FILL DE LA MEMÒRIA - cossetania.com · Notes de Color — 79 ... però les seves paraules no em...

FILL DE LA MEMÒRIA

Notes de Color — 79

ANTONI CISTERÓ

Fill de la memòria.indd 3 09/01/17 12:56

Primera edició: febrer del 2017

© del text: Antoni Cisteró

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977602591 Fax 977614357

[email protected]

Correcció: Arnau Ferré-Abelló

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-570-2

DL T 12-2017


11

1LA CAPSA

Juny del 1980

Va entrar abans-d’ahir al meu despatx a grans gambades, fent tron-tollar el seu cos de quixot. Del professor Gerard Delclòs, només en tenia les poques referències que citava a la carta en què em sol·licitava una entrevista, i, entre les que m’havien arribat, no hi constava el seu aspecte de veritable savi distret. Una americana de mida excessiva balla-va a cadascun dels seus moviments nerviosos.

Evitant protocols innecessaris, anà al gra. M’explicà l’objectiu de la seva visita i, quan veié la meva perplexitat per una proposta tan estrafo-lària, volgué matisar-ho, però les seves paraules no em tranquil·litzaren, ans al contrari, foren com un cop d’esperó:

—Si obre la capsa, després no es planyi dels trons —pontificà. I es quedà tan ample, mirant-me entre mofeta i desafiant.

Havia posat les mans sobre la taula del despatx. Unes mans nervi-üdes i amb taques d’envelliment. La meva cara devia reflectir el dubte que ell semblava voler augmentar.

Tots dos callàrem uns instants, mirant-nos, preguntant-nos on ens podria portar el lligam que aleshores començàvem a trenar.

Pel que m’havia dit, la caixa significava Miralta, un poble on jo no tenia cap arrel més enllà de ser el de la meva família biològica, i obrir-la volia dir ressuscitar el record d’aquell pare que mai no havia vist i tenia pràctica-ment esborrat. No m’uneix res amb qui em va engendrar, cap record, cap enyorança. És aigua passada, o millor dit, un toll on mai no he volgut ba-nyar-me. Però on eren els trons? Tampoc no n’hi ha per a tant, vaig pensar.


12 Antoni Cisteró

—Què vol dir amb això dels trons, professor Delclòs?—Bé, totes aquestes històries de la guerra, de la postguerra… Encara

que en Franco és mort i ben enterrat, quan hom comença a estirar un fil… de vegades, fa el cabdell més gros. Fins i tot, pot arribar a estirar cadàvers fora de la tomba on són.

Era melodramàtic. I ell s’hi recreava, escoltant-se amb delit. No-més la naixent curiositat impedia que em caigués malament ja de bon començament. Jo, avesat al món dels negocis, volia anar per feina. En resum, em va dir que jo, en Francesc Bertran Lepage, amb pares d’adopció, de qui tenia els cognoms, director de Virtus France, casat amb la Renée Chambert i pare d’una nena de sis anyets, la Muriel, havia de fer un rebobinat a la meva història; tornar a ser aquell Fran-cesc Olivé i Vinyals que va néixer un dia de juny del 1946, nascut a València, i més enrere encara, tornar al 1936, al 1939, o al 1945, quan, segons que m’havien dit, s’havia mort en Jaume Olivé, el meu pare biològic. Jo, que no en sé ni en vull saber res, de fantasmes del passat, hauria de ressuscitar la seva memòria i portar-la solemnement a Miralta, on es proposen fer un homenatge pòstum al meu progenitor i a dos companys més. Tanmateix, continuo pensant: si això és la capsa, on poden ser els trons? Un homenatge, en principi, és quelcom festiu i no implica pas cap risc.

—Però vostè m’ha parlat d’un homenatge. Anar al poble, fer el pa-perot, rebre un ram de flors i uns aplaudiments, i ja està. On hi ha el problema?

El professor havia donat la volta a la meva taula i mirava per la fi-nestra, pensarós. La tarda encara era viva al bulevard Haussmann. Girà el cap. Continuava amb el somriure enigmàtic. Què amagava darrere aquella actitud desmenjada? Què hi havia més? Havia encetat el dubte i ara callava. Era una actitud socràtica, cosa que li sentiria dir més enda-vant. Però a mi no m’agradava.

