Edició i estudi d’En Pepito Carabassa - lletra.uoc.edu · Edició i estudi d’En Pepito...

Edició i estudi d’En Pepito Carabassade Bernat Batle Amengual

◆ ◆ ◆

Una mostra de costumisme humorístic i paròdicde la societat de Mallorca a finals del segle xix

treball de final de carrerade la llicenciatura

de filologia catalana a la uoc

Bartomeu Salas MascaróTFC: 2010-2011

Tutora: Lídia Ayats PedregosaConsultor: Josep Camps Arbós

«Quod nemo novit, paene non fit.»

Apuleu, Metamorfosis.

índexI. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................................................................................................................................................................4

II. EL CONTEXT .............................................................................................................................................................................................................................................................................6II.1. El fet històric ...................................................................................................................................................................................................................................................................7

II. 2. Bernat Batle Amengual.......................................................................................................................................................................................................................... 8

II. 2. 1. Esbós biogràfic ......................................................................................................................................................................................................................................... 8II. 2. 2. Producció literària ......................................................................................................................................................................................................................... 10

a) Literatura de creació ...........................................................................................................................................................................................................................11b) Literatura periodística ...................................................................................................................................................................................................................12c) Literatura científica sobre literatura .....................................................................................................................................................................13d) Literatura científica sobre religió i moral ...................................................................................................................................................13

III. ANÀLISI DE L’OBRA ..................................................................................................................................................................................................................................14III.1. Descripció de l’original .....................................................................................................................................................................................................................14

III.2. L’argument ..................................................................................................................................................................................................................................................................14

IV. ELS CRITERIS D’EDICIÓ .............................................................................................................................................................................................................15IV. 1. Aspectes generals ...........................................................................................................................................................................................................................................17

IV.2. Aspectes ortogràfics i fonètics ..............................................................................................................................................................................................19

IV.2.1. Vocalisme ...........................................................................................................................................................................................................................................................19IV.2.2. Consonantisme ...................................................................................................................................................................................................................................20

IV.3. Morfosintaxi ..............................................................................................................................................................................................................................................................23

IV.3.1. Determinats ..................................................................................................................................................................................................................................................23IV.3.2. Pronoms febles .........................................................................................................................................................................................................................................23IV.3.3. Formes verbals ........................................................................................................................................................................................................................................24IV.3.4. Preposicions ................................................................................................................................................................................................................................................24IV.3.5. Adverbis ................................................................................................................................................................................................................................................................25

IV.4. Lèxic ..........................................................................................................................................................................................................................................................................................25

V. L’EDICIÓ ..................................................................................................................................................................................................................................................................................................27

índex i abreviatures ◆ 3

Llista d’abreviatures i símbols

PublicacionsBOOM = Boletín Oficial del Obispado de MallorcaDCVB = Diccionari català-valencià-balearDDLC = Diccionari descriptiu de la llengua catalanaDECat = Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalanaDLE= Diccionario de la lengua españolaEUIEA = Enciclopedia universal ilustrada europeo-americanaGCC = Gramàtica del català contemporaniGEC = Gran enciclopèdia catalanaGEM = Gran enciclopèdia de Mallorca

Símbols usats|: Indica final de línia o de vers [1]: Indica el número de pàgina de l’original, entre claudàtors+ Davant els exemples, normatius o no normatius, que apareixen documentats al DCVB* Davant els exemples no normatius> Aquest signe separa la forma de l’exemple del testimoni original i la forma editada i, si s’escau, la forma normativa ‘ (coma volada) supressió d’un element: lletra, síŀlaba…

VI. BIBLIOGRAFIA ..........................................................................................................................................................................................................................................................43VI.1. Sobre l’edició de textos ........................................................................................................................................................................................................................43

VI.2. Sobre aspectes lingüístics .............................................................................................................................................................................................................43

VI.3. Sobre aspectes històrics i literaris .................................................................................................................................................................................45

VI.4. Altres fonts documentals ...........................................................................................................................................................................................................46

ANNEX A. Notes a l’edició

ANNEX B. Bibliografia de Bernat Batle

ANNEX C. Bibliografia sobre Bernat Batle

ANNEX D. Documentació de contextualització

ANNEX E. Documentació biogràfica

ANNEX F. Documentació bibliogràfica

I. InTROdUCCIÓ

L’any 1900, el prevere Bernat Batle1 Amengual (Orient, Bunyola, 1860 – Pont d’Inca, Marratxí,

1945) publicà la narració titulada En Pepito Carabassa. El text, que s’emmarca dins l’estètica cos-

tumista, té pretensions clarament humorístiques i presenta una paròdia de la societat mallorquina

de finals del segle xix. Possiblement, el tret més significatiu que el caracteritza, ultra el valor litera-

ri, és el model de llengua usat: un català prenormatiu força acurat i amb una gran riquesa lèxica.

L’objectiu d’aquest treball serà dur a terme l’edició literària d’un fragment de l’obra ja que, per

les característiques de la investigació, és impossible oferir-ne el text complet. Independentment,

però, que ens centrem només en una primera part del relat, les pautes teòriques que fem servir

per editar-la són plenament aplicables al text sencer, això és, els criteris d’edició que hem seguit

en el fragment són els que reglarien l’edició integral. En aquest sentit, la part que presentem s’ha

de prendre com un mostra del que seria l’edició completa.

Hem optat per realitzar una edició normalitzadora de les lliçons formals, tot i que amb tota

una sèrie d’excepcions que explicitem en l’apartat de criteris d’edició. Els criteris que hem se-

guit han vinguts marcats, sobretot, per la naturalesa intrínseca del llenguatge usat a la narració,

marcadament dialectal i d’intencionalitat costumista. Per aquest motiu hem optat per seguir

uns criteris d’edició conservacionistes, en la línia dels establerts per Grimalt a l’Aplec de Ron-

1. El llinatge Batle, del llatí baiulus ,—també grafiat Balle, Batlle, Bal·le—, segons Moll (Els llinatges catalans..., 1982: 32, 247) té l’origen en un segon nom de càrrec d’autoritat civil. A les obres editades que hem pogut consultar, i en els diversos re-gistres oficials, ens trobem sense excepció Balle, per la qual cosa hem de pensar que aquesta era la forma que feia servir l’autor. Per altra banda, però, tots els investigadors actuals, així com les obres de referència, han optat per la normalització i norma-tivització del llinatge. Nosaltres seguim aquesta solució perquè és la que ens sembla més científica, atesa l’arbitrarietat orto-gràfica que històricament ha caracteritzat la transcripció dels cognoms, i perquè l’ús de la forma Balle, que simplement vol reflectir la pronúncia mallorquina amb ela geminada del grup consonàntic –bt–, pot donar lloc a lectures literals errònies.

I. INTRODUCCIÓ ◆ 5

daies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó2, que hem adequat a les característiques particulars que

presenta el text de Batle.

Complementàriament, hem volgut imprimir a l’edició un caràcter divulgador, en els sentit que

hem anotat profusament el text3, perquè considerem que una bona part del valor de la narració

rau en tot un gruix d’informació extraliterària que ens aporta. En aquest sentit, ens podrem tro-

bar amb dos tipus d’anotacions: les lingüístiques —que comentaran o explicaran algun tret de-

terminat del registre que s’usa—, i les que proporcionen informació complementària de caràcter

històric, geogràfic o etnològic.

Per altra banda, si bé la part que correspon a l’àmbit de l’edició podem afirmar que està plenament

documentada, tot allò altre que fa referència a l’autor i a la seva trajectòria literària està encara

per investigar. Possiblement, el fet que ens trobem davant un autor desconegut i davant una obra

inèdita ha estat el tret que més ha marcat el desenvolupament de la recerca i, en conseqüència la re-

solució del treball. La bibliografia científica que existeix fins al moment sobre l’escriptor es redueix

a dues breus entrades a les enciclopèdies generals —GEC i GEM—, una entrada en un diccionari

de teatre i diverses citacions, molt breus i reiteratives, en monografies sobre literatura catalana i

històrica social de Mallorca de finals del segle xix i principis del xx.4 Hem pogut comprovar que

totes les dades que existeixen han estat extretes de dues úniques fonts: del bolletí oficial del Bisbat

de Mallorca i de les cobertes de les obres editades en temps per l’autor.

La recerca s’ha vist marcada pel fet que ens trobem davant material inèdit: cap de les obres de

Batle ha estat mai reeditades —ens separa un segle del moment en què varen veure la llum— i

han passat seixanta-sis anys de la mort de Mn. Bernat Batle. Gràcies a la investigació que hem dut

a terme a arxius, hemeroteques, publicacions oficials i entrevistes personals hem pogut posar una

mica de llum en algunes de les dades biogràfiques i hem pogut assajar un inventari de la produc-

ció literària i periodística que el nostre autor dugué a terme entre el final del segle xix i els inicis

del xx. I mentre esperem poder comptar amb una recerca exhaustiva sobre la figura de Bernat

2. GRIMALT, Josep A. [cur.] “Introducció”; “Presentació del material”. A: ALCOVER, Antoni M. Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó. Palma: Moll, 1996. p. 7-26; 27-30.

3. Trobareu les Notes a l’edició a l’annex A.4. A l’apartat II.2.2. Producció literària i als annexos B i C trobareu els llistats complets d’aquesta bibliografia.

6 ◆ edició i estudi d’En Pepito Carabassa de Bernat Batle Amengual

Batle i una anàlisi acurada de la seva obra que ens permeti apreciar d’una manera global autor i

producció i situar-lo ens el context històric, social i cultural, ens trobem ara amb la dificultat que

ens és molt difícil encabir l’obra En Pepito Carabassa dins dels calaixos preestablerts —acadèmics,

si més no— de la literatura o de la història de la literatura. Sens dubte, com podrem comprovar,

participa d’una munió de tòpics i es mou dins de tota una sèrie de cànons literaris i estètics, però

ho fa anacrònicament, com una flor tardana de la generació que el precedí. El text, com ja hem

avançat, ve marcat per tota una sèrie de característiques que si les llistem suscintament —a mode

de núvol de paraules— ens donen una imatge prou aproximada del que, en conjunt, representa:

prosa costumista, narració humorística, paròdia, català dialectal, llengua acurada, moralista, fina-

litat lúdica, divertiment, anècdota real, la hipèrbole com a recurs humorístic, anacronisme, tòpics,

lloc comuns, característiques de la literatura de tradició oral (rondallística)… I si l’obra que ens

ocupa no acaba d’encaixar a la perfecció en el paisatge d’entre els dos segles, sí que ens podem veu-

re amb coratge abastament per situar l’autor dins d’un context més perfilat gràcies, sobretot, a la

informació que hem pogut extreure a partir de les coŀlaboracions que a la dècada de 1890 realitzà

a la premsa periòdica: prevere inteŀlectualment format, mestre i professor, activista d’ideologia

catòlica ortodoxa... dins la línia, salvant les distàncies, del seu coetani Mn. Antoni M. Alcover.

Metodològicament, ens proposàrem abastar tres grans àmbits de feina: per una banda, la recreació

del context històric, social i cultural amb la finalitat de situar l’autor i l’obra en el medi; en segon

lloc, l’anàlisi integral de la narració i, finalment, la part que hem elaborat més profundament i que

conforma el bessó del TFC, l’edició del fragment d’En Pepito Carabassa amb l’exposició detallada

dels criteris d’edició que hem fet servir. Finalment, tancant el treball, hem preparat una secció

d’annexos que inclou l’aparat de notes a l’edició, bibliografies complementàries i tots aquells docu-

ments que per la seva naturalesa no hem cregut oportú integrar en el cos de la investigació.

II. eL COnTexT

Hem elaborat una contextualització de l’autor i de l’obra a partir de tres eixos bàsics: el socio-

polític, el cultural i el religiós. Atesa la naturalesa d’aquest treball, que ens obliga a presentar

els aspectes complementaris de manera succinta, arribem a la conclusió que Bernat Batle és fruit

I. INTRODUCCIÓ ◆ 7

inequívoc del temps que li tocà viure. Així ja podem avançar que el nostre autor no es caracteritza, en

l’àmbit literari si més no, per ser un innovador o per ser una persona capdavantera des d’un punt de

vista ideològic o estètic. Ben al contrari, segons hem pogut comprovar, es mou resseguint camins i es-

tereotips. En certa manera la seva tasca literària, tant la de narrador com la d’articulista al setmanari

Mallorca Dominical, es desenvolupa dins el deixant dels grans narradors costumistes que el precedi-

ren; el seus escrits tenen una intencionalitat moralitzadora, amb un grau tan elevat de candidesa que

avui en dia es presenten absolutament anacrònics. Aquesta voluntat d’alliçonar5, però, queda un tant

dissimulada en la narració com a conseqüència de l’humorisme caòtic que presenta.

Mentre esperem que les investigacions puguin oferir una visió més completa de Bernat Batle, so-

bretot en el que fa referència als aspectes de la seva personalitat i caràcter, mantenim la teoria que el

nostre autor es movia —sempre— dins d’uns paràmetres preestablerts i poc innovadors: literària-

ment sense sortir-se del camí marcat per les pautes més clàssiques del costumisme; ideològicament

—almenys el que deixen entreveure els seus escrits— en la més pura i tradicional ortodòxia catòlica.

En tots els aspectes sense destacar gaire, ja sigui perquè se situà voluntàriament en un segon terme,

ja sigui perquè les primeres figures de les lletres li fessin ombra —o directament l’eclipsessin, com

vulgueu—. Recordem que és coetani d’homenots com Antoni M. Alcover, Costa i Llobera, Joan

Alcover, Salvador Galmés, Llorenç Riber...

II.1. El fet històric

L’anècdota que mou la narració es basa en un fet real: en plena Guerra de Cuba, el diumenge dia

17 de juliol de 1898, va córrer el rumor per Palma que havia arribat un telegrama de Cartagena

que explicava que s’havia divisat l’esquadra nord-americana que passava l’estret de Gibraltar en

direcció a Mallorca amb l’objectiu de bombardejar la capital. Aquesta falsa notícia creà un estat de

pànic generalitzat i provocà que una gran part de la població abandonés Ciutat per refugiar-se a

les viles interiors. La commoció fou considerable, atès els diaris de l’època i els testimonis que ens

han arribat, i es degueren donar situacions de por coŀlectiva que fregaven l’absurd.6 Bernat Batle

5. Bernat Batle, confessa la intencionalitat d’instruir divertint al pròleg de Sopes escaldades y pancuyt. Fàbulas engirgolades en mallorquí (1899). Explícitament, segueix el tòpic horacià Prodesse et delectare i basteix el seus escrits des del divertiment i l’anècdota.

6. A l’annex D analitzem amb més profunditat el context històric, la Guerra de Cuba i l’anècdota que mou la narració mitjançant notícies que aparegueren a la premsa i testimonis literaris de l’època.


s’excusa en aquesta anècdota per iniciar la història, i retrata uns fets caòtics i uns personatges exa-

geradament ridículs i extravagants que van parells amb la irracionalitat de l’esdeveniment real.

II. 2. Bernat Batle Amengual

II. 2. 1. Esbós biogràfic

Com ja hem apuntat a la introducció, la informació biogràfica que hem pogut recopilar sobre

Mn. Bernat Batle a través de la bibliografia és més aviat minsa. Tot plegat es redueix a unes breus

entrades a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, a la Gran Enciclopèdia Catalana i al Diccionari del

Teatre a les Illes Balears7 i, indirectament, a una dotzena citacions que comenten o tracten,

també molt suscintament, la seva producció literària. Hem pogut comprovar que les fonts ori-

ginàries de tota la informació són, únicament, la nota necrològica oficial que aparegué al bolletí

del Bisbat i les relacions de títols d’obres publicades de les cobertes dels llibres que edità.

Mossèn Bernat Batle Amengual va néixer al llogaret d’Orient (Bunyola, Mallorca) dia 6 de

gener de l’any 1860. És, per tant, coetani de tot un gruix d’autors de primer ordre de les lletres

catalanes de les Illes: la seva joventut coincidí amb l’etapa de maduresa d’escriptors costumistes

com Pere d’Alcàntara Penya (1823- 1906), Gabriel Maura i Montaner (1842/44?-1907) o Barto-

meu Ferrà Perelló (1843-1924); comparteix generació —temporalment, si més no— amb els au-

tors consagrats de l’Escola Mallorquina com ara Antoni Ma. Alcover Sureda (1862-1932), Joan

Alcover i Maspons (1854-1926), Miquel Costa i Llobera (1854-1922) o Miquel dels Sants Oliver

(1864-1920) i, d’una manera paraŀlela, en l’edat adulta Bernat Batle viurà l’apogeu de l’etapa

creativa d’autors com Miquel Ferrà (1885-1947), Llorenç Riber (1882-1958) o Gabriel Alomar

(1873-1940).

7. Editat en dos volums a Palma i a Barcelona (2002-2006) sota la direcció de Joan Mas i Vives. Ens demanem per quina raó s’ha inclòs Bernat Batlle en el diccionari de teatre ja que les obres literàries de creació que edità el prevere són exclusiva-ment narratives, car no hem pogut localitzar cap incursió ni en la poesia ni en el teatre. Entenent que si hom qualifica Batle com “autor dramàtic” susceptible de figurar-hi és únicament per l’obra En Pepito Carabassa, tal com explicita l’entrada del recull, pensem que hem de cercar els arguments que dugueren a prendre la decisió bàsicament en el fet que ni l’autor ni l’obra han estat analitzats amb profunditat. Suposem que, alhora, hi ha altres factors que possiblement afavoriren que es prengués aquesta decisió, que no compartim, com ara la forma de narració dialogada —exceptuant la introducció explicativa que l’en-capçala, tot el text es basteix a partir del diàleg dels personatges sense que hi hagi cap intervenció directa del narrador— o, també, l’aparició d’alguns aclariments entre parèntesi —no gaires, emperò— que hom pot entendre com acotacions. A més, finalment, pensem també que l’autor en cap moment manifesta una intenció, ni tan sols la suggereix, que el text pugui ser representat.

ii. el context ◆ 9

Professionalment, es llicencià en Teologia per la universitat de València.8 Fou mestre de l’Escola

Normal de Mestres de Palma —professor especial de religió i moral—, mestre de Primer ense-

nyament i professor de llatí.9 Des que fou ordenat sacerdot (1884) ocupà la plaça de capellà de

l’Hospital Provincial (1884-1902) i posteriorment des de 1906 fins a la seva mort, esdevinguda

l’any 1945, fou capellà i mestre del col·legi de monges dominicanes de Santa Teresa des Pont

d’Inca (Marratxí)10 on fixà la residència. Onze anys més tard, el 1917, va ser nomenat Consiliari

de la Secció d’Obrers Catòlics de Palma a aquesta localitat.11 Entorn al 1895 havia fundat el

col·legi del Sagrat Cor,12 centre que dirigí amb l’ajut d’un tal Pere Martí,13 i a on s’hi impartia

docència de primer i segon ensenyament, i que el 1899 s’havia incorporat a l’Institut Balear.14 La

tasca de pedagog que dugué a terme Bernat Batle és una altra de les facetes que caldrà estudiar

amb detall.

Bernat Batle Amengual provenia d’una família d’amos rurals. Els seus pares, Lluc Batle Cabot

i Maria Magdalena Amengual Mateu15 eren els propietaris de la possessió de Son Bernadàs, als

afores d’Orient. Per tant, podem assegurar que comptaven amb un bon estatus econòmic que

permeté que cursés la carrera eclesiàstica i que gaudís sempre d’una posició benestant. Bernat

era el quart de cinc germans: Margalida, Joana Aina, Francesc i Maria Magdalena i ens hem

d’imaginar que durant la infantesa treballà els oliverars i fruiters de les terres familiars fet que,

8. GEC.9. A la portada del llibre Nociones de Historia Sagrada (1916), trobem explicitada, a mode de llista de mèrits, les activitats

professionals de Batle: “Licenciado en Sagrada Teología, Maestro de 1ª Enseñanza, Ex-Director de Colegio, Antiguo Profesor de Latín, Literatura y Filosofía, Ex-Capellán de Instituto, Capellán del Colegio de Sta. Teresa, Profesor especial de Religión y Moral de las Escuelas Normales de Baleares”.

10. BOOM (14 desembre 1906), núm. 46, p. 231: “Es nombrado Capellán de las Religiosas Dominicas del Pont d’Inca el Rdo D. Bernardo Batle [sic] y Amengual, Pbro”. [Gentilesa de B. Suau].

11. BOOM (5 juliol 1917), núm. 57, p. 378. [Gentilesa de B. Suau].12. Estava situat al carrer de Can Cavalleria de Palma, al núm. 19. (Mallorca Dominical, [Palma] (3 setembre 1899), núm.

136. p. 4).13. “Als atlots y bergantells que se vulgan prepará pe s’ ingrés al Seminari, los recomanam sa nova Acadèmia de preparació

que s’ha fundada en el Colegi del Divino Corazón (Cavalleria, 19), baix direcció del nostro redactor, el Llicenciat D. Bernat Batle, Pvre. y ab cooperació del també Llicenciat D. Pere Martí. Professor de Religió y Moral del Institut Provincial de 2.ª Ecseñança, y de altres professors que saben ahont tenen sa ma dreta. ¡Ala atlots.... vehèm quí serà es primer en afiná es ciuró d’en Cíceró.” (Mallorca Dominical [Palma] (9 octubre 1898), núm. 88, p. 4).

14. Institut Balear: “Centre d’ensenyament fundat (1836) a Palma per una comissió de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País [...]. Fins a 1839, el seu nom fou el de Col·legi Balear. [...] Instal·lat primer a l’Estudi General Lul·lià, el 1837 fou traslladat a l’edifici de Monti-sion. Fou el primer centre de l’Estat on es realitzaren cursos de batxillerat pròpiament dits, abans, fins i tot, de la creació dels estudis de segon ensenyament, per la qual cosa és considerat com el primer institut fundat a Espanya. Estigué a càrrec de la Diputació Provincial fins a 1887, en què passà a dependre del Ministeri de Foment [...]” (GEM).

15. Totes les dades referents a la família de Bernat Batle m’han estat proporcionades per Bàrbara Suau Font, incansable investigadora bunyolina. Han estat extretes de les publicacions oficials del Bisbat de Mallorca, del Jutjat de Pau i de l’Arxiu municipal de Bunyola.


ja d’adult, li permetran retratar amb coneixement de causa el món de la pagesia, si bé sempre ho

fa des de la idealització.

Malgrat la seva constitució robusta, patia de problemes respiratoris. Aquesta malaltia, afegida

als maldecaps inherents a les nombroses tasques que duia a terme, sembla que foren les causes

que els metges li recomanessin que abandonés la direcció del col·legi del Sagrat Cor que havia

fundat. Potser que, també, fos aquesta la raó perquè deixà de publicar. De tota manera aquestes

qüestions encara estan pendents de corroborar-les amb informacions complementàries.

Mossèn Bernat Batle, per altra banda, estigué relacionat, com a mínim durant els primers

anys, amb el Diccionari de la llengua catalana que impulsà Alcover. Així, l’obra Agranadu-

res, espigolayes i axarmins (1899) fou buidada pel seminarista Sebastià Garcies dins la secció

“Obres que alguns colaboradors han escullides ja per fer les cèdules de totes llurs paraules”;16

figura com a un dels primers coŀlaboradors17 i s’encarrega, amb altres persones, de les veus

olivera, oliva, tafona, botiga d’oli i oliers a les “seccions del llenguatge vivent de les quals se

son encarregats els colaboradors que s’anomenen”.18 Així mateix, participà com a congressista

efectiu al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).19

II. 2. 2. Producció literària

El gruix de la producció bibliogràfica de Bernat Batle es concentra entre els darrers anys del segle

xix i les primeres dècades del xx. Aquest fecund període que, per edat —sobre els 40 anys—,

podem establir que corresponen a una etapa de maduresa, reuneix el gruix de les incursions en la

literatura de creació, en la periodística i, diguem-ho així, en la científica. Per tant, d’entrada, po-

dem assajar d’establir aquesta triple classificació que comprendria les obres literàries de narrativa

de ficció; els articles que publicà a la premsa i les obres sobre llengua, literatura, història sagrada i

religió, respectivament.

16. ALCOVER, Antoni M. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1901), núm. 1, p. 13. Aquesta obra ha estat consultada a PEREA, Maria Pilar [cur.]. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Fitxer informàtic]. [Palma]: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Educació i Cultura, 2003.

17. ALCOVER, Antoni M. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1901), núm. 1, p. 15.18. ALCOVER, Antoni M. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1902), núm. 2, p. 23.19. PEREA, Maria Pilar. La participació de les Illes Balears al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Pal-

ma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2006. p. 193.


Les fonts que ens han proporcionat aquesta informació són força reiteratives. De fet, creiem que,

fins al moment, la informació s’ha extreta d’una única referència: les cobertes de les publicacions

que explicitaven les altres “obres del mateix autor” i les obres “en preparació”.20 Posteriorment, a

les biblioteques i arxius que hem consultat, hem pogut localitzar totes les obres que en aquesta

documentació figuraven com a publicades, però en cap cas les que estaven en procés d’elaboració.

Aquest fet ens fa suposar que mai no degueren veure la llum. Esperem que una investigació més

exhaustiva ens proporcioni noves informacions sobre aquest punt21 i, també, sobre quines foren

les raons que motivaren que en un moment donat Mn. Batle no publiqués més, ja que a partir de

1903 no escriu cap més contarella. Les poques publicacions que coneixem a partir d’aquesta data

corresponen a literatura de no-ficció: el 1904 prologa un llibre i el 1915 i 1916 signa una sèrie de

programes escolars de religió i moral. Haurem d’esperar fins al 1933, quan Batle comptava amb 73

anys i per tant feia molt de temps que havia deixat de publicar, per veure aparèixer una narració

seva en una antologia.

Una part de les obres literàries i periodístiques de Bernat Batle es poden emmarcar en un costumis-

me canònic, molt tradicional, amb una manifesta voluntat adoctrinadora seguint els dictàmens d’un

catolicisme ortodox i militant. Fa servir aquest contingut moralitzador per dur a terme una crítica

social i política. Una altra part, amb una temàtica rural, es mouen en un costumisme que mostra una

Mallorca idealitzada, i retrata el món de la pagesia —un món que Batle coneixia a la perfecció.

a) Literatura de creació

[1]22 Agranadures, espigolayes i axarmins (1899). Recull de contes originals de Batle, apareguts al

setmanari Mallorca Dominical, i signats per Braulio, el pseudònim que feia servir en aquesta pu-

blicació.

[2] Sopes escaldades y pancuyt (1899). Es tracta d’un recull de contarelles que són una adaptació de les

faules d’Isop. Batle acomoda els personatges i les localitzacions a una Mallorca rural idealitzada.

