El Franquisme i el meu pare · A l’escola on va estudiar Marcial cada matí també cantaven la...
Transcript of El Franquisme i el meu pare · A l’escola on va estudiar Marcial cada matí també cantaven la...
AGRAIMENTS
El meu difunt pare, José Antonio García Brusola durant tots aquets anys de
vida m’ha anat explicant totes les seves anècdotes que va tenir sobre la
seva vida, algunes eren de felicitat i prosperitat, i algunes altres de sofriment
i de fam. Jo li agraeixo amb tot cor totes aquestes anècdotes que em va
anar explicant i que en aquest treball he recopilat.
També li agraeixo a la meva mare que m’ha ajudat a recordar alguns fets i
algunes escenes de la vida del meu pare. També m’ha ajudat a trobar
alguns documents i fotografies molt significatives que diuen molt sobre la
seva vida.
La meva tieta, Mariluz García Brusola, la germana gran del meu pare, em
va explicar amb més detall tot el que recorda sobre la infància del meu pare,
dels seus germans, els seus pares, i alguns fets del franquisme i de la
guerra civil.
ÍNDEX
1- Introducció
2- Biografia
3- La vida i la família
4- Estudis
5- Migracions i fi del règim
6- Marcial García Suils.
7- Conclusions
1- INTRODUCCIÓ
En aquest treball us explicaré les anècdotes i els records que va viure i va tenir
el meu pare de la república, del franquisme i de la guerra civil, i també us
ensenyaré els documents i fotografies que més podrien identificar al meu pare.
La persona de la qual faig el treball es el meu difunt pare José Antonio Garcia
Brusola, fer-li a ell l’entrevista és el que més il·lusió , però no va poder ser
perquè l’he escollit a ell perquè jo volia posar-me en la seva pell en tot el que
va viure durant aquell temps que jo mai vaig experimentar per bona sort, ja que
generalment per quasi tots no van ser de bona vida.
He entrevistat a la meva mare i a la meva tieta, ja que amb elles mantenc una
estreta relació i possiblement són les que més em podien ajudar en la
producció d’aquest treball.
La meva relació amb el meu pare era molt bona, m’ho explicava gairebé tot, em
feia veure tot el que hi havia darrere de cada fotografia i de cada document,
però per mala sort no m’enrecordo de tot.
El meu motiu de tria és molt clar, segurament és junt amb la meva mare la
persona que més he estimat en el que porto de vida i mai sortirà del meu cor, i
quan sigui més gran estic segur de què em farà il·lusió tornar a llegir el treball.
2- BIOGRAFIA
Inscripció de naixement del meu pare
Fets i dates més importants del meu pare José Antonio.
1933 El 23 de juny d’aquest any va néixer a Madrid, fill de José García Suils
i de Maria de la Luz Brusola de Aruca
.
1952 El 30 d’abril rep el títol del “Batxillerat Universitari”, el va fer al “Instituto
Nacional de Enseñanza Media Ausias March”.
1958 El 23 d’octubre rep el títol de llicenciat en Dret, que li va ser entregat a
Madrid.
1964 El 14 d’abril la “REAL FEDERACIÓN ESPAÑOLA DE HOCKEY”,
convoca al meu pare per jugar a la selecció espanyola de hockey gespa en el
“Torneo de las 8 naciones” i als Jocs Olímpics de Tokio. Aconsegueix la quarta
posició en els JJOO de Tokio del 64.
Convocatòria de la selecció espanyola de Jockey al meu pare.
1965 Neix el seu primer fill Vicente García Alonso.
1975 Es divorcia després d’haver tingut 5 fills i es casa amb la meva actual
mare Mercedes Serra Agüera.
1976 Tenen el seu primer fill Marcial García Serra.
1993 El dia 25 de Gener neixo jo.
2009 A la Setmana Santa d’aquest any mort després d’una llarga
enfermetat.
3- LA VIDA I LA FAMÍLIA
José Antonio Garcia Brusola va néixer a Madrid al 1933 i va morir durant la
Setmana Santa del 2009 després d’una llarga enfermetat, és el meu pare, i
prové de família franquista, sobretot per part del meu avi, que va ser general de
l’exèrcit franquista, i va intervenir en la guerra civil i en la segona guerra
mundial. El meu pare també va esdevenir franquista pels pensaments que tenia
el meu avi, i també la resta dels seus germans, que eren quatre. Va ser
franquista durant tota la seva vida, des de que era conscient del que passava
fins la seva mort.
Durant la seva infància, i durant la guerra civil, va viure a Logroño, sempre deia
a casa que va ser l’etapa més dura de la seva vida. El meu pare recorda que el
tema de l’alimentació era el mes complicat, va passar molta gana i va ser una
etapa de fam. Una cosa que em va sorprendre molt es el fet que quan hi havia
taronja per algun àpat del dia, tenia tanta gana que es veia obligat a menjar-se
la pell de la taronja, que gairebé es podria dir que no és comestible. També era
molt típic que repartissin carn de llauna, i sempre deia que la odiava, li donaven
arcades de la mala qualitat que devia tenir aquella carn, la recorda com
repugnant. A Logroño es vivia en aquestes condicions de vida ja que allà hi
havia un front, no he aconseguit el nom d’aquest, però si que sé que
condicionava molt la vida dels habitants, gairebé tots dones i nens, ja que els
homes estaven a la guerra.
