Sóc jove, tinc vint anys, encara no sé res de la vida, excepte la desesperació, la mort, la por i la superficialitat escampats sobre un abisme de dolor. Veig com els pobles són contraposats entre si i, en silenci, sense saber-ho, com a ximples, obedientment, innocentment es maten els uns als altres. Veig que els cervells més aguts del món inventar armes i les paraules perquè sigui encara més refinat i perdurable. I veig tots els homes de la meva edat, aquí i allà, al llarg de tot el món contemplar tot això; tots els de la meva generació està experimentant aquestes coses amb mi. Què farien els nostres pares si de sobte ens aixequéssim i ens va presentéssim davant seu i els diguéssim com ho veiem? Què esperen de nosaltres si mai arriba un temps en què la guerra ha acabat? A través dels anys la nostra feina ha estat matar, - era la nostra primera vocació a la vida. El nostre coneixement de la vida es limita a la mort. Què passarà després? I què sortirà de nosaltres?

Erich Maria Remarque, Res de nou a l’oest (1929)