El Trobador de la Mare de Déu Volum III Pròleg

9

Pròleg

«El meu cant d’amor primer la bellesa l’ha dictat» El llibre que l’amable lector té a les mans és el volum que tanca la nova edició de la insòlita obra «El troba-dor de la Mare de Déu» del pedagog i poeta Joan Be-net i Petit (1890-1968). No es tracta d’una mera reedi-ció dels vuit humils i exquisits volums solts que el «mestre» Joan Benet va publicar a la casa Torrell de Reus entre 1960 i 1968. La veritat és que ens trobem davant d’una edició conjunta en tres volums de l’obra original. Els dos primers volums de la nova sèrie aple-guen els vuit llibres que Benet i Petit va editar en vida, i el tercer aplega tot de material inèdit fins ara, un ma-terial que hauria donat per fer quatre llibres addicio-nals a l’edició original de Torrell de Reus. Aquest fet significa exactament que una tercera part de la nova edició d’«El trobador de la Mare de Déu» és rigorosa-ment inèdita. Ara, finalment, després de quaranta-dos anys del traspàs de Benet i Petit, podrem llegir la seva obra mestra tal com ell la va programar o dissenyar. Ara podem veure clarament, per exemple, que l’obra consta de dotze parts o seccions. Aquesta dada és im-portantíssima perquè la xifra dotze representa simbò-licament la totalitat a la nostra cultura, la totalitat dels dotze mesos de l’any, les dotze hores del dia i de la nit, els dotze treballs d’Hèrcules, les dotze tribus d’Israel, els dotze deixebles de Crist, els dotze signes del zo-díac... A més, en la present edició, sàviament el seu nét, Joan Pons i Benet, ha subdividit els dotze llibres de l’obra en tres grans cicles (els tres volums) de qua-

001-El trobador III.indd 9 05/09/12 11:24

10

tre llibres cadascun. Tres és la xifra que representa la divinitat, mentre que quatre és la xifra que representa la vida terrenal. D’aquesta manera, queda ben clar que des d’un bon principi Joan Benet i Petit va concebre «El trobador de la Mare de Déu» com una totalitat, com una obra total. El nostre poeta volia produir una síntesi del seu país des de diversos punts de vista complementaris: geogràfic, històric, cultural, artístic i lingüístic. Per entendre la vo-luntat totalitzadora del nostre autor només hem de res-seguir l’estructuració geogràfica del conjunt dels dotze llibres. L’obra comença per l’Urgell, la terra natal de Be-net i Petit, i acaba pels entorns de Barcelona, on va mo-rir, tot passant pel nord extrem (Vall d’Aran, la Cerda-nya, les valls d’Andorra) i el sud profund (Terra Alta, Baix Ebre, la Ribera). L’obra dibuixa un arc topogràfic i climatològic que abasta tot el país, des de la duresa dels límits fins a la benignitat del Maresme i el Vallès. Al capdavall, Joan Benet i Petit tenia la voluntat d’ajudar a la reconstrucció del seu país. I, en aquest sentit, hem de recordar que el poeta va compondre «El trobador de la Mare de Déu» durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, un moment histò-ric crucial quan Catalunya estava sortint del període de la postguerra més resclosida i es començaven a res-pirar aires d’una certa obertura política i cultural. Era una època de fronteres històriques perquè es tancava un període i se n’obria un altre. En el camp de la lite-ratura, per exemple, hem de refrescar la memòria i re-cordar que la mort del gran Carles Riba es va produir sobtadament el 1959, un esdeveniment que va marcar un abans i un després. Coincidint amb la desaparició de Riba van arribar nous aires de realisme i compromís civil a la literatura catalana.


