Tres-cents anys de persecució de la llengua a les aules

Un estat contra l'escolaen català

Núm. 2227. Any L ■ Diumenge, 11 de gener del 2015 ■ www.presencia.cat

Cèdu

la re

ial d

e 17

68 p

rohi

bint

el c

atal

à a

l’esc

ola.

/ AR

XIU

4 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

300 anys d’atacs a ● El català a l’escola ha estat perseguit,sense descans, al llarg de tres-cents anys,pels poders de l’Estat, d’una manera cons-tant i implacable: des del poder legislatiu,des de l’executiu i des del judicial. Hi hahagut persones –algunes de rellevants–que han arribat a silenciar aquesta perse-cució, l’han relativitzada i fins i tot l’hannegada –és l’anomenat “negacionisme”–,però els fets són els fets, com veurem acontinuació.

DAVID PUJOL I FABRELLESEls darrers atacs a la llengua catalana a

l’escola –ja sigui en forma de lleis orgàni-ques, de sentències del Tribunal Constitu-cional i del Tribunal Suprem, d’interlocu-tòries del Tribunal Superior de Justícia deCatalunya...– no són més que rèpliquesposades al dia dels nombrosos atacs quehem rebut al llarg dels darrers tres seglesd’un Estat que, en lloc de protegir-la, atacai menysprea la nostra cultura. L’esperit dela llei orgànica 8/2013, que s’ha presentatcom un instrument “per a la millora de laqualitat educativa”, va quedar molt clarquan el ministre José Ignacio Wert va dir,

al Congrés espanyol, que l’interès del go-vern era “españolizar a los alumnos catala-nes”. Volia dir, és clar, castellanitzar-los.

L’any 1715, quan el Consejo de Castillaproposava prohibir “escribir ni hablar enella [la llengua catalana] dentro de las Es-cuelas”, ja es pretenia el mateix que ara–anar descatalanitzant Catalunya–, peròes feia amb “providencias templadas y di-simuladas”. Tal com afirma Josep M. Tor-ras, es tractava d’actualitzar la pràcticausual que s’exercia contra els vençuts enles civilitzacions de l’antiguitat clàssica, iaplicar a Catalunya el concepte de damna-

El 1715 es voliadescatalanitzarCatalunya amb‘providenciastempladas ydisimuladas’

Retrat de família deFelip V del 1723, deLouis Michel vanLoo. El borbó vaaplicar una durarepressió contraCatalunya, la sevagent i els seuscostums. EFE

5PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

l’escolatio memoriae fins a extrems inimaginables.No es tractava només de prohibir els nos-tres drets històrics, sinó d’esborrar-ne elrecord. Per això fou prohibida la tinença idifusió de qualsevol llibre o escrit que noestigués autoritzat per les autoritats: “pa-peles sediciosos, libelos infamatorios, can-ciones, alegatos jurídicos, poesías y narra-ciones históricas baxo varios renombres in-dignos de tolerarse”.

A partir del 1768, amb la publicació dela reial cèdula de Carles III, que imposavael castellà a les escoles, l’Estat va deixar debanda els “medios suaves” i les “providen-

cias disimuladas” i va actuar amb la caradescoberta. Tota la legislació que es vaanar desplegant durant el segle XIX pre-veia l’ensenyament en castellà. En el PlanGeneral de Instrucción Pública, aprovat el 4d’agost de 1836, s’establia que “la lenguanacional es la única de que se hará uso enlas explicaciones y libros de texto”. El Regla-mento de las Escuelas Públicas de Instruc-ción Primaria Elemental, datat el 1838,promogut pel ministre de la Governació,el català Albert Baldrich –marquès deVallgornera–, no parlava per res de la llen-gua catalana i, per tant, indirectament la

foragitava de l’escola. Joan-Lluís Marfanyopina que aquest reglament marca real-ment l’inici de la castellanització de l’ense-nyament: “Amb el triomf definitiu de larevolució liberal, a les darreries de la dèca-da de 1830, això va canviar radicalment.La diglòssia va passar, com ja sabem, deser el resultat d’un lent procés social a ser-ho d’una ideologia i una política. I ara síque, amb l’activitat legislativa que, sensecomptar l’episodi del Trienni, va comen-çar amb la llei [de fet, reglament] del 21 dejuliol del 1838 i va culminar en la famosallei Moyano del 1857, l’escola va esde-

A partir del 1768,la publicació dela reial cèdula deCarles IIIimposava elcastellà a lesescoles

La diglòssia vapassar de ser elresultat d’un lentprocés social aser-ho d’unaideologia i unapolítica

Des del primer intent del Consejo de Castillade prohibir el català a l’ensenyament fins al’actualitat (1715-2015)

6 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

venir-ne l’instrument. I ara sí tambéque la imposició del castellà com a

llengua de l’ensenyament va significarl’exclusió del català, si no de l’escola, cosaimpossible, sí de tota activitat docent. Apartir d’aquestes dates, els catalans queaprenien de llegir i escriure ho feien exclu-sivament en castellà.”

L’any 1902, a proposta del ministred’Instrucció Pública i Belles Arts Álvarode Figueroa, es va obligar els mestres, sotaamenaça de penes greus, a ensenyar ladoctrina cristiana en castellà. El catecismeera l’única assignatura que es podia fer encatalà i això era vist com un “peligro, cuyoremedio ya no admite ni dilación ni espera”.El reial decret deia que “fuera también va-na ilusión creer que la enseñanza de la doc-trina cristiana en lengua distinta que el cas-tellano no habría que redundar forzosa-mente en lamentable desconocimiento delidioma nacional con grave daño de los altosintereses de la Patria”.

És precisament en aquests anys quan vanéixer el Col·legi de Sant Jordi, impulsatper Francesc Flos i Calcat, el primer centreescolar en català dels temps moderns. Pa-ral·lelament, es va crear l’Associació Pro-tectora de l’Ensenyança Catalana, l’entitatque més va contribuir, durant tot el pri-mer terç del segle XX, a la catalanitzacióde l’escola. Hi havia també, és clar, l’obrarealitzada per l’Ajuntament de Barcelona,a través del Patronat Escolar, i la que vadur a terme la Mancomunitat de Catalu-nya. Es crearen les Colònies Escolars i lesEscoles d’Estiu. Van néixer els grans grupsescolars de Barcelona. Es fundaren l’Esco-la de Bosc i, més tard, l’Escola del Mar.Aparegueren els Quaderns d’Estudi i elButlletí dels Mestres, dues publicacions pe-dagògiques de qualitat.

PROHIBICIÓ I RECULADAPerò, és clar, va venir, primer, la dictadurade Primo de Rivera i, després del parènteside la Segona República, la dictadura fran-quista. Les dues dictadures van ser èpo-ques de prohibició i de reculada, amb tra-ves constants i publicació de normes encontra del català a l’escola. Primo de Rive-ra, en una reunió a Barcelona l’any 1924,va manifestar que el que convenia a Cata-lunya era espanyolitzar-la i posar fi a l’ac-ció catalanitzadora que s’estava fent a l’es-cola. L’objectiu de la dictadura era pro-pugnar un ensenyament patriòtic, confor-mista, uniformitzador, amb un fort con-trol dels ensenyants. “La enseñanza –va direl dictador – tiene como misión difundir lacultura por cauces claros y nada enrevesa-dos. Que todos esos filósofos que en nombrede una libertad, que yo no comparto, quie-ren enseñar con sus extravagancias, se

vayan con sus soliloquios a distraer sus no-ches de insomnio. La enseñanza tiene queser religiosa y patriótica. Tenemos que llegaral texto único.”

Durant la Segona República el català varecobrar l’oficialitat. Des d’un primer mo-ment, els nous governants intentaren cer-car unes fórmules viables per fer front alque en deien el “problema” de la llenguaescolar. Al cap de quinze dies de procla-mada la República, el govern provisionalva publicar el decret de bilingüisme, se-gons el qual la llengua catalana adquiriaen els límits del Principat, pel que fa al’ensenyament primari, les mateixes prer-

rogatives que el castellà: “Article 1. Que-den derogades totes les disposicions dicta-des des del 13 de setembre del 1923 contral’ús del català a les Escoles primàries.”Malgrat això, el petit avenç legal que haviaaconseguit el català va ser combatut viru-lentament per sectors de la societat espa-nyola que tradicionalment s’havien opo-sat a tot reconeixement de la catalanitat,no acceptant altra Espanya que la unitàriacastellanoparlant.

El règim franquista, a més de prohibirl’ús del català en la vida oficial i pública deCatalunya, va prohibir el seu ensenyamenti ús a les escoles. La primera providència,

Els historiadors JosepMaria Solé i Sabaté iJoan Villarroya –a Cro-nologia de la repressióde la llengua i la cultu-ra catalanes (1936-1975)– expliquen que,l’any 1939, un redactordel diari El Pirineu, deGirona, fa la referènciad’un casament amb laclàssica felicitació llati-na “ad multos annos”.

En anar a passar lacensura, el funcionarigovernatiu d’aquell mo-ment, Fernández More-ján, ratlla l’expressióamb un llapis vermell itot seguit fa aquesta in-dicació: “No se puedeescribir en catalán”,mentre exclama: “Yavuelven a estar aquí losrojos separatistas.”

Els dos historiadors

també citen en la ma-teixa obra l’ordre delgovernador civil de Gi-rona del 1940 en quèes deia literalment: “Serecuerda la ineludibleobligación de hablar enesta dependencia elidioma español; el jefede la misma será res-ponsable ante mi Auto-ridad de su incumpli-miento.”

“Rojos separatistas”

Les duesdictadures vanser èpoques deprohibició i dereculada, ambtraves constantsen contra delcatalà a l’escola

Inauguració del curs acadèmic a Burgosl’any 1937. A l’esquerra, cèdula reial prohibintel català a l’escola el 1768. EFE / ARXIU

L’any 1902 es vaobligar elsmestres, sotaamenaça depenes greus, aensenyar ladoctrinacristiana encastellà

7PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

Per saber-ne més..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .

d’ordre jurídic, va ser la promulgació deldecret llei signat a Burgos el 5 d’abril de1938, que deixava sense efecte l’Estatutd’Autonomia de Catalunya, i, en conse-qüència, el nou règim polític deixava deconsiderar l’idioma català com a llenguaoficial.

Amb la vinguda de la democràcia i l’as-sumpció de les competències educativesper la Generalitat es va poder dur a termela normalització lingüística en diversosàmbits de la societat, i l’escola, per sort, vapoder tornar a ser catalana, tant de llen-gua com de continguts. Amb tot, tal comhem dit en començar, els atacs han conti-

nuat de manera implacable –manifestos,fòrums, sentències, publicació de llibresdefensant de “reimplantar el viejo sistemade enseñanza estatal en castellano”, interlo-cutòries...– fins al punt de promulgar lallei Wert, presentada “per a la millora de laqualitat educativa”, però que, en realitat,sembla pensada per fer-nos recular. Undels darrers atacs és la interlocutòria delTribunal Superior de Justícia de Catalunyaque obliga els directors de cinc centresd’ensenyament –un de públic i quatre deprivats– a fer almenys un 25 per cent deles classes en castellà pel sol fet d’haver-hodemanat un alumne de cada classe.

La Catalunya del Norddepenia, des del 1659,de la corona francesa.D’acord amb les con-cepcions uniformistes,els governs van imposarde seguida el francès.N’és un exemple la pu-blicació de l’edicte delrei el 2 d’abril del 1700:“...després de més dequaranta anys que pos-seïm amb plena sobira-

nia els comtats i vegue-ries del Rosselló i elConflent i d’una part delcomtat de la Cerdanyapel Tractat dels Pirineus[...] els procediments dejustícia de l’esmentatpaís, les deliberacionsdels magistrats delsajuntaments, les actesnotarials i altres actespúbliques s’han conti-nuat fent en llengua ca-

talana autoritzada no-més pel costum habi-tual: però com queaquest costum repugnai és contrari a la nostraautoritat, a l’honor de lanació francesa ordenemque des d’ara i en el fu-tur tots els procedi-ments i actes públicsque es faran en l’es-mentat país, ho seranen llengua francesa.”

L’edicte del rei Lluís XIV

‘L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya’Josep BenetPublicacions de l’Abadia de Montserrat. 1995

‘Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de lahistòria’Francesc Ferrer i GironèsEdicions 62. Barcelona, 2000

‘La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig derepressió cultural’Josep M. Roig RosichPublicacions de l’Abadia de Montserrat. 1992

‘Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes(1936-1975)’Josep M. Solé i Sabaté i Joan VillarroyaCurial Edicions Catalanes. Barcelona, 1994

‘Absència i recuperació de la llengua catalana al’ensenyament a Catalunya (1970-1983)’Joaquim ArenasLa Llar del Llibre. Barcelona, 1988

‘La persecució política de la llengua catalana’Francesc Ferrer i GironèsEdicions 62. Barcelona, 1985

‘El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva’Juan Carlos Moreno CabreraEdiciones Península. Barcelona, 2008

‘La llengua a l’escola (1714-1939)’Jordi Monés i Pujol-BusquetsEditorial Barcanova. Barcelona, 1984

‘La llengua maltractada’Joan-Lluís MarfanyEditorial Empúries. Barcelona, 2001

‘Els orígens de l’escola catalana’David Pujol i FabrellesEdicions Ceac. Barcelona, 1998

‘Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’EnsenyançaCatalana’Lluís DuranEditorial Afers. Catarroja-Barcelona, 1997

‘L’escola a Catalunya durant el franquisme’Jordi Monés i Pujol-BusquetsEdicions 62 i Rosa Sensat. Barcelona, 1981

‘Torcebraç entre dues cultures. De l’ecosistema de lesllengües: de discursos i de percepcions’Rosa Calafat VilaInstitut d’Estudis Catalans i Càtedra Unesco de Llengües iEducació. Barcelona, 2010

‘Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressiósistemàtica (1713-1715)’Josep M. Torras i RibéRafael Dalmau Editor. Barcelona, 2005

‘El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional’Pere AngueraEditorial Empúries. Barcelona, 1997

‘Del català a l’escola a l’escola catalana’Joaquim Arenas i Ernest SabaterEdicions de la Magrana. Barcelona, 1982

‘El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’ABC’Josep M. Ainaud de LasarteEdicions La Campana. Barcelona, 1995

‘Catalunya, escola i llengua’Joaquim ArenasLa Llar del Llibre. Barcelona, 1986

‘L’escola pública durant el franquisme’Salomó Marquès SuredaEditorial PPU. Barcelona, 1993

8 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

Espanyolismelingüísticnegacionista

La repressiósobre lanostrallengua icultura s’havolgutsilenciar alllarg deltemps

● Al llarg del temps hi ha hagut nombro-sos polítics i intel·lectuals que han silen-ciat la història de la repressió de la nostrallengua i cultura. Aquest espanyolisme lin-güístic negacionista és una barreja de si-lenci i d’oblit deliberat, relativista, que mi-nimitza i intenta confondre –i fins i tot,sovint, nega frontalment– la persecuciópolítica de la llengua catalana. Es fa unarelectura de la història que proposa anardivulgant la idea que la situació precàriadel català és a causa de raons gairebé natu-rals: el comerç, l’obertura al món, l’atracciódel castellà literari, la voluntat dels cata-lans a canviar de llengua...

Francesc Ferrer i Gironès, en un articlepublicat a Serra d’Or el novembre del2002, ho resumia magistralment: “Els es-panyols, acostumats a manipular la histò-ria, han configurat una mitologia en rela-ció amb l’expansió de la llengua castellanaper la qual afirmen sense cap mena devergonya tres elements, que sintetitzatspodríem resumir així: 1) La llengua cata-lana no ha estat mai prohibida. 2) El caste-llà no ha estat mai imposat als catalano-parlants. 3) Els catalans són bilingües desde l’edat medieval. Aquest plantejament,que ha estat elaborat pels intel·lectuals du-rant força temps, permet als polítics ac-tuar en el camp jurídic i legislatiu amb latranquil·litat de saber que no discriminenper raó de llengua cap ciutadà del dominilingüístic català.”

