Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els protagonistes … · 2017. 7. 10. · Els...

Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els

protagonistes de la Guerra Civil i la repressió franquista

(1939-1945)

Josep Ramis Nieto

adosrius.wordpress.com

(v. 03-10/07/2017)

1. Introducció

En un estudi anterior sobre la Guerra Civil a Dosrius1 analitzàvem el marc general del conflicte civil a la població del Maresme. Gràcies a l’anàlisi de la documentació disponible sabem que Dosrius i Canyamars no van experimentar els nivells de repressió i terror d’altres localitats maresmenques durant els 3 anys de guerra civil. Els veïns del municipi havien votat candidatures de dretes en les eleccions municipals que es van celebrar durant la II República i quan van arribar les primeres notícies de l’aixecament militar es van organitzar per protegir la població i els seus habitants de les escomeses dels comitès d’altres poblacions de la província.

Durant els primers dies de la guerra, a Dosrius es va formar un Comitè integrat per membres de l’antiga classe dirigent i per altres elements de tendència esquerrana2. Una de les primeres mesures va ser la creació d’una milícia per defensar el poble i els seus veïns contra la violència que podia venir de fora. Passats un dies, la pressió de comitès d’altres poblacions va fer que el Comitè quedés integrat únicament per membres d’esquerres i a l’octubre de 1936 es constituïa un ajuntament format per dirigents de la CNT i la Unió de Rabassaires.

L’acció de la milícia i la voluntat per part de les autoritats republicanes de mantenir l’ordre a la població va evitar que es produïssin morts violentes durant els tres anys de conflicte. L’única víctima per mort violenta que es va produir a Dosrius va ser la de Pere Vallès Valls, un capellà de Manresa que estiuejava a Sant Andreu de Llavaneres i que va ser assassinat per elements del Comitè Revolucionari de la mateixa població.

Molts ciutadans de la comarca van buscar refugi als boscos de Dosrius fugint de la repressió implacable d’altres poblacions o dels allistaments que els haurien enviat al front de guerra. L’actitud generalitzada dels habitants de Dosrius va ser la de complicitat amb els fugitius, amagant-los a les seves cases i avisant-los amb anticipació quan els milicians d’altres pobles es presentaven per detenir-los.

1 Josep Ramis Nieto, “Apunts per a una història de la Guerra Civil a Dosrius”, a adosrius.wordpress.com. 2 Sobre la formació i la composició dels comitès antifeixistes a les poblacions del Maresme, veieu Jordi Amat i Teixidó, “La composició política dels comitès antifeixistes del Maresme”, XXVII Sessió d’Estudis Mataronins, 2010.

Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els protagonistes de la Guerra Civil i la repressió franquista (1939-1945)

2

El mateix va passar amb el patrimoni arquitectònic i eclesiàstic. Tret de l’anomenada Torre de Fusta, cap edificació va ser cremada íntegrament i en el cas dels béns eclesiàstics, la destrucció es va limitar bàsicament al mobiliari de les esglésies i ermites.

2. La Repressió de la Dictadura

Una vegada acabada la guerra, les autoritats franquistes van utilitzar dues eines per esbrinar l’abast de la destrucció de les propietats i la responsabilitat d’aquells que no havien recolzat l’aixecament militar. La primera va ser la Causa General3, que en el cas de Dosrius es va allargar durant 4 anys (1940-1944); la segona va consistir en la detenció de tots aquells que se sospitava que havien comès alguns dels delictes tipificats per les autoritats franquistes. Una vegada detinguts, es prenia declaració al detinguts i es demanaven informes a les autoritats locals per esbrinar la conducta i el grau de responsabilitat dels delinqüents polítics. La repressió per part del guanyador de la guerra es va materialitzar en un sistemàtic enjudiciament dels enemics a través de judicis sumaríssims el funcionament dels quals hem analitzat en un altre article4.

A la base de dades del Tribunal Militar Territorial Tercer, on es conserven els expedients del judicis o procediments incoats contra els ciutadans que pertanyien a principis de la dècada dels quaranta a la Quarta Regió Militar, figuren un total de 23 ciutadans nascuts a Dosrius i residents a altres localitats de Catalunya. La llista d’aquests represaliats, amb la localitat de residència i la sentència, és la següent:

Juan Abril Bellatriu (Argentona, dotze anys i un dia de reclusió temporal).

Jaime Abril Fonseca (Argentona, sobreseïment).

Esteban Albert Corp (Mataró, absolt).

Miguel Anglada Rovira “el Calet” (Arbúcies, dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per sis anys i un dia de presó major). Luis Argemí Serra (Sant Andreu de Llavaneres, dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per sis anys de presó menor).

Celestino Boix Vilajoana (Llinars del Vallès, dotze anys i un dia de reclusió temporal).

3 Sobre la Causa General i la seva implantació progressiva a l’Estat espanyol com a eina repressora, veieu Pablo Gil Vico, “Ideología y represión: La Causa General. Evolución histórica de un mecanismo jurídico-político del Régimen franquista”. 4 Josep Ramis Nieto, “Els Judicis Sumaríssims a l’Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar: radiografia del procediment judicial militar per a la repressió dels republicans catalans durant els primers anys del franquisme”, a adosrius.wordpress.com.


3

Acisclo Boix Vilajoana “Bisbe” (Llinars del Vallès, dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per sis anys i un dia de presó major). Adolfo Bonamusa Codina (Mataró, dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per sis anys de presó menor).

Miguel Conejos Nogueras (Caldes de Montbui, pena de mort, executat).

Jaime Creizet Solé (Argentona, absolt, remissió o a disposició d'altres autoritats). José Creizet Solé (Argentona, sobreseïment provisional i tres mesos d'arrest major). Pedro Fort Bronsoms (Figueres, desconeguda).

Juan Martorell Nogueras (Vilalba Sasserra, llibertat).

Tomàs Nogueras Collet (La Roca del Vallès, pena de mort, commutada per reclusió perpètua).

José Pou Borèn (Vilalba Sassera, llibertat).

José Reverter Jané “Capello” (Llinars del Vallès, dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per sis anys i un dia de presó major i indultat). José Reverter Riera (Sant Celoni, vint anys de reclusió temporal).

Jaime Roca Gurri (Vilassar de Mar, vint anys de reclusió temporal, vint anys de reclusió menor i indultat). Alberto Roig Anglada (Mataró, llibertat).

Luis Roig Nogueras (Mataró, llibertat).

Juan Serra Ignaci “Petroli” (Llinars del Vallès, absolt).

Dolores Travesa Rupià (Premià de Mar, dotze anys i un dia de reclusió temporal).

Conrado Vila Coll (Mataró, divuit anys i un dia de reclusió temporal).

Altres ciutadans havien nascut a Dosrius o a altres ciutats del món i residien a Dosrius durant la guerra civil o la immediata postguerra. El present estudi analitza el procediment judicial militar al qual tots aquests veïns van ser sotmesos i la informació que dels expedients es desprèn: la composició dels comitès, la destrucció del patrimoni, les intimidacions, la col·laboració amb els fugitius, l’exercici del poder institucional o parainstitucional.


4

3. Els represaliats residents a Dosrius

La llista de residents a Dosrius i represaliats per les autoritats militars franquistes ascendeix a un total de 19 persones. Hem volgut incorporar a la investigació a dues persones no residents a Dosrius: Esteve Albert i Corp i a Miquel Conejos Nogueras. El primer perquè va néixer a Dosrius, perquè va intervenir en bona part del que va passar al poble durant els primers dies de la guerra i per la notorietat cultural que va adquirir durant la resta del segle XX. El segon perquè va ser l’únic ciutadà nascut a Dosrius que va ser condemnat i executat per les autoritats per la seva actuació durant el conflicte.

La resta d’encausats van ser investigats, interrogats i moltes vegades jutjats i condemnats per causes diverses i que no tenien directament relació amb la repressió a la rereguarda republicana. Per aquesta raó hem volgut agrupar a aquest conjunt de 21 ciutadans en diverses categories en funció de les seves responsabilitats durant el període 1936-1939. També ens referirem a continuació al paper de les autoritats i ciutadans que van col·laborar amb la justícia militar per denunciar i actuar de testimonis a favor o en contra dels processats.

4. El context social i polític a l’inici de la guerra civil

Amb una població de 887 habitants a l’any 1936, Dosrius tenia una baixa densitat poblacional d’uns 22 habitants per quilòmetre quadrat. Si descartem a dos dels investigats com a simple depuració de funcionaris, els 17 residents investigats a Dosrius significarien l’1,92% de la població total.

Gràcies al cens fet a l’any 19305, sabem que dels 894 habitants de Dosrius, 494 (55%) sabien llegir i escriure, mentre que 400 habitants (45%) no sabien llegir. Quan va esclatar el conflicte civil a l’any 1936, la majoria dels seus habitants es dedicava a l’agricultura, com a pagesos o com a jornalers i de forma marginal, altres feien feines com les de picapedrer, paletes o comerciants6. Es tractava sens dubte d’una societat fonamentalment dedicada a l’activitat agrícola i forestal, que portava els seus excedents als mercats locals de la comarca, salpicada per l’animació social i cultural que portarien ciutadans de l’alta burgesia de Barcelona i Mataró que passaven els estius a Dosrius i especialment a Canyamars7.

Pel que respecta a la vessant política només sabem que les candidatures de dretes van dominar bona part dels comicis celebrats durant la II República, amb un certa preeminència de la Lliga Regionalista o Concòrdia Ciutadana.

5 INE, Cens de població de 1930. 6 A un estudi sobre l’associacionisme a Dosrius que porta per títol “Sociabilitat i associacionisme a Dosrius durant la primera meitat del segle XX”, vam poder constatar que en una llista de 90 socis de l’associació “L’Artístic” fundada a l’any 1932, el 77% dels socis eren pagesos (39) i jornalers (32). 7 Vegeu l’article “Pere Prats Vidal. Un dandi a Canyamars i dues nissagues” a adosrius.wordpress.com.


