Fem contes de ciència 2008 2012

Fem

Con

tes de C

iència

. Recu

ll de les 5

edicion

s del con

curs (2

00

8-2

01

2)

Fem Contes de CiènciaRecull de les 5 edicions del concurs (2008-2012)

Fem Contes de Ciència . 1

EDICIÓ:

Obra Social ”la Caixa”

COORDINACIÓ DE L’EDICIÓ:

Edicions 62, S.A.

DISSENY GRÀFIC I IL·LUSTRACIONS:

Lisa Coca

FOTOMECÀNICA I IMPRESSIÓ:

Gràfiques Ortells S.L.

© de l’edició, Fundació ”la Caixa”, 2012

Av. Diagonal, 621 – 08028 Barcelona

ISBN: 978-84-9900-067-1

DL: B-19700-2012

ORIG llibreCC-08-012 traçat.indd 5 06/07/12 9:49

Índex

Presentació 9

Fem contes de Ciència 10

Sisena edició. 2008 13

Qui mou el full? 14L’Àlex i els colors 16La rosa dels vents 18El eterno descuido 20L’estrella de mar 22El gat 24¿Quién la ha limpiado? 26Un món més gran 28La nostra història 30

Setena edició. 2009 32

La Rínxols d’Or i els 5 potets 34El cor de la Terra 36El meu infern 38Badalona-Kivu 40Conte del paper 42I tots tres vivim a les Galàpagos? 44Diari de la Laia 46Temps de canvi 48

Vuitena edició. 2010 51

Paf! 52El volumen 54Diari de ningú 56Vida i realitat 58Les nostres amigues 60Un fet molt important 64Congelat en el temps 66

Novena edició. 2011 69

Blup Blup 70Un joc arriscat 72El dia de demà 74La quadratura del cercle 76Hallando respuestas a miles de preguntas 78Les formigues busquen casa 80L’ocellet que vola per tot el món 84Un gra de foc 86

Desena edició. 2012 89

El vaixell Rafa 90El volcà pessigolles 92Una poció màgica, sense fer màgia 94Volta al món en un laboratori 96Reflejo simétrico 98Trece años entre treinta mil 100Immunitat efectiva 102Història d’un enciam 104

Apèndix 106

Llista d’autors 107El jurat 111

PresentacióHi havia una vegada... una escola on els mestres començaven totes les explicacions amb un conte..., un conte que permetia descobrir el fil màgic que teixeix tots els coneixements, que condueix les emocions, la curiositat, el desig d’arribar al desenllaç... de tots els qui els escoltaven. Era un fil que posava en evidència que el món pot ser llegit, interpretat i estudiat de moltes maneres..., i que una bella història, tot sovint, ens apropa més al que volem i ens cal saber, que no només una definició, un sil·logisme lògic o una fórmula matemàtica... I així els alumnes van ser feliços... i conte contat....

Els contes d’aquest llibre trenen tres tipus d’emocions: 1. L’emoció afectiva que fa que ens apropem a qui ens l’explica amb la confiança de saber-nos apreciats, importants, estimats... Qui explica un conte ho fa pensant en el qui escolta, no en ell mateix, ho fa pensant a ser entès i no en el molt que sap, pensa en el que li agradaria sentir i no només en l’important que és allò que ha de dir. Fa un acte de generositat envers qui l’escolta.

2. L’emoció de la descoberta, del desenllaç, d’entendre el perquè de tot plegat, d’allò que dóna sentit a la història; és el pal de paller que ho lliga. La paciència de l’escoltar queda premiada per la clau que obre la porta a l’entendre. Ben igual que –com diu en Jordi Wagensberg– succeeix en la descoberta científica, “el plaer de la descoberta” ho omple tot.

3. L’emoció de la creació. Explicar un conte és crear un món, construir un univers que té sentit per ell mateix. La resta no compta. La lògica interna de l’esdeveniment, de la fantasia, de la màgia, dels valors i les regles de joc és més important i consistent que la de fora el conte. Tot és possible, tot està per fer... i només el contista té l’autoritat i el repte creatiu de construir-ho. I crear és, probablement, el major plaer que podem sentir. Allà estem nosaltres projectats en aquell mirall que ens reflecteix.

Què millor doncs que explicar la ciència amb contes? Quina bona manera d’apropar-nos-hi i d’obrir una primera porta confortable i amable que ens prepari per a obrir-ne de noves, més feixugues però igualment estimulants. Què millor que trobar inspiració en el món de la ciència per explicar un conte? La ciència és “el món dels per què”, els científics cada vegada que en resolen un, troben un altre “per què” al darrere. Tot això, és per dir-vos que fer contes de ciència és quelcom important i seriós i que, com moltes de les coses serioses, els nens les fan amb molt d’èxit.Són deu anys fent contes, milers de contes, milers de meravelloses creacions de les quals aquest recull n’és una petita mostra, que vol ser homenatge i reconeixement de tanta feina ben feta per part dels mestres, les escoles, els pares i diverses “generacions” de nois i noies futurs científics o futurs narradors.És també una invitació a continuar. Val la pena seguir convocant el Premi perquè la matèria dels somnis i la creació científica continuï tenint un aparador on ser mostrada. Per molt anys!

10 . Fem Contes de Ciència

Fem Contes de Ciència Recull de les 5 edicions del concurs (2008-2012)

Abans de donar pas als contes que han fet possible aquest llibre, s’inclou un capítol dedicat a la recopilació de les bases del certamen literari.

Els participantsEl concurs es destina a tota la comunitat educativa, i engloba les següents categories:

A) Nens i nenes de 4 a 8 anys. Educació Infantil i primer cicle de Primària.B) Nens i nenes de 8 a 12 anys. Cicles mitjà i superior d’Educació Primària.C) Nois i noies de 12 a 16 anys. Educació Secundària Obligatòria. D) Nois i noies de 16 a 20 anys. Educació Secundària Postobligatòria (Batxillerat i cicles formatius).E) Alumnes de Centres d’Educació Especial.D) Docents de tots els cicles formatius. (Sols vigent l’edició del 2008.)

Cada classe presenta a concurs només una obra, que pot ser de realització individual (en aquest cas, la classe havia de seleccionar un conte que representés tot el grup) o col·lectiva. En la convocatòria del 2008 els adults educadors, mestres i professors de centres escolars hi han participat a títol individual. Al llarg de les cinc edicions, han passat pel concurs Fem Contes de Ciència un total de 478 Centres Escolars de tot Catalunya, 44.004 alumnes i 1.635 obres. (Al final del llibre hi trobareu un apèndix amb les llistes dels participants i Centres guanyadors.) En resum, en les 10 edicions transcorregudes del 2002 al 2012 hi han participat uns 1.004 centres, amb un total de 82.971 alumnes que han presentat 3.187 obres.

Edició Obres Presentades Centres Escolars Participants Alumnes Participants

2008 426 151 11.3402009 381 127 10.6682010 180 35 4.5002011 285 77 7.6952012 363 88 9.801Total 1.635 478 44.004


Les obresLa modalitat que es presenta a concurs és la narrativa en català o castellà d’obres literàries o plàstiques que tractin de ciència, amb imaginació i valor científic. Els més petits (categories A i E) poden utilitzar la narrativa amb dibuixos. El treball, d’una extensió màxima de 700 paraules, ha de ser original i inèdit.

El juratEl jurat mixt està format per personal intern i per membres de prestigi del món literari i científic, designats per la Fundació “la Caixa”. (Al final del llibre hi trobareu un apèndix amb la llista de les persones que han format part del jurat d’aquest concurs.)

El premiEl premi d’aquest certamen ha volgut ser un incentiu a la lectura i a la ciència. A més, per tal de no afavorir la competitivitat entre els alumnes, s’ha atorgat en part a tota la classe guanyadora. Inclou tres tipus d’obsequi: entrada lliure un any a CosmoCaixa (en forma de targeta amiga familiar), un lot de llibres de ciència, un ordinador portàtil per a l’aula, i la publicació del treball premiat primer al web de l’Obra Social “la Caixa” i posteriorment en l’edició d’aquest llibre.Ara sí, i sense més preàmbuls, es presenten els autèntics protagonistes d’aquesta història: els contes de ciència guanyadors de cadascuna de les cinc edicions últimes del concurs Fem Contes de Ciència que s’han celebrat fins ara. Premis i mencions, els trobareu agrupats per any de participació.

Sisenaedicióany 2008


Qui mou el full?–Tothom a seure!!! –va dir la mestra. Era el mes de març i estava a punt d’explicar el treball que anàvem a fer en un full que penjava d’un cel·lo a la pissarra.El full es movia i es movia...–Mireu! –va dir la Valèria.–El full es mou!! –va dir l’Ona.Tots vam posar cara d’espant. En Teo, que feia moltes bromes, va dir: –És l’esperit de la meva besàvia!–I del meu besavi també –va dir el Roger.Vam riure tots una estona.–Són fantasmes? –No!! –va dir espantada la Nico–, és l’aire…–Però si no hi ha corrent –va dir algú.–Potser és el Voldemort, aquell del nas aixafat tan lleig! –va dir el Martí.–És una cosa invisible que ho mou –va dir la Júlia.–I tant que és invisible, és l’aire que fem tots nosaltres respirant –va dir la Nora. Ens vam allunyar unes passes enrere i ens vam tapar nas i boca, però… El full es movia, es movia…–Ja ho tinc –va dir el Nico–, és l’aire que surt del radiador que hi ha a sota. Mentre comprovava el que estava dient, el radiador estava funcionant, però no en sortia aire per enlloc.L’Hèctor i l’Arnau ja feien cara de tenir gana, “anem a esmorzar ja hi pensarem després”. “No digueu res a ningú, serà un secret...”Més tard a la classe d’Anglès, la porta es va obrir de cop, tots van fer cara de sorpresa.Era un… un equip de televisió, T.V. Cat. “Ens hem assabentat que passa alguna cosa misteriosa aquí dins i volem saber què”, va dir la del micròfon verd, mentre la càmera filmava la classe. Ens van fer moltes preguntes i finalment van marxar, sortiríem a les notícies de les nou.El full es movia i es movia… i no trobaven per què.

Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasse P5. Educació InfantilEscola Sant Felip Neri. Barcelona


L’endemà, quina emoció!, sobre les taules algú havia escampat fotografies, moltes fotografies: fotos de globus, d’una ploma, de vent, d’un foc, unes mans de mag guixades amb una creu… i una carta d’un professor, el científic Li Potesi.–A mi em sona aquest nom –va dir en Max–. Jo vaig veure una pel·li de xinesos que sortia un Li.“Rumieu, rumieu –deia la carta–, trobareu la solució… Globus que s’enlairen, foc, aire, plomes, màgia no…Vam seure a terra i ens ho vam mirar.

Llavors el Roger, va dir fluixet…:–Els globus tenen foc, jo ho vaig veure un cop amb la mare...–I per què el volen? –va dir algú.–Per enlairar-se –va seguir el Roger–, escalfa l’aire que hi ha dins, s’infla i puja molt amunt, ho vaig veure ben clar.–Sí, clar, però aquí no hi ha foc… –va dir algú.–Sí, sí, sí –va tornar a dir el Nico–, el radiador, estava calent, jo l’he tocat… –Tots rumiàvem i miràvem estranyats el radiador que assenyalava el Nico–. Agafem les plomes i posem-les al damunt!!…Eren plomes petites de color groc, lleugeres com les de la foto, les teníem del dia de la Mona. Les vam posar al damunt i… van sortir disparades, com dins d’un corrent màgic i invisible que les feia pujar amunt fins al sostre, després tornaven a baixar…L’aire calent que hi havia al voltant de radiador pujava amunt com si surés, i amb ell, les plomes…. o coses lleugeres com un full de paper!!!!!!!Pocs dies després arribava una nota amb molt poques paraules, FELICITATS PER LES VOSTRES INVESTIGACIONS. LI POTESI.

(Aquest conte està basat en fets reals succeïts el març del 2008 a la classe de P5 de l’Escola on anem des que érem ben petits).


L’Àlex i els colorsL’Àlex, un nen de set anys, vol aprendre els colors. La seva mare, Mariluz, li explicarà els colors segons la psicologia, mentre que el seu pare li explicarà com estan formats els colors i que les coses tenen el color de les parts de la llum que reflecteixen, és a dir, des d´un punt de vista més científic. La seva germana, la Laura, que té cinc anys, aprofita i aprèn també els colors. Quan la Mariluz va començar a explicar-li els colors a l’Àlex, l’Àlex no estava molt concentrat ja que encara no havia après cap color, però a mesura que ja sabia dos colors va començar a posar-hi molt d’entusiasme. El primer color que va aprendre va ser el groc. La mare li va ensenyar de la manera següent: –Àlex, aquesta bufanda està pintada de color groc i fa sentir pau.

Després, el pare li va explicar que si una cosa és groga és perquè absorbeix tots els colors, menys el groc que és la part de la llum que aquest material reflecteix. L’Àlex s’estava fent un embolic i la seva germana Laura encara més perquè la mare li deia que era el color que feia sentir pau i el pare li deia que el material o la superfície absorbia tots els colors menys el groc. Però després, el pare els hi va dir que hi havia dues maneres diferents de veure els colors: d’una banda amb sentiments i, per l’altra, dient que la llum porta a dintre tots els colors barrejats. D’aquesta manera l’Àlex va dir que ho començava a entendre. Aleshores, l’Àlex va preguntar a la mare quin sentiment tenia el vermell. –Mare, el vermell té algun sentiment com el té el groc, o no?–És clar que sí, Àlex, el vermell representa la ira. –Però, què és la ira? –va preguntar l’Àlex.–La ira és el sentiment que tens quan estàs enfadat...

El pare li va dir que la samarreta que portava era vermella perquè absorbia tots els colors, excepte el vermell, que és el color que reflecteix el teixit. Ara l’Àlex i la Laura ja sabien dos colors: el groc de la bufanda i el vermell de la samarreta. La Laura feia una cara una mica estranya, sobretot quan el pare parlava de tot això d’absorbir la llum o reflectir els colors. Llavors, l’Àlex i la Laura van pensar que ja era suficient i van demanar als pares si podien anar a fer una volta. Els pares van dir que sí, que ja havien après molt per avui. L’endemà, l’Àlex va demanar si podien aprendre dos colors més. Els pares, efectivament, van dir que sí. I va ser el verd.

Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anysAndrea Martínez. Classe 6è I. Educació PrimàriaAula Escola Europea. Barcelona


–Àlex, el verd és el color de l’esperança –va dir la mare–. És el sentiment que tens quan jugues a hockey i tens la confiança de guanyar, encara que vagis perdent per 1 a 0.En Jordi els hi va explicar a l’Àlex i a la Laura que la samarreta que portava, ahir, la professora era verda ja que absorbia tots els colors excepte el verd, i això feia que la camiseta fos verda.

Com que la Laura i l’Àlex ja havien après tres colors, començaven a entendre una mica més la manera de veure els colors del pare. El quart color que els pares havien promès d’ensenyar-los era el negre.–Mare, el negre quin sentiment té? –preguntà la Laura entusiasmada.–Aquest color és el que fa sentir tristesa, obscuritat, solitud...–va dir-los la mare.L’Àlex es va interessar per la manera de veure els colors del pare i li va preguntar per què les sabates eren negres. –Pare, les meves sabates són negres perquè reflecteixen el negre, i els altres colors els absorbeix? –va preguntar l’Àlex.–No, Àlex, les teves sabates són negres perquè absorbeixen tots els colors, tota la llum. El negre és el que veiem quan no es reflecteix res –va explicar el pare a l’Àlex.

D’aquesta manera l’Àlex i la Laura van aprendre a divertir-se i a introduir-se dintre del món dels colors. Com que el primer color que van aprendre havia estat el groc, a l’Àlex li va semblar que el color groc era com un amic i que mai no s’oblidaria d’ell. Va ser el color preferit de l’Àlex i, de vegades, li donava la sensació que podia parlar amb ell, el color de la tranquil·litat i de la pau.

La Laura es va quedar molt pensativa. Els seus pares no sabien si ho havia entès, això dels colors i dels sentiments. L’endemà es va despertar una mica més d’hora i va anar a vestir-se tota sola, quan va entrar a la cuina per esmorzar, tenia un aspecte una mica estrany. Portava uns mitjons grocs, una samarreta vermella, uns pantalons verds i un barret negre, i va dir: –Això, pare i mare, vol dir que tinc les cames en pau, la panxa on porto la samarreta vermella, plena d’ira, els pantalons verds plens d’esperança i el cap enfadat i amb tristesa, oi?

Premi Categoria CNois i noies de 12 a 16 anysMartí Roig. Classe 2n A. Educació SecundàriaIES Torredembarra. Torredembarra



La rosa dels ventsDe bon matí es mou el penell, sembla que és vent de tramuntana que vol festa grossa.Des de dins les cases se’l sent bufar i sona un rugit agut en filtrar-se per la xemeneia.De cop i volta aquest rugit canvia de so i la sageta de l’aparell marca vent de mestral.El vent se suavitza i sembla que torni tot a la normalitat.La bruixa que capitaneja el penell no es cansa de produir rebombori, així que després d’aquests minuts de descans es torna a girar el vent, és xaloc que es desperta d’un so profund.Però també es desperta migjorn i llebeig i la bruixa descontrolada no sap cap a on assenyalar. I fent voltes i voltes es mareja, fins que cansada de rodar, s’atura.Finalitza la tràgica marejada amb un ventet suau de llevant.Tot és silenci, carrers buits i persianes abaixades.Comença a sortir el sol i se sent en la llunyania el quiquiriquic d’un gall. La bruixa amb la guàrdia baixa, s’alerta, perquè l’escombra i el barret tornen a girar de nou.Tramuntana, mestral, llebeig, llevant... la velocitat del vent augmenta i el neguiteig de la bruixa es fa present.Amb tots els vents en unió, es forma un vent huracanat que tan sols uns segons es tranquil·litza. La bruixa té un nus a la gola perquè intueix que es troba ben bé a l’ull mateix de l’huracà. Com era d’esperar una ventada fa volar la bruixa deixant el penell solitari. Quan la ventada ja ha minvat i de la bruixa ja no se’n sap res, es torna a sentir un altre quiquiriquic. El gall es mostra i es col·loca on residia la bruixa i comença a bufar tramuntana.

Premi Categoria D Nois i noies de 16 a 20 anysMarta van Tartwijk. Classe 2n Tigüipa. BatxilleratAula Escola Europea. Barcelona



El eterno descuidoHoy he vuelto a olvidar tu nombre. Antonio, Antonio, Antonio, repites una y otra vez con la cara entre mis manos, Antonio, con la voz quebrada, Antonio, con dos tiernas lágrimas en los ojos que descienden por los pliegues rugosos de tu cara, Antonio y una sonrisa cálida. Antonio, tu nombre en un susurro que se dibuja en tus labios, cuatro vocales y tres consonantes que suponen el único salvavidas en este mar de turbio olvido.