El sociolingüista Jordi Solé i Camar-dons diu que el discurs públic legitimadorde l’espanyolització es construeix sobre labase d’una falsificació de la realitat en tresvectors argumentals: 1) Es nega la situacióde colonialisme lingüístic i la subordina-ció que continua patint el català i s’ocultael tracte desigual que rep la nostra llenguade part de l’Estat en diversos àmbits; 2) Esrenega de la necessitat de la integració o

D.P.F.

l’empeltament de la immigració i es pre-senta la multiculturalitat –superadora dela identitat catalana– com un objectiu po-sitiu; 3) Es silencia o relativitza la persecu-ció de la llengua i es nega l’existència d’unanació catalana que va lluitar –i lluita enca-ra– per sobreviure.

DIVERSOS EXEMPLESVegem-ne alguns exemples, dels moltsque podríem trobar. La Marina Solís,membre del Cercle XXI, els ha documen-tat en un dels butlletins d’aquesta entitat.L’any 1902, Ramón Menéndez Pidal, filò-leg i historiador, director de la Real Aca-demia Española, deia: “No veo por qué sehan de alarmar los catalanistas. El Estadono es enemigo del habla catalana.”

El 1932, Miguel de Unamuno, escriptori filòsof, rector de la Universitat de Sala-manca, en una sessió del Congrés, afirma-va el següent: “El hablar de nacionalidadesoprimidas –perdonarme la fuerza, la dure-za de la expresión– es sencillamente unamentecatada; no ha habido nunca seme-jante opresión, y lo demás es envenenar lahistoria y falsearla. Hay que partir, natural-mente, de que la enseñanza, el conocimien-

to del castellano, es hoy, en Cataluña y paralos catalanes, obligatorio, no porque se leshaya impuesto, sino porque lo han acepta-do voluntariamente y cordialmente, debuena voluntad.”

L’any 1965, el filòsof Julián Marías, aConsideración de Cataluña, afirmava: “Laspresiones que el Estado de los Austrias o delos Borbones han ejercido sobre España engeneral y sobre Cataluña en particular du-rante los siglos XVI al XVIII no han sidolingüísticas. Ni importaba el uso de una yotra lengua, ni se cohibía, ni el Estado teníamedios ni voluntad de ejercer actividadesque tuvieran relación con las publicaciones,ni com la enseñanza de la lengua.” Aquestsenyor que fa aquestes afirmacions va sermembre de la Real Academia Española il’any 1996 rebé el premi Príncep d’Astúriesde Comunicació i Humanitats.

El 21 de desembre de 1976, a NuevoDiario, Adolfo Suárez deia: “Pretendemosalgo tan normal como que todos los españo-les puedan expresarse en la lengua españolaque realmente hablan y todo ello con natu-ralidad, sin perjuicio de la lengua comúnque España eligió libremente y sin ningunaimposición y que es de hecho su unitario

El discurs públiclegitimador del’espanyolitzacióes construeixsobre la based’una falsificacióde la realitat

9PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

medio de expresión hace ya más de cuatrosiglos.” Claudio Sánchez Albornoz, que ha-via estat president de la comissió d’ins-trucció pública durant la Segona Repúbli-ca, ministre i president de la República al’exili (1959-1970), en un llibre publicat aBarcelona l’any 1977 deia el següent: “Cas-

tilla no ha impuesto su lengua –la lenguade la España central–. El castellano hatriunfado por la superioridad de sus gran-des escritores frente a los escritores de lasotras regiones.”

L’any 1981, l’historiador Antonio Do-mínguez Ortiz, que rebé el premi Príncep

d’Astúries de Ciències Socials el 1982, vaarribar a publicar aquesta frase, que esdesmenteix amb centenars d’evidències:“Nunca se dictó una prohibición contra laslenguas no castellanas.”

Acabem amb un exemple més, benproper i conegut. El 2001, l’aleshores reiJoan Carles I, en el discurs de lliuramentdels premis Cervantes, afirmà: “Nunca fuela nuestra lengua de imposición sino de en-cuentro; a nadie se le obligó nunca a hablaren castellano: fueron los pueblos más diver-sos quienes hicieron suyo por voluntat libér-rima el idioma de Cervantes.” Remarquemque, amb l’expressió “la nuestra”, el rei detots els espanyols es referia, és clar, a lallengua castellana. No eren seves, doncs,les altres llengües de l’Estat?

Com a cloenda, tal com afirma JordiCarbonell a Elements d’història social ipolítica de la llengua catalana, i per dei-xar ben clar que totes aquestes cites quehem llegit fins ara són –senzillament–mentida, copiem el que segueix: “L’afir-mació que el castellà –o el francès– haestat adoptat voluntàriament pels cata-lans, encara avui repetida, és objectiva-ment falsa.”

En un Catecismo patrió-tico español imposatcom a llibre de textobligatori a totes lesescoles de l’Estat, perordre ministerial de l’1de març de 1939, elbisbe Albino GonzálezMenéndez-Reigada feiaaprendre als infants ai-xò que llegireu: “–¿Cuáles la tierra de España?–La tierra de España esla mayor parte de laPenínsula Ibérica, colo-cada providencialmentepor Dios en el centrodel mundo. –¿Se habla

en España otras len-guas más que la lenguacastellana? –Puede de-cirse que en España sehabla sólo la lenguacastellana, pues apartede ésta tan solo se ha-bla el vascuence, que,como lengua única sólose emplea en algunoscaseríos vascos y que-dó reducido a funcio-nes de dialecto por supobreza lingüística y fi-lológica. –¿Y cuáles sonlos dialectos principa-les que se hablan enEspaña? –Los dialectos

principales que se ha-blan en España soncuatro: el catalán, el va-lenciano, el mallorquíny el gallego.” El bisbeAlbino no era cap ba-bau ni cap indocumen-tat: era doctor en teolo-gia i dret civil, i va estu-diar filologia de lesllengües romàniques aBerlín. Diu Marina So-lís, referint-se a aquesttext: “Com es podrà dirmai que hi ha hagutpersecució contra unallengua que... ni tansols existeix?”

“Los cuatro dialectos”

Miguel Marías,Miguel de Unamunoi Ramón MenéndezPidal, tresrepresentants de laintel·lectualespanyola contrarisa l’ús del català al’escola. EFE I VIQUIPÈDIA

L’afirmació queel castellà –o elfrancès– haestat adoptatvoluntàriamentpels catalans,encara avuirepetida, ésobjectivamentfalsa

10 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XVIII

1715“Medios suaves”La unificació política de la monarquia es-panyola portada a terme per Felip V tin-gué moltes repercussions en la històrialingüística, cultural, política i econòmicacatalanes. També en va tenir, és clar, enl’ensenyament del país. El Consejo de Cas-tilla és la primera institució que va establiroficialment el genocidi de Catalunya.Hem de tenir present que els catalans, enaquesta època i en paraules de l’intendentPatiño, “solamente ablan en su Lengua ma-

terna y ningún Comun [ajuntament] astaahora escribía sino es en Cathalán, sinpracticarse el uso de la lengua Española.”

Joaquim Nadal ho explica d’aquestamanera en el llibre Conèixer la història deCatalunya: del segle XVI al XVIII: “Per acompletar el gran ventall de la repressió fi-lipista i la dels seus successors no podemdeixar de banda una qüestió tan primor-dial com la de la cultura i la llengua quesón trets definidors fonamentals d’una na-cionalitat. És evident que l’ús generalitzatde la llengua catalana era considerat perles noves autoritats com una greu dificul-tat per introduir-se en un país hostil.” Enaquest sentit, el 1715, abans del Decret de

“Instrucciones muytempladas y disimuladas”De les instruccions secretes que reclamen “efectos sin que se note el cuidado” al’obligatorietat del castellà promulgada per Carles III

Nova Planta, el Consejo de Castilla, a lavista de tots els informes i recomanacionsrebudes, ja intenta prohibir el català a l’es-cola: “Mandando al mismo tiempo V.M.que en todas las Escuelas de primeras le-tras, y de Gramática, no se permitan librosimpresos en lengua catalana: escribir ni ha-blar en ella dentro de las Escuelas; y excep-cionalmente aprendran la Doctrina Chris-tiana en nuestra lengua; que por estos yotros medios suaves se irá haciendo comúnen el Principado.”

Francesc Ferrer i Gironès explica:“Aquest objectiu no es va fer realitat enl’àmbit jurídic de forma immediata, peròen el decurs dels anys hi haurà propostesamb estatus legal, jurídic i d’obligatorietatper a tots els catalans, fins i tot en la cons-titució de 1978.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1716“Sin que se note elcuidado”El Decret de Nova Planta, de 16 de generde 1716, es limitava a obligar el castellà enl’administració de justícia (“Las causas enla Real Audiencia se substanciaran en len-gua castellana”), però de seguida es vandonar instruccions secretes –ideades pelfiscal general José Rodrigo Villalpando–per tal d’imposar la llengua castellana, tot ireconeixent la dificultat, perquè com que“a cada Nación parece señaló la naturalezasu idioma particular, tiene en esto muchoque vencer el arte y se necesita de algúntiempo para lograrlo, y más quando el ge-nio de la Nación com el de los Catalanes estenaz, altivo, y amante de las cosas de suPaís, y por esto parece conveniente dar so-bre esto instrucciones y providencias muytempladas y disimuladas, de manera que seconsiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Tal com afirma Jordi Monés, es comen-çava, d’aquesta manera, a bastir l’edifici

castellanitzador, començant pels graus su-periors i per les classes dirigents. Dinsd’aquesta línia s’inscrivia el nou corpus le-gal segons el qual se suprimien totes lesuniversitats catalanes i es creava una novauniversitat a Cervera, centre que va sercontrolat pel Consejo de Castilla des delprimer moment. Foragitat dels graus su-periors de l’ensenyament, el català, consi-derat com una llengua menor, es mantin-gué viu a les escoles de primeres lletres,municipals i parroquials, i en l’ensenya-ment de la doctrina cristiana..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1717“Fomento demaldades”“La tenaz resistencia de los Catalanes con-tra la debida sujección a mi legítimo domi-nio que desconoció su Perfidia, en que seinducieron muchos sujetos notables de lasUniversidades literarias de aquel País, pro-vocó mi Justicia y obligó mi Providencia amandar se cerrasen las Universidades, queeran fomento de maldades cuando debíanserlo de virtudes...” Es tracta d’un frag-ment de l’esborrany del decret de creacióde la Universitat de Cervera, publicat l’11de maig de 1717, després que Felip V ha-gués fet tancar els set centres d’ensenya-ment amb facultat d’atorgar graus acadè-mics: Lleida, Barcelona, Girona, Tarrago-na, Tortosa, Solsona i Vic. En paraules deJosep M. Torras: “El projecte de creaciód’aquest nou centre universitari deixa deser una actuació simbòlica i de caràcterexcepcional, concebuda com una recom-pensa política de Felip V a la fidelitat delshabitants de Cervera, i es converteix enuna peça més d’una operació perfecta-ment calculada i sistemàtica per procedira l’esborrament de la memòria col·lectiva, icom un mecanisme eficaç de control ideo-lògic i d’alliçonament polític dels mem-

El Consejo deCastilla és laprimerainstitució que vaestabliroficialment elgenocidi deCatalunya

Reunió del Consejo de Castilla.

11PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

bres de les classes dominants catalanes iels seus descendents. No foren raons pe-dagògiques les que impulsaren aquesta re-fosa universitària, sinó l’actitud adoptadaper la majoria dels catalans durant laGuerra de Successió”. Per acabar, és inte-ressant destacar la reflexió que fa aquestmateix autor, en el sentit que el descens del’ús literari de la llengua catalana era undeclivi que venia dels segles anteriors i,per tant, no és imputable només a la ins-tauració del règim borbònic i a la refosauniversitària de Cervera: “Del que no hiha dubte, però, és que les concepcionscentralistes i desnacionalitzadores del rè-gim borbònic contribuïren a aguditzar ladecadència de la llengua catalana, i queapuntaven de manera encoberta a aconse-guir el desarrelament del seu ús socialcom a llengua col·loquial i d’escolaritza-ció.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1718Llibres de text encastellàEn constituir-se la Universitat de Cervera,el govern li atorgà el privilegi d’imprimir“todos los Libros y Papeles que condugesena la comun enseñanza”. Josep M. Torras, aFelip V contra Catalunya, explica: “Per un

privilegi de 23 de juny de 1718, el rei vaatorgar l’exclusiva de l’edició dels llibresdedicats a l’ensenyament, «desde la cartilla,libros de Doctrina Christiana o Catecismosen que empiezan a aprehender las primerasletras, y de que comúnmente usan los niñosen las escuelas», a la impremta de la Uni-versitat de Cervera.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1755A pa i aigua!Francesc Ferrer i Gironès explica a La per-secució política de la llengua catalana que,ben entrada la primera meitat del set-cents, les normes secretes donades als cor-regidors del Principat van produir els seusresultats. Una eina molt persuasiva percastellanitzar-nos van ser les escoles d’unsdeterminats ordes religiosos. D’aquestesescoles les més eficaces van ser les regenta-des pels jesuïtes –en tenien onze– i tambéles Escoles Pies.

Durant una visita que va fer al col·legide Mataró –una de les sis escoles que te-nien els escolapis al Principat– l’any 1755,el provincial, Jordi Caputi, va dictar el de-cret de visita següent: “Nos complacemosmucho en que todos nuestros religiosos en-tre si hablen en castellano y a todos los Her-manos mandamos hablen entre si y con losdemás, o en latín, o en castellano, so pena

de pan y agua por cada vez que tuviesencon los nuestros conversación tirada en ca-talán.”

Joan-Lluís Marfany no està d’acordamb la interpretació de Francesc Ferrer:“Els escolapis preparaven en el maneigsolvent del castellà, no sols aquells que horequerien per la seva categoria social, sinótambé els que ho necessitaven per tal deguanyar-se la vida en ocupacions o àmbitsnous. Per això han estat acusats algun cop,des de l’òptica anacrònica de sempre,d’agents de castellanització. Se cita sobre-tot, en aquest sentit, l’article del decret devisita del Provincial a l’escola de Mataró, el1755, que prohibia l’ús del català entre elsreligiosos i amb els alumnes, i un parell dedisposicions posteriors, en el mateix sen-tit, del 1768 i el 1797. Però el que cal de-manar-se és si l’eficàcia en l’ensenyamentdel castellà no era justament una de lesraons –i potser una de les més impor-tants– de l’èxit dels escolapis entre els sec-tors capdavanters de la proto-industrialit-zació.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1755En català... percaritat cristiana!Un altre text dels escolapis deia el que se-gueix: “Cualesquiera de nuestros religiosos,que sin preocupación considera con madu-rez las circunstancias de nuestro sagradoInstituto y la constitución de la decorosa ci-vilidad de la provincia de Cataluña, cono-cerá cuan útil y aun necesario es que todosno sólo entendamos, sí que hablemos conalguna perfección la lengua española; porlo que nos ha parecido no ser necesariomandarlo, confiado que nuestros religiososhablarán la lengua española, no sólo entrenosotros y en casa, sí también con los segla-res en todas partes, menos que la prudenciao caridad cristiana pidieren usar de nuestronativo idioma.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1768Reial cèdulad’AranjuezDurant el regnat de Carles III es va signarla reial cèdula signada a Aranjuez el 23 dejuny de 1768 per la qual el castellà s’impo-

Edifici de la Universitat de Cervera, fundadaper Felip V, després que fossin clausurades laresta de les universitats del país. EVA POMARES

Una eina moltpersuasiva percastellanitzar-nosvan ser lesescoles d’unsdeterminats ordesreligiosos

12 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XVIII

sa a les escoles: “VII. Finalmente mando,que la enseñanza de primeras Letras, Lati-nidad, y Retórica se haga en lengua Caste-llana generalmente, donde quiera que no sepractique, cuidando de su cumplimiento lasAudiencias y Justicias respectivas, recomen-dándose tambien por el mi Consejo á losDiocesanos, Universidades, y SuperioresRegulares para su exacta observancia, y di-ligencia en extender el idioma general de laNación para su mayor armonía, y enlacerecíproco.”