5

5. Un condemnat a mort: Miquel Conejos Nogueras (18)

Com hem dit anteriorment, Miquel Conejos Nogueras va ser l’única víctima mortal de la repressió franquista nascuda a Dosrius i condemnada per fets ocorreguts a Catalunya durant la guerra civil. Conejos seria denunciat per dos particulars al febrer de 1939 i seria executat quatre mesos després. El delicte principal va ser l’intent d’assassinat d’un dels declarants, però les investigacions van afegir com a agreujants els de participar en els fets d’octubre de 1934, estar afiliat a la CNT, marxar de voluntari al front i pertànyer a les patrulles cenetistes que es movien per la comarca.

6. De membre del Comitè de Dosrius a contrabandista de fugitius: Esteve Albert i Corp (2)

Albert vivia a Mataró quan va esclatar la guerra civil però es va traslladar ràpidament a Dosrius, on havia nascut, per format part del Comitè que es va formar durant la segona meitat del mes de juliol de 1936. Durant els primers dies va col·laborar amb els ciutadans de Dosrius a evitar la repressió per part de les milícies d’altres pobles però durant el mes de setembre la seva actuació devia ser més que sospitosa i abandonaria la població. La seva ambigüitat política li va permetre ser membre de les milícies alpines i policia de fronteres, fet que li va evitar l’allistament a files i li va possibilitar amagar i ajudar a creuar la frontera a una quantitat no menor de ciutadans. El mateix Albert declara que es tractaria de centenars de persones. Eren bàsicament membres pertanyents a l’Església, però també industrials, fabricants, militars o ciutadans que simplement volien arribar a la zona nacional per lluitar contra l’exèrcit de la República. Tot i alguna denúncia malintencionada, sembla que Albert no va cobrar cap remuneració pels serveis oferts als fugitius.

7. Dues mestres depurades: M. Isabel Allué Castanera (3) i Margarita Torrandell Forment (4)

Les dues mestres de Dosrius (Allué) i de Canyamars (Torrandell) van haver de presentar una declaració jurada sobre les seves activitats abans i després de la rebel·lió militar de les forces nacionals. La primera havia començat a treballar al sector educatiu al 1900 i la segona al 1906. Les autoritats franquistes no van trigar ni un mes després d’entrar a la comarca per exigir de les docents proves de la seva fidelitat als nous valors del règim.

8. Fugitiu i amagat durant un any: Tomàs Jubany Jubany (5)

Tomàs era un membre de la Federació de Joves Cristians que va intentar per tots els mitjans fugir de Catalunya per no ser represaliat per la FAI. Va evitar l’allistament a files falsificant la seva edat però al final va acabar sent tinent a l’exercit republicà.

8 Entre parèntesi hem inclòs el número que a l’annex hem assignat als acusats.


6

Va intentar fugir de nou, va fracassar i es va amagar a casa d’un conserge durant un any sencer. Només va sortir quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona.

9. Els maquis a Dosrius i un assassinat sense aclarir: Manel Ruiz Bru (6)

Manel Ruiz va ser processat a l’any 1945, poc després que dos presumptes maquis es presentessin a casa seva per demanar-li menjar. Sembla que Ruiz es va veure obligat a col·laborar donades les amenaces que va rebre dels visitants. En una batuda dels cossos de seguretat i de l’exèrcit per la zona, Ruiz va ser interrogat, negant l’existència de fugitius a la zona, per acabar reconeixent la col·laboració forçada. En les diligències que es van efectuar, va sortir a la llum que Ruiz havia estat implicat en un assassinat a principis de la dècada dels trenta però finalment va ser absolt de tots els càrrecs.

10. Una denúncia malintencionada: Isidre Oliveres Bellús (7)

Isidre va ser denunciat per una veïna per haver delatat a una persona que aquesta tenia a casa seva. La simple denúncia va ser suficient perquè Oliveres, el marit de la denunciant, la denunciant i les autoritats del poble prestessin declaració. En el fons, la denúncia obeïa a rivalitats veïnals i les actuacions van ser arxivades.


7

11. El comitè de Canyamars: Esteve Bonamusa Domènec (8), Lluís Sentís Bias (9), Joan Figueres Lladó (10) i Joan Roca Valentí (11)

Nom Delicte Edat Professió Acusacions Incorporat

a l’exèrcit republicà

Afiliat al partit abans del 18

de juliol

Sindicat a la CNT

Responsabilitats Sentència

Esteve Bonamusa Domènec

Rebel·lió militar

41 Pagès Detencions i registres

Sí; soldat Sí Membre del comitè; President de la Junta

de Veïns de Canyamars

Absolució

Lluís Sentís Bias

Rebel·lió militar

40 Carnisser Detencions i registres

Sí Sí Membre del comitè; responsable de

proveïments

Absolució

Joan Figueres

Lladó

Rebel·lió militar

43 Jornaler Detencions i registres

No Sí Alcalde de Canyamars (Juny 1937-Juny 1938);

President del Centre Republicà de

Canyamars; membre del comitè

Absolució

Joan Roca Valentí

Rebel·lió militar

25 Jornaler Comissari polític;

detencions i registres

Sí; sergent Sí Membre del comitè; President del Sindicat

d’Oficis varis de la CNT de Canyamars

12 anys i 1 dia de

reclusió temporal

Els membres del Comitè de Canyamars

Durant els primers dies de la Guerra Civil, Canyamars va constituir un Comitè de Salut Pública anàleg al de Dosrius, sota la presidència del comerciant Vives. Sembla evident, per la declaració dels testimonis, que la idea de formar una junta de defensa va sortir de la població de dretes de Canyamars, inclosos els estiuejants de Barcelona i d’altres poblacions, així com dels membres de dretes del primer comitè de Dosrius. Per evitar la intervenció d’elements estranys al poble, els membres del comitè van actuar com un comitè revolucionari, rebent subvencions de la població i fent un simulacre d’incendi de l’església. Passat un temps i per la pressió dels membres del Comitè de Dosrius, el Comitè es va desintegrar. A partir d’aleshores sembla que alguns dels elements del comitè es van radicalitzar i es van incrementar les requises i la persecució de gent de fora del poble amagada als boscos i a les cases de Canyamars.

La majoria dels membres superaven els 40 anys, es dedicaven a l’agricultura i tots van ser acusats de rebel·lió militar. Sembla que tots es van sindicar a la CNT, però no estaven afiliats a cap partit polític abans de l’aixecament feixista. Tots van ser absolts a excepció del més jove dels quatre, Roca Valentí.

Esteve Bonamusa i Lluís Sentís van actuar coordinadament durant el període examinat com a membres del comitè antifeixista de Canyamars. Bonamusa era President de la Junta de Veïns i juntament amb Sentís va encarregar-se de tasques de vigilància per evitar la intromissió d’agents d’altres poblacions. Després d’incorporar-se a les files de l’exèrcit republicà, Bonamusa i Sentís es radicalitzarien i pressionarien a les autoritats locals per perseguir els ciutadans amagats.


8

Figueres era el president del Centre Republicà de Canyamars i es va convertir en l’alcalde de la població durant la guerra. Com a representant revolucionari, Figueres va haver de col·laborar amb les forces de seguretat i altres milicians en la detenció de diversos fugitius. Però la seva actitud devia ser més aviat tèbia pel que respecta a la repressió dels ciutadans de dretes i en alguna ocasió va ser titllat de col·laboracionista pels membres del comitè de Canyamars.

Roca Valentí sembla que va actuar com a comissari polític perseguint els emboscats. Va ser el president del Sindicat d’Oficis varis de la CNT i se’l va acabar condemnant a la pena de 12 anys i 1 dia de reclusió temporal.


9

12. El Comitè de Dosrius: Antoni Bonamusa Claus (12), Jaume Ninet Pujol (13), Ramon Casamian Callizo (14), Joan Pujol Boch (15), Jaume Bonamusa Claus (16), Salvador Nogueres Rovira (17), Esteve Fontseca Martorell (18), Ramon Rovira Masaguer (19), Sebastià Sans Castany (20) i Antoni Colomer Matas (21)

Nom Delicte Edat Professió Acusacions Incorporat a l’exèrcit republicà

Afiliat al partit/sindicat

abans del 18 de juliol

Sindicat a la CNT

Responsabilitats Sentència

Antoni Bonamusa

Claus

Rebel·lió militar

31 Pagès Registres i extorsions

Sí (març 1938)

Sí Membre del comitè com a delegat d’agricultura

Reclusió perpètua;

commutada per 12 anys

de presó major

Jaume Ninet Pujol

Rebel·lió militar

26 Xofer Registres; extorsions i coaccions

Sí (juny 1937)

UGT Sí President del comitè (6 mesos); Alcalde de Dosrius (6 mesos)

Reclusió perpètua

Ramon Casamian

Callizo

Rebel·lió militar

36 Paleta Registres; extorsions i detencions

Sí (maig 1938)

Sí Membre del comitè com a delegat de cultura; Alcalde

de Dosrius (4 mesos)


commutada per 6 anys de presó major i

indultat

Joan Pujol Boch

Rebel·lió militar

47 Agutzil Registres; detencions

No No Agutzil de l’Ajuntament 20 anys de reclusió

temporal; commutada per 6 anys i un dia de

presó major

Jaume Bonamusa

Claus

Rebel·lió militar

34 Pagès No Unió de Rabassaires

Sí President del comitè; Alcalde de Dosrius (3 mesos); Alcalde 2n de

Dosrius

Absolució

Salvador Nogueres

Rovira

Rebel·lió militar

58 Pagès Extorsions No ERC; Lliga No Alcalde (1/8/1936-18/10/1936); President del

Sindicat Agrícola

20 anys de reclusió

temporal; commutada per 6 anys i un dia de

presó major

Esteve Fontseca Martorell

Rebel·lió militar

36 Pagès Registres; detencions

Sí (maig 1938)

Sí Conseller d’Avituallaments (7 mesos); Alcalde (1

mes)


commutada per 12 anys

de presó major

Ramon Rovira

Masaguer

Rebel·lió militar

43 Pagès Detencions; registres

No Sí Membre del comitè 15 anys de reclusió temporal

Sebastià

Sans Castany

Auxili a la

rebel·lió

25 Pagès;

picapedrer

Registres;

extorsions

Sí; sergent Sí Secretari del comitè Absolució

Antoni Colomer Matas

Rebel·lió militar

34 Pagès Coaccions; detencions

No ERC Sí President del Comitè del Far; membre del comitè de Dosrius; regidor de

l’Ajuntament de Dosrius (18/10/1936-1/4/1938)

12 anys i un dia de

reclusió temporal

Els membres del comitè de Dosrius


10

El primer Comitè que es va formar a Dosrius arran de l’aixecament militar de 1936 estava format íntegrament per dirigents de dretes: Joan Pinós Nogueres, Pere Sabé Masó, Salvador Claus Bonamusa, Eusebi Fontseca Jubany, Antoni Pujol Terra i Pere Miquel Ferran. El 21 de juliol s’incorporarien al Comitè ciutadans de tendència esquerrana: Esteve Albert Corp (secretari), Jaume Bonamusa Claus, Sebastià Sans Castany, Valentí Juvany Calm, Josep Catà i Joan Jubany Nogueres. La presidència a partir d’aleshores l’assumiria Jaume Bonamusa però aquest va renunciar arran de les pressions de milicians de fora del poble en el sentit de fer fora del comitè els elements de dretes. Va ser llavors quan es formaria un comitè íntegrament d’esquerres presidit per Jaume Ninet.