20. Per exemple a la contracoberta d’Agranadures, espigolayes i axarmins, (1899).21. En tot cas, emperò, creiem que si existeix més producció serà fonamentalment periodística, o alguna participació

esporàdica en alguna antologia o recull coŀlectiu. En aquest primer estadi de recerca no ho hem pogut esbrinar, tot i que pot ser una tasca difícil si ho va fer amb un pseudònim —una manera d’actuar força corrent a l’època— que no tenim documentat.

22. Numerem les obres de Bernat Batle amb una finalitat merament metodològica i diferenciem les publicades —numeració aràbiga— de les inèdites —numeració romana. Podeu trobar un assaig de bibliografia completa a l’annex B.


[3] En Pepito Carabassa : (No hi ha mal que per bé no venga) : Cuadro sense vasetes d’una època

curta dins Mallorca enjanquinada (1901).

[4] Brots y fulles. Trossos en prosa escohits (1903). És una antologia de contes de diversos autors i

temàtiques amb un nucli comú costumista. Batle n’és el curador i hi inclou una narració seva, que

creiem inèdita fins aleshores: La fonteta del Poll.

[5] “Estampes i minyons” (1933). Narració publicada dins: Miscelánea balear dedicada a D. Anto-

nio Ma. Alcover con motivo de la publicación del Diccionari Català-Valencià-Balear.

b) Literatura periodística

Com ja hem apuntat, fins al moment només hem pogut documentar la participació de Bernat

Batle en el setmanari Mallorca Dominical, si bé comptem amb dades indirectes que apunten que

coŀlaborà en altres publicacions periòdiques.23 El Mallorca Dominical s’edità a Palma entre febrer

de 1897 i desembre de 1901. Amb una tirada de 1.500 exemplars, es publicaren 257 números. En

foren directors Bartomeu Ferrà i Miquel Torres i ideològicament s’emmarcava en el regionalisme

catòlic conservador, no carlista i antiliberal.24 A les seves pàgines trobem notícies locals i comenta-

ris de textos religiosos, publicats en català dialectal i espanyol.

La participació de Bernat Batle a Mallorca Dominical l’hem de considerar important. L’hauríem

d’incloure en l’apartat de redactors assidus, ja que d’una manera força regular, i des dels primers

números, intervé directament en la revista; i diferenciar-lo d’altres autors que hi publiquen, sobre-

tot literatura, que certament no hi tenen un grau tant alt d’implicació.

El nostre autor coŀlabora a Mallorca Dominical amb una cinquantena d’articles signats explí-

citament com a Bernat Batle —Bernat Balle; B. B.; B. Balle, Pbro.; B. B. Pbre.; etc.— i amb el

pseudònim Braulio. Possiblement, tot i que encara no ho podem assegurar, també signà alguns

altres articles de temàtica diversa amb un altre sobrenom. Entre els articles hi podem trobar

gran varietat temàtica: des dels que són un pur comentari religiós, fins al que són una crítica

directa a les actuacions d’institucions públiques o representants polítics. Entre aquests dos ex-

23. “Moltes de les seves obres apareixen a Mallorca Dominical, a l’Almanaque d’El Felanigense, etc.” ROSSELLÓ BOVER (1992-1993: 248).

24. VIDAL 2002: 202.


trems, la majoria són estampes costumistes, intencionadament costumistes, amb una finalitat

moralitzadora explícita.

c) Literatura científica sobre literatura

[6] «Pròlech». A l’obra d’Antoni García Rover Enginys literaris en vers y prosa. (1904).

d) Literatura científica sobre religió i moral

[7] Programa de moral (1915). És un opuscle de 10 pàgines, sense portada. Es tracta d’una pro-

gramació pedagògica, que enumera continguts d’estudi ordenats en 21 lliçons.

[8] Programa de religión (1915). Opuscle de 12 pàgines amb 34 lliçons.

[9] Programa de Historia Sagrada (1916). Opuscle de 10 pàgines.

[10] Nociones de Historia Sagrada (1916).

Finalment, a la font on hem extret la bibliografia de Bernat Batle, la contracoberta d’Agranadu-

res, espigolayes i axarmins (1899), hi figuren tota una sèrie d’obres que es trobaven “en prepara-

ció” i que, com hem esmentat, no hem pogut localitzar en cap de les biblioteques especialitza-

des ni en coneixem cap edició. Aquestes obres bàsicament tracten, segons hom pot deduir dels

títols, temes de llengua i literatura.

[I] Curso completo de Gramática Castellano-Latina. Acompanyat d’aquest text: «Obres del ma-

teix autor: […] Esperant torn: Tot d’una que passi es furor de ses reformes de sa 2ª Ensenyansa”.

[II] Diccionari de sinònims mallorquins. Dins l’apartat: «Obres del mateix autor: […] En pre-

paració:”.

[III] Gramática elemental de la llengua mallorquina. A «Obres del mateix autor: […] En pre-

paració:”.

[IV] Taula de ditxos, frases y refranys mallorquins: Dins «Obres del mateix autor: […] En pre-

paració:”.

Així mateix tenim també documentat el títol [VI] Moraduix, herbassana y vinagrella, però no

podem afegir cap informació complementària ja que en cap lloc hem pogut trobar-ne un exemplar

ni cap altra referència.


III. ANÀLISI DE L’OBRAIII.1. Descripció de l’original

L’original en el qual ens hem basat per efectuar l’edició de la narració dialogada de Bernat Batle

Amengual és un exemplar de 22 x 15 cm, de 275 pàgines, sense cobertes i amb un bon estat de

conservació. Aquest llibre, intitulat En Pepito Carabassa : (No hi ha mal que per bé no vénga) :

Cuadro sense vasetes d’una època curta dins Mallorca enjanquinada fou imprès a la impremta de

Bartomeu Reus de Felanitx i porta al peu la data de 1900. De tota manera, creiem que l’obra es

va publicar un any més tard, el 1901, tal com podem llegir en el mateix exemplar a la datació de la

nota de censura eclesiàstica firmada pel que aleshores era vicari general de Mallorca, Antoni M.

Alcover i com podem comprovar al Butlletí de la Societat Arqueològica Luŀliana, a l’“Anuario

bibliográfico de Mallorca 1901”, una secció que referia les obres editades a l’illa durant l’any. Ho

transcrivim: «Batle (B.) | 17. En Pepito Carabassa. (No hi ha mal que per bé no venga). Cuadro

sense vasetes d’una época curta dins Mallorca enjanquinada, per D. Bernat Balle, Pre., Llicenci-

at en Teologia.—[Esfera].—1900.—En la pág. siguiente: [Con]-censura eglesiástica.— 162 x 90

mm. (4.º).—275 págs. | Se acabó la impresión en 1901”. Observem que hi ha una divergència en

les mides de l’exemplar, 22 x 15 enfront de 16,2 x 0,9 cm. Es deu a què nosaltres comptabilitzem

les mesures de l’exemplar i al 1901 només es mesurava la caixa d’impressió. Independentment

d’aquest fet, es tracta inequívocament de la mateixa edició.

III.2. L’argument

L’argument és força senzill. Arrel del rumor de l’atac de l’esquadra nord-americana, Pepito Ca-

rabassa i la seva família, acompanyada d’un personatge aliè que realitza les funcions de narra-

dor, decideixen abandonar Palma en direcció a l’interior de l’illa. En un itinerari caòtic que els

portarà, primer en cotxe de cavalls i després en ferrocarril, per les poblacions de l’illa, tenen

lloc un desordenat reguitzell de desventures propiciades, bàsicament, per la candidesa —potser

hauríem de parlar directament de pretensiosa ignorància— del cap de família. La narració es

basteix damunt estereotips i tòpics com ara l’enfrontament entre ciutadans i pagesos, el tarannà

dels habitants de les diferents viles de Mallorca.

iV. ELS CRITERIS D’EDICIÓ ◆ 15

La narració es basteix únicament a partir dels diàlegs. Deixant de banda alguns aclariments

que apareixen entre parèntesi, no hi trobem cap fragment descriptiu ni explicatiu. Aquest fet,

que no permet cap “pausa” en l’acció, encara afavoreix més la sensació de desconcert que emana

l’obra i que hem d’entendre, també, com un element humorístic.

IV. eLS CRITeRIS d’edICIÓAl plantejament teòric que vàrem fer, previ a l’inici de la investigació sobre l’autor i l’obra i de

l’aprofundiment en l’anàlisi del text, ens vàrem proposar normalitzar només les lliçons formals25

i mantenir les substancials. Una vegada estudiada l’obra, emperò, la valoració que hem pogut

extreure de l’examen pràctic ens ha fet canviar aquest primer punt de partida teòric: ens trobem

davant d’un text de l’època contemporània, escrit en català prenormatiu —un text prefabrià

segons la definició de Víctor Martínez-Gil26— que presenta tres característiques peculiars que

en condicionen, al nostre entendre, el tractament i, en conseqüència, l’edició:

1) El text presenta una llengua força cohesionada i lèxicament rica. Creiem que el registre lingü-

ístic usat no és gratuït, sinó que respon a l’interès de l’autor per produir un discurs acurat i uni-

forme. En aquest sentit hem observat que la pauta general d’escriptura respon a una voluntat, per

part de l’autor, de fixació d’uns criteris ortogràfics globals, malgrat hem de tenir en compte —no

es pot negar, tampoc— que el text presenta les vacil·lacions que caracteritzen la llengua escrita del

segle xix. Podem afirmar, doncs, que l’autor mostra un interès científic per la llengua catalana,

una disposició que hem pogut corroborar en altres obres o en actituds ideològiques que explicita

o que només deixa entreveure al seu corpus.

2) Bernat Batle fa servir un registre lingüístic molt proper al registre oral. De fet, podem en-

tendre el text —ja la mateixa forma externa de narració dialogada així ho apunta— com un

intent de reproduir fidelment la parla i la pronúncia d’uns personatges de classe mitjana-baixa

25. Sobre la definició i els diversos tractaments que hom pot aplicar a les lliçons formals, MARTÍNEZ-GIL, Víctor. “L’edició de textos catalans contemporanis”. A: MARTÍNEZ-GIL, Víctor [coord.]. L’edició de textos; història i mètode. Bar-celona: Ediuoc, 2001. p. 221-232.

26. “Crec que es pot reservar l’etiqueta de text pre-fabrià exclusivament (però sempre tenint en compte la flexibilitat de les dates que he assenyalat) per a aquells textos catalans produïts o publicats entre els anys 1833-1913”. MARTÍNEZ-GIL, Víctor. “Algunes consideracions sobre l’edició de textos pre-fabrians”. Els Marges (1994), núm. 50, p. 43.


de Ciutat de Mallorca a les darreries del segle xix. Aquest aspecte lingüístic es lliga, encara,

amb l’interès del costumisme literari per retratar d’una manera fidedigne la societat. Recor-

dem, també, que l’obra es subtitula “Quadro sense vasetes d’una època curta [...]”, la qual cosa

palesa la intencionalitat de l’autor per reproduir d’una manera exacta una situació concreta i

uns personatges.27

3) Aquest interès per usar un registre gramaticalment homogeni i curós amb la tradició lingü-

ística, si bé en el caire més popular, ens porta a pensar que podem considerar En Pepito Cara-

bassa redactat, amb totes les reserves que es vulguin tenir en compte, seguint el que avui en dia

anomenen un estàndard regional o paraestàndard.28 Perquè no hi hagi confusions: deixant de

banda tots els elements lingüístics o extralingüístics que condicionen d’una manera general el

tipus de llengua que es feia servir a les acaballes del segle xix —vacil·lacions tipogràfiques prò-

pies d’una llengua sense normativa establerta, solucions ortogràfiques arbitràries segons l’autor

o la pertinença ideològica de l’autor, interferència de les llengües en contacte, etc.— el model de

llengua que presenta Batle coincideix amb el model de llengua dialectal que posteriorment es-

tudiaren, per exemple, Alcover, Moll i Veny29 i que després fixà Moll30 ja amb criteris lingüístics

i que, últimament, també s’ha vist recollida en la Gramàtica del Català Contemporani.31

Aquestes tres característiques ens han fet decantar per dur a terme l’edició d’En Pepito Cara-

bassa seguint uns criteris conservacionistes que recollissin la intencionalitat de l’autor. Així,

hem intervingut només les lliçons formals, però alhora hem volgut conservar els trets d’aquest

teòric paraestàndard balear i les marques d’oralitat —algunes generals del dialecte mallorquí,

altres particulars dels personatges que els caracteritzen socialment i els situen geogràficament

dins l’illa— perquè considerem que són els aspectes en els quals rau la riquesa del text, ultra el

valor literari que en darrera instància podem considerar que té la narració. En tots els casos,

27. Els autors costumistes del segle xix varen agafar el terme quadre de la pintura per designar un tipus de relat que mos-tren els usos i costums d’un determinat sector social (Diccionari bàsic de Termes Literaris. València: Nau llibres, 2002).

28. MELCHOR, Vicent de. “La crítica textual i la llengua catalana”. A: MARTÍNEZ-GIL, Víctor [coord.]. L’edició de textos; història i mètode. Barcelona: Ediuoc, 2001. p. 107.

29. El DCVB d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll és una obra descriptiva de primer ordre per a l’estudi de la varietat balear. Comptem, també, amb El parlar de Mallorca de Moll i Els parlars catalans de Joan Veny, indiscutiblement dues obra fonamental per a l’estudi del català de Mallorca.

30. MOLL, Francesc de B. Gramàtica catalana especialment referida a les Illes Balears.31. SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del català contemporani. Editada l’any 2002.


però, ho explicitem, amb una intenció exhaustiva, tant en el present apartat com, quan s’escau,

en les Notes a l’edició de l’annex A. Aquests criteris conservacionistes, o normativitzadors dels

aspectes formals que no afecten la pronúncia,32 són els que grosso modo s’han seguit en l’edició

de textos d’autors coetanis a Bernat Batle com ara les obres completes del lingüista i folklorista

Antoni M. Alcover, l’Aplec de Rondaies Mallorquines [...]33 també d’Alcover o, en menor me-

sura car es tracta de poesia culta i, per tant, no fa servir el mateix registre lingüístic, la Poesia

Completa de Miquel Costa i Llobera34 o les Poesies 188535 i la Poesia Completa de Joan Alcover i

Maspons36.

En resum, doncs, el criteri general que hem seguit, per una banda és I) la regularització de l’or-

tografia d’acord la normativa actual, actuant només en les lliçons formals i deixant inalterades

les substancials. Les lliçons formals són normalitzades sempre i quan aquest fet no afecti la

pronúncia, en el sentit que pugui ocasionar alteracions en una lectura en veu alta i II) hem con-

servat els dialectalismes, els vulgarismes i els localismes ja que pensem que són una evidència

documentada del tipus de parla que l’autor volia mostrar. En tots els casos, emperò, sempre que

es pugui generar confusió, se’n dóna notícia en nota:37

IV. 1. Aspectes generals

IV. 1.1. Correcció dels errors tipogràfics de l’original. Els casos són explicats en nota.

IV.1.2. Regularització de la puntuació: Si bé tendim a respectar la puntuació de la frase, hem

regularitzat els casos de contacte entre signes, els casos que creaven confusió, els usos entesos

com a arbitraris i hem suprimit els signes sobrers (com el punt final dels títols). Quan als signes

32. Llegim en la “Nota editorial” de Maria Pilar Perea que encapçala el primer volum de les Obres completes d’Antoni M. Alcover (Moll, 2003): “s’ha regularitzat l’ortografia dels textos d’acord amb la normativa actual, procurant en general que aquest fet no provoqui modificacions en ser llegits en veu alta”, p. 8.

33. A cura de Josep A. Grimalt, 1996.34. A cura de Gabriel de la S. T. Sampol, 2004.35. A cura de Joan Mas i Vives, 2003.36. A cura de M. A. Perelló Femenia, 2006.37. Per a transcriure els exemples usem tota una sèrie de signes convencionals: Feim servir la barra vertical, (|), per indicar

final de línia o de vers; els números entre claudàtors que escrivim davant els exemples indiquen el número de pàgina del text original de la qual s’ha extret; una creu volada (+) precedeix els mots que malgrat no siguin normatius apareixen al DCVB; un asterisc (*) encapçala els exemples no normatius i que tampoc estan recollits al DCVB; situem l’angle (>) davant de la forma normativa o, si és el cas, de la forma que conservem en l’edició i la coma volada (‘) indica la supressió d’un element: lletra, síl·laba...


d’interrogació i exclamació, els hem regulat segons els criteris de l’IEC (Decisió presa per la

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el dia 11 de juny de 1993. Transcrita al Manu-

al d’estil (2007), p. 197-198). En aquest sentit, l’autor sol obrir i tancar, però hi ha alguns casos,

molts pocs, que només tanca. Ho hem d’entendre com una errada tipogràfica.

IV.1.3. Desenvolupament de les abreviacions: [4] V. > usted; [8] D. > don.

IV.1.4. Reegularització de les majúscules i les minúscules segons els usos normatius: [4]

Noviembre > noviembre; [5] Estret de Gibraltar > estret de Gibraltar.

IV.1.5. Actualització de l’ús de l’apòstrof: [4] *la esperança > l’esperança; [5] *qu’en > que

en; [7] *p’els > pels; [9] d’es > des; [7] *d’els > dels; [8] * qu’está > que està; [9] qu’antes > que

antes; [9] *de estugosa > d’estugosa; [13] *aturêt > atura’t; [13] *de’l Arraval > de l’Arraval; [16]

*perque’l > perquè el.

IV.1.6. Regularització de l’ús del guionet segons la normativa: [5] *cómico-bufes > comico-

bufes; [12] *Cap-de-Pera > Capdepera; [18] *que-manjá > quemenjar.

IV.1.7. Separació dels mots seguint la normativa: [4] *en vers > envers; [6] *pera > per a; [7]

*hont se vuya > onsevuia; [11] *deixá en pês > deixar empès; [19] *desde > des de.

IV.1.8. Separació dels mots segons la normativa i restitució de les elisions que actualment

no tenen representació ortogràfica: [6] *se va’ná > se va anar; [6] *mado’n Tonina > madò

Antonina; [12] *un’òlla > una olla; [14] *esperet > espera’t; [14] *no’n > no en.

IV.1.9. Actualització sistemàtica de l’accentuació: [5] *comprên > comprèn; [5] *gloria > glò-

ria; [5] *literaries > literàries; [5] *pel > pèl; [5] *vêu > veu; [6] *guèrra > guerra; [6] *nèu > neu;

[6] *relluhían > relluïen [6] *sentían > sentien; [6] +somit > +sòmit; [7] *céntims > cèntims; [7]

*coüa > +coua (cua); [7] *Miquèl > Miquel; [7] *pò > por; [8] *nòt > not (verb notar); [8] *venen

> vénen (verb venir); [9] *dexám > deixam; [15] *hajam > hàgem i eliminació de l’accent siste-

màtic de la preposició a i de la conjunció o segons la normativa: [5] *á > a; [6] *ó > o.


IV.1.10. Conservació de les afèresis (vulgarismes): [7] *guyes > *güies > (a)gulles; [8] +rosse-

gant > (ar)rossegant.

IV.2. Aspectes ortogràfics i fonètics

IV.2.1. Vocalisme

IV.2.1.1. Correcció de la vacil·lació en l’ús de les vocals a/e i o/u àtones, tant a les formes

nominals: [4] +devant > davant; [5] *una lliure > una lliura; [5] +demunt > damunt; [5] +derrer

> darrer; [6] *extravegant > extravagant; [7] *febra > febre; [7] *farest > ferest; [9] *remaná > re-

menar; [9] *hu > ho (pronom feble) [9] *¡no hu sé! > no ho sé! (però [9] com t’ho ha comportat);

[10] *graxoneres > greixoneres; [10] *sabre > +sebre (saber); [14] *bombetjan > *bombetgen; [14]

*Foredada > Foradada; [16] *alefants > elefants; [17] *las > les (pronom feble: si las duis > si les

duis); [18] *mara > mare; com a les formes verbals de la 2a persona del singular, la 3a del plural

del present d’indicatiu i dels imperatius: [6] *havían > havien; [6] *veyan > veien; [7] *eran >

eren; [10] *donas > dones; [11] *havíam > havíem; [13] *aturêt > atura’t; [14] *esperet > espera’t;

[14] *sabriau > sabríeu; [15] *hajam > hàgem; [16] *erau > éreu ; [17] *vina > vine.

IV.2.1.2 Normalització dels plurals en –as: Tot i la realització dels plurals en –as, certament

una característica de la llengua escrita del segle xix, al text hi trobem molts pocs casos: [10]

*ergrellas > esgrelles > graelles.

IV.2.1.3. Canvi sistemàtic de la conjunció copulativa grafiada y per i

IV.2.1.4. Transcripció de la y semiconsonant com a i, en tots els casos: [5] *feyen > feien;

[6] *deya > deia; [7] *esglayats > esglaiats; [7] *veyé > veié.

IV.2.1.5. El diftong decreixent ay transcrit com a ai: [6] [16] *may > mai; [13] *aygo > aigo.

IV.2.1.6. Conservació dels tancaments de la o àtona davant i i u tòniques: La varietat di-

alectal de Mallorca manté la diferenciació oral entre o i u àtones. Aquest tret, característic del

subdialecte, no es manté en altres varietats com el menorquí i l’eivissenc, o en parlars concrets

com el de Sóller, que sí que fan el tancament: posar/pusar, voler/vuler. Paral·lelament a tot això,

però, d’una manera general es produeix un tancament de la o àtona en u quan precedeix una i


o una u tòniques: dormir pronunciat durmí, poruc pronunciat puruc, tancament condicionat

per l’atracció de la vocal tònica tancada. (Moll: 1990). Joan Veny apunta que en una sèrie de

localitats com Palma, Manacor, Inca, sa Pobla, mantenen la o en qualsevol posició i pronun-

cien colomí, coní, cosí, comú, costura, enfront de la resta de l’illa que diu culumí, cuní o cunïi,

cusí, cumú, custura (Veny: 1998). Aquest és el cas que podem observar al text: [7] *fogían >

*fogien; [9] *fogí > *fogir ( fugir); [16] *fogia > *fogia, al costat d’una sèrie d’hipercorreccions:38

[12] +torment > torment (turment); [12] montanya > montanya (muntanya); [17] bollides >

bollides (bullides).

IV.2.1.7. Conservació dels casos de ieisme etimològic (dialectalisme): Es tracta dels ca-

sos en que la palatal “prové de c’l, p’l, g’l o ll llatines: abeia, reia, escui, fuia, ui (en lloc de

abella, rella, escull, fulla, ull). Quan la […] ll anava darrere la vocal i, la i resultant ha quedat

absorbida per la vocal i ha desaparegut de la pronúncia: conill >conii > coní; filla > fiia > fia”.

(Moll 1990: 68-69): [6] *remuyats > remuiats (remullats); [7] *uis > ulls; [11] *fíes > fies; [10]

*estovayes > estovaies (tovalles); [11] *parey > +parei > parell; [11] fiêt > fiet (fillet); [12] +fio-

nes > fiones (fillones); [13] *mameyeta > mameieta (mamelleta); [14] *revey > revei (revell);

[18] *uyeres > uieres (ulleres) [18] *miray > mirai (mirall). Trobem casos de vacil·lacions com:

vull/vui > vull; filla/fia > filla o [11] *viròlla > virolla. El cas de [15] *Consey > Consell, per

exemple, l’hem regularitzat car es tracta d’un topònim.

IV.2.1.8. Conservació de les monoftongacions en o del grup vocàlic àton ua: [8] +agon-

tava > agontava; [13] *aygo > aigo.

IV.2.2. Consonantisme

IV.2.2.1. Regularització dels usos de s, ss, c, ç i z: [5] *plaçes > places; [6] *pasant > passant;

[6] *calsons > calçons; [7] *forsa > força; [10] *onçe > onze; [10] *dotçe > dotze; [11] *plasseta

> placeta; [15] assò > açò; [16] *cossa > coça; [17] *seps > ceps (raïm).

IV.2.2.2. Regularització dels usos de s i x: [15] *esplicauvós > explicau-vos.

38. Vegeu Puiggròs (2001: 120-121).


IV.2.2.3. Eliminació de la h intervocàlica i final: Tant la h intervocàlica, per marcar el

iat, com la h darrere c final —entesa falsament com etimològica, sense valor fònic— com la h que

marca una consonant desapareguda en l’evolució fonètica raó > rationem: [5] *pròlech > pròleg;

[5] *històrich > històric; [6] *crítichs > crítics; [6] *relluhían > relluïen; [7] *esbrahonat > esbraonat;

[7] *cinch > cinc; [7] *succehiría > succeiria; [7] +hestèrich > estèric (histèric); [7] *trech > trec (verb

treure); [8] *vehinat > veïnat; [8] *ahont > a on; [8] *brahó > braó.

IV.2.2.4. Restitució de les h etimològiques, o supressió de les falses, com ara les de les in-

terjeccions: [11] +ala > hala; [11] *huey > +uei; [15 ] *ola > hola.

IV.2.2.5. Actualització dels usos de l, ll i l·l: [7] *solicitat > sol·licitat; [9] *tranquilís >

*tranquil·lís (tranquil·litzi).

IV.2.2.6. Regularització de N i de M: [6]* circunstancies > circumstàncies

IV.2.2.7. Regularització de les grafies de consonants de les palatals finals segons la nor-

mativa actual: [5] *pròlech > pròleg.

IV.2.2.8. Regularització dels grups consonàntics *cu > qu: [5] *escuadra > esquadra; [6]

*cual > qual; [7] *cuant > quan; [10] *torqueboques > torcaboques.

IV.2.2.9. Regularització segons la normativa dels usos de t/d, b/p, i g/c en posició final de

síl·laba o mot: [5] +Nort-Americana > nord-americana; [5] *pròlech > pròleg; [15] *sab > sap; [16]

*recort > record (verb recordar. Present indicatiu).

IV.2.2.10. Regularització dels usos de la g i la j: [5] *coratje > coratge; [5] +Nort-Americana

> nord-americana; [8] *vejent > vegent (veient); [10] *fuatje > fuatge (fullatge); [13] *jermá >

germà; [14] *formatje > formatge; [15] *hajam > hàgem.

IV.2.2.11. Restitució de la grafia –ig a les palatals sordes finals escrites –tx. [6] *passetx >

passeig; [8] *vetx > veig; [11] *vatx > vaig [11].

IV.2.2.12. Regularització de quan/quant: [7] [13] *cuant > quan; [10] *cuants > quants.


IV.2.2.13. Restitució de les grafies normatives de les fricatives palatoalveolars (-x- > ix;

-ecs- > x): [8] *ecsòrids > exordis; [8] *Cartoxa > Cartoixa; [9] *axí > així; [10] *graxoneres >

greixoneres; [13] *axò > això.