11

Aquest ambient de canvis i novetats va provocar la doble necessitat de recapitular, per una banda, i de se-guir endavant, de l’altra. Va ser el moment que es van publicar grans obres de conjunt com ara «Costumari català» de Joan Amades (Salvat, 1950-56), en cinc vo-lums; «Geografia de Catalunya» (Aedos, 1958), en dos volums; o «Dolça Catalunya» (Mateu, 1968), en quatre volums. Evidentment, hem de situar tant l’escriptura com la publicació d’«El trobador de la Mare de Déu» en aquest esforç generalitzat de reconstrucció total de la cultura catalana a base de crear grans obres de sínte-si que ajudarien a la consolidació de fonaments amb una certa capacitat de resistència. L’obra de Benet i Petit és globalitzadora, unificadora i celebratòria, en-focada a posar de relleu l’extraordinària riquesa natu-ral, humana i cultural del seu país. Ara bé, quant a la lenta però progressiva obertura i modernització del país que va tenir lloc tímidament a la dècada dels seixanta del segle passat, el nostre poeta tenia certs dubtes al respecte. No les tenia pas totes que l’obertura i la modernització no signifiquessin una simplificació i una pèrdua per a la cultura catalana. Per això «El trobador de la Mare de Déu» té la voluntat de conservar un paisatge, una tradició, una fe religiosa, uns costums, uns mots, unes obres artístiques que es-taven al punt de mira de la devastadora i inaturable marxa del progrés. El poeta era continuista i sabia que calia tirar endavant com a país, però no a qualsevol preu, deixant coses molt valuoses enrere, sacrificant-les. En aquest sentit, l’obra de Benet i Petit és rescata-dora i salvadora. I per això també té, en certs moments, un aire volgudament anacrònic. «El trobador de la Mare de Déu» és una obra molt més subtil del que sembla a primera vista. Justament la


12

crítica i l’estament acadèmic no s’han preocupat gaire d’estudiar aquesta magnífica obra perquè no han aca-bat de veure la subtilesa que la recorre de cap a cap. Una subtilesa que es nota tant en el tractament temàtic com en la formalització del discurs. Podem començar a percebre la subtilesa al títol mateix de l’obra, «El trobador de la Mare de Déu». La paraula «trobador» ens remet a moltes coses. En primer lloc, ens remet al verb «trobar» en el sentit de «descobrir», de manera que el poeta és literalment un «trobador» de marede-déus «trobades». El verb «trobar» també vol dir «ver-sificar», de manera que el «trobador» seria el «poeta» o «versificador» de la Mare de Déu. El títol també ens remetria al paral·lel que existia a l’Edat Mitjana entre la poesia amorosa dels trobadors i el culte marià perquè l’adoració dels poetes per les seves dames era l’equiva-lent de la veneració per la Mare de Déu. I, finalment, el títol de l’obra ens remet a la pràctica del «trobar clus» dels poetes en provençal, que deixaven tota mena de missatges xifrats o en clau a les seves compo-sicions. Joan Benet i Petit també va deixar molts mis-satges xifrats a la seva obra per a qui vulgui entendre. Potser serà millor que baixem al detall amb uns quants exemples. Per la banda del tractament temàtic, podem citar la noció d’unitat cultural que garanteix el cristianis-me. Aquesta idea la podem trobar expressada tranquil-lament al poema dedicat a «Santa Maria de Palau-Solità, comarca del Vallès Occidental, bisbat de Barcelona»:

Quan la fe de Crist floriai triomfanta s’expandiaper les quatre parts del món,també ací treia brotadai n’omplia la contrada [...]


13

Llegit correctament, aquest quintet ens ve a dir que Catalunya no és un subpaís dins d’Espanya, sinó que pertany a la cristiandat, és a dir, a la cultura occi-dental. Per una altra banda, podríem parlar de la comple-xitat temporal que es detecta al llarg de l’obra. D’en-trada, existeixen dues grans zones temporals: la zona de la mortalitat i la immortalitat, tal com queden re-flectides al final de «Mare de Déu del Far de Dosrius, comarca del Maresme, bisbat de Barcelona»:

I amb la llum de l’esperançaque irradia d’aquest Farés la vida un pas de dansadel bressol fins al fossar.

El quartet distingeix clarament entre el reialme etern de l’esperança i la fe i el territori humà entre la naixença i la mort. A partir d’aquesta dicotomia bàsi-ca, el poeta Benet i Petit enriqueix l’esquema del temps introduint-hi el temps històric, remot o proper, és a dir, el segle xii al segle xix, i després el temps de l’ac-tualitat del poeta en el moment de la seva visita a la Mare de Déu trobada i l’escriptura del text que recull l’experiència. O podríem destacar la decidida tendència patrimo-nialista de l’obra. Benet i Petit troba deplorable l’aban-dó o la destrucció de les capelles, ermites i esglésies d’on han hagut de sortir moltes de les marededéus i per aquest motiu posa com a actituds que hem de mirar d’emular les de Frederic Marès, que va cedir objectes per amoblar l’ermita de la Mare de Déu del Viver, i de Josep Puig i Cadafalch, que va reconstruir l’ermita de Sant Medir a Sant Cugat del Vallès.