Salvador Nogueres Rovira va ser nomenat alcalde l’1 d’agost de 1938 i va romandre al càrrec de l’ajuntament fins el 18 d’octubre del mateix any.

Abans de la constitució d’un nou ajuntament a l’octubre del 1936, entrarien o passarien pel comitè altres membres com Isidre Bonamusa, Joan Travesa, Francesc Pujol i Jaume Pujades dels quals no tenim informació. El nou consistori es formaria el 18 d’octubre de 1936 amb la composició següent: Jaume Ninet Pujol (Alcalde), Jaume Bonamusa Claus (2n Alcalde), Antoni Colomer Matas i Valentí Jubany Calm (regidors).

Jaume Ninet va ser alcalde fins al 20 de setembre de 1937, quan es va incorporar a files. Aquell mateix dia seria nomenat nou alcalde Ramon Casamian (4 mesos), Jaume Bonamusa Claus (3 mesos) i Esteve Fontseca Martorell (1 mes). Molt canvis en la presidència del consistori en molt poc temps, deguts segurament a la incorporació dels successius alcaldes a l’exèrcit republicà.

A més dels ciutadans investigats i/o jutjats, sabem que van existir altres ciutadans que devien intervenir com a membres del Comitè o que hi van donar suport. Aquests ciutadans apareixen com a persones que estaven en llibertat condicional el 31 de maig de 1941 segons informa el comandant de la Guàrdia Civil de Mataró. Es tracta de: Conrado Vila Coll, Joan Guiscafé Cousi i Josep Manté Sureda9. Altres membres serien Josep Catà i Joan Juvany Nogueres.

Del que es desprèn de la documentació examinada, el Comitè es va formar i va actuar sota els auspicis dels grans propietaris i del mossèn del poble. Sembla probable que el Comitè depurat d’elements de dretes el formarien un grup d’entre 10 i 15 persones, entre els 25 i els 58 anys d’edat i que la pràctica majoria eren pagesos o jornalers.

La meitat dels membres del comitè examinats van ser allistats a files o es van allistar voluntàriament, mentre que l’altra meitat, els que eren d’edat més avançada, es van quedar al poble. Això faria segurament que es produïssin relleus al llarg de la guerra en les responsabilitats institucionals o les del comitè. Sabem que durant l’any 1937 Josep Abril Argemí va ser nomenat comissari municipal al poble de

9 Causa General de Dosrius, Caixa 1595, Exp. 11, Arxiu Històric Nacional


11

Dosrius fins a l’acabament de la guerra però cal investigar quina relació tindria aquest comissari amb els membres del comitè o de l’ajuntament que van restar al poble.

Queda clara també, si examinem la taula de més amunt, que bona part dels membres del comitè no pertanyia a partits polítics o centrals sindicals abans del 18 de juliol. Dos pertanyien a Esquerra Republicana, un a l’UGT i un altre militava a la Unió de Rabassaires. La majoria dels membres s’afiliarien a la CNT, una vegada iniciada la guerra, voluntàriament o simplement perquè era el més aconsellable en aquells moments.

Tot i la manca de responsabilitats greus dels membres del comitè, la majoria van ser condemnats per les autoritats franquistes a diverses penes de presó. Entenem que les autoritats militars de la dictadura, tot i tenint present els atenuants de què els encausats van protegir a la població de la persecució de milicians de poblacions veïnes, van voler castigar l’assumpció de responsabilitats durant el període revolucionari.

Dintre de la tònica general del Comitè d’intentar preservar la seguretat dels ciutadans del municipi interceptant les incursions de comitès d’altres pobles, els membres del Comitè van haver de simular que eren iconoclastes, que perseguien als fugitius i que registraven, multaven i requisaven els béns dels propietaris, especialment dels de tendència dretana.

En aquesta posada en escena, A. Bonamusa, qui actuava també com a agutzil i carter, R. Casamian, E. Fontseca i R. Rovira es van encarregar del servei d’armes, especialment a les cruïlles de les carreteres. A. Bonamusa, J. Ninet, R. Casamian, E. Fontseca i S. Sans serien qui de forma destacada es dedicarien als registres domiciliaris. La responsabilitat d’imposar multes recauria en A. Bonamusa, R. Casamian, S. Nogueres i S. Sans.

Sembla demostrat pels testimonis de diverses persones que J. Ninet, J. Bonamusa i S. Sans van fer tot el possible per amagar o ajudar a fugir a tots aquells del poble o de fora que estaven amagats.

A. Colomer segurament actuaria de forma independent a les proximitats de l’ermita del Far, denunciant o perseguint a moltes de les persones que s’amagaven en aquells indrets.

A Dosrius la feina de delatar la presència de fugitius la va assumir R. Rovira, qui va arribar a l’extrem d’avisar als milicians d’Argentona de la presència de persones fugitives.

No sabem exactament quin paper va jugar R. Casamian. En uns casos és etiquetat d’anarquista exaltat i perseguidor de fugitius i en altres sembla haver ajudat a salvar-los de comitès que venien de fora.


12

13. Els denunciants i els informadors

Nom Responsabilitats durant els primers anys de la Dictadura Edat (1939)

Juan Zamora de las Bacas

Alcalde (1940-1941); Cap de la Falange; Metge d’assistència pública i domiciliària (1944)

Pere Sabé Masó Jutge Municipal

Alfons Travesa Claus

Jutge Municipal suplent

Eusebi Fontseca Jubany

Agutzil 51

Joan Pinós Nogueras (“Dama”)

Cap Local de la Falange (FET i JONS) i Alcalde (1942) 45

Lluís Marquès Estrada

Reverend

Francisco Álvarez Secretari Municipal

Salvador Claus Bonamusa

Alcalde (1939); Regidor de l’ajuntament (1940); Delegat local de la Central Nacional Sindicalista (CNS) (1940)

Valentí Rimbles Pallaroles

Tinent d’alcalde de Dosrius (1939) 50

Les autoritats a Dosrius durant els primers anys de la Dictadura

Ja hem comentat en un altre article10 que els judicis o procediments per depurar les responsabilitats dels ciutadans “no afectes” a l’aixecament nacional es van iniciar poc després que les forces nacionals haguessin ocupat militarment el territori. Les investigacions principals corrien a càrrec de la comandància de la Guàrdia Civil qui aixecava informes que eren utilitzats com a eina pels jutges instructors per iniciar els procediments. En casos comptats, eren els ciutadans perjudicats per tot allò ocorregut durant la guerra civil, els que iniciaven el procediment presentant una denúncia. Els motius podien ser diversos: un intent de detenció, un registre a casa seva, una extorsió, una amenaça o qualsevol acció que hagués vulnerat els seus drets. D’entre els denunciants o testimonis que amb més virulència van carregar contra els dirigents d’esquerres durant la guerra, destaca Josep Maria Fradera i Pujol.

Fradera havia nascut a Mataró a l’any 1887 i era un propietari rural i fortament involucrat en política. Procedia d’una família benestant de Mataró que tenia importants propietats rurals, com les de Can Valls, Can Llibre i Can Guitart, a Dosrius. Com a polític, Fradera va ocupar diverses vegades l’alcaldia de Mataró, va ser diputat a la Mancomunitat (moment durant el qual va promoure la construcció i asfaltat de la carretera de Dosrius a Canyamars) i durant els primers dies de la Guerra Civil, el 30 de juliol de 1936, va ser detingut com a dirigent polític de dretes (Lliga Catalana) i posat en llibertat en un moment indeterminat.

En qualsevol dels casos, el jutge demanava informes sobre l’actuació dels acusats o sospitosos als ciutadans que podien conèixer els seus antecedents durant la

10 “Els Judicis Sumaríssims a l’Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar: radiografia del procediment judicial militar per a la repressió dels republicans catalans durant els primers anys del franquisme”.


13

Segona República o les seves accions durant la guerra. A la dinàmica local de Dosrius, la font principal d’informació la van proveir tres autoritats: el Cap local de la Falange, l’alcalde i el Mossèn. Les persones que ocupaven altres responsabilitats institucionals, com el jutge municipal, el secretari municipal o l’agutzil, oferirien als jutges informació administrativa sense judicis de valor sobre els acusats.

Les tres autoritats a les que fèiem esment van indicar quines eren les persones que havien tingut alguna classe de responsabilitats durant la guerra. En la majoria dels casos els seus informes absolien els acusats de les possibles responsabilitats i en altres la responsabilitat quedava atenuada per la “bona conducta” o la col·laboració per evitar la detenció de les persones que van ser perseguides durant la guerra.

L’autoritat que sens dubte es va mostrar més implacable amb els acusats va ser el Cap de la Falange de Dosrius, Joan Pinós Nogueres (àlies “Dama”). Pinós va ser integrant, igual que Salvador Claus Bonamusa i altres ciutadans que formarien part de les gestores de l’inici de la postguerra, del primer Comitè creat amb motiu de l’aixecament militar. Després que fossin expulsats del primer comitè, la vida de Pinós i dels altres dirigents de dretes es tornaria més difícil al poble i decidirien marxar per evitar mals majors.