—En Jaume Olivé va ser el meu pare biològic, cosa que no vaig saber fins que no tenia ja una certa edat. D’acord. Es va morir abans que jo nasqués, encara que no sé de què ni a on. Crec que algú em va dir que a França. Per tant, ni el recordo ni el puc recordar. Només posseeixo una petita fotografia seva, que ara tindria una feinada a trobar. Si vostè ha volgut prevenir-me’n, és perquè ha pensat que m’emocionaria, que em


13Fill de la memòria

tiraria de cap a l’afer de l’homenatge i tot això. I no és així. No puc ne-gar que és un fet que sobresurt del normal, que incita la meva curiositat. Un homenatge, després de tants anys… Però, la veritat, jo, de la vida del meu pare biològic, no en sé res, i, per ser sincer, li diré que mai no m’ha interessat. Què va fer aquell home per ser mereixedor d’honors?

—En aquells temps, tothom va fer coses bones i dolentes. El primer era sobreviure, i, a partir d’aquí, si s’aconseguia, es podia pensar en treu-re de dins el millor i el pitjor de cadascú. I això fa també pel seu pare i els altres dos. Pel que sembla, van salvar una marededéu.

—Una marededéu? Però no havia lluitat amb els rojos? —Efectivament. Però els de Miralta, que són molt devots de la Verge

de la Mel, una imatge que tenen a l’altar major de l’església parroquial i que un cop l’any pugen en romeria a una ermita allunyada del poble, atribueixen a aquestes tres persones la salvació de la imatge durant la Guerra Civil. No hi fa res que uns altres «rojos» cremessin el temple parroquial. Ben mirat, fins i tot té més mèrit.

—El meu pare, salvador de marededéus? No deu ser una broma? Si el que volen és diners… —vaig callar un moment per veure la seva reac-ció. L’argument era original, però podria ser una estafa. Ell simplement eixamplà una mica més el somriure mofeta. Jo vaig seguir:— I vostè, perdoni la pregunta, que hi pinta en tot això?

Era clar que havia estat esperant aquella pregunta. Em mirà afa-blement.

—De fet, no gaire. Com li vaig dir a la carta, sóc catedràtic d’His-tòria Contemporània. Tinc una alumna de quart, molt treballadora, nascuda prop de Miralta, a Fossal, que estava pensant de fer un treball referit a la memòria sobre la guerra que queda entre la gent dels pobles de la comarca. I, en anar a Miralta, pel que sembla, va trobar una asso-ciació cultural del poble que havia decidit fer un homenatge a tres joves que, jugant-se la vida, això cal dir-ho, van fer possible que la imatge de la Verge de la Mel se salvés, i, així, a finals dels anys quaranta, pogués ser entronitzada de nou. Al poble, l’estimen molt aquesta imatge. Ara, la noia està buscant descendents dels tres implicats, ja que dos dels tres homenatjats són morts. Així que, com que vostè és l’únic fill d’en Jaume Olivé i, d’altra banda, jo havia de venir a París per un congrés a la Sor-bona, doncs he fet l’encàrrec. Per això, vaig demanar de poder-lo veure.


14 Antoni Cisteró

L’adreça me la donà una senyora que treballa a la Virtus de Barcelona. Això és tot.

«La Trini, la meva cosina. Segur. Ella encara hi deu anar, de tant en tant, pel poble. Ves per on! El meu pare digne d’un homenatge!», vaig pensar. Malgrat no sentir-me emocionalment fill seu, la situació m’afa-lagava. I per què no?

—Perdoni que no li hagi ofert ni un cafè. Vol prendre res?—De fet, avui tinc una mica de pressa.—Un te, potser? —el seu aire de savi britànic m’ho va fer dir.—No, gràcies, haig de marxar. Ja em perdonarà.Se’l veia satisfet. Al cap i a la fi, potser no era una mala persona. Una

mica rar potser sí. Semblà voler obrir-se una mica.—Bé, també haig de col·laborar amb el poble en d’altres aspectes.

Els de Miralta volen fer bé les coses. Hi haurà un dossier de premsa, cartells i coses així. Fins i tot un petit llibre, amb imatges del poble, l’es-glésia i la verge, amb un text que m’han demanat que faci. La Genera-litat els ha donat una subvenció. Del dossier, se n’encarregarà la Glòria, l’alumna que li he dit.

