espai de llibertaT l'evisLa d'esquerres per a la l'ol'rnació, la rellexió i l'agiLació políticA Srgon Il'illlrstl'l' IH99 :iOIl p('",,('I('s

Monogràfic: Palticipació .Juvrnil

14

Polítiques municipals

Després de 20 anys de governs progressistes municipals és hora de fer-ne balanç. És evident per qualsevol observador mínimament imparcial que els governs d'esquerres als ajunta­ments catalans han fet una gran feina . Les nostres ciutats i pobles han canviat en aquest periode com en cap altre del nostre país. Unes ciutats i uns pobles completament destruïts per 50 anys de pillatge i especulació van haver de ser cons­truïts de nou.

No obstant això, sembla que en aquests 20 anys hagi estat molt més fàcil reconstruir físicament i materialment el país que no pas recuperar la tradició democràtica i progressista. Fa molt de temps que es parla que les ciutats s'han acabat i que ara hem de preocupar-nos per les persones - els ciutadans­que hi viuen.

Ca l aprofundir en la democràcia municipal. Ens agradaria que a partir d'a ra no sigui tan important el que es fa sinó com es fa. És a dir, volem que els mecanismes de presa de deci­sions polítiques es democrati tzin . La implicació de la ciutada­nia en els afers comunitaris serà el que diferenciarà l'esquerra i la dreta en l'acció de govern quotidiana. El principi de subsi­diarietat que invoca el municipalisme s'ha de portar fi ns a les últimes conseqüències: el ciutadà. Es curiós observar com hem importat aquest principi de subsidiarietat de Brussel·les quan aquí fa més de 100 anys els primers socialistes utòpics ja havien teoritzat de forma molt més acurada el federalisme. No es tracta tant que les competències públiques les gestioni l'administració més propera al ciutadà, sinó que siguin els ciu­tadans els qui decideixin com s'apliquen aquestes competèn­cies, i si pot ser que les gestionin di rectament. És el ciutadà qui dóna legitimitat o no a les institucions: la sobirania rau en el poble.

Ca l que en les properes eleccions municipals guanyin les candidatures d'esquerres. Per aquesta raó col·laborarem amb totes aquelles forces polítiques de progrés que treballin en aquesta línia. Ara bé volem que aquesta col ·laboració vagi més enllà de les eleccions, volem que durant els propers qua-

cd ltorlalJ

14 1

2

tre anys cada dia sigui hàbil per al diàleg i la participació de­mocràtica. Sabem que hi ha gent que diu que és molt més pesat i difícil governar amb el ciutadà, però l'experiència ens ha demostrat que sense la implicació ciutadana i de les se­ves associacions, la democràcia no és possible i l'eficàcia desapareix.

La propera etapa municipal ha de girar a l'entorn de la idea de la participació , el gran dèficit de la nostra jove de­mocràcia. Cal eliminar les regidories de participació ciutada­na. Totes les esferes del govem municipal han de ser objec­te d'aquesta participació. Cal plantejar-se eliminar tots aquells consells ciutadans consu ltius i converti r-l os en con­se ll s de participació democràtica com el Consell de la Joventut de Barcelona, que segueix el model dels països del nostre entorn amb més tradició democràtica . Els consells no han de servir per legitimar les decisions preses pels ajunta­ments sinó que els ajuntaments es legitimen si els ciutadans poden participar-hi. El despotisme il ·lustrat sols serveix per amagar la manca d'il ·lustració d'aquells que no entenen la democràcia.

Cal retornar el poder al poble i això es pot fer en cada ac­ció de govern, per petita que sigui. No es pot continuar go­vernant amb enquestes o amb NIP (Nuclis d'Intervenció Participativa) , cal estar entre el poble , escoltar-lo i portar a terme els projectes conjuntament.

Només l'esquerra pot ser capaç de donar aquest salt qualitatiu . Cal que el ciutadà reclami amb força la necessitat d'obrir una nova etapa on la democràcia arribi fins a l'últim racó de les nostres ciutats i vi les \

el I)unt de vista de ForgeS

4

la rcflcxiÓ

Cooperació Internacional . Justícia o caritat?

Tona Albareda President de Cooperacció .

L'actual divisió det món entre països pobres i rics és et principal problema que enfronta la humani­tat. En el món actual ens trobem amb 1.000 milions de persones que viuen sota la linia de la po­bresa, limit que està definit per les Nacions Unides en un dòlar per dia (4 .500 pessetes al mes) . Ens trobem amb 250 milions de nens, entre 5 i 12 anys que tre­ballen , la meitat dels quals en condicions extraordinàriament du-res, de 10 i 12 hores al dia.

En els últims 30 anys, un dels períodes de la història de la humanitat on la produc­ció de riquesa mundial ha crescut més, ens trobem també que aquesta riquesa està pitjor repartida. El 20% de la població més pobra ha passat de disposar el 2,3% del producte mundial brut el 1960 a 1'1,4% el 1990 (és a dir, aproximadament 40.000 ptes. per persona i any). Mentre que el 20% més ric ha passat del 70% al 85% (és a dir 2,5 mi lions de ptes. per persona i any) . Això arriba a l'extrem si pensem que 358 persones en el món disposen d'actius superiors a 1.000 milions de S USA, xifra superior a l'ingrés anual combinat de paï­sos on viu el 45% de la població. En aquest període de temps, la diferencia en­tre pobres i rics ha passat de ser 30 vega­des més rics els rics que els pobres a ser 61 vegades més rics.

Aquestes dades reflecteixen que la dis­tribució de la riquesa està arribant a un ve-

rita ble absurd i fan afirmar al PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) que: "El desenvolupament que perpetua les desigualtats actuals no és sostenible ni val ia pena sostenir-lo". La crisi de Mèxic a fi­nals del 94, la de tot el sud-est asiàtic aquest any passat i la de Brasil ara, mostren fins a quin punt el desenvolupament de paï­sos que el Banc Mundial i el FMI han posat com a exemples de

comportament econòmic correcte (produc­ció dirigida a l'exportació, sous baixos i baixa protecció social , estalvi intern elevat , etc.) és quelcom totalment fràgil i depe­nent de l'especulació financera internacio­nal.

Els problemes ecològics , com a mínim una bona part, són deguts per una banda a l'afany d'enriqu iment de les grans multi­nacionals i, per una altra, a les sortides desesperades de poblacions empobrides. La situació de la selva Amazònica seria un bon exemple dels dos casos. La pretensió que els països pobres no puguin utilitzar tècniques contaminants que hem utilitzat nosaltres fins fa poc, i que això ho facin sense compensacions de cap mena, és una injustícia que els condemna explícita­ment a la dependència de tècniques que no estan al seu abast . La desaparició d'ètnies indígenes ens hauria de preocu­par més que la desaparició d'espècies animals.

El creixement desconlrolal i lotalmenl desproporcionat de les ciutats als països del Sud (Mèxic 20 milions d'habitants igual que Sao Paulo, Istambul t 2, etc.) és con­seqüència de l'empobriment del camp i crea problemes ecològics i socials cada cop més incontrolables.

La mullitud de pelites i no tan petites guerres i conflicles armats tenen una base en l'empobrimenl de la població. No po­dem pensar que el conflicte de Ruanda (que encara no ha acabat) no té res a veu­re amb el fet que la població s'hagi doblat en els últims 20 anys i que al mateix temps en aquest periode el cafè, el princi­pal producte d'exportació, es vengui a la meitat de preu. El conflicte d'Algèria, té a veure amb que el 50% de la joventut no tingui feina i li sigui gairebé impossible tro­bar vivenda quan es casa? La si tuació de falta absoluta de respecte als drets hu­mans a Colòmbia, té a veure amb que un

jove de 15 anys accepti 15 dòlars per ma­tar qui sigui? ja que aix í ell i la seva família podran menjar aquella setmana?

La feminització de la pobresa és un fe­nomen que s'està produint de forma clara els úllims anys. Les dones rea litzen apro­ximadament el 60% del treball mundial. re­ben el 10% dels ingressos i disposen de 1'1 % de la propietat. Vistos amb aquesta perspectiva, els problemes de gènere ad­quireixen el seu veri table dramatisme.

Davant d'aquesta si tuació, què corres­pon fer a les associacions de solidaritat in­ternacional?

Les associacions o ONG de solidarital i 14 cooperació internacional hem de plantejar el problema globalment però hem d'actuar en el territori de forma parcial ja que d'altra 5 forma s'escapa totalment a les nostres possibilitats. L'actuació sobre el territo ri pot basar-se en dos principis diferents, o bé ens dediquem a ajudar les persones a fer

" Hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom

de cad~,:~::,' "

Fidels a la nostra inquielut i vocació de sl/pon a Ics diferents manifestacions culturals, FECSA-ENI-IEI-I.

patrocina la MOSTRA DE REVlSTE...1;) EN CATM.À, :1 la vcg:1&1 que Ics fe licita pe r la seva contrib\lció

a la di vulg,lCió de b nostra llengua .

••••• FECSA.fNHER, PATROCINADOR DE LA MOSTRA DE REVISTES EN CATALÀ

[}E enher

que superin un problema immediat o bé in­tentem que una comunitat, més o menys gran, s'o rganitzi de forma activa en la re­solució dels seus problemes.

Els grans mitjans de comunicació, al mostrar-nos les imatges dels desastres hu­manitaris remouen la consciència de l'opi­nió pública i ajuden a fer que es realitzin les grans campanyes de recollida de di ­ners per portar ajuda immediata a les po­blacions afectades. Està bé, és necessari, es salven vides , però ens preguntem el perquè del desastre? ens preguntem què passarà després?

L'huracà Mitch va posar de manifest la capacitat de solidaritat dels ciutadans es­panyols (i la poca dels seus governants) , però si l'huracà va fer tant de mal , va ser per la pobresa en què vivia una gran part de la població afectada. Després de l'ajuda immediata, ja ningú parta del tema, però les necessitats prossegueixen: les cases continuen desfetes, les terres no són pro­ductives, etc. Ouè farem ara? Ens obli­dem? Reconstruïm la pobresa? La caritat ha fet el seu paper, però on és la Justícia? On, els Drets Humans?

El dret a l'habitatge, a l'educació, a l'ali­mentació, a un treball digne, són tan im­portants com el dret d'expressió , d'asso­ciació o de vot i, a la Declaració Universal de la qual l'any passat vàrem celebrar el 50è aniversari , estan igualment recone­guts. Ou in dret de vot té la dona que els seus fills passen gana? De quina educació podem parlar a qui no té habitatge?

La globalització mundial ha de servir també perquè siguem conscients que un món dividit entre països rics i països em­pobrits (que no necessàriament pobres) no és un món amb futur.

No es tracta de fer caritat , ni de fer so­lament transferència de diners. Es tracta de donar suport a les iniciatives - producti­ves, educatives, sanitàries, etc. etc.- que

aquests pobles plantegen. Ningú millor que ell s coneix les seves necessitats i com superar-les. Es tracta , en defin itiva , d'en­fortir el seu teixi t productiu , associatiu , de­mocràtic. Ja n'hi ha prou de fer colonialis­me!

Les Organitzacions No Governamentals han de treballar més per al desenvolupa­ment sostenible que per a la caritat, més per la justícia que no solament contra la pobresa, més per un futur comú de la hu­manitat que no per tranquil·litzar la nostra consciència.

La transferència de recursos, per tant, ha d'anar dirigida vers un desenvolupa- 14 ment sostenible i en conseqüència s'ha de fer responent a la in iciativa de les organit-zacions dels països del Sud i ha de tenir 7 com un component fonamental re forçar aquestes organitzacions. Solament si la població està organitzada serà capaç de defensar els seus drets politics i mantenir les seves conquestes econòmiques inde­pendentment de les fluctuacions del mer-cat mundial i l'especulació financera. Els projectes de desenvolupament han d'anar di rigits a demostra r que una altra realitat és possible.

Donar a conèixer les desigualtats ac­tuals i actuar contra les pràctiques interna­cionals que les mantenen i incrementen, es converteix en la tasca principal de les ONG de solidari tat internacional. Sense un canvi de les lleis i norm es que dificulten les exportacions dels països del Sud, men­tre el deute extern continuï ofegant les se­ves economies, mentre el capital financer es destin i a l'especulació com ara, no hi haurà canvi possible.