Francesc Ferrer i Gironès es preguntaqui va ser el responsable d’aquesta reial cè-dula. I diu: “En aquella època no semblapas que el rei Carles III portés personal-ment el timó de la governació de l’Estat.Per una banda, sabem que els ministres,cada u en el seu ram, eren amos gairebéabsoluts. Per l’altra, sembla que Carles IIItambé tenia d’altres preocupacions que liimpossibilitaven el control minuciós delgovernament de l’Estat. L’exercici de la ca-cera li absorbia tota l’atenció i li feia obli-dar tota altra ocupació.”

L’home fort era Pedro Pablo Abarca deBolea, comte d’Aranda, que presidia elConsejo de Castilla. Era el càrrec més pre-eminent després del rei i, a més de militar,era dues vegades gran d’Espanya de pri-mera classe.

Entre els signants de la reial cèdula hihavia també un català: Jacint de Tudó iAlemany. Tudó havia nascut a Barcelonael 1717, en el si d’una família benestant. Esva doctorar en lleis i va ser alcalde majorde Barcelona, un càrrec que en aquellsmoments era tecnicojurídic i de designa-ció reial. El 1766 el comte d’Aranda el féuentrar en el Consejo de Castilla com a mi-nistre. La seva filla Josefina era la famosaPepita Tudó, amistançada amb Manuel deGodoy quan era primer ministre i favoritde la reina Maria Lluïsa.

Francesc Ferrer diu que l’aplicaciópràctica de la reial cèdula de 1768 va serportada a terme per tota mena d’autori-tats, i a tots els territoris, fins a imposar-hiel castellà amb força exclusivitat. La resis-tència dels catalans, però, no va permetreque es consumés aquest terrible genocidicultural.

Joan-Lluís Marfany explica: “La ReialCèdula del 1768 i la Reial Provisió del1771, que li donava força i precisió, van re-presentar un canvi important, en la mesu-ra en què el punt va quedar perfectamentaclarit: l’ensenyament de les primeres lle-tres i de la gramàtica s’havia de fer en cas-tellà. I sabem que, en molts casos, l’efecteva ser-ne fulminant. El Provincial dels es-colapis va ordenar que, a partir del 15 desetembre d’aquell mateix any, «en nuestrasescuelas se enseñe desde el abc en lenguacastellana». I, si hem de creure l’autor del«Razonamiento sobre la importancia de la

lengua española en el exercicio de las escue-las» que va ser recitat per un alumne al’acadèmia dels escolapis de Puigcerdà el1780, el canvi de llengua en l’ensenyamentde la llatinitat es va produir, en efecte, «derepente». Però aquí també hem d’evitar decaure en l’error. Contra el que se sol dir, laCèdula no prohibia l’ensenyament del ca-talà: prescrivia que l’ensenyament es fes encastellà.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1771La reial provisióEl mes de juliol de 1771 el comte d’Arandasigna una reial provisió que ordena que elsmestres siguin examinats “sobre la periciadel arte de leer, escribir y contar” abansd’obtenir el títol, que lliurarà el Consejo deCastilla i serà imprescindible per poderexercir l’art de les primeres lletres. Ambaquesta norma es posava la primera pedraper controlar el professorat, i, com és na-tural, l’Estat, a partir del 1771, va poderdirigir a través dels mestres escollits lesensenyances de les primeres lletres, en les

quals –recordem-ho– des del 1768, de fac-to, s’havia prohibit el català..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1773Prohibició d’imprimirllibres en catalàEl 20 de març de 1773 el Consejo de Casti-lla va denegar l’autorització d’imprimir lli-bres en català a la Universitat de Cervera:“Carta por la cual mandamos se guarde aesa Universidad la privativa de imprimirlos libros que se contienen en la relaciónque a presentado y va inserta: entendiendo-se la impresion solamente en Castellano yLatin, pero no en Cathalan, y que nadiepueda benderlos en ese Principado sin ori-gen de esa Universidad.” Amb tot, es vanpoder continuar editant catecismes i altresllibres de caràcter religiós en català, amb lasola llicència dels bisbes..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1780Provisió deFloridablancaUns quants anys més tard, diu FrancescFerrer, es rebla el clau: una provisió del 22de desembre de 1780, signada per JoséMoñino, comte de Floridablanca, torna aregular d’una manera més estructurada elsmestres: “En todas las escuelas del Reyno seenseñe a los niños su lengua nativa por laGramática que ha compuesto y publicadola Real Academia de la Lengua: previnien-do que a ninguno se admita a estudiar Lati-nidad, sin que conste antes estar bien ins-truido en la Gramática Española.” És l’any,també, que Manuel de Godoy estableixque “en ningún teatro de España se podránrepresentar, cantar, ni baylar piezas que nosean en idioma castellano”..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1780El “Razonamiento”de PuigcerdàEl 6 de juliol del 1780, en un acte públicd’acabament del curs, a les Escoles Pies dePuigcerdà, es llegí un text titulat “Razona-miento sobre la importancia de la lengua

La resistènciadels catalans,però, no vapermetre que esconsumés aquestterrible genocidicultural

El comte de Floridablanca. ARXIU

13PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

española en el exercicio de las escuelas”, queha estat estudiat per Miquel Puig a “Algu-nes dades sobre l’ús del català a les escolesdel segle XVIII”. Puig explica que el “Ra-zonamiento” aporta arguments al voltantde la importància d’aprendre bé el castellàa l’escola: “1. Argument fonamental: l’au-toritat de Carles III que en la seva R.C. del23-VI-1768 manà que l’ensenyament es fesen castellà. 2. Segon argument: donat perindiscutible l’argument fonamental, l’ense-nyament del llatí –que s’ha de fer en caste-llà– es veurà molt dificultat pel desconei-xement d’aquest idioma. 3. Tercer argu-ment: l’esplendor i importància del caste-llà. El català fou certament molt impor-tant, però ara es troba en decadència. 4.Quart argument: conèixer bé el castellà ésindispensable: a) per l’ús majoritari que esfa d’aquest idioma. b) pel comerç amb elsespanyols per part dels catalans. c) per l’úsque se’n fa a l’església. d) perquè és propide la gent cultivada i distingida.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1789Un mestrecastellanitzadorJoan-Lluís Marfany, en el seu llibre Lallengua maltractada, explica que a la Gar-riga els comptes municipals van començara ser duts en castellà el 1789, quan el mes-tre va passar a encarregar-se’n, però els al-tres llibres municipals, amb alguna excep-cional anotació de tant en tant, van conti-nuar en català fins al 1828, com a mínim........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1797‘Método uniformede las Escuelas Píasde Cataluña’Miquel Puig i Reixach, en l’article “Algu-nes dades sobre l’ús del català a les escolesdel segle XVIII”, cita aquest fragment delMétodo uniforme de las Escuelas Pías, del1797, on queda clar, una vegada més, quela introducció del castellà a l’escola al segleXVIII és fruit, fonamentalment, d’una im-posició: “Hable a los discipulos á lo menosen la escuela, en lengua española, haciendoestudio de ella, y hablandola correctamen-te, para con ello cumplir las Ordenes reales,y enseñarla, ya que no con reglas á lo me-nos con el uso a los jovenes, á quienes obli-gue o á callar, o á hablar dicho idioma.”

Queda clar, unavegada més, quela introducció delcastellà al’escola al segleXVIII és fruit,fonamentalment,d’una imposició

El capellà de la parròquia d’Ollers va escriure al segle XVIII una guiaque és una obra mestra de l’educació catalana d’aquella època

● Mossèn Baldiri Reixac i Carbó (San-ta Cristina d’Aro, 1703 – Ollers, 1781),un capellà del segle XVIII que va exer-cir tota la seva vida a la parròquiad’Ollers, a la comarca del Pla de l’Es-tany, va escriure les Instruccions per al’ensenyança de minyons per tal que“tots los minyons dedicats a l’estudi deles lletres tinguin una bona intel·ligèn-cia i una recta voluntat”, i perquè elsmestres tinguessin una guia que elsajudés en la seva feina. Aquest llibre,que constitueix una obra mestra del’educació catalana del segle XVIII, vaser escrit en dues parts: la primera vaser publicada a Girona el 1749; la sego-na, en canvi, quedà inèdita fins l’any1981. Totes dues han estat aplegades,en època recent, en un sol volum i,d’aquesta manera, s’han fet accessiblesal gran públic. Baldiri Reixac va feruna defensa ferma de la nostra llengua,

SEGLE XVIII. Aspectes en positiu

Baldiri Reixac i les‘Instruccions per al’ensenyança de minyons’

El volum de Baldiri Reixac. / RAFEL PONSATÍ

precisament en uns moments en què,des de les instàncies governamentalsborbòniques, es pretenia eliminar-lade soca-rel. Les paraules de mossènReixac, que han estat molt reproduïdesi divulgades, eren clares i convincents:“Entre totes les llengües, la que ambmés perfecció deuen saber los minyonsés la llengua pròpia de sa pàtria.” Tam-bé afirmava que la perfecció del catalàpassava per tenir, a més de bons llibres,bones traduccions, i es lamentava de lamanca de traduccions en català i con-siderava que aquest buit era una de lescauses de la feblesa de la nostra llen-gua. Paral·lelament a aquesta reivindi-cació també afirmava que era molt im-portant l’estudi d’altres idiomes, sobre-tot per entendre els estrangers que ensvisiten, per poder viatjar pertot arreu iper poder entendre i estudiar llibresescrits en altres llengües.

14 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XIX

1821El pla QuintanaDurant el primer terç del segle XIX hi hadiversos reglaments que pretenen comen-çar a regular l’ensenyament i, és clar, hofan en castellà. El pla Quintana –Regla-mento General de Instrucción Pública–,aprovat el 29 de juny de 1821, establia, enel seu article 27, que “Todos los ramos com-prendidos en la segunda enseñanza se estu-diarán en lengua castellana”, i en el seu ar-ticle 46, que “La enseñanza de la teología,del derecho canónico y del derecho civil ro-mano continuará dándose en lengua latina;pero la de los demás ramos de esta terceraenseñanza se dará en castellano”.

Marfany dóna la notícia que aquest any1821 el capellà Manuel Casamada, fentpropaganda de l’escola que havia obert aBarcelona, insistia en la seva competènciaen l’ensenyament del castellà, la impor-tància del qual no calia ni ponderar: “Bas-ta decir que la lengua castellana es la lenguade la Nación.”

1824“Las explicaciones,en castellano...”El 14 d’octubre de 1824 es va aprovar elPlan literario de estudios y arreglo generalde las Universidades del Reino, que va ac-centuar la centralització i va determinarque “Las explicaciones y las preguntas y res-puestas se harán en castellano, pero los ar-gumentos y las respuestas precisamente ellatín. Este canon se observará inviolable-mente en todos los ejercicios de academias,exámenes para grados y oposiciones, en nosiendo preguntas, y en los actos mayores,quedando a cargo del que preside el hacerque se observe.” També diu que “Se adop-tará por ahora en las aulas de las Universi-dades la ‘Gramática latina en castellano’,dispuesta por el P. Fr. Josef Carrillo, francis-cano, y publicada en Pamplona en 1817”.

Reforç de l’escola en castellàLa maquinària estatal no s’atura i la legislació estableix l’ensenyament en castellà isovint també prohibeix la llengua catalana

1836El pla del Duque deRivasEn el Plan General de Instrucción Pública,aprovat el 4 d’agost de 1836, en el seu arti-cle 84, s’establia que “La lengua nacional esla única de que se hará uso en las explica-ciones y libros de texto”..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1837“Ninguno hablepalabra que no seaen castellano”Josep Melià va fer conèixer, en el seu Infor-me sobre la lengua catalana, un edicte delGovern Superior Polític de les Balears del22 de febrer de 1837 que, malgrat que surtde l’àmbit principatí, és interessant de do-nar a conèixer: “Considerando que el ejer-cicio de las lenguas cientificas es el primerinstrumento para adquirir las ciencias ytransmitirlas, que la castellana, además deser la nacional, está mandada observar enlas escuelas y establecimientos públicos, yque por haberse descuidado esta parte deinstrucción en las islas viven oscuros muchostalentos que pudieran ilustrar no solamentea su pais, sino a la nación entera; deseandoque no queden estériles tan felices disposi-ciones y considerando finalmente que seriatan dificultoso el corregir este descuido enlas personas adultas como será fácil enmen-darle en las generaciones que nos sucedan,he creido conveniente, con la aprobación dela Excma. Diputación Provincial, que en to-dos los establecimientos de enseñanza públi-ca de ambos sexos en esta provincia se ob-serve el sencillo método que a continuaciónse expresa y se halla adoptado en otras conmucho fruto.”

I continuava: “Cada maestro o maestra

tendrá una sortija de metal, que el lunes en-tregará a uno de sus discípulos, advirtiendoa los demás que dentro del umbral de la es-cuela ninguno hable palabra que no sea encastellano, so pena de que oyéndola aquelque tiene la sortija, se la entregará en el mo-mento y el culpable no podrá negarse a reci-birla; pero con el bien entendido de que enoyendo este en el mismo local que otro con-discípulo incurre en la misma falta, tendráacción a pasarle el anillo, y este a otro en ca-so igual, y así sucesivamente durante la se-mana hasta la tarde del sábado, en que a lahora señalada aquel en cuyo poder se en-cuentre el anillo sufra la pena, que en losprimeros ensayos será muy leve; pero que seirá aumentando así como se irá ampliandoel local de la prohibición, a proporción de lamayor facilidad que los alumnos vayan ad-quiriendo de expresarse en castellano, y pa-ra conseguirlo mas pronto convendrá tam-bién señalar a los mas adelantados algunprivilegio, tal como el de no recibir la sortijalos lunes, ó ser juez en los pleitos que natu-ralmente se suscitaran sobre la identidad odialecto de la palabra en disputa.”

Si els mestres segueixen aquestes ins-truccions, faran mèrits: “El zelo mejor en-tendido de los maestros en plantear y soste-ner esta medida tan sencilla y el adelanta-miento de sus discípulos será un mérito par-ticular para unos y otros y un objetivo espe-cial de exámen en la visita anual que pasaréa todas las escuelas de la provincia; y paraperpetuo recuerdo y observancia de esta dis-posición se conservará fijo en el interior delas escuelas el presente edicto.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1838‘Reglamento de lasEscuelas Públicas deInstrucción Primaria’El Reglamento de las Escuelas Públicas deInstrucción Primaria Elemental, datat el1838, va ser promogut pel ministre de laGovernació, el català Albert Baldrich

Durant el primerterç del segle XIXhi ha diversosreglaments quepretenencomençar aregularl’ensenyament i,és clar, ho fan encastellà

Medalla amb lafigura d’AlbertBaldrich, ministreque va promoure el‘Reglamento de lasEscuelas Públicasde InstrucciónPrimaria Elemental’,datat el 1838.

15PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

–marquès de Vallgornera i senador perGirona–, però, malgrat això, no parlavaper res de la llengua catalana i, per tant,indirectament era foragitada de l’escola.