IV.2.2.14. Restituïm les –r finals mudes segons la normativa: [5] *fitsà > fixar; [5] *papé >

paper; [7] *essê > esser; [7] *fe > fer; [7] *fematés > fematers; [7] *pò > por; [8] *pe > per; [8]

*babó > *babor (babord); [9] *ô > or.

IV.2.2.15. Eliminació de les –r finals en infinitius de la segona conjugació: [6] *veurer >

veure. Però quan van seguits amb un pronom feble enclític tònic, els conservem perquè es pro-

nuncia: [13] *vendrerhí > vendrer-hi

IV.2.2.16. Conservació de les formes verbals amb rotacisme: [19] *porien > porien.

IV.2.2.17. Conservació dels canvis de g i j a tg i tj, respectivament, propis de la pronúncia

mallorquina: [7] *festetjá > festetjar; [7] *maretjades > maretjades [14] *bombetjan > *bom-

betgen; [15] *marinatje > marinatge; [18] *brevetjava > bravetjava (bravejava).

IV.2.2.18. Conservació de la vocalització de [l] implosiva seguida de consonant:39 [7] +auba

> alba; [8] +aubercoch > aubercoc; [18] *eubons > +aubons (albons).

IV.2.2.19. Conservació de la lateral alveolar geminada (gràficament –tl–), en lloc de pa-

latalitzar en mots com vetlar (versus vetllar):40 [7] +vetlaven > vetllaven; [7] *atlota > +atlota

(al·lota); [11] *atlotes > +atlotes (al·lotes).

IV.2.2.20. Conservació de la iodització:41 [7] +cuera > cuera (cullera); [10] *fuatje > fuatge

( fullatge).

IV.2.2.21. Conservació de les metàtesi42 (vulgarismes): [7] *fradines > fradines.

39. Vegeu Bibiloni (2002: 282).40. Vegeu Veny (1998: 65).41. Vegeu Veny (1998: 61).42. Vegeu Moll (1991: 123).


IV.2.2.22. Conservació de la caiguda de la –s– intervocàlica: [11] *roegá > +roegar > (rose-

gar); [18] +roegó > roegó (rosegó).

IV.3. Morfosintaxi

IV.3.1. Determinats

IV.3.1.1. Conservem les vacil·lacions d’ús de l’article salat i el literari, usats arbitrària-

ment. [5] dins ses generacions vinents es coratge i valentia dels hereus dels nostres antepassats;

[6] els janquís; [6] Es poble ja no hi cabia dins la ciutat; [10] Digués á n’es carrilé que puig y li

preguntaré si hey cap el senyó… > Digués an es carriler que puig i li preguntaré si hi cap el se-

nyor…; [12] els Hostalets; [12] ets Estats Units; [13] de’l Arraval […] amb s’Arraval > de l’Arraval

[…] amb s’Arraval.

IV.3.1.2. Manteniment de les dues formes de l’article salat masculí plural: ets davant vocal

i es davant consonant,43 amb vacil·lacions, tot i que l’ús és força regular: [6] ets cotxos; [7] ets

héroes > ets héroes; [9] ets ous ; [17] ets meus.

IV.3.1.3. Regularització de la contracció de l’article salat amb les proposicions. Al text

s’usa, sense seguir cap criteri concret, l’article salat i el literari. Per evitar trobar-nos amb una

dualitat de formes com p’es al costat de pels, s’eliminen els apòstrofs que tradicionalment s’han

usat en les formes de l’article baleàric.44

IV.3.2. Pronoms febles

IV.3.2.1. Regularització de les formes pronominals seguint la normativa actual: [13] *quí’m

> qui em; [14] *t’en > te’n. En conseqüència, atès que no trobem unificada l’escriptura d’alguns

pronoms febles, [5] *heu > ho (però [11], [14] ho > ho); [7] [12] *qu’hey > que hi; [7] *hey > hi

(però [3], [5] hi > hi), hem optat per normalitzar-los. En casos excepcionals, com ara [4] *l’hey

pagarà > le hi pagarà, fem explicació en nota. Paral·lelament, però, conservarem les combinaci-

ons de pronoms característiques del català de Mallorca.

43. Vegeu Brucart (2002: 1.471).44. De tota manera aquest ús tradicional (Moll, 1982: 72) sembla que s’ha desestimat (Brucart 2002: 1.471 i Esborrany pro-

visional de la gramàtica catalana [en línia] IEC <http://www.iecat.net/institucio/seccions/filologica/gramatica/de-fault.asp>).


IV.3.2.2. Regularització dels pronoms febles enclítics seguint la normativa: [6] *donarsê > do-

nar-se; [12] * conquistarhó > conquistar-ho; [15] *esplicauvós > explicau-vos; [18] *tireu > tira-ho.

IV.3.2.3. No es marca la tonicitat dels pronoms enclítics: [4] *passarsê > passar-se; [11] *veshí >

ves-hi; [11] sofriuhó > sofriu-ho; [16] *agombolarvós > agombolar-vos; [19] *digalí > diga-li.

IV.3.2.4. Conservació del pronom neutre lo.

IV.3.2.5. Conservació de les formes pronominals clítiques en la forma no invertida (reforça-

da): [11] Vaja un mico que los donam!; [19] no los som sentit [5] *se vêu y no se comprên > se veu i

no se comprèn; [5] ¡me tòch un xot! > me toc un xot; [12] com los m’he d’arruxá? > com los m’he

d’arruixar? [13] me surt > me surt. De tota manera trobem vacil·lacions: [13] *de quí’m parlau > de qui

em parlau; [13] *que’m > que em.

IV.3.2.6 Manteniment de la forma dialectal mos (per nos): [12] +mos > mos.

IV.3.3. Formes verbals

IV.3.3.1. Manteniment de les formes de flexió verbal dialectal mallorquina: [10] digau > digau;

[19] digalí > diga-li (imperatiu); [9] *venga > vénga (verb venir); [9] diga; [14] [jo] descans > [jo] des-

cans (present de subjuntiu);45 [10] haguesseu > haguésseu (imperfet de subjuntiu).

IV.3.3.2. Manteniment de la construcció anòmala de formes verbals (vulgarismes): [9] *tran-

quilís > *tranquil·lís (tranquil·litzi).

IV.3.4. Preposicions

IV.3.4.1. Unificació en an de la preposició a per regularitzar la multiplicitat de formes que pren

aquesta preposició quan és modificada per la n:46 [6] *á n’es carro > an es carro; [7] en es confessionari

> an es confessionari; [8] *en es balcó > an es balcó; [9] *á n’aquestes > an aquestes; [13] A’n aquest >

An aquest; [13] *á nes > an es.

45. Vegeu Moll (1982: 85) i Perea (2002: 635).46. Vegeu Sancho (2002: 1.730-1.731) i Moll (1982: 204).


IV.3.4.2. Conservació de la preposició a davant de complement directe: [5] *feyen reculá á tot

bitxo vivent > feien recular a tot bitxo vivent; [6] * havían vist, […], á uns sèt barcos de guèrra > havien

vist, […], a uns set barcos de guerra.

IV.3.4.3. Transcripció de la preposició amb com ambe quan va seguida d’un pronom relatiu o

interrogatiu:47 [15] *No sé amb á qui parl > No sé ambe qui parl.

IV.3.4.4. Regularització de les preposicions en i amb: [6] *en sos > amb sos.

IV.3.4.5. Tot i del predomini de la forma proposicional ab envers amb, al llarg de la narració

no se segueix cap criteri concret i ho hem unificat en amb.

IV.3.4.6. Regularització dels usos de les preposicions en i amb: *en sos > amb sos.

IV.3.4.7. Regularització de la preposició per, escrita pe sistemàticament quan va seguida d’article

salat: [13] *pe > per

IV.3.5. Adverbis

IV.3.5.1. Regularització de l’adverbi on, grafiat ont i aont. Malgrat Alcover recull les dues formes

al DCVB, hem optat en aquest cas, de manera excepcional, per la normativització. Alcover docu-

menta aquestes formes amb oclusiva final com una resta etimològica, però Coromines desestima

aquesta tesi. En conseqüència, creiem que es tracta d’un arcaisme innecessari que no cal mantenir:

[7] *hont > +ont > on; [8] *ahont > +aont > a on.

IV.3.5.2. Regularització dels usos de tan (adverbi) i tant (adjectiu i adverbi).

IV.4. Lèxic

IV.4.1. Regularització dels topònims segons el cens de oficial de toponímia [Nomenclàtor de

la toponímia major de les Balears (COFUC, 2007)]: [8] *s’Esglaeta > s’Esgleieta; [8] *Son Maxella >

Son Maixella; [9] *Andraitx > Andratx; [12] *Cap-de-Pera > Capdepera.

47. Vegeu Grimalt (1996: 28).


IV.4.2. Regularització dels noms propis sempre i quan la forma que trobem no es tracti d’un

vulgarisme o un dialectalisme intencionat i no interfereixi en la pronunciació. Consignem les

excepcions en nota a peu: [6] mado’n Tonina > madò Antonina; [9] Juana > Joana; [9] Elienó

> +Elienor (Elionor); [19] Alienó > +Elienor (Elionor).

IV.4.3. Conservació dels vulgarismes, localismes i dialectalismes de l’original: [8] +nos-

tros > nostres; [12] +noltros > noltros; [9] *xau fé > ‘xa-ho fer (deixa-ho fer); [11] *poríam > porí-

am; [11] atlotes > atlotes; [4] +eglesiàstica > eglesiàstica; [13] *endrissis > endrissis (indicis); [18]

*fomaté > fomater.

IV.4.4. Manteniment dels barbarismes i calcs lingüístics: [5] tot bitxo vivent > tot bitxo vi-

vent ; [8] +bono > bono; [9] +alaques > alaques, ‘joia’ (castellanisme, alhaja); [9] +acondicionats

> acondicionats; [9] *antes > antes; [9] camó > jamón; [11] *vatx á esser víctima > *vaig a esser

víctima [13] (Ús incorrecte perquè expressa una acció de futur immediat) ; *torpe > torpe; [13]

*payo > payo.

IV.4.5. Conservació dels gerundis en –guent: [7] *riguent > rieguent; [8] *vejent > vegent

(veient).

IV.46. Conservació dels mots desconeguts, incerts, no desxifrats o no documentats: [12]

* audiám > audiam.

En Pepito Carabassa | (No hi ha mal que per bé no venga) | Quadro sense vasetes d’una

època curta | dins Mallorca enjanquinada | per | Don Bernat Balle, Prevere | Llicenciat en

Teologia | Felanitx | Impremta de Bartolomé Reus | 1900

Censura eglesiàstica

En vista del favorable informe del censor, al efecto nombrado, he tenido a bien conce-

der a usted la autorización que solicitó para publicar la obrita literaria titulada En Pepito

Carabassa.—Lo que participo a usted para su satisfacción.—Dios guarde a usted muchos

años.—Palma, 19 de noviembre de 1901.

Licenciado Antonio Maria Alcover

Fe d’errates: No la tendrà (i sí l’evidència del gran esplet d’elles) aquell an a qui li lleurà

passar-se per davant la vista la present obra; no obstant té l’autor l’esperança que el lector

usarà de caritat envers d’ell; i Déu le hi pagarà.

1

5

10

[3]

[4]

A l’Annex A podeu consultar les Notes a l ’edició. Les trobareu ordenades a partir de la nu-meració de línia que us oferim a l ’esquerre del text editat. Els números entre claudàtors que apareixen a la dreta corresponen a la numeració de pàgines de l ’original. El canvi de pàgina,

quan no sigui inequívoc, el trobareu indicat amb una doble barra inclinada [//]

V. L’edICIÓ


A modo de pròleg

Sa falsa nova de que s’esquadra nord-americana comodorada p’en Watson havia passat s’es-

tret de Gibraltar, féu s’efecte d’una lliura de sal de Madrid a més de la mitat dels agosarats

habitants de la molt noble i valenta ciutat de Palma.

Descriure, una per una, ses escenes comicobufes que dins cases, carrers i places tengueren

lloc, és de tot punt impossible no precisament a sa meua mal trempada ploma, sinó a sa

des més tocat de prim pèl en matèries literàries.

Allò se veu i no se comprèn i, si se comprèn, me toc un xot! si hi ha ningú que ho puga

fixar amb tinta damunt un paper, perquè quedi a modo de monument històric que per-

petüu dins ses generacions vinents es coratge i valentia dels hereus dels nostres antepas-

sats que, amb un mac dins sa passetja, feien recular a tot bitxo vivent.

Palma, en tal ocasió, donà una prova de ser un poble degenerat, sa darrera evolució d’una

raça, s’expressió de sa covardia, es darrer mot de s’afeminament.

Mallorca té sa glòria de tenir una capital que en mo//ments crítics, mereix ocupar es lloc

d’un Galilea o d’un Orient, que són es llogarets més petits de s’illa.

Vergonya mallorquina!

Un simple telegrama sospitós, rebut aquí es diumenge de capvespre (dia 17 de juriol de

l’any 1898) en què se deia que uns pescadors de Tarifa havien vist, passant s’Estret, a uns

set barcos de guerra, fou motiu d’alarma dins la ciutat de Palma, qual mai s’havia vist cosa

semblant.

15

20

25

30

[5]

[6]

V. l’edició ◆ 29

Sa mala nova corria de boca en boca, de pressa com un llamp i contagiosa com sa pesta.

Es passeig des Born se va anar buidant, ets cotxos no acabaren de fer sa volta pes Moll, sa

murada quedà deserta, sa Tómbola patriòtica que se celebrava an es Pórticos suspèn el seu

patriotisme; sa gent se replega dins sa capital, pren informes i resol cada qual segons son

criteri, ses circumstàncies i sa seua posició social.

Era sa bolla de neu que se feia grossa mentres anava redolant.

S’alarma i sa fantasia remolcaven es fet i sempre abultant.

Sa gent ignorant feia castells a l’aire i els lletraferits havien oblidat sa geografia.

Ja són aquí els janquís, deien uns; jo els he vists, afegia un altre; una dona havia sentit tirs:

tothom en sabia la neta d’aquell sòmit extravagant.

Es poble ja no hi cabia, dins la ciutat; ses famílies trobaven estretes ses parets de la llar. Els

més valents se trobaven amb sos calçons remuiats; madò Antonina contribuïa a s’alarma do-

nant previsores ordes als seus subordinats; per tot se veien estrelles, per tot se sentien trom-

petes, per onsevuia relluïen baionetes i rossos de soldat. Algú cregué veure s’àngel de Palacio

de màuser i revòlver armat. Un solleric que romania a s’Hostal, no poguent donar-se compte

de lo que li estava passant, se junyeix ell mateix an es carro en lloc de fer-hi tirar en Fumat; i

quan fonc a sa Plaça, lo llogaren per tres duros per a traginar dues dones i un // matalàs. En

esser a Can Mianos, trobant-se esbraonat, li vengué a sa memòria que duia es selletó posat.

A les deu des vespre començà el calvari pels valents de Palma; i es carrer de Sant Miquel i per

totes ses portes de la Ciutat era un carreró seguit de carruatges de lujo, carretons i carrils llo-

gats que, estibats de valentia, no s’aturaven de fer via, i acorrensos i desbocats fogien més de

pressa que d’un lloc apestat.

35

40

45

50

[7]


A trenc d’auba, es moll i ses murades, ses finestres altes i es terrats, plens estaven de cares gro-

gues i uis esglaiats: eren ets héroes per força que vetlaven, a l’aguait, el primer barco de guerra

que s’atracàs a Ciutat. Els desocupats tengueren feina i els facetos inventaven canarts; però

es poble sensat no perdia ses manades pes rostoi, guipant per onsevuia un carriler abondós

que per vint duros lo dugués a Pòrtol o a Santa Maria. No hi havia ni un mal carretot que

no fos sol·licitat: es fematers des barrio feren un gros jornal traginant cadires, matalassos;

tot un calaportal.

Sa febre de veranear per força començà pes peixos grossos i acabà pels menestrals. A ses ca-

ses de préstamos era un saragai de trastos que hi duien a penyorar: llits, cadires, canteranos,

forquetes, cueres, estisores, güies i didals; una perruca i uns anyadits de coua, diuen que hi

anaren a parar. Una senyora, una cotorra per cinc cèntims va vendre, i una altra se va des-

prendre d’un cus pelut a qui mai havia plaint es pa. Un senyor, per dos reals, vené sa xiste-

ra que tenia de quan se casà. Un pollo que jo conec, i és dels que bufen en es brou, per tres

duros arrendà s’atlota, per tres dies de festetjar; s’amor va de redolons quan sa por fa reme-

nar es tacons!

Oh, quantes coses, si un les pogués recordar! Si fou blau lo que tothom veié pes carrer, fe-

rest seria lo que succeiria dins ses cases tancades amb pany i clau. Homos amb estèric, do-

nes acubades, gomosos amb atacs de nirvis, fradines maretjades, infants riguent; mentres

an es confessionari mai hi faltava gent que // dels pecats feia sa verinada; i aquesta lleixiva-

da, de sa síquia que passa per davant es corté de ses bísties, en feia un gros torrent. Però…

basta d’exordis.

Entrem amb olivetes.

Jo tan assutat estava, que de riaies no m’agontava vegent plorar la gent. Trec es cap an es

balcó i not el meu veïnat que tan estorat, pareixia Fa Fava.

55

60

65

70

75

[8]


◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Què té, don Pepito? A on va tan remès?

—Oh!, què no sap sa novedat? Es ganqués!, es ganqués que ja han passat s’Estret.

—Bono! Ell encara estan enfora…

—Enfora?, a susaquí devora…, ves!

—No senyor. Tarifa sap que està de lluny…!

—Jo no sé aquesta possessió; lo que li puc dir és que de s’Esgleieta ve Son Maixella; i amb

dues passes som a s’Estret. Es carruatges en vénen en una hora; què ha de fer ets acorassats

americans que volen com es llamps? Li dic: és hora…

—No sia aubercoc! Per s’estret de Valldemosa no hi passen barcos.

—No? Sa maniobra que han feta la veig d’aquí on som. Han agafat es barcos, i a ca s’Arxi-

duc los han pujat a braó; llavò rossegant rossegant los han traginat a Cartoixa com qui du un

tió, i després amb una sempenta, per sa part de babor, amb dues grapades han anat an es tor-

rent; i arrastrats per sa gran força de sa corrent, a les hores ja los estam vegent per davant es

Coll d’en Rabassa, des des banyos des Racó. Vostè, per lo vist, no coneix es braons d’en Sam-

só! Ell a Santiago de Cuba se menjà es nostros marinos, es barcos i es carbó!

—Se tranquil·lís, senyor Pepito; aquí no hi faran ses gambades que…

—Ah! no; no. Na Joana arregla es cofre, ses alaques, sa plata, s’or, es matalassos, es llits i es

marfegons… Un homo que té pinyons, tant viu a Palma, com a Petra, com a Andratx o… s’Ar-

racó. Vull fogir de ses bales, i en esser jo fora porta… mal ciutat fessi un tro! Venga i veurà…

—A dormir me’n vaig jo.

—Son an aquestes hores? noltros la tenim an es peus. Baixi un moment i veurà es talent de

ma filla n’Elienor.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Pupai, ha pensat en ses sobrassades i en so camó?

80

85

90

95

100

[9]


—Ta mare ho ha enfonyat dins es bolic de ses sabates…; ‘xa-ho fer! vols que et diga? Així

en sortirem amb un bulto. Has pensat en so canari i en sa cadernera?

—Estan ben acondicionats dins un paner.

—Amb sa moixa?

—I que té que veure…

—Bleda! No veus que antes d’arribar a la vila ja n’haurà fet festa, d’aquests animalons.

—Si du ella es nostro susto, no tendrà ganes de remenar ses dents.

— Es coloms a on van?

—Dins dos matalassos hi va tot es colomer.

—Què dius?

—Hi som posat primer es nierons amb ses busques, davonses ets ous i es colomins i des-

prés es coloms.

—Bon bugat farem, ma filla! I ses gallines?

—Les durà es femater.

—Ta mare, que d’estugosa renta ets ous, no sé com t’ho ha comportat, no ho sé! Na Bele-

ta a on és?

—An es pescante, dins es bres; va a càrrec des carriler.

—Joana! ja ploraràs suara; ara pensa si deixam res; // mira si duim torcaboques i estova-

lles, es calendari, es rellotge, plats, olles i escudelles, dues o tres greixoneres, sa cafetera, ses

pintes, es sabó, ses ergrelles, tassons, tasses i sa sopera; cueretes, salsera, forquetes de llenya,

carbó i estelles i es… m’entens?

—Tot està en orri dins es carro des fems.

—Pensa que en tirar sa primera canonada hem d’esser a Estellencs. Digués an es carriler

que puig i li preguntaré si hi cap el senyor… Que no mos acompanyarà?

—Sí fa: som afectat a viatjar, i amb bon carril no m’hi cans gens.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

105

110

115

120

125

[10]


—Digau, carriler, quants som?

—Vostè deu sebre comptar. Set dins es cotxo n’hi ha; vostè i sa senyora, nou; n’Elienor,

deu… Aquest senyor també s’ha d’embarcar?

—Digués onze i es moix i es ca.

—Pupai, es moix va dins es paner…

—Tens raó: serà alou des femater. Digués dotze. Ballarem estrets?

—Asseguts, apinyats i drets… amb sa por es camí serà bo de passar.

—Senyor, com som femater, es meu ase no pot dur tant de trastim; per paga es carriler

m’hi ha enflocat un bres amb un nin…

—És una nina, tros de…

—Lo mateix té. No puc dur tant de viatge. Jo som homo de coratge; però no esperava tant de

fardim… haguésseu llogat es vapor Lulio o un barco coster!

—Apitjeu dins ses barandes; què fas quan replegues fuatge? dones força de potades, i amb

so cap des càvic, a té qui té.

—I es nin i ses gallines i es coloms i es matalassos i es marfagons?

—Mira si trobes un altre carreter.

—A sa placeta n’hi ha un que m’ha dit si l’havíem de menester.

—Amb dos bots, ves-hi i clou tracto per cinc duros.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Bon dia tenga…

—Hala, hala!, no t’aturis: partiu viatge amb es teu company.

—Virolla! Alerta a s’infant!

—Rellissa! haguésseu dit que era un bres…

—Uei fematers! no mateu s’aviram.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

130

135

140

145

[11]


—Has tancat per tot, Joana?

—Està descansat…; bé… ell poríam deixar empès.

—Sí, per lo que hi deixam! Quan es ganquís vendran a Palma, no hi trobaran res. Vaja un

mico que los donam! Carriler, al trot.

—A on anam?

—A fora porta, com un llamp.

—Per sa porta Pintada o per sa…

—Per qualsevol banda, com un llamp.

—Arri Pardo, tira Blau! En voler fer alto, m’ho diga, don Pepito, i au!

—Estam molt estrets.

(Ses fies totes a una). —Que han de venir molts de pics es ganguils?

—Atlotes, sofriu-ho amb paciència i… callau. Joana, pens que haurem fet un parei de des-

cuits. Has pensat en sa meua dentadura postissa i en sa mà de goma?

—Aquesta sí que és bona!

—I en sa perruca? I en sa teua coua manllevadissa i en sos anyadits de na Elienor?

—Fiet, ho vaig du a penyorar perquè… anit passada, qui no visitava ses cases de préstamos

no era gent de bulla.

—Com tenc de roegar? i per pitjor vaig a esser víctima de ses picadures de ses mosques

i dets mosquits. // Pobre ma closca! I sense mà dreta, com los m’he d’arruixar? Carriler,

haurem de tornar arrera; així no puc anar!

—Pupai, pupà!

—Què voleu, fiones meues?

—Anem de pressa, i es ganguils no mos poran agafar.

—Tira, carriler, tira. Viure com visc és un torment! Falta molt per arribar a Galdent?

—Oh, senyor! Galdent està per sa part de Llucmajor i noltros anam cap a Inca o a Alaró.

—Què es diu aquest poblet? és Son Servera?

—No senyor: els Hostalets.

—Ets Estats Units?

150

155

160

165

170

175

[12]


—Sí, senyor.

—Aquí vendran es ganqués a conquistar-ho. Sabeu, carriler, per devés on cau Son Lletu-

ga o Galatzó?

—Galatzó és de part de montanya. Què hi van vostès?

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Joana, com deu dur aquell olibardo es bres?

—Jo no sent plorar el minyó…

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Heu d’anar a Galatzó, dic?

—Hala, trota i segueix! Estava pensant com li deien a un amic des meu padrí: era gabellí…

—Gabellí?, de Capdepera és. Senyor, si hem de pegar tan enfora hem de fer hostal i preu

nou.

—Camina! no sies alicorn. Nomia Toni i ja deu tenir força d’anys; quan jo el coneixia, i

en fa trenta a bon contar, ja era jai…

—Idò, ja no té barram. Senyor, a on audiam?

—En esser a sa Vileta digués ou! Hi tenc un amic parroquià de sa meua baldufa. Sempre

té una olla o ribell cruiat… Vaja un homo!

—Per anar a sa Vileta havíem de prende un altre tirany; ara som an es Pont d’Inca…

—Atura’t, ara davall.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Germà! entre la paga, me voldríeu dir a on viu un tal mestre Pere?

—Si no me donau més endrissis…

180

185

190

195

[13]


—Té un cavall.

—No sé de qui em parlau.

—No he vist gent més torpe que els gavinons de l’Arraval.

—Dispensau, això és es Pont d’Inca; a on me surt aquest amb s’Arraval?

—Tira carriler, au! An aquest payo… li falta un ble!

—Arri, Blau.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Es pagesos són molt grosserandos. Heu vist quina bestiesa m’ha fet aquella cara de ca?

—Pupai, pupai! Mamelleta meua, de tant d’anar estreta tenc sa panxa que em fa mal!

—Carriler, què donau an es cavalls quan tenen mal de ventre?

—Verdanc.

—Calla, fii meu, davallarem en trobar un hostal. Ara a on mos trobam?

—A s’endret de Marratxí o Sant Marçal. Què hi té vostè cap amic a devés Pòrtol?

—Per sa festa hi ve un camarada a vendrer-hi aigo gelada; però lo que és a les hores no…

Digués, Joana, què diran es veïnats quan mos cercaran?

—Pensaran que una bomba mos ha matats. Atlotetes, com estau?

—De lo millor.

—Mumai, jo tenc sa panxeta que…

—I vostè, senyor, ja que sa meua no li demana res, com pinta?

—Psi!

—No li agrada viatjar a la fresca? Femater, o femateeeer!

—Què vol, senyor Pepito?

—Alerta a sa moixa i a sa cotorra i a ses gallines i a s’infant; ho sents?

—Tot va en popa; descans, senyor, descans.

—Des cans?... De ses cusses, virolla!

