Dossier De premsa

Premi Prudenci Bertrana

Una nova veu literària que recorda Mirall trencat

Sinopsi«—Podré recordar-ho tot, mare?

»—Comença pel principi, Núria, quan la Clemència era xiqueta —li va sentir dir a la Rosalia—. Si tanques els ulls sentiràs la meva veu tocant la teva, acabant les frases o

començant-les. No corris, ens queda molta nit encara fins que la ciutat es desperti...».

La memòria de l’aigua és el diàleg entre tres generacions de dones: la Clemència, rossa com un fil d’or, nascuda en un poble de secà a finals del segle xix; la seva filla rosalia, que passarà a treba-llar, igualment en la misèria, en una ciutat industrial i serà analfabeta, i la Núria, que lluitarà per tenir la formació, la llibertat sexual i l’amor que no van tenir mai la seva mare ni la seva àvia. en la seva conversa, les tres dones treuen tot el que els surt del fons de les entranyes.

Bellparatge, un poble de secà, polsegós, erm i desolat, és on neix i viu la Clemència a cavall dels segles xix i xx. La seva vida transcorre en l’ambient hermètic de poble, un poble miserable i sense futur, on les noies han de vigilar de ser discretes i no ser deshonrades, i sota els designis d’un cacic que ho domina tot talment un senyor feudal.

«Els carrers llargs amb les portes tancades, els silencis, de nou i sempre la solana. Tot cobert com d’una mort daurada, un paisatge contrari a la vida,

ple d’una solitud habitada».

La Clemència és la noia més bella de Bellparatge, però també la més pobra. per això es veu obli-gada a renunciar al seu amor per casar-se amb el Negre, el fill del cacic del poble, un home brutal.

«Odiava el poble, la gent, la brutícia, els animals morts i fuetejats, les dones callades, netejar la casa dels amos, fer-ho tot sota la mirada del Negre i el seu pare».

La Clemència aconsegueix fugir amb la filla, la rosalia, una filla que estima però que també rebutja, perquè no és una nena rossa com ella i com l’home que va estimar, sinó una criatura de celles espesses i cap gros; una filla del llop. Juntes s’escapen a Valdrà, una ciutat industrial, lloc de noves oportunitats on la Clemència, gràcies al seu esforç, aconsegueix comprar-se una casa. però el treball dur a la fàbrica esgota la dona fins que emmalalteix. i la rosalia, encara una nena, no veu altra sortida que tornar al poble a demanar ajuda a l’home que havien abandonat. el Negre es prendrà la revenja.

«—Signa aquí, Clemència, perquè pugui anar a l’escola de monges i aprengui.»I així, d’aquesta manera, acabava de signar la donació de la casa al seu marit.

I tot seguit el Negre la va fer fora, i la filla la va dur a la casa de la caritat, a un antic hospital dedicat a la beneficència».

La Clemència desapareix de la vida de la rosalia; el Negre li farà creure que el tifus se l’ha endut. La veritat és que la dona rossa com un fil d’or, després de fer vida de captaire, viatjarà a parís, on

aconseguirà progressar com a cantant; ella també creu que la seva filla és morta. i mentrestant, la rosalia creix a la casa de beneficència i s’acostuma a les humiliacions, als crits, a la fam. als catorze anys el pare la recuperarà per fer-la treballar a la fàbrica, on seguirà sent tractada amb menyspreu, i poc després es casarà amb l’artur, un milhomes sentenciós.

«Va rebre una falsa caritat per la qual va haver d’estar agraïda, un “Tu no vals res i sort en tens de nosaltres”, que es va haver de sentir dir tota la vida».

amb l’artur, un home inestable que es barallava per qualsevol motiu, i en el treball esclau del bar que regenten, la rosalia continuarà vivint en el món d’esforços i d’humiliacions a què ja es-tava avesada. analfabeta, treballant com una bèstia de càrrega, després de quatre avortaments perquè no es veu amb cor de mantenir les criatures, tindrà, ja gran, una filla, la Núria.

«La Núria acabava de néixer i tenia un pare imprevisible, colèric i calmat, dolç i agre com un ca amb sang de llop, i una mare insensible de tantes tamborinades

amb què l’havia sacsejada la vida. Estava destinada que, des de ben petita, els crits i els menyspreus fossin les úniques interrupcions de la seva solitud».