Joan-Lluís Marfany opina que aquestreglament marca realment l’inici de la cas-tellanització de l’ensenyament. Ho explicad’aquesta manera: “Amb el triomf defini-tiu de la revolució liberal, a les darreries dela dècada de 1830, això va canviar radical-ment. La diglòssia va passar, com ja sa-bem, de ser el resultat d’un lent procés so-cial a ser-ho d’una ideologia i una política.I ara sí que, amb l’activitat legislativa que,sense comptar l’episodi del Trienni, va co-mençar amb la llei [de fet, reglament] del21 de juliol del 1838 i va culminar en la fa-mosa llei Moyano del 1857, l’escola va es-devenir-ne l’instrument. I ara sí tambéque la imposició del castellà com a llenguade l’ensenyament va significar l’exclusiódel català, si no de l’escola, cosa impossi-ble, sí de tota activitat docent. A partird’aquestes dates, els catalans que apreniende llegir i escriure ho feien exclusivamenten castellà.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1851ProhibiciógovernativaGràcies a Pere Anguera tenim notícia de laprohibició dictada pel governador civil deBarcelona d’ensenyar en català en l’educa-ció infantil: “En varios establecimientos deinstrucción primaria de esta capital y pue-blos de su provincia se hace pensar a los ni-ños en catalán, hablar con más frecuenciaen este dialecto, y muy poco en idioma cas-tellano.”

1857La llei MoyanoEl 9 de setembre de 1857 es promulga lallei d’instrucció pública –la llei del minis-tre de Foment Claudio Moyano Samanie-go–, que ha estat una llei vigent durantmolt de temps. El seu article 2 obliga no-més a l’ensenyament de la gramàtica cas-tellana. I a l’article 88 es disposa ben clara-ment: “La Gramática y Ortografía de laAcademia Española serán texto obligatorioy único para estas materias en la enseñanzapública.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1882Si no dius res encatalà en un any...,un quadre de regal!Maria Carme Illa, en el seu llibre El SegonCongrés Catalanista. Un congrés inacabat(1883-1983), aporta el testimoniatge deRossend Arús: “Diversos oradors teniendemanada prèviament la paraula, uns afavor, d’altres en contra de l’oficialitat delcatalà. El primer a parlar –a favor– va serRossend Arús i Arderiu, que va denunciarque «no es compendria en cap nació queno fos la nostra, que hi hagi un poble obli-gat a parlar i escriure en llengua que no ésla seva» i en va culpar principalment elsmateixos catalans; amb exemples, va de-mostrar que el renaixement literari es de-

via en gran part a la iniciativa individual iva subratllar la «repugnància natural» delscatalans a expressar-se en castellà, cosaque corrabora l’experiència viscuda al seucol·legi, on hi havia un quadre d’en Vila-domat per a adjudicar-lo a l’alumne que,durant un any, no hagués dit un sol moten català i ningú, «ni els mateixos ameri-cans que en gran número hi eren», no ha-via volgut guanyar-lo, de manera que «en-cara era allí, al seu lloc».”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1888“Maestro que ejerzaen pueblo en que sehable dialecto...”Del 5 al 12 d’agost de 1888 va tenir lloc aBarcelona, en el marc de l’Exposició Uni-versal, un Congreso Nacional Pedagógico,amb l’objectiu de “dilucidar cuestiones deinterés para las Escuelas”. En aquest con-grés es van expressar moltes veus que de-fensaven l’ensenyament del català. Ambtot, hi va haver també veus en contra. Elvalencià Castro Legua, que en aquells mo-ments exercia a Madrid, va començar as-senyalant que s’havia trencat l’harmoniaque havia imperat fins al moment: “El te-ma de hoy [«En las provincias del Norte ydel Este de España, donde no es la nativa lalengua castellana, ¿qué procedimientos de-ben emplearse para enseñarla á los niños?»]ha venido á turbar la paz y la tranquilidaddel Magisterio aquí reunido, porque en rea-lidad todos los señores que me han precedi-do en el uso de la palabra se han separado

Gravat delbombardeig deBarcelona del 1842,a càrrec del generalEspartero.ARXIU

La llei Moyanode 1857 vasuposar lamarginaciódefinitiva delcatalà a l’escola

16 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XIX

del tema, lo han olvidado, y han venidoaquí á discutir cuestiones completamenteajenas de un Congreso de Maestros.”

Després d’afirmar que s’havien dit unescoses que, en realitat, ningú havia dit (laqual cosa va provocar protestes i fortes re-mors), va tractar en diferents ocasions elcatalà com a dialecte i va fer una de lespropostes més peculiars i xocants de tot elcongrés: “Todo maestro que no sea castella-no y que ejerza en pueblo en que se habladialecto, deberá prestar tres años de serviciosen pueblo castellano, aunque sea en comi-sión y con reserva del derecho de su escuela.”Finalment, va acabar explicant els proce-diments que calia seguir per ensenyar elcastellà: ús constant i perfecte d’aquestallengua per part del mestre, prohibició del’ús del català, exercicis de traducció d’unallengua a l’altra i exercicis gramaticals“bien ordenados, los cuales serían los de másseguro resultado”..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1896“No consentiré queesos dialectos echenfuera el castellano”El mateix any que la Direcció General deCorreus i Telègrafs de l’Estat prengué lacuriosa decisió de prohibir parlar en catalàper telèfon, hi va haver també la primeraproposta parlamentària d’iniciar –encaraque tímidament– la normalització delsidiomes no castellans a l’escola. Gràcies aFrancesc Ferrer sabem que el 14 d’agost de1896, al Congrés dels Diputats, el diputatper València Manuel Polo y Peyrolón vaformular un prec al ministre de Fomentdel govern canovista sol·licitant que elsmestres de l’Estat que exercien en païsoson es parlava una llengua diferent del cas-tellà coneguessin aquesta llengua per talde fer-se entendre pels alumnes. Peyrolóndemanà, de manera contundent, que, perexercir de mestre en propietat en una es-cola on hi hagués llengua pròpia, s’exigísals mestres el seu coneixement; que nos’admetés a oposició els que desconegues-sin la llengua del país i que en les escolesde mestres respectives es creessin càtedresde gramàtica del que ell anomenava “dia-lecto regional”. Hi va haver una discussió iel ministre Linares Rivas va sentenciar:“...pero lo que no puedo consentir como Mi-nistro, ni menos como español, es que esosdialectos sean tan exclusivos que echen fuerael idioma castellano.”

L’any que esprohibeix parlaren català pertelèfon hi ha elprimer intent denormalitzaridiomes nocastellans

Claudio Moyano,ministre de Fomentel 1857.

Al segle XIX hi ha les primeres manifestacions del catalanisme polític iels primers intents per reintroduir el català a l’escola

● Durant el segle XIX hi va haver di-verses iniciatives per tal de recuperarl’escola catalana. Pere Anguera ha asse-nyalat que foren les mesures ferotge-ment castellanitzadores adoptades du-rant la construcció de l’estat liberal es-panyol, d’ençà del primer terç del segleXIX, les que motivaren les primeres re-accions catalanitzadores col·lectivescom a actes de resistència davantl’ofensiva. No ha de sobtar, doncs, quefos a la segona meitat d’aquest seglequan van aparèixer nítidament les pri-meres manifestacions del catalanismepolític i, també, els primers intents im-portants per reintroduir el català a l’es-cola. El 1882 Valentí Almirall va es-criure un dels primers textos que par-len de la necessitat d’escolaritzar els in-fants en català. L’escriptor i filantropRossend Arús va intervenir en el Se-gon Congrés Catalanista del 1883,convocat pel Centre Català, per de-

SEGLE XIX. Aspectes en positiu

Francesc Flos i Calcat i elCol·legi de Sant Jordi

Francesc Flos, que el 1898 va obrir la primera escola catalana dels temps moderns. ARXIU

nunciar que “no es comprendria encap nació que no fos la nostra, que hihagi un poble obligat a parlar i escriureen llengua que no és la seva”. El 1887 escreà el Patronat de la Ensenyansa Cata-lana i el 1888 Josep Narcís Roca i Fer-reres va reivindicar, sense sentimenta-lismes, la normalització del català al’ensenyament. El 1891 Sebastià Farnésva escriure La revindicació del llenguat-je en la ensenyansa primaria. El 15 desetembre de 1898 Francesc Flos i Cal-cat fundà a Barcelona el Col·legi deSant Jordi, la primera escola catalanadels temps moderns, i el 22 de desem-bre de 1898 es va crear l’Agrupació–més tard, Associació– Protectora del’Ensenyança Catalana, que amb eltemps es convertiria en l’entitat mésimportant a l’hora de potenciar el cata-là a l’escola. Josep Fiter i Inglès, anticdirigent del moviment excursionista,en fou el primer president.

18 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XX (1900-1938)

1900A Lleida fan lesclasses en català,cosa que és ‘il·legal’El 27 de març de 1900 –l’any que es crea elMinisteri d’Instrucció Pública–, el gover-nador civil de Lleida, José Martos O’Neale,com a president de la Junta Provinciald’Instrucció Pública, va inserir al BOP lacircular següent: “Tiene noticias esta Juntade que algunos Maestros y Maestras de lasEscuelas públicas de la provincia dan la en-señanza elemental, en las que tienen á sucargo, valiéndose del lenguaje catalán, pre-teriendo, por no decir proscribiendo, el idio-ma castellano. Tal procedimiento no tan só-lo es ilegal, sino que origina perjuicios dedifícil remedio á la infancia de hoy, que hade formar los ciudadanos de mañana. Losexpresados fundamentos han obligado á es-ta Junta provincial á prevenir, por medio dela presente, á los señores Maestros y Maes-tras de la provincia que en lo sucesivo seabstengan de usar para la enseñanza idio-ma alguno que no sea el castellano, hacién-doles saber que la inobservancia de lo pre-venido en esta circular originará la imme-diata formación de expediente gubernativopara hacerles efectiva la responsabilidadconsiguiente por desobediencia.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1901‘La EscuelaModerna’ de Ferrer iGuàrdiaBuenaventura Delgado, al llibre La Escue-la Moderna de Ferrer i Guàrdia, explicaque una persona va aconsellar, amb boncriteri, que les classes de la seva escola esfessin en català, la llengua dels alumnes:

“Extirpar los malos patriotas”En el primer terç del segle XX continua la repressió contra la nostra llengua,especialment durant la dictadura de Primo de Rivera

“Ferrer se ofendió mucho ante la propuesta,porque creía que acceder a ello sería empe-queñecer «la humanidad y el mundo a losescasos miles de habitantes que se contienenen el rincón formado por parte del Ebro ylos Pirineos. Ni en español la establecería yo–contesté al fanático catalán–. Antes que elcatalán, cien veces el esperanto».”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1902Penes greus si elcatecisme no era encastellàEl 21 de novembre de 1902, a propostad’Álvaro de Figueroa, comte de Romano-nes, i amb acord del Consell de Ministres,es va publicar un reial decret pel qual homobligava els mestres, sota l’amenaça de pe-nes greus, a ensenyar la doctrina cristiana

en castellà. El reial decret conté un llargproemi on s’exposen els motius del legisla-dor: “Un hecho anómalo, de aquellos queno provocan clamoreos en la opinión por-que se producen de un modo silencioso, dis-frazándose con la santa apariencia de latradición y de la costumbre, ha llegado anoticia del Ministro que suscribe, acerca dela situación anómala creada á la instruc-ción primaria en las Escuelas en alguna re-gión de nuestra Patria donde se dan ense-ñanzas, tan importantes como la Religión,en lengua distinta del castellano. No puedeel Ministro permanecer indiferente ante lagravedad y trascendencia de este asunto.

”Fuera temeridad pensar que si educa-mos á la generación de hoy no enseñándolalos principios de la Religión en castellano,en el idioma de Cervantes, en aquél que nossirvió en el Nuevo Mundo para propagarnuestra fe y nuestra civilización, tendría-mos mañana ciudadanos unidos por la fra-ternidad, amantes de la Patria común y ca-paces de servirla y de engrandecerla. Fueratambién vana ilusión creer que la enseñan-za de la doctrina cristiana en lengua distin-ta que el castellano no habría que redundarforzosamente en lamentable desconoci-miento del idioma nacional con grave dañode los altos intereses de la Patria.

”Por otra parte, no es posible ni puedeconsiderarse justo exigir á un Maestro o áuna Maestra, que en castellano han estu-diado y que solo hablan este idioma, queaprendan otra lengua ó dialecto para expli-car dentro del territorio español. Y ¿qué re-sultados puede producir una enseñanza,una educación primera en que se empiezapor introducir una división tan radical co-mo la que la diferencia de lenguas ocasionaentre la educación del sentimiento y la edu-cación de la inteligencia?

”Para evitar en lo sucesivo tales peligros,cuyo remedio ya no admite dilación ni es-pera, y cuya importancia es tan grande queaquel ilustre legislador de 1857 ni siquierapudo prever, urge, no modificar, sino com-pletar la legislación vigente.”

Després d’aquesta introducció veniapròpiament el reial decret, en el qual esdeixava ben clar quines serien les conse-qüències per als mestres que incomplissinaquesta norma: “Serán separados del Ma-gisterio oficial, perdiendo cuantos derechosles reconoce la ley.”

El 1902s’obligava elsmestres, sotal’amenaça depenes greus, aensenyar ladoctrina cristianaen castellà

Francisco Ferrer i Guàrdia. ARXIU

19PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

1916La Real Academiaintervé en lacastellanitzacióLa lluita contra la lliure expansió de lallengua catalana no era pas exclusivamentuna tasca dels polítics o del govern. Erauna obsessió que comprenia grans sectorsde la societat castellana. El 5 de gener de1916, a la Real Academia Española de laLengua se celebrà una sessió ordinària enla qual es va dir això: “El que suscribe leyóel borrador de una comunicación que fuéaprobada, en que este Cuerpo Literario ex-pone al Gobierno el abandono que existe encuanto al empleo de la Lengua Castellanaen nuestras escuelas y otros establecimien-tos de enseñanza.” La carta deia: “La RealAcademia Española, encargada de difundirel idioma nacional y de velar por su conser-vación y pureza, sabe que en muchos luga-res de esta Monarquía no se cumplen lospreceptos legales a ello atinentes, que son losmedios más eficaces para lograr aquellos fi-nes de supremo interés patrio. La Acade-mia, pues, suplica reverentemente a V.E.que, teniendo presentes la Ley de 9 de sep-tiembre de 1857, vigente en esta parte; eldecreto de 26 de febrero de 1875, y otras

muchas disposiciones emanadas del Minis-terio que V.E. regenta, ordene a todos losencargados de la dirección y enseñanza delidioma como rectores y decanos de las Uni-versidades, directores de Institutos, directo-res de Escuelas Superiores, de Escuelas Nor-males y Colegios; Inspectores de Enseñanzay maestros de Escuelas Públicas, que sincontemplación ni disculpa de ningún géne-ro, que no puede hacerlas, vigilen y haganque se cumplan los referidos preceptos lega-les, único medio de fomentar y unificar elprovechoso cultivo de nuestro idioma caste-llano.”

....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1923/1930“Se traslade enmasa a los maestrosincorregibles”Després del canvi polític que suposà ladictadura de Primo de Rivera, van comen-çar les traves i les normes en contra del ca-talà a l’escola. Primo, en una reunió a Bar-celona el 9 de gener de 1924 amb una sèriede prohoms catalans, va manifestar que elque convenia a Catalunya era espanyolit-zar-la (us diu alguna cosa, aquesta expres-

sió?) i posar fi a l’acció catalanitzadora ques’estava fent a l’escola. L’objectiu de la dicta-dura era propugnar un ensenyament pa-triòtic, conformista, uniformitzador, ambun fort control dels ensenyants. “La ense-ñanza –va dir el dictador– tiene como mi-sión difundir la cultura por cauces claros ynada enrevesados. Que todos esos filósofosque en nombre de una libertad, que yo nocomparto, quieren enseñar con sus extrava-gancias, se vayan con sus soliloquios a dis-traer sus noches de insomnio. La enseñanzatiene que ser religiosa y patriótica. Tenemosque llegar al texto único.”