Antonio, sácame de esta enfermedad que no duele pero me lastima, que no mata, pero quema, y va marchitando poco a poco mis recuerdos más preciados. No obstante se me repite una y otra vez el día en que fui consciente de que esa sombra, esa nada crecía en mí, cuando el doctor pronunció el extraño nombre de mi eterno descuido, y supe que momento tras momento perdía los únicos lazos que configuraban mi yo, mis neurotransmisores, que mi corteza cerebral se disolvía creando un charco pestilente de profundo olvido, dejándome reducida a mis instintos más primarios. Así pues, ya no me queda ningún lugar que me devuelva lo perdido, y voy extraviando a mis amigos, a mi familia, mis veranos y primaveras, y tal vez también a ti, Antonio, y ojalá se me olvidase olvidarte.

Cada día me gana la partida este eterno olvido que me va corroyendo, lentamente, provocando mi frustración y tu desespero. Y poco a poco me sumerjo más en un mundo confuso, inconexo, donde ya nada me remite a mí, nada es mío, mas que ese leve alivio de todas las mañanas, un susurro repetido: Antonio, Antonio, Antonio...


PREMI CATEGORIA E“Lʼestrella de Mar”. Andrea Ballester, Martí Capelles, Xavier Exaurren, Adi Fonoll, CaterinaGentile, Maria Junyent, Maritza Maldonado, Leticia Villanua, Iria Zarzoso. Classe 8. CEE Paideia. Barcelona

PREMI CATEGORIA E“Lʼestrella de Mar”. Andrea Ballester, Martí Capelles, Xavier Exaurren, Adi Fonoll, CaterinaGentile, Maria Junyent, Maritza Maldonado, Leticia Villanua, Iria Zarzoso. Classe 8. CEE Paideia. Barcelona

Premi Categoria EAlumnes de Centres d’Educació Especial Andrea Ballester, Martí Capelles, Xavier Exaurren, Adi Fonoll, Caterina Gentile, Maria Junyent, Maritza Maldonado, Leticia Villanua i Iria Zarzoso. Classe 8. CEE Paideia. Barcelona

L’estrella de marFa molt de temps els animals i les plantes vivien en un mar molt net, tots trobaven menjar i estaven contents.

Però el mar es va embrutar amb plàstics, papers, petroli de vaixells i altres porqueries.

Els animals no sabien què menjar i s’anaven morint o transformant.

Una estrella de mar preocupada perquè no sabia què donar per menjar als seus fills, es va arrencar un braç i els hi va donar perquè s’alimentessin.

Els homes que veien el que passava estaven molt preocupats i van decidir fer lleis perquè el mar no es tornés a contaminar.Van posar uns grans molins de vent perquè s’enduguessin tota la bruticia.

A poc a poc les aigües es varen netejar i tots van viure feliços i... Oh! sorpresa, a l’estrella li va tornar a créixer el braç.

I aquí hi ha un peix i aquí hi ha un cranc i aquest conte s’ha acabat!I aquí una gamba i aquí un pop i aquest conte ja s’ha fos!!!



Premi Categoria FDocents de tots els cicles formatiusIsidre del Valle. ProfessorIES Montsoriu. Arbúcies

El gatQuan el gat va obrir el ulls es va donar compte que no veia res. Els va tancar i va fer un altre intent per tornar-los a obrir. La foscor era total. Va estar-se quiet una bona estona, a l’aguait, i a poc a poc els seus ulls de felí van anar acostumant-se a la penombra i va començar a veure formes a on abans només hi havia la uniformitat de la negror. El gat anava orientant les seves orelles com antenes per tal de captar algun so, algun senyal que l’ajudés a situar-se. Res. Silenci absolut. Va anar avançant molt a poc a poc i li va semblar que ja podia saber que es trobava dins d’un espai de quatre parets i un sostre no massa alt. La falta de perspectiva el desorientava totalment, i feia de mal dir quines eren les dimensions exactes del cubicle on es trobava. El que més el torbava era aquell silenci sepulcral, al qual estava tan poc acostumat. Sempre que estava inquiet es llepava la pota dreta, que era blanca, a diferència de tota la resta del seu cos, que era negre com la nit. “Què fer?”, pensava el gat, mentre fruïa del consol que li produïa a la seva rasposa llengua la poteta blanca. “Tot això pot ser un parany”, el seu instint de supervivència l’obligava a ser cautelós i a anar amb peus de plom. Ell sabia que amb quatre gambades podia recórrer tot aquell cubicle, però sabia també que aquell podria ser un acte imprudent, i que la seva setena vida li anava en això. No sabria dir quanta estona va estar-se quiet en un racó, esperant. Ara podia sentir la seva respiració pausada i el batec agitat del seu cor. El gat, de cop, va alçar el seu caparró i va començar a orientar les seves orelles a dreta i esquerra. Li semblava que sentia a algú parlar. La veu era tan tènue, que no n’estava segur del tot. Va parar atenció. Sí, no hi havia dubte, eren veus, i ara podia començar a discernir què deien: “...hi ha un 50% de probabilitats que en una hora, almenys un dels àtoms es desintegri. Quan això passi el comptador Geiger alliberarà un martell que trencarà el flascó de verí que matarà el gat a l’acte”. El gat estira el coll esparverat: “Un moment! Que matarà el gat? De quin carai de gat estan parlant?”S’acota, i para els cinc sentits per continuar escoltant la conversa, ara sent una altra veu: “Fins que no interaccionem amb el sistema, Erwin, no podem saber si el gat és viu o mort, fins que no obrim la caixa el gat està en un estat indeterminat. Hi ha un 50 % de probabilitats que el gat sigui viu i un 50 % de probabilitats que estigui mort però fins que...” Una tercera veu l’interromp amb brusquedat: “Això és absurd! Déu no juga als daus!” I, encara, una quarta veu respon: “Deixa de dir-li a Déu què ha de fer, Albert.” El gat té la certesa, o una probabilitat molt alta, que estan parlant d’ell. El cap li va a cent. “Un martell? Un flascó amb verí? Un comptador...?” Ara no recorda quin nom han dit.

El gat comença a moure’s sigil·losament pel cubicle. Mira amb deteniment a la dreta, a l’esquerra, amunt i... “Un moment!” A la part superior d’una de les cantonades li sembla discernir alguna cosa. Avança en aquesta direcció totalment arrapat al terra, tal i com ho feien els seus avantpassats fa milers d’anys quan anaven a caçar. Quan es troba a una distància prudent pot veure amb claredat un martell que penja d’un fil sobre un flascó on hi ha escrit HCN. Hi veu també un estrany aparell i un trosset de mineral. Tot és a una certa alçada. “Si el martell es deixa anar i trenca el flascó, sóc gat mort”, pensa. “D’un salt podria agafar el martell, però si erro, aquest podria precipitar-se sobre el flascó, trencar-se i aquí s’acaba el que es donava, com diria el poeta”. El gat comença a llepar la seva poteta blanca. A fora continuen parlant, el gat vol parar atenció per intentar buscar alguna pista que el pugui treure d’aquell maleït cubicle, al qual no recordava com havia arribat... “Werner, Erwin, les vostres teories són equivalents tal com va demostrar en Paul...”, una veu l’interromp, “Au, va!, Niels, tant tu com jo sabem que la meva teoria de matrius es basa en magnituds que es poden mesurar en els experiments, descartant tota pueril imatge de l’àtom...”, el gat està desconcertat, “De què dimonis parlen?” Comença a temptejar la possibilitat d’engrapar el martell d’un salt, tot i el perill que suposa. Un error de càlcul podria desequilibrar el flascó amb el verí, i trencar-lo en mil bocins. “... tal i com ja us he manifestat, el gat no és ni viu ni mort”. El gat s’agita i dóna voltes sobre si mateix. “Sóc viu, sóc viu!. Si em poguessin sentir, potser em traurien d’aquí”. El gat comença a miolar i a esgarrapar la paret amb insistència. “Sóc viu, sóc viu!”, implora. No hi ha cap resposta des de fora. Continua sentint com parlen, però a ell no el poden sentir. Està totalment aïllat. I és en aquell moment de desesperació que comença a deambular per tot l’espai del cubicle quan topa amb un gat negre amb una pota blanca humida estès al terra, inert, sense vida, amb una expressió d’ofec, amb la llengua rasposa cap enfora. Amb llàgrimes als ulls el gat viu mira al gat mort: “Sóc viu, sóc viu, ho sé, ho sé, sóc viu!”



Menció Especial Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasse P4 Delfines. Educació InfantilAula Escola Europea. Barcelona

MENCIÓ ESPECIAL CATEGORIA A“¿Quién la ha limpiado?”. Classe los Delfines P-4 Educació InfantilAula Escola Europea. Barcelona

MENCIÓ ESPECIAL CATEGORIA A“¿Quién la ha limpiado?”. Classe los Delfines P-4 Educació InfantilAula Escola Europea. Barcelona


¿Quién la ha limpiado?1. Elena ha ido a buscar agua a la fuente. ¡Qué transparente!

2. Carlos le tira tierra porque le gustaria hacer barro. Pero a Elena no le gusta...

3. Entre los dos piensan cómo podrían limpiar el agua. ¿Con un trapo? Prueban, ¡pero imposible! ¿Sacando la tierra con una pala? ¡Tampoco! 4. Dejan el cubo en un rincón. Al dia siguiente lo encuentran en el mismo sitio. Pero... ¡Oh, el agua vuelve a ser transparente! ¿Quién la ha limpiado?


Menció Especial Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Èlia Lucas. Classe 6è. Educació PrimàriaEscola Font-rúbia. Font-rubí

Un món més granBona tarda.Crec que el més adequat seria presentar-me, oi? Doncs mireu, sóc un bacteri, un microbi d’aquells tan petits, i estic a la boca d’un humà ben despistat: MAI no es renta les dents. I això que té raspall de dents, eh... El cas és que estic disfrutant de valent menjant-me les restes de menjar de la boca d’aquest humà. Després us en donaré més detalls perquè ara mateix no tinc temps per a presentacions. Estic lluitant contra el meu pitjor enemic: un PROTIST!!! 1 Està intentant acorralar-me, però no podrà… Ostres, en tinc un altre al darrere!! No sé pas com ho faré… M’està envoltant amb els seus braços gelatinosos... Ai, mare meva… UF! L’he esquivat. Tinc una oportunitat per sortir de la boca, però m’haig d’afanyar. Llisco pel paladar i la llengua i… Viscaaaaaaaaa!!! Ho he aconseguiiiiiiiiit!!! Em sembla que després d’aquesta experiència no hi tornaré a les boques. Saps què?? Aniré a visitar els meus cosins, a l’aixella d’un altre humà.–Ei, ja sóc aquí!! –anuncio amb entusiasme. Els meus cosins em reben amb una càlida abraçada i em preparen un “got” de la meva beguda preferida: la suor, amb la seva saludable aportació de vitamines i minerals. De sobte, una ombra ens enfosqueix la mirada: és un desodorant gegant que s’acosta a tota velocitat!!! Gairebé moro esclafat, però em salvo penjant-me d’una corda gegant (bé, crec que era un pèl). Milers de bacteris han mort assassinats. Crec que me’n vaig a un altre lloc. Tinc una idea!! Aquests dies, els meus amics els polls m’han anat informant i diuen que hi ha un C.A.P.2 interessant. Em colaré en un dels C.A.P.S i passaré unes vacances fantàstiques. Francament, no hi veig cap inconvenient. Més ben dit, no hi veiem cap inconvenient: durant aquesta estona ens hem multiplicat considerablement: ja en som 2 bilions!! I això no és res, eh… Al final del dia en serem 280 bilions… Bé, el cas és que ens n’anem al C.A.P. de vacances i segur que aquest cop no hi ha problemes.Arribem al C.A.P. i els polls més propers m’informen que l’humà es dirigeix al teatre, a veure un concert. Que bé, penso. Feia temps que no escoltava música… Ens asseiem a primera fila. Ostres, quina vista! Tot i l’entusiasme, tinc un mal pressentiment. Alguna cosa no rutlla. On són els altaveus i els micròfons? I la bateria? Foragito aquests pensaments i em concentro en la dona que puja a l’escenari: Baixeta, grassoneta… Oh, no!!! La Montserrat Caballé!!!! Socors!! Nooooooooooooo…! Tothom sap que els bacteris no suporten els sons aguts…! No pot ser… Explotaré… És que amb la veu que té… Immediatament s’escampa el pànic per tot el C.A.P. Els polls més savis decideixen que els


més joves baixaran amb paracaigudes, i que els adults ja s’apanyaran saltant de cap en cap fins a la sortida.–I nosaltres?? –preguntem, preocupats. –També baixareu amb paracaigudes, des de la punta dels cabells més llargs –em respon un dels polls. Al final, aconseguim sortir del teatre a temps, però per poc… Quin ensurt que hem tingut, eh! Durant aquests dies hi he estat pensant, i he pres una decisió: me n’aniré a viure (aquest cop definitivament) amb els àcars de la pols. Apa. Però si em claven un ensurt com els anteriors, us juro que me’n torno a la boca (i ben al fons…)!! Escullo… escollim una casa qualsevol, ja que totes em semblen infinitament espaioses. De fet, un espai de 3m2 és més que suficient per a nosaltres, ja que en 1 cm hi caben uns 500.000 bacteris. Arribem a la casa i els àcars ens miren de reüll, desconfiats, però ens ofereixen una visita guiada per la casa. A l’entrada hi ha un lloro, i els àcars m’expliquen que en un lloro hi viuen més de 30 espècies d’àcars. Semblava un zoo d’àcars, allò! Després passem per la cuina i coneixem els àcars de la farina, que són els que es mengen les restes de menjar. Pugem a dalt, a l’habitació, on hi ha una humana passant l’aspirador. Travessem la catifa (bosc d’excursions) i arribem a la zona de picnic (els calçotets…). Això comença a ser divertit… Després pugem al llit: sembla una colònia sencera d’àcars! És realment impressionant, i no em puc resistir a saltar al coixí. Oh, que tovet… Però de sobte descobreixo que tinc les potes enganxifoses. Com pot ser? No recordo haver tocat res enganxós… Ara hi caic: són els excrements dels àcars!! El coixí s’ha acabat convertint en un lavabo d’àcars. Pobres humans, deuen tenir asma cada dos per tres… Amb una badada, se m’empassa l’aspirador. Sembla un tobogan! És la nostra casa de vacances. Baixem a la sala d’estar on hi ha un humà mirant la televisió. Hi ha un gat sobre la tele, i els àcars ens expliquen que als gats i als gossos també n’hi viuen uns quants. És com si les mascotes dels humans també tinguessin mascotes! Durant els propers dies tot va anar molt bé, fins que…Estic disfrutant d’un bon mos de pa (m’he acostumat a la dieta especial dels àcars) quan s’acosta un humà. Ni m’immuto: els humans no em poden veure. Continuo menjant amb tanta devoció que no m’adono que l’humà agafa el pa i es dirigeix perillosament cap al congelador. Quan tanca la porta ja és massa tard. –Socooooooooooooooooors!!!! –crido amb totes les meves forces. O almenys ho intento, perquè em sembla que un bacteri no crida… Quan em començo a preguntar si me’n sortiré d’aquesta, se m’acut una idea, però no sé si sóc tan pervers com per a dur-la a terme: ficar-me dins d’un pot de paté d’ànec i crear una botulina3. És bastant possible que no funcioni, però almenys tindré la meva venjança… Finalment, després d’hores d’espera, s’obre el congelador. Ja era hora!, penso, tremolant de fred. I a veure si pensen una mica, aquests humans, abans de ficar el pa al congelador!! Continuo pensant que no és una bona idea, però és l’única solució possible. Em treu del congelador i es fa un bon entrepà de paté. Es mor a l’acte. Em comencen a fer llàstima, aquests humans… Però ja està fet.Me’n torno a la meva llar: la boca d’un humà. I així acabo les meves aventures, nois. Me’n torno a la boca i continuo esquivant protists, com sempre… Així és la vida.

1. Un protist és un microbi llefiscós que s’alimenta bàsicament de bacteris (els meus familiars!!!) i que en aquest cas es troba a la boca d’un ésser viu.2. Crani Amb Polls.3. Toxina que ataca els nervis. És totalment mortífera, i una sola dosi 500 vegades menys pesant que aquesta pàgina podria matar TOTA LA GENT DE LA TERRA!!!

Menció Especial Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anysSara Pérez. Classe 3r A. Educació SecundàriaEscola El Cim. Vilanova i la Geltrú



La nostra històriaEt deprimeixes constantment, per a tu el problema que tens és molt gran. No, no estàs bé. Però és culpa teva. No ets la princesa que voldries ser. Però no passa res, encara es pot arreglar.

Portes un dia i mig sense a penes menjar i contínuament et mires (ens mirem) al mirall. T’ajudo. T’explico que així no podem seguir. Estàs morta de gana. Menja. Ara, un sentiment de culpabilitat m’envaeix i ràpidament t’ho dic. Corres al lavabo.

No ho saps, però ara ja has caigut al pou on totes cauen. A partir d’ara el teu cel es trobarà a centímetres del fons, i, no t’ho dic, però ho sé: acabaràs malament.

Ja fa tres mesos d’aquell primer moment. Els pares no hi són, i tu ja has passat per la cuina i pel bany, com sempre.

T’agradaria ser com aquella noia de classe, aquella tan maca i prima.

A l’estona, els pares, preocupats, arriben a casa. Penses que no, però les teves excuses per anar al lavabo són massa constants i repetitives i no parles quasi amb ells des que et van plantejar la possibilitat per anar al psicòleg. ‘’Sé el que faig, sóc grandeta i estic bé’’, vas dir enfadada. Vas i tornes dels llocs pàl·lida, com un fantasma, veus borrós i et sents marejada però no necessites ajuda. ‘’M’he marejat al cotxe’’, dius sempre. Fa poc que la menstruació no ve quan li tocaria tampoc.

I ara finalment, ja ho ets. Ho has aconseguit! Ets la princesa com totes elles. Ho celebrarem quan t’aixequis del terra del lavabo i deixi de ser tot negre per als teus ulls, quan tots vegin que maca que ets ara, amb 39 quilos. Abans, això sí, sembla que haurem de passar per l’hospital, perquè els dos homes estan entrant per la porta i els crits de la teva mare no indiquen altra cosa: ‘’... Bulímia o anorèxia són les causes de...’’, sembles sentir.

Quina ximpleria, no? Què saben ells!Per cert, aquí em presento, sóc la teva ment, representant-te.

Encantada.