Cada un de nosallres hem de ser ca­paços de fer un esforç per superar les desigualtats al món, per defensar tots els drets humans a tot arreu, en definitiva, per deixar a les properes generacions un món més habitable \

8

la consignA

La formació i el lleure

Carme Donaire. Secretària Genera l de l'Escola Lliure el Sol

Ser monitor o monitora reque­reix d'un comprom ís personal i social molt elevat. AI voluntariat setmanal d'acció educativa amb els infants, de preparació prèvia i avaluació posterior o de gestió del centre d'esplai , s'hi afegeix un procés formatiu imprescindible per desenvolupar qualitativament totes aquestes tasques, especial­ment si hom ha optat per un com­promis polític de transformació social.

El que comença sent per als monitors com una de les primeres form es, incons­cient potser, de participació democràtica, esdevé amb el pas del temps un recorre­gut formatiu on es guanyen, a l'estil dels jocs infanti ls, "vides". Algunes d'elles tenen un diploma que les acredita, les altres n'hi ha prou amb saber que les hem aconse­guit.

En el moviment laic i progressista ens assemblen tan importants les unes com les altres, les trobem en els cursos de mo­nito rs/ es i di rectors/es d'activitats de lleure infantil i juvenil , però també en els mo­nogràfics, en els debats, en les trobades,

en les reunions i en la satisfacció col.lectiva després de l'èxit d'una trobada de cap de setmana amb 3.000 infants, joves, monitors, pa­res i mares. Són motiu de reflexió continua en el si del claustre de la nostra es­cola. No podem aïllar la formació de monitors de la realitat que els i les joves viuen, i hem de pensar en ells no només com a agents educatius dels infants, sinó com a persones que per mitjà de la for­

mació i de l'experiència fan el seu camí cap a la vida adulta. Dels seus dubtes o certeses, de la seva autonomia personal , de les seves actituds o de les seves deci­sions dependran el projecte educatiu i els models que transmetran al centre d'esp lai.

Com deia una noia en la seva memòria de pràctiques del curs de directors: "nosal­tres , els laics i progressistes, sempre hem de triar la via més difícil". I això és així no només perquè ens agrada sentir el plaer del triomf davant dels reptes , sinó perquè el nostre objectiu final és fer dels nostres infants homes i dones lliures i, això, avui , gairebé és anar a contra corrent.

Calen moltes dosis d'optimisme, de com­promis i de risc. Si un escolta els discur­sos en l'àmbit social i polític, i no exerceix la capacitat d'anàlisi, pot creure que anem per bon cami . De fet escoltem o llegim so­vint paraules com solidaritat, progrés, coo­peració, llibertat, justícia social, tolerància , igualtat d'oportunitals , treball digne, drets humans ... , llàstima que tinguem dificultats per lrobar tot això en la vida quotidiana.

L'aprenentatge, l'aplicació i l'exercici de tots aquests valors és el que forma la part més important de les vides de lliure elec­ció, de les quals cap monitor o monitora tindrà mai , so rtosament, un cert ificat acre-

ditatiu , perquè forma part d'això que al­guns anomenen formació no reglada.

Malauradament al nostre voltant no tenim masses exemples de com dur a ter­me aquesta part de la formació, així és que hem hagut d'inventar, i ho seguirem fent, sobre la base que cal transmetre mo­dels de comportament i actuació oberts, que s'han de treballar els valors i les acti ­tuds , els mitjans pedagògics i culturals i la seva transmissió, a partir de les nostres experiències personals , de les nostres in­certeses i dels nostres moments de felici­tat. Hem sort it al terreny de joc a jugar-

nos-la \ 14 9

CD UNIVERSITAT DE BARCELONA

@) Escola Universitària d'Estudis Empresarials

Programació 1999-2000

Màsters

- Gestió i Tècniques Superiors de l'Empresa-Executive MBA - Assessoria Fiscal -2 anys-- Dret Empresarial - Comunicació a l'Empresa - Gestió i Administració de Personal a l'Empresa - Economia Social i Direcció d'Entitats sense ànim de lucre - Marketing, Distribució i Consum

Cursos de Postgrau

- Gestió de l'Empresa Europea - Tècniques de Gestió Empresarial

Cursos d'Especialització

- Comptabilitat per a Directius i Responsables d'Associacions i Entitats - Comptabilitat per a Juristes - Direcció, Organització i Negociació Comercial - Gestió Financera i de Tresoreria d'Empresa - Gestió i Organització d'Organitzacions no Governamentals - Informàtica Bàsica - Informàtica Empresarial

Informació i Inscripcions:

Escola Universitària d'Estudis Empresarials Diagonal 696, despatx 11 9 (1 a. planta) , 08034 Barcelona

Telèfons : 93.402.19.92 / 93. Fax: 93.403.59.06 E-mail : 3cicle @emp.d2.ub.es - http://www.ub.es/empresarials

ci monogràfiC

La participació en el lleure

Xavier Bretones. Secretari General d'esplac

sEts moviments de tleu re ac­tuats constitueixen un panorama associatiu comptex en tes seves formes d'expressió i organització. Tots ells, però, comparteixen una dobte condició: ser una oferta as­sociativa i educativa per a infants i joves. La funció social i educati­va ha anat canviant al llarg de la història per la qual cosa podem trobar diversos referents històrics, tots ells amb fortes ca rregues ideològiques pel que fa a l'educació i l'organització social.

Podem trobar, a principis de segle, mo­dets antagònics pel que fa a l'organització d'activitats de ll eure. Des d'una perspecti­va laica i progressista de l'educació, l'Ajuntament de Barcelona, governat per la Unió Republ icana, en el període t 905-1908, fa una primera experiència de colò­nies per a infants que continua durant la " República. El 1912, el Partit de la Unió Federal Nacionalista republicana, que te­nia la seu al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CA OCI), actual seu central de la UGT a les Rambles de Barcelona, creà la seva pròpia organització anomenada Jovestels.

A partir dels anys se ixanta comença a sorgir una nova forma d'associacion isme, conegut com esplais, en el si de parrò­quies i associacions de veïns. Resultat d'aquests diferents origens dels esplais es comencen a definir dos models clarament diferenciats en el seu contingut educatiu , el laic i el confessiona l.

El món confess ional s'organitza 14 sota el paraigua del Servei de Colònies de Vacances i de l'Escola de l'Esplai. No és fins al 11 1982 que es funda Esplais Catalans (ESPLAC) sense cap cobertura institucional com a or­ganització laica per aplegar els nombrosos grups d'esplai no con­fessionals que existien.

La vessant escolta com a model educa­tiu en el lleure té les seves arrels també a principis de segle en els Exploradores de España. El màxim responsable és el rei Alfons XII I.

El 1930 es constitueix el consell gene­ral de la Germanor Escoltes de Minyons de Muntanya, en el qual hi participen agru­paments laics i catòlics.

A partir de 1945 Acció Catòlica dóna cobertura a la reorganització de l'escoltis­me catòlic i trenca l'organitzac ió unitària el t956. El 1959 es crea l'Associació Catala­na d'Escoltisme que coordinava els Boy Scouts de Catalunya, Minyons de Munta­nya i les Delegacions Diocesanes d'Escol­tisme. El 1965 es crearen les branques fe­menines de l'escoltisme: la Germanor de Noies Guies (laica) i Guies Sant Jordi (catòlica) .

A mitjan dels anys setanta es produeix la unió de les associacions catòliques d'escoltes i guies (Minyons Escoltes i de les Guies de Sant Jordi) donant origen a l'actual Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi de Catalunya. El 1974 es funda

12

Escoltes Catalans, recuperant la unió de l'escoltisme laic.

A escala comarcal o ciutadana, paral­lelament, s'organitzen coordinadores d'en­titats d'educació en el lleure a Sabadell i Badalona, o el Movibaix (1985) al Baix Llobregat, que coordinen entitats catòli­ques i laiques, i agrupaments escoltes i esplais.

La complexitat del panorama dels movi­ments de lleure encara perdura avui en dia. Sobretot en les organitzacions catòli­ques, ja que són molts els moviments que existeixen tant en la vessant escolta com d'esplai.

Les més importants, ordenades pel nombre de grups en el territori són: Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d'Esplai (catò lics) , Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi (catòlics) , Esplais Catalans ESPLAC (laics), Federació Catalana de l'Esplai (unificació

del Movibaix i del moviment d'esplai del Vallès) i Escoltes Catalans (laics) .

El conjunt d'aquests moviments ap lega aproximadament més de 700 esplais i agrupaments que poden ser uns 60.000 infants i uns 80.000 joves que fan funcions de monitors i de caps. Queden aproxima­dament uns 300 esplais no federats a Catalunya per la qual cosa es pot dir que hi ha uns 1.000 grups d'esplai i d'agrupa­ments escoltes que apleguen 80.000 in­fants i 10.000 joves monitors i caps.

Part int d'aquestes dades els moviments d'educació en el lleure són el sector més gran quant a nombre i presència territorial que hi ha a Catalunya, i que tenen un pes extraord inari sense comparació possible a Espanya.EI seu pes podria ser més gran tant econòmicament com en nombre de participants, si no hi hagués una visió de recel de les institucions envers aquests moviments. I, fins i tot, en molts casos

aquestes han tingut una actitud contrària. Massa sovint tes admin istracions han com­petit di rectament en t'oferta d'activitats i han volgut controlar les seves activi tats.

Un exercici interessant és calcular què significa econòmicament el moviment d'educació en el lleure. Si establim la mit­jana en 2 milions de pessetes anuals per al pressupost d'un esplai o agrupament i els multipliquem per 1000 entitats exis­tents, tenim un volum global de 2.000 mi­lions de pessetes. L'aportació de les admi­nistracions públiques en global no arriba al 40% o dit d'una altra manera l'ajut al fun­cionament i les activitats no arriba a les 8.000 pessetes per participant a l'any.

Per altra banda, les administracions no contemplen el valor del treball voluntari que realitzen els monitors i els caps, que dediquen més de 9 hores a la setmana du­rant el curs, com a mitjana, i 125 hores a

l'estiu en fer una tasca voluntària que si la intentem quantificar en pessetes tindríem el resultat següent : més de 3.950.000 ho­res anuals a 2.000 ptes. l'hora (p reu mig d'hora treballada a Catalunya) ens dóna un resultat de 7.900.000.000 de ptes. Per tant , la quantificació global en termes econòmics ben bé està al voltant dels 10.000 milions dels quals el 80% són l'aportació dels més de 10.000 joves que fan una tasca altruista envers l'educació dels infants.

L'objectiu de fer aquest exercici numè­ric no és altre que posar sobre la taula nous arguments per valorar la importància i el pes que tenen els moviments d'educa­ció en el temps lliure a Catalunya. Valor econòmic que reforça l'arrelament d'un model de participació de milers d'infants i joves que, com hem vist, ve de lluny i manté la seva vigència •

•

14 13

• • E •

Projectes • N ser l -ESCOLARS

- Menjadors escolars - Menjadors d'instituts - Serveis d'acompanyament - Activitats extraescolars - Colònies escolars - Centres de barri

ENTORN sccl

el Avinyó , 44 2on. 08002 Barcelona Tel. 93 302 61 62 Fax: 93 301 96 94

el Sant Josep Oriol , 22 08302 Mataró Tel. 93 796 12 62 Fax : 93796 1403

e-mail : entorn @fonocom.es

ci monognifiC

Les organitzacions polítiques juvenils

Josep Rull. Diputat al Parlament de Catalunya

Per a la majoria d'ells, Franco i la seva dictadura són ombres imprecises i llunyanes. Per als militants de les organitzacions po­lítíques juvenils (OPJ), la llibertat i la democràcia formen part d'una quotidianitat desmitificadora. De fet, són la primera generació que ha pogut exercir activament la política des de la més absoluta normalitat. I justament per això no tenen cap referent immediata­ment anterior. La generació que els ha precedit va int roduir-se en la política des de la clandestinitat o des de l'excep­cionalitat de gestionar la mort del dictador i l'inici de la transició democràtica.

La participació en les OP J ha de ser analitzada, doncs, amb uns paràmetres nous i diferents. Ara és possible l'accés a la professionalització pol ítica sense haver tingut cap altra ocupació prèvia. Les OPJ , més en llà d'una aposta nítidament com­promesa, esdevenen en molts casos una opció més d'associacionisme juvenil, més atractiva que les altres quant a dinamisme, capacitat d'interrelació personal i implanta­ció. El mateix concepte de joventut adqui­reix una dimensió sociològica ben diferent i s'amplia com a període fins a ben supe­rada la franja dels 30 anys. Són algunes de les noves variables que impedeixen de fer valoracions continuistes en aquesta matèria.