14

Per la banda de la subtilesa en el tractament formal dels textos podem citar també molts exemples. Per començar, hauríem de parlar del mode inscriptiu dels poemes. Tots els poemes de l’obra, sense excepcions, pertanyen a la llarga tradició occidental de la poesia epigramàtica i/o inscriptiva, és a dir, la poesia que té com a fita principal la sacralització i memorialització d’un indret que és altament significatiu per alguna raó personal o suprapersonal. Aquesta tradició va néixer amb els grecs antics i les primeres mostres conegudes d’aquest tipus de poesia estan aplegades a la famosa «Antologia Palatina» en la forma de poemes votius o commemoratius. Un altre exemple de la subtilesa formal, fruit de la voluntat epigramàtica o inscriptiva dels poemes, és l’es-plèndida capacitat descriptiva que desplega Benet i Pe-tit al llarg de l’obra. La seva capacitat descriptiva és cla-rament sintètica i analítica, en el sentit que sap triar els elements essencials d’un paisatge i articular-los en el text poètic de manera que encarnin perfectament l’es-perit del paisatge observat. A l’inici del poema «Nostra Senyora de Lourdes d’Arenys de Munt, comarca del Maresme, bisbat de Barcelona» trobem un retrat per-fecte del paisatge predominant de la zona costanera:

Cadascuna [de les viletes], una riera,i assegudes en tron d’or,l’atzavara, la palmera,l’opulent plàtan llustrós, i begònies a les portes,clavellines als balconsi la fresca engrescadoradels carrers regats de poc.


15

Qualsevol lector o lectora pot reconèixer sense gai-res dificultats el típic paisatge del Maresme que combi-na elements d’un clima més esquerp i desèrtic (el sol impenitent sobre el sauló del «tron d’or», les atzavares, les palmeres) amb elements d’un clima més benigne (plàtans, begònies, clavellines, la «fresca engrescadora» de regar). El Maresme és una barreja perfecta d’ele-ments extrems. Benet i Petit tenia un do francament insòlit a l’hora de sintetitzar i analitzar els elements d’un paisatge aliè amb el qual es trobava per primer cop. I, com a resultat, «El trobador de la Mare de Déu» és un extens mapa, ric i plural, de la Catalunya moderna. La subtilesa formal del text també es manifesta en l’habilitat constructiva de Benet i Petit a l’hora de bas-tir el text de cadascun dels seus poemes. Tots els poe-mes tenen un element en comú, la visita al santuari d’una marededéu trobada, que hauria de fer que l’obra acabés sent terriblement mecànica i avorrida, com ho són molts llibres monotemàtics, fins i tot de grans mes-tres com ara Jacint Verdaguer. Obres del Verdaguer tardà com «Flors de Maria» (1902), «Al cel» (1903) o «Eucarístiques» (1904) són senzillament repetitives. ¿I per quins recursos formals Benet i Petit se salva del mateix defecte que el gran Verdaguer? Són tres: la varie-tat de fórmules estructurals bàsiques, la varietat tonal i la varietat mètrica i rítmica. Cadascun dels poemes té una sèrie d’elements estables: (1) el viatge d’aproximació a la localització de la Mare de Déu, (2) l’explicació del mira-cle de la seva aparició, (3) la descripció de la festivitat en el seu honor, (4) la crònica de la construcció del santuari que acull o acollia la imatge, (5) la tornada al present. Benet i Petit demostra un talent gairebé il·limitat per inventar noves combinacions d’aquests elements bàsics, de manera que el text final no sigui repetitiu.


16

Una tècnica que empra constantment és variar la llar-gària i l’estructura interna i externa del text. El text de cada poema és una espècie d’acordió que es pot estirar a encongir segons la conveniència. Però això hi ha po-emes relativament breus de dues parts, sempre consig-nades amb les xifres romanes I i II, i poemes molt més llargs, subdividits en cinc parts, de l’I al V. La fórmula més repetida és el poema articulat en quatre parts. Una altra tècnica que fa servir el nostre poeta és la varietat tonal. Benet i Petit va diversificant les maneres de canalitzar el text. A vegades és clarament descrip-tiu, com el passatge que he citat més amunt per definir el paisatge del Maresme. Normalment és descriptiu a l’hora d’evocar la seva aproximació a la localitat de la Mare de Déu. A vegades és directament narratiu, so-bretot quan ens explica com i quan es va trobar la imatge de la Mare de Déu i la reacció que va provocar entre la gent del poble. A vegades és intensament líric sobretot quan parla de la Mare de Déu o s’adreça di-rectament a ella. L’exemple més preclar d’aquest liris-me pur és la invocació de la Verge i la pregària final del poema «Mare de Déu de Santiga, de Santa Perpètua de Mogoda, comarca del Vallès Occidental, arquebis-bat de Barcelona»:

