En temps de Semíramis no hi havía a tota Babilonia un jove més bell que Píram ni una donzella més formosa que Tisbe. Vivíen amb els seus pares en cases contigües i la proximitat va anar unint els joves fins que l’amistat es transformà en amor.

Ells desitjaven casar-se i, encara que les seues famílies s’oposaven, ningú va poder evitar que l’amor cremara amb la mateixa intensitat en els seus cors. Ells conversaven amb mirades i senyes.

En el mur que separava les dues cases hi havia una escletxa en la qual ningú s’hi havia fixat abans, però que els amants prompte descobriren. Tan sols la veu podia travessar una via tan estreta i els tendres missatges passaven d’un costat a l’altre a través del clavill.

Al matí següent es trobaven en el lloc de costum. Un dia, després de lamentar la seua sort, acordaren que a la nit,quan tot quedara en silenci, fugirien sense ser vistos. Quedaren en un famós edifici que s’alçava als afores de la ciutat, la tomba de Ninus. Qui arribara primer esperaria l’altre sota una morera que estava a la vora d’una font.

Quan arribà la nit, Tisbe, sense que la seua família se n’adonara, va eixir de casa cautelosament; es cobrí el cap amb un vel, arribà fins al monument i s’assegué sota l’arbre. Mentre estava allà a soles, va distingir, a la tènue llum de la lluna, una leona que, traent encara fum per la boca després d’haver caçar, es dirigia a la font assedegada.

Tisbe va fugir en veure-la, buscà refugi en una cova propera i, en la seua fugida, deixà caure el vel. La lleona, després de beure en la font, tornà cap al bosc. El vel caigut en l’herba cridà la seua atenció; l’agafà i l’esgarrà amb la boca, l’embrutà de sang i l’abandonà altra vegada.

Píram, que s’havia retardat, arribà aleshores al lloc de la trobada. Quan va vore les petjades de lleó en la terrà, empal·lidí. Va pensar que la seua estimada havia mort en les garres del lleó,va recollir el vel i el cobrí amb les seues llàgrimes:"També la meua sang tacarà aquesta tela”, va dir, va traure l’espasa i se la clavà en el cor.

La sang que brollà de la ferida va tenyir de roig les blanques mores de l’arbre; va penetrar en la terra i va arribar fins a les arrels, de manera que el color roig va ascendir pel tronc fins als fruits.

En eixe moment, Tisbe, tremolant encara de por, però no volent defraudar el seu estimat, s’acostà amb precaució i buscà ansiosament el jove, desitjosa de contar-li el perill del qual havia escapat.Quan arribà al lloc, va vore que el color de les mores era diferent. Pensà que s’havia equivocat d’arbre. Encara dubtava, quan descobrí, moribund encara, un cos en terra que agonitzava..

S’esglaià i de seguida va reconéixer el seu estimat. Va pegar un crit, es colpejà el pit i abraçà el cos de Píram exànime mentre vessava llàgrimes sobre la ferida i besava els seus llavis freds. Cridà a Píram i, quan aquest la sentí, obrí els ulls per tornar-los a tancar immediatament.

Ella va vore el seu propi vel tacat de sang i la beina de l’espasa buida. Ho comprengué tot.

"Has mort per la teua mà i per la meua causa", va dir, “jo també puc ser valenta i el meu amor és tan gran com el teu. Et seguiré i la mort, l’única que ens podia separar, no evitarà que em reunisca amb tu. I vosaltres, els nostres pares desventurats, no negueu mai la nostra voluntat unànime. Ja que l’amor i la mort ens han unit, permeteu que reposem en una sola tomba. Que els teus fruits, arbre, conserven sempre la marca de la nostra sang i que això servisca per a recordar-nos".

Aleshores, s’enfonsà l’espasa en el pit.

Els seus parents i els déus també respectaren el seu desig. Els dos cossos foren sepultats junts i des d’aleshores els fruits de la morera són de color púrpura, com ho foren aquell dia.