La gran dificultat amb què topen les OPJ apareix quan la seva eina bàsica de

treball , la pròpia acció política en 14 el sentit més ampli, queda desvir-tuada, si més no des d'una visió epidèrm ica. El desprestigi de la 15 política és una constant assumida amb massa comoditat per amplis sectors socials i mediàtics. La inèrcia d'uns clixés fàcils sobre la perversió de la política , d'una banda, i el capteniment irregular d'alguns polítics amb actuacions aïllades però impactants, de l'a l-tra, segur que hi ha ajudat. Com

també hi ha contribuït la pràctica reiterada d'un mal estil més proper al camp de les injúries que no pas al del debat de les ide-es. Els polítics joves esdevenen, així, sub-jectes passius d'uns prejudicis generats per uns altres. Estan estigmatitzats d'antu-vi . Aquesta és la gran paradoxa.

Les línies de treball per a l'enfortiment de les OPJ passen per l'estructua, el con­text i el contingut de llurs actuacions. En efecte, la independència , si bésempre rela­tiva, de les OPJ és la principal garantia per a la seva consolidació. Independència ha de voler dir capacitat per poder dur a ter­me anàli sis pròpies en relació als diversos temes d'interès, al marge que, en la majo­ria dels casos, s'arribi a les mateixes con­clusions a què ha arribat el partit mare. Independència també hauria de comportar la possibilitat de poder bastir planteja­ments pol ítics des d'una autènctica cosmo­visió. No es pot limitar l'àmbit d'actuació de les OPJ a temes marginals i excessiva-

16

ment acotats o abocar-les a fer el discurs (perfectament "dirigit") que al partit mare, per qüestions de caràcter formal o mate­ri al, no li interessi assumir directament. Aqu estes temptacions, força generalitza­des, són les que ll even credibilitat a la se­va actuació. Però més enllà de les rela­cions amb el partit de referència, cal fer esment al discurs i a l'estil.

Les OP J han de ser capaces de con­nectar amb el seu propi entorn, força allu­nyat de discursos monolitics. La societat de la informació dibuixa un nou terreny de joc. Tot és extraordinàriament canviant. Deter-m inats plantejaments poden quedar desfasats en periodes força breus. Aquest nou escenari demana respostes bastides des de posicionaments ideològicament sò­lids, però amb una concreció flexible i adaptable. Els dicursos bu its, conjunturals i volàti ls són tan nefastos com l'immoblilis­me. Les OPJ , doncs, han de tenir la capa­citat d'anticipar-se. De preveure les noves circumstàncies i des-criure'n les alternati­ves .

D'altra banda, els mitjans de transmissió de les idees prenen una major rellevància. L'estil en el llenguatge ha de ser l'altre gran senyal d'identitat de les OPJ. La pol ítica fe­ta des dels partits i les institucions usa uns registres que la fan ser molt distant per a una àmplia majoria de gent jove. Les OPJ han d'emprar uns co­dis que generin com­plicitats, que diguin co­ses per si mateixos.

En qualsevol cas , la conclusió sobre les OPJ ha de ser optimista. La qualitat d'a­quest tipus d'associacionisme és bona si es compara amb altres organitzacions ju­venils catalanes i, especialment, amb les mal anomenades ONG. Les OPJ tenen una estructura estable (humana i material) d'un cert gruix, una correcta capacitat d'enquadrament dels seus afil iats i una in­tensitat i durabilitat de l'activitat associativa molt acceptable. En aquest sentit, les OPJ no haurien d'estar gens acomplexades en relació a d'altres ofertes associatives que quantitativament tenen menys estabilitat, per bé que s'hagin beneficiat de l'impuls de diverses campanyes mediàtiques.

El treball elaborat per la Fundació Fran­cesc Ferrer i Guàrdia ajuda a superar tò­pics que tendeixen a infravalorar la valide­sa del model assoc iatiu mal anomentat "tradicional", del qual formen part les OPJ. Per contra , la definició d'un model idit ·lic de voluntariat que respon a la premissa

"treball concret, resultat ràpidament contrasta­ble", perjudica les matei­xes ONG que hi han es­tat encabides. La reflexió final ha de passar per valorar ne­cessàriament el paper que han jugat i juguen les OPJ com a peces bà­siques en el sistema de democràcia formal. Des de la renovació, però amb la generositat de permetre que una nova generació de polítics jo­ves basteixi la seva xar­xa de complici tats i el seu imaginari col ·lectiu . Aquesta és la principal garantia per al futur \

ci monogrà fiC

Joves i treball De víctimes a protagonistes

Cesc Poch. Coordinador de l'AVALOT-Joves UGT de Catalunya

Les dues darreres vagues ge­nerals, les dues viscudes en de­mocràc ia, han tingut com a temes centra ls els problemes laborals de la joventut: el "Pla d'Ocupació juvenil" el 1988 i "els contractes escombraria" el 1994. Tot i així factors ll igats a la real itat laboral juvenil (precarietat, atur, tempora­IitaL) , i les transformacions i convulsions del món del treball, i la lenta adaptació de les estructu­res sindicals a aquestes realitats laborals dels joves, dificulten la trobada. Avui però, tenim obert el procés de canvi, posant l'accent en la creació d'espais de participació dels joves en el sindica lisme.

A Catalunya entre els dos sindicats ma­joritaris , la UGT de Catalunya i la CONC hi ha 28.271 joves de menys de 30 anys amb afi liació sindical. Comparem percen­tualment el nombre de joves associats, els sindicats són de les associac ions catala­nes on n'hi ha més. L'AVALOT (Joves de la UGT de Catalunya) és una primera i re­cent experiència a Catalunya i a tot l'estat d'associacionisme sindical estrictament ju­venil que agrupa a més de 13.000 joves. És un model que comença a implantar-se als països del sud d'Europa. L'Avalot és per tant una de les associacions juvenils importants en nombre de membres. Ara bé, i continuant amb les comparacions, la taxa d'af il iació sindical i juvenil a Catalunya es troba a la cua d'Europa. Per darrera sols hi trobem la resta de l'Estat

espanyol i l'Estat francès. A 14 Catalunya la població activa juve-nil era el 1996 de 839.471 joves treballadors , segons dades del 17 cens, i amb tendència a la baixa ja que al llarg dels anys noranta s'han perdut 10 punts d'ocupació juvenil. Per tant l'afili ació sindical del jovent seria aproximadament del 3'5% de la totalitat de la po-blació activa juvenil (comptant els joves ocupats, els que diuen es-tar en atur i els que cerquen la

primera feina) . Això ens si tua molt lluny del 70% d'afi liació juveni l de Dinamarca i molt per sota del 10% de Grècia i Itàlia. A més, un estudi recent , La participació dels joves a Catalunya de la Fundació Ferrer i Guàrdia (1999) , analitza la participació dels afiliats i afi liades joves en les estruc-tures dels sindicats i en la representació en l'empresa, i sense estar molt per sota del nivell d'afiliació juveni l, és clar que l'ac-ció sindical no la protagonitzen els joves,

Cal en primer lloc observar quines són les causes de la baixa afiliació sindical dels joves a Catalunya. Es poden sintetit­za r en les següents:

a) Una incorporació cada cop més tar­dana en el món del treball. Ai xò ve produït per l'allargament del període de formació, fet positiu en principi per la bona qualifica­ció dels treballadors, però que va lligat també a les dificultats d'inserció laboral , de trobar una primera fe ina amb dignitat, i a

18

l'allunyament, i fallida , de la proposta edu­cativa de les necessitats del món laboral.

b) La pèrdua d'ocupació juvenil els dar­re rs anys. Del t 990 al t 998, a Catalunya, la taxa de Joves entre t 6 i 29 anys que tre­ballen ha passat del 51 % al 41 %, produint­se una pèrdua de més de 10 punts.

c) L'augment de la precarietat i la tem­porali tat en el treball juvenil, amb uns im­portants i força desconeguts i analitzats espais de des regularització i economia in­form al (treball sense contracte, feines ja no temporals sinó esporàd iques). També cal tenir en compte , en aquest sentit, el fo rt augment - una crescuda del 400%­entre el 1996 i 1998 de les En (empreses de treball temporal) on la major part d'aquesta modalitat de pseudo-contracta­ció és juvenil.

d) La importància del treball juvenil en la petita i mitjana empresa i l'augment d'aquestes en el conjunt de l'economia ca­talana, àmbits on l'organització dels treba­lladors és més dificultosa.

e) La poca adaptació de l'estructura sindical tradicional (per federacions de sector econòmic) a la realitat laboral juve­nil. Aquesta és molt fl ex ible i la temporali­tat i subocupació (ocupació per sota o gens lligada a la formació i als estudis) fan que un jove no tingu i clar a quin sector econòmic pertany. Abans quan s'entrava en una empresa era per a tota la vida , quasi. Avu i una persona al llarg de la seva etapa com a jove pot realitza r entre 5 i 10 feines diferents. La inestabilitat laboral es­devé fins i tot un element defin itori del ser jove.

A tots aquests elements especifics de la realitat laboral juvenil , poc treball i situa­cions i llocs que dificulten l'afil iació, estruc­turals en part i endògens del sindicalisme el darrer, cal afegir-h i la legislació sindical de l'Estat espanyol que no incentiva, en general , l'afiliació sindical. Els beneficis de l'acció sindical (negociació , convenis, con­questes socials) afecten, tal i com ha de ser, a tots els treballadors i treballadores, globalment o de cada sector, i provoquen una cu ltu ra sindical passiva, més d'esperar

a ser servi t que no de servir, de què pot fer el sindicat per mi , que no pas d'una or­ganització solidària i responsab le des del lloc de treball .

La nostra societat està abso lutament convulsada i les transformacions i canvis són molt ràpids i afecten de manera molt important el treball. I sobretot, el paper de cada grup social, els joves, les dones, els més grans de 45 anys __ . dins i amb relació al treball . La fragmentació i flexibilitat de la producció , els nous hàbits de consum, els canvis tecnològics, la revolució de les co­municacions, el boom de l'oci, la globalit­zació econòmica, la revolució cibernètica, el "teletreball". __ El sindica lisme té grans reptes davant seu.

Tot plegat ha transformat també la so­ciologia del treball : al llarg de l'època in­dustrial , el treball era un element d'identitat de les persones. Avui per al jovent el tre­ball no crea identitat. Aprofitant la reitera­ció, la identitat dels joves és, en un espec­tre molt ampli , la no identitat en el treball. Això fa que molt sovint el jove no es vegi no ja com un obrer, sinó que la seva iden­ti tat no sigui ni la d'un treballador. Max imitzant , podem afirmar que la mateixa precarietat ha fet perdre al jove la identitat de treballador. Intentar ser assalariat és una part important però canviant, i per tant ci rcumstancial en la seva vida , no l'eix de­finidor.

A més en el darrer gran període histò­ric, el sindicalisme com a moviment ha ha­gut de lluitar contra uns valors hegemònics en la joventut que no n'afavorien el cre ixe­ment. Els anys vu itanta foren els de la postmodernitat, amb una greu crisi del compromís social i de la responsabilitat , la crisi de les grans ideologies transformado­res i de canvi social. L'individuali sme, la moral de l'èxit, l'hedon isme, el boom de les marques i el consumisme eren el va­lors dominants del jovent. Els moviments socials juvenils quasi desaparegueren . Els revolucionaris del 68 transformats en els nous gestors, els coneguts yuppies, l'època de dubtes i renúncies, tampoc afavorien el compromis juvenil. Els sindicats ho patiren .