Setena edicióany 2009


La Rínxols d’Or i els 5 potetsVet aquí que una vegada, la Rínxols d’or anava passejant pel bosc i va trobar una caseta. Va entrar a dintre i hi va trobar una taula amb 5 potets plens d’una cosa blanca que semblava farina.Com que era molt curiosa i tenia esperit científic, va voler saber què era allò. Primer ho volia provar, però... i si era verinós i li feia venir mal de panxa?Va tocar amb els dits la pols del potet de color verd (sal) i va dir: –Rasca una mica!Va tocar amb els dits la pols del potet de color blau fosc (sucre) i va dir: –Està finet!Va tocar amb els dits la pols del potet de color blau (bicarbonat) i va dir: –Encara més finet!Va tocar amb els dits la pols del potet de color groc (guix) i va dir: –Està fred!Va tocar amb els dits la pols del potet de color vermell (maizena) i va dir: –Fa soroll!Com que encara no sabia què era allò, va anar a la cuina i va agafar 5 vasets amb aigua, a veure què passava si ho barrejava. Va tirar una cullerada de pols del potet de color verd (sal) al vas d’aigua, va remenar i va dir:–Ha quedat transparent!Va tirar una cullerada de pols del potet de color blau fosc (sucre) al vas d’aigua, va remenar i va dir:–Ha quedat transparent!Va tirar una cullerada de pols del potet de color blau (bicarbonat) al vas d’aigua, va remenar i va dir:–Ha quedat transparent!Va tirar una cullerada de pols del potet de color groc (guix) al vas d’aigua, va remenar i va dir:–Ha quedat blanc!Va tirar una cullerada de pols del potet de color vermell (maizena) al vas d’aigua, va remenar i va dir:–Ha quedat blanc!Com que encara no sabia què era allò, va ficar un dit al potet de color verd (sal), ho va tastar i va dir:–Està bo, és sal!

Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasses P3, P4, P5 Petits 1. Educació InfantilCEIP Rellinars. Rellinars


Va ficar un dit al potet de color blau fosc (sucre), ho va tastar i va dir:–Està bo, és sucre!Va ficar un dit al potet de color blau (bicarbonat), ho va tastar i va dir:–No sé què és.Llavors va anar a buscar vinagre, el va tirar i va veure que feia bombolles i va dir:–És bicarbonat!Després va agafar pols del potet de color groc (guix), va fer una bola i al cap d’una estona va quedar dura, i va dir:–És maizena.En aquestes, va sentir una cançó: –Aivo, aivo, a casa a descansar, aivo, aivo.....Llavors, van obrir la porta els 9 nans, i la Rinxol d’or va sortir corrents cap a casa seva. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.


Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anysClasse 3r B Tramuntana. Educació PrimàriaEscola Gravi. Barcelona


El cor de la TerraDe fet eren miners força curiosos, potser s’assemblaven als astronautes però duien un escafandre molt diferent. El casc era vermell i el vestit d’un groc fluorescent feia una llum que il·luminava tota aquella foscor. Estava fet d’un material molt resistent a les altes temperatures.

Era l’any 2825 a la Terra. Aquests miners treballaven en la recerca de noves energies. La Terra patia perquè la pobresa creixia i creixia.

Els miners s’estaven apropant al centre de la Terra, i de cop i volta, van sentir uns tremolors lents i constants, que semblaven batecs. Era el descobriment més gran de la història, la Terra tenia cor!

De seguida es van adonar que aquells batecs eren massa lents, massa fluixos... El cor s’estava apagant, la Terra s’estava morint.

–Hem de fer alguna cosa! –va cridar un miner.–Tornem a la superfície! –van dir tots plegats.

Es van reunir amb els millors científics del món. Van decidir que per resoldre el problema calia trobar el millorespecialista de cor. Un bon cardiòleg amb experiència. Aquest era el Doctor Cor. Duia una bata blanca i unes ulleres a la punta del nas que li feien un semblant de savi. Tenia el cabell despentinat i un bigoti blanc com la neu. Va vestir-se amb l’escafandre i els miners el van acompanyar fins al centre de la Terra. Allà, de seguida, va descobrir que les dues artèries que sortien del cor s’havien separat molt. Les dues artèries no eren iguals. Una regava les zones més riques de la Terra i l’altra les regions més pobres. Això provocava diferències entre països. Calia un planeta més equilibrat. La solució era tornar a unir les artèries. El Doctor Cor va treure el seu maletí de metge i amb el millor fil de cosir ferides va aconseguir ajuntar les dues artèries. Tan bon punt va acabar, el cor va tornar a bategar amb molta força. Tot d’una, a la superfície va començar a ploure als deserts i a créixer la vegetació on feia anys que no n’hi havia.

S’havia acabat la fam al món. El Doctor Cor havia curat la... Terra!!!!


Premi Categoria CNois i noies de 12 a 16 anysMariona Morell. Classe 3r D. Educació SecundàriaIES Josep Vallverdú. Les Borges Blanques

El meu infernEstic a la meva habitació, escoltant música i llegint llibres i revistes. Som divendres i, després de tota la setmana estudiant i fent deures, he decidit fer alguna cosa que sigui del meu grat. No tinc cap rellotge al meu abast i l’única manera de calcular el temps que passa és mirant per l’exterior de la finestra i comprovar si és aviat o tard, mesurant el grau de foscor. La meva habitació és el lloc on hi he passat més temps al llarg de la meva vida i mai he disposat d’un rellotge, per això, calcular el temps d’aquesta manera és una pràctica que s’ha convertit en un ritual. Fa tant de temps que la practico que em considero una experta, m’atreviria a dir, fins i tot, que puc calcular l’hora que és, amb una precisió supèrflua, només mirant per la finestra de la meva habitació.Sé que és tard i no falta gaire estona per sentir el crit de la meva mare procedent de les escales, demanant la meva presència a la taula de la cuina, per sopar.

De sobte truquen a la porta de la meva habitació i vaig a obrir. En obrir-se la porta, apareix un espectre gran amb una destral enganxada al cos. Els seus ulls penetren en els meus, com si fossin grans agulles que em travessen, el seu rostre és blanc i fred, com si fos de neu. Va vestit amb una gran levita negra que li arriba fins als peus, intento cridar però no aconsegueixo que la veu s’escapi del meu interior. Em tiro enrere, a fi d’allunyar-me del monstre que, a cada pas que retrocedeixo jo, al seu torn ell n’avança un. Intueixo que tot s’acabarà aquí, quan el meu agressor em guitzi un cop de destral que jo no podré esquivar. De cop i volta, veig la meva única possibilitat d’eixir d’aquesta situació. Allò que tantes vegades m’ha servit per mesurar el temps, espero que ara em serveixi per aturar-lo i escapar-me de la mort tan tràgica que m’espera.

M’assec a la finestra, al punt que separa la meva habitació de l’exterior. Estic a una gran altura i veig els cotxes passar per davall meu, a gran velocitat, tots amb els llums encesos, doncs és de nit. De cop i volta, per la façana de casa que porta directe a la meva habitació, veig pujar uns petits espectres, alguns amb dalles, altres amb ganivets. Espantada, salto de la finestra i entro a la meva habitació on, més o menys, a l’alçada el meu llit, trobo l’espectre gros que continua avançant sigil·losament. Al cap de pocs segons comencen a entrar tots els petits follets per la finestra de l’habitació. Els visualitzo, malgrat l’horror, una rialla maliciosa. Mouen

els seus ganivets, a cops secs i bruscos, tot fent un assaig d’allò que passarà a continuació. De cop, recordo que ja havia vist aquells follets en èpoques passades de no fa gaire temps.

Comencen a avançar els follets, movent les seves armes de tall amunt i avall, amb cops secs i bruscs, l’espectre gran continua avançant sigil·losament sense moure cap part del seu cos, em fa l’efecte que ni respira. Avancen, avancen, avancen, avancen i ja són tan prop que noto el contacte dels ganivets dels follets al meu cos. L’espectre gran, aixeca la dalla disposat a llançar-la contra mi…

Estic estirada al llit, immòbil. Intento obrir els ulls i, al fer-ho, veig borroses algunes cares de gent desconeguda, tots entorn del meu llit. A la llunyania, sento les veus dels meus pares dialogant amb una altra coneguda però que ara mateix no la puc identificar. De qui és aquesta veu? De qui és aquesta veu que tantes vegades he sentit? Intento seguir la conversa que porten els meus pares amb aquest personatge desconegut, però no ho aconsegueixo. De cop, em ve una clivellada al cervell, és la veu del doctor! A continuació, puc sentir que diu: “Aquests, són comportaments d’un malalt mental. La vostra filla és esquizofrènica.”



Premi Categoria D Nois i noies de 16 a 20 anys Carlos Moya. Classe 1r A. BatxilleratIES Badalona VII. Badalona

Badalona-KivuBadalona, 14 de març de 2009. 21.00 hores.

Quin pal de dia! Per començar ens han posat un examen de mates per sorpresa i m’ha anat fatal, segur que l’he suspès! Desprès ens han avisat que aquesta setmana tindrem dos exàmens més, un de socials i un altre decatalà. Per què els profes no ens avisen amb més antelació? Així no tinc temps d’estudiar i a sobre tenen la barra de dir que no ens esforcem prou. Quan semblava que la cosa no podia anar pitjor, el profe de química ens ha encarregat un treball sobre un mineral anomenat “coltan”. Està clar que avui no tindré temps per jugar a la play.A veure... amb una mica de sort el treball de química el faig en un moment. Amb el Google i un bon “retalla i enganxa” ho deixaré enllestit en una estoneta. Encara em sobrarà temps per connectar-me al messenger desprésde sopar, havia quedat amb el Jofre per xatejar abans d’anar a dormir.

Estic de sort: he escrit “coltan” en la finestra de cerca de Google i surten la tira de pàgines web relacionades amb el tema. La primera té bona pinta, és un article de la Viquipèdia. Sembla ser que es tracta d’un mineral format per la barreja de dos minerals, la columbita i la tantalita. Del coltan s’extreu el tàntal, un metall amb unes propietats ben interessants (molt bon conductor de l’electricitat, pràcticament inoxidable) utilitzat en la fabricació de molts dispositius electrònics com telèfons mòbils, aparells GPS, televisors de plasma, ordinadors portàtils, reproductors de mp3 i, fins i tot, en la construcció de míssils, satèl·lits artificials i coets espacials. Això està molt bé, però alguna cosa més hauré de posar en el treball, a veure si així el profe de química es posa content i em puja la nota mitjana del trimestre. Continuo llegint i veig que aquest mineral només es pot trobar en tres o quatre zones del món: Austràlia, Brasil, Tailàndia i sobretot en la República Democràtica del Congo, on es concentra el 80% de les reserves mundials. Sembla que aquest article de la Viquipèdia no diu gran cosa més. Bé, al final hi ha uns quants enllaços amb uns títols curiosos: “La guerra dels mòbils”, “La febre del coltan”, “Les companyies hi-tech financen el genocidi en el Congo”. També hi ha un article en anglès (“Is there blood in your mobile phone”). Suposo que caldria fer-los una ullada per completar una mica el treball. “Daniel, apaga l’ordinador i vine a sopar!”, em crida la meva mare des del menjador. Li faré cas, no sigui que s’emprenyi. L’última vegada que, per una ximpleria, es va enfadar amb mi em va castigar sense mòbil una setmana sencera!


Kivu, 14 de març de 2009. 21.30 hores.

Estic molt cansat. El meu germà Mubalango i jo hem estat treballant tot el dia. Quan s’ha post el sol els soldats ens han acompanyat a la cabana on sopem i dormim tots els nois del campament. Ja no n’estic segur: quantes setmanes fa que estem aquí? Recordo que una nit la mare va dir que havíem de marxar del poblat perquè els soldats rebels estaven a punt d’arribar. Vam caminar tots junts moltes hores però quan es va fer de dia ens vam trobar amb un grup de soldats. A la meva mare i a la meva germana petita se les van endur cap a l’interior del bosc. Encara puc sentir dins del meu cap com ploraven i cridaven. No les he tornat a veure. A Mubalango i a mi ens van muntar en un camió i ens van portar a prop del Gran Volcà, on es troben els jaciments.

Quan vam arribar als camps de treball de Kivu, ens vam trobar amb molts nois com nosaltres. La majoria dels nois treballen fent forats al terra i picant les pedres. Un soldat m’ha dit que he tingut molta sort; com que tinc les manspetites i els dits prims m’han posat a remoure la terra i a passar-la per un colador. El que faig és separar de la sorra les pedretes de l’or blau. El primer dia els soldats ens van dir que aquesta era una bona feina i que ens pagarien tres dòlars a la setmana. Recordo que en Mubalango va somriure i em va dir: “Has vist, Bahati, guanyarem molts diners, podrem tornar al nostre poble i fer un bon regal a la mare”. Tant de bo que en Mubalango tingués raó... Enyoro tant la meva mare i la meva germana! Però em temo que el meu germà digués això només per donar-me ànims, com feia la mare cada vegada que li preguntava quan tornaria el pare. ”Tranquil, fill meu, el pare està treballant a la ciutat, tornarà aviat i amb els calés que porti ens arreglarem la casa i convidarem a tota la gent del poble a un gran dinar”.

En Mubalango està aquí al meu costat, amb els ulls tancats, però sé que no dorm. Avui no hem parlat gaire. El meu germà està molt trist perquè en Thomas, un noi amb qui havia fet amistat només arribar al jaciment, fa un parell de dies va quedar atrapat quan el forat on estava picant es va enfonsar. Els soldats van treure el seu cos i els de dos nois més d’entre les pedres. Ja no respiraven. “Bahati, tens gana? He guardat un tros de coca de blat de moro del sopar, el vols?”. No puc respondre a la pregunta del meu germà perquè de sobte comencen a sonar trets de fusell al campament. Aquesta nit els soldats estan de bon humor. Quan estan contents es posen a la vora del foc, xerren, riuen, beuen cervesa i disparen les seves armes contra el cel.

Pag 42-text.indd 1 06/07/12 10:04


Menció Especial Categoria A. “I tots tres vivim a les Galàpagos?”. Classe 4 anys. Esquirols. Educació Infantil. Aula Escola Europea. Barcelona

Menció Especial Categoria A. “I tots tres vivim a les Galàpagos?”. Classe 4 anys. Esquirols. Educació Infantil. Aula Escola Europea. BarcelonaMenció Especial Categoria A. “I tots tres vivim a les Galàpagos?”. Classe 4 anys. Esquirols. Educació Infantil. Aula Escola Europea. Barcelona

Menció Especial Categoria A. “I tots tres vivim a les Galàpagos?”. Classe 4 anys. Esquirols. Educació Infantil. Aula Escola Europea. Barcelona Menció Especial Categoria A. “I tots tres vivim a les Galàpagos?”. Classe 4 anys. Esquirols. Educació Infantil. Aula Escola Europea. Barcelona



Menció Especial Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasse P4 Esquirols. Educació InfantilAula Escola Europea. Barcelona


I tots tres vivim a les Galàpagos?Un dia la Júlia va portar a la classe una notícia del diari: “Darwin, evolució, espècies...” Nosaltres no sabiem qui era Charles Darwin i a poc a poc hem anat coneixent coses molt curioses de la seva vida. Li agradava fer col·leccions de pedres, caçar papallones i sobretot descobrir animals.En Darwin va fer un viatge molt llarg a bord d’un gran vaixell anomenat “Beagle” i va visitar les Illes Galàpagos, on va descobrir l’ocell pinsà protagonista de la nostra història.

Un dia tres ocells es van trobar a la branca d’un arbre.–Bon dia! –va dir el més alt i decidit–. Soc l’ocell pinsà i visc a les Illes Galàpagos.Els altres, sorpresos, van dir:–Jo també soc l’ocell pinsà –va dir el més petit.–I jo –va dir l’altre.–I tots tres vivim a les Galàpagos?–Potser sí que tots som ocells pinsans, però jo sóc qui té el bec més llarg perquè menjo els cucs que s’amaguen a l’escorça de l’arbre i gràcies a les punxes dels cactus de la meva illa els trec amb facilitat.–Doncs a la meva illa el que hi ha són arbres fruiters. Jo no necessito tenir un bec tan llarg.–Jo no el tinc ni llarg ni petit perquè a la meva illa mengem llavors.Tots tres es van posar a riure en descobrir que el menjar els havia fet diferents.


Menció Especial Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Clàudia Badia. Classe 5è B. Educació Primària Escola Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia. Barcelona

Diari de la Laia2/2/2009Estimat diari,Avui al col·legi hem començat un treball en grup i es tracta de la Lluna. Jo no sé massa coses sobre la Lluna, però ja me n’informaré.La meva germana continua enfadada amb els pares: que si no la deixen sortir prou amb els amics, que treballa massa per la casa, que si el preu de la setmanada és massa baix... Jo crec que exagera una mica, perquè la sevasetmanada és de deu euros i la meva de dos. Fins demà, que vull dormir!

De la teva Laia que t’estima tant.

3/2/2009Estimadíssim diari,Ja han fet els grups pel treball! Som quatre: la Maria, en Ramon, jo i... en Pep! M’ha tocat amb ell! Serà genial! Ai, quina sort que tinc, tu! El papa li ha pujat el preu de la setmanada a la Clara: ara són onze euros! I jo continuo amb dos.

De la teva Laia que té una vida injusta.

5/2 /2009Ho sento molt diari,Ahir no et vaig poder escriure perquè van venir a casa els del meu grup i vam descobrir un munt de coses. Sabies que la Lluna és el cos astronòmic més proper a la Terra? I que flota per l’univers girant al nostre voltant? I que és undels satèl·lits més grans del Sistema Solar? Ha estat fantàstic estudiar amb en Pep!Ara la mimada de la meva germana ja està contenta. Fins demà.

De la teva petita enamorada.

6/2/2009Hola a tots (ja sé que només t’estic parlant a tu, però és igual). He descobert moltes més coses sobre la Lluna. No té gaire gravetat, no té aire i, per tant, no té vent. Ja hi ha hagut 12 persones que han anat a la Lluna, entre els anys 1969 i 1972. Per culpa de la Lluna l’aigua del mar puja i baixa. Té molta sorra... etc. Demà te n’explico més, d’acord?

Laia Viladecans.

8/2/2009És una injustícia! Pobra Lluna, està coberta de forats (cràters). No li deu fer mal? En Pep hi està d’acord: l’hem d’ajudar, però... com? Som massa petits per a fer-ho, ningú no ens faria cas. Què podem fer? I si viatjo a la Lluna? No em deixaran. I per què no...? Massa complicat. Ai, que difícil! Bé, jo ara vull dormir.

De la senyoreta Viladecans preocupada.

11/2/2009M’ha passat una cosa fortíssima! La Lluna m’ha parlat! M’ha dit que no em preocupés, que els cràters no li havien fet mal, que en realitat feien un dibuix. Li he preguntat quin dibuix i m’ha contestat que és un conill, i que si el vull veure ha d’estar plena. Que emocionant! I, a més, segur que en el treball em posen un deu.

De la Laia que de gran serà científica.