—Així, potser qui em podrà donar dades del meu pare serà vostè i no a l’inrevés, oi?

—Val a dir que tot just començo. I tinc molts altres projectes en marxa. Jo pensava que seria vostè mateix qui me’n donaria.

Vaig somriure, tot pensant en l’inici d’interès que se m’havia desper-tat pel que em deia un desconegut. Per aquell home, i pel que semblava la gent de Miralta, en Jaume Olivé també era un gran desconegut. O almenys això semblava.

—Si en vol la fotografia… La buscaré per casa.Mirà el rellotge. —Podríem veure’ns demà? Em sap greu. Ah!, i, si us plau, tute-

gem-nos.—D’acord… Gerard. Et proposo que vinguis a sopar a casa. Co-

neixeràs la Renée, la meva esposa. Però et repeteixo que no en sé res de res. Mai no m’ha preocupat el meu pare biològic, i encara menys la seva memòria i tot aquell drama de guerra que va viure.



El seu somriure es tornà més enigmàtic. Jo m’esforçava per no enca-sellar-lo, ja d’entrada, en la categoria de les persones desagradables que cal mantenir a ratlla.

—La memòria… Ah!, la memòria. De vegades, jau anys i anys, i de sobte… Però no t’hi amoïnis. Entre tots dos… obrirem la capsa… dels records.

La meva esposa, la Renée, de soltera Chambert, és una bona amfitrio-na, malgrat que sempre ha mirat amb reticència les possibles amistats que jo pugui portar, si sospita que poden embarcar-me en alguna tasca que m’allunyi de casa. Té, per dir-ho així, esperit de tribu, quasi de secta, i malauradament a mi se m’ha encomanat una mica, potser no de portes endins, però sí respecte al fet de no ser gaire obert amb els «de fora».

El sopar es desenvolupà cordialment. L’aire de savi distret del pro-fessor Delclòs afegia una punta de sal a les anècdotes universitàries que explicava. La Muriel es portà bé i no es queixà quan, a quarts de nou, a l’hora del cafè, la posàrem al llit. Jo la hi vaig acompanyar i, en fer-li un petó, se’m va escapar un «gràcies» que no sé si ella va entendre.

En tornar al saló, vaig donar un sobre al professor, que l’acollí amb un somriure triomfant.

—Ho he trobat. Fins i tot hi ha dues postals que no diuen res d’im-portant, però que també hi he afegit. Estic segur que això és tot el que tinc del meu pare… biològic.

La Renée, que servia el cafè, em mirà. La posa frenètica tenir la sen-sació que jo vaig fent pel meu compte sense tenir-la informada pun-tualment, per irrellevant que sigui el tema. El professor obrí el sobre. Una fotografia de mida de carnet caigué per terra. Un cap de perfil, un foradet en un angle («potser per haver estat arrencada d’alguna fitxa de control en un camp de concentració o bé policial», va dir més endavant el professor). A les mans, dues postals de color torrat. Ell s’ajupí a reco-llir amb reverència el cartronet amb la cara d’un home prim i de rostre ferreny. En mirà el revers.

—Saps de quin any és?—No. Segons que em van dir, la mare l’havia donat als oncles poc

abans de morir. Després, quan els pares adoptius m’assabentaren del


16 Antoni Cisteró

meu origen, la tia Pepeta vingué dies després a veure’m i me la donà juntament amb aquestes dues postals.

En Gerard Delclòs les girà hàbilment totes dues de cop. «Deu jugar a cartes», vaig pensar.

—Tampoc no tenen data.—No. Però són de França, mira’n el segell. Això vol dir que les devia

escriure a partir de febrer del 1939, quan aquella riuada de gent va pas-sar la frontera. No crec que la passés abans —vaig dir sense fonament ni gaires coneixements històrics.

—Vol conyac? Calvados, potser? —La Renée intentava mantenir la conversa en la pura cortesia.

Però el professor era incisiu i volia aprofitar una ocasió que sabia que li seria difícil de repetir, almenys a casa. Evidentment, sospita que jo amago més informació i que, no coneixent-lo prou o per por de possi-bles retrets de la meva esposa, sóc reticent a compartir-la amb ell.

—Calvados, si us plau. No és curiosa la manca d’interès que sents pel teu pare? Com vas reaccionar quan els Bertran et digueren que eres adoptat?