L’any 1928, el general Joaquín Milansdel Bosch afirmava: “...pero que se lleve alas escuelas el catalán como se le ha llevado,para sembrar el odio contra España, nunca.Porque es ese mismo catalán que se lleva yse ha llevado a las escuelas con ese objeto, elque hubo momentos en que sirvió para en-señar a la juventud a rezar por Cataluña, ala cual –se decía– tenía España aherrojada[sotmesa] con sus cadenas.”

Una vegada més, el conreu d’un fet di-ferencial com és la llengua serà presentatcom a sinònim de separatisme. Ho haviadit el general Emilio Barrera el 1924: “Elaspecto más interesante, y al que hemosprestado más urgente atención, es el de lainstrucción pública. En las escuelas eradonde los desalmados fomentaban senti-mientos incompatibles con la unidad espa-ñola. Hoy eso ha desaparecido; en las es-cuelas se enseña en castellano, se entonanhimnos a España y a su bandera.”

Govern del comte Romanones, alcentre a baix, ambbigoti, l’any 1918.ARXIU

Primo, en unareunió aBarcelona el1924, vamanifestar que elque convenia aCatalunya eraespanyolitzar-la

20 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

nyar en castellà serà un fet, encara ques’hagin d’utilitzar mesures dràstiques, talcom ho va anunciar el governador de Gi-rona, Juan de Urquía, en l’obertura decurs de l’Institut gironí, el 1924: “Se me haquerido demostrar lo difícil que resulta en-señar en castellano a niños que no compren-den nuestro idioma. En ninguna razón deindiscutible fuerza se apoya el argumento.Mi convencimiento en este punto es tan ro-tundo, tan irrevocable, que una de dos: o to-dos los maestros sin excepciones enseñan encorrecto castellano con inquebrantable tesónpatriótico, o al convencerme plenamente deque no se hará así propondré al Directoriomilitar, que puede hacerlo, emplee sus fa-cultades insuperables, con estatutos o sinellos, y traslade en masa a los incorregibles,sustituyéndolos inmediatamente por maes-tros castellanos.” Amb aquest text compro-vem tres coses: 1) que hi havia alumnesque no entenien o que entenien poc el cas-tellà; 2) que hi havia a l’escola resistències

a la castellanització plena i absoluta, i 3)que la imposició del castellà es va fer demanera radical.

Aquest mateix governador Urquía, envista de les dificultats que en aquest campes trobava a Girona, ja havia fet aparèixera la premsa del 28 de gener de 1925 unanota en la qual es deia que “guardando to-dos los respetos que se deben a la lengua ca-talana, en los centros de enseñanza, por elporvenir de los niños y por un sentimientode justícia, ha de imponerse como único, elidioma nacional, extirpando del profesora-do los malos patriotas”.

Aquesta actitud excloent donarà lloc aun cos legislatiu veritablement coacciona-dor. El primer document oficial es faràpúblic a Girona el 19 d’octubre de 1923,en una circular de la Inspecció, en la quals’establí que “todos los maestros enseñaranintensa y pedagógicamente la lengua caste-llana, desde el primer día que el niño entreen la escuela”. Una setmana més tard, el 27d’octubre, es publicava una circular de laDirecció General d’Ensenyament Primari

SEGLE XX (1900-1938)

prohibint als mestres d’ensenyar en capaltra llengua que no fos la castellana: “Porser de capital interés en todas las provinciasde España el conocimiento de la Lenguacastellana, esta enseñanza ha constituídosiempre el primordial deber de los maestrosde instrucción primaria, singularmente enaquellas regiones o comarcas en donde con-servan idiomas o dialectos diferentes de lalengua oficial, se necesita un mayor y perse-verante esfuerzo por parte de los profesorespara dotar a la infancia del más esencial delos medios de comunicación entre sus com-patriotas y del poderoso elemento de cultu-ra, que constituye el conocimiento del idio-ma patrio. De ahí la conveniencia de quepor esta Dirección general se recuerde a losmaestros no olviden sus obligaciones en esteorden de la enseñanza” i que els inspectors“velen sin descanso por el exacto cumpli-miento de la obligación en que están losmaestros de enseñar la Lengua castellana,dando cuenta a este Ministerio de las faltas

o deficiencias que acerca de estos extremospuedan observar”.

A finals de febrer del 1924 l’Ajunta-ment de Barcelona ordenava als centresd’ensenyament municipal, per ordre ex-pressa de l’alcalde, que les classes es fessinúnicament en castellà.

En la reial ordre de 13 d’octubre de1925 es recordava als mestres l’obligacióde servir l’Estat i donar exemple, a dins i afora de les aules, de virtuts cíviques id’idees i actituds encaminades a defensarla unitat de la pàtria, i s’avisava sobre lesincorrectes interpretacions de la geografiai la història que deixen plantejats dubtes ique són ambigües respecte a veritats quehan d’esdevenir indiscutibles: “Los Inspec-tores de Primera Enseñanza examinarán loslibros de texto en las escuelas, y si no estu-viesen escritos en español o contuvieran doc-trinas o tendencias contrarias a la unidadde la patria, los harán retirar inmediata-mente de manos de los niños y procederán aformar expediente al maestro, suspendién-dole de empleo y medio sueldo.” En defini-

tiva, l’ordre venia a reafirmar la prohibiciódel català a les escoles i a instrumentalitzarl’ensenyament en favor de la idea d’unitatde la pàtria. Fou, des del camp legal, unade les accions més decidides i contundentscontra la llibertat d’ensenyament i per laimposició d’una llengua tant en els centrespúblics com privats. El diari ABC del 15d’octubre de 1925, per exemple, deia: “Seestima que desde que está el Directorio en elpoder, es decir, desde que se advierte unapreocupación de Gobierno por este proble-ma del catalanismo, nada se había hecho detanta eficacia que se dirigiera tan derecha-mente al nervio del problema.”

L’11 de juny de 1926 es va fer públicauna reial ordre que mostrava sense subter-fugis la decidida voluntat repressora: “LosMaestros nacionales que proscriban, aban-donen o entorpezcan la enseñanza en su Es-cuela del idioma oficial en aquellas regionesen que se conserva otra lengua nativa, seránsometidos a expediente, pudiendo serles im-

puesta la suspensión de empleo y sueldo deuno a tres meses. En caso de reincidenciapodrá acordarse su traslado libremente porel Ministerio de Instrucción Pública y BellasArtes a otra provincia donde no se hablemás que la lengua oficial, en localidad deigual o menor vecindario. Si se tratase de es-cuelas de primera enseñanza públicas o pri-vadas, cuyos Maestros no estén comprendi-dos en lo dispuesto en los anteriores artícu-los, podrán ser clausuradas temporal o defi-nitivamente.”

A partir del 1926 es van acabar les dis-posicions i es va començar a actuar d’unamanera força expeditiva. Com que en elterreny legal tampoc no calia precisar méso anar més lluny, va aparèixer aleshoresuna legislació positiva, és a dir, la que con-cretava de manera exhaustiva els progra-mes i els continguts dels ensenyaments,precisant l’atenció a la llengua i literaturaespanyoles, a la geografia i història d’Espa-nya i Amèrica, i deixant de banda ja totareferència a llengües o literatures no caste-llanes.

Hi havia alumnesque no entenieno que entenienpoc el castellà ila imposició delcastellà es va ferd’una maneraradical

Gravat amb el famós lema de la Real Academia de la Lengua Española. VIQUIPÈDIA

21PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

A partir del 1926es van acabarles disposicions ies va començar aactuar d’unamanera forçaexpeditiva

Cartell de JosepObiols per al’AssociacióProtectora del’ensenyançacatalana, de 1922 VIQUIPÈDIA

Grup escolar Lluís Vives de Barcelona, aixecat l’any 1917. ARXIU

L’obra de l’Ajuntament de Barcelona, laMancomunitat i la RepúblicaUna època d’esplendor des del punt de vista educatiu, amb moltes experiències noves i pràctiques de pedagogiaactiva, excepte en el període primoriverista

● El primer terç del segle XX –tret delperíode primoriverista– és un períoded’esplendor des del punt de vista educa-tiu. L’any 1903 van néixer les ConversesPedagògiques, trobades de mestres pertal d’intercanviar experiències. L’any1906 l’Ajuntament de Barcelona va im-pulsar les Colònies Escolars, que en elsseus inicis tenien un caràcter higienistaperò que de seguida es van convertir enuna activitat d’interès educatiu. El 1914van començar les Escoles d’Estiu que,amb alts i baixos, han arribat fins avui is’han convertit en una bona eina de for-mació permanent dels docents. Aquestmateix any es va crear l’Escola de Bosc, aMontjuïc. El 1915 la Mancomunitat deCatalunya va crear l’escola Montessori, ala Casa de la Caritat de Barcelona.Aquest mateix any aquesta instituciómancomunal va decidir, per tal d’ajudara resoldre el problema de la manca d’es-coles, la construcció de quatre modelsd’edificis escolars en un municipi de ca-

SEGLE XX (1900-1938). Aspectes en positiu

dascuna de les províncies catalanes, ambcaràcter experimental. Els pobles triatsvan ser la Masó, els Torms, Sant LlorençSavall i Palau-saverdera. És destacable,també, la publicació dels Quaderns d’Es-tudi i, més endavant, del Butlletí delsMestres. El 1919 van començar a funcio-nar les escoles del Patronat Domènech,on Artur Martorell va dur a terme pràc-tiques de pedagogia activa.

MESTRES RENOVADORSEl 1922 l’Ajuntament de Barcelona creael Patronat Escolar amb l’objectiu degestionar els grups escolars que s’anavenedificant a la ciutat –modèlics en moltsaspectes– i seleccionar-ne els mestres.Diversos mestres renovadors d’escolespúbliques d’arreu del país van acabar-hitreballant: Rosa Sensat, Isidre Macau,Josep Barceló, Pere Blasi, Tomàs Vicens,Llorenç Jou, Anna Rubiés, Adela Trayteri Sebastià Pla, entre altres. Aquest mateixany es va crear l’Escola del Mar, a la plat-

ja de la Barceloneta. Després del parèn-tesi de la dictadura de Primo de Rivera(1923-1930) es va proclamar la II Repú-blica, que, pel que fa a l’ensenyament, vatenir repercussions positives. El català estrobava totalment discriminat i aquestasituació obligava els nous governants aprendre mesures d’urgència. Al cap dequinze dies de la proclamació, el governprovisional va publicar el decret de bi-lingüisme, segons el qual la llengua cata-lana adquiria, en els límits del Principat,pel que fa a l’ensenyament primari, lesmateixes prerrogatives que el castellà. Elgovern de la Generalitat, malgrat no te-nir competències en ensenyament, vacrear alguns institut escola i una EscolaNormal com a centres de formació id’assaig pedagògic. Després de l’alça-ment del 18 de juliol de 1936 es va crearel Consell de l’Escola Nova Unificada(CENU), un projecte innovador que,per desgràcia, no es va poder desenvolu-par a causa de la Guerra Civil.

22 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

referència a llengües o literatures no caste-llanes.

Sense cap ànim de ser exhaustius, i pertal de mostrar que les amenaces contingu-des en els textos legals van arribar a mate-rialitzar-se en bastants casos, citarem: elmestre de Pinós, Ermengol Marquès, vaser suspès de sou durant dos mesos; a Gi-rona va ser destituït un sacerdot professorde música per “ideologia separatista”; elmestre de Constantí, Josep Cendra, va sertraslladat com a càstig a una escola de laprovíncia de Santander; el professor JosepFuster, del Cadci de Terrassa, va ser multatper haver fet amb els alumnes un mapa onCatalunya apareixia en color diferent delde la resta de la península i haver-lo expo-sat com a treball escolar; el mestre de Cas-tellgalí va ser separat de l’escola i reempla-çat del càrrec per un any per la llengua icontinguts de les seves classes, etcètera.

El 5 de febrer de 1926 trobem la prime-ra notícia explícita de prohibició de l’ense-nyament del catecisme a les escoles en ca-talà del clergat governatiu a Tarragona.Com que no es trobava una solució fàcilamb el clergat català, Primo de Rivera vaacudir al nunci i al mateix Vaticà i, d’undicasteri de la Santa Seu –la Sagrada Con-gregació del Concili–, va emanar un de-cret sobre l’ús del català a la predicació i ala catequesi. És datat el 4 de gener de 1929i signat pel cardenal Sbarretti. En les reco-manacions hi ha aberracions com aral’afirmació que en el catecisme s’han d’ex-plicar els deures del ciutadà envers la pà-tria “petita” i la “gran”, i prohibeix als cler-gues l’ús de la llengua catalana..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1931/1936Durant laII República, el catalàen segon termeEl 9 de desembre de 1931 el president deles Corts signava la nova Constitució de laRepública. Era la primera de totes lesconstitucions promulgades a l’Estat quefeia referència als idiomes no castellans,però aquest reconeixement era tebi i espo-ruguit. L’article 4 deia: “El castellano es elidioma oficial de la República. Todo espa-ñol tiene obligación de saberlo y derecho ausarlo, sin perjuicio de los derechos que lasleyes del Estado reconozcan a las lenguas delas provincias y regiones. Salvo lo que sedisponga en leyes especiales, a nadie se po-drá exigir el conocimiento, ni el uso de nin-guna lengua regional.” També, l’article 50,

SEGLE XX (1900-1938)

quan parlava de l’ensenyament, afirmava:“Las regiones autónomas podrán organizarla enseñanza en sus lenguas respectivas deacuerdo con las facultades que se concedenen sus Estatutos. Es obligatorio el estudio dela lengua castellana, y ésta se usará tam-bién como instrumento de enseñanza entodos los centros de instrucción primaria ysecundaria de las regiones autónomas. ElEstado podrá mantener o crear en ellas ins-tituciones docentes de todos los grados en elidioma oficial de la República.” Es veu benclar, doncs, que el que preocupava els re-dactors de la Constitució era que no esperjudiqués el castellà. Les mesures presesa favor del castellà no podien ser més evi-dents quan s’obligava al seu coneixement i,també, al seu ensenyament, mentre que elcatalà era deixat en un segon pla i total-ment abandonat a la voluntarietat.

Aquesta actitud va quedar encara mésclara quan es va debatre el projecte d’Esta-tut de Núria, on els diputats republicans elvan modificar sensiblement malgrat partird’una cota inicial molt moderada: “A totesles escoles primàries de Catalunya seràobligatori l’ensenyament de l’idioma caste-llà. La Generalitat de Catalunya mantin-drà Escoles primàries de llengua castella-na en tots els nuclis de població on, segonsel darrer trienni, hi hagi un mínim dequaranta infants de llengua castellana. Enaquestes escoles s’ensenyarà la llengua ca-

talana.”El respecte, la defensa i la protecció del

govern de la República envers la cultura i lallengua catalanes no passaven de ser unaactitud totalment passiva. Ho tolerava per-què no ho podia evitar. Només un petit ex-emple són les paraules del diputat federalBernandino Valle García, elegit per Las Pal-mas, en una sessió del Congrés del 27 de ju-liol de 1932: “No podemos permanecer au-sentes ante la infancia, ante la juventud, fá-cilmente moldeable; es absolutamente preci-so que sufra la influencia directa del Estado,con objeto de que pueda formar los ciudada-nos futuros del Estado español, con el sentidoespañol que no podemos abandonar ni enCataluña ni en ningún otro sitio.”

El petit avenç legal que havia aconse-guit el català fou combatut virulentamentper sectors de la societat espanyola quetradicionalment s’havien oposat a tot re-coneixement de la catalanitat, no accep-tant altra Espanya que la unitària castella-noparlant. El 15 de desembre de 1934, aldiari madrileny La Nación, s’afirmava: “Yaestá bien lo del Estatuto de Cataluña. Yabasta. Porque resulta demasiada historia.Lo mismo que hace cuarenta años, vemosahora que vuelve a empantanarse la vidaespañola en el tópico absurdo de los «hechosdiferenciales». Nosotros negamos, en redon-do, la existencia del problema catalán. Nohay problema catalán.”

