Entrevista a Charles Simic i molt més.

PoesiaBernhardiniciàtic

12 Xavier PlaEl Documentade Bel Olid

ArtMiró, polítici poètic

Europa il’escripturacreativa

EntrevistaSergioRamírez

5

15

17

8 Isidre Grau

AnàlisiEl Recull deperiodisme

3 Emili TeixidorFonamentsdels joveslectors

6

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 28 d ’abri l de l 2011

CChhaarrlleess SSiimmiiccEEnnttrreevviissttaa aall ppooeettaannoorrdd--aammeerriiccàà ii pprreemmii PPuulliittzzeerr

il·lustració: F. Morante

28 D’ABRIL DEL 20112ed

itoria

l harles Simic és un delsescriptors fonamentals perinterpretar la cultura de la delsegle XX, tot i que en català

només disposem d’una de lesseves històries infantils, On és elPirolet? (Cruïlla). La predilecció perla literatura per als menuts no éscoincidència perquè en la sevapoesia també s’interroga sobre lainfantesa, en alguns moments demanera aspra, en altres oferintpistes sobre la seva formació: “Almeu pare li agradaven els llibresrars d’André Breton. Aixecava elgot de vi i brindava per totesaquelles tardes remotes «quan lespapallones formaven una únicacinta ininterrompuda». O sortíem apixar al carreró del darrere i emdeia: «Aquí hi ha uns prismàtics pera ulls tapats». Vivíem en un bloc de pisosatrotinat que feia pudor de gent vella id’animals de companyia”. Aquestfragment d’un poema en prosa d’El mónno s’acaba –premi Pulitzer 1990– resulta

Cgairebé una poètica i també una manerade sentir i de tastar la realitat.

En castellà, l’editorial barcelonina DVDva publicar l’esmentat premi Pulitzer i fa

poc més d’un any, un altre títolfonamental, La voz a las tres de lamadrugada. Al pròleg de l’edició delprimer, el gran traductor i crític MarioLucarda ens explica que, tot i néixer a

Iugoslàvia el 1938, la seva família es vatraslladar als EUA el 1949. De pareenginyer i mare professora de cant, vaheretar d’ells dos la precisió i la música.

Ha viscut a Nova York, Chicago, vaser assistent editorial de NewYorker i professor des del 1974 de laUniversitat de New Hampshire.Malgrat que sovint se l’ha associat ales escoles neosimbolistes i a uncert surrealisme, Lucarda conclouque Simic és especialmentconscient del valor de les paraules iel seu misteri innat: “El seu anglès,com a idioma adquirit, mostra unsentit sempre renovat: sembla queles utilitzés un nen per aprehendreel coneixement que hi ha a lescoses... La seva poesia liquida elsarguments que la interioritat éspròpiament el domini del poeta: la

individualitat no pertany a ningú, és detots, és un sentir, patir i imaginar-secomuns”. En la magnífica entrevista deXènia Dyakonova us el trobareu amb lesportes obertes de bat a bat. ❋

Simic, valor de la paraula

El premi Pulitzer americà Charles Simic RICHARD DREW / AP

DAVID CASTILLO coordinador

n plena desintegració de l’imperisoviètic, i amb la vella Rússia sot-mesa a un dels episodis més crusde crisi social i política de la seva

història moderna, el primer que vaig feren desembocar a Dvortsowaya Plosh-chad i adonar-me de la rotunditat histò-rica que tenia al meu davant, va ser re-cordar John Reed. El dimecres 7 de no-vembre de 1917 es va llevar tard. Tot bai-xant per la Nevskij va sentir la canonadaque, des de Sant Pere, anunciava les dot-ze. Davant del banc de l’estat hi haviauns quants soldats amb la baioneta al fu-sell que s’estaven drets al costat de lesportes tancades. Va preguntar-los dequin bàndol eren, per saber si eren delgovern: “–Ja no hi ha govern”, va respon-dre un amb una rialleta. “Slava bogui!Alabat sigui Déu”, va fer ell.

John Reed, l’únic no rus enterrat alpeu de les muralles del Kremlin, a pocsmetres del panteó de Lenin, no només vaser el cronista excepcional d’un episodicabdal de la història de la humanitat comla Revolució Russa, sinó que amb el relat

Ed’aquella epopeia revolucionària mo-derna a Deu dies que trasbalsaren elmón (Edicions de 1984), va mostrara Occident que la grandesa de la his-tòria només la dóna la voluntat irre-futable de tot un poble per capgirarel seu futur i guanyar la dignitat.El relat viu i apassionat de Reed, lavoluntat revolucionària de la sevaprosa, va empènyer no poques vo-luntats transformadores. La litera-tura neutral és còmplice, dèiem enaquells dies de necessari compromísamb el futur. La màquina d’escriureera un potent instrument per can-viar el nostre petit, brut i dissortatmón, i cada realitat tenia el seu pa-lau d’hivern, John Reed ens ho haviaensenyat. Situada en una petita ele-vació, la immensitat de la plaça Rojaet va embafant a poc a poc. Un cop albell mig, amb la muralla del Kremlinal davant, vaig recordar tots els quevan caure pel camí oblidant aquellesproclames d’uns anys en què tot hocrèiem possible. ❋

Quan el món va canviar

MOTELBARSTOWRAFAEL VALLBONA

John Reedés l’únic norus enterratal peu de lesmuralles del

Kremlin

AVUITOCA...

La Persona (i III)Adverteixo que les dades d’aquest tercer i últim lliu-rament sobre les xifres absolutes de la Persona po-den provocar algunes llàgrimes dels 61 litres i migque aboca la Persona al llarg dels 78,5 anys de vida.Una Persona que utilitzarà unes 4.300 paraules cadadia (moltes de repetides), fins a assolir la xifra totalde més de 123 milions. Sí, entre els extrems d’aquellque mai calla i aquell que quan es digna a parlar sem-bla que estigui en un concurs de monosíl·labs, hi hauna distància; com els 22.000 quilòmetres que hau-rà caminat la Persona quan mori. Entrant en contin-guts més prosaics, haurà begut 6.000 litres de cerve-sa i 1.700 ampolles de vi. Tenint en compte que hi hade mitjana un 0,7% de la població mundial borratxa(uns 45,5 milions, sí, en aquest moment), tampoc ésgaire estrany. La Persona haurà fet uns 35.000 litrescúbics de pets, haurà pixat 40.000 litres d’orina i de-fecat gairebé 3 tones d’excrements (asseguda uns 6mesos al vàter i torcant-se amb uns 4.388 rotllos depaper). Ingerirà unes 50 tones d’aliments i produiràunes 40 de deixalles. Podria afegir moltes més dades,però vull tornar a les xifres diàries d’una personacom ara jo, menys angoixants: llegir 39 pàginesd’una novel·la, fer 7 petons i 12 somriures, escriureun article, assaborir una Voll-Damm... ❋

LLUÍS LLORT

28 D’ABRIL DEL 2011 3JOCNOU

na lectora molt amable emfa arribar dos exemplarsde les revistes infantils i ju-venils En Patufet i L’Es-

quitx. El primer és un calendari, unnúmero especial, per celebrar l’en-trada de l’any l970, i el segon nomésporta el número, la patent i el preu:10 cèntims. Em sorprèn la data de1970 i el dibuix d’en Perich a la co-berta perquè no pensava que la pu-blicació hagués durat tant. La teniacatalogada com a revista gairebéemblemàtica d’abans de la guerra, iara veig que la van deixar viure, o so-breviure, fins força temps desprésde la guerra. Seria interessant conèi-xer amb quines condicions va des-aparèixer i les raons per les quals vadesaparèixer. Eren temps en quèuna literatura popular, de gènere,envaïa els quioscs, amb noms comEl Coyote, d’en José Mallorquí, i lesnovel·les roses de la Corín Tellado. Itambé de publicacions del règim pera adolescents, com ara Flechas yPelayos i Maravillas.

UPotser el camí que seguien

aquestes obres, el segueixen araaquests grans best sellers d’aquí i defora, més dissimulats amb edicionspresentades com a literatura d’eva-sió de qualitat. Però els fenòmensque abans es creaven a les mateixespàgines dels setmanaris, ara es do-nen en solitari, sense el seguimentsetmanal dels lectors. Penso perexemple en el cas de Josep M. Folchi Torres il·lustrat pel Junceda i les se-ves Pàgines Viscudes i perllongat enles seves novel·les a una BibliotecaGentil que era difícil no trobar en lamajoria de llars del país de l’èpocade què us parlo (1924-1928).

L’aniversari de ‘Cavall Fort’ ensporta a la memòria tots aquests an-tecedents, tot i que la modernitat il’acceptació d’aquest darrer són evi-dents. Penso que una tesi o un estu-di aprofundit de com aquestes publi-cacions van influir i influeixen en unacolla de característiques dels nos-tres lectors, i fins i tot en alguns trets

de certes institucions, seria interes-santíssim.

En aquest número de L’Esquitxque he citat a l’inici de l’article, hi hapoemes d’Espriu, de Carner i d’al-tres noms importants, de maneraque compte! Una de les característi-ques més notables de les publica-cions infantils i juvenils és el que al-guns estudiosos en diuen “el tempsd’un projecte”, o sigui, que cal unacerta voluntat d’establir una continu-ïtat entre el passat i el futur per arris-car-se en aventures semblants. Comsi el futur depengués dels nostresactes en el passat. Com si els em-prenedors –i fins i tot els autors!– esmoguessin determinats per l’antici-pació del futur amb una confiançaenvejable. Tot plegat ens portaria aconsiderar si des de l’ara i l’aquí, isabent tot el que sabem del passat,podem construir el futur. Perquè elslectors joves són el futur, i per aixòprecisament trobo que encara dedi-quem poca atenció als materials queposem al seu abast. ❋

Els fonaments

Els lectorsjoves sónel futur, i

dediquempoca atencióals materialsque posem al

seu abast

EMILI TEIXIDOR

Seria molt inte-ressant i és bennecessària unatesi o un estudiaprofundit decom les diferentspublicacions in-fantils i juvenilsvan influir i in-flueixen en unacolla de caracte-rístiques delsnostres lectors,i fins i tot en al-guns trets de cer-tes institucions

es que la dibuixant de còmic i il-lustradora Marjane Satrapi(acaba de publicar en català elrelat il·lustrat El sospir a Nor-

ma Editorial) va triomfar amb Persèpo-lis, la novel·la gràfica va fer que el còmicarribés a un públic molt més ampli. Elconcepte novel·la donava un pedigrí in-tel·lectual a la historieta que li obria laporta d’entrada a les seccions d’adults deles llibreries generalistes. Fins aleshores,qualsevol còmic que arribava a un esta-bliment anava a parar, independent-ment del seu contingut, a la secció d’in-fantil. L’invent, però, no era nou. L’autoramericà Will Eisner va crear el nom no-vel·la gràfica per diferenciar el còmic desuperherois de les obres d’un componenthumà i realista. Però ni tan sols als Es-tats Units es va inventar la novel·la gràfi-ca. El concepte a Europa sempre ha exis-tit. A l’Estat espanyol, als anys setantaCarlos Giménez amb Paracuellos, LuisGarcía i Víctor Mora amb Crónica de lossin nombres o Enric Sió amb Mara, percitar només uns exemples, ja es van

Davançar a la dinàmica que haportat el còmic en els darrersanys.

El que es detecta de l’evolucióde la novel·la gràfica actualmentés que a poc a poc està deixant deser un concepte híbrid entre lavisió clàssica de la novel·la i de lahistorieta. Les noves obres estanaportant un nou llenguatge queamplifica les prestacions del cò-mic i la literatura per separat enaprofitar recursos que neixen dela hibridació dels dos mitjans.

Un cas popular és el de l’obraMaria i jo de Miguel Gallardo,que combina l’esperit del llibre decamp, d’anotacions de viatgeamb el manual didàctic i la histò-ria tendre. Maria i jo permet unssingulars canvis de temps i de re-gistres narratius gràcies a aques-ta singular combinació d’il·lus-tració, historieta i text literari.En aquesta direcció, un salt moltmés enllà l’acaba de fer el mallor-

quí Pere Joan amb Nocilla Experience.La novela gráfica (Alfaguara). L’obraés una adaptació del Proyecto Nocilla,la trilogia o, millor dit, el tríptic formatper les novel·les Nocilla Dream, NocillaExperience i Nocilla Lab d’Agustín Ló-pez Mayo. L’obra literària en la quals’inspira Pere Joan té precisament lavoluntat de transgredir la linealitat enel relat i de combinar mons molt dife-rents que intervenen i s’entrecreuenen el discurs global. Això s’escau per-fectament amb el treball de Pere Joan,que confessa: “Sempre he hagut decontrolar el meu traç perquè tinc ten-dència a anar cap al concepte més quecap a la narració”. El Nocilla Experience de Pere Joan

té el mateix format que el llibre origi-nal, del qual pretén ser un apèndix, pe-rò no subordinat. Una manera d’ei-xamplar una mateixa obra amb la com-binació de llenguatges que, a més d’in-novar el discurs, permet oferir més re-gistres a l’hora d’expressar i rebre mis-satges i sensacions. ❋

ELTRASTER

Llenguatges que creen nous llenguatgesJAUME VIDAL

Una plana de ‘Nocilla Experience’ SANTILLANA

28 D’ABRIL DEL 20114UNMOMENTSISPLAU

na nit de l’any 1977, Ocañaes va assabentar que hihavia una reunió en un res-taurant de la Rambla per

parlar de la creació del Front Catalàd’Alliberament Gai, i es va presentarallà, transvestit. Ventura Pons recor-da, al seu llibre de memòries Elsmeus (i els altres), l’entrada gloriosaque va fer: “Venga, señores, déjenmepaso. ¡Yo soy la Pasionaria de losmariquitas!”, va dir.

El cineasta es va adonar aviat quetenia tema per a la seva primera pel-lícula. La idea per a l’estructura nar-rativa la va trobar en una foto que liva ensenyar Ocaña, transvestit a laRambla, i un comentari que va fer:“Yo siempre me visto de mis recuer-dos”. Escriu Ventura Pons al llibre:“Vaig pensar que ja ho tenia: un re-trat de la memòria, una confessió acàmera, intermitentment interrom-put pel record reconstruït mitjançantel transvestisme”.

Així, doncs, amb un pressupostmolt escàs, un equip format bàsica-ment per amics i molt d’entusiasme,l’estiu del 1977 Ventura Pons va ro-dar Ocaña, retrat intermitent, un do-cumental que alterna les paraulesdel personatge amb una sèrie deperformances: un passeig transvestitper una Rambla plena, però senseturistes; una escena teatral sol ambninots que vetllen un mort, una pro-cessó de transvestits, un númeromusical folklòric en un cementiri...Declaracions i escenes s’alternen ca-da cop més sovint, com si desapare-

U

guessin les barreres i tot s’anés fu-sionant en un mateix personatge.

Qualsevol de les performancespodria ser el moment de l’articled’avui. És per això que ens quedemamb l’escena final: Ocaña es passejaper una Rambla buida, il·luminadaper la llum blavissa de l’alba, amb elport al fons. El final d’aquesta histò-ria simbolitza l’inici d’una nova èpo-ca per a la ciutat. Al cap de pocs dies

se celebrarà la manifestació de l’11de setembre del 1977, i uns mesosdesprés s’abolirà la censura. La pel-lícula es va estrenar sense entre-bancs i va superar els 100.000 es-pectadors. A més, Canes la va selec-cionar per a la secció oficial Un cer-tain regard i la cinta va iniciar un pe-riple internacional triomfant.

És fàcil intuir pels que no vam ser-hi que Ocaña, retrat intermitent posa

la lupa en un personatge, però fa elretrat de tota una ciutat. VenturaPons ho confirma en el seu llibre:“Sense pretendre-ho, plegats, vamcrear el símbol d’un temps, d’unaciutat, d’un país que ens han canviati ja no existeix. Un país que vivia unmoment en què la gent, farta dementides, de repressió, de capellansi de franquisme, va sortir al carrer iva dir prou”. ❋

Un temps, una ciutat

Ocaña, vestit de folklòrica, en una ‘performance’ en un cementiri inclosa al film CAMEO

‘Ocaña, retratintermitent’Director:Ventura PonsGènere:Documental.Catalunya, 1977Edició: Cameo(DVD)

‘Els meus (i elsaltres)’Autor: VenturaPonsEdició: Proa -PerfilsBarcelona, 2011

BERNAT SALVÀ

Ventura Pons vaconèixer per atzarOcaña el 1977. Deseguida hi va veu-re un personatgeple de possibili-tats per fer la sevaprimera pel·lícula,una idea que lirondava pel capdes de feia untemps. Ocaña, re-trat intermitent,oportunament re-editada fa poc enDVD per Cameo,observa amb lupaun personatge, untemps, uns car-rers, per acabartraçant el retratde tota una ciutat,una societat, unaèpoca. Aquest do-cumental va su-posar l’entrada deVentura Pons alcinema per la por-ta gran, amb se-lecció oficial a Ca-nes inclosa, il’inici d’una carre-ra que ja l’ha por-tat a dirigir 22llargmetratges

n cataclisme ha assolat el pla-neta. La gran Tempesta. Tot hacanviat. Els adults que no handesaparegut han esdevingut

salvatges o caçadors de nens, i tres ado-lescents, el Matt, el Tobias i l’Ambre, hande sobreviure en un ecosistema nou. Elstres herois va obrir la trilogia Un altremón, de l’escriptor francès MaximeChattam. L’obra planteja un escenari bi-polar vist pels ulls dels infants, que s’hande protegir dels adults, en un universque es regeix per noves regles: les forces

Ude la natura s’han desfermat, i han elimi-nat, en la seva exuberància, gairebé to-talment els vestigis de la societat huma-na, i han sorgit espècies animals noves,més perilloses i amenaçadores.

En el segon episodi de la sèrie, Ma-laherba, els tres herois viatgen cap alsud, on es diu que els adults (cynics) hancreat un estat governat per una reina.Volen saber per què segresten els nens. Ien el seu camí descobriran com els noiss’han anat organitzant en tribus. En al-guns casos han explotat al màxim les se-

ves noves aptituds físiques, l’alteracióque ha generat el cataclisme. Més enllàde l’exotisme dels paisatges (com ara unbosc gegantí com un oceà), i el viatge plede perills com a fil de l’aventura, la inven-tiva de Chattam planteja les barreresque separen infants i adults, i fins a quinpunt els nous clans poden estar regitsper conductes intransigents com les ac-tuals: inherents a la condició humana?Els lectors més impacients hauran d’es-perar fins al setembre per al tercer vo-lum, publicat també a Estrella Polar. ❋

LESRADESGRISES

Nens contra adults en un planeta reiniciatRAÜL MAIGÍ

Il·lustració de la coberta DENESLE/CROUZET

28 D’ABRIL DEL 2011 5

ADA CASTELLS

EscriptorEl nicaragüencSergio Ramírez,membre actiude la revoluciósandinista, noha oblidat el seusentit de la justí-cia i ara la fa através d’una no-vel·la, senseoblidar que estroba en els lí-mits i les gran-deses de la fic-ció. A La fugitiva(Alfaguara) ensparla del casd’una escriptoradels anys 30que ha de lluitarper la llibertaten un contextgens propici adonar veu a unadona i encaramenys si ésbella, li agradenels homes i tétalent

FOTO: EVA BUENO

UNTROSDECONVERSAAMB

S.R. Vaig voler escriure sobre unmodel de rebel·lia i, en els anys quevaig viure a Costa Rica, vaig toparamb el cas de l’escriptora YolandaOreamuno per crear la meva Aman-da Solano, una dona que treballavaen contra dels costums conserva-dors. Em va anar atraient aquestaidea d’una autora dels anys 30, unsanys en què era molt difícil ser es-criptora. Ella no dubtava a escriuretot allò que pensava, encara que ai-xò suposés entrar en polèmica i, perdesgràcia, era bella i defensava laseva llibertat sexual. Tot això em vaanar convencent que estava davantd’un personatge i que l’havia d’ex-plorar a través d’una novel·la.

A.C. I per què no a travésd’una biografia?

S.R. Jo tenia a les mans un per-sonatge sorgit de la imaginació i nopas del rigor històric. Volia sortirdels límits de la realitat de Costa Ri-ca i aportar una reflexió més univer-sal. Vaig trigar molts anys a trobar elprocediment adequat per abordar-la fins que vaig entendre que ho ha-via de fer a través de tres veus fe-menines que l’havien coneguda.Des del principi, vaig desestimar do-nar veu al personatge.

A.C. Donar veu a tres donesper parlar d’una altra dona li deuhaver complicat les coses.

S.R. Sí, l’exposició al fracàs haestat alta perquè les dones són moltlectores i he hagut d’assumir el rep-te de penetrar dins d’elles, però la li-teratura és també una qüestió dellenguatge i per això he volgut donaruna veu diferenciada a cadascunad’elles, fugint de la meva.

A.C. En el llibre, el talent ésdescrit gairebé com una maledic-ció. És un punt de vista ben insòliten una època tan individualistacom la nostra.

S.R. És que per a una dona el ta-lent podia arribar a ser un càstig. Sillegeixes com parlen Rubén Dario iRobert Graves de George Sandt’adones que mai no la veuen comuna novel·lista sinó com un ésserextravagant que es vestia amb pan-talons. La visió masculina pesa. Noels agrada que la dona no faci allòque ha de fer i no poden acostumar-

se a veure-la com una col·lega. Aldamunt, la meva Amanda és una di-vorciada, com ho era Oreamuno, iaquest estigma li pesava.

A.C. En certa manera, volia ferjustícia?

S.R. Bé, es nota la meva preocu-pació per la qüestió, però jo no tinccap intenció de fer pedagogia ambla novel·la. Sóc narrador i exposo

uns fets, mantenint la distància.Malauradament, a l’Amèrica Llatinacontinua el patriarcat. La dona noaconsegueix el grau de llibertat i in-dependència que té en les societatsmodernes. La dona accepta el pa-per de segona categoria. Ho veig aNicaragua. En la qüestió de la vio-lència de gènere, molts cops sónelles mateixes les que retiren les de-núncies o les mateixes mares per-donen els homes que han violat les

seves fillastres. És un fenomen do-lorós, però molt generalitzat.

A.C. Quan un ha estat revolu-cionari, ho és tota la vida?

S.R. No es perden les ganes queles coses siguin més justes. Conti-nuo sent una persona idealista icom a novel·lista no oblido que lahistòria oficial sempre s’escriu perbeneficiar o perjudicar algú. Nosal-tres hem de buscar sempre la histò-ria del derrotat, els que Txèkhovanomenava éssers petits. Al cap i ala fi, del que parlem és dels humans.

A.C. Per conferir versemblan-ça al personatge principal ha cui-dat molt els detalls. Hi ha escrip-tors que, ara per ara, prefereixenestalviar-se totes aquestes des-cripcions. Què en pensa?

S.R. En aquest sentit pot ser quesigui un vuitcentista. Quan un llegeixBalzac, el primer que troba és lacomposició de lloc, el barri, el car-rer, la casa... Per mi, l’art d’escriureno ha de perdre aquesta propietat,encara que estiguem en el temps deles fotos, els vídeos, el cinema i elque tu vulguis. Pel que fa al detall, laliteratura és una composició a partird’allò específic.

A.C. Les descripcions no no-més ajuden a crear imatges sinótambé atmosferes.

S.R. M’interessa molt que parlisd’atmosferes i, és cert, sorgeixenamb les descripcions. Si parles deciutats més conegudes no cal quet’entretinguis tant en detalls i et potscentrar més en qüestions d’atmos-fera, però si parles de llocs remots,com ara Guatemala, San José o Qui-to, ciutats desconegudes per a unlector llunyà, sí que tens més la ne-cessitat de descriure-les físicament.

A.C. Amb això que estem co-mentant, es podria dir que, no enva, cita Proust en l’entrada de lanovel·la: “Els veritables paradisossón els paradisos que hem per-dut.”

S.R. El meu personatge és unagran lectora de Proust i l’acusavend’imitar-lo. Aquest paradís que ellamira de construir-se és un paradísperdut, ja d’entrada. ❋

Sergio Ramírez

28 D’ABRIL DEL 20116

Us oferim eltext amb quèRicard Biel(Badalona,1970) haguanyat lacategoria deperiodismedels PremisRecull deBlanes

LLENGUATGEEN POLÍTICA IDESAFECCIÓ

ls mots no són culpablesi no hi ha motiu d’ale-gria en la seva mort nien la desaparició de les

llengües, però hi pot haver eljustificat desig per la mort endeterminat context d’aquellsmots que, sempre inofensius ensi mateixos, resulten literal-ment insignificants per al pobleque, tanmateix, els utilitza. Par-lo de la fossilització del mot. Elmot és pronunciat, està apa-rentment viu, però, a còpia derepetir-lo, tant l’emissor com elreceptor en negligeixen el sen-tit. El mot fossilitzat sovint ésutilitzat de manera més perver-sa que l’eufemisme, atès que enaquest últim la perversió con-sisteix en una capa de vernís so-bre el mot viu, a base d’un canvide significant per atenuar lagravetat del significat. Un signi-ficat ben present en la latència.Aquest no és el cas del mot fos-silitzat, que se’ns mostra senseembuts amb tota la seva apa-rença original, però en realitates tracta d’una figura de cera.

La política és un àmbit prolí-fic en exemples d’aquestestransformacions semàntiques.Els eufemismes són constants,però cada cop més es dóna laparadoxa de la fossilització delsmots. La societat ha arribat aun punt de perversitat tan ex-trem en la seva corrupció a totnivell que ja ni tan sols calen eu-femismes.

E

Premi Recull de periodisme Ricard Biel

El deteriorament de la praxipolítica es tradueix indefectible-ment en l’ús del llenguatge. I ésque no hi ha res més nociu quela normalització de la malaltia apesar de –o gràcies a– la queixa.La ciutadania, insatisfeta, no sesap prou bé si amb els seus re-presentants polítics o amb elsistema polític que provoca talinsatisfacció, acaba normalit-zant i, per tant, acceptant en elseu inconscient aquells motsque defineixen molt bé l’estatde coses que denuncia però quetanmateix perpetua, justamenti en primer lloc, des de la parau-la. Així, per exemple, entre elpoble està perfectament accep-tat que els mitjans i els políticsmateixos parlin de captar elvot. És cert que el ciutadà noparla de deixar-se captar el vot,sinó en tot cas de deixar-se con-vèncer per una o altra opció. Pe-rò n’hi ha gaires que s’esgarrifinde saber que tenen per políticsuns captaires? Perquè noméscapten els captaires, i per tantno sembla que els represen-tants públics, aquells que tenenl’enorme i honorable responsa-bilitat de governar el poble, ha-gin de ser considerats gent quepidola. I tampoc no sembla gai-re honrosa l’adequació en políti-ca del terme segons la segonaaccepció del diccionari, que en-tén per captar “obtenir, gua-nyar-se amb suavitat alguna co-sa”. No són més aviat les sectes,

que s’adeqüen a aquesta defini-ció? Vet aquí, doncs, un exem-ple de fossilització.

I encara hi ha un altre tipusde fòssil lingüístic, aquest méssubtil, atesa la seva aparença deneutralitat intencional, si mésno en una primera anàlisi. Ve-gem-ne un exemple.

En els últims temps s’ha con-solidat l’expressió classe políti-ca per referir-se simplement alspolítics, tal com sempre s’haviafet, de manera més econòmica

i, doncs, més pràctica i eficaç.Eficaç? És veritat que, tenint encompte que en l’evolució de lesllengües es tendeix a la cons-tant de l’economia fonètica, enaquest sentit estricte la versióantiga –polítics– és més eficaç.Aleshores, a què obeeix aquestcanvi que s’oposa al principid’economia? No deu ser que la

raó que ha provocat el canvi capa una alteració oposadad’aquesta evolució, només pottenir a veure amb una connota-ció diferent del sentit originaldel terme? Definitivament, ladespesa fonètica afegida noméspot obeir a una raó semàntica. Iés que classe política és una lo-cució, una expressió per referir-se a alguna cosa més que a lasimple definició de les personesque es dediquen a la política. Iaquesta connotació suplemen-tària no és innocent. Altra cosaés la consciència més o menysaguda de qui la pronuncia.D’aquí l’esmentada fossilitzacióque, atesa la seva subtilesa, con-té molt menys gruix de sedi-ment que l’exemple de fòssilanalitzat més amunt. Perquèresulta difícil sentir pronunciarel terme classe política senseun deix pejoratiu de malfiança odescrèdit per part de qui el pro-nuncia. En la psique del poble,classe implica separació entreells –els polítics– i nosaltres –elpoble. I això és com dir que elspolítics no són considerats comalgú del poble amb un càrrec alservei del poble. Ans al contrari:el polític és percebut –amb raó ono– com un privilegiat a costadel poble.

De manera que ja sigui a tra-vés de l’eufemisme, del fòssil ode la mentida directament –elpolític, en la improvisació del di-recte no sempre és prou ràpid

Estàacceptatper tothomparlarde ‘captarel vot’


de reflexos–, el llenguatge queen teoria ajuda a descriure lapolítica en realitat va més enllà ila jutja en definir el seu descrè-dit. I naturalment, no és aquestllenguatge el culpable de la des-afecció ciutadana, sinó la conse-qüència feta paraula. Una des-afecció, per cert, que és un clarexemple d’eufemisme inventatparadoxalment per una classeperiodística que, com la locuciótambé indica, es troba en horesbaixes pel que fa a credibilitat,no endebades per dissort demo-cràtica es deu a les subvencionspúbliques que li dispensa laclasse política.

Les urpes del periodismePerò qui inventa els extrava-gants termes desafecció i classepolítica si no el periodisme? Ésel periodisme mateix, que faveure que ensenya les urpescom a reacció a la seva impotèn-cia davant les directrius políti-ques que condicionen la sevafeina. I qui inventa el termeclasse periodística? No pas elperiodisme, naturalment, atèsque suposaria tirar-se terra da-munt. En aquest cas la locuciól’inventa el poble per mimetis-me, havent begut de l’antece-dent del terme classe política.

Però aquí no acaba la potèn-cia del bucle de la fossilització,de la confusió que exerceix elllenguatge sobre l’individu. Cor-re la brama que els mitjans me-reixen la desafecció dels ciuta-

dans, i sembla clar entre la ma-joria d’aquests que els políticsmereixen la seva desafecció.Tanmateix, aquest teòric desi-gual nivell de consideració no éstan clar. És veritat que els resul-tats de la gestió feta –o insatis-feta– pels polítics provoquen unestat d’opinió fonamentat, peròno ho és menys que hi ha pocacertesa i molta suposició provo-cada per la intoxicació generalper part de tots els estamentssocials; des dels dards enveri-nats –o no– entre els polítics,passant per la subjectiva –o no–transmissió dels mitjans, fins aldesori que davant de totaaquesta informació, de fet ja si-gui més o menys verídica, gene-ra entre l’opinió pública.

En aquest estat de coses, hiha un fet que s’imposa: el ciuta-dà pot desconfiar per sistemadel sistema, i probablement deraons no li’n falten, però no potevitar que la informació que repprocedeixi d’aquest mateix sis-tema. De manera que la sevaopinió acostumarà a basar-se enfunció dels únics inputs rebuts,amb independència de la des-confiança que li mereixin. Peraquesta raó el sistema dormtranquil. La confusió sobre elciutadà, gràcies al llenguatged’una banda i al foment de laignorància dels fets com a armafonamental del sistema de l’al-tra, lluny del que podria fer pen-sar, es tradueix en una conse-qüència ben concreta, és a dir,

ni ambigua ni confusa: el domi-ni absolut que sobre ell exerceixel poder. I això val tant per al vo-tant com per a l’abstencionista.Només a tall d’exemple, l’abs-tenció després d’una contesaelectoral no fa trontollar el sis-tema –el nostre–. L’abstencióés producte de la desafecció, i ladesafecció referma el sistema.Igual que el vot. Fixem-nos queel vot sempre és només produc-te d’allò que el poder ha volgutmostrar al poble, no allò que li

ha ocultat. Aquests són elsúnics elements interessats queinevitablement tindrà el ciuta-dà per jutjar, per decantar-seper una o altra papereta davantl’urna. En els últims anys és ve-ritat que internet facilita la di-fusió d’informació extraoficial.Però quin és el resultat? Meres-cudament o no, continuen gua-nyant, i convé no oblidar que

gràcies al vot del poble, els par-tits majoritaris. Amb xarxa di-gital o sense ella, s’imposa laconfusió. Essencialment, res nocanvia. Que el vot sigui lliure novol dir que no sigui condicionat,vet aquí la clau de tot.

El poder és monolític.El ciutadà es troba atrapat en ladesorientació, i al sistema no-més el fa trontollar la gana.Mentre hi hagi molles, el siste-ma –el poder– serà fort. L’homedel carrer està desorientat dinsun laberint controlat per unmonstre que l’observa somrientdes de les altures. Perdut, l’ho-me llança la tovallola i, impo-tent, finalment diu que ignorael monstre –que en passa. Iaquest fals menyspreu a la pra-xi equival a l’obediència almonstre. A la fi, el monstretambé ignora l’home, ignora elciutadà perquè ja el té neutralit-zat. Deixa de ser una amenaçapotencial, com una fera aneste-siada. No hi ha perill que el ciu-tadà mitjà, aquell que conformael gruix del votant potencial,trobi la sortida del laberint per-què ha renunciat a trobar-la. Laignorància mútua actual és lasituació idíl·lica per al sistema.Missió acomplerta. Kafka ho ex-posa bé al conte Davant la llei.

De resultes de l’abandona-ment del ciutadà, es produeixuna reacció que no només justi-fica la malaltia sinó que la con-verteix en perfectament desit-

jable. La neutralització del po-der acomoda el poble en la pas-sivitat. Deixa de prendre deci-sions i espera que allò que nocomprèn faci la feina per ell. Elciutadà no decideix, es deixa de-cidir i s’autoproclama membred’una llar d’infants. La letargiaen l’absència de responsabili-tats, l’exigència de drets però decap deure l’acontenta fins alpunt que el fa infeliç si nos’acompleix.

Desafecció, eufemismed’avorriment o fins de fàstic, ai-xí com tants altres eufemismesi fòssils, són termes més utilit-zats pels mitjans que pel poble aqui van adreçats. Amb tot,aquest no els qüestiona i els ac-cepta en silenci. Al capdavall,són paraules que sonen bé mal-grat el drama que amaguen. Enrigor, el ciutadà no pot parlar dedesafecció quan de fet dubta simai ha sentit cap afecte per lapolítica, i menys per cap polític.En aquest país hi va haver untemps, després de la dictadura,que alguns polítics van desper-tar passions. Ara ja no. Si avuiqueda cap passió és per les ve-lles glòries, i des de la distorsióde la distància temporal. Tam-poc no hi ha desafecció cap aelles, doncs. No. No hi ha des-afecció. Perquè no hi ha afectes,i perquè allò que podria sem-blar-ho no és més que nostàlgia.

Només hi ha submissió. Icaos. El caos del silenci dels fetsi el que generen les paraules. ❋

Que el votsigui lliureno vol dirque nosiguicondicionat


Europa i l’escriptura crom en tantes espe-cialitats acadèmi-ques, els EstatsUnits es van avan-

çar en la prescripció dels es-tudis d’escriptura creativa.Ja el 1936 la Universitatd’Iowa va ser pionera enl’oferta reglada per als aspi-rants a escriptors, i actualment conti-nua sent la més prestigiosa del país,amb l’orgull d’haver format 16 futurspremis Pulitzer i haver acollit en les se-ves aules autors tan reconeguts com araRaymond Carver, John Gardner, JohnIrving, Flannery O’Connor, Jayne AnnePhillips o Kurt Vonnegut. No cal dir queaquest tipus de formació aviat es va es-tendre a altres universitats nord-ameri-canes i que, actualment, s’hi mantenen150 programes d’escriptura creativaque ofereixen un Master of fine arts, lamillor prova de capacitació per dedicar-se a la creació literària en qualsevol deles seves modalitats. En general, sónprogrames que consten de dos o tresanys acadèmics, basats en els works-hops on els estudiants es troben cadasetmana per llegir i analitzar els textosque els companys han posat en circula-ció prèvia, a més de cursar assignatu-res de teoria literària i d’anar desenvo-lupant el projecte de creació.

Mentrestant, els escriptors de la vella Europacontinuaven apostant per la preparació autodi-dacta, com si la creativitat literària només po-gués germinar des de l’impuls íntim, personal iintransferible. No és fins a la dècada dels noran-ta, i molt més clarament en la darrera, que se’ns

Cdesperta l’interès per un aprenentat-ge disciplinat, tal com sempre s’haentès natural de seguir-lo en la mú-sica o les arts plàstiques. Aquí l’ofer-ta s’obre camí i prospera més desdels centres privats que des de lesuniversitats, tot i que a la llarga algu-nes incorporen màsters d’escripturacreativa, com és el cas de la PompeuFabra. Ara ja podem comprovar quel’opció de formar-se per escriure nosorprèn a ningú, sinó que sintonitzaamb el pols d’un mercat editorial queha anat canviant les regles de joc a fa-vor d’una professionalització mésgran en tots els sentits.En aquest context, les escoles d’escrip-tura sorgides arreu d’Europa s’hananat organitzant, entrant en contactei compartint projectes. El 2005 es vacrear l’European Association of Creati-ve Writing Programmes, al voltant dela Universitat de Leipzig i amb l’adhe-

sió inicial de les escoles de Fin-làndia, Praga i Viena. Actual-ment la xarxa consta de noumembres, compromesosamb la normalitzaciód’aquest tipus d’estudis: Ori-veden Opisto (Orivesi-Fin-làndia), Literarni AkademieJosef Skvorecky (Praga),Schule für Dichtung-sfd (Vie-

na), Scuola Holden (Torí, dirigida per Ales-sandro Baricco), Aleph Écriture (París),

Escuela de Escritores (Madrid), Escola d’Escrip-tura de l’Ateneu Barcelonès (Barcelona), Escue-la de Escritores Alonso Quijano (Alcázar de SanJuan) i Casa de Letras (Buenos Aires).

Il·lustració: Guillem Cifré

Opi

nió

ISIDRE GRAU

a fa molt de temps que ho sa-bíem perquè ho anàvemconstatant, però aquesta ve-gada ha sigut tan evident que

fins i tot ha fet mal a la vista. La se-nyora Olga Xirinacs, escriptoraeminent que qualsevol cultura civi-litzada veneraria, no té dret a unanota biogràfica destacada en el pri-mer diari del país. I això que el diade Sant Jordi van sortir una pilad’autors ressenyats arran d’algunpremi obtingut al llarg dels anys.L’Olga Xirinacs els té tots o gairebétots, per la qual cosa el que era difí-cil era no trobar un any on encabir-la amb l’espai que es mereix.

L’Olga Xirinacs ha publicat lli-bres esplèndids durant la seva dila-tada carrera, ha estat mereixedorade reconeixements públics i insti-

Jtucionals per part dels més insig-nes crítics i prestigiosos mestres iara, a les seves velleses, semblamentida el final d’etapa que se li es-tà donant. No se la té per res, nocompta per a res. Fa l’efecte que elseu mestratge no pugui aportar capbenefici a la cultura actual ni a lesnoves generacions literàries i se latracta pitjor que a una nouvingudaque es volgués menjar el món.

Jo ho he comentat moltes vega-des amb ella i no ho entenc. La cosaem supera, ho reconec. Fa la sensa-ció que hi hagi una voluntat explíci-ta de silenciar, d’anorrear la quali-tat i l’obra d’una autora imprescin-dible. Si no, no m’entra al cap, no hitrobo explicació racional. Més enllàde com siguem les persones de ca-ràcter, l’obra és indiscutible i per

les nostres obres se’ns hauria deconèixer i jutjar. L’obra d’Olga Xiri-nacs avalaria qualsevol escriptor dequalsevol país culte i endreçat. Pe-rò, és clar, a casa nostra les cosesfuncionen diferent.

Fa temps, la casa editora que di-rigeixo, Òmicron, va publicar ÓssaMajor, el volum de l’obra poèticacompleta de l’autora. No hi ha al’actualitat un autor català que tin-gui un volum editat així en vida. Ires, a banda de les notes d’algunsamics fidels, també poetes, la publi-cació ha estat envoltada d’un silen-ci sepulcral. Ens ha passat ja massavegades i no m’empasso que siguiuna casualitat. Sembla que hi hagila voluntat d’amargar la vida a unadona que aquest 2011 farà 75 anys,immersa en la tristesa d’envellir i

veient com se l’arracona, com se linega el pa i la sal després d’haver-nos ofert tants convits de sensibili-tat i bellesa.

L’Olga Xirinacs no ha de demos-trar res, ja ho fa la seva prolífica ipotent obra literària, però l’Olga Xi-rinacs té alguns problemes: no ésimmigrant, no acostuma a ense-nyar la regatera a la televisió niquan signa llibres, no és una autoramediàtica, no provoca escàndols,no fa llibres de vampirs, no plagianingú... I això és una pega, avui dia.L’Olga Xirinacs es pensava queérem aquí per fer literatura i aixòés el que ha fet i farà tota la vida. Li-teratura en veu alta, en majúsculesi escrita amb lletres d’or, plenad’una dignitat i honestedat incor-ruptibles. ❋

Vindicació d’Olga XirinacsISRAEL CLARÀ


Podria ser un crit de suport al gran Pep Guardiola, però és la denomina-ció que reben les roselles a Tremp. Peperepep la flor i ruella la planta. Laflor de les roselles (Papaver rhoeas) té una propietat màgica que proba-blement emana de la seva natura al·lucinògena: cadascú els diu com volperò provoca quequeig. A la Franja de Ponent, per exemple, en diuenababols, un nom proper al castellà amapola que popularitzà Machín. Aba-bols encara dóna poc joc (només repeteix ba-bo), però en general elsnoms populars de la rosella són espectaculars, fins al punt que els po-dríem cantar. Més enllà de la guardiolesca via trempolina, al Vendrell endiuen quequerequecs, a Girona quiquiriquics, a Besalú gallgallarets (o ga-llarets), a Manresa pipiripips, a Agramunt pupuruputs (o puputs) i a Cale-lla de Palafrugell quicaracocs. Però el millor que he descobert, fins ara,del fascinant món de la rosella és que dues poblacions tan properes (i en-frontades) com Sabadell i Terrassa tenen en aquesta flor al·lucinògena unnou fet diferencial. A Sabadell en diuen badabadocs i a Terrassa paparo-les. Si Machín hagués cantat en català, hauria fet lletres més variades:“Paparooola, lindíssima ababoools...”. ❋

MOTACIONS

Peperepep?MÀRIUS SERRA

L’ULL DE L’AGULLADANIEL BOADA

Albert Om ho proclamava ala terrassa de l’hotel Condesde Barcelona on Edicions 62celebrava dissabte el pica-pi-

ca del Dia del Llibre i quan ja era se-gur que malgrat la Setmana Santa i lamona la venda de llibres i roses eramolt bona i l’afluència de gent a lesparades creixia: “Si situéssim SantJordi per Nadal, Sant Jordi venceriaNadal”. Sant Jordi és més fort quetot, sí senyor.

A la sortida del dinaret em vaig en-caminar cap a la Llar del Llibre, queés a la vorera del davant, per firar-meuna mica. Buscava dos llibres. Un,Cristina y sus amigas, aplec d’uns cò-mics dibuixats pel meu pare en dife-rents revistes juvenils femenines elsanys setanta. L’ha publicat EdicionesB, l’hereva de Bruguera. No el tenien.Un dependent va consultar un ordi-nador i va observar que n’hi haviaexistències a les seus que la Llar delLlibre –Casa del Libro–, té a Valènciai a alguna capital andalusa, però que aells, a la botiga del passeig de Gràciaque no està ni a cinc-cents metres del’Ediciones B, a Consell de Cent, noels n’havia arribat cap. Bé. Em vaigdisposar a buscar l’altre llibre quem’interessava, Bes nagana, d’EnricCasasses, però a la Llar hi havia tantagent i després tantes cues per pagarque vaig sortir al carrer per si a la pa-

L’rada que la mateixa botiga hi teniainstal·lada les transaccions eren mésfàcils. Vaig preguntar a un noi si te-nien secció de poesia i em va comuni-car que m’hi trobava exactament aldavant. Hi havia un llibre, la novetatde Joan Margarit, i cap més. “No tincres contra Margarit, sinó que mésaviat ho tinc tot a favor, però jo buscoBes nagana d’Enric Casasses”. Tam-poc el tenien, però el dependent va es-tar molt content que el busqués. L’ha-via llegit i li havia agradat molt. Jotambé l’havia llegit. Si en volia un al-tre exemplar era per regalar-lo a unapersona, el meu fill –va de pares i fills,avui, això–, que segurament el cele-braria. El fill es dedica, com l’avi, a lesarts visuals, i la poesia de Casasses téque entra per l’oïda i pels ulls. Si volsdibuixar o dissenyar, escolta música illegeix poemes o proses que sonin i“es vegin”. Si vols escriure, vés al cine.Casasses sona molt. Sona tant, quede vegades li surt una sardana: “Esti-rat sota els motors/ d’esquena a ter-ra/ d’esquena a terra/ vaig guanyar lameva pri-/ mera pesseta/ mera pesse-ta”; de vegades una jota o un zapa-teao: “Carrers de sempre,/fa un solque mata i / la puta boira / t’ho tapatot./ La puta boira/ que tot ho tapa/t’ho tapa tot”. Casasses té de bo, tam-bé, que no atabala. Va fent, treballa,llegeix Verdaguer, Foix, Vallmitjana,

Apel·les Mestres o Víctor Català, queés el que s’ha de llegir, i no atabalaamb proclames ni plors ni cànonstancats. Com Perejaume, Pascal Co-melade, Riba o Sisa. “Quan ja de laterra/ Jesús s’envolava/ el cim de laserra/ s’enfarigolava”. Un vers de Ver-daguer que Perejaume prefereix. Siprefereixes un vers així arribes al’agrimensor poeta que és Perejaume.

Parlaria d’aquestes coses amb eldependent de la parada –“m’han con-tractat per avui, només”, em diu–, pe-rò ell té feina i jo haig de trobar els lli-bres. Al costat hi ha la llibreria Jai-mes, i recordo que la seva mestressadiu que es nodreix de molts compra-dors que no troben a la Llar el quebusquen. No tenen Cristina y susamigas, però sí Bes nagana. Me’l ser-veix una dependenta que havia treba-llat a Ona, la llibreria de llibre catalàde la Gran Via que ha tancat. “Puc es-tar contenta d’haver trobat feina”. Noho estaran tant els clients d’Ona, emdiu: “Les novetats són de fàcil accés,però el seu fons, qui l’oferirà?”.

Llegeixin aquesta poesia de Casas-ses: “Et miro et veig de lluny m’ageno-llo/ te m’acosto et toco et veig: tensuna esquerda”. Què han pensat, quèhan “vist”? El títol és “Ermita vella”.L’autor diu del seu llibre: “Les idees hisón importants, els sentiments més, iles sensacions encara més”. ❋

Buscant Casasses

ENTRESETMANA

MANUEL CUYÀS

A banda de mantenir reunions anuals de con-trast de programes, gràcies al Grundtvig Pro-ject, subvencionat per la Unió Europea, de fe-brer a juliol del 2011 l’associació està duent aterme el curs internacional d’escriptura Funda-mentals of poetry, amb la participació de cincalumnes de cadascun dels set primers centresesmentats. La primera classe es va fer a Madridel 7 de febrer, amb el tema de Sonoritat i ritme, ila darrera, també presencial, serà a Orivesi del 4al 6 de juliol, per ocupar-se de l’Heteroglòssia.Entre totes dues trobades, cada mes s’efectuauna classe virtual, a càrrec de professors de lesdiferents escoles, per debatre qüestions com araSentits i descripció, Sentit i estructura, Emo-cions i Ambigüitat.

El curs no tan sols beneficia els 35 alumnesparticipants, posant-los en contacte amb profes-sors i poetes de latituds tan diferents, sinó quetambé permet anar madurant un projecte edu-catiu compartit capaç d’aglutinar les distintessensibilitats europees. Si es compleixen les pre-visions, l’organització pensa celebrar aquestcurs internacional cada dos anys, dedicat a al-tres modalitats creatives.

Aquesta és la via europea per consolidar un ti-pus de formació que encara desperta escepticis-mes entre els que continuen opinant que la crea-ció literària s’edifica en solitari i que només potrespondre a la visió personal de cada individu,sense influències academicistes. En tot cas, estracta d’un debat obert, ja que a la pràctica con-viuen els escriptors que es construeixen pel seucompte amb els que entenen la conveniènciad’una sòlida i àmplia formació teòrica i de con-trastar la seva pràctica amb altres companys detrajecte. Totes les opcions són bones si fona-menten l’excel·lència. L’enemiga de l’escripturacontinuarà sent la insubstancialitat. ❋

eativa


“Un poema hauriade ser assequiblea tothom”

harles Simic, que vanéixer a Belgrad (Iu-goslàvia) i va emigrarals Estats Units el

1953, després d’haver viscutuns anys a París, és una de lesfigures clau de la poesia ameri-cana actual i un dels poetes mo-derns més cosmopolites. Autorde vint llibres de poesia, de di-versos volums d’assajos i d’unesquantes antologies de poesiasèrbia traduïda a l’anglès, ha es-tat guardonat amb els premis li-teraris més prestigiosos, comara el Wallace Stevens, el Pulit-zer i el Poet Laureate. Ha exer-cit de professor universitari du-rant més de trenta anys abansde la seva jubilació. Actualmentviu a New Hampshire i viatjamolt fent lectures i conferèn-cies pertot arreu.

Tot i que ha estat traduït al’espanyol moltes vegades –lamés recent és Una mosca en lasopa (Vaso Roto, 2010), un lli-bre de memòries–, fins ara nohavia vingut mai a l’Estat espa-nyol: enguany era un dels convi-dats d’honor al festival Cosmo-poètica de Còrdova, i és allà onvaig coincidir amb ell. Com quefa temps que admiro la sevapoesia fresca, incisiva, plenad’humor i imatges estranyes,vaig demanar-li d’entrevistar-lo,i em va atendre amb una grancordialitat i simpatia.

Senyor Simic, parli’m delsseus inicis com a poeta.De fet, quan em faltava un qua-drimestre per acabar el batxille-rat, vaig començar a escriure ialhora a pintar, i la meva prime-ra ambició artística era ser pin-tor. Pintava aquarel·les ambmolt d’entusiasme, era tota unaobsessió, mentre que en la poe-sia no m’hi implicava gaire emo-cionalment. Tenia uns quantsamics que escrivien poemes, ivaig pensar: “Per què no ho pro-

CXènia Dyakonova vo jo també?”. Encara no era

conscient que m’hi enganxaria.A poc a poc la cosa es va anarcomplicant: vaig conèixer diver-ses persones que es prenien lapoesia molt més seriosament iescrivien molt millor, i gràcies aelles em vaig adonar fins a quinpunt eren dolents els meus pri-mers versos. Aleshores vaig co-mençar a preocupar-me’n i so-bretot vaig llegir molt. Com queels llibres eren massa cars percomprar-los, anava a les biblio-teques públiques de Chicago(on llavors vivia amb els meuspares) i en treia tota mena d’an-tologies poètiques.

Quan va començar a publi-car i a donar-se a conèixer?L’any 1959 vaig tenir la mevaprimera publicació: dos poemesa la revista Chicago Review. Totseguit me’n van publicar algunsmés en una antologia de poetesjoves. Però després, inesperada-ment, per una sèrie de circums-tàncies difícils d’explicar, emvan obligar a fer el servei mili-tar, i vaig passar dos anys entreAlemanya i França, fent el pa-per ridícul de policia militar i noescrivint gens. Així i tot, li vaigdemanar al meu germà quem’enviés els meus poemes, queestaven guardats a casa en unacapsa de sabates. Els vaig rebreuna nit freda de tardor. Em vaig

asseure en un para-xocs, vaigobrir la capsa i vaig llegir a poc apoc tots els poemes. Eren horri-bles! Vaig agafar-los i els vaigllençar. Després em vaig ficar alllit i al cap d’uns minuts em vaigaixecar de nou, vaig recuperarels poemes i els vaig esquinçaren trossos ben petits. Em vaigsentir alleugerit. “I ara, què?”,em vaig preguntar. Mesos méstard, en tornar de l’exèrcit, vaigescriure poemes sobre petitsobjectes, sobre culleres, forqui-lles, etcètera. I aleshores vaig te-nir clar que havia trobat la me-va línia i que m’havia de dedicara la poesia.

Rellegeix sovint els seusprimers llibres? Sempre s’hireconeix?És clar que m’hi reconec, tot ique evidentment moltes coseshan canviat durant els cinquan-ta anys que fa que escric. Relle-geixo els meus poemes juvenils,els veig massa impersonals,plens de defectes, i sempre tincla temptació de canviar-los. Pe-rò això pot ser molt perillós:més que millorar-los, corro elrisc de desgraciar-los. El que heaprès en tots aquests anys ésque moltes vegades l’encantd’un poema està precisamenten la seva imperfecció. Per po-sar una comparació, a vegadesconeixem algú i al comença-

ment ens desconcerta que siguiuna mica guerxo, però desprésens hi acostumem, li agafemafecte i ens sembla que si no fosguerxo, no seria encantador.

