EL CICLE DE L’AIGUA: MITES, LLEGENDES I EVIDÈNCIES...Inicialment es presenta, de manera...

EL CICLE DE L’AIGUA:

MITES, LLEGENDES I EVIDÈNCIES

Alvaro Arasa Tuliesa [email protected]

Tortosa

Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya. Llicència retribuïda-2004-2005

mailto:[email protected]

Resum

El rol de l’aigua en el desenvolupament de dels pobles de les Terres de l’Ebre, sobre tot al Baix Ebre i Montsià, també a la Ribera d’Ebre, ha estat, en els darrers anys, fonamental. La troballa d’aigües subterrànies ha permés una transformació agrària important. Tanmateix, el per què ens hem esperat fins a finals del s. XX per iniciar aquestes prospeccions tan profitoses, és entre altres aspectes l’aportació que aquest treball intentar fer. També s’intenta valorar el pensament que sobre el cicle de l’aigua i molt especialment les aigües subterrànies, s’ha vingut tenint al llarg de les darreres centúries.

El nivell de coneixements actuals sobre el cicle de l’aigua a la naturalesa són extraordinaris. En aquest sentit, el cicle de l’aigua que avui en dia ampliament s’accepta, no sempre ha estat així. El nivell cultural de la gent que organitzaba el poble durant el s. XIX, ens posa de manifest l’existència d’un conjunt de mites i dogmes, que arriben fins als nostres dies, i corresponen més a una especulació filosòfica que no a fenòmens propiament observats i objectius del cicle de l’aigua.

En parlar d’aigües subterrànies fem referència a les existents entre els porus de les roques. El fet de que no sigue regular la seva distribució i la relativa dificultat de trobar-ne, juntament a la gran importània que assumeix l’aigua en alguns territoris, han configurat un caràcter certament misterios des de l’antiguetat. Tot i que la captació d’aigües subterrànies es considera com una pràcticva molt antiga, no és fins a la segona meitat del s. XX quan s’estableix un desenvolupament de les tècniques associades a un bon coneixement geològic de l’entorn. Es per això que la comprensió del funcionament de les aigües subterrànies ha estat un dels problemes que més han fascinat a l’home des de temps remots. El problema no s’aclareix fins que no s’accepta que les aigües de pluja poden infiltrar-se de manera significativa al subsòl, per on poden circular lentament, fins arribar al mar, on tornen a aflorar. Per què, qui no ha experimentat aquells moments en que prenent el bany al mar, de cop i volta troba una zona d’aigua gelada; no és res més que una surgència d’aigua dolça. Aquest fet, ha estat difícil d’acceptar i per tant no resulta dificultos entendre com les diverses societats han anat inventant ingenyioses, variades i pintoresques teories per a explicar el cicle de l’aigua. Sembla ser que no és fins a finals del s. XIX quan es comencen a construir sénies i pous oberts a les planes del Baix Ebre i Montsià. La tècnica constructiva es fonamenta en el pic i la pala. Són aigües de pluja que s’han infiltrat entre les roques gravoses de les planes i per tant, ni el vent de llevant pujar el nivell dels pous ni fa sortir els bufadors.


A continuació es presenta un text adaptat al conjunt de les Terres de l’Ebre, si bé inicialment havia estat enfocat a la comarca del Montsià i Baix Ebre.

1.- INTRODUCCIÓ

En parlar del Montsià, Baix Ebre i Ribera d’Ebre no es pot fer sense referir-nos a l’aigua. Va ser entre altres, un dels darrers pobles de la comarca del Montsià en disposar d’aigua corrent al s. XX. Abans de la dècada dels setanta, qui podia, povaba del seu pou. Altres la tenien que povar de pous on es pagaven unes quotes per poder disfrutar de l’aigua. No se’n gastava tanta. El fet de tenir-la que traure amb l’esforç físic condicionava la seva demanda i us. Altres ja van posar petites bombetes de gasoil o elèctriques que alleugerava l’esforç. En una bona part de les cases del poble hi havia cisternes.

I abans, molt abans, d’on s’abastien d’aigua?. De pous o cisternes? Quan es van començar a fer pous al poble? A quina profunditat trobaven l’aigua? D’on prové l’aigua que s’extreu dels pous? Es cert que quan bufa vent de llevant puja el nivell dels pous o surten els bufadors del Port?

Són, poder, algunes de les qüestions més recurrents entre la gent del territori. Tant és així, que molts dels conceptes, que regeixen el funcionament del cicle de l’aigua, són diferents, segons el tipus de sector social al que s’associa la persona en qüestió. En aquest sentit i vist el desgavell conceptual que es manté entre el saber popular, es fa necassari recopilar alguns d’aquests pensaments i fer-ne una petita valoració.

Inicialment es presenta, de manera sintetitzada, l’evolució del pensament humà en relació als conceptes sobre el cicle hidrològic o també anomenat cicle de l’aigua. A continuació es fa un breu recorregut per alguns dels pensaments concrets sobre l’aigua que hi podien existir a les nostres contrades durant el s. XIX. Es valoren els diferents metodes de captació i emmagatzemamanet de l’aigua que s’han vingut utilitzant històricament. En darrer terme s’aporten dades amb l’objectiu de fer el seguiment i correlació entre les surgències dels manantials, el nivell dels pous i altres variables meteorològiques, per tal de poder mostrar el model de funcinament real de les aigües subterrànees, el qual queda lluny de les teories ingenyioses, variades, pintoresques i mítiques.

2.- SÍNTESI HISTÒRICA DE L’EVOLUCIÓ DEL PENSAMENT SOBRE EL CICLE DE L’AIGUA

El com han anat evolucionant les idees sobre el cicle de l’aigua i molt especialment sobre l’origen de les aigües subterrànies no deixar de ser apassionat en un territori on trobar aigües al subsòl és relativament senzill. La implantació de tècniques mecàniques cada cop més innovadores, ràpides i econòmiques, juntament amb un nivell adquisitiu competitiu, ha afavorit la construcció de molts pous en els darrers anys del s. XX. Però, aquesta història no sempre ha estat igual. Les tècniques de prospecció eren artesanals, el nivell de coneixement del subsòl era nul. Els conceptes sobre el cicle de l’aigua eren molt dispars.

El pensament de com s’organitza i funciona el subsòl s’ha vingut configurant durant els darrers dos-cents anys i molt especialment en la darrera centúria. Però, com han anat canviant els conceptes sobre el subsòl i la presència d’aigües, és un dels millors


exemples de com evoluciona el coneixement de l’home, els seus pensaments, els conceptes i reaccions que comporta en la societat.

Molts d’aquells conceptes sobre l’origen de les aigües subterrànies no estan massa clars en la ment de moltes persones. No sempre, al llarg de la història s’ha reflexionat sobre l’origen de les aigues subterrànies, s’ha buscat la part pràctica i ha preocupat poc la part teòrica i racional que explique els fenòmens. Tanmateix, les idees i conceptes s’han anat repartint per la geografia mundial. Tot i que el nivell de coneixement actual és molt important i s’han anat deixant de costat aquelles teories del “perquè sí” o “perquè així m’ho van dir”, encara avui es poden trobar de manera dispersa mostres d’aquelles velles teories mítiques i a vegades dogmàtiques.

El concepte de cicle hidrològic, i sobre tot l’origen dels manantials que alimenten els rius és un dels enigmes que han generat gran quantitat d’especulacions. Fins a finals del s. XVII, les idees sobre el cicle de l’aigua eren acceptades com un dogma: <<l’aigua dels manantials i dels rius no pot provenir de les pluges ni nevades, perquè sempre s’han considerant insuficients i, a més a més, es considera que la terra és massa impermeable per deixar filtrar l’aigua>>.

Es fa evident que en el moment en que s’acceptaven aquests postulats, difícilment es podia avançar en altra línia que no fos aquesta. Aquests postulats erronis van ser acceptats i difosos pels grans filòsofs antics fins a ben entrat el Renaixement. El repte era posar quanta més imaginació millor per poder explicar l’origen de les aigües subterrànies.

Què en pensava la Cultura grega i la romana?

Amb els grecs s’estableixen les primeres teories. Bàsicament totes es fonamenten en l’existència de cavernes a l’interior de la Terra que alimenten els manantials.

Tales de Miletus, que va viure ara fa uns 2650 anys, creia que tant els manantials com els rius estaben alimentats per l’aigua dels oceans que entraba per unes escletxes a l’interior de la terra. Degut a les pressions de les roques, l’aigua pujava fins a sortir pels manantials.

Plató, que va viure fa uns 2400 anys, creia que tant les aigües dolces com salades procedien d’una grandíssima caverna, a la que anomenava "Tartarus". L’aigua hi retornava després d’haver fet el seu recorregut.

Però, com es pot observar, queden per explicar dos fenòmens importantíssims: com podia pujar l’aigua dels oceans a cotes molt altes de les muntanyes per formar els manantials? i com es produïa el mecanisme de dessalació de l’aigua?.


FIGURA 1. Representació esquemàtica del concepte de cicle de l’aigua segons les cultures clàssiques. S’observa com el mar alimenta les cavernes de l’interior de la terra.

Per explicar els mecanismes d’elevació es recorria normalment a processos associats a forces naturals com: 1) l’interior de la Terra debia de ser molt calent i el calor evaporava l’aigua del mar, s’elevava i es condensava per formar manantials; 2) per les pressions naturals de les roques; 3) per l’acte de succió des vents; 4) per la pressió dels vents sobre la superfície del mar; 5) per l’acció de les ones del mar; 6) per les forces de la capil.laritat de les roques; 7) per la corbatura del planeta, de manera que el mar estaria més elevat que alguns manantials.

Per explicar els mecanismes de desalació, hem de fer referència forçosa a Aristòtil, que va viure fa uns 2350 anys. Va ser deixeble de Plató i el seu pensament racional ha governat moltes de les maneres de fer de la humanitat. Explica els processos de pèrdua de salinitat de les aigües del mar i el seu ressorgir pels manantials. L’aigua procedent de les emanacions en forma de vapor de l’interior de la terra, circula per un gran laberint de conductes i porus, i en arribar a la part superior es condensa formant manantials. En altres escrits, el mateix Aristòtil, posa de manifest la seva convicció de que l’aigua de pluja en part s’infiltra podent alimentar una mica els manantials, tot i que insisteix en la procedència interna. De la mateixa manera també fa referència a que l’aigua en ser escalfada pel sol s’evapora i en refredar-se es condensa i es torna aigua.

Per a la cultura romana el pensament sobre temes d’aigua va suposar una continuïtat del que havien fet els grecs. Lucreci, n’es un exempole de continuïtat, quan diu en el llibre V, “l’origen de les aigües subterrànees és el mar, des d’on caminen cap a l’interior de la terra fins a sortir pels manantials.

Sèneca, que va viure fa uns 2050 anys, coincidia amb les idees d’Aristòtil, sobre la condensació de l’aigua del mar. Plini el Vell, contemporani de Séneca, també era partidari de les idees de Tales o Plató, on l’aigua del mar era la que alimentaba els grans manantials; també va fer la descripció d’alguns vegetals i procediments per trobar aigües subterrànies: el color i humitat de terra, les boires locals i la humitat d’esponges posades en forats del terra, eren algunes d’aquestes tècniques. Aquest entusiasme suggereix que els romans tenien un interès especial en la recerca d’aigües subterrànees.

