FORMACIÓ DE FONAMENTS DE LES ARTSMontserrat Planella Serra

Estiu 2018ENTREARTS. EL BARROC

Els nostres alumnes fan servir l’adjectiu barroc? Coneixen què significa si diem queuna cosa és molt barroca? Entenen o entenem que és quelcom excessiu, carregat,enfarfegat, espectacular, sobrecarregat o fins i tot afectat, ridícul o artificial?

Sembla que la paraula barroc prové del terme portuguès barroco que significa perlaimperfecte i era emprat al llarg del segle XVIII per qualificar l’abundància d’ornament. No vaser utilitzat per denominar el període artístic desenvolupat al segle XVII fins a inicis del segleXVIII, pels historiadors a finals del segle XIX. El Barroc estableix una estètica que posa derelleu l’autoritat, la riquesa material i l’estil de vida ampul·lós. S’estableix com a característicde la monarquia absolutista, com a decorat que sustenta l’estructura jeràrquica, i serà usatper l’Església catòlica per reforçar també el seu poder a través de la pintura, l’escultura, lamúsica i l’arquitectura. Per sota l’artificiositat del Barroc s’amaguen intents de revolta itensions socials, religioses, científiques i ideològiques, i obres d’art d’estils diferents queparlen dels cercles dominants però també d’altres estaments socials.Sigui com sigui l’art del Barroc és un art de caràcter dramàtic i escenogràfic. En totes lesdisciplines artístiques impera la idea de la mise-en-scène, per això és interessant partir deles arts escèniques per relacionar-les amb l’arquitectura, l’escultura i la pintura, i intentarcomprendre i reflexionar amb referències d’un i d’altre àmbit artístic, què representà l’art delBarroc i quines idees ens aporta per reflexionar sobre la nostra realitat i sobre l’ús quepodem seguir fent de l’adjectiu barroc, amb totes les seves accepcions i significats.

ACTIVITAT

1. Disposeu d’una sèrie de materials: imatges d’obres d’art, textos i documents audiovisuals.Il·lustració de Lluís XIV com a Apol·lo en el Ballet de la nit (1653).Fragment de la pel·lícula Le Roi danse, ball del Rei amb música de Lully.Quadre de Jacint Rigau-Ros i Serra, Retrat de Lluís XIV (1701)Il·lustració del Palau de Versalles i text sobre els jardins del Barroc francès.Grup escultòric Apol·lo atès per les nimfes, François Girardon (1666-1673).Vídeo del programa This is art, Versalles i el vanitós Lluís XIV. Fragment de la pel·lícula Vatel de Roland Joffé (2000).Text “El ballet soy yo”. Luis XIV un bailarín real d’Ibis Albizu.Retrat del filòsof René Decartes.Notació de dansa de Raoul-Auger Feuillet.

2. Consulteu-los atentament i si cal busquem més informació. Heu d’acabar determinantquines relacions podem establir entre aquests personatges i aquestes obres i quines ideesse’n desprenen sobre l’art d’aquesta època. Feu un esquema d’una pàgina en el qual espugui veure tot el que heu pensat.

François Girardon i Thomas Regnaudin, Apol·lo servit per les nimfes (1666),grup escultòric de marbre situat a la cova de Tetis als jardins del Palau de Versalles.

Jean Baptiste Lully originàriament Giovanni Battista Lulli(Florència 1632 – París 1687) va ser un ballarí, coreògraf icompositor francès d’origen italià. Pels seus dots com a músici com a organitzador d’espectacles, Lully va dominar tota lavida musical a França a l'època del Rei Sol. Va crear latragèdia-ballet, un gènere teatral que canta la grandesa delrei, i la comèdia-ballet, una mena de dansa-teatre quecomponia amb el dramaturg Molière per a divertir al rei i a lacort. Algunes de les seves òperes apareixen als reculls deRaoul-Auger Feuillet, amb la notació coreogràfica delChorégraphie, ou l’art de decrire la dance. Va contribuir iconcebre al desenvolupament d’algunes formes musicals: la tragèdia lírica, el granmotet, l’obertura a la francesa, entre d’altres. La seva influència sobre la músicaeuropea de l'època va ser gran, i nombrosos compositors entre els més grans, HenryPurcell, Georg Griedrich Haendel, Johann Sebastian Bach, Jean-Philippe Rameau, lisón deutors d'una o d’altra manera.