Menció Especial Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Alexandra Fabregat. Classe 4t A. Educació SecundàriaCol·legi La Presentació. Arenys de Mar



Temps de canviLa tendresa d’aquells ulls em va portar a pensar en tot el que havíem viscut, érem joves llavors. Paraules tendres que aconseguien commoure tot allò que tenia dins i em feien sentir les papallones a l’estómac tan ben definides enpel·lícules de Hollywood, però era diferent. El veia sovint al meu costat explicant-me el que feia quan era un infant que sortia al pati de l’escola a jugar i veia caure gotes de pluja del cel i es preguntava per què plovia aigua.Il·lusions de petits juganers que alguns cops desitjaven veure precipitats de joguines o simplement de somnis, sense pensar que cal una evaporació per a realitzar-los i està clar, que els sentiments s’evaporen però no de la mateixamanera que l’aigua i el seu resultat ens deixa un oceà de por semblant a l’olor de la terra mullada després d’una tempesta, tot arriba i tot passa, d’això n’estic més que segura ara.

Sovint tinc por, l’altre dia vaig sentir per la ràdio que un científic anglès havia descobert una espècie d’elixir perallargar la vida aproximadament uns mils anys, l’home comentava: “Està clar que morirem, però no serà per l’edat, sinó pel descuit d’un dia al creuar la carretera sense mirar, per exemple”. El temps fa que les idees vinguin i tornin del teu cap milers de vegades, i a la velocitat de la llum a milions de quilòmetres per hora. Tinc por que perdi la memòria, sovint penso: si no es recorda ell de qui sóc, qui ho farà? Sovint em diu que la seva malaltia no té un elixir, per què no podrien crear-ne un per aquestes malalties i no per viure mil anys? –em diu sempre enfurismat, ell sembla preocupat. Alguns cops quan entro per la porta, no sap del tot qui sóc i quan em veu, em fa acostar-me i em murmura que encara que ell algun dia m’arribarà a preguntar qui sóc, mai en el seu cor se’n podrà oblidar.

Quan ens vam enamorar… quins temps aquells! El més curiós del cas és la química que el teu cervell desprèn, milers de llums s’encenen dins teu i els ulls semblen més il·luminats que de costum. Els experts diuen que aquesta química només sol durar els primers mesos de l’enamorament, quina tonteria! –em dic sovint. Tot i ser gran cada cop que el veig entro en un estat d’hiperactivitat i d’eufòria per tenir-lo amb mi, perquè aquell noi més gran que jo que observava darrere la finestra d’una aula, mentre m’explicaven per què surem en el mar, em feia navegar en una illa deserta on només quedàvem jo i ell.

Realment ara es com si fóssim a l’illa, d’aquí poc només haurem de sobreviure, probablement recordarem velles cançons que escoltàvem de joves i algun dia mentre ens endinsem en la melodia desapareixerem tot sentint: Per art de màgia baixem com l’aigua, a cada obstacle, refent com si res el camí.

Pag 50-dibuixos 8edic.indd 1 05/07/12 15:53


Vuitena edicióany 2010


Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anys Classe P5 Lleons. Educació InfantilAula Escola Europea. Barcelona


Paf!Un dia a la classe, vam fer un experiment. Necessitàvem globus i xinxetes. Ens vam preguntar què passaria si poséssim una xinxeta sobre la taula i hi acostéssim un globus. Tots teníem molt clar que explotaria. I en efecte, quanel globus va tocar la punxa va explotar. A continuació ens vam preguntar què passaria si poséssim moltes xinxetes, la resposta era encara més òbvia, esclataria segur, i faria molt més soroll. Era molt clar, però ho vam voler comprovar, ens vam tapar bé les orelles i... ens vam quedar bocabadats en veure que per molt que l’empenyéssim contra les punxes el globus no esclatava.

Una petita abella cansada d’anar de flor en flor, es va estirar a reposar. Tot mirant el cel va veure unes estranyes bombolles de colors que mai no havia vist i que s’apropaven a poc a poc. L’abella es va quedar immòbil i just quan una d’elles va tocar el seu fibló, paf, la bombolla va esclatar. Paf!

Prop d’allà uns eriçons també havien quedat meravellats en veure aquelles bombolles.–Compte! –va dir l’abella–. Amb tantes punxes la fareu desaparèixer.Però per sorpresa de tots, la bombolla va quedar reposant sobre les punxes dels eriçons.–Com ho heu fet?


Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Álvaro Prior Martín. Classe 6è. Educació PrimàriaAula Escola Europea. Barcelona

El volumenLa historia que os voy a contar sucedió en París, la capital del arte. Jean, era un niño muy especial, al que le gustaba escribir y tenía una imaginación extraordinaria. En el colegio sacaba buenas notas excepto en dibujo, era la asignatura que menos le gustaba.Un día fueron de excursión al Museo del Louvre, uno de los museos más importantes del mundo. Después de la visita, en el colegio, la profesora les mandó para el día siguiente que hicieran un dibujo sobre la excursión. Estosdibujos formarían parte del concurso anual de dibujo que organizaba la escuela.Cuando llegó a casa se puso a hacer el dibujo, pero como siempre no sabía cómo representar el volumen. Sus figuras le salían planas y no sabía cómo podía expresar en su hoja de dos dimensiones la tercera dimensión que es lo que él veía en realidad. Se puso a leer libros sobre arte, y reconoció pinturas que había visto en el museo. Pero no conseguía dibujar con volumen.Cansado y frustado se quedó dormido. Soñó que era un rey de un planeta en que todo era plano. Y cansado de ver siempre lo mismo quiso decorar su palacio con cuadros que representaran la realidad, la tercera dimensión. Sabíaque en el Planeta Tierra habian conseguido hacerlo y mandó una comitiva para que aprendieran a representarla. Como podían viajar en el tiempo vieron que a lo largo de la historia utilizaban técnicas diferentes. Así convocaronun concurso para elegir la que más les gustaba.Pasarían por cada época histórica y visitarían a un destacado artista de ellos y en persona que les explicaría cómo lo había hecho para representar el volumen.Al principio fueron a visitar a un hombre prehistórico, vestido con pieles, armado con un mazo, desmelenado, y barba de muchos días... Cuando vio su dibujo le dio la sensación de verlo con volumen. El “cromagnon” le explicóque él y su tribu utilizaban los relieves de las cuevas para dar sensación de volumen a lo que dibujaban, que eran las cosas que veían, sobre todo animales que cazaban.A continuación visitaron a Giotto, un pintor del gótico italiano. Era un individuo con aspecto agradable, vestía túnica, era más limpio y hablaba un poco más que el anterior. Le dijo que él pintaba elementos arquitectónicos, y eso ayudaba a tener la percepción de profundidad en un cuadro.Después fueron a visitar a Leonardo da Vinci, un gran humanista renacentista, con aspecto de saber mucho sobre


las ciencias. Les dijo que utilizaba la técnica de la perspectiva. Leonardo les explicó que se trataba de dos líneas concurrentes e imaginarias, sobre las cuales dibujaba objetos más grandes o más pequeños, según la lejanía que el artista quería. La percepción de profundidad también era evidente.Más tarde fueron a ver a Caravaggio. Tenía un aspecto de un típico pintor, con su paleta, su pincel... éste les dijo que en su época, el Barroco, utilizaban el color y sus contrastes para crear la percepción del volumen. Era el llamado claroscuro. El volumen se creaba con la diferencia en la intensidad de colores. Si pintabas más flojo o con coloresvivos parecía como si el sol estuviera dando allí en ese momento o como si estuviese más lejos.A continuación pasaron a ver a un pintor surrealista llamado Dalí. Tenía un bigote muy fino, y un aspecto general muy extraño pero agradable. A menudo pintaba figuras deformadas (relojes doblados o estirados) y con formas imposibles. Y aunque a lo mejor no era su intención, daban sensación de profundidad y volumen.Y por último, visitaron a un señor con unas gafas muy extrañas, cada ojo de un color. No tenía pinta de pintor, de hecho no llevaba paleta ni una bata para pintar, sinó un traje oscuro y corbata. Este señor les explicó que él no dibujaba dibujos en 3d, sino en 2d pero hacía que las personas vieran imágenes en tres dimensiones. Al principio pensaron que se trataba de una broma, pero aquel señor tan extraño les convenció y al ponerse las gafas, vieron en una pantalla que antes veían 2d, unas imágenes en 3d. Se quedaron asombrados. Se trataba de los últimos logros de las nuevas tecnologías.De repente, Jean oyó una voz que le resultaba familiar. Ésta le decía: –Vamos, Jean, ven a cenar, vamos, Jean, rápido, la comida nos espera –repetía aquella voz–. Este niño se duerme en menos de un segundo –oyó murmurar a esta voz.Entonces, se dio cuenta de que era la voz de su madre, y que toda esa historia habia sido un sueño. Se levantó rápidamente y fue a cenar. Después se dirigió a su habitación, cogió los colores, y pensó qué técnica le había gustado más. Lo pensó mucho rato, y al final decidió que la que más le había gustado era sin duda la técnica del claroscuro. Se puso a colorear, mientras pensaba que su dibujo iba a ganar este año el concurso.Y creo que así fue.


Premi Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Andrea Corvo García. Classe 3r B. Educació SecundàriaCol·legi Sant Antoni Mª Claret. Cornellà de Llobregat

Diari de ningúGener 201950 anys! Es diu aviat, però han sigut els anys més feliços de la meva vida. I tot gràcies a una única persona: la meva dona, la meva princesa. 50 anys junts, sempre al costat un de l’altre, sempre agafats de la mà, tant quan rèiem, com quan ploràvem. Ara, lluito per a aconsseguir allò que pugui lliurar-la de les seves cadenes que no la deixen volar, que la tenen lligada a una mirada perduda; de vegades, amb ulls plorosos que es rebel·len conscients del que veuen; d’altres, amb ulls que juguen amb una nina de drap com si fos una nena emocionada desembolicant el seu regal de reis.

Maig 2019Són les 11 de la nit. He arribat a casa després d’esperar que s’adormís. No m’ha dit res en tota l’estona. Trobo a faltar els seus retrets quan arribava tard del laboratori. Sempre em deia que passava masses hores investigant.No tinc son, encare passaré una estona repassant les mostres que aquest matí he deixat preparades.

Juliol 2019Aquest matí no he pogut anar a veure-la. El meu entusiasme després de comprovar l’èxit de les proves d’ahir m’han retingut al laboratori. Estava eufòric. Ara surto cap allà i li diré que ja falta menys. Sé que no m’entendrà i que ni tan sols m’escoltarà, però li repetiré mil vegades que la seva malaltia ja té els dies comptats.

Setembre 2019Li he portat un regal. M’ha mirat amb ràbia i l’ha llençat a terra. Li he donat la mà i s’ha posat a cridar. De sobte, s’ha assegut a terra i ha començat a jugar amb un botó que li ha caigut de la bata.Però estic content, no, més que content, estic feliç. Ja hem acabat els experiments. Hem aconseguit produir una proteïna nova a partir d’una altra anomenada amiloide. Les dues proteïnes juntes segreguen un teixit com de teranyina que impregna el teixit del cervell, alimentant-lo d’allò que havia perdut.Només cal posar-la en pràctica. Serà tot un èxit, ho sé!

Octubre 2019Les proteïnes ja estan produint teixits amiloides. En 5 mesos començaré a implantar-lo als pacients, entre ells, la meva dona. Gràcies a tot l’equip d’investigadors que dia a dia, no han perdut l’esperança, com jo. Gràcies de tot cor.

Novembre 2019Potser passo masses hores sense dormir. Estic força cansat. Potser és per això que m’he oblidat del seu aniversari. Avui en fa 70, no, no... 71, la meva dona. Demà l’hi recompensaré.

Gener 2020És indignant el que m’ha passat avui. He agafat el 54, com sempre, per anar al Centre a veure la meva dona, i, sense previ avís, ha canviat la ruta. M’ha deixat a Drassanes i no hi havia manera que el conductor em donés una explicació. A sobre, em tractava com a un nen que li han de repetir les coses mil vegades. És vergonyós!

Març 2020Aquest matí m’han trucat del laboratori per dir-me... bé, suposo que no deu ser gaire important.Avui he sortit a veure la meva dona però no hi era a la seva habitació. Hi havia una altra persona.Després les infermeres m’han agafat del braç i m’han deixat a la sala de la televisió mentre li donaven un paper a un noi jove que estava tota l’estona al meu costat.

23 abril 2020Estic escrivint i no sé per què ho faig.En veritat, no em reconec. Estic assegut al costat d’una dona que em mira amb ulls plorosos. Té un ram de roses vermelles a les mans i m’ha dit: Aquestes roses són per a tu, el meu valent. Ara em toca a mi, la teva princesa, alliberar-te del drac pel que tu has lluitat tota la vida; el drac de l’Alzheimer.



Premi Categoria D Nois i noies de 16 a 20 anys Gemma García Farrés. Classe 2n B. BatxilleratCentre d’Estudis Àgora. Sant Cugat del Vallès

Vida i realitatMentre una llàgrima li queia galtes avall, va tornar a inhalar l’oxigen del respirador que ja s’havia convertit en el seu company des de feia tres mesos, i quan la gota li va arribar a la comissura dels llavis pràcticament ja no en va poder notar el seu gust salat. Era conscient que es trobava en els darrers instants de la seva vida i, malgrat que li costés reconeixèr-ho, tenia por. Tot i així el que li deuria esperar no podia ser pitjor que una habitació d’hospital amb un altre parell de vells gemegaires darrere una cortina mig florida dels anys que feia que deuria ser allà, acompanyats del soroll intermitent i insuportable del seu cor representat en aquell aparell, que li provocava una ansietat constant per sentir el següent batec i tranquil·litzar-se a ell mateix que era viu. Ara, però, començava a perdre tota l’angoixa dels darrers dies i hores i interiorment (i per si un cas algú ho escoltava) s’acomiadava de tots aquells qui havia estimat. I de cop la vista se li va començar a fer borrosa i al cap de poc va poder sentir el no-res.

La següent imatge al seu cap, va ser una fusta. La va veure sobre el seu cap i es va adonar que es trobava dins del sarcòfag d’un mort, el seu sarcòfag. L’estaven enterrant viu! Com podia ser que ningú no se n’hagués adonat? Cridava tan fort com podia però no va haver-hi cap reacció. Només sentia els plors i murmuris dels seus pròxims, que semblaven absolutament desconsolats per la seva pèrdua, tant, que eren incapaços d’adonar-se que tal pèrdua era fictícia. Però, de cop, notà que la seva visió traspassava el taüt i donava una volta sencera per darrere la munió de gent que s’hi reunia al voltant i s’enlairava uns metres fins a tenir una vista aèria del funeral, que prosseguia amb tota normalitat. Com un fantasma, totalment incorpori, podia observar-ho tot encara que era un impuls desconegut elque propulsava la seva trajectòria, doncs ell no en tenia cap control ni cap intenció de produir tal desplaçament. Va pensar que potser la seva ànima es dirigia al cel, i que tal vegada, al final, al contrari del que havia cregut sempre, cap de les religions eren errònies del tot. Però de cop quan va ser a suficient alçada per observar el cercle que s’havia format al voltant del nínxol on es disposaven a col·locar el seu fèretre s’aturà. Les veus van començar a desaparèixer. I davant seu aparegueren unes lletres gegants on hi va poder llegir “Fi de joc”. De sobte tot li començà a venir a la memòria, es trobava al nou joc de consola Planeta Terra (L’aventura de ser humà). Li va aparèixer la puntuació aconseguida: 8637 punts en total, una mica més que l’última vegada. Guardà la puntuació i es va disposar a apagar la màquina. Desconnectà tots els cables de transmissió nerviosa que es trobaven connectats al

casc que duia col·locat al cap i desconnectà d’una de les seves extremitats el transmissor d’hormones. De tots els jocs per videoconsola que havia provat, sens dubte, Planeta Terra era el millor. Trobava impressionant l’inhibidor de memòria durant el joc que feia que semblés que aquella vida fos real i que oblidessis de veritat qui eres i que tot el que passava no era res més que un joc comprat feia uns mesos. Posseïa també una qualitat hormonal molt elevada que feia creïble totes les sensacions, sentiments, que senties al llarg del joc i et permetia arribar a estimar tal com ho faries a la realitat. I un tractament del temps que feia creïble que de debò passessin anys quan l’únic que passava eren unes tristes hores del cometa on vivia, l’mx-350, a més d’una connexió nerviosa impecable que et permetia notar de veritat coses a través dels sentits. Era una nova realitat, paradoxalment fícticia. Naixies sent un ésser humà, un estrany individu de 4 extremitats que es desplaçava erigit sobre dues d’elles amb elevada capacitat intel·ligent (o això creies al llarg del joc). El joc se situava en una era fictícia dividida per segles, concretament finals del s. XX principis del s. XXI, allí començava la teva vida que s’estimava, si eres bon jugador, podria arribar a uns 80 anys, aproximadament. El teu nivell tecnològic era avançat i eres l’espècie dominant al planeta. Les relacions amb la resta de personatges semblaven completament reals, i no haguessis pogut plantejar-te mai que tot el que et deien estava completament organitzat pel joc, i que cap d’ells, excepte tu, podia pensar realment. A partir d’aquí, construïes la teva pròpia vida o la destrossaves tant com volies. Quan acabaves una partida la teva sensació d’eufòria era enorme. Haver viscut tota una vida creient-la real, sentint per complet totes les emocions, morir, i al morir poder recordar que era un joc al que havies decidit jugar feia uns dies provocava una excitació elevadíssima.

Però aquell cop, va deturar-se a pensar uns segons i de l’eufòria va passar al temor més violent. La seva seguretat que el món que vivia era real es va abolir pràcticament per complet i va quedar penjant d’un fil.

¿Qui li assegurava que tot allò que vivia era de veritat real, qui li assegurava que no era més que part d’un altre joc com Planeta Terra, del somni d’algú, d’una novel·la, o pitjor, d’un conte de no més de 70 línies?



Premi Categoria E Alumnes de centres d’Educació EspecialNikolai Estruch, Marina Riley, Sergi Pont, Gonzalo Pinedo, Abel Jesús Cabanillas, Matheus Martin i Èric Claudio. Classe 1r. Educació Primària Escola Educació Especial Guru. Barcelona

Les nostres amiguesEn una petita escola de la part alta de Barcelona, hi havia set nens que estaven molt i molt enfadats. L’Èric, el Sergi, l’Abel Jesús, la Marina, el Gonzalo, el Niko i en Matheus, tenien moltes ganes de córrer pel pati i aquell hivern havia estat tan fred i plujós que feia un munt de dies que no podien baixar a jugar i s’havien de quedar a la classe mirant com plovia.Cada matí en arribar, el primer que feien era mirar per la finestra, esperant que sortís el Sol, però... durant molts i molts dies, l’únic que veien era aigua i més aigua.Tot i que la Primavera era a punt d’arribar, aquell temps no semblava tenir ganes de canviar.Un dilluns de principis del mes de març van arribar com cada matí a l’escola més abrigats i molls que de costum. Feia molt fred i calia anar ben tapats per no refredar-se. Es van posar a treballar, i, de sobte, en Gonzalo que no parava mai quiet a la cadira va anar cap a la finestra i va dir sorprès: –Ei! Mireu! Ha deixat de ploure! Avui podrem sortir al pati! En lloc de caure aigua cauen plomes blanques!Tots es van apropar a la finestra i... Quina sorpresa! Havia deixat de ploure, però ara el que queia era neu; una neu blanca i dolça que a poc a poc anava deixant un mantell blanc al damunt dels arbres, els cotxes i el terra de les voreres. Era un espectacle fantàstic; algun d’aquells nens no havia vist mai la neu de prop i estaven tots entusiasmats amb aquella novetat.Després de dinar, tot i que no havia deixat de nevar, es van abrigar molt i van sortir al pati. S’ho van passar d’allò més bé: van fer una batalla de boles de neu i fins i tot van poder fer un ninot de neu. A l’hora de marxar cap a casa, la neu continuava caient i cada cop n’hi havia més a les voreres, de tal manera que la tornada cap a casa va resultar una miqueta complicada. Tanmateix havia estat un dia fantàstic que no oblidarien en molt temps. L’endemà al matí, la neu havia deixat de caure però el pati i tots els voltants de l’escola eren encara plens de neu.Un cop a l’escola, l’Èric, que era el més trapella de tots, va tenir una idea i va dir als seus companys: –Què us semblaria si agaféssim una galleda de neu i la fiquéssim al congelador? Nosaltres feia molts dies que no podíem sortir al pati per culpa de l’aigua i d’aquesta manera serà l’aigua la que estarà tancada al congelador sense poder sortir!