Però, si més no, hom ha de fer referència a Marcus Vitrubi, que va viure ara fa 2050 anys, immers en la cultura romana, va ser el primer pensador que va descriure correctament el cicle de l’aigua i l’origen de les aigües subterrànies. Era arquitecte de professió i en el seu famós tractat d’arquitectura, va dedicar el vuitè llibre a l’aigua, on va escriure: “degut a que l’opinió general entre filòsofs i sacerdots és que totes les coses


procedeixen de l’aigua, jutjo que és necessari descriure el mètode de buscar aigües i les diferents propietats d’aquestes d’acord amb la naturalesa de cada regió” i més endavant escriu: "els arbres, que creixen en gran nombre sobre les muntanyes, contribueixen a l’acumulació de la neu durant llargues èpoques, i quant aquesta es desfà, s’infiltra lentament al subsòl, i és aquesta mateixa aigua, la infiltrada, la que, en arribar subterràniament al peu de les muntanyes, dóna lloc als manantials". Però, com es de suposar, aquesta teoria no va ser motiu de canviar els conceptes i donar-li un tomb a la recerca d’aigües subterrànies.

En fi, l’aigua no sembla que va ocupar un lloc rellevant en la societat grega i en conseqüència la seva sabiesa es va inclinar per altres nivells del saber. Mentre que la cultura romana va donar una gran importància al valor de l’aigua, com ho posen de manifest les nombroses obres de captació, conducció i abastament que varen construir. Es fa obvi pensar que els romans varen descobrir i conèixer el valor afegit i estratègic de l’aigua. En la seva cultura, va ser fonamental tenir cobert el sumistre d’aigua potable, tant per a la seva població com per als seus exercits.

Algunes idees fins a finals del s. XVII

La majoria dels escrits dels filòsofs de l’Edat Mitja, interprets de les Sagrades Escriptures, pensaven que l’aigua dels manantials tenia el seu origen en el mar. L’existència d’escletxes i cavitats en el fons del mar que alimentaven l’interior de la Terra, donaven continuïtat a les velles idees de la cultura grega. Les interpretacions dogmàtiques que es varen donar d’alguns passatges bíblics varen ser decisives, ja que pel contrari el fet de dubtar de les teories de l’aigua subterrànies procedents del mar, haurien estat pròpies d’un heretge. En aquest sentit vegem el que posa l’Eclesisastés (Eccl. 1, 7): “els rius van tots al mar, i la mar no s’omple, allà d’on va venir l’aigua hi torna, per a tornar a corre”.

Però, sens dubte, no va ser fins a 1580, quan Bernard de Palissy, va publicar el seu tractat sobre les aigües i les fonts, on s’exposa de manera ordenada, clara i raonada el cicle de l’aigua. Es evident que Palissy havia llegit a Vitrubi. Planteja de manera irrefutable la seua mes gran aportació: “els manantials no tenen un altre origen que les pluges infiltrades”. Rebutja clarament l’alimentació dels manantials per canals des del mar, amb argument com. “si el mar alletés amb als seus pits els manantials de l’univers, no podria ser que s’assequessen en els mes de juliol, agost i setembre, temps en el qual un nombre important de pous s’assequessen”. En referència al desnivell hidràulic que ha d’existir per a que circule l’aigua a la naturalesa ho fa amb aquestes paraules: “tot i que el mar fos tan alt com les muntanyes, les aigües no podrien anar fins a les parts més altes, des d’on provenen els manantials. Perquè la Terra està plena de forats i abismes per on l’aigua que vindria del mar sortiria per les planes, pels primers forats, manantials o abismes que trobaria”

Bernard de Palissy amb l’estil propi del Renaixement en forma de diàleg, va exposant les seves idees a través de "Teòric" que defensa la hipòtesi tradicional en la que l’aigua procedeix del mar a través de canals, mentre que "Pràctic", va mostrant les contradiccions d’aquella teoria, i aporta arguments sòlids per a demostrar que l’aigua dels manantials i dels pous procedeix de la pluja infiltrada. Vegem alguns pàragraf d’aquest diàleg:


"Pràctic: Després d’haver considerat durant molt de temps l’origen dels manantials, he arribat finalment a la ferma convicció de que aquestes aigües procedeixen de les pluges i no són engendrades per altres causes que aquesta"

"Teòric: Després d’haver escoltat la seva opinió, també jo estic plenament convençut com vosté està completament boig, vosté em creu tan ignorant com per a donar crèdit a allò que m’acaba de contar que al que ens van contar la majoria dels filòsofs, qui ens van dir que totes les aigües procedeixen del mar i a ell retornen. No hi ha ningú, tampoc els homes més vells, que dubten d’aquesta teoria i, a més, durant tots els temps, tots els homes així ho cregueren. Suposa una gran pressunció per la seva part, intentar ara fer-me creure una doctrina totalment nova, com si vosté fos el més gran clarivident filòsof de tots els temps”

"Pràctic: Si jo no estigués ben informat de les meves afirmacions, vosté m’hauria avergonyit amb les seves paraules, tanmateix, no m’han alterat gens ni mica, tampoc la seua crítica i les seves fines paraules, perquè estic completament segur que li convencerà a vosté i a tots aquells com vosté opinen, tot i que entre ells estan Aristòtil i els millors filòsofs que mai hagin existit, ja que estic plenament convençut que la meva opinió és correcta”.

Tot i les diferents aportacions que sobre el cicle de l’aigua es varen anar fent, les idees errònies i extraordinàriament imaginatives sobre l’origen de les aigües subterrànies varen continuar durant algun temps més. Casos rellevants n’hi ha molts, aquí només volem fer referència a Kepler, Kircher i Descartes.

Kepler, 1571-1630, va comparar la Terra a un animal gegantí que engolia aigua de mar i la digeria, de manera que l’aigua dolça dels manantials eren el producte final del seu metabolisme.

Kircher, 1602-1680, jesuita, pensava que els manantials eren els desaigües de grans cavernes que existien a sota de les muntanyes i que estaven connectades amb el mar. Les entrades d’aigua es feien a través dels grans remolins que s’observen en algunes costes nòrdiques.

Descartes, 1596-1650, tampoc s’apartava de les velles teories, tot manifestant: “Hi ha grans cavitats plenes d’aigua per baix de les muntanyes, el calor del sol eleva contínuament els vapors, els quals no són altra cosa que diminutes gotes d’aigua, escapen a través dels porus de la terra i arriben fins les més altes planures i muntanyes, s’agrupen a l’interior de les fissures en la proximitat de la superfície, les omplen i, en ser tallades pel terreny, originen manantials, que circulen i s’agrupen per formar rius que arriben fins al mar. ... tot i que surti molta aigua, les cavitats mai es buiden, degut a que hi ha nombrosos conductes per on entra aigua del mar fins a les cavernes”

Però, aquest afany per mantenir les velles idees imaginatives i equívoques no tenia futur en un món en el que s’anava imposant, de mica en mica, el llenguatge objectiu i científic. L’aportació de paràmetres objectius i l’estudi de variables intentaven explicar els fenòmens tal com es produïen. En aquesta línia hem de fer referència a Pierre Perrault (1608-1680), home que no tan sols va estudiar les idees, també va aportar demostracions quantitatives a pluviometria i escolament dels rius. Les seves idees i demostracions varen ser corroborades i ampliades per Edmé Mariotte (1620-1684) i Edmund Halley (1656-1742).


Perrault va treballar amb dades pluviomètriques i d’aforaments als rius de la conca alta del Sena. En anar comparant les dades de precipitació i escolament va observar que les pluges eren sis vegades superiors a l’aigua que baixava pels rius. Amb aquestes dades objectives, es contradeia la idea de que l’aigua de pluja era insuficient per justificar les aportacions dels rius.

Mariotte, va demostrà l’existència de la infiltració, així com també el per què de les variacions de cabals dels manantials segons la precipitació i la conca de recepció. Paral.lelamant va demostrar amb càlculs senzills d’infiltració l’existència de petits manantials propes als cims de les muntanyes, directament relacionats amb les pluges.

Els estudis de Hadlley sobre el coeficient d’evaporació varen completar significativament les aportacions de Perrault i Mariotte. D’aquesta manera es van anar configurant les bases científiques i objectives del cicle de l’aigua i l’origen de les aigües subterrànies i dels manantials.

3.- QUÈ EN PODIEN PENSAR DE L’AIGUA A LES TERRES DE L’EBRE?

La recerca del pensament sobre l’aigua solament es pot fer mitjançant la consulta dels escrits dels autors de l’època. Possiblement l’autor més rellevant a les Terres de l’Ebre va ser sens dubte José Landerer, astrofísic que va treballar de manera incansable a l’Observatori de l’Ebre i va publicà una gran quantitat d’articles i llibres.

Autors posteriors, de ben entrat el s.XX, com Enric Bayerri, no els hem de deixar de costat, ja que és ell qui recull el coneixement que hi havia sobre temes diversos al s. XIX.

Landerer, per la seva part, en referir-se a temes d’aigua no és massa explícit. El domini del tema el deixa per als especialistes. En tractar dels “fenómenos acuosos” es preocupa més dels components químics que no dels conceptes pròpiament dits. Tracta específicament la capacitat incrustant de les aigües carbonatades del Port, tot manifestant el fet de formar travertins o pedra tosca. Paral.lelament tracta de la capacitat diluient de l’aigua i dels manantials, escrivint: “las aguas que filtran a través de las rendijas de las rocas, llegan a veces hasta una capa de arcilla, la cual por sus propiedades de roca impermeable, sirve de lecho al pequeño caudal subterráneo”. Amb aquestes paraules es posa clarament del costat de les noves teories sobre el cicle de l’aigua i l’origen dels manantials. En altres aspectes relacionats amb l’evolució lenta del paisatge es manté en terrenys clarament catastrofistes, quan en referir-se a les valls d’erosió manifesta: “... han sido formados, bajo las acción de las mismas causas, por antiguos torrentes cuyo caudal de agua correspondía a la magnitud del efecto que han producido”. Obviament, en l’actualitat el catastrofisme ha passat a formar part dels aspectes històrits del pensament humà i es treballa amb conceptes evolutius i canviants. Avui, s’accepta que els rius amb cabals semblants als actuals, d’una manera lenta i continuada, dissolen, erosionen, transporten i sedimenten les roques i els seus fragments, excavant lentament el llit per on circulen.

En quant a la capacitat d’emmagatzemar grans quantitats d’aigua al subsòl de la comarca, Landerer manifesta la necessitat de posar en pràctica tècniques de prospecció similars a les que es venien aplicant a la resta d’Europa. Per il.lustrar-ho, posava com a exemple la conca de París, on en aquells temps es va realitzar una captació d’aigües subterrànies a 587 m de profunditat, mitjançant la sonda hidràulica, el que avui dia coneixement com a tècniques de percussió. Aquest exemple l’aprofita per plantejar la


prospecció a les Planes: “de los estudios que tengo hechos sobre geología de la vasta y rica comarca de la cuenca del Ebro, resulta la posibilidad racional de construir con el éxito más lisongero un pozo artesiano entre las vertientes de Mas de Barberans y las del Coll del Alba situadas al Norte de Tortosa; más esta idea, que me es propia, no he podido anunciarla ni ponerla en ejecución esperando mejores tiempos en que los estudios geológicos produzcan mejores frutos y sean más conocidos en nuestro país los benefícios que de los pozos artesianos puede reportar a la agricultura”. Al respecte, Bayerri escrivia: “Pero la mejora no se intentó por entonces, y hay que avanzar hasta la última década del s. XIX para ver realizada, siquiera en la pequeña escala de tímidos ensayos, la idea del gran Landerer”. Es fa evident que per a Bayerri, Landerer és sens dubte el geòleg comarcal i el gran divulgador sobre les riqueses del medi físic.

