Dolores Ibárruri Gómez també coneguda com la “Pasionaria”.

Nascuda a Gallarta (Biscaia) en 1895 i va faltar a Madrid en 1989.

Va ser una política espanyola, va ser la dirigent del Partit

Comunista durant la Segona República i la Guerra Civil, lluitava

pels drets de la dona a ser lliures a escollir el seu destí.

1895-1920

Va estudiar fins als 15 anys d'edat, als seus

25 anys es va casar amb el líder comunista

Julián Ruiz i va entrar en el PCE. Amb ell va

adquirir certs rudiments del marxisme.

En 1918 va publicar els seus primers

articles en el Miner biscaí i la Lluita, el va

signar amb el pseudònim de la Pasionaria.

La Pasionaria va ser publicista eficaç, però

la 2 República tenia oradors formidables.

Era superada en prestigi i popularitat dins

de l'esquerra per Victoria Kent o Federica

Montseny.

1920-1936

Va entrar en el comitè central del PCE en

1929.

En 1930 és triada membre del C. Central

del partit. El comitè li envia com a delegada

al 3 congrés del PCE. Per aquesta època es

va a Madrid on serà escriptora al diari món

obrer.

En 1932, la nomenen durant el 4 Congrés

responsable de la C. Femenina del PCE per

Astúries i en 1934 presideix 1 Congrés del

comitè de dones i després participa al

congrés mundial de dones a Paris.

1936-1989

Durant la Guerra Civil l’espanyola

parlava al poble, escrivia, publicava

discursos i es desplaçava al capdavant.

En acabar la guerra, Dolores va exiliar

a l’URSS i la nomenen secretària del

partit.

Durant el 6 congrés és triada

Presidenta del partit.

Va tornar convertida en mite a Espanya

en 1977 i presidi la Taula de les

primeres Corts democràtiques.

Pensaments i accions

Dolores va concebre com a natural que la

dona jugara un paper secundari en la lluita

antifeixista sense plantejar-se cap horitzó. En

totes les seves intervencions era cap visible

de les Dones Antifeixistes, en nom de les

quals va advocar per una dona activa en la

rereguarda. Dolores no va dubtar a arremetre

contra els homes que parlen "de democràcia i

diuen que la dona està ben a casa", explicant

que "això mateix deia Hitler (per a la dona:

cuina, fills i Església)”. Ella va ser acceptada

com una excepció, com una dona singular

capaç d'assumir tasques que es consideren

pròpies dels homes.