Salvador Claus Bonamusa primer i Juan Zamora de las Bacas11 en un segon moment, emetrien informes com a alcaldes de la població que exculparien o relativitzarien les responsabilitats dels oponents polítics. Una postura semblant va mostrar el Mossèn o Reverend, qui segurament estava en deute amb el comitè per haver-li salvat la vida i haver evitat la destrucció del patrimoni eclesiàstic.

Tres anys després de finalitzada la guerra civil a Catalunya, el Governador Civil de Barcelona nomenaria la Comissió Gestora de Dosrius (7 de febrer de 1942) integrada per:

Alcalde: Joan Pinós Nogueras

Primer tinent d’alcalde: Josep Prats Ferré12

Segon tinent d’alcalde: Salvador Claus Bonamusa

Gestors: Joan Munné Pinós, Andreu Collet Puig, Joan Nogués Coll, Joan Rabasa Serra

11 El Dr. Zamora era el metge del poble, va ser nomenat President del Comitè Revolucionari el 15 d’abril de 1931 i durant la guerra va maldar per una correcta cobertura sanitària a Canyamars. Vegeu l’article sobre el Dr. Zamora “El Dr. Zamora, segons Esteve Albert”, a adosrius.wordpress.com. 12 Sobre Josep Prats Ferré, vegeu Josep Ramis Nieto, “Pere Prats Vidal. Un dandi a Canyamars i dues nissagues”, a adosrius.wordpress.com.

https://adosrius.wordpress.com/2016/01/06/pere-prats-vidal-un-dandi-a-canyamars-i-dues-nissagues/https://adosrius.wordpress.com/2016/01/06/pere-prats-vidal-un-dandi-a-canyamars-i-dues-nissagues/


14

14. Annex

A l’annex que apareix a continuació hi trobareu la fitxa descriptiva de cadascun dels investigats als quals ens hem referit anteriorment. Per a cada persona investigada es consigna el número identificatiu, el nom i cognoms, les dades tècniques del seu judici o procediment i un relat de les principals diligències (denúncies, informes, declaracions, autoresum i judici) del seu cas. També s’inclou la portada del seu expedient i en casos puntuals, altres documents del procediment.


15

1. Miguel Conejos Nogueras

Jutjat a: Jutjat de Granollers

Número d'auditoria: 3.558

Delicte: Rebel·lió militar

Procediment iniciat el: 9 de març de 1939

El cas de Miguel Conejos Nogueras és el més dramàtic dels represaliats pel règim franquista durant els primers anys de la dictadura. Conejos va ser una de les poques persones nascudes a Dosrius que va ser ajusticiada pels tribunals militars i el seu procés està marcat per la manca absoluta de garanties legals i processals i va estar fortament condicionat per la seva participació en altres accions que no estaven directament relacionades amb els fets pels quals se’l va jutjar i posteriorment condemnat a mort.

El 26 de febrer de 1939, dos ciutadans de Caldes de Montbui, Isidro Sofá i Pedro Serra denunciaven a Nogueras perquè: "...salió con armas en el intento de asesinato del declarante Pedro Serra Millán, formando parte de la guardia, y que no se completó por encasquillársele la pistola, después de haber disparado dos tiros". Després d’aquesta denúncia d’intent d’assassinat, la policia detindria Nogueras el 7 de març de 1939 i consta que estava a la presó de Granollers el 8 de març de 1939.

Nogueras declara que té "...treinta y cinco años de edad, casado, de oficio cantero, natural de Dosrius (Barcelona) y vecino de esta villa, que con relación a cuanto se le pregunta, dice estaba afiliado a la C.N.T. antes de iniciar el Glorioso Movimiento Nacional, y que durante este continuó preteneciendo al mismo, y que en los primeros días le pusieron a prestar servicios de vigilante en una polleria por cuenta del dueño de la fábrica Señor Rivas, y que transcurrido unos ocho días, le ordenó la Sindical que tenía que prestar servicios de control en la Estación y carretera, con el objeto de pedir a los transeuntes y conductores el correspondiente pase, para este servicio le proveyeron de una pistola grande o revólver, cuyo arma le entregó un individuo apodado ‘el Rubio’ cuyo nombre desconoce y que este servicio lo prestó diariamente por espacio de ocho días consecutivos., transcurrido este entregó el arma al mismo individuo que se la facilitó; que posteriormente le fue ordenado marchar al frente cuyo mandato cumplimentó, yendo a formar parte de la División Durruti en el frente de Aragón y que una vez muerto el citado ‘Durruti’ que el que quisiera podía marchar a su casa, habiendo estado en la citada División unos seis meses y al regresar a esta localidad, se dedicó a su trabajo; que posteriormente unos meses antes de incorporarse su quinta, marchó voluntario para escoger Cuerpo, ingresando en Ingenieros que se hallaba destacado en Camarasa (Lérida) posteriormente pasó al Tercer Regimiento de Zapadores en retaguardia...


16

Preguntado a fin de que manifieste la intervención que tuvo en el intento de asesinato frustado de Pedro Serra Millán dijo en ocasión de haber venido del frente con permiso en unión de otros veinticinco de distintos pueblos y de la Capital acordaron celebrar una fiesta en día posterior al que concurrieron varios de Barcelona en numero de seis o siete y otros tantos de los pueblos inmediatos, celebrando comida y baile, a la terminación de este marcharon para acompañar a los que iban a Barcelona; que al llegar el automóvil que les condujo a la Capital, se enteró de que había intentado asesinar a Pedro Serra en su domicilio, haciendole estas manifestaciones el hijo menor de Malla que formaba en el grupo que intentó asesinarlo, en el mismo figuraba un tal Samarrugas ambos de esta localidad y dos de Barcelona apodados (‘Apolo’ y ‘El Negro’) ambos trabajadores ferroviarios de la Estación del Norte de dicha Capital, que el Soria se lamentaba con frases mal sonantes las siguientes palabras: ‘Este se me ha escapado’ y como quiera, que el individuo en cuestión tenía un cierto parecido en estatura y construcción al declarante, se corrió de voz pública que habia sido el autor del hecho el que dicente, enterándose de esto cuando regresó de Barcelona, apresurándose a presentarse en el domicilio del ya referido Serra para justificarse de que él no había tenido participación en el hecho".

La Falange de Caldes de Montbui diu que Conejos "...era extremista; durante el movimiento formó en la llamada Patrullas de Control de la CNT-FAI, al servicio de los dirigentes rojos del Comité Revolucionario, que le encomendó tareas tales como la de ‘liquidar’ personas de orden, entre ellas Pedro Serra Millán, el cual logró escapar por milagro; intervino en registros y requisas y se fue voluntario al frente de donde volvió más tarde, seguramente después de haber cometido desmanes a porfía".

La Guàrdia Civil diu que Conejos estava afiliat a la CNT des de 1917.

Segons l'Ajuntament de Caldes de Montbui, Nogueras "Formó parte del grupo de defensores de la sedición del 6 de Octubre de 1934, idealizando su sueño de que, con la revolución, se aprovechan de lo que más apetecen. Compañerismo y camaradería, sin dirección de ninguna clase para organizar, solamente para obedecer, acomodados a sus deseos. [...] No se concretan los indicios racionales de criminalidad directa, pero sí que iba de escolta con filiales del Comité y Patrullas, por varios pueblos de la provincia, a hacer alguna de las suyas, y solamente se sabe figuraba acompañante del coche en el que iban a recoger a un vecino de esta, el cual, escapándose de las garras de unos incontrolados, fue tiroteado, salvando la vida.”

Pedro Serra Millán, de 33 anys, natural de Caldes de Montbui, casat, electricista i domiciliat a Pi i Margall, 10, declara que Conejos "habiendo dicho al advenimiento de la República que ‘a los que llevaban el cuello duro había de apretárselo’. Que en los sucesos del treinta y cuatro hizo guadia armado y fue uno de los que se trasladaron a Sabadell en busca de más armamento.


17

Que en las elecciones de Febrero repartió candidaturas y coaccionó a los votantes de derecha [...] Que se encontraba en el coche, en que se pretendió llevar a asesinar al declarante, en compañía de dos pistoleros de Barcelona. Que la anterior afirmación la hace el declarante por haber visto al inculpado dentro del citado coche que al momento de pretender hacerle subir escapó el declarante siendo perseguido a tiros por los pasillos de una casa, ignorando si el inculpado fue uno de los que le siguieron aunque es casi seguro.

Que por éste hecho y por haber hecho guardias de [...] fueron asesinados los primeros vecinos de Caldas de Montbui y cree el declarante al inculpado responsable de asesinatos.”

A la declaració indagatòria, Conejos declara que té 35 anys, casat, fill de Miquel i de Maria, picapedrer, natural de Dosrius. veí de Caldes de Montbui, carrer Aparicio, 45, amb l’ull dret inútil. Declara que té tres testimonis com a coartada de què estava al ball en el moment de l'intent d'assassinat.

Segons Serra Millan, l’intent d’assassinar-lo va ser a les 10 i mitja del 7 de desembre de 1936 i "Que una hora más tarde el que declara, se encontró con el Conejos y los restantes ocupantes del coche, en la misma calle, pero como en este momento, pasaba acompañado del Delegado local de Defensa al que el que declara se había presentado, y acompañado también de sus familiares, los del grupo, se limitaron a decirle: ‘Ahora Pasas, pero otro día no pasarás’.

Que el inculpado el día que se trató de asesinar al declarante, comió en compañía de los elementos forasteros a Caldas, que también ocupaban el coche, yéndose en compañía de ellos en Barcelona después de haberse cruzado con el que declara en la calle.

Que al día siguiente de regreso de Barcelona, se presentó en casa de los padres del que declara, y, con todo cinismo, dijo que de haber sabido lo que se tramaba no hubiese ido a Barcelona con los forasteros; desprendiéndose de estas manifestaciones que queriendo quedar bien no daba una explicación razonable.