Tractant els temes de l’aigua, en Bayerri fa un ampli recull de les idees d’autors diferents. Aquest recull el centrarem en quatre aspectes fonamentals en quan als conceptes que es tenien: les fonts, els ullals, els bufadors i les aigües subterrànees.

Fonts

En referir-se a les fonts, també en podem dir manantials, es fa evident la gran quantitat que se’n trobaven al Port, mentre que a la resta del territori eren i són en l’actualitat, menys abundants: “de todo el territorio comarcal, el Puerto o Mont-Caro ha tenido siempre, el primero, la mayor reputación de ver brotar de su seno los más abundantes y frescos manantiales”

”...los manantiales de aguas potables junto a la población [Tortosa] y en la parte del llano no existen, como tampoco los hay en toda la cordillera del Coll de l’Alba”. La inexistència de manantials al Coll de l’Alba es deguda a la formació geològica de la serra. Es caracteritza per capes alternants de calcaries i margues. La capacitat d’infiltració disminueix considerablement en materials margosos i no hi ha volum de roques suficient com per emmagatzemar aigua i anar-la lliverant de manera lenta per a donar lloc a petits manantials.

“...la cordillera de la derecha del Ebro [Mont-Caro] en donde los manantiales brotan algunos a más de 600 m sobre el nivel del mar como el del Mascá, siendo algunos notables por su grado de potabilidad,....y otros por su caudal como los ullals de los barrancos de San Antonio, Alfara y Vall Cervera, que en épocas de grandes lluvias en la parte alta de los pueblos de Beceite y cuenca del río Cenia, llegan a producir un gasto de más de diez metros cúbicos por segundo” En aquest text, Bayerri admet perfectament el fet de que les surgències a peu de la serra del Port són causades per infiltracions de les pluges a la part alta de la serra. Implícitament i sense anomenar per a res els processos d’infiltració, Bayerri dóna per sentat que l’aigua de les surgències és de les precipitacions precedents.

“En los términos estrictos de Alfara y Paüls, y en la parte montañosa del de Tortosa (Mont-Caro y Cardó), radican las más de las fuentes comarcanas. Del de Alfara, especialmente, cabe afirmar haber sido, entre todos los de nuestra comarca, el mejor dotado”. Obviament les condicions geològiques de la vall d’Alfara són les més típiques per a trobar una gran quantitat de manantials i cabalosos. En aquest sentit, hom ha d’entendre que la vall d’Alfara, d’orientació NE-SW, esta envoltada d’un important gruix de roques carbonatades permeables, sota de les quals hi ha una capa de materials argilosos, que no deixen passar la major part de l’aigua infiltrada, són materials impermeables. Les aigües que s’infiltren a la part alta de la muntanya en arribar a la


capa impermeable no poden continuar filtrant-se i no tenen altra solució que sortir per les escletges i donar lloc a manantials o ullals. Les roques permeables s’organitzen en estrats afectats per un importantant sistema d’escletxes i clivells per on s’infiltra l’aigua de pluja. La velocitat en la que circula l’aigua entre el sistema de clivells del rocam és molt més lenta que quan circula per un barranc. No es pot esperar que els manantials es reactiven de manera immediata o simultàniament amb una pluja. Cal que passe un temps prudencial per a que l’aigua arribe a la sortida del manantial. Aquest temps serà diferent segons les característiques geològiques de les roques que actuen de magatzem, de la zona que recull l’aigua i per on ha de passar aquesta. Hem de pensar en hores, dies, setmanes, mesos, anys, segons es tracti d’aqüífers superficials o molt profunds, molt o poc permeables.

Bayerri, acaba fent una observació de caràcter general, tot intentant establir un model de funcionament per als manantials: “Excepción hecha de la fuente de la Caramella y tal vez de alguna que otra más, el escaso caudal característico de las de la comarca tortosina, denota seguramente estar alimentadas por las aguas de lluvia, la cual, siendo como es rara de ordinario por causa de un avaro régimen pluviométrico, por necesidad ha de sumnistrarse escaso y muy intermitente caudal a los manantiales comarcanos” Amb aquest discurs, tot i no estar del tot segur, ja que utilitza el vocable “seguramente”, i fent l’excepció de les fonts de la Caramella, deixa clar que les fonts s’alimenten de les pluges. Certament, tot plegat una mica contradictori.

Fonts riuenques

Amb aquest terme, Bayerri, vol referir-se al conjunt d’afloraments i petits manantials que es troben als marges dret i esquerre del riu Ebre. Fenomen aquest que ja va ser posat de manifest per Despuig (1557) en les seves descripcions renaixentistes: “les tantes fonts que li naixen a les vores [riu Ebre], tan fresques i tant clares”

Moltes d’aquelles surgències no es troben avui dia, però si que se’n reconeixen moltes zones que transpiren, regalen o regaliment aigües de manera contínua. Destaquem les tantes surgències que es poden reconèixer des de Tortosa fins a Amposta en tots dos marges del riu. Soldevila i la Carroba en serien exemples destacats, tot i que avui el seu nivell resta per sota del sòl i per tant, es fa necessari construir sèquies que permeten un bon drenatge de totes aquestes surgències que al cap i a la fi drenen els sistemes muntanyosos del Coll de l’Alba i les planes de Santa Bàrbara i alts morfològics de la Carroba. El fet que les surgències estiguin aproximadament a un metre de profunditat a la vall de l’Ebre, s’explica perquè des de Despuig han passat pràcticament 500 anys i l’Ebre ha anat deixat fangs a la vall i el Delta. Altres factors que hi intervenen s’han de buscar en la disminució general que han tingut els nivells de l’aigua del sistema aqüífer al llarg del temps. Una imatge significativa es la que s’observa en les surgències naturals que es varen produir a principis del s. XX en fer les perforacions d’investigació per a construir el pont d’Amposta. L’aigua sortia amb força i sobrepassava el nivel del riu en 1,5 m d’alçada.

Fonts dolces del mar

“...fenómeno hidrológico de los más curisosos”, segons recull Bayerri. Fenomen que va ser explicat a la premsa del Correo de Tortosa (5-8-1929): “Este hecho que no es ninguna novedad, tiene una explicación muy natural, dada la orografía e hidrografía de esta comarca. Correspondiente a la Cuenca del Ebro existe una sábana de agua subterránea que, como la corriente superficial, desemboca al mar, filtrada por el suelo.


Parte de dicha agua subterránea aparece alumbrada en centenares de pozos y de norias, que se abren por toda la planicie que desde Amposta se corre por el delta hasta San Carlos, y desde San Carlos, por la angosta de las bajas faldas del Montsiá, hasta la llanura de Alcanar y Vinaroz. De esa agua la que no sale al exterior artificiosamente, por medio de perforaciones, sigue su curso hasta mar, donde va a buscar su nivel, emergiendo de las arenas de la playa”.

Cal fer l’observació al concepte “sábana ibérica”. En aquest cas fa referència al conjunt de les Planes de les comarques del Baix Ebre i Montsià, a la vegada que intenta fugir del conecepte de “betes d’aigua” que tan anomenades estan pels zaoris. Característiques que no s'han de fer extensibles al conjunt de la península ibèrica. Com a exemple direm que, a l’interior de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre no hi ha aqüifers semiprofunds i per tant no es poden trobar aigües subterrànees, si no són petites captacions associades als marges del rius de la zona.

Els ullals

A les nostres contrades el concepte “ullal” resulta familiar, i la seva terminologia s’ha extés de manera significativa entre la població. Es un terme que es ve utilitzant per a totes aquelles surgències que formen una bassa al seu voltant, fet que Bayerri aprofita per qüestionar la denominació del “Ullal de Aufara” tot manifestant que es tracta d’un manantial. Altrament també aprofita per manifestar que confondre ullal amb aigua-moll també és incorrecte.

“Célebre se hizo, a mediados de la misma centuria (s. XIX), el ullal próximo al Molí de Soldevila: de su fondo desconocido diz que salía con frecuencia, aleteando violentamente, un enorme pez, que el vulgo creía procedente del mar, con el cual se suponia estaba el ullal en comunicación más o menos directa” Bayerri recull aquesta anècdota que podem relacionar en conceptes un tant erronis, degut bàsicament a que comportaria segons les creences una connexió amb el mar. Però, en sí mateix, aquest fet no s’ha de contemplar com extrany, ja que una avinguda de l’Ebre podria deixar peixos a les zones més deprimides de manera natural; podriem dir semblant al procés que molta gent posava una anguila a l’interior de les sénies per evitar que l’aigua es fes malbé.

En referir-se als ullals de Soldevila, Bayerri, posa de manifest que el seu funcionament està íntimament relacionat amb les precipitacions: ”Fenómeno digno de antención, respecto de los ullals, es el de la aparición temporal de algunos, a consecuencia de copiosos aguaceros. De esta especie de ullals ocasionales fue nunca jamás vista demostración el que apareció en novienbre de 1897, en la misma vía férrea, cerca de Soldevila”.Per tal d’anular-lo varen ser necessaris més de “200 vagones de piedra” i així recuperar el trànsit ferroviari.

En referència als ullals, també Martorell (1627) descriu somerament els que encara avui es poden veure entre Amposta i La Ràpita: “en estos prados ay grandes ojos de agua tan hondos, que apenas se halla su fondo, los cuales brota el agua harto fresca en el verano, y en medio dellas nacen flores hermosas, que llaman Ninfas”. Són surgències associades al drenatge subterràni de la Serra del Montsià, les aigües en arribar a nivell del mar i trobar materials impermeables com els que formen el Delta, es veuen obligades a augmentar el seu nivell piezomètric i acaben per formar unes basses petites de carácter circular, de les que surt abundant aigua dolça.


Un altre terme també descrit per Bayerri són els aiguamolls, dels que escriu: “equivalente a lugares pantanosos y encharcados con agua a flor de tierra, tan abundante, que con dificultad se puede en ésta trabajar. Más propiament apodamos aigua-moll, a lo que en la alta Catalunya se dice aigua-neix, con el cual vocablo se significa el lugar donde comparece a la superficie del terreno una corriente de agua subterránea”. De fet, Bayerri, en referir-se a aquesta tipologia d’aiguamolls solament tracta dels que es poden formar a les zones de contacte entre delta i garriga, lloc on es troben aquestes surgències, de manera que podem pensar que els relaciona directament amb els ullals. Tanmateix, a l’interior del delta de l’Ebre, proper a la zona litoral existeixen terrenys deprimits inundables que corresponen a aiguamolls. Les aigües són salobres i/o salines procedents per filtració del mar.