La Núria és criada al bar amb una mare anul·lada i un pare que tan aviat la busca com l’escridas-sa, fins que apareix la iaia Lola, i la nena rep, per primer cop, un xic d’atenció. Una primera mi-rada que no aconsegueix desfer el malefici de viure en la confusió entre la violència i la tendresa.

«La memòria del maltractament enverina moltes famílies: els ions es reprodueixen per passar de generació en generació, la mateixa descàrrega elèctrica, i cal un material no conductor, fabricat amb caràcter i convenciment, per aturar la baula del terror

que passa de pares a fills. Quan reps el dolor també reps sempre la forma d’infligir-lo. Quan reps el dolor ja tens una porta que es pot obrir sola, de nou, cada vegada».

seran els llibres i l’anhel d’estudiar els que alliberaran la Núria parcialment, si més no els que li

permetran obrir horitzons, obrir-se a altres persones i descobrir la seva sexualitat, acostar-se a quelcom que s’assimila a l’amor, encara que sigui un amor tòxic, com el que viu amb l’Íngrid, que la fa sentir-se necessitada, tement sempre l’abandonament, bevent d’aigües estancades.

«Ella, tremendament desigual, discontínua i imprevisible: un dia era dolça i amable i l’endemà mirava enllà, més enllà de la finestra, com segrestada per una terrible

malenconia, i aleshores tu et senties inundada per un xàfec de gotes negres».

La Núria acollirà una nena, i coneixerà una dona excepcional, la Kraus, i aquests actes d’amor sense condicions li permetran avançar, i en diàleg amb la mare i l’àvia reconeixerà com la misèria, el maltractament i la incomunicació van marcar les vides de les tres dones, però també veurà com el poder de la reconciliació i de la superació determinen el destí final. Honorant les dones que l’han precedida, agombolada per les seves paraules, podrà deslliurar-se del dolor i el ressentiment i guarir les ferides que s’han transmès de mares a filles.

«I tant me feia haver heretat una part fosca: no és el que heretem el que ens determina, sinó com ho processem, quina pigmentació pròpia, única, hi afegim, i

de quin color deixem que ens pinti l’ànima el gran escultor del temps».

els personatgesClemència, “rossa com un fil d’or”, bruna de pell i amb ulls blavíssims, és una nena sensi-ble en un món brutal. Filla de mare vídua i pobra, està condemnada a treballar com una mula, a fregar terres de genolls, però se sent fascinada per la biblioteca del cacic del poble i somia apren-dre de lletra. per aconseguir-ho, signa un pacte amb el diable: el Negre, el fill de l’amo. amb el temps, la Clemència serà la noia més bonica de Bellparatge i s’enamorarà d’un noi del poble, el pere. però el pere haurà de fugir a Cuba i a ella l’obligaran a casar-se amb el Negre, que la farà infeliç. el Negre li prendrà la filla, però a canvi la Clemència coneixerà una nova vida a parís.

«La vida de la Clemència va passar d’una mort segura a la miserable Espanya de després de la guerra a ser un testimoni privilegiat d’un temps memorable a París».

El Negre, fill del Gasull, l’amo de bona part de Bellparatge. D’aspecte simiesc, esquena ampla i coll curt, és un home mesquí, brutal; un llop famèlic. serà repudiat pel pare i con-demnat a una vida tan miserable com ell mateix, però li restarà com a herència el seu caràcter despòtic i abusador.

«I el Negre va ballar amb ella amb la seva cara de llop, amb les seves celles espesses que li cobrien d’un sol traç la línia de sobre els ulls, tan foscos que quan

no la miraven hauria jurat que eren de color vermell, la pell fosca, les mans gruixudes, el cos compacte, com de dolmen, com de roc, de carn dura i pesant».

Rosalia, “la mestressa del silenci”, és filla de la Clemència però no serà fruit de l’amor, ja que el Negre n’és el pare. acostumada als crits i als menyspreus, és arrebatada a la mare i creix en un centre de beneficència, en condicions duríssimes. entra llavors en un estat d’acceptació, de conformitat amb el destí inexorable de dona pobra sense capacitat de decidir, abocada al treball dur i al maltractament, i seguirà així tota la vida, també quan es casi amb l’artur.