—No pensi, vull dir, no pensis que sóc insensible —la meva cultura francesa dificulta el tuteig entre desconeguts—. Tenia només uns deu anys i a aquesta edat el cap es té en un altre lloc. Haig de reconèixer que, de cop, em va sorprendre, no m’ho acabava de creure. Imagina’t: pensava que el meu pare ho deia per facilitar que jo acceptés de bon grat anar a l’internat de Llemotges, després de la pèrdua la mare. Ara, pensant-ho fredament, se m’acudeix que el col·legi devia exigir-nos el llibre de família i aleshores el meu pare, gens amic de les confidències, es veié obligat a desvelar la meva situació d’adoptat, evitant així que me n’assabentés per l’escola. Vés a saber! Però, en aquell moment, em semblà una història molt llunyana. I fins avui ha estat així. Jo només em feia cabdells sobre la vida que m’esperava a França, com seria d’estricta l’educació que m’esperava i coses així.

—I després?—Vaig a veure si la Muriel s’ha adormit —tallà la Renée aixecant-se.

Que aquell home volgués entrar a la meva vida privada la incomodava, i ara ja no ho volia amagar.



—La vida m’ha anat portant per camins molt allunyats de Miralta i d’aquell Jaume Olivé, dels meus orígens reals, de tot l’ambient que suposo que devia viure aquell meu pare biològic. Els oncles haurien pogut ser un mínim lligam, però només la tia Pepeta, la germana de la meva mare, feia algun petit comentari sense transcendència molt de tant en tant. Quan va venir a donar-me aquest sobre, encara, fixi’s!, perdó, fixa’t!, ho va fer d’amagat de l’oncle Feliu. Sempre he cregut que l’oncle valorava molt més la seva posició a Virtus, l’empresa dels meus pares adoptius, els Bertran, que no el sentimentalisme d’una història de «rojos» que ja havia estat definitivament tancada. Era molt de dretes, com el pare.

—Sé què vols dir —clogué en Gerard xarrupant el calvados.Un home curiós, vaig pensar. Prim, nerviós, amb uns ulls que eren

dos punts constantment en moviment, com moltes altres parts del seu cos. En aquell moment, davant un calvados de més de mil francs, s’em-badalia mirant-lo i remirant-lo com si es tractés d’una peça de museu.

—Deixa-me-les, si us plau. Les fotocopiaré i te les tornaré.—Ja ho he fet. Tinc un gran respecte per la recerca històrica —vaig

dir esperant que la ironia no es notés en excés—. Les còpies, te les pots quedar.

De la butxaca em vaig treure un segon sobre amb l’anagrama de Vir-tus —lletres quadrades i gruixudes, creuades per un llamp ascendent de color vermell— i li ho vaig acostar. Ell m’allargà el sobre vell després de dipositar-hi de nou la fotografia i les dues postals originals.

—És una llàstima que no disposis de més informació —s’anava con-vencent—. Però no t’hi amoïnis. Quan vagis a Miralta, possiblement podràs aprofundir en les teves arrels. Sempre és important. Parla’m ara dels teus pares adoptius.

I sense dir res més, se serví una nova dosi generosa de calvados. Amo-rosia els seus silencis esperant que jo m’obrís. Anar a Miralta! Quant de temps feia des de la darrera estada? Quantes vegades hi havia estat? Dues o tres en tota la meva vida, no més. Ni recordava com era aquell poble que, de sobte, irrompia a la meva vida des del darrere dels records esvaïts.

—Poc a dir: la mare, la Yvonne, de soltera Lepage, va morir fa molt temps. El meu pare, en Ramon Bertran, ha estat tota la vida dedicat als


18 Antoni Cisteró

negocis. Ha fet gran Virtus, n’ha fet un veritable imperi, és la seva vida. Potser per això, quan la mare es va morir, s’afanyà a portar-me a un in-ternat a França. I pensar que abans de la guerra era una petita empresa de transport, amb un parell camions i un servei de emmagatzematge! Poc després del 18 de juliol, hagueren de fugir a l’estranger. Durant la guerra d’aquí, en Feliu Planes, l’oncle, el pare de qui et va donar la meva adreça, s’ho manegà per ser el cap del comitè de treballadors, i així salvà l’empresa. I, després, quan acabà la guerra, fou la veritable explosió: els transports per mar, les duanes, la distribució, i sobretot l’agència de viatges, ja a partir dels difícils anys quaranta. Realment modèlic.