Bufadors El ressò que se’n feia Bayerri era important, tot escrivint: “...vulgarmente apodados bufadôs una especie hidrológica muy característica de la Comarca tortosina. Consisten los tales en ciertos agujeros subterráneos por los cuales expele bocanadas de agua la corriente de viento que en determinadas horas sopla con furia de violencia inusitada.” Es fa evident que amb aquesta redacció, Bayerri, intenta per tots el mitjans marcar una clara diferència amb altres tipologies de surgències, a la vegada que els hi vol donar un tracte especial per la seva singularitat. L’autor, amb les seves paraules, dóna a entendre que és el vent qui surt amb força i arrastra aigua, a la vegada que estableix un funcionament característic que l’associa als vents de llevant. Tot i això, hom considera que en les explicacions que ens aporta no es contempla la possibilitat de que sigue la surgència d’aigua la que arrastre bombolles d’aire. El vent no sembla que sigui imprescindible si es tenen en consideració descripcions com: “... en Benifallet, señaladamente, donde no pocos de los que allí se llaman alvencs, no son en propiedad más que bufadôs o sopladeros de los más típicos, con la circunstancia de no soltar agua, en general, ni ventar con el arrebato de otros mas conocidos del terruño”. Per il.lustrar molt més la problemàtica dels bufadors, Bayerri, es fa ressó dels escrits de los Sres Ruiz y Ruiz y Cliviller (1846) en la Descripción Geográfica de la Provincia de Tarragona, on manifesten: “entre los barrancos de Lloret y Caramella, de los cuales brotan unas especies de surtidores naturales, a los cuales se les ha dado nombre de bufadors; el agua que arrojan es en grande abundancia, siempre que reina el viento de levante, pero particularidad de que, antes de romper, se oye un ruido como el de un trueno, el que se repite dos o tres veces”. Conceptes que Bayerri remarca amb les paraules del periodista Verges Paulí (1874-1938), que en l’obra Espurnes de la Llar (1909-1923, t.I-484), diu: “en les llevantades fan anâ unes canals d’aigua com la cuixa”; i en les manifestacions del Rector del Colegio Máximo jesuítico de Jesús, R.P. José Mª Pujol, que diu: “... bufadors, que son unos torrentes de agua que vomita de sus entrañas el vecino Monte Caro cuando reina levante, fenómeno que se quiere explicar de varias maneras y ninguna satisfactoria”.

Bayerri, acaba manifestant la seva posició respecte a l’explicació dels bufadors tot dient: “El antes citado Bufadô de Sant Antoni, es el más típico y renombrado de nuestra comarca. El hecho de circular agua dulce, sin lluvia precedente por dicho barranco, se debe a la acción de los vientos de Levante que, cuando soplan dias seguidos por el mentado Bufadô, provocan la salida del agua de los depósitos naturales subterráneos”.

Tot recapitulan, acabem de veure com, Bayerri, se situa al costat del model racional del cicle de l’aigua en referir-se al funcionament de les fonts a partir dels processos


d’infiltració de les aigües de pluja. Paral.lelament, prefereix posar-se al costat de la mitologia i del dogmatisme, fent referència clara a que l’aigua i l’aire que surt pels bufadors responen, si mes no, a una connexió amb el mar, com a model de funcionament que explique els bufadors.

De fet, tant si és l’aire que arrasta l’aigua, com l’aigua que arrastra bombolles d’aire, la qüestió és d’on procedeixen aquests fluids. El mecanisme és en l’actualitat prou conegut, rep el nom de fonts vauclusianes. El seu funcionament està associat a estructures geològiques que tenen una comunicació amb l’exterior tipus sifó. En ploure, l’aigua s’infiltra a poc a poc, tarda un temps prudencial en omplir les cavitats, escletxes i clivells de les roques, quan el seu nivell és superior al del sifó, es tanca el sistema i surt de manera ràpida, aparentment violenta. L’aigua, en pasar per conductes diferents arrastra les possibles bombolles d’aire que han quedat atrapades en els colzes del sistema càrstic. La resposta ja la coneixem: els bufadors. En buidar-se el sistema deixen de funcionar, fins a la propera pluja important que tornarà a omplir els espais buits i permetrà una surgència espectacular. En el cas de que la pluja no sigui suficientment important, el sistema s’omple però a menor velocitat de la que es buida lateralment, de manera que el bufador no s’activarà.

Sembla que les idees que marquen el nivell de coneixement del s. XIX ja estaven en el conjunt d’europa suficientement formades, al menys a nivell científic o dels estudiosos. Ara bé, aquestes mateixes idees es considera que no sempre arriben de manera immediata al coneixement popular, ja que aquest mou les idees i conceptes per altres vies que no són pròpiament l’objectivitat dels fenòmens. La recollida de paràmetres, el seu tractament i anàlisi posterior ens permetrà, més endavant, apropar-nos de manera objectiva a la comprensió del funcionament dels bufadors.

Les aigües subterrànees

Segons hem vist més amunt, la gran expectació i esperança de poder trobar aigües subterrànees, no deixar de ser important, per a qualsevol societat. L’ús de la terminologia “sábana Ibérica” n’és un exemple. També ho són els termes: “un inmenso embalsamiento de agua subterrénea, procedente principalment de las filtraciones ocasionadas de una manera particular por el caudal del Ebro, desde Cherta al mar Mediterráneo, con derivación a la llanura de Alcanar”. “...en el termimino de Alcanar, principalmente, la perforaciones en busca de agua han dado resultados superiores a toda previsión, la mina acuífera es allí inagotable”, escrivia Faura i Sans (1923).

Com l’extensió de les planes del Baix Ebre i Montsià és gran i estan formades per còdols rodats amb intercalacions de materials més fins, afavoreixen la infiltració de les aigües de pluja. En arribar a capes impermeables profundes “formada o por una cementación de los cantos rodados, o por un depósito de arcillas”, afavoreixen l’acumulació de l’aigua entre els foradets de les roques poroses, formant un aqüífer que posteriorment explotaran els pou i sénies.

En referir-se al conglomerat o pinyolenc quaternari que constitueix les Planes, el “considera permeable en toda su extensión”, però que a una certa profunditat poden trobar-se nivells impermeables que mantinguen l’aigua i formen una aqüífer “formando mantos de gran amplitud”. “De esa naturaleza son las aguas que en pozos o norias son captadas arreo de la plana de las Casas de Alcanar, San Carlos de la Rápita y Amposta”. Es fa evident que en aquests escrits del Dr. Faura i Sans (1923), gran coneixedor de


l’estructura geològica, fuig dels conceptes vanals i focalitzats que enmarquen les aigües subterrènees en “betes” o “rius subterranis”.

En aquesta línia, i sempre fent referència a les Planes de la comarca tortosina, avui planes de Santa Bàrbara, La Galera i el Reguers, Bayerri, recull documentació que es refereix a les grans possibilitats que hi ha de trobar aigua al subsòl de les Planes. Es refereix a la publicació de la premsa local El Dertosense, 28, de 1848, on Llobet y Vall-Llosera, posa de manifest que amb la prospecció subterrànea mitjançat una sonda artesana, avui en diriem amb un mecanisme de perforació a pecusió, “...es muy susceptible de producir fuentes ascendientes...” i que en “los valles del Perelló, San Jorge, La Ampolla, el llano del Burgá, el llano de la Galera, el valle mismo de la Cénia, serian poblados que ahora lo son muy poco ó mejor diremos nada, y esto con sólo la aplicación constante del sistema artesiano”. Fet que no va tenir excessiu exit, degut a que no es van fer aquestes prospeccions. Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1791-1861), lliberal, va marxar a frança on ampliar estudis de geologia; en tornar a Barcelona, entre altres coses va publicar al 1842 “Elementos de Jeología”.

Però, per poder tenir l’exit esperat, ja en aquella època es feien les oportunes recomanacions: “tres cosas necesarias, indispensables para el buen éxito de los pozos de aguas ascendientes: 1º estudio del terreno por un geólogo que indique el punto de perforación compatible con las necesidades o voluntad del interesado; 2º un buen instrumento y un buen mecánico que lo dirija; 3º y último, constancia en el trabajo, y no espantar-se por la profundidad, mientras los gastos que ella exija no sobrepujen las ventajas que el agua puede dar, y con estos tres elementos reunidos asegurar los buenos resultados del sistema”. En aquest redactat es fa palesa la clara inclinació que l’autor mostra pels especialistes en aigües subterrànies, tot recomanant paciència a l’hora de fer les perforacions i tenir èxit en la prospecció. Sembla que aquestes recomanacions no varen gaudir de l’èxit esperat per l’autor, degut segurament als costos que es debien de generar per a realitzar una prospecció d’aquestes característiques sense cap tipus d’ajut econòmic. Com l’administració no s’esdevenia per la feina, varen ser necessaris uns quants anys més per poder començar a prospectar el primer aqüífer a les Planes, que es pot localitzar entre 10 i 50 m de profunditat segons l’indret. A les acavalles dels s. XIX i XX es van començar a perforar artesanalment pous a les Planes del Montsià i a l’interior dels pobles.

4.- MÈTODES DE CAPTACIÓ D’AIGÜES

Es fa difícil saber-ho tot dels nostres avantpassats, sobretot perquè hi ha poca documentació escrita. En el cas que ens ocupa, a nivell de captació d’aigües subterrànies el coneixement de com es feia és poc. Però, la cultura i els assentaments dels nostres avantpassats transformant les terres de secà de les planes va ser important. Tant important que, a vegades pot resultar incomprensible com gent de la terra i coneixedora de les seves limitacions, es varen veure obligats a marxar de la vora del riu per a anar terres endins i preparar-les per al conreu a la vagada que treure’n el màxim profit. Els pobladors del Montsià, van generar una cultura de secà tot anelant una agricultura de regadiu, a diferència de la majoria dels assentaments humans que sempre han buscat un riu o un manantial.

No va ser l’aigua, el condicionant de fer l’assentament, tot al contrari. Les dificultats per abastir-se’n debien de ser importants. Hom enten que el règim de pluges d’aleshores no era tant torrencial com és avui en dia, tot i que l’aportació anual podia ser la mateixa que en l’actualitat. Les precipitacións estavem molt més repartides en el temps. La


demanda i us d’aigua també era inferior a l’actual, de manera que amb dos pobals diaris n’era suficient per poder viure. Possiblement el nivel higiènic també era inferior a l’actual.

D’on captaven l’aigua? No hi ha cursos permanents. Cap barranc, tots tenen un caràcter clarament torrencial. En el millor dels casos, degut a la gran conca receptora d’aigua pluvial, el barranc de La Galera podria en algun moment històric haver mantingut un cert cabal continuo. Fet que ara per ara no es pot demostrar, tot i que les condicions meteorològiques dels darrers mil anys permeten entreveure situacions favorables. Tot i això, el Bc. de La Galera està lluny.