A partir dels anys 89 i 90 apareix amb lorça la insubmissió com a moviment juve­nil ; el 93 i 94 foren els de les acampades del 0'7% i l' "esclat" solidari , i a la segona meitat dels noranta apareix el moviment okupa. Els joves retroben un cert protago­nisme social. Aquests moviments que defi­neixen els moviments juvenils de la dèca­da dels noranta, recuperen un important esperit crític trencador amb la postmoder­nitat. Però és un esperit crític substancial­ment diferent de les velles ideologies que podem englobar en el "pos\ma\erialisme": no es pretén transformar globalment la so­cietat, han desaparegut els models alter­natius, i a més es mostra un allunyament, per diversos motius i maneres, de les reali­tats materials concretes. D'una banda la solidaritat amb el 3er món no implica ni comporta canvis en la nostra quotidianitat immediata, de l'altra el moviment okupa

mostra una certa fractura de la societat amb els joves. Un significatiu segment de la joventut decideix, davant les dificultats d'inserir-se socialment amb normalitat (tre­ball , habitatge ... ), si tuar-se al marge de la societat i el seu funcionament. Els podem englobar en l'anomenat "postmateriali sme" com a valor ascendent. Tot això ho explico perquè el sindicalisme casa poc amb això del postmaterialisme. Tot i la voluntat de transformar realitats socials concretes de l'acció sindical , el sindicalisme es ca racte­ritza per la preocupació pel materialisme proper, per les situacions quotidianes en les empreses, la preocupació pel salari, les 14 categories laborals, els horaris, les vacan-ces , les formes de contractació ... la quoti-dianitat material és la nostra principal preo- 19 cupació. Som del parer que fin s a l'estiu del 1997, els joves portàvem una dècada de pèrdues en les batalles laborals. La jo-

20

ventut no té accés a la majoria de con­questes socials històriques, la temporalitat impedeix l'accés a les vacances pagades, els salaris són al llindar de la pobresa, si­nó fos per l'ajut i l'habitatge familiar que fa de conteció, per posar alguns exemples. Amb el "pla Jospin-Aubry" al ve í Estat francès , els "Acords per a l'estabilitat" del 1998 aquí i els Pactes Locals per a l'Ocu­pació, els nous jaciments d'ocupació juve­nil no guanyem encara, però hem invertit la tendència. Sembla que ja no perdem, si és que podíem perdre alguna cosa més.

Aquest nou context ha reforçat els sin­dicats i els espais d'interlocució social. La participació ajuda a articular una economia més humanitzada i democràtica. A tot això

s'hi ha d'afegir les noves propostes sindi­cals per a la joventut basades en la partici­pació i en models associatius oberts , tant per als joves amb treball estable, com per a aquells que el tenen precari, estudien i treballen parcialment o en l'economia infor­mal o són a l'atur. Cal continuar potenciant aquests àmbits donant el protagonisme als joves, també en les formes i els continguts de la nova acció sindical. Cal posar fi a la paradoxa que aquells que tenien una posi­ció més dèbil i desfavorida en el món del treball , sigu in aque ll s que es troben menys organitzats. Tenim els elements perquè els joves deixem de ser les victimes del món del treball , i això passa, quasi per força per ser-ne protagonistes •

•

ci lIIonogl'i'll'iC

Les organitzacions de coordinació associativa

Eduard Val/ory. President del CNJC

Remenant les herències de la història recent. hom es pregunta on van quedar les voluntats de treball conjunt de l'Assemblea de Catalunya. Sembla que un cop aconseguida la llibertat polit ica que es va poder, una amnistia prou digna i l'Estatut d'Autonomia, ja es va donar tot per acabat. Però com als mapes d'Astèrix , una mirada atenta fa aparèixer en el marc del movi­ment juvenil una mena de cons­trucció extravagant que diu aplegar de tot i força: el Consel l Naciona l de la Joventut de Catalunya (CNJC).

La veritat és que el CNJC sorprèn pel seu potencial i, paradoxalment, per la for­ma com ha autolimitat al llarg dels anys la seva capacitat d·acció. Quin al tre àmbit ciutadà té en el seu si des de sindicats a organitzacions ecologistes, organitzacions polítiques de tots els colors , escoltes i es­plais i empresaris, estudiants i pagesos? La setantena d'organitzacions juvenils del Consell comprenen un ventall ideològic im­pressionant i proporcionen un marc irrepe­tible de societat a escala.

El CNJC, però, no és una excepció a nivell internacional. A la majoria de països europeus existeixen plataformes similars, i el Fòrum Europeu de la Joventut mateix - avui presidit per en Pau Sola ni lla , del CNJC-, amb un centenar d'internacionals juvenils i de consells nacionals de joventut, esdevé el seu referent a nivell continental.

De tota manera, la paradoxa ca - 14 tala na és que l'antiguitat del seu consell -aquest 1999 fa vint anys, més tenint en compte que 21 el seu precedent, la Taula de Joves, és del 76- contrasta amb els cíclics alts i baixos que ha tin-gut,i que han frenat la seva capa-citat de dialogar, amb força, amb els poders públics . Els organismes coordinadors del teixi t associatiu són el resultat d'una maduresa política de la ciu­

tadania. I a l'inrevés, la fa lta de coordina­ció denota una societat amb manca de cul­tura democràtica. Per això, hauria de ser un motiu de preocupació les limitacions d'actuació que ha tingut al llarg dels anys el CNJC i la recança amb què les organit­zacions més grans s'han mirat , tradicional­ment, les plataformes de naturalesa simi­lar.

Ara que el CNJC ja torna a estar en plena forma , s'ha pogut copsar que, en els darrers anys i coincidint amb la crisi del CNJC, molts ajuntaments han aprofitat per acabar amb els consells locals de joventut - "sempre molestos, estridents, amb aquesta manera fora de lloc que té la gent jove de dir les coses", deurien pensar- i crear un invent estètic i molt més dòcil : els consells municipals de joventut. Uns con­sells que depenen de l'ajuntament . on les entitats només es reuneixen quan els con­voca el regidor O regidora, i que sols deba­ten els temes que l'administració els posa

Cursos d'Estiu

Cursos de monitors

Estiu I (intensiu): DATES : del 28 de juny al 10 de juliol. HORARI : de 1 D,DO a 14,00 h. i de 16,00 a 20,00 h

Estiu 11 (tardes de dilluns a divendres): DATES: del 5 al 30 de jul iol. HORARI: 16,00 a 2 1,00 h

Estiu IV (intensiu): DATES: del 12 al 23 de setembre. HORARI : de 10,00 a 14,00 h i de 16,00 a 20,00 h LLOC: Avinyó 44 (Barcelona) PREU: 25.000 ptes. (socis i monitors d 'esplac: 19.000 ptes.)

Estiu III (intensiu): DATES: del 16 al 28 d'agost LLOC: Casa de colònies Mas Pujolar (Viladrau) PREU: 55.000 ptes. (socis i monitors d'esplac: 39. 000 ptes.)

Curs de directors

Directors de temps lliure (intensiu): DATES: del 16 al 28 d'agost LLOC : Casa de colònies Mas Pujolar (Viladrau) PREU: 55.000 ptes. (socis i monitors d 'esplac: 39.000 ptes. )

Més informació Escola Lliure El Sol. Tel. 9341261 44

a l'ordre del dia. Doncs bé, potser ha arri­bat l'hora de proclamar que aquestes ini­ciatives són simples aparadors de la inca­pacitat dels poders públics d'a rt icular espais autònoms que facin participar la ciutadania, Uns poders públics que tutelen l'associacionisme i enfonsen el que és crí­tic són el primer pas per al déficit de la de­mocràcia,

La manca de tradició democràtica del nostre país promou la capelleta - associa­cions que principalment vet ll en només pels seus interessos corporatius- i la gelosia - preferir no tenir res mentre l'altre tampoc en tingui , que no pas compartir els dos- , Dos elements essencials per enfonsar qualsevol intent de promoure un nou asso­ciacionisme i el creixement de l'existent. I justament com la tasca de les plataformes de coordinació és ve tllar pels interessos del grup -i , en conseqüència , bandejar la capelleta- i promoure el benefici de tot­hom - més recursos per a més entitats- , el seu treball passa necessàriament, en un moment o un altre, per enfrontar-se a dinà­miques endogàmiques i privilegiades i pro­moure relacions transparents amb l'admi­nistració pública,

Fa tres anys, els presidents de les fe­deracions catalanes d'ONG pels Drets Humans (Angelina Hurios) i per al Desenvolupament (Rafael Grasa) i de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (Fèlix Martí) es van reunir per buscar vies de co­ordinació de les accions que duien a terme les tres plataformes, D'aquella trobada en va sortir el projecte del que avui és la Tau la de Federacions d'ONG de Catalunya, que aplega els presidents de vuit organismes de coordinació: a banda dels tres es-mentats, també la Federació Catalana d'ONG per la Pau, la Federació Catalana de Voluntariat Social, la Coordinadora Catalana de Fundacions, el Comitè Olímpic

de Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya,

Evidentment, la dinàmica de la Taula és encara fràgi l, però respon a la lòg ica de promoure interrelacions entre el teixit as­sociatiu de participació,La Taula busca, en definitiva, enfortir la democràcia i promou­re una ciutadania conscient , crítica i activa, I també és important no oblidar que la ca­pac itat d'enfortir el treball de la taula tam­bé passa perquè les federacions i coordi­nadores que en formen part siguin encara més participat ives, Però en definitiva , l'es­forç d'aquest treball conjunt té sentit en tant que desemmascara els lobbies corpo­ratius d'associacions que es fan passar per representants d"'amplis sectors" quan en realitat, fruit del seu joc d'interessos, no representen ningú més que a si mateixos, Esport força concorregut, al nostre país , aquest de disfressar-se d'organització oberta de coordinació quan s'és un lobby corporatiu!

Les organitzacions de coordinació as­sociativa són, per definició, molestes i con­fl ictives, Conflictives perquè vetl len -o haurien de vetllar- pel conjunt d'entitats que en formen part, i per tant busquen un equilibri entre els interessos de les grans i els de les petites, tenint com a direcció (.1-tima enfortir i fer créixe r l'associacionisme, I molestes perquè també han de conduir les sinergies d'actuació social de les enti­tats que en formen part; i als poders pú­blics , poc acostumats a dialogar amb la ciutadania, no els fa gràcia que un col,lec­tiu nombrós els dugui la contrària,

Però justament per això, són del tot ne-cessàries, Perquè són l'antídot

d'un associacionisme ador­mit, perquè uneixen forces, perquè promouen el pluralis­

me, el cone ixement de l'al-tre i el treball conjunt, i perquè són una peça clau per a una democràcia

que vulgui anar més enllà de les urnes cada quatre

anys ,

•

14 23

24

ci monogràfiC

Els joves, la pobresa i la criminalització

Antoni Castells Duran. Doctor en Ciències Econòmiques

Les dades facilitades pels or­ganismes internacionals així com les provinents d'estudis realitzats per les universitats o per entitats de diversa naturalesa afirmen , cada vegada amb més con­tundència i rotunditat, el que nosaltres mateixos veiem cada dia: que la riquesa es concentra cada cop més en unes poques mans i que la pobresa, a més d'estendre's entre capes més àm­plies de la població, es fa més greu i profunda, que la diferència entre els rics i els pobres és cada vegada més gran , tant entre els diversos països com dins de cada país entre les diferents classes o ca­pes socials.

Així, en una estimació realitzada pel Banc Mundial , s'arriba a la conclusió que mentre que el 1870 l'ingrés mitjà per per­sona, en el països més rics, era 11 vega­des superior al dels països més pobres, l'any 1960 era 38 vegades més gran i el 1985 s'elevava a 52 vegades, tendència que ha continuat augmentant. Als EUA, el país hegemònic del món capi talista i que està imposant el seu propi model social a tot el món, segons un estudi de l'any 1996 fet per la Universitat de Michigan, l'any 1989 el 10% de les famílies més riques disposaven del 61 % de la riquesa nacio­nal, percentatge que el 1994 es va elevar al 66,86% i en un estudi del Massachus­sets Institute of Technology (MIT) es cons­tata que el salari mitjà per treballador mas-

culí a temps complert ha baixat de 34.048 dòlars l'any 1973 a 30.407 dòlars l'any 1993. També a Catalunya i al conjunt de l'Estat espanyol es constata la mateixa tendència a la concentra­ció de riquesa junt a l'extensió i l'aprofundiment de la pobresa. Un estudi de la Fundació Foessa/ Càrites del 1998 assenyala que en el conjunt de l'Estat espanyol un 19,4% de famílies, que repre­senten el 22,14% de la població,

són pobres i que a Catalunya es troben en aquesta situació el 14% de les famílies i el 16,1% de la població, és a dir 960.300 persones. I en un treball de l'Institut d'Estadística de Catalunya (IEC) es reflec­teix que el 1997, 54.600 llars de Catalunya no rebien cap tipus d'ingrés i que en 664.700 llars no constava registrat cap membre ocupat.

L'increment del nivel l i extensió de la pobresa va acompanyat de la seva crimi­nalització des del poder. D'una banda s'afirma que són els mateixos pobres els culpables de la seva situació , de la seva pobresa, ja que el mercat ofereix oportuni­tats a tothom, el que succeeix, però, és que els pobres no s'esforcen prou, D'acord amb aquesta visió, que prové dels EUA, passa per l'Anglaterra de la Thatcher i de Tony Blair, i ara s'estén també pel nostre país, s'han d'eliminar els sistemes de su­port material als necessitats i substituir-los pel que anomenen sosteniment moral, que

en síntesi consisteix en imposar als po­bres, quan no troben treba ll en el mercat, l'ob ligació de treballar amb un sou misera­ble i desproveïts de qualsevol dret, doncs així, diuen, es dignifiquen.