La idea no va desagradar als seus companys i ben de pressa van trobar una galleda que van omplir fins a vessar amb aquella neu tan blanca que cobria el pati de l’escola. De camí cap a la cuina, van sentir una veueta que deia: –Socors, auxili, no ens tanqueu!I la Marina va dir: –Crec que la veu surt de la galleda!! I l’Abel Jesús va replicar: –Sí, sí jo també ho he sentit!!Aleshores van seure tots al voltant de la taula i van posar la galleda al damunt. De dins la galleda, van començar a bellugar unes petites gotes d’aigua. Una d’elles, la més grossa, els va explicar:–Mireu; nosaltres no som dolentes. Encara que de vegades ho sembli perquè quan plou no podeu sortir al pati, nosaltres hem de seguir el nostre viatge perquè d’aquesta manera vosaltres pugueu gaudir sempre d’aigua fresca.Fixeu-vos –els va dir– el Sol, amb la seva escalfor, ens converteix en vapor d’aigua i ens enfila cap al cel i totes juntes ens convertim en núvols. Quan plou, l’aigua rega els boscos, omple els rius i a l’hivern si fa molt fred com avui, omple de neu les muntanyes perquè vosaltres aneu amb els pares a esquiar o a jugar. Si no plogués mai, l’aigua s’acabaria i els arbres i tots els animalets del bosc es moririen; vosaltres no us podríeu banyar quan volguéssiu i no hi hauria flors ni aigua a les fonts i als rius. Si ens deixeu a la finestra, nosaltres esperarem que el sol ens escalfi i sempre serem les vostres amigues.Els nens, que havien estat estudiant el cicle de l’aigua amb la seva mestra, ho van entendre de seguida i van fer el que la gota els va dir, després d’acomiadar-se.Al cap d’uns dies van venir les vacances de Setmana Santa i tots van marxar amb els seus pares:

L’Abel Jesús va anar al Perú a visitar els seus iaios i dalt l’avió va veure que des d’un núvol el saludaven unes gotetes.

La Marina va anar a Glasgow i mentre feia un ninot de neu amb el seu germà va veure unes gotes que li deien hola amb la mà.


El Sergi va anar a veure passar els ferrocarrils a l’estació de Molí Nou amb el seu pare un dia que plovia i com que no duia paraigua, les gotes d’aigua li lliscaven per la cara fent-li petonets.

L’Èric va anar a posar aigua neta a les seves amigues les gossetes Kènia i Massai, i quan va obrir l’aixeta va veure unes gotetes d’aigua que li deien: “Hola Èric!”

El Niko va anar a la piscina i en va sortir amb el cap ben moll. Després de vestir-se, va anar als assecadors i hi va ficar el cap a sota i, amb l’escalfor, les gotes d’aigua dels cabells es van anar convertint en vapor mentre li deien adéu amb la mà tot enlairant-se.

El Gonzalo va anar amb els seus pares i el seu germà al poble de La Mota i tot tirant pedres al riu, va veure en un esquitx unes gotes que li somreien i el saludaven.


El Matheus, va anar a la platja a jugar a volei-platja amb el seu pare, es va descalçar i allà a la vora del mar, on trencaven les onades, unes gotes li feien pesigolles als peus.

Des d’aquell dia tots aquells nens van aprendre a estimar l’aigua i a respectar-la, perquè van entendre que l’aigua és molt important i que si la cuidem com cal ella també ens cuidarà a nosaltres.


Menció Especial Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Lidia Rivera Peregrina. Classe 6è. Educació Primària Escola El Cim. Terrassa

Un fet molt importantTota la meva vida he estat esperant el moment més fantàstic però alhora el més difícil de la vida d’un ésser com jo. Tothom parla d’aquest fet, i diuen que només un pot sortir-ne guanyador, i a més, no hi ha segona oportunitat.Avui, just després de llevar-me, he tingut la sensació que estava enmig d’un terratrèmol, tot espantat he mirat els meus companys, i m’han tranquil·litzat dient que aquest és el moment clau de la meva vida, endavaaaaaaant!!!!!–Ara, ara –cridava tothom.Quan van cridar això, em vaig girar ràpidament a veure què passava, una onada gegant d’aigua venia a tota velocitat cap a mi! Em vaig posar d’una manera que si venia l’aigua pogués lliscar, com fer surf. L’aigua em va enganxar de ple, vaig lliscar tal i com m’havien dit a les classes preparatòries i vaig agafar una velocitat impressionant.En un sol segon, vaig poder gaudir d’un aire tan pur, que de què em quedo allà per sempre! Però tot seguit, vaig tornar a entrar en un altre espai tancat, diferent però alhora semblant a on jo havia viscut sempre. Vaig veure que tothom es deia adéu i es donava ànims, i jo també vaig començar a fer-ho. Uns instants després vam sortir disparats amb un sol objectiu: trobar un únic ésser diferent.Segons ens havien informat, aquell ésser no tenia cua com nosaltres, no s’havia de moure per trobar-nos, es quedava quiet. Era d’una forma més aviat rodona, com una pilota. Tenia molts forats, com a mínim cent, i només en un d’aquests forats s’hi podia entrar.A mig camí, em vaig trobar que la ruta es dividia en dos, vaig intentar seguir l’exemple dels meus companys, però tots anaven dispersos. Només un dels dos camins conduïa a aquell ésser tan rar.Vaig triar el camí de la dreta, ja que jo era dretà. Vaig començar a nedar amb l’ajut de la meva cua, i just a l’acabar la corba vaig veure allò esperat per tothom, aquell ésser tan rar, era immensament gran!!! Ara faltava trobar el forat.Vaig estar intentant entrar durant una bona estona, i a més a més estava sol, però de cop vaig veure arribar més companys i la cosa es va complicar.Vaig intentar entrar desesperadament, però no hi havia manera!! Just quan un company meu se’m va tirar a sobre vaig trobar el forat, l’únic entre cent, l’havia trobat!!!!!! No vaig trigar ni una mil·lèsima de segon a entrar en aquell lloc. Era un espai molt petit, quasi no hi cabia!Llavors de cop es van començar a esborrar les imatges del meu cap, ho veia tot borrós, m’estava desmaiant!!!


Menció Especial Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Laura Valentines Viadel. Classe 1r Alfa. Educació SecundàriaEscola El Cim. Vilanova i la Geltrú

Congelat en el tempsUn insecte de la familia dels culícids. Un mosquit, dit d’una altra manera. Així era el petit insecte que batia les seves ales sorollosament al voltant d’un primitiu arbre a Centreamèrica, en una època en què la terra era jove.L’obstinat insecte es movia en cercles, cercant algun que altre animal a qui xuclar-li la sang. Sota un sol que dibuixava la seva ombra al terra, molt per sota d’on es trobava, va canviar de direcció, i es va col·locar delicadament sobre una de les fulles de l’arbre que estava rondant. Feia un dia esplèndid, un tranquil matí del pleistocè. El mosquit va plegar les ales. El seu cos, petit i marró, les seves ales, fines i delicades, les seves potes, llargues i àgils. La seva trompa, punxeguda com una agulla, sota el sol feia l’efecte que tingués una lluïssor malvada, que insinuava l’ús que se’n feia.Molt per sobre del petit insecte, l’arbre tenia un nus, encara recent, pel qual estava escolant-se una mica de saba. El forat era petit, pero l’hemorràgia era insistent.Al nus s’anava formant una gran gota enganxifosa d’un color daurat preciós. El mosquit estava començant a estirar les ales per tornar a alçar el seu sorollós i molest vol, quan de sobte, la gota de resina es va desprendre. Va descendir a una gran velocitat fins a tocar el mosquit, que va quedar atrapat en aquella enorme bola de líquid enganxifós.No va sentir dolor a l’ofegar-se. Tot va anar tan de pressa que ni tan sols es va adonar que hi havia una enorme gota daurada abalançant-se sobre ell. Va ser com si s’hagués congelat en el temps...

Puerto Plata, República Dominicana, 9:30 AMLa María Alicia estava passejant tranquil·lament un dissabte qualsevol. Era una noia morena, de pell fosca, alta, o si més no, tenint en compte la seva edat, quinze anys. Estava caminant per la muntanya, li agradava gaudir de la natura, i la platja estava sempre plena de molestos turistes.La noia va tancar els ulls i va concentrar-se a sentir els sons de la natura, tot caminant, però va tenir la mala sort d’ensopegar amb una pedra. Va maleir i renegar amb totes les expressions malsonants que sabia, des del terra estant, i tot seguit va obrir els ulls. Va veure que de la relliscada, la pedra havia sortit del lloc on estava incrustada al terra i havia deixat un forat. De genolls, va intentar aixecar-se. S’havia pelat les cames i tenia un blau. Fantàstic. L’endemà era el dia del seu setzè aniversari i hi hauria d’anar amb aquella fila. Va estrènyer el puny amb ràbia.


Per què li passava allò? Es va aixecar i va espolsar-se la terra de la roba. De sobte, va veure una lluïssor daurada al forat de la pedra. El primer que va pensar és que seria alguna xapa de refresc, o alguna cosa així. Al final, la curiositat li va poder, i va atansar la mà.Es va sorprendre al veure que allò tenia un tacte suau i era arrodonit. Va apartar-li la terra i va treure’l del forat. Primer va pensar que era algun mineral, però quan el va espolsar, li va canviar la cara.Era un àmbar preciós!Va quedar-se’l mirant completament incrèdula. Un àmbar? I... l’havia trobat ELLA?Hipnotitzada, va contemplar la bella pedra daurada de resina. Es va fixar en un detall: a dins hi havia alguna cosa.Va apropar la resina als seus ulls. Era un mosquit! Un petit insecte que havia quedat atrapat a dins de la gota de resina, feia segurament molts anys. Va pensar en allò com si fos una petita càpsula del temps. “Benvinguda al futur...”, no va poder evitar xiuxiuejar.Va baixar la muntanya tota contenta, i va arribar a casa seva. La seva mare la va rebre amb un somriure, i ella no li va ensenyar les rascades. Va ensenyar-li l’àmbar, el va deixar sobre la taula de la cuina i es va anar a dutxar. L’endemà, la María Alicia es va llevar emocionada. Era el seu aniversari! Va seure al llit i va veure a la seva tauleta de nit una cosa que no era allà abans. Era l’àmbar, amb un forat i un cordill que el travessava, fent un collaret. Amb ell, una nota que deia: “Feliç aniversari, filla meva. Sorpresa...! Vés al menjador si vols el teu segon regal. Pare” Mai havia sigut tan feliç! Es va posar el collar i va baixar corrents del llit.Era estrany, però li semblava sentir molt a prop de les seves orelles el batre d’ales d’un petit mosquit.


Novena edicióany 2011


Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anys Classe 2n A. Educació PrimàriaAula Escola Europea. Barcelona

Blup BlupQuin misteri. Si tiro una pedra a l’aigua s’enfonsa, però un vaixell flota. Per què?

A la classe hem fet un experiment amb aigua i diferents objectes per comprovar quins flotaven i quins no.D’aquesta manera vam arribar a la conclusió que l’aire fa que les coses flotin; fins i tot les coses que pesen floten sisón prou planes per cobrir una àrea d’aigua gran.A partir d’aquest experiment vam intentar ajudar les formigues del conte que vam inventar a travessar un riu per trobar aliments.

–Atenció formigues! El nostre rebost s’està quedant sense provisions. L’hivern s’acosta i cal anar a buscar aliments–va dir la formiga reina. Quatre petites formiguetes van sortir del formiguer. Van caminar i caminar fins que van arribar a un riu.Una de les formigues va veure que, a l’altra riba, hi havia restes de menjar que havien deixat uns excursionistes.Calia travessar el riu, però no sabien nedar!–Hem de buscar alguna cosa per poder creuar el riu –va dir una de les formigues.Al cap d’una estona, cadascuna de les formiguetes va tornar a la riba del riu carregada amb el seu petit tresor.–Jo he dut una ampolla de vidre –va dir la primera formiga.–La podem posar dins l’aigua i enfilar-nos damunt seu. Així arribarem a l’altra banda del riu.Quan van posar l’ampolla dins l’aigua van sentir blup, blup, van veure unes bombolles i com l’ampolla s’enfonsava.–Provem amb aquesta pedra que he portat. És allargada i prima, sembla les fulles que baixen pel riu. Segur que podrem navegar damunt d’ella –va dir la segona formigueta.La pedra es va enfonsar ràpidament quan la van posar a l’aigua.–Aquesta canya pesa poc, segur que ens anirà bé –va dir la tercera formiga. La canya va flotar un instant, però quanuna de les formigues s’hi va enfilar, la canya va desaparèixer sota seu i es va enfonsar.–Només ens queda aquest branquilló –va dir l’última formigueta. Van posar el branquilló dins l’aigua i... surava!!

Les quatre formigues van tornar al formiguer carregades amb molles de pa.


Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Classe 3r A. Educació PrimàriaAula Escola Europea. Barcelona



Un joc arriscatA casa de la Carla, a la cuina, hi vivien dos amics: en Dolcet i la Coent. En Dolcet era un terròs de sucre molt entremaliat i la Coent era una dent d’all molt juganera. Un dia, cansats de jugar a pica-paret, els dos amics van decidir jugar a fet i amagar. Després de jugar-s’ho a “pedra, paper, tisores”, li va tocar parar-la a la Coent. Mentre ella comptava fins a 20, el Dolcet buscava un bon amagatall. “Darrere l’aixeta? No, massa fàcil. Dins la nevera? No, massa difícil, hauria d’esperar que la Carla l’obrís”, pensava el Dolcet. Tot pensant va passar per davant d’una petita cassola amb aigua bullint i no s’ho va pensar dues vegades: s’hi va llençar.

La Coent va acabar de comptar i va començar a buscar el Dolcet. Va mirar sota el drap de cuina, a la pica, darrere el saler, darrere l’aixeta... però res de res. Va passar vora el foc, va veure una cassola amb aigua bullint i s’hi va llençar,però res tampoc: no hi havia manera de trobar el seu amic. Va sortir de la cassola amb el cul escaldat i va decidir no buscar més, el Dolcet ja tornaria quan es cansés d’esperar.

Mentrestant, l’aigua de l’olla s’anava evaporant, i al cap d’una estona, a l’olla, ja només hi quedava el Dolcet. Es va mirar i remirar de cap a peus, i no es reconeixia: s’havia tornat marró i enganxós! Tot espantat va començar a cridara la seva amiga.

La Coent, que estava ja mig endormiscada, en sentir cridar el seu nom va córrer cap a l’olla, esperant trobar el seu amic. Quina sorpresa es va endur en veure que qui la cridava era un bocí de caramel!–Qui ets tu? I de què em coneixes? –va preguntar la Coent.–Sóc en Dolcet! No sé què m’ha passat! –va respondre el seu amic.Tant en Dolcet com la Coent no van saber mai què havia passat en aquella olla perquè afectés la forma i el color d’en Dolcet, però van seguir sent tan amics com sempre. Això sí, després d’aquell ensurt, mai més van jugar a fet i amagar.


Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anys Carla Ametlla Martorell i Marc de Alcázar JuliàClasse 5è B. Educació Primària Escola Barrufet. Barcelona


El dia de demàUna gallina vella i sàvia explica als seus néts una història ben interessant i curiosa.–Ai, si us explico tota la veritat! Quan jo era petita, la mare em transmetia a través del seu cos, escalfor, amor i...futur. Jo em sentia molt acollida dins el meu ou, alegre i tranquil·la. Amb les seves potes ens giraven a mi i a les meves germanes cada matí i cada tarda amb delicadesa. Estava sempre per nosaltres i només marxava vint minuts al dia per menjar. Jo i les meves germanes gaudíem vint-i-un dies de la nostra vida de la companyia constant de la nostra mare.–I què va passar després de covar els vint-i-un dies?–Espereu-vos, néts meus. Ja vaig, ja vaig!–Àvia... t’estem escoltant.–Finalment, al cap de vint dies la mare estava nerviosa, molt nerviosa. Si tot anava bé l’endemà naixeríem. Esperàvem una nit més i... Al cap d’unes hores ens va créixer una calcificació al bec. Vam començar a trencar la closca i... a gaudir del món exterior!–I... què més, què més?–Als nostres ulls es reflectien les plomes de la mare. Les meves germanes i germans i jo, ens sentíem molt bé al costat de la mare... Quins records...! I ara els humans, tot ho volen fer amb presses.–Què vols dir, àvia?–Antigament tot era manual, i ara tot és ràpid i mecànic, més estressant. Quan una gallina és fecundada, uns homes amb barrets, granota blau clar i unes botes negres i altes, agafen els ous que pon. Els posen en caixes i els porten a una incubadora gegantina amb uns aproximadament cinc-cents ous més.–Òndia!–Al matí i a la tarda, en comptes de girar-los la seva mare, unes màquines automàtiques controlades per ordinador, giren l’ou, sense delicadesa i sense amor. L’escalfor de la mare la reemplacen amb unes bombetes enormes: no senten ni alegria ni tendresa. Se senten sols. Quan passen els vint-i-un dies, neixen entre ferros, i la primera visió exterior que tenen són aparells electrònics. Ràpidament uns altres homes els agafen i els porten a una granja, potser a la granja d’on van venir o potser a un altre lloc. Amb altres gallines que no coneixen, que no han format part de la seva vida i que no les han estimat ni cuidat... Els pollets se l’escolten amb el bec obert i els ulls molt grossos.–Però al final ja s’acostumen, troben altres pollets d’altres indrets amb els quals es fan amics i comparteixen la vida. Jo crec, que també se n’ha d’aprendre de les separacions.–Ostres àvia, quina història més interessant!–Doncs aquesta és la història que us havia d’explicar, i vull que quan sigueu grans vosaltres també els hi expliqueu als vostres néts.