Es veu ben clarque el quepreocupava elsredactors de laConstitució eraque no esperjudiqués elcastellà

El rei Alfons XIII i el dictador Miguel Primo de Rivera. VIQUIPÈDIA

24 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XX (1938-1975)

1938Comença la llarganit franquistaAbans d’acabar-se la Guerra Civil, des delsrengles franquistes ja s’havien pres mesu-res legals contra la llengua catalana. Elsfets eren coherents amb els mòbils que vanfer esclatar la guerra: el feixisme i el nacio-nalisme espanyolista eren els motors ideo-lògics de l’acció bèl·lica. El desig de posarfi a l’autonomia de Catalunya i la dèriad’eliminar el català foren uns factors im-portants per a la cohesió de les forces polí-tiques que van donar suport a l’aixeca-ment.

En una circular del 5 de març de 1938,Romualdo de Toledo, jefe del Servicio Na-cional de Primera Enseñanza, deia: “Seacabó el desdén por nuestra Historia. Ter-minó la agresión traidora a todo lo español.Nuestra infancia ha de querer a su Patriaardorosa, entrañablemente, y para ello espreciso conocerla en sus días de gloria paraexaltarla y en sus páginas de sufrimientopara quererla con inefable cariño de hijosdispuestos en todo momento a repetir, comolo estamos demostrando, las grandes em-presas civilizadoras de nuestra España Im-perial. Una escuela donde no se aprendre aamar a España no tiene razón de existir.Hay que suprimirla. La Patria se está for-jando ahora en el duro y penoso yunque delos hondos sacrificios comunes, dando almundo maravillosos ejemplos de hazañasinmortales. El maestro debe aprovechar lagloria y el sufrimiento de estos momentospara sembrar, con caracteres indelebles, enlas almas infantiles, ambiciones y anhelospreclaros. Cantos populares e himnos pa-trióticos han de ser entonados por los niñosen todas las sesiones de la Escuela. Biogra-fías, lectura de periódicos, comentarios dehechos actuales que lo merezcan por su im-portancia nacional, serán escogidos para suestudio. Programas, Escuela y Maestro han

“El catalán tiene que irdesapareciendo”Durant el franquisme la repressió del català és d’una gran violència, com han demostratJosep Benet, Josep M. Solé i Joan Villarroya

de sentir España en todo momento.”La primera providència, d’ordre jurídic,

va ser la promulgació del decret llei signata Burgos el 5 d’abril de 1938. El decret dei-xava sense efecte l’Estatut d’Autonomia deCatalunya i, en conseqüència, el nou rè-gim polític deixava de considerar l’idiomacatalà com a llengua oficial..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1939“El idioma forja y esarma de Imperio”El règim franquista, a més de prohibir l’úsdel català en la vida oficial i pública de Ca-talunya, va prohibir el seu ensenyament iús a les escoles. El criteri del règim en

aquesta matèria era exposat per l’inspec-tor Alfonso Iniesta, l’any 1939, en el llibreGarra marxista en la infancia, en el qual hihavia un capítol dedicat a “Idioma e impe-rio”: “No puede faltar, en estas sugestionessobre temas vitales para la escuela, el puntoreferente al idioma. Es preciso hablar conruda nobleza a pequeñas zonas posibles delMagisterio, afectadas en este problema deun sentimentalismo falso y con visionesequivocadas. Los errores han sido de ambaspartes y no cabe achacar a un grupo sola-mente los dicterios. Errores excusables –contolerancia máxima– hasta un punto: aquelen que un claro marxismo tomaba posicio-nes al lado de sus enemigos. Desde ese ins-tante debieron quedar exonerados jefes po-líticos que tenían a orgullo llamarse católi-cos. Ellos cometieron, ante la historia, el cri-men horrendo de conducir al abismo pue-blos y masas de honrado vivir, sólo por eltriunfo de sus apetitos. Es claro que nos re-ferimos a las provincias vascas y catalanasespecialmente.

”Las provincias catalanas y vascas hanensayado un gobierno propio, autónomo,con sus organismos adecuados: Parlamen-to, ministros, etc. Sintieron, por fin, el orgu-llo de dar realidad a sus repetidas aspira-ciones estatutistas. La tragedia sufrida, ¿cu-rará las almas? ¿Abrirá a estas fuertes reali-dades, tejidas siempre con temas sangrien-tos? También en Barcelona la sardana in-comparable avivó el maldito «hecho dife-rencial», creando, por razón de orgullo, unapretendida superioridad, evidente en unosórdenes, nula completamente en otros.

”Necesitamos limpiar de mucha telarañalos corazones para que la nueva era apartecon decisión aquellos problemas que engen-dró el error de lenguas sin sentido y corazo-nes ofuscados. Barcelona, en sus antros re-volucionarios y en sus centros intelectualesnumerosos, se guió por pueblos interesadosen cultivar afanes de separación. Ahorauna intelectualidad auténtica mirará almar latino, cuna de glorias comunes, te-niendo para los antiguos incitadores de susrebeldías un desdén merecido.

”Como todo catalán y todo vasco tienen

El desig de posarfi a l’autonomiade Catalunya i ladèria d’eliminarel català van seruns factorsimportants decohesió

Portada del llibre de l’inspector franquistaAlfonso Iniesta. ARXIU

25PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

fuerte sentido realista de los problemas,comprenderán, al fin, que la lengua de cienmillones de habitantes necesita un cultivomayor, abandonado estos años, y que la po-lítica seguida hasta el presente ha creadouna mentalidad casera, pobre, ante lasgrandes expansiones culturales.

”Símbolo de glorias comunes, de empre-sas espléndidas futuras, serán la banderarecuperada y el Caudillo, capitán triunfa-dor en la guerra, conductor en la paz. Peroel Estado nacional no olvidará que el idio-ma forja y es arma de Imperio. Por eso dire-mos con Nebrija: «Siempre la Lengua fuécompañera del Imperio.» Y como el Estadonacional no se cimentó en sangre y sacrifi-cio para soñar, rumiando glorias pasadas,sino para dar a España en el mundo su ran-go dinámico de pueblo remozado, vigoroso,fuerte, unido, devolviendo prestigios pasa-dos, la vigilia frente al adversario de fuera yde dentro será constante, bajo la luz de lasestrellas, que son ahora símbolo de nuevapoesía casta, viril y castrense. El idioma al-

calzará, en la escuela pública y privada, al-go más que una fórmula de simple convi-vencia liberal. El castellano, que no es divi-no porque es humano, en frase del señorobispo D.M. de los Santos Gomara, nos ha-rá sentir los días gloriosos en que lo hablabaEuropa por ser lenguaje diplomático, y lasimprentas de Nápoles, Roma, Amberes, di-fundieron obras españolas, porque tenían agala hablarlo y leerlo.”

En la premsa franquista publicada aBarcelona s’atacava l’ús del bilingüisme al’ensenyament, que havia de ser exclusiva-ment en castellà. Així, per exemple, en unarticle signat per Antonio Lorca, es deia:“La Enseñanza ha de ser una e indivisible;y valga el símil. Porque, en realidad, aquíno ha existido nunca el bilingüismo, tantraído y llevado desde el Estatuto. El bilin-güismo, digo, fue el anzuelo que echaron losseparatistas a las gentes de buena fe, y en élpicaron o simularon picar los ingenuos y losacomodaticios: los conllevantes. Así nos fue.No bien aprobada la cooficialidad del cata-

lán, desde la extrema derecha a la extremaizquierda catalanistas se dio la consigna dedeclarar la guerra al idioma español, al es-píritu español, a todo, en fin, lo que oliera aEspaña.”

En començar el curs 1939/40, la Ins-pección Provincial de Primera Enseñanzade Barcelona denunciava que alguns mes-tres continuaven emprant el català com aidioma vehicular en l’ensenyament prima-ri i recordava que aquest procediment eraprohibit: “Habiendo llegado a conocimien-to de esta Inspección que algunos maestrosno utilizan integralmente el idioma nacio-nal com vehículo educativo en sus escuelas,en Junta de inspectores se acordó manifes-tar a todos los maestros nacionales y priva-dos de la provincia que el idioma vehicularen la escuela es únicamente el castellano.Espera la Inspección del patriotismo de to-dos los educadores de la provincia la másfiel observancia de los prescrito en la pre-sente circular.”

Una notícia que revela com les autori-tats franquistes perseguien els mestres quecontinuaven ensenyant en català a les es-coles és la que va aparèixer als diaris deBarcelona el mes d’octubre de l’any 1939:“El Governador Civil sorprende y clausurapersonalmente escuelas laicas y separatis-tas. En el día de ayer el excelentísimo señorGobernador civil se presentó de una mane-ra inesperada en el pueblo de Castelldefels,para comprobar la existencia de unas es-cuelas laicas y separatistas, como en efectoasí ocurría. Uno de los supuestos maestrosse encontraba reunido dando clases a unosveinte niños, los cuales respondieron a unbreve interrogatorio (que no fue precisoprolongar ante lo inequívoco de las respues-tas), manifestando que no se les enseñaba elcatecismo y que las clases las daban en ca-talán. En el acto dio orden de detención delpresunto maestro –que resultó ser intrusoen esta profesión, puesto que carece de títu-lo y autorización– y fue conducido por laGuardia Civil a la cárcel, instruyéndose lasdiligencias oportunas, que serán elevadascon el detenido a las autoridades judicialescompetentes. Fueron a continuación clau-surados tanto este local como otro, en el quehace pocos días otro desaprensivo (ya dete-nido) venía haciendo igual labor anticris-tiana y antiespañola.”

Les autoritats franquistes, tot just ocu-par el territori de Catalunya, a més d’ex-cloure l’ensenyament i l’ús del català a lesescoles, també hi prohibiren l’ús de llibres,quaderns i tota mena d’impresos escrits enaquest idioma. El 20 de febrer de 1939 esva publicar, a Lleida, una circular que deia:“Inspección de Primera Enseñanza de la

El dictador Franco i altres dirigents del règim,al Valle de los Caídos. EFE

Les autoritatsfranquistes, amés d’exclourel’ensenyament il’ús del català ales escoles,també hi vanprohibir l’ús dellibres, quadernsi tota menad’impresosescrits en aquestidioma

26 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XX (1938-1975)

provincia de Lérida. La guerra en Cataluñaha terminado y los frutos de la paz vienenrápidamente. Una de éstos es la EscuelaNacional, que va a abrirse muy en breve.Pero la guerra cuesta ríos de sangre, de ri-quezas, de arte, y habrá que destruir impla-cablemente todas las causas que la han ori-ginado, para asentar la obra educativa so-bre estos dos inconmovibles pilares: Dios yEspaña. Sobre estos dos precisamente, por-que los sin Dios y sin Patria, los rojos y losseparatistas, han hecho todo el mal. La es-cuela primaria, nacional, municipal, o pri-vada, ha de ser católica y también españo-lista, sin que se tolere nada que amengüecualquier de estos dos postulados. Por esovamos a tratar en esta Circular de algunosextremos importantes, estableciendo lasinstrucciones que siguen: Todo libro que noesté escrito total o parcialmente en lengua

que no sea la española, precisamente, debeser también retirado de la Escuela. Igualprocedimiento se utilizará en cuanto a lasBibliotecas, de cualquier clase o precedenciaque sean.”

Una disposició semblant era publicadaa Barcelona uns mesos després. En el diariLa Vanguardia Española va aparèixer lainformació següent: “Han de ser retiradosen las escuelas todos los impresos no redac-tados en castellano. En virtud de lo dispues-to con anterioridad y en ocasión de la aper-tura de curso de las Escuelas públicas se hadispuesto por la Superioridad que, a partirde esta fecha, sean retirados de todas las Es-cuelas de Primera Enseñanza de esta pro-vincia los libros, cuadernos, impresos y tra-bajos de toda clase que no estén redactadosen lengua castellana, dejando bien sentado

que las responsabilidades que puedan caberpor cualquier omisión que pueda compro-barse recaerán directamente sobre losmaestros o directores de estas institucionesde enseñanza.”

En els llibres de lectura infantil aprovatsper la rigorosa censura franquista, hi haalguns textos en els quals s’incita els in-fants a l’odi contra els catalans i bascos. Unexemple és l’obra de l’exministre espanyolde la monarquia d’Alfons XIII, Manuel deBurgos, de la Real Academia de CienciasMorales y Políticas. En el capítol III del’obra dedicada als infants, titulada ¿Quiénes España?, escrivia sobre “Los que noquieren ser españoles dentro de nuestro ter-ritorio peninsular” i deia: “Hay también,desgraciadamente, dentro de nuestro terri-torio peninsular, españoles espúreos, malosespañoles, que reniegan de España, su ma-

dre aunque no la quieran, y se empeñan enel insensato afán de demostrar que sus re-giones son, por su derecho, naciones y esta-dos completamente diferentes e indepen-dientes de España, que constituyen paraellos su verdadera Patria, siendo Españauna mala madastra que por la fuerza se lesimpone para ocupar el lugar de su madre.Estos son los separatistas vascos y los cata-lanistas, los cuales pretenden erigir estadosindependientes a las provincias vasconga-das y a Cataluña, respectivamente. De ahíel empeño que nuestro Caudillo Franco tie-ne en mantener la unidad de la Patria, pa-ra hacerla grande, extirpando el maldito vi-rus separatista.”

Després de la implacable depuració delmagisteri, el franquisme va disposar quefossin enviats a Catalunya mestres no ca-

talans, procedents especialment de Caste-lla i Extremadura. Aquests mestres igno-raven, és clar, la realitat catalana. Al diariEl Correo Catalán del 16 d’abril de 1939s’hi podia llegir la notícia següent: “Conesta fecha se ha ordenado el traslado de 250maestros nacionales que ejercían sus fun-ciones en la zona nacional, para cubrir va-cantes producidas en Barcelona y su pro-vincia, con objeto de regular la labor esco-lar. La mayor parte de los maestros trasla-dados son de Castilla y Extremadura.”

Quatre mesos després, el nombre demestres no catalans enviats a Catalunyaarribava a 700, segons que manifestava eljefe del Servicio Nacional de Primera En-señanza, Romualdo de Toledo: “Don Ro-mualdo de Toledo terminó manifestandoque la enseñanza primaria en Cataluña lle-va un ritmo acelerado con la directa actua-ción de 700 maestros castellanos, que ac-túan en toda la región con éxito inmejora-ble.” Segons Josep Benet, “així començà lainvasió de Catalunya pels mestres no cata-lans, un dels principals instruments que elrègim franquista havia d’utilitzar peraconseguir la colonització lingüística icultural del poble català”.

D’altra banda, a la Universitat de Barce-lona també va quedar exclosa la llenguacatalana, no solament com a instrumentde treball sinó també com a matèria d’en-senyament. El mes de juny de 1939, ÁngelGonzález Palencia, catedràtic de la Uni-versidad de Madrid, en una conferènciafeta a Barcelona, va dir el que segueix: “Hade mantenerse la unidad lingüística comoinstrumento de poder, seguros, como Nebri-ja decía con razón, de que la lengua es com-pañera del Imperio. Y hemos de convencera los obcecados de que es una locura pres-cindir de una lengua con la que se entien-den ochenta millones de hombres en elmundo, para usar otra que no sirve másque para andar por casa.”

El 28 de gener de 1939 una ordre delMinisterio de Educación Nacional supri-meix qualsevol ensenyament relacionatamb la cultura catalana. Així, és abolit l’en-senyament de la filologia catalana, la his-tòria medieval i moderna de Catalunya, lageografia de Catalunya, el dret civil català,la història de les idees religioses a Catalu-nya, la història de l’art medieval català, l’es-cultura gòtica a Catalunya... El 16 de maigde 1939, Solidaridad Nacional es va quei-xar del rector de Pallejà perquè utilitzavael català a l’església. Fa referència, també, al’escola: “Ese señor cura de Pallejá es el pro-blema. Problema venenoso, de raíz separa-tista, antiespañola, antinacional, cuandoaquí se hacía una política de odio y renco-res con todo lo español. Ahora no: ahorahay que enseñar a esos niños, en la escuela,a leer y escribir en castellano, en la iglesia, arezar en castellano: ¡en español!”

En els llibres delectura infantil hiha alguns textosen els qualss’incita elsinfants a l’odicontra catalans ibascos

Propaganda franquista a favor del castellà. ARXIU

27PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

El 27 de maig de 1939 el nou bisbe, ad-ministrador apostòlic de la diòcesi de Bar-celona, va declarar públicament que l’en-senyament “debe ser siempre en castellano”i que en castellà “debéis enseñar a hablar, a

escribir y a rezar a Dios”. El 10 d’agost de1939 van detenir el professor de la UABBel·larmí Rodríguez i Arias. Entre les di-verses acusacions, hi ha la de fer classes encatalà........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1940Si ensenyes encatalà...,“incapacitado”!El 30 de març de 1940 són enviats als po-bles de les comarques de Lleida 49 mestresde fora de Catalunya perquè hi ensenyinen castellà. El governador civil de Barcelo-na, Wenceslao González Oliveros, el dia28 de juliol de 1940, va dictar una ordreper la qual els mestres que ensenyessin encatalà “quedarán personalmente incapaci-tados para el ejercicio de una función do-cente”........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1943Esborrar rètols encatalàEl 21 de juliol de 1943 es publica un oficide la Delegación de Prensa y Propagandade Badalona a l’alcalde de la ciutat perquè“se digne dar las oportunas órdenes a la

Brigada Municipal para que proceda a bor-rar de la fachada de la casa nº 21 de la callede S. Miguel, esquina a la Fray Basilio deSan José, el rótulo que dice «Escola Munici-pal de Música» que ya había sido repintadoy al correr de los años ha vuelto a aparecer”........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1945“La escuela ennuestra Patria ha deser esencialmenteespañola”La Ley de Enseñanza Primaria de 1945 es-pecifica en l’article setè l’obligatorietat dela “lengua nacional española” al llarg del’ensenyament primari. Concretament,diu: “La lengua española, vínculo funda-mental de la comunidad hispánica, seráobligatoria y objeto de cultivo especial, co-mo imprescindible instrumento de expre-sión y de formación humana, en toda laeducación primaria nacional.” En la intro-ducció de la llei també es deixaven les co-ses clares: “Además, la Escuela en nuestraPatria ha de ser esencialmente española. Yen este aspecto, la Ley se inspira en el puntoprogramático del Movimiento Nacional porel que se supedita la función docente a losintereses supremos de la Patria.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1947“Se hacastellanizado, creoque totalmente, lavida catalana”A l’hora d’editar les Converses filològiquesde Pompeu Fabra, el censor posa com acondició que només hi figuri la inicial P. ino el nom complet, Pompeu. Més enda-vant, el censor explica d’aquesta maneraper què creu que pot publicar-se: “Y a pe-sar del matiz catalanista de la obra comogracias al movimiento se ha castellanizado,creo que totalmente, la vida catalana y ca-da día son menos los interesados por estostemas, se considera que no hay inconve-niente en que esta obra pueda publicarse.”

1950A l’escola públicade Peralada, encastellàL’inspector va escriure, al Llibre de Visitesde l’escola de Peralada: “Se recomienda almaestro usar el español en sus explicacionesa los niños a fin de facilitarles el aprendiza-je del idioma oficial.”

1952“¿Hemos hecho laguerra para que elcatalán vuelva?”L’escriptora Maria Dolors Orriols i el polí-tic nacionalista Josep Planchart editen larevista Aplec, camuflada sota l’aparença defascicle literari. El governador civil, FelipeAcedo, es presenta en un quiosc de laRambla i retira els números que resten dela revista. Quan els editors el van a veureperquè alci la prohibició, contesta: “¿Uste-des creen que hemos hecho la guerra paraque el catalán vuelva a ser de uso público?”D’altra banda, en aquesta dècada dels cin-quanta els jesuïtes de Sarrià, a Barcelona,incitaven els alumnes perquè no parlessincatalà, ni tan sols a l’hora d’esbarjo; a més,hi havia educadors que en feien escarni.L’accent català dels alumnes podia ser mo-tiu de befa........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

1963El català, estrangerEl 22 de juny de 1963 va ser denegada lainscripció al registre de la propietat indus-trial de Llibreria Les Voltes de Girona per-què “no podrán ser admitidas las denomi-naciones en idioma extranjero”. Ho diuenclar. Per un altre costat, Francesc Ferrer iGironès explica que aquest mateix any,quan el vicepresident del govern era Agus-tín Muñoz Grandes, es va fer una recollidade signatures per sol·licitar al govern espa-nyol l’ensenyament de la llengua catalana.Es va seguir el procediment administratiu

Als jesuïtes deSarrià incitavenels alumnesperquè noparlessin elcatalà, ni tansols a l’horad’esbarjo

Cartell del 1942. ARXIU

28 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

del sistema jurídic franquista, que el Fuerode los españoles anomenava derecho de pe-tición. A un funcionari municipal de Sa-llent, Joan Costa Ferrer, li van obrir un ex-pedient per haver signat aquesta petició iel van declarar culpable d’un delicte moltgreu, per la qual cosa el van sancionaramb la destitució del càrrec i sis anys d’in-habilitació..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

Fins al 1965Control de les cartespersonals alsalumnes internatsEls col·legis amb internats en què la llen-gua catalana era l’habitual entre els alum-nes la pràctica castellanitzadora era mésdifícil, a causa de les estones que els alum-nes no estaven directament sota el controldels educadors. La uniformització lingüís-tica s’imposava per mitjà de pressió psico-lògica, les lectures dels estudis, la discri-minació vers el català, l’exemple dels pro-fessors i també una pràctica subtil. Així,per exemple, als maristes de Lleida finsl’any 1965 les cartes que els interns escri-vien als pares eren revisades pels herma-nos, i el fet que els infants usessin el catalàperquè no sabien dirigir-se de cap mésmanera als pares era considerat inapropiati, en algun cas, motiu de burla..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1966“No tenemos interésen que los niñosaprendan el catalán”Albert Vila, editor del popular TBO, in-troduït en qualitat de vocal representantdels editors i empresaris de la Junta Aseso-ra de Prensa Infantil, demana permís perpublicar revistes infantils en català. L’estu-diós Enric Larreula transcriu al llibre Lesrevistes infantils catalanes de 1939 ençà laresposta que rep: “Desengáñate, Alberto,nosotros no tenemos ningún interés en edi-tar revistas infantiles en catalán, ni tene-mos ningún interés en que los niños loaprendan. Para nosotros el catalán es unalengua que tiene que ir desapareciendo.”

SEGLE XX (1938-1975)

Les autoritatsfranquistesresponen al’editor de ‘TBO’que es tregui delcap publicarrevistes infantilsen català

En època de resistència cultural i replegament interior sorgeixeniniciatives per mantenir la llengua

● El franquisme és una època de resis-tència cultural i de replegament inte-rior. L’escoltisme es va convertir en unrefugi i viver d’educació integral. Lacomunitat benedictina de Montserratva representar un contrapunt al nacio-nalcatolicismo predominant. A partirdel 1946, al voltant de les festes d’en-tronització de la marededéu, es vanpermetre algunes reedicions de llibresen català. A poc a poc es van anarcreant algunes escoles de caire renova-dor: Talitha, Costa i Llobera, Sant Gre-gori... Els mestres d’aquestes escoles estrobaven a casa d’Alexandre Galí, ondiscutien de temàtiques d’interès per al’escola. Tal com afirma Marta Mata:“La il·lusió continguda en els ullsd’Alexandre Galí i la saviesa dels seusconsells van ser font de treball per amolts mestres.” El 1961, per acord de laSecció Filològica de l’IEC, es va crear laJunta Assessora per als Estudis de Ca-

SEGLE XX (1938-1975). Aspectes en positiu

L’escola de mestres RosaSensat i la renovaciópedagògica

Marta Mata a l’Escola Gavina de Picanya, als anys noranta. JOSEP CUÉLLAR

talà. Aquest organisme aspirava a do-tar els estudis de català d’un cos deprofessors que cobrís les necessitatsd’una manera progressiva. Tambéaquest mateix any es va crear la Co-missió Delegada d’Ensenyamentd’Òmnium Cultural, que va portar aterme una intensa tasca de promocióde cursos en centres culturals, espor-tius i religiosos i, més tard, en escoles.El 1962 Maria Antònia Canals va dei-xar Talitha per fundar l’escola Ton iGuida, al barri de Verdum: va aconse-guir donar testimoni d’una educacióbasada en el cultiu de la personalitat detots els infants. L’any 1963 va aparèixerCavall Fort. El 1965 cristal·litzà l’Escolade Mestres Rosa Sensat, amb l’objectiud’ajudar els mestres a millorar la sevaformació. L’any 1970 la llei generald’educació del ministre José Luis VillarPalasí va obrir la porta –tímidament– ala introducció del català a l’escola.

29PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

En democràcia, els atacs hancontinuatDes del “Manifiesto de los 2.300” fins a la llei del ministre José Ignacio Wert, passantper la sentència d’inconstitucionalitat de l’Estatut

SEGLE XX-XXI (1975-2015)

1981El ‘Manifiesto de los2.300’● En democràcia, les primeres veus dis-cordants contra el català es van sentir al’inici del reciclatge de català per a mestresi professors, quan el Departament d’Ense-nyament va prendre’n la direcció, a l’inicidels anys vuitanta. Tot i que el reciclatgemai no va ser obligatori per als docents,alguns van veure-hi una amenaça per alsseus drets. Això va abocar a una recollidade signatures per a un Manifiesto de los2.300 en contra del català. En aquesta ope-ració es va fer conèixer per la seva vehe-mència Federico Jiménez Losantos, pro-fessor de secundària i actualment perio-dista, que sempre ha mantingut una acti-tud hostil cap a la nostra cultura. Deia elmanifest: “Resulta sorprendente la idea, declaras connotaciones racistas, que altos car-gos de la Generalidad repiten últimamentepara justificar el intento de sustitución delcastellano por el catalán como lengua esco-lar de los hijos de los emigrantes. Se dice sinreparo que esto no supone ningún atropello,porque los emigrantes ‘no tienen cultura’ yganan mucho sus hijos pudiendo acceder aalguna. Sólo una malévola ignorancia pue-de desconocer que todos los grupos emigran-tes de Cataluña proceden de solares históri-cos cuya tradición cultural en nada, cierta-mente, tiene que envidiar a la tradición cul-tural catalana, si más no, porque durantemuchos siglos han caminado juntas cons-truyendo un patrimonio cultural e históricocomún. De llevarse adelante el proyecto deimplantar progresivamente la enseñanzasólo en catalán –no del catalán, que indu-dablemente sí defendemos–, los hijos de losemigrantes se verán gravemente discrimi-nados y en desigualdad de oportunidadescon relación a los catalanoparlantes. Estosupondrá, además, y como siempre se ha di-cho, un «trauma» cuya consecuencia más

inmediata es la pérdida de la fluidez verbaly una menor capacidad de abstracción ycomprensión.”.. ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ..

1993“Expresión evidentede un separatismocultural”En aquells mateixos anys, al voltant del’aprovació de la llei de normalització lin-güística –“expresión evidente de un separa-tismo cultural”, segons Ricardo de la Cier-va a Los años mentidos–, hi va haver duesiniciatives per oposar-se a la catalanitzacióde l’escola mitjançant la immersió. D’unabanda, un reduït grup de funcionaris do-

cents, que exercia a secundària, van cons-tituir-se en el grup Acción Cultural Mi-guel de Cervantes. De l’altra, un pare queera advocat i que, en arribar a Catalunya,havia escolaritzat el seu fill en un centreon es feia l’ensenyament en català –sensehaver-ne demanat l’autorització precepti-va, com s’havia de fer en aquell moment–,va plantejar una demanda als tribunalscontra l’institut en qüestió per imposarl’ensenyament en català al seu fill, i vaaconseguir una sentència favorable a la se-va demanda. Aquest resultat positiu per aell va animar-lo a canalitzar, a partird’aquest moment, algunes queixes i de-mandes judicials contra el Departamentd’Ensenyament, en nom d’altres pares quese sentien afectats, fins a liderar, l’any1993, la Coordinadora de Afectados enDefensa del Castellano (Cadeca). La líniaargumental d’aquest col·lectiu era ques’imposava el català a les escoles. Deienque estaven d’acord que s’ensenyés la llen-gua com a matèria escolar, però no de ma-nera obligatòria, i encara menys accepta-ven l’ensenyament en català ni que el cata-là fos llengua d’educació a l’escola. En de-finitiva, reivindicaven el seu punt de vistaindividual com un dret, i l’enfrontaven alsdrets col·lectius, recollits en la legislació... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ..

1994“Ensoñaciónnacionalista deidentificar un pueblocon una lengua”Una altra iniciativa en el mateix sentit foula creació de l’Asociación de Profesorespor el Bilingüismo, l’any 1994, i l’Asocia-ción de Padres por el Bilingüismo, poc

Les primeresveus dissonantsen democràciaen l’inici delreciclatge cap alcatalà demestres iprofessors

Jiménez Losantos, anticatalanista. ARXIU

30 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

SEGLE XX-XXI (1975-2015)

després. Ambdues es manifesten radical-ment oposades a considerar el català coma llengua pròpia de l’ensenyament.

En aquells anys, a partir de la contro-vèrsia sobre l’ensenyament en llengua ma-terna, esgrimit per primera vegada en de-fensa del castellà, sorgí la demanda d’al-guns pares que, en matricular els seus fillsa l’escola, exigien que en els primers ense-

nyaments es fes l’ensenyança en castellà.Aquest dret era reconegut per la legislacióvigent, per la qual cosa el requeriment vaser atès per les escoles seguint les indica-cions del Departament d’Ensenyament. Ésoportú esmentar que el nombre de paressol·licitants mai no va ser superior al cen-tenar. S’ha de reconèixer que va compor-tar debats en les comunitats educatives iun cert malestar en els centres escolars enels quals es va demanar, ja que implicavaun esforç complementari, gens útil, fins itot per al mateix educand.

El 2 de març de 1994 l’editorial del’ABC afirmava: “Y con la vista puesta en elmás ambicioso futuro para Cataluña y susgentes, la Generalidad debería ser la prime-ra interesada en evitar una dualización so-cial entre unas clases con recursos económi-cos para conseguir que sus hijos utilicen condestreza la privilegiada herramienta delcastellano y otras condenadas a balbucearlocon torpeza, en aras de la ensoñación nacio-nalista de identificar un pueblo con unalengua.” Diu Ferrer: “Tenint en compteaquesta última afirmació, no s’entén que ales pàgines de l’actualitat gràfica del 18 degener de 1994 remarquessin la frase deFrancisco Rodríguez Adrados: «Sin espa-ñol no hay España», ¿en què quedem?”

Una carta al director de l’ABC, datadael 20 de març de 1994 i signada per EmilioSerra, de Madrid, deia: “Puede causarlesun daño irreparable para su formación edu-cativa, profesional y social a los niños cata-lanes (catalanoparlantes en familia) frentea los castellanoparlantes, la actual políticalingüística de la Generalidad.” És una notí-cia donada a conèixer per Josep M. Ai-

naud de Lasarte en El llibre negre de Cata-lunya. De Felip V a l’ABC, que l’historia-dor català titula, irònicament, “Pobresnens catalanoparlants”..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1996El Foro Babel i elrebuig a la immersiólingüísticaL’any 1996 es va crear el Foro Babel, a par-tir de les associacions anteriors, que incor-porava alguns nous membres amb unperfil més polític. A la base de les seves rei-vindicacions hi havia l’oposició frontalque l’ensenyament es fes en català “nor-malment”, i a l’aplicació de la immersiólingüística dels nens castellanoparlants al’inici de l’escolaritat, tot i que els seus pa-res ho acceptessin. Va ser en aquests anysque hi va haver un augment de jurispru-dència pel que fa a l’ensenyament del cata-

là i la immersió.En el moment de néixer, van redactar

aquest document: “Los objetivos inmedia-tos del Foro son analizar nuestra actual si-tuación lingüística y cultural desde el puntode vista de las libertades públicas y la demo-cracia. Respecto al primer aspecto, queremosimpulsar el debate sobre posibles vulnera-ciones de los derechos lingüísticos de los ciu-

dadanos de Cataluña,tanto catalanohablantescomo castellanohablan-tes, así como la denun-cia de situaciones dediscriminación por notratar conforme al prin-cipio de igualdad lapluralidad cultural, lin-güística e ideológica denuestra sociedad. Encuanto al segundo as-pecto, queremos tam-bién impulsar un deba-te sobre la situación dela cultura en Cataluña,en especial en lo refe-rente a cuestiones queafectan a la influenciade la ideología naciona-lista en la enseñanza, ala interpretación de lahistoria de Cataluña yde España en los librosde texto escolares, a lassubvenciones públicas, ala industria cultural

(edición, teatro, cine y música, especialmen-te), a la libertad ideológica en los medios decomunicación, a las llamadas culturas refu-gio y a tantos otros temas que no han sidosuficientemente discutidos en Cataluña porestar considerados, durante estos últimosaños, como un material altamente sensible yhablar de ello era visto como políticamenteincorrecto.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

1998“Una políticasectaria deenseñanzamonolingüe”En el segon manifest del Foro Babel, deljuny de 1998, es deia: “La política lingüísti-ca tiene como finalidad convertir el catalánen lengua única y obligatoria de todas lasinstituciones, con una clara opción por un

El 1994 neixendues entitatsradicalmentoposades aconsiderar elcatalà com allengua pròpia del’ensenyament

L’expresident espanyol José María Aznar, en un acte de la fundació FAES. EFE

31PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

monolingüismo que no se corresponde conla realidad lingüística existente. Especial-mente grave es la repercusión de esa políticaen la enseñanza, que establece el catalán co-mo lengua vehicular única de las activida-des docentes y no docentes. Los principalesperjudicados de esta situación son dos gru-pos sociales. Primero, y principalmente, sa-len perjudicados los sectores sociales econó-micamente más débiles, inmigrantes de pri-mera o segunda generación.

”Los otros damnificados por esta políticaeducativa son los alumnos que provienen deun entorno cultural totalmente catalanoha-blante que, a pesar de las facilidades que danuestra sociedad para incorporar el castella-no desde niños a la propia personalidad, re-sultan víctimas de una política sectaria deenseñanza monolingüe en catalán, que re-percutirá muy negativamente en su futuro.”

2007“Reimplantar elviejo sistema deenseñanza estatalen castellano”El 2007 la FAES va publicar el llibre ¿Li-bertad o coacción? Políticas lingüísticas ynacionalismos en España, coordinat perXavier Pericay, que és un exemple de ne-gacionisme [la dictadura franquista no ésculpable de res; la persecució del catalànomés ha estat cosa de quatre dècades; hiha llengües més “aptes”, més “útils”, més

“interessants”, més “necessàries” que d’al-tres; això que el català és la llengua pròpiade Catalunya és una bestiesa; els castella-noparlants a Catalunya no tenen cap dretque els empari; el castellà ha exercit desdels seus propis orígens la funció de “llen-gua franca” entre els idiomes peninsulars iés per això i no pas per altres raons (perse-cucions seculars, decrets de Nova Planta,dictadures diverses, etcètera) que és avuil’única llengua coneguda i utilitzada pertots els espanyols, etcètera] i on s’afirma,com a conclusió: “Resulta de todo puntonecesario modificar el marco legal. Si lasComunidades tienen lenguas propias y len-guas que no lo son, que las Comunidades seocupen de lo propio y dejen lo impropio enmanos del Estado. Y que éste recupere, pues,unas competencias en materia lingüísticaque jamás debería haber cedido. Y que hagapolítica, política lingüística. Por ejemplo, enel campo educativo, reimplantando el viejosistema de enseñanza estatal en castellano.Los nacionalismos no cejarán nunca en elempeño de arrinconar el castellano. Una vezsuperados, por obsoletos, otros hechos dife-renciales como la raza o la religión, la len-gua se ha convertido en su único estandarte.Sin lengua no hay identidad, aseguran. Ysin identidad los que pueden acabar sobran-do son ellos mismos.”....... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ .....

2008“La lenguacastellana es comúny oficial a todo elterritorio nacional”El 2008 es va fer públic el Manifiesto poruna lengua común, que parlava de la llen-gua a l’escola i de la immersió lingüística:“Los abajo firmantes solicitamos del Parla-mento español una normativa legal del ran-go adecuado (que en su caso puede exigiruna modificación constitucional y de algu-nos estatutos autonómicos) para fijar in-equívocamente los siguientes puntos: 1) Lalengua castellana es común y oficial a todoel territorio nacional, siendo la única cuyacomprensión puede serle supuesta a cual-quier efecto a todos los ciudadanos españo-les. 2) Todos los ciudadanos que lo deseen

El 2008 es va ferpúblic el“Manifiesto poruna lenguacomún”, quetambé s’oposavaa la immersiólingüística

L’actual ministre espanyol d’Educació, JoséIgnacio Wert. EFE

tienen derecho a ser educados en lengua cas-tellana, sea cual fuere su lengua materna.Las lenguas co-oficiales autonómicas debenfigurar en los planes de estudio de sus res-pectivas comunidades en diversos grados deoferta, pero nunca como lengua vehicularexclusiva. En cualquier caso, siempre debequedar garantizado a todos los alumnos elconocimiento final de la lengua común.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

2010Nou atac al catalàcom a llenguavehicular de l’escolaEl BOE del 16 de juliol de 2010 va publicarla sentència 31/2010, de 28 de juny de2010, que resolia el recurs d’inconstitucio-nalitat 8045-2006, interposat per 99 dipu-tats del PP en relació amb diversos articlesde l’Estatut del 2006. És una sentència llar-guíssima, de 491 pàgines, amb una dispo-sitiva que ha estat letal per a la nostra llen-gua a l’escola que declara inconstitucionall’expressió “i preferent” de l’apartat 1 del’article 6. Reproduïm el text d’aquest arti-cle i posem entre claudàtors el que s’haanul·lat: “La llengua pròpia de Catalunyaés el català. Com a tal, el català és la llen-gua d’ús normal [i preferent] de les admi-nistracions públiques i dels mitjans de co-municació públics de Catalunya, i és tam-bé la llengua normalment emprada com avehicular i d’aprenentatge en l’ensenya-ment.”

En l’apartat dels fonaments jurídics

d’aquesta decisió s’argumentava el se-güent: “El catalán debe ser, por tanto, len-gua vehicular y de aprendizaje en la ense-ñanza, pero no la única que goce de tal con-dición, predicable con igual título del caste-llano en tanto que lengua asimismo oficialen Cataluña. Desde ahora hemos de dejarsentado en nuestra argumentación que, co-mo principio, el castellano no puede dejarde ser también lengua vehicular y de apren-dizaje en la enseñanza.” Aquest punt ésimportant perquè ha estat l’esca de lessentències dels altres tribunals en contrade la immersió lingüística i, en definitiva,en contra de la nostra llengua.

És interessant d’explicar que hi va ha-ver cinc vots particulars a aquesta sentèn-cia, és a dir, de la meitat dels magistratsque la signen. De l’anàlisi de quatred’aquests cinc vots particulars –l’altre votés el del català Eugeni Gay– se’n desprènque aquests quatre magistrats proposatspel PP –Ramón Rodríguez Arribas, Vicen-te Conde Martín de Hijas, Javier DelgadoBarrio i Jorge Rodríguez-Zapata Pérez–, sihaguessin pogut, encara haurien arranatmés el nostre Estatut. La discussió era dosla, que deien que caldria suprimir, cosaque la sentència no va fer. Els remarco encursiva (art. 6, punt 1): “La llengua pròpiade Catalunya és el català. Com a tal, el ca-talà és la llengua d’ús normal de les admi-nistracions públiques i dels mitjans de co-municació públics de Catalunya, i és tam-bé la llengua normalment emprada com avehicular i d’aprenentatge en l’ensenya-ment.”

Després d’aquesta sentència n’hi ha ha-gut moltes més del Tribunal Suprem. To-tes les dispositives d’aquestes sentènciesapel·len al dret dels infants a rebre l’ense-nyament en castellà..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

2012Una nova sentènciaper atacar el catalàcom a llenguavehicularLa sentència 2012/120657, del 12 de junyde 2012, és molt dura, ja que declara nulsels articles 4 (apartats 1, 3 i incís inicial del4), i 5, 10.1 i 14.3 del decret 181/2008, de 9de setembre, pel qual s’estableix l’ordena-ció dels ensenyaments del segon cicle del’educació infantil. S’anul·la, per tant,aquest redactat: “El català, com a llengua

pròpia de Catalunya, s’ha d’utilitzar nor-malment com a llengua vehicular d’ense-nyament i aprenentatge i en les activitatsinternes i externes de la comunitat educa-tiva: activitats orals i escrites de l’alumnat idel professorat, exposicions del professo-rat, llibres de text i material didàctic, acti-vitats d’aprenentatge i d’avaluació i co-municacions amb les famílies.”.... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........

2013“Españolizar a losalumnos catalanes”La llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre–popularment, la llei Wert–, que modificaalguns aspectes de la llei orgànica 2/2006,d’educació, ha posat més llenya al foc entot aquest debat lingüístic. És una llei pre-sentada “per a la millora de la qualitateducativa”, però, en realitat, sembla pen-sada per fer-nos recular en la nostra auto-nomia. El català deixa de ser una assigna-

tura troncal i passa a ser una assignatura“de lliure configuració autonòmica”.

La llei, en la disposició addicional tren-ta-vuitena, parla de la llengua a l’escola:“Les administracions educatives han degarantir el dret dels alumnes i les alumnesa rebre els ensenyaments en castellà, llen-gua oficial de l’Estat, i en les altres llengüescooficials en els seus territoris respectius.El castellà és llengua vehicular de l’ense-nyament en tot l’Estat i les llengües coofi-cials també ho són en les respectives co-munitats autònomes, d’acord amb els seusestatuts i la normativa aplicable. Les ad-ministracions educatives també poden es-tablir sistemes en els quals les assignaturesno lingüístiques s’imparteixin exclusiva-ment en llengua castellana, en llengua co-oficial o en alguna llengua estrangera,

La sentènciacontra l’Estatutdel 2006 ha estatletal per alcatalà a l’escola,ja que no elconsidera d’ús“preferent”

María Emilia Casas, presidenta del TribunalConstitucional que va mutilar l’Estatut. EFE

Cartell de Som Escola. ARXIU

32 PRESÈNCIA11.-.01.-.2015 DOSSIER

sempre que hi hagi oferta alternativa d’en-senyament sostingut amb fons públic enquè s’utilitzi com a vehicular cadascuna deles llengües cooficials. En aquests casos,l’administració educativa ha de garantiruna oferta docent sostinguda amb fonspúblics en la qual el castellà sigui utilitzatcom a llengua vehicular en una proporcióraonable. Els pares, les mares o els tutorslegals tenen dret que els seus fills o pupilsrebin ensenyament en castellà, dins delmarc de la programació educativa. Si laprogramació anual de l’administracióeducativa competent no garanteix unaoferta docent raonable sostinguda ambfons públics en la qual el castellà sigui uti-litzat com a llengua vehicular, el Ministerid’Educació, Cultura i Esports, prèviacomprovació d’aquesta situació, ha d’as-sumir íntegrament, a compte de l’admi-nistració educativa corresponent, les des-peses efectives d’escolarització d’aquestsalumnes en centres privats en els quals hihagi aquesta oferta amb les condicions i elprocediment que es determinin per regla-ment, despeses que han de repercutir enl’administració educativa esmentada.”

L’esperit de la llei va quedar molt clarquan el ministre José Ignacio Wert va dir,al Congrés, que l’interès del seu govern era“españolizar a los alumnos catalanes”. Enrealitat el que estava dient era que per serespanyols ens calia deixar de ser catalans.Doncs ja som molts que hem triat deixarde ser espanyols..... ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ........ ..

2014L’ofensiva nos’atura...Un dels darrers atacs és la interlocutòriadel TSJC que obliga els directors de cinccentres –un de públic i quatre de privats–a fer almenys un 25 per cent de les classesen castellà, pel sol fet d’haver-ho demanatun alumne de cada classe. La decisió judi-cial afecta l’Institut Alba del Vallès de SantFost de Campsentelles, el centre educatiuEscolàpies Sant Josep de Sabadell, el col-legi Sant Bonaventura, Franciscans de Vi-lanova i la Geltrú, el centre educatiu Marede Déu del Roser de Barcelona i l’EscolaPia de Sarrià de Barcelona. És un fet nou,insòlit, que fa recaure la responsabilitat enels directors dels centres.

Vull acabar de la mateixa manera queFrancesc Ferrer va tancar el llibre Catala-nofòbia. El pensament anticatalà a través dela història: “¿És lògic que les tragèdies du-rin tants segles? ¿Quan direm: ‘Prou!’?”

¿És lògic que lestragèdies durintants segles?¿Quan direm:‘Prou!’?(Francesc Ferrer iGironès)

33PRESÈNCIA11.-.01.-.2015

La mort de Franco i la reinstauració de la Generalitat permeten nousavenços en el reconeixement de la llengua

● L’1 de juliol de 1975 –4 mesos i migabans de morir Franco– el BOE va pu-blicar el Decret 1433/1975, de 30 demaig, “por el que se regula la incorpora-ción de las lenguas nativas en los pro-gramas de los Centros de EducaciónPreescolar y General Básica”. L’articleprimer deia: “Se autoriza a los Centrosde Educación Preescolar y EducaciónGeneral Básica, con carácter experi-mental, y a partir del curso mil nove-cientos setenta y cinco-setenta y seis, pa-ra incluir en sus programas de trabajo,como materia voluntaria para los alum-nos, la enseñanza de las lenguas nativasespañolas”.

El 29 de setembre de 1977 es va re-instaurar la Generalitat de Catalunya i,un any després, es va crear el Serveid’Ensenyament del Català (SEDEC),dins la Conselleria d’Ensenyament que,sota la direcció de Joaquim Arenas iSampera, treballaria de costat amb laDEC d’Òmnium. La Constitució de

SEGLE XX-XXI. Aspectes en positiu

Consolidació del sistemad’ensenyament modern i enllengua catalana

Joaquim Arenas, un dels artífexs de la immersió lingüística en català. ARXIU

1978, en proclamar l’estat de dret, reco-neix: “El castellà és la llengua espanyolaoficial de l’Estat. Les altres llengües es-panyoles seran també oficials en lesrespectives comunitats autònomes,d’acord amb els seus Estatuts que seranobjecte d’especial respecte i protecció.”

Un any després, l’Estatut aportarianous avenços en regular amb tota cla-redat que “la llengua pròpia de Catalu-nya és el català. El català és la llenguaoficial de Catalunya. També ho és elcastellà, que és la llengua oficial de l’Es-tat espanyol”. La Llei 7/1983 de norma-lització lingüística, en matèria d’ense-nyament, va reforçar jurídicament elsavenços fets.

Tot aquest procés de normalitzacióva culminar amb la llei d’educació del’any 2009, que afirma: “El català, com allengua pròpia de Catalunya, és la llen-gua normalment emprada com a llen-gua vehicular i d’aprenentatge del siste-ma educatiu.”