200

205

210

215

220

[14]


◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Ara som a Santa Maria, senyor Pepito.

—Nines, digau araprenopis.

—Ho deia per si hi coneix ningú...

—Sí, homo, espera’t. Madona, dona, madò Vós...?

—Què demanau?

—Sabríeu dir-me si viu aquí en Jordi Frau i Amorós?

—No en sé noves.

—Era soldat de Lutxana quan jo era bergantell.

—Idò ja deu esser ben revei, perquè vós ja no sou...

—Seixanta-dos. A Ciutat bombetgen i he dit: vaig a Santa Maria a prende refugi a ca

n’Amorós.

—Bombetgen?

—Mos voldríeu donar hospedatge, vós? Duim de tot: formatge, sobrassada, camon, galli-

nes, moixos, canaris, coloms...

—Bons estam...! jo no tenc casa ni fogar i sempre vaig de redolons.

—Carriler, pica. I ara què ve? Alcúdia o Sóller o Bunyola o Campos o sa Marjal? A on

tiram, carriler?

—Que està loco o gat? Bon recent gomes!, què no ha sortit mai de Ciutat?

—He estat a ses Illetes, a sa Foradada, a sa Caleta, a Santa Ponça, an ets Enfronts, a Sant

Carles, a sa Torre, á sa Llosa, an es Coll d’en Rebassa, i an es cap Enderrocat.

—Però per allà no hi van en cotxos?

—Tenia un bot, un gussiet, que caminava... te’n recordes, Joana? com un llamp.

—Dins Mallorca hi anau ben a les fosques... virolla!

—I com un cranc. Perquè no em tractau de vostè, com ho heu fet fins fa un instant?

—Perquè amb dues hores de confiança, sap? Vol dir que fora de la costa no s’ha reme-

nat de Palma?

225

230

235

240

245 [15]


—Sí, hombre; he estat a ca na Pilla de s’Arxiduc de la Trinitat i a Valldemossa i a Son Tér-

mens i a s’Arglaeta i a la Real de Sant Bernat i a Bones Aires...

—De devés Montifideu?

—No remiscle!, de devora ses Quatre Campanes.

—Aquestes cases que veis...

—És Deià?

—No revirolla! Allà on el dimoni no hi trobà remei.

—Mala sort! Açò deu esser Artà?

—Consell. Aquests animals comencen a brollar.

—Es coloms deuen estar a punt de torrar, entre es matalassos...

—Pupai, ets ous tornaran nials; vaja un marinatge! Què li diuen an aquest poble?

—Consell. Aquí hi conec l’amo en Rostit: fa anys que no l’he vist; però... som prou amics...

—Mos hi hem d’aturar?

—Alto!

—Ou, s’ase! Ouuu, dic! Aquests cavalls en arrancar...

—Me diríeu, germà, l’amo en Rostit si habita per aquestes aigos?

—D’on el coneixes, Pep?

—De ses Enramades: d’una vegada que jo li vaig ajudar a cloure una barrina de porcs

amb en Blau. Som amics... i ja veuràs com me coneixerà, Joana!

—Què volia vostè d’en Rostit?

—El vui saludar.

—Voltant cantó, a sus-su-allà lo trobareu.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Hola, Rostit! No esperàveu tan bones visites... Què no me recordau? No és que no hà-

gem estat ben camarades!

—No sé ambe qui parl. Explicau-vos clar!

250

255

260

265

270


—Som en Pep Carabasa...

—Mai vos havia sentit anomenar, repunyal!

—No éreu vós que vàreu vendre dos porcs grassos an en Blau?

—Jo n’he venuts i comprats tants...

—Me toc cent llamps! Sou ben tudossa!

—‘Xa’l fer, Pep, que no veus que no te vol recordar!

—Senyora, dispens; ni a un ca, mai li tir cap coça.

—No vos recordau que estàveu per mitja pesseta i jo sa barrina vaig xapar?

—No me’n record, però què volíeu?

—Es ganqués han passat s’estret de Valldemossa...

—Pupai, digau-ho bé: es gànguils.

(Es carriler signant-se es front) —Està tocat.

—Idò es gànguils tiren bledes a Ciutat, i hem vist que tothom fogia i... noltros hem alçat

es cap. M’he recordat de vós ... aquí mos teniu. Duim de tot: coloms, gallines, es canari,

cadires, matalassos i es moix; sobrassades, formatge, una cadernera i es camón. Sols, en-

tre la paga, mos haureu de donar cobro i pa moll, perquè aquesta, sa meua, ha deixat, per

descuit, es barram.

—Es barram? Jo veig que el du tot.

—És es meu... Des seu jo me’n rebot.

—Vol dir que ets americans volen tastar ses nostres figues?

—Són uns elefants!

—Pep, es teu barram està a bon lloc.

—A penyora?

—No; el som donat a una senyora perquè el fes net.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Jo aquí no tenc puesto. Ara si volíeu agombolar-vos a sa caseta des figueral...

275

280

285

290

295

[16]


—Au!, mil llamps!

—Allà estareu frescs. Diré an es missatge que vos hi acompany; ell durà sa clau.

—Bé, molt bé! Això es un homo que val. Tira, carriler.

—No vui que me toqueu cap figaflor; i alerta que aquests atlots me manuclin es ceps.

—Descansau.

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Oh!, que estarem de bé. Aquí un faver...

—Pupai, que menjarem bajocada?

—Què sou nom, vós, missatge?

—Pau, i per a servir-vos.

—Gràcies! A l’amo, que li sabria greu que ets meus infants en fessen una panxada?

—De què?

—De faves tendres bollides i trempades.

—Si les duis de Ciutat.

—No, d’aquest faver.

—¡Caaa! hombre; no veis que son garroves? tros d’ase. Encara no coneixeu un garrover?

◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Hala, atlots, baixau i pegarem un glop. Joana, treu sa sobrassada.

—Primer descarreguem es trastos i mirem sa casa, trob.

—Aquí hi aguiarem, i allà hi posarem sa taula. És ver missatge?

—Aquí teniu lliteres i allà estaques per a penjar-hi sa roba. Sou es figueralers?

—No, homo; hem fuit des gangués...

—Què és gent que cerca cordoncillos d’or?

—Sa caixa des doblés, tros de rave.

300

305

310

315

[17]


◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆ ◆◆

—Don Pep, no vaja de solfes; a on va aquest trastim?

—Lo primer entrau es bres.

—I s’infant, què el mos hauran pres?

(Tots) —Beleta! Beleta! Pobra nina! pobre niní...

—No ploreu, ja la tenim!

—A on és?

—Aquest fotim! entre dos matalassos i... riu.

—Beleta, vine a sa teta. Estaves estreta?

—Ti...

—Vine a mi.

—No nineta... Sí, jo som sa teta! Calla, fiió meu; dona’m una besadeta, niní mono.

—Vui mè.

—Tens seteta? Ara menjarem i beurem i jugarem. No és ver, estrelleta?

—Joana, sa nina està bé, en mans de na Paquita; ‘xa-la fer.

—Jesús! Jo som sa mare, què t’has pensat?

—Ja ho sé! Son pare jo som també! Però ara convé que donis an es trastos una maneta.

Elianor?

—Què mana?

—Pensa que ets sa major...

—Es canari i sa cadernera... Ma mare!

—Fieta!, què és?

—Què és? Sa moixa n’ha berenat. Retreseta! Això que jo sempre te bravetjava de bon

cap!... Idò així, ara tothom s’enverga a plorar... Hala, hala!, tots, petits i grans... a treba-

iar. Vaja una colla de miraclins i miraclons! Si ell no em faltava sa mà... á tots vos dona-

va un sèu que... Tu, fomater, tira-ho tot a terra arreu, arreu. Si jo no crit... hi hauria feina

fins a l’any pruè.

320

325

330

335

340

[18]


—Hala!... cadires, es mirai, ses uieres, una granereta d’emblanquinar...

—Uei! alerta a ses gallines...

—Senyor Pep, s’aviram va en s’altre carro. Jo duc es matalassos i es quemenjar: sobras-

sades, formatge...

—Joana, ni un roegó de pa dur hi posares?

—No, perquè sé que per tot hi ha forns.

(Es missatge) —Si no menjau sarments o aubons...

—Mira que sense barramenta, bona feina faré... Alerta, tu, olibardo, què te penses descarre-

gar una carretada de fems? An es mirai li has capxifollada sa lluna, has esculades dues olles, i...

tot són trinques... Remiscla!, teniu un poc mirament. No tiris es matalassos amb un batut.

—Virolla! No se faran molt de mal, senyor Pepito.

345

350

355

VI. BIBLIOGRAFIAVI.1. Sobre l’edició de textos

GRIMALT, Josep A. [cur.] “Introducció”; “Presentació del material”. Dins: ALCOVER, An-

toni M. Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó. Palma: Moll, 1996.

MARTINES PERES, Vicent. L’edició filològica de textos. València: Universitat de València,

1999. (Biblioteca lingüística catalana; 24).

MARTÍNEZ-GIL, Víctor. “Algunes consideracions sobre l’edició de textos pre-fabrians”. Els

Marges (1994), núm. 50, p. 41-63.

. “Correctors i escriptors en la literatura catalana: el concepte de coautoria lingüística”.

Llengua & Literatura (1997), núm. 8, p. 189-218.

MESTRES, Josep M. [et al.]. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. 3a ed. rev. i ampl.

Vic: Eumo; Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat; Publicacions i edicions de la

Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra, 2007.

MOLL, Francesc de B. “Presentació” A: ALCOVER, Antoni M. Quatre anys de Vicari Gene-

ral. 1898 – 1902. Obres completes I. Palma: Moll, 2003. p. 31- 35.

PEREA, Maria Pilar. “Nota Editorial”; “[Pròleg] Els anys de vicari general: un dietari a cavall

de dos segles”. A: ALCOVER, Antoni M. Quatre anys de Vicari General. 1898 – 1902.

Obres completes I. Palma: Moll, 2003. p. 7-9; 11-30.

SAMPOL, Gabriel de la S. Trinitat. “La present edició” A: COSTA I LLOBERA, Miquel. Po-

esia completa. Pollença: El Gall Editor, 2004. (Trucs i baldufes; 7, Sèrie Major), p. 21-39.

VI.2. Sobre aspectes lingüístics

ALOMAR, Antoni I. Línia directa, XI. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de

les Illes Balears, 2002.

. Línia directa, XII. Palma: Cons. d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2003.

AMENGUAL, Juan José. Gramática de la lengua malloquina. 2a ed. Palma: Impremta de P. J.

Gelabert, 1872.

BADIA I MARGARIT, Antoni M. Gramàtica històrica catalana. 3a ed. València: Eliseu Cli-

ment, 1994. (Tres i quatre. Biblioteca d’estudis i investigacions; 4).

BIBILONI, Gabriel. “Elisió de –N i –R, distribució de les ròtiques i altres fenòmens consonàntics


en el mot”. Dins: SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del català contemporani. Volum 1. Introduc-

ció. Fonètica i fonologia. Morfologia. Barcelona: Empúries, 2002. p. 271-285.

BRUCART, Josep M. “Els determinants”. Dins: SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del català contem-

porani. Volum 2. Sintaxi (1-16). Barcelona: Empúries, 2002. p. 1.435-1.516.

COLOMINA I CASTANYER, Jordi. “Paradigmes flectius de les altres classes nominals”. A:

SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del català contemporani. Volum 1. Fonètica i fonologia. Mor-

fologia. Barcelona: Empúries, 2002. p. 1.689-1.796.

CTILC = Corpus textual informatitzat de la llengua catalana [En línia]. [Barcelona]: Institut

d’Estudis Catalans, [s.d.]. <http://ctilc.iec.cat/> [Consulta: 15 febrer 2011].

DCVB = ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Pal-

ma: Moll, 1968-1979.

DECat = COROMINES, Joan. Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana. 7a.

ed. Barcelona: Curial, 1995. 9 v.

DDLC = Diccionari descriptiu de la llengua catalana [En línia]. [Barcelona]: Institut d’Estudis

Catalans, [s.d.]. <http://dcc.iecat.net/ddlc> [Consulta: 15 febrer 2011].

DLE = Diccionario de la lengua española. 21ena. ed. Madrid: RAE, 1992. 2 v.

FORTEZA I CORTÈS, Tomàs. Gramàtica de la llengua catalana, volum I [a cura de Maria Pi-

lar Perea]. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Palma: UIB, 2008. (Biblioteca

Marian Aguiló; 46).

GAVARRÓ, Anna; LACA, Brenda. “Les perífrasis temporals, aspectuals i modals”. Dins: SOLÀ,

Joan [dir.]. Gramàtica del català contemporani. Volum 3. Sintaxi. Barcelona: Empúries,

2002. p. 2.663-2.726.

JIMÉNEZ, Jesús. “Altres fenòmens vocàlics en el mot”. Dins: SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del

català contemporani. Volum 1. Introducció. Fonètica i fonologia. Morfologia. Barcelona: Em-

púries, 2002. p. 169-194.

MOLL, Francesc de B. El parlar de Mallorca. Palma: Moll, 1990. (Biblioteca bàsica de Mallorca; 26).

. Els llinatges catalans (Catalunya, País Valencià, Illes Balears). Assaig de divulgació lingüís-

tica. 2a ed. aug. Palma: Editorial Moll, 1982. (Els treballs i els dies; 23).

. Gramàtica catalana especialment referida a les Illes Balears. 5a ed. Palma: Moll, 1982. (Raixa; 72).

. Gramàtica històrica catalana. València: Servei de publicacions de la Universitat de València,

1991. (Honoris Causa; 8).

Vi. bibliografia ◆ 45

PEREA, Maria Pilar. “Flexió verbal regular”. Dins: SOLÀ, Joan [dir.]. Gramàtica del català con-

temporani. Volum 1. Introducció. Fonètica i fonologia. Morfologia. Barcelona: Empúries,

2002. p. 169-194.

PUIGRÒS I CALDENTEY, Maria Antònia. “Anàlisi del sistema vocàlic balear”. Llengua & Lite-

ratura (2001), núm. 12, p. 105-125.

PUJOL I BOSCH, Antonina. Els verbs catalans. Conjugacions de les Illes Balears. Palma: Consorci per

al foment de la llengua catalana i la projecció exterior de la cultura de les Illes Balears, 2007.

SANCHO CREMADES, Pelegrí. “La preposició i el sintagma preposicional”. Dins: SOLÀ, Joan

[dir.]. Gramàtica del català contemporani. Volum 2. Sintaxi (1-16). Barcelona: Empúries,

2002. p. 1.689-1.796.

VENY, Joan. Els parlars catalans. (Síntesi de dialectologia catalana). 12a ed. rev. i aug. Palma:

Moll, 1998. (Tomir; 38).

VENY, Joan; MASSANELL I MESSALLES, Mar. “Dialectes orientals: Català central, rossello-

nès, balear i alguerès”. Dins: Dialectologia catalana. Barcelona: Fundació per a la Universitat

Oberta de Catalunya, 2002. p. 1-89.

VI.3. Sobre aspectes històrics i literaris

ALCOVER, Antoni M. Quatre anys de Vicari General. 1898 – 1902. Obres completes I. Palma:

Moll, 2003.

BOU, Enric [dir.] Nou diccionari 62 de la literatura catalana. Barcelona: Ed. 62, 2000.

CANTARELLAS CAMPS, Catalina. “L’edifici”. Dins: [A.A.D.D.]. El Parlament. 2a ed. act.

Palma: Parlament de les Illes Balears, 2004. p. 101-192.

CONSELLERIA DE MEDI AMBIENT I MOBILITAT DEL GOVERN DE LES ILLES

BALEARS. IDEIB, Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears. [En línia].

Palma: Govern de les Illes Balears, [s.d.]. <http://www.ideib.cat/index.php> [Consulta: 4

març 2011].

EUIEA = Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana. Barcelona: J. Espasa e Hijos [vo-

lums 1-50]; Madrid: Espasa Calpe [volums 51-70], 1908-1930. 72 v.

FERRÀ I MARTORELL, Miquel. Palma a peu. Ciutat passa a passa. Palma: Miquel Font,

2003. (Mallorca passa a passa, 1).


GEC = Gran enciclopèdia Catalana. 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1993. 25 v.

GEM = Gran enciclopèdia de Mallorca. [Palma]: Promomallorca, 1989-1991. 23 v.

LLAUGER ROSSELLÓ, Joan Antoni; ORDINAS GARAU, Antoni; PLANISI GILI, Her-

mínia. Nomenclàtor de la toponímia major de les Illes Balears. Palma: Consorci per al

Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears

COFUC, 2007.

LLULL MARTÍ, Antoni. Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Ma-

llorquines d’En Jordi des Racó (Mn. Antoni M. Alcover). Palma: Moll, 2008. (Els treballs

i els dies; 54).

MARIMON RIUTORT, Antoni. Les repercussions de les guerres de Cuba i Filipines a les Illes

Balears. Tesi doctoral presentada al Departament de Ciències Històriques i Teoria de les

Arts de la Universitat de les Illes Balears (1993).

MAS I VIVES, Joan [dir.]. Diccionari del Teatre a les Illes Balears. Palma: Lleonard Muntaner;

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002-2006. 2 v.

PEREA, Maria Pilar [cur.]. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Fitxer informà-tic].

[Palma]: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Educació i Cultura, 2003. 1 CD-ROM.

ROSSELLÓ BOVER, Pere. “L’Escola Mallorquina i la prosa literària. Algunes consideraci-

ons”. Llengua & Literatura (1992-1993), núm. 5, p. 239-268.

RUIZA, M [dir.]. Biografías y vidas [En línia]. Cerdanyola: Biografías y Vidas, S. C. P., 2004-

2010. <http://www.biografiasyvidas.com> [Consulta: 7 març 2011].

VALERO I MARTÍ, Gaspar. Itineraris pel centre històric de Palma. 2a ed. rev. Palma: Ajunta-

ment de Palma, 1993. (Palma, ciutat educativa; 21).

VIDAL REYNÉS, Jordi. “El setmanari Mallorca Dominical (1987-1901)”. Bolletí de la Societat

Arqueològica Luŀliana (2002), núm. 57, p. 197-226.

VI.4. Altres fonts documentals

Arxiu del Jutjat de Pau de Bunyola.

Boletín Oficial del Obispado de Mallorca.

Mallorca dominical. Revista bilingüe [Palma] (1898).

ANNEX ANotes a l’edició

El número que encapçala cada una de les entrades correspon al número de línia del text editat. Quan en una mateixa línia coincideixen dues o més notes, les separem amb una doble barra [||]. Així mateix, reiterem que l’asterisc [*] precedeix tots aquells mots o expressions no nor-matives i una creu volada [+] els mots o expressions que, independentment siguin normatius o no, apareixen documentats al DCVB.

1. Vaseta: Una vasa és un ‘bastiment que limita o circueix un quadro, mirall, porta,

etc.’ (DCVB). En l’àmbit balear és un mot comú que conviu amb el seu sinònim marc.

Com ja hem apuntat, la literatura costumista del segle xix va prendre terminologia de

l’àmbit de la pintura per designar un tipus de relat que mostren els usos i costums d’un

determinat sector social.

2. *Enjanquinada: Aquest adjectiu és un neologisme format a partir de la forma ian-

qui —de l’anglès yankee ‘nord-americà’, que Batle transcriu amb j inicial i marcant el

mot com agut *janquí, *janquís amb l’accent gràfic.

4. +Eglesiàstica: Adjectiu vulgar per eclesiàstic-eclesiàstica (DCVB).

10. Evidència. Una de les característiques del dialecte balear és la caiguda, en mots es-

drúixols, de la vocal final –a quan va precedida de –i–, com és ara gàbia < gabi; història

< histori, família > famili (Veny, 1998: 63). Al text, emperò, es conserva en tots els ca-

sos aquesta –a final: [4] evidència < evidència; [5] *gloria < glòria; [8] *siquia < síquia;

[11] *paciencia < paciència; [17] *gracies < gràcies, etc.

12. *En vers < envers || *L’hey pagarà < *le hi pagarà (l’hi pagarà). Dialectalisme: “té

l’autor l’esperança que el lector usarà de caritat en vers d’ell; i Déu l’hey pagarà.” Tradi-

cionalment, en mallorquí, la combinació pronominal de li + hi resulta le + hi. Segons

Moll, procedeix d’un antic lo + hi i posa el següent exemple: “He de donar es plat a sa


nina? –Sí, dóna-le-hi” (Moll 1982: 169). Aquesta combinació de pronoms també ha estat

descrita pel gramàtic Tomàs Forteza.

14. Comodorada: Neologisme format a partir de la forma comodor ‘oficial de la marina

anglesa, americana, etc., de grau inferior al de contraalmirall, especialment qui mana una

divisió d’una esquadra’ (DIEC2).

15. Lliura: ‘Unitat de pes que generalment es considera dividida en dotze unces i equival

aproximadament a 400 grams’ (DCVB). || La sal de Madrid és un purgant: “sal amar-

ga o sal anglesa o sal de Madrid o sal de Figuera: sulfat magnèsic, que s’empra com a purgant;

es diu de Figuera o de la Figuera perquè un dels llocs que en produeixen és la Font de la Fi-

guera” (DCVB). || Agosarat: atrevit, audaç (DIEC2).

18. Trempada: Segons el DCVB, una accepció de trempar és ‘tallar el canó de la ploma

d’ocell perquè hi puguin escriure’.

19. Prim pèl: Entenem ‘persona preparada’, ‘exigent’.

20. Me toc un xot: Expressió que no hem pogut documentar, però amb un significat prou

diàfan.

21. *Perpetüu < perpetuï: Possiblement es tracta d’una errada d’impremta.

23. Passetja: ‘bassetja, fona’. “Arma de tir, composta d’una trena de cànem, de lli, de pell

o d’una altra matèria flexible i forta, amb un ullet o bosseta enmig, on es posa una pedra,

i girant ràpidament la trena i amollant-la d’un cap, surt amb força el projectil. […] Antiga-

ment era molt usual a Mallorca i Menorca l’ús de la bassetja entre la gent del camp. […] La

passetja mallorquina és una trena de tres caps de cànem o de cuiro, amb una ansa a un ex-

trem per passar-hi el dit de la man dreta; la llatra o trena té devers nou pams de llargària, i

a mitjan lloc es destrena en tres llatrons o cames, que passat un forc es tornen replegar fent

una sola llatra que es va aprimant i acaba en forma de coa de rata; damunt els llatrons o

cames posen el mac, i agafant la trena pels dos caps la fan voltar veloçment, i en voler des-

parar amollen el cap de la coa de rata, i el mac parteix amb gran força.” (DCVB). || Fe-

ien recular a tot bitxo vivent: Fa referència als foners balears. “Els indígenes pre-romans

de les Balears tengueren fama de bons tiradors de fona. […] L’extraordinària destresa en

l’ús de la bassetja es devia al fet que els mares acostumaven els seus fills a manejar-la, obli-

gant-los a tomar amb la fona l’aliment que els oferien. Els cartaginesos els utilitzaren com

a mercenaris durant els guerres contra els grecs a Sicília, documentades des de la fi del se-

gle v aC i durant el segle iv, així com en la lluita contra els romans durant la II Guerra Pú-

nica. Posteriorment […], en algunes ocasions, serviren com a tropes auxiliars d’infanteria

ANNEX A ◆ NOTES A L’EDICIÓ ◆ 3

lleugera, com a les Gàl·lies amb les legions de Juli Cèsar. Els foners balears eren situats a

l’avantguarda dels exèrcits i actuaven com a forces de xoc” (GEM, tom 5, p. 357-358).

29. +Juriol < juliol: Dialectalisme. Dissimilació de la l en r, com en *Eulària < Eulàlia.

30. Tarifa és un municipi de la província de Cadis situat a la zona més meridional de la

península Ibèrica, al punt més estret del canal de Gibraltar.

34. +cotxo < cotxe: Diu Moll (1991: 90) a la la seva gramàtica històrica: “Els masculins

l’última consonant dels quals és RR, solen canviar la e final en o ( ferro, carro, cerro, verro,

morro, porro), en un sentit de diferenciació respecte dels femenins com terra, guerra, tor-

re, etc. […]. La –o de les veus homo (dialectal), monjo, moro, porxo, rotllo, etc., s’explica per

assimilació de la e final en o [oberta].”

35. Tómbola patriòtica: Fou organitzada pel Círculo Mallorquín, una societat recreativa

fundada a Palma l’any 1851 producte de la unió del Casino Balear (1840) i del Liceu Ma-

llorquí (1849) (GEM). Segons podem llegir a la premsa periòdica de l’època, la Tómbo-

la patriòtica s’inaugurà dimecres dia 13 de juliol de 1898 a la sala d’actes de la seu del Cír-

culo Mallorquín (“La Tómbola patriótica”. El Balear [Palma] (13 juliol 1898), núm. 181,

p. 3; “La Tómbola patriótica”. El Balear [Palma] (14 juliol 1898), núm. 182, p. 3 i “Cróni-

ca local”. El Isleño [Palma] (14 juliol 1898), núm. 13.419, p. 2-3.). El rumor de l’atac de l’es-

quadra nord-americana, que provocà que una gran nombre de famílies abandonés Palma,

obligà els organitzadors a suspendre-la (“La Tómbola patriótica”. El Balear [Palma] (20

juliol 1898), núm. 188, p. 3). Els diaris de tendència republicana, però, consideraren que el

Círculo Mallorquín usà com a pretext la falsa alarma per clausurar la loteria i dissimular,

així, una mala organització i una falta de previsió (“La Tómbola”. La Unión Republica-

na [Palma] (19 juliol 1898), núm. 642, p. 3). || Es Pórticos: L’antiga seu del Círculo Ma-

llorquín ocupa part d’una illeta del casc antic de Ciutat, i té la façana principal al carrer

Conquistador i un segon accés pel carrer de Palau Reial. L’accés a l’edifici per aquesta se-

gona entrada és a través d’una una via porticada projectada l’arquitecte Antoni Sureda i

Villalonga (Palma, 1810-1873) a imitació del model napoleònic del carrer Rivoli de Pa-

rís (Cantarellas, 2004), i que és coneguda popularment com els Pòrtics. Des de finals de

1983, aquest edifici és la seu del Parlament de les Illes Balears.

36. Prendre informes: ‘informar-se’.

38. +Mentres: Forma, al costat de mentre, recollida al DCVB.


40. Feia castells a l’aire: “Fer castells en l’aire: formar projectes infundats, fer-se il-

lusions.” (DCVB). || Els lletraferits havien oblidat sa geografia, en el sentit que Ta-

rifa o Gibraltar era molt lluny i tothom creia que l’atac nord-americà era imminent.