Segurament que a part de poder transformar les terres de secà, l’assentament de Santa Bàrbara l’hem de relacionar amb l’existència de lligallos. Molts dels municipis actuals tenen una clara referència a assentaments musulmans o dels seus descendents, que eren grans horticultors, tant per tècniques de captació, irrigació i control de l’aigua com de conreu. A nivell il.lustratiu i per fer-nos una idea, hem de pensar que va ser més fàcil l’assentament d’Ulldecona que no el de Santa Bàrbara. El motiu fonamental va poder ser la facilitat de trobar aigua al subsòl i/o la proximitat del riu Sénia. El mateix es pot pensar de La Galera; al costat mateix del Barranc, posa de manifest la possibilitat de que portés aigua de forma contínua. Per tant, es fa extrany que els primers pobladors de Santa Bàrbara no haguessin buscat un lloc associat a recursos hídrics com podria ser el Barranc de La Galera a l’alçada de la Foia, per exemple. Obviament aquests condicionants fan pensar que l’aigua devia de ser fonamentalment del cel i la devien d’enmagatzemar en cisternes o gerres, ja que la possibilitat de trobar aigua a escassa profunditat com a Ulldecona no era viable. Per tant, seran les cisternes i les gerres grans el que permetrà d’una manera o altra instalar-se en llocs que no necessàriament estiguin associats a manantials o cursos d’aigua. Tots aquests moviments socials els poem relacionar amb una necessitat d’expansió de tortosins. No es pot deixar de costat la possibilitat de que una bona rendibilitat de les terres a la vall de l’Ebre sigue insuficient i es faci necessari migrar a altres terres com són les Planes.

Per tant, de la gran quantitat de pous que hi ha excavats en el subsòl de Santa Bàrbara, tots ells construits a pic i pala, no queda clar que es perforessen anteriorment a 1890. Fet que no deixa de sorprendre si pensem en la ràpida evolució demogràfica del municipi. La població de Santa Bàrbara va passr ràpidament de 1300 h. a 1847 a 3829 h. a 1910.

La demanda i us d’aigua que tenien els pobladors de Santa Bàrbara durant el s. XIX, no sembla ser gran. Tot i això, es posa de manifest que els pous i sénies a les Planes comencen a fer-se a partir de finals del s. XIX, segurament associats a les necessitats que s’establien a partir de l’augment demogràfic i la necessitat de canviar de conreus de secà a regadiu. Anteriorment a aquests anys, l’acció constructiva de pous no queda reflectida en accions concretes per fer-se amb quantitats significatives d’aigua. Més aviat sembla que vivien amb la que podien acumular en cisternes o gerres grans.

La necessitat de fer-se en un sistema segur d’abastament i us d’aigua va fer que la imaginació de la gent del territori, i no els tècnics amb el soport de l’administració, hagin estat els grans dissenyadors de la manera de captar i explotar les aigües subterrànees. Varen ser els pouers, paletes i pagesos qui amb la seva empenta i experiència, construeixen, perforen i reparen els sistemes hidràulics que durant molts anys han vingut solventant l’ambició unànim de tot un poble: poder disposar d’aigua per transformar en regadiu les Planes.


Tot i que en el conjunt del territori es venen utilitzant una gran diversitat de sistemes de captació d’aigües, tant superficials com subterrànies, no és tant així en el terme de Santa Bàrbara. Els condicionants geològics del terme simplifiquen els mecanismes de captació. Pous oberts i sénies, han estat els mètodes històrics i tradicionals que s’han construit artesanalment, per explotar l’aqüifer superficial. En l’actualitat solament es construeixen pous entubats amb maquinària especilitzada, per explotar l’aqüífer profund.

La disposició dels materials geològics que formen el substracte rocós del terme de les planes del Montsià s’organitzen en tres nivells de més o menys complexitat. El nivell superior, o primer nivell, està format per una crosta carbonatada que anomenem taperot. Històricament s’ha anat retirant per facilitar ells conreus i s’ha utilitzat en general per a construir cases i fer marges. Per sota es tallen una vintena de metres de graves i arenes bastant permeables. El nivell intermedi, o segon nivell, d’uns cinquanta o setanta metres, està format per nivells argilosos, d’un color vinós. Aquest nivell, degut a l’abundància de materials fins es comporta com a impermeable, de manera que impedeix que les aigues s’infiltren més i s’acumulen entre les graves del primer nivell, formant l’aqüífer superficial. El nivell profund, o tercer nivell, està format per roques carbonatades equivalents a les que s’observen a la Serra del Montsià. Aquestes roques en estar fisurades i carstificades deixen circular l’aigua pel seu interior i constitueixen l’aqüífer profund.

Pous i sénies

El fet de no disposar d’aigües superficials en suficient quantitat va portar als veïns de Santa Bàrbara a construir pous en el subsòl del municipi. El seu objectiu era fonamental: l’abastament humà i animal, tot i que localment es podia utilitzar per conreuar una petita horta per a consum particular i com a molt un petit sistema productiu. En molts casos, a l’interior del casc urbà els pous podien ser comunitaris, en el sentit que se’n aprofitava molta gent, tot i que es pagava un canon pel seu ús al propietari. Al pou tradicional s’extreia l’aigua povant, mecanisme que es va millorar amb bombetes electriques cap als anys 1960. La profunditat d’aquests pous és de l’ordre de 20 m . El seu cabal no és significatiu, però com la seva extracció és lenta i escassa resultaven ser molt efectius.

Els pous acostumen a ser aproximadament circulars i d’un diàmetre inferior als dos metres, l’aigua s’extreia povant. Les sénies acostumen a ser ovalades o eliptiques per tal d’adaptar els utillatges de rodes i cadups, com en diem a Santa Bàrbara, o cadufos. La profunditat és similar als pous i l’extracció de l’aigua es fa amb la força d’un animal.

1 2

FIGURA 2.- Aspecte general d’una sénia actual adaptada amb mecanisme elèctric d’elevació. Visió en profunditat d’un pou construit amb mètodes tradicionals.


Els pous es protegien amb una volta de material i una petita porteta de fusta que donava accés a la boveda amb corda i poval. Al lateral hi havia una petita pica on s’abocava l’aigua que es treia i d’on anava a parar a una pila exterior que podia servir per abeurar els animals.

El grau de desconeixement de l’estructura i funcionament del subsòl no va posar impediments sanitaris com per a que en una mateixa casa hi trobem el pou d’aigua potable i el pou sec. Possiblement aquesta situació va afavorí més d’un que altre mal de pantxa. En èpoques de sequera, s’aprofitava per netejar el fons dels pous i en el millor dels casos aprofondir-lo. En altres casos s’acostumava a construir mines horitzontals a les parts fondes dels pous i sénies per ampliar la zona de captació i filtració. La millora de l’aflorament podia ser considerable, ja que lateralment els materials canvien i poden augmentar el flux d’aigua. Les mines podien ser de llargada considerable. En alguns casos, els materials atravessats se solsien, per evitar-ho es revestien les parets del pou amb materials de construcció.

En parlar de sénies, ens hem d’apropar a la cultura helenística, tot i que el seu origen s’ha de centrar en el món persa, i amb una clara difusió de la seva aplicació pel món musulmà. Sembla que s’introdueix a la Península Ibèrica durant el s. VIII, al menys a la zona d’Almeria s’acredita a partir del s. XI.

La seva aplicació és excel.lent on el nivell freàtic es talla relativament poc profund, com és el cas de l’aqüífer superficial, d’aquesta manera el pes total del sistema i cadups no és massa gran i un animal ho pot fer girar. Els cadups tenien un forat per on lliveraven una part de l’aigua a mesura que pujaven, així disminuïa el pes total del mecanisme i l’animal no tenia que fer tant d’esforç.

La quantitat de sénies no era gran. Hem observat que les masades tenen pou, però no sénia. L’explotació dels recursos hídrics subterrànis era més sostenible. Els nivells freàtics es mantenien. Moltes d’aquelles sénies i pous estan abandonades, tapiades o plenes de runes. La seva utilització va ser important fins fa pocs anys.

En l’actualitat, la tranformació del paisatge agrícola ha comportat la construcció de pous profunds i entubats que extrauen grans quantitats d’aigua. Es fa necessari la instal.lació de potents bombes elèctriques per extreure molts metres cúbics d’aigua, i poder regar en la majoria dels casos cítrics i alguns arbres de pinyol. Els aqüífers s’exploten d’un altra manera. L’ús de la fertirrigació ha canviat els models en el sector primari.

Poder el recordar aquelles tardes d’estiu amb el grunyir de les sénies i de les bombes de pistó, ens transporte a la nostàlgia de quan erem menuts i ens banyabem a les basses acariciant el xorro de l’aigua fresca. Poder escoltant alguna història dels ieios o d’aquell amic o amiga avui absents.

En els darrers anys del s. XX el model d’aprofitament del nostre entorn ha canviat i continua canviant. Molts municipis van tenir importants ajuts de l’administració, van poder fer pous i transformar les terres. Altres municipis van portar al límit els seus esforços per tal d’aconseguir assegurar al menys l’abastament urbà. L’esforç i la tenacitat dels planers ha portat a la situació actual del municipi. La cura i la racionalitat en l’explotació de les aigües subterrànies permetrà que Santa Bàrbara pugui arribar a ser un municipi sostenible.


Teulades i cisternes

Durant el s. XIX les cisternes van digué ser el gran reservori d’aigua. Els pous no van arribar fins a finals de segle. Les cisternes són dipòsits grans impermeabilitzats que reben l’aigua de pluja. Les teulades, revestides de líquens grocs, mostra d’una certa salubritat, recullen l’aigua de pluja que conduïen a les canals i d’aquestes al carrer o a la cisterna.

A Santa Bàrbara, com les teulades no són excessivament pendents permeten la recollida de quasi bé tota l’aigua de pluja. Sobre tot a la primavera i a la tardor, normalment èpoques de pluges copioses. Les primeres aigües de la pluja netegen la teulada i es fan anar al carrer. Un cop es considera neta, es canvia el sentit del sifó i l’aigua entra directament a la cisterna. Si amb el temps l’aigua agafava una mica de gust es posaven quatre tarrossos de calç viva que modificava el quimisme de l’aigua i es podia reconduir la seva qualitat fent-la apta per al consum.

5.- LES OSCIL.LACIONS DEL NIVELL DE LES AIGÜES SUBTERRÀNEES

Entre moltes de les qüestions que condicionen els conceptes sobre el cicle de l’aigua hi destaquen aquelles que fan referència a les relacions que encara avui s’estableixen entre el vent de llevant, l’ascens del nivell de l’aigua als pous i les surgències dels bufadors. Recordem com aquests temes eren recollits de manera significativa per Bayerri. Són conceptes que es remonten als plantejaments d’Aristòtil i que encara avui són defensats aferrissadament per algunes persones del territori. En realitat es tracta de conceptes que intenten explicar els canvis del nivell de l’aigua als pous i als manantials.

No es pot evitar el fet de que el nivell de l’aigua a l’aqüífer canvia. Motius n’hi ha molts. Poder el més solvent fora pensar que hi ha bombejos que el buiden. En l’actualitat no hi ha massa extraccions que afecten l’aqüífer superficial, en canvi el seu nivell puja i baixa amb el temps. Si puja entenem que s’omple i si baixa s’entén que es buida. D’on prové l’aigua que l’omple?: de la que “empeny el vent de llevant” o de la que s’infiltra en ploure. Com es buida?: en sortir per les fonts i pels pous. Hem de pensar que molts pous que exploten l’aqüífer profund tenen ranurat de dalt a baix el tub i en conseqüència l’aigua se sent com cau de l’aqüífer superficial al profund. Fa temps aquest fet, entre la gent, esdevenia com una mostra evident de tenir un bon pou, però avui s’ha de lluitar contra aquest fet. S’ha d’intentar per tots els mitjans aïllar els dos aqüífers, d’aquesta manera evitem fer malbé l’aqüífer superficial a la vegada que evitem la contaminació de l’aqüífer profund.

