CRDIAny 2005

BMW Sèrie 11.8 gasolinaAny 2002

Renault KangooFurgó 1.5 dciAny 2008

Renault ClioF1 2.0 gasolina - 200cvAny 2007

Opel Agila Cosmo 1.3 CDTI - 5 portesAny 2006

Toyota Corolla1.6 gasolina - 3 portesAny 2004

Peugeot 2071.4 HDIDiversos modelsAny 2008

Opel MerivaDièsel / GasolinaDiversos models

Citroën C21.1 gasolinaAny 2007

Opel Zafira Enjoy1.7 CDTIAny 2010

Opel CorsaGasolina o dièselDiversos modelsAny 2010

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

Publicitat 23 Diumenge 6

de novembre de 2011

Diumenge 6 de novembre de 2011 Dominical · va dirigir va ser crear «un banc de noms amb àmplia...

Documents

Transcript of Diumenge 6 de novembre de 2011 Dominical · va dirigir va ser crear «un banc de noms amb àmplia...