Hyacinthe Rigaud, originàriament Jacint Rigau-Ros i Serra, Retrat de Lluís XIV (1701),pintura a l’oli sobre llenç, 277x194cm, Museu del Louvre, París.

Il·lustració de Lluís XIV com a Apol·lo en el Ballet de la nit (1653).

Il·lustració d’una vista aèria del palau i els jardins de Versalles (1677-1710),edificis dissenyats per Louis Le Vau i Jules Hardouin-Mansart entre altres, i jardins dissenyats per André Le Nôtre.

Els jardins del Barroc francès

A Itàlia, des del Renaixement i fins al Barroc es manté la constant de la vil·la com a centre de launitat de producció agrícola, a partir d'una contraposició inicial entre l'arquitectura, amb el seu entornenjardinat pròxim, i la naturalesa, com a àmbit llunyà. Com a herència de l'edat mitjana, la naturalesaencara és concebuda com a caos i l'arquitectura i la ciutat són les que aporten l'ordre. En són algunsexemples les vil·les d'Aldobrandini i de Bomarzo, creades com a jardins eminentment arquitectònicsque configuren espais d'estar a l'aire lliure. El jardí italià sintetitza bona part dels significats històricsque els jardins -amb els seus arbres, plantes, objectes, arquitectures i instal·lacions d'aigua- hanadoptat al llarg de la història, en què han pres referències especialment de la jardineria clàssica i dePlini el Jove quan descriu la seva vil·la a la Toscana. El jardí francès, que parteix del Renaixement italià, va configurant uns mètodes propis decomposició basats en la perspectiva, amb avingudes axials i en diagonal que culminen en la massapotent i simètrica del palau o el castell. El racionalisme cartesià i el domini de la monarquia absolutatroben la plasmació en la geometria. No en va l'obra magna del Rei Sol, Lluís XIV, és un palau i el seujardí immens a Versalles és la manifestació màxima d'un poder absolut que s'expressa mitjançant elsrecursos de la geometria i la perspectiva que l'arquitecte paisatgista Le Nótre utilitza hàbilment. Laimatge extrema del poder sobre el món s'expressa en l'arquitectura de jardins, en la visió dominantdes del gran saló del palau a través de la terrassa, el jardí de parterres i el gran canal cap a l'horitzó,l'infinit. En el jardí italià i en el jardí francès encara és el sistema geomètric procedent de la cultura dela ciutat el que s'estampa i s'imposa sobre el paisatge.

MONTANER, J. M. 'Naturalesa' capítol 3 del llibre: SOLÀ-MORALES, I. / LLORENTE, M. / MONTANER, J.M. / RAMON, A. /OLIVERAS, J. Introducció a l'arquitectura. conceptes fonamentals. Barcelona: Edicions UPC, 2000. p.60

Vídeo del programa This is art, Versalles i el vanitós Lluís XIV, TV3, 2018.

Fragment del film Le Roi danse (2000) de Gerard Corbiau,basat en la biografia de Jean-Baptiste Lully, Lully o el músic del sol (1992) de Philippe Beaussant.

Fragment del film Vatel de Roland Joffé (2000). Festa de recepció de Lluís XIV al Palau de Chantilly.

Fragment del text “El ballet soy yo”. Luis XIV, un bailarín real,del llibre de Ibis Albizu, ENTREACTOS. Ensayo de filosofía y danza.Madrid: Ediciones Cumbre, 2017.

En el ballet ¿quién es papá? Hagamos un ejercicio relatado. Contemos la

historia familiar como se contaban antes los cuentos: desde el principio.