Premi Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Neus Sanfeliu Cerdán. Classe 4t A. Educació SecundàriaEscola Santa Maria dels Apòstols. Barcelona

La quadratura del cercleHola, amics i amigues, avui estic decidida a explicar-vos la meva vida, penseu que és un privilegi, i que sou els primers a sentir-la, ja que sempre he estat molt avergonyida de mi mateixa.Jo sóc un cercle, per desgràcia, a mi, mai m’ha agradat la forma que tinc, sóc massa rodona i massa grossa, no tinc les curvatures que hauria desitjat, sempre he estat exageradament rodona.Un dia, després de tornar de l’escola i d’haver estat dies plorant pel meu aspecte, vaig decidir que no tornaria a lamentar-me per com sóc, i intentaria millorar. Així que me’n vaig anar al gimnàs, jo sabia que allò em costaria molt, però em volia posar quadrada definitivament. De manera que, així ho vaig fer, vaig anar-hi, i em van assignar unentrenador personal perquè era un “cas especial”. El primer dia, va ser un veritable infern, em van fer treballar tot el que no havia treballat durant tota la meva vida. Vosaltres sabeu la gana que vaig tenir quan vaig arribar a casa meva? Vaig menjar de tot i res de saludable, és clar, perquè allò no era el que a mi m’agradava.Els dies van anar transcorrent d’una manera monòtona, cada dia anava al gimnàs, i cada dia m’atipava de menjar.Un dia, però, el meu entrenador personal, després d’haver provat totes les tècniques possibles per intentar-me aprimar, em va dir que ja no podia fer res per mi, que era un cas impossible. S’havia deixat la pell intentant posar-me quadrada però tot tenia un límit, i jo l’havia sobrepassat i a més, s’estava plantejant deixar la feina, perquè jo l’havia desmoralitzat molt i no podria aguantar un altre cas com el meu. Que m’ho digués a mi! Què es pensava aquell brètol, que jo no ho estava passant malament? Era jo qui seguia tenint forma de cercle!L’únic bo que em va dir, va ser que anés a una dietista, la millor especialista en el seu camp, i que si ella no em podia ajudar a posar-me quadrada, ningú ho podria fer. Era l’última esperança que em quedava, i vaig decidir anar-hi, una dona molt simpàtica em va manar que fes una dieta molt estricta i el pitjor de tot, que no mengés res de tot el que m’agradava: ni llaminadures, ni xocolatines, ni fregits...Però jo no millorava, en lloc de convertir-me en un quadrat perfecte, amb uns angles de noranta graus cada un, cada cop em convertia en una rodona més gran. A aquesta dona, li va passar el mateix que a l’entrenador personal del gimnàs, i a més va deixar la professió. Això em va acabar d’enfonsar. No ho entenia, per què no podia ser jo un quadrat? Per què havia de ser un cercle? Vaig submergir-me en una profunda depressió fins que un dia, la meva psicòloga em va dir que anés a veure un matemàtic brillant de Londres, ja que jo tenia un greu problema, i ell seria capaç de resoldre’l. Al cap i a la fi, era això

al que es dedicava, no? A resoldre problemes i enigmes.

Al dia següent mateix, me’n vaig anar a l’aeroport, aferrant-me a l’única possibilitat que feia que

no seguís plorant durant tota la vida. En arribar, vaig anar directa a veure l’home. Li vaig explicar que sempre havia estat un cercle,

però que sempre havia volgut estar quadrada, i va escoltar atentament tot el meu relat. Després d’estar rumiant i fent càlculs, finalment em va dir que jo

era un cercle, i que em podria inscriure dins d’un quadrat, però que mai deixaria de ser un cercle, que m’havia de conformar amb el que m’havia tocat, i m’havia

d’estimar tal i com era, ja que, si jo mateixa no m’estimava, com volia que els altres m’estimessin? També em va dir que aquell consell no se l’havia d’haver pensat gaire estona, ja que només havia hagut de treure la seva part més humana a l’exterior, no la part més científica, i que segur que, si hagués escoltat la meva família, tots m’haurien dit el mateix, però que estava tan obsessionada amb el meu físic, que no havia sabut apreciar l’amor dels altres cap a mi.Aquelles paraules em van fer recapacitar i, a partir d’aquell moment, vaig deixar de tenir vergonya, i sempre vaig estar orgullosa de mi mateixa. I el més important, vaig menjar tot el que vaig voler i quan vaig voler, perquè així era com era FELIÇ!

Us ha agradat el relat de la meva vida? Recordeu sempre aquesta història, i que el matemàtic tenia raó, científicament és impossible obtenir la

quadratura d’un cercle.



Premi Categoria D Nois i noies de 16 a 20 anys Andrea Morgado Pérez. Classe 1r. BatxilleratIES Torrent de les Bruixes. Santa Coloma de Gramenet

Hallando respuestas a miles de preguntasHoy es un día gris, lo percibo. Salimos del médico y se pone a llover, a mi mamá le pasa algo… También tiene el rostro mojado. Le pregunto qué le pasa, pero no me contesta. Vamos casi corriendo, estoy a punto de caerme, mis piernas son muy cortas y mi mamá me lleva de la mano muy rápido. Insisto. Me mira y veo sus ojos en un baño de lágrimas. Me dice que me tendré que ir unos días a un lugar extraño. Pero mami, ¿por qué me tengo que ir? ¿Por qué lloras, qué te pasa?... Miles de preguntas le hice y todas ellas sin respuesta, solo una: “mañana nos vamos”.

No he dormido nada bien. A las ocho de la mañana ha venido mi mamá a despertarme, me ha vestido y me ha hecho la maleta con casi toda mi ropa. Me he tomado el desayuno y hemos ido a la escuela. ¿Por qué lleva mi ropa? Hemos llegado. Mi mamá ha entrado a hablar con la señorita y yo me he quedado solo en el vestíbulo.Después de media hora, mi madre ha salido y me ha dicho que vaya a despedirme de mis amigos, que nos teníamos que marchar.Desde el vestíbulo he cruzado todo el pasillo en dirección a la última puerta, mi clase, la de los búhos, la mejor de todo el parvulario. Me he despedido de todos mis amigos y hasta de mis enemigos. No sé cuándo volveré. Subo al coche y nos encaminamos, mi madre y yo, hacia ese lugar extraño.Llevábamos ya media hora de viaje cuando mi madre aparcó en el parking de un edificio muy muy grande, con muchas ventanas y un patio donde había gente vestida toda igual. Estoy aprendiendo a leer, y he visto escrito en el edificio: HOS-PI-TAL.Entramos en él, y un señor nos dice que tenemos que subir al tercer piso, habitación 305. ¡Ya hemos llegado! Paredes blancas, una cama con sábanas también blancas y unas máquinas. Eso es todo. Acaba de entrar una señorita de bata blanca y me dice que tengo que ponerme un pijama, el mismo que el de las personas del jardín.Una vez vestido, la señorita me hace tumbar en la cama y me dice que tengo que estar tranquilo y en reposo. ¿Por qué? ¡Si no he hecho nada malo! Después entra mi madre. Estoy un poco asustado. Esta vez me tiene que contestar: ¿Mamá, qué pasa? Se queda unos segundos mirándome con los ojos a punto de llorar y sin decir nada.¿Estoy malito y por eso tengo que estar aquí, para que me curen, verdad?


Esta noche tampoco he podido dormir. Por la mañana la señorita de bata blanca me trae el desayuno. Detrás viene un médico que me va a clavar agujas y a enchufarme a la máquina que tengo detrás de la cama. Cada hora me cambian unas bolsas que cuelgan de una percha. Ahora hay líquido rojo, ahora amarillo... ¿Qué serán?¡Ésta es mi primera semana en el hos-pi-tal y cada vez estoy peor, me cuesta moverme, no tengo hambre, me estoy poniendo blanco y me aburro mucho! ¡Quiero estar con mis amigos! Cada mañana, al despertar, veo en mi almohada blanca una hilera de pelos. ¿Qué me está pasando? ¡Cada vez tengo menos pelo! Mi madre sigue sin responder a mis preguntas. ¿Por qué siempre lloras? ¿Cuándo nos iremos?

Hace ya un año que estoy aquí y no mejoro. Hoy he conseguido que mi mamá me diga qué me pasa. ¿Leucemia? Qué palabra más rara… Le he pedido a la señorita de bata blanca que me explique qué es. Ella me ha contado que

mi sangre no está bien y que el líquido de las bolsas de la percha es mi medicina.

¿Y cuándo voy a estar bien? ¿Cuándo voy a poder irme? Tengo que esperar a que una persona determinada vaya al hospital, le den un pinchazo en la espalda y le saquen mi medicina.

¿Las medicinas se sacan de la espalda? Qué extraño...

Llevo meses esperando a esa persona y no aparece. ¡Quiero irme de aquí! ¡Mi mamá cada día llora más!


Premi Categoria E Alumnes de Centres d’Educació Especial Alumnes de 3 a 19 anys. Educació Especial Centre Escolar Nadís - Sagrat Cor Sarrià. Barcelona

Les formigues busquen casa


Menció Especial Categoria ANens i nenes de 4 a 8 anys Classes P3, P4, P5 Petits i Àngels. Educació InfantilEscola Rellinars. Rellinars

L’ocellet que vola per tot el mónHi havia una vegada un ocellet que vivia en un poble i estava molt avorrit. Va decidir emprendre un gran viatge pel món per conèixer i aprendre altres coses. Estava molt content perquè volava, volava, volava. De cop i volta, va veure un núvol gris i espès, i s’hi va anar acostant mentre pensava:OCELL –Què deu ser això? Saps què? Ho aniré a veure.A mesura que s’hi acostava va veure que era una muntanya. Quan hi va ser al davant li va dir:OCELL –Què et passa? Com és que surt foc de dins teu?VOLCÀ EN ERUPCIÓ –Oh, hola ocellet, sóc el volcà de Sumatra, d’Indonèsia. Ara estic en erupció i per això de dins meu en surt lava.OCELL –Ah! I com és que et passa tot això?VOLCÀ EN ERUPCIÓ –Mira, dins la terra hi ha foc, se’n diu lava. Quan la terra de dins meu es mou i es barreja amb gasos, pot fer que la lava surti disparada amunt. És molt perillós perquè amb el fum i la lava pot morir molta gent. Sort que hi han els vulcanòlegs que poden preveure que passi això i avisen la gent que viu a prop i poden marxar.OCELL –Ah! I a tots els volcans els hi passa això?VOLCÀ EN ERUPCIÓ –No, n’hi ha que estan en repòs, si vols pots anar a la Garrotxa i allà n’hi ha molts d’apagats. Vés a veure un vulcanòleg, que t’ho pot explicar més bé.OCELL –Moltes gràcies, me’n vaig a veure si trobo el vulcanòleg i m’explica més coses.NARRADOR: L’ocellet va tornar a emprendre el viatge. No feia gaire que volava, quan de sobte, es va trobar una onada molt gran. Va decidir anar a veure què estava passant:OCELL –Hola, qui ets tu i com és que siguis tan gran?TSUNAMI –Oh hola. Sóc un tsunami. El que ha passat és que la terra del fons del mar s’ha mogut i ha fet que jo surti molt gran. A vegades, puc ser una onada més gran o més petita.NARRADOR: Tot marxant es va trobar un terratrèmol i li va dir:OCELL –Ui, com és que et passa això?TERRATRÈMOL –El terra es mou i després es destrossen les cases, les carreteres,... A vegades puc ser més fort i altres no tant.

NARRADOR: L’ ocell torna a emprendre el viatge cap a la Garrotxa, allí es troba uns quants volcans:OCELL –Quans volcans que hi ha aquí! Però tots són apagats. Vaig a parlar amb un i a veure si em diuen on puc trobar un vulcanòleg.OCELL –Hola volcà? Tu estàs apagat?VOLCÀ APAGAT –Si, fa molts anys que ho estic.OCELL –La gent d’aquí el voltant no té por de viure aquí tan a prop teu?VOLCÀ APAGAT –No tenen pas por. Fa molt temps que de dins meu no en surt lava! A més la meva terra d’aquí al voltant, és més fèrtil i per això als pagesos els agrada molt viure aquí i ve molta gent a visitar-nos.OCELL –Això vol dir que no et tornaràs a encendre mai més?VOLCÀ APAGAT –Doncs, no ho sé. Però hi ha vulcanòlegs que em vénen a visitar de tant en tant i si em passés alguna cosa, aquests avisarien la gent del voltant perquè marxés.NARRADOR: L’ocell marxa volant i es troba un persona que porta un vestit molt rar.OCELL –Hola, estic buscant un vulcanòleg perquè m’expliqui moltes coses. Que saps on en podria trobar un? I com és que portis aquesta roba tan rara?VULCANÒLEG –Hola ocellet, mira jo sóc un científic vulcanòleg. Si vols et puc explicar tot el que vulguis. La roba que porto és especial per a volcans en erupció, perquè si en sortís lava em podria cremar. Tots aquests aparells que porto, m’informen si hi ha moviment dins els volcà. Llavors, jo puc avisar tota la gent que viu prop del volcà perquè marxi i no els passi res.OCELL –I com és que la terra per dins es mou?VULCANÒLEG –Són les plaques tectòniques. L’escorça de la terra no és tota junta, sinó que és com un puzle, això s’anomenen plaques tectòniques i aquestes es mouen. Hi ha zones del món, com ara el Japó, Indonèsia, Nova Zelanda,... on les plaques s’ajunten i poden provocar tots aquests esdeveniments.OCELL –Oh! Moltes gràcies, vulcanòleg, m’has explicat moltes coses, ara vaig a veure les plaques tectòniques.NARRADOR: Torna a marxar volant i es troba unes plaques i diu:OCELL –Que sou les plaques tectòniques?PLAQUES TECTÒNIQUES –Sí, nosaltres no ens parem de moure. A vegades xoquem, ens freguem i fins i tot ens podem separar.OCELL –Per tant, vosaltres sou les culpables dels tsunamis, dels terratrèmols i dels volcans!!!! De tot el que ha passat al Japó, a Nova Zelanda, a Indonèsia...PLAQUES TECTÒNIQUES –Sí, Sí, Sí!!!OCELL –Quantes coses que he après viatjant per tot el món!!!!



Un gra de focUn dia vaig formar part d’una petita platja, situada a Escòcia. Jo era allà, sentia la brisa marítima contra mi i l’oloreta fresca de les aigües blaves, amb tons turqueses i verds del mar. De tant en tant, em deixava portar pel vent, que m’enviava a l’altra punta de la costa, on em retrobava amb antics amics amb qui, en altres temps, havia coincidit.Quan em distreia i l’aire em portava massa a prop del mar, una ona m’engolia cap endins, cap a la foscor de les aigües. Passava de ser un gra de sorra calent i d’un color torrat, a una de les mil minúscules pedretes ben humides que floten enmig de l’aigua. Poc temps després, de la mateixa manera que les onades m’havien estibat, em feien sortir, i amb una mica de vent tornava a ser al punt de partida; el d’un gra de sorra d’arena en una petita cala.Aquesta va ser només una petita part de la meva vida, ja que poc després em van recollir i em van portar a un altre lloc; es veu que jo no era com la resta de sorra de platja, jo venia d’una roca especial. Mesclant-me amb altres components i utilitzant un procés de fusió a una temperatura molt elevada, se’n podia fer vidre, de mi. Així queem van barrejar amb sorra de sílice (SiO2), carbonat de sodi (Na2CO3) i calcària (CaCO3) entre altres coses, i després em van fondre a uns 1500º (procés on jo i tots els altres components de la mescla vàrem esdevenir una pasta). El pas següent va ser modelar-me i donar-me forma. Més de mil còpies igual que jo, totes en fila i esperant per ser etiquetades i omplertes amb algun tipus de beguda refrescant, suc, llet o aigua. Ara era una botella de vidre. Com a mínim em sentia útil i sabia que algú em necessitava, vaja, que servia per a alguna cosa important. Dient-ho d’aquesta manera, pot semblar una ximpleria que em senti orgullosa de ser una botelleta, però cal recordar que en el meu passat estava acostumada que ningú em veiés, que ningú no s’adonés de la meva presència. Tothom em trepitjava, i l’únic consol que trobava era el de formar part, algun dia, del castell de sorra d’algun nen amb ganes de treballar-me.Tornant a la meva nova forma, el següent que van fer va ser portar-me, conjuntament amb els milers d’exemplars iguals que jo, a un supermercat. Envejava les llaunes; tan petites i tan ràpid que es venien. N’arribaven molt sovint, de llaunes noves als prestatges, la gent en gastava moltes. Tot i que no vaig ser la primera, no vaig tardar gaire a ésser comprada, i vaig acabar en una nevera mig oberta i mig caducada. Un cop buida, em van posar dins d’una bossa, i vaig acabar en un contenidor verd i gros. Vaig pensar: “Bona feina, ara tot tornarà a començar, et reciclaran i podràs anar gaudint de diverses formes, el teu interior anirà variant de gustos amb el temps. T’espera un final ple de joia”. Em vaig equivocar; era el dia en què l’escombriaire ja m’havia de recollir per anar cap a reciclar-me, però de sobte la meva bossa es va obrir i vaig veure uns ulls negres que em miraven fixament i plens de curiositat. Vaig

Menció Especial Categoria CNois i noies de 12 a 16 anys Eva Vicens Noguer. Classe 2n A. Educació SecundàriaAula Escola Europea. Barcelona


adonar-me que, incorporant-me una mica, podia veure-hi fora del cubell i observar el blau clar del cel, però també que estava a pocs centímetres de caure, i em va entrar el pànic. Si queia m’esmicolava en mil trossos, així que vaig fer tot el possible per apropar-me més a la resta de les deixalles. El gat seguia buscant entre la brossa, i d’un cop de pota vaig caure a terra, miraculosament, sencera. Rodolava i rodolava pel pendent del carrer, tan ràpid que no vaig tenir temps de reconèixer la meva ubicació, no sabia on era. Uns metres després, el carrer s’acabava i saltant la vorera em vaig endinsar en el bosc. Realment vaig quedar sorpresa del temps que vaig seguir rodant avall, contra les bardisses i els diferents tipus de fulles que hi havia. Quan em vaig adonar que anava directa contra un arbre, ja era massa tard i vaig picar amb tanta força que vaig quedar trencada en cinc o sis trossos.Un cop situada, vaig observar el meu voltant, em vaig fixar en cada petit detall; cada fulla, cada animal, cada pinya... tot era nou per mi. La zona en què em trobava era bastant frondosa i espessa, però com que en xocar amb l’arbre m’havia trencat, un dels meus trossos va anar a parar justament en una clariana. Van passar dies i nits senceres, el bosc és un indret ben bonic, però vaig descobrir que pot arribar a ser molt avorrit estar-s’hi hores i hores sense fer res, dies i dies sense canviar de posició. La diferència que hi havia amb la meva anterior estada a la platja, era que allà a prop del mar hi havia molta més gent. A l’estiu, cada dia venien moltes persones a remullar-se, o a passar-hi hores, i a l’hivern sempre hi havia algú passejant, parelles de joves o alguns avis caminant per la sorra. Durant les nits, el jovent hi abundava molt, i quan hi havia celebracions, la festa major o algun sant important, tot s’omplia de vida. Aquí no estava sola del tot, el cant dels ocells als matins, els esquirols i el soroll del vent contra les fulles dels arbres em feien companyia, però és clar, no es podia comparar amb el mar. A més a més, molt poques vegades, per no dir cap, passava algú per allà. Algun boletaire que deia: “Si n’és, la gent, d’irresponsable! Deixa vidres tirats al bosc! Quines penques!”, però quasi mai veia humans.Van passar dies, setmanes i mesos. Em sabia el que passaria cada dia de memòria, i estava convençuda de saber què em depararien els pròxims mesos. Però un dia d’estiu, vaig adonar-me que feia molta calor, que era el dia més calorós de l’any, i que com que ja estàvem cap a finals d’estiu, les fulles eren seques i al bosc hi quedava poc verd. Quan el sol va ser al seu punt més alt, un raig em caigué directe a la cara, era com si el vidre s’hagués de fondre allà mateix. En comptes d’això vaig començar a sentir una pudor de socarrim, de cremat. Vaig mirar al meu voltant enlluernada pel sol i vaig advertir que del piló de branques seques que hi havia a prop meu, en sortia fum.Aleshores ho vaig entendre tot; jo era la culpable del futur incendi, tot havia estat per culpa meva. Jo mateixa havia encès aquell indret ple de vida i on la natura hi vivia sense la intervenció de l’home. Jo era la causant del desastre que, en pocs segons, arrasaria el bosc. Em sentia inútil, no podia fer res al respecte, només esperar i veure com el que havia estat la meva llar durant tant de temps, moria cremat. En pocs minuts, vaig acabar veient només el taronja rogenc de les flames del foc, i respirant el fum, que acabaria amb tantes vides; els arbres cremaven i jo només eracapaç de sentir la lleugera olor de fusta carbonitzada que desprenien els troncs ja cremats que havien caigut al terra. El foc seguia expandint-se, i jo desitjava que algú se n’adonés i avisés els bombers per apagar el desastre.A hores d’ara, em pregunto què va fer que jo acabés allà mig tirada, en desconec el perquè. Ja no sé ben bé què sóc, què en va fer el foc de mi i quina forma física tinc, però puc assegurar que com a sorra, vidre i cendra que he estat, val la pena evitar un error tan simple com deixar una botella de vidre al bosc.Perquè un petit detall, pot evitar una gran desgràcia.