La cara d’en Gerard Delclòs, un xic embotida pel beure generós, es girà cap a mi. Era clar que li sorprenia el meu to distanciat, asèptic. Però era així. La mare s’havia mort quan jo era molt jove, i el distanci-ament del pare, que no em va visitar més d’un parell de cops al col·legi i pagava estances formatives a d’altres països durant les vacances, havia causat que en Ramon Bertran s’anés convertint més en el meu amo que no pas en un pare de veritat. Sobretot a partir del moment en què jo, acabada la universitat, em vaig anar integrant a l’empresa. Cada cop s’esborrava més el seu perfil patern, si és que mai l’havia tingut. Treba-llo a Virtus. Em van formar per a això i jo he complert. Sóc el director de la filial francesa, la tercera en importància, després de la d’Alemanya i la d’Argentina. Crec que ho faig raonablement bé. I fins potser, ja que no tinc germans, quan en Ramon Bertran es mori, la companyia passarà, si més no una part, al meu poder. Tot correcte. Però res més. Vaig concloure:

—En Ramon Bertran és un bon home. Ell i la Yvonne, que en pau reposi, em van recollir quan la meva mare es va morir. Jo no tenia ni un any. Puc dir que em salvaren la vida. I tot gràcies a les gestions que feren els meus oncles, en Feliu i la Pepeta. Com ja he dit, ell era el comptable, l’home de confiança d’en Ramon Bertran de tota la vida. Però els oncles no es podien fer càrrec de mi. Eren temps difícils i ja tenien la Trini. In-tuïren que els Bertran, que no podien tenir fills, serien per a mi una via segura per a sortir de la misèria de la postguerra. Així m’ho explicaren, quan el tema de l’adopció va sortir a la llum uns deu anys després, i és també com jo ho veig.



No estava segur de voler continuar obrint-li el meu cor. No el conei-xia prou. I ni que l’hagués conegut de temps, possiblement tampoc. No sóc dels que van pel món explicant la seva vida. La Renée m’hauria po-gut treure de la situació, però s’havia quedat a l’habitació de la Muriel. Després hi hauria males cares.

—Van ser anys difícils per a tothom. Jo, que sóc més gran que tu, del 32, encara em recordo del que vaig viure durant aquella postguerra que no s’acabava mai. Com és que et van fer anar a un internat a França?

Ah, no! Havia acceptat l’entrevista al despatx; l’havia convidat a casa malgrat les poques ganes que hi posà la Renée. Tot en funció de la petició de parlar del meu pare, d’en Jaume Olivé. Però no dels meus sentiments, de la meva vida, dels condicionants que m’havien portat a ser qui era en aquells moments. No n’havia de fer res! Calia anar tallant.

—La meva mare adoptiva, la Yvonne, era francesa. I el pare sempre ha admirat la cultura d’aquest país —en Gerard assentí repetidament, però aixecà un dit, com demanant la paraula.

—Però l’internat…—Eren anys de grans canvis per a Virtus, el moment del creixement

espectacular i de la diversificació. L’empresa absorbia tota l’energia i tot el temps del pare. La mare, la Yvonne, li havia donat el vernís elegant i luxós que ell no tenia ni hauria tingut mai. Malauradament, morí de càncer quan jo era petit. Ara, pensant-hi, veig que, per a ella, que no podia tenir fills, jo devia ser una mena de teràpia, o un joguet, segons com es miri. Amb mi va poder desenvolupar el seu sentit maternal —ho estava dient sense rancúnia, era un fet—. Jo no ho trobo estrany i mai no els en vaig fer retret; és humà com també ho és que després el pare se’n desentengués. Em donaren el que ells consideraren millor per a mi i —vaig assentir— també per a ells i l’empresa. És tot.

Ara, escrivint això, em ve l’aroma penetrant del perfum de la mare, que jo ensumava golós quan m’abraçava, cosa que feia sovint, i també el tacte suau dels seus cabells llargs, prims i rossos. Records que són més forts, més pregons que la remembrança de les seves faccions, que anaren canviant a mesura que la malaltia s’apoderava d’ella i que a mi se m’han esvaït.