42. +Sòmit (somni): Vulgarisme recollit al DCVB. És un cas d’addicció d’una conso-

nant final: “El català popular [...] tendeix a afegir un so dental al final d’alguns mots

plans, especialment els acabats en –i. […] Es tracta d’un fenomen general a tot el domi-

ni lingüístic, si bé amb tendència a la desaparició per influència de la llengua referenci-

al” (Bibiloni 2002: 284).

44. Sos: “L’article baleàric masculí, quan va precedit de la preposició amb, apareix amb

la forma so, plural sos. […] És un cas de duplicitat (es i so) comparable a la de l’article li-

terari (el i lo) (Moll 1982: 184). Es tracta “d’una forma específica del masculí quan el

SN va precedit de la preposició amb, única resta actual de l’ablatiu llatí ipso. En feme-

ní no hi ha un forma específica diferent per a aquest context, per tal com el resultat de

l’ablatiu llatí ipsa va coincidir amb la variant sa utilitzada en la resta de funcions sin-

tàctiques.” (Brucart 2002: 1.471). “Les formes so, sos només es conserven a Mallorca i

a Tàberna darrere la preposició amb en la parla de les persones grans (amb so dit, amb

sos peus); les generacions més joves només hi usen la forma es.” (Colomina, 2002, p.

547). || Madò, abreviació de madona: Madona és un tractament equivalent a senyora,

que s’aplicava a dones d’alta categoria, a reines, a santes i fins a la Verge Maria i, també,

a la muller d’un amo de possessió o masovera. Específicament, emperò, madò s’usa(va)

a Mallorca davant el nom o llinatge de les dones casades o viudes i de modesta posició

econòmica, és a dir, que no són madones ni mestresses (DCVB).

45. Se veien estrelles: Suposem que aquesta expressió fa referència als galons militars

de distintiu de grau o a les estrelles de la bandera dels E.E.U.U.

46. El ros és, segons el DCVB un “capell militar relativament baix, però més alt de da-

vant que de darrera, que es va usar a Espanya des de mitjan segle xix fins al primer terç

del segle xx.” Etimològicament prové del cognom Ros, del general Ros de Olano (1808-

1886), que n’introduí l’ús. || S’àngel de Palacio: Es tracta de l’àngel-penell del pa-

lau reial de l’Almudaina. Aquesta escultura representa l’arcàngel sant Gabriel i és obra

d’Antoni de Camprodon, escultor rossellonès de principis del segle xiv. Està situat al

cap curull de la torre de l’homenatge d’aquest palau, anomenada, precisament, torre de

l’Àngel. El palau de l’Almudaina és l’antic alcàsser musulmà que després de la conques-

ta catalana esdevingué la residència dels reis de Mallorca i dels virreis i governadors.


(Valero, 1993, p. 46). || Màuser: ‘fusell de repetició, inventat pels armers alemanys

Wilhelm i Paul von Mauser’ (DIEC2).

47. Solleric: natural de Sóller, localitat mallorquina situada al nord-oest de l’illa, en

plena serra de Tramuntana. || Romandre: verb usat en el sentit especial de ‘passar la

nit’, ‘pernoctar’ (DCVB). || Hostal: Generalment, els hostals estaven situats prop de

les carreteres que conduïen a la Part Forana. “Els clients habituals d’aquests establi-

ments eren pagesos, tractants d’animals, carboners, pallolers, i llenyataires que anaven

a Palma a vendre els seus productes. Arribaven generalment el divendres horabaixa i hi

restaven fins al dissabte. Sovint duien el menjar de ca seva i dormien al seu mateix car-

ro, entre la palla dels porxos” (GEM).

48. Junyir: ‘posar el jou (a un bou, a una mula)’ (DIEC2). || Fumat és un nom tradi-

cional que a Mallorca s’acostumava posar al bestiar mular. Segons el DCVB fa referèn-

cia a què l’animal té els morros negres.

49. +Fonc < fou: Tercera persona del singular del passat simple d’indicatiu del verb esser.

Aquesta forma està en desús. || +lo < el: Forma neutra de l’article masculí singular.

50. Can Mianos: Topònim que apareix documentat al Plànol del projecte d’Eixample de

Palma (1901) de Bernat Calvet Girona (1864-1941). El trobem citat, també, a Relación de fin-

cas rústicas que se convirtieron en urbanas al ser incluidas en el ensanche (1903) com a Can

Mianos o Can Feliu, propietat de Sebastián Feliu Bonet (Ladaria, M. D. El ensanche de Pal-

ma. Palma: Ajuntament de Palma, 1992. p. 228). Segons el DCVB, miano és un adjectiu que

significa ‘beneit; astut que fa el beneit (Alaró)’. || Selletó: Bastet, ‘espècie de sella de fusta

molt petita, amb el davall encoixinat, que posen damunt l’esquena de la bístia que ha d’es-

tirar carruatge, i serveix per sostenir la sofra i evitar que el pes del vehicle faci mal a l’esque-

na de l’animal’ (DCVB).

51. Valents: Ironia.

52. Per totes ses portes de la ciutat: Recordem que l’esbucament de les murades de Palma

s’inicià d’una manera efectiva l’agost de 1902 i es perllongà durant els primers decennis del

segle xx. L’any 1898 l’entrada i la sortida de Ciutat es realitzava a través de les portes que

existien: la del Moll, la del Mar, la del Camp, la de Sant Antoni, la Pintada, la de Jesús, la de

Santa Catalina i de la Portella (GEM). || Carreró: Aquí en el sentit d’enfilall. || Carril:

A Mallorca, ‘cotxe de lloguer’. Donà lloc al terme carriler, ‘home que condueix un cotxe de

lloguer’ (DCVB).


53. Fer via: ‘Apressar-se a fer una cosa’ (DIEC). || +Acorrensos: Adverbi recollit al DCVB

amb significat d’+acorrents, derivat del gerundi del verb córrer. A Mallorca també estan do-

cumentades les formes corrensos i correnses: “gerundi adverbial de córrer”, i etimològicament

“format com a plural damunt corrents, pronunciat correns” (DCVB).

57. Atracàs: Si bé el verb atracar, usat intransitivament, significa “Una nau, atansar-se a ter-

ra, a una altra nau, per tal d’amarrar-s’hi. La nau va atracar al port.” (DIEC2); “Acostar-se

un vaixell o barca fins a tocar a la vorera o a una altra embarcació” (DCVB), aquí és transitiu

i pronominal i l’hem d’entendre en l’accepció “Acostar[se], posar [se] més prop” que només

recull el diccionari Alcover-Moll. || +facetos: Segons el DCVB és un adjectiu documentat

a Mallorca i a Menorca que significa “faceciós; que diu o fa facècies”. Ho podem trobar usat

per Antoni M. Alcover a les Rondaies, tom II, p. 41: “[…] ¿I allà on […] tots ets homos més

devertits, facetos i trempats per tirar potxes i treure coverbos gustosos, han fet ets ous en ter-

ra, vos figurau vós no fer-los-hi? (Llull, 2008, p. 163). Coromines (1991) apunta que es trac-

ta d’un llatinisme. || *Canards: Canard és un gal·licisme que significa, literalment, ‘ànec,

àneda’. Aquesta forma fou usada en català per anomenar, de manera figurada, una “notícia

falsa feta córrer per enganar la gent” (DDLC). Aquesta accepció és recollida pel Diction-

naire de l’Académie Française: “5. Fam. Fausse nouvelle lancée dans la presse pour tromper

le public. Lancer un canard.” [Consultat en línia: <http://www.academie-francaise.fr/dicti-

onnaire/index.html<]. Trobem el mot documentat en l’assaig Març i abril (1907) d’Eugeni

d’Ors (CTILC). La frase “i els facetos inventaven canards” fa referència a la gran quantitat

de notícies falses que circularen per Palma en referència al suposat atac de l’esquadra nord-

americana i que, com a rumor, la premsa periòdica de l’època recollí”.

58. “Perdre (o deixar) ses manades p’es rostoi”: descurar les coses importants per atendre

a minúcies o coses secundàries. Dita recollida al DCVB. || El verb guipar, segons el DI-

EC2, té tres accepcions: ‘veure de lluny’ en el sentit de preveure, ‘mirar d’amagat’ i ‘veure-hi’.

El DCVB, n’hi afegeix dues més: ‘comprendre, adonar-se, observar” i ‘mirar, posar atenció a

veure’. || +Abondós (abundós): aquí usat amb el significat de ‘pròdig, que dóna del seu amb

generositat’, accepció recollida al DCVB. És una hipercorrecció.

59. Pòrtol, Santa Maria: localitats mallorquines relativament properes a Palma. || Car-

retot: augmentatiu pejoratiu de carro (DCVB).

61. *Calaportal (o, també, carroportal): ‘Conjunt de coses que embalumen molt’

(DCVB).


62. Peixos grossos: figuradament, persona d’alta posició social (DCVB). || Menestral:

qui professa un ofici o art mecànic (DCVB), o sigui, de classe baixa.

63. Saragai >+Saragall: variant de xaragall, literalment ‘còrrec, regueró que forma l’aigua

de pluja en escampar-se per un terreny inclinat i excavant la terra’; usat aquí amb el sentit fi-

gurat de ‘corrua, filera de coses que es deixen anar’ (DCVB).

64. +Estisores: Vulgarisme. “L’aglutinació d’una part de l’article femení plural és freqüent

en noms usats només en plural: estisores, estenalles, esmordasses, espinces, estovalles, que con-

viuen amb les formes pures tisores, tenalles, etc.” (Moll 1991: 119). || Güies (agulles): Com

a conseqüència d’una segmentació errònia de la cadena parlada, es pot produir una afèresi

en mots començats per a àtona. Aquest fenomen, és habitual en la parla popular: rel < arrel;

nem < anem; gulla < agulla. (Jiménez 2002: 191). En aquest darrer cas, a més, es produeix la

iodització de la palatal lateral. Per no confondre amb guia, hi afegim la dièresi, güia, com a

diacrític. || +Coua < +coa (cua): tant Alcover (DCVB) com Coromines (DECat) afirmen

que coa la forma catalana més antiga. Alcover afegeix: “les variants dialectals coua, cóva i

coga són resultats de la tendència a evitar l’hiatus mitjançant la inserció d’una consonant o

una semiconsonant entre les dues vocals immediates”. Segons Moll (1991: 123), “generalment

es considera com un vulgarisme”.

66. Cus: ‘ca petit, de poca edat’ (DCVB). || Plaint: entenem que es tracta del participi

passat del ver plànyer, en l’accepció d’estalviar, de ‘procurar no gastar, no donar, no fer (un

treball, un esforç, etc.)’ (DCVB). Trobem les següents formes, al paradigma de la flexió di-

alectal del plànyer que recull Alcover: plant, plangut, planyut i planyegut. || Vené: tercera

persona singular del passat simple del verb vendre. || Xistera: Castellanisme. El DCVB re-

cull capell alt, capell de trona i capell de moixina per anomenar aquest tipus de barrets.

67. Pollo: castellanisme: ‘noi jove’. || Bufar en es brou: expressió que significa ‘dur espo-

nera, estar en la flor del poder, de la salut o de la riquesa’ (DCVB); ‘dur moltes pretensions’

(Llull 2008: 66).

68. *Atlota < al·lota: la ‘qui està dins l’edat compresa entre els sis o set anys i els quinze’

(DCVB). Segons Alcover i Coromines (DEICLC), al·lot és la forma moderna d’un antic ar-

lot —originàriament amb la significació d’’home o noi de mala vida’ i que el grup consonàn-

tic –rl– a Mallorca assimila generalment en –l·l–: pel·la < perla; pal·lar < parlar; mèl·lera <

merla, etc. Coromines afegeix que en els textos populars de començaments del segle xx, se

solia grafiar amb –tl–: atlot, una grafia, aquesta, que segons el DCVB no té “fonament fonè-

tic ni etimològic”. || Festetjar: en l’accepció de ‘parlar amb una enamorada o enamorat, te-


nir-hi relacions amoroses preliminars del matrimoni’ (DCVB). || Anar a rodolons o anar

de rodolons: ‘rodolant; fig., de mala manera, sense poder prosperar’ (DCVB). També recull

com a variant dialectal la forma redolons.

70. Esser blava: expressió usada a Mallorca que significa ‘esser un pas molt extraordina-

ri’, “«¡Aquesta sí que és blava!», «La m’ha feta blava»” (DCVB).

71. Estèric: substantiu masculí: ‘atac d’histèria’. Segons el DCVB hem de cercar l’origen

d’aquest nom en esteri, deformació vulgar d’histèric.

72. Acubades: en l’accepció de ‘desmaiades’ (DIEC). || Gomosos: en l’accepció que

significa: ‘home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda’

(DCVB). || Fradines: pronúncia vulgar de fadrines. La metàtesi consonàntica amb al lle-

tra r és molt comuna a Mallorca quan la inicial és labial: fradí < fadrí; pradí < padrí; prebe

< pebre (Moll 1991: 123).

73. Verinada: literalment, és el ‘conjunt de verí acumulat o segregat per un animal, i

en sentit figurat, per una persona o cosa’. En conseqüència, l’expressió Fer o treure la verina-

da: s’usa a Mallorca en el sentit de ‘desfogar-se, alleugerir-se tossint, escopint, cridant, etc.’

(DCVB). Batle l’usa amb la connotació de ‘confessar els pecats’. || Lleixivada: ‘lleixiu que

ha passat per la bugada o amb què s’ha rentat alguna cosa’ (DCVB).

74. +Síquia (sèquia): suposem que es refereix al torrent de la Riera de Palma. || +Corté:

grafia dialectal per quarter ‘caserna’ (DCVB). || Bísties: El terme bístia, es troba recollit al

DCVB. No hem pogut documentar en els documents de l’època aquest corté de ses bísties,

però suposem que es tracta de l’antiga caserna d’artilleria que es trobava al baluard de Sant

Pere, a l’extrem sud-oest de la murada de Palma, al costat de la desembocadura del torrent

de la Riera —la síquia que s’anomena en el text—. El baluard fou seu d’artilleria des del se-

gle xvi fins al 1952, any en què el regiment número 23 d’aquesta arma fou traslladat defini-

tivament (GEM). La relació amb les bísties suposem que és perquè s’usava bestiar mular per

traslladar les peces d’artilleria.

75. Exordis: Batle escriu ecsòrdis, amb les grafies que transcriuen la pronúncia amb assimi-

lació, pròpia del dialecte mallorquí.

76. Entrar amb olivetes: ‘començar a interessar-se per allò que hom escolta’ (Llull 2008).

78. Fa Fava: no podem esbrinar si ens trobem davant una errada tipogràfica —el Fa seria

l’article personal na i, per tant faria referència a una persona, real o ideal, anomenada na

Fava—, o una confusió a l’hora de transcriure l’expressió fer fava —a Mallorca i a Menor-

ca, segons el DCVB, ’exagerar molt, fer una cosa massa grossa’. En aquest cas pensem que


segurament es deu tractar d’una errada, ja que Batle és regular a l’hora de transcriure amb

exactitud les vocals tòniques, amb una significació que evocaria el significat de la dita po-

pular.

79. Remès: adjectiu format a partir de participi passiu del verb remetre que a Mallorca s’usa en el sentit de ‘decidit, resolt de moviments’ (DCVB).

81. Bono: és un adverbi no normatiu, derivat de l’espanyol bueno, amb una reducció del

diftong per influència de bo, que es fa servir per indicar ‘assentiment a allò que s’ha dit i per

servir de transició a una altra part o aspecte de la conversa’ o per ‘detenir l’acció o conversa

d’algú, indicant que ja n’hi ha prou’ (DCVB). || Ell: “partícula que s’usa al començament

d’una frase exclamativa, per reforçar-ne l’expressió”. Alcover assenyala que possiblement

prové d’una forma llatina ellu (< en illu), ‘vetaquí’, ‘mirau això’ (DCVB).

82. +Susaquí: adverbi, ‘prop, a la vora’. Afegeix el DCVB: “Indica proximitat de lloc, de

temps, de qualitat, etc. En aquest significat s’usa encara sus o la seva variant su en alguns

dialectes actuals. […] D’aquest sentit d’aproximació provenen les formes compostes susa-

quí, susara, etc.”. || +Devora: grafia aglutinada per de vora, ‘A la vora’, ‘prop’ (DCVB). En

aquest cas, no desfem l’aglutinació perquè es troba documentada al DCVB. || Ves: “Con-

tracció de veies, imperatiu de veure, que s’usa com a exclamació d’estranyesa”. Aquest sentit

s’usa a Mallorca i a Ciutadella (DCVB).

84. Possessió: a Mallorca, ‘porció gran de terreny de conreu, pertanyent a un propieta-

ri i depenent d’una casa situada dins la mateixa finca’ (DCVB). L’efecte humorístic es vol

aconseguir presentant una confusió entre les possessions que es troben en el trajecte Pal-

ma-Valldemossa i el municipi costaner de Tarifa, de la província de Cadis, a l’estret de Gi-

braltar. || S’Esglaieta: petit nucli de població situat al sud del terme municipal d’Espor-

les, “a la plana que dóna entrada a la vall de sant Pere d’Esporles i de l’estret de Valldemossa.

La major part de la superfície està dins l’esmentat municipi, però també ocupa terres dels

termes de Valldemossa, Bunyola i Palma (GEC). || Maixella: possessió al terme de Va-

lldemossa.

85. S’Estret de Valldemossa, és clar.

88. Ca s’Arxiduc: segurament fa referència a la possessió de s’Estaca, a la costa de Vallde-

mossa. L’arxiduc d’Àustria, Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (Florència, 1847 – Brandeis

an der Elbe, Bohèmia, 1915) era fill de Leopold II de Toscana i de Maria Antònia de Nà-

pols-Sicília. Visità Mallorca per primera vegada el 1867 amb intencionalitats científiques,

i al llarg dels anys esdevingué un admirador de Mallorca. Escriví llibres sobre les illes —el


Die Balearen—. El 1872 adquirí la finca de Miramar, a Valldemossa, que restaurà i hi

residí llargues temporades. Posteriorment també comprà les finques valldemossines de

s’Estaca, de Son Ferrandell, de Son Gallard i de Son Gual; i les de Son Marroig i de sa

Pedrissa al municipi de Deià (GEM).

89. Llavò: forma dialectal que pren l’adverbi llavors. Trobem la forma recollida al

DCVB. || Rossegant (arrossegant): la forma rossegar està recollida al DCVB. || Los:

Hi apareix la forma femenina del pronom, las. Segurament es tracta d’una errada i ho

esmenem. || Cartoixa: edifici conventual de Valldemossa. Cas d’ús sense article d’un

nom comú com a topònim. Aquests usos són comuns en la llengua catalana: anar a

Llotja (Barcelona, Palma), plaça de Cort (Palma), i també en casos com anar a escola.

En l’exemple que ens ocupa: “Un cas semblant és el de Cartoixa (Valldemossa), encara

corrent («Plaça de Cartoixa», làpida amb el nom de l’indret a Valldemossa): «los fra-

res de Cartutxa» (1488), […]; «monestir de Cartuxa, en el simiteri dels frares» (1627),

[…]; «Notícia de los Cartuxos que después del zaqueo de la canalla Francesa zon vin-

guts a Cartuxa de Mallorca» […], «Llibre de rebudes y dades del Monastir de Cartoxa,

MCCCCXXVIII-MCCCCXXnou», […]; «penjoi negre de Cartoxa» (1782).” ALO-

MAR (2002), Línia directa, XI, p. 41. Cf. ALOMAR (2003), Línia directa, XII, p. 8.

90. +Sempenta (empenta): segons el DCVB, la forma sempenta s’ha format a causa de

l’aglutinació de l’article salat. || Babor (babord): segons el DCVB es tracta d’un neo-

logisme importat del castellà, i així ho transcrivim. || Es torrent: l’autor es refereix al

torrent de Valldemossa, que neix a la zona de Son Moragues, al nord-est del terme mu-

nicipal. Recorre l’illa cap a migjorn i aboca les aigües al torrent d’Esporles. Aquest tor-

rent, a la vegada, es junta amb el torrent de Bunyola, dins del terme de Palma, per for-

mar el torrent Gros. Aquest, segueix el trajecte per la partió dels termes municipals de

Palma i de Marratxí per desembocar finalment per la banda des Torrentó, entre les ac-

tuals zones des Rotlet i Ciutat Jardí, vora es Coll d’en Rebassa (Palma).

92. Banyos des Racó: topònim que deu haver desaparegut a l’actualitat. No l’hem po-

gut localitzar. || Samsó: fent un joc de paraules, es refereix a l’almirall nord-americà

William Thomas Sampson (1840-1902). Durant el conflicte hispanoamericà va estar al

comandament de l’esquadra de l’Atlàntic. Bombardejà San Juan de Puerto Rico i orga-

nitzà el bloqueig de les costes cubanes i de la badia de Santiago, lloc on s’havia refugi-

at la flota espanyola sota el comandament de l’almirall Pascual Cervera. Dia 3 de juli-

ol de 1898, quan l’armada espanyola es disposava a sortir a mar obert, fou derrotada en


menys de quatre hores per l’almirall Schley, ja que en el moment de l’acció Sampson no

es trobava present a la zona del conflicte (RUIZA 2010).

94. *Se tranquil·lís: se tranquil·litzi. || Gambada: ‘moviment de les cames per a anar

d’un lloc a un altre; passa llarga’. Fer gambades: trescar molt, córrer la gandaina, passe-

jar per divertiment’ (DCVB).

95. Alaques: barbarisme, adaptació del mot castellà alhaja.

96. Marfegó: Diminutiu de màrfega: ‘Tela farcida de palla per a servir de matalàs’

(DCVB). || Pinyons: aquí amb el significat de ‘diners’. Tenir molts pinyons: ‘esser

molt ric’ (DCVB).

97. Fogir: ultracorrecció. || Fora porta: ‘fora de les murades de Palma, fora de la ciu-

tat’. || Fessi: forma anòmala del pretèrit imperfet de subjuntiu del verb fer, potser per

analogia amb les altres formes de la conjugació. En rigor hauria de ser fes.

100. Elienor: Les formes que apareixen al text, *Elienó, *Alienó, són variants vulgars

de l’antropònim Elionor. En la transcripció, unifiquem l’escriptura de la primera vocal

neutre (en a–), però conservem la grafia en –e–, de la tercera síl·laba perquè considerem

que no es tracta d’una lliçó formal i perquè el DCVB recull la pronúncia de l’antropò-

nim amb e neutre a Palma.

101. +Pupai: ‘papà (en el llenguatge dels mossons i menestrals de la Ciutat de Mallor-

ca en el segle xix, per imitar els senyors que deien papai)’ (DCVB). Lògicament, tam-

bé trobem al text la forma femenina mumai. || En so: ús de la forma plena de l’article

salat masculí singular per confusió a causa de la semblança fonètica de les preposicions

en i amb. || *Camó ( jamón): barbarisme adaptat fonèticament.

102. ‘xa-ho fer (deixa-ho fer): a l’original trobem el que seria una transcripció descrip-

tiva de la pronúncia informal. Marquem amb la coma volada la supressió de la prime-

ra síl·laba.

112. Som posat: pretèrit compost format amb el verb esser com auxiliar (Veny 1998:

68). || Nierons: Niu. || +Davonses < +llavonses: ‘llavors’. Davonses és una “forma di-

alectal per llavonses, usual en el carrer de l’Argenteria [de Palma].” (DCVB).

114. Bugat és la masculinització de bugada, literalment ‘sèrie d’operacions que tenen

per objecte netejar la roba escaldant-la amb lleixiu després de rentada amb sabó.’ De

manera figurada, bugada pren la significació de ’feinada molt grossa, conflicte o situ-

ació difícil de resoldre’ i bugat, concretamen, d’‘embull, conjunt de coses males d’acla-

rir’ (DCVB).


116. Estugós: ‘que sent repugnància; triat, molt exigent en el menjar’ (DCVB). || Ets:

apareix grafiat ests. Suposem que es tracta d’una errada tipogràfica. || Beleta: hipocorís-

tic de Bel, contracció del nom femení d’Isabel.

118. Pescante: barbarisme. El pescant és el ‘seient exterior del davant d’un cotxe des d’on

el cotxer mena els cavalls’ (DIEC2). || Bres: ‘bressol’. || Carriler: a Mallorca, ‘home

que condueix un cotxe de lloguer’ (DCVB).

119: Suara és una adverbi que pren diverses significacions segons el temps del verb de

l’oració que l’inclou. Com podem llegir al DCVB: “indica un temps molt pròxim a aquell

en què o de què es parla. a) Amb verb indicador d’acció passada pròxima [amb significat

d’’ara mateix’ o d’’ara fa poc’]; […] b) Amb verb indicador d’acció present [amb signifi-

cat d’’ara mateix’]; […] c) Amb verb indicador d’acció futura pròxima [amb significat de

‘després’]”. En aquest cas, entenem la frase com: Joana, ja ploraràs després. || Torcabo-

ques: ‘tovalló’. || Estovalles: és el plural de tovalla, ‘peça de roba, generalment de lli o

de cotó, que es posa estesa damunt la taula en parar-la per servir el menjar; una peça de

roba anàloga que es posa damunt un altar’ (DCVB) amb una part de l’article femení plu-

ral aglutinat. Aquesta casuística “és freqüent en noms que s’empren només en plural: esti-

dores, estenalles, esmordasses, espinces, estovalles, que conviuen amb les formes pures tiso-

res, tenalles… A Mallorca és freqüent sentir ses esteulades com a plurar de teulada.” (Moll

1991: 119).

121. Ergrelles < esgrelles < graelles: És un mot usat comunament en femení que com ja

hem explicat abans s’aglutina a l’article. En aquest cas, la forma gràfica reprodueix pro-

núncia vulgar. El procés: “la –s final de mot o de síl·laba seguida d’una d’aquestes conso-

nants sonores m, n, d, g, se sonoritza en [z], com és general en català, però sovint sofreix

rotacisme, és a dir, passa a [r]: fantarma, fantasma.” (Veny 1998: 66).

123. Anar o estar en orri o en orris: ‘anar o estar de qualsevol manera, desordenadament,

no gens bé’ (DCVB).

125. Puig: tercera persona singular del present de subjuntiu del verb pujar. Puig (pugi)

presenta una absència de desinència. Aquesta era una característica de la flexió tradicio-

nal del balear d’aquest temps verbal. Actualment la terminació en –i és la d’ús general i

la conjugació sense terminació està en procés de desaparició (Perea 2002: 634). || El se-

nyor: es refereix a l’autor-narrador. D’aquesta manera, es converteix en testimoni directe

de la tirallonga d’esdeveniments. És un recurs narratiu per donar credibilitat a la narració,

si més no per insuflar-la d’una pàtina de veracitat que reforçarà el joc humorístic. || Mos:


el dialecte balear, com altres varietats geogràfiques de la llengua catalana, davant de verb

començat per consonant prioritza l’ús de la forma plena dels pronoms febles—me, te, se,

nos, vos…— enfront de l’ús general de les formes reforçades —em, et, es, ens, us—. Comu-

nament, la forma nos és pronunciada mos. Les raons del canvi de pronúncia es creu que

són com a conseqüència a una analogia amb la –m de me. (Colomina 2002: 574).