Desena edicióany 2012

Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasse P4. Educació InfantilEscola Joan Roca Meridiana. Barcelona



El vaixell RafaEl vaixell Rafa era un vaixell petit que volia saber per què surava, sempre es preguntava:–I jo per què suro?Llavors es va trobar la pilota Colorins, que era de plàstic, i li va dir:–Potser ets de plàstic com jo i per això sures.El Rafa li va dir: –No sóc de plàstic, jo sóc de ferro.I la pilota Colorins li va respondre que ja no el podia ajudar.El vaixell Rafa seguia navegant pel mar sense saber per què surava.Aleshores en Rafa va veure una pedra molt grossa al fons del mar i li va dir: –Pedra pedrota, que tu em podries dir per què suro?I la pedra li va dir:–Jo no suro i no sé per què els vaixells suren.De sobte es va trobar amb un vaixell de suro que es deia Suret, i el Rafa al veure’l va pensar:“Ell sabrà per què suro, ja que també és un vaixell!”I li va preguntar:–Suret! que em podries dir per què suro?–Jo no sé per què sures, jo suro perquè estic fet de suro.En Rafa estava molt trist perquè ningú li explicava per què surava. Aleshores va veure un altre vaixell més gran que el Suret, i era com ell, era de ferro!En Rafa ràpidament va anar a preguntar-li al vaixell Ot per què surava, segur que ell ho sabia. I el vaixell Ot li va respondre:–Escolta’m, Rafa! Jo t’explicaré per què sures. Els vaixells surem perquè tenim aire dins, i això fa que no ens enfonsem.I el vaixell Rafa va dir: –No m’enfonsaré mai?I el vaixell Ot li va dir:–No! Has de vigilar de no fer-te un forat, perquè l’aire que tens dins marxarà i tu t’enfonsaràs. En Rafa estava molt content, ja sabia per què surava i què havia de fer per no deixar de surar. I amb en Rafa navegant pel mar, aquest conte ja s’ha acabat!


Premi Categoria A Nens i nenes de 4 a 8 anysClasse P5. Educació Infantil Escola Virolai Grimm. Barcelona

El volcà pessigollesHi havia una vegada un volcà que estava molt trist perquè s’adonava que estava a punt d’entrar en erupció. Ell no volia, perquè no volia fer mal a ningú. El volcà es preguntava: –Qui em pot ajudar?Llavors va passar volant molt a prop seu un falcó pelegrí i el va aturar. –Em pots ajudar? No vull entrar en erupció!El falcó va pensar que aniria a demanar ajuda a una sirena. La sirena va anar a buscar totes les seves amigues sirenes i juntes van provocar una gran onada empenyent l’aigua amb la seva cua totes a la vegada. Era com un tsunami que va omplir el volcà i va aturar l’erupció. –Visca! Moltes gràcies! –va dir el volcà a les sirenes.

Però uns dies després... el volcà va tornar a notar unes pessigolletes a (a la cambra magmàtica) la seva panxa i va pensar: –Oh no!Aquesta vegada va demanar ajuda a una àliga reial. L’àliga reial va anar a buscar un cavaller, que va reunir tots els seus amics cavallers. Tots junts amb el seu cavall van fer tremolar el terra i el terratrèmol va aturar de nou l’erupció.–Visca! Moltes gràcies! –va dir el volcà als cavallers.

Però uns dies després... el volcà va tornar a notar unes pessigolletes a la panxa i va pensar: –Oh no!


Aquesta vegada va demanar ajuda a un xoriguer.El xoriguer va anar a buscar un astronauta i l’astronauta va decidir demanar ajuda a un extraterrestre del planeta Mart. (Ell sabia que a Mart hi ha el volcà més gran de tot el Sistema Solar, el Mont Olimp, i per tant segur que l’extraterrestre en sabia molt, de volcans!)L’astronauta va viatjar fins a Mart i va trobar l’extraterrestre, que era: verd, amb 2 antenes, 3 ulls, amb trompetes per orelles, 4 braços, 3 cames, sense nas i una cua cargolada com la d’un porquet.L’astronauta li va dir a l’extraterrestre:–Hola, vols ajudar-nos a salvar un volcà del nostre planeta Terra que està a punt d’entrar en erupció?L’extraterrestre va dir: –Hili, is clir qui sí!L’astronauta i l’extraterrestre van pujar a la nau camí de la Terra. Quan van arribar a la Terra l’extraterrestre de seguida es va fixar en el seu color preferit: el vermell, i va dir: –Qui is iixí tin binic?El volcà li va respondre: –És un hort, gràcies a mi la terra del meu voltant és molt bona per cultivar. Això vermell són pebrots. L’extraterrestre se’n va menjar un i de sobte es va tornar vermell com el pebrot que s’havia menjat!També va començar a fer uns sorolls estranys… Era un pebrot picant!!!!El volcà li va dir:–Corre, vine a beure aigua de la meva font termal. La seva aigua ho cura tot! L’extraterrestre va beure aigua i de seguida va tornar a fer uns sorollets fins que l’aigua li va sortir per les trompetes disparada i va anar a parar a dins del volcà.El volcà va notar com li passaven les pessigolles i fins avui no n’ha tornat a tenir mai més. L’aigua el va curar!

I conte contatel volcàmolt content estàperquè en erupciómai més entrarà!


Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anysLaura Díez Salvatierra. Classe 5è D. Educació Primària Escola Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia. Barcelona

Una poció màgica, sense fer màgia22 d’octubre de 1890Hola! Estic aquí, a la meva habitació, estudiant. Sabeu, m’estic avorrint. Fa hores i hores que estudio però no acabo d’entendre la lliçó que ens han ensenyat avui al matí. Em dic Albert, tinc 11 anys, no tinc amics i encara no sé què vull ser de gran. Faig 5è, tot i que hauria de fer 6è. He repetit curs. No és que sigui especialment bo, en el tema de les notes. Les àrees que m’agraden menys de totes són les ciències i les matemàtiques. No és perquè no estudiï, sinó perquè per molt que ho faig no aconsegueixo aprendre’m la lliçó. Ja n’estic fart!! I, a més, la mare diu que fins que no m’aprengui tota la lliçó de físiques no em deixarà sortir a jugar. És injust!!

23 d’octubre de 1890L’altre dia, quan passava per davant la botiga nova del costat de casa, vaig veure un cartell on hi deia: “poció màgica per a pujar les notes!!”, i vaig entrar a comprar-ne un pot. Aquesta tarda m’ho he pres, però no he notat res de nou.... Potser l’efecte només funciona pels exàmens?

25 d’octubre de 1890Avui al col·legi m’ha passat una cosa increïble! Crec que he contestat totes les preguntes del control de físiques bé! Pot ser que la poció màgica funcioni?

27 d’octubre de 1890Tots els exàmens m’estan anant prou bé i començo a millorar en el tema de les notes. La poció màgica funciona! Fins i tot començo a tenir amics. Un d’ells és el fill de l’encarregat de fer la poció màgica de la botiga del costat. Es diu Emil. Cada dimarts anem a jugar al parc i també repassem els exàmens.

30 d’octubre de 1890Avui, he preguntat a l’Emil si em podia dir el secret de la poció. Una resposta així no me l’esperava. Al principi s’ha posat una mica nerviós però després m’ha contestat: “Només.... només és aigua amb colorant”. Aleshores no he

sabut què fer, si posar-me trist o content. He decidit posar-me content, al cap i a la fi, pensant que era màgica m’he esforçat al màxim i he aprovat la majoria dels exàmens. I, a més, ja ser què vull ser de gran!

2 de maig de 1946Bé, acabo d’obrir el diari de quan jo era petit. Tinc 65 anys i sóc físic i matemàtic. Com jo dic, “no consideris l’estudi com un deure, sinó com l’oportunitat d’endinsar-te en el meravellós món del saber”. I recordo quan era petit i vaig endinsar-me fins que vaig ser gran; però això ja és una altra història...



Premi Categoria B Nens i nenes de 8 a 12 anysAndreu Vilar Algueró. Classe 6è. Educació PrimàriaEscola Santa Anna. Barcelona

Volta al món en un laboratoriUna aposta. Deu milions en joc. La volta al món. L’Albert, un home de 30 anys, va fer una perillosa aposta amb uns companys odiats. Aquesta consistia a fer la volta al món sense documentació. Si l’ Albert ho aconseguia els altres li donarien deu milions d’euros. Era un gran risc, ja que si no ho assolia seria ell qui hauria de pagar-los els deu milions que no tenia. Tot i així, va acceptar. No es volia retirar perquè no pensessin que era un gallina.L’Albert va poder fer la volta al món sense documentació passant per molts riscos. Feia fotografies i guardava els tiquets de totes les visites turístiques.De tornada a Barcelona es va amagar a la bodega d’un vaixell. Tenia febre, estava marejat i no va trigar a desmaiar-se. Un tripulant el va trobar i de tan furiós que estava li va robar tot el que duia: la cartera, la càmera... Al cap d’una estona el capità va descobrir l’Albert, que continuava inconscient. Mentre intentava reanimar-lo, observà que li sobresortia un paper de la butxaca dreta on hi havia escrit un número de telèfon. Va trucar de seguida i el Pere, el germà de l’Albert, va contestar. Al cap de dues hores es trobava al port esperant l’arribada del vaixell per recollir l’Albert, que ja s’havia despertat, tot i que havia perdut la memòria. No podria demostrar el seu llarg viatge i s’arruïnaria.En Pere era un científic que treballava al laboratori d’un prestigiós hospital de Barcelona. Amb l’ajuda d’altres especialistes, disposava de 48 hores per demostrar que havia aconseguit el repte.Per començar, va investigar els símptomes de l’Albert i així conèixer les causes del seu estat de xoc. Després de buscar informació i preguntar a doctors, va esbrinar que tenia la malària i no només això: va trobar l’ADN del paràsit que la provoca. Segurament l’hi va transmetre una femella de mosquit Anopheles en injectar-li el paràsit. Aquest, a més de ser el causant d’aquesta malaltia, era un específic de Nova Guinea. Ja tenia una prova...! Però tampoc calia posar-se tan content, ja que l’Albert podia morir d’un moment a l’altre...El germà li va aixecar la màniga i va trobar una marca estranya; la mossegada d’una serp! Un especialista en rèptils va esbrinar que era una Cobra Reial de l’Índia! Aquesta és la més gran de les serps verinoses i també la més intel·ligent. Al mirar-li l’altre braç va trobar un tatuatge. No era un escorpí tatuat en un parc temàtic, era un tatuatge dels maoris de Nova Zelanda! Això significava que havia anat a Nova Guinea, a l’Índia i a Nova Zelanda!


En Pere va observar els ulls de l’Albert amb una lupa i hi va trobar un estrany paràsit. Després de consultar-ho, va descobrir que era del riu Nil d’Egipte. Això el va alegrar i també li va fer enveja, ja que sempre havia volgut anar a Egipte per poder endur-se una mòmia d’una piràmide i penjar la foto al Facebook.Li va treure la camisa, però com que no era una pel·lícula romàntica cap adolescent va fer cap crit. Va trobar una altra marca, aquesta vegada es tractava de la picada d’una medusa irukandji, típica d’Austràlia. Aquest cop no va tenir tanta enveja, les meduses li provoquen nàusees i aquesta és altament verinosa.El germà, en treure-li la sabata va veure que tenia una estella clavada al peu, la va examinar i va esbrinar que l’estella era d’una espècie de baobab, l’Adansonia magascariensis, que només creix al nord-est de Madagascar. Allò no parava de millorar!Finalment, en Pere va investigar la boca de l’Albert i hi va trobar restes de coca a les dents. Va sobreentendre que l’Albert havia mastegat fulles de la planta per combatre l’alçada a l’Amèrica del Sud, ja que això és molt propi d’allà.Ja tenia prou proves. Així que va trucar als enemics de l’Albert perquè vinguessin a l’hospital.Van arribar contents, pensant que s’havia mort, però en veure’l viu i el seu germà explicant cada prova, es van escagarrinar. No s’ho podien creure! Havien perdut! No hi havia cap altra opció, ja que matar-los en un hospital seria un suïcidi. Van haver de donar els deu milions d’euros a l’Albert i van marxar més enfadats que mai.Mentrestant, l’Albert (sense saber per què li donaven els diners) i el seu germà no paraven de saltar d’alegria!!! L’Albert tenia la malària per culpa d’un mosquit de Nova Guinea, la mossegada d’una serp de l’Índia, un tatuatge dels maoris de Nova Zelanda, un paràsit a l’ull d’Egipte, la picada d’una medusa d’Austràlia a l’esquena, l’estella d’un arbre de Madagascar clavada al peu i coca d’Amèrica del Sud a les dents. Sense esmentar deu milions d’euros i una experiència oblidable!


Premi Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Maria Rosas. Classe 2n B. Educació SecundàriaIES Joan Coromines. Pineda de Mar

Reflejo simétricoÉrase una vez, en un lejano país de ubicación desconocida había un pequeño reino llamado ‘’El reino de la Simetría’’. En él vivían toda clase de números. Un día, el rey 8 enfermó y murió, y la reina 0 decidió que quería un nuevo marido, el cual se convertiría en el rey de aquel pequeño reino. Pero la reina puso una sola y única condición: aquel número tenía que ser perfectamente simétrico en todos sus ejes. Al día siguiente, todos los números del reino se presentaron en el castillo. Formaron una fila horizontal y la reina, después de echarles un vistazo, se sentó en su trono. –Bien… –comenzó diciendo la reina 0–, ¿Por qué no me argumentáis por qué sois más simétricos que cualquier otro? Podemos ir por orden. Empieza tú, 1. –Pues yo… –empezó el tímido 1–. Yo soy perfectamente simétrico… pero sólo a veces. Cuando la gente me escribe como una sola línea vertical. –Pero entonces yo soy mejor que tú, porque yo soy tu doble. Contengo el doble de simetría –le dijo 2.–Pues es verdad… No lo había mirado así –dijo un poco triste 1. –¡Ja,ja! Yo siempre gano. –¡Pues esta vez no, 2! –le espetó 4–. Yo soy el doble que tú. –A ver… por favor… Estamos hablando de simetría, no de quién es el doble de quién… –suspiró la reina.–Mmm… Yo sería simétrico si doblara una de mis líneas… –dijo 5. –Entonces te parecerías a mí –dijo 6.–Mantengamos un orden y calma, por dios… –volvió a suspirar la reina. –Espera un segundo… –dijo 9–. ¡Yo soy casi como 6! ¡Si me fusiono con él…! –¡Basta! –chilló la reina. Todos se callaron al instante y se giraron para mirarla. La reina estaba conteniéndose las lágrimas. –Mi marido, 8, murió ayer mismo… si hago esto es porque él quería un sucesor simétrico… ¿Os importaría mucho dejaros de tonterías? Quiero un debate serio… –dijo dificultosamente–. Si no podéis hacerlo como pido, allí tenéis la puerta. Todos agacharon la cabeza y se limitaron a asentir con la cabeza.


De repente la puerta se abrió y entró corriendo el número 3. –¡Majestad! ¡Majestad! –dijo 3. –Llega tarde, 3. No deberíamos aceptarle en este debate… Aunque como están las cosas… –Majestad yo… ¡Yo soy perfectamente simétrico! –¿Qué? –dijeron al unísono los demás números. –¡Está mintiendo majestad! –se quejó 1. –¡1 tiene razón! 3 es sólo simétrico si lo partes en horizontal –dijo 4. –Mmm… 1 y 4 tienen razón. ¿Algo que decir al respecto, 3? –le preguntó la reina. –Sí. Déjeme un segundo. 3 fue corriendo hacia una esquina y cargó con un gran espejo que colocó en el centro de la sala, donde se encontraban todos los presentes. –¿Qué piensas hacer con el espejo, 3? –preguntó 6. –Mira y verás que simetría tan perfecta –dijo feliz 3. 3 se colocó en horizontal, pegado al cristal. La reina 0 comenzó a llorar. –¿Eh? ¿Qué le pasa, majestad? –preguntó 9. –Mi marido… 8… –Sí, majestad, 8 murió ayer… por desgracia… –comentó 2. –¡No! Mirad allí, en el espejo. Es 8. En efecto. El reflejo de 3 había creado un 8. Y ahora sí que era perfectamente simétrico en todos sus ejes. Tanto en vertical como en horizontal. –Je, je –rió dulcemente 3. A la semana siguiente se celebró la boda de 0 y 3 y el reino tuvo un nuevo soberano al que obedecer y adorar tanto como al verdadero 8. Hay veces que las cosas no son lo que parecen, ¿verdad?