Però, què en sabem de les variacions del nivell de l’aigua als pous?. Com és de suposar molts estudiosos s’han preocupat d’aquests temes i han arribat a iguals conclusions en indrets diferents del món. Hom ha reconegut variacions petites del nivell de l’aigua en els aqüífers no explotats per motius diversos, però que poden ser significatives quan hi ha importants zones d’extracció o bombeig, tant en aqüífers superficials com profunds.

En general podríem dir que les variacions del nivell de l’aigua les hauríem d’associar a oscil.lacions degudes a bombeigs importants; oscil.lacions associades a períodes curts; oscil.acions associades a períodes estacionals.

Oscil.acions per bombeig

Les oscil.lacions periòdiques degudes a bombejos poden ser molt variades, en funció del ritme d’explotació. En referència a aquests tipus de variacions hom ha estudiat les


que es podem observar en un pou que explote l’aqüífer profund al subsòl de Santa Bàrbara. Per a du a terme aquest tipus d’estudi és necessari realitzar proves al pou. Es precisa informació suficient per determinar com es llibrera l’aigua a través dels porus o escletxes de les roques que constitueixen l’aqüífer. Un cop tractades les dades elaborem uns grafics de descensos del nivell de l’aigua del pou que permetran establir el sistema de bombeig més adient possible. Això permetrà una correcta explotació de l’aqüífer i no afectar els seus recursos ni el nivell dels pous veïns. Estarem fent una explotació racional i sostenible. A tall d’exemple vegem el gràfic que es mostra a continuació. S’observen les variacions que pot tenir el nivell de l’aigua a un pou que explota l’aqüífer profund en el subsòl de Santa Bàrbara degut a un bombeig diari amb una aturada setmanal.

0 10 20 30

0

2

4

6

8

10

s (m)

t (dias) FIGURA 3. Variacions del nivell d’un pou que s’observen amb bombejos temporals Com es pot comprovar la variació del nivell de l’aigua en un bombeig origina un descens ràpid al principi que s’atenua a mesura que avança el temps; en parar l’extracció d’aigua els nivells es van recuperant ràpidament al principi i lentament després.

Aquestes variacions de període relativament curt tenir un efecte multiplicador si els descensos influencien els pous del veïnat. L’efecte es fa evident, quan s’extreu més aigua de la que entra al sistema, en aquest cas el descens generalitzat serà un fet i per tant la tendència del nivell de l’aigua subterrània serà disminuir. Tot plegat ens conduirà a observar fluctuacions del nivell de l’aigua de gran període de temps.

Oscil.lacions de períodes curts

En alguns casos s’ha pogut establir una relació directa entre les variacions de la pressió atmosfèrica i les variacions del nivell de l’aigua en aqüífers captius. El fet és que les variacions baromètriques poden arribar a generar com a màxim oscil.lacions de l’ordre de 0,25 m del nivell de l’aigua.

En referència als aqüífers lliures, teòricament no es pot determinar la influència de les variacions baromètriques, degut a que la pressió de l’aire actua tant sobre el punt d’observació com en l’aqüífer a través dels porus que el comuniquen amb l’exterior. Tot i això, hem de pensar que el comportament des aqüífers no és perfecte i poden presentar variacions. En alguns casos es pot determinar una relació directa entre la pressió atmosfèrica i els canvis del nivell de l’aigua als pous. Aquests canvis, seran


insignificants en el conjunt de les variacions que poden manifestar-se a les nostres contrades.

En altres casos, en les proximitats del mar on les marees són importants es poden establir relacions directes entre les variacions del nivell de mar i les oscil.lacions del nivell de l’aigua als pous. Aquests canvis de nivell poden ser més significatius en aqüífers lliures sobre tot en les proximitats de la línia de costa; a mesura que ens allunyem terra endins les variacions quasi bé no es detecten. En el nostre cas, com la Mediterrània presenta marees de l’ordre de 0,2 m d’oscil.lació cal esperar variacions del nivel de l’aigua als pous molt poc significatives i, en el cas de produir-se, solament seran detectables en els primers metres de la línia de costa.

Altres variacions ràpides en aqüífers lliures les podem observar al territori en ambients humits. Ens referim a l’evapotranspiració que afecta als aiguamolls. En períodes secs l’aigua desapareix ràpidament i la terra es clivella fins que noves pluges aporten l’aigua suficient com per a tornar a fer pujar el nivell de l’aqüífer.

Variacions del nivell dels pous no periòdiques poden estar associades a sobrecàrregues inesperades en el terreny, com podria ser el pas d’un tren o transport molt pesat. Aquest tipus de variacions solament han estat detectades en aqüífers lliures i captius que mostren unes propietats elàstiques del terreny molt importants. En altres casos, molt més freqüents, es detecten variacions del nivell de l’aigua als pous degut a sotregades importants o moviments sísmics, els quals afavoreixen assentaments ràpids de materials inconsolidats. Necessàriament es produeix una expulsió de l’aigua que es troba entre els porus de l’aqüífers, provocant ascensos del nivell i fins i tot surgències inesperades.

Oscil.lacions estacionals

En conèixer el cicle de l’aigua, s’entén que la recàrrega dels aqüífers i els manantials es deguda a les precipitacions. Es evident que en el clima mediterrani aquesta recàrrega serà més significativa durant les èpoques de pluges com la primavera i la tardor.

De forma detallada, comparant les precipitacions i l’augment del nivell dels aqüífers, es pot comprovar com a partir de qualsevol pluja, que sigue mínimament significativa i amb una evapotranspiració mínima, es produeix infiltració que recàrrega els aqüífers amb un cert retard respecte al moment de la precipitació. Aquesta recàrrega va arribant als llocs de descàrrega natural augmentant el cabal dels manantials. En els pous es tradueix en un augment del nivell de l’aigua degut a la infiltració i a partir d’aquest moment en un descens generalitzat fins la propera recàrrega.

El nivell de l’aigua als pous

Per il.lustrar l’efecte de recàrrega dels aqüífers s’han recollit un seguit de dades que permeten posar de manifest aquest procés. Els gràfics il.lustren l’efecte de la recàrrega de les pluges mínimament importants. També s’observa com després de l’augment del nivell freàtic es produeix un període d’esgotament.

Els gràfics representen dades des del 15-8-03 fins al 24-10-03. Durant aquest període de ha estat possible fer un seguiment bastant acurat de com han anat canviant algunes variables que co a hipòtesid e surtida podrien estar relacionades. La pressió atmosfèrica, la direcció del vent, les pluges i el nivell de l’aigua als pous..


Els gràfics 1 i 2 estan elaborats a partir de les variables de direcció del vent i pressió atmosfèrica a Sant Jaume d’Enveja (font: SMC). El gràfic 3 representa la precipitació en dècimes de mm a les estacions de Mas de Barberans, Horta de S. Joan, Amposta, Aldover (font: SMC) i Santa Bàrbara (font: E. Arasa Tuliesa). El gràfic 4 fa referència a l’alçada absoluta del nivel de l’aigua en l’aqüífer superior en un pou situat al centre de Santa Bàrbara.

Comparant els gràfics s’observa una clara relació entre les pluges importants i la procedència dels vents de llevant, es adir les pluges que aporten aigua acostumen a venir de llevant. La relació amb les variacions baromètriques no queda clara, de manera que es descarta una relació directa entre aquestes variables. En relació al nivell de l’aigua dels pous que exploten el primer aqüífer del subsòl de Sta Bàrbara, s’observa una relació directa, tot i desplaçada en el temps, entre les precipitacions i l’augment del nivell de l’aigua. Aquesta relació no es pot confirmar amb la procedència dels vents de llevant.

FIGURA 4.- Gràfics que comparen: 1) la direcció del vent; 2) la pressió atmosfèrica; 3) la pluja; 4) el nivell de l’aigua a un pou del centre de Santa Bàrbara.

Durant els dies 15-19 d’octubre de 2003 es va produir una llevantada. Les característiques de les alçades de les ones, la seva procedència i la velocitat del vent, a la zona del Delta de l’Ebre no estan disponibles, però podem correlacionar les seves característiques amb la meitat dels valors que s’enregistren a l’estació marítima de Cap de Begur. Vegem la taula adjunta.

14/10/03 15/10/03 16/10/03 17/10/03 18/10/03 19/10/03

Alçada ones ( )

1 1,5 3,5 6 5,5 3,3


(m)

Procedencia ones (graus)

110 90 80 80 80

Velocitat vent (m/s)

6 10 12 20 16 4

Taula 1.- Evolució de les variables marítimes durant la significativa llevantada que es va produir entre els dies 15-19 d’octubre de 2003. Boia de Cap de Begur. (Informació marítima, INM).

Durant els dies de l’espectacular llevantada les pluges a la zona del Baix Ebre-Montsià-Terra Alta van ser significatives però no copioses. Amb les dades de que disposem la tanda de pluges que es va donar entre els dies 12 a 19 d’octubre van aportar precipitacions totals de l’ordre de: 103 mm a Mas de Barberans amb un màxim de 36,4 mm el dia 13-10-03; 50 mm a Horta de S. Joan amb un màxim de 19,6 el 15-10-03. Les dades recollides al pluviòmetre de que es disposa a Santa Bàrbara han aportat precipitacions de l’ordre de 96 mm, amb un màxim de 37 el 16-10-03. Cal observar que les precipitacions han estat bastant similars al vessant de llevant del Port, mentre que al vessant de ponent s’ha registrat menys pluja. A més a més, els dies de màxima precipitació no han estat coincidents, fet que no ha permès establir un efecte multiplicador de les pluges. La recàrrega es produeix de manera desigual i és més important quanta més precipitació hi ha a les Planes. L’ascens del nivell de l’aigua als pous no mostra relació directa amb el vent de llevant.

Amb l’objectiu d’ampliar una mica més aquest concepte, hem mesurat el nivell de l’aigua a diferents pous del poble. El resultat ha estat molt il.lustratiu, per baix del poble, entre 15 i 20 metres de profunditat, hi ha un nivell permeable per on circula l’aigua d’oest cap a est amb un pendent homogeni i bastant regular. Per tal d’il.lustrar aquest fenomen hem dibuixat el nivell de l’aigua del primer aqüífer per baix del poble de Santa Bàrbara, de manera que es pot observar els nivells que assoleix l’aigua subterrània.

FIGURA 5.- Mapa dels nivells de l’aigua subterrània de l’aqüífer superficial a Santa Bàrbara

Els bufadors


Aquestes surgències, tan especials a les nostres contrades, estan acompanyades per frases com: “el vent de llevant fa sortir els bufadors”. Conseqüentment, i amb l’objectiu de poder comprovar aquesta hipòtesi s’aporten un seguit de dades que permetran fer-ne una valoració i anàlisi objectiva.