¿Y cuál es, en nuestro relato, el comienzo del ballet? Los historiadores no cesan de repetirlo: la

creación de la Académia royale de Danse firmada por Luis XIV en marzo de 1661 es el acto

institucional que da origen al ballet. Tenemos a Luis como Padre simbólico, cabeza de Estado y

reflejo del estado de la danza, pero ¿qué hizo por la danza? Su acto más sincero fue ser, él mismo,

bailarín de ballet.

Y tenemos numerosas pruebas escritas de ello; valga la descripción que el filosofo Voltaire hace

en su libro El siglo de Luís XIV, en el que afirma que las dos pasiones del rey eran la guerra y la

danza. Gracias a escritos como este, sabemos que papá debutó como bailarín a la edad de trece

años y que se retiró aproximadamente a los cuarenta, aceptando que su edad ya no le permitía

bailar al ritmo de siempre; le vemos como protagonista de numerosos ballets –como ha

registrado Isaac de Benserade, su libretista oficial, en sus argumentos- en los que a menudo

asumía el rol de protagonista junto con sus amigos de la aristocracia o persones célebres del

mundo de la cultura, como el compositor Lully o el escritor Molière; sabemos que tuvo un

profesor de ballet llamado Pierre Beauchamp, que colaboró a instaurar las famosas cinco

posiciones de los pies; y también podemos ver cómo nuestro monarca, como todos los

bailarines, terminó por adoptar los modales corporales del ballet en su día a día, como muestran

numerosos retratos en los que le vemos posando con los pies en dehors (el giro rotatorio de los

pies hacia fuera). […]

Algo le preocupaba a papá quien, por cierto, establece a trece académicos para salvaguardar el

arte de la danza, […] Pues bien, lo que le preocupaba lo describe, por ejemplo, Mark Franko en su

libro Dance as text. Ideologies of the baroque body. En este periodo existían dos tipos de ballets;

por un lado, el “ballet de cour burlesque” […] y por toro el “ballet de cour” i el “ballet royale” […].

Franko sostiene que en los ballets aristocráticos o Reales, de tendencia conservadora, la

política ser revela a través de la danza. Son un tipo de ballets de carácter geométrico e

intrínsecamente textuales, utilizados como una puesta en escena del poder absolutista que el

monarca vierte sobre el pueblo. Es por eso por lo que Luis XIV asume el rol principal (a menudo

de personajes grecolatinos como el del rey Sol motivo por el que recibe el apodo), y en los que el

ballet se danza en una suerte de ortografía física en la que el poder del monarca podía leerse en

cada paso de ballet. En ellos, el cuerpo de baile tiene un gran protagonismo (en ocasiones similar

al de la tragedia griega, llevando lo esencial de la acción), pero será siempre para enfatizar

todavía más el poder del: el cuerpo está al servicio de la cabeza (del Estado). El decaimiento

político de Luís XIV coincidió con su desgaste físico como bailarín.

Pero en esta época aparece otro tipo de danza, el “ballet burlesque” que pone en juego con su

ejecución una contestación política que pretende simbolizar una liberación del cuerpo. Franko

cataloga a este tipo de danzas de “antitextuales”, en tanto que el cuerpo lucha por escaparse del

control del texto explicativo, tanto a nivel técnico como narrativo. Es en el cuerpo sin texto

donde se instala la disidencia de los nobles y a través del cual los bailarines expresan su

oposición a la cultura oficial y al poder autocrático. […]

Retrat del filòsof Réne Decartes (1596-1650), realitzat després del retrat fet pel pintor Frans Hals (1582-1666).Oli sobre llenç, 77,5x68,5cm, 1649-1700, Museu del Louvre, París.

Notació de la dansa del Rigaudon d’Isaac, realitzada pel ballarí, coreògraf i mestre Raoul-Auger Feuillet (1659-1710) en el llibre Choréographie, ou l’art de décrire la danse par caractères, figures et signes démonstratifs

(1700).