«El món, tots els seus símbols i fenòmens, van apropar-se-li tant que va tornar-se miop, i feia una interpretació baixa dels fets. Tot tenia sempre una causa

senzilla, una darrera explicació com de fat irremeiable, pocs culpables i molt de “Què hi farem? La vida és així”».

Artur, home inestable, imprevisible i colèric, casat amb la rosalia, a qui tracta com un ésser inferior, amb menyspreus i humiliacions constants.

«Quan era tendre i feliç era el millor pare del món..., però amb crisis periòdiques d’estar turmentat, com si la realitat el fastiguegés fins al deliri. I cada cop que

cridava, s’escoltava, i les seves pròpies paraules l’encenien més i més, i aleshores els insults i la ràbia eren tan desmesurats que els cucs i les putes espernegaven

sota terra».

Núria, “la del futur incert”, filla de la rosalia i l’artur, creix desatesa emocionalment, lli-gada al bar dels pares, amb una mare anul·lada i un pare despòtic i maltractador. aprèn a viure al marge, en la indiferència, la solitud, i s’acostuma a ser ignorada. La literatura, els poemes de Lorca que llegirà d’amagat, serà el seu únic vincle sa amb les emocions. i quan sigui gran, les relacions amb les dones que estimarà —l’Íngrid, la Francina, la Kraus— seran sota el sedàs de la seva disfunció emocional, la que li impedeix distingir entre l’anhel d’amor i la por, entre la necessitat i la basarda de l’altre.

«Les circumstàncies que l’esperaven, entre els crits i la solitud, la indiferència i l’avorriment, l’obligació i la por, així com la imposició de la feina, des d’abans de tenir memòria, tot plegat la van convertir en algú trasbalsat, tal vegada fred,

distant i ben protegit per a l’amor i els seus desastres, o qui sap si en un ésser anhelant, assedegat, sempre pendent d’un somriure, una paraula, un petit gest

d’amabilitat o una moixaina».

Lola, dona gran i distingida, altiva i enjoiada, és la mare de l’artur. Va abandonar la família per fugir amb un home i, anys més tard, es presenta al bar del fill amb la intenció de recuperar la relació. serà el primer contacte afectiu de la Núria, la primera mirada que rebrà la nena.

«Tenia alguna cosa fascinant, segurament la seva bellesa misteriosa, però avui et puc dir que cap bellesa pot atenuar la lògica incongruent dels imbècils. Què té a veure la fortalesa amb la crueltat? Què té a veure ser ferma amb ser indiferent

al dolor?».

Íngrid, companya d’estudis de la Núria i primer gran amor, és una dona manipuladora i imprevisible.

«I al darrer curs va aparèixer l’Íngrid, desafiant l’aire i la terra, entre la indolència i la tendresa, amb una seguretat absoluta, bella com un déu grec, com l’arcàngel de la llum, com la llargament esperada i

immediatament reconeixible».

La Kraus, dentista, atleta de triatló, ofereix a la Núria un amor madur, sense inseguretats, que li permet compartir anhels intel·lectuals i lectures i obrir-se a sentiments sincers sense por.

«La Kraus era una experta en una mena d’ingenuïtat que jo entreveia plena de càlculs i gens improvisada. Tot podia ser i res era possible. No sabia cap on anàvem, perquè ella volia tots

els camins oberts i alhora vedats».

moNTse BarDeri (sabadell, 1969). escriptora, periodista i fi-lòsofa, especialista en estudis de gènere, és autora de vuit llibres tant de literatura com de filosofia pràctica. Ha estat traduïda a l’italià, al romanès i al portuguès. els seus darrers llibres, tots ells publicats a Columna, són Camí d’anada i tornada, escrit amb emma Vilarasau, i el llibre de relats il·lustrat Dones úniques. Relats de dones d’aquí que no podràs oblidar. Col·labora a la secció Tribuna d’El Punt Avui. Ha estat membre de la junta Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, subdirectora amb Fina Birulés del X simposium internacional de Filòsofes iaph, patrona funda-dora de la Fundació maria-mercè marçal, forma part del pro-jecte guanyador eTwinning 2015 en l’àmbit europeu de Ciutats educadores i el 2019 ha estat nomenada comissària de l’any Teresa pàmies per la institució de les Lletres Catalanes.