D'altra banda, la criminalització de la pobresa es completa amb la idea que els pobres són els cu lpables de la inseguretat als carrers i a les llars, i que l'única mane­ra de fer front a la inseguretat és augmen­tar el control i la repressió sobre la pobla­ció; castigar durament els petits delictes per allò de: qui roba un ou, roba un bou; construir noves presons que a més, també poden convertir-se en un negoci privat tal com ja succeeix als EUA, incrementar ex­traordinàriament el nombre de policies i vi­gi lants privats fins al punt que constitueixin ja una de les principals fonts de creació de "llocs de treball", etc.

Els nens i els joves formen un dels col·lectius que més pateixen l'actual incre­ment de la pobresa i de la criminalització. Als EUA. país capdavanter entre els indus­trial itzats pel que fa a la injustícia i la desigualtat social , segons el Denver Post hi ha sis mi-lions de nens po­bres i la xifra conti­nua creixent. A la ciutat de Nova York un 40% dels nens estan per sota del nivell de pobresa, i els percentatges de desnutrició i mortali­tat infantil són in­creïblement elevats, similars als d'alguns països pobres del tercer món. A l'Estat espanyol , segons l'informe Foessa/ Càrites abans es­mentat, la població pobre té una mitja­na d'edat de 32,82 anys que es redueix

a 21,58 anys quan ens referim a la pobre­sa extrema amb una gran proporció de nens i adolescents menors de 15 anys.

Quant a la criminali tzació, els joves pa­teixen de forma aguda. En els mitjans de comunicació es parla amb força freqüència de la 'violència juvenil" o de la "violència dels joves" referin t-se en especia l als joves immigrants, gitanos. pobres, drogoaddic­tes, ... però tendint al mateix temps a gene­rali tzar-ho, el simple fet de ser jove com­porta ja ser sospitós. Per això, quan la policia o els vigi lants privats del Metro atu ­ren indiscriminadament algú, sense que hagi comès cap delicte, per exigir- li algun 14 paper o documentació, aquest algú acos-tuma a ser jove, i per això també el per-centatge de detinguts i empresonats joves 25 és molt elevat, representant més del 27% del total. el nombre de presos de 16 a 25 anys.

Sempre s'havia dit que els joves eren l'esperança del fu tur i, efectivament, en to­ta societat mínimament cohesionada en ta

qual els vincles so­cials, tot i les ten­sions que sempre existeixen, funcionen , els joves constituei-xen un potencial de transformació i millo­ra present i futur. Una societat que descon­fia dels joves, els cri­minalitza i una part important els submer­geix en la pobresa, és una societat ma­lalta que es di rigeix cap a un futur pitjor que el present. Un símptoma significatiu d'això és que. en l'ac­tuali tzat, el nombre de persones amb de­pressió és 10 vega­des superior al de fa dues generacions, i l'índex segueix aug­mentant i es donen

26

fi ns i tot casos entre els nens i els adoles­cents. Aix i, uns 340 milions de persones de tot el món pateixen depress ió i a l'Estat espanyol aquesta malaltia afecta una cin­quena part dels seus habitants. I en l'Encontre Científic d'Experts en Psiquiatria celebrat recentment a Montecarlo s'ha arri­bat a la conclusió que en els propers vint anys la depressió es convert irà en el segon problema de salut mundial, tan sols , per darrera de les alteracions cardiovasculars

Si volem un present més habitable i un futur millor, ca l transformar la situació en què es troba la societat: la de submissió a la tirania privada dels actuals amos del món, és a di r dels qui controlen el capital financer-especulatiu i les grans empreses transnacionals. Tirania que, amb el recol­zament i la co l·laboració dels estats, exer­ceixen en nom d'unes preteses lleis cient i­fiques de l'economia que en realitat no són res més que l'expressió dels seus interes­sos privats. Obliguen la socie-tat a sotmetre-s'hi eliminant

tota la seva autonomia, la seva capacitat de decidi r sobre el present i de dissenyar el futur. I així retornen els homes i les do­nes a èpoques anteriors, prerracionals, en què estaven sotmesos a forces exteriors que els terro ritzaven i a la sacralització de les pròpies imatges i creacions.

La imposició d'aquesta tirania privada que actua exclusivament en funció d'un afany irracional d'incrementar sense límits els propis beneficis que cada vegada més obté amb la pura especu lació, ha fet que d'una banda es debilités el cre ixement de la producció, que a nivell mundial ha pas­sat de ser gai rebé d'un 4% entre 1960 i 1973 a caure al 2,4% entre 1973 i 1980 i al 1,2% entre 1980 i 1993, i que d'altra banda la diferència entre rics i pobres s' in­crementés extraordinàriament amb la cor­responent extensió i augment de la pobre­sa que amb una cabriola de cinisme extrem volen criminali tza r, culpant de la

seva existència els mateixos po-bres •

•

ci 11IOIIOg l'àriC

Posar obstacles a la participació

Gemma Martín. Vicepresidenta de la Fundació Ferrer i Guàrdia

"Els poders públics promouran les condicions per a la participa­ció lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, so­cial, econòmic i cultural" és l'art i­cle 48 de la Constitució del qual s'han derivat les polítiques juve­nils i el suport a les associacions.

El formulari de sol· licitud de subvenció és el primer entrebanc que una associació pot trobar a l'hora de requerir suport econò­mic d'una administrac ió. Algunes administracions posen a la disposició de les entitats un disquet que conté el formu­lari , cosa que s'agraeix, encara que sem­pre hi ha les caselles "impossibles", és a dir, aquel les que per l'espai disponible o per la pregunta formulada són impossibles d'omplir. Altres administracions tenen un formul ari enquadernat que només es pot omplir a mà ...

Els mecanismes de suport estan més basats en la necess itat de control des de l'Estat de les iniciatives ciutadanes que no en la confiança en les associacions. Hi ha un allunyament progressiu entre l'adminis­tració i els ciutadans actius que porta al fet que els requisits siguin cada cop més complexos i la paperassa a omplir, més abundant. Per això, les normatives de sub­vencions són cada vegada més específi­ques i detallades: no és l'associació que proposa un programa i l'administració hi dóna suport, és aquesta que diu què han de fer les associacions. Així les maquinà-

ries administratives acaben con­vertint les subvencions en con­cursos i contractacions per la qual cosa moltes associacions no poden accedir-hi i al tres es tro­ben fent projectes que tenen poc a veure amb les seves finalitats. Per al tra banda, rebutgen la pos­sibilitat d'acords de ca ràcter plu­rianual amb les associacions, via convenis, la qual cosa impedeix la planificació a més llarg termini. Tampoc es té en compte el fi­

nançament de l'estructura de les associa­cions: locals, personal , etc. Per això, es prioritzen les subvencions als "projectes", i s'a rgumenta que altrament les associa­cions "es burocratitzen" i que "no poden dependre de l'Admin istració". Els gestors públics confonen dependència amb coope­ració: és positiu que les assoc iacions, com a expressió de la vida democràtica, es re­lac ionin i cooperin amb l'Administració.

El problema és que les associacions s'han anat doblegant a aquestes exigèn­cies i a d'altres més burocràtiques per por de ser represaliades i quedar-se sense subvenció. No és aliè a aquest fet la man­ca de cultura democràtica i participati va i, per tant, el poc reconeixement social que tenen les associacions. Com s'entén sinó que s'hagin d'omplir ce rt ificats d'estar al corrent del pagament d'Hisenda i de la Seguretat Socia l al presentar la sol·licitud i al rebre els diners (amb un mínim de sis mesos d'interval) quan hi ha una Llei que

14 27

E TAPA

Una aproximació a la participació juvenil en les ONGD

MATERIALS DE JO VEN TUT

Col·lecció Materials de Joventut Una bona eina per conèixer aspectes nous o poc estudiats de la condició juvenil.

Darrers titols publicats 9. El gust juvenil en joc

Distribució social del gust específicament juvenil entre els estudiants de Terrassa

10. Cultura viva Una recerca sobre les activi tats culturals dels joves

Trobareu aquests llibres a qualsevol llibreria o bé a la Llibreria de la Diputació. carrer de Londres, 57 • 08036 Barcelona · Tel. 93402 25 00

a/ e: lI ibreria@dlba.es • web: h!tp://www.diba.es

diu que l'Administració pública no pot de­manar aque lla informació que ja té? Com pot ser que les associacions entreguin les factures originals per justificar la subvenció i es quedin sense aquest suport compta­ble? Sovint, sembla que l'Administració més que donar suport a les associacions busqui totes les possibilitats per posar-hi traves. Hi ha una desconfiança molt gran i fa l'efecte que totes les associacions són defraudadores fins que no demostrin el contrari. Per a l'Administració que un pro­grama subvencionat estigui ben fet, que s'hagin assolit els objectius plantejats, que la gent estigui satisfeta del seu treball, no importa. El que és important és la gestió burocràtica, com per exemple aquesta de­manda que va fer un funcionari a una as­sociació: "haurien d'expli ca r quina relació té amb el programa subvencionat cada tru­cada de la factura de telèfon que han pre­sentat". No és una boutade, és un cas real'

A tot això s'h i afegeix que passa molt de temps des que l'Administració aprova una subvenció i el seu pagament. Les em-

preses que contracten amb l'Administració ja carreguen en els seus pressupostos les despeses de finançament ; en canvi , les associacions no ho fan i, a més, tenen moltes dificultats si han de sol · licitar un crèdit perquè bancs i caixes els rec lamen moltes més garanties que a una empresa. Si les institucions europees aporten abans del començament de l'activitat el 75% de la subvenció concedida , per què les admi­nistracions públiques d'aquest pais no po­den fer-ho? Potser és que les institucions europees, que són les més allunyades dels ciutadans, són les que tenen més confiança en la societat civil, i les que són més favorables a la participació democràti­ca .

Es posen molts obstacles a la participa­ció. Els que hem presentat són bàsica­ment burocràtics, conseqüència d'una ad­ministració pública que no s'ha adaptat a les necessitats de la participació popu lar. Però tots corresponen a una menta litat poc democràtica que perviu en la nostra

societat • •

Fórmu la de càlcul, usada per una administració pública, de la subvenció per a una associació juvenil

SxTxFxU=BxV = P s : Subvenció any anterior T: Tipus d'ent itat. - Entitats per al foment de l'ocupació. contra la marginació/drogodependències: 1.5 - Entitats per la promoció de l'associacionisme i la participació: 1,2 - Entitats de temps lliure in fantil i altres : 1,1 F: Factors addicionals (entre 0.8 i 1.4) - CoI·laboració amb iniciatives pÚbliques: 1.05 - Pes socia l/incidència: O.g - Equilibri pressupostari/austeritat: O,g - Col·laboració inlerassociativa: 0.95 U: Usuaris - Mitjana sector: 1 - Inferior: 0,8 - Molt infe rior: 0.5 - Superior: 1,2 - Molt superior: 1,5 B: Base inicial V: Valoració any anterior - Satisfactòria : 1 - No satisfactòria: 0,8 - Molt insatisfactòria: 0,70 P: Proposta

14 29

30

l'en \'J'c\'isIJl ,

Josep Maria Alvarez Secretari General de la UGT de Catalunya

Jordi Serrana, David Sempere. Espa i de Llibertat

Àtvarez ens rep al seu despatx. Seiem al sofà i ens parla pausadament, amb afabilitat. Ens sorprèn que en aquest món d 'estrès i presses, sàpiga asseure 's

i parlar-nos amb tanta claredat, amb convicció i, sobretot, sense disparar-nos consignes repetitives.

- En primer lloc, voldriem anar a les teves arrels com a secretari general de la UGT de Catalunya. Com comences aquesta aventura de la preocupació per la causa comuna? - Bé, jo crec que hi ha dues arrels. Una d'origen, jo començo a treballar als 14 anys com la ma­joria de gent que no té ofici . Sóc d'una zona rural d'Astúries, i en acabar els estudis primaris tinc l'opció de quedar-me a casa a treballar o de buscar feina . No aconse­gueixo entrar en una escola laboral , no sé si per no aprovar l'examen o per no portar la carta adequada (un nombre important dels que s'examinaven lliuraven una carta al capellà) . La meva primera feina és de cambrer, amb moltes dificultats perquè als 14 anys tothom es pensa que et pot explo­tar. Després faig formació professional i trebal lo, i als 19 anys arribo a Barce lona. Aquests antecedents i el fet d'entrar a tre­ballar a La Maquinista determinen la meva dedicació al món sindical. La Maquinista era un empresa amb una gran tradició sin­dical , amb un gran esperit solidari i amb

gent que tenia un sentit de l'ètica i de la companyonia extraord ina­ri. Tot això m'ha marcat i suposo que, com a tanta gent d'aquest pajs , ens ha ajudat a viure el pro­cés de transició i a sentir la ne­cessi tat de fer la nostra petita aportació a una etapa tan en­grescadora com va ser la transi­ció democràtica.