Parli’m de The WorldDoesn’t End (El món nos’acaba), aquell llibre depoemes que va guanyar elpremi Pulitzer i el va consa-grar com a poeta.El curiós és que a aquest llibrese’l cataloga sempre com a poe-sia en prosa, tot i que jo, mentrefeia aquells petits apunts, no te-nia ni idea que estava escrivintpoesia en prosa. Simplement,un dia, als anys vuitanta, quanel meu fill es va comprar unamena d’ordinador vell, vaig de-cidir aprendre a fer-lo servir i apicar textos. Vaig agafar elsmeus quaderns, en què anotoidees i frases disperses, i quanvaig començar a picar distreta-ment totes aquelles notes, emvaig adonar que en tenia tantes,que fins i tot podien formar unllibre. Però ni tan sols quan envaig fer un llibre no sabia a quingènere pertanyien aquells tex-tos. Pocs dies abans que sortis-sin publicats em va trucar lameva editora i em va exigir quejo mateix els catalogués: “Enquina secció l’haurien de posara les llibreries? Religió, cièn-cia...?”. Després de pensar-m’hoforça, i encara sense estar-negaire convençut, li vaig dir queen digués poesia en prosa. Cu-riosament, després no he pogutmai tornar a fer poemesd’aquest tipus. Tinc la sensaciód’haver fet en aquella època totel que puc fer en aquest gènere.

Parli’m dels seus escriptorspreferits, poetes i prosistes.T’explicaré un detall de la mevainfància. Durant uns anys quevaig estudiar en un institut desecundària de París, ens feienllegir Baudelaire, Rimbaud, Ver-laine, Mallarmé i altres poetes

francesos del segle XIX, i fins itot aprendre els seus poemes dememòria. Em feien sortit da-vant de tota la classe i llegir dememòria alguna cosa com ara:“Sois sage, ô ma douleur, ettiens-toi plus tranquille...”. Aixòera un veritable malson, perquèel meu accent en francès era do-lentíssim, i els altres nens es pi-xaven de riure mentre m’escol-taven. El professor, MonsieurBertrand, era un sàdic que sem-blava passar-s’ho bé quan emveia patir. En acabar la secun-dària, vaig oblidar feliçment to-ta aquella poesia. Però molt més

Una cosaque sí queem costamolt ésescriurequan viatjo

A vegadesl’encantd’un poemapot estaren la sevaimperfecció

Charles Simic Poeta nord-americà. Premi PulitzerEntrevista


tard vaig rellegir Baudelaire,Rimbaud i altres poetes france-sos i em vaig adonar que m’en-cantaven; vaig descobrir, fins itot, que m’havia deixat influirmolt per ells. També són moltimportants per a mi, per dir no-més uns quants noms, els poe-tes nord-americans WallaceStevens, Walt Whitman, EmilyDickinson, William Carlos Wi-lliams, o la russa Marina Tsvie-tàieva. Entre els prosistes, pot-ser els que conec millor són elsnord-americans, seguramentperquè els llegia i els comentavaen les meves classes quan feia

de professor. M’encanten, perexemple, Dreiser, Sinclair Le-wis, els contes de Hemingway...També parlava als meus cursosde literatura comparada de Kaf-ka, Thomas Mann, Céline, quem’agraden molt. I estic conven-çut que la prosa que he llegittambé ha tingut una gran in-fluència en la meva poesia, aixícom la pintura i sobretot el cine-ma, que segurament és el quemés ha influït, en general, en elspoetes de la meva generació.

Expliqui’m on, quan i comescriu.

La veritat és que puc escriure, opensar en un poema, gairebé atot arreu: al carrer o als boscosde New Hampshire, on sovintpassejo, o bé en un restaurant,tot observant la gent i escoltantles seves converses, o bé al llit,abans d’adormir-me, o bé a lacuina, mentre la meva donaprepara el dinar: això últimm’encanta, m’agrada molt es-criure a la cuina quan hi ha al-guna cosa coent-se als fogons, iels nostres gats i gossos pul·lu-len per allà... No necessito silen-ci per escriure, fins i tot prefe-reixo que hi hagi una mica de

soroll. A Nova York m’hi vaigacostumar prou, al soroll. Elque em costa molt és escriurequan viatjo: si estic en un llocnou, sobretot a Europa, procurotenir els ulls i les orelles benoberts, observo, m’enamoro detot el que veig i em distrec contí-nuament i no puc concentrar-me en els poemes. Moltes vega-des, quan era en un lloc preciós,com ara alguns pobles d’Itàlia,sortia al balcó de la meva habi-tació d’hotel, mirava el mar i elsol, i pensava: “Hauria d’escriu-re alguna cosa”. Però despréssortia a passejar, em quedavaembadalit davant d’aquell pai-satge i m’oblidava completa-ment d’escriure. Per això sem-pre estic més concentrat i méscòmode escrivint a casa, perquèm’ajuda tenir les meves coses iels meus llibres a prop, i tambéveure el paisatge rural per la fi-nestra.

Sempre pot valorar el poe-ma racionalment mentre es-criu?

Quan era jove, escrivia molt denit, en plena eufòria, i els poe-mes em semblaven fantàstics,però l’endemà al matí els torna-va a llegir i m’adonava que novalien res. Avui dia això ja nopassa en aquesta mesura, peròsí que moltes vegades, mentreescric, m’abstrec de la meva ca-pacitat crítica, em torno unamica beneit –o inspirat, que ésuna altra manera de dir-ho– itinc la sensació d’estar escrivintuna cosa molt bona, però quantorno a pensar-hi amb calma co-menço a veure-hi defectes. Al-gunes vegades, molt poques, es-cric totalment lúcid i totalmentconvençut que el poema és bo ino hi canviaré ni una coma. Pe-rò ja et dic, això passa molt detant en tant.

Quin sol ser el punt de parti-da dels seus poemes? Una

imatge, un vers, una parau-la, una altra cosa?Pot ser qualsevol d’aquestes co-ses, depèn del moment. A vega-des un poema pot començarfins i tot amb un títol. Recordohaver escrit un poema, fa unsdeu anys, que es deia Serving ti-me (Servint el temps). En an-glès és una frase feta; es pot dir,per exemple, que un presonerserveix el temps, és a dir, com-pleix una condemna. Vaig do-nar-li moltes voltes, a aquestaexpressió, i vaig pensar que to-tes les persones, en el fons, nofem altra cosa que servir eltemps, com si fóssim captius enuna presó enorme sense vigi-lants, on només el temps ensmana. I vaig escriure un poemasobre això... A més a més, esticconvençut que els poetes, a partde servir el temps, “servim eldiccionari”, com deia JosephBrodsky.

A quina mena de públics’adreça la seva poesia?

Estic convençut que un poemahauria de ser assequible a tot-hom, a qualsevol tipus de perso-na: evidentment, no tothom elpodrà entendre a tots els nivellsi amb tots els seus matisos, peròen general hauria d’arribar a to-ta mena de lectors. Un dia, des-prés d’un recital que vaig fer alsEUA, se’m va acostar un homegran i em va dir, tot desconcer-tat: “Senyor Simic, això que hallegit, realment era poesia?”.“És clar que sí!”, li vaig respon-dre. “Que estrany, doncs! Nor-malment no entenc gens la poe-sia, però el que vostè ha llegitm’ha semblat molt clar!”. Em vafer molta gràcia. L’altre dia finsi tot vaig llegir poemes al meugos. Sembla mentida, però emmirava i m’escoltava atenta-ment, i al final de la lectura varemenar la cua amb aprovació. Isi ell també entengués els meuspoemes? Imagina’t! ❋

L’altre dia fins i tot vaig llegirpoemes al meu gos; al finalva remenar la cua

Molt poques vegades escrictotalment lúcid i convençutque el poema és bo

Charles Simic, signant a Còrdova un exemplar dels seus poemaris X.D.

28 D’ABRIL DEL 201112Novel·la Xavier Pla

Crít

ique

s

s als sis anys, quan començaa llegir, que Maria, la narra-dora i protagonista de La ter-ra solitària, el magnífic llibre

amb el qual Bel Olid (Mataró,1977) va guanyar el premi Docu-menta, albira el principi de la sevavida normal. Per fi sé llegir i esticfascinada, diu i repeteix el dia quecomença a veure lletres pertot ar-reu i que el món familiar on viu esfa una mica menys caòtic i sòrdid.També és el dia, però, de la “granhecatombe”, en paraules de la sevaantagonista, Catalina, la seva ma-re, dura i poc afable, que la va teniramb només divuit anys, que nol’hauria volgut tenir mai, que veniade l’Andalusia més profunda, i queben aviat la va canviar sense gairesmiraments per Amaranta, la sevagermana, egoista i malcriada: “Siels cristians tenen abans i desprésde Crist, jo tinc abans i després del’Amaranta”. Llegir i escriure, anara la biblioteca, redactar contes al’escola i, al final, ser professora de

É

Bel Olid explicala història

de l’afirmaciód’una identitat

Una casasense crits

literatura tornaran a Maria aquellafelicitat infantil, perduda desprésdel naixement de la seva terriblegermana. Però la marca serà física,el seu cos portarà l’estigma de la in-felicitat, en serà testimoni el diaque, al poble dels avis, la tapa enor-me d’un piano empolsegat escapça-rà per sempre més un dels seus di-tets infantils: “Aquesta que hi haaquí asseguda, amb un remolíenorme i un dit més curt del nor-mal, sóc jo”.

Rere un títol una mica insuls,Olid explica la història de l’afirma-

ció d’una identitat, de la construc-ció d’una “cambra pròpia”, en unafamília desestructurada de la Cata-lunya d’avui. La lectura i l’escriptu-ra seran per a Maria activitatssubstitutòries i satisfactòries da-vant unes evidents mancancesafectives en què afloraran els ins-tints més primaris. En aquesta his-tòria intensa i continguda d’amorsi odis, de gelosies, pors i margina-ció, però sobretot d’incomprensióentre els seus personatges, la nar-radora, sempre lluitadora, amb elseu aire de curiositat constant, laseva timidesa amable i la seva xer-rera imparable, es fica els lectors,amb facilitat, a la butxaca. La vir-tut de Maria és que no se sent ni esfa la víctima, conscient que el que lipassa és la vida mateixa, com passaa tothom. I la relació de la protago-nista amb la paraula no serà tansols per entrar al món meravellósde les lletres, sinó que serà fona-mental per poder posar nom a leshumiliacions i els abusos, els abu-

sos sexuals infantils, i la violènciadomèstica que “el gran fill de puta”exercia en una habitació de pocsmetres quadrats. Saber que aque-lles “coses” tenien nom i que perdesignar-les i, després, alliberar-se’n, calia dominar la paraula, és laprimera de les lliçons que la narra-dora aprendrà de la vida.

Però no és l’única lliçó, perquè laintel·ligència narrativa de l’autorafa que La terra solitària sigui una

Ciència David Bueno

Una racióde química

a química és present en totsels aspectes de la nostra vida ien tot el nostre entorn, mal-

grat que a vegades en alguns mit-jans i entre el públic general es per-cebi com una cosa artificial, perjudi-cial o tòxica. Fins i tot hi ha qui vol-dria eliminar la química de la nostraalimentació, sense pensar que aixòseria com eliminar el so d’una con-versa, atès que qualsevol aliment és,en si mateix, química pura, en formade molècules imprescindibles per ala vida. Perquè sense química no hihauria vida, ni res del que coneixem.Per aquest motiu, paradoxalment,socialment també li atribuïm una ca-

L ra amable, la que ens porta a dir, perexemple, que una parella s’avé per-què entre tots dos hi ha bona quími-ca o a parlar de la química de l’amor.

Per aquests motius, aquest any,en què se celebra l’Any Internacionalde la Química, és una bona ocasióper desmitificar-la i acostar-la a totsels ciutadans en un context proper,el del nostre dia a dia. Aquest ésl’objectiu de Molècules en acció. DelBig Bang als materials del futur, deXavier Duran, un objectiu que asso-leix en escreix. Duran és químic i di-vulgador de la ciència, ha publicat di-versos llibres i des del 1999 dirigeixel programa El medi ambient (TV3).

Molècules en acció, escrita en unllenguatge proper i planer, però moltrigorós, ens mostra, amb multitudd’exemples molt ben triats, interes-sants, actuals i curiosos a partsiguals, com la química ens ajuda acomprendre des de les reaccionsque es produeixen en els éssers viusfins als grans reptes tecnològics delpresent i del futur, des de com apartir de la sopa química inicial es vaoriginar la vida fins a com ho fem peralterar els materials del nostre en-torn fins a convertir-nos en autènticsorfebres de la matèria.

Per exemple, probablement ja sa-bíeu que la majoria de fàrmacs te-nen el seu origen en molècules quí-miques del món vegetal, com va dirSalvador Cardús en un article: “Unainfusió de marialluïsa o de poniol éstanta química com ho és l’àcid ace-tilsalicílic, tot i que el nom tècnic del’aspirina sigui més antipàtic que elde la menta”, una cita que Duran re-produeix. Però potser no sabíeu quel’origen conceptual del mecanismed’acció de la Viagra cal buscar-lo enla nitroglicerina, un potent explosiu

descobert el 1846; que l’amor i el se-xe no serien possibles sense quími-ca; que els gustos són química pura,molècules dels aliments que sóncaptades per uns receptors especí-fics que transmeten aquesta infor-mació al cervell, també amb missat-ges químics (o neuroquímics, si hopreferiu), i que no tenim quatre gus-tos com molta gent pensa (àcid,dolç, amargant i salat), sinó cinc, elsquatre esmentats i l’umami, el gustque comparteixen espàrrecs, tomà-quets, formatges i carns; que la na-notecnologia permet produir meca-nismes molt petits que porten algunmaterial biològic o material sintèticidèntic al biològic, els quals es podenutilitzar, per exemple, per dissenyarcircuits electrònics biocompatibles ibiodegradables per fer el seguimentde les constants vitals en personesmalaltes... Podria afegir més exem-ples curiosos i interessants fins a es-gotar els que Duran esmenta en elllibre, perquè tots ho són, però per aaixò ja teniu el llibre. Segur que des-prés de llegir-lo veureu la químicaamb uns altres ulls. ❋


eficaç combinació de tres veus quesembla seguir al peu de la lletra lareflexió de la novel·lista JeanetteWinterson que posa com a epígraf:“Sempre hi ha un nou comença-ment i un final diferent. Puc can-viar la història. Sóc la història”. Lahistòria de Maria, doncs, es desdo-bla: d’una banda, hi ha Maria desdel present recordant-se, mirantfotos, evocant escenes de la seva in-fantesa. No només familiar, també

escolar, en un col·legi catalanista,dels primers que apliquen la im-mersió lingüística, una escola “co-munistoide, pseudofeminista i pro-gre” que incorpora l’educació se-xual a l’aula i dóna paraules preco-ces a la narradora perquè verbalitzitot allò que li passa i li passarà. Del’altra, hi ha Maria vivint en el pre-sent, havent-se descobert la sevaidentitat sexual lesbiana, haventesdevingut professora i doctora en

literatura, fatalment estabilitzada i“domesticada” en un casa sensecrits després de tanta revoltainfluïda per Maria Mercè Marçal,però vivint una crisi de relació ambMonika, la seva parella. Són pàgi-nes breus i adolorides, plenes d’in-certesa, resoltes amb un necessariviatge a les arrels i tocades per unabanda sonora que va de Kitsch aRoger Mas, d’Eduard Canimas aMishima, fins a Anna Roig i ClaraAndrés.

I, finalment, un tercer relat quecomença amb aires de faula i acabagairebé en forma de telenovel·la: lahistòria de la seva família, dels seusavis i tietes, de dones valentes, “fillsde la postguerra, fills de la gana, fillsdesarrelats”. Vénen de l’Andalusiarural, emigren a una Catalunya queno pot o no sap o no vol integrar-los,treballen dotze hores seguides a lesfàbriques. És un duríssim relat defiliació, un relat justificatiu que fauna funció consoladora i de recon-ciliació amb la mare. Maria ha sa-but trobar paraules per explicar-se.La seva mare, en canvi, no va tenirmai l’oportunitat de posar paraulesa la seva vida: “No m’ho ha dit mai,però diria que m’estima, a la sevamanera particular. I que, si cone-gués prou paraules, em diria que lisap greu no haver-ne sabut més, nohaver-me cuidat millor, no haverestat a l’altura en tantes ocasions.Tot i que l’Amaranta sigui la sevapreferida i tal”. ❋

Una terrasolitàriaAutora: Bel OlidPremiDocumentaEditorial:EmpúriesBarcelona, 2011Pàgines: 120Preu: 16 euros

Bel Olid haguanyat eldarrer premiDocumentaamb unahistòria ambtraçosautobiogràficsJUANMA RAMOS

Molèculesen accióAutor:Xavier DuranEditorial: UPCBarcelona,2010Pàgines: 130Preu: 15 euros

El químic idivulgador

científicXavier Duran

ARXIU

i Guy Ritchie, el director i guionista de Lock andStock i de Snatch: porcs i diamants, fos català,potser es plantejaria adaptar al cine aquesta no-

vel·la de Jaume Puig (Blanes, 1962). Brutal, accelera-da i notablement divertida, Momssen és la història,contada per ell mateix, de Robert Momssen, un advo-cat que no creu en la justícia (més ben dit: que se’nrefot de la manera més cínica) i que es comporta comun animal salvatge amb corbata: sempre fidel a lespròpies pulsions, sense la restricció del més mínimsentit de la moral i sempre disposat a cedir a lestemptacions més negres i pecaminoses.

És un encert de l’autor que la novel·la se’ns presen-ti com una confessió, directa i sense manies, pueril-ment descarnada, del mateix protagonista, perquè lamanera com aquest s’expressa ja ens en mostra per-fectament el caràcter. Canalla, cruel i sentenciós,Momssen és un compendi de tots els vicis, baixeses icrims imaginables. Tanmateix, té també un punt d’in-genuïtat que el fa fascinadorament pintoresc. Vull dirque és tan desenfadat itruculent que fa gràcia. Ique resulta més risibleque perillós, més trastor-nat i delirant que clàssica-ment malvat o sinistre.

L’argument és un còc-tel en què es barregenmolts personatges i esde-veniments habituals en lescròniques de successosdels diaris. Des d’un ma-fiós rus que no s’atura da-vant de res per satisfer elsseus instints i augmentarla seva fortuna fins a un al-calde corrupte, alcohòlic iputer, passant per un mu-sulmà trasbalsat per laculpa que la policia prenper un perillós terrorista islamista, una magistradanimfòmana i una editora sublim. Entre aquests perso-natges, Momssen intenta treure el màxim profit delque li passa –per a ell, la veritat mai no coincideix ambels seus interessos– i tracta de realitzar el seu gransomni: publicar la novel·la que ha escrit i convertir-seen un escriptor famós. I és que per a Momssen la lite-ratura és un veredicte, ja que, tal com repeteix una ve-gada i una altra, és descendent del gran Stendhal...

Un protagonista satíric que podria ser realJa deu haver quedat clar que la novel·la defuig qualse-vol voluntat de seriositat i de versemblança. Tot el quehi succeeix és embolicadament increïble i la majoriadels girs en la trama es deuen a cops d’efecte pocpreparats. No importa. Tots els materials amb què es-tà construït l’argument tenen l’objectiu de reforçar l’ir-realisme satíric del protagonista, tan passat de ros-ques que ens cau molt lluny. Fins que recordem quede vegades els diaris duen notícies informant sobrehomes com ell.

Em sembla evident que Puig ha confegit una no-vel·la sense pretensions però ben feta, que dóna allòque promet. Entretinguda, plena de frases lapidàries iamb alguns moments rematadament hilarants. Comper exemple l’episodi en què el protagonista va al ce-mentiri de Montmartre per profanar la tomba del seuil·lustre avantpassat, o com el passatge en què, des-prés d’haver consultat el diccionari, es posa a dialogarfent servir un vocabulari riquíssim. Tot plegat, refres-cant. Una dutxa d’antipedanteria. ❋

S

Confessionsd’un canallaPere Antoni Pons

Novel·la

MomssenAutor: Jaume PuigEditorial: Acontravent,Barcelona, 2011Pàgines: 152Preu: 17,50 euros


l professor britànic Tony Judt(El món no se’n surt), mortl’agost passat arran d’una va-

riant de l’esclerosi lateral amiotròfica(la malaltia degenerativa que tambété Stephen Hawking), exercitava lamemòria amb la mateixa passióamb què defensava la responsabili-tat individual i la necessitat d’un es-tat democràtic fort que proveís laciutadania dels serveis fonamentals.

Membre de l’escola d’historiadorsanglesos que combina el rigor delsfets, la claredat expositiva i l’impulsnarratiu, aquest reconegut investiga-dor d’alt esperit crític s’havia cap-bussat en les hemeroteques i entre-vistat diferents testimonis per elabo-

EEl refugide la memòriaAutor: Tony JudtTraductor: MiquelIzquierdoEditorial: La MagranaBarcelona, 2011Pàgines: 2008Preu: 20 euros

rar un estimulant relat sobre el segleXX. Però quan, paralitzat de coll enavall, va ser conscient que no li que-dava gaire temps i l’únic arxiu quetenia a l’abast era la memòria, vaconcentrar-se a revisitar-la i a endre-çar-la fins a convertir-la en el seu pa-lau, perquè Judt conservava la mentintacta i continuava generant encer-tades anàlisis sobre la realitat.

Infantesa austera a LondresDurant els últims mesos, Judt va de-dicar-se a escriure sobre la seva ma-laltia encetant un període de reflexiómés personal. Els textos no podienser gaire llargs, ja que la fatiga l’im-posava escrits centrats en una sola

experiència que, això sí, revivia al de-tall. Judt torna amb la imaginació alpetit hotel suís on anava de vacan-ces amb els seus pares, un establi-ment des del qual veia un idíl·lic pai-satge nevat. D’aquí el títol (El refugide la memòria) d’aquest assaig pòs-tum, commovedor i entretingut, enquè l’historiador recorda l’austeritatde la infantesa en el districte londi-nenc de Putney durant la postguer-ra, les peculiaritats de la seva famíliad’arrels jueves, l’entrada a Cambrid-ge, el breu pas per un quibuts a Is-rael els arrauxats anys seixanta, unllarg viatge pels EUA o com decideixaprendre txec per superar una pre-sumpta crisi de maduresa.

Si el popular El món no se’n surtens alertava, des d’una certa pers-pectiva moral, un tarannà optimista il’esperit combatiu, sobre el perill deles retallades en la despesa pública,El refugi de la memòria esdevé untestament vital que comparteix el ri-gor i la prosa precisa en unes me-mòries arrelades a la societat, ques’inicien amb una colpidora descrip-ció sobre el procés degeneratiu, pe-rò que aviat reprenen un alè més es-perançat per articular un fresc auto-biogràfic, esquitxat d’idees brillantscom ara una lúcida reflexió sobre laidentitat o el raonament que potseruna dosi d’austeritat és el que enstoca ara. Hi ha res de més actual? ❋

El palau de la memòriaAssaig Marta Monedero

es bodes del diable no és una novel-la històrica. Tot i que se situa al’època medieval, Pau Faner ha

construït bàsicament una novel·la d’aven-tures que segueix les regles del best-seller.I no se n’amaga. La història de Gladis Pa-rís, el protagonista, és la recerca del’amor. I en aquesta batalla personal hi im-plicarà una colla d’amics en un viatge in-cessant per la Mediterrània. Els elementshistòrics són el teló de fons, gairebé im-perceptible en la lectura, la qual cosa de-mostra que l’autor ha reeixit en la seva in-tenció de donar protagonisme als perso-natges i a la trama. Així, el text no perse-gueix la descripció al detall del govern delrei Alfons el Franc (tot i que hi és), ni s’en-dinsa en els intercanvis econòmics en laMediterrània (encara que es perceben).

L’abril de 1285, el jove Gladis París, filld’un comerciant de Lleida, té pressa percasar-se amb la seva estimada Maria.Abans de marxar en viatge de negocis,certifiquen davant d’un sacerdot el con-sentiment nupcial, que es completaràquan ell torni. El compromís queda regis-trat en un full qualsevol d’un volum que téa mà el rector Argilers: el llibre del pelegrí.Quan Gladis torna, Maria s’ha casat ambun home ric, misser Nicolau Bonet. El re-gistre del seu casament ha desapareguten estranyes circumstàncies: el llibre haestat robat i el rector, assassinat. I aquícomença l’aventura. Lluny de resignar-se,Gladis es rebel·la per recuperar la que éslegítimament la seva esposa. I no ho tindràfàcil: haurà de trobar el llibre del pelegrí,un objecte mític molt cobejat, amb atribu-cions divines, i haurà de lluitar amb el po-derós Nicolau Bonet i els seus acòlits.

Les bodes del diable és un viatge cons-tant per la Mediterrània. Bugia, Tànger,

L

Menorca, Mallorca, París, Roma, Egipte...El protagonista, amb el seu amic insepara-ble, Cara de Rosa –que també té proble-mes per consumar el seu matrimoni– na-veguen amunt i avall per trobar el llibre.Pau Faner té l’habilitat de no deixar repo-sar l’acció en cap moment, i això té moltmèrit en un llibre de més de 700 planes!La recerca de Gladis París dura cinc anys:és empresonat, coneix magnats de lesdues ribes de la Mediterrània, va a la guer-ra amb el rei Alfons... Tot, amb l’únic ob-jectiu de l’amor. La recerca té momentsde tots colors. Faner ha volgut evocar laprimera burgesia de l’època, i els protago-nistes –tot i que passen moltes penali-tats– es passegen per palaus sumptuosos

on s’atipen de les millors viandes (l’ele-ment gastronòmic hi té un pes específic) itenen a la seva disposició els serveis de lesmillors donzelles (la narració tampoc que-da curta en activitat sexual).

Els dos pilars que atorguen personalitata la novel·la són el component fantàstic i elto. El primer és imperceptible al principi,però va prenent cos a mesura que avança–d’aquí el nom del diable en el títol– i elprotagonista ha d’enfrontar-se amb po-ders que no són d’aquest món. El segon,insubstituïble, és l’eix medul·lar del relat.Faner s’allunya de l’èpica i el dramatismed’aquest tipus de novel·les i utilitza el toaparentment innocu d’una faula per acon-seguir una paleta de colors amable, diver-

tida i popular. Ho aconsegueix: amb un re-lat en primera persona per part del prota-gonista, que narra les seves aventures aun tercer, el notari Gràcia Santa Anna;amb diàlegs curts, directes, i un llenguatgeviu i planer, obviant descripcions inneces-sàries; i amb personatges com el pare deGladis, Joan París, un home entranyableque sempre s’expressa amb refranys.

Faner, que ha guanyat els principalspremis de les lletres catalanes, s’ha allu-nyat totalment de l’etiqueta del realismemàgic de les seves obres anteriors, tant,que fins i tot va enviar el text a l’editorialamb pseudònim. El seu objectiu és que ellector trobi prou interès per llegir fins al fi-nal. Val la pena. ❋

Novel·la Raül Maigí

La prova de l’amor

Pau Faner fuig de l’etiqueta del realisme màgic en aquesta novel·la d’aventures JUANMA RAMOS

Les bodes deldiableAutor: Pau FanerEditorial: ProaBarcelona, 2011Pàgines: 736Preu: 22 euros


FICCIÓ

Els més venuts a les llibreries lk situació respecte a la setmana passada 2 setmanes seguides en llista

Amb la col·laboració de les llibreries: Abacus, Alibri, Bertrand, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, Fnac, La Central, Laie, Proa Espais (Barcelona), Llibreria 22 (Girona),La Gralla (Granollers), Caselles (Lleida), Robafaves (Mataró), La Rambla (Tarragona), La Tralla (Vic) i L’Odissea (Vilafranca del Penedès)

NO-FICCIÓ

05lk

02kExcuses per no pensar

Eduard PunsetDESTINO

01k

L’home de la maletaRamon Solsona PROA

2 08k

Si tu em dius vine ho deixotot... però digue’m vine

Albert EspinosaROSA DELS VENTS

66

04k

4

3

5

4

La república islàmica d’EspanyaPilar Rahola LA MAGRANA

3

Indigneu-vosStéphane Hessel DESTINO

2

1

Mar de focChufo Lloréns ROSA DELS VENTS

La casa cantoneraSílvia Alcàntara EDICIONS DE 1984

1Q84Haruki Murakami EMPÚRIES

L’arqueòlegMartí Gironell COLUMNA

1

AicnalubmaJoaquim M. Puyal COLUMNA

Espanya capital ParísGermà Bel LA CAMPANA

Córrer o morirKilian Jornet ARA LLIBRES

05l

01k

02k

01k

02lk

01k

09lk

5

er als que vam seguir la fascinantaventura de la seva obra creativa,la desaparició prematura de Tho-

mas Bernhard (1931-1989) va ser un xoc.Tot i la impossibilitat de tornar a gaudir demés novel·les, obres teatrals, poemaris ivolums autobiogràfics, la recuperació o lesnoves traduccions i, fins i tot, les relectu-res engrandeixen encara més la dimensióartística d’aquest gegant de la literaturacontemporània, que, amb la perspectivadel temps, acabarà sent un referent tangran per a la cultura alemanya com Goe-the, Kleist, Novalis i Thomas Mann.

Ara, la col·lecció L’Obriülls, que dirigeixArnau Pons i que ha publicat traduccionsd’Apollinaire, Campana i Max Jacob, enspresenta una edició bilingüe de Sota el fer-ro de la lluna, un volum que coincideix ales llibreries amb les versions de MiguelSáenz de Trastorno (Alfaguara) –la prime-ra novel·la de Bernhard que havia tinguttraducció catalana als anys vuitanta– i detres llibres de poesia en un volum –Así enla tierra como en el infierno, Los locos, losreclusos i Ave Virgilio, a Ediciones La UñaRota–. Mentre els també mallorquins Edi-cions del Salobre publiquen els volums del’autobiografia, podria ser un bon momentper reeditar o tornar a posar en circulacióla vintena de llibres que es van publicar encatalà. Suposo que resultarà una ingenu-ïtat, però Bernhard és dels autors que ge-neren afició per l’alta literatura. Ho podemsubscriure amb l’esmolada versió que Ra-mon Farrés ha fet de Sota el ferro de la llu-na, datat el 1958 i que pertany als inicis del’obra de l’escriptor austríac quan s’ex-pressava en el territori del vers, que pràc-ticament abandonaria sense deixar, però,la poesia, una empremta indissociable enla seva obra narrativa i teatral, en la mane-

P ra de mirar el món. La literatura de Bern-hard té la grandesa de l’artista que es re-volta sense erigir-se com un il·luminat.

Sota el ferro de la lluna conté tota ladesesperació d’una època encara massacondicionada per les misèries de la post-

guerra i els traumesde la destrucció. Elque l’escriptor ensnarra explícitamenten la seva autobio-grafia, el clima dedestrucció i parano-ia, té en l’udol poè-tic la resposta. No hiha exhibicionisme,sinó un cant auto-destructiu, un exor-cisme que en al-guns moments es-devé un xiscle en lanit: “Vine sota l’ar-bre, allà s’aixequen/ els morts, les bo-ques orgulloses dela nit / i l’ossadablanca posa ensomnis / la lluna en-dormiscada a la pa-ret”. En el mateixpoema escriu:“...torna a la casadels morts / de laqual s’ha alçat la llu-

na amb els ulls cansats / darrere els ditsnegres del bosc”. La sensació de buit, taneficaç en la literatura de Thomas Bern-hard, té un exponent vivencial en aquestsprimers poemes, d’una alçada lírica no-més comparable amb la seva desolacióexistencial. El dolor és aquí el germà bessóde la bellesa. ❋

Poesia David Castillo

Boques orgulloses de la nit

Thomas Bernhard, clàssic de la literatura contemporània ARXIU

Sota el ferrode la llunaAutor: Thomas BernhardTraductor: Ramon FarrésEditorial: Lleonard MuntanerPalma, 2011Pàgines: 82Preu: 12 euros

28 D’ABRIL DEL 201116A

rt

oan Miró ha estat valorat per laqualitat de l’aportació de la se-va pintura, però també per la

seva actitud, rebel, davant l’art queel precedí i enfront dels fets polítics isocials pels quals ha travessat Euro-pa, Espanya i especialment Catalu-nya al llarg del segle XX. Si la sevaproposta d’assassinar la pintura vaser analitzada al MOMA de NovaYork a la mostra Painting and Anti-Painting, 1927-1937 (2008), ara laTate Modern de Londres avalua enla mostra Joan Miró. L’escala del’evasió la resposta plàstica de Miródavant el context polític, la identitatcatalana, la Guerra Civil, el règim deFranco i l’etapa final de la dictadura.

Hi ha unes fotos de Joan Miró en-filat dalt d’una escala al Pavelló de laRepública espanyola a l’Exposició In-ternacional de París del 1937 pintantLe faucheur, una pintura mural d’unpagès català, avui desapareguda. Al’emblemàtic pavelló de Josep-LluísSert, també hi participaren Picassoamb el Guernica, Calder amb la Fontde Mercuri, Julio González amb laMontserrat i Alberto Sánchez amb Elpueblo espanyol tiene un camino queconduce a una estrella. L’escala, queés present a moltes de les 150 obresque componen aquesta extraordinà-ria mostra, és el motiu principal deltítol d’aquesta exposició manllevatde l’última de les Constel·lacions(1940) que pintà durant la SegonaGuerra Mundial al seu refugi exili deVarengeville-sur-Mer.

L’escala, motiu gairebé franciscàque al·ludeix a la superació personalque apareix a pintures de la primeraèpoca i dels anys vint, com La ma-sia, s’impregna amb el temps denous valors simbòlics: l’evasió, la fu-gida, l’exili interior. Gos bordant a lalluna (1926) o Paisatge del gall(1927) són un exemple d’aquesta fu-

J

Monocroms i abstrac-ció. Si ens fixem atenta-ment en la pintura delsanys vint de Miró, veuremque l’artista va simplificantels motius, els deixa enpurs signes i va treballantels fons dels quadres desd’una abstracció monocro-màtica que s’avança als tre-balls de superfície pictòricaque faran els pintors nord-americans de l’expressio-nisme abstracte. Tota la sè-

rie de caps de pagès catalàen són un bon exemple.

Assassinar la pintura.Si als anys vint havia assa-jat d’assassinar la pinturaen un sentit simbòlic, ambel temps, la revolta de Miróes torna més física, fins alpunt de cremar les teles iagredir-les físicament i ma-terialment. Al final del1973, algunes teles són cre-mades, foradades, i deixen

gida ascendent vers un univers apa-rentment inassolible, amb la compli-citat de la nit. Miró, com Orwell a Re-bel·lió a la granja, s’escuda rere elsanimals per expressar una actitudrebel, una mena d’autoretrat can-viant. Gos i gall en l’acció de bordar icantar disparen el verb cap a un infi-nit còsmic, en paisatges solitarispresidits per l’escala de l’evasió.

També estampà la imatge d’unpagès amb el puny enlaire en el po-choir per al cartell Aidez l’Espagneque Miró dissenyà el 1937 per captarfons per a la República. Si la primerasala ens parla de les arrels de Miró ila identitat catalana mitjançant pin-tures com La casa de la palmera(1918), La masia (1921-23) Terrallaurada (1923-24) i Paisatge català(El caçador) (1923-1924), la segona

al descobert el bastidor, ungest més de revolta contrala repressió de la dictadurafranquista, que mostra laseva decadència i impotèn-cia davant l’escalada de vio-lència que practica ETA ique acaba amb l’assassinatde l’almirall Carrero Blancoel 20 de desembre del1973. Un altre gest potentdins la revolta mironiana éspintar i despintar el fris devidres del Col·legi d’ Arqui-

mostra una magnífica selecció decaps de pagès català, transformatsen purs signes, identificables: la bar-retina, la pipa, la barba o els bigotis,sobre fons monocroms.

Una de les aportacions més inèdi-tes de l’exposició la trobem en laresposta al clima que es va viure aCatalunya del 1934 i al final de laGuerra Civil, el 1939. Els fets d’octu-bre del 1934 marquen un momentd’alerta general que alguns pintorsintuïtius, com Miró, Dalí o Masson,expressen com a anticipació de lacontesa bèl·lica. Miró ho fa amb Na-tura morta del sabatot (1937), para-digma de la tragèdia i la fam, Dalíamb les seves Premonicions de laGuerra Civil i Masson amb les pintu-res inspirades en Montserrat o la re-vista Acéphale, que crea com a res-

posta al creixent nazisme europeudurant la seva estada a Tossa.

El grup de pastels que pinta l’octu-bre del 1934 a Mont-roig sota elsefectes de la insurrecció i el bombar-deig militar a la Generalitat són extra-ordinaris: expressen éssers, homes idones amb els seus membres exage-rats, esberlats; una d’aquestes figu-res parteix de la forma d’un revòlver.Miró les anomenà “pintures violen-tes”, que s’exposen amb Les Meta-morfosis (1936), una sèrie de colla-ges, molt poc vistos, i d’unes pinturessobre masonite, en què traspua l’an-goixa de la guerra en l’impacte delsnegres sobre el tauler. Miró torna aEspanya el 1940 i la sèrie Barcelona(1941-1944), basada en transforma-cions de l’Ubú de Jarry, serà la sevaprimera resposta a la dictadura. ❋

tectes amb motiu de l’expo-sició Miró, otro (1969).

Els tríptics. Per primercop es reuneixen els cincgrans tríptics de Miró, si-tuats en espais ad hoc, queels donen encara més forçai recolliment per a l’espec-tador. Aquesta abstracciópoètica basada en el mono-crom el trobem al trípticBlau I, II i III (1961), a lesPintures Murals I, II i III

(1962), a la Pintura sobrererefons blanc per a la cel-la d’un reclús I,II i II, a L’es-perança d’un condemnat amort I, II i III (1974), queal·ludeix a la mort de PuigAntich, i a Focs d’artifici I,II i III (1974). Miró, polític ipoètic, indestriablement,es manifesta en una solaparaula: llibertat, la quetrobem als films de Porta-bella, que també es projec-ten a l’exposició. ❋

Miró, polític i poètic

La Tate Modern mostra el costat més compromès de l’obra de Miró amb la catalanitat PILAR PARCERISAS

Les pintures cremades i els tríptics

PILAR PARCERISAS

ART&CO

L’escalade l’evasió(The Ladderof Scape)

Joan Miró

Tate ModernLondresFins a l’11de setembreComissaris:Matthew Gale,Marko Danieli TeresaMontaner

Fundació MiróBarcelonaDel 13 d’octubreal 25 de marçdel 2012

National Galleryof WashingtonDel 6 de maigal 12 d’agostdel 2012

28 D’ABRIL DEL 2011 1713

4502

-102

8674

J

origen de Máxima discre-ción no deixa de ser cu-riós: el projecte neix

d’unes converses del dibuixantAlfonso López amb els responsa-bles de Vertigo –el segell de l’edi-torial DC dedicat a les historietesmés adultes i violentes–, interes-sats en la possibilitat de publicaralguna obra conjunta. López vademanar un esbós de guió a An-dreu Martín, un autor a basta-ment vinculat –a traves del cò-mic i, especialment, de la litera-tura– a la sèrie negra. El projecteno va fructificar, però als dos au-tors ja els havia picat el cuquet

L’ de col·laborar plegats en una pe-ça de gènere, així que van seguirtreballant en la novel·la gràficaque finalment s’ha publicat en lacol·lecció Panini Noir.

Units per una visió similar-ment escèptica de la naturalesahumana, Alfonso López i AndreuMartín són dos autors de llarg re-corregut i de la mateixa genera-ció –només els separa un any dediferència–, amb trajectòries pa-ral·leles i puntuals coincidènciesen les mateixes publicacions, pe-rò curiosament fins al momentnomés havien treballat junts enuna col·lecció de relats infantils.

Martín és un expert coneixedorde les claus del gènere policíac,que López –sense comptar algu-nes picades d’ullet paròdiques–ha abordat menys sovint: sobre-tot a la història Assassinat a lamesquita –publicada per entre-gues a la revista Presència– i, debiaix, al thriller futurista Color ca-fé, totes dues amb guió de PepeGálvez.

Máxima discreción és, però,una mostra pura i dura de sèrienegra que desgrana temes comara la cobdícia, la corrupció il’amistat a partir de la històriad’uns amics que fan servir unaempresa d’exportació i importa-ció de derivats del petroli com atapadora d’un negoci de narco-tràfic; una història sobre la fràgilfrontera que a vegades pot sepa-rar la respectabilitat del món delcrim, que transcorre a una velo-citat trepidant en un crescendod’acció vertiginosa. Andreu Mar-tín dosifica amb habilitat els girs isorpreses d’un guió de ritme ci-nematogràfic, mentre que Alfon-so López s’allunya –com ja vafent des de fa temps– del seu re-gistre més humorístic per seguirfent evolucionar el seu traç mésexpressionista i sintètic. ❋

Còmic Xavier Roca

Narcotràfic d’influències

Máxima discreción Dibuixos: Alfonso López Guió: Andreu MartínEditorial. Panini Barcelona, 2011Preu: 14,95 euros. 103 pàgines


es de fa temps, la muntanya esde-vé el tema principal en el treball deLluís Hortalà (Olot, 1959); un mo-

tiu que aborda amb diferents formats i dediverses maneres per desenvolupar lescomplexitats de la percepció i les parado-xes de la representació a partir de modelsorogràfics. La reflexió sobre els mecanis-mes de la mirada, la visió introspectiva del’entorn i l’escepticisme davant de la reali-tat, són les bases que sustenten les sevesdarreres propostes, que fan una relecturamolt particular de la tradicional pintura depaisatge. La seva experiència com a alpi-nista, com una forma de recuperar la me-mòria del seu passat i com una manera dereviure la relació viscuda, el porta a la des-mitificació de la muntanya per presentar-la com un escenari il·lusori.

El massís de Montserrat, emblemad’una consciència civil d’identitat catalana,i alhora símbol religiós, es converteix enl’assumpte visual i narratiu de l’exposició.Amb el títol Exercitatori, la mostra inclousis dibuixos de gran format, dues anima-cions en DVD (Montserrat i Les tempta-cions) i dos bancs escultura, obres totesdel 2010. Un manual d’oració del segleXVI, escrit per l’abat de Montserrat, GarcíaJiménez de Cisneros, dóna el nom. Aquesttext, de caire místic, és una introducció ales tres vies de la vida i al coneixement es-piritual pel que fa al sentit transcendent icontemplatiu de l’ascensió. Alhora esdevéel punt de partida d’una metàfora: l’esca-lada com a viatge espiritual a través delssentits; un viatge que entranya perills itemptacions. El paral·lelisme entre l’expe-riència d’escalar muntanyes i el creixe-ment de l’esperit es reforça amb la col·lo-cació dels dibuixos a una gran altura, si-tuant l’espectador en una posició forçada ide dificultat per vincular-lo amb el perfec-cionament i la transmutació. Pel que fa al’escultura Dos bancs, la mateixa obra esconverteix en el lloc des d’on visualitzar larecepció cultural d’aquest museu d’escul-tura natural. Gràcies a una dramatitzacióde llums i ombres, la topografia i la tactili-

D

tat de les mítiques roques adopten novespersonificacions; una humanització de lanatura que cobra vida especialment enl’animació.

Noció cultural del paisatgeEl principal objectiu de la mostra és crearun fil de pensament que reflexioni sobre lanoció cultural de paisatge i el procés cog-nitiu de l’entorn. Hortalà, que manté unamirada d’escultor, expressa el contrastentre les imatges realistes dels dibuixos–tractats amb una gran minuciositat deldetall geològic– i la voluntat de fer evident

la impossibilitat de captar objectivament larealitat. Aquests treballs posen en marxatot un seguit de contradiccions, ja quel’aparença fotogràfica de fidelitat repre-

sentativa enganya visualment la miradafins que l’apropament a l’obra desmenteixcompletament el procediment emprat. Lacalidesa del resultat, la vibració del gest i latextura del paper donen una percepció vi-tal de la realitat i ofereixen una relació es-treta entre natura, memòria i experiència.Per una altra banda, el tractament dels di-buixos, com si de fotografies antigues,quaderns de rutes o dietaris personalsd’escalada es tractés, provoca una objec-tivació de la subjectivitat. Dades precisesd’una realitat emprades per refer expe-riències acumulades en la memòria. ❋

Exposicions Conxita Oliver

La tactilitat de la pedra

Dibuix preparatori per al film ‘Montserrat’ (2010), de Lluís Hortalà

ExercitatoriLluís HortalàNivell Zero Fundació SuñolRosselló, 240 BarcelonaFins al 30 d’abril

n un moment de devaluació totaldels mots, gairebé constantmentem pregunto si socialment val lapena de continuar servir-se’n. Si

no és que els agafem pel seu costat es-trictament estètic: equilibri i joc de sonscurts, llargs, suaus, aspres, evocatius ipromptes a l’emoció estricta, pura, neta,dellà de tot significat pertorbador que nosigui l’emocional. Quina meravella; l’òpe-ra autèntica del nostre segle sense con-tingut ni finalitat, només goig i plaer!Perquè, si no fos així i els agafem pels sig-

Enificats que els emissors els donen, hi hagent i pobles que no tindrien una altra al-ternativa que correspondre als motsamb les accions violentes que es mereixqui els emet. És el que ja succeeix enmolts indrets: no és possible tolerar méspassivament un joc de mots a polisèmiamúltiple.

Unamuno havia dit a Joan Maragallque sort tenien els catalans que molt so-vint s’entretenien només en el joc estèticdels fets. El professor de Salamanca nos’adonava que si no ho féssim així esta-

ríem constantment en aferrissat combatcontra els que, sense aturador, ens espo-lien i roben els fruits de la nostra tascatenaç; el sacrificat professor s’havia con-fós un sentit dramàtic del fet de viureamb la fatxenderia de viure a l’esquenadels que entenen la vida com a tasca iprojecte, oimés per rendiments rics i lliu-res. Els insults només són tolerables siqui els emet és una marioneta erràticaque ha d’arrambar amb tot el que troba al’abast; tanmateix, però, cal vetllar quel’òpera no acabi eixordant. ❋

TRUQUEN!

Esteticisme vitalARNAU PUIG

Marionetes erràtiques i silencioses

28 D’ABRIL DEL 2011 19DESDELAFRONTERA

Maleït noucentisme

ue l’última gran exposi-ció antològica dedicadaa Xavier Nogués sigui lade l’any 1967 a La Vir-

reina diu molt del nostre país pe-tit, desmemoriat i avergonyit demolts dels seus grans genis artis-tes, amb crueltat afegida quan estracta dels talents del noucentis-me. Colgats de modernisme i demés modernisme –i si el deixés-sim reposar un temps, pel seu béi pel nostre?–, continua regnantuna ignorància sàdica sobre elnoucentisme, malentès com elpol oposat, per no dir l’enemicpúblic, de les avantguardes, ne-gant-li tot signe de modernitat.Nogués, un gran ninotaire, comdirien els més escèptics asèptics,però molt més que un gran nino-taire, com diuen els seus devots,és una de les víctimes d’aquestamiopia crònica.

Fa uns dies li vaig preguntar aCecília Vidal, aguda coneixedorade la seva vida i obra, per què famés de 30 anys que no s’ha or-ganitzat cap exposició de No-gués, un savi de la rauxa i delseny artístics. Això, em va dir, hohe de preguntar al MNAC.

Sort n’hi ha que Nogués tédes dels anys setanta una petitafundació integrada per fidels ad-miradors seus que vetllen pel seu

Q

llegat intel·lectual i estètic. Presi-dida per Josep Maria Cadena, laFundació Nogués va convocar lasetmana passada un petit nom-

bre de persones al despatx d’ho-nor de l’alcalde de Barcelona, onllueixen les esplèndides pinturesmurals que l’artista va concebre

a principi dels anys trenta. Con-templar aquests plafons merave-llosos que recullen tots els sím-bols de l’esplendorosa Catalunyadel tombant de segle va ser l’ex-cusa per presentar el llibre XavierNogués (1873-1941), de CecíliaVidal, un treball exhaustiu que re-visa, actualitza i amplia el volumde Rafael Benet, Xavier Nogués.Caricaturista y pintor (1949), elprimer biògraf de Nogués. Editatamb molta cura i sensibilitat perÀmbit, la nova publicació es tei-xeix amb reflexions de gran inte-rès de Francesc Fontbona, OriolBohigas, Ricardo Pedreira, Joan-Francesc Ainaud i del mateix Ca-dena. La presentació du la signa-tura i l’entusiasme de Joan Ai-naud de Lasarte, qui als anys no-ranta, quan era el president de lafundació, va voler tirar endavantaquesta edició, sense èxit.

Incansable investigadora, Cecí-lia Vidal aporta en el llibre algunestroballes inèdites o poc estudia-des, com ara la claraboia que No-gués va dissenyar per a una torrede Pallejà. Actuament en perill defer-se malbé –i no és ni mitja bro-ma: cada dia que passa corremés risc–, la Fundació Noguésnegocia amb la propietat de la fin-ca la manera de rescatar-la i depoder-la traslladar a un lloc segur.

Per cert que de la trobada enpetit comitè al despatx de l’alcal-dia els responsables de la funda-ció en van sortir amb un compro-mís de Jordi Hereu: els va prome-tre que restaurarà els murals, unpèl, tot i que no en excés, desmi-llorats per algunes taques.

El saló PlandiuraFins aquí les bones notícies. Unaaltra cosa és parlar dels muralsque Nogués va crear per decorarla residència de l’empresari i col-leccionista Lluís Plandiura, al nú-mero 6 del carrer de la Ribera.Cecília Vidal i altres patrons de lafundació van aconseguir veure’lsal natural –“Magnífics!”, exclamaVidal– gràcies a la intermediacióde l’alcalde Porcioles, que va te-nir la idea, només la idea, de tras-lladar els plafons al Palauet Albé-niz. Però mai més, i mai més voldir mai més, els descendents dePlandiura han tornat a tenir capbon gest i, des de llavors, tenen lacasa tancada i barrada. La llei elsempara, òbviament, perquè ésuna propietat privada. Però la se-va actitud és una traïció absurdaa l’ètica més elemental del patri-moni artístic. De totes maneres,alegrem-nos: pitjor que els mu-rals de Mir de la Casa Trinxet nohi estan. De moment. ❋

El saló de la casa de Lluís Plandiura decorat per Xavier Nogués

MARIA PALAU

es obres mestres de lahistòria de l’art vessen demisteris. Potser si aques-tes obres no fossin tan

misterioses no serien obres mes-tres. Part de la nostra fascinacióen contemplar-les es construeixperquè intuïm allò desconegutque les fa especials. És el cas deLas hilanderas, un dels quadresde Velázquez que gairebé potcompetir en misteris amb LasMeninas.

Si observem Las hilanderassense saber res de les seves cir-cumstàncies, l’escena no semblatan complexa. És, sobretot, unquadre de dones treballadores,de filadores en plena activitat enun taller important, potser de ta-pissos. Velázquez ha desviat elpersonatge central de l’escenacap a un lateral. Intuïm el físic im-ponent de la jove de la brusablanca i la faldilla negra, malgrat

Lque només laveiem d’esque-na. Una donagran, però ambuna cama des-coberta d’as-pecte molt jo-ve, parla ambuna altra de lestreballadores.Al fons, en unaaltra sala, ungrup de donesricament vesti-des observenun tapís d’Elrapte d’Europa,de Tiziano.

Això és sim-plement el queveiem, però Las hilanderas ésmolt més. A Velázquez, que eraun home molt culte i lletrat, liagradava molt reinterpretar es-cenes de la mitologia clàssica a

la seva manera, incorporant ele-ments de la seva època. Ho fa aquadres com La fragua de Vulca-no o Los borrachos i seguramenttambé a Las hilanderas. Pintada

cap al 1557, aquesta és una obrade plena maduresa en l’obra deVelázquez i els experts hi veuenuna recreació molt intel·lectualdel mite d’Aracne, narrat per Ovi-

di a les seves Metamorfosis.Aracne, una jove lídia (la noia debrusa blanca), va reptar la dees-sa Palas Atenea (disfressada devella) en l’art de teixir. La mortalva ser força agosarada en lacompetició teixint l’escena delrapte d’Europa per part de Zeus,pare d’Atenea, la qual cosa vaenfurismar la deessa, que eramolt conscient que Aracne eramillor teixidora que ella. Així quela va convertir en una aranya pervenjar-se. Aquesta historieta ésla que veiem al fons, de maneraque la tela mostra dues escenesque passen en temps diferents.

Al quadre, però, hi ha algunacosa més que ningú havia gosatpintar abans: moviment a la rodade la filosa, i aire, molt aire, arreu,un aire que podem arribar a veu-re. Velázquez, com Aracne, tam-bé va reptar els déus amb aques-ta bellíssima obra. ❋

CADÀVERSEXQUISITS

La resposta està en l’aireMONTSE FRISACH

‘Las hilanderas’és una de lespintures estel·larsque s’exposen alMuseu del Pradode Madrid. Eltàndem que faamb ‘LasMeninas’ ésinsuperable. Latela presentaalguns afegitsposteriors, coml’arquitecturaamb la finestracircular que esveu dalt de l’obra

1649

71-1

0311

40A

Entrevista a Charles Simic i molt més.

Documents

Transcript of Entrevista a Charles Simic i molt més.