© a

rxiu

per

son

al d

e l’

auto

ra

montse Barderi

www.moNtsEbARdERi.Com @montsebarderi montse.barderi @mbarderi

www.moNtsEbARdERi.Com @montsebarderi montse.barderi @mbarderi

El que puc dir del meu llibre...Sempre he cregut que perquè un llibre valgui la pena, cal anar allà on et fa mal. Jo no sóc qui per dir si el meu llibre val la pena, però si que sé que he anat on em fa mal, i no em fa vergonya confessar que en alguns moments he hagut d’aixecar les mans del teclat perquè el dolor era massa intens.

Per fer aquest llibre no he dubtat a fer servir parts de la meva vida, però sobretot he volgut ser una escriptora al servei d’una història. Així que allò útil i viscut ho he utilitzat; el viscut que no servia ho he descartat i el que necessitava la història i no ho tenia ho he novel·lat. D’aquests espais de frontera neix aquest llibre, per això és un relat de ficció.

Un dels temes fonamentals que s’hi troben és la memòria fragmentada, la memòria de les històries que, de cop, sense ordre ni concert, rebem dels nostres pares i avis, petites frases que ens permeten construir i reconstruir un món.

Vaig créixer amb la frase “La teva iaia Clemència era rossa com un fil d’or, enamorada del Pere de Muchafava i obligada a casar-se amb el Negre de ca n’Escarri”. El repte, doncs, ha estat omplir aquesta frase d’una història, d’una narració, i completar el fragment. Això és escriure.

I hi ha molt més, és clar, és un homenatge a les dones de classe baixa, no dels altres catalans de Candel, ni de les dones que tenien una situació prou benestant per escriure sobre les dones pobres. Hi ha la voluntat de poder-ho fer amb la nostra veu, la de les dones pobres d’ambient rural. La meva àvia va viure en aquesta masia, jo sóc filla d’aquestes dones pobres, la meva mare era analfabeta. Jo sóc la primera a néixer en una ciutat. Sentia que havia d’escriure aquesta història gairebé per una mena d’obligació moral. La raó és merament cronològica: vaig néixer l’any 1969 i ma mare el 1926. Vaig néixer vint anys tard. He rebut una educació d’una persona nascuda a finals dels anys quaranta i no dels anys setanta. La majoria de les dones dels anys quaranta de classe baixa no van poder explicar res amb la seva pròpia veu. I als seus fills, que ja han tingut accés als estudis, els queda ja molt lluny, aquest passat. Jo, com els meus pares, he hagut de treballar des dels set o vuit anys, però vaig néixer prou tard per poder creure que podia sortir de la fàbrica i estudiar. Crec que només podem arribar a pensar allò que el nostre temps ens permet, i jo vaig néixer prou tard per poder-ho pensar, encara que visqués en un ambient que no ho facilités.

És una història d’amor, de tots els tipus d’amor possibles. També és una apologia del poder salvador, redemptor de la literatura. Cada generació de dones que apareix en la història té un estret vincle amb els llibres. Pels llibres que no poden llegir, pels llibres que no els donen ocasió de llegir. Pels llibres que els salven de la solitud.

També parla d’un moment molt important en la vida de les dones, que és quan perden el seu darrer progenitor, normalment la mare, després de molt temps de fer-se’n càrrec. I de cop et sents completament òrfena, i a la vegada alliberada, i t’has de preguntar qui vols ser a partir d’aquest moment. És un moment important i se’n parla poc. Hi ha una frase de Marguerite Yourcenar que fa molts anys que em persegueix: “Arriba un moment que tothom decideix qui és, i així serà fins al final”. Narrar aquell moment que decidim qui serem, m’interessava molt. I crec que aquest moment per a moltes dones és just després que es mori la mare.

He trigat més de vint anys a escriure aquesta novel·la. L’havia de fer perquè quan les històries tornen i retornen, i insisteixen a voler ser dites, és necessari fer-ne cas.

Montse Barderi

Per a més informació i concertar entrevistes:Ester Romeueromeu@grup62.com • Tel. 934 928 211

La memòria de l’aiguamoNTse BarDeri

19,50 €384 pàgines

52è Premi Prudenci Bertrana de Novel·la

www.columnaedicions.cat