126. Sí fa: fórmula intensificadora d’afirmació (Llull, 2008, p. 343). || Esser afectat de:

en el nostre cas, esser afectat a. Expressió actualment amb desús però que antigament era

força comuna. Indica, en sentit figurat, ‘afeccionat, inclinat a qualque cosa; que se n’agra-

da’ (DCVB). || Carril: ‘cotxe de lloguer’, ‘carruatge’ (DCVB).

128: Sebre: forma dialectal del verb saber.

132. L’alou és, a Mallorca, la “quantitat que paga al senyor el possessor de béns donats

en emfiteusi, en cas de traspassar-los per venda o per altra manera distinta de l’herència.

«Pagar s’alou» és pagar aquest dret senyorial”. L’expressió ser alou de significa que una

cosa o un fet va ‘càrrec propi’ que és ‘incumbència d’un treball a determinada persona’

(DCVB).

134. Trastim: derivat de trasto: ‘moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa’

(DIEC2). El mot trastim està format a partir de la unió de l’arrel trast– amb el sufix col-

lectiu –im, tot i que al DCVB el trobem entrat, per la qual cosa hem d’entendre que es

tracta d’un derivat lexicalitzat amb el significat concret de ‘multitud de trastos’.

138. Fardim: La conjuntura que envolta aquest mot és força curisoa. El DCVB el recull

explícitament —i entenem, com en el cas de trastim, que es tracta d’una forma derivada

lexicalitzada— amb la significació de ‘conjunt de coses acumulades en desordre’. L’entra-

da especifica que és un mot que s’usa o que s’ha usat a la població d’Orient, lloc d’on és

originari l’autor d’En Pepito Carabassa. Aquest fet, junt amb la certesa que Mn. Bernat

Batle fou col·laborador d’Alcover —al núm. 1 del Bolletí del diccionari de la llengua cata-

lana apareix citat (Perea 2003)— ens fa pensar que possiblement el fet que aquesta forma

estigui recollida al Diccionari és per influència directa de Batle. Per altra banda, una re-

cerca al DECat de Coromines ens apunta que independentment que pugui ser un deri-

vat a partir del mot fardell, profusament documentat, hi ha força possibilitats que es trac-

ti d’un barbarisme adaptat del mot fardo castellà. || El Lulio era un vapor transatlàntic

construït a Londres el 1870 i passà per ser el vaixell més ràpid de la Mediterrània. El 1891

fou adquirit per la companyia, amb seu a Palma, Isleña Marítima que s’encarregava del

transport marítim entre illes i amb la península (GEM).


139. +Baranda: ‘barra que va col·locada horitzontalment en tota la llargària del buc del car-

ro, i que té forats dins els quals van ficats els caps superiors dels palancs o estaques que for-

men la banda’ (DCVB). || Fuatge: ‘fullatge’.

140. Càvic: variant de càvec, ‘aixada’ (DCVB). || 135. A té qui té: locució adverbial forma-

da amb la preposició a i la frase té qui té (del verb tenir) amb la significació de ‘en gran abun-

dància; amb gran intensitat; sense cessar, sense limitació’ (DCVB).

145. Bon dia tenga: tradicionalment, salutació cap a una persona que, des del punt de vista

social, és entesa com a superior o a la qual se li vol mostrar un respecte especial.

147. Virolla: literalment, ‘anella, baula’, ‘armella, anell de ferro que subjecta dues peces’.

Al text és usat en sentit figurat: ‘persona curta d’enteniment, que pensa o obra desraonada-

ment’ (DCVB).

148. Rellissa: aquesta exclamació no apareix explícitament al DCVB. Moll, a la Gramàtica

històrica catalana, ens posa sobre la pista del seu origen. Considera que es tracta d’un creua-

ment —o contaminació, quan “un mot es modifica a imitació d’un altre més o menys sem-

blant, d’on resulta una forma mixta o participant de tots dos. L’assemblança pot ser de so (i

generalment ho és), però també pot ser-ho de significat”. Segons el savi, “són en gran nombre

els creuaments per eufemisme, és a dir, la deformació que es fa d’un mot obscè o inconveni-

ent adaptant-lo en tot o en part a un altre d’inofensiu”, com és el cas del verb fotre < futu-

ere, que per amagar el sentit primigeni ha esdevingut “ fósquer (per creuament amb fosca) i

fúmer (per creuament amb fum)”. Paral·lelament, aquest cas de creuament s’ha donat a “fra-

ses considerades irreverents, els quals són modificats a imitació d’uns altres molts innocus,

donant origen a locucions i frases que manquen aparentment de sentit. Així, la forma ma-

llorquina de jurament Com és vera la missa esdevé com és vel·la la missa, vel·la llisa, rellissa,

etc.” (Moll 1991: 124-125).

149. Uei: interjecció que s’usa a Mallorca per a cridar algú, per a fer-lo atendre o anar amb

compte (DCVB).

151. Poríam (podríam): vulgarment el verb poder es pronuncia *porer. || Deixar empès:

‘deixar tancat incompletament, sense clau ni pestell’ (DCVB).

152. Vaja: interjecció, probablement un castellanisme (DCVB).

153. Mico: figuradament, ‘sorpresa desagradable’ (DCVB).

156. Porta Pintada: també dita porta de Santa Margalida. Estava situada al baluard del

mateix nom, a l’actual carrer de Sant Miquel de Palma, entre la plaça d’Espanya i l’antic


Hospital Militar. Tradicionalment era el lloc on havien entrat les tropes del rei Jaume I

quan Medina Mayurqa fou conquistada (GEM).

158. Au!: “intejecció molt usada per excitar l’activitat, per fer moure enèrgicament o per expulsar”

(DCVB).

164. Literalment, manllevadís significa ‘que es pot manllevar’; o sigui, ‘que es pot pres-

tar’. En el nostre cas, però, ho hem d’entendre amb l’accepció figurada, que també recull el

DCVB, de ‘postís, que es pot llevar i posar’. || Anyadits: sens dubte es tracta d’un barba-

risme per afegits. El DCVB recull el mot amb la significació concreta de ‘trena de cabells

postissos que es posen les dones per augmentar aparentment la cabellera’.

167. Tenir de + infinitiu: aquesta perífrasi verbal, expressant capacitat —amb un sentit

a mig camí entre el que ens transmeten altres com haver de + infinitiu i poder + infini-

tiu—, és considerada com a no normativa. Gavarró i Laca (2002) dibuixen quin és l’es-

tat de la qüestió: El DIEC no la recull seguint el criteri de Fabra a la Gramàtica Catala-

na (1958): “No és recomanable la substitució de haver de per tenir de; la de haver de per

tenir que és del tot inadmissible”. Contràriament, Coromines al DECat afirma que el

fet de no considerar genuïna la perífrasi tenir de + infinitiu —i que s’hagi de substitu-

ir per haver de + infinitiu— “és un prejudici que ha tingut gran crèdit […] i potser serà

en va de reaccionar-hi. […] Sigui així, o bé, amb a, o fins ometent la preposició, es troba

ja en molts bons escr. medievals” (Gavarró; Laca, 2002, p. 2.715. Les citacions són extre-

tes d’aquest text). Complementàriament, Moll (1991, p. 216), en la línia de Fabra, afir-

ma: “Tenir de + infinitiu. És molt freqüent en el català col·loquial del Principat, però

no autoritzat en el llenguatge literari”. Per altra banda, el DCVB recull la perífrasi però

no en els sentits exposats, sinó en un altre —que entenem absolutament genuí— que

seria sinònim de tenir per “‘disposar d’una persona o cosa en concepte de tal o tal cosa,

per a servir-se’n en el concepte que el complement expressa’. Tenir una noia per [o de]

criada: servir-se d’una noia per a les funcions de criada de servei. Tenir una pedra per [o

de] coixí: servir-se d’una pedra per a posar-hi el cap, com si fos un coixí’”. || Per pit-

jor: ‘en més alt grau’ (DCVB).

170. Pupà: suposem deformació de pupai.

173, *Torment (turment): la grafia amb o de la primera síl·laba pensem que tant es pot trac-

tar d’una ultracorrecció de la u àtona com d’una influència de la pronúncia castellana. Tot

i això, el DCVB apunta torment com a grafia antiga de turment. || Galdent és el topò-

nim d’una possessió del municipi de Llucmajor —al migjorn de Mallorca— i d’una serra i


d’un puig a la partió dels termes municipals d’Algaida i Llucmajor. Estan situats en direc-

ció contrària a la de la comitiva de don Pepito.

175. Son Servera: localitat de l’est de l’illa de Mallorca. La desorientació del protagonista

és usada com a recurs humorístic.

176. Els Hostalets: barri de Palma. A principis del segle xx estava físicament separat del

nucli de la ciutat.

179. +Devés (devers): el DCVB documenta la forma devés des d’antic. || Son Lletuga: to-

pònim imaginari amb finalitats humorístiques.

180. Galatzó: possessió del terme de Calvià i puig de la serra de Tramuntana —1.027 m—

que fa partió dels termes de Calvià, Estellencs i Puigpunyent.

181. Montanya: és el mateix cas que torment, explicat abans: ultracorrecció per influència

de la pronúnica castellana (Puigròs 2001: 120) o, també, castellanisme.

182. El mot olibardo no consta a cap dels diccionaris que hem consultat ni l’hem po-

gut trobar documentat a cap altre lloc. Sembla un neologisme construït a partir d’òliba

—ocell rapinyaire nocturn que a Mallorca, amb la seva forma olibot, figuradament desig-

na un humà ‘capbuit, curt d’enteniment (DCVB)— i el sufix augmentatiu i despectiu cas-

tellà –ardo.

188. Camina!: interjecció de desacord o de reprovació. || Sies: forma del present de sub-

juntiu. || Alicorn: figuradament, a Mallorca, ‘home bajà, inútil, que no fa més que nosa

(DCVB).

190: Audiam: aquest mot, amb tota l’aparença de llatinisme, no l’hem pogut documen-

tar. De tota manera, el sentit queda explicat pel context.

191. Sa Vileta, actualment un barri de Palma, situat a la banda de ponent de la ciu-

tat. || Ou: a Mallorca i a Menorca, ‘crit per a fer aturar una bístia’. Pronunciat amb o tan-

cada: [ów] (DCVB). || Parroquià: figuradament, ‘persona que freqüenta molt una casa’

(DCVB). || Baldufa: no hem pogut trobar en cap document el sentit figurat de l’expres-

sió. Imaginem que vol dir ‘amic de l’entorn proper’.

192. Ribell: variant dialectal del mot llibrell, ‘recipient de terrissa, a manera de plat gran’

(DCVB).

195. Entre la paga: expressió que significa ‘cobrant o pagant el que correspongui’ (Llull

2008).

196. Endrissis: vulgarisme ‘indicis, més senyes’.


199. Gavinons: a Mallorca, literalment, ‘pollets de gavina’. En sentit figurat, en llenguat-

ge mariner, ‘infant, fillet’ (DCVB). Aquí ho podem entendre com ‘habitant’ d’aquest bar-

ri, possiblement mariner. || S’Arraval: Entenem que es tracta d’un nom d’un barri mari-

ner, però no comptem amb dades abastament per localitzar-lo.

200. Es Pont d’Inca: l’expedició continua allunyant-se de Palma. Ultrapassat el límit del

terme municipal de Ciutat, arriben al nucli urbà des Pont d’Inca, ja al terme municipal de

Marratxí.

201. Ble: literalment, ‘aplec de fils de cotó entorcillats que forma l’ànima d’una candela o

es posa a un gresol i és el que crema per fer llum’. L’expressió faltar un ble s’usa a Mallorca

per dir que a algú li falta enteniment (DCVB).

203. Grosserando: aquest adjectiu, intensiu i pejoratiu, està recollit al DCVB, però no

n’indica l’etimologia. Hem d’entendre que es tracta d’una paraula formada a partir de l’ad-

jectiu grosser, ‘descortès, poc delicat’ (DIEC) i la terminació castellana –ando que també

forma part de mots com marxando —literalment ‘venedor ambulant’ i figuradament ‘po-

lissó, home que no és de fiar, malintencionat’ —, volando ‘home que va de camí; passa-

volant’ — o perfando —‘malfeiner, que va pel món sense treballar’. Aquests darrers mots

també apareixen documentats al DCVB, d’on hem copiada la significació. Es tracta, lògi-

cament, de castellanismes.

204. Mamelleta: suposem que es tracta d’un diminutiu afectuós de mamella amb un

creuament amb mare —ma mare, dialectalment mumare, intensificatiu mumareta. Amb

aquesta accepció, no apareix recollida al DCVB.

206. Verdanc: ‘branca tendra i flexible’, ‘cops donats amb una branca flexible’ (DCVB).

208: Marratxí, Sant Marçal, Pòrtol: nuclis urbans del terme de Marratxí.

214. Sa meua: el·lipsi de ‘la meva esposa’, en llenguatge tradicional (DCVB).

216. Femater o femateeeer: tant el DCVB com el DECat —els dos reculls lexicogràfics

que fem servir per consignar etimològicament les formes que apareixen al text—, docu-

menten un doble ús de la interjecció de vocatiu o, oh. Per una banda, al DECat la defineix

com una “partícula de vocatiu davant el nom d’una persona o d’una cosa personifica” i, el

DCVB, com una forma que “s’anteposa al nom d’una persona per intensificar el valor de

vocatiu en cridar-la” Per l’altra, ambdós diccionaris, ampliant l’accepció, també hi explici-

ten un matís de reiteració “sovint, emperò, aquesta partícula s’anteposa quan el nom es re-

peteix un segon cop” i “sobretot si ja l’han cridada [a la persona] abans una altra vegada.

«Josep! O Josep!»”, respectivament. A més a més, els dos diccionaris ho documenten amb


exemples extrets sobretot del llenguatge oral; fet, aquest, que demostra que és —o que de-

via ser— una construcció d’utilització corrent en la llengua parlada d’àmbit tradicional.

Tot plegat, ens porta a preguntar-nos com hem de transcriure aquesta interjecció de voca-

tiu: o o oh? El DECat explica que el llatí feia la distinció entre oh quan era una exclamació

seguida de pausa i o quan seguia un vocatiu, però que la gramàtica catalana tradicional no

fa aquesta distinció. Per altra banda, el DCVB quan assaja l’etimologia de la interjecció de

locatiu es decanta per referir-la a la forma llatina que hem esmentat, però introdueix la hi-

pòtesi que podria relacionar-se amb el verb llatí audire “no deixa d’esser versemblant la

relació de l’o de l’article present amb l’imperatiu llatí audi, ‘escolta’, sobretot si tenim pre-

sent que en un article constatam la pronunciació de la o tancada i en l’altre la de ɔ oberta”.

Per tot això, i davant el fet que el diccionari Alcover-Moll recull la forma o amb l’accepció

que hem explicat, optem per transcriure-la fora la h etimològica.

219. Anar en popa: ‘anar prosperant ràpidament’ (DCVB). També recull les variants dir

en popa i vent en popa amb la mateixa significació. || Descans: en balear, les persones del

singular del present de subjuntiu dels verbs de la primera conjugació podien formar-se,

també, sense vocal en la desinència. Així del verb cantar tindríem jo cant, tu cants, ell cant

i de descansar, jo descans, tu descans, ell descans. Avui en dia aquestes formes s’han perdu-

des —només en queden restes a expressions fossilitzades— i s’usen sistemàticament les de

terminació en –i: jo descansi, tu descansis, ell descansi. Moll, a la seva Gramàtica catalana

especialment referida a les Illes Balears ja apuntava, l’any 1968: “[...] són formes no recoma-

nables, perquè ja no s’usen més que en la parla de persones velles i dins poc temps hauran

desaparegut completament del llenguatge oral, com han desaparegut del literari” (Moll,

1982: 85). En aquest cas, l’ús d’aquestes formes del present de subjuntiu dóna peu a aquest

cèlebre joc de paraules.

220: Cussa: gossa.

221: Santa Maria del Camí: municipi de la comarca del Raiguer, a una quinzena de qui-

lòmetres de Palma. Com hem esmentat, la comitiva segueix la carretera d’Inca.

222: Araprenopis: llatinada: ora pro nobis.

223: Madona: pròpiament, la madona és ‘la muller d’un amo de possessió o masovera’

(DCVB). S’usa com a tractament. || Madò és una abreviació de madona i, a Mallorca,

s’usa com a tractament “davant el nom o llinatge de les dones casades o viudes i de modesta

posició econòmica, és a dir, que no són madones ni mestresses” (DCVB). L’expressió madò

Vós, que no hem pogut documentar, amb la forma de tractament vós —que s’aplica “a una


sola persona a la qual no es dóna el tractament de tu ni el de vostè (DCVB)—, l’hem sen-

tida usar en el sentit que apareix al text, per apel·lar directament una dona de qui no es co-

neix el nom. L’hem d’entendre com una fórmula col·loquial i tradicional, situada en la tè-

nue frontera de la procacitat i de la simpatia.

228. Era soldat de Luchana cuant jo era bergantell: no em pogut esbrinar amb cer-

tesa el significat real d’aquesta frase. Lutxana —Luchana en espanyol— és el topònim

mitjançant el qual es coneix un barri de la localitat Biscaïna d’Erandio, prop de Bilbao

(LASA ARANA, Iratxe. Erandioko leku-izenak. Gure herriko hainbat leku-izenen bila-

kaera ulertzeko gida : Toponimia de Erandio. Guía para entender la evolución de algunos

nombres de lugar de Erandio. Erandio: Ajuntament d’Erandio, 2009). La nit del 23 al 24

de desembre de 1836 va tenir lloc a Lutxana una de les més decisives batalles de la Prime-

ra Guerra Carlista entre les tropes liberals comandades pel general Espartero i les carlistes

que assetjaven Bilbao des del mes d’octubre. El general Espartero, que com a resultat de la

contundent victòria fou recompensat amb el títol de comte de Lutxana, posà de moda a

l’època un tipus de barba en forma de masclet que rebé, precisament, aquest nom. El terme

no està recollit pel Diccionario de la lengua española, però l’enciclopèdia Espasa la defineix

com: “Porción de barba que suele dejarse debajo del labio inferior y semejante á la perilla,

aunque más ancha y sin terminar en punta, ya en forma cuadrada ó redondeada” (EUI-

EA. D’aquesta obra hem extret, també, la informació històrica sobre la batalla). Aquesta

accepció de Lutxana devia ser d’ús corrent i apareix documentada en Baroja i en Valle-In-

clán (GARCÍA GALLARÍN, Consuelo. Léxico del 98. Madrid: Complutense, 1998, p. 87

i 221 [consultat en línia a través del servei de llibres de Google <http://books-google.es>]).

Per tant, podríem aventurar que ser soldat de Lutxana voldria dir que era un militar jove

—i presumit— que “anava a la moda” o que en l’època, posem a mitjans segle xix, la ma-

joria de soldats portaven barbó. Tot i que aquesta és l’explicació que creiem més plausible,

no la podem donar per vàlida perquè hem de tenir en compte una circumstància molt cu-

riosa: durant dos períodes, entre el novembre de 1854 i el febrer de 1858, i entre el març de

1861 i l’abril de 1864, el regiment d’infanteria Lutxana núm. 28 va estar destinat a la guar-

nició mallorquina (ESTEVE, Josep-Joaquim. Història de les bandes de música de Mallor-

ca. Volum I. Palma: Consell de Mallorca, 2009.). Hem d’apuntar que els regiments de

l’exèrcit s’anaven rellevant en les destinacions militars dels territoris espanyols en un siste-

ma que, en certa manera, els convertia en itinerants i que implicava unes dificultats logís-

tiques certament importants. Si tenim en compte que Pepito Carabassa “neix” l’any 1836


—car el 1898 té 62 anys—, durant el primer període que el regiment d’infanteria roman-

gué a Palma el nostre protagonista tindria una vintena d’anys, fet que també fa plausible

l’expressió “jo era bergantell” entenent que estaria en una primera joventut, en l’adolescèn-

cia (DCVB), sobretot si no ho prenem, tot plegat, com una ciència exacta.

235. No tenir casa ni fogar: locució que, segons el DCVB, a Mallorca i Menorca significa

“no tenir casa pròpia, esser molt pobre, no poder-se soplujar o refugiar”.

236. Alcúdia, Sóller, Bunyola, Campos: viles geogràficament allunyades, situades en els

extrems oposats de l’illa. || Sa Marjal: com a recurs humorístic Batle barreja poblaci-

ons rellevants de Mallorca, amb altres que no són, pròpiament, nuclis de població. En el

cas que ens ocupa, sembla que el topònim sa Marjal fa referència a la zona de “terres gros-

ses de sa Pobla, prop de sa Bufera” (DCVB). L’Alcover-Moll també recull l’expressió Venir

de sa Marjal amb la significació de “tenir aspecte o donar mostres de curtor d’enteniment,

de gran incultura”.

238. Gat: ‘embriac’. || Bon recent gomes: renec eufemístic.

239 Ses Illetes: grup de tres illes de la costa del terme de Calvià, entre la caleta de Bendinat

i cala Portals Nous (GEM). || Sa Foradada: són nombrosos els topònims mallorquins

amb aquesta forma. Potser el més famós és la punta de sa Foradada a la costa de Deià, dins

la possessió de Son Marroig, que fou descrita per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al Die

Balearen. En aquest cas, però, donat que el radi d’acció de les eixides marines de Pepito Ca-

rabassa es circumscriu als voltants de Palma, segurament es refereix a l’indret de la costa

del terme de Calvià, situat entre les illes des Malgrat i el racó de ses Àguiles (GEM). || Sa

Caleta, topònim que designa diversos indrets de la costa mallorquina al terme de Calvià,

de Capdepera i de Deià (GEM). || Ets Enfronts: recollit a la GEM com s’Enfront: “in-

dret de la costa del terme d’Andratx, situat entre cala en Basset i sa Galera”. || Punta de

Sant Carles: estava situada on actualment comença el disc de l’Oest, entre Portopí i la

punta des Fortí, al terme municipal de Palma (GEM).

240. Sa Torre: possiblement fa referència a la zona de costa de la possessió de la Marina de

Llucmajor amb aquest nom. Des de la badia de Palma, per mar, s’hi arriba immediatament

després de passar el cap Enderrocat. || Sa Llosa: possiblement aquest talassònim fa refe-

rència a la caleta de la badia de Palma que, juntament amb cala Pedrera, situades ambdues

vora Portopí, foren destruïdes quan es bastí del passeig Marítim de Ciutat.


242. Gussiet: un gussi o un bussi és una “petita embarcació de pesca i d’esbarjo que nave-

ga a rem o amb vela martell, amb la roda de proa i la de popa sobresortint un poc damunt

l’orla” (DCVB).

247. Ca na Pilla de s’Arxiduc de la Trinitat: topònim de Valldemossa. || Son Tér-

mens: possessió del terme de Bunyola.

248. S’Arglaeta: pronúncia vulgar per s’Esglaieta, llogaret del terme d’Esporles. || La

Real de Sant Bernat: monestir de la Real, al barri del Secar de la Real de Palma. || Bo-

nes Aires: a les Illes Balears, popularment, es feminitzava el femení de l’adjectiu del topò-

nim de la capital de l’Argentina.

249. Montifideu: pronúncia vulgar de Montevideo, capital de l’Uruguai.

250. Remiscle: a Mallorca, interjecció eufemística per remissa (re+missa) (DCVB). || Ses

Quatre Campanes: antic passeig de Palma que partia de l’antiga porta de Jesús en direc-

ció al convent del mateix nom. El passeig va desaparèixer l’any 1932 a causa d’obres urba-

nístiques. De l’esmentat passeig, que data del segle xviii, el primer que va tenir Ciutat de

Mallorca, es conserven uns bancs de pedra ornats amb unes grans hídries situades damunt

uns sòcols. Fou precisament la semblança d’aquestes hídries amb la forma d’una campa-

na que donà lloc al topònim (CAPÓ, Josep. “Ciutat recupera su primer paseo”. Diario de

Mallorca [Palma] (26 desembre 2008); BESTARD, Bartomeu. “El paseo de ses Quatre

Campanes”. Diario de Mallorca [Palma] (19 juliol 2009; [ambdues notícies foren consulta-

des en línia a <www.diariodemallorca.es>] i LLINÀS RIERA, Maria. Ses Quatre Campa-

nes. Inauguració de la rehabilitació divendres 6 de novembre a les 19:00 hores. [Tríptic infor-

matiu editat amb motiu de la inauguració de la reforma]. [Palma]: Ajuntament de Palma,

[2009].

252, 254. La vila de Deià està situada al nord de l’illa, en plena serra de Tramuntana; la

d’Artà, al llevant de Mallorca. Aquest desconeixement de la geografia mallorquina per

part d’un ciutadà, com s’ha anat reiterant al llarg de la narració, és un recurs humorístic

que fa servir l’autor.

253. A Mallorca existeix la dita: “A Consell, el dimoni no hi trobà remei”. Està documen-

tada al DCVB.

257. Ou nial: ou ‘que ha estat covat i no ha produït pollet; ou dolent, corromput’. Etimolò-

gicament, el sentit és ‘propi del niu’ (DCVB). || Marinatge: pròpiament, ‘art de navegar’

o ‘ruta marítima’. En sentit figurat, entre altres accepcions, a Mallorca s’usa per anomenar

un ‘viatge fatigós’ o una ‘sèrie de tribulacions o dificultats’ (DCVB).


262. Habitar per aquestes aigos: Expressió que no hem pogut documentar.

264. Ses Enramades: originàriament ses Enramades era un hort que ja trobem documen-

tat al segle xviii, situat a la zona de la porta de Sant Antoni de les murades de Palma. A fi-

nals del segle xix era un “redol de cases, la majoria hostals i tavernes” (GEM). Fou un dels

llocs de Palma que gaudí de gran popularitat, i no només com a lloc d’hostatge i de pas per

entrar dins Ciutat per la carretera de Manacor. Josep Mascaró Passarius, en un text citat a

la Gran Enciclopèdia de Mallorca ho explicita: “Ses Enramades era el lloc que les darreres

dècades del s xix i primeres del xx freqüentaven traginers, corredors d’orella, pagesos, ju-

gadors de truc, bevedors de vi i fembres bordelleres o dones de cadira, com eren anomena-

des les meuques. El fet d’esser alhora tabernes i hostals, amb noms tan rutilants com Fon-

da del Caballo Blanco, Fonda del León de España o Fonda de las Tres Palomas, propiciava

tota casta de promiscuïtats que no eren possibles en altres hostals de Palma”. || Barrina:

una accepció de barrina, a Mallorca, és la de ‘contracte bilateral’. L’expressió fa referència,

doncs, a ‘cloure un contracte, un acord, una venda’ (DCVB).

265. En Blau: suposem que es tracta d’un malnom d’un personatge fictici. De tota mane-

ra cal apuntar, malgrat no tingui cap importància en la narració, que propera a la zona de

ses Enramades, a Palma, existeix un antic hostal anomenat precisament Can Blau, al barri

de s’Hort des Ca, al costat de la carretera de Manacor (GEM).

268. Sus-su-allà: escrit subsuallà. Forma adverbial intensiva formada per la preposició su

+ i l’adverbi allà —també es pot combinar amb aquí, ací o així—. Aquesta combinació

pot prendre diverses variants pròpies del llenguatge tradicional —suaquinetes, suací, su-

aquí, suaixí...— o vulgar —suaquinos, suallanos, assussuaquí, assussuací, etc. (Moll 1982:

190, 209-210). El DCVB recull su-allà ‘allà a la vora’ com una aglutinació de sus + allà. En

el cas que ens ocupa, pensem que es tracta d’una intensificació d’aquest adverbi compost

amb la repetició de la preposició sus-su-allà o una plasmació d’una pronúncia desacurada

de l’aglutinació d’una forma, també amb intencionalitat intensiva, amb l’addicció de l’ad-

verbi just —‘exactament, precisament’—: just su-allà. Per a la transcripció ens decantem

per grafiar-la sus-su-allà, seguint l’Alcover-Moll, perquè no interfereix la pronúncia.

273. Repunyal: eufemisme de repunyeta (DCVB).

276. Tudossa: a Mallorca, literalment pot tenir tres accepcions: ‘cap alt d’una pedra de

llinda, d’arc o de volta’; ‘cap d’ovella o d’altre quadrúpede escorxat, gairebé reduït als ossos

del crani’ i ‘cap de persona, en sentit una mica despectiu, especialment, el cap com a cen-


tre de l’enteniment’. En aquest cas està usat en una quarta accepció figurada: ‘curt d’ente-

niment; testarrut, obstinat” (DCVB).

277. ‘Xa’l fer: expressió que pretén reproduir la pronúncia popular de deixa’l fer. Al testi-

moni apareix grafiat aglutinat: Xalfé. Marquem l’omissió de la primera síl·laba amb una

coma volada.

278. Dispens: com ja hem apuntat, l’autor fa servir la conjugació tradicional del present de

subjuntiu, sense la terminació en –i.

284. Bledes: ‘bombes’, fent referència a l’esclat de l’explosió. Aquesta significació de ‘for-

ta detonació’ és d’us corrent a l’actualitat. En aquest sentit, al DCVB només trobem una

accepció relacionada: ‘morma, cop violent pegat amb la mà’. || Alçar el cap: començar a

caminar (DCVB).

287. Donar cobro: ‘donar hostatge, refugi’ (DCVB).

290. Me’n rebot: deformació eufèmica de me’n refot. La trobem documentada, encara que

no explícitament, a la veu rebotre del DCVB.

295. El fes net: entenem que, pròpiament, la forma verbal hauria d’estar en present de sub-

juntiu, en lloc d’imperfet.

296. Agombolar: verb amb diverses accepcions: ‘aconsolar’, ‘unir-se de bona voluntat una

persona amb una altra per viure plegades o fer se companyia’. Aquí s’usa en el sentit d’‘abri-

gar’ (DCVB).

298. Missatge: ‘criat’, ‘home posat al servei d’algú per a complir les seves comandes’, ‘home

llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc’ (DCVB).

300. Figaflor: “es la del primer esplet de les figueres que en fan dos cada any, i madura

devers el juny i juliol” (DCVB). || Manuclar: també manyuclar: ‘palpar grosserament’

(DCVB).

302. Faver: Extensió de terra sembrada de faves.

303. Bajocada: ‘trempó —tipus d’ensalada típica de la cuina de Mallorca— de faves ten-

dres bullides amb la bajoca i tot’ (DCVB).

304. Què sou nom?: el verb nòmer, ‘haver nom’, ‘anomenar-se’, és una forma usada dialec-

talment a Mallorca i a Menorca. Segons documenta el DCVB és un verb defectiu: tot i que

a Menorca té més vitalitat, a Mallorca només es coneixen les formes de present i de pretè-

rit imperfet d’indicatiu. És molt interessant l’explicació etimològica que s’apunta a l’Alco-

ver-Moll: “tot aquest verb és una formació analògica damunt la pregunta «¿què ha nom?».

Aquesta frase interrogativa, pronunciada ka nɔm, sofrí un refluixament del pronom què i


es pronuncià kə nɔm, quedant anul·lat l’auxiliar ha i resultant la frase convertida en «¿què

nom?» En aquesta etapa de desgast de la frase, la forma nom fou interpretada com a tercera

persona de singular d’un verb que no existia, però que es va construir damunt la dita forma

de tercera persona, constituint-se per analogia les formes de les altres persones i temps ver-

bals. La forma de present d’infinitiu nòmer s’usa poc, però no és infreqüent sentir dir a un

menorquí: «¿Què ha de nòmer aquest fiet?» (=¿com ha d’anomenar-se aquest nen?)”.

308. Trempades: amanides amb oli, vinagre i sal.

314. +Aguiar: ‘cuinar; coure i preparar el menjar’ (DCVB).

315. Figueraler: ‘qui treballa en el figueral, i especialment a collir figues o assecar-les’

(DCVB).

317. Cordoncillo: ‘cadeneta d’or que les dones de la pagesia duen penjada pel coll’

(DCVB).

319. No anar de solfes (o no estar per a solfes): ‘no estar disposat a atendre a coses insigni-

ficants o que no interessen (DCVB).

322: Niní: “infant molt menut, en llenguatge infantil” (DCVB).

325. Fotim: ‘persona molt petita, especialment infant menut i bellugadís, que s’afica per

entre la gent, que molesta amb les seves impertinències’ (DCVB).

326. Teta: ‘nena o dona que serva infants; mainadera’ (DCVB).

330. Mè: “aigua, en el llenguatge infantil (Mall.). «Vui mè»: vull beure” (DCVB).

332. ‘Xa-la: ‘Deixa-la’.

340. Retresseta: Treseta o tresseta: Una treseta és una “moneda antiga, que valia tres do-

blers i era la meitat d’un sou”. Tresseta, en canvi, és un “plom clavat en els ormeigs perquè

s’enfonsin” (DCVB). No hem pogut documentar si la pronúncia de la fricativa hauria de

ser sonora o sorda. En qualsevol dels casos, emperò, usat amb el prefix intensificador re–

esdevé una interjecció que hem d’entendre amb un valor eufemístic. || Bravejar: ‘fer, de

paraula, ostentació de valentia, de poder o d’altres qualitats pròpies’; ‘lloar, presentar una

persona o cosa com a dotada d’alguna excel·lent qualitat’ (DCVB).

341. Envergar: Literalment, ‘subjectar les veles a les vergues’. A Mallorca i a Eivissa, en un

registre molt dialectal, envergar “substitueix una multitud de verbs que expressen les idees

de ‘llançar, posar, aplicar, aficar, pegar, entimar, menjar’” (DCVB).

343. Sèu: ‘tupada, cops per agredir’ (DCVB). || Fomater: femater.

344. Any pruè: no hem pogut documentar aquesta expressió.

349. Roegó > rosegó.


351. Aubons: albó, ‘espiga verda de la porrassa’ (DCVB).

353. Capxifollar: aquest verb del registre col·loquial, amb significat de ‘destruir, afonar’ és

un barbarisme castellà: cachifollar ‘espatllar, rompre’, en què la síl·laba inicial ha estat in-

terpretada com si fos el mot català cap (DCVB).

343. Trinques, trinca: ‘trencadissa’ (DCVB). || Batut: Entre moltes altres accepcions,

‘cop violent d’una persona o cosa que cau’ (DCVB).

ANNEX B Bibliografia de Bernat Batle

Obres literàries editades

Sopes escaldades y pancuyt : fàbulas engirgolades en mallorquí. Palma: Estampa de La Regional, 1899.

Agranadures, espigolayes i axarmins : cuentos originals. Felanitx: Impremta de Bartomeu Reus, 1899.

En Pepito Carabassa : (No hi ha mal que per bé no vénga) : Cuadro sense vasetes d’una època curta dins

Mallorca enjanquinada. Felanitx: Impremta de Bartomeu Reus, 1900.

Brots y fulles. Trossos en prosa escohits. Palma: Estampa de n’Amengual i Muntaner, 1903.

“Pròlech”. A: GARCÍA ROVER, A. Enginys literaris en vers y prosa. Palma: Estampa de J.

Mir, 1904.

“Estampes i minyons”. A: Miscelánea balear dedicada a D. Antonio Ma. Alcover : con motivo de la pu-

blicación del Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma: Impremta Vídua de S. Pizà, 1933.

Obres literàries atribuïdes

Moraduix, herbassana y vinagrella. [Citada l’any 1899. També citada l’any 1916 com a “inèdits”

A: BATLE AMENGUAL, Bernat. Nociones de Historia Sagrada. Antiguo Testamento

[Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.]].

Poncelles y Flors [Citada l’any 1916 com a “inèdits”. A: BATLE AMENGUAL, Bernat. Nocio-

nes de Historia Sagrada. Antiguo Testamento [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Ho-

mar, 1916.].


Obres no literàries editades

Programa de religión. Pont d’Inca: Impremta d’Antoni Homar, 1915.

Programa de moral. Pont d’Inca: Impremta d’Antoni Homar, 1915.

Programa de Historia Sagrada. Pont d’Inca: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.

Nociones de Historia Sagrada. Antiguo Testamento [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Ho-

mar, 1916.

Obres no literàries atribuïdes

Curso completo de Gramática Castellano-Latina. [Citada l’any 1899].

Diccionari de sinònims mallorquins. [Citada l’any 1899].

Estudios gramaticales [Citada l’any 1916 com a “inèdits” a: BATLE AMENGUAL, Bernat. Nociones

de Historia Sagrada. Antiguo Testamento [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.].

Gramática elemental de la llengua mallorquina. [Citada l’any 1899].

Ortología castellana [Citada l’any 1916 com a “inèdits” a: BATLE AMENGUAL, Bernat. Nociones de

Historia Sagrada. Antiguo Testamento [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.].

Taula de ditxos, frases y refranys mallorquins. [Citada l’any 1899].

Cuadrets de Mallorca [Citada l’any 1916 com a “inèdits” a: BATLE AMENGUAL, Bernat. Nociones

de Historia Sagrada. Antiguo Testamento [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.].

ANNEX C Bibliografia sobre Bernat Batle

ALCOVER, Antoni M. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1901),

núm. 1, p. 13. Aquesta obra ha estat consultada a PEREA, Maria Pilar [cur.]. Bolletí del Dic-

cionari de la Llengua Catalana [Fitxer informàtic]. [Palma]: Govern de les Illes Balears.

Conselleria d’Educació i Cultura, 2003.

. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1901), núm. 1, p. 15. Aques-

ta obra ha estat consultada a PEREA, Maria Pilar [cur.]. Bolletí del Diccionari de la Llen-

gua Catalana [Fitxer informàtic]. [Palma]: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Edu-

cació i Cultura, 2003.

.Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Palma] Tom I (1902), núm. 2, p. 23. Aques-

ta obra ha estat consultada a PEREA, Maria Pilar [cur.]. Bolletí del Diccionari de la Llen-

gua Catalana [Fitxer informàtic]. [Palma]: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Edu-

cació i Cultura, 2003.

Boletín Oficial del Obispado de Mallorca (1945), núm. LXXXV, p. 398. [Necrològica de Bernat

Balle Amengual].

E. “Fábulas engirgolades en mallorquí [Sopes Escaldades y Pancuyt]” [“Boletín Bibliográfico”].

Revista contemporánea. Any XXVI, tom CXVII, volum V (1900) [15 març], p. 555-556.

[Ressenya bibliogràfica prou encertada de l’obra de Batle en aquesta revista madrilenya edi-

tada entre 1876 i 1907].


MAS I VIVES, Joan [dir.]. Diccionari del Teatre a les Illes Balears. Palma: Lleonard Muntanter;

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002-2006.

MASSOT I MUNTANER, Josep. Església i societat a la Mallorca del segle xx. Barcelona: Curial,

1977. p. 26 [i també nota a peu núm. 17: “Cf. BOOM, lxxxv (1945), p. 398; Miquel PONS,

Batle i Amengual, Bernat, GEC, III, p. 325; ALEMANY, Escritores baleares, p. 105]

MIRALLES I MONSERRAT, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears. Volum III. Segle xix.

Primera part. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007. p. 258. [Miralles el

cita en altres llocs de la mateixa publicació, per exemple a les p. 342 i 344].

. “Aproximació al mossèn Antoni M. Alcover Polemista”. A: GUISCAFRÈ, J.; PICOR-

NELL, A. [cur.]. Actes del Congrés internacional Antoni M. Alcover. Barcelona: Publicacions

de l’Abadia de Montserrat, 2003. (Biblioteca Abat Oliva; 257). p. 74, 99. {Google Books}

MOLL I MARQUÈS, Francesc de Borja. “Introducció. II. Descripció del diccionari” Dins:

ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma:

Moll, 1978-1979. 10 v., p. XXIV.

NADAL SOLER, Antoni. Estudis sobre el teatre català del segle xx. Barcelona: Publicacions de

l’Abadia de Montserrat, 2005. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver; 23), p. 201.

OLIVER I TOLRÀ, Miquel dels Sants. La literatura en Mallorca [1903]. Barcelona: Publicaci-

ons de l’Abadia de Montserrat, 1984. (Biblioteca Marian Aguiló, 11). p. 223. [A cura de Jo-

an-Lluís Marfany].

PEREA, Maria Pilar. “Els dialectes catalans i el desenvolupament de la dialectologia a Catalu-

nya durant el segle xix”. A: Actes del Dotzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Cultura

catalanes. Universitat de Paris IV – Sorbonne. 4-10 setembre de 2000. Volum III. Publicaci-

ons de l’Abad Oliva. PAM. Barcelona, 2003. p. 418 [a la nota de peu de pàgina]. (Bibliote-

ca Abat Oliva).

. El diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques. Barcelona: Publicacions

de l’Abadia de Montserrat, 2011. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 39). p. 135.

. La participació de les Illes Balears al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2006. p. 27, 193.

ANNEX C ◆ BIBLIOGRAFIA SOBRE BERNAT BATLE ◆ 3

PLANAS I SANJOSÉ, Antoni M. Cuina de paper. Llibres i gastronomia a les Illes Balears. [Ca-

tàleg d’exposició]. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, [s.d.]. p. 38.

PONS BONET, Miquel. “Els felanitxers dins «Brots y fulles» de Mossèn Bernat Balle”. Fela-

nitx. Setmanari d’ interessos locals (1985), núm. 2.477, p. 7. [Miquel Pons Bonet (Ca s Escolà,

s Alqueria Blanca, 1928)].

. “Mossèn Salvador Galmés a l’Almanac d’El Felanigense”. Felanitx. Setmanari d’ interessos

locals (1988), núm. 2.620, p. 5. [Cita indirecta. Totes les cites relacionades amb S. Galmés

són reiteratives].

PONS I PONS, Damià. Ideologia i cultura a la Mallorca entre els dos segles (1886-1905). El grup

regeneracionista de l’Almudaina. Palma: Lleonard Muntaner, 1998. p. 128.

PUJOL, Antoni. “Aproximación, a través de la prensa, de las consecuencias del conflicto cubano

en la isla de Mallorca”. Mayurqa (1996), núm. 23. p. 137. [Google books].

ROSSELLÓ BOVER, Pere. Els moviments literaris a les Balears (1840-1990). Palma: Documen-

ta Balear, 1997. (Quaderns d’història contemporània de les Balears; 4).

. La narrativa i la prosa a Mallorca a l’ inici del segle xx. Barcelona: Publicacions de l’Abadia

de Montserrat, 2006. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver; 26), p. 48.

. L’obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de

Montserrat, 1988. (Scripta et documenta; 34), p. 22.

. “L’«Escola Mallorquina» i la prosa literària. Algunes consideracions”. Llengua & Litera-

tura (1992-1993), núm. 5, p. 248.

. [cur.]. “Pròleg” A: GALMÉS I SANXO, Salvador. Narrativa/2. Relats breus i proses literàries. Bar-

celona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994. (Biblioteca Serra d’Or; 134), p. 12 i 18.

. [cur.]. “Epistolari” A: GALMÉS I SANXO, Salvador. Articles, pròlegs i altres treballs, epistolari.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001. (Biblioteca Serra d’Or; 259), p. 289.

TRIAS MERCANT, Sebastià. Diccionari d’escriptors lul·listes. Palma: Edicions UIB, 2009.

(Blaquerna; 6), p. 179. [Citació indirecta].

VIDAL REYNÉS, Jordi. “El setmanari Mallorca Dominical (1987-1901)”. Bolletí de la Societat

Arqueològica Luŀliana (2002), núm. 57, p. 209.

ANNEX D Documentació de contextualització

document 1

Contextualització històrica: La Guerra de Cuba i el rumor de l’atac de l’esquadra

nord-americana a Palma el diumenge, 17 de juliol de 1898.

Tres quartes parts de l’existència de Bernat Batle Amengual varen transcórrer durant la deno-

minada Restauració Borbònica, el període comprès entre el 31 de desembre de 1874, quan es

proclamà rei Alfons XIII, i el 13 de setembre de 1923, data del cop d’estat del general Primo de

Rivera, sens dubte un dels períodes històrics més convulsos de la història contemporània, amb

uns complicats i fràgils equilibris de forces.

A finals del segle xix existia una voluntat de modernització i progrés que s’intentaren materialitzar

tant per part de les institucions governamentals com per les socials. Aquestes expectatives, emperò,

es varen veure en part frustrades per la crisi econòmica que derivà de la plaga de la fiŀloxera, que

afecta les vinyes del país, i per la crisi industrial i comercial arran de la Guerra de Cuba.1

La Guerra de Cuba

El conflicte colonial de Cuba, marcà el final del procés d’emancipació de les colònies espanyoles

a Amèrica iniciat a les primeres dècades del segle xix. N’hem de cercar els inicis a l’any 1865,

1. ANGUERA, Pere. “La domesticació del liberalisme”. A: Història política, societat i cultura dels Països Catalans. Tom 7: La consolidació del món burgès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996. p. 64-65.


data en què la insurrecció s’estengué per tota l’illa i donà lloc a una immediata reacció política i

militar de l’Estat espanyol.2 Els successos a l’illa del Carib foren seguits amb especial preocupa-

ció des de Mallorca ja que la relació comercial que hi havia establerta entre els dues illes era molt

important.3 A partir de 1987, amb la intervenció dels Estats Units d’Amèrica, que es posicionaren

amb els independentistes, la situació del conflicte prengué un nou rumb i condicionà el resultat

final de la confrontació.4

L’explosió al port de l’Havana del cuirassat nord-americà Maine, atribuïda pels EUA al Govern

espanyol sense proves contrastades,5 al febrer de 1898, donà l’excusa definitiva perquè els ameri-

cans del nord entressin en el conflicte i dos mesos més tard, el 25 d’abril, declararen oficialment

la guerra a Espanya.6 A l’arxipèlag balear, els ànims davant el conflicte eren exaltats. Una gran

part de l’opinió pública n’estava a favor: per exemple, les agrupacions polítiques illenques —amb

l’excepció d’alguns dirigents obrers i dels republicans federals—, es van pronunciar a favor de

l’enfrontament bèŀlic; l’Església dugué a terme rogatives i captacions per a la guerra i un “esclat de

patriotisme espanyolista inundava la premsa insular”.7 El 8 de maig de 1898 el capità general de les

Balears, Rosendo Moiño Mendoza declarà l’estat de guerra a les Illes. L’estat d’eufòria patriòtica,

però, durà ben poc: les notícies de les derrotes navals de dia 1 de maig a Cavite —Filipines— i

de dia 3 de juliol a Santiago de Cuba, afegides al temor d’un hipotètic atac de la flota nord-ame-

ricana a les Illes, produí una sensació de pànic generalitzat i obligà els responsables a reforçar les

guarnicions de l’arxipèlag.8 Ja a finals d’any, dia 10 de desembre, Espanya signarà la Pau de París i,

derrotada, cedirà les illes de Cuba, Puerto Rico, Guam —arxipèlag de les Marianes— i Filipines

als Estats Units.

2. MONTERO, Feliciano.; TUSELL, Javier. “La Guerra de Cuba (1895-1898). A: Historia de España. Volum XI. La Restauración. De la Regencia a Alfonso XIII. Madrid: Espasa Calpe, 1997. p. 169.

3. CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. Història de les Illes Balears. 2a ed. Palma: Moll, 2007. (Els treballs i els dies; 44). p. 622.

4. MONTERO; TUSELL (1997), p. 171.5. MONTERO; TUSELL (1997), p. 172.6. MONTERO; TUSELL (1997), p. 174.7. CASASNOVAS (2007), p. 624.8. CASASNOVAS (2007), p. 624.

ANNEX D ◆ DOCUMENTACIÓ DE CONTEXTUALITZACIÓ ◆ 3

L’anècdota

Amb tots aquests antecedents, potser no és estrany que diumenge dia 17 de juliol comencés

a córrer la veu d’un imminent atac nord-americà a Palma. El rumor, com una bola de neu, es

va anar fent més i més gran i provocà el pànic generalitzat entre els veïns fins al punt que, en

massa, es disposaren a abandonar Ciutat i refugiar-se a les poblacions interiors de Mallorca.

Aquesta situació, irracional com la por mateixa —i que desafia el sentit comú com bé ho va vo-

ler evidenciar Bernat Batle en En Pepito Carabassa—, calà profundament en la ciutadania fins

al punt que les autoritats civils i militars hagueren de fer-se sentir per asserenar la població.

Com a conseqüència del conflicte, i davant la possibilitat que es produís un atac nord-americà

a les Balears, el Govern havia enviat mesos abans nombrosos contingents de reforç a les guar-

nicions de les Illes,9 s’iniciaren tota una sèrie d’obres defensives a la zona costanera de Palma i

Illetes o a llocs estratègics, com la banda de Bellver i a la plaça de la Llonja de Ciutat,10 i es pren-

gueren tota una altra sèrie de mesures preventives com ara les acordades per l’Ajuntament de

Palma per fer front al possible atac sobre els serveis d’incendis i de salvament o els sanitaris.11

Com en la majoria de rumors és gairebé impossible esbrinar com s’originen. Informacions

verídiques barrejades amb d’altres de versemblants però falses donaren propiciaren que esde-

vingués creïble un atac directe a Palma. Així, diumenge dia 17 de juliol es publicava als diaris

illencs que la flota de l’almirall Watson,12 comandant d’una divisió de la flota dels EUA de

l’Atlàntic, s’aprovisionava a l’arxipèlag de Madeira13 i que, posteriorment, s’esperava l’esquadra

9. Dia 20 a dia 29 d’abril de 1898 arribaren a Palma dues companyies de sapadors, dues bateries d’artilleria i una companyia d’enginyers —180 homes—; el batalló Wad Ras, el batalló Canarias i, a més, una bateria d’artilleria i una secció d’enginyers telegrafistes. A Maó, els batallons del Rey i de León i una bateria de l’11è Regiment. També a Eivissa arribaren tropes. Paral·lelament, es mobilitzaren una part del excedents de contingent de Balears de la quintada de 1897 (MARIMON 1993: 702-705).

10. MARIMON 1993: 706.11. MARIMON 1993: 711-712.12. John Crittenden Watson (1844–1923). Militar de l’armada nord-americana. En l’últim període de la guerra

entre Espanya i els Estats Units d’Amèrica fou nomenat cap de l’esquadra que havia d’arribar fins a les costes espa-nyoles (EUIEA).

13. “Servicio telegráfico. Buques yankees”. El Balear [Palma] (17 juliol 1899), núm. 185, p. 1. “Desde Cádiz, comu-nican, que tres vapores norteamericanos entraron en Puerto Santo (Isla Madera) con objeto de hacer provisiones. Las autoridades portuguesas negaronse á ello, á pesar de la insistencia de los yankees. Ignorase el punto á donde debía


nord-americana al port de Tànger.14 Aquest mateix dia, paral·lelament, els diaris ja es feien

ressò de l’hipotètic atac:

Gran excitación la de anoche. Por todas partes, en todos los rincones y en todos los puntos

céntricos, se comentaba ayer la noticia “¡La escuadra de Watson ha pasado el estrecho de Gi-

braltar!” Desconocemos el origen del rumor. En los centros oficiales no se sabía nada. En las

redacciones, tampoco. La alarma fué extraordinaria, no hay que negarlo. Canto [sic], que ante

el anuncio de muchas familias que aseguraron que marcharían hoy al campo, [...].15

La premsa políticament més crítica, com ara La Unión Republicana,16 també feia menció de

l’estat de pànic, com podem llegir en aquestes dos breus del mateix exemplar:

Grave rumor. Circula la nada agradable noticia de que una escuadra yankee está ya en el Mediterraneo

y que varios buques hoy anclados en este puerto [entenem el de Palma] irán á refujiarse al de Mahón.

[...] Si la navegación se suspende veremos pronto la carencia de comestibles.17

Fatal situación. El aspecto que presenta Palma es tristísimo. Semejan los días del cólera del

año 1865. Todo el mundo se marcha temiendo un bombardeo de la escuadra yankee y es-

pecialmente los moradores de aquellos sitios que al parecer resultarían mas expuestos á los

proyectiles. El bárrio comprendido entre la Portella á San Jerónimo, el de San Pedro y el de

transportarlas aunque se supone sea Tanger. Créese que estos buques son transportes pertèneciente á la escuadra del comodoro Watson”.

14. “Servicio telegráfico. La escuadra de Watson”. El Balear [Palma] (17 juliol 1899), núm. 185, p. 1. “Telegramas recibidos últimamente de Tánger comunican que la escuadra de Watson, es esperada en aquel puerto del lunes al martes de la próxima semana. Con tal motivo el cónsul en aquella plaza acapara grandes cantidades de provisiones destinadas á dicha escuadra [...].”

15. “Crónica local”. El Isleño [Palma] (18 juliol 1899), núm. 13.412, p. 3. El diari “El Isleño. Periódico de intereses materiales” es va publicar a Palma entre 1857 i 1898. Curiosament aquest exemplar que citem és el darrer que s’edità. Escrit íntegrament en castellà, era l’òrgan de la Unió Liberal, partit polític d’àmbit estatal creat a mitjans de la dècada de 1850 (GEM).

16. La Unión Republicana. Diari editat a Palma (1896–1904) òrgan del partit del mateix nom. Redactat en espa-nyol, “propugnava el règim republicà, la llibertat de cultes, la lluita contra el caciquisme i, sobretot, després de 1898, una descentralització de caràcter federal” (GEM).

17. “Noticias Locales. Grave rumor”. La unión republicana [Palma] (18 juliol 1899), núm. 641, p. 3.


la Lonja, Portopí, Terreno, Bonanova, Coll d’en Rebasse, Molinar, todo aquel va á quedar en

breve desocupado, dirijiéndose las jentes hácia el interior, fuera del alcance de los cañones de

los buques.18

Durant els dos dies posteriors, dilluns 18 i dimarts dia 19 de juliol, les notícies sobre els ru-

mors es multiplicaren. Les informacions que es publicaren sobre els preparatius defensius no

degueren apaivagar en absolut el pànic general19 com tampoc ho degué fer la publicació del

ban que imposava la llei marcial i suspenia, a les Illes Balears, les garanties constitucionals.20

En conseqüència, les autoritats hagueren de pronunciar-se amb la finalitat de calmar la soci-

etat: l’endemà de la proclamació de la llei marcial, dia 19, el capità general de les Illes Balears

es va veure obligat a promulgar un altre ban per intentar calmar la població. Ho justifica

d’aquesta manera: “habiendo llamado la atención de mi autoridad, el número considerable

de familias que abandonan esta población á causa el pánico injustificado, en evitación de

perturbación sempre lamentable”. Alhora, informa que, si es divisa l’enemic, des del castell

de Sant Carles es dispararà una canonada d’alarma i prega que el veïns de Palma restin dins

els seus domicilis o, en cas de voler sortir de la ciutat, ho facin amb ordre. Complementàri-

ament, amb previsió, obliga les persones relacionades amb l’abastiment d’aliments i aigua

a estar preparades davant possibles contingències. El ban conclou amb aquestes paraules:

“Palmesanos: No son las circunstancias para entregarse á debilidades indignas del noble

corazón español, sino la de responder virilmente á los ataques del enemigo. Vosotros siem-

pre habéis acudido valerosamente á la defensa de la Patria, y no habéis de desmayar en esta

ocasión; así lo espera vuestro Capitán general”.21

18. “Noticias Locales. Fatal situación”. La Unión Republicana [Palma] (18 juliol 1899), núm. 641, p. 3.19. “«La Correspondencia» aseguró que se habían dado las órdenes para que no se encendieran desde ayer [18 de

juliol] los faros de Baleares. Anoche se encendieron”; “Se está procediendo con actividad al aprovisionamiento de las fortalezas de nuestra ciudad” (“Crónica local”. El Isleño [Palma] (19 juliol 1899), núm. 13.413, p. 2.).

20. El capità general de les Illes Balears, i tinent general del l’Exèrcit, Rosedo Moiño Mendoza acatant l’ordre del Govern, prohibeix les reunions públiques sense permís de les autoritats militars i implanta la censura prèvia a la premsa.

21. “Palma”. El Balear [Palma] (19 juliol 1899), núm. 187, p. 3.


Part de la premsa també s’afegí en aquest intent de calmar la psicosi:

¡No más alarma!— Grande fue la alarma que cundió desde el domingo á la tarde por el vecinda-

rio de Palma á causa de noticias sobre el paso de una escuadra por el estrecho de Gibraltar, que

supusieron si seria la de les Estados Unidos. Excesiva es la impresionabilidad del pueblo, que se

manifestaba en los corros y hablillas, en la salida de millares de familias para los caseríos é interior

de la Isla, en la larga cola de público que descambiaba billetes en el Bando de España. Cierto que

no es tiempo de dormir, ni estar desprevenidos; pero descansemos en nuestras celosas autoridades,

y en los medios que tiene el ramo de guerra de prevenirnos con tiempo contra cualquier agresión

de la consabida Escuadra. [...] y si vigilan las defensas españolas del Estrecho, difícil será y tarde-

mos mucho en todo caso y nunca será sin previas noticias, mayormente ahora que la Escuadra de

Cámara arribó ya á Cartagena, el que la Escuadra Americana pueda bombardear nuestra pacífica

ciudad. A calmar excitación tan infundada coopera la prensa, las autoridades militares y civiles y el

Ayuntamiento. No nos precipitemos, esperemos andando, es decir vigilando.22

Altres capçaleres, més extremistes, però feren gala d’una gran demagògia i usaren la notícia amb

clares intencionalitats polítiques:

¡Cobardes! Atestados de gentes salieron los trenes que ayer [18 juliol] partieron de Palma. Entre la

infinidad de personas que salieron por temor á las granadas incendiarias del comodoro Watson

vimos muchos adictos á la política [...]. Que se vayan á refugiar en los diferentes pueblos de las islas,

las señoras, los niños y los ancianos nada más justo, pero indigna ver que los verdaderos causantes

de tales guerras como las que venimos sosteniendo, porque han tenido la suerte de poder acaparar

mucha plata, ahora se excurran y dejen al esquilmado pueblo pereciendo en medio de la miseria y el

hambre cuando no por las heridas de los cascos de las granadas disparadas por la escuadra enemiga.

Si el pueblo meditase, ayer se habría provisto de palos para impedir la marcha á los tales sujetos”.23

22. “De la Capital”. El Áncora [Palma] (19 juliol 1899), núm. 4.019, p. 3.23. “Noticias Locales. Cobardes” La Unión Republicana [Palma] (19 juliol 1899), núm. 642, p. 2.


La situació, com podem veure en aquests exemples que hem seleccionat de la premsa, commoci-

onà fortament la societat ciutadana. Tot i que haguem de considerar el succés com anecdòtic, el

podem entendre si més no com un element més que s’afegeix a ventall d’elements que propiciaren

el canvi de visió de la societat envers dels conflictes colonials de Cuba i Filipines, que basculà en

relativament poc temps, com ja hem apuntat, de l’eufòria espanyolista a un rebuig generalitzat.

Bernat Batle basteix la narració En Pepito Carabassa sobre aquesta anècdota i premeditadament

o d’una manera inconscient, no va més enllà del simple retrat humorístic. Rere aquesta capa

superficial de divertiment, emperò, sí que hi podem entreveure una intencionalitat satírica, d’es-

carni d’una societat que es deixà dur pel pànic i que donà lloc a situacions realment ridícules i

extravagants. En aquest sentit, per exemple, són molt interessants altres testimonis que ens han

arribat a través de la literatura memorialística, com ara la vivència de Màrius Verdaguer24 que

descabdella a La Ciutat esvaïda, al capítol que dedica a rememorar amb enyorança les murades de

Palma. La construcció defensiva, que fou enderrocada a principi de segle xx, era lloc de passeig i

de joc d’infants. Dins del text marcat fortament per la nostàlgia Màrius Verdaguer fa referència

directa al conflicte colonial i al rumor de l’atac nord-americà.

[...] aquelles grans Murades tenien la pretensió d’abraçar tota la ciutat i defensar-la en les grans gestes de la

Historia. Aspiraven a massa, per a ser perennes.

En aquest sentit, resultaren inútils en les dues memorables ocasions que es presentaren a la seva Història

quan, al final de la Guerra de Successió, aparegué a la badia una nombrosa flota hostil i, després d’un parell

de tirs que no feren blanc, els pru dents Jurats de la ciutat capitularen honrosament; i després, molts anys més

tard, a la guerra amb Nordamèrica.

Jo era molt nin quan s’escampà per la ciutat la inquietud d’una possible invasió de Mallorca pels ianquis.

Aleshores els nostres pares pujaren a les murades i, en mirar inquiets cap a la mar, comprengueren la inuti-

litat d’aquelles grans cuirasses de pedra dels bastions, contra els canons del Vesuvius, que, segons deien, era

24. Màrius VERDAGUER TRAVESSÍ (Maó, 1885–Barcelona, 1963). Escriptor, periodista, traductor i pintor. [...] El 1893, la seva família fixà la residència a Palma. (GEM).


un vaixell ianqui que llançava dinamita, equivalent en aquell temps a la bomba atòmica.

Record que, sentint aquells comentaris, vaig experimentar una estranya sorpresa; perquè, durant tota la

meva infantesa, aquelles Murades m’havien semblat inexpugnables i meravelloses, amb els seus bells canons

de bronze decorats amb escuts i lle gendes dels reis d’Espanya i les piràmides de bales redones, del tamany de

síndries grosses, que feien una sensació esgarrifosa de guerra i extermini.

I un dia, horabaixenc, pujant la Murada en el meu passeig familiar, vaig veure els soldadets espanyols acara-

mullant sacs d’arena damunt dels baluards i formant amb ells com una nova Murada part damunt les pedres

ancestrals que sempre ens havien dit que defensaven la ciutat.

El cor se m’oprimí d’angoixa i em vaig trobar davant un enigma que no podia comprendre. Com! Aquelles

pedres daurades, dures, incommovibles i glorioses, eren mes dèbils i fràgils que aquells saquets plens d’arena

blana que els posaven damunt per protegir-les i defensar la ciutat? ¿No era una contradicció, això? [...]

Els nins d’aquell temps vam viure la guerra colonial en un estat d’angoixós desconcert, però també amb una

fe absoluta, perquè creiem en els nostres pares i mestres, en la gran victòria d’Espanya.

El xoc de la nostra generació havia de ser terrible, i se n’ha ressentit tota la nostra època. [...]

El meu entusiasme arribà al paroxisme quan s’acostà un venedor ambulant que deia:

—Una bella jugueta! La voladura del “Maine”!

Era una targeta on hi havia gravat un vaixell de guerra que duia la bandera ianqui i la inscripció “Maine”.

Damunt la coberta del vaixell es veia la caricatura porquina del President nord-americà Mackinley, enre-

voltat per un ramat de porcs vestits de mariners. El President Mackinley tenia en la mà un gran tassó de

cervesa, i al seu voltant, per en terra, jeien una gran quantitat de botelles. La sabonera vessava del tassó que

sostenia Mackinley. Un rètol deia:

—Instrucciones.— Sepárese la pequeña mecha que esta pegada o la tarieta.— Désele fuego con una cerilla.—

Aplíquese el rescoldo de la mecha al pote de cerveza de Mackinley y se tendrá la explicación de la voladura del

“Maine”.

S’aplicava la metxa. Del pot de cervesa de Mackinley anava pujant una sabonera negra que es desbordava

per la coberta, en un regalim que anava directament cap a una escotilla sobre la qual hi havia un rètol que

deia: “Polvorín”. El regalim se ficava per l’escotilla i Pum!! es produïa una petita explosió y el “Maine” havia

desaparegut. Només quedava un forat a la targeta.


El meu pare me va comprar moltes targetes i, mentre els senyors de la penya discutien apassionadament, jo

vaig fer volar molts “Maines” amb íntima satisfacció.25

Sens dubte, però, el testimoni més excepcional amb el qual podem comptar és el de mossèn An-

toni M. Alcover, en aquell temps vicari general de Mallorca, i que trobem consignat al dietari que

entre 1898 i 1902 va escriure. Hi podem comprovar com l’alarma que es visqué fou gran.

Juliol. Dia 18.— El pànic anava augmentant d’una manera feresta: cada tren se’n duia una teringa de vagons

replens de gent, que feia por; tots els cotxos i carros de lloguer per lo mateix. Veent el curs que prenia la cosa i

per la meva situació d’encarregat aleshores del Govern Eclesiàstic de Mallorca, vaig creure que qualque cosa

hi ha que fer, sobretot respecte de les monges de clausura. Vaig fer de veure’m amb lo secretari del Capítol,

demanant una entrevista a los canonges que eren aquí: la tengueren a l’arxiu de la Seu i m’aconsellaren

que anàs a cada Convent a dir a les monges que, suposat el perill que tothom creia que hi havia, quedaven

autorisades per preparar la sortida, quan vengués el cas, si és que volguessen sortir, mentres durassen les

circumstancies extremes que se temien, i anassen a ca seva, a casa de parents o persones amigues. [...].— Tot

lo dia continua el pànic dins Ciutat i la fuita general: qui tenia cames, les treia. El Capità General tenia una

manera molt particular de donar coratge: passa orde de tomar els ponts de les portes de la Ciutat; ventura

que el comandant d’enginyers se resistí mentres no l’hi manassen per escrit. No l’hi manaren, i no se toma-

ren els ponts.— El vespre arribaren telegrames de Cadis i de Madrid dient que estiguessen tranquils: que no

hi havia indicis de res de lo que se temia. [...]

Dia 19.— L’alarma començà minvar: els telegrames eren més tranquil·lisadors. Vaig escriure una carta a les

Priores dels Convents dient que les noves eren bones, que se tranquil·lisassen; i que, si venia el cas d’haver

de sortir, els respectius Confessos tendrien instruccions sobre la manera de practicar tal sortida i que se fes

baix de la seva direcció. Totes les Priores contestaren que totes les monges estaven resoltes a primer morir,

antes que sortir dels seus Convents.— [...].26

25. “Les velles i estimades murades”. A: VERDAGUER, Màrius. La ciutat esvaïda. Palma: Moll, 1977. p. 132-135. [Pu-blicat per primer cop l’any 1953 en castellà, sota el títol La Ciudad Desvanecida, per encàrrec del “Círcol Mallorquí que li havia concedit un premi amb motiu del centenari de l’entitat” [nota editorial]. La traducció al català és de Nina Moll].

26. ALCOVER, Antoni M. Quatre anys de Vicari General (1898-1902). Palma: Moll, 2003. (Obres completes d’An-toni M. Alcover; 1), p. 40-42.

document 2

Transcripció completa de l’entrada del dietari de Mn. Antoni Ma. Alcover

corresponent als dies 18, 19, 20 i 21 de juliol de 1898

Dia 18.— El pànic anava augmentant d’una manera feresta: cada tren se’n duia una teringa de va-

gons replens de gent, que feia por; tots els cotxos i carros de lloguer per lo mateix. Veent el curs

que prenia la cosa i per Ja meva situació d’encarregat aleshores del Govern Eclesiàstic de Mallorca,

vaig creure que qualque cosa hi ha que fer, sobretot respecte de les monges de clausura. Vaig fer de

veure’m amb lo secretari del Capítol, demanant una entrevista a los canonges que eren aquí: la ten-

gueren a l’arxiu de la Seu i m’aconsellaren que anàs a cada Convent a dir a les monges que, suposat el

perill que tothom creia que hi havia, quedaven autorisades per preparar la sortida, quan vengués el

cas, si és que volguessen sortir, mentres durassen les circumstancies extremes que se temien, i anas-

sen a ca seva, a casa de parents o persones amigues. Acompanyat de D. Macià Company, Lectoral,

anàrem de convent en convent a dir això a les respectives Priores, advertint que les que volguessen

sortir i no tenien lloc a on anar, ja los ne trobaríem.— Els Visitadors de les Terciaries Agustines i

de les Filles de la Caritat, en nom d’aquestes Congregacions, vengueren a dir-me que les mateixes

s’oferien a rebre a les cases que tenen pels pobles totes les monges que hi cabessen.— El vespre vaig

cridar a ca meva tots els Confessos de monges per sentir el seu parer sobre la manera d’executar la

sortida de les monges si venia el cas. Acordarem que, suposades les ofertes de les Agustines i Filles

de la Misericòrdia i que a casa d’aquestes podrien observar la vida religiosa millor que a cases par-

ticulars, que no se permetés a cap monja anar a cap casa que no fos a casa de sos pares, i sols a casa


dels germans o altres persones quan les reclamassen i el Confés judicàs que no hi havia perill d’ac-

cedir-hi.— Tot lo dia continua el pànic dins Ciutat i la fuita general: qui tenia cames, les treia. El

Capità General tenia una manera molt particular de donar coratge: passa orde de tomar els ponts

de les portes de la Ciutat; ventura que el comandant d’enginyers se resistí mentres no l’hi manassen

per escrit. No l’hi manaren, i no se tomaren els ponts.— El vespre arribaren telegrames de Cadis i

de Madrid dient que estiguessen tranquils: que no hi havia indicis de res de lo que se temia.— Se

publica un número extraordinari del Bolletí, anunciant la consagració del bisbe nostro a Madrid, i

manant fer rogatives a totes les esglésies, deixant a l’arbitri i prudència dels Rectors, Vicaris i Custos

la determinació dels actes de rogativa.

Dia 19.— L’alarma començà minvar: els telegrames eren més tranquil·lisadors. Vaig escriure una

carta a les Priores dels Convents dient que les noves eren bones, que se tranquil·lisassen; i que, si

venia el cas d’haver de sortir, els respectius Confessos tendrien instruccions sobre la manera de

practicar tal sortida i que se fes baix de la seva direcció. Totes les Priores contestaren que totes les

monges estaven resoltes a primer morir, antes que sortir dels seus Convents.— L’Abadessa de les Ca-

putxines digué que l’Excel·lentíssima Senyora Comtessa de Peralada los havia oferida una possessió

en cas de que haguessen de sortir.— El Molt Il·lustre Sr. Marquès de Vivot oferí totes les possessions

a on té casa (l’Àguila, Sant Martí, Son Térmens, Son Vivot, la Coma) a les monges de Santa Clara

i a les dels altres Convents.

Dia 20.— La Priora del convent de Sineu en nom de tota la Comunitat m’escrigué oferint-se a rebre

totes les monges de clausura que li enviàssem.— D.ª Dolors de la Cuesta i Navero de Ferrer oferí

una gran casa que té a Binissalem per les monges que hi volguessen anar.

Dia 21.-La noble senyora D.ª Carme Crespí de Valldaura de Zaforteza per lo mateix una gran casa,

que té a Artà, a les monges de la Concepció.

ALCOVER, Antoni M. Quatre anys de Vicari General (1898-1902). Palma: Moll, 2003. (Obres completes d’Antoni M. Alcover; 1), p. 40-42.

document 3

Transcripció completa del capítol “Les velles i estimades murades”

de La ciutat esvaïda de Màrius Verdaguer

Els vells ciutadans no podien concebre la ciutat sense l’estret cinturó de les murades, de la matei-

xa manera que els ciutadans d’ara no la conceben més que estenent-se lliurement per l’eixampla.

Entre aquests dos grups de ciutadans hi ha mig segle, i en aquests cinquanta anys s’ha acaramullat

una quantitat enorme d’oblit.

De les murades que semblaren indestructibles amb els seus bastions, les seves garites decoratives, els

seus profunds valls coberts de gespa, gairebé no en queda ni rastre; com tampoc no en queda dels

grans camps d’ametlers que les voltaven, convertits ara en llargs carrers d’una ciutat moderna.

Els qui, com jo mateix, han pogut contemplar aquest cinturó daurat i castrense que empresonava

la vella Palma, no podien evitar corprendre’s en meditar sobre la caducitat de les coses humanes

i la feblesa de les grans construccions que ens semblaven indestructibles.

No vull insistir en aquesta literatura barata d’elegia; però, sens dubte, és impressionant que mol-

tes de les humils i fràgils casutxes que estaven devora les Murades, continuïn encara en peu i

puguem contemplar-les com a velles amigues de la nostra infantesa, i en canvi no quedi res dels

feixugots bastions d’aquella fàbrica incommovible de carreus.


Aquestes humils casetes sense ambició s’han limitat a allotjar famílies treballadores, mentre

aquelles grans Murades tenien la pretensió d’abraçar tota la ciutat i defensar-la en les grans

gestes de la Historia. Aspiraven a massa, per a ser perennes.

En aquest sentit, resultaren inútils en les dues memorables ocasions que es presentaren a la seva

Història quan, al final de la Guerra de Successió, aparegué a la badia una nombrosa flota hos-

til i, després d’un parell de tirs que no feren blanc, els pru dents Jurats de la ciutat capitularen

honrosament; i després, molts anys més tard, a la guerra amb Nordamèrica.

Jo era molt nin quan s’escampà per la ciutat la inquietud d’una possible invasió de Mallorca

pels ianquis.

Aleshores els nostres pares pujaren a les murades i, en mirar inquiets cap a la mar, comprengue-

ren la inutilitat d’aquelles grans cuirasses de pedra dels bastions, contra els canons del Vesu-

vius, que, segons deien, era un vaixell ianqui que llançava dinamita, equivalent en aquell temps

a la bomba atòmica.

Record que, sentint aquells comentaris, vaig experimentar una estranya sorpresa; perquè, du-

rant tota la meva infantesa, aquelles Murades m’havien semblat inexpugnables i meravelloses,

amb els seus bells canons de bronze decorats amb escuts i lle gendes dels reis d’Espanya i les

piràmides de bales redones, del tamany de síndries grosses, que feien una sensació esgarrifosa

de guerra i extermini.

I un dia, horabaixenc, pujant la Murada en el meu passeig familiar, vaig veure els soldadets

espanyols acaramullant sacs d’arena damunt dels baluards i formant amb ells com una nova

Murada part damunt les pedres ancestrals que sempre ens havien dit que defensaven la ciutat.

El cor se m’oprimí d’angoixa i em vaig trobar davant un enigma que no podia comprendre.


Com! Aquelles pedres daurades, dures, incommovibles i glorioses, eren mes dèbils i fràgils

que aquells saquets plens d’arena blana que els posaven damunt per protegir-les i defensar la

ciutat?

¿No era una contradicció, això?

Però uns senyors seriosos i preocupats anaven i venien, prenien mides, i tot el seu esment i

atenció semblaven estar en aquells saquets d’arena.

En aquell moment les Murades van desmerèixer davant els meus ulls; perderen el seu indiscu-

tible prestigi, perquè, segons es podia veure, valien mes poc que uns caramullets d’arena.

Els nins d’aquell temps vam viure la guerra colonial en un estat d’angoixós desconcert, però

també amb una fe absoluta, perquè creiem en els nostres pares i mestres, en la gran victòria

d’Espanya.

El xoc de la nostra generació havia de ser terrible, i se n’ha ressentit tota la nostra època.

Em recorda que aquell dia, contemplant juntament amb molt de públic aquelles grans trinxe-

res de saquets que anaven augmentant constantment, vaig sentir commiseració cap a les nos-

tres orgulloses Murades que havien estat ultratjades, i al mateix temps, un menyspreu profund

de nin espanyol cap a un enemic ridícul que podia ser contingut amb saquets d’arena.

I aquest menyspreu cap a l’enemic augmentà encara més quan, en tornar del passeig, el meu

pare em dugué a la cerveseria Gambrinus, on hi havia una apassionada tertúlia de patriotes.

Allà vaig saber que els ianquis serien esclafats i vaig veure com aplaudien la notícia, que acaba-

va d’arribar, comunicant que el cèlebre capità Deschamps havia forçat el bloqueig per tercera

vegada.


El meu entusiasme arribà al paroxisme quan s’acostà un venedor ambulant que deia:

—Una bella jugueta! La voladura del “Maine”!

Era una targeta on hi havia gravat un vaixell de guerra que duia la bandera ianqui i la inscripció

“Maine”. Damunt la coberta del vaixell es veia la caricatura porquina del President nord-americà

Mackinley, enrevoltat per un ramat de porcs vestits de mariners. El President Mackinley tenia en

la mà un gran tassó de cervesa, i al seu voltant, per en terra, jeien una gran quantitat de botelles.

La sabonera vessava del tassó que sostenia Mackinley. Un rètol deia:

—Instrucciones.— Sepárese la pequeña mecha que esta pegada o la tarieta.— Désele fuego con una

cerilla.— Aplíquese el rescoldo de la mecha al pote de cerveza de Mackinley y se tendrá la expli-

cación de la voladura del “Maine”.

S’aplicava la metxa. Del pot de cervesa de Mackinley anava pujant una sabonera negra que es

desbordava per la coberta, en un regalim que anava directament cap a una escotilla sobre la qual

hi havia un rètol que deia: “Polvorín”. El regalim se ficava per l’escotilla i Pum!! es produïa una

petita explosió y el “Maine” havia desaparegut. Només quedava un forat a la targeta.

El meu pare me va comprar moltes targetes i, mentre els senyors de la penya discutien apassiona-

dament, jo vaig fer volar molts “Maines” amb íntima satisfacció.

Me’n vaig endur alguns a ca meva, amb la intenció de guardar-los entre les meves juguetes, però

no em vaig poder contenir, i aquell mateix vespre botiren tots.

VERDAGUER, Màrius. La ciutat esvaïda. Palma: Moll, 1977. p. 132-135. [Publicat per primera vegada l’any 1953, en castellà, sota el títol La Ciudad Desvanecida, per encàrrec del “Círcol Mallorquí que li havia concedit un premi amb motiu del centenari de l’entitat” (nota editorial). La traducció al ca-talà és de Nina Moll].

ANNEX E Documentació biogràfica

document 1

Fotografia de Bernat Batle Amengual

Mn. Bernat Batle al jardí de casa seva, suposem que al Pont d’Inca (Marratxí). Es va retratar vora els objectes que simbolitzen les seves aficions i dedicacions: els llibres, els ormejos d’escriptura i un timbre escolar. Fotografia de l’arxiu familiar, gentilesa de Margalida Balle Cruells.


document 2

Necrològica de Bernat Batle apareguda al BOOM

ANNEX F Documentació bibliogràfica

document 1

Fotografies de l’exemplar d’En Pepito Carabassa (1900)

Portada i contraportada


Pàgina 5 i pàgina 8

ANNEX F ◆ DOCUMENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA ◆ 3

document 2

Fotografies d’altres obres de Bernat Batle (selecció)

Agranadures, espigolayes i axarmins : cuentos originals. Felanitx: Impremta de Bartomeu Reus, 1899. [Biblioteca Lluís Alemnay].

Sopes escaldades y pancuyt : fàbulas engirgolades en mallorquí. Palma: Estampa de La Regional, 1899.


Brots y fulles. Trossos en prosa escohits. Palma: Estampa de n’Amengual i Muntaner, 1903. “Pròlech”. A: GARCÍA ROVER, A. En-

ginys literaris en vers y prosa. Palma: Estampa de J. Mir, 1904.

Programa de Historia Sagrada. Pont d’Inca: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.

Nociones de Historia Sagrada. Antiguo Testamento. [Es Pont d’Inca]: Tipografia d’Antoni Homar, 1916.

ANNEX F ◆ DOCUMENTACIÓ BIBLIOGRÀFICA ◆ 5

Programa de moral. Pont d’Inca: Impremta d’Antoni Homar, 1915.

Programa de religión. Pont d’Inca: Imprem-ta d’Antoni Homar, 1915.

Edició i estudi d’En Pepito Carabassa - lletra.uoc.edu · Edició i estudi d’En Pepito...

Documents

Transcript of Edició i estudi d’En Pepito Carabassa - lletra.uoc.edu · Edició i estudi d’En Pepito...