Que de haber alguna persona en Caldas que tuviese interés en eliminar al que declara, esa sería el inculpado, con el que el declarante se había encontrado por razones políticas más de una vez."

Jaume Malla Carrera declara que va coincidir amb Conejos al Front d'Aragó i que no creu que tingués res a veure en l'intent d'assassinat.

Teresa Banus Puig declara que el grup de forasters va visitar casa seva dues vegades amb la intenció de detenir al seu marit."...sin embargo es rumor público en Caldas que el inculpado se debía tratar bastante con los repetidos elementos forarestos a los que acompañó en Caldas y de los que eran camarada en el frente de combate."


18

A l'auto-resum, s’afirma que Nogueras "...formó parte del grupo que fue a asesinar a Pedro Serra, el cual se salvó por haberse encasquillado la pistola de uno de los agresores [...] que se le supone complicado en asesinatos ya que con frecuencia salía en viajes nocturnos con destino ignorado"

Conejos negaria tots els càrrecs, però se’l traslladaria a la Presó Cel·lular. El Tribunal va jutjar Miguel Conejos Nogueras l’1 de maig de 1939 i va ser condemnat a la pena de mort. Seria executat el 21 de juny de 1939.


19


20


21

2. Esteve Albert Corp

Jutjat a: Jutjat de Mataró

Número d'auditoria: 10.271

Delicte: Rebel·lió Militar

Procediment iniciat el: 6 de juliol de 1939

De l’Esteve Albert sabem moltes més coses que dels altres encausats residents a Dosrius. Tenim una descripció dels seus primers anys a Dosrius a l’obra “El Maresme de Dosrius estant (1914-1921)”, de la seva activa joventut transcorreguda bàsicament a Mataró per l’obra “Quatre boigs de Mataró. Combat per Catalunya 1930-1937” i de la seva relació amb el Comitè Local de Dosrius i amb els estiuejants de Canyamars pel seu assaig “La Guerra Civil a Canyamars (1936-1950)... I els senyors de Barcelona”.

L’Esteve devia passar la frontera fugint de l’ocupació nacional a principis de 1939 (probablement el 28 de gener de 1939). Sabem que es va presentar a Irun el 22 de febrer de 1939 provinent de la zona republicana i passant per França.

Des de la Presó d’Ondarreta a Sant Sebastià s’informa que Albert vivia al carrer Amàlia, 10 de Mataró, que era xofer de professió, tenia 25 anys i estava solter. També es diu “Que le sorprendió el Movimiento en Dos Rius en donde por sus ideas religiosas fue perseguido, constituyó el Comité según manifiesta con ánimo de proporcionar la salida a personas de derechas y esconder a otras. Después ingresó en los servicios de patrulla de montaña. En mayo de 1937 al intentar pasar varias personas fue detenido. Más tarde ingresó en la Policía actuando en Seo de Urgel y prov. Tarragona. Ha permanecido en zona roja 2 años, 6 meses 10 días.” Durant la guerra, va ser membre de la CNT i d’Estat Català. Albert declara que a l’octubre de 1936 va ingressar en els Serveis de patrulla de muntanya com a guàrdia de frontera. “En mayo de 1937 al intentar pasar varias personas por la frontera fue sorprendido por la FAI ingresando en la cárcel de Seo de Urgel. El 24 de junio fue nombrado provisionalmente agente de policía y definitivamente el 3 de septiembre del mismo año en Seo de Urgel y provincia de Tarragona actuando hasta la desbandada roja que pasó a Francia. Que no ha cometido delito alguno.”

L’alcalde de Dosrius, Salvador Claus Bonamusa, i el Cap local de la Falange, el cosí de l’Esteve Albert, Joan Pinós Nogueras, certifiquen que:

“...de los informes obtenidos, resulta de Esteban Albert Corp, natural de este pueblo, de 25 años de edad de estado soltero, había pertenecido al Círculo Católico de Obreros de Mataró y al Grupo Separatista ‘Nosaltres Sols’ de la misma, por convicciones a la primera y por relaciones de amistad la segunda. Esto, antes del movimiento.


22

Durante el movimiento, y al objeto de burlar el servicio militar y al propio tiempo, para coadyuvar a la salvación de personas de Derechas, sacerdotes especialmente, se alistó como policía de Fronteras; al amparo de cuyo cargo consiguió salvar a muchas personas de significación católica y españolista, de entre las cuales, cabe citar a las siguientes:

Doctor J. Oliveras, Ecónomo de la Iglesia de la Concepción de Barcelona; Doctor Román, Catedrático del Seminario Conciliar; Reverendo Tobellas; Rvdo. Arquerous; Rvdo. J. Izquierdo13, Vicario de la Parroquia de S. Juan y S. José de Mataró; los hermanos del Rvdo. Doctor Tusquets, catedrático del Seminario Conciliar de Barcelona; don José Ma Fradera Pujol de Mataró; don Antonio Fontdevila Soler14; don Isidro, D. Antonio y otro hermano Sanfeliu del mismo15; tres hermanos Jové, fabricantes de géneros de punto de Canet de Mar; el Sr. Carbonell, J. Martí Campíus y cinco o seis más del mismo, cuyas señas conoce el Sr. Jové; el Rvdo. José Bachs Cortina, Coadyutor de San Esteban de La Garriga; Rvdo. Rafael Prats Blanch, Párroco de Dosrius; don Luis Viladevall Mora fabricante de Mataró; don J. Viladevall Marfá, estudiante de Mataró, don Jaime Recoder Esquerra, procurador16; don Jesús Cuadrada Calvo, viajante; don Féliz Capella López del Mismo.

Hay otras veinte o veinticinco personas más, salvadas del terror rojo, por el referido Esteban Albert Corp entre las cuales se encuentran el hijo de Eugenio D’ors escritor17 como un tal Rimblas de Llavaneras, fabricante; los hermanos Enrique Luis Juliá de Queralt, fabricantes, don Miguel Roca etc. de Mataró.

Esta actuación fue constante en él; puesto que antes de ingresar policía, consiguió se escondieran varias personas lo mismo en Dosríus que en Mataró, lo que pudo

13 Mossèn Izquierdo va estar refugiat a la Secretaria de l’OMNS (Organització Militar de Nosaltres Sols) que estava ubicada al principal del bar l’Or del Rhin situat al xamfrà dels carrers Les Corts i Rambla Catalunya. “Quatre boigs de Mataró”, pàg. 166. 14 Antonio Fontdevila havia nascut al 1911; durant el franquisme va ser propietari de l’empresa Fontdevila i Torres, S.A. Al novembre de 1937, després d’acabar els seus estudis a l’Escola Militar de Granada, va ser nomenat alferes i al gener de 1939 va ser nomenat tinent provisional. La Vanguardia, 27-9-1960, Boletín Oficial del Estado 16/11/1937 i 20/01/1939. 15 La història té a voltes anècdotes inversemblants. Explica E. Albert que Antoni Sanfeliu era un dels homes més rics de Dosrius. En la seva tasca al Comitè de Dosrius, l’Esteve es va presentar a casa de Sanfeliu per cobrar-li les 5.000 pessetes que tots els homes benestants havien de pagar per mantenir les milícies locals. Quan va trucar a la porta li van barrar el pas dos homes armats amb fusells, suposadament de la CNT, que el protegien a raó de 100.000 pessetes i que li van dir que Sanfeliu no tornaria a pagar perquè ja havia fet una gran contribució a Mataró. Després de què l’Esteve es queixés, va poder-se entrevistar amb l’Antoni que li va prometre pagar també a Dosrius quan tingués diners en metàl·lic. De pas, li va demanar que ajudés al seu fill a fugir de Catalunya. “Quatre boigs de Mataró”, pàg. 139. 16 El 31 de juliol de 1936 milicians de Mataró van demanar col·laboració al Comitè de Dosrius per trobar a Jaume Recoder Esquerra, polític mataroní de trajectòria poc definida que fugia de l'atmosfera repressora de Mataró. El membres del Comitè van saber distreure el milicians i Recoder va poder-se refugiar a Canyamars; amb el temps, Recoder es convertiria en president de la Caixa d’Estalvis de Mataró. 17 Es tracta probablement de Àlvar d’Ors i Pérez-Peix, nascut al 1915 i especialista en dret Romà. Enciclopedia.cat


23

hacer por pertenecer al Comité de este pueblo, y gracias a él se pudieron salvar de una muerte segura las personas de este pueblo había en la lista negra que tenían hecha los rojos, todas ellas de Derechas y Católicos.”

Jaume Llavina18, antic director del Diari de Mataró, manifesta que Albert va ser redactor del diari i “...tomó parte muy activa en la campañas que contra el Frente Popular sostuvo Diari de Mataró”.

Joan Pinós, cap local de la Falange i Andrés Collet, Delegat d’Informació i Investigació de Dosrius, declaren que Albert va auxiliar diverses persones entre les que destaquen, “...exponiendo su propia vida, los señores Juan Pinós en aquel entonces Presidente del Sindicato Agrícola Católico, D. Salvador Claus y D. Juan Munné Concejales representantes de las derechas en el Ayuntamiento, D. Pedro Sabé y D. Eusebio Fontseca, de la Junta del Sindicato Agrícola Católico; D. Pedro Miquel Clavé persona de derecha, D. José Ma Fradera Pujol, ex Diputado Provincial y ex Alcalde de Mataró, y el Rdo. Cura Parroco de la misma D. Rafael Prats, se escaparon de ser presos y tal vez asesinados por varios Comités, entre ellos el de Premiá de Mar, que se personaron en esta exigiendo su entrega. No teniendo noticias de hechos delictivos ni hasta hoy se haya presentado ninguna denuncia contra él en esta Delegación”.