El professor xarrupà les darreres gotes del licor. Havia entès el mis-satge. Calia aturar-se.


20 Antoni Cisteró

—Segur que quan vinguis a Barcelona en podrem continuar parlant. Fins i tot —digué escrutant la meva reacció— podem anar junts a Mi-ralta, tu, jo i la Glòria.

—Per què no? —la Renée, que tornava en aquell moment i havia sentit la proposta, em mirà amb duresa—. Encara que, de moment, no tinc previst cap viatge. Potser per la reunió dels pressupostos, cap a la tardor. Quan pensen fer l’homenatge?

Era curiós, però corresponia a la meva manca d’interès que encara no haguéssim parlat dels detalls de la cerimònia. Segur que el professor ho havia copsat.

—En principi, a mitjans de l’any vinent.La Renée em digué a l’orella, però amb veu prou forta perquè la

sentís el professor:—La nena ja s’està adormint. M’ha demanat que el seu pare vagi a

fer-li el petó de cada nit.El professor s’aixecà.—De fet, jo també hauria d’anar desfilant. He passat un vespre molt

agradable. Gràcies senyora, un sopar deliciós. I gràcies a tu, Francesc, per les fotocòpies —digué posant-se la mà a la butxaca de la jaqueta— i per la teva confiança. Ja veuràs com tot plegat serà molt interessant.

Ens acomiadàrem. Intercanviàrem adreces, telèfons i desitjos de tor-nar-nos a veure al més aviat possible.

No estic tan segur que serà així. Encara que un cuquet de curiositat comença a rossegar-me per dins. A la conversa, el mot memòria havia aflorat insistentment. Memòria: quina memòria tinc jo? He parat la ploma intentant fer una remembrança de fets que podria ser que tin-gués guardats dins meu. Ben pocs. Noms, alguna escaramussa sexual d’adolescent, alguna anècdota amb els primers clients, que la rutina ha anat esborrant… Servo una infinitèsima part del temps; la resta, esva-ïda totalment. Fins i tot, intentant recordar moments del naixement i els primers mesos de la Muriel, m’he adonat que n’havia retingut ben pocs amb una imatge definida; sensacions sí, és clar, encara que potser més volgudes ara que reals en aquell moment. I això m’ha deprimit. Potser sí que podria ser un bon exercici pouar en la vida del meu pare biològic, ja que tinc tan poca empenta per fer-ho en la meva pròpia. Em puc trobar jo, cercant-lo a ell? Cal?



Aquest matí, a l’oficina, encara em ballava pel cap l’estrafolària vi-sita. Pot ser que sigui engany? No hi veig què hi pot guanyar si es trac-ta d’un presumpte estafador. El meu pare biològic és tan lluny de tot el que m’envolta i constitueix la meva vida… Al cap d’una estona, ja no ho tenia present. Ha calgut tancar un contracte de transport amb cisterna des d’una de les refineries de Total a Marsella fins al complex petroquímic de Puertollano. M’ha ocupat tot el matí i ha començat a esborrar-me records i vivències.

Ara, al vespre, la Renée encara està de morros i jo m’he refugiat a la saleta a escriure aquestes notes, seguint el costum que m’inculcaren a l’internat. Això em fa pensar de nou en l’assumpte. Durant una estona, mentre ella està preparant el sopar, miro l’única fotografia d’en Jaume Olivé intentant-hi trobar similituds físiques. Quan ella em digui que el sopar ja és a taula, la desaré a la tauleta de nit, sense cap emoció. No, no m’hi assemblo gaire a l’home de la petita fotografia. Deixaré que els es-deveniments em portin més enllà del record, aquest record que no tinc.

Durant el sopar, el professor Delclòs va dir més o menys que «això pot acabar semblant una novel·la», referint-se a Miralta, l’homenatge i la descoberta d’un personatge que fins ara no comptava en cap dels fils argumentals. Ara, escrivint això se m’escapa el somriure. De moment, quatre gargots en una llibreta d’espiral restaran per al futur, amb més persistència que la memòria que en pugui tenir d’aquí a un temps.


FILL DE LA MEMÒRIA - cossetania.com · Notes de Color — 79 ... però les seves paraules no em...

Documents

Transcript of FILL DE LA MEMÒRIA - cossetania.com · Notes de Color — 79 ... però les seves paraules no em...