- Però, tens arrels familiars d'es­querres?

- Sí. sí que en tinc . No tant degut a les va­gues mineres que es feien aleshores, per­què jo sóc de la zona més camperola. A Astúries hi ha una divisió persistent que marca molt les famílies que són d'esquer­res i les de dretes, al mig hi ha poca gent. La família del meu pare era, i encara és, d'esquerres. La de la meva mare era més aviat de dretes, ells en diuen "neutrals". Però a casa sempre seguíem les tesis del pare. El pare sempre havia tingut proble­mes amb la guàrdia civil i escoltava sem­pre la radio Pirenaica. Encara recordo el dia que va anar a votar en el referèndum aquell de Franco, portava dos vots a la

butxaca , el sí i el no. Deia que si li dema­naven el vot trauria el sí, i si no votaria que no. Erem sis germans, no teníem massa recursos i la si tu ac ió era molt com­plicada . Tot plegat ha influït bastant a l'ho­ra de dedicar-me al sindicali sme i a l'es­querra - des d'una perspectiva molt àmplia- perquè treballar en un sindicat és practica r l'esquerra de debò, no només te­oritzar.

- Quan véns d'Astúries a Barcelona, véns amb la família? - No, vinc sol. Es barregen vàries coses en la meva vinguda. La primera i més de­terminant és que jo sóc del Barça des de petit, i anar a la ciutat del teu equip és molt engrescador. La segona és que feia 4 anys que era cambrer i tenia poca llibertat personal ja que trebal lava quan la gent te­nia festa. Desitjava trencar una dinàmica , i més quan la gent del bar on treballava vo­lien que em quedés perquè ja era gairebé de la família. Això em va decidir, crec, per­què tampoc ho tinc gaire clar. A Astúries la gent no emigrava gaire i la meva mare era molt contrària al fet que jo marxés a Barcelona. Per a ella era com si ara me'n anés a la Xina. A l'escola professional va venir un senyor, de qui no vu ll parlar, i ens va dir si volíem anar a treballar en una empresa de Barcelona. Vàrem venir 20, en autobús. El viatge va ser molt divertit .

- Voldríem que ens parlessis dels joves. A la Fundació Ferrer i Guàrdia hem fet un estudi sobre els joves i la participació. Malgrat que els joves participen poc, hem observat que és en els sindica ts on, en nombres absoluts, hi ha més joves. Això respon només a la seva preocupació per la situació material i individual o hi ha quel­com més? - Jo estic bastant en la tesi que els joves participen molt més del que la gent pensa i potser tant com sempre. Estem acostu­mats a fer una anàlisi d'una època molt concreta de la nostra història, la transició , que podia tenir més atractius i enganxava

més els joves. En una situació de més normalitat, la gent jove part icipa també amb més normalitat. Però pel que fa al sindicat, crec que és bastant sorprenent, tenim més gent jove que gent gran i de mitjana edat. Un 18% dels afi liats té menys de 30 anys. No crec que hi hagi aquesta proporció en la població activa : això vol dir que hi ha molts més joves a la UGT que en el mercat laboral. Per què s'afilia la gent jove al sindicat? Perquè pensen que han de fer la seva contribució, és la gent que milita. En empreses impor­tants, com la Nissan de la Zona Franca . el secretari general i el d'organització de la 14 direcció de la secció sindical tenen menys de 30 anys. També hi ha gent que s'afil ia per tenir un suport . Però la joventut d'avui 31 és sana i té preocupacions, a la seva ma-nera.

- Veient estudis dels sindicats de Catalunya, ens ha sembla t que els qua­dres intermedis de les direccions estan bastant envellits. És així a la UGT? - Envellit o no és relatiu . Què vol dir enve­llit? Que la mitjana d'edat de la Secretaria Nacional de la UGT de Catalunya no arri­ba als 40 anys?

- No, envellit. seria més de 50 anys. - Aleshores no estem envell its. Jo vaig arribar a secretari general als 34 anys. La mitjana de la direcció no arriba a 40 anys . estem gairebé tots entre els 35 i els 45 anys i no hi ha ningú que passi dels 50 anys. Comparat amb Eu ropa som una di­recció molt jove.

- Hi ha hagut un relleu generacional. - Crec que el relleu generac ional que hi ha hagut és més gran del que seria raona­ble, fru it de la situació política de la qual veníem, i segurament no es tornarà a do­nar en un futur. Personalment, penso que no és bo. És més raonable que la gent jo­ve adquireixi experiència abans d'arribar als llocs de direcció. En general, la nostra organització té molta gent jove, i més en els últims anys en què hem tingut un crei-

32

xement molt espectacular de gent jove, concretament en les darreres eleccions sindicals. Tenim una estructura bastant complexa on la gent pot anar agafant ex­periència en la pròpia organització.

- Com veus el projecte innovador d'incor­porar joves en el món sindical que ha dut a terme Avalot (Joves de la UGT)? - Ho veiem de manera positiva. Tots els sindicats fa molt de temps que estem tre­ballant en el que en diem un Departament de Joventut però no érem capaços de con­solidar-lo perquè teníem uns límits molt marcats. Hi havia moltes traves de caràc­ter organitzatiu, el responsable del Departament no era elegit sinó nomenat. I si no hi havia traves - jo mai n'hi vaig po­sar- els mateixos joves del Departament de Joventut se les posaven . Per això vam veure la necessitat d'establir una organit­zació juvenil independent, dins el sindicat , però amb personalitat pròpia. I d'aquí surt Avalot. Crec que pot convertir-se en una organització de masses o tenir una gran influència en el sindicat i ser una escola de formació de quadres. Té un avantatge molt gran respecte a l'antic Departament ja que aquest només actuava amb els militants i. en canvi , Avalot està present en les esco­les de formació professiona l. Aixi els joves poden estar en contacte amb el sind icat abans d'entrar en el món laboral.

- Des del punt de vista de les tradicions culturals amb Avalot també sïncorpora un input nou en el sindicat .... s a dir. un sec­tor més nacionalista (independentis ta) en­tra a formar part d'un sindicat que tenia fa­ma - no sé si és cert- de ser espanyolista. Després d'uns anys d'experiència, com s 'ha viscut aquesta pluralitat en el sindi­cat? - Bé, ten ia fama , només fama. Nosaltres també som internacionalistes . Tot sindicat ho ha de ser. Les fronteres polítiques - no les culturals , dels sentiments de la terra, que són molt nobles- són un invent que serveixen sempre per explotar els matei­xos. Els aristòcrates de l'edat mitjana no

anaven mai a la guerra, a la guerra hi ha anat sempre el poble. Des d'aquest punt de vista , el sindicat no era nacionalista ni ho és, però Avalot ha incorporat al sindicat una cosa molt important: el reflex de la so­cietat catalana que és molt oberta i molt plural. Això s'ha visualitzat en les resolu­cions adoptades en els ultims anys i en la voluntat del sindicat de ser molt obert i plu­ral. Avalot també ha demostrat que en una mateixa organització poden conviure des de persones que pensen que el futur de Catalunya passa per la independència fins a les que pensen que la Generalitat ja té prou competències. Hem fet palès que, a més, es poden plantejar reivindicacions comunes, Seria estupid per la meva part dir que Avalot ha tingut una gran rebuda per part de tothom dins la UGT ja que quan es fa una innovació organitzativa sempre hi ha resistències. Hi ha hagut dificultats però fi ­nalment crec que hi ha una acceptació i una consolidació molt important en el con­junt del sindicat.

- Creus que hi ha un I[mit en aquesta transversalitat de la UGT? Hi caben totes les ideologies? - En tot cas el límit l'ha de posar la perso­na que s'afilia, no nosaltres. Avui dia les coses han canviat, i hi ha persones d'ideo­logia democratacristiana que tenen una militància social. M'agradaria que un so­cialdemòcrata. que està fent la mateixa fei­na, m'expliquès les diferències entre amb­dues ideologies. Potser l'única és la religió , però en el dia a dia no n'hi ha tan­tes . Els democratacristians poden tenir ca­buda dins la UGT i dins l'Avalot. Actualment hi ha militants cristians a l'Avalot. En el sindicat no defensem un partit polític, defensem la gent que estem representant. els treballadors i les trebal la­dores. Si és així no hi ha diferències per raons nacionals.

- Què diries a la gent que pensa que els sindicats no es preocupen dels aturats, dels exclosos ... ?

- Que això és propaganda preparada per desacreditar els sindicats, perquè aques­tes persones no tinguin cap organització que els pugui defensar amb autoritat. El sindica lisme sempre ha estat l'element clau per avançar en les reivindicacions dels més febles: els aturats , els no aturats, els jubilats, etc., i continuarem en aquesta línia. Es diu que a Catalunya no hi ha atur, però n'hi ha molt. La UGT de Catalunya estem plantejant la necessitat d'incorporar al món laboral la gent que té més dificul ­tats: els joves que no han acabat la forma­ció professional, els joves de famíl ies de­sestructurades que no han pogut formar-se, la gent de més de 45 anys, i un col· lectiu del qual es parla poc i que està en situació dramàtica , com són les perso­nes amb algun tipus de disminució física o psíquica .

- A Europa hi ha un debat sobre l'esquer­ra? Quin discurs prefereixes, el de Jospin o el de Blair? - La veritat és que el de Blai r no m'agrada

gaire. Jospin ha fet una gran aportació a l'esquerra europea.

- Per què? - Primer perquè és capaç, amb molt poc temps. d'il·lusionar la gent amb les reivin­dicacions de sempre. Ha estat capaç de treure del calaix els plantejaments social­demòcrates més tradicionals i engrescar tota una societat. més enllà del Partit Socialista Francès. Jospin ha fet una nova revolució, és una manera nova de fer revo­lucions. Ja no farem revolucions amb llam­bordes, sinó amb el vot. I en segon lloc perquè està compl int, malgrat que totes 14 les recomanacions diuen que no, perquè la reivindicació de les 35 hores sigui un èxit. 33

- I en Blair, per què no t'agrada tant? - Perquè en Blair és un socialdemòcrata molt light que s'està aprofitant de la deses­tructuració social que va provocar la Thatcher per descafeïnar l'esquerra . La societat anglesa, després de tants anys de

Parc de la Torre Roja

14, 15 i 16 de maig de 1999

VILA DECANS

governs conservadors, no està prou es­tructurada, no hi ha una societat civil forta que obligui el laborisme a mantenir unes posicions d'esquerres, més radicals . Està fent un nou laborisme, diuen centrista, però penso que fracassarà perquè la gent d'esquerra espera que el govern sigui d'esquerres, socialdemòcrata. Ara bé, pot­ser cal dir que estem influïts per l'opin ió, no pública, publicada al nostre país que està marcada per la doctrina imperant que és clarament de dretes,

- Tomant a Catalunya, per qué creus que l'esquerra no ha estat capaç, en vint anys, d'assolir el govern de la Generalitat? Què creus que s'hauria de fer? - Potser ja hem fet alguna cosa. Per què l'esquerra no ha guanyat? Hi ha molts mo­tius. Un seria com ho ha fet en Pujol , que també té el seu mèrit. Un altre motiu se ria l'actuació de l'esquerra en general que ha fet una aposta per la unió civil del país , per la cohesió social, perquè Catalunya fos un sol poble. Això li ha restat possibil itats de caràcter electoral ja que ha posat per da­munt dels interessos partidaris l'interès col·lectiu de no fracturar la societat catala­na. Aquest fet ha provocat incompren­sions, dificultats i que una part de la socie­tat hagi sentit menys pròpia la Generalitat , l'autogovern. Què ha de fer per guanyar? Fonamentalment dues coses. Primer par­lar el llenguatge de la gent, que la gent en­tengui que es vol guanyar a Catalunya, no en termes abstractes, sinó per governar, per administrar el govern, per fer polítiques diferents que és el que ha portat , històrica­ment, a quotes més altes d'autogovern. En la història de Cata lunya , els moments im­portants d'autogovern no es donen amb una idea abstracta de Catalunya, sinó lli­gats a una reivindicació social concreta, com la revolta dels segadors o la de 1936. Crec sincerament que l'esquerra ha de plantejar-se el país en aquests termes i tant l'esquerra més nacionalista com la

menys nacionalista poden trobar punts en comú .