Juan Zamora Pérez de las Bacas, alcalde de l’ajuntament de Dosrius, també ofereix informació sobre l’Albert. “...el 18 de Julio de 1936 al anochecer apareció en el pueblo manifestando que habiéndose producido la sublevación de las masas, que habiendo desbordado el Glorioso Alzamiento del Ejército Nacional, se dedicaban a toda clase de saqueos, incendios de Iglesias y atropellos a personas derechistas y encontrándose el informado que desde el mes de Marzo del propio año 1936 desempeñaba en el ‘DIARI DE MATARÓ’ el cargo de Redactor Jefe, aquel dia asaltado por los extremistas, venia a ésta con ánimo de refugiarse; Que habiéndole el Cura-Párroco solicitado su colaboración ante la gravedad de los sucesos, el Sr. Albert no solamente se ofreció a ello, sino que preparó la defensa de la casa durante aquella noche y la siguiente acostándose en la misma y preparándose, como fuera, para cualquier eventualidad;[...] Que el dia 22, unos coches de milicianos se presentaron en el pueblo llamándole al pueblo, ‘facista y reacio” a la revolución conminando a las autoridades a dimitir los cargos y a que se formara en el término de tres horas el comité de defensa ciudadana o salud pública; Que los mismos entraron en la Iglesia derrumbando las imágenes sagradas e intentando prenderle fuego, cosa que personalmente, junto con otros, logró evitar el Sr. Albert; Que se formó el comité con personas que habian pertenicido en organizaciones de

18 El Diari de Mataró, aparegut per primera vegada el 5 de març de 1923 i amb un darrer exemplar el 22 de juliol de 1936, s’imprimia a la Impremta Minerva. “De cara a les eleccions de febrer de 1936 el Diari va fer una intensa campanya a favor de la candidatura del ‘Front Català d’Ordre’, en la lluita contra el ‘Front Popular’. I durant els mesos que precediren la confrontació va prendre un caràcter polític total, i en editorials, reportatges, col·laboracions, i tota mena d’articles s’ataca amb duresa l’alternativa d’esquerra”. Francesc Costa i Oller, “La Premsa a Mataró”. L’Esteve anomena Jaume “el Sòcrates de Mataró” i el considera un dels seus amics de major confiança en qüestions polítiques. Esteve Albert Corp, “Qutre boigs de Mataró”.


24

las entonces dichas izquierdas y derechas, algunas de las cuales actualmente, por su significación y por la labor llevada a cabo a favor del G.M.N., ocupan cargo de máxima representación en F.E.T. y de las J.O.N.S. y en éste Ayuntamiento; Que de éste comité fué nombrado por unanimidad de los formantes el Sr. Albert como Secretario; Que éste comité formó Milicias, dispuso la defensa del pueblo y salvó a todas las personas y objectos que puedieran ser pábulo de la vesania revolucionaria; Que este comité tuvo que dimitir por ser acusado de facista por los comités de las localidades vecinas con fecha 26 del mismo Julio; que se formó un nuevo comité en el cual no tuvieron representación las dichas personas de significación derechista y en el quedó al mando parte a petición de éstas, el Sr. Albert; que tildado de sospechoso por su proceder tuvo que abandonar el comité y el pueblo a medianos de Septiembre viéndose solamente de vez en cuando; en Agosto de 1937 trasladó su familia a esta localidad y en la finca denominada ‘CAN TERRADAS DEL MOLÍ’, en aquel entonces intervenida por el Ayuntamiento según disposición de la fenecida Generalidad ; al parecer, vino a ella por consejo facultativo por tener un [...] covalesciente de tuberculosis; Que el Sr Albert me habia mani[...] como Médico, pues visitaba periodicamente a su hermano enfermo [...] violencia que le representaba habitar en una finca que no fue [...] autorización del dueño legitimo, pero que por su parte lo había sanado dandole cuenta al hijo del Sr. Nogueras, actual propietario de la finca y obteniendo de éste no solamente la conformidad sino beneplácito”.

L’Ajuntament de Mataró informa que Albert, a l’any 1931 va traslladar-se a Dosrius des de Mataró amb un grup per proclamar la República a Dosrius. Que esclatada la guerra va apoderar-se de la casa “Terrades” a on va viure amb la seva família. “Estuvo de chofer en las milicias Alpinas de ‘Estat Catalá” hasta Febrero del año 1937, militando en dicho partido durante el Glorioso Movimiento Salvador de España. En Junio de 1937 ingresó en la policia de Puertos y Fronteras, donde fué Agente de Enlace de la misma en Tarragona, y en los últimos meses de la dominación marxista prestó sus servicios en el Litoral Norte de Barcelona”.

Finalment arriba la declaració d’Albert el 29 de gener de 1940 a Mataró:

“Que se afirma y ratifica en las manifestaciones hechas ante la Comisión Clasificadora de San Sebastián, que les han sido leidas, añadiendo que con anterioridad al Movimiento era presidente de un Grupo Fejocista del Centro Católico de Mataró, y redactor Jefe del Diario de Mataró de tendencia derechista. Poco antes de iniciarse el movimiento fué licenciado del Ejército, digo, de la Armada en la que prestaba sus servicios en la Base Aero-Naval de San Javier (Murcia) Que hallándose en el pueblo de su naturaleza y al objeto de evitar que en él se cometieran desmanes, constituyó con personas de diversas tendencias el actual Jefe de F.E.T. y de la J.O.N.S. de Dosrius y varios Concejales un comité revolucionario para proteger a las personas de las incursiones de las patrullas forasteras, lograndose en dicho pueblo no se cometiera ningún asesinato, ni requisas, estando intacta la Iglesia de la que habían deshalojado las imágenes y orgamentos que han sido devueltos con posterioridad a la liberación.


25

Que posteriormente se dedicó a pasar gente a la frontera teniendo en su poder certificados de mas de cienta personas a las que procuró la evasión sin percibir estupendio alguno y para lo cual figuró como chófer en las llamadas milicias alpinas de Estat Catalá y mas tarde Policia de Puertos y Froteras, habiendo pasado en la retirada del ejército rojo a Francia de donde seguidamente el propio mes de febrero último regresó por Irun, que de todo ello posee la correspondiente documentación.

PREGUNTADO si es cierto exigió de D. Miguel Llinás cinco mil pesetas, dice: Que no es cierto y tal imputación obedece a antipatias personales y diferencias con el dicente, como lo prueba el hecho de expresarle el propio denunciante que no abonó cantidad alguna.

PREGUNTADO si requisó una torre propiedad del señor Nogueras en Dosrius, dice: Que no es cierto, sinó que fué ocupada la casa de acuerdo con el propietario y mediante abono de alquiler mensual.

PREGUNTADO si con posterioridad al movimiento publicó algún artículo en el Diario Mataró, dice: Que no es cierto, estimando que tales imputaciones son completamente falsas y han sido inspiradas por su enemigo personal Miguel Llinás.”

Amb això s’acaba el procediment i es remet la documentació al President del Consell de Guerra Permanent.

Luis Vilella Monegal, Presbíter Organista de l’Església parroquial de Sant Joan i Sant Josep de Mataró dóna una versió positiva d’Albert com a “Católico de arraigadas convicciones, casi sería una injuria creer que estaba en el bando rojo para que este triunfara...”

José Rimblas Bartrés, militar, diu que al mes de maig de 1937, Albert li va aconseguir documentació per fugir de la zona republicana, acompanyant-lo fins a la frontera.

Manel Majó Sagol diu que al setembre de 1936 residia a Dosrius fent de Secretari municipal i que sent perseguit per les patrulles milicianes de Mataró va poder fugir amb la seva dona gràcies a la gestió d’Albert.

Francisco Viladevall Mora, industrial de Mataró, diu que Albert està a la presó d’Ondarreta i que al 23 de desembre de 1936, Albert el va ajudar a fugir de l’Espanya republicana.

Tomàs Boixet Pujal19, de 52 anys, industrial de Mataró i President del Cercle Catòlic de Mataró, diu “...fingiéndose rojo, logró infiltrarse en algunos comités y organizaciones con el mero fin de sabotear el movimiento revolucionario rojo,

19 Segons La Vanguardia del dia 11 de novembre de 1927, Boixet formava part de la Junta Directiva de la Càmara de la Propietat de Mataró.


26

logrando evitar que fueran perseguidas y asesinadas personas de marcada significación derechista así cómo algunos religiosos...”

Antoni Fontdevila Soler, de 28 anys, militar, diu “Que en Agosto de 1936 y en ocasión de sufrir el que suscribe y su padre persecución por las hordas marxistas en la ciudad de Barcelona, acudió en demanda de ayuda al referido ALBERT ya que tenia conocimiento, por varios conductos, de que el aludido, fingiéndose rojo, dedicaba sus actividades a auxiliar y salvar a todas cuantas personas afectas al Glorioso Movimiento acudian a él”. Afegeix que Albert havia preparat la fugida del manifestant i 15 persones més per travessar la frontera hispano-andorrana però els van detenir els milicians i tot i no travessar la frontera, els fugitius van poder escapar. Al novembre de 1936 van aconseguir-ho per Tremp.

Josep Bachs Cortina, aleshores Presbíter del Masnou, diu que a l’agost de 1936 va ser perseguit per milícies de La Garriga, va refugiar-se durant un temps però que assabentat Albert va conduir-lo a Barcelona. Finalment, a l’octubre de 1936, un altre religiós i dues persones més van ser evacuades gràcies a l’Albert “...sin aceptar gratificación de ninguna clase y con el mayor celo y buena voluntad”.

Francesc Viladevall Marfà, Tinent d’Artilleria a Ceuta, diu que estava amagat a Tona després d’haver fracassat en la fugida quan ho feia per Camprodon. També trobaria la col·laboració d’Albert. Al maig de 1937, amb José Rimblas Bartrés i José Palomo Monegal, l’Esteve (ajudat de Joan Bachs Cortina20), intenta travessar la frontera, són detinguts a la Seu d’Urgell i alliberats al cap de 12 dies. Poc després Albert tornaria per anar a buscar a un dels militars insurrectes del “Octavo Ligero de Mataró”.

Joaquim Viladevall Marfá, Tinent d’Artilleria, diu que “...a últimos de Junio de mil novecientos treinta y siete me facilitó todos los medios y me ayudó personalmente en el paso de la frontera de Francia, sabiendo que el objeto de mi evasión era incorporarme al Glorioso Ejército Nacional.”