Quan va acabar la guerra civil es van mudar a Barcelona, a Balmes. Vivien en
un pis amb més bones condicions, lo pitjor ja havia passat, i com el seu pare
Jose ja podia venir a casa amb més freqüència tenen més diners i millors
condicions de vida. Però durant la guerra Mundial si que va faltar durant un
temps, ja que Franco va enviar a soldats Espanyols a ajudar als Nazis a la seva
guerra contra la URSS. El meu avi pertanyia a la “División Azul”, i manava a
part dels soldats, el seu rang en el exèrcit era el de “General de Infanteria”. El
meu avi mantenia una bona relació amb el Dictador Francisco Franco.
El meu avi donant-li la mà amb Franco
Com ja deveu saber en aquells temps era obligatori fer la formació militar
bàsica. El meu pare també la va fer, i va arribar a tenir el càrrec de “Alférez de
regulares”. Va estar exercint a Melilla, amb molts marruquis a les seves mans.
Targeta militar de identitat
La família també tenia una residència de vacances a Camprodon, un petit poble
de Girona, jo la vaig veure des de fora no fa gaires anys i recordo que era molt
bonica i molt gran, estava situada en una zona de grans mansions de
Camprodon. El meu pare m’explicava que anaven a passar molts estius allà, ja
que allà hi regnava la tranquil·litat i s’ho passaven molt be entre la natura.
4- ESTUDIS
A Barcelona va estudiar al “Colegio Alaman de Barcelona”, totes les
assignatures eren en Alaman. Ell m’explicava que l’assignatura d’història
s’explicava des de el punt de vista dels franquistes, tot lo franquista era bo, i lo
republicà els hi ensenyaven que era el contrari. Hi havia molta educació
religiosa, recorda que a sobre de la pissarra hi havia una creu de Jesucrist. En
aquesta escola deia el meu pare que cada dia al matí els hi feien cantar el
himne franquista “Cara al Sol”.
Quan va acabar els seus estudis primaris va anar a estudiar al “Instituto
Nacional de Enseñanza Media Ausias March”, on li van donar el títol de
“Batxillerat Universitari”.
Un cop va aconseguir aquest títol va estudiar dret, i al 1968 va aconseguir el
títol de llicenciat en dret, que li va ser entregat a Madrid.
Diploma del títol de llicenciat en dret del meu pare
El meu pare deia que un cop va acabar els seus estudis primaris, el franquisme
no semblava intervenir en la resta d’estudis, les assignatures eren més
específiques i més professionals.
El meu pare recorda que a la universitat va fer un treball amb tema de lliure
elecció sobre Robert Capa, que es el fotògraf més famós de la guerra civil.
Diu que el treball va ser el que més li va agradar fer durant els seus estudis.
Aquest treball el va perdre durant una mudança, i li a fer molta ràbia. Aquesta
fotografia, que es va prendre al front del Cerro Muriano, Còrdova, el 5 de
setembre de 1936. Durant un temps es va dubtar que fos autèntica, és a dir,
que estigués feta en el camp de batalla, encara que posteriorment s'ha verificat
la seva autenticitat i fins i tot s'ha identificat el milicià a què han disparat com
Federico Borrell García. Podeu imaginar els riscos que corria Capa si estava a
aquesta distància de les bales.
5- MIGRACIONS I FI DEL RÈGIM
A la família del meu pare no es va produir cap migració. Ell recorda que molta
gent migrava, sobretot a Alemanya i França. Un cas és el de la meva àvia per
part de mare, que va marxar d’Espanya i se’n va anar a França durant bona
part del franquisme. El meu pare també recorda que molts gallecs van marxar a
Sud-Amèrica.
A el meu pare la fi del règim no li va afectar gaire, més ben dit li va donar
alegria, ja que era conscient de que si desapareixia el franquisme, era
pràcticament segur que comencés la democràcia i això ens portaria a un millor
futur. Al meu pare li agradava molt seguir la política i sempre estava al corrent
de tot, i ell sabia el que era millor per tots, i tenia raó.
6- Marcial García Suils
Marcial Garcia Suils era el tiet del meu pare, se l’estimava molt, i més encara
després de la seva mort. Diu que encara que era molt petit s’enrecorda de que
l’estimava, el venia a veure gairebé cada dia, i ell es va donar compte que va
deixar de venir. Marcial era del bàndol franquista, va caure en la guerra, en el
front de “Sierra de Albarracín”. El 31 de juliol de 1937, el volien hospitalitzar,
però va fugir, i 3 dies després va morir mortalment ferit. La imatge que veureu a
sota és la seva esquela, que va ser publicada a una revista en la que apareixen
els estudiants caiguts a la guerra d’una escola franquista anomenada “San
José”. Només amb llegir la primera frase es pot observar que el Marcial era
franquista.
A l’escola on va estudiar Marcial cada matí també cantaven la cançó de “Cara
al Sol”, la família del meu pare va conservar una fotografia de tots els alumnes
de la seva escola incluït ell, entre els documents del meu pare la vaig trobar:
Alumnes de l’escola “San José” cantant l’himne “Cara al Sol”.
7- CONCLUSIONS
Després d’haver recopilat tota la informació i d’haver redactat aquest treball sé
d’una manera molt més aproximada com era la vida en aquells moments, que a
vegades eren molt durs i de sofriment i altres vegades de felicitat. S’ha de
reconèixer que ni en algunes etapes d’aquella època, ni tan sols un general
d’exèrcit que coneix al Dictador vivia en bones condicions, la vida era molt
precària, hi havia assassinats, i entre pels carrers es podia sentir la por i el
sofriment que tenien els habitants.