- Aquest és l'enfocament de Pasqual Maragall? - Si voleu que us digui la veritat, amb la meva tasca al Sindicat ja tinc prou feina , En Maragall és un gran candidat, no sé si després d'un temps governant hauré de criticar-lo i fins i tot pensaré que s'assem­bla a Tony Blair. Però és segur que és un candidat capaç d'il·lusionar. Falta que a aquestes il·lusions se'ls posi lletra i que els ciutadans d'aquest país puguem gaudir d'un programa agosarat però, alhora, pos- 14 sible de dur a terme.

- Què diries als monitors dels grups d'es- 35 plai? Quins referents t'han marcat perso­nalment? - Que estan fent un gran treball , un treball semblant al nostre en el Sindicat, que no té prou reconeixement social , però que al final un ha de sentir-se bé amb un mateix. Des d'aquest punt de vista no hi ha cap dubte que els monitors d'esplai fan una aportació extraordinària sobretot perquè els agrada fer-ho i perquè creuen ens uns valors determinats. L'Etica de la igua ltat d'oportunitats està tan de moda com ho estava a principis de segle, les coses no han canviat tant. Sóc un gran admirador de la societat francesa per la seva capaci­tat de relació i el seu fort moviment cívic . Sempre són a l'avantguarda i ens donen lliçons. Per exemple, les grans manifesta­cions que van fer l'endemà de guanyar la dreta en defensa de l'ensenyament laic. Estem en una època amb moltes dificultats de referents . Una època que és complica­da i alhora divertida. Si tens molts refe­rents sempre tens la temptació de copiar massa; si tu has de fer sol , hi ha més con­notacions pròpies, més actuals i innovado­res. Ara és el moment de marcar el món en què ens mourem el proper segle, el proper mil ·lenni \

36

l' a pun T

Aleksandra Mikhajlovna Kollontaj

Antoni Castells . Doctor en Ciències Econòmiques

Filla d'un general ru s d'origen ucraïnès que pertanyia a la no­blesa terratinent i d'una finlande­sa d'origen camperol , va passar la infantesa i joventut a Pet rog rad i Fin làndia envoltada d'atencions per part de la seva família . Es va casar molt jove amb l'enginyer V. Kollontaj de qui es separà al cap de tres anys, però conservà el cognom amb el qual substitu í el que tenia de soltera : Domontovitch .

A mitjan anys noranta treballà en societats de difusió cultu ral que servi­ran de tapadora per a activitats clandesti­nes. Durant aquests anys va començar a definir-se políticament, inclinant-se en un primer moment cap al "populisme" i el ter­rorisme. El 1896 durant la seva estada a Narva, a la important fàbrica Kremgolskaïa, va quedar molt impressio­nada per les condicions de servitud en què vivien les 12.000 treballadores tèxtils d'aquesta fàbrica. Es a partir d'aquí que es va posar a estudiar economia i marxisme, i va ser influïda per les revistes marxistes legals Nalchalo i Novoe Slovo. La vaga dels obrers del tèxtil de Petrograd el 1896, en la qual hi participaren 36.000 treballa­dors i treballadores, posant de manifest l'augment de consciència del proletariat, la va fer inclinar definitivament cap a posi­cions marxistes. al mateix temps que parti­cipà en l'organització de col·lectes per aju­dar els vaguistes.

Per l'agost de 1898 se'n va anar a Zuric , per estudiar Ciències Econòmiques i Socials, on a més de segui r les classes a la Universitat es dedicà intensament a ll egir escrits i articles marxistes, i es posicionà clarament a favor de l'ala esquerra del marxisme i en particular de Karl Kautsky i Rosa Luxemburg. El 1899 es trasl ladà a Anglaterra per estudiar el moviment obrer anglès. El con­tacte amb la realitat d'aquest mo­viment no va fer res més que re­

fermar-l a en les seves conviccions al comprovar els pobres resultats assolits pel reformisme de les Trade-Unions ang leses.

A la tardor del mateix any tornà a Rú ssia on en articles i reunions defensà el marxisme "ortodox" enfront del revisionime reformista de Bern stein i els seus segui­dors, també participà en activitats clandes­tines i es dedicà a l'estudi de la realitat fin ­landesa en la qual destacava la lluita del poble finlandès contra l'autocràcia russa i l'ascens d'un moviment obrer fort. Com a fruit d'aquest estudi publicà el ll ibre Vida dels obrers finlandesos. El 1901 i el 1903 realitzà curtes estades a l'estranger: París, Ginebra, etc .. i al tornar a Rússia col ·laborà com a agitadora amb les dues fraccions del Partit Socialdemòcrata, la menxevic i la bol­xevic, sense decantar-se a favor de cap d'elles.

El 1905, arrel de la massacre dels obrers desarmats que es dirigien en mani-

festació pacifica al Palau d'Hivern, l'ano­menat "diumenge sagnant", col·laborà amb els bolxevics , fin s el 1906 que se'n separà degut a dues qüestions, la de la part icipa­ció dels obrers a la primera Duma (una espècie de Parlament) de l'Estat i la del paper dels sindicats. Entre 1906 i 1915 formà part de la fracció menxevic i a partir d'aquesta data va ser membre del partit bolxevic.Durant tots aquests anys treballà intensament en l'educació per a l'allibera­ment de les dones i en l'organització de les dones treballadores. El 1908 fugi de Rússia amb dos processos pendents, l'un per l'organ ització de les obreres del tèxtil i l'altre per una crida a la insurrecció dels fin landesos. Entre 1908 i 1917 actuà com a propagandista i agitadora a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa , Bèlgica, Itàlia, Dinamarca, Noruega i els Estats Units.

AI tornar a Rússia el 1917, va ser la pri­mera dona eleg ida per formar part del Soviet de Petrograd i poc després fou es­collida membre del Comitè executiu pan­rus. Detinguda junt amb altres dirigents bolxevics pel govern de Kerenskij va ser alliberada poc abans de la Revolució d'Octubre que encapçalà el partit bolxevic , el qual, en el seu sisè congrés, estant A. Kollontaj empresonada, l'havia eleg it mem­bre del Comitè Central. Formà part del pri­mer govern bolxevic com a comissària del poble per a l'assistència pública, i a parti r de 1920 fou la responsable del sector fe­meni del partit per a l'organ ització de les obreres. Com a comissària del poble per a la seguretat social promulgà diversos de­crets per a la protecció i la seguretat de la maternitat i de la infància. Prova del presti­gi de què gaudia entre els bolxevics és que el 1917 va ser elegida pel Comitè Central per formar part de la comissió que havia d'actualitzar el programa del partit , i que figurà en el tercer lloc dels candidats bo lxevics a l'Assemblea Constituent. Poc temps després, va prendre posició amb els comunistes d'esquerra en contra de signar la pau de Brest-Litovsk amb l'Imperi Ale­many, la qual cosa li representà ser exclo­sa del Comitè Central en el setè congrés.

El 1919 impulsà la creació de "L'Oposició Obrera" (1919-1922) , grup que, format bàsicament per sind icalistes d'esquerres, es constitui per oposar-se a la burocràcia que acabà controlant el Parti t Comunista i apropiant-se de la victòria que el poble rus havia aconseguit enderrocant l'autocràcia tsa rista. La mateixa A. Kollontaj a principis de 1921 en un opuscle d'aquest grup diu: "El punt ca rdin al de la controvèrsia entre els dirigents del Partit i L'Oposició Obrera és el següent: A qui confiarà el Partit la construcció de la eco­nomia comunista? AI Consel l Superior de l'Economia Nacional amb tots els seus de­partaments burocràtics o als sindicats in­dustrials?" i, més endavant, si tuant la pro­blemàtica en un nive ll més general , afi rmà: "Per expulsar la burocràcia incrustada en les institucions soviètiques. és necessari en primer lloc, desempallegar-se de la bu­rocràcia que hi ha en el propi Partit".

Arrel de la seva activi tat al si de "L'Oposició Obrera", el Comitè Central in­tentà expulsar-la durant la celebració de l'onzè congrés del Partit Comunista el març de 1922. I Stalin utilitzà una tàctica per apartar-la de la seva activitat , que li donà resu ltat. la d'enviar- la com a di­plomàtica a l'estranger. A partir d'aquest moment, A. Kollontaj es dedicà a l'activitat diplomàtica: de 1923 a 1925 dirigi la Delegació Soviètica a Noruega, de 1925 a 1927 a Mèx ic, de 1927 a 1930 una al tra vegada a Noruega i de 1930 a 1945 a Suècia. El 1930 va donar suport pública­ment a Stalin i el 1935 va ser ella qui transmeté al govern suec, disposat a con­cedir un visat a Trotski , un ultimàtum de Stalin per tal d'impedir-ho.

El 1945 es retirà i visqué tranquil·la­ment fins a la seva mort a Moscou el 9 de març de 1952. Va ser l'única dirigent que, havent format part d'alguna oposició , Stalin no va fer matar.

A. Kollontaj, a més de ser una gran llui ­tadora, organitzadora i agitadora politica en favor de l'alliberament del proletariat i de les dones fou també una prolifica arti­culis ta i escriptora.

14 37

38

Alguns dels títols més coneguts dels seus llibres són: La situació de la classe obrera a Finlàndia, La lluita de classes, Primer calendari obrer, Bases socials de la

qüestió femenina, Finlàndia i el Socialisme, Societat i Maternitat, Per a qui és necessària la guerra?, La classe obrera i la nova moral ~

• De los libros de notas de los últimos años (1946-1951)

¿ Cual considero yo mi aportación mas valiosa a lo largo de sesenta años de actividad revolucionaria y estatal?

Mi primera aportación, naturalmente, es lo que he dado en la lucha por la emancipación de las mujeres trabaja-doras y por el afianzamiento de su igualdad en todas las esferas del trabajo, de la actividad estatal, la cien­cia y demas. Con la particularidad de que yo en laza­ba indisolublemente la lucha por la emancipación y la igualdad con la doble misión de la mujer: la de ciuda­dana y la de madre. ( ... )

Mi segunda aportación a la lucha por la edificación de una sociedad nueva es mi labor internacional , la agitación y la propaganda rea lizadas en muchos pai­ses y, esencialmente, en los Estados Unidos de Norteamérica durante la primera guerra imperiali sta. La labor realizada, por indicación de Lenin, para apartar de la II Internacional a los elementos de izquierda y sentar los funda­mentos de la III Internacional. ( .. . )

Mi tercera aportación a la política de fortalecimiento de la Unión Soviética es mi actuación en la diplomacia, desde el año 1922 hasta marzo de 1945 ... ( ... )

( ... ) En realidad puede deci rse que he vivido varias vidas y no una so la, por haber pasado a través de etapas tan distintas. No ha sido una vida facil ni "un camino de rosas", como dicen los suecos. En mi vida ha habido de todo: logros, un trabajo tremendo, reconocimiento , popularidad entre las amplias ma­sas, persecuciones, odio, carceles, reveses e incomprensión de mi idea fundamental (en la cuestión femenina y el plantea­miento del problema del matrimonio) , muchas rupturas doloro­sas con camaradas y divergencias con ellos, pero también ha habido largos años de labor unida y compenetrada en el parti­do (bajo la dirección de Lenin).

( .. . ) He tenido siempre a muchos amigos a mi alrededor. Pero también ha habido mucho odio, envidia y celos. A mi vez he conocido los grandes sentimiento de amor, asi como la amargura de los celos ...

( ... ) He poseido, y continúo poseyendo, el talento de "vivi r". He conseguido mucho, he luchado mucho, he trabajado mu­cho, pero también he sabido gozar de la vida en todas sus manifestaciones ~

•

la coHaboraciÚ

Premi a l'actuació per l'estalvi energètic

Jordi Mira lles. President de la Fundació Terra

El 22 de gener de 1999 l'Excm Sr. Clos, alcalde de Bar­celona, va inaugurar els locals de la Fundació Terra i en concret es va posar en marxa la central elèctrica d'energia fotovol taica de 2.2 kW situada al terrat d'Avinyó, 44 que mira al carrer Carabassa.