Premi Categoria C Nois i noies de 12 a 16 anys Alfredo Mate Pulido. Classe 2n Mediterrània I. Educació SecundàriaAula Escola Europea. Barcelona

Trece años entre treinta milSuena el despertador, son las ocho, hoy es el día de mi cumpleaños. Al cabo de unos minutos viene mi madre y me felicita, dice que cuando uno tiene trece años ya se es un hombre. Me lavo la cara, me ducho, me visto y me voy a desayunar. Hay un bol de cereales con leche, tostadas, mantequilla, mermeladas de fresa, naranja y melocotón, un zumo y un huevo revuelto. Mi padre está en la cocina y también me felicita. Me dice que la fiesta será por la noche, con toda la familia y con un par de amigos.Me despierto por el ruido de los pájaros. Miro hacia el exterior y veo que el Sol ya se ha hecho un hueco en el cielo. Ya es hora de levantarse. Además, hoy es un día muy especial, hoy se va a celebrar la ceremonia de mi iniciación. Es el proceso en el que se indica que una persona ya es lo bastante mayor como para poder cazar con los hombres de la tribu, se terminó recoger frutas del bosque con los otros niños y las mujeres.

Acabo de desayunar, me siento en el sofá y enciendo la televisión para ver un resumen de los goles del Barça de toda la temporada. Hoy mis padres me dejan hacer lo que quiera, es mi cumpleaños. Cuando acaba el programa, cojo un libro y me pongo a leer. Pero no me puedo concentrar en la lectura, estoy nervioso, tengo ganas de ver con qué regalos me obsequiarán. Me gustaría que hubiera muchos videojuegos.Miro alrededor, toda la tribu parece haberse levantado. Hace frío. Miro la hoguera, está casi apagada. Cojo unas ramas de pino que estaban esparcidas por la cueva y las utilizo para avivarlo. Al cabo de un momento, el calor se vuelve a esparcir por la estancia. También tengo hambre, pero esta necesidad no la puedo satisfacer ya que el día anterior no se cazó nada y por lo tanto no hay comida. Intento buscar algún resto de frutos secos por la cueva. Nada, no hay éxito.

Son las doce y media, voy a la habitación y abro el ordenador. Quiero ver cómo ha quedado mi equipo en un juego de fútbol online. Es el Chelsea y va primero, pero se me ha lesionado el mejor jugador, voy a intentar curarlo. Cuando cierro el ordenador, con la desgracia de que no podrá jugar los próximos diez partidos, decido bajar a mi jardín para jugar un partido de baloncesto con mis vecinos. Así que los voy llamando uno por uno y todos aceptan jugar. Diez minutos más tarde estoy en la cancha ganando de paliza y siendo el máximo anotador. Me gusta el baloncesto, mi


sueño sería ser un jugador profesional de la NBA. Cuando vamos ganando por más de treinta puntos, los integrantes del equipo rival deciden irse a casa, y lo mismo hacemos nosotros.Decido salir al exterior para juntarme con el resto de la tribu. Cuando estoy fuera los veo formando un círculo con una hoguera en el centro. Todos me miran sonrientes y me dicen que me ponga en el centro. Cuando estoy en la posición adecuada, mi padre, el jefe de la tribu, se pone a mi lado y me dice lo que conlleva ser un hombre: tener que ir a cazar con los otros hombres, poderse relacionar con las mujeres y dejar de ir a buscar frutos secos con ellas. Al terminar la ceremonia me cambian el signo de identificación azul, el de los niños, por el rojo, el de los hombres.

Miro el reloj y me sorprendo de que ya sean las dos, que rápido se ha pasado la mañana. Me llaman para comer. Como hoy es un día especial, hay paella de primero y pollo al horno de segundo. ¡Qué bueno!Después, como marca la tradición, tengo que ir a cazar con los hombres. La tradición también dice que la persona que acaba de hacer la ceremonia de su iniciación, tiene que cazar un animal en su primera cacería.

De dos y media a seis tengo que aguantar el telediario y una película romántica. Cuando los dos protagonistas ya se han dado el beso final y se ha acabado comenzamos a prepararlo todo. Mi padre hace la cena mientras yo y mi madre preparamos la mesa en el salón con todos los utensilios disponibles para disfrutar de una velada magnífica. Cuando ya se está poniendo el Sol, todos estamos muy cansados, sedientos, con mucho hambre y llenos de heridas. Decidimos que lo mejor es volver a la cueva. Pero de repente veo un jabalí, se lo comunico a todos y me felicitan por la búsqueda. Estoy nervioso, ya que lo tengo que cazar yo mismo. Me dan una lanza. Me acerco al animal silenciosamente. Veo su mirada, como perdida. Durante un momento siento pena por matarlo, pero luego recuerdo que si quiero ser un hombre, lo tengo que matar. Con estos pensamientos me acerco aún más al animal y con toda mi fuerza le clavo la lanza. El animal, gravemente herido, grita desesperado. Volvemos a la cueva con la alegría de que tendremos comida para los próximos días.

Justo cuando acabamos y el salón resplandece con los adornos y la mesa llena de comida, suena el timbre. ¡Por fin, llegó el primero! A partir de ese momento, fueron llegando todos los invitados: mis amigos, mis tíos, mis abuelos, mis primos… Fue una noche inolvidable, me regalaron muchas cosas, entre ellas un videojuego de baloncesto de la NBA, dos libros que deseaba tener desde hacía mucho tiempo y un juego de mesa. Pero no hay que olvidar la cena: gambas, ostras, bocas, salmón, cordero al horno… todo fue perfecto. A las dos de la madrugada se fueron todos y me fui a dormir muy contento pensando: ¡Ya tengo trece años!Comemos todos alrededor del fuego celebrando la excelente carne del jabalí. Cuando acabamos me dicen que me merezco ir a dormir ya que ha sido un día agotador. Entro en la cueva y voy a la zona más caliente. Pongo unas hojas para que el suelo esté más blando y me estiro. Antes de dormirme, un último pensamiento pasa por mi cabeza. Mi sueño es ser de mayor el mejor cazador de toda la tribu.


Premi Categoria D Nois i noies de 16 a 20 anys Cristina Ferrer Pujol. Classe 2n Xina A. BatxilleratAula Escola Europea. Barcelona

Immunitat efectivaTractament del s. XXI: una vacuna pràctica i eficaç. Regió comercialitzadora: països del Primer Món. Pauta d’administració: petites dosis constants i diàries.Seguiment d’un dels pacients:Sona el despertador. Es queixa malhumorat. S’aixeca, es dutxa i es vesteix. La corbata l’ofega, l’americana el manté rígid. Surt de casa sense esmorzar, no té temps de tenir gana. Si no s’afanya farà tard a la feina; la feina que ha maleït al sortir del llit; la feina que el martiritza i que, no obstant, el manté viu. Però d’això últim no n’és conscient. Prem el botó, entra a l’ascensor i, com és habitual, es troba amb el veí del cinquè primera. Diu “bon dia” sense pensar-ho, és la rutina. Es capfica en els seus pensaments. El dinar amb els nous representants el té amoïnat; ha de causar una molt bona impressió. Surt de l’ascensor i saluda el porter, sense mirar-lo. No s’adona que fa mala cara; la seva dona s’ha mort.Un cop al carrer, s’endinsa entre la multitud. Camina de pressa, amb pas ferm. Una senyora, tapada fins al coll amb un mocador blanc, passa pel seu costat, en direcció contrària. L’observa durant dos segons i desvia la mirada. En el pas de zebra, espera que el semàfor es posi verd. Mira el rellotge, està impacient. Al seu costat hi ha un gos, s’assembla al seu. L’amo el duu lligat amb una corretja que sosté en una mà, mentre que a l’altra hi té el cigarret que acaba d’encendre. Els cotxes s’aturen. Taronja, verd. Reprèn el camí cap a l’oficina. A la cantonada veu un home vell i brut, ajagut davant la porta del caixer. Fa mesos que no té feina, cap maleïda feina que el mantingui viu i li garanteixi un llit i un plat a taula. Desitjaria ajudar-lo. A penes se’l mira, no té temps. Una noia jove i atractiva li ha atret l’atenció. És bonica. Tanmateix, la cara de la noia només la recordarà alguns segons. Després se n’oblidarà, de la mateixa manera que ja havia fet amb la dona del mocador, l’amo del gos i, per descomptat, el pobre indigent. A l’oficina: corredisses dels empleats, pilons de papers, feina acumulada, estrès, discussions, reunions, nous contractes, nervis, pressió, angoixa, esgotament. 6:30. Plega. Surt al carrer. S’està fent fosc, s’aixeca una mica de vent. Una senyora gran intenta arreplegar un paper que li ha caigut, però no pot. Voldria ajudar-la. Algú altre ja ho farà, no té temps. Recull els nens de piscina. Arriba a casa. 7:45. Rep la seva dona amb un petó. Intercanvien algunes paraules, no gaire diferents de les del dia anterior. Mentre ella prepara el sopar, ell surt a passejar el gos. Aprofita per treure les tres bosses de brossa, acumulades a la cuina. Camina dos carrers. A la dreta hi ha un home

amb un bastó. Avança a poc a poc, palpant el terra amb el bastó. És cec. L’hauria d’ajudar a creuar el carrer. Segueix caminant, tot recte. No té temps, té fred i està cansat. A més, segur que se’n surt tot sol. Arriba fins al parc i fa mitja volta. A l’altre costat hi ha els contenidors. Creua el carrer. Llença la brossa. Al contenidor del costat hi ha un home vell i brut, el mateix que ha vist aquest matí, el mateix que ha oblidat en pocs segons. L’home observa l’interior del contenidor, en busca d’algunes sobres. Ell no se n’adona. Se’n torna a casa, on el sopar l’espera calent a taula. Sopa. S’asseu al sofà amb la seva dona, la qual s’adormirà en pocs minuts. Veuen el telenotícies: nou acord polític, caiguda de l’Íbex 35 d’un 1,6%, desarticulació d’una banda de narcotraficants, set víctimes en accidents de trànsit, un centenar de morts en un conflicte armat... Res de nou, l’habitual. Se’n va al llit. Després de tot el dia, se sent satisfet. Per fi es pot estirar, feliç. Però la satisfacció és dèbil i la felicitat, monòtona. Potser perquè estan oprimides per l’esgotament o potser perquè temen que arribi l’endemà. Tant se val, no té temps ni ganes de pensar-hi. Fa un petó a la seva dona i tanca els llums. Diu “bona nit” sense pensar-ho, és la rutina.Resultats del nou tractament de la vacuna de la immunitat afectiva: eficàcia 80%, productivitat 85%, competitivitat 80%, capacitat d’ignorar 90%, capacitat d’oblidar 95%, seguretat 99%, reaccions emotives 2%, nivell de sensibilitat 10%; fase I, II, i III superades; resistència contra qualsevol comportament afectiu; cap efecte secundari. Tots els resultats són positius. La vacuna és aprovada. Ja es pot administrar.

–Ja té la immunitat afectiva? –Amb a? No, gràcies.



Premi Categoria E Alumnes de centres d’Educació Especial Marizabel Caballero, Micaela Oxley, Mª Eugenia Pérez, Patricia Salvador, Marina Troyano, Aaron Villanueva i Camilo ZenónUnitat de Suport a l’Educació Especial - USEE (ESO)Institut Poeta Maragall. Barcelona


Història d’un enciamSóc un enciam i us vull explicar la història de la meva vida. Espero que us agradi.

Un mes d’octubre, quan era una petita llavor, em va agafar una noia que es deia Marina, bonica i amable, em va plantar en un pot de iogurt i em va posar sota cobert a l’hort de l’Institut Maragall. Em va regar i em va posar un cartell al meu costat que deia “ENCIAM”, tot i que el meu nom científic és lactuca sativa. Sí, el meu nom és molt estrany, però és així.Em penso que la meva vida va ser un experiment de ciència. Això de sembrar una llavor en un pot de iogurt es diu ‘planter’. Allà vaig estar un mes. Els nens de l’Institut em van anar regant, fins que vaig créixer prou per trasplantar-me a l’hort. Allà vaig tenir molt més espai per fer-me gran.Em van seguir cuidant durant dos mesos més, regant-me sovint, i aleshores es van reunir uns quants nens al meu voltant amb la professora de Ciències Naturals, que es deia Mercè. La professora va dir que ja estava a punt de collir i que podien fer una bona amanida amb mi. Vaig tenir una mica de por, però aquella noia que em va plantar, la Marina, va dir: “I per què no el deixem viure perquè ens doni llavors?” I la professora va dir: “Ben pensat, deixarem que tregui flor i recollirem les seves llavors per plantar més enciams.”Així ho van fer, i després d’una setmana em va sortir una tija floral al centre del meu cabdell, amb flors compostes per moltes flors més petites, perquè jo sóc de la família de les compostes!, com les meves cosines, les margarides o els gira-sols.

Vaig sentir que deien que porto moltes vitamines: vitamina del complex B, vitamina A i vitamina C. També porto uns minerals que es diuen potassi i calci. El potassi és molt important per a nosaltres, les plantes, perquè si ens en falta, podem agafar malalties a les fulles, les arrels o als fruits. També el necessiten les persones. El seu símbol químic és K.El calci és important per a vosaltres, les persones, perquè fa que els vostres ossos siguin més forts i us fa créixer de manera normal. La llet, el formatge, el iogurt i les verdures portem calci. El seu símbol químic és Ca.

De les meves flors van sortir moltes llavors que els nois i noies de l’Institut van guardar per poder plantar més endavant. Tots van estar molt contents, fins i tot en van enviar a altres horts d’escoles perquè en plantessin, i tots van poder fer unes amanides boníssimes, un menjar molt saludable i que no ha de faltar mai a taula.


Apèndix


Llista d’autorsCarla Ametlla Martorell 74Classe 5è B. Educació Primària Curs 2010-11Escola Barrufet. Barcelona

Clàudia Badia 46 Classe 5è B. Educació PrimàriaCurs 2008-9 Escola Frederic Mistral - Tècnic Eulàlia Barcelona

Classe P4 90 Educació InfantilCurs 2011-12Escola Joan Roca Meridiana. Barcelona

Classe P4 Delfines 26Educació InfantilCurs 2007-8Aula Escola Europea. Barcelona

Classe P4 Esquirols 44Educació InfantilCurs 2008-9Aula Escola Europea. Barcelona

Classe P5 14Educació InfantilCurs 2007-8Escola Sant Felip Neri. Barcelona

Classe P5 92Educació Infantil Curs 2011-12Escola Virolai Grimm. Barcelona

Classe P5 Lleons 52Educació InfantilCurs 2009-10Aula Escola Europea. Barcelona

Classe 2n A 70Educació PrimàriaCurs 2010-11Aula Escola Europea. Barcelona

Classe 3r A 72Educació PrimàriaCurs 2010-11Aula Escola Europea. Barcelona

Classe 3r B Tramuntana 36 Educació PrimàriaCurs 2008-9Escola Gravi. Barcelona

Classes P3, P4, P5 Petits 1 34 Educació InfantilCurs 2008-9CEIP Rellinars. Rellinars

Pag 108-text.indd 1 06/07/12 9:55


Gemma García Farrés 58 Classe 2n B. BatxilleratCurs 2009-10Centre d’Estudis Àgora Sant Cugat del Vallès

Èlia Lucas 28Classe 6è. Educació PrimàriaCurs 2007-8Escola Font-rúbia. Font-rubí

Andrea Martínez 16Classe 6è I. Educació PrimàriaCurs 2007-8Aula Escola Europea. Barcelona

Alfredo Mate Pulido 100 Classe 2n Mediterrània I Educació SecundàriaCurs 2011-12Aula Escola Europea. Barcelona

Mariona Morell 38Classe 3r D. Educació SecundàriaCurs 2008-9IES Josep Vallverdú. Les Borges Blanques

Andrea Morgado Pérez 78Classe 1r. BatxilleratCurs 2010-11IES Torrent de les Bruixes Santa Coloma de Gramenet

Carlos Moya 40Classe 1r A. BatxilleratCurs 2008-9IES Badalona VII. Badalona

Sara Pérez 30Classe 3r A. Educació SecundàriaCurs 2007-8Escola El Cim. Vilanova i la Geltrú

Álvaro Prior Martín 54Classe 6è. Educació PrimàriaCurs 2009-10Aula Escola Europea. Barcelona

Lidia Rivera Peregrina 64Classe 6è. Educació Primària Curs 2009-10Escola El Cim. Terrassa

Martí Roig 18Classe 2n A. Educació SecundàriaCurs 2007-8IES Torredembarra. Torredembarra

Maria Rosas 98Classe 2n B. Educació SecundàriaCurs 2011-12IES Joan Coromines. Pineda de Mar


Neus Sanfeliu Cerdán 76Classe 4t A. Educació SecundàriaCurs 2010-11Escola Santa Maria dels Apòstols Barcelona

Laura Valentines Viadel 66Classe 1r Alfa. Educació SecundàriaCurs 2009-10Escola El Cim. Vilanova i la Geltrú

Marta van Tartwijk 20Classe 2n Tigüipa. BatxilleratCurs 2007-8Aula Escola Europea. Barcelona

Eva Vicens Noguer 86 Classe 2n A. Educació SecundàriaCurs 2010-11Aula Escola Europea. Barcelona

Andreu Vilar Algueró 96Classe 6è. Educació PrimàriaCurs 2011-12Escola Santa Anna. Barcelona


El juratMiquel Barceló Científic 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Esther Codina Obra Social “la Caixa” 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Carme Garrido Obra Social “la Caixa” 2010

Josep Enric LlebotCientífic 2010, 2011, 2012

Gemma Lienas Escriptora 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Lluís RealesPeriodista 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Lola RuizObra Social “la Caixa” 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Anna Sanahuja Obra Social “la Caixa” 2008, 2009

Albert SoriaObra Social “la Caixa” 2008, 2009, 2010, 2011, 2012

Jorge WagensbergObra Social “la Caixa” 2008, 2009


En aquesta publicació s’han fet servir, per a l’interior, paper Satimat

150 gr comercialitzat per Antalis FSC® (Forest Stewardship Council®)*

amb Certificat CQ-COC-003161 i, per a la coberta, Trucard 2C mat

de 300 gr, comercialitzat per Antalis FSC® (Forest Stewardship Council®)*

amb Certificat TT-COC-2032.

*Ambdós papers tenen l’origen en boscos protegits i ben gestionats,

homologats d’acord amb les regles del Forest Stewardship Council®.

Fem

Con

tes de C

iència

. Recu

ll de les 5

edicion

s del con

curs (2

00

8-2

01

2)


Fem contes de ciència 2008 2012

Education

Transcript of Fem contes de ciència 2008 2012