Els gràfics 1 i 2 representen variables de direcció del vent i pressió a Sant Jaume d’Enveja (font: SMC); El gràfic 3 representa la precipitació en dècimes de mm a les estacions de Mas de Barberans, Horta de S. Joan, Amposta, Aldover (font: SMC) i Santa Bàrbara (font: E. Arasa Tuliesa).

Tot i que no es coneix el moment exacte d’iniciar el manar l’aigua dels bufadors, es disposa d’una data contrastada en la que es pot afirmar que el Bc. S. Antoni baixava amb aigües clares de manantial. Se sap que el dia 3 el barranc no portava aigua, mentre que el dia 10 de maig de 2003 baixava aigua clara de manantial pel barranc.

El vent de llevant va bufar al maig del 2003 durant els dies 1-2, 5-6, 7-8, 23-24.

FIGURA 6.- Gràfics que comparen; 1) la direcció del vent; 2) la pressió atmosfèrica; 3) la pluja i les alçades que ha assolit l’aigua al Bc. de Sant Antoni (fletxes).

A primers de maig va ploure de manera generalitzada a les Terres de l’Ebre i copiosament al Port. Entre els dies 6-7 de maig es van recollir de l’ordre de 124 mm a Mas de Barberans, 148 mm a Horta de S. Joan, 119 mm a Amposta, 86 mm a Aldover i 74 a Sta. Bàrbara.

Comparant les diferents variables, s’observa que les precipitacions importants estan associades a baixes de pressions atmosfèriques i també a vents de llevant. L’aire procedent del mar i carregat d’humitat es veu obligat a pujar en trobar els relleus del Montsià i del Port; la formació de núvols és un fet i per tant la condensació de la humitat és important, de manera que el pes de les gotes d’aigua és gran i s’origina la pluja, que podrà arribar a ser significativa si els aires humits continuen alimentant els núvols. Una part de l’aigua que precipita es torna a evaporar; mentre que una bona part


s’acumula als vessants, es concentra als barrancs i comencen a baixar; una altra part de l’aigua de pluja s’infiltra per les escletxes de la muntanya i circula lentament per dintre d’ella tot omplint forats i conductes que en poques hores, poder un-dos dies, poden estar plenes i començar a sortir donant lloc a una font que poc a poc s’anirà esgotant, si el conducte de sortida mostra una geometria adient en forma de sifó pot arribar a formar una surgència intermitent com els bufadors.

No s’observa una clara relació entre el llevant i l’activitat dels bufadors. Hi destaquen moments de llevant significatiu en els que no s’observa cap tipus de surgència intermiten tipus bufador. Tot el contrari, es mostra la variació de la precipitació i el funcionament dels bufadors, desfasats entre unes hores a un-dos dies com a conseqüència de la infiltració profunda.

Una situació semblant es va produir durant el maig de 2002. Entre els dies 5-10 de maig 2002 es van donar pluges copioses. Es van recollir 224 mm a l’Observatori de l’Ebre i 281 Horta S. Joan. Durant els dies 13 a 16 el vent dominant bufava del SSE. Pel Bc. S. Antoni hi baixava un cabal de l’ordre de 2 m3/s d’aigües clares que s’han de relacionar amb surgències dels bufadors.

Durant i després de la llevantada del mes d’octubre de 2003, descrita anteriorment, s’ha fet un seguiment de les aportacions d’aigües de manantial al Bc. S. Antoni. El seguiment es va fer des del dia 16-10-03 fins al 9-11-03. Durant aquest període de temps s’ha constatat que el Bc. S. Antoni no ha estat funcional. Aquest fet posa de manifest que la hipòtesi de que els bufadors s’activen amb les llevantades sembla no tenir una relació directa.

Ffa

EdftbelPH

D

1

IGURA 7.- Bc de Sant Antoni. 1) Situaciormació d’una avinguda important amb aigmb aigües clares de manantial.

n general podem dir que els bufadors es podescrites a la bibliografia internacional com auncionament respon a un sistema càrstic conipus “tub” que dibuixa un “sifó”, amb coombolles d’aire. L’aigua, en sortir pot arrasn els moments inicials de produir-se la surgèa quantitat de precipitació que s’acumula i port. Valors superiors a 100 mm de precipitaorta de S. Joan són determinants per a qu

epartament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

2

ó inicial a partir de pluges copioses amb ües tèrboles. 2) Situació final d’avinguda

en relacionar amb surgències intermitents, fonts vauclusianes. El seu mecanisme de nectat a l’exterior mitjançant un conducte lzes i petites bòbedes que poden retenir trar l’aire acumulat i apareixer a l’exterior ncia. La seva activitat ve determinada per osteriorment s’infiltra per la part alta del ció a les estacions de Mas de Barberans i e el sistema càrstic sigui actiu. Aquestes

Llicència retribuïda-2004-2005

precipitacions s’han d’acumular de manera contínua, en el cas contrari la infiltració que es genera no és suficient com per a tancar de forma ràpida el sistema càrstic, ja que les fugues que hi deuen d’existir en el propi sistema carstic impediran que es genere la surgència.

En fi, per apropar-nos a un millor coneixement del sistema càrstic del que estem parlant, només ho podrem fer a partir d’estudis sistemàtics i amb tècniques adequades que ens apropen al coneixement de l’estructura geològica que el condiciona. El coneixement de la part accessible dels carst als espeleòlegs, entre el Caro i Lloret, permet elaborar un model ideal que ens apropa al coneixement del funcionament hidràulic de les surgències intermitents dels bufadors. En les proximitats de Mont-Caro existeixen avencs importants que mostren caigudes pràcticament verticals de l’ordre de 240 m de profunditat i al fons troben materials més argilosos i/o margosos. En realitat l’avenc es una formació càrstica que afecta les dolomies del juràssic, sota de les quals hi ha nivells

P

T

J

CT

AB

C

DEF

G

HS

1

2 3

FIGURA 8.- 1) Estructura geològica del Bc. de Lloret, amb indicació dels tipus de materials: P, Paleozoic; T, Triàsic; J, Juràssic; C, Cretaci; TQ, Terciari-Quaternari. 2) Interpretació del mecanisme no funcional del sistema càrstic que alimenta els “bufadors”: A, capes impermeables; B, C, D, E, F, capes carbonatades carstificades; G, sistemes de fractures; H, surgència del manantial intermitent (“bufadors”); S, estructures càrstiques tipus sifó. 3) Interpretació del mecanisme funcional del sistema càrstic que alimenta les surgències intermitents dels “bufadors”.

impermeables. De fet aquestes formacions càrstiques han de continuar lateralment, però fins al moment no són accessibles als espeleòlegs. Els nivells inferiors poden estar molt més carstificats i relativament mal comunicats amb nivells inferiors degut a la presència de materials impermeables. Aquesta disposició afavoreix una concentració de cavitats càrstiques més important als nivells inferiors. La tipologia de les cavitats i conductes càrstics ha de ser molt diversa. L’acumulació de les aigües que s’infiltren es fa de manera selectiva en aquests nivells, els quals en comunicar-se a l’exterior a través de conductes tipus sifó, només s’activen si el nivell de l’aigua els sobrepassa. En tancar-se el sistema, es produeix un corrent d’aigua pels conductes que arrastren bombolles d’aire


que poden haver quedat atrapades en bòbedes o colzes dels conductes. Aquesta circumstància ha permès als observadors detectar uns inicis espectaculars de la surgència, en la que es poden escoltar sorolls i veure bombolles d’aire que surten juntament amb l’aigua. Un cop s’ha activat el sistema i han passat els primers moments, es deixen de sentir sorolls i observar bombolles d’aire. El dipòsit d’aigua que s’ha anat acumulat a l’interior de la muntanya mostra una geometria totalment irregular i ha d’estar format per un gran percentatges d’escletxes, més o menys grans, i en menor quantitat, per cavitats tipus coves. Esperem que els espeleòlegs puguin algun dia arribar a recorre, al menys part d’aquest sistema de cavitats que fins al moment són inaccessibles, i desvelar la geometria del sistema càrstic associat als bufadors.

Conseqüentment, només ens queda manifestar que els bufadors no els poden associar amb els vents de llevant, si no que la seva activitat està directament relacionada amb les quantitats importants d’aigua que s’infiltra a les parts altes del Port degut a les pluges procedents de llevant.

La qualitat de les aigües No podem oblidar que l’aigua circula tant per superfície com per baix terra. D’aquí el fet de que la seua qualitat estarà sembre en funció de la tipologia de substàncies que incorpore per dissolució o per aportacions externes degudes a les activitats humanes en tots els sectors productius. Amb el nivell de coneixements de que es disposa en l’actualitat no ha de passar per alt de ningú que el substracte rocos és permeable i deixa passar l’aigua de pluja, lloc únic d’on prové tota l’aigua dolça que es troba sobre la superfície terrestre i també formant els aqüífers. Al conjunt de petits espais per on s’infiltra l’aigua de pluja per forma les aigües subterrànies en diem porus i al seu conjunt porositat. També hem d’entendre que hi ha molt de ptipus de porositat, les quals queden reflectides en les següents figures. Petit rierol amb aigua superficial Barranc de Lloret. Massis del Port


Acumulació de petits riuerols formen un riuet. Riu Ulldemó. Massis del Port

Els riuets forment rius i en els rius es poden fer embassaments per gestionar les aigües superficials. Embassament de Siurana

L’aport de molts de rius ajuda a mantenir el cabal del riu Ebre

A tot això s’adjunta la mala pràctica constuctiva de pous, conseqüència d’una gran quantitat de conceptes erronis sobre les aigües subterrànies, ha estat una de les causes que han afavorit la contaminació dels aqüífers a les Terres de l’Ebre. Una altra causa ha estat el canvi de conreu de secà a regadiu i les practiques d’adobar, així com la industrialització del sector ramader, especialment el porcí. En quant als mètodes de construcció tradicionals, a pic i pala, explotant l’aqüífer superficial de la Plana, amb pous de l’ordre de 15-25 m de profunditat, es va passar a finals dels anys setanta a tècniques de perforació amb percussió i entubat del pou amb xapa d’acer ranurat. L’existència de gran quantitat de persones sensibles i ‘enteses’ en les aigües subterrànies, guiades per la força de la ‘verga’ han vingut orientant als interessats en fer-se un pou. Amb aquests criteris s’han arribat a arrancar oliveres centenàries per fer el forat allí on estava la soca, en virtut de que ‘es creuen dos betes d’aigua’.