Verge de l’amor, Rosa de Santiga,deu-me el veire d’or de la poesia,la que us va inspirar el sublim Magnificati el meu cant pobric esdevindria. Deu-me un rajolí de filosofia,Vós que en sou fornal i noble Cadirai d’aquest palau desfarem l’enigmaamb què el temps boirós clement el cobria.


17

I en prendre comiat de Santa Maria,aideu-me el Farell, cingles de Gallifa,rieres d’argent de vores florides,geni del Vallès d’ardorosa sina.

Digueu-me quin pom més grat li seria.D’una sola veu, contesten i diuen:«Roselles de foc i rosses espigues.»Adéu, Estel d’or del cel de Santiga.

En aquesta invocació i pregrària, podem observar altres qüestions que acaben donant varietat als diferents textos d’«El trobador de la Mare de Déu», com ara les variacions en l’estructura sintàctica i en els nivells de lèxic. I també hem de ressaltar la mescla de tradició i originalitat. Aquí podem destacar la fórmula verbal, «deu-me», que és tradicional dels goigs populars, o l’originalitat de les metàfores de la segona estrofa. Benet i Petit va fer ús sovintejat de la intertextualitat de cara a esquivar el parany de la monotonia dels seus poemes. Per exemple, a «Mare de Déu de la Gleva, de les Masies de Voltregà, bisbat de Vic» tota l’estrofa final del poema és una citació incrustada de Jacint Verda-guer. O, per una altra banda, podríem citar el cas de la recreació de la llegenda de Fra Garí al poema dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, amb clars ressons ver-daguerians i maragallians. El nostre poeta també forneix els seus textos d’una gran varietat a partir d’un subtil desplegament de can-vis de registre formal. A nivell d’organització estròfica predomina el quartet, però el poeta no pot resistir la temptació d’introduir modificacions constants amb la presència de quintets i sextets. Normalment fa servir rima asonant, però això no significa que molt sovint no


18

apareguin estrofes amb rima consonant. Quant a la mètrica, el nostre poeta mostra una preferència clara pels heptasíl·labs, tot i que, al llarg de l’obra, ens anem trobant la presència de certs poemes escrits en tetrasíl-labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, octosíl·labs i, fins i tot, decasíl·labs. L’únic tret formal que es manté inalterable al llarg de l’obra és l’alternança entre versos masculins i femenins, versos oxítons i paroxítons, l’alternança entre versos que acabin amb paraules agudes i parau-les planes. Joan Benet i Petit no apareix a les obres de consulta, ni als manuals de literatura, ni als repertoris crítics, ni a les antologies de poesia. És una de les moltes persona-litats invisibles de la literatura catalana moderna. I és invisible no perquè la seva obra no tingui interés ni qualitat, sinó perquè la crítica i l’acadèmia no han pres-tat prou atenció a «El trobador de la Mare de Déu». Els crítics i acadèmics s’han deixat enganyar per la pre-sència predominant de la temàtica religiosa i transcen-dent, i també s’han deixat enganyar pel to naïf, tradici-onalista i suposadament anacrònic de l’obra. Ara bé, «El trobador de la Mare de Déu» és una obra molt més subtil, variada, rica, plural, sofisticada, moder-na i original del que sembla a primera vista. Cal acostar-se al text sense apriorismes i prejudicis, i llegir-lo atenta-ment. Aquesta nova, i per primera vegada completa, edició és una ocasió immillorable per dur a terme un acte de justícia literària que ja fa anys que s’hauria d’ha-ver produït.

D. Sam AbramsSant Cugat del Vallès,

Tots Sants, 2010


El Trobador de la Mare de Déu Volum III Pròleg

Documents

Transcript of El Trobador de la Mare de Déu Volum III Pròleg