Manel Torres Rovira, industrial de Mataró, diu que Esteve, a l’octubre de 1936, va facilitar-li a ell i a dos familiars “...escondite seguro hasta lograr facilitarnos el paso a la frontera para que pudiéramos incorporarnos a la España Nacional y todo ello con exposición evidente de su vida y de forma totalmente desinteresada.”

El 26 de juliol de 1939, Juan Zamora Perez de las Bacas, alcalde-president de la Comissió Gestora; Joan Pinós Nogueras, Cap local de FET i de les JONS; Salvador Claus Bonamusa; Joan Munné Pinós; Pedro Miguel Jové com a vocals de la comissió gestora; Eusebi Fontseca Juvany, agutzil; Pedro Sabé Massó, jutge municipal i Josep Maria Fradera Pujol, ex-diputat provincial i ex-alcalde de Mataró declaren que “...Juan Pinós, en aquel entonces Presidente del Sindicato Agrícola Católico; Don Salvador Claus, y Don Juan Munné, Concejales, representantes de las derechas en el Ayuntamiento; Don Pedro Sabé; Don Eusebio Fontseca, de la

20 En Bachs és un dels quatre boigs de Mataró a qui es refereix a la seva obra l’Esteve Albert.


27

Junta del Sindicato Agricola Católico; Don Pedro Miquel Clavé, persona de derechas; Don José Maria Fradera Pujol, ex-Diputado provincial y ex-Alcalde de Mataró y el Rdo. Cura-Párroco de la misma, (en la actualidad residente en San Sadurní de Noya) Don Rafael Prats, se escaparon de ser presos y tal vez asesinados por varios comités; entre ellos el de Premiá de Mar, que se personaron exigiendo su entrega, en esta localidad.” Certificat per Josep Llavina Cot, industrial de Mataró, declara que “...con fecha de 9 de septiembre de 1937 me facilitó con exposición de su vida cuantos medio me fueron necesarios para evadirme al extranjero y presentarme a la España Nacional.”

Lluís Marfà i Clavell, soldat de Mataró, declara que l’Esteve al setembre de 1937 “...me facilitó gratuitamente mi evasión de la zona Roja por la frontera francesa, sabiendo que iba a incorporarme al Ejército Nacional”.

El 22 de febrer de 1940 se celebrava el Consell de Guerra contra l’Esteve Albert a l’Ajuntament de Mataró. El Fiscal retiraria l’acusació i el Defensor acceptaria la petició del Fiscal. Els jutges acaben absolent a Esteve i l’Auditor confirmaria la sentència absolutòria.

El 6 de març de 1943 s’acordava arxivar les actuacions.


28


29

3. Maria Isabel Allué Castanera

Una vegada guanyada la Guerra Civil per les forces franquistes i en el context de la depuració de responsabilitats per part de persones sospitoses d’haver col·laborat amb la República d’una forma o una altra, les autoritats militars de l’Auditoria de la IV Regió Militar van posar fil a l’agulla per determinar l’actuació política de tots els funcionaris estatals, provincials o municipals.

Tots els funcionaris de la província van haver de presentar davant del “Juzgado Especial de Depuración de Funcionarios Civiles”, una declaració jurada sobre les activitats abans i després del 18 de juliol de 1936.

I aquest és el cas de la mestra de Dosrius, Maria Isabel Allué Castanera. El 17 de febrer de 1939, pocs dies després de l’ocupació de ciutats com Barcelona i Mataró, la Maria Isabel, de 57 anys, nascuda a Osca i amb domicili al carrer Verdaguer, 17, va ser “interrogada” sobre les seves actuacions i les seves tendències polítiques.

Maria Isabel havia començat a treballar al Ministeri d’Educació a l’any 1900 i va obtenir la plaça definitiva a l’any 1906. El 18 de maig de 1935 seria mestra a Dosrius. Després de l’esclat de la Guerra Civil, Allué ingressaria a la Federació Escolar de Treballadors de l’Ensenyament i en qualsevol cas desconeixia les tendències o actuacions dels seus companys de feina perquè “…como señora de edad no tengo amistad que me permitan apreciar la vida íntima de nadie y menos en cuestión de política”.

La seva actuació podia avalar-la tant el rector, Rafael Prat, com l’aleshores alcalde de Dosrius, Salvador Claus.

L’alcalde va enviar una carta pocs dies després a l’Auditoria confirmant que la mestra havia observat bona conducta i per a més seguretat, tant la Comandància Militar de Mataró com el Cap Local de la FET i de les JONS (Falange Española y Tradicionalista) de Canyamars ratificaven la manca de responsabilitats polítiques de la mestra.


30


31

4. Margarita Torrandell Forment

Com en el cas de Maria Isabel Allué Castanera, també va ser interrogada la mestra Margarita Torrandell. Segons la seva declaració, a l’any 1939 tenia 52 anys, era soltera, havia nascut a Barcelona i tenia el seu domicili al mateix edifici de l’escola de Canyamars. Havia començat a treballar a l’ensenyament de forma interina el 12 de maig de 1906 i havia ingressat com a mestra a l’escola de Canyamars el 4 de novembre de 1922. Abans del 18 de juliol de 1936 guanyava 4.000 pessetes i amb posterioritat va passar a guanyar 5.000 pessetes per un ascens, “...ascenso que afectó a muchos compañeros”.

A l’octubre de 1936 s’afiliaria a la Federació Escolar de Treballadors de l’Ensenyament i amb això se li deduïa una part del sou. Preguntada sobre els seus companys de departament declara que “Los habitantes de este pequeño pueblecito, no son ninguno de ellos de marcada tendencia izquierdista y aun su actuación en el tiempo de la revolución, ha sido obligada por elementos de fuera; sin que durante todo el periodo revolucionario, se haya registrado ningun crimen, ni venganza de odio personal alguna.”


32


33


34

5. Tomàs Jubany Jubany

Jutjat a: Jutjat de Granollers

Número d'auditoria: 195

Delicte: Rebel·lió militar

Procediment iniciat el: 11 de febrer de 1939

El cas de Tomàs Jubany Jubany té unes característiques ben diferents a la de la resta d’encausats pels tribunals militars de la postguerra. El 17 de febrer de 1939 es trobava empresonat a la Presó Model de Barcelona per haver estat Tinent de l’Exèrcit Republicà. En una carta que envia a l’Auditoria de Guerra, Tomàs explicaria que era una persona de dretes que va acabar sent tinent per coses del destí i en contra de la seva voluntat.

La versió que finalment faria que el seu cas fos sobreseït era que Tomàs vivia a Barcelona i va haver de fugir a Sant Cugat per no ser represaliat per la FAI qui el considerava feixista per haver estat secretari del grup de Dosrius de la Federació de Joves Cristians durant els anys 1932-1934. A Barcelona es faria amic del conserge de l’institut d’educació secundària Salmerón de Barcelona i del professor de francès del mateix. Per evitar l’allistament a files, Tomàs va falsificar la seva partida de naixement de forma que en lloc de 20 anys figurés que en tenia 18. L’1 d’octubre de 1937 va intentar passar la frontera per unir-se a les forces nacionals però va ser detingut a Bagà pels carabiners i portat a Ribes de Fresser on va ser empresonat. Traslladat a Barcelona, va ser colpejat per uns guàrdies socialistes. Després d’algunes de les gestions dels amics de l’Institut, Jubany va ser novament traslladat al camp de concentració de Sant Cugat del Vallès, on devia fer la instrucció militar, passant a ser caporal primer, sergent després i tinent finalment. Els seus amics van intentar infructuosament fer sortir del país a Jubany en una expedició de 18 fugitius a finals de desembre de 1937. Donades les dificultats per fugir i donat que les tropes de Sant Cugat estaven a punt de sortir cap a Terol, Serrano, el conserge de l’Institut, va amagar Jubany el 6 de gener de 1938 a la casa que tenia a l’interior del centre educatiu “Antes de verte mandar tropas del Ejército Rojo te ofrezco mi casa y así podrás ocultarte”. El jove dosriuenc no sortiria fins el 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona.

En el moment de la declaració, ja acabada la guerra, Jubany declararia que tenia 21 anys, era comptable i residia a Sant Cugat del Vallès. Abans de la guerra pertanyia a Acció Catòlica21 i una vegada acabada es va fer membre de la Falange.

21 Als anys 30 Acció Catòlica era una entitat desenvolupada oficialment per la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Després de la guerra no va ser restaurada per facilitar les noves organitzacions acceptades pel règim franquista. (Viquipèdia).


35


36


37


38


39


40


41

6. Manel Ruiz Bru

Sumari Ordinari núm. 33.249

Delictes: Tinència il·lícita d'armes i suposat auxili als rebels

Procediment iniciat el: 16 de desembre de 1944

El cas de Manel Ruiz està vinculat a la probable existència d’un grup de maquis o fugitius al municipi de Dosrius a finals de l’any 1944. Recordem que molts dels anarquistes, comunistes i lluitadors del bàndol republicà van exiliar-se a França una vegada acabada la Guerra Civil espanyola. En molts casos, aquests combatents, carregats amb l’experiència de tres anys de guerra, van lluitar contra l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Quan la guerra europea va acabar amb la victòria dels aliats, molts d’ells van decidir tornar a travessar la frontera per lluitar contra el règim franquista.

Tenim constància per fonts orals que a la Serra del Montnegre diversos grups de fugitius o maquis van actuar durant diversos anys. Entre ells va destacar Quico Sabaté qui després d’anys de lluita va ser tirotejat mortalment per un falangista el 5 de gener de 196022.

El testimoni de Ruiz Bru i els informes de la Guàrdia Civil ens parlen, probablement de l’acció armada d’un grup de resistents a finals de la Segona Guerra Mundial. Les condicions del terreny a la Serralada del Corredor devien ser les idònies per amagar-se i atacar a l’aparell de l’estat en la mesura de les seves possibilitats.

Transcrivim a continuació l’informe que proporciona tots els detalls de les patrulles de control de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit a Dosrius i els motius pels quals va ser detingut Manel Ruiz.

“...teniendo noticias en la tarde del día doce del presente mes y año antes expresado [desembre de 1944], de que un grupo de huidos de unos veinte a veinticinco merodeaban por las proximidades del pueblo de Cañamas, ordenó que por el Jefe del primer Sector, Don Pedro Ferrer Llompart que con las fuerzas disponibles de San Celoni y reforzada con una Sección pié a tierra, del Escuadrón de Caballería de Granollers así como también con unas parejas del puesto de la Guardia Civil de este último punto, se trasladase al pueblo de Cañamás y en unión de dos parejas de la Guardia Civil del puesto de Mataró, reforzada con diez y seis artilleros al mando de un Sargento del Regimiento de Artillería número ciento veintidós pertenecientes a la División ciento cuarenta y una, cuyo auxilio y colaboración de dicho Regimiento fue solicitado por la escasez de fuerza de que se disponía y la urgencia del caso y con dicha fuerza procediera durante la noche

22 Dani Rangil, “Quico Sabaté i els maquis del Montnegre” a Serra del Montnegre, http://serradelmontnegre.blogspot.com/2015/03/quico-sabate-i-els-maquis-al-montnegre.html


42

a dividirlas en patrullas compuestas de dos o cuatro guardias civiles y diez o doce soldados al mando de las clases respectivas de las diferentes Unidades, procediera a montar servicio de emboscadas y apostaderos en los puntos estratégicos de la zona en que se había señalado la presencia de los rebeldes y con orden de mantenerse en este servicio durante la noche y al amanecer reconocer el terreno en las direcciones que previamente fueron señaladas. Quedando establecido el servicio en la forma que se menciona e iniciándose los movimientos sobre las siete horas aproximadamente de la mañana en que las referidas partidas partiendo de los sitios en que habían permanecido se dirigieron en las direcciones y con los objetivos que a cada una fueron señalados. El Capitán Jefe, se trasladó en las primeras horas del día de la fecha al pueblo de Dosrius donde estableció el Puesto de Mando. La patrulla mandada por el Sargento de Artillería, Don Francisco Albertí Gil y formada por dos guardias civiles, un cabo y nueve artilleros, a la hora de iniciar la marcha en la dirección que previamente se le había ordenado, divisaron a dos individuos a una distancia de unos cien metros, los cuales eran portadores de un cubo, una especie de cacerola y una fiambrera, infundiendoles sospechas debido a lo cual les echó el alto para proceder a su reconocimiento en cuyo los individuos al oir dicha voz y ver la presencia de la fuerza, emprendieron la fuga desapareciendo entre la maleza muy espesa del bosque sin atender a los requerimientos hechos por el Jefe de la patrulla y a unos disparos que se hicieron al aire para amedrentarlos, no consiguiendo la detención de los mismos ni verlos más, continuando dicha patrulla la marcha en persecución de dichos individuos, tomando al mismo tiempo las disposiciones con la fuerza de la patrulla al objeto de poder abarcar más terreno y de esta forma siguieron avanzando hasta que al cabo de unos diez minutos aproximadamente y a unos veinte metros del Sargento de referencia surgió de entre la maleza un individuo, el cual y con toda rapidez le lanzó una bomba de mano la cual hizo explosión a unos dos o tres metros de donde estaba dicho Suboficial, el cual al ver el lanzamiento de la bomba le encañonó con su Subfusil haciendole fuego por dos veces sin que pudiera funcionar dicha arma por defecto de la misma y cuyos instantes permitieron que el rebelde lanzara otras dos bombas una de las cuales hizo explosión y alcanzándole algunos trozos de metralla pero sin ocasionarle ninguna lesión; al ver que su arma no funcionaba, ordenó romper el fuego a la fuerza de la patrulla, las cuales le iniciaron, sin conseguir alcanzaran a dicho rebelde por la rapidez con que desapareció entre la espesura del bosque, continuando la persecución y recogiendo el Sargento dos bombas en el lugar en que había estado el individuo, cuyas bombas, una de ellas es de fabricación alemana y otra de piña, recogiéndolas y siguiendo en la persecución del referido rebelde y teniendo la seguridad de que existían varios cuya cifra a juicio de dicha clase cree fueran unos seis o siete por los objetos que fueron encontrados en una de las ondulaciones del terreno en que con ramaje y mantas y un cubo daba la impresión de la cifra que se cita anteriormente, continuando durante todo el día reconociendo el terreno sin resultado positivo. Dicho Sargento hace constar, que al iniciar la marcha se encontró con el paisano Manuel Ruiz Bru, de setenta y seis años, casado, natural de Elche (Alicante) vecino de Cañamás


43

(Barcelona) habitante en la casa de campo denominada 'El Pejeire'23, de oficio jornalero, al que se le preguntó si había visto algún o algunos rebeldes en días anteriores contestando negativamente y al preguntarle nuevamente por la dirección de la casa 'Bosch', les indicó un camino que les conduciría a la referida casa a lo cual la patrulla siguió en la dirección marcada y cuando en la tarde hoy al regreso a Cañamás se encontraron nuevamente con el referido sujeto, haciéndole ver que cerca de su casa habían tenido un encuentro con los huidos e interrogado hábilmente terminó por confesar que el día anterior habían estado en su casa dos individuos armados con pistola, los cuales le pidieron comida para ellos y diez y ocho más previo su pago, que les proporcionó cinco kilos de garbanzos, cuatro de patatas y otros comestibles, manifestando que dicha venta la había realizado por temor a la violencia y que por la mañana y por miedo había ocultado la verdad cuando fue preguntado por la presencia de los huidos por el Sargento de Artillería Don Francisco Alberti Gil, regresando dicha patrulla a las diez y ocho horas, sin novedad. La patrulla mandada por el cabo de la Guardia Civil Juan Gómez de la Torre y compuesta de dos guardias, un Cabo y nueve soldados del Regimiento de Artillería, en el transcurso del servicio y al mediodía del referido día, sorprendieron a unos tres individuos y al echarles el alto e intentar huir hicieron fuego, saliendo en persecución de ellos y desapareciendo entre el bosque, dejando abandonado un fusil de fabricación alemana, calibre 7-92, con cinco balas en la recámara, sin que a pesar de los esfuerzos realizados para la captura de estos individuos diera resultado por espesa vegetación del bosque y lo accidentado del terreno.

Preguntado, el individuo Manuel Ruiz Bru, manifiesta lo dicho anteriormente por el Sargento de Artillería, Don Francisco Alberti Gil, insistiendo en que su negativa fue debido al temor de una represalia por parte de dichos huidos, añadiendo que los garbanzos y patatas fueron pagados al precio de seis pesetas el kilo los garbanzos y las patatas a peseta, siendo satisfecho su importe en dinero legal. En un registro efectuado en su casa, se le encontró una escopeta, de dos cañones, marca Manuel Roca, calibre diez y seis, y cuatro cartuchos cargados, del mismo calibre, de cuya arma carece de la licencia y guia correspondiente, por cuyo motivo fuérele cogida."

Per tot això Ruiz va ser detingut. El jutge militar demanaria informació sobre Ruiz a la Guàrdia Civil, a l'alcalde i al cap de la Falange de Canyamars.

Ruiz declararia el 20 de desembre de 1944 que té 67 anys, era natural d’Elx, estava casat i jornaler, residint a la casa de camp "El Pegaire". Li demanen perquè no va dir la veritat quan se li va preguntar si havia vist a cap grup de fugitius i contesta que "...no dio parte a la patrulla porque cuando habían estado en su casa dos rebeldes al objeto de recoger comida le habían amenazado de que lo pasaría muy mal si daba parte a las Autoridades de que ellos habían estado por allí, enseñándoles las pistolas que llevaban. Que efectivamente el martes de la semana

23 Es refereix a la Masia de Cal Pegaire ubicada a la part nord del nucli de Canyamars i que segons l’Inventari del Patrimoni Històric de Dosrius “...era propietat d’Epifanio Rovira Pujol que, segons les fonts orals, hi va fer unes obres de millora. També es diu que durant les actuacions dels maquis a Catalunya, entre el 1943 i el 1953, a cal Pegaire n’hi hagueren d’allotjats.”


44

pasada estuvieron en su casa dos rebeldes y le pidieron comida diciéndoles el declarante que él no tenía nada, sacando entonces los individuos sus pistolas amenazándole para que les entregara comida para ellos y otros que estaban en la montaña [...] Que dicha arma la tenía porque el vive en una casa de campo y siempre van por allí muchos zorras que se comen a las gallinas y así poder matar a alguna. Que dicha arma la compró al Sr. Guillén que vive en la casa 'Bosch' del término de Cañamás, hará cosa de dos años y 5 o 6 cartuchos. Que antes del Movimiento Nacional residía en la misma casa, en la cual lleva 14 años residiendo, que nunca ha pertenecido a ningún partido político ni sindical."

La Guàrdia Civil informaria que Ruiz no tenia cap filiació política i havia tingut bona conducta però que "Según rumor público, sin que a pesar de las activas gestiones practicadas se haya podido confirmar, llegó a nuestra Patria huyendo de la justicia francesa, por haber asesinado en el mentado protectorado francés a un cuñado suyo, donde tiene todos sus familiares." Interrogat de nou sobre aquest assumpte, Ruiz declara que va tornar de l'Àfrica francesa cap a Espanya "...en el año 1922, porque su madre política le dijo que se marchara para Melilla o a Barcelona al objeto de ver si encontraba alguna casa para poner un negocio de comidas, que como el declarante en Melilla no encontró nada que le conviniera se fue para Barcelona, en donde trabajó una temporada para el Fomento de Obras y Construcciones y otras varias casas más cuyo nombre no recuerda y más tarde se marchó para Granollers dedicándose siempre al trabajo de las carreteras, que en el año 1930 aproximadamente residió en el pueblo de Cañamás en el que continua actualmente. [...] Que el declarante nunca en su vida ha cometido asesinato alguno y menos de sus familiares, que como ya ha dicho anteriormente se escribían"

Guillem Coderch Bonada24 decla

Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els protagonistes … · 2017. 7. 10. · Els...

Documents

Transcript of Els Judicis Sumaríssims als republicans de Dosrius: els protagonistes … · 2017. 7. 10. · Els...