Dibuixos de Re Metalica, indicant tècniques poc objectives de recerca de minerals. Avui per avui, la tècnica de la ‘vareta’ no acaba de fer-se un espai entre les tècniques objectives de recerca de minerals o aigües subterrànies. La ‘vareta’ indica les mateixes possibilitats de captar aigües subterrànies a les planes del Baix Ebre-Montià que a les zones de la depressió de l’Ebre de la Terra Alta-Ribera d’Ebre. Mentre al primer troba aigua al segon no ho fa, fet que ens posa en evidència la manca de credibilitat que tenen aquestes tècniques La perforació comença. Talla les primeres aigües a uns 20 m de fondària, entre graves i arenes, es tracta de les aigües que abans s’explotaven a les sénies. Continua la perforació d’un paquet d’argiles roges i s’arriba als 120 m a les calcàries que porten molta més aigua. El seu nivell puja espectacularment fins a 50 m de la boca del pou, degut a la pressió hidrostàtica per alcançar el seu nivell piezomètric. Tanmateix, el seu nivell queda per baix de les primeres aigües que cauen per gravetat, tot fent un soroll ‘ensisador’ que davant la ‘ignorància hidrogeològica’ li posa de manifest al profà l’existència d’aigües subterrànies que afavorirant mantenir la ‘bassada d’aigua’. Entre altres errors es detecten conceptes com les ‘betes’. Amb aquest concepte es transporta la visió de les aigües superficials, que circulen per rius, al que erròniament es considera el funcionament de les aigües subterrànies organitzant-les amb ‘betes’. Mai més lluny del concepte que s’ha de tenir i que respon a un conjunt de formacions rocoses i/o gravoses que tenen uns ‘espais’ no ocupats per sediment i per on s’acumula i circula l’aigua subterrània. ‘Espai’ que anomenem porus i al seu conjunt porositat. De la mateixa manera, hem d’entendre que si aquestes formacions de roques i/o graves ocupen extensions de quilòmetres quadrats, no resulta molt complicat entendre que la construcció d’un pou no necessàriament necessita d’un punt, tot el contrari, es pot fer en molts de punts o llocs amb èxit.


Diferents tipologies d’apilament de materials detrítics i carbonatats que condicions la porositat i permeabilitat del medi rocos. Aquestes condicions de l’entorn no afavoreixen els conceptes de l’existència de les anomenades ‘betes’ d’aigua que en la majoria dels casos arriben a ‘’identificar’ els usuaris de la ‘vareta’

La ‘bassada d’aigua’ no és altra manera de dir que hi ha una columna d’aigua on es pot col.locar la bomba d’aspiració. La ‘bassada’ no pot suportar en cap dels casos una explotació continuada. Ho farà quan la porositat i permeabilitat de l’aqüífer aporte la mateixa quantitat d’aigua que s’està extraent. En cas contrari, la ‘bassada’ es buidarà de manera immediata. Error conceptual amb el que s’ha jugat en molts de casos per vendre la possibilitat de perforar més metres dels realment necessaris. El fet de ranurar la tuberia de revestiment del pou es fa necessari per a que l’aigua pugue entrar i ser elevada per la bomba. Un altre problema radica en la mala pràctica que ha vingut realizant-se en la construcció de pous, tot ranurant la tubería de dalt a baix i provocant que les aigües subterrànies primeres caiguen dintre de les aigües subterrànies profundes. Amb aquest fet s’aconsegueix que les aigües primeres, molt més sensibles a la contaminació per filtració directa dels contaminants superficials originats per l’activitat humana, caiguen inexorablement dintre de l’aqüífer profund i contaminen les seues aigües. Possiblement, la recent notícia de la contaminació per nitrats de les aigües d’abastament urbà de Santa Bàrbara, que s’extrauen d’un pou, poden tenir el seu origen en filtracions per mala construccióo dels pous del contorn i altres de caràcter difús.

Esquema general del funcionament de les aigües subterrànies i les relacions

amb les activitats dels diferents sectors productius


En alguns casos la qualitat de les aigües subterrànies pot ser corrosiva i alterar significativament la qualitat de l’acer que s’utilitza per al bombament de les aigües.

Tuberia totalment oxidada per la qualitat d eles aigües

0102030405060

18/07

/1993

30/11

/1994

13/04

/1996

26/08

/1997

08/01

/1999

22/05

/2000

04/10

/2001

16/02

/2003

30/06

/2004

Evolució del contingut en nitrats al pou d’abastament de Santa Bàrbara, fins a l’episodi d’alerta per nitrats. Dades obtingudes a partir de les publicacions d’analítiques de la Confedeació Hidrogràfica de l’Ebre. http://www.oph.chebro.es/DOCUMENTACION/Calidad/datsub/322050100.pdf

En altres casos la problemàtica de la qualitat de les aigües afecta directament a les aigües superficials, com és el cas de l’episodi, pràcticament oblidat de Flix. Era de coneixement generalitzat el que s’està abocant al riu Ebre per la indústria transformadora. Sembla que les autoritzacions d’abocament hi són totes i en un moment donat en que la notícia surt a la premsa el ressò és clamorós. Però, que en queda d’allò que semblava tant de soroll? Els abocaments contenen de tot, http://mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/informacio_ambiental/Flix/inici.jsp, i les afeccions poden ser significatives, tot i que a mitjà i llarg termini. Però, si el sediment que conté l’embassament de Flix és solament una part dels abocaments que s’han anat fent durant un segle, la resta deuen d’estar al fons del mar, lloc on hi viuen els peixos que després ens mengem.


http://www.oph.chebro.es/DOCUMENTACION/Calidad/datsub/322050100.pdf

http://www.belt.es/noticias/2004/septiembre/15/vertidos_ebro%C3%A7.htm Amb aquests procediments s’estan contínuament contaminant els aqüífers profunds. Si en 30 anys d’explotació de l’aqüífer profund, hem arribat a detectar la seua sensibilitat i limitació de la qualitat de les aigües, en quin model hem de pensar d’explotació d’aquests recursos per als propers 25-50 anys? Creus que seria recomanable exigir que s’acondicionessen o es poses remei d’una vegada per totes a aquests tipus d’explotacions amb mala construcció de pous? De quina manera creus que es podria portar a terme una explotació racional dels recursos subterranis? Busca informació al teu municipi sobre l’existència de sénies i pous construits a pic i pala, també sobre pous molt més profunds i que hagin estat construits amb tècniques i maquinària especialitzada.

6.- PER ACABAR Segurament molta gent es pregunta el perquè davant d’un fet plenament acceptat com és el cicle de l’aigua, estem elaborant un material que intenta explicar-lo. Bàsicament, el motiu està fonamentat sobre tot perquè no encara avui se senten frases com: “sortiran els bufadors, que fa vent de llevant”,“com fa vent de llevant pujarà el nivell dels pous”. Analitzant aquestes frases i el moment històric i de coneixements en el que vivim, s’entén que encara avui hi ha pensaments, entre la alguna gent, que s’ajusten més a teories mítiques, enginyoses i pintoresques que no a l’explicació lògica i racional del cicle de l’aigua. En fi, han estat aquests motius els han ajudat a reflexionar sobre el tema, per la qual cosa es pot conclou que:


http://www.belt.es/noticias/2004/septiembre/15/vertidos_ebro%C3%A7.htm

- el cicle de l’aigua funciona a partir de l’energia calorífica del sol. L’aigua del mar s’evapora, s’enlaira el vapor d’aigua i es condensa formant núvols. La circulació de l’aire transporta el núvols i quan les condicions atmosfèriques són favorables es produeix la precipitació en forma de pluja, neu o pedra. Una part de la precipitació es torna a evaporar, una altra pot acumular-se formant llacs, una altra s’escola pels vessants i forma els barrancs i rius que condueixen les aigües fins al mar; i una altra part s’infiltra per les escletxes i porus de les roques i circula lentament per l’interior de la terra fins arribar al mar. El cicle torna a començar.

- hem d’entendre i explicar amb el cicle de l’aigua els fenòmens hídrics relacionats amb l’augment del nivell de l’aigua als pous i les surgències intermitents dels bufadors.

- les sénies i els pous són fidels representants del passat del nostre poble, de la cultura de l’aigua, de la cultura del cadup i del poval. Estaria molt bé que formessin part del seu paisatge mitjançant l’adequació d’alguna d’aquestes infraestructures. Seria una manera més d’expressar el nostre reconeixement a l’empenta i esforç dels nostres avantpassats.

FIGURA 9.- El cicle de l’aigua tal i com es coneix que funciona. E, evaporació; C, condensació-circulació; P, precipitació; Es, escolament superficial; I, infiltració; Ex, extraccions i usos de l’aigua; Cs, circulació d’aigües subterrànees.


FIGURA 10.- … les sénies i pous són fidels representants del nostre passat, estaria molt bé que formessen part del paisatge actual... 7.- BIBLIOGRAFIA Arasa Tuliesa, A. (1993): Dades meteorològiques a les Terres de l’Ebre. Cirit, 1994 Arasa Tuliesa, A. (1994) Sedimentologia dels materials plioquaternaris del Baix Ebre i sectors adjacents. T. doctoral. Univ. Barcelona Arasa Tuliesa, A (2003) El vent de llevant ni fa pujar el nivell dels pous ni fa sortir els bufadors. Ier. Congres ‘Els segle XIX a les Terres de cruïlla. Tardor 2003. Santa Bàrbara. Bayerri, E. (1934). Historia de Tortosa y su Comarca. T. II. Imp. Moderna de Algueró y Bages. Tortosa. Caro, J. (1983). Tecnología Popular Española. Ed. Nacional Constante, J.L. (1984). La nória en los sistemas de regadio del Bajo Aragón. Centro Estudios Maestrazgo, 5:37-56 Descartes, R. (1644). Principes de la Philosophie. Amsterdam. Lovis Elsevier. Despuig, C. (1530) Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Ed. Curial. Barcelona 1996. Faura i Sans, M. (1.923): "Servei del mapa geològic de Catalunya. Full nº 43, Les goles de l'Ebre"Junta de Ciències Naturals de Barcelona Gozalo, R. Y Navarro, V. (1996). José Landerer (1841-1922): Entre creacionismo y transformismo. Geogaceta 19, 185-186 Halley, E. (1687). An estimate of the quantity of vapour raised out of the see by the warmth of the sun. Philosophical Transac. of the Royal Soc.of London. 16. pp. 366-370. INM (2003). http://www.inm.es/web/infmet/predi/metmar/. Instituto Nacional de Meteorologia. Kircher, A. (1664). Mundus Subterraneus. Amstelodami, Apud. J. Janssonium et E. Weyerstraten. Landerer, J. (1878). Principios de Geología y Paleontología. Ed. Librería Religiosa.


http://www.inm.es/web/infmet/predi/metmar/

Mariotte, E. (1866). Traité des mouvements des eaux et des autres corps fluides. E. Michallet. Paris. Martorell, F. (1626). Historia de la antigua Hibera. Ed. J. Abril y Guañabens (1905). Imprenta J. L. Foguet. Palissy, B. (1580). Discours admirable de la nature des eaux et fontaines. www.Galica.fr Perrault, P. (1674). De l'origine des fontaines. Pierre le Petit Ed. Paris. Rodriguez, O. (1900). Guia de Tortosa. Ed. Est. Tip. E. Gentero. SMC (2003). http://www.gencat.es/servmet/. Servei Meteorològic de Catalunya Violant, R. (1990). Etnografia de Reus i la seva comarca: El Camp, LA conca de Barbarà, El Priorat. Ed. Alta Fulla. Virgili, A. (2001). Ad detrimentum hispanie. La conquesta de Tortosa i la formació de la societat feudal. Ed. Univ. Autonoma Barcelona. Univ. Valencia.


http://www.gencat.es/servmet/

EL CICLE DE L’AIGUA: MITES, LLEGENDES I EVIDÈNCIES...Inicialment es presenta, de manera...

Documents

Transcript of EL CICLE DE L’AIGUA: MITES, LLEGENDES I EVIDÈNCIES...Inicialment es presenta, de manera...