La Fundació Terra ha rehabili­tat la seva seu emprant tecnolo­gies en eficiència energètica, energies re­novables i productes ecològics perquè serveixi d'exemple de les possibilitats que tenim per conservar l'entorn . La Fundació Terra, dedicada a la sensibilització ambien­tal i a la restauració de petits espais natu ­rals periurbans, ha instal ·lat una central d'energia fotovoltaica amb l'objectiu d'ob­tenir dades reals i fiables per animar les persones, empreses i entitats a inve rtir en energia fotovoltaica. Amb aquesta iniciati­va es participa d'una forma rea l en la re­ducció de les emissions a l'atmosfera i en l'aplicació del Protocol de Kyoto.

Per a dur a terme aquesta actuació s'ha comptat amb la col ·laboració del Servei d'Acció Territorial de la Diputació de Barcelona i de l'Institut Municipal de Paisatge Urba i la Qualitat de Vida de l'Ajuntament de Barcelona.

El Sol com a foni d 'energia

La Central Fotovoltaica de la Fundació Terra esta formada per 21 pannells amb una capaci tat de potència elèctrica de 2.3

kWh generada per cèl·lules de si- 14 lici monocrista l·1i que ocupen una superfície de 18 m2. Amb la ra-diació mitjana del sol a la latitud 39 de Barcelona, la Central Fotovo ltaica de la Fundació Terra espera poder generar uns 4.025 kWh/any. Això significara un es-talvi d'uns 916,6 Kg de diòxid de carboni a l'atmosfera. Atès que

l'energia fotovoltaica es genera en les ho-res punta de demanda elèctrica, aquesta energia renovable pot ser una bona es-tratègia per a reduir l' impacte ambiental dels combustibles fòssils.

Aquesta és la primera iniciativa que s'a­culi al recent Real Decreto 2818/1998 de 23 de desembre (publicat al BOE del 30-12-98) en el qual es preveu un incentiu econòmic de 66 Ptes pels kilowatts gene­rats amb instal ·lacions fotovolta iques de menys de 5 kWh .

L'incentiu econòmic recentment aprovat pel Decret 2818/98 no esta pensat perquè aquesta mena d'instal ·lacions siguin rendi­bles sinó per afavorir que l'elevada inver­sió que requereixen es pugui amortitzar en uns 15 anys .

La central d'energia fotovoltaica inaugu­rada esta ubicada en el terrat de les ofici­nes de la fundació i connectada a la xarxa elèctrica gracies a dos inversors de 1 500 W. Amb aquests aparells s'aconsegueix que l'electrici tat generada es pugui intro­duir a la xarxa elèctrica general. La instal­lació ha estat realitzada per ACYCSA!T-

SOL que disposa d'una di Iaia da experièn­cia en instal·lacions d'energia solar. El 1995 la Fundació Terra ja va promoure la creació dels aiguamolls de Molins de Rei amb bombeig solar directe de 7 kWh per bombejar 500.000 litres d'aigua diaris dins la llacuna.

Un aparador de tecnologia ecològica

Un edifici tot i ser un espai alimentat per energia i aigua és, essencialment, una estructura arqu itectònica . Els sistemes de construcció no sempre han estat respec­tuosos amb l'entorn i molt menys són efi­cients en la utilització dels recursos. Per això, la seu de la Fundació Terra, a banda

40 d'incorporar una font d'energia renovable ha aplicat tecnologia per a minimitzar la despesa energètica i la malversació de re­cursos naturals .

Per aconseguir el màxim aprofitament tèrmic s'han instal·lat finestrals bioclimàtics SAV (Sistema acústic ventilat). Les parets s'han folrat de Tectan, un material fabricat amb envasos tetrabriks usats, i el sostre s'ha fet amb plaques de fibrociment fetes amb residus de fu sta i ciment. El terra s'ha entapissat d'una moqueta de polipropilè que es podrà reciclar quan s'esgoti la seva funcionalitat.

Per reduir el consum d'energia , la il ·lu­minació s'ha dissenyat amb lluminàries equipades amb fluorescents TL-5 de Philips que contenen el mínim percentatge de mercuri possible i estan activades per balasts electrònics que permeten fins a un 35% d'estalvi d'energia respecte a la il · lu­minació habitual.

Per evitar usar productes tòxics per al medi ambient tota la instal ·lació elèctrica s'ha fet amb tubs de polietilè cablejats per

fils sense revestiment de PVC. Igualment, les canonades sanitàries són de polipropilè en substitució de l'habitual PVC.

Finalment, per minimitzar el consum d'a igua i evitar la contaminació de les ai­gües dolces, el WC és de tipus composta­dor que no requereix aigua i permet fabri­car adob natural a partir de ls excrements humans.

Un premi merescut

Aquesta intervenció arqui tectònica modèlica i d'avantguarda en la protecció ambienta l va ser premiada en la convo­catòria de Premis Barcelona Posa't Guapa al Mèrit Paisatgístic 1999 de l'Institut de l Paisatge Urbà de l'Ajuntament de Barcelona que es van atorgar en un acte públic a l'Auditori de Barcelona el passat 25 de març. Per això es va rebre de mans

de l'alcalde de Barcelona un guardó con­sistent en una placa commemorativa .

Amb aquesta actuació de la Fundació Terra l'edifici d'Avinyó , 44 afegeix als seus valors pat rimonials i històrics el de comp­tar amb una in tervenció arquitectònica i ecològica única en el seu gènere. El fet de comptar amb la primera instal ·lació fotovol­taica privada connectada a la xa rxa elèctri­ca converteix aquesta in iciativa en un exemple de respecte ambiental per a la resta de ciutadans.

La incorporació de la Fundació Terra al moviment laic i progressista afegeix la component ambienta l no només en l'àmbit 14 de la formació , amb elements com la pres-tigiosa monografia Perspectiva Ambiental, sinó també en l'àmbit pràctic i demostratiu . 41 L'experiència i el bagatge en sostenibi litat aplicada ben segur amararan , en un futur proper, tot el moviment • •

42

Cefalópodo meditemíneo Jorge Ducet Gouache (16 x 12 cm)

la cl'cafiÓ

44

la cl'eaclÓ

Converses i contes de B. Viterbo

L'home de qui us vu ll parlar va ésser el meu heroi durant la infància. No va gua­nyar cap guerra ni va inventar cap aparell. No, ni tan sols volava com el Superman, ni va fer cap pel·lícula, ni sempre guanyava. De fet em va amargar força l'existència amb les seves extravagàncies . El pare sempre en feia alguna ... Recordo que in­tentava fer aprendre La Internacional a la Gertrudis, la cotorra , tancada en una cam­bra fosca . El pitjor però va ser quan en Franco va dinyar-la, crec que tots els veïns van tenir l'oportun itat d'escoltar Els Segadors. Em ve a la memòria el seat cent vint-i-quatre atrotinat... Fou una tortu­ra, portava tot de cartells enganxats en els quals es podia llegir Llibertat i autonomia. Vaig ser la riota de l'escola i el punt de mi­ra d'un mestre franquista.

Van passar els anys i vaig créixer, l'he­roi va esdevenir el que sempre havia estat, un pare. Un dia, ara fa cinc anys, li van diagnosticar un càncer.

La malaltia va envair cadascun dels ra­cons de la casa, les parets semblaven més velles, la Gertrudis va morir, la llum havia deixat d'entrar per les finestres i per primer cop el pare no podia resoldre un problema. Vaig conèixer aquests altres passadissos de la mort esperant que li in­jectessin la dosi diària de medicina nucle­ar. Vomitava fins a l'última gota d'espe­rança. Va perdre fins i tot el pèl de les celles ... Però no va deixar de riure ni un instant, no tenia por.

Bé, això no és un conte, és millor, és una real itat amb un final feliç.També és un homenatge a totes aquelles persones que es veuen obligades a lluitar contra una malaltia. Sé com és de dura la soledat dels malalts i la poca solidaritat que es té vers ells. Ens és més fàcil donar diners a condició que no ens haguem de moure de la cadira, que anar a compart ir un minut del nostre temps amb algun parent o amic malalt •

•

El tiempo rara

Jordi Brotons.

Donde se abren los silencios, en los arrabales de tu suerte , ahora que he aprendido, cocino el pasar de los días cotidianos - los lunes son lunes y los martes martes­los viernes tranquilos y los amigos lo demàs.

Simplemente humea el sol cada mañana en la cafetera.

Os recuerdo Ilegados por batalla contra los arañazos de la soledad injusta , cuando se tiene por no querer y el alma se cansa en nada. Me parece mentira haber pasado estos años, encontramos justo ahora entregados a dar consejo ahora que he aprendido de como deben ser mis lentos lalidos de soledad.

Tú me has dicho: las palabras son silencios que se abren. Menos mal , as i voy salvando mi banalidad nacida del lúcido duermevela.

Llueve ceniza de recuerdos (en cada cena) y también el vino va abriendo silencios. Es el tiempo de las primeras obras y las obras van anclando nuestro tiempo.

El tiempo raro de felicidad triangular lo he lIamado - no sé qué os parece-ceniza de la felicidad quieta.

la cl'eaciÓ

14 45

46

Exitus, fin del movimiento Ilegados al manso lago del rio de pensamientos explorados. Fruir de la co rdura hedonista del ave loca que aliña nuestras vidas.

No recuerdo ot ros años donde el imaginar la vida fuera màs intenso que el suceder de la vida misma, donde el escribir el destino presidiera el azar parado.

No pasa nada, mientras, oís el quejido de mí sombra que se resquebraja al trotar del deseo en los arrabales de tu suerte.

Simplemente, humea el sol cada mañana en la cafetera.

llibl'c.'!

Oiario privada de la guerra vasea

Antoni Batista. Plaza y Janés Editores. Barcelona , 1999.

Mai s'havia parlat tant d'Euskal Herria com ara, pre~

cisament quan es viuen uns dels moments mes espe­rançadors dels últims 30 anys. Batista és periodista i ha se­guit el conflicte basc des de fa 20 anys . Primer des de l' Avui i després des de La Vanguardia. En aquest ll ibre podrem trobar un acostament al conflicte, molt interessant, per una persona que s' ho co­neix com ningú. Fa bo llegir un ll ibre que trenca amb tan­tes anàlisis interessades de persones poc informades que pontifiquen a tort i a dret sobre una qüestió tan complexa . Moll recomanable per a tots aquells que vulguin formar-se una opinió personal sobre el que està passan!.

J.S.B.

Vigilar y Castigar, nacimien­to de la prisión

Michel Foucaul!. Siglo XX I Editores. Madrid , 1998.

A traves de la reflexió sobre el naixement de la presó i la desaparició de la tortura corn a element de càstig de la des­viació sociaL Foucault basteix una anàlisi excel.lent i pertur­badora de la transició d'una societat estarnental a una d'''igualitària'' . Abans el poder era brillant , llunyà, indiferent a la vida del súbdit, fora d'esclats de re­pressió brutal, que estaven més dirigits a l'exemple gene­ral que a la solució de fets concrets. Ara el poder és opac, proper, regula cada cop més cadas­cun dels aspectes de la vida d'un ciutadà que creu ser lliu­re, però que cada cop està més predeterminat per les ins­titucions (l 'hospital, l'escola, l'empresa , la llar d'avis o la pròpia TV). Ara bé, aquesta regulació del temps, de les habilitats úti ls i inútils , de la funció. de l'espai, aq uesta "creació" de la "normalitaf, és

rccomanacionS

l'aparició del poder posit iu. ja que quan hi ha una norma, classificació de malalts, d'ha­bilitats, d'accions , etc. , apareix un coneixement. i els qui se n'apropien tenen el poder, si­guin metges, empresaris o jut­ges. Dins d'aquest complex esquema que dibuixa Foucault, quin paper juga la presó? (i la resta d'institucions de gestió de la marginació), la de reintegrar el ciutadà al sis­tema? Mai de la vida! L'autor demostra. per reducció a l'ab­surd , que la funció de pre­sons, manicomis , llars d'acolli­da i d'altres, és la de gestionar la marginació, creant un circuit vital paral ·lel que permet al marginat circular-hi al llarg de tota la vida i. sobretot. classifi­car-lo i marcar-lo cultural­ment.Aixi es manté. amb una brillant economia de mitjans i de violència, la majoria de la població dins dels límits estric­tes de la societat disciplinària.

J.S.C.

14 47

( \

InSll'uiu-m, i S(,I'CII /lil/I'I'';. assol 11'1/-\ os i SI '1'('11 (01'1 ,' . ('sl i/llCII-I os i scn'l/ (l'fi('os

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia