Part d’aquesta entrevista va sortir publicada en el número 6 (març 2010) de la revista “Argo”, a la secció “Mar a les venes”

Entrevista a Pere SecorúnCreador i director del programa ThalassaText: Joan Sol

Entrada:Fa vint anys, el programa Thalassa va obrir una finestra al mar en la televisió d’aquest país. Per als apassionats de la vida marina en tots els seus àmbits i, sobretot, per a les persones relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim, Thalassa és un programa de referència, si no de culte, que ha fet una tasca de divulgació de tot aquest món vertaderament impagable. I ho ha fet amb rigor, amenitat i proximitat; un autèntic servei de televisió pública. En parlem amb Pere Secorún, la persona que va crear Thalassa i l’ha dirigit durant tots aquests anys.

Fitxa:Pere Secorún Portolà. Barcelona, 1955. Llicenciat en Història i Periodisme per la UAB. Gran apassionat dels viatges, va començar la seva tasca periodística com a reporter free-lance, viatjant i fent reportatges sobre diversos països: Tailàndia, Nepal, Laos, Índia, Níger, Algèria, Marroc... Entre 1976 i 1982 va publicar reportatges a les revistes Interviú, Viajar, Païses y Gentes i Nuevo Por Favor, i va col·laborar amb els diaris El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. L’any 1982, amb l’inici de TV3, va començar a col·laborar amb TVC com a reporter. El 1985 va crear el programa d’esports Tramuntana. I el 1988 va posar en marxa el projecte de fer un programa dedicat al mar, amb la mateixa línia i filosofia que el programa francès Thalassa. Des de 1989 dirigeix i produeix Thalassa a través de la seva pròpia productora, Rumbo Sur Producciones. De 1991 a 1996 en va produir i dirigir una versió per a la televisió pública basca ETB.

El Thalassa de TV3 és una mena de franquícia del programa francès?No és exactament una franquícia, en el sentit que la relació és totalment lliure. Jo vaig anar a veure el creador del Thalassa, el Georges Pernoud, i li vaig dir: vull fer un programa com el vostre a Catalunya. El puc fer amb aquest nom o amb un altre; però, possiblement, el podríem fer junts, mantenint el nom. A més, en aquell moment hi havia una idea molt maca, que després va tenir complicacions i no va sortir, que era fer un programa europeu sobre el mar, ajuntant diversos països i que cada televisió fes el seu, però amb el mateix esperit. Això va ser molt maco i, fins i tot, vam arribar a presentar un projecte a la Unió Europea, però no va sortir. A Espanya ho volíem fer amb les disset autonomies, fins i tot les que no tenen mar; o, com a mínim, amb unes quantes, però al final no va sortir perquè aquests temes són molt complicats. Per una banda, aspirem a un mar sense fronteres i a una comunitat sense fronteres; però, per altra banda, les fronteres existeixen i a vegades són difícils de superar. Per tant, mantenim l’esperit i el nom del Thalassa francès, però no som una franquícia. En Pernoud em va dir: si voleu fer aquest programa, ens hem d’entendre a nivell professional i humà, i jo us ajudaré. I la veritat és que ens vam entendre molt bé, i mantenim una relació excel·lent tant amb el

1

programa francès com amb els seu creador. Tenim uns deures molt petits amb ells, però són qüestions de coherència i de relació personal.

Sempre dius que Thalassa explica històries humanes i que aquesta és la clau del seu èxit. De quina manera el factor humà condiciona la tria dels temes que tracteu? Explicar històries humanes és una premissa important. Podem fer programes més de l’estil del 30’, més informatius, però requereixen molt de temps de preparació. A més, quan les histories s’expliquen a partir de persones tenen un altre aire, un altre interès. Podríem començar a enganxar imatges maques -això és relativament fàcil- posar-hi música i fer uns clips que quedessin molt “monos”. Però no ho fem. És la regla de la casa. Nosaltres tenim tres coses: una història, la que sigui; un personatge, com a mínim, que estiri del carro; i el lloc, l’entorn. Amb aquestes tres coses podem construir una història relativament bé. Si no podem explicar les històries a partir d’uns personatges i fer una cosa una mica més cinematogràfica, una mica més dramàtica, se’ns fa difícil... Per tant, possiblement el factor humà sí que condiciona la tria dels temes.

Procureu que els temes que tracteu estiguin més o menys repartits pel que fa als continguts? Medi ambient, pesca, embarcacions tradicionals, navegació, etc...Ho intentem i això també és un tret del programa; tenim un ventall de temàtiques bastant ample i hem d’intentar repartir. Això és bo, perquè el Thalassa engloba moltes coses. Per exemple, hem treballat molts temes històriques, perquè a mi m’agraden, i que potser un programa com el nostre no hauria de fer. Però penso que està bé tot això del patrimoni, de la memòria, etc... Toquem diverses àrees: medi ambient, cultura i patrimoni, pesca, vaixells..., i intentem que quedi tot més o menys englobat, però tampoc no ho mesurem.

Sabeu quins temes funcionen millors que d’altres?Això és molt difícil de saber; les audiències són la cosa més complicada del món, no ho sé... I penso que està bé no saber-ho; de vegades funciona molt bé un programa que no t’esperaves... Sí que és veritat que, des del punt de vista narratiu, els que tenen una història humana una mica més treballada, més ben explicada, amb uns personatges més interessants, més divertits, etc., normalment funcionen bastant.

Això fa que el programa connecti amb un públic més ampli, que no necessàriament té relació amb aquest món dels vaixells, la pesca, etc... Crec que aquesta és una virtut del Thalassa i un paràmetre nostre molt important. Jo faig el Thalassa perquè m’agrada, perquè m’agrada el mar i perquè, en un moment determinat, hi va haver l’oportunitat de fer-lo. Però sempre dic que podria fer un altre programa, de caire cultural, en la mateixa línia. I si pogués, treballaria amb els mateixos paràmetres: no treballaria en plató i m’agradaria continuar explicant les coses d’aquesta manera. És una manera de fer que s’acosta a la ficció, a la gent; és una mica més universal... integrar la narració clàssica dins del documental. Però això està més que

2

inventat. De vegades la tele s’oblida una mica del llenguatge aquest, que és el llenguatge que arriba a la gent.

Tradicionalment, aquí sempre hem viscut molt d’esquena al mar. Creus que això ha canviat en els últims vint anys?És evident que han canviat coses. A més, nosaltres hem estat en primera línia i ho hem vist. Per exemple, la qüestió del patrimoni. Quan vaig fer el primer reportatge de Douarnenez, abans del Thalassa, aquí, en aquell moment, es cremaven totes les barques; i recordo que en aquell reportatge ho vam dir: aquí les estem cremant. Què vull dir? Que en aquell moment aquí ningú no feia ni cas a aquesta mena de coses. Hem vist l’evolució: el Museu, la revista Argo, el Museu, les associacions... Nosaltres hem estat al davant, hem fet de finestra i hem ajudat a crear el discurs; s’ha creat una cultura marítima que abans no existia, tant en l’àmbit del patrimoni, com del medi ambient, com del submarinisme... Hi ha una diferència respecte a fa vint anys; però, de vegades, pot ser una mica fictícia... Ara tenim molts vaixells i molts ports, etc., però encara estem molt lluny de tenir una cultura marítima assimilada i real...

Encara vivim una mica d’esquena al mar...Sí, perquè ens agraden els vaixells i el mar, i tot això és molt bonic per sortir a les fotos, però després els vaixells no surten. En canvi hi ha països que tenen la cultura marítima als porus, molt més integrada, perquè l’han vingut des de baix i aquí està venint una mica de dalt, diguem-ne, per la part del lleure. No és només qüestió de cultura marítima, sinó de cultura en general; perquè si no la tens, en vint o trenta anys costa molt adquirir-la. És com la cultura democràtica, que hi ha països que la tenen des de fa centenars d’anys. En un lloc que no l’has tingut, aquesta cultura, una generació és molt poc per adquirir-la. Es necessita temps. Però s’estan fent coses i hi ha un canvi de direcció important.

Què es podria fer per accelerar aquest procés?Si la gent no ha gaudit del mar des de petits, de joves és molt difícil entrar-hi. Falta més cultura des de baix: a les escoles, als clubs... Falta més obertura dels clubs. I les federacions de vela han de fer una feina molt més àmplia, molt més fina. Per desgracia, en aquest país, la vela continua tenint una imatge elitista; i quan des de la Federació i des dels clubs que organitzen regates, em diuen que quina llàstima que la gent tingui aquesta imatge, els dic que possiblement és veritat, i que s’ho haurien de fer mirar. Si la gent té aquesta percepció de la vela, deu ser per alguna cosa. En els últims vint anys s’haurien pogut canviar moltes coses, però no es canvien. Es fan un tipus de regates i de promocions que repeteixen contínuament els mateixos esquemes, i per aquí la gent no hi entra. I a més, això fa com un tap. A França la vela és veu de moltes maneres, pots accedir al mar de maneres molt diverses i aquí és molt complicat.

Fins i tot és complicat avarar una barca...Aquí és molt complicat, perquè està mal muntat. Perquè, al cap i a la fi, un club nàutic o un port és una concessió pública. Comences a donar concessions a clubs nàutics i a ports, i aquests t’acaben tancant les portes perquè no volen aquests pesats de les barques amunt i avall. I en lloc d’haver-hi una política d’obertura i organitza-ho d’una manera lògica, tot són entrebancs. Hi ha clubs

3

nàutics que estan muntats mirant al mar i per la part del darrera són una barrera. I arribes allà i trobes més barreres per entrar-hi. I dius “i el mar on és?”, i no t’atreveixes ni a passar. Si la funció d’un club és fer de barrera per a què uns quants socis puguin veure el mar, doncs... està molt bé; però no pot ser que tot el sistema de clubs estigui muntat d’aquesta manera. Hi ha una mentalitat que costa de canviar.

Com és que el Thalassa de la televisió basca ja no es fa?A ETB hi vam estar durant sis anys i va ser molt simpàtic, molt divertit i molt maco, però va ser impossible. La gran idea del Thalassa, que continua sent perfectament vigent, però políticament inviable, era fer un programa de televisió pública que pogués ser d’interès per tothom. És a dir, som disset autonomies, posem cadascú quatre duros a la caixa, tenim un pressupost com deu mana, treballem a tota Espanya, trenquem les punyeteres muralles ideològiques imaginàries, fem una tasca de divulgació i de comunicació entre els pobles d’Espanya i, a més, segur que funcionaria molt bé. Però això ha estat impossible, perquè aquestes disset autonomies, en realitat, son disset fronteres, amb interessos partidistes per sobre de l’interès comú. Al País Basc vam aconseguir engrescar al director de programes d’ETB d’aquell moment, Mikel Olaciregui, que ho va veure clar i ens va obrir la porta. I a Galícia ho vam intentar però no ens vam sortir.

Doncs entre la gent del moviment associatiu al voltant del patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals de tot l’Estat hi ha molt de contacte i ens coneixem tots. Per tant, una experiència televisiva d’àmbit estatal podria tenir sentit avui dia...És evident que un programa sobre el mar d’àmbit estatal té tot el sentit del món. Des del punt de vista audio-visual el té, perquè funcionaria; i des del punt de vista de la comunicació entre els diversos pobles d’Espanya, també. A més, faríem una tasca en contra de certs discursos polítics que contínuament hi posen barreres. És a dir, seria un programa que trencaria barreres, ensenyaria la realitat i, sobretot, podria treballar molt per la germanor i per la comunicació entre la gent, que penso que és el que hauria de fer una televisió pública com a ideari. Però el model de televisió que fem nosaltres sembla que no te cabuda a les cadenes actuals. La situació és dramàtica, i no ho dic com a productor, sinó com a espectador i com a ciutadà. Per mi és dramàtic que totes les cadenes tinguin tendència cap a un cert tipus d’entreteniment i no donin més cabuda a segons quins programes. Ara, nosaltres hi continuem sent. Però hi ha una reflexió dura a fer, que el mateix Pernoud, parlant amb ell, es fa: “si avui dia haguéssim de proposar el Thalassa, no es faria”. A França funciona perquè també fa un munt d’anys que s’emet, té molt de prestigi i ha agafat el seu espai. Però si s’hagués de fer ara... I la realitat és que no surten més programes d’aquest estil, amb el contingut que vulguis, però amb la idea d’obrir finestres al món, que crec que és la base del documental, dels primers documentals: ensenyar què passa al món. Això continua tenint interès per a la gent.

Parlem del futur: hi haurà Thalassa per a uns quants anys més?Nosaltres sempre estem a l’espera que la direcció de TV3 ens digui si continuem o no. Espero